El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Rajoy i Zoido, Mortadelo i Filemˇn.

quetgles | 27 Gener, 2018 18:26

 

                          Rajoy i Zoido, Mortadelo i Filemón.


 

 


El president del Govern espanyol, En Mariano Rajoy, i el ministre d'Interior, En Juan Ignacio Zoido fan el paper de Mortadelo i Filemón, els protagonistes del popular còmic d'humor. A l'actual historieta també hi jugaria un bon paper la vicepresidenta del Govern, Na Soraya Sáenz de Santamaria.

A cada moment propici (que és un contínuum), En Rajoy-Mortadelo i Na Santamaria-Filemón anuncien que impugnaran la investidura d'En Carles Puigdemont en el cas que sigui elegit president. Es fer de Mortadelo negar el dret a la presidència a qualsevol dels diputats elegits el 21D.

La còmica resta així: Si En Rajoy i Na Santamaria van acceptar com a vàlid el resultat electoral del 21D, llavors fan de Mortadelo i Filemón al pretendre fer l'excepció de Puigdemont. Fan com si diguessin: ''Acceptem la investidura presidencial del Parlament de Catalunya de qualsevol dels diputats electes, amb l'excepció de la d'En Carles Puigdemont''.


Si de cas, En Rajoy hauria d'haver impugnat la llista electoral de JuntsxCat, llista encapçalada per En Puigdemont.


En Zoido-Mortadelo té desplegats per arreu del Principat agents secrets, policies espanyols i guàrdies civils tot esgotant el pressupost del Ministeri d'Interior. En Zoilo-Mortadelo arriba a l'extrem d'enviar policies disfressats de bomber a les clavegueres dels voltants del Parlament de Catalunya amb l'objectiu de prevenir l'entrada d'En Puigdemont a través del clavegueram.


A considerar: En Pedro Sánchez-Mortadelo ha donat el seu suport intel·lectual a En Rajoy contra la investidura d'En Puigdemont.


A considerar: El rei dels espanyols, En Felipe VI, ha anat a Davos tot manifestant la bonesa de la democràcia espanyola. Però s'ha de saber: Fou el general Franco el qui promulgà la monarquia espanyola i el qui elegí al príncep Juan Carlos com a futur rei (Es feu el nomenament de Juan Carlos com a successor de Franco a títol de rei per aprovació de les Corts el 22 de juliol de 1969).

Que resti clar: No hi ha hagut referèndum sobre la monarquia borbònica.




La guerra ideol˛gica. 92 tesis (Reediciˇ 2).

quetgles | 24 Gener, 2018 07:53


    La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició 2).





Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

   En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

   També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

   Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa,  La filosofia i la religió sense | Quetgles's ).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme , que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

    En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que el rearmament moral no s'ha aconseguit, però, en canvi, sí han crescut encara més els pressupostos de guerra).

   Com afirmava En Marx, les crisis econòmiques són pròpies del capitalisme. Aquesta teoria marxista s'ha confirmat a bastament per l'experiència.

En contra de la presumpció de N'Obama, la causa de la Crisi no és per ''culpa'' d'uns pocs financers ambiciosos. A la fase actual de l'economia mundial, el capitalisme s'enfronta a una contradicció insuperable: li resulta impossible fer valer la llei de ferro del capital. Ho diré amb unes altres paraules al paràgraf següent.

   La contradicció insuperable: L'acumulació de capital a mans de la banca i dels financers arriba a un punt que no troba objectius per a efectuar inversions de capital. O sigui, a l'actualitat, els financers es troben impel·lits a crear ''espais virtuals'' on poder invertir els capitals que no troben llocs d'economia real on invertir. O sigui:

   El problema no és de si hi ha pocs o molts de financers que especulen cobdiciosament i irresponsablement.

  Sembla que el sistema capitalista ha arribat a un punt on ja és incapaç de superar la contradicció entre ''els capitals virtuals'' i l'economia real.

   Es pot veure que la major part dels economistes teòrics del ''món occidental'' no tracten en profunditat l'aparició dels nous gegants de l'economia emergent. I, en especial, els fa peresa tractar sobre el gegant xinès.

    Als darrers trenta anys, la Xina ha mantingut el ritme de creixement econòmic més alt del món. Els columnistes econòmics dels mitjans no es cansen de repetir l'estúpida salmòdia que el ''miracle'' xinès es debut al baixos salaris de la mà d'obra. Aquests falsos teòrics haurien d'explicar perquè, doncs, Haití (on els treballadors tenen uns salaris miserables) no ha esdevingut una potència industrial.

Amb l'argument pragmatista, s'hauria d'afirmar que, posat que la Xina ha aconseguit el desenvolupament més elevat, llavors s'hauria de posar com a model mundial el sistema econòmic xinès.

   El Partit Comunista de Xina ha demostrat que era possible i convenient el control estricte del capital. El PCX ha posat el capital al servei del interessos de la nació.

   A destacar: A partir del 1980, l'estratègia del PCX contra el domini imperial dels Estats Units es va centrar en guanyar la cursa econòmica de manera discreta i abandonant la bandera de la revolució comunista mundial.

    L'estratègia del PCX ha resultat genial; ha aconseguit que els capitalistes del ''món occidental'', temptats per la cobdícia, hagin fet inversions de capitals de xifres astronòmiques, cosa que ha fet possible l'acceleració del desenvolupament xinès. Sembla una història impossible, però és la realitat: La cobdícia del gran capital ha impulsat el creixement de la Xina, com a gran potència econòmica mundial.

   Al moment present, avançant-se a les previsions més optimistes, la Xina és a punt d'esdevenir la primera potència econòmica mundial.

   El triomf econòmic de la Xina i de les grans economies emergents significa la fi de l'Imperi ianqui i l'inici d'un món multipolar (i pro-socialista).


   

La Xina al capdavant contra la contaminaciˇ atmosfŔrica.

quetgles | 19 Gener, 2018 07:29


  


La Xina al capdavant contra la contaminació atmosfèrica.



Malgrat els esforços de les agències de notícies (capitalistes) per amagar l'extraordinari desplegament de la Xina, You Tube a Internet ofereix una muntanya d'informació que fa palès que aquest gran país és, de molt, la primera potència mundial en l'aplicació a gran escala de la tecnologia més avançada.

S'ha de dir: Actualment, la Xina fa inversions en el desplegament d'infraestructures avançades - al seu territori i arreu del món- que són més de deu vegades superiors a les dels EUA, posem.

S'ha de dir: Els EUA, en decadència profunda, contempla com se l'hi va caient a trossos la seva antiquada xarxa d'infraestructures.

 

He pensat que seria bo fer una modesta contribució a la difusió d'unes webs que fan palès la inutilitat de les agències murdoquianes.

Vegeu-les.

Giant air purifier could solve China’s air pollution problem


China Built an Air Purifier the Size of a Skyscraper - Global Citizen




En Pedro Sßnchez vol veure contents i cretins els espanyols.

quetgles | 15 Gener, 2018 17:13

En Pedro Sànchez vol veure contents i cretins els espanyols.


Aquest dissabte passat, 13/01/2018, En Pedro Sánchez va fer la seva argumentació intel·lectual sobre la investidura presidencial per part del Parlament de Catalunya, en espera de constituir-se.

La idea central de la seva argumentació queda recollida en la frase on resumia el seu pensament, frase que fa: "A Catalunya ha d'obrir-se una legislatura constitucional, cosa que implica que no pot estar liderada per un president inconstitucional".


Segons resta palès, En Sánchez sosté que és inconstitucional que En Carles Puigdemont pugui presentar-se com a candidat a la presidència.

Vegem la cosa. Amb una suposada base legal de l'article 155 de la Constitució, el cap del govern espanyol, En Mariano Rajoy va suspendre el Parlament català, i, tot seguit, va convocar eleccions al Parlament Català (Convocatòria considerada il·legal per JuntsxCat, ERC i la CUP). En contra de les previsions del govern espanyol, els partits independentistes van aconseguir la majoria parlamentària. A destacar: En Carles Puigdemont, candidat de JuntsxCat, va sortir elegit a la contesa.

S'ha d'entendre: Si en Carles Puigdemont és reconegut com a parlamentari legítim, llavors res pot impedir que pugui optar a la presidència.

Insistint en la revisió: Si En Sánchez i el conjunt de partits unionistes consideraven que En Puigdemont estava dins la il·legalitat, llavors era moment de fer la denúncia al Tribunal Constitucional i no ara que les eleccions ja s'han fetes.

Insistint: Quan la convocatòria de les eleccions, a les llistes electorals hi figuraven nou futurs candidats, cinc exiliats a Brussel·les i quatre d'empresonats imputats per la justícia espanyola. Celebrades les eleccions, tot i que els independentistes aconseguiren la majoria, no fou el cas que En Pedro Sánchez (o qualsevol altre dirigent polític) exigís la impugnació del resultat electoral.

Però, a la manera tradicional espanyola, segons En Pedro Sánchez, ara resultaria que el president elegit seria ''inconstitucional''. O sigui, sembla que, a la manera espanyola (que sempre trenca la lògica elemental), el president seria constitucional si el candidat fora un altre que no En Carles Puigdemont.

Sembla que En Mariano Rajoy, com a bon espanyol, també és de la mateixa opinió.

O sigui: Uns i altres (espanyols, tots) declaren vàlid el resultat electoral, però alhora l'invaliden segons sigui el qui obtingui la investidura.

O sigui: Segons aquestes ments espanyoles (o espanyolitzades) el president investit seria constitucional si fos un candidat net de demandes judicials.

Conclusió: Aquestes ments espanyoles no se'n adonen de la bestial destrucció de la lògica. Si de cas, haurien de dir que van errar greument, que haurien d'haver invalidat les llistes electorals d'ERC i de JuntsxCat.

Si, fins ara, han donat per bo el procés electoral, no hi ha recurs vàlid per a impugnar-lo.

Al meu entendre: Els catalans (insulars i continentals) haurem d'esperar (i patir) fins al 2021 per veure que la sort canvia de caire (El 2021 és l'any que pot ser la fi de l'imperi ianqui, imperi corrupte que ara dona tot el suport als espanyols contra Catalunya).


 

En sobren milers de fil˛sofs.

quetgles | 10 Gener, 2018 09:58


      (Podria esser que el post que vaig publicar al 2012 hagués estat eliminat o marginat per la Inquisició. L'escrit que segueix és una reedició. Salut.)

    

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

   

Quaranta mil fil˛sofs que sobren

quetgles | 10 Gener, 2018 09:40


     

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

 

           (Aquest escrit és una reedició d'un post fet al 2012. Sospito que la Inquisició el va liquidar o marginar. Salut)

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

  

La Xina, 2018. All˛ que s'ha de saber.

quetgles | 06 Gener, 2018 19:22


  


                         La Xina, 2018. Allò que s'ha de saber.


 


A l'inici d'aquest 2018, els EUA fan més palès el seu procés de decadència, mentre que la Xina es mostra més clarament com a la major potència econòmica mundial.

 

He pensat que en aquest començ d'any, en relació al poder del gran país asiàtic, seria bo difondre un escrit que vaig publicar al 2014 sobre el misteri del gran salt endavant de la Xina. Tot allò que assenyalava sobre el procés econòmic xinès, encara es destaca més clarament actualment.

Teniu a l'abast el post  La Xina, la civilització vertical. .

Els Reis Mags d'Orient (Reediciˇ 1).

quetgles | 02 Gener, 2018 19:09


  


 Els Reis Mags. El relat d'En Mateu,  un

 cúmul de disbarats.

     Amb l'avinentesa d'aquest 6 de gener del 2018, aprofito per fer guerra a la dogmàtica catòlica,  i als Evangelis,  en particular. He de dir que plantejo qüestions que ja he tractat en altres escrits. Salut.

  A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos un asteroide ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un asteroide, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estelL'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrere; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -.      Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagati els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.  

  

   En aquest 2017 afegeixo un nou comentari que ressalta encara més la inconsistència del relat d'En Mateu. El relat fa: l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...

 El meu comentari: Si un asteroide,  encara que fos minúscul,  s'hagués ''aturat'' a prop de Betlem,  el nen,  els mags,  els pastors i tots els habitants de Betlem haguessin quedat desintegrats, s'ha de suposar.


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb