El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La BÝblia, disbarats. En Lot i les seves filles.

quetgles | 28 Novembre, 2017 21:31

                                La Bíblia, disbarats. En Lot i les seves filles.



 

 

En aquest text del Gènesi 19, 30-36 es dóna un cúmul formidable de disbarats i de situacions inversemblants. Segur que els teòlegs estudiosos del tema ho han entès així, però no ho diuen. La seva feina consisteix en fer creïble allò increïble.

Passem a l'anàlisi del text.

 

Segons el relat, En Lot, amb conversa amb En Jahvè, havia demanat anar a Sóar. Al paràgraf següent, pel contrari, diu que Lot, que tenia por de quedar-se a Sóar, va pujar des d'aquesta ciutat per anar-se'n a viure a la regió muntanyosa amb les seves dues filles. Es van instal·lar en una cova.


Allò creïble és suposar que En Lot, en arribar a Sóar, demanés auxili a les autoritats de la ciutat. Allò inversemblant és que, com si res, se'n anés a viure a la muntanya. S'ha d'entendre que la regió muntanyosa era desèrtica, de terres ermes; en cas contrari, si són boscoses o cultivables, llavors tenen propietari.

On diu que es va instal·lar en una cova. Però allò més necessari per a sobreviure era l'aigua. I una cova ni té aigua ni aliments. I no es fa cap referència als queviures. El narrador hauria d'haver suposat que En Lot hagués necessitat tot una caravana per transportar queviures i aigua a la muntanya.


Per descomptat, el gran tema d'aquest paràgraf és la narració de l'incest. El relat no pot ésser més inversemblant. En primer lloc, és inexplicable que el narrador hagi tingut accés al coneixement del discurs oral de la filla gran. Per altra banda, els discurs i el fets són igualment increïbles. No té sentit que la filla gran digui en aquesta contrada no hi ha homes per a unir-se amb nosaltres, si el cas era que acabaven de sortir de la ciutat de Sóar. Ningú s'hagués cregut aquest discurs.

Igualment inversemblant és el projecte d'incest. Vinga, fem beure vi al nostre pare i passarem la nit amb ell: així tindrem descendents seus, diu el text.

Ah, vaja! Ell i elles anaven sense res, amb les mans damunt el cap, i ves per on va sortir un barralet de vi, justament. Segons l'ideari del narrador, el barralet de vi era imprescindible perquè En Lot pogués cardar amb les seves filles ''sense cometre pecat d'incest''.

Diu el text:  Aquella mateixa nit van emborratxar el seu pare, i la gran va jeure amb ell, sense que ell se n'adonés, ni de quan ella s'hi va ajeure ni de quan es va aixecar.

 

Sembla que el comissari i el jutge no acceptarien aquesta declaració. En primer lloc, dirien que no s'entén que en la situació d'insuficiència que estaven abusessin de beure vi. I, a més a més, com anava això? Que anaven abocant gots de vi al pare i aquest bevia sense aturall? I En Lot no s'adonava que s'estava engatant? I elles, què feien? O ell bevia el vi i elles no?

Per altra banda, el jutge subratlla que el delicte típic d'incest és comés per passió incestuosa del pare envers la seva filla o filles.

O sigui, en resum: No és creïble que allà tirats a la cova tinguessin vi. No és creïble que fossin les filles les qui tinguessin la iniciativa.

Si de cas, seria mes probable que En Lot, amb una moral hipòcrita, fes com si no se'n adonés de la seva relació sexual.

Sigui com sigui, el jutge continua sospitant que la relació incestuosa entre En Lot i les filles va tenir continuïtat, que hi va haver més vi i més dies on En Lot ''no se'n adonava'' que jeia amb les filles.

I, finalment, el jutge pregunta a veure què va dir En Lot (I En Jahvè) quan s'assabentà de l'embaràs de les filles, i què va dir quan nasqueren els seus ''fills-nets''.

I aquest - va dir el jutge – és el just que En Jahvè va salvar de Sodoma? Més hagués valgut que fos ell l'estàtua de sal i no la seva dona, que no havia fet cap mal. 


 



 

 


 

30 Lot, que tenia por de quedar-se a Sóar, va pujar des d'aquesta ciutat per anar-se'n a viure a la regió muntanyosa amb les seves dues filles. Es van instal·lar en una cova.

31 La filla gran va dir a la petita:

--El nostre pare és vell i en aquesta contrada no hi ha homes per a unir-se amb nosaltres tal com fan arreu. 32 Vinga, fem beure vi al nostre pare i passarem la nit amb ell: així tindrem descendents seus.

33 c Aquella mateixa nit van emborratxar el seu pare, i la gran va jeure amb ell, sense que ell se n'adonés, ni de quan ella s'hi va ajeure ni de quan es va aixecar.

34 L'endemà, la gran digué a la petita:

--Aquesta nit passada he dormit amb el pare; fem-li beure vi també aquesta nit i vés a dormir amb ell: així tindrem descendents seus.

35 Aquella nit tornaren a emborratxar el seu pare, i la petita va jeure amb ell, sense que ell se n'adonés, ni de quan ella s'hi va ajeure ni de quan es va aixecar.

36 Les dues filles de Lot van quedar embarassades del seu pare. 37 La gran va tenir un fill i li va posar el nom de Moab. És l'avantpassat dels actuals moabites. 38 També la petita va tenir un fill i li va posar el nom de Benammí. És l'avantpassat dels actuals ammonites.







 

La BÝblia, disbarats. En Lot, els gendres, la dona, les filles, Sodoma (1).

quetgles | 26 Novembre, 2017 18:22


  La Bíblia, disbarats. En Lot, els gendres, la dona, les filles, Sodoma (1).



Si la Bíblia és un enorme cúmul de disbarats – i ho és -, llavors ella mateixa esdevé una prova de la inexistència de Déu.

Les pàgines de Gènesi 18-19 contenen disbarats a balquena, contradiccions, ignorància i inhumanitat.

Vegem-ho.

Al Gn. 18, En Jahvè manté una conversa sobre si ha de destruir Sodoma i Gomorra. Al Gn. 18, 20-26, diu: 20 Llavors el Senyor digué a Abraham:

--El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. 21 Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.

22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. 23 Llavors Abraham s'acostà i digué:

--¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? 24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? 25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?

26 El Senyor va respondre:

--Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.





Gn. 19, 1: Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma. Lot s'estava assegut a la porta de la ciutat. En veure'ls es va aixecar per anar-los a rebre i es prosternà fins a tocar terra amb el front. 2 Després va dir:

--Si us plau, senyors meus, feu-me l'honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit. Demà al matí continuareu el vostre camí.

Ells van respondre:

  1. --No cal. Farem nit a la plaça.

  2. 3 Però Lot va insistir tant que van anar a casa d'ell. Els va preparar sopar, va coure panets, i van menjar.

  3.  

  4. Vegem la cosa.

    1. El narrador bíblic (el qual no sabem qui és) no explica de quina manera ha aconseguit la informació tan precisa de la suposada conversa entre En Jahvè i N'Abraham sobre la destrucció de Sodoma.

No consta que hi hagi cap escrit de N'Abraham ni dels seus descendents sobre les suposades converses directes amb En Jahvè.

Haver de suposar que Déu va inspirar directament la conversa al narrador, es fa molt costa amunt. S'hauria de suposar que En Jahvè dictava directament al narrador la conversa que havia mantingut amb N'Abraham tres o quatre mil anys abans, posem. El narrador no diu quin és l'encàrrec dels dos àngels enviats per En Jahvè a Sodoma. Diu que els dos àngels van arribar a peu a Sodoma. Vaja! A peu! Els àngels que, segons els narradors bíblics, es desplacen de manera instantània, ara, en aquest cas, van a peu! I, a més a més, feien comptes de passar la nit a la plaça de la ciutat.

El narrador bíblic comença a embullar la troca: Fa com si els àngels es trobessin amb En Lot de manera casual. En Lot els convida a casa seva, però ells responen dient que faran nit a la plaça. ''Faran nit a la plaça'', diu el narrador que van dir els àngels, com si fos normal passar la nit a una plaça. El narrador no explica com sap aquest diàleg entre En Lot i els àngels. S'ha de suposar que fou al dictat d'En Jahvè. La cosa no quadra: Per quin motiu els àngels havien d'arribar abans d'hora de fer el que havien de fer? No te explicació que haguessin de fer una nit d'espera.

Si, quan s'esdevé la destrucció de Sodoma, els dos àngels són els salvadors d'En Lot, llavors s'ha d'entendre que aquesta era la missió encomanda per En Jahvè.

Al Gn. 19, 4, on diu:  Encara no se n'havien anat a dormir, que els homes de Sodoma van encerclar la casa: joves i vells, hi eren tots sense excepció. Cridaven Lot i li deien:

--On són els homes que han entrat a casa teva aquest vespre? Fes-los sortir. Volem abusar d'ells.


Joves i vells, hi eren tots sense excepció, on diu, però llavors no s'explica l'absència dels gendres d'En Lot.



Segons el relat, els mascles sodomites no solament han caigut en el ''pecat de l'homosexualitat'', sinó que es manifesten com uns energúmens exaltats i lascius disposats al crim per tal de satisfer la seva apetència sexual. El relat descriu un panorama humà mai vist: Els mascles sodomites en massa (Quants? Mil? Dos mil?) volen violar els dos hostes d'En Lot.

     

     

Segons el relat, en un primer moment, els gendres d'En Lot s'havien de salvar, juntament amb En Lot, la dona i les filles. S'ha de suposar que eren considerats ''homes justos''.

La contradicció és aquesta: No té sentit que els àngels no s'ocupin de la salvació dels gendres d'En Lot. Al Gn. 19, 4, on diu: Lot anà a avisar els seus futurs gendres, els qui s'havien de casar amb les seves filles, i els va dir:

--De seguida! Sortiu d'aquest lloc, perquè el Senyor vol devastar la ciutat!

Però els gendres es van pensar que Lot ho deia de per riure.

Vaja! Dos ''justos'' que restaven a la ciutat i no es salven perquè es van pensar que En Lot ho deia de per riure. La cosa no quadra. No té explicació que En Lot, i la dona d'En Lot es desentenguin de la sort dels seus futurs gendres. No té sentit que les filles d'En Lot no s'ocupin de la salvació dels seus futurs marits.

Diu el relat: Veient que Lot s'entretenia massa, com que el Senyor se n'havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat. La pregunta seria: I com així no van treure els dos gendres d'En Lot?

  1.  

       

Segons el relat, En Jahvè, N'Abraham, En Lot i el narrador no s'ocupen del destí de les dones i dels infants de Sodoma. L'extermini dels infants no desperta l'interès del narrador. Segons el relat, En Jahvè va aniquilar els innocents de Sodoma i Gomorra com si res. Més que un deu amorós, semblaria un geni maligne.

Segons el relat, l'únic que es diu de la dona d'En Lot

fa així:  26 La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal. D'immediat, un hom pregunta: i quin sentit té que els àngels (Jahvè) prohibissin mirar enrere. Mirar un gran incendi és un impuls espontani, difícilment controlable, s'ha de suposar. El càstig infligit a la dona d'En Lot és injustificable. El narrador no en fa cap comentari. Segons el relat, En Lot, no té res a dir sobre el succeït a la seva dona, però, en canvi, es posa en comunicació directa amb En Jahvè argumentant sobre la conveniència d'un canvi de ruta. El diàleg entre En Lot i Jahvè no pot ésser més fabulós. Fa així: 17 Un cop fora, li van dir:

--Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t'aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya.

18 Lot els va dir:

--No, senyor meu! 19 Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m'has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m'hauré refugiat a la muntanya, ja m'haurà atrapat el desastre i moriré. 20 Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m'hi refugiar. És molt petita. Deixa-m'hi refugiar per salvar la vida.

21 Ell li va respondre:

--Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. 22 Corre, vés a refugiar-t'hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat.


Es veu que el narrador devia tenir pressa. No explica per quin motiu En Lot té la facultat de poder mantenir un diàleg amb En Jahvè. No té sentit que En Lot proposi un canvi de ruta. No té sentit que En Jahvè accepti el canvi. No té sentit que En Lot digui a Jahvé que no tindrà temps de salvar-se, si va a la muntanya. I no té sentit la contesta d'En Jahvè. Si Jahvè diu que esperarà que En Lot hagi entrat a la ciutat, allò més propi hagués estat dir que Ell, Jahvè, esperaria que En Lot s'hagués refugiat a la muntanya.









 

 

  1.  

       

       

       



     

     

 



La Bíblia, disbarats. En Lot, els gendres, la dona, les filles, Sodoma (1).



Si la Bíblia és un enorme cúmul de disbarats – i ho és -, llavors ella mateixa esdevé una prova de la inexistència de Déu.

Les pàgines de Gènesi 18-19 contenen disbarats a balquena, contradiccions, ignorància i inhumanitat.

Vegem-ho.

Al Gn. 18, En Jahvè manté una conversa sobre si ha de destruir Sodoma i Gomorra. Al Gn. 18, 20-26, diu: 20 Llavors el Senyor digué a Abraham:

--El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. 21 Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.

22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. 23 Llavors Abraham s'acostà i digué:

--¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? 24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? 25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?

26 El Senyor va respondre:

--Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.





Gn. 19, 1: Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma. Lot s'estava assegut a la porta de la ciutat. En veure'ls es va aixecar per anar-los a rebre i es prosternà fins a tocar terra amb el front. 2 Després va dir:

--Si us plau, senyors meus, feu-me l'honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit. Demà al matí continuareu el vostre camí.

Ells van respondre:

  1. --No cal. Farem nit a la plaça.

  2. 3 Però Lot va insistir tant que van anar a casa d'ell. Els va preparar sopar, va coure panets, i van menjar.

  3.  

  4. Vegem la cosa.

    1. El narrador bíblic (el qual no sabem qui és) no explica de quina manera ha aconseguit la informació tan precisa de la suposada conversa entre En Jahvè i N'Abraham sobre la destrucció de Sodoma.

No consta que hi hagi cap escrit de N'Abraham ni dels seus descendents sobre les suposades converses directes amb En Jahvè.

Haver de suposar que Déu va inspirar directament la conversa al narrador, es fa molt costa amunt. S'hauria de suposar que En Jahvè dictava directament al narrador la conversa que havia mantingut amb N'Abraham tres o quatre mil anys abans, posem. El narrador no diu quin és l'encàrrec dels dos àngels enviats per En Jahvè a Sodoma. Diu que els dos àngels van arribar a peu a Sodoma. Vaja! A peu! Els àngels que, segons els narradors bíblics, es desplacen de manera instantània, ara, en aquest cas, van a peu! I, a més a més, feien comptes de passar la nit a la plaça de la ciutat.

El narrador bíblic comença a embullar la troca: Fa com si els àngels es trobessin amb En Lot de manera casual. En Lot els convida a casa seva, però ells responen dient que faran nit a la plaça. ''Faran nit a la plaça'', diu el narrador que van dir els àngels, com si fos normal passar la nit a una plaça. El narrador no explica com sap aquest diàleg entre En Lot i els àngels. S'ha de suposar que fou al dictat d'En Jahvè. La cosa no quadra: Per quin motiu els àngels havien d'arribar abans d'hora de fer el que havien de fer? No te explicació que haguessin de fer una nit d'espera.

Si, quan s'esdevé la destrucció de Sodoma, els dos àngels són els salvadors d'En Lot, llavors s'ha d'entendre que aquesta era la missió encomanda per En Jahvè.

Al Gn. 19, 4, on diu:  Encara no se n'havien anat a dormir, que els homes de Sodoma van encerclar la casa: joves i vells, hi eren tots sense excepció. Cridaven Lot i li deien:

--On són els homes que han entrat a casa teva aquest vespre? Fes-los sortir. Volem abusar d'ells.


Jover i vells, hi eren tots sense excepció, on diu, però llavors no s'explica l'absència dels gendres d'En Lot.



Segons el relat, els mascles sodomites no solament han caigut en el ''pecat de l'homosexualitat'', sinó que es manifesten com uns energúmens exaltats i lascius disposats al crim per tal de satisfer la seva apetència sexual. El relat descriu un panorama humà mai vist: Els mascles sodomites en massa (Quants? Mil? Dos mil?) volen violar els dos hostes d'En Lot.

     

     

Segons el relat, en un primer moment, els gendres d'En Lot s'havien de salvar, juntament amb En Lot, la dona i les filles. S'ha de suposar que eren considerats ''homes justos''.

La contradicció és aquesta: No té sentit que els àngels no s'ocupin de la salvació dels gendres d'En Lot. Al Gn. 19, 4, on diu: Lot anà a avisar els seus futurs gendres, els qui s'havien de casar amb les seves filles, i els va dir:

--De seguida! Sortiu d'aquest lloc, perquè el Senyor vol devastar la ciutat!

Però els gendres es van pensar que Lot ho deia de per riure.

Vaja! Dos ''justos'' que restaven a la ciutat i no es salven perquè es van pensar que En Lot ho deia de per riure. La cosa no quadra. No té explicació que En Lot, i la dona d'En Lot es desentenguin de la sort dels seus futurs gendres. No té sentit que les filles d'En Lot no s'ocupin de la salvació dels seus futurs marits.

Diu el relat: Veient que Lot s'entretenia massa, com que el Senyor se n'havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat. La pregunta seria: I com així no van treure els dos gendres d'En Lot?

  1.  

       

Segons el relat, En Jahvè, N'Abraham, En Lot i el narrador no s'ocupen del destí de les dones i dels infants de Sodoma. L'extermini dels infants no desperta l'interès del narrador. Segons el relat, En Jahvè va aniquilar els innocents de Sodoma i Gomorra com si res. Més que un deu amorós, semblaria un geni maligne.

Segons el relat, l'únic que es diu de la dona d'En Lot

fa així:  26 La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal. D'immediat, un hom pregunta: i quin sentit té que els àngels (Jahvè) prohibissin mirar enrere. Mirar un gran incendi és un impuls espontani, difícilment controlable, s'ha de suposar. El càstig infligit a la dona d'En Lot és injustificable. El narrador no en fa cap comentari. Segons el relat, En Lot, no té res a dir sobre el succeït a la seva dona, però, en canvi, es posa en comunicació directa amb En Jahvè argumentant sobre la conveniència d'un canvi de ruta. El diàleg entre En Lot i Jahvè no pot ésser més fabulós. Fa així: 17 Un cop fora, li van dir:

--Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t'aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya.

18 Lot els va dir:

--No, senyor meu! 19 Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m'has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m'hauré refugiat a la muntanya, ja m'haurà atrapat el desastre i moriré. 20 Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m'hi refugiar. És molt petita. Deixa-m'hi refugiar per salvar la vida.

21 Ell li va respondre:

--Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. 22 Corre, vés a refugiar-t'hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat.


Es veu que el narrador devia tenir pressa. No explica per quin motiu En Lot té la facultat de poder mantenir un diàleg amb En Jahvè. No té sentit que En Lot proposi un canvi de ruta. No té sentit que En Jahvè accepti el canvi. No té sentit que En Lot digui a Jahvé que no tindrà temps de salvar-se, si va a la muntanya. I no té sentit la contesta d'En Jahvè. Si Jahvè diu que esperarà que En Lot hagi entrat a la ciutat, allò més propi hagués estat dir que Ell, Jahvè, esperaria que En Lot s'hagués refugiat a la muntanya.





La Bíblia, disbarats. En Lot, els gendres, la dona, les filles, Sodoma (1).



Si la Bíblia és un enorme cúmul de disbarats – i ho és -, llavors ella mateixa esdevé una prova de la inexistència de Déu.

Les pàgines de Gènesi 18-19 contenen disbarats a balquena, contradiccions, ignorància i inhumanitat.

Vegem-ho.

Al Gn. 18, En Jahvè manté una conversa sobre si ha de destruir Sodoma i Gomorra. Al Gn. 18, 20-26, diu: 20 Llavors el Senyor digué a Abraham:

--El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat. 21 Hi baixaré i veuré si les seves obres corresponen al clam que m'arriba. Sigui el que sigui, ho sabré.

22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell. 23 Llavors Abraham s'acostà i digué:

--¿De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? 24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta? 25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?

26 El Senyor va respondre:

--Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.





Gn. 19, 1: Cap al tard, els dos àngels van arribar a Sodoma. Lot s'estava assegut a la porta de la ciutat. En veure'ls es va aixecar per anar-los a rebre i es prosternà fins a tocar terra amb el front. 2 Després va dir:

--Si us plau, senyors meus, feu-me l'honor de venir a casa del vostre servent. Us rentareu els peus i podreu passar-hi la nit. Demà al matí continuareu el vostre camí.

Ells van respondre:

  1. --No cal. Farem nit a la plaça.

  2. 3 Però Lot va insistir tant que van anar a casa d'ell. Els va preparar sopar, va coure panets, i van menjar.

  3.  

  4. Vegem la cosa.

    1. El narrador bíblic (el qual no sabem qui és) no explica de quina manera ha aconseguit la informació tan precisa de la suposada conversa entre En Jahvè i N'Abraham sobre la destrucció de Sodoma.

No consta que hi hagi cap escrit de N'Abraham ni dels seus descendents sobre les suposades converses directes amb En Jahvè.

Haver de suposar que Déu va inspirar directament la conversa al narrador, es fa molt costa amunt. S'hauria de suposar que En Jahvè dictava directament al narrador la conversa que havia mantingut amb N'Abraham tres o quatre mil anys abans, posem. El narrador no diu quin és l'encàrrec dels dos àngels enviats per En Jahvè a Sodoma. Diu que els dos àngels van arribar a peu a Sodoma. Vaja! A peu! Els àngels que, segons els narradors bíblics, es desplacen de manera instantània, ara, en aquest cas, van a peu! I, a més a més, feien comptes de passar la nit a la plaça de la ciutat.

El narrador bíblic comença a embullar la troca: Fa com si els àngels es trobessin amb En Lot de manera casual. En Lot els convida a casa seva, però ells responen dient que faran nit a la plaça. ''Faran nit a la plaça'', diu el narrador que van dir els àngels, com si fos normal passar la nit a una plaça. El narrador no explica com sap aquest diàleg entre En Lot i els àngels. S'ha de suposar que fou al dictat d'En Jahvè. La cosa no quadra: Per quin motiu els àngels havien d'arribar abans d'hora de fer el que havien de fer? No te explicació que haguessin de fer una nit d'espera.

Si, quan s'esdevé la destrucció de Sodoma, els dos àngels són els salvadors d'En Lot, llavors s'ha d'entendre que aquesta era la missió encomanda per En Jahvè.

Al Gn. 19, 4, on diu:  Encara no se n'havien anat a dormir, que els homes de Sodoma van encerclar la casa: joves i vells, hi eren tots sense excepció. Cridaven Lot i li deien:

--On són els homes que han entrat a casa teva aquest vespre? Fes-los sortir. Volem abusar d'ells.


Jover i vells, hi eren tots sense excepció, on diu, però llavors no s'explica l'absència dels gendres d'En Lot.



Segons el relat, els mascles sodomites no solament han caigut en el ''pecat de l'homosexualitat'', sinó que es manifesten com uns energúmens exaltats i lascius disposats al crim per tal de satisfer la seva apetència sexual. El relat descriu un panorama humà mai vist: Els mascles sodomites en massa (Quants? Mil? Dos mil?) volen violar els dos hostes d'En Lot.

     

     

Segons el relat, en un primer moment, els gendres d'En Lot s'havien de salvar, juntament amb En Lot, la dona i les filles. S'ha de suposar que eren considerats ''homes justos''.

La contradicció és aquesta: No té sentit que els àngels no s'ocupin de la salvació dels gendres d'En Lot. Al Gn. 19, 4, on diu: Lot anà a avisar els seus futurs gendres, els qui s'havien de casar amb les seves filles, i els va dir:

--De seguida! Sortiu d'aquest lloc, perquè el Senyor vol devastar la ciutat!

Però els gendres es van pensar que Lot ho deia de per riure.

Vaja! Dos ''justos'' que restaven a la ciutat i no es salven perquè es van pensar que En Lot ho deia de per riure. La cosa no quadra. No té explicació que En Lot, i la dona d'En Lot es desentenguin de la sort dels seus futurs gendres. No té sentit que les filles d'En Lot no s'ocupin de la salvació dels seus futurs marits.

Diu el relat: Veient que Lot s'entretenia massa, com que el Senyor se n'havia compadit, els àngels el van agafar per la mà juntament amb la seva dona i les seves dues filles i els van treure tots de la ciutat. La pregunta seria: I com així no van treure els dos gendres d'En Lot?

  1.  

       

Segons el relat, En Jahvè, N'Abraham, En Lot i el narrador no s'ocupen del destí de les dones i dels infants de Sodoma. L'extermini dels infants no desperta l'interès del narrador. Segons el relat, En Jahvè va aniquilar els innocents de Sodoma i Gomorra com si res. Més que un deu amorós, semblaria un geni maligne.

Segons el relat, l'únic que es diu de la dona d'En Lot

fa així:  26 La dona de Lot va mirar enrere i es convertí en una estàtua de sal. D'immediat, un hom pregunta: i quin sentit té que els àngels (Jahvè) prohibissin mirar enrere. Mirar un gran incendi és un impuls espontani, difícilment controlable, s'ha de suposar. El càstig infligit a la dona d'En Lot és injustificable. El narrador no en fa cap comentari. Segons el relat, En Lot, no té res a dir sobre el succeït a la seva dona, però, en canvi, es posa en comunicació directa amb En Jahvè argumentant sobre la conveniència d'un canvi de ruta. El diàleg entre En Lot i Jahvè no pot ésser més fabulós. Fa així: 17 Un cop fora, li van dir:

--Fuig, si vols salvar la vida. No miris enrere ni t'aturis enlloc de la plana, que series aniquilat: fuig a la muntanya.

18 Lot els va dir:

--No, senyor meu! 19 Tu has concedit el teu favor al teu servent i has estat amb mi tan bo que m'has salvat la vida. Pensa, doncs, que, abans no m'hauré refugiat a la muntanya, ja m'haurà atrapat el desastre i moriré. 20 Mira, aquí hi ha aquesta petita ciutat, prou a la vora per a poder-m'hi refugiar. És molt petita. Deixa-m'hi refugiar per salvar la vida.

21 Ell li va respondre:

--Fins en això et vull afavorir: no arrasaré la ciutat de què em parles. 22 Corre, vés a refugiar-t'hi, que no puc fer res fins que no hi hagis entrat.


Es veu que el narrador devia tenir pressa. No explica per quin motiu En Lot té la facultat de poder mantenir un diàleg amb En Jahvè. No té sentit que En Lot proposi un canvi de ruta. No té sentit que En Jahvè accepti el canvi. No té sentit que En Lot digui a Jahvé que no tindrà temps de salvar-se, si va a la muntanya. I no té sentit la contesta d'En Jahvè. Si Jahvè diu que esperarà que En Lot hagi entrat a la ciutat, allò més propi hagués estat dir que Ell, Jahvè, esperaria que En Lot s'hagués refugiat a la muntanya.









 

 

  1.  

       

       

       

 

La Bíblia, disbarats. En Lot, els gendres, la dona, les filles, Sodoma (1).



 

La guerra ideol˛gica. 92 tesis (Reediciˇ).

quetgles | 21 Novembre, 2017 19:54


                                 La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició).
 
 
 

Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

   En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

   També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

   Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa, La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

 

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme

, que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que

La falangista Arrimadas, retratada.

quetgles | 19 Novembre, 2017 09:51


                                La falangista Inés Arrimadas, retratada.





Al diari digital El Nacional, 18/11/2017, surt un article d'En Jordi Galves on es denuncia allò canalla del nacionalisme espanyol.

He pensat que seria bo contribuir a la seva difusió entre el navegants catalans (tant els del Principat com els de les Illes, és clar).

Aquí teniu l'article d'En Galves: Supremacista Arrimadas – ElNacional.cat.



La BÝblia, disbarats. En Ca´m i N'Abel.

quetgles | 18 Novembre, 2017 16:51


                                      La Bíblia, disbarats. En Caïm i N'Abel.


(Aquest escrit és una reedició d'un article publicat al 2014 i que sembla de difícil accés).


Es convenient continuar la tasca de la Il·lustració contra la superstició i la mitomania, I contra els vividors dels pobres.
Els teòlegs cristians més progressistes justifiquen la validesa de la Bíblia donant per suposat que Déu acomodà els relats bíblics segons era el nivell cultural de l’època en que es van escriure. Qualcuns, de teòlegs, més desafiadors argumenten que no es pot pretendre que les Sagrades Escriptures siguin un tractat de física moderna.

Però haurem de veure que no es tracta de la diversitat de nivells culturals segons l’època històrica, sinó de la voluntat malèvola de mistificar i tergiversar la història i els sabers científics dels creadors antics del Llibre de la paraula de Déu i dels actuals defensors d’aquest Llibre.

La historieta d’En Caïm i N’Abel que relata el Gènesi, 4, 1-16, en unes poques línies fa una apoteosi del disbarat, però, a més a més, fa caure En Jahvè en contradiccions. Vegem-ho.

S’ha de donar per descomptat que un homenet jueu (el nom del qual no s’esmenta), entre l’any 1000 i el 1500 aC, va redactar el fulletó d’En Caïm i N’Abel.

El primer gran absurd.

El narrador no explica de quina manera meravellosa va aconseguir saber el que els havia succeït als primers pobladors de la Terra, milers d’anys enrere (Segons el còmput dels teòlegs medievals, atenint-se a la Bíblia, des de Adam i Eva, havien transcorregut 4000 anys). Per altra banda, els primers humans sobre la Terra foren els homes de Neandertal.

En tot temps, els teòlegs i els papes han donat per descomptat que les Sagrades Escriptures eren d’inspiració divina. Segons això, s’ha de suposar que En Jahvé de qualque manera “dictava” el text directament als narradors; als diferents narradors, perquè resultava que en aquella època hi havia una muntanya d’escrits amb el marxamo d’En Jahvé (Finalment, la jerarquia jueva va fer l’elecció dels textos definitius que havien de conformar la Torà, i deixaren de banda milers de textos considerats apòcrifs).

Vegem el text. Al 4,2, diu que “N’Abel era pastor d’ovelles i En Caïm cultivava la terra”. Segons informa l’antropologia, la veritat és que els diversos grups humans del Paleolític eren recol·lectors; i que fins el Neolític no van aparèixer l’agricultura i la ramaderia.
Però, a part del disbarat antropològic, a més a més, el text no s’até al sentit comú. En efecte, què n’havien de fer N’Abel i la seva família amb 40 ovelles i un marrà; allò assenyat hagués estat dir que N’Abel tenia cura de 4 ovelles, si de cas. Semblantment, no treu cap enlloc que En Caïm cultivés la terra. El text diu “acabades les collites”. Les collites! Es dóna a entendre que devien ser de blat o d’un altre cereal. És clar: no hi ha collites de cols, de cebes o de pastanagues. Ja me tens En Caïm amb un bou i una arada (60.000 anys abans d’hora); ja només faltava afegir que N’Adam que feia de moliner (N’Eva podria fer de fornera, per completar el quadre).

A la següent línia es diu que els dos germans oferien ofrenes. Diu el text: “3 Acabades les collites, Caïm va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. 4 Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les victimes”. Vegem les implicacions que es desprenen del text.

Mai s’ha explicat prou bé l’afecció de Jahvè als sacrificis rituals en els quals el xai degollat és consumit pel foc. Sovint, En Jahvè mostra la seva complaença quan ensuma (se suposa que tindria una mena de nas) l’olor de xai torrat.
Certament, En Caïm ho tenia malament per competir amb N’Abel. Segons el relat, “El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, 5 però no acollí Caïm i la seva”. El text no explica el perquè de la dèria dels dos germans de destruir al foc els productes aconseguits amb la seva feina. S’ha de suposar que Jahvè-Déu els va imposar la pràctica del ritual del sacrificis.

El relat mostra un Jahvè pròxim i quotidià, com si fos una mena de iaio de la família. El relat descriu el diàleg entre Déu i En Caïm, i fa: “9 Llavors el Senyor va preguntar a Caïm:
–On és el teu germà Abel?
Ell va respondre:
–No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?
10 El Senyor li replicà:
–Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! 11 Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12 Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
13 Caïm respongué al Senyor:
–El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. 14 Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.
15 El Senyor li va replicar:
“Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”.

Al final del relat es diu:”Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobessin”.

S’ha de veure l’absurd: No és que Déu inspirés la imaginació del narrador; sinó que s’ha de suposar que Déu mateix en directe va dictar les paraules exactes del seu diàleg amb En Caïm. També cap la possibilitat que Déu passés una còpia escrita del diàleg al narrador, ja posats en suposicions.

Es veu que el narrador del text era un escriptor esburbat: dedica més espai al diàleg entre Déu i En Caïm que a la resta del relat.

Així mateix, en tan poques línies fa un cúmul de mancances, d’errors i de desordres de redacció. Vegem-ho.
No diu ni el nom ni el nombre dels altres fills i filles que va infantar N’Eva.
Dir (Com fa dir a Jahvè) “seràs maleït de la terra” no té significació possible; a la terra no hi havia humans que el poguessin maleir.
El relator fa dir a Jahvé: “Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits”. La predicció divina no podia succeir, era contradictòria. S’ha de concloure que si la terra es feia erma, En Caïm no la treballaria.
Per altra banda, com podia treballar la terra (En Caïm) si havia d’anar fugitiu i errant pel món.

I el primer que em trobi em matarà”, fa dir a Caïm l’autor del fulletó. L’expressió és estrambòtica. L’únic home que el podria trobar i matar era el seu pare, N’Adam. Allò més escaient era dir “si el meu pare me troba em matarà”.

Segons el narrador, la resposta d’En Jahvè fou: “Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”. L’autor fa que Déu també participi de l’eixelebrament; també diu “si qualcú mata En Caïm”, com si donés per fet que hi hagués d’altres pobladors al món. Per altra banda, és difícil discernir què vol dir “serà venjat set vegades”. Tampoc té sentit l’amenaça divina; semblava que allò que clamava venjança al cel (a Déu) era el bestial assassinat comès per En Caïm.

Finalment (Oh, sorpresa!), el narrador escrigué: “17 Caïm es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill”.

Valga’m Déu, quin garbuix final. No diu qui era la dona, però no podia ser sinó una germana seva. Ací si que hi havia material per un bon fulletó! Es veu que En Jahvè degué passar una nota al narrador “inspirant-li” el nom del fill d’En Caïm.
En Caïm fa fundar una ciutat, restà escrit. Però llavors resulta que la maledicció pronunciada per Jahvé no s’acompleix. En Caïm no és maleït ni va errant i fugitiu, sinó que es va casar, tingué un fill, i, per més burla, fundà una ciutat. Vaja! Eren tres i va fundar una ciutat! Es veu que el narrador devia suposar que En Caïm era un gran emprenedor.
La fi.


 


La Xina, a l'avantguarda del mˇn (2).

quetgles | 16 Novembre, 2017 18:31


                           


                La Xina, a l'avantguarda del món (2).





Com dic sovint, els grans mitjans de comunicació estan al servei de les Corporacions capialistes. Per altre costat, els governs de la Unió Europea practiquen una política neoliberal (Per cert, el PP espanyol forma part del Partit Popular Europeu).

En relació a la Xina, els mitjans europeus(i les agències de notícies ''occidentals''), en general, donen una informació tendenciosa.


Per sort, el desplegament d'internet ha trencat el monopoli informatiu, i ara es possible tenir a l'abast tot de informacions de distint signe.


En aquest segon comunicat, he engegat un notable vídeo sobre la revolució tecnològica ( i social) xinesa el qual destapa l'enganyosa informació que ens donen sobre la Xina.

 

Jo pens que els catalans (els insulars i els continentals) hem d'accelerar el procés de recerca de nous canals informatius que posin en crisi els mitjans neoliberals.

 

Vegeu el vídeo:



3:24


També podeu veure:





5:28





La Xina, a l'avantguarda del mˇn.

quetgles | 13 Novembre, 2017 20:26

    

                                    La Xina, a l'avantguarda del món.







La Xina és a l'avantguarda del món en tecnologia.

I, a més a més, continua augmentat la seva avantatge tecnològica respecte als EUA.

S'ha de suposar que al 2021 els EUA s'hauran de rendir. Restarà palès que han perdut la cursa tecnològica (i la social, és clar).

En relació a això, he pensat que seria de l'interès dels navegants catalans veure un vídeo del You Tube (un entre molts d'altres que hi ha) que fa veure que la Xina ja està situada a un altre nivell de civilització.

Vegeu el vídeo: Dongfeng Trucks: what we do – YouTube

O aquest altre: 


1:31

EV Truck / 混合动力卡车 巨无

El rei va nu. Reediciˇ.

quetgles | 07 Novembre, 2017 18:58

      El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

 

 

   Preàmbul.

     La denominada ''llibertat de premsa'',  és en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

    Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

    Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

   O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

   Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

 

       Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

    Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

    Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

   I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

 

     I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

    El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

    En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

      S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

   A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

   A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

     I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

    Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb