El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

A manera de poema: Desperta poble!

quetgles | 30 Abril, 2017 15:58

 

 

 

                                          A manera de poema: Desperta poble!

 

   Avui, a punt de l’inici del maig, em sentia particularment comunicatiu. I he decidit penjar aquest escrit, a manera de poema. Vegeu-lo.

 

  Per poble s’ha d’entendre poble català, i s’ha de saber que els mallorquins som catalans, de nació catalana.

    S’ha de saber: el Principat de Catalunya  és solament una part de la nació catalana (El nucli aglutinador de la nació, si voleu).

   Ja és ben hora de deixar de banda l’expressió  confusa de Països Catalans.

    Quan es diu Catalunya, sempre s’ha d’entendre com a Catalunya Sencera. Certament, la nació s’estén de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

      Però el que he dit fins aquí no és cap novetat.

Allò nou, allò que inspira aquest poema, és l’anunci de l’alliberament dels pobles sotmesos a l’Imperi, alliberament que comporta la fi universal de l’esclavatge de les classes treballadores (assalariades).

    Per Imperi s’ha d’entendre un conglomerat d’elits econòmiques, el nucli del qual és l’elit ianqui. O sigui, el conglomerat gira al voltant de Wall Street.

   S’ha de saber: la Unió Europea i l’OTAN són a manera d’instruments creats al servei de l’Imperi.

    Per altra banda, les elits econòmiques de la Unió Europea disposen del control dels mecanismes socials i econòmics que li asseguren el sotmetiment de les amples masses treballadores de la Unió Europea.

    Però, oh sorpresa!, contra el que estava previst, vet aquí que les amples masses de la UE expressen un creixent rebuig a la Unió Europea.

   La revolta dels grecs, de moment, ha estat continguda, però de mala manera. No se sap com acabarà la cosa.  

   La revolta dels anglesos, la Brexit, en canvi, inicialment sembla que ha triomfat.

    Europa, l’Imperi i el món estan pendents del resultat de les eleccions franceses de dia 7 de maig. La derrota de N'Emmanuel Macron significaria l’anunci de la mort de la Unió Europea. Allò més probable és que Na Marine Le Pen no obtingui la presidència en disputa, però això no llevaria que la ‘’marabunta’’ francesa segueixi creixent (A tot temps, els mitjans de les Corporacions intenten espantar fent escarafalls del suposat ultradretanisme del FN; però allò que fa por a les Corporacions no és el dretanisme del FN, sinó que la sobirania nacional estigui en mans de les classes populars. És la democràcia vertadera allò que els espanta).

     D’una o altra manera,  hem de preveure que la fi de la Unió Europea és pròxim, que les nacions d’Europa, les classes populars europees, recuperaran la sobirania nacional i que les Corporacions a la fi seran desposseïdes.

    Un Estat sobirà de Catalunya (de Catalunya-Principat) no és acceptat per l’Imperi ni pels ‘’subimperis’’ europeus.  Així les coses, les aspiracions independentistes  dels principatins són ‘’precipitades’’.

   Però no s’ha de caure dins el pessimisme. L’arribada del temps per a la independència de Catalunya (de Catalunya Sencera) es va acostant. És el temps de l’esfondrament de l’Imperi i dels subimperis. Serà una cosa semblant a la caiguda dels imperis europeus de l’any 1918. Amb la caiguda dels imperis, un esplet de nacions aconseguí, a la fi, la independència.

    En una guerra mundial, només hi pot haver dos bàndols i no més. I en una guerra freda, igualment, hi ha dos bàndols.

  En tot temps, Convergència i Unió, absurdament, s’ha declarat partidària del bàndol de l’Imperi; o sigui, partidària del bàndol dels opressors de Catalunya. Els de Junts pel sí sembla que no han rectificat.

  Segons una previsió optimista, el 2021 serà l'inici del desmantellament del sistema imperial ara vigent al món.

 

 

Manifest per a l'alliberament. Tercer comunicat.

quetgles | 25 Abril, 2017 09:01


     Manifest per a l'alliberament. Tercer  comunicat.

Anant per feina.
   Tesi: El Poder,  en tot temps,  engendra monstres ideològics,  monstres que després no sap com desempallegar-se'n. 
   Vegem-ne un exemplar.
   A l'època moderna,  el Govern espanyol,  com a delegat del Poder de Roma,  va continuar imposant l'aprenentatge del llatí dins el pla general del batxillerat (així com en relació a les llicenciatures en Lletres a la Universitat).
   En una primera època,  l'objectiu de la Cúria Romana  era fer del llatí la llengua de la ciència,  excloent les altres llengües de la ''Cristiandat'' (Època en la que la Teologia era la ciència suprema). Fracassat el seu intent, no obstant,  la Cúria va intentar mantenir el llatí com a llengua de privilegi per mitjà de la qual un hom esdevenia hereu de la immarcescible civilització de Roma. 
    Però,  arribat el segle XX, a l'Espanya franquista, l'estudi obligatori del llatí  esdevingué un malson que turmentà els estudiants (Turment aquest que continua aplicant-se encara a l'actualitat). L'estudi del llatí havia esdevingut un monstre creat pel  Poder (En aquest cas,  el Poder franquista). Els batxillers espanyols i els batxillers catalans figuraven oficialment com a diplomats en llengua llatina, però, en realitat, eren absolutament incapaços de llegir un llibre escrit en llatí,  llevat de qualque cas excepcional.
    El Monstre: Aquesta pedagogia corrupte universal era coneguda per tothom,  però ningú ho denunciava.
   A l'època moderna,  el Monstre arribà a un punt culminant:  No hi havia llibres en llatí ni a les biblioteques públiques ni a les  escolars,  comunament.  Els autors llatins,  si de cas,  eren a l'abast del públic traduïts en llengües vulgars.
   Actualment a l'Estat espanyol,  per tal de defugir aquesta situació de ridícul,  han aparegut unes modestes editorials que publiquen qualcuns autors clàssics en llengua llatina.
    Respecte a aquesta qüestió,  m'interessa destacar que la gent del comú,  en tota ocasió,  declarava que ''el rei anava nu'',  és a dir,  que no s'estava de dir que ''l'estudi del llatí no serveix per a res''. Però l'opinió de la gent era – i és – menystinguda per l'Autoritat Intel·lectual (Autoritat aquesta que és falsa; no es correspon a criteris científics,  sinó a interessos ideològics). L'oligarquia espanyola (fent carn i ungla amb la Jerarquia catòlica),  en tot temps, fa un desplegament d'una falsa Autoritat Intel·lectual en tots els àmbits no científics,   pròpiament ideològics. Reprodueix l'esquema dialèctic tomista (aristotèlic-tomista) que fou desplegat a l'antiga Grècia per En Plató i N'Aristòtil; l'esquema distingia entre doxa (l'opinió vulgar) i episteme (el saber del savi,  de l'home de ciència) (Sobre aquesta qüestió podeu veure el post Ni En Hegel ni En Marx...ni En Sòcrates
      Per descomptat, no és el cas a que ens referim sigui únic; pel contrari, la mistificació ha sigut i continua essent una pràctica habitual (de baix nivell intel·lectual,  s'ha de dir) de la falsa Autoritat intel·lectual mantinguda per l'oligarquia i per les formacions impregnades d'espanyolisme.

El 14 d'abril. Memoràndum crític, 2017.

quetgles | 11 Abril, 2017 18:34


 

    El 14 d'abril. Memoràndum crític, 2017.

 

        A manera de memoràndum del 14 d'abril de  1931, faig una edició d'uns textos ja publicats.

 

    A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.         L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia espanyola, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, al 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

      La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Francisco Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.       Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).       La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.       A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).      Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

    Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

    És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents,  l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualment, són de grans empreses multinacionals.      L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterránea: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.      Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar a favor de les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors populars voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

    Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

 

L'atac dels EUA contra Síria: ¿tret d'advertència o la Tercera Guerra Mundial?, segons raona En Willy Wimmer.

quetgles | 10 Abril, 2017 20:22


 

  

 

   L'atac dels EUA contra Síria: ¿tret d'advertència o la Tercera Guerra Mundial?, segons raona En Willy Wimmer.

 

 

 

 

 

 

 

    Els comentaris que trobareu en aquest post coincideixen majorment amb els d'En Finian Cunningham,  penjats a BalearWeb. Les declaracions d'En Wimmer disposen d'un afegit de credibilitat perquè és  un distingit polític que va ésser ministre de defensa alemany.

 

    L'entrevista a Wimmer es publica  Sputnik Mundo en versió espanyola. Vegeu el post.

 

 

 

Tema:

 

Escalada a Síria després del presumpte atac amb armes químiques a Idlib (213).

 

 

 

Washington ha buscat dominar al món des de 1990, recorda Willy Wimmer, exsecretari d'Estat del ministeri de Defensa d'Alemanya i expresident del Parlament de l'OSCE, per això l'atac aeri nord-americà a Síria no li sorprèn, explica el mateix Wimmer en entrevista amb Sputnik.

 

"L'atac dels EUA contra una base siriana podria donar pas a una guerra nuclear"

 

D'acord amb l'opinió del polític alemany, en el context del "comportament unilateral i injustificat per part dels EUA" és impossible no parlar d'una escalada internacional.

 

"Tots sabem que des del final de la Guerra Freda, Estats Units va optar per una nova estratègia: busca dominar el món. Fins i tot ho declara obertament. Mirin les directives dels presidents nord-americans que li permeten lliurar guerres", observa Wimmer.

 

L'exalt funcionari assegura que la preocupació de les persones sobre una Tercera Guerra Mundial és justificada. A més, segons Wimmer, molts observadors assenyalen que "la nostra tràgica situació actual és molt similar a la crisi dels míssils cubans".

 

Opinió: "Estem en la Tercera Guerra Mundial però fragmentada en trossets"

 

 

 

"Països com els EUA, el Regne Unit i França, els quals fa sis anys van començar la guerra a Síria, no s'aturaran davant res. No els aturarà ni tan sols la Carta de l'ONU. Estan lliurant una altra guerra d'una manera comuna per a ells. Són conflictes que ells mateixos han creat ", explica Wimmer i recorda el cas del bombardeig de Iugoslàvia per part dels EUA.

 

"Cal posar-li fi a això! Ara ha sorgit una bona oportunitat per apel·lar a la raó", manifesta.

 

L'expert considera que ara com mai s'ha de celebrar una reunió entre el president rus, Vladímir Putin, i el mandatari dels EUA, Donald Trump.

 

"Totes les persones estan deprimides, callades i preocupades, exactament igual que a Alemanya abans de la Segona Guerra Mundial, segons les descripcions dels observadors internacionals. Tots els habitants a la Terra se senten així, perquè el comportament del president dels Estats Units al estil Rambo, per desgràcia, posa el món davant un fet consumat ".

 

Wimmer adverteix que les accions dels Estats Units podrien obligar molts països a sentir provocats.

 

No obstant això, el polític alemany espera una reacció equilibrada per part de Rússia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Donald Trump, president dels EUA

 

 

 

Opinió: "O a Trump li han donat un cop d'Estat, o és tan ximple com sembla"

 

 

 

"Només podem mirar amb profund respecte a Moscou, on es troba un president assenyat, no un líder imprevisible, com Trump".

 

 

 

Wimmer assegura que els conflictes internacionals són alimentats també pels mitjans occidentals, dels quals resulta impossible fiar-se.

 

 

 

"Durant dècades, ens involucren en conflictes. Els mitjans de comunicació occidentals ens enganyen. Avui ningú va a donar ni un cèntim pel que diuen sobre el tema els ARD, ZDF, CNN, BBC i altres. La veritat és que aquests mitjans serveixen a la mentida ", assegura.

 

 

 

Més: Atac químic a Síria: "estem davant d'un muntatge"

 

 

 

"Des de 1990 hi ha hagut tantes mentides. És horrible! No importa contra qui s'apliqui -contra l'Iraq o contra Iugoslàvia- aquest patró ho veiem en la política exterior dels Estats Units des dels temps dels ports havans en 1898 i l'explosió de l'USS Maine. Són trucs fabricats de 'banderes estrangeres' que els donen dret a atacar a altres. Així que, si no ho aturem, ens espera alguna cosa molt dolent! Aquesta és una conclusió inevitable ".

 

 

 

Trump amolla els gossos de la guerra,  segons En Finian Cunningham.

quetgles | 09 Abril, 2017 07:48

  

 

  

   En Trump amolla els gossos de la guerra,  segons En Finian Cunningham.

 

 

 

 

 

    Amb el bombardeig de l'aeroport de l'exèrcit sirià,  sembla que el president dels Estats Units, En Donald Trump, ha decebut a molts dels seus seguidors que confiaven que En Trump desplegaria la política pacifista  del seu programa electoral.

 

    En relació a la crisi mundial que ha desfermat l'atac a l'exèrcit sirià,  he pensat que l'article d'En Finian Cunnigham seria d'interès per els internautes catalans. L'article publicat a Sputnik,  8/4/17,  resumeix encertadament les contradiccions (i els crims de guerra) d'En Donald Trump,  al meu entendre.  

 

   Si el tema és del vostre interès,  podeu baixar el post Caniche Trump s'executa amb gossos de la guerra

 

  Poodle Trump Runs With Dogs of War    

 

 

 

   Sembla que Google posa impediments per accedir al post. Per a superar l'obstacle,  vegeu el post aquí mateix a continuació.

 

 

 

Finian Cunningham

 

 tema:

 

Atac nord-americà amb míssils a la base aèria de Síria (142)

 

   Pel que el temerari, boca gran magnat a la Casa Blanca amb un ego descomunal finalment ha desencadenat els gossos de la guerra a Síria.

 

  La invocació de Déu i el sofriment dels "nadons", el suposat dels EUA Comandant en Cap Donald Trump va ordenar el bombardeig de Síria amb míssils de creuer llançats des de vaixells de guerra a la Mediterrània.

 

Atac aeri massiu del Pentàgon: Aquest "moviment sense sentit conduirà a més caos a Síria

 

   Una base aèria de Síria va ser destruït, juntament amb diverses baixes civils, i segons els informes entre els morts.

 

Això va ser mentre que Trump estava digerint un sopar de carn i les pastanagues en el seu complex de platja de Florida dijous a la nit.

 

   Trump ha llaurat a si mateix com un president nord-americà molt cerril i "impredictible".

 

    L'amarga ironia aquí és que tot Trump està fent en el seu últim acte de guerra il·legal és en realitat tan predictible.

 

   La classe política dels Estats Units - impulsada com sempre ho és per la necessitat imperiosa de fer guerres per apuntalar la seva economia capitalista Crumby - ha estat BAYING per a tots-a terme el desplegament a Síria durant els últims sis anys.

 

  Atac aeri del Pentàgon a Síria: Trump necessita una victòria per resoldre Swift 'Qüestions domèstica

 

   Des de Washington va instigar la seva operació de canvi de règim criminal contra el govern sobirà de Síria al març de 2011, l'establiment de línia dura no estava molt satisfet amb l'estratègia d'utilitzar grups terroristes de proxy per fer la feina bruta. La intervenció militar directa per fer caure a l'Estat sirià sempre ha estat en les targetes com el mètode preferit.

 

   L'establiment profund estat - o Partit de la Guerra que comprèn tant els republicans com els demòcrates en deute amb l'aparell militar i d'intel·ligència - creien que anaven a sortir-se amb la seva amb l'elecció de bel·licista Hillary Clinton al novembre passat. Per desgràcia, l'elecció sorpresa de Trump a la presidència molest temporalment la seva agenda militarista.

 

   Però l'adveniment de Trump a la Casa Blanca va ser només un enganxi per als poders fàctics ser. L'incessant profund impulsat pels mitjans de comunicació de l'Estat caça de bruixes contra Trump per acusacions ridícules de ser un titella de Rússia ha prevalgut evidentment.

 

   Trump, l'autoproclamada "estrany" s'ha vist obligat a demostrar que és un "de dins", un caniche obedient a la guerra americana de Rottweiler - si vol romandre en el càrrec i veure els propers quatre anys sense ser sotmès a judici polític.

 

   Per tal de sobreviure a la pressió sobre acusacions "titella russa", Trump és tirar una mica de carn a la festa de Guerra d'Estats Units, donant-los la seva llargament buscat després de la intervenció militar directa a Síria.

 

   cap de Trump per destruir Síria amb 59 míssils de creuer és un acte descarat de guerra que es burla de la llei internacional. Rússia i algunes altres nacions independents han denunciat l ' "acte d'agressió contra un Estat sobirà" dels Estats Units.

 

El fet que les forces russes estaven estacionats a la base aèria dirigida a Shayrat - però els informes, indemne - és una mostra impactant de com imprudent l'última acció militar nord-americana és. Si havien mort personal rus, a continuació, que potencialment podria ser motiu d'una guerra a gran escala entre dues potències nuclears.

 

   Mary Ellen O'Connell, un especialista en dret nord-americà a la Universitat de Notre Dame, Indiana, va ser citat per The Guardian dient que no hi havia "zero base legal" per a l'atac amb míssils de Trump. Ella va dir que era un acte d'agressió infundada.

 

   Fins i tot alguns membres del Congrés dels Estats Units han posat en dubte l'acció unilateral de Trump per ser inconstitucional ja que no va rebre l'autorització del Congrés, com ho requereix la llei nord-americana.

 

Però aquests són piffling, preocupacions acadèmiques quan es tracta de com es comporta la dels EUA sempre. El dret internacional és més que un recurs retòric selectiu per a un Estat delinqüent que es considera per sobre de la llei.

 

Сoincidència? Daesh militants van atacar posicions de l'exèrcit sirià Simultàniament amb el nostre bombardeig.

 

    Com a portaveu militar rus Igor Konashenkov comentar , els EUA ha estat lliurant guerres sense tenir en compte el dret internacional des de fa dècades basant-se pretextos inventats, com a Sèrbia (1999), Afganistan (2001), l'Iraq (2003), Líbia (2011), i ara Síria .

 

   Trump finalment ha comprat a l'agenda de guerra dels Estats Units a Síria - tot fanfarronejant en contra d'una intervenció d'aquest tipus ja el 2013 - per tal de mantenir el seu seient a l'Oficina Oval. La pressió dels mitjans intensa de la caça de bruixes sobre Rússia ha ocupat d'això, en part.

 

El següent puntal en tot el drama era menyspreable credulitat de Trump sobre l'última bandera falsa amb armes químiques a Síria a principis d'aquesta setmana.

 

Qualsevol persona amb una mica d'enginy es pot veure que els governs terroristes, subministrats per l'Aràbia entrenats per la CIA i turcs van dur a terme la matança de civils del seu propi arsenal tòxic.  Els bandits entrenats per la CIA van tractar el mateix truc mortal a l'agost de 2013, quan es gasejats centenars de nens a prop de Damasc i gravats en vídeo l'horror de difusió mitjans de comunicació occidentals.

 

    La mateixa estratagema profà es va utilitzar de nou aquesta setmana a la ciutat de Khan Sheikhoun, a la província d'Idlib al nord de Síria. La veritat és simple: l'exèrcit sirià no té armes químiques, després que van ser destruïts com a part d'un acord de desmantellament i Rússia negociat de nou en 2013. L'únic partit de tenir accés a aquest tipus d'armes són el terror occidental, turc i recolzats per l'Aràbia grups.      Igual que el servei de propaganda que són, els principals mitjans de comunicació occidentals a continuació, degudament van criticar la "notícia" que la força aèria siriana va usar les armes químiques a Khan Sheikhoun - amb ajuda de bona gana i sense qüestionar les imatges i vídeo subministrats per "activistes" afiliats als grups terroristes gihadistes.

 

   Quan ambaixador nord-americà davant l'ONU Nikki Haley es va posar dempeus davant del Consell de Seguretat de la celebració de les fotografies dels nens que moren - suposadament de gas verinós - ella era de rol per la falsa bandera.

 

    Igual que amb la resposta general dels mitjans occidentals, pantalla de Haley tenia l'aire inconfusible de la coreografia. Era 2003 i una altra, quan el llavors secretari d'Estat Colin Powell va mentir al Consell de Seguretat sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq, mentre que brandant vials sense fons de "productes químics letals".

 

   No està clar si Trump o del seu ambaixador davant l'ONU Nikki Haley no són més ingenus o alguna cosa més sinistre, com a còmplices en una farsa.

 

   Però el resultat és el següent: Trump està actuant com un caniche obedient estar d'acord amb el sistema de poder nord-americà maquiavèl·lic. Invocant Déu i el sofriment nadons és només una coberta superficial moral per la seva complicitat en un altre acte criminal d'Estats Units - en una innombrable llista de tals crims per tota la història.

 

 

 

Fantasma del Nadal Passades: El 2013 Trump públicament va advertir Obama no atacar Síria

 

 Hi ha alguna cosa apropiat sobre els antecedents de Trump com un multimilionari de béns arrels. Aquest negoci es tracta shafting gent, fer trampa per mantenir-se per davant, o la venda d'actius inflats. El mateix Trump és un d'aquests "actius" massa inflat. Tota la seva xerrada passat sobre "treballadors" oblidats "Estats Units primer", "assecar el pantà" i carregant contra el seu predecessor Barack Obama sobre "guerres imprudents a l'Orient Mitjà" - és tot només hokum barat.

 

   Per salvar la pell polític i no hi ha dubte lucratives oportunitats de negoci futures per a la seva dinastia, Trump ha posat el tap del Comandant en Cap i es arrossegar-se davant la màquina de guerra nord-americana.

 

   Ell és el lliurament d'un certificat de "oficial" per a la guerra a Síria que l'estat profund d'Amèrica ha estat anhelant des de fa anys.

 

   El missatge és: no importa la forma, l'electorat vota els bel·licistes del Pentàgon i els seus amos corporatius obtenen el resultat que desitgen. Which is war. Que és la guerra.. Fins i tot si això corre el risc d'una guerra mundial amb Rússia.

 

   Així és com funciona el capitalisme nord-americà. I Trump no és més que un caniche disposat a saltar a través dels cèrcols, donar-se la volta i llepar les botes dels mestres criminals.

 



Manifest per a l'alliberament. Segon comunicat.

quetgles | 07 Abril, 2017 07:21


 

  Manifest per a l'alliberament. Segon comunicat.

 

 

       Les elits europees (i Washington) van fer saber a l'oligarquia franquista que era del tot viable el manteniment del monopoli del Poder oligàrquic dins els règims actuals aparentment democràtics. Li van fer palès que, tot i guanyant unes eleccions un partit socialista, el monopoli del Poder continuava en mans de les elits  (i de Washington, en darrer terme).

   I es posaren mans a l'obra: Després de la mort del general Franco, l'oligarquia espanyola (la castellano-andalusa de sempre) va decidir negociar amb els partits polítics l'establiment d'un règim democràtic (Per descomptat, des d'una posició de força, la negociació política). Tot i les mancances democràtiques de la proclamada monarquia espanyola, Washington i Brussel·les li donaren la benedicció.

       Iniciat el nou règim espanyol,  els esdeveniments polítics demostraren que les prediccions de Brussel·les eren encertades. Tot i que el partit socialista (el PSOE) va guanyar les eleccions al 1982,  l'oligarquia continuà mantenint el control dels mecanismes essencials del Poder.

   Per altra banda, la invenció  d'un règim pseudo-federal de 17 autonomies semblava que aconseguia diluir el nacionalisme de bascos i catalans.

   Vist i donat per bo aquest plantejament,  allò que hem de veure és que l'Estat espanyol no ha restat al marge dels grans corrents mundials; i que els mecanismes de control ideològic de l'oligarquia espanyola,  de manera semblant als de les elits europees,  han restat desfasades,   han perdut eficàcia, no han pogut fer front als nous sistemes de difusió d'idees,  i molts d'aquests mecanismes ara grinyolen.

  

    Per  mostrar com ha anat la cosa, fem un cop d'ull a  qualcuns dels mecanismes a que ens referim.

     Fins a l'entrada de la modernitat,  l'Església catòlica va disposar quasi en exclusiva del monopoli del control de la ideologia (De despotisme ideològic, se l'hauria de qualificar). Ni un sol paper podia circular sense el vist i plau de Roma. El monopoli eclesial també incloïa l'ensenyament als diversos graus. Frares i monges eren els mestres. Les Universitats eren sota el govern del Bisbe de la diòcesi. Les càtedres universitàries es disputaven entre les diverses ordres religioses.

       Per a fer front a l'amenaça luterana,  el rei de Castella,  En Felip II, tirà pel dret i prohibí l'entrada de llibres forans.

    Fins ben entrada la modernitat, el Papes de Roma van mantenir la prohibició de publicar la Bíblia en altres llengües,  fora del llatí. La Cúria Romana considerava que era una un perill (un provocador d'heretgies) posar les Sagrades Escriptures a l'abast de les persones sense estudis (o sigui, de les qui no sabien llatí).

   La revolució luterana va trencar les cadenes romanes. D'immediat, la Bíblia fou traduïda a l'alemany (per En Luter mateix). El Llibre Sagrat fou a l'abast de les amples masses alemanyes,  així com de les amples masses dels països que havien adoptat la Reforma.

    Es podria pensar que,  actualment això ja és aigua passada, que el conflicte està acabat  i que l'Església Catòlica ja no posa obstacles a les Sagrades Escriptures en versió no llatina. Però una anàlisi més precisa ens permet veure la situació actual de la trama ideològica (Cal tenir present que a l'actualitat continua la santa aliança entre l'oligarquia espanyola i la Jerarquia catòlica).

     L'oligarquia subscrigué una Constitució que declarava expressament la no confessionalitat de l'Estat espanyol,  alhora que blindava la confessionalitat catòlica de l'Estat (El cultiu de la dialèctica de la contradicció és una pràctica cínica habitual de l'oligarquia hispana i del Vaticà).  

    Actualment,  la Inquisició (Congregació de la Doctrina de la Fe,  com es denomina ara) ja no prohibeix l'edició de la Bíblia en llengües vernacles. Vaja! Fins i tot es troben  edicions a Internet de la Bíblia  autoritzada per Roma. Podria semblar que la Cúria Romana havia rectificat. Però allò que s'ha de saber és que la Inquisició hagué de reconèixer la seva impotència enfront dels nous mitjans de comunicació de masses,  dels mitjans digitals,,  en especial.

     Al segle XX, la publicació de la Bíblia a l'abast de les amples masses duta a terme per les esglésies reformades deixava en ridícul la prohibició  catòlica. A un primer moment, Roma va callar, però finalment va decidir publicar la Bíblia catòlica en llengua vernacla, en paper, primer,  però també a Internet, després.

    Però no ens hem d'enganyar. El canvi és aparent i superficial. La Congregació de la Doctrina de la Fe manté el criteri de la Inquisició del segle XVI. Roma tolera les edicions bíbliques de mala gana, a contracor. Prova d'això és que la major part dels catòlics no disposen d'un exemplar de la Bíblia, indisposició que encara és més accentuada a les llars de l'Estat espanyol, hem de pensar.  Semblant deficiència també es dóna a les biblioteques públiques, així com a les de les escoles catòliques i de les escoles estatals. Sí, en cavi, és omnipresent el catecisme de doctrina catòlica, fet que indica l'estratègia que practica el Vaticà.

    L'Església Catòlica és, sens dubte, la societat que disposa del major nombre de mecanismes per a la difusió de materials ideològics. Però, tot i el seu gran poder, no ha pogut evitar ésser greument afectada pel desplegament universal d'Internet (Amb l'exercici d'Internet, de cop i volta, la Jerarquia catòlica espanyola, espantada, va comprovar que el seu plàcid oasi intel·lectual era envaït  per forces hostils).

   La cosa va així: Internet fa possible que un comunicat (escrit, parlat o filmat) d'una persona del comú pugui tenir tanta difusió com una encíclica papal.

     Que resti clar:  L'expansió de la Xarxa ha arruïnat el monopoli informatiu dels grans mitjans de comunicació.

   Allò a destacar: Amb Internet, per primera vegada a la història, les amples masses tenen al seu abast l'univers dels coneixements, univers que  fins ara els hi era vetat.

   I a destacar encara més: amb Internet tot de  mitjans ''no occidentals'' (els russos, principalment) posen en crisi el monopoli informatiu dels mitjans ''occidentals''.

    

Per altra banda, es pot constatar que als Estats Units han aparegut centenars de mitjans digitals ''alternatius'' o anti-sistema que fan més accentuada la crisi dels grans mitjans ianquis.

(Podeu veure L'expert porta - lloc oficial , el qual duu una llista d'un centenar mitjans alternatius). (Gateway Pundit és ianqui i dretà, certament; però això no lleva que combati contra l'Stablishment).

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb