El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La plebs espanyola

quetgles | 31 Gener, 2016 18:10

 

      

                        La plebs espanyola

   

    La plebs castellana de l'Estat espanyol, s'ha d'entendre.

      Aquests dies, quan el debat sobre la investidura presidencial arriba al paroxisme, resta palès que els partits espanyols fan un discurs per a satisfer els baixos instints xovinistes de la plebs castellano-andalusa. Si de cas, Podemos, en seria una excepció (i una novetat dins el miserable panorama intel·lectual espanyol).  Per descomptat, no tot és negre dins aquest panorama: cinc milions de votants elegiren la papereta de Podemos.

    En relació al paper de les plebs corrompudes, vegeu el cop genial d'En Hegel contra la beateria de la tradició enaltidora de l'Imperi Romà; fa així: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.  

     En comptes de no repetir-me,  he pensat que seria bo reproduir un escrit que vaig publicar a S'Arenal de Mallorca, a 1992, exposava la relació entre l'oligarquia  i la plebs espanyoles. Fa així:

Heisenberg va establir un dels principis que defineixen

la Física contemporània, el de la  incertesa. La

pretensió de Marx de fer una mena de ciència física dels

processos socials històrics restava més forassenyada

encara. Els "doctors" marxistes han hagut de patir la

humiliació de veure com esdevenien, davant dels ulls del

món, aprenents de bruixots, d'una bruixeria que els duia

a no sabien quin infern (Ei! perquè no  sigui amagat:

jo mateix, durant molts d'anys, vaig ésser marxista; crític,

però marxista; de cada vegada més crític, fins que només

m'ha quedat, de Marx, bàsicament, la crítica social i

alguns punts del materialisme històric). En un dels seus

cops de geni, Hegel va assenyalar que la Filosofia era com

l'òliba, que només emprenia el vol quan s'havia fet fosc,

quan ja havia transcorregut tot el dia.

Aplicats els conceptes a la nostra realitat nacional,

ens trobem que, per una banda, el nostre procés històric

també és incert, i, per l'altra, si volem fer filosofia, el dia

ja és passat. En aquest cas, el dia són aquests dos-cents

darrers anys; durant aquest temps, la nació catalana ha

anat desplegant les seves possibilitats en tots els ordres

de la realitat social-històrica i en oposició dialèctica a

la nació castellana. Seguint la idea d'En Hegel: les òlibes no

canvien la realitat dels processos històrics, si de cas en

són un producte.

Tot aquest preàmbul és per a tractar d'alguns punts

sobre l'estratègia independentista. Es a dir, consideracions

sobre les possibilitats d'aconseguir l'establiment

d'un Estat Català a curt termini. L'esquema dialèctic

essencial és la confrontació entre la nació castellana, que

disposa del poder del seu Estat, i la nació catalana. La raó

dialèctica és plurinacional. La nació espanyola té sotmeses

Galícia, Catalunya i Euskadi. La classe dominant

actual, seguint la política tradicional, no reconeix la

realitat nacional de Galícia, Euskadi i Catalunya, i

s'esforça per ocultar la seva identitat nacional. L'esglaó

final del projecte nacional espanyol és la integració de

Catalunya, és a dir, la fi de la història de Catalunya, com

a nació. Aquesta dialèctica no és absoluta sinó que es fa

dins el context d'Europa i del món.

Com s'ha vist a l'imperi rus, tot d'una que la nació

opressora perd el monopoli del poder, les nacions

oprimides aprofiten per establir el seu propi Estat, si

poden. Un buit de poder tan fora-mides com ha

representat la dissolució del poder del PCUS ha permès

la reaparició d'un munt de nacions que estaven amagades

dins la presó de pobles que era l'URSS. Llavors, si' prenem

nota d'aquesta

lliçó històrica, l'estratègia que

ens convé a nosaltres és aquella que aconsegueix afeblir el poder de

l'Estat espanyol, i tot allò que sigui centralisme i

estatalisme. Observem com, en aquest punt, els marxisme

clàssic espanyol -Psoe i Pce- coincideix amb la

classe dominant. La classe dominant tradicional espanyola,

tot i que ha hagut de cedir parcel·les de poder,

encara controla els mecanismes essencials de l'Estat. La

pèrdua d'aquests mecanismes significaria un trencament

- un salt dialèctic- del procés històric hispànic de

conseqüències una mica semblants - esperem - a les dels

països bàltics.

Es podria parlar d'estafa del Psoe perquè es diu

socialista o obrer; però, de fet, va segellar un pacte de

cavallers amb la classe dominant espanyola. Més encara:

una part important de l'élit del Psoe pertany socialment

a aquesta classe tradicional que disposa de les terres, de

la banca, de la premsa, i, sobretot, dels càrrecs de les

administracions civils i militars. El govern del Psoe

representa d'amagat, els interessos de la classe dominant

espanyola. Precisament, en aquesta política d'amagar la

realitat a les masses espanyoles - de mantenir-les dins

el parany - rau el rar virtuosisme de la cúpula d'aquest

partit.

Fins ara , la classe dominant espanyola sempre ha

aconseguit el suport de les classes populars espanyoles

amb la seva estratègia política imperialista, espanyolista,

reaccionària i anticatalana. Recordem el suport entusiasta

de les masses espanyoles a la política anticubana de

finals del segle passat. Tots, com a esperitats, juraven i

perjuraven, que Cuba - i sabeu que l'estimaven de molt

a aquella illa!- formava part indivisible de la pàtria

espanyola.

Quan va esclatar la guerra amb els Estats

Units, haguéssiu vist quines manifestacions d'eufòria per

places i carrers de Madrid: estaven segurs que en aquella

guerra tot seria bufar i fer ampolles, i que el món

quedaria astorat de l'ardor bèl·lic espanyol. Es clar,

aquelles classes populars espanyoles eren de mentalitat

pre-industrial, un xic troglodites, i es creien tot allò que

els deien els seus amos.

A l'any 1992,  cent anys després, l'estratègia de

la classe dominant no ha variat substancialment. A través

dels mitjans de comunicació, que, majorment, són propietat

seva, i per mitjà dels partits que fan la política que

 convé, continua desplegant una política xovinista,

espanyolista, anticatalana, andalusista. Fins ara li va bé:

aconsegueix fer una pinya de "tots" els espanyols contra

els catalans i bascos. Però nosaltres hem de defugir

aquest parany. La nostra estratègia - la dels diversos

partits d'obediència catalana - ha de ser la defensa de

l'esperit republicà: el rebuig de l'irracionalisme i de la

xenofòbia, la denúncia dels intents de confrontació

ètnica. L'esperit republicà és il·lustrat i s'empara amb la

raó i amb la veritat. No, no es tracta d'una mena de partit

de futbol a gran escala. Hem de proclamar que el nostre

escut és la veritat, i que ells menteixen.

   Fins aquí l'escrit. Si voleu, podeu veure de què anava la revista en aquell temps: L'esperit republicà (X).

 

Wittgenstein and logical positivism

quetgles | 29 Gener, 2016 18:01

       Wittgenstein and logical positivism

This article is the thesis that success analytic philosophy is the announcement of his death. The philosophy would be reduced to the work of the scientific study of language, to make clarifications about language problems. The philosophy at the end would come to the status of science, but would have nothing to say about the world or morality. Is the announcement of death, but of philosophy; the only logical positivism and analytic philosophy. If anything, they are positivists who should shut up. If everything is already said, what is stressed again and again about the "language error" fall on those who deal with issues of moral or metaphysical? Not the case I consider that philosophy should have a privileged status in the search for truth. On the contrary, I maintain that philosophy is not science, and that even m'avindria to rename the thing; philosophy is that instead of saying something like some thought or ideology, for example.

 Ludwig Wittgenstein

Wittgenstein is honest: their publications no debate on moral or metaphysical, or confessed their ideology. It publishes its ideology, but moral decisions (should understand the term "moral" in its widest sense) within family and social situations. If moral decisions, that means arguing on moral or metaphysical subjects. I want to emphasize that our man does not renounce the use of reason to look out of moral or metaphysical doubts that assail (on the other hand, something common among the mortals).

We see that strongly impressed that German engineer Bertrand Russell; he raised questions about the Principia Mathematica like no other - I suppose -. The great English philosopher was facing a young demonstrated a deep understanding of the language of logic and mathematics. It seemed a miracle, an amazing thing. Russell must have thought that this man had an extraordinary intellectual capacity that could solve the problems that he had not found a solution. Test admiration of Russell is not only to give strong support to the publication of the Tractatus; most surprising is that proclaim that the book is a historical event (the philosophers who advises hurry to read the book!).  Ludwig Wittgenstein is the most influential representative of analytical philosophy and logical positivism. Wittgenstein closes the positivist circle: the philosophy is reduced to a logical analysis of language; philosophy is to pretend that men - philosophers - are confused when trying to metaphysics and moral issues because they misuse of language. With the publication of the Tractatus Logico-Philosophicus, 1921 announced the final solution of philosophical problems, that philosophy should pretend logical solution ideas.

Wittgenstein says in truth; with their work, analytic philosophy for the summit. The main theses seem unquestionable. His analysis on the functioning of language in Philosophical Investigations should be considered as one of the most notable works in the field of logic, language and scientific language.

Then, if the main Wittgenstein statements are incontrovertible, all devotees should be called analytic philosophy? Not at all. Wittgenstein's victory is not the end of the activity on the intellectual and moral metaphysics (the ideological war has never truce), but the end of analytic philosophy in the sense of finished work, definitive. It is this philosophy that no longer have anything new to say. Apparently it seems that I entered into a contradiction, namely, on the one hand, I set out for the good of Wittgenstein and, secondly, I intend to present as true statements that contradict those of Wittgenstein. We analyzed the paradoxes.

Necessarily we must assume - I think - that in Wittgenstein himself who throughout his life and meditate for reasoning about moral issues and metaphysics, and he who comes to conclusions on these issues; it is he himself who, despite seeing that he could not apply his philosophy proclaimed, made public, anyway decisions derived from a "non-analytical philosophical thought", ie, what would be his "philosophy is not private made public. " Wittgenstein moves continuously harassed by the facts of their environment and the world that lead to critical situations and extreme force to take major decisions that change his life again and again. Wittgenstein's life is a novel of passion and intrigue and continuous turbulence. From the very beginning, the uniqueness of his family also offered more than material for a novel saga: Jews converted to Protestantism in a Catholic Vienna at the time of the Austro-Hungarian Empire. A chain of singularities: father, mother, brothers ... Father, who created the largest steel industry and became one of the richest men in Austria; The father, who was a lover of the arts and sciences and a patron. One is a must read it and think twice when they heard that among the guests invited to meals Wittgenstein appears Sigmund Freud! Another extravagance family: the children were educated at home with private teachers;  Ludwig did not go to school until after serving thirteen years. And a very demanding father. And another extravagance: by reason please maternal grandmother who was Catholic Ludwig was baptized a Catholic, and the Catholic ritual accomplish for years. All the brothers were intellectually gifted, but Ludwig was the prodigy; there was no question or matter dominated in a short time. Intelligence genius and passion for knowledge. And passion for the arts. Like his father passion for the arts, music, above. Want to put your intelligence to serve society in a useful, concrete and positive; therefore enrolled in the faculty of engineering at the University of Berlin. And death hovered about Wittgenstein. In 1902, his brother Hans died, committed suicide; in 1904, his brother Rudolf, also committed suicide; 1918 dies in accident on a flight test his best friend David Pinsent; and his brother Kurt committed suicide in front of the war; 1949, died of cancer his sister Hermine.

 Ludwig Wittgenstein also known for its hardworking moral acts. I think that Wittgenstein In reflecting and reasoning about moral issues affecting their unique moral conduct. And in the life of Ludwig is crossed by change and upheaval. As a movie quickly: From Berlin passes Cambridge; the outbreak of war in 1914, made an anonymous donation of 100,000 crowns to help fund the artists' needs, and presented voluntary Austrian army as a soldier; while it is in the frontline, still working in the Tractatus. In 1919, he donated his inheritance to his brothers; In 1922, it seems that exceeds a tremendous existential crisis and decides schoolmaster; removes title and makes master; School ongoing changes; seems to have problems with the parents of students. In 1926, in mid-course, has another crisis; leave teaching and makes a Franciscan convent gardener; then this year, with an architect friend began to build a house for his sister; 1927, comes into contact with the Vienna Circle; in 1928, he returned to work on issues of philosophy; 29 back to Cambridge.

 Wittgenstein and philosophers of logical positivism fall into the same contradiction: on one hand indicate philosophy can not occupy the moral or metaphysical, but at the same time they are forced to make personal decisions on questions of moral or metaphysical therefore, affect the course of their lives. At the end of the Tractatus says explicitly what he claims the role of philosophy: The correct method of philosophy would properly the say nothing more than what can be said, ie propositions of natural science - something Therefore, it has nothing to do with philosophy - and then when someone would say something metaphysical, demonstrate long as their proposals had not given any meaning to certain signs. If you give good by definition expressed by Wittgenstein, then you must understand that men and philosophers have only a misuse of language, and now continue this malpractice.

If Wittgenstein was limited to say that the propositions of metaphysics and ethics are not possible as a science, then his claim that coincides with the conclusions reached Hume, two hundred years ago. Leaving aside the use of formal logic as a last instrument to clarify the method of science, logical positivism would have nothing to say about the issues that were traditionally treated by philosophers. That is, the philosophy contributes nothing to the truth; is a pure exercise or mystical.

I see an essential point where Wittgenstein differs from logical positivism: In Wittgenstein suggests that life truly begins where it ends positivism. Like a leader of a mystical sect (Well, if anything, the sect would be very elitist and guardian of the secret), with enigmatic language, states that are not the problems of natural science that should solve (Tractatus, 6.4312). Insists to record their proposal mystical and says We feel that even when all possible scientific questions have been answered, not yet touched at all our vital problems. True, then it is precisely any more questions; and this is precisely the response (Tractatus, 652). Do not hide anything his proposal to follow the path of mysticism; Not so says this must be why men who were clarified the meaning of life after long doubts could not say what this regard? (Tractatus, 6521)

I agreed on the critical positivist philosophies and idealistic assertion that metaphysics or ethics are not possible as a science; but my question is whether this claim was already established by Hume empiricist philosophers, 'What a colossal research drawing logical to insist on the same issue?

Hume, who had once shown that metaphysics was not possible, given a step further and put the arguments to show the inconsistency of miracles. Criticism of Hume to the foundations of belief in miracles, contained a criticism really buried in the belief in God and religion. Indeed, several lines philosophical Enlightenment - deism, agnosticism, skepticism, atheism - all coincided to make a criticism of positive religions and fought against the Catholic Church. This is not the case neopositivista; a very discreet, rather manifest a profound conservative character. Wittgenstein also said that should be respectful of religious beliefs but does criticism of religions or the evils perpetrated in the name of God.

Wittgenstein loose some expressions that match their mystical attitude toward life. By their actions, it is as if to say that he is not really of this world, but a mystical, personal, reserved, will never be explained or theorized. We can only glimpse this world for some aspects of their behavior seems to bear the mark of mysticism. In Tractatus are some expressions in this sense mystical and enigmatic. At the end of the book are expressions like this whole modern view of the world is based on the illusion that the so-called laws of nature ... So stop the laws of nature as if they were something untouchable, like old stopped in God and destiny. And both certainly have reason and without. The former are, however, it clearer as to recognize a clear end, while the new system seems as if everything is explained (Tractatus, 6371 and 6372) We must understand, I guess, that the author thinks Science does not solve the riddle of man nor of what is mystical; it does not reject the idea of mystique, but on the contrary it is the mystic top and high. This sense will say that the world should be out of it ... If there is a value that is valuable ... must be outside the world ... Therefore neither can there be for proposals ethics ... ethics can not be expressed. Ethics is transcendental. Ethics and aesthetics are one (Tractatus, 6:41, 6:42, 6421). It seems that at some point is tempted to refer to God or some indefinable something metaphysical; thus, in paragraph 6522 reads: The untold yet exist. Shown is mystic. In my opinion, the most embarrassing paragraph is 6.4312, which states that the temporary immortality of the soul of man is not guaranteed ... ... Does this eternal life may not be equally enigmatic than the current ? The solution to the riddle of life in space and time lies outside space and time. It seems clear that Wittgenstein was very interested in issues of metaphysical and religious beliefs. It is a pity that did not leave his studies and writings about his thoughts on this subject (For years, thirties, always carried with him the Gospel of Tolstoy book is the secular path of holiness). I believe in 6432, we understand that assumes the existence of God when he says what he is totally indifferent higher as the world. God is revealed in the world. Surely he must have studied Wittgenstein passionately Jewish religion - they were a family of Jewish converts - and Christianity, as well as enlightened discourse on religion. And also must have known that I am not a Christian book of his friend and protector Bertrand Russell. Surely he knew the work of Freud. Surely you knew Semitism - so powerful in the Germanic world - and that he must have suffered ever. I suppose that talking about these issues with their family and friends. Anyway, it left nothing written about these issues (Well, after I learned of the existence of the secret diary).

Despite the silence on her personal world, about what he considered mystical, which could not hide was his conduct, his work as a social person, their passions and feelings. And the first thing that shows the eccentric life of our character is the demon that keeps pace throughout his life. Unlike other characters hectic life as Napoleon might be in or Francesc Macia Wittgenstein is unique in the continuous break of life and the changing pace of vital objective. I mean, you can see that his dedication to the vital projects dearest always lasts ridiculously short. One day wants to be an engineer, another musician, philosopher then, after leaving philosophy, and makes an architect then makes a teacher and leave it for a gardener, occasionally, often leave their jobs and withdraws from the world in Ireland, Norway, with a friend; I do not know if they were platonic love or the other, but women are absent from their lives. It seems as if he could withstand more than six months occupied a specific activity. Neither stopped at a rest; continued change of place; and travel numerous trips. Live life to lurch. His life was being a continuous lurch. I do not know if this had liked, because at the time of death, enigmatically, said tell say that my life has been wonderful.

Lately, it has become public domain and sordid secret life of Wittgenstein, with the publication of his secret diary. I was tormented by the lack of their sexual impulses. Now we know his naïve efforts to prevent masturbation. Frightened by his homosexuality, made vows of chastity, but fell into fits of uncontrollable promiscuity and extravagant. I spent a stove full of dirt and slag, left written as a confession of his Erotomania.

The proposal of logical positivism was in the interests of ideological conservatism. While the class struggle is still present, and men are given an ideological war without truce them, the positivists, propose neutrality. And the more reactionary line - represented by Auguste Comte - proposes to leave in the hands of social scientists all social conflicts and solving labor question.

The latest proposal of Wittgenstein In no sense is absurd. It makes no sense to propose a way - did not really know what or how - a mystical indefinitely. So, proposes silence and nothingness as the ultimate goal of humans.

Denial of positivist thesis should be done through a practice of ideological combat of full participation in the ideological war against the reactionary forces against the exploitation of workers, against injustice, against all kinds of social oppression, the liberation of oppressed peoples. So is whether the positivists say that this activity is not to philosophy. Certainly not make his philosophy, which involves the study of the language applications. From the beginning I say that philosophy is not a science and morality and metaphysics can not be science, but it is not a moral emotivisme pure emotion, but the men at all times make arguments in support of their moral sentiments. What moral which says, in practice, encompasses most of human activities in the social order.

The aim of transferring the moral issues curricula of alleged social scientists is actually a reactionary proposal. It is an attempt to present science as a system based on slavery. These scientists are striving to create havens positivist social way of The Republic of Plato but ultramodern scientific version.

Keep in mind the fundamental thesis: Men - and philosophers and scientists - think and have ideas because of emotions. Descartes is not only a forger but a false figure. At time of writing discourse method, Descartes wanted to believe in an investigation that began from a sentimental neutrality of absolute objectivity in the manner of geometricians. But while; he moved to feelings not declared; hiding their intentions. But we know that a man without passions can not leave anything, and eunuchs feel no interest in geometry, or any other science.

En Ramon Llull, una passada pel sedÓs.

quetgles | 27 Gener, 2016 07:29

 

   En Ramon Llull, una passada pel sedàs.

 

 

 

 

   Actualment, el catalanisme conservador promou una gran campanya amb l'objectiu de fer de Ramon Llull un referent cultural entre les amples masses catalanes (de tot Catalunya, la continental i la insular). En tot temps, el catalanisme ha pretès la mateixa cosa, però sempre amb uns resultats insatisfactoris. Les classes populars catalanes mai han fet seus productes de l'obra d'En Llull. S'ha de saber: Per a la cultura popular catalana En Ramon Llull és desconegut. En contraposició  s'ha de situar els escrits de N'Ansel Turmeda (el frare renegat que es feu musulmà), un dels més populars, tot i que la Inquisició catalana maldava per esborrar el seu rastre.

 

     En Jordi Pujol ja ho va intentar, però fracassà. L'ideari lul·lià rebota contra la cultura popular.

 

    Per fer un aclariment sobre aquest tema, he pensat que seria bo reproduir uns paràgrafs del meu post  Ramon Llull i Tomàs d'Aquino. Comentaris impertinents.  Vegeu-los: En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

  S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans

 

      Salut.

 

 

 

 

 

  

   

En Karl Marx, passat pel sedÓs. Dotze tesis.

quetgles | 22 Gener, 2016 08:27

 

           En Karl Marx, passat pel sedàs. Dotze tesis.

    Proemi: 

           

           La publicació d'aquest escrit és a manera de programa, d'avançament, del que serà - espero - un  futur opuscle més extens.

      He d'advertir que la meva crítica a l'intel·lectualisme d'En Karl Marx la faig des d'una perspectiva que va en suport de la revolta  contra el sistema capitalista i per l'establiment del socialisme.

      Per entendre el perquè de tantes teories errònies del filòsof de Trèveris s'ha de tenir en compte que ell va beure i va fer seu l'intel·lectualisme extremat que predominava a Alemanya de l'època, intel·lectualisme del qual En Hegel era el màxim exponent. En Marx va beure hegelianisme a l'engròs i es va engatar (En Marx mateix diu que va posar cap per avall la dialèctica hegeliana, però tot mantenint el seu intel·lectualisme. Per entendre'ns, el materialisme dialèctic és una metafísica).

       Aclariment: L'intel·lectualisme (a la deriva de Sòcrates-Plató) pretén fer objecte de ciència tot allò que té relació amb la conducta dels humans. Així s'explica la pretensió d'En Marx d'haver creat no gens menys que dues noves ciències, el Materialisme dialèctic i el Materialisme històric.  Conseqüentment, desplegà la base teòrica del seu suposat socialisme científic contraposat al socialisme utòpic (utòpic, fou la qualificació aplicada per Marx als projectes socialistes dels moviments obrers del seu temps).

     En general, En Marx violenta la realitat històrica per a fer-la encabir dins els seus esquemes teòrics. Per veure el tema més a fons, podeu veure el post  El marxisme és un intel·lectualisme.

    Fins aquí el proemi. Vegem les tesis.

   I.  Les creacions superestructurals són impredictibles.

 La tesi bàsica del materialisme històric afirma que l'organització de la producció econòmica d'una societat i la distribució de la producció (l'estructura) determinen la superestructura (l'ordenació social de la justícia, les normes morals, la política, la cultura, la ciència, l'art, la filosofia,  la religió).

      Considerada a l'ampla, la tesi marxista sembla irrebatible, però una anàlisi precisa  de molts de processos històrics fa palès que les creacions superestructurals són imprevisibles, defugen el suposat determinisme marxista. Vegem-ho.

   Es pot veure que els pobles amb una estructura  molt similar, en una geografia semblant,  creen superestructures diferenciades o molt diferenciades.

    La construcció de les piràmides  egípcies era impredictible. Tot i que les poblacions del Nil i de l'Eufrates desplegaren una l'agricultura intensiva, però les superestructures eren molt diferents. 

   II. En contra de la concepció marxista, les creacions superestructurals, en general, incideixen sobre l'estructura.

    Segons En Marx, el mode de producció de l'Edat Antiga (dels pobles al voltant de la Mediterrània) era l'agrari-esclavista. Però el sorgiment de les ciutats gregues (a partir del segle VIII aC) contradiu la teoria marxista. La base d'aquelles ciutats no era l'agricultura sinó la indústria i el comerç.

    En Marx deixà de banda l'antiga Grècia. No és estrany: Les revolucions democràtiques de les polis contra les oligarquies terreres no s'acomoden als esquemes marxistes (Serien revolucions burgeses fetes quan no tocava)

   III. L'aparició de l'Islam contradiu escandalosament  la concepció marxista.  L'establiment de règims musulmans comportava l'abolició de l'esclavitud (Segons la llei corànica, un creient no pot tenir esclaus musulmans); o sigui, el mode de producció islàmic no es pot definir com ''agrari-esclavista'' perquè no hi havia esclavitud.

   IV.  Contra la concepció marxista, la religió (les religions), en tot temps, és un instrument ideològic. Tant pot fer d'opi del poble, com d'estendard de les revoltes populars.

   V. En contra de la concepció marxista, la religió (les religions) ha sigut utilitzada amb objectius molt diversos.

    VI.  L'antropologia (fent ús de la clau freudiana) ha fet palès que les creences religioses eren instrument necessari per aconseguir la cohesió social.

        Com dic al post  L'existència de Déu i l'escepticisme: A partir del llibre "Tòtem i tabú", d'En Sigmund Freud,  l'etnologia i  l'antropologia estudien el fenomen religiós de les diverses cultures com a mecanisme de cohesió social.

   En Freud fou el primer en fer veure que els mites i els rituals religiosos tenien una significació i una utilitat; més encara: es posava de manifest que, per a aquells pobles, les pràctiques totèmiques i l'imperi dels tabús era una qüestió de vida o mort social. Sense les pràctiques religioses, la societat es dissolia, desapareixia, quedava destruïda.

   VII. El concepte de revolució burgesa és un mite. Fent negació de la literatura marxista, la realitat històrica mostra que, en tot temps, sorgeixen divisions entre les classes socials, divisions que donen lloc a faccions de classe que lluiten entre sí.

    Per citar uns exemples prou coneguts:

    La segona guerra civil romana (49-45 aC) fou entre dues faccions de l'aristocràcia, la conservadora liderada per En Pompeu i la innovadora d'En Juli Cèsar (S'ha d'assenyalar que la plebs romana simpatitzava amb la facció d'En Cèsar).

      A la guerra civil de l'Imperi Germànic del segle XVI, una facció aristocràtica (que incloïa bona part dels prínceps alemanys) s'enfrontà a l'emperador En Carles V, sostingut per la facció aristocràtica conservadora, que feia costat a l'absolutisme i al catolicisme.

   VII.  L'adopció del luteranisme per les amples masses alemanyes, va fer possible que la revolta dels prínceps (En extens, podeu veure el post  Luter i el luteranisme).

    La tesi fa:  En tot temps,  la religió esdevé instrument essencial en la guerra ideològica.

  

   VIII.  Les primeres revolucions democràtiques triomfants tingueren per fonament ideològic les aportacions intel·lectuals d'En Luter i d'En Calví.

   IX. En contra del dogma marxista:   Les primeres grans revolucions democràtiques modernes  foren fetes amb la participació de les faccions de les diverses classes socials. El conflicte no fou entre burgesia i aristocràcia. A Alemanya, Països Baixos, Anglaterra i Escòcia, la participació de la facció progressista de l'aristocràcia fou decisiva. I més encara: En aquestes revolucions, fou l'aristocràcia la que encapçalà la revolta i la que hi aportà les forces armades.

    Aclariment: La revolució francesa fou una excepció a la regla, excepció que s'explica perquè l'aristocràcia progressista (la que era hugonot, o sigui, calvinista) fou quasi exterminada a la massacre de la nit de Sant Bartomeu de 1572.

       X. La revolució que establí la primera república moderna al món no fou duta a terme per menestrals i comerciants, sinó  per pagesos. Fou la revolta de les colònies de Nova Anglaterra contra el monarca anglès, contra l'aristocràcia anglesa, donant lloc a la proclamació del nou Estat dels Estats Units d'Amèrica. Per a explicar aquest cas extraordinari s'ha d'assenyalar dues característiques d'aquelles colònies angleses: una, que la ideologia calvinista impulsava aquelles amples masses de pagesos, i, dues, la no existència de classe aristocràtica, cas excepcional al món.

    XI.  Contra el concepte marxista de les revolucions burgeses, la realitat històrica moderna allò que mostra és que  els  propietaris de les grans empreses industrials o comercials, quasi sense excepcions, han fet colla amb l'aristocràcia quan es produeix una situació de revolta democràtica (Al 1936, els grans capitalistes catalans es pronunciaren a favor del general Franco. I qualcuns, com fou el cas d'En Joan March, prestaren les seves habilitats financeres en conjura amb els qui preparaven el cop d'Estat). 

   XII. En Marx coincideix amb En Sòcrates a l'hora de fer una ciència moral (Intel·lectualisme extrem).   Segons la ''ciència marxista'', tant bon punt els obrers prenen consciència de classe, llavors dels seus cervells broten les idees morals marxistes, idees que necessàriament hauran de seguir (A la manera socràtica).

    Allò que és una constant de la història és el sorgiment de faccions de les classes socials. I la classe dels obrers industrials no defuig la tendència general al fraccionament a causa de la diversitat ideològica. A les revolucions socials del segle XX, la guerra civil entre les faccions de la classe obrera és una constant (La més coneguda és la guerra entre les faccions marxistes i les anarquistes. A la guerra civil del 36, les faccions obreres enfrontades entre sí bateren el rècord:  d'Esquerra Republicana, del PSUC (estalinistes), del POUM (trotskistes), de la CNT (anarquistes) (Com a tema de reflexió: Vegeu que dos germans de Buenaventura Durruti, el gran líder anarquista,  foren militants de Falange Española).

La premsa catalana deixa sentir noves veus trencadores.

quetgles | 13 Gener, 2016 08:24

 

     La premsa catalana deixa sentir noves veus trencadores.

 

 

    Premsa catalana:  la escrita en català i la escrita en espanyol. Deixa sentir: es tolera la presència. Noves veus trencadores: articles de joves comentaristes (i de qualcuns no tan joves) que exposen plantejaments revolucionaris.

 

    He pensat que és possible que una part de l'elit econòmica de Catalunya (Elit de la qual en formen part els propietaris dels mitjans de comunicació) hagi decidit enfrontar-se a l'opressor espanyol. Convé tenir present que l'aristocràcia holandesa menà la guerra contra els ''tercios'' d'En Felip II. I també que fou una facció  de l'aristocràcia anglesa la que al 1688 feu la guerra contra l'absolutisme catòlic. I que, en contra de l'exèrcit franco-espanyol en la Guerra de Successió , fou l'aristocràcia catalana la que encapçalà la guerra.

 

    En aquest sentit, he trobat notable i sorprenent l'article d'En Borja Vilallonga al diari Ara.cat, 12/01/2016. He pensat que seria bo contribuir a la seva difusió. Vegeu-lo: El realisme polític de Puigdemont i la CUP (Borja Vilallonga).

La filosofia, instrument del Poder (Segona part).

quetgles | 12 Gener, 2016 08:19

 

 La filosofia, instrument del Poder (Segona part).

     Aclariment previ:  Els llibres de text i les enciclopèdies fan entendre que l'Empirisme i el Racionalisme són els corrents filosòfics que configuren el pensament modern. Però d'aquesta manera ofereixen una mala entesa. Vegem la cosa.

    Certament, Descartes, Spinoza i Leibniz eren filòsofs del segle XVII i la seva imatge no coincidia amb la dels teòlegs tomistes medievals; però allò que s'ha de saber d'aquests autors és  que la seva obra pretenia el manteniment de la metafísica com a ciència. Aquest seria l'enunciat:

   Tesi: El Racionalisme era un corrent que intentava aportar nous reforços a l'intel·lectualisme clàssic, a la Metafísica idealista que imposava la Jerarquia catòlica.

     El Racionalisme no aportà, en cap cas, materials per a construcció de la modernitat. Fou un intent de reparar les goteres  de l'antic edifici.

Disposem de la carta que Descartes envià a l'arquebisbe de París en la que oferia el seu saber a la Universitat, al servei de la dogmàtica cristiana i de la teologia tomista. Ei!, que resti clar: vegeu el meu escrit    Descartes, un mètode per a una metafísica.

  Fet l'aclariment, llavors es fa palès que únicament l'Empirisme fou expressió del nou pensament  que recorria l'Europa d'arrels germàniques (L'Europa llatina seguia sota el despotisme de Roma). Vegem la cosa.

    Després de la Revolució Gloriosa, de1688, En John Locke va poder tornar de l'exili d'Holanda i publicar la seva obra  Assaig sobre l'enteniment humà.

     Vegeu la cosa:  Primer es fa la revolució (la Gloriosa), i, després, es pot publicar l'assaig d'En Locke on es desplegava la base teòrica (la filosofia) dels principis de la democràcia.

    Al 1688, a Anglaterra, s'esdevé la Gloriosa, però la primera fou la de 1648, que  va dur a terme l'execució del rei En Carles I i a l'establiment de la República d'En  Cromwell.

    Vegeu la cosa:  Tot i reconeixent el gran mèrit intel·lectual d'En Locke, s'ha de destacar les idees bàsiques que van sacsejar  el procés històric  de la societat anglesa (i de la escocesa) foren les procedents de l'ideari d'En Luter i d'En Calví (En Cromwell era fervent calvinista).

    L'eix de les revolucions britàniques era la revolta contra la deriva del rei amb l'intent per restablir l'absolutisme i el catolicisme.

   S'ha de saber: Les revolucions angleses foren encapçalades per l'aristocràcia luterano-calvinista. La Gloriosa fou una guerra entre dues faccions aristocràtiques la dels partidaris d'una monarquia absolutista i catòlica i la dels partidaris d'una monarquia parlamentària i anglicana. I a la de 1648, també fou decisiva la participació de l'aristocràcia liberal (Per cert, En Cromwell era de família noble).

     Avís:  La teoria d'En Marx de les revolucions burgeses és inconsistent, no s'acomoda als fets històrics. S'ha de deixar de banda. A la tercera part de l'opuscle, tractaré sobre  les insuficiències de l'obra d'En Karl Marx.   

   Tornant a la qüestió de la significació històrica de l'Empirisme britànic, vegeu el meu plantejament.

     Tesi: Els llibres de text, les enciclopèdies i els tractats d'història de la filosofia descriuen la els fets històrics a la manera de res gestae conseqüència de les idees aparegudes al cap d'un filòsof. És un descripció mistificadora. 

   

   Tesi: És una presumpció que no es correspon amb la realitat històrica la  que dona per cert que les idees que han commogut el món han sorgit espontàniament del cervell suposadament privilegiat d'un filòsof.

   Tesi: Ara sabem que la història no és una col·lecció de res gestae. Allò que s'ha de revisar també són les res gestae intel·lectuals d'uns individus denominats filòsofs.

    Tesi cabdal: Són les amples masses (bé siguin aristocràtiques, bé siguin plebees), o les faccions de les amples masses les que, en un moment històric determinat, adopten les noves idees que han de commoure el món.

   Per entendre la cosa. Les noves idees, majorment no són un producte d'un filòsof. A l'Europa medieval, les idees que provocaren grans convulsions no provenien dels filòsofs sinó de líders religiosos enfrontats a Roma .

   Tesi: Són les classes socials (o les faccions de les classes socials) les que adopten una nova idea. La veritat d'una nova idea és una deriva de l'èxit històric dels qui la feren seva   (Vegeu el cop genial de la frase d'En Hegel: Com l'òliba, la filosofia aixeca el vol quan el sol ja es post).

   Per entendre la cosa: El nombre total de filòsofs és de 40.000, posem pel cas; però les idees sempre són unes poques.

      La inclusió o no d'un pensador en el panteó filosòfic, en tot moment, depèn del projecte dels arquitectes del Poder. El panteó, per altra banda, es destrueix i reconstrueix constantment.

    Per entendre la cosa: A la Roma imperial, ningú en deia res d'En Plató o de N'Aristòtil. Els patricis desaconsellaren dedicar-se a la filosofia. D'aquí que no hi hagués filòsofs, pròpiament. En Juli Cèsar promogué la seva campanya ideològica fent l'encàrrec de la Eneida a Virgili, el poeta imperial (L'objectiu era crear el poema nacional  de Roma a imitació de  la Il·líada de N'Homer).

   Punt i apart.

  A partir de 1688, l'Empirisme fou el corrent filosòfic predominant. L'intel·lectualisme (aristotèlic-tomista) fou substituït pel l'emotivisme. El nou Poder, la monarquia parlamentària,  tenia per base  l'emotivisme, i en feia declaració oficial.

    L'obra d'En David Hume significà el punt culminant de l'Empirisme Britànic. Amb La investigació sobre l'enteniment humà En Hume feia conèixer els arguments segons els quals  la metafísica no és possible com a ciència.

     L'escepticisme d'En Hume provocava la primera gran contradicció de la ideologia  oficial britànica:  per una banda, el rei era el cap de l'Església anglicana i, per l'altra, estava garantida la llibertat consciència (Els serveis jurídics anglicans no pogueren acusar En Hume per crim d'heretgia; l'agnosticisme i l'ateisme no podien ésser considerats com a heretgies)  (A tenir en compte:  l'exercici de la llibertat d'expressió dels agnòstics i dels ateus és un indicador de  modernitat de la societat on te lloc aquest exercici).

   Fent punt i apart, passaré a exposar quina ha estat realment la significació històrica del Positivisme (incloent el Pragmatisme i el Positivisme Lògic o Filosofia Analítica).

    Prèviament, he d'exposar el següent enunciat cabdal:

   Tesi: L'hegemonia d'una determinada filosofia  dins un Estat no depèn del  seu nombre de seguidors (o d'autors), sinó de l'adequació dels organismes de l'Estat als principis inspiradors de la filosofia en qüestió.

    Per descomptat, de manera semblant, l'enunciat  és igualment vàlid si es fa en relació a les ideologies.

     Per explicar l'enunciat:  Tan bon punt el Positivisme es fa hegemònic, els organismes estatals tenen el monopoli (o quasi) de poder per organitzar la societat segons la concepció positivista. Així es fa respecte l'ordenament del saber, de la ciència i de l'ensenyament.

  Per entendre la cosa: Derrotada amb les armes i amb la ploma, finalment, l'Església Catòlica hagué de substituir N'Aristòtil per En Newton a les facultats de física de les universitats catòliques (Els Estats moderns no haguessin reconegut uns pretesos científics cultivadors de la física aristotèlica).

   Punt i apart.

   Nou plantejament: Les normes morals i  socials de l'Empirisme (normes que es feren efectives a les societats democràtiques aparegudes) reproduïen els fonaments teòrics l'emotivisme moral de l'antiga Atenes i rebutjaven de manera expressa  l'intel·lectualisme moral, vigent a les societats europees des del segle V (Que resti dit:  L'Església Catòlica és una societat, l'organització de la qual es desplega conforme a un intel·lectualisme  extremat, fins al punt que fa impossible el més ínfim exercici democràtic).

   Punt i apart.

      Com és sabut, el Positivisme (els diversos corrents del Positivisme) es considerat un continuador de l'Empirisme. I, en efecte, aquesta filosofia  ha repetit constantment que la metafísica no és possible com a  ciència i que l'empirisme és el fonament de la ciència.

   Per altre costat, és evident que l'ordenació i l'exercici de les ciències a tot el món es fa d'acord amb els principis del Positivisme; i que no es reconeix validesa científica a les possibles discursos no positivistes.

    Per descomptat, la ciència moderna gaudeix d'un enorme prestigi; ningú (o quasi ningú assenyat) s'atreveix a rebutjar-la.

   Es pot veure, emperò, que  el Papa de Roma, En Benet XVI, en diverses ocasions, ha dit que els científics que creuen en la mà de Deu (el disseny intel·ligent) estan en el camí de l'autèntica saviesa, i que no així els científics superbs que pretenen prescindir de la presència de Deu (Podeu veure el post  Benedicto XVI i la ciència).

    Punt i apart.

     Com he dit en altres ocasions, el Positivisme, alhora que afirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència, de manera no expressa, de bell nou introdueix l'intel·lectualisme. Respecte al significat de l'obra d'En August Comte,  podeu veure el post  Notícia de N'Auguste Comte.

  

   I respecte a la significació de la Filosofia Analítica, podeu veure el meu post En Wittgenstein i el positivisme lògic.

   Resumint la qüestió. Enunciat últim sobre el Positivisme:  El Positivisme,  baluard del nou intel·lectualisme, és un instrument al servei de la ideologia de les elits dominants. És una filosofia que alhora que nega la metafísica en fa ús, sense cap justificació.

    Per entendre la cosa: Aquells distingits savis (economistes i filòsofs) de la Mont Pelerin Society tenien el viatge pagat i la taula parada (a càrrec del Rockefeller de torn) per anar a Santiago de Xile i  ''mostrar al món'' la bonesa de les mesures econòmiques desplegades pel règim criminal del general Augusto Pinochet.

    Per entendre la cosa: Primer, intentaren muntar una Sociologia com a ciència, i l'intent fracassà. Posteriorment, consideren que han triomfat amb l'establiment de l'Economia com a ciència (les criminals mesures econòmiques de les Corporacions són exposades com a necessàries pels ''savis'' de la ''ciència econòmica'').

 

NotÝcia de N'Auguste Comte

quetgles | 10 Gener, 2016 07:27

         Notícia de N'Auguste Comte

 Aquest post és un extracte de la meva obra La filosofia i la religió sense caretes.

És d’esperar que algun dia, en el futur, en un Món global, socialista i igualitari, quedaran anul·lats aquests falsos Universos culturals construïts pels Estats, en funció dels interessos circumstancials del Poder. Llavors s’establirà quina fou la vertadera importància de N’Auguste Comte. Actualment, als llibres de text espanyols figura com un dels grans filòsofs com a fundador del Positivisme (En aquest sentit, es pot dir que l’Estat francès està d’enhorabona: ha aconseguit que a moltes grans enciclopèdies figurin com a originaris francesos dos grans corrents de la filosofia). He de sospitar de les intencions dels manipuladors francesos i espanyols. No s’entén que un Saint-Simon tant ben dotat de recursos humans i intel·lectuals i tan novel·lesc sigui posposat a la galeria d’homes il·lustres per En Comte, un home gris, secretari i deixeble d’En Saint-Simon, amb una formació intel·lectual molt limitada, un home d’idees obtuses i més aviat reaccionàries. Hi ha grans pensadors que no fan ni la més petita referència d’En Comte, com és el cas d’En Marx. Aparentment, En Comte hauria de figurar com un obscur il·lustrat de la segona generació que hagueren de constatar amargament els pobres resultats que s’havien aconseguit fins aleshores. Certament, ell denuncia la situació de caos moral i intel·lectual de la societat francesa del seu temps, però des d’un cantó declaradament reaccionari i antiobrer. El seu discurs de l’esperit positiu és l’obra d’un predicador neoconservador, on es repeteix incansablement que la classe obrera no és de fiar, ha de ser guiada, que ha de ser educada amb un programa positivista al servei de la nova classe capitalista. La proposta d’En Comte era la de salvar d suposada corrupció moral a la classe obrera per mitjà de programes de formació social capitalista. Comunament, es defineix el Positivisme con aquell corrent filosòfic que afirma que la única via de coneixement vàlid és el de les ciències empíriques juntament amb les matemàtiques. En Comte proposà que s’hi afegís una nova ciència que seria la física social, la Sociologia. La física social comtiana havia de resoldre el problema obrer el qual era una amenaça per a la societat.

The philosophy tool of the Power (Part One).

quetgles | 05 Gener, 2016 06:14

The philosophy tool of the Power (Part One).



       Preamble:

      You will see that I make use of plain language writing this as I usually treat philosophical themes.
    Intellectualist philosophers deploy a colossal instrumental own terms far removed from everyday language. Is that you make the distinction between orthodoxy Aristotle (vulgar language non-wise) and episteme (the language of scholars, science).

    To put some specific references, see a list of authors who would intellectualist notably Plato, Aristotle, Augustine of Hippo, Albert the Great, Thomas Aquinas, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger.

       The fact is that most of the population has direct access to the work of these authors. If anything, has to be content abstracts disclosure.

    To understand something: The publication of the Critique of Pure Reason, Kant, 1780, initially passed unnoticed; the few reviews that were not referred praise. There was no way to get at that patracol more than eight hundred pages jammed technical terms designed to Kant. Until the publication of the letters of disseminators In Reinhold, of exaltation of the Critic, in 1786, in Kant's work was unknown.

    The thing was this: To be able to capture a reading Critique of Pure Reason involves a complete course to master Kantian terminology. We assume that very few people have read Critics steadily.

     Something similar happens with the attempt to understand the work of philosophers mentioned above.

    So far the preamble.

     




    The philosophy is not meant finding the truth itself would be the fairest title of this writing. Of course, it could also be the owner's philosophy is not to find love, or, more scandalous philosophy instrument of ideological war.

     The definition of this philosophy would be more appropriate: Philosophy is an argument in support of a particular ideology and against one - or some - alternative ideology.
    For example, in the philosophy of Socrates-Plato argues in support of the premise that there is an eternal moral truth, truth that is accessible to human reason, and that once you grasp moral truth, wise practices necessarily good.
   To understand something: Socrates (Plato) opposes the moral truth of the wise opinion of vulgar broad masses. Socrates-Plato defines democracy as a mistaken and perverse (See my post on the topic thoroughly reactionary Socrates).
      In order to show what the immediate objective of this treaty, see a series of statements.

      The schedule school studying philosophy and history of philosophy is developed by a team of officials from the state administration. Consequently, we make the following statements:

    Thesis: The schedule school studying philosophy responds to the ideological interests of the ruling class.

   Thesis in Spain, this program responds to the interests of the Castilian-Andalusian oligarchy, which for centuries maintained a monopoly of power.

   Point and part.

   Thesis: Of course, publishers and mass media make a philosophical treatment of the subject according to the official program.

    We know: Over the centuries, in Europe, University of bishoprics were dependent (ie, Rome). The university chairs were occupied, almost without exception, members of religious orders.

    We know: A medieval universities, theology was considered the supreme science. The philosophy was to the service of theology (Philosophia ancilla Theologiae). Since Agustin Hippo philosophers were theologians.

   We know: Until the arrival of the Lutheran revolution, not a single paper could circulate around Europe without nihil obstat (You can see what happened to their roles with Galileo in astronomy).

   We know: Almost all medieval philosophers were monks, members of various religious orders.

    Currently, programming philosophy, textbooks and encyclopedias continue taking off the medieval philosophers (theologians, more properly). Suggest that those monks were some great sages (the cultivation of various sciences) who had made great contributions to philosophy and the sciences. But against this view, see the statement immediately.

   Thesis: The writings of those medieval monks do not contain a shred of science; are a heap of nonsense; are theological apotheosis (reach the end of angelology create the '' science '' according to which study alleged new orders of angels). Unable slightest opposition, those monks unbridled even created a '' science of Mother God '' to the point of daring to impose as unquestionable truth that Mary, mother of God, came to sky soul but also the body, which resides there, alive and shimmering.
 
   To understand why: Spanish textbooks and encyclopedias Isidoro do know that Seville is one of the masters of medieval Europe, but no warning that their claims to Etymologiae Isidoro the building of the Tower of Babel humankind spoke one language, Hebrew. Isidoro, like the rest of '' wise '' Christians, but did not pick up the collection of prejudices of his time.

  (Note informative. What grace that Isidoro's family: all the brothers were also saints. A Guinness record for holiness. Here are their names: Isidoro, Leandro, Fulgencio and Florentina).

   While accepting the validity of the statements exposed a man could be in doubt if it encounters some of the works of those medieval theologians could be saved from the fire.

    In response to these questions, in relation to the writings of medieval theologians, I make the following clarification: Of course, I have not reviewed (I do not want to waste time reviewing) all the writings in question. The basis to ensure the validity of my statements lies exposed in historical facts absolutely recognized. See how was the thing: As soon as the Inquisition (ie the Roman Curia, Pope) considered the scientific theories of philosopher or expert deviated science officer then proceeded to open a process judicial and, in the case of sentencing (general case) the work was judged by the Index registered librorum prohibitorum. The statement would read:

   Thesis: Regarding the written works of the famous medieval philosophers, that their treaties natural science were not condemned by the Inquisition trial so obvious that the treaties in any way contributed to the creation of Modern science, which were mostly written nonsense collect and traditional prejudices. The treaties contain reference in any philosophical or scientific contributions; otherwise they would have been prohibited.

     And the medieval treatises on questions of morality and metaphysics (which was the most common theme) is a repetition of the arguments in support of the Christian dogma.

    That remains clear: Even though some time talking about '' new philosophy '' things to note is that in any case the '' new philosophy '' Christian philosophy disavows precedent. Thus, although the Catholic Church praised in Thomas Aquinas (the sixteenth century Pope Pius V declared a Doctor of the Church) never invalidate agustinisme, own philosophy of the Church until century XIII.


    Arrived here, we should make a clarification to the reader: This is not the case with this booklet I intend to review history. No, what I intend to do is clear the insignificance of the current philosophy (philosophies), or worse, mystifying feature of many ancient and modern philosophies.

     Thesis: In Europe now predominant ideology responds to the interests of economic and social elites (mostly coincides with the excesses of neoliberal capitalism).

    Thesis:

    Then - the reader might think - we assume that philosophy is useless or harmful. My answer to this question would be what is a fundamental statement. See it.

    Thesis: In all historical periods, the class struggle (or the struggle between social factions) manifests itself as an ideological struggle. The ruling class seeks to certain universal values ​​ideological subjugated classes (the classes) are often available to strengthen an ideology opposed to the ruling class or Power. Similarly, it also happens in the confrontation between the factions of society.

  That is, the philosophy is always present. A philosophy is a set of arguments that aims to ensure the rational goodness of a particular ideology.

     But you can also see:

   Thesis: Until the modern era, in societies where religion was essential social revolts mostly take the form of a religious movement or religious conflict. And hence forth everywhere theological confrontations. Every social movement intended to be an expression of the divine will.

     And also,

   Thesis: At all times, the great movements of social classes or class factions have adopted the guise of religious conflict.
   Or to put it more precisely: At all times, the religious wars are an expression of social conflict, either class or factions or nations.

     Of course,
   Thesis: The wars of religion are all one with the theological wars, so the philosophy is always essential instrument of ideological war.


    Exposed these statements, returning to question raised has to see that all the time, is the hegemonic power that makes a certain philosophical, either in absolute despotic regimes or partially regimes fingers democratic.

    
    Since the edict of Thessalonica in 380, Christianity was the official religion of the Roman Empire. Since then, the Christian hierarchy unleashed the war for the extermination of existing religions in the empire (You can see my written Catholic Church, an instrument of the Roman Empire).

    Since then, the Christian kingdoms exercised unbridled despotism. Despotism that was general in Europe until the Lutheran revolution (revolution not reform because the triumph of Lutheranism meant the beginning of the modern era. You can see my post Martin Luther liberator).
    

    That remains clear: For over a thousand years in Europe, the theologians were servants of Rome. His intellectual activity was either authorized or Rome (for the most distinguished) was commissioned by the Pope.
   Of course, in Spain, encyclopedias and textbooks are still saying that the great medieval theologians were a great sages who made important contributions to science, but the truth is that knowledge of the wise men were a collective Collection of nonsense (Hey, Beware! Bollstädt of Alberta, known as St. Albert, appears as a patron saint of science and scientists. But they very alert to publish its '' scientific knowledge. '' See my Post Albert the Great).

      Power usually makes cynical use of religion and philosophy. See an unusual event that it became clear: In the fifth century, the defeat of the Roman Empire, the Franks, the Visigoths and Ostrogoths had taken extensive imperial territories. The occupants Germans, instead of imposing their religion and their language to the conquered territories, decided (in assemblies of notables) adopt as their own Christian religion and Latin language. The leaders of those Germanic peoples thought to have a piece of the Roman empire was worth a mass (Moreover, without having a church was organized as a Christian, could not control the dominated towns).
Desfés les edicions

Continueu millorant la qualitat de les traduccions

Gràcies!

La vostra contribució s'utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima

Contribueix

Tanca

Ajudeu-nos a millorar el Traductor de Google

La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Definicions de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Sinònims de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la veritat moral del savi a l'opinió vulgar de les amples masses. Sòcrates-Plató defineix la democràcia com a errònia i perversa (Vegeu el tema a fons al meu post Sòcrates el reaccionari). Amb la intenció de mostrar d'immediat quina és l'objectiu d'aquest tractat, vegeu un seguit d'enunciats. La programació escolar de l'estudi de la filosofia i de la història de la filosofia és elaborada per un equip de funcionaris de l'administració de l'Estat. En conseqüència, fem els següent enunciats: Tesi: La programació escolar de l'estudi de la filosofia respon als interessos ideològics de la classe social dominant. Tesi: a l'Estat espanyol, aquesta programació respon als interessos de l'oligarquia castellano-andalusa, la qual des de fa segles manté el monopoli del Poder. Punt i a part. Tesi: Per descomptat, les empreses editorials i els grans mitjans de comunicació fan un tractament de la temàtica filosòfica d'acord amb la programació oficial. S'ha de saber: Al llarg dels segles, a Europa, les Universitats eren una dependència dels bisbats (o sigui, de Roma). Les càtedres universitàries eren ocupades, quasi sense excepció, per membres de les ordres religioses. S'ha de saber: A les Universitats medievals, la teologia era considerada la ciència suprema. La filosofia estava al servei de la teologia (Philosophia ancilla Theologiae). Des de N'Agustí d'Hipona, els filòsofs eren teòlegs. S'ha de saber: Fins a l'arribada de la revolució luterana, ni un sol paper podia circular per Europa sense el nihil obstat (Es pot veure el que li va passar a En Galileu amb els seus papers d'astronomia). S'ha de saber: La quasi totalitat dels filòsofs medievals eren frares, membres de les diverses ordres religioses. Actualment, la programació de filosofia, els llibres de text i les enciclopèdies continuen enlairant els filòsofs medievals (teòlegs, més pròpiament). Donen a entendre que aquells frares eren uns grans savis (en el cultiu de les diverses ciències) que feren grans aportacions a la filosofia i a les ciències. Però, en contra d'aquesta panoràmica, vegeu l'enunciat immediat. Tesi: L'obra escrita d'aquells frares medievals no contenen ni un bri de ciència; són un cúmul de disbarats; són una apoteosi teològica (arriben l'extrem de crear l'angelologia, ''ciència'' segons la qual s'estudien unes suposades nou ordres d'àngels). Impossibilitada la més mínima oposició, aquells frares sense fre fins i tot crearen una ''ciència de la mare Déu'', arribant al punt d'atrevir-se a imposar com a veritat inqüestionable que Maria, la mare de Déu, va pujar al cel amb l'ànima però també amb el cos, i que allà resideix, viva i esplendent. Per entendre la cosa: Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies fan saber que N'Isidoro de Sevilla és un dels principals mestres de l'Europa medieval, però van alerta a no dir que a les seves Etymologiae N'Isidoro afirma que fins a l'edificació de la Torre de Babel la humanitat parlava una sola llengua, la hebrea. N'Isidoro, al igual que la resta de ''savis'' cristians, no feia sinó recollir la col·lecció de prejudicis de la seva època. (Nota informativa. Quina gràcia, la família d'aquest Isidoro: tots els germans també foren sants. Tot un rècord Guinness de santedat. Ací teniu els seus noms: Isidoro, Leandro, Fulgencio i Florentina). Tot i acceptant la validesa dels enunciats exposats, un hom podria estar en dubtes si qualcunes de les obres d'aquells teòlegs medievals es podia salvar de la foguera. En resposta a aquests dubtes, en relació a l'obra escrita dels teòlegs medievals, faig el següent aclariment: Per descomptat, jo no he revisat (ni vull perdre el temps revisant) tots els escrits a que ens referim. El fonament per assegurar la validesa dels meus enunciats exposats resideix en els fets històrics absolutament reconeguts. Vegeu com anava la cosa: Tan bon punt la Inquisició (o sigui, la Cúria romana, el Papa) considerava que les teories científiques d'un filòsof o d'un expert s'apartaven de la ciència oficial, llavors procedia a obrir un procés judicial i, en el cas de condemna (cas més general) l'obra enjudiciada era inscrita a l'Index librorum prohibitorum. L'enunciat quedaria així: Tesi: En relació a l'obra escrita dels filòsofs medievals més il·lustres, el fet que els seus tractats de ciència de la naturalesa no fossin condemnats per la Inquisició prova de manera palesa que els tractats en cap cas contribuïen a la creació de la ciència moderna, que majorment eren escrits que recollien els disbarats i els prejudicis tradicionals. Els tractats de referència en cap cas contenen aportacions científiques o filosòfiques; d'altra manera, haguessin estat prohibits. I els tractats medievals sobre qüestions de metafísica i de moral (temàtica que era la més comuna) són una repetició dels arguments en suport de la dogmàtica cristiana. Que resti clar: Tot i que a qualque període es parla de ''nova filosofia'', allò a destacar és que en cap cas la ''nova filosofia'' desautoritza la filosofia cristiana precedent. Així, si bé l'Església Catòlica va enaltir En Tomàs d'Aquino (Al segle XVI el Papa Pius V el va declarar a Doctor de l'Església), mai va invalidar l'agustinisme, filosofia pròpia de l'Església fins al segle XIII. Arribats ací, convé fer un aclariment al lector: No és el cas que amb aquest opuscle jo pretengui fer una revisió històrica. No, jo el que pretenc és fer palesa la insignificança de la filosofia actual (de les filosofies) o, pitjor encara, la funció mistificadora de moltes filosofies antigues i modernes. Tesi: A l'Europa d'ara, la ideologia predominant respon als interessos de les elits econòmiques i socials (Coincidiria majorment amb les derives del capitalisme neoliberal). Tesi: Llavors - podria pensar el lector -, haurem de suposar que la filosofia és inútil o perjudicial. La meva resposta a aquesta qüestió seria el que és un enunciat fonamental. Vegeu-lo. Tesi: A totes les èpoques històriques, la lluita de classes (o la lluita entre faccions socials) es manifesta com a lluita ideològica. La classe dominant pretén fer universals uns determinats valors ideològics, les classes sotmeses (les classes populars) sovint són disponibles per afermar una ideologia contraposada a la de la classe dominant o a la del Poder. De manera semblant, també s'esdevé en la confrontació entre les faccions socials. O sigui, la filosofia sempre és present. Una filosofia és un conjunt d'arguments que pretén garantir la bonesa racional d'una determinada ideologia. Però, també podeu veure: Tesi: Fins a l'època moderna, a unes societats on la religió era essencial, les revoltes socials majorment adopten la forma de moviment religiós o de conflicte religiós. I d'aquí brollaven per tot arreu les confrontacions teològiques. Cada moviment social pretenia ésser expressió de la divina voluntat. I també, Tesi: A tot temps, els grans moviments de classes socials o de faccions de classe han adoptat l'aparença de conflicte religiós. O dit d'una manera més precisa: A tot temps, les guerres de religió són expressió d'un conflicte social, bé sigui de classes, bé de faccions o bé de nacions. Per descomptat, Tesi: Les guerres de religió fan tot u amb les guerres de teològiques, de manera que la filosofia sempre és instrument essencial de guerra ideològica . Exposats aquests enunciats, i tornant a qüestió plantejada, s'ha de veure que, a tot temps, és el Poder el que fa hegemònic un determinat corrent filosòfic, bé sigui de manera absoluta als règims despòtics, o bé de manera parcial als règims dits democràtics. Des de l'edicte de Tessalònica, any 380, el cristianisme fou la religió oficial de l'imperi romà. A partir de llavors, la Jerarquia cristiana desfermà la guerra per a l'extermini de les religions existents a l'imperi (Podeu veure el meu escrit L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà). Des de llavors, els regnes cristians exerciren un despotisme sense fre. Despotisme que fou general a tot Europa fins a la revolució luterana (Revolució i no reforma, perquè el triomf del luteranisme significà l'inici de l'època moderna. Podeu veure el meu post Martí Luter, l'alliberador). Que resti clar: Durant més mil anys, a Europa, els teòlegs eren servidors de Roma. La seva activitat intel·lectual o bé era autoritzada per Roma o bé (la dels més distingits) era un encàrrec del Papa. Per descomptat, a l'Estat espanyol, les enciclopèdies i els llibres de text continuen afirmant que els grans teòlegs medievals eren un grans savis que feren importants aportacions a la ciència, però la veritat és que els sabers d'aquells savis eren una col·lecció de disbarats (Ei, Compte! N'Albert de Bollstädt, conegut com a Sant Albert, figura com a sant patró de les ciències i els científics. Però van ben alerta a publicar els seus ''sabers científics''. Vegeu el meu post Albert el Gran). El Poder, generalment, fa un ús cínic de la religió i de la filosofia. Vegeu un cas extraordinari que ho va fer palès: Al segle V, a la desfeta de l'imperi romà, els francs, els ostrogots i els visigots s'havien apoderat d'extensos territoris imperials. Els ocupants germànics, lloc d'imposar la seva religió i la seva llengua als territoris conquerits, decidiren (en assemblees de notables) adoptar com a pròpia la religió cristiana i la llengua llatina. Els líders d'aquells pobles germànics van pensar que disposar d'un tros de l'imperi romà bé valia una missa (Per altra banda, sense disposar d'una Església organitzada com ho era la cristiana, no es podien controlar els pobles dominats).

Exemples de: La filosofia, instrument del Poder (Primera part). Preàmbul: Veureu que faig un ús d'un llenguatge planer en aquest escrit, com faig habitualment en el tractament de temàtica filosòfica. Els filòsofs intel·lectualistes despleguen un colossal instrumental de termes propis molt allunyats del llenguatge corrent. És allò de la distinció que feu N'Aristòtil entre doxa (el llenguatge vulgar dels no-savis) i episteme (el llenguatge dels savis, de la ciència). Per posar uns referents concrets, vegeu un llistat d'autors que serien destacadament intel·lectualistes: Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona, Albert el Gran, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Descartes, Spinoza, Leibniz, Kant, Hegel, Husserl, Heidegger. El fet és que la major part de la població no té accés directe a l'obra d'aquests autors. Si de cas, s'ha d'acontentar en resums de divulgació. Per entendre la cosa: La publicació de la Crítica de la raó pura, de Kant, al 1780, inicialment passà desapercebuda; les poques ressenyes que en feien referència no eren elogioses. No hi havia manera d'entrar en aquell patracol de més de vuit-centes pàgines plenes a vessar de termes tècnics ideats per Kant. Fins a la publicació de les cartes divulgadores d'En Reinhold, d'enaltiment de la Crítica, al 1786, l'obra d'En Kant era desconeguda. La cosa va així: Fer una lectura que copsi la Crítica de la raó pura implica fer un curs complet per dominar la terminologia kantiana. S'ha de suposar que molt poca gent ha llegit la Crítica de manera sostinguda. Cosa semblant s'esdevé amb l'intent de comprendre l'obra dels filòsofs més amunt esmentats. Fins aquí el preàmbul. La filosofia no pretén la recerca de la veritat, pròpiament, seria el títol més ajustat d'aquest escrit. Per descomptat, també es podria titular La filosofia no és amor al saber, o, de manera més escandalosa, La filosofia, instrument de la guerra ideològica. La definició de filosofia més pròpia seria aquesta: La filosofia és un argumentari en suport d'una determinada ideologia i en contra d'una - o d'unes - ideologia alternativa. Així, per exemple, la filosofia d'En Sòcrates-Plató argumenta en suport del postulat de que existeix una veritat moral eterna, veritat que és a l'abast de la raó humana, i de que, una vegada es copsa la veritat moral, el savi practica necessàriament el bé. Per entendre la cosa: En Sòcrates (Plató) contraposa la v

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb