El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La ruïna és el nostre futur (dels Estats Units), segons En Paul Craig Roberts.

quetgles | 30 Maig, 2015 09:41

   

   La ruïna és el futur dels Estats Units, segons En Paul Craig Roberts.

 

   

        Són de cada vegada més els intel·lectuals estatunidencs que denuncien la política aberrant de Washington.   En Paul Craig Roberts n'és un d'aquests intel·lectuals; però, des d'una guaita catalana, allò més sorprenent d'En Roberts és que ocupà alts càrrecs de l'Administració estatunidenca.

 

      Les setze agències d'intel·ligència del govern de Washington són agències de guerra: mouen tot tipus de guerra arreu del món.

 

   Tan bon punt esclata un conflicte o un escàndol que desperta l'interès de l'opinió pública mundial, allà hi ha la mà de les agències de Washington. 

 

     Per descomptat, les agències dediquen especials recursos a la guerra mediàtica. Però, tot i que han aconseguit la submissió dels mitjans ''occidentals'', per tot arreu surten veus que denuncien el caos de la política de l'Imperi.

     Tesi: Per molt que s'engreixin els pressupostos de les agències d'intel·ligència (de guerra) ianquis (i els de les agències dels seus vassalls) no podran impedir l'arribada del nou cicle històric. Ans al contrari, l'acceleren.

 

     Tesi: Precisament, és dins el nou cicle històric on les classes treballadores catalanes (de Catalunya Sencera) tindran possibilitats de bastir un nou Estat català sobirà.

 

 

 

    He pensat que seria bo difondre en català l'escrit d'En Roberts  a la Xarxa. Vegeu el post Paul Craig Roberts: Ruïna és el nostre futur: Centre d'Intercanvi d'Informació - ICH.

 

 

 

I els amics de Catalunya, on són?

quetgles | 28 Maig, 2015 09:36

 

       I els amics de Catalunya, on són?

 

 

Preàmbul.

 

     He penjat nombrosos articles a la Xarxa on poso de relleu la inconsistència del projecte  sobiranista del tàndem Mas-Jonqueres (Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi., per exemple).

 

   Que quedi clar:  No és el cas que jo menystingui  la participació de les amples masses del Principat  en suport del ''dret a decidir'',  del dret d'autodeterminació, ans al contrari, el valoro  granment.

 

      Que quedi clar: No és  el cas que jo propugni un independentisme de ''combat'' que podria ésser sospitós de ser una variant de ''lluita armada''.  Jo no estic fent propostes de ''major combativitat'', sinó de denúncia d'una estratègia estrambòtica condemnada al fracàs.

 

     Que quedi clar:  No es tracta de ''combatre amb més ardor'', sinó de saber ''on és l'enemic''. O, encara més, saber qui és l'amic i qui l'enemic.

 

    On són els amics de Catalunya? La pregunta és retòrica. Actualment, no hi ha cap govern que es manifesti favorable a la independència del Principat de Catalunya. I s'ha de suposar que les cancelleries serien reticents a reconèixer la realitat nacional catalana,  la de Catalunya Sencera (o altrament dita com a Països Catalans).

 

 

   Fins aquí el preàmbul.

 

   Tot seguit, vegeu unes consideracions respecte als factors que incideixen en la formació de nous Estats.

 

      Tesi: Des de començament de l'edat moderna, la proclamació d'un nou Estat és el resultat o bé de la lluita per la independència nacional, o bé de la desfeta o esfondrament de l'imperi que tenia sotmesa la nació de referència.

 

        Aclariment:  En el cas d'una separació amistosa entre dues nacions, s'ha de veure que en realitat sol ésser  una derivació d'una desfeta imperial precedent.  Seria el cas de la separació de Txèquia i Eslovàquia.

   La separació de Txèquia i Eslovàquia per mutu acord i la constitució dels dos nous Estats, a 1993, fou una deriva de l'esfondrament de la Unió Soviètica, formació que actuava a manera d'imperi sobre els Estats comunistes de l'Est d'Europa. 

   En relació a la geopolítica i els moviments independentistes, vegeu la tesi.

 

          Tesi:   Comunament, els pobles que aspiren a la independència cerquen el suport exterior, bé sigui de governs o d'organitzacions internacionals.

 

 

    Als processos d'independència, sempre es fa  palesa la intervenció de les grans potències. Vegem la cosa.

 

    Anglaterra va fer costat a la revolta dels holandesos contra l'imperi espanyol a l'any 1579.

     França va donar suport a la nova república dels Estats Units d'Amèrica en la guerra d'independència contra Anglaterra.

 

  Anglaterra i els Estats Units donaren suport a la revolta de les colònies espanyoles d'Amèrica.

 

    Els Estats Units intervingueren  en suport dels insurrectes cubans fins al punt que van declarar la guerra a Espanya, a 1898.

 

     La desfeta de l'Imperi rus i de l'imperi otomà (derrotats a la I Guerra Mundial) va fer possible l'aparició d'una munió de nous Estats europeus (A saber: Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia, Àustria, Hongria, Romania, Bulgària, Iugoslàvia).

 

    Acabada la II Guerra, els moviments independentistes de les colònies europees de l'Àsia i de l'Àfrica aconseguiren el seu objectiu;  succeí una onada immensa  de nous Estats.

 

    No fou el cas que les colònies obtinguessin la independència per la ''generositat'' de les metròpolis, ans al contrari,   per tot arreu esclataren revoltes, moltes d'elles,  armades;  revoltes que, sense excepcions, tingueren el suport de governs i d'organitzacions internacionals.

  

 

  

    S'ha de saber:   Els governs de París, en tot temps, mantingueren una estratègia de blindatge del seu domini imperial. I, com a conseqüència, les revoltes contra l'imperi francès esdevingueren guerres totals. Al 1954,  l'exèrcit francès fou aniquilat pels vietnamites; i, al 1962, el general De Gaulle  hagué de signar la independència d'Algèria.  A ambdues situacions, els rebels tingueren suport internacional.

 

     Amb base als exemples exposats,  centrant-nos a la situació de l'independentisme català, vegeu les següents consideracions.

 

     Tesi: L'estratègia sobiranista del tàndem Mas-Jonqueres és estrambòtica, però el sentiment independentista que mostren les amples masses del Principat  és real, emana de l'espoli a que són sotmeses; és un sentiment espontani de rebuig contra la dominació espanyola.

 

      Actualment,  cap govern fa costat  al projecte  sobiranista anunciat per la Generalitat de Catalunya, però s'ha d'entendre que aquesta situació no és  inamovible; ans al contrari, estem a una fase de crisi i de canvis.

     Per a una altra estratègia independentista, més d'acord amb el que ens mostren els exemples històrics, s'ha de promoure el combat ideològic contra l'Imperi i els vassalls de l'imperi.

 

       Si es produeix l'esfondrament de l'Imperi  (com ho pronostiquen distingits analistes),   l'oligarquia espanyola entrarà en fallida, de manera que hauria arribat l'hora dolça d'una vertadera independència ''tranquil·la''  (Podeu veure el post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.).

La Xina venç els Estats Units en tots els fronts.

quetgles | 17 Maig, 2015 11:41

 

               La Xina venç els Estats Units en tots els fronts.

 

 

     No és la meva intenció distreure l'atenció dels lectors respecte al debat electoral actual. Però, en un món globalitzat,  en tot moment,  s'han de fer valoracions que tinguin en compte la dinàmica global. Es dóna una confrontació universal entre els Estats Units (junt amb els seus vassalls) i el bloc de països que s'oposen al domini mundial estatunidenc.

 

    Actualment, no hi ha ni un sol esdeveniment mundial on no intervinguin els dos blocs, d'una o altra manera. Així, per exemple, en relació a la consulta electoral del 24m, Washington i  Brussel·les donen suport al Partit Popular (''informen'' de la bonesa de l'economia espanyola, i de la ''dictadura'' veneçolana).

 

    Els economistes i els ''experts''  al servei del sistema neoliberal  estan en campanya permanent. Els mitjans capitalistes tracten de desprestigiar el bloc antiimperialista (Rússia i la Xina, particularment), o d'ocultar els èxits d'aquest bloc.

 

      En aquests dies de debat electoral, els mitjans espanyols i els catalans, de signe capitalista, continuen amb la seva tasca de desprestigi i ocultació. 

 

    Però, al moment present, aquesta tasca se'ls hi fa molt costa amunt. L'onada informativa a través d'Internet els deixa en ridícul. Encara ahir, en un diari català, l'economista de torn, parlava de ''la mà d'obra barata'' de la Xina, amagant la denominació correcta de la cosa, que seria ''la mà d'obra barata d'enginyers, d'arquitectes, de científics, de metges i  de directors de banca (La Xina té sis vegades més enginyers que els EUA, pel cap baix). 

 

     Sembla que Washington és a punt de llençar la tovallola. Aquests dies, el secretari d'Estat dels Estats Units, En John Kerry, ha anat a Moscou, i demà ha d'anar a Pequín).

 

  

 

     En relació a l'afirmació del títol de l'article, he penjat dos posts; he escollit aquests dos, entre centenars d'altres que també  són igualment aclaridors. Vegeu els posts Perú, Brasil, la Xina. El tren transcontinental.

L'Índia i la Xina, rècord de negocis.

Els de Podemos són patriotes espanyols, com no podia ésser d'altra manera.

quetgles | 14 Maig, 2015 09:06

  

      Els de Podemos són patriotes espanyols, com no podia ésser d'altra manera.

    

       Com és comú a les nacions que n'oprimeixen d'altres, les amples masses de l'Espanya estricta estan amarades d'un nacionalisme castellanista intolerant i violent. La plebs espanyola odia els catalans per ser catalans.

   Des de sempre, corrompudes per l'oligarquia,  les amples masses castellano-andaluses  es mostren hostils a tot allò que signifiqui un signe de la realitat nacional de Catalunya (de Catalunya Sencera) (Un signe com ho és de manera destacada la llengua catalana).

     A l'exercici de la pseudo-democràcia de la monarquia espanyola, les formacions polítiques espanyoles d'àmbit estatal, les més esquerranes incloses, es mostren incapaces de superar la ideologia imperialista espanyola omnipresent.

   A qualque moment d'entusiasme democràtic, els partits d'esquerra han fet declaracions reconeixent els dret de Catalunya (Catalunya-Principat ) a l'autodeterminació, però resten en un pur formalisme.

   Els líders de Podemos  no ha pogut ésser l'excepció.  Alhora que declaren ''el dret a decidir'' del poble de Catalunya (de Catalunya-Principat, només), s'afanyen a dir que l'exercici  d'aquest dret depèn del Parlament espanyol i de la voluntat dels espanyols.

   La proposta d'En Pablo Iglesias resta així: Si Podemos aconsegueix la majoria absoluta al Parlament espanyol i jo soc el cap del Govern, promouré la reforma de la constitució de manera que expressi el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya (Catalunya-Principat). I, per descomptat, ell és partidari que de que Catalunya no es separi d'Espanya. A més a més, N'Iglesias no amaga que és un patriota espanyol.

     Per aprofundir en la qüestió de la corrupció de les plebs podeu baixar el post  Lluita de classes i alienació nacional.

Lluita de classes i alienació nacional

quetgles | 12 Maig, 2015 08:00

                 Lluita de classes i alienació nacional

 

     Alienació nacional, aclariment: Es dóna quan un hom es posa  al servei d'una nació (o d'una organització) aliena per motiu de confusió ideològica.

     

    En contra de la suposició d'En Marx, els proletaris en tenen, de pàtria.

 

   I, més encara, sense pàtria, els proletaris no es poden alliberar. 

 

 Tesi: Les classes treballadores (o sigui, la dels treballadors que van a sou) d'una nació sotmesa pateixen una doble opressió, la nacional i la social.

      

 

    Tesi:  Únicament per mitjà de l'alliberament nacional les classes oprimides poden accedir a l'alliberament social.

 

   Tesi:  A un Estat plurinacional, sempre hi ha una nació dominant i una - o unes - de dominada.

 

   Tesi:  Segons ens mostra la història, les elits de les nacions sotmeses sovint són ''botifleres'' (col·laboracionistes) i es posen al servei de la nació imperial.

 

   Tesi:  Les classes treballadores de la nació opressora, comunament, cauen dins la corrupció plebea tot fent aliança roïna amb l'oligarquia imperial contra els drets dels nacionals oprimits.

 

      La conjunció de classes de la Roma imperial era manifesta a l'omnipresent emblema del poder imperial romà que feia SPQR, acrònim de Senatus Populus Que Romanus (El Senat i el Poble de Roma). Certament, els senadors eren membres del patriciat romà i la plebs era definida com a Poble de Roma

 

 

 

    Com a paradigma modern:  Als anys 1950, a la revolta dels algerians contra l'imperi francès, el Partit Comunista d'Algèria, amb ''germanor'' amb el Partit Comunista Francès, proposava que allò ''correcte'' era aprofitar la via democràtica (tot evitant una guerra sangonosa) per aconseguir que Algèria tingués  un alt grau de sobirania; segons això, allò decisiu era que   s'establís un govern a París en el que el PCF fos la veu cantant. Però els algerians del FLN no escoltaren el cant de sirena dels comunistes francesos.

   

 

   A París estant, mentre es desfermava la revolució (de 1848), En Marx i vuit sastres alemanys  (tal vegada eren catorze)  conformaven el partit polític que es denominaria Partit Comunista. Fruit de l'ideari d'aquesta formació fou la publicació del Manifest del Partit Comunista.

    Els proletaris no tenen pàtria,  s'afirmava al Manifest; però En Marx i els sastres alemanys sí que en tenien, de pàtria. En aquell partit comunista de París, els militants eren alemanys (de pàtria alemanya), i no hi havia membres de pàtria francesa; i les sessions eren en llengua alemanya. 

    Aquells comunistes alemanys, a París estant, com a patriotes alemanys que eren, no prengueren part en els esdeveniments revolucionaris de França. Això explica el misteri que el Manifest es publiqués a Londres i en idioma alemany; allà aparegué el Manifest der Kommunistischen Partei.

 

    Fent ús de la dialèctica d'En Marx, ens resulta que En Marx mateix era un petit burgès,  i que aquells sastres  eren uns petits burgesos. Resultava, doncs, que l'avantguarda del proletariat estava formada per petits burgesos alemanys desclassats.

 

     Que resti clar:  La frase de referència (els proletaris no tenen pàtria) no és una simple exclamació vehement, sinó que es correspon en la teoria marxista primordial. La teoria marxista (en especial, la de la primera època) està construïda amb totxos manllevats a En Hegel i va amarada d'etnocentrisme hegelià.

   En relació a això, jo deia:  Inicialment, aquest pensador formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava (Vegeu el meu opuscle Marx i la filosofia.)

 

  

 

   En relació a l'Estat espanyol, les amples masses  castellano-andaluses, des de sempre, s'ha aferrat desesperadament a les propostes imperialistes de l'oligarquia. Al 1898, les amples masses castellano-andaluses inundaven els carrers de les ciutats clamant que Cuba era espanyola. Al esclatar la guerra amb  els Estats Units, el poble madrileny  va sortir al carrer clamant venjança i guerra. Aquella pobre gent s'havia empassat el que deia la premsa (dels oligarques) sobre la superioritat bèl·lica d'Espanya (els oligarques espanyols sempre han estat afectats de mitomania, afecció aquesta que ha amarat la psique de les amples masses espanyoles).

 

    No cal dir que, actualment, les classes treballadores de l'Espanya estricta es mostren amarades d'un profund anticatalanisme.

 

   Tesi: L'anticatalanisme de les amples  masses espanyoles brota d'un sentiment; el sentiment de percebre les reivindicacions catalanes com una amenaça.

 

   Tesi:  El sentiment anticatalanista brolla espontàniament  d'una confrontació nacional real:  Les amples masses espanyoles perceben clarament que l'augment de la sobirania dels catalans és realment una minva dels seus privilegis imperials.

 

 

   Es pot enunciar dient que a una major sobirania catalana correspon una minva de privilegis espanyols, privilegis dels quals participen les classes treballadores.  I, per tant, amb una sobirania plena (l'Estat català complet), els privilegis dels espanyols serien zero. 

 

   Convé no badar:  l'enfrontament  entre les amples masses espanyoles i les catalanes va més enllà dels conflictes per motiu de llengua i cultura; l'enfrontament insalvable és en relació als privilegis econòmics.

 

     Tesi: Les amples masses castellano-andaluses gaudeixen de privilegis econòmics a les regions catalanes de l'Estat espanyol, privilegis que, és clar, causen perjudicis a les classes treballadores catalanes.

 

         Per descomptat, dins un Estat català, els espanyols no podrien concursar al càrrec de secretari d'un ajuntament català.  Per descomptat, els llicenciats espanyols deixarien d'optar a les places de professor de les escoles catalanes. Per descomptat, la companyia Transmediterránea tornaria a l'administració catalana. I les autopistes catalanes serien de franc, com les espanyoles. I els mallorquins tornarien a gaudir del palau de Marivent.

 

 

   El poder de la nació.

 

     A vegades les elits d'una nació sotmesa, traeixen la seva nació i es posen al servei de la nació imperial. Però, de la renúncia nacional de les seves elits, no se'n segueix cap benefici per a les classes treballadores, ans al contrari un major espoli.

 

    A vegades sí que llençava un llampec En Hegel. Així, va dir:  Allò real és racional, i allò racional esdevé real. Aplicat a Catalunya com a realitat històrica, s'ha de copsar que la formació de l'Estat català obeí a una necessitat de les poblacions dels antics territoris pre-catalans (una necessitat, o sigui, allò racional).

 

    Tesi:  Sense Estat, els pobles s'esmicolen de manera que cada vall és un cantó, i resten indefensos dels atacs imperialistes.

 

   Per a considerar: La Gàl·lia era la nació més gran de la Europa del segle I aC.; però estava escindida en una varietat de cantons que estaven en constant guerra entre sí. Això explica que els 12 milions de gals (celtes) fossin sotmesos per una sola ciutat, Roma, que a l'època devia tenir uns 350.000 habitants.

 

     Que resti clar:  No fou el cas que Roma hagués ordit un pla de conquesta dels pobles celtes, no. El cas fou que els aduins (celtes que eren una branca dels sèquans) sol·licitaren l'ajut militar de Juli César per alliberar-se del jou dels sèquans.

 

  En relació a la cita d'En Hegel, vegeu l'enunciat.

 

  Tesi: En tot temps, les nacions sotmeses i amenaçades de perdre la consciència nacional malden una i altra vegada per refer una fórmula d'Estat nacional sobirà. Aquesta és la racionalitat que brolla entre els habitants de les regions que conformaven la nació esguerrada.

 

    I una última consideració:  Els oligarques franquistes restaren espantats en constatar que al Principat de Catalunya es donava un procés indeturable de catalanització i de nacionalització de les amples masses de treballadors immigrants procedents dels diversos territoris de l'Estat. Era el fracàs de l'estratègia franquista de  l'espanyolització de Catalunya.  ''Allò  racional''  es feia present.

 

Els lacais de l'Imperi no volen recordar la presa de Berlín.

quetgles | 09 Maig, 2015 08:32

         Els lacais de l'Imperi no volen recordar la presa de Berlín al 1945.

   Sembla que la premsa capitalista no vol recordar presa de Berlín pels soviètics el 8 de maig de 1945. Tanmateix N'Stalin va derrotar N'Hitler. Tanmateix, l'exèrcit soviètic destrossà la maquinària de guerra nazi. Convé saber que la Unió Soviètica va suportar el major pes de la guerra, i que foren 20 milions els russos que perderen la vida a la II Guerra.

   

      Per fer la guitza als lacais de l'Imperi, jo us proposo que baixeu la pàgina web Batalla de Berlín - Pàgines [2] - Coneixement enciclopèdic del Món.

    També recomano que guaiteu el portal rus Sputnik.

Filosofia, nació i lluita de classes.

quetgles | 04 Maig, 2015 09:20

   

     Filosofia, nació i lluita de classes.

 

 

    Aquest post és una reedició d'un opuscle penjat al 2012. He pensat que seria bo posar-lo al servidor de Balearweb.

    Debut a l'extensió de l'opuscle (34 pàgines), per accedir-hi, heu de baixar el post  Filosofia i lluita de classes. 84 tesis, a manera de repte.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb