El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La ciŔncia del caos.

quetgles | 28 Febrer, 2015 08:04

 

                             La ciència del caos.

       

       Proemi.

        En aquest escrit faig plantejaments sobre temes d'economia,  però van més enllà de l'economia; en rigor, són un exercici de filosofia per fer palesa la inconsistència de la suposada ciència econòmica.

    La meva pretensió és fer veure que, en tot temps, les propostes essencials sobre economia  cauen sempre dins el terreny de la ideologia; és a dir, de la lluita ideològica. I, per descomptat, la lluita ideològica sempre és expressió de la lluita de classes.

     També pretenc fer veure que les qüestions centrals sobre economia política són a l'abast de les amples masses. O sigui, que denuncio l'intent de les Corporacions de tenir el monopoli intel·lectual  sobre teoria econòmica.

   O sigui, fent un enunciat:  La denominada ciència econòmica, tan bon punt entra al terreny de l'economia política esdevé pseudociència, esdevé un instrument ideològic al servei de les elits dominants dels països  capitalistes.

   O sigui: S'ha de destapar - i anul·lar, si és possible - l'intel·lectualisme que amara els tractats de teoria econòmica  (Intel·lectualisme, s'ha d'entendre en el seu sentit primari contraposat a emotivisme o contractualisme, sobre les qüestions morals o socials. Per  veure el tema en profunditat, podeu baixar la web Hayek i Popper).

    Convé no badar:  Fou En Rockefeller el qui va elegir   En Friedrich  Hayek com a guru de la teoria econòmica neoliberal.  Fou el filantrop Rockefeller el qui va promoure la creació de l'Escola d'Economia de Londres, on En Hayek era la gran estrella. Fou el magnat Rockefeller el qui aportà els diners per a la creació de la Mont Pelerin Society.

   Fi del proemi.

  

   Es dóna per descomptat que els estudis oficials sobre temes d'economia  satisfan el nivell de ciència positiva, i que els economistes són les màximes autoritats en qüestions econòmiques.

    Però aquestes suposicions són errònies. Els ''sabers'' sobre economia no són una ciència. Com hem de veure, majorment, els equips d'experts en economia posen els seus coneixements (suposats) al servei dels qui els contracten, bé siguin corporacions, empreses o administracions públiques (com ho són els governs, per exemple). Al servei dels qui els contracten, jo deia,  però de manera que aquests experts són capaços d'argumentar una teoria o la teoria contrària; i, igualment, tan poden qualificar una empresa d'excel·lent o  d'escombreries  (Com a mostra actual de la inconsistència intel·lectual dels falsos savis, vegeu la web El crash bursátil de 2016 y el fraude de la recuperación de EEUU - elEconomista.es).

   El rei va nu:  En tot temps, es donen divergències  entre les diverses escoles d'economia. Es dóna una diversitat de mètodes d'anàlisi i de qualificació sobre temes d'economia. Sovint les diverses prediccions econòmiques entren en contradicció.

    El rei va nu:  Les tres grans agències de qualificació econòmica de nivell internacional, Standart & Poor's, Moody's i Fitch, no van predir el crac de 2007. Ben al contrari, van fer una bona qualificació de Lehman Brothers just abans del seu enfonsament al 2008 (Lehman Brothers era un dels majors ''holdings'' dels Estats Units, tan gran que tenia obertes oficines a la major part de països del món).

    Convé tenir els ulls ben oberts:  Les tres agències esmentades són nord-americanes; la seva seu és a Nova York, a Wall Street. Eren les úniques empreses de qualificació d'abast mundial.

   S'ha de saber: Al 2009, es va crear una agència internacional de qualificació econòmica (la xinesa Dagong) que trencava el monopoli nord-americà de qualificació econòmica global.

   

     S'ha de saber:  Dagong ha fet pública la seva denúncia de la voluntat manipuladora de les agències nord-americanes. Vegeu el post l'agència Dagong acusa de politització a les agències nord-americanes.

   El rei va nu.   Als darrers temps i sobretot a partir de l'esfondrament de l'URSS, a 1990, es dóna un estancament de l'increment salarial dels treballadors als països més desenvolupats de sistema capitalista. Alhora, en paral·lel, s'intensifica la desigualtat social. O sigui, les elits  econòmiques han augmentat la seva capacitat per a l'acumulació de riquesa.

   Per explicar el fenomen:   Les elits econòmiques han incrementat el poder dels seus mitjans de domini social. I com a conseqüència, els organismes de defensa de les classes treballadores han seguit un constant afebliment.

    O sigui, tesi: No és l'activitat econòmica espontània la que provoca la desigualtat social i la fi de l'estat del benestar.

    Tesi:  És la creació de nous instruments de domini (de la classe capitalista) allò que provoca un major espoli de la classe treballadora.

    Tesi: Els sistema econòmic neoliberal és essencialment corrupte.

   Tesi:  El sistema econòmic neoliberal condueix, necessàriament, a l'autodestrucció.

   Els 40.000 economistes del sistema fan una constant prèdica segons la qual estem dins un nou cicle econòmic en el que impera, necessàriament, l'austeritat  (la dels treballadors, s'ha d'entendre).

     La prèdica és feta amb intenció d'amagar el tret essencial. Allò que no diuen els 40.000 és que la major proporció del PIB de la que s'apropia l'elit econòmica és la causant del malestar entre les classes treballadores.

     Els 40.000 també diuen que el gran atur que afecta als treballadors dels països desenvolupats és estructural, que és un atur que deriva de l'alta productivitat del sistema. Ho diuen com si fos una veritat evident, una veritat assumida per tothom. Però és mentida, com veurem.

   Per posar un referent pròxim (dels 40.000), podem citar a En Santiago Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.

   En Niño Becerra diu insistentment que, al cicle actual, l'atur és estructural; que és  conseqüència de l'alta productivitat; que ''sobren'' treballadors.

   Igualment, afirma que ''l'austeritat'' actual és de llarga durada, que ens hem de fer a la idea que no tornarem al benestar de l'època anterior.

   El catedràtic dóna per suposat que l'època de N'Aznar, d'endeutament i de creixement, l'economia espanyola anava bé i el benestar social creixia en paral·lel.

     Respecte d'aquestes afirmacions, al meu post El fum d'En Santiago Niño Becerra, jo ja deia: Segons la idea reaccionària d’En Niño Becerra, el nou ordre mundial serà aconseguit no pels polítics sinó pels dirigents de les grans corporacions capitalistes. Als seus articles confessa la seva admiració pels grans magnats;  magnats que, com el president de la Shell, tenen línia telefònica directa amb el president Obama, segons diu En Niño; magnats que, com diu del seu admirat Soros, "amb un simple petar de dits fan moure milions de dòlars".     Segons En Niño Becerra aquests grans magnats són els qui disposen de la vertadera informació sobre economia i són els qui realment dirigeixen l’economia mundial. Amb paraules seves: "Qualcú, qualcuns que tenen molt clar el que ens està venint a sobre i que són els qui, dia a dia, fan l’economia...els qui amb un simple petar dels seus dits...són capaços de moure 100.000 milions de dòlars, són els qui, de veritat, fan l’economia." (Crisi sistèmica, La Carta de la Bolsa, 29.01.2008).   Segons aquesta teoria, els caps de les grans corporacions capitalistes apartarien els polítics i col·locarien els científics, els experts, com a planificadors de la societat. Constantment, En Niño Becerra afirma que “la democràcia està acabada”, que la democràcia és un invent del capitalisme, que la classe mitja fou creada a partir de la II Guerra (Fins aquí la cita).

    Si una persona veu que està plovent, i diu ara plou, diu una obvietat; seria absurd que se li retragués no ésser titulat en meteorologia per dir ara plou.

     Ara plou:  Ara tenim un nivell de vida més alt que fa cinquanta anys.  O sigui,

   Ara plou:  L'aplicació de noves tecnologies a l'agricultura, a la indústria, o al sector terciari,  determina, necessàriament,  un abaratiment dels bens del mercat.

   Ara plou:  No podem prescindir dels treballadors; dels magnats, sí.

   

   S'ha de saber:  A l'època de l'Aznarat, 1996-2004, N'Aznar i la màfia franquista es van repartir les grans empreses estatals en procés de ''privatització''.

   S'ha de saber: A l'època de l'Aznarat, la màfia franquista, mitòmana,  va pretendre fer la Revolució Industrial a l'Espanya estricta en base a la indústria de la construcció. Era llançar l'Estat al precipici de la ruïna financera.

   Però la qüestió central del debat sobre l'economia no consisteix en esbrinar la veritat  dels informes econòmics o la fiabilitat de les prediccions. Sobre això, vegeu la tesi que segueix.

    Tesi capital:  L'ordenació de la producció dels bens materials i la seva distribució entre la població no respon en cap cas a l'activitat intel·lectual del cap pensant d'un savi, sinó a la voluntat d'aquells que detenen el Poder.

    L'ordenació de la producció i la distribució dels productes sempre és expressió de la relació de força entre les diverses classes socials d'una societat determinada. Relació de força, en el sentit de la lluita de classes entesa a la manera marxista.

   

     Com explico als meus escrits, la moral (i, per tant,  l'ordenament de l'escala social) no és una qüestió de ''veritat'' sinó de ''voluntat'' (Fou En David Hume el primer en exposar el concepte de l'emotivisme moral, concepte que impregna l'ordenament de les societats modernes.  Per veure el tema a fons, vegeu el meu post  Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La fal·làcia positivista.).  

   Quan En Niño Becerra diu que la democràcia està acabada, llavors coincideix amb l'enunciat d'En Benet Mussolini. He de dir que l'afirmació seria encertada si s'hi afegís capitalista; llavors l'expressió faria:  la democràcia capitalista està acabada. Més exacte seria dir el capitalisme és la negació de la democràcia (Penseu que En Niño és un dels 40.000).

Els russos diuen veritat, els ''europeus'' menteixen.

quetgles | 19 Febrer, 2015 09:43

 

           Els russos diuen veritat, els ''europeus'' menteixen.

 

 

 

      Majoritàriament, els mitjans ''occidentals'' (mitjans capitalistes que, en tot moment, donen per bona la política internacional de Washington) són extremadament corruptes a l'hora d'informar sobre els fets de la guerra d'Ucraïna.   De fet, no es dediquen a informar, sinó a conformar l'opinió pública.

 

    Els mitjans ''occidentals'' han procurat amagar la relació entre la CIA i les organitzacions ucraïneses que van dur a terme el cop d'Estat del 10 de febrer de 2014.

 

     Igualment, procuren amagar que els partits nazis (Sector Dret i Llibertat) formen part del govern de Kíev.  Justifiquen la política feixista del president Petro Poroxenko. No s'escandalitzen de les amenaces d'En Poroxenko, el qual acusa de terroristes als rebels del Donbass. Justifiquen els atacs militars contra Donetsk i Lugansk.

   S'ha de veure la coincidència:  El president dels EUA, En Barack Obama, d'immediat, va donar suport a la junta de Kíev; va declarar que el govern ucraïnès tenia tot el dret a fer ús de les armes per tal de combatre els insurrectes (De l'assassinat de la població civil no en feia esment).

        En Poroxenko ha devastat el Donbass. Ha bombardejat les zones residencials de les ciutats ''rebels'' i va malmetre les infrastructures. Però també ha fet la guerra econòmica i social contra la població del Donbass, fins al punt de deixar de pagar les pensions als jubilats.

    La política de Kíev és feta amb voluntat de genocidi contra les poblacions d'ètnia russa o russòfones. Però, com assenyala la premsa russa, la devastació del Donbass causa la ruïna econòmica de tota l'Ucraïna.

 

      Tots aquests drames del conflicte ucraïnès són amplament tractats a la premsa russa, i, en sentit contrari, intensament mistificats pels mitjans capitalistes d'Europa.

 

     Entre els molts d'articles d'opinió de la premsa russa, he pensat que seria bo posar a l'abast dels navegants catalans l'escrit del columnista  Andrew Korybko a Sputniknews en línia. El dit escrit mostra ben a les clares la diferència abismal entre la premsa russa i la de les Corporacions.  Vegeu el post Kíev publica una llista dels seus propis crims.

la ratapinyada quadribarrada

quetgles | 17 Febrer, 2015 19:00

     Vampi, la ratapinyada quadribarrada

      La podeu veure al post URXELLA | Mascota de passió.

La ratapinyada quadribarrada

quetgles | 17 Febrer, 2015 06:57

      Vampi, la ratapinyada quadribarrada

      La podeu veure al post URXELLA | Mascota de passió.

Marine Le Pen acusa a Washington de voler fer guerra a Europa.

quetgles | 16 Febrer, 2015 09:37

  

    Na Marine Le Pen acusa a Washington de voler fer guerra a Europa.

      Na Marina Le Pen és una de les poques veus europees que denuncia la política de guerra de Washington. I els escandalosos silencis d'Europa en relació als bombardejos criminals de la Junta de Kíev contra la població del Donbass.

   Els mitjans  europeus, en referència a Na Marine Le Pen, mai s'estalvien de dir que el Front Nacional és un partit d'extrema dreta, com si d'aquesta manera invalidessin el discurs de la líder francesa; però  no diuen perquè el discurs lepenista té tanta acceptació   als cinturons proletaris que tradicionalment votaven al partit comunista.

    S'ha de subratllar:  Na Le Pen diu que els dirigents europeus  són un lacais de Washington, i que s'ha de desfer la Unió Europea i l'OTAN.

     He pensat que seria bo difondre les declaracions de Na Marine Le Pen. Vegeu el post Marine Le Pen acusa Washington de promoure la guerra a Europa.

O vegeu aquest altre  França ha de reconèixer Crimea com a part de Rússia - Le Pen.

El rei va nu. Les quaranta, cantades.

quetgles | 14 Febrer, 2015 09:40

   

          El rei va nu. Les quaranta, cantades.

    El rei va nu, dit en el sentit  quan proclamar la veritat no és fruit d'una particular investigació sinó de la voluntat de revolta contra la tirania.   

 

    L'imperi ianqui mou guerra a tots aquells  que s'oposen al seu imperialisme. Mou guerra contra països, contra tota mena d'organitzacions i contra persones individuals (contra tot déu).

    L'Imperi ho fia tot al seu poder militar. Com es sabut, el seu pressupost de defensa (o sigui, de guerra) es més gran que la suma dels pressupostos de defensa de les deu potències militars que estan al seu darrere.

    L'Imperi també mou guerra  en termes no estrictament militars: es manté en estat de guerra ideològica universal, fa un continu exercici de sancions als països independents i promou tot de cops d'Estat (revolucions taronja, en especial) contra els règims que s'oposen al seu dictak. 

   Els Estats europeus (de la Unió Europea) són vassalls  de l'Imperi. Estan impedits de desplegar una política exterior pròpia.

    Els 40.000 experts i els 40.000 economistes proclamen les excel·lències del sistema imperial. Les setze agències d'intel·ligència de l'Imperi, tan greixades que van, no deixen d'atendre cap qüestió d'interès mundial; tan és així, que fins i tot  s'ocuparen de que el  President (el de les execucions de persones efectuades per mitjà de ''drones'') fos declarat premi Nobel de la Pau. 

    Per descomptat, els mitjans de comunicació ''occidentals'' fan campanya permanent per a difondre la bonesa dels plans imperials oficials.

     Per descomptat, els periodistes d'aquests mitjans veuen (amb els seus ullots) els actes criminals de l'Imperi, però la seva feina no és escatir la veritat, sinó amagar-la.

    Proclamen la llibertat de premsa, però saben que és la llibertat de les Corporacions capitalistes de tenir a les seves mans els mitjans de comunicació.

    Fins aquí els enunciats precedents són prou coneguts. Venen a ser un preàmbul al planteig de la qüestió central:  Si, amb l'esfondrament de l'URSS, els Estats Units va restar com a única gran potència mundial, a què treu cap mantenir uns  pressupostos militars com si continuessin enfrontats a la Unió Soviètica?

      Certament, les grans corporacions de les indústries de guerra dels EUA disposen del lobby més influent a la política de Washington; però la influència del lobby industrial no explica la falsa carrera d'armaments que manté el govern. S'ha de suposar que el lobby industrial igualment quedaria satisfet si en lloc d'armament fabriqués naus espacials o vaixells de luxe, posem.

   

     Per a amenaçar a països  com l'Iran, Corea del Nord o Sèrbia (Recordem que l'aviació nord-americana va bombardejar Belgrad al 1991 per tal de posar a ratlla al govern serbi), no cal tanta despesa militar. 

     Tesi: Washington manté l'exorbitant despesa militar com a últim recurs per a fer sostenible l'economia nord-americana.

   Vegem com va la cosa.

  

   Des dels anys 70, els Estats Units va començar a patir el declivi industrial (Ho explico al meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.). Actualment, el PIB nord-americà prové del sector terciari; la gran indústria ha quedat concentrada a l'àrea de la producció militar (els Estats Units encapçalen el rànquing dels països exportadors d'armament, seguit ben de prop de Rússia).

   Per altra banda, enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial (Els mitjans capitalistes  la denominaven economia emergent. Quina gràcia!).

    Els mitjans de les Corporacions no s'aturen mai de proclamar que l'economia de lliure mercat (la  capitalista) és insubstituïble per a crear riquesa i llibertat  (Proclama que també feia el president dels Estats Units, En  Barack Obama, al discurs de la seva investidura).

    Però, fent una valoració pragmàtica, atenint-nos a les dades estadístiques, es pot constatar fàcilment que, des dels anys 70, els EUA han seguit un procés de desindustrialització, mentre que la Xina iniciava el seu extraordinari desplegament.

   S'ha de saber: A principis del segle XXI,  la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món.

     S'ha de saber: Als darrers 50 anys, els EUA han seguit un procés de creixent desigualtat social. Actualment, allà hi ha uns cinquanta milions de pobres.

      Atenint-nos a la realitat, la veritat seria dir que el capitalisme provoca l'empobriment de les amples masses treballadores, i que la desigualtat social fa befa de la llibertat. La veritat seria dir que el capitalisme provoca un nou esclavatge no declarat.

         Vists aquests esquemes que ja eren coneguts, vegem el nou plantejament.

       Washington, a  partir dels anys 90, veient que era incapaç de frenar l'ascens dels BRICS,  va desplegar una estratègia de creixent intervenció als assumptes interns de tots els Estats del món (La major part de països van patir el sistema d'espionatge de la NSA). Creixent intervenció que desplegava tot de plans de desestabilització i  d'intervenció militar.

      Tesi: El creixent militarisme de l'Imperi és paral·lel i contrposat a l'avançament del nou cicle de la història on es perfila un món multipolar liderat pels països asiàtics, per la Xina, en particular.

      Washington fa recurs a l'intervencionisme com a estratègia  per a sostenir la seva situació econòmica de  privilegi  i, en especial, per a blindar la seva indústria, la bèl·lica, sobretot.

    I, alhora, intervencionisme amb la intenció de malmetre  l'economia dels competidors o dels països considerats enemics.

      Com a exemple, destaca la intervenció militar a Líbia al 2011. Amb ella, Washington eliminava un règim hostil,  però alhora malmetia les empreses xineses que operaven a Líbia (la Xina era el seu major soci comercial. Al esclatar la guerra, Pequín hagué de rescatar  30.000  obrers de les empreses xineses que treballaven allà).

    Allò que s'ha de veure:  Mentre la Xina es fa present a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica llatina impulsant la  creació de grans d'infrastructures, els Estats Units fa oferiments que es concentren en torn de la indústria militar o de les activitats relacionades en plans militars.

    S'ha de saber:  els Estats Units és el líder mundial en producció i exportació d'armament.

      S'ha de veure:  En un món de creixents amenaces de conflicte bèl·lic, la indústria de materials de guerra està en plena expansió.

     S'ha d'entendre:   Una major estabilitat política mundial seria un cop mortal per a la indústria de guerra nord-americana.

       L'intervencionisme  dels Estats Units no ha impedit l'expansió de les economies emergents.   L'OECD preveu que l'Índia serà la tercera economia mundial dins pocs anys (o  la segona, més endavant).

     A principis de segle, la Xina  va esdevenir la primera potència industrial del món. I al 2014 va ser la primera economia mundial.

    Però allò que els mitjans capitalistes procuren amagar és que la Xina iguala o supera als EUA en capacitat científica i tecnològica.  (Podeu veure el tractament del tema al meu post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    Encara que la Xina manté una política pacifista d'arrel confuciana, aquesta ha coincidit amb una dedicació intensa al desenvolupament de l'alta tecnologia militar de manera que desafia clarament la suposada hegemonia que tenia els EUA.

      S'ha de preveure que, al ritme actual, d'immediat, la Xina superarà els EUA en capacitat científica i tecnològica.

    

   

      Passant a una altra qüestió que he tractat al post esmentat.

   El rei va nu: Els 40.000 economistes de les Corporacions no han dit ni diuen que els Estats  europeus més febles econòmicament estan condemnats a la ruïna.

   El rei va nu:  L'establiment del mercat únic europeu ha significat deixar indefenses  les àrees més poc desenvolupades davant les multinacionals (En concret, els països de l'Est i del Sud d'Europa).

      Es pot constatar que la major part del teixit industrial d'Espanya i de Catalunya ha desaparegut als últims trenta anys.  Les indústries locals han tancat o  han sigut substituïdes  per multinacionals.

   L'oligarquia espanyola va pretendre burlar el sistema capitalista. A l'època de l'Aznarat, 1996-2004, i fins al crac del 2008,  l'oligarquia hispana, enduta per la seva mitomania característica, va pretendre la revolució industrial de l'Espanya estricta. El president Aznar sortia a la foto de les Azores al costat d'En Bush i d'En Tony Blair. N'Aznar feia saber al món  que Espanya era la vuitena economia mundial. Era la revolució industrial del totxo. Espanya construïa més edificis que  França i Alemanya juntes.

 

     Per descomptat, l'estrambòtica revolució del totxo menava a la més absoluta ruïna, encara que no s'hagués produït la crisi mundial.

   Fitxem-nos:   La construcció és l'única gran indústria en la que les empreses no han de competir amb les empreses foranes. És per causa d'aquesta excepcionalitat que els empresaris espanyols centren el seu interès al voltant dels afers immobiliaris, una i altra vegada.  Ells senten horror a la competivitat.

   

  

    Tesi: El sistema capitalista neoliberal desplega una estratègia suïcida:  concentra la producció i la distribució en mans d'unes poques empreses de manera que una gran part de la població necessàriament resta desocupada. Desocupació que alhora provoca una crisi de sobreproducció.  I, a més sobreproducció segueix més desocupació. És el ritme infernal del neoliberalisme.

  

    A la fase actual del neoliberalisme, el procés de concentració capitalista afecta els sectors primari i secundari. Actualment, a l'Estat espanyol,   les multinacionals del comerç estan liquidant milers de petits comerços locals.

    Que quedi clar:  Amb l'actual política neoliberal, és impossible que la Unió Europea surti de la crisi.

   Que quedi clar: La recuperació no és possible.

      El catedràtic d'economia i astròleg, En Santiago Niño Becerra, ho explicita una i altra vegada dient que sobra el factor treball, que l'aplicació de noves tecnologies a la producció  fa minvar el nombre de treballadors dels sectors industrials de renovada tecnologia.

    Vegeu la meva resposta:  El capitalisme neoliberal és autodestructiu.  Els governs dels Estats d'economia neoliberal estan subordinats als governs de les grans empreses multinacionals. Les multinacionals (i els magnats) sempre tenen com a objectiu el benefici econòmic de l'empresa; es desentenen de les necessitats de la població.

   Aclariment:  El cas que les multinacionals exhibeixin  programes d'ajuda social, com pugui ésser la donació d'un hospital, no canvia per res la definició feta sobre el funcionament de les multinacionals i sobre la indefensió de la població respecte al poder de les multinacionals.

   El rei va nu:  Les denominades democràcies  no són democràcies. El demos no té el poder.  Les elits econòmiques tenen el control dels mecanismes de l'Estat. Les amples masses estan indefenses.

    Tesi: Únicament els països els governs dels quals disposen del control del Poder i, per tant, tenen sota control les grans empreses privades, únicament aquests països es poden deslliurar de la pesta neoliberal.

  

   

    

    

     

Donbass, cr˛niques des del front.

quetgles | 07 Febrer, 2015 09:25

 

       Notícia sobre les cròniques de la guerra del Donbass. 

 

 

     Sorprenentment, el diari espanyol, ABC, publica unes cròniques de la guerra del Donbass (la ''Ucraïna oriental'', com es diu sovint), però unes cròniques escrites des de la zona dels ''rebels''.  

   Són cròniques sorprenents perquè no són gens corrents a la premsa ''occidental'' (Aquesta premsa de les Corporacions capitalistes es estricta en el compliment de l'estratègia de Washington de donar total suport  a les ''llibertats'' del règim feixista de Kíev).

    Per descomptat, els mitjans catalans, majoritàriament, no són una excepció; no fan referència als autèntics protagonistes de la guerra: , els revoltats contra la Junta de Kíev (El diari ARA fa unes cròniques que semblen dictades pel senador  John McCain).

 

     He pensat que seria bo fer divulgació d'aquestes cròniques de guerra de N'Alvaro Ybarra.  Vegeu el post Donbass, cròniques des del front.

Catalunya i el mˇn al 2015. Aclariments i vaticinis.

quetgles | 04 Febrer, 2015 07:16

 

         Catalunya i el món al 2015. Aclariments i vaticinis.

 

 

 

        Proemi:  La meva intenció és elaborar una llista de breus enunciats que mostrin les grans línies de la geopolítica mundial que, en aquest 2015,  afecten decisivament Catalunya.

 

    Per descomptat, el procés històric de la nació catalana (sencera) s'emmarca dins els procés històric d'Europa i dins el mundial.

   

    Catalunya no ha d'esperar res de bo de la Unió Europea ni de l'OTAN. Ambdues organitzacions  són creacions de les oligarquies capitalistes  de l'Europa occidental, oligarquies subordinades a l'Imperi.

 

     Aquesta Unió Europea  serveix de camuflatge per a les polítiques imperials, les d'Anglaterra i les de França, sobretot.

    Des de sempre, els parisencs mantenen una política nociva contra la nació catalana.

 

    Únicament amb la desfeta dels imperis espanyol i francès serà possible la proclamació de Estat català.

     Podeu veure el meu post    La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor..

      

   

     

 

 

 

     N'Artur Mas i el pseudoindependentisme català: És extravagant que el líder del capitalisme neoliberal català ara pretengui una revolta contra els neoliberals d'Europa i els EUA.

 

     L'estrambòtic paper que interpreta En Mas (o el que interpretava En Jordi Pujol)  és una versió moderna del paper que va interpretar els anys 30 En Francesc Cambó. En Cambó no s'estava de fer de ministre del govern espanyol i de líder del nacionalisme català. Però al 1931 els catalans votaren a favor d'En Francesc Macià, i En Cambó no obtingué l'acta de diputat (I al 1936, esclatada la guerra civil, En Cambó, fent de gran líder català, va fer públic el seu suport al cop d'Estat del general Franco).

 

    Oriol Junqueres i la ERC independentista:  Oh, vaja! Al cap de 35 anys de joc polític d'actor secundari, a la fi un líder d'ERC té opció favorable al càrrec de president de la Generalitat.  Es veu que En Junqueres no troba estrambòtic que els treballadors  facin taringa amb els empresaris.

 

   Què bonic! Els ''indepes'' neoliberals catalans demanant el suport dels neoliberals europeus a favor de la independència del Principat de Catalunya!  No deuen voler saber aquests ''indepes'' que les Corporacions capitalistes allò que pretenen és l'esclavatge de les nacions sotmeses als seus interessos.

 

    Els de  Podemos són uns grans patriotes espanyols que tenen espantats  als patriotes del PP i als patriotes del PSOE. Però també als patriotes de CIU-ERC.

 

    S'ha de preveure: L'ascens de Podemos desbaratarà el projecte (la porta falsa)  independentista de Mas-Junqueres, però provocarà la crisi de les forces franquistes que han mantingut el control del Poder fins ara.

 

   Tesi: La crisi de poder del franquisme (de l'oligarquia castellano-andalusa) obrirà l'autèntica porta a la independència del Principat de Catalunya, i a la possible formació d'un nou Estat català de la Catalunya Sencera.

 

   Tesi: La proclamació d'un Estat català (de Catalunya Plena) només serà possible si es desmunta la UE, i es desintegren els imperis europeus (el francès, en especial).

 

     La victòria de Syriza és l'anunci de la desintegració de la Unió Europea.

 

       Des del primer moment,  N'Alexis Tsipras s'ha procurat un acord estratègic amb el govern rus.

 

   Els membres de la Unió Europea són vassalls de Washington. Com això que són, es veuen induïts a dur a terme una política internacional que no respon als seus propis interessos, sinó als del govern dels Estats Units.

 

   En aquest 2015, Washington ha pretès la ruïna econòmica de Rússia  (En una declaració al Congrés, el president,  En Barack Obama, fa fer pública la seva satisfacció pels danys que ell havia infligit a l'economia russa, declaració que s'emmarca dins l'estratègia de l'Imperi del Caos).

 

   Constrets per Washington,  els governs dels països de la UE es disparen al peu: la rèplica de Rússia a les sancions europees els causa greus perjudicis (En especial, les multinacionals se'n ressenten: les seves inversions a Rússia estan sota l'amenaça de col·lapse).

 

   

    En aquest 2015, Rússia guanyarà la partida, en el sentit que farà fracassar l'estratègia de Washington per a enfonsar l'economia russa.

 

    La construcció de la Unió Euroasiàtica és indeturable. Els nous projectes gegantins que s'inicien enguany ho palesen.

 

    Podeu veure dues webs que expliquen a bastament el desplegament dels projectes.

 

The Strategic “Western Route Pipeline”: Russian Natural Gas to China | Global Research

 

Moscou Pequín en 2 dies: Xina construirà $ 242bn ferrocarril d'alta velocitat

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb