El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Vent de canvi a l'Europa de l'Est (Article d'En Yuri Selivanov).

quetgles | 25 Novembre, 2014 08:15

  

Vent de canvi a l'Europa de l'Est (Article d'En Yuri Selivanov).

 

 

       He pensat que seria bo que els internautes catalans poguessin topar amb el post que s'esmenta.  L'article pot servir per contrastar la diferència que hi ha entre la premsa russa i la ''occidental''.  Vegeu la web Vent de canvi a l'Europa de l'Est..

Platˇ, el dŔspota misogin.

quetgles | 20 Novembre, 2014 07:53

                                                     

                                                   Plató, el dèspota misogin

           (És una reedició de l'escrit del 2008, el títol del qual apareixia en espanyol)

  

        Aquest escrit és un recull de notes breus que fan referència a alguns punts de la ideologia d'En Plató – i  a la d'altres pensadors pròxims -, notes que he penjat a la Xarxa, pensant que podria servir de revulsiu contra la beateria conservadora dominant.    Tesi: Sòcrates, Plató i Aristòtil són la tríada reaccionària de l'antiga Grècia. Representen l'intel·lectualisme moral; afirmen que hi ha una veritat moral;  i que únicament a través de l'esforç intel·lectual es coneix aquesta veritat. I que la moral – la vertadera – és exclusiva dels savis; i que les persones vulgars i els falsos savis (sofistes, els denomina En Plató) són incapaços de practicar el bé moral.   Intel·lectualisme moral o, simplement, intel·lectualisme:  S'ha d'entendre en un sentit més ample, de manera que abraça l'Intel·lectualisme de Sòcrates i N'Aristòtil; i, per extensió, inclou a N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino; i, per extensió, tots aquells que cultiven qualque mena de variant platònica.    Tesi: Primer foren les revolucions democràtiques de les polis de la Grècia clàssica. Tot seguit, l'emotivisme moral esdevingué el pensament hegemònic (l'emotivisme moral s'ha d'entendre com aquella doctrina que sosté que les normes morals són producte dels sentiments dels humans; són expressió de la voluntat i no de la intel·ligència).     L'atomisme d'En Demòcrit fou la teoria física que més s'acosta a la física moderna. Aquesta teoria fou majorment acceptada pels il·lustrats i pels epicuris. En Plató la combaté amb ardor.    Tesi: Els Diàlegs d'En Plató fan ús d'uns recursos teatrals espuris. No fou el cas que la dialèctica platònica s'imposés al discurs dels il·lustrats; la retirada de l'emotivisme moral i  de l'anorreament de la democràcia fou per causa de la formació de l'Imperi macedònic .      Tesi: La presència del platonisme estricte és una demostració de que l'oligarquia – i la jerarquia catòlica - no ha estat derrotada ni està en retirada.       Actualment, els programes d'ensenyament i, per tant, els llibres text i les enciclopèdies autoritzades – continuen mantenint una versió conservadora de la història universal i de la història del pensament humà. Es continua mantenint tradicions ideològiques  de l'època de N'Alfons XIII i de la del general Franco.    L'ensenyament oficial continua donant com a ajustada la realitat històrica una versió falsificadora segons la qual el pensament dels filòsofs de la reacció – Sòcrates, Plató i Aristòtil –  seria la culminació de la filosofia de l'antiguitat. I, semblantment, N'Agustí d'Hipona i En Tomàs d'Aquino són presentats com a glòria de la humanitat; però, en realitat, aquests autors acompliren l'encàrrec d'acomodar la filosofia dels autors grecs al servei dels interesos ideològics de l'Església catòlica.    Els estudiants espanyols – i, igualment, els catalans – han de passar unes proves de selectivitat on els cinc filòsofs de la reacció omplen la meitat de la llista dels deu filòsofs seleccionats per a les proves. I si hi s'afegeix En Descartes i En Heidegger, llavors  es mostraria clarament el predomini dels autors reaccionaris. 

   Els estudiants es veuen coaccionats, i han de ser capaços de reproduir en unes proves escrites les principals teories i argumentacions del pensament reaccionari. Els estudiants han de saber demostrar que la metafísica és una ciència, que es pot demostrar científicament l'existència de Déu, que l'ànima és un esperit i que pot ésser estudiada científicament, que els sentits ens enganyen,  que la ciència autèntica és aquella basada en el pur intel·lecte, que la ciència ha de deixar de banda els sentits i els experiments empírics, que la física es regulada per quatre causes, que la Terra és immòbil, que la Terra és el centre de l'Univers, que hi ha dues físiques, dos móns físics, la física sublunar –  la que regula els moviments de la terra – i la física celestial, que la naturalesa té horror al buit, que es dona la generació espontània, que l'home i l'univers té una finalitat (Aristòtil), que els sofistes comerciaven amb la veritat, que l'autoritat ve de Déu,  que és bo que hi hagi esclaus, que l'home perfecte és el que es dedica a la vida intel·lectual o contemplativa, que la democràcia és un sistema que mena a la corrupció, segons En Plató; que la democràcia, lo monarquia o un govern aristocràtic, poden ésser igual de bons, segons N'Aristòtil.

    Tesi: El denominat "amor platònic" és, en realitat, una exaltació de l'homosexualitat. En Plató argumenta que l'amor entre els homes – els mascles – és de superior qualitat intel·lectual i moral al del vulgar amor heterosexual.        En  el Simposi (179e/181b), Pausànias argumenta que els homes vils estimen per igual a les dones i als efebs i que estimen més els seus cossos que les seves ànimes. I que l'amor entre mascles és superior perquè els inspirats en aquest amor senten predilecció per allò que és per naturalesa  més fort i té un major enteniment.     De limitar-se al a la informació dels llibres de text o a les enciclopèdies, els estudiants de la filosofia Plató (Bé, en realitat, els fan memoritzar uns esquemes formalistes) no arriben a tenir ni la més petita sospita de les grans aberracions imaginades per En Plató per a la seva República. Vegeu el típic to hagiogràfic de l'article de l'Enciclopèdia Catalana, on es pot llegir:  "República (un dels diàlegs més extensos i en el qual Plató proposa la construcció d'un estat que realitza la idea de justícia)", i, tot seguit, referint-se tot cofoi, a les qualitats del bon polític, afegeix "al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat), mentre que...tot home com allunyat del veritable coneixement (i, per  la qual això mateix, com impedit d'un recte comportament, la possibilitat del qual resta condicionada —com és palès a la República— a una acurada i exigent educació filosòfica o a l'obediència als dictats de l'aristocràcia espiritual que ha de governar l'estat)." I no hi ha més informació sobre el tema. Noteu que l'autor de l'article de la GEC fa ús de l'expressió l'aristocràcia intel·lectual que ha de governar l'Estat en lloc de l'expressió més pròxima a la realitat descrita que podria ésser el dèspota ultraviolent per a establir un Estat policíac.     Els estudiants estarien més previnguts si se'ls avisava amb la següent tesi    Tesi:    La República d'En Plató és una orgia inaudita de la imaginació d'un reaccionari extrem – d'extrema dreta, diríem avui -. Imagina un règim despòtic on els treballadors – els productors, els anomena ell – són explotats en règim d'esclavitud i controlats per mitjà d'un colossal estat policíac.    Hi ha excepcions, però, els professors de filosofia, majorment, es senten bastant impotents per contrarestar el programa oficial i el que afirma el llibre de text.     Per suposat, la millor manera de conèixer el pensament d'En Plató seria llegir la seva extensa obra. Però la realitat socio-cultural és que els  lectors de la República són pocs i majorment inclinats al platonisme, jo crec.      Però, a aquesta Web, disposo de suficient llibertat per a indicar, sense més, algunes de les propostes més notables – i més estrambòtiques – de la República platònica. Vegem allò que no diuen o amaguen els llibres text:     Que la ciutat és regida per un grupet de dèspotes que s'autodenominen filòsofs. En Plató no explica com s'ho han fet aquests filòsofs per aconseguir el Poder; tampoc explica quin ha d'ésser el mecanisme successori. D'una manera falsament ingènua, diu repetidament que  els governants han de els més savis; però no diu qui dictamina el grau de saviesa dels possibles aspirants al exercici del Poder.  Que com que ha de ser una ciutat ideal, el nombre d'habitants d'aquesta ciutat ha de ser l'ideal; segons En Plató, exactament, 5040 habitants, que es corresponia amb la factorial del número 7 (O sigui: 1x2x3x4x5x6x7); però no només pel possible significat pitagòric del número 7, sinó per la prevenció contra el creixement desproporcionat dels productors (El règim aristocràtic en crisi havia vist que el creixement de les ciutats comportava la revolució democràtica. En efecte, s'ha de considerar que el nombre dels grans propietaris – els aristòcrates – es mantenia invariable, posat que no podien augmentar l'extensió de la terra).    Que la República descriu un terrorífic Estat policíac-militarista.    Que els policies-soldat constitueixen la classe excel·lent, és a dir, venen a ser una versió platònica de la típica classe aristocràtica, la classe dels militars professionals, o sigui, els nobles. Que no fa cap referència sobre el nombre de guardians-soldats o sobre quina proporció s'ha de donar entre els guardians i els  productors (la resta de població, els pagesos inclosos).   Que els treballadors s'han de dedicar a treballar i no res més. La imaginació d'En Plató forjà un obrer ideal que seria una versió humana d'un robot mecànic. Un obrer que només havia de treballar i no res més.   Que tota l'obra d'En Plató exhibeix una misogínia extrema. I que a la República arriba a l'extrem inaudit de convertir  a les dones, en conjunt, en una propietat de l'Estat (Aquest era el somni comunista d'En Plató).    Que el dèspota imaginari se'n anà empatollant tot de mesures extraordinàriament violentes contra les dones. Així imaginà una societat on s'hauria destruït la família i qualsevol tipus de lligam familiar.  Les dones serien reduïdes a la condició d'esclaves sexuals i d'esclaves reproductores.    Que s'inventà una formidable loteria sexual, de manera que es repartia participacions d'aquesta loteria als treballadors, i el premi era una dona, és a dir, l'accés sexual a una dona.    Que els nadons eren separats de les seves mares i passaven a ser criats per unes altres dones, en col·lectivitat, de manera que les mares no poguessin saber quins eren els seus fills.    Que es descriuen les propostes de pràctiques de selecció biològica per a la millora de la raça.    Que sovint es descriuen situacions ridícules com, per exemple, la de millorar el sistema de loteria sexual, de manera que, per mitjà de trampes, els més lletjos o els més defectuosos no aconseguissin cap premi; és a dir, se'ls donava a aquells desgraciats falses participacions. L'explicació que dona En Plató és que, així, aquests treballadors, ignorants de l'engany del loter, continuaven il·lusionats esperant guanyar el premi qualque dia.     Que els filòsofs-governants també enganyen als soldats-guardians per mitjà de la loteria trucada, a fi d'aconseguir una selecció biològica (Bé, En Plató no explica com és el funcionament d'aquesta loteria ni d'on treuen el temps els governants-loters per a poder efectuar els seus trucs) .  (Alguns comentaristes progressistes, avergonyits del reaccionarisme d'En Plató, s'afanyen a destacar com a gest progressista el text on es proposa que també hi hagi dones guardianes al costat dels guardians mascles. En efecte, diu En Plató que guardians i guardianes han de cohabitar i han de mantenir relacions sexuals amb la més absoluta promiscuïtat; es diu que les dones i els fills seran comuns. Però la intenció de Plató no és la de alliberar la dona, sinó reforçar el poder absolut dels Autòcrates-filòsofs i dels seus gossos guardians; la dona no quedava alliberada sinó reduïda a la condició de gossa. Els fills de les guardianes, per altra banda, eren separats de la mare al moment del néixer, i criats per unes dides i unes iaies, o sigui que, de totes maneres,  la cura dels infants era una exclusiva de les dones.       Que En Plató es trencava el cap pensant la manera com evitar l'incest. Que una manera d'evitar l'incest era que els joves consideressin mares a les dones de més edat, i que les dones madures consideressin com a fills als joves, en el benentès que en cap cas podien mantenir relacions sexuals. I igualment respecte a la relació entre els homes madurs i les jovenetes que podrien ser les filles. Respecte a l'incest entre germans, En Plató no va trobar la manera d'evitar-ho i ho va deixar a la cura de la pitonisa.    En algun moment de l'elaboració del text, sembla que l'autor no podia reprimir l'emoció i deixava anar l'exaltació de l'amor superior, l'amor homosexual, als llocs més impensats. Així, per tal d'enardir els soldats en acció de guerra, proposa que el guerrers més distingits tinguin dret a besar als seus companys; entén que si un soldat sent passió amorosa per algú, sigui home o dona,el seu cor cremarà en desigs de provar el seu valor(469 e).      Que als guardians En Plató els anomena, indistintament, guardians, soldats, guerrers, vigilants, però per la complexitat extraordinària de les tasques encomanades el nom que els seria més escaient seria el d'agents de la inquisició i de Grans Inquisidors als governants-filòsofs (eren un precedent del que seria la Cúria del Papa de Roma). La tasca era immensa: s'havia de revisar tota la literatura grega i esborrar tots els paràgrafs que podien ésser considerats no convenients per a l'educació dels infants i dels joves. A les pàgines finals del llibre II i a les del començament del III, es donen les normes per a que s'han de sotmetre la literatura; així, diu ...a les que ens han deixat Hesíode, Homer i els demés poetes. Aquests són els que han creat les falses fàbules...perquè aquestes històries són realment perilloses...no han de ser referides a la nostra ciutat (379 a).  I a continuació diu que els Governants ...com a fundadors de la ciutat...no ens correspon inventar fàbules, sinó únicament conèixer a quin model han d'atenir-se els poetes per a compondre-les i no sortir-se d'ell.   Segons En Plató s'haurien d'esborrar tots els poemes que representen als deus d'una manera grossera i inconvenient; no s'han de mostrar els deus dominants per les passions, o dient mentides o amb un comportament incorrecte. També seria prohibit parlar de la mort  o del Hades (i d'altres més coses). També s'hauria prohibir que les dides i les iaies contessin fàbules il·legals als nens.

    Aquells guardians es trobarien amb la sorpresa que, en lloc de fer la guerra, la seva ocupació quotidiana seria fer d'inquisidors i vigilar les dides i les iaies, i els nens i els joves, i els homes i les dones.

VladÝmir Putin, el dissident mÚs important del mˇn.

quetgles | 19 Novembre, 2014 06:38

 

              Vladímir Putin, el dissident més important del món.

    Aquest post és una transcripció en català de les valoracions de l'analista rus Vitaly Tretyakov, Pravda, 18.11.2014, sobre la situació geopolítica mundial. Les respostes d'En Tretyakov són d'una gran densitat per tal d'encabir la diversitat temàtica.

   L'escrit fa palesa la diferència abismal entre el periodisme rus i l'occidental. Com ja ho veureu, a un punt determinat, l'entrevistat declara: La democràcia només funciona al llibres de text...A la vida real a Occident no funciona.

     He pensat que aquest post seria el meu granet de sorra en suport de la resistència contra l'Imperi. Vegeu el post Putin, el dissident més important del món..

Els catalans i el mˇn.

quetgles | 16 Novembre, 2014 08:20

    Aneu a  Els catalans i el món que s'ha de preveure.

Els catalans i el mˇn que s'ha de preveure.

quetgles | 15 Novembre, 2014 08:07

 

            Els catalans i el món que s'ha de preveure.

    

   Preàmbul.

        Quan dic  el món que s'ha de preveure, em refereixo als grans esdeveniments mundials que són a punt de manifestar-se, i que, de ben segur, afectaran de manera decisiva la nació catalana sencera.

      Exposaré una bateria de pronòstics, tots ells basats en argumentacions. Així mateix, de manera breu, com un condensat, faré referència a fets o processos que han de fer llum sobre la qüestió a tractar.

      Per descomptat, en relació al conjunt dels esdeveniments mundials, la Xina és l'agent principal.

    

   Segons l'OECD, enguany la Xina esdevindrà la primera economia mundial sobrepassant la dels EUA.

     Fi del preàmbul.

   S'ha de saber: des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial del món.

   S'ha de saber: En contra dels 40.000 economistes del sistema, l'ascens de la Xina no ha sigut debut a la mà d'obra barata sinó  a la barator dels alts funcionaris i dels directius de les grans empreses públiques. Al 2004, el món s'assabentà de que la Xina disposava de quatre vegades més d'enginyers que els EUA; aquesta sí que era l'autèntica mà d'obra barata

   S'ha de saber: Des dels anys 60, els EUA ha seguit un procés de desindustrialització, malgrat mantenir el creixement del PIB.

    Es pot constatar:  la Xina és el principal soci comercial de la major part de països del món.

    S'ha de saber: El desenvolupament de la Xina no es limita a la producció econòmica. El país asiàtic s'ha desplegat també com a gran potència científica i tecnològica.

    S'ha de saber: Al 2014, la Xina continua mantenint el seu gran desplegament econòmic (Més del 7 % de creixement del BIP).  Els EUA, en canvi, continua aprofundint la seva desindustrialització(Podeu veure el post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri..).

     La banca i les entitats financeres dels EUA continuen retirant capitals d'aquelles empreses industrials nord-americanes  que tenen dificultats per fer front a la competència de les empreses industrials estrangeres (S'ha d'entendre:  Com més alt és el nivell de competitivitat industrial, més baix és  el benefici del capital invertit en la producció).

    Al moment present, a l'any 2014, la crisi política mundial ha arribat al punt crític. La crisi política mundial s'ha d'entendre com una crisi de poder,  com una insuficiència de les potències imperialistes (els EUA  és l'Imperi) per mantenir la seva hegemonia.

     Durant els darrers quaranta anys, els Estats Units (I França i Anglaterra, en menor proporció), a més a més d'aprovar els pressupostos de defensa el més grans del món, han desplegat una costosíssima trama mundial d'organismes amb l'objectiu d'assegurar l'hegemonia política (En especial, les setze agències ''d'intel·ligència'').

   S'ha de saber: El pressupost de defensa dels EUA, al 2014, és més elevat que la suma dels pressupostos  de defensa de les sis majors potències mundials que li van darrere; i és  tres vegades superior al de la Xina.

   S'ha de saber: La despesa pel manteniment  de les setze agències d'intel·ligència (és a dir, de guerra secreta) és més de sis vegades superior al pressupost de defensa d'Espanya.

   Tesi:  El creixement generalitzat de la major part de països del món ha posat en crisi el sistema de domini mundial dels EUA. Creixement generalitzat on destaquen els països del  BRIC, el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina.

    Tesi: A l'augment de l'oposició al sistema monopolar d'hegemonia ianqui, Washington ha respost intensificant la seva violència en tots els punts de confrontació.

   Tesi: L'estratègia de la violència a que fan recurs Washington i Brussel·les no resol els conflictes sinó que provoca un increment de la crisi política mundial.

    Tesi: La situació de crisi política global no ajuda a la recuperació econòmica de la Unió Europea, ans al contrari, la dificulta.

    Tesi: La intensificació de la violència provoca danys i el caos global (per exemple, el provocat per l'espionatge de Washington a la major part de països del món), però no aconsegueix canviar el signe del temps històric: l'Àsia ha esdevingut el centre econòmic del món (Centre econòmic que no és una novetat històrica; centre econòmic que ja havia sigut al llarg dels segles).

    Fets aquests enunciats, podeu veure qualques vaticinis que se'n deriven.

    És de preveure la continuació del creixement dels països del BRIC i d'altres països emergents com a potències regionals.

    És de preveure: La consolidació de l'Iran com a gran potència econòmica, científica, tecnològica i militar.

   És de preveure: Una major presència política mundial dels nous països emergents. 

   A destacar:  Indonèsia, el quart país més poblat del món (253 milions d'habitants), manté el notable creixement del seu PIB (6.5 %, 6.2 %, 5.3 %, els anys 2011, 2012 i 2013, respectivament). Per altra banda, la Xina és el seu principal soci comercial.

    En relació a la Unió Europea, és de preveure que la crisi  s'aprofundirà.  Alemanya es manté com a gran potència industrial, però la resta de països europeus, des de fa temps, pateixen un procés de desindustrialització (Podeu veure el post |No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    A considerar:  els EUA vol mantenir l'alta despesa dels seus pressupostos de defensa, però la crisi els obliga a suspendre tot de projectes militars.

     És de preveure:  Si la Xina, en aquests darrers cinc anys, ha aconseguit abastar l'alta tecnologia de guerra dels ianquis, llavors és de preveure que    superarà tecnològicament als EUA en un futur immediat.

     A considerar: Sigui com sigui, ara mateix Washington ha esgotat  el seu recurs a una suposada superioritat militar.

    Tesi: la Unió Europea és inviable. Ha esdevingut una llosa que asfixia els pobles del Sud i de l'Est. En lloc dels beneficis que esperaven, allò que s'ha esdevingut ha sigut la ruïna de les pròpies  empreses industrials i  comercials, i un creixement de l'atur insuportable (Espanya i Catalunya encapçalen la llista de països que pateixen aquest procés negatiu).

   S'ha de preveure la revolta de les classes treballadores contra el sistema econòmic neoliberal.

    S'ha de preveure la desintegració de la Unió Europea.

    A considerar: Actualment, estan creixent els partits europeus que proposen la sortida de la Unió Europea.

    Segons les enquestes, el Front Nacional és el partit preferit per a les eleccions franceses del 2017.   A moltes àrees obreres que antigament votaven el Partit Comunista, ara és el FN el partit  més votat. S'ha d'entendre: No és el cas que els obrers d'aquestes àrees industrials s'hagin ''convertit'' a la ideologia de l'extrema dreta; allò que pretenen aquests obrers és la sortida de França de la Unió Europea i la liquidació de la política neoliberal.

    A l'Estat espanyol, l'espantosa aplicació de la política neoliberal (via lliure a les multinacionals)  a provocat la profunda crisi política del 2014. Per primera vegada, les classes treballadores rebutgen clarament ''la monarquia democràtica'':  Per una banda, les classes treballadores catalanes del Principat donen suport majoritari a l'independentisme català, i, per l'altra, ha fet l'aparició el fenomen Podemos, moviment que ha espantat a l'oligarquia espanyola (Precisant la qüestió de l'independentisme català, podeu llegir el post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.).

    Jo deia que l'independentisme català podrà tirar endavant  si s'esfondra el poder opressor. Perquè això sigui una realitat, és necessari que hi hagi la desfeta de la Unió Europea i de l'imperi ianqui, en primer lloc (Aquests dos poders sustenten el poder opressor espanyol).  En segon lloc, seria convenient que es desintegrés el poder imperial francès, poder que en tot temps és partidari de la l'anorreament de la nació catalana.

    És de preveure l'esfondrament del poder dels EUA i de la Unió Europea.

     Al meu parer, és probable la desintegració del poder francès.

    A considerar: l'Espanya estricta, en sí mateixa, s'ha de veure tal qual és en realitat, una nació feble amb una economia pobre que no pot satisfer les necessitats de la població (Realment, Podemos ho tindrà difícil, si accedeix al poder).

    Última consideració: Al 1936, Rússia (l'URSS de N'Stalin) fou l'únic Estat d'Europa que va donar un suport material decisiu a la República espanyola i a la Generalitat de Catalunya (que es comportava, de fet, com a govern sobirà). La intervenció russa era conseqüent amb la política de confrontació amb l'Alemanya hitleriana.

   Al 2014, no és d'estranyar que la premsa russa sigui la que porta més informació (escrits, fotos i vídeos) sobre el moviment independentista català. S'ha d'entendre: Washington fa costat al govern espanyol (vassall dels EUA). L'estratègia russa de confrontació amb els EUA s'apunta a l'afebliment dels vassalls de l'Imperi.

El mite Jesucrist, quatre relats inconsistents.

quetgles | 08 Novembre, 2014 10:09

                   

                     El mite Jesucrist, quatre relats inconsistents.

    Proemi.

    Certament, són molts els investigadors que han argumentat sobre la inexistència del Jesucrist històric. I també són molts els qui mostren que el mite cristià és una deriva dels mites de Sumèria, d'Egipte i de Pèrsia.

   

      No és el cas que jo hagi de fer cap aportació d'investigació històrica sobre el mite cristià. Allò que pretenc és fer palesa la inconsistència dels relats evangèlics, inconsistència basada en l'anàlisi lògica del llenguatge dels relats. Crec que la tasca que faig aquí és original.

    Jo pens que aquesta tasca continua essent necessària al dia d'avui. Crec que és necessari combatre la propaganda que promouen les Jerarquies cristianes.

    S'ha de veure que, a la falsa democràcia espanyola, En Voltaire i En Thomas Paine continuen segrestats pel Sant Ofici (Podeu veu veure el post Llibres clàssics sobre els mites del cristianisme). Cal posar  a  l'atur els 40.000 teòlegs cristians (Aquests teòlegs són estudiosos dels Evangelis, però el seu objectiu no és fer resplendir la veritat, sinó  cercar arguments per fer més  consistents els textos ''sagrats").

  

     

     La cosa va més enllà de voler establir la veritat històrica. L'objectiu final es contribuir a posar en crisi l'hegemonia ideològica dels neocons.

    Fins aquí, el proemi.

    Per començar, vegem un seguit de precisions sobre l'elaboració dels Evangelis.

      Tocant al tema de l'elaboració dels textos ''sagrats'' que narren la biografia de Jesucrist, en primer lloc,  s'ha de fer palès allò extraordinari de que siguin quatre autors (i no un, com és l'ordinari) que narren la vida de Jesús de Natzaret; quatre autors, cada un dels quals fa el seu relat propi, de manera independent, sense relació amb els altres biògrafs.

     Els  relats de l'Antic Testament no diuen quasi mai qui són els autors literaris dels escrits, ni tan sols el seu nom. S'atribueix la autoria dels cinc llibres del Gènesi a En Moisès; però és una atribució basada exclusivament en la ''tradició'', és a dir, sense cap prova.

   Com és prou sabut, els narradors (En Mateu, En Marc, En Lluc i En Joan) són d'una època posterior a la de Jesús, de  manera que cap d'ells va ser testimoni dels fets que narra; però, sens dubte, podien aconseguir informació de personatges cristians del seu temps (L'Evangeli d'En Mateu, s'atribueix a l'apòstol Mateu, però segons diuen  fou escrit en llengua grega i en època tardana).   Però el que no hi ha dubte és  de que els evangelistes en cap cas fan la tasca d'un investigador periodístic. 

   Els evangelistes, al igual que En Moisès, tenien comunicació directe amb En Jahvè. O sigui, no és  solament que estiguessin inspirats per Déu sinó que la cosa anava més enllà: Era En Jahvè en persona que els parlava a cau d'orella, com si els dictés el text evangèlic; i, encara més:  S'ha de suposar que En Jahvè mateix, a qualque moment,  els agafava la mà a l'hora de escriure el text. També és possible que el déu dels jueus escrivís de pròpia mà el text evangèlic aplicant la seva suposada omnipotència.

    Que resti clar:  Segons els musulmans, el seu llibre sagrat, l'Alcorà, és inspirat per Déu; però, a diferència dels relats d'autors anònims de l'Antic Testament, els textos de l'Alcorà  eren dictats personalment per En Mahoma als seus deixebles, és a dir, que tenien un sol autor.

        Veiem qualque text de la biografia de Jesús de Natzaret.

Com a exemple, vegem el text que narra les temptacions del dimoni fetes a Jesús. El  text, titulat Temptacions de Jesús, es troba als Evangelis de Mateu, de Marc i de Lluc.

       El text (Mateu, 4) fa així:

   

4

Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam. El temptador se li acostà i li digué:

--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.

Però ell li va respondre:

--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el posa dalt de tot del temple i li diu:

--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.

Jesús li contestà:

--També diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.

Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu:

--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.

10 Li diu Jesús:

--Vés-te'n, Satanàs! Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.

11 Llavors el diable el va deixar, i vingueren uns àngels i el servien.

   Vegem l'anàlisi del text.

 Aleshores l'Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés.

 

     O sigui que Déu va conduir a Déu al desert; i Déu volia que el diable el temptés. I com així? No té sentit que Déu divulgui que ell volia ésser temptat pel diable.

   Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam.

    Déu comunica al narrador el dejuni de Jesús. Ja me tens al dit Jesús perdut pel desert, perdent quaranta dies dedicats al dejuni; ja me tens la segona persona divina lliurada inútilment al dejuni.

   El temptador se li acostà i li digué:

--Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans.

   Segons el text, el déu dels jueus diu a En Mateu, a cau d'orella, quines foren les paraules del dimoni. Segons el text, la suposada temptació no acaba de fer el pes. El diable no ofereix pans, sinó  pedres. Per a un afamegat, les pedres  no fan delit.

   Però ell li va respondre:

--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

   Segons això, el déu jueu fa saber a En Mateu el diàleg entre Déu i el diable.

  La resposta del temptat no acaba de tenir sentit. La frase L'home no viu només de pa implica que l'home viu de pa. Sembla que allò més propi hagués sigut que Jesús digués una cosa així com:  No t'he de demostrar res a tu o No vull tractes amb tu, jo.

   (A tenir en compte:  A qualsevol moment, un hom  pot escriure un evangeli apòcrif, tot afirmant que ha sigut inspirat per Déu).

  O sigui que En Mateu és un mal narrador. Clar que, ben mirat,  també hi hauria la possibilitat que En Jahvè volgués cometre incorreccions de llenguatge a posta  i volgués embolicar la troca a n'En Mateu.

    La segona temptació del diable tampoc satisfà la definició de les temptacions, no ofereix una cosa desitjada per la persona temptada; fa així: --Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix.

   S'ha d'entendre que el déu dels jueus fa saber a n'En Mateu que el diable recita l'Escriptura (la Torà jueva), tot exclamant:  Donarà ordre als seus àngels, i et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres (S'ha de suposar que, a qualque moment, perdut el punt, En Mateu hagués pogut dir: Perdoneu, senyor Jahvè, però ara m'he perdut; si us plau, podríeu repetir el text de l'Escriptura que va recitar el diable?).

    

    La quarta - i última - temptació sí que es correspon amb la definició del terme. En efecte, el déu jueu diu a n'En Mateu que: Després el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu:

--Et donaré tot això si et prosternes i m'adores.

 

    Realment és una oferta (la del dimoni) excessiva i desbaratada. Contràriament al que fan dir al dimoni, des de d'alt d'una muntanya no és possible distingir cap reialme. I, per altra banda, és inimaginable que es pugui donar tots els reialmes del món a un home sol (A considerar:  Si un dimoni fos capaç d'oferir  riquesa i glòria a balquena, ben segur que tindria tota la població del món al seu darrere).

Eleccions Catalunya - Donbass (Quan vegis la barba del teu veÝ...).

quetgles | 03 Novembre, 2014 09:14

      Eleccions Catalunya - Donbass (Quan vegis la barba del teu veí...).

     No han tardat ni un minut. Respecte a les eleccions a les repúbliques de Donetsk i de Lugansk, celebrades dia 2 de novembre, la cap de la política d'exteriors de la Unió Europea, Na Federica Mogherini, ha declarat que aquestes eleccions són il·legals i il·legítimes, i que la Unió Europea no les reconeixerà. Per descomptat, la Casa Blanca tampoc dóna per bona la votació (Ja posats, la Vanguardia fa saber que també l'OTAN ha desaprovat les eleccions a Nova Rússia).

     Quan vegis la barba del teu veí pelar, posa la teva a remullar, és la dita popular. El govern de la Generalitat del Principat de Catalunya sembla que  ho té magre a l'hora de fer valer el suposat èxit de la contesa del 9N.

   Donetsk i de Lugansk ja es van declarar repúbliques independents al mes de març d'enguany.   La convocatòria electoral del 2N és  per formar el Parlament i elegir el cap d'Estat.

      Les repúbliques del Donbass tenen el suport de Rússia.  El govern rus ha declarat que dóna plena validesa a les eleccions de les dues repúbliques.

En canvi, no hi ha cap govern que reconegui la validesa de la convocatòria del 9N a Catalunya-Principat.

      Aclariment:  N'Artur Mas, com a mostra de la seva fervent adhesió a l'Europa neoliberal, va considerar no legítima la proclamació d'independència de Crimea. Ara, el bloc independentista català s'absté (o desaprova) de fer costat als independentistes del Donbass (Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi.).  

 

El nazisme a Ucra´na, una imitaciˇ borda.

quetgles | 01 Novembre, 2014 17:26

 

               El nazisme a Ucraïna, una imitació borda.

 

 

   El post penjat més avall explica les causes del fracàs de les formacions ultranacionalistes ucraïneses en la maldestra imitació del partit nazi alemany de 1933.

 

    L'article de l'escriptor Viaxeslav Demxenko a més a més d'informar sobre les formacions feixistes  d'Ucraïna, fa veure la diferència enorme entre els aspirants a nazis i el partit nazi originari  de N'Adolf Hitler.

 

    He pensat que era bo fer present l'article en versió catalana. Veugeu el post El nazisme ucrainès, sense base social.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb