El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els Estats Units obre la caixa de Pandora a Ucra´na, segons En Paul Craig Roberts.

quetgles | 27 Febrer, 2014 21:37

     Els EUA obre la caixa de Pandora a Ucraïna, segons En Paul Craig Roberts.

 

 

 

      En Paul Roberts acusa a Obama de criminal, i als mitjans occidentals, de corruptes.

   Fa mal de creure que En Roberts sigui un fanàtic russòfil, personatge que va ser Secretari del Tresor i editor associat del Wall Street Journal.

 

    Jo crec que la situació dels mitjans corporatius és de cada vegada més insostenible. Per tot arreu els surten veus dissidents de grans prestigi moral que posen en crisi el sistema del domini ideològic de l'Imperi.

 

    En guerra contra els mitjans mistificadors, podeu veure el post  EUA obre la caixa de Pandora a Ucraïna.

 

Els habitants de Gaza recorren a l'energia solar per fer front a la crisi energŔtica, segons informa PressTv.

quetgles | 26 Febrer, 2014 09:51

    Els habitants de Gaza recorren a l'energia solar per fer front a la crisi energètica, segons informa PressTv.

 

 

       Els mitjans catalans molt rarament informen sobre l'apartheid israelià de Gaza. Convertit en camp de concentració mostra fins a quin punt extrem de criminalitat han arribat els sionistes. Per descomptat, pel diari Ara és un tema tabú. 

 

     Per mitjà de la Xarxa podem combatre els manipuladors. Vegeu la notícia:  

 

Palestinians in Gaza

Cop d'Estat dels nazis a Ucra´na, segons explica la revista EIR.

quetgles | 25 Febrer, 2014 09:16

  

    Cop d'Estat dels nazis a Ucraïna, segons explica la revista EIR.

      En contra de la manipulació informativa dels governs ''occidentas'' i dels mitjans corporatius, podeu veure un exemple d'informació alternativa que, al meu parer, fa llum sobre les trames colpistes. Vegeu l'informe a la web Cop d'Estat dels nazis a Ucraïna. Tal volta desperti l'interès d'En Llibert Ferri, furibund cronista de geopolítica de l'Est d'Europa del diari Ara.

Els Estats Units expandeix la xarxa militar sobre l'└frica, segons fa saber N'Eric Draitser.

quetgles | 22 Febrer, 2014 08:26

   

   Els Estats Units expandeix la xarxa militar sobre l'Àfrica, segons fa saber N'Eric Draitser.

       Mentre jo navegava per la Xarxa, a la recerca d'informació de la premsa ''no occidental'', m'he topat amb l'article que cito més avall.  És de destacar que N'Eric Draitser és un analista polític independent fundador de StopImperialism.com amb seu a Nova York.

    S'ha de subratllar que els articles dels dissidents nord-americans tenen un ampli ressò mundial.

    L'escrit d'En Draitser descriu en pels i senyals la canalla política dels EUA a l'Àfrica (acompanyats de França i d'Anglaterra)

EUA expandeix la xarxa militar

L'Ara ha descobert la Xina.

quetgles | 16 Febrer, 2014 21:16

 

          Oh, Vaja! Ara l'Ara ha descobert la Xina.

    A l'edició d'avui, 16.02.2014, el diari Ara teixia un sorprenent editorial on ens feia saber que el món, en darrer terme,  depèn dels diners  de la Xina. I, embolcallant l'editorial, seguien un munt d'articles i reportatges sobre la Xina.

  

   Sorprenent l'editorial perquè ens feia saber que la Xina patia una crisi com a resultat d'un suposat pas del comunisme al ''consumisme''.  Els redactors es veu que han descobert un nou sistema social que es denominaria consumisme, i que queda per explicar  (S'ha de suposar que els cent mil gratacels xinesos eren edificats amb la intenció que fossin ''consumits'' a l'abast de les amples masses de treballadors).

    Vegem una breu anàlisi del text.

   Diu:  el canvi iniciat fa un quart de segle tot referint-se a l'any 1978, quan tocaria dir fa 35 anys. És un lapsus provocat pel subconscient, però fa  lleig.

        Diu:  de la mà de Deng Xiaoping. Hauria de dir Xiaobing, atenenint-nos a la GEC.

    Ens fa saber que el 2013 la població urbana va superar la rural però aquest comunicat és sobrer: és una noticia que fou publicada a tots els mitjans.

       Diu:  El Partit Comunista Xinès, que va començar parlant de ''socialisme amb característiques xineses'', ha acabat apostant per una mena de nou capitalisme d'Estat.

     Voler resumir en unes poques línies una cosa tan complexa fa pensar que els redactors són poc escrupulosos.  Fan com si els lectors fossin uns ignorants de la realitat xinesa i com si no tinguessin possibilitats d'informar-se.

     En contra de la tesi central de l'editorial, el PCX, al XVIIIè Congrés, va reafirmar la seva fidelitat al comunisme; al text de la resolució del congrés, al Programa General es pot llegir: ''El Partit Comunista de la Xina és l'avantguarda tant de la classe obrera xinesa i del poble xinès i la nació xinesa.  És el nucli del lideratge per a la causa del socialisme amb característiques xineses i representa la tendència de desenvolupament de les forces productives avançades de la Xina, l'orientació de la cultura avançada de la Xina i els interessos fonamentals de l'aclaparadora majoria del poble xinès.  La realització del comunisme és la meta ideal suprem i últim de la part.
El Partit Comunista de la Xina pren el marxisme-leninisme, el pensament de Mao Zedong, la Teoria de Deng Xiaobing , l'important pensament de la Triple Representativitat i la concepció científica del desenvolupament com la seva guia per a l'acció''.
 (Podeu veure el text complet a El text complet de la Constitució del Partit Comunista de la Xina - Diari del Poble en línia).

    Com a convençuts partidaris de ''l'economia de lliure mercat'', els editorialistes diuen que la classe mitjana no s'ha ampliat(Classe mitjana, expressió que sempre queda sense definir en el discurs liberal).  Es contradiuen ells mateixos:  afirmen l'extraordinària transformació de la Xina i, alhora, que la classe mitjana no s'ha ampliat.

      No miren prim. Menteixen. Diuen coses absurdes:  en un país sense subsidi d'atur ni pensions. No n'hi deu haver cap de país sense pensions (Justament, aquests  dies el govern xinès ha fet públic que s'unificaran les pensions camperoles amb les urbanes).

    Fan recurs  a la grapejada teoria de la bombolla immobiliària xinesa.

    S'ha de dir: És als Estats Units i a l'Estat espanyol que van esclatar les bombolles immobiliàries.

    Com si res, fan referència a la falta d'una indústria amb valor afegit.  Però la veritat és justament al contrari:  La Xina és ''el taller del món'' perquè la seva indústria és la més avançada en tecnologia.  Prova d'això és el text que podeu trobar a la xarxa sobre l'empresa xinesa  Huawei, text que fa: Huawei és una multinacional xinesa de xarxes i equips de telecomunicacions amb seu a Shenzhen. És el major fabricant d'equips de telecomunicacions al món, havent superat Ericsson el 2012.  

Les seves missions principals són la construcció de xarxes de telecomunicacions, el subministrament de serveis i equips operatius i de consultoria a empreses dins i fora de la Xina, i dispositius de comunicacions de fabricació per al mercat de consum.  Huawei compta amb més de 140.000 empleats, al voltant del 46% dels quals es dediquen a la investigació i el desenvolupament (R + D). Té 20 instituts d'R + D a països com la Xina, els Estats Units, Pakistan, Alemanya, Colòmbia, Suècia, Irlanda, Índia, Rússia i Turquia, i el 2011 va invertir al voltant de 3740 milions de dòlars en R + D.

 El 2010, Huawei va registrar guanys de 23800000000 CNY (3700000000 de dòlars). Els seus productes i serveis s'han desplegat en més de 140 països i actualment serveix 45 dels 50 principals operadors mundials de telecomunicacions.

       I per tancar la ''brillant'' editorial els redactors emplacen  el President de la Xina, En Xi Jinping, per avançar en les reformes i, així, evitar la patacada que desestabilitzaria tant la Xina com el món, que cada cop depèn més del diner xinès.

      Els redactors no se'n adonen de que la ''patacada'' la reberen els EUA i Europa al 2008. Esperen que la Xina  faci  les reformes (les que proposen el neoliberals) cap a un sistema més capitalista, el sistema que congria contínues patacades, com va predir En Marx, per cert.

   

 

  

La cursa d'armaments. Els Estats Units, estalonats.

quetgles | 14 Febrer, 2014 10:38

       

          La cursa d'armaments. Els Estats Units, estalonats. 

       Tesi general que aniré desplegant:  Era de preveure que la Xina igualaria el poder militar dels Estats Units. Si a principis de segle la nació asiàtica esdevingué la primera potència industrial del món,  era de preveure que també ho seria - ho és ja, segurament - en indústria militar. 

   Qüestió prèvia.

   Allò que s'ha de saber:  Els mitjans dels països de la Unió Europea i dels Estats Units (i de la resta de països subordinats  als interessos de l'Imperi), majoritàriament, no es dediquen a la recerca de la informació objectiva sinó a crear i transmetre un món virtual segons la voluntat dels governs i de les corporacions, a fi de que l'opinió pública resti entabanada.    

      Dit a l'engròs: Els mitjans catalans, majoritàriament, participen de manera decidida a la corrupta guerra mediàtica, de forma que fan un degoteig constant de les males notícies de fets ocorreguts  (segons diuen ells) a Rússia, la Xina,  l'Iran, Corea del Nord, Cuba i Veneçuela, principalment.

    La guerra mediàtica és una conseqüència de les diverses guerres que enfronten els dos blocs mundials: per una banda ''Occident'' (un ''Occident'' estrany que també inclou països orientals, com són Turquia, Aràbia Saudita, Qatar o el Japó) i, per l'altra, un conjunt de països que donen suport a una estratègia mundial multilateralista (o sigui, de fet, oposats al pol hegemònic dels EUA), conjunt on destaquen Rússia, la Xina  i l'Iran.

     Diverses guerres o confrontacions, entre les que destaquen les relacionades amb l'economia, l'intervencionisme, la cursa d'armaments i la competició tecnològica.

        Per altra banda, les guerres reals actualment en joc són una deriva de les confrontacions mundials entre els dos blocs de nacions.

     S'ha de saber:  Actualment, no hi ha ni un sol conflicte al món on no hi estiguin implicats els agents de l'Imperi.

    Fi de la qüestió prèvia.

     Atenint-nos a la qüestió enunciada al títol de l'article, amb major precisió, es pot afirmar que, de fet, els EUA ja han perdut guerres decisives.

    Així com ja he explicat en diversos escrits, als darrers 40 anys, els EUA se'n ha anat desindustrialitzant, mentre que la Xina es desplegava espectacularment en la major part de sectors industrials.

    S'ha de saber: Des de principis de segle, la Xina ha esdevingut la primera potència industrial del món. Al meu escrit La Xina, la civilització vertical (1 i 2), jo deia:    Les dades estadístiques sobre producció d'acer i de ciment posen de relleu que la Xina ja era, de fet, la primera potència econòmica mundial a l'any 2004, per exemple.

   Causa vergonya haver d'exposar un raonament tan clar: Si la Xina és el major productor d'acer i de ciment, i el major consumidor d'acer i de ciment, s'ha d'entendre que aquests consums tenen una manifestació econòmica immediata. Amb l'acer i el ciment la Xina construeix edificis, però també carreteres i autopistes, i línies fèrries, i ports i aeroports, i drassanes, i grans vaixells, i ponts, i preses per a centrals hidroelèctriques, i línies de metro, i gasoductes, etc. El consum d'acer gegantí per a una indústria pesant gegantina: La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de la major part d'indústries pesants (Les drassanes xineses produeixen al voltant del 40 % dels grans vaixells comercials del món (la Xina disposa de la major marina mercant del món)).

     O sigui, els EUA  ha perdut la guerra industrial contra la Xina. Guerra industrial (i no simple competició industrial), s'ha de dir, perquè Washington va desplegar tot d'estratègies canalles per frenar el creixement industrial de la Xina, estratègies  moltes de les  quals encara manté actives.

    Una altra guerra perduda per Washington és la de mantenir l'hegemonia  tecnològica. A l'escrit que he citat, es podia llegir:    Amb la publicació del informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d’enginyers entre els Estats Units i l’Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis 
van quedar espantades. Segons l’informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l’Índia. 

     A l'actualitat, els Estats Units continua figurant com a la primera economia mundial, però aquesta figuració és mecanicista, en el sentit que no valora el fet que és una economia amb un endeutament colossal. De  manera que seria una qualificació més encertada dir que els EUA són en fallida econòmica, abocats a la bancarrota. Podeu veure el notable informe La fi d'En Barack Obama?.

     Com a indicador:   Mentre Pequin ha aixecat    grans infrastructures a tot arreu del país acceleradament, la major part de ciutats nord-americanes, endeutades, s'han d'acomodar a unes infrastructures decadents (Washington ha tardat set anys per  reconstruir el mur de  contenció que protegia Nova Orleans destruït per l'huracà Katrina).

     Que quedi clar:  Al 2014, mentre els EUA és el país més endeutat, la Xina disposa de les majors reserves monetàries  mundials.

      Això fa que el país asiàtic faci inversions quantioses a molts de països.  La Xina ha esdevingut el principal soci comercial de la major part de països africans, però, alhora, el principal creditor per a finançar la construcció d'infrastructures i d'instal·lacions industrials. I, per descomptat, tot d'empreses xineses són visibles a tot arreu de l'Àfrica.

      Tot això exposat fins aquí són coses sabudes, malgrat la manipulació informativa dels mitjans ''occidentals''.

      Allò nou que haurem de veure sobre el contenciós entre les dues grans potències és que, al moment present, la Xina ha destruït el somni nord-americà de restar militarment immune. Haurem de veure que els avenços dels xinesos en alta tecnologia bèl·lica fan inútil el sistema antimíssils que pretén desplegar Washington.

     Tesi: Des del 1978,  el creixement exponencial de la Xina en economia ha sigut possible en quant ha anat acompanyat d'una revolució social, científica i tecnològica.

   Social: els instruments de l'Estat es posaren al servei de les amples masses, el sistema educatiu, principalment. Científica: es va donar un creixement exorbitant de centres universitaris i d'investigació científica. Tecnològica:  Com no podia ésser d'altra manera, la capacitat competitiva de la indústria xinesa estava basada  en la utilització de la tecnologia més avançada (De ''la mà d'obra barata'', per ella mateixa, no se'n segueix res, com es pot veure a Andalusia o a Castella la Manxa).

     Actualment, mentre Europa i els EUA estan en recessió (l'anunciada recuperació econòmica és un pura campanya publicitària), la Xina continua en un índex de creixement entre el 7'5 i el 7'8 %. Segons l'OECD, al 2016, la Xina serà la primera economia mundial, oficialment.

    Respecte d'això, Washington desplega una política publicitària, segons la qual els EUA mantenen el gran avantatge sobre la Xina en relació a les indústries d'alta tecnologia. És una publicitat enganyosa. Vegeu la tesi.

   Tesi: L'èxit de la indústria xinesa és degut a que aplica la tecnologia més avançada.

    Com a referent:    Huawei és una multinacional xinesa de xarxes i equips de telecomunicacions amb seu a Shenzhen. És el major fabricant d'equips de telecomunicacions al món, havent superat Ericsson el 2012.  

 Les seves missions principals són la construcció de xarxes de telecomunicacions, el subministrament de serveis i equips operatius i de consultoria a empreses dins i fora de la Xina, i dispositius de comunicacions de fabricació per al mercat de consum.  Huawei compta amb més de 140.000 empleats, al voltant del 46% dels quals es dediquen a la investigació i el desenvolupament (R + D). Té 20 instituts d'R + D a països com la Xina, els Estats Units, Pakistan, Alemanya, Colòmbia, Suècia, Irlanda, Índia, Rússia i Turquia, i el 2011 va invertir al voltant de 3740 milions de dòlars en R + D.

El 2010, Huawei va registrar guanys de 23800000000 CNY (3700000000 de dòlars). Els seus productes i serveis s'han desplegat en més de 140 països i actualment serveix 45 dels 50 principals operadors mundials de telecomunicacions

Un altre referent:  la marca xinesa d'ordinadors Lenovo abasta  el número u  mundial en vendes.

  I un altre exemple:  Els productes de la gran majoria d'empreses electròniques  porten bateries fabricades a la Xina.

    I un exemple de la indústria pesant:  La Xina  ocupa el primer lloc en el rànquing mundial en producció i venda de vaixells de vaixells. Ocupa el primer lloc perquè  les drassanes xineses porten la tecnologia més avançada del món.

     Els mitjans ''occidentals'' i el seus 40.000 economistes subratllen la barator  dels productes industrials xinesos. Oh, vaja! No se'n recorden de que quan Londres era ''el taller del món'', els productes industrials anglesos eren els més barats de món; eren el més barats degut a que disposaven d'una tecnologia més avançada, i no per disposar de ''mà d'obra barata'' infantil, tot i que n'emprava (Com va denunciar a l'època En Charles Dickens).

        Tan bon punt En Mao Zedong va aconseguir el poder  (1949), els EUA van desplegar una estratègia de guerra freda contra la Xina.

     Els EUA van estimular tots els moviments que desafiaven la sobirania xinesa.

     El cas més escandalós:  Washington va intervenir militarment de manera que, obertament, va donar suport al Kuomintang contra de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL). Tot i així, En Chiang Kai-shek fou derrotat.

     AL 1949, el govern i l'exèrcit  del Kuomintang (uns dos milions de persones) es refugià Taiwan, que estava sota l'ocupació dels EUA. 

     Des de llavors, Washington ha impedit que Taiwan  s'integrés amb  la República Popular de la Xina (O sigui, des de 1949, hi ha proclamades dues repúbliques xineses, la continental i la insular).

     A partir del lideratge d'En Deng Xiaobing (1978),  l'estratègia del ''socialisme amb característiques xineses'' va enterrar la via de confrontació amb els EUA, va abandonar l'internacionalisme proletari i va accelerar el creixement de les relacions econòmiques sobretot amb els grans països capitalistes, i, en especial, amb els EUA.

    Fins a l'actualitat, durant dècades, la Xina dengiana, centrada en el desenvolupament econòmic, s'ha manifestat com a fervent partidària del pacifisme. En tots els conflictes mundials, la veu de la Xina ha proposat solucions basades en el diàleg i les negociacions.

   Per altra banda, Pequín s'ha esforçat per tal d'evitar la confrontació amb Washington.

       Tesi:  S'ha de veure que l'estratègia pacifista de la Xina no implica que el govern del PCX accepti i se subordini a l'hegemonisme unipolar de Washington.

      Es pot constatar que des del 1978, el pressupost de defensa xinès ha crescut en paral·lel al desplegament econòmic. Ha anat pujant en el  rànquing mundial fins a situar-se en segon lloc, darrere el dels EUA.

     Com era d'esperar, els mitjans ''occidentals'' han fet escàndol al voltant de l'increment del pressupost de defensa de la Xina per a l'any 2013-2014.  Segons les dades oficials, el pressupost xinès abasta la xifra de 720.200.000.000 iuans (117.000.000.000 dòlars), quantitat que representa un increment 10,7  % sobre el pressupost del 2012.

   S'ha d'entendre que aquest enrenou de la premsa és induït per la voluntat d'incentivar la campanya publicitària permanent. Perquè la realitat és  que l'increment del pressupost xinès d'enguany s'acomoda  al ritme anual del creixement econòmic. Així, es pot comprovar que el pressupost de defensa de la Xina va augmentar una mitjana del 15,9 per cent des de 1998 fins al 2007; i, al darrers anys, els increments foren  els següents:  un 12,7 per cent en 2011-12, 11,2 per cent el 2012-13, i ara el 10,7 per cent per 2013-14.

    Segons el Departament de Defensa dels Estats Units, el pressupost de defensa de la Xina no té transparència, no inclou despeses militars que figuren a altres departaments ministerials. Segons ells diuen, la despesa real  del pressupost de 2014 ascendiria a la xifra de 187.000 milions de dòlars. S'ha de subratllar que altres estimacions fan pujar la despesa militar xinesa fins als 259.000 milions de dòlars (Vegeu la web El pressupost de defensa de la Xina).

   El pressupost de defensa dels EUA és de 612.000.000.000 dòlars per a l'any fiscal 2014. És una despesa inferior a la de l'any anterior, però, tot i així, seria quatre vegades més gran que la de la Xina.

   Però si ens atenim als càlculs més suspicaços de Washington sobre la despesa xinesa real (259.000 milions de dòlars), llavors la inversió militar xinesa s'acostaria a la meitat del pressupost de defensa dels EUA.

    Sigui com sigui, allò a destacar és que la Xina augmenta anualment  l'índex de la despesa militar  en dos dígits, mentre que els EUA el baixen lleugerament.

    De mantenir-se els índex de la despesa militar, s'ha de preveure que la Xina igualaria  els EUA  al 2020.

      Arribats aquí, podria semblar que quedava prou definit el plantejament general sobre la cursa d'armament entre les dues grans potències. Però haurem de veure que resta per explorar una qüestió decisiva, aquella que fa referència a la desigualtat dels ritmes de creixement en tecnologia militar entre la Xina i els EUA.

    Tesi:   Allò que s'ha d'entendre que és que no hi ha una correlació mecànica entre la quantitat de despesa del pressupost de defensa i l'augment de la capacitat militar.  Tampoc hi ha correlació mecànica entre la quantitat invertida i l'avanç en nova tecnologia militar.

    A més a més,  s'ha de suposar que les inversions (de la Xina i els EUA) dedicades específicament en tecnologia militar abasten xifres igualades.  Insistint:  la despesa en desenvolupament de tecnologia militar mostra que la cursa va igualada.

    

       En efecte, es pot constatar que la major part de la despesa militar nord-americana va destinada a atendre compromisos militars que no suposen en absolut un augment de la seva capacitat militar.

    Les majors despeses del pressupost de defensa ianqui es concentra en tres apartats, els quals no suposen en absolut cap increment de la capacitat militar.  Tres apartats, que són: A) La despesa dedicada a satisfer les intervencions militars de  l'exèrcit dels EUA (intervencions, com la que ara manté a l'Afganistan, i com mantenia amb l'ocupació militar de l'Iraq anteriorment). B)  La fabulosa despesa dedicada al manteniment de les 800 bases militars aixecades i mantingudes per de l'exèrcit dels EUA en territoris estrangers, així com al manteniment de les  2000 bases militars en territori propi. C) La  despesa per a satisfer les demandes de les innumerables guerres secretes de la CIA i altres setze agències de guerra secreta que actuen a tot arreu del món (Per fer-ne una idea:  les agències ianquis són actives en tots els moviments de desestabilització  o de subversió, bé sigui encenent bé sigui intentant apagar, com ho intentaren  amb els  moviments democràtics de Tunísia o de l'Egipte)  (A destacar:  La liquidació del règim d'En  Muammar Al Gaddafi promogut per Washington, fou un desastre per  a  les nombroses empreses xineses que operaven a Líbia: 30.000 obrers xinesos hagueren de ser rescatats) (A destacar:  Els Libis, a 2011, tenien el nivell de vida més elevat d'Àfrica. Ara els libis viuen dins la misèria i la mort els ronda. No disposen d'Estat). 

       Amb les inversions dedicades als tres apartats que hem vist, els Estats Units fan palès al món el seu terrorífic poder militar. Amb les inversions indicades els EUA mantenen el poder militar, però no l'incrementen.

     Sembla que és  el destí tràgic dels grans imperis:  La creixent despesa pel manteniment del poder militar condueix a la ruïna econòmica dels imperis. L'imperi romà decadent, incapaç de mantenir la despesa militar,  va caure en l'oprobi de contractar pobles germànics (els ostrogots, per exemple) en defensa de les fronteres de l'imperi de l'amenaça d'altres pobles germànics. 

      A considerar: El manteniment de la cinquena flota  al Golf Pèrsic fa palès al món i, sobretot, als països de la regió el colossal poder de l'Imperi.  Però la despesa no fa augmentar el poder militar. I, per altra banda, l'Iran, com a resposta a l'amenaça ianqui, diu que ha desplegat una tecnologia de míssils capaç d'enfonsar la V Flota (El cert és que els ciberoperadors iranians es van apoderar de l'avió no tripulat que era la joia de la tecnologia ianqui a l'any 2011).

       Tesi:  Si la Xina, actualment, en comparació als EUA,  produeix més enginyers (quatre vegades més), i més titulats superiors en ciències físiques i químiques, allò propi es suposar que fa temps que ha igualat o superat als EUA en tecnologia, i, per tant, en tecnologia de la indústria militar.

      Però donar per suposat el lideratge tecnològic de la Xina  no és el resultat d'una especulació. Actualment, Pequín ha fet saber al món que iguala o supera als EUA en tecnologia i en tecnologia militar.

    Vegem qualques referents.

   Al juny de l'any passat, la Xina va astorar el món amb el llançament de la nau espacial tripulada,    Shenzhou 10.

    I el 14 de desembre de 2013 la Xina va fer història amb l'aterratge a la Lluna del mòdul Chang'e 3 que porta el rover Yutu  (Vegeu la web El Chang'e 3 ).

     Com assenyalen els experts nord-americans, el domini de la tecnologia  aero-espacial significa la superioritat militar, la capacitat de destruir les instal·lacions militars terrestres.

    Per descomptat, la Xina disposa d'indústria de construcció d'avions no tripulats.

    Igualment, també  ha demostrat que domina les tècniques cibernètiques, tècniques que són fonamentals per a l'estratègia de guerra moderna.

   La Xina ha enviat un clar missatge als EUA al fer públic el seu domini de la tecnologia dels míssils supersònics, míssils que arriben a abastar velocitats de Mac 10. El missatge és molt clar:  Fa saber a Washington que el seu pla d'establir un sistema d'antimíssils que faria immune el territori nord-americà és una pura il·lusió, que res pot aturar una ogiva portada per un míssil hipersònic (Sobre aquesta qüestió, podeu veure el post La Xina prova el míssil hipersònic).

    Al meu parer, durant el 2014 la Xina farà més freqüents els missatges que fan saber als EUA que la seva hegemonia militar ha arribat a la fi, que és arribada l'hora de desmuntar l'imperi.

   

  

        

   

Bancarrota imminent: EUA, Espanya.

quetgles | 02 Febrer, 2014 08:59

 

 

 

 

          Bancarrota imminent: EUA, Espanya.

 

 

 

 

 

 

 

          Tesi:   Tan bon punt el Banc Central Europeu deixés de comprar  el deute públic espanyol, el govern espanyol es declararia en bancarrota.

 

 

 

     Aclariment: Per descomptat,  el BCE no compra directament els bons del tresor espanyols, sinó que dóna crèdit a la banca espanyola a fi que aquesta compri els bons de l'Estat (Veureu l'explicació més avall). 

 

 

 

 

 

 

 

      Al seu post    La fi d'En Barack Obama?., En Poster Stansberry deia: Veieu, jo puc dir amb quasi 100% de certesa que la majoria dels nord-americans no sabrà què fer quan els preus dels productes bàsics - coses com llet, pa i gasolina - es disparen. No saben què fer quan bancs tancar... i la seves targetes de crèdit parés de funcionar. O quan no es permeten comprar monedes d'or o estrangers. O quan cupons d'aliments fallar... o els controls de Seguretat Social venir a una parada.

 

           Cridava l'atenció sobre el tema dient: Cada hora, de cada dia, el govern dels EUA gasta uns 200 milions de dòlars que no té.

Sí, això és cada hora de cada dia... 24 hores al dia, set dies a la setmana, inclosos diumenges, Nadal, acció de gràcies, Pasqua i totes les altres vacances.

 

    

 

 

 

    N'Stansberry explicava el perquè els EUA havia pogut acumular un deute tan colossal. Feia entenedor que els EUA era l'Estat que tenia  l'exclusiva  de poder comprar amb la seva moneda, el dòlar nord-americà, la qual és moneda de reserva mundial.

 

 

 

     Per això la Reserva Federal dels EUA ha pogut imprimir bitllets de dòlar sense limitació, privilegi aquest que és a punt d'esgotar-se. Les grans potències econòmiques (i, en especial, la Xina), a partir del 2010, van trencar el monopoli del dòlar com a moneda de reserva mundial.

 

 

 

    

 

      El misteri espanyol.

 

 

 

       Per descomptat, l'Estat espanyol  també és a punt de declarar-se en bancarrota. El misteri de l'Estat espanyol  consisteix en la seva capacitat d'endeutar-se - deute que, al 2014 iguala el PIB - sense entrar en bancarrota, de moment.

 

 

 

    El govern espanyol no pot imprimir moneda, però al igual que el govern dels EUA, pot endeutar-se per mitjà de la venda dels bons  de l'Estat. Als darrers temps, el govern d'En Rajoy ha anat accelerant el ritme de posar en venda els Bons del Tresor.

 

 

 

    Es pot veure a la Xarxa que hi ha centenars de webs  que pronostiquen la imminent bancarrota de l'Estat espanyol.

 

 

 

     També són nombroses les webs que diuen que el govern espanyol menteix, que la veritat és que el nombre d'empreses que tanquen és superior al de les que obren.  

 

  

 

      Els ministre d'economia, En Luis de Guindos, afirma (octubre, 2013) que hi ha un canvi de perspectiva i que es dóna un lleuger augment (un 8,4 % enguany) en la creació d'empreses. Menteix: no diu que el nombre de les empreses en fallida (65.803) supera  el de les empreses de nova creació (64.643). També amaga el fet que les noves empreses són més petites i amb menys recursos  (Podeu veure la informació a la web La dissolució d'empreses).

 

 

 

    Sembla com si el govern dels EUA i els governs dels països europeus s'haguessin posat d'acord per llençar una gran campanya publicitària per convèncer a l'opinió pública que som als inicis de la recuperació econòmica. Però, per poderosa que sigui la publicitat, no per això canvia en absolut el curs del procés econòmic. 

 

 

 

   Per altra banda, no són poques les publicacions econòmiques que fan veure quina és la realitat econòmica de l'Estat espanyol.

 

 

 

   Així, la revista Attac  desvelava  com era el sistema de rescat (rescat no declarat oficialment) de l'economia espanyola. A la seva web, 01.02.2014, es podia llegir aquest paràgraf: 

 

 

 

 

 

La millora dels tipus d'interès als quals es finança l'Estat espanyol ha estat considerable en l'últim any. Sin embargo, esa mejora de los costes de financiación de las nuevas emisiones de deuda pública y la reducción de la prima de riesgo no revelan una mejora de la solvencia de las Administraciones Públicas sino el rescate del que se han beneficiado las economías de la periferia europea. No obstant això, aquesta millora dels costos de finançament de les noves emissions de deute públic i la reducció de la prima de risc no revelen una millora de la solvència de les administracions públiques sinó el rescat del qual s'han beneficiat les economies de la perifèria europea .

Sin embargo ese auxilio, que ha pasado por la ilimitada financiación a las entidades bancarias privadas para que, a su vez, acudan a las subastas de la deuda soberana no ha solucionado los problemas. No obstant això aquest auxili, que ha passat per la il · limitada finançament a les entitats bancàries privades perquè, al seu torn, acudeixin a les subhastes de deute sobirà no ha solucionat els problemes. Los bancos han destinado el dinero del BCE a la compra de deuda pública ya cubrir sus propios créditos. Els bancs han destinat els diners del BCE a la compra de deute públic i cobrir els seus propis crèdits. Eso les ha permitido obtener, a costa de las Administraciones Públicas, elevadísimos beneficios pero insuficientes para restablecer su solvencia [7] . Això els ha permès obtenir, a costa de les Administracions Públiques, elevadíssims beneficis però insuficients per restablir la seva solvència [7] . La política implementada no ha ido acompañada de la depuración de los activos dañados y hay más dudas que certezas sobre el valor real de los activos bancarios. La política implementada no ha anat acompanyada de la depuració dels actius danyats i hi ha més dubtes que certeses sobre el valor real dels actius bancaris. El segundo efecto de este rescate ha sido la expulsión de la financiación al sector privado ya que comprar deuda soberana genera incentivos superiores a las entidades bancarias a prestar recursos a empresas y familias sobre-endeudadas [8] . El segon efecte d'aquest rescat ha estat l'expulsió del finançament al sector privat ja que comprar deute sobirà genera incentius superiors a les entitats bancàries a prestar recursos a empreses i famílies sobre-endeutades [8] . Pero ese efecto ha repercutido negativamente en los estados financieros de los bancos ya que el estrangulamiento de familias y empresas ha supuesto un fuerte incremento de la morosidad y el debilitamiento de los balances bancarios [9] . Però aquest efecte ha repercutit negativament en els estats financers dels bancs ja que l'estrangulació de famílies i empreses ha suposat un fort increment de la morositat i el debilitament dels balanços bancaris [9] . El círculo vicioso se completa con la profunda debilidad estructural de la deuda pública que han adquirido las entidades bancarias y que, paradójicamente, tienen la consideración para éstas de “activos libres de riesgo” . El cercle viciós es completa amb la profunda debilitat estructural del deute públic que han adquirit les entitats bancàries i que, paradoxalment, tenen la consideració per aquestes de "actius lliures de risc". El análisis de los pasivos en circulación de la administración central, comunidades autónomas y corporaciones locales muestra las amenazas que ponen en seria duda la sostenibilidad de la deuda pública. L'anàlisi dels passius en circulació de l'administració central, comunitats autònomes i corporacions locals mostra les amenaces que posen en seriós dubte la sostenibilitat del deute públic.

 

    Podeu baixar la web Attac.

 

 

 

 

 

   

 

        S'ha de suposar que tan bon punt el govern espanyol es declari en bancarrota, l'administració econòmica de l'Estat passarà a mans de la UE  (Bé, s'haurà de tenir en compte que la Xina disposa del 20 % de Bons del Tresor espanyols). 

 

 

 

       Hem de suposar que la nova administració econòmica de l'Estat espanyol es veurà obligada a corregir les aberracions econòmiques creades a benefici de l'Espanya estricta, de manera que Catalunya (la peninsular i la insular), al cap de 300 anys, serà alliberada de l'espoli espanyol.

 

 

 

 

 

     

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb