El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

MetafÝsica. Kant. Els homes i els gossos.

quetgles | 31 Gener, 2014 19:03

        

 

  

                             Metafísica. Kant. Els homes i els gossos.


 


 


          Segons N'Immanuel Kant, el temps i l'espai són idees innates de l'home. I en conseqüència, el fenomeno (les impressions sensorials), els fenòmens, són un producte determinat per les idees de temps i d'espai dels humans. 


 


     L'apriorisme kantià semblava irrefutable: Sense l'ull humà no existirien les sensacions visuals. I sense les idees innates de temps i d'espai, tampoc serien possibles, les sensacions.


   Semblava perfecte, si no fos que deixava de banda el fet  que els animals, majoritàriament, també tenen sensacions.  S'hauria de deduir que els gossos també creen fenomenos i que, per tant, també tindrien les idees innates de l'espai i el temps. Els gossos, però també les mosques, posem per cas. O sigui, es podria afirmar que les mosques tenen idees innates del temps i de l'espai, i que aquestes idees innates de les mosques són superiors a les dels humans, posat que, com és sabut, l'ull de la mosca és molt més precís que l'ull humà.


   


      Els kantians haurien de quedar admirats pel fet que els fenomenos dels gossos i de les mosques semblin coincidents amb els dels humans. Sembla que homes i animals fan els mateixos càlculs experimentals sobre el temps i l'espai.


    Això sí: fa la impressió que els gossos i les mosques no tenen problemes morals, i que no creuen en Déu.


 


   


 

 

El colĚlapse dels Estats Units, que ja ha comenšat?

quetgles | 28 Gener, 2014 19:25

 


    El col·lapse dels Estats Units, que ja ha començat? El cas excepcional de la carta d'En Porter Stansberry.   


 


 


 


          En Porter Stansberry és el cap - i el fundador - d'una agència de Baltimore especialitzada en anàlisis econòmiques sobre empreses i administracions.


    El juliol de 2013 N'Stansberry es va publicar una carta adreçada als nord-americans (als ciutadans corrents) , en la que els avisa de l'imminent col·lapse de l'Administració Federal dels Estats Units.


 


     Que consti:  N'Stansberry no és el típic columnista sobre temes d'economia o de política. No, ell és un analista econòmic professional. 


   Amb antelació al Crac del 2007, N'Stansberry ja va predir - i explicar - la fallida de grans empreses ianquis, entre les quals destaquen Fannie Mae i Freddie Mac, Lehman Brothers i General Motors. 


     


    La carta que remet als seus connacionals és una anàlisi que fa com a professional, però,  en aquest cas, excepcionalment, l'empresa analitzada és l'Administració Federal nord-americana.


 


    He pensat que seria bo que la carta de l'analista tingués una ampla difusió a Catalunya (Catalunya Sencera).


     En aquest sentit, podeu baixar la web La fi d'En Barack Obama?.


 


       Podreu veure que la web pro.stansberryresearch.com hi ha, entre altres coses, un vídeo on es fa una informació més a fons que la de la carta.


  


 


 


 


 


Filosofia. On Ús el Nord a l'any 2014.

quetgles | 27 Gener, 2014 10:11

 

                   Filosofia. On és el Nord a l'any 2014.

 

 

     Actualment, el Neopositivisme (també denominat Positivisme Lògic o Filosofia Analítica) és la filosofia hegemònica a Europa;   filosofia hegemònica en el sentit que les institucions socials s'acomoden als seus enunciats bàsics, i no pel major nombre de filòsofs que es declaren positivistes (Vegeu que els plans d'ensenyament del ministeris responen a un plantejament positivista).

 

    Segons la Filosofia Analítica, la metafísica no és possible com a ciència, de manera que la tasca de la filosofia s'ha de limitar a precisar la frontera del llenguatge científic.

   

      Segons això, el camp de l'aplicació de la filosofia s'hauria reduït com una pell de xagrí, de manera que hauria restat sense autoritat intel·lectual en relació a les qüestions morals i socials.

 

         Respecte a aquesta qüestió, haurem de veure qualques tesis.

 

       Tesi: Les filosofies, sense excepcions, són al servei d'un projecte social, projecte que es correspon amb la voluntat d'una determinada classe social.

 

        Tesi:  Essent que les societats històriques estan dividides en classes socials d'interessos contraposats que fa que hi hagi una permanent lluita de classes, la lluita de classes es manifesta en forma de guerra ideològica.  O sigui, la guerra ideològica és contínua i afecta a totes les societats.

 

    Tesi:  La ideologia predominant en un Estat es correspon amb els interessos ideològics de la classe dominant.

   

      Tesi:  A l'antiguitat i a l'edat mitjana,  la guerra ideològica provocava tot de moviments religiosos (moviments religiosos que, si no triomfaven, eren declarats herètics i perseguits pel poder). 

 

      Tesi:  En relació a guerra ideològica a l'edat mitjana, l'Església catòlica feu recurs a la filosofia per tal d'assegurar l'ortodòxia (aplicà allò de Philosophia ancilla Theologiae).

 

     Tesi: A partir del segle V,   va restar palesa quina era la funció de la filosofia: la funció d'evitar la dispersió ideològica al si de l'Església catòlica (és a dir, garantir el control ideològic de tota l'ecumene cristiana).

 

 

 

   Tesi: els positivistes i els neopositivistes, tan bon punt han fet la declaració sobre la impossibilitat de la metafísica com a ciència, no s'estan d'ocupar-se secretament i amb passió de qüestions metafísiques (Podeu veure un desplegament de l'enunciat al meu post  Wittgenstein, filosofia, mística.).

 

      Tesi: Objectivament, el Positivisme i el Neopositivisme són unes filosofies que pretenen acabar amb la guerra ideològica, de manera que neguen validesa a les crítiques a les Esglésies i al sistema capitalista (En Hayek, En Popper i la colla de la Mont Pelerin es reunien a Santiago de Xile, al 1971, per donar suport al general Pinochet).

 

   

       Tesi:  Certament, com diuen aquests filòsofs, la metafísica no es possible com a ciència. Però deixen de dir quina funció fan les idees metafísiques i el conflictes ideològics que se'n deriven. Allò que amaguen aquests teòrics  són les seves pròpies creences i les seves passions.

 

     En contra de la tesi central del Positivisme lògic,  vegeu la tesi:  Totes les persones humanes - inclosos els filòsofs - despleguen un comportament moral i social que arranca a partir de sentiments derivats de les pròpies idees metafísiques.

 

       Tesi: Els humans es veuen obligats a prendre una personal decisió sobre les idees i creences que ha rebut dins el si familiar i dins el seu entorn social. I també decisions sobre les pròpies experiències personals. Aquestes decisions es basen en uns arguments que són de l'àmbit de la moral o de la metafísica.

 

   Tesi:  Els filòsofs fan filosofia no per amor al saber, sinó  impel·lits per una passió, amb un objectiu moral, social.

 

 

     S'ha de saber:  En Wittgenstein estava turmentat per les passions sexuals (Sóc un fogonet encès, confessa al seu Diari Secret), fracassava en els seus intents d'evitar la masturbació. Per més complicació, era un jove homosexual  que queia sovint en pràctiques promíscues.

 

   En Wittgenstein també fou turmentat pels dubtes religiosos i morals. Durant anys, sempre portava amb ell el llibre l'Evangeli de Tolstoi, obra que ofereix el camí de la santedat laica.

 

   Tesi: el Positivisme (els diversos positivismes) és al servei de la classe dominant.

   Per una banda s'absté de fer crítica al sistema capitalista, i, per l'altra, evita les anàlisis sobre els llibres sagrats, els dogmes religiosos, la moral i les pràctiques de les Esglésies.

 

 

 

      S'ha de saber que les elits socials i polítiques ianquis proclamen la seva adscripció a les Esglésies de signe calvinista o luterà (Majorment, a l'Església metodista).  No debades els presidents electes, al discurs de la presa de la presidència, proclamen la seva fidelitat als pares fundadors de la nació (Es refereixen als colons del Mayflower, persones que emigraren d'Anglaterra i dels Països Baixos amb l'objectiu de crear una societat plenament calvinista).

 

     S'ha de saber que la reina d'Anglaterra és el cap formal de l'Església anglicana.

 

     A considerar, a manera d'orientació:  En Karl Popper, un dels filòsofs més llorejats,  al seu llibre La societat oberta i els seus enemics, sosté que la societat oberta són els països de ''lliure empresa'' i que els seus enemics són els feixistes (nazis) i els comunistes,  formacions que posa dins el mateix sac.

 

     A considerar:  En Popper, alhora que s'adscriu al positivisme lògic, no s'està d'escriure un llibre on argumenta sobre temes morals i socials, de manera semblant a la d'altres pensadors no positivistes.

 

    

    És probable que molta gent estigui inquieta per la manca d'un referent filosòfic que sigui una base sòlida per a una societat alliberada del capitalisme.

   Tal volta encara molts de treballadors considerin que el pensament d'En Karl Marx és un via vàlida per accedir a una societat de persones lliures i iguals.

 

    Sobre aquesta qüestió hem de veure qualques tesis. 

 

 

     Durant mil anys les societats d'Europa, foren societats agràries dominades per l'aristocràcia, la classe dels grans propietaris de terra que es reservava el poder polític i el militar.  El control ideològic fou monopolitzat per l'Església catòlica, al servei de l'aristocràcia.

 

        Tesi: S'ha d'entendre, doncs, que durant aquest llarg període  no hi va haver canvis significatius del discurs filosòfic oficial. Durant més de mil anys, aquestes societats foren regides per unes normes morals i socials que tenien per base una única filosofia.

 

    Tesi: En referència a l'edat mitjana, parlar d'una corrua de filòsofs, com fan els llibres de text, és una mistificació, un engany. Els suposats filòsofs eren una legió de frares teòlegs que no s'apartaven ni un bri de la filosofia romana oficial (Agustinista, fins el segle XIII; tomista, a partir del segle XIII; tomista, però, això sí, sense negar la filosofia de N'Agustí d'Hipona).

 

    Tesi: Els grans moviments socials d'aquella època es feien en nom de la religió, i no podia ser d'altra manera.

 

    Respecte a aquest enunciat, s'ha de saber que el moviment social de més ample abast històric  es dugué a terme al segle VII en nom de l'Islam, la nova religió creada per  Mahoma (o, amb més precisió, per les amples masses aràbigues).  

     En relació als moviments socials a l'Europa cristiana, és de destacar el moviment religiós càtar a Occitània. Declarat herètic, fou liquidat manu militari. 

 

    Però  Roma no pogué esclafar el moviment promogut per Martí Luter.

 

        Tesi:  En Luter promogué la primera gran revolució de la modernitat.

 

      Tesi: No foren els filòsofs reformistes (els qui propugnaven la reforma de l'Església catòlica) els qui iniciaren el gran moviment social.  El reformisme del més influent de tots ells, N'Erasme de Rotterdam, no anava més enllà dels cercles dels teòlegs i de les persones catòliques  cultivades.

 

      A destacar:  N'Erasme, finalment, s'oposà a les reformes d'En Luter, i s'alià amb els reaccionaris.

 

      A subratllar:  Foren les idees d'En Luter les que mogueren Europa. Les idees dels filòsofs coetanis no mogueren res.

 

     Allò que mostra el funcionament de les amples masses quan són a la recerca d'un instrument pel canvi social, tesi primordial:   Foren les diverses classes socials de les àrees germàniques les que es valgueren d'En Luter per alliberar-se del despotisme de Roma.

     Situat a una altra àrea geogràfica (Itàlia, per exemple), En Luter hagués penjat les seves 95 tesis sense que quasi ningú se'n adonés, hem de suposar.

    Fou l'aristocràcia alemanya la que es valgué d'En Luter. Amb el discurs moral del profeta, els prínceps alemanys es consideraren autoritzats a disposar els seus exèrcits contra els de l'emperador (En Carles) i els de l'Església.

      La petita aristocràcia i la burgesia de les grans ciutats difongueren per tot arreu l'ideari luterà. I les amples masses de pagesos cregueren (equivocadament) que havia arribat l'hora del seualliberament.

 

       Insistint: En Luter tenia una gran capacitat intel·lectual i dialèctica, però  aquesta  gran capacitat no hagués servit de res situada en un altre àmbit geogràfic.   Foren les classes socials de la Germània les que tiraren en davant la seva revolució fent ús de la figura d'En Luter.

 

       Podeu veure un aprofundiment d'aquest tema a la web En Martí Luter, l'alliberador.

 

 

      Tornant al plantejament sobre la necessitat d'una filosofia o una ideologia capaç de cohesionar la voluntat de les amples masses, s'han de fer uns aclariments.

 

     Durant dècades, els moviments revolucionaris a la major part del món estaven s'inspiraven en el marxisme, usat com a ideologia social de referència.

 

      A tall d'exemple: Durant dècades, els partits comunistes de França i d'Itàlia havien aconseguit aglutinar les amples masses treballadores de les grans àrees industrials (A Catalunya-Principat,  el PSUC era la formació hegemònica).  A partir dels anys 70, s'accelerà la pèrdua de confiança de  les amples masses obreres.  La creixent informació sobre el fracàs econòmic i social de la Unió Soviètica fou la causa principal de la ruïna dels partits comunistes de l'Europa occidental.  L'esfondrament de l'URSS al 1990 significà la confirmació del fracàs socialista (comunista).

 

      Per altra banda, els partits socialistes han deixat de proposar alternatives al capitalisme, de manera que donen suport intel·lectual a ''l'economia de lliure mercat''.

 

    També es pot constatar el fracàs a Europa  dels intents de reconstrucció de formacions obreres revolucionàries no marxistes (Com seria el cas de les formacions anarquistes).

 

     Iniciat el nou segle, es pot constatar que no hi ha noves propostes d'alternativa al capitalisme, ni nous líders capaços de mobilitzar les masses treballadores contra els espoliadors.

 

      Vist des d'Europa, podria semblar que a les classes treballadores els espera una llarga travessia pel desert. Però s'ha de veure que aquesta visió pessimista és etnocèntrica.  La realitat al món com a totalitat és una altra ben diferent. Vegem-ho.

 

        Els mitjans ''occidentals'', amb la desfeta de l'URSS,  vessant d'eufòria, donaren per enterrada l'experiència comunista. Era ''la fi de la història'', anunciada amb bombo i platerets per En Francis Fukuyama.

      Però En Fukuyama i els 40.000 economistes ''occidentals'' erraven. Van tancar els ulls al nou fenomen que trasbalsava el món: el desplegament del gegant asiàtic, la Xina.

 

      Mentre el socialisme de la Unió Soviètica s'ensorrava, el model socialista de la Xina  (el socialisme amb característiques xineses d'En  Deng Xiaobing) desplegava un creixement econòmic exorbitant. En 35 anys, la Xina ha passat de ser una societat agrària subdesenvolupada a ser una societat industrial.  S'ha convertit en el ''taller del món''.

 

     S'ha de saber: Durant 35 anys, l'índex de creixement de l'economia xinesa s'ha mantingut el més alt del món (al voltant del 10 %).

     S'ha de saber:  Des de principis de segle, la Xina ha esdevingut la primera potència industrial mundial, molt per sobre dels Estats Units.

 

     S'ha de saber: La capacitat d'edificació de la Xina és una cosa mai vista. En 35 anys, 400 milions de persones han passat a viure als nous gratacels ultramoderns que configuren el panorama de les megalòpolis xineses.

 

      S'ha de saber:  El nivell de vida de les classes treballadores xineses ha crescut a un ritme paral·lel al del PIB nacional (és a dir, s'ha multiplicat 35 vegades). 

  

       Al meu post La Xina, la civilització vertical (1 i 2) explico en detall com ha sigut possible aquest desplegament de la Xina, tan extraordinari.

 

     De la frase socialisme amb característiques xineses, expressada per En Deng Xiaobing, s'ha d'extreure el sentit profund que ha mogut la voluntat de les amples masses xineses. Socialisme, en referència a la voluntat socialista ( d'un socialisme sota la direcció del PCX);  amb característiques xineses,  en el sentit que les diverses classes socials xineses han assumit la voluntat de construir un poderós Estat xinès.  

 

    Per entendre la particular història de la Xina contemporània s'ha de saber:  que no foren els obrers de les grans ciutats (on hi havia la major concentració d'indústria) els qui formaren els batallons de l'Exèrcit Popular d'Alliberament de Mao Zedong, sinó  les amples masses camperoles.  Desafiant la direcció del PCX, al 1931,  En Mao desplegà la seva estratègia, segons la qual la classe dels camperols havia de ser la base de la revolució (Certament, com va preveure En Mao, les organitzacions obreres revolucionàries de Xangai i Cantó foren anorreades pel govern).

 

        I s'ha de saber que les amples masses xineses (dels diferents sectors socials) van restar traumatitzades i marcades per l'opressió que patiren per part de les grans potències (Rússia, Anglaterra, Estats Units, Alemanya, França i el Japó)  al llarg dels segles XIX  i XX (Particularment criminal fou l'intent del Japó de desmembrar la Xina i d'annexionar-se territoris). 

    Com a resposta a la pràctica genocida dels ocupants, la nació xinesa  creà i desplegà les dues grans formacions nacionalistes, el Partit Nacionalista Xinès (Guomindang) i el Partit Comunista Xinès, sense cap altra alternativa política.

          

    S'ha de saber que aquells pagesos xinesos alhora que combatien contra l'exèrcit de Chiang Kai-shek i contra l'exèrcit japonès, seguien el programa revolucionari de Mao de reforma agrària: fer la requisa de les terres dels senyors feudals i fer la distribució entre els camperols.

 

   I què té que veure la història de la Xina amb la filosofia?, pot ser que es preguntin els lectors.

 

        Resposta: Té que veure amb la filosofia perquè l'èxit social i econòmic de la Xina envia un missatge al món fent palès que el marxisme a la manera xinesa és l'alternativa al sistema capitalista.

 

    

      Precisament, el missatge al món que envia la Xina constitueix el nucli de la tesi primordial, la qual sosté que el Nord a l'any 2014  ve determinat per l'orientació que dóna la gran nació asiàtica.

 

      Precisant la qüestió: 1)  El creixement econòmic (i el creixement en tots els ordres socials) de la Xina ha superat àmpliament al dels EUA durant aquests darrers 36 anys. 2) La reforma d'En Xiaobing no ha debilitat en absolut l'estructura socialista de la societat (El PCX disposa de més de vuitanta milions  de membres). 3) La banca i les majors empreses industrials continuen socialitzades. 4) Les amples masses xineses senten com a propi el desplegament de la nació. 5) Les amples masses han viscut personalment la profundíssima revolució social:  Han passat de viure en una societat agrària endarrerida en una societat industrial altament tecnificada. 6)  Com a indicador: La societat xinesa disposa com a quatre vegades més d'enginyers que la nord-americana. 7) L'índex de l'atur a la Xina és  un dels més baixos del món  (està entre el 4 i el 5%). 8) No sé si és degut al confucianisme, però el cert és que el percentatge de la població reclusa xinesa és set vegades inferior a la dels EUA (118-737 per 100.000 persones, respectivament). 

 

         La Xina actual ha fet palès que el socialisme (el model dengià, si més no) supera el capitalisme en quasi tots els ordres socials.  I és per això que és una guia cap al Nord a l'any 2014. S'ha de suposar que les amples masses de treballadors de tot el món, incloses les de les nacions imperials, han de veure la societat xinesa com a un model a imitar.

 

      Però hi ha una altra consideració que és decisiva.  Des de principis de segle, la Xina ha esdevingut la primera potència industrial del món. I, segons la OCDE, serà la primera economia mundial al 2016.

 

      Tesi: Una vegada que la Xina esdevingui la primera potència mundial, s'ha de suposar que els països reaccionaris i les potències imperialistes (els EUA, Anglaterra, França, principalment) tindran unes majors dificultats per a frenar les demandes socials de les seves masses treballadores.

 

    Encara que la Xina mantingui el principi de la no intervenció en els afers interns de les nacions (cosa que ha practicat fins ara), no per això deixarà de ser efectiu el seu posicionament respecte als conflictes internacionals  (així, per exemple, la Xina s'ha oposat a la política militarista ianqui contra Síria; i també ha incrementat les seves compres de petroli a l'Iran, afeblint així les sancions il·legals contra l'Iran imposades pels EUA).    

 

      Tesi:  S'ha de suposar que, una vegada la Xina hagi esdevingut la primera gran potència mundial, les grans corrents de les amples masses s'orientaran cap a un mon socialista (Aquest serà el seu Nord, és d'esperar).

 

     És impensable que a Catalunya-Principat es tornés a donar una dispersió de les forces obreres com va succeir al 1936-37 de manera que estaven dividides i enfrontades les formacions ERC, la CNT i els anarquistes, el PSUC (llavors estalinista), el POUM (trotsquista), i d'altres formacions menors.

EUA: Idiotesa viciosa vis-a vis de SÝria, segons explica En Rodney Shakespeare.

quetgles | 21 Gener, 2014 19:08

  

 EUA: Idiotesa viciosa vis-a-vis de Síria, segons explica En Rodney Shakespeare.     


 


                 



       Com a mostra de la situació de derrota dels mitjans ''occidentals'' en relació al conflicte de Síria, podeu veure el que explica el professor Rodney Shakespeare, co-fundador  del Moviment per la Justícia Global.


 


      El profesor fa una condemna de la pressió del govern nord-americà per tal d'impedir la participació de l'Iran a la conferència de ''pau'' sobre Síria a Ginebra.  Els seus arguments semblen irrefutables.  Vegeu la web  EUA: Idiotesa viciosa vis-a-vis de Síria.


 


 

 

El diari Ara, vol girar l'esquena a The New York Times?

quetgles | 20 Gener, 2014 20:02

                         El diari Ara, vol girar l'esquena a The New York Times?

 

 

 

 

      El dubte consisteix en saber si el diari Ara ha encetat una nova estratègia en relació a la informació sobre política internacional, de manera que, si fos així, llavors  es deslligaria del servilisme habitual de la premsa dita ''occidental'' respecte a la política dels EUA.

 

       Aclariment:  Els diaris de les corporacions capitalistes europees i nord-americanes (que s'autoqualifiquen  de ''premsa lliure'' i de ''premsa occidental''), majoritàriament, són al servei de l'estratègia política mundial desplegada pel govern dels Estats Units.

 

    El diari Ara no n'és cap excepció. I més encara: Entre la premsa catalana, l'Ara destaca com a proianqui i prosionista, i com a neoliberal, en economia.

 

       Sabent tot això, ha sigut una gran sorpresa l'article publicat aquest diumenge, 19.01.2014, en el que es denuncien els crims contra la humanitat del president dels EUA, En Barack Obama.

    A tota pàgina, el periodista En Bru Rovira publica l'article intitulat La màscara d'Obama, cinc anys del president, en el que posa de manifest l'escandalós incompliment de les promeses electorals del president.  En Rovira comença dient que Obama es va presentar com una gran esperança per al nou segle...prometia un món sense tortures, sense massacres de civils, sense centres secrets de detenció, sense Guantànamo, una presó abominable convertida durant la campanya en el símbol del que la seva administració no toleraria. També assenyala el periodista les promeses de col·laboració internacional que havia d'acabar amb l'unilateralisme de la política internacional de Washington. Diu l'articulista que fins i tot els africans veien en Obama una mena de messies, malgrat que aviat es van adonar que la seva negritud era només una carcassa del destí.

    En Rovira reprodueix la declaració que de N'Obama en prendre possessió del segon mandat, Està a punt de concloure una dècada de guerra. Nosaltres, el poble, encara creiem en una seguretat perdurable i  una pau que no requereixi una guerra perpètua.

   Per a qualificar el grau de decepció dels cinc anys de govern de N'Obama, En Rovira dona la paraula a En Scahill (un destacat periodista ianqui)  segons el qual l'era Obama ha convertit l'assassinat polític en element central de la seva política de seguretat nacional...i ha fet del món un camp de batalla on la guerra ja no és una guerra oberta, sinó una guerra secreta en un escenari global...les decisions sobre qui ha de morir es prenen en secret. Les lleis són interpretades pel president i els seus assessors a porta tancada, sense coneixement ni intercessió de ningú.

    En Bru Rovira subratlla que no s'avança pel camí de la pau, i diu que el nou militarisme no tan sols no serveix ...per protegir les poblacions amenaçades, sinó que demostra un desconcert polític notable en que s'imposa amb salut de ferro el ''big business'' de la indústria de la guerra''.  I resumeix el quinquenni dient Menys llei, més secretisme, menys informació...¿No deu ser que la guerra funciona avui com el moviment de capitals , i el seu objectiu no és la victòria, la necessitat, sinó el consum, l'hostilitat permanent.

    En Rovira també destaca l'amenaça mundial que representa la pirateria secreta del govern d'Obama.

 

   Aclariment: No és el cas que l'article d'En Rovira descobreixi res de nou. Allò realment notable és que es publiqui a l'Ara.

 

      Restem sense saber si la publicació de l'article ha sigut per causa d'una provocació individual, o si respon a la demanda de dignitat professional del cos de redacció. En aquest cas, s'ha de suposar que ho aproven  els propietaris del diari, la qual cosa seria una mena de revolució.

  

 

   

      

 

 

 

Els mitjans occidentals sˇn c˛mplices i encobridors del terrorisme wahhabita, segons informa Ultima Hora Jihad.

quetgles | 19 Gener, 2014 07:04

     Els mitjans occidentals són còmplices i encobridors del terrorisme wahhabita, segons informa  Ultima Hora Jihad.

 

 

        Entre altres coses, la web ofereix un vídeo d'Al-Qaida que mostra uns ''combatents'' wahhabites que juguen a futbol amb els caps de les seves víctimes innocents (sirianes) decapitades.

 

      Per descomptat, els mitjans catalans també són còmplices dels crims comesos pels escamots que fan la guerra per enderrocar  En Bashar Al-Assad.

 

     Justificació de l'autoritat dels meus comentaris:  Publico aquests comentaris a la Xarxa degut a la complicitat dels mitjans catalans (els grans) amb els agents que fan la guerra bruta contra el govern de Síria. O sigui, els periodistes catalans que figuren com experts sobre el conflicte fan de còmplices i d'encobridors de la guerra d'agressió.  La meva intenció és participar en català a la guerra mediàtica contra els corruptes. Si no es donés aquesta extranya situació mediàtica, jo no tindria res a dir sobre el conflictes de l'Orient Mitjà, segurament.

 

    La premsa ''occidental'' dóna per suposat que la guerra de Síria és una guerra civil, però menteix; intenta amagar el que és una guerra d'agressió a gran escala. L'Aràbia Saudita, Qatar (el magnífic patrocinador del Barça) i Turquia són les potències regionals que promouen la guerra de Síria.

    S'ha de saber que l'Aràbia Saudita promou la guerra wahhabita arreu del món. Pretén imposar l'ortodòxia de l'Islam sunnita a tot el món islàmic (i a tot el món, si pogués).

    Però l'Aràbia Saudita i Qatar no s'haguessin atrevit a moure guerra a Síria sense disposar del vist i plau dels Estats Units. 

 

     La veritat ens diu que fou el president dels Estats Units, En Barack Obama, el qui al 2011 ''decretà'' l'agressió militar contra Síria, si bé  l'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia foren els encarregats de complir el decret. Tot i així, s'ha de subratllar que, en tot moment, N'Obama ha tingut intenció d'intervenir directament (O sigui, bombardejar) en el conflicte sirià com va declarar ell mateix en diverses ocasions.

 

     La veritat ens fa saber que els governs dels països europeus es mostren subordinats a l'estratègia política de Washington.

     S'ha de dir que el miserable govern ''socialista'' de la ''Republique Française'' s'ha atrevit a fer pública la seva política d'agressió militar contra Síria. S'ha de saber que En François Hollande, president de l'imperi francès,  fa unes magnífiques trobades amb N'Abdullah Al Saüd, monarca absolut, promotor mundial wabahhbitisme. I que En Sandro Rosell, president del Barça, en té, de trobades magnífiques, amb agents d'En Tamim Al Thani, emir (monarca absolut) de Qatar.

 

       S'ha de saber:  Actualment, tots els països de l'Orient Mitjà estat afectats per la guerra de Síria. La guerra ja s'ha estès al Líban i a l'Iraq. I Líbia, Egipte, el Iemen i Bahrain estan en guerra civil.

 

 

    Respecte de Síria, la guerra mediàtica és mundial. És un reflex de la confrontació entre l'Imperi i les grans potències multilaterals, Rússia i la Xina (però també l'Iran). 

 

     Sobre aquesta temàtica,  podeu veure la web de Ultima Hora Jihad, web que fa saber quin és  el vertader rostre de la guerra.

 

 

La premsa ''no occidental'' estÓ guanyant la guerra mediÓtica.

quetgles | 17 Gener, 2014 07:51

    

     La premsa ''no occidental'' està guanyant la guerra mediàtica. 

 

    

       La quantitat d'informació sobre la guerra de Síria que els mitjans ''occidentals'' han d'ignorar o tergiversar els resulta insuportable, jo crec.  

      Fa poc m'he topat amb Ultima Hora Jihad  online, publicació especialitzada en els conflictes de l'Orient Mitjà. Aquesta web acusa de criminals de guerra als governs dels EUA, Israel, l'Aràbia Saudita, Qatar (el patrocinador del Barça) i Turquia.

     He pensat que seria bo que els internautes catalans tinguessin notícia d'aquest portal a la Xarxa que es diu Ultima Hora Jihad.

 

      Vegeu la web Ultima hora Jihad.

L'ArÓbia Saudita: el bressol del terror, segons fa saber Na Catherine Shakdam.

quetgles | 16 Gener, 2014 17:35

 

 

    L'Aràbia Saudita:  el bressol del terror, segons fa saber Na Catherine Shakdam.


  


     Els mitjans catalans - i la major part dels mitjans d'Europa -, durant els tres anys de guerra a Síria, s'han dedicat (els seus experts)  a fer una crònica setmanal assenyalant la criminalitat del règim d'En Bashar al-Assad, i enaltint la ''bonesa'' de l'oposició siriana i del Exèrcit Sirià Lliure.  Satisfeien així els interessos ideològics de l'OTAN.


    De fa temps, aquesta estratègia ha corromput la premsa dita ''occidental''. Sembla que han perdut la guerra mediàtica. I és d'esperar que els sionistes perdin la guerra.


   He pensat que seria bo contribuir a la difusió de la veritat sobre les forces malignes que operen a l'Orient Mitjà, tot reproduint l'article de Na Catherine Shakdam.


  


 


 


 


       L'Aràbia Saudita, el bressol del terror.


  


           Catherine Shakdam,  Presstv, 15.01.1014.   


 


          Escriviu text o una adreça d'un lloc web o bé traduïu un document.


Cancel·la


Atès que la violència i el vessament de sang sense sentit se segueixen propagant a tot l'Orient Mitjà i Àsia, alimentat per l'odi i el radicalisme de base sectària, mai tenen els terroristes a la lliga amb Al- Qaida estat més poderós i més perillós . Tres anys després que Tunísia va ser incendiada per un foc revolucionari que exigia ​​un canvi democràtic, els sionistes han aconseguit torçar les aspiracions del poble girant comunitats pacífiques unes  contra altres, jugant radicalisme islàmic al ritme del seu tambor de guerra, buscant només per destruir, on la gent somiava la unitat; Israel i els seus aliats han desencadenat a la regió el mal que és l'apostasia. Però si Israel es va imaginar el seu pla inevitable per la seva suposada superioritat sobre la dividida comunitat islàmica, els sionistes no han aconseguit captar la voluntat dels homes que porten el moviment de resistència islàmica. Tres anys sota pressió sense precedents i Síria encara ha de cedir a la pressió internacional, el seu govern es manté ferm en la seva oposició a les ambicions imperialistes d'Israel al Llevant. Tres anys després que el president sirià, Bashar al- Assad va advertir per primera vegada el món contra al- Qaida i els seus amos, la família reial saudita, el món poc a poc va començar a comprendre la naturalesa perversa d'Aràbia Saudita. Igual que al- Qaida va ser creat pels Estats Units d'Amèrica a l'Afganistan perquè actués com un amortidor enfront de les forces soviètiques, el radicalisme es va nodrir en els deserts d'Aràbia Saudita. Durant dècades, el regne ha actuat com un brou de cultiu per als islamistes, una força fosca al servei d'una major i més fosc poder, Israel. Mentre els mitjans es van encongir d'espatlles advertències del president Assad, de tres anys de carnisseria a mans dels salafistes han silenciat als crítics més durs, posant les potències occidentals sota una llum menys afalagadora. Irònicament, la veritat és sempre molt més difícil de pair que una xarxa de mentides intricades. Però qui pot ara gosaria negar que al- Qaida no és més que una invenció d'Occident, un destructor del món, un càncer que ha de ser aniquilat? A principis d'aquest mes, el representant permanent de Síria davant l'ONU, Baixar Jafari, va fer un pas decisiu cap a nomenar i avergonyir Aràbia Saudita per la seva promoció del terrorisme per mitjà d'una carta formal al secretari general de l'ONU Ban Ki -moon i l'OMC. Jafari va demanar a ambdues institucions a complir amb els seus principis fundacionals, prenent mesures dràstiques contra Riad. Culpable de crims menyspreables contra la humanitat, Aràbia Saudita ha de ser considerat responsable dels seus atrocitats davant un tribunal internacional, va advertir Jafari, demanant a la comunitat internacional a complir els seus compromisos legals i morals. Un recent informe publicat a principis d'aquest mes va revelar que 72 ​​predicadors de tot Aràbia Saudita tenen, sota ordres estrictes de la família reial, van demanar als seus congregacions a unir-se i donar suport a la " Jihad " a Síria . Els clergues de l'Aràbia Saudita , els mateixos homes que haurien d'haver estat defensant la pau i la moderació, han cridat als musulmans a fer la guerra als seus germans sirians, per tant interferir directament amb un dels pilars de la llei islàmica. Els mateixos militants que diuen estar portant la bandera de l'Islam no són més que abominacions, radicals takfiris, els porters d'Aràbia Saudita. " Aràbia Saudita està governada per una dictadura de la família que no tolera l'oposició i castiga severament defensors dels drets humans i la política dissidents. Centenars de milers de milions en els ingressos del petroli estan controlades pel despotisme i de combustible reals inversions especulatives en el món sencer. L'elit governant es basa en la compra d'armes occidentals i les bases militars dels Estats Units per a la protecció. La riquesa de les nacions productives es va desviar per enriquir el consum conspicu de la família governant saudita. L'elit governant finança la versió retrògrada misogin més fanàtics, l'Islam  ' wahhabita ', una secta de l'Islam sunnita ", va escriure el professor James Petras , resumint amb uns pocs traços de la seva ploma en la perversió  a mesura d'Al Saud. Construït sobre la sang i la traïció, Aràbia Saudita s'ha definit a si mateixa a través de les dècades, a través de l'engany, la corrupció, la traïció , la manipulació, el bandidatge i la violència. Per tant, el fet que els membres de la reialesa Al-Saud han recorregut al terrorisme per saciar la seva set de poder no hauria de ser una sorpresa, sinó que hauríem d'estar preguntant per què els nostres governs han tolerat semblant bogeria. Enfront de la dissidència interna i l'augment de Shia Islam com un model polític alternatiu potent a la regió, Al-Saud va esdevenir naturalment a les seves legions takfiris per defensar el seu imperi. Eufòric per la seva invulnerabilitat política, l'Aràbia Saudita en realitat ja no nega que està ajudant a les milícies terroristes a Síria. Convertit en una fàbrica de terror, Aràbia Saudita, segons l'escrit pel professor Petras, "s'ha tornat cap al finançament, entrenar i armar una xarxa internacional de terroristes islàmics, que es dirigeixen a atacar, envair i destruir els règims que s'oposen al règim clerical - dictatorial de l'Aràbia. Sota la cura i la supervisió acurada del príncep saudita Bandar bin Sultan, el poderós director general de l'Agència d'Intel·ligència d'Aràbia, l'Aràbia Saudita fins i tot ha eclipsat Israel en el seu joc de manipulació. Un gran mestre d'operacions clandestines, Bandar ha transformat Aràbia Saudita d'una introspectiva, règim tribal només depèn de l'ajuda de Washington militar i suport per a la supervivència política, en un centre de terrorisme internacional, que ha comprat el suport  dels governs, la dissidència  i les dictadures de  l'Orient Mitjà. L'avantpassat del radicalisme sunnita , el príncep Bandar té en un curt de pocs anys establert una xarxa de terror tan fortament arrelades dins de maquillatge polític i institucional de la regió que les seves ombres s'estenen des del nord d'Àfrica fins al Llevant i les cantonades del fons del Golf Pèrsic. Al capdavant d'un exèrcit internacional takfiris , Aràbia Saudita ja no vol ser un soci capitalista de l'imperialisme occidental; sota el lideratge de Bandar, pretén imposar-se com l'única superpotència regional. El protegit d'Israel i prodigi de Washington, el príncep Bandar no és altre que l'home del terror sionista, un home que té el genocidi en la seva ment.

 

 Catalina Shakdam és comentarista i assessor de RISC polític. Els seus escrits han aparegut en Foreign Policy Association, The Guardian i Majalla entre molts altres. Més articles de Catalina Shakdam Amb seu al Regne Unit , va treballar en col · laboració amb el ministre de Drets Humans del Iemen en la conformació de noves polítiques per protegir els drets de les dones.


 


 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb