El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'acord amb l'Iran. La veritat es va obrint camí.

quetgles | 30 Novembre, 2013 12:05

 

                       L'acord amb l'Iran. La veritat es va obrint camí.




       La veritat i la justícia, hauríem de dir.


    El govern de Barack Obama ha aprovat un acord amb l'Iran el qual significa la fi de les sancions contra el règim iranià.


   Segons el mitjans, a resultes d'això,  N'Obama es trobarà en una forta oposició tan interna com externa. La nota més corrent als mitjans mundials fa així: La posició d'Obama després de la firma d'acord interí és bastant més incòmoda que la dels seus col·legues europeus a Ginebra. El president nord-americà, no només s'enfronta a una dura oposició de tots dos partits, inclòs el seu propi, a casa, sinó que veu amenaçada l'arquitectura tradicional d'influència dels EUA a la regió. Israel i Aràbia Saudita, els dos pilars sobre els quals s'ha assentat l'estratègia nord-americana, estan en contra del pacte amb l'Iran i reconsiderant les seves relacions amb Washington.


 


    La tesi d'aquest article es pot enunciar dient que l'acord amb l'Iran significa una greu derrota de l'Imperi ianqui. Al cap de tres dècades d'intents d'aniquilació de la República Islàmica de l'Iran, l'Imperi s'ha vist obligat a tirar la tovallola; n'ha sortit malparat.


 


     L'Iran no solament ha sabut resistir la guerra secreta que li feien els EUA i els seus aliats subordinats; l'Iran s'ha desplegat  com a potència hegemònica de l'Orient Mitjà,  en economia, en indústria, en ciència i tecnologia i en capacitat militar.


 


    L'Imperi n'ha sortit escaldat. I els dos subimperis,  l'imperi anglès i l'imperi francès, encara n'han sortit més perjudicats. L'Imperi i els seus aliats (subordinats) han hagut de pagar un preu més elevat per l'energia (Els europeus s'han vist més dependents del gas de Rússia).


     L'aplicació  de les últimes tandes de sancions a l'Iran obligaven a suspendre tot de convenis industrials amb la República Islàmica amb l'objectiu d'ofegar el seu  desenvolupament industrial i tecnològic.  França n'ha sortit especialment perjudicada.  Les empreses franceses d'automoció van tallar la seva relació amb l'Iran, cosa que les causà greus pèrdues econòmiques. Va significar un cop letal per Peugeot Citroën, empresa que era davantera en  vendes i inversió, (més 500.000 cotxes venuts a l'Iran al 2011).  Fa uns mesos Peugeot va anunciar que tancava una fàbrica a París, cosa que afectava a uns 8.000 obrers.


    Les sancions a l'Iran s'han mostrat contraproduents per a les potències agressores (les sancions són una mena de guerra sense bombes). Així, per exemple, la indústria automotriu iraniana ha continuat la seva forta expansió.    


   L'Iran és el major productor d'automòbils de l'Orient Mitjà. Segons informa Forbes, la seva indústria automotriu, basada en les companyies Bhaman, Iran Khodro i Saipa, ocupa el tretzè lloc al món i el cinquè en qüestió de creixement més ràpid.  Amb una producció d'1,6 milions de vehicles, aquesta indústria representa el 10 % del PIB de l'Iran, segons dades del 2012.


 


     Per descomptat, hem de suposar que no és la modesta indústria automotriu iraniana la que ha provocat la crisi de la política de sancions aplicada per l'Imperi.


 


    A destacar:  Malgrat les sancions, els majors consumidors de petroli i de gas de l'Iran han mantingut o incrementat els seus índex de compres. Les grans economies de l'Àsia, en general,  han desafiat les amenaces de Washington, govern que ''recomanava'' (amb amenaces econòmiques) la disminució de les compres a l'Iran.  L'Índia, esdevinguda gran potència, ha fet palesa la no subordinació a la política dels EUA, augmentant la compra de petroli i gas iranià.  I el Pakistan, tot i les fortes pressions de Washington en contra, ha subscrit l'acord amb Teheran, acord segons el qual es construirà la canonada que ha de portar el gas iranià, cosa que ha d'acabar amb l'ofec energètic que pateix el Pakistan.


     Washington fa amenaces econòmiques i militars als països que no compleixen les seves ''recomanacions'', però amb una economia en crisi és incapaç de fer ofertes econòmiques engrescadores als països que estan dins la seva òrbita.


 


     A partir de la crisi del 2008, s'ha palesat l'avanç indeturable del multilateralisme, fins al punt que enguany ha posat en crisi el domini imperial. El pacte amb l'Iran ve a significar el reconeixement d'una derrota,  la dels EUA  en front de la República Islàmica. Per descomptat, això ha sigut possible perquè Rússia i la Xina també intensificaven la seva oposició a la política intervencionista de Washington.


   


     A veure: Aturar les vendes de gas i de petroli de l'Iran significava l'esfondrament del règim islàmic. Les sancions il·legals proclamades per l'Imperi (preses al marge del dret internacional, al marge de les Nacions Unides) anaven acompanyades d'una amenaça explícita i immediata contra aquelles nacions que mantinguessin les relacions comercials amb l'Iran (Únicament així s'explica que el govern francès forcés al suïcidi  a la Peugeot Citroën, per exemple).


 


    Des del triomf de la Revolució Islàmica al 1979, els diversos governs nord-americans han fet plans per fer la guerra contra l'Iran. El moment més crític fou a l'any 1979, quan els iranians ocuparen l'ambaixada prenent com a ostatges els diplomàtics de l'ambaixada dels EUA.  Tot i que el president Jimmy Carter tenia una bona excusa per declarar la guerra, el mal son de la guerra de Vietnam encara era present dins l'opinió pública nord-americana i, per això, En Carter no s'atreví a declarar la guerra.  Però sembla que els assessors del president (i la pressió dels falcons del Pentàgon) trobaren la fórmula ''perfecta'' per fer la guerra contra el règim de l'aiatol·là Khomeini: consistia en promoure la guerra entre l'Iraq i l'Iran. En Saddam Hussein de seguida s'hi avingué; li oferien el suport econòmic i l'ajut militar a cor que vols (Sembla que també obtingué via lliure per fer ús de les armes químiques).  Fins el dia d'avui, la intervenció militar contra la República Islàmica ha sigut una ''opció sobre la taula'' dels residents de la Casa Blanca. La gran excusa per bombardejar l'Iran ha sigut amb motiu del programa nuclear iranià.


 


    Cal recordar l'antecedent històric: Al 1953, l'imperi anglès i els EUA promogueren el cop d'Estat contra En Mohammed Mossadeq, primer ministre de l'Iran. El motiu confessat era anul·lar la política nacionalista de Mossadeq, que pretenia nacionalitzar el petroli, petroli que fins aleshores  estava en mans de la British Petroleum.


 


   La pregunta és: Perquè l'actual president dels EUA, En Barack Obama,  ara ha canviat d'estratègia i ha promogut un acord amb l'Iran sobre el programa nuclear iranià.


 


    Tot i anar més enllà de la legalitat internacional, les sancions econòmiques contra l'Iran imposades per N'Obama no han aconseguit desestabilitzar el règim dels aiatol·làs. 


   Sigui quin sigui el resultat del pacte de Ginebra, allò indiscutible és que la República Islàmica ha passat de ser un país subdesenvolupat a convertir-se en potència hegemònica regional.


 


    Hem de suposar que En Barack Obama ha sigut convençut pels seus assessors en matèria d'estratègia militar, els quals devien opinar que serien imprevisibles les conseqüències d'una confrontació bèl·lica amb l'Iran. L'Iran és, en efecte, la major potència militar de la regió.


 


    Però la premsa ianqui més bel·licosa no es cansa de dir que els EUA poden bombardejar les centrals nuclears iranianes sense despentinar-se.


 


      És cert que els EUA han creat tot de bases a l'Orient Mitjà i que la cinquena flota ianqui està desplegada al Golf Pèrsic, i que, sens dubte, representen una amenaça evident per Teheran.  


 


    Però allò que s'ha de saber - i que la premsa capitalista no diu - és que l'Iran, des del 1979, en resposta a les sancions,  ha sigut capaç de crear una indústria d'armament de tecnologia avançada fins al punt que desafia les amenaces d'Israel i dels EUA.


 


     Els mitjans ''occidentals'' (o sigui, els mitjans de les corporacions capitalistes) han mantingut una campanya permanent iranofòbica, el punt culminant de la qual es manifestà en les declaracions del president dels EUA, En George W. Bush, on l'Iran era qualificat com ''l'Eix del Mal''. 


 


   Per descomptat, la premsa catalana va plena ''d'experts'' que informen de les insuficiències i de les maldats del Règim dels Aiatol·làs. Aquests periodistes imiten un comentarista ianqui que deia, ufanós, que l'economia de l'Iran es basa en la venda de petroli, de catifes i de pistatxos.


     Els 40.000 periodistes dels mitjans capitalistes no expliquen com és possible que en unes ''condicions tan adverses'' l'Iran hagi esdevingut una potència industrial i, en especial, una gran potència científica i tecnològica. 


   Allò que pretén amagar la premsa ''occidental'' és el caràcter de revolució social que va tenir la Revolució Islàmica. A les seves primeres declaracions,  l'aiatol·là Khomeini  denunciava la malesa del capitalisme i anunciava la voluntat de destruir-lo. La revolució social fou immediata:  nacionalització de les empreses del gas i del petroli, nacionalització de la banca i de la major part de les grans empreses industrials, reforma agrària. D'immediat, els amples masses iranianes obtingueren el servei universal de la salut i l'accés gratuït  a l'ensenyament.  Per tot arreu es crearen centres universitaris i d'investigació. Avui l'Iran és una gran potència científica.


    A un post publicat al 2012, jo deia: '' Actualment, els EUA i la UE intenten un ofegament econòmic de l'Iran per mitjà de sancions preses al marge de les Nacions Unides, sancions imposades formalment per causa d'un possible pla d'armament nuclear. S'ha de destacar que els EUA intentà esclafar el règim dels aiatol·làs abans de que l'Iran desplegués la indústria nuclear.


    Però, malgrat les sancions econòmiques imposades pels EUA i Europa, l'Iran ha continuat mantenint un destacat creixement econòmic i industrial. Segons informen les agències aquests dies, l'Iran ha esdevingut la dissetena economia mundial. En paral·lel, la seva població abasta els 77 milions, segons dades del Fact Book de la CIA. També s'ha de destacar que l'Iran és el país amb una major urbanització de l'Orient Mitjà. Teheran ha esdevingut una megalòpoli de més de 12 milions d'habitants;  i, així mateix, deu ciutats iranianes tenen més d'un milió d'habitants.


     La clau per a entendre l'èxit econòmic i científic de la República Islàmica de l'Iran:  La seva organització social i econòmica es correspon amb la de un país de règim socialista.  A la manera de la Xina comunista, l'Iran manté una economia summament controlada i centralitzada. Per altra banda, s'ha de destacar que la principal font de riquesa del país, la indústria del petroli i del gas, és propietat de l'Estat. De manera semblant, la banca i les grans empreses industrials (feta qualque excepció),  també pertanyen a l'Estat, o bé a organitzacions socials.


     Tesi: Així com els financers i les corporacions capitalistes s'arruïnen per causa de les forçoses inversions no productives (sovint, de caràcter mafiós), les empreses de l'Iran i de La Xina són immunes d'aquest mal.


    En efecte, a l'Iran i a la Xina els capitalistes nacionals, els milionaris, no tenen possibilitats de crear lobbis per incidir en la política o en els mitjans de comunicació, així com greus dificultats per crear bandes delictives.


   Per altra banda,  si durant mil·lenis hi ha hagut destacada presència persa al món, sembla raonable suposar que es torni a fer present al món actual''. Podeu veure l'article complet baixant   Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.


    O sigui, l'accelerat desplegament tecnològic i científic de l'Iran forma parell, únic al món, amb el de la Xina.


       Jo en referia més amunt a l'opinió ''pacifista'' assessors militars de N'Obama. Hem de suposar que els assessors veuen convenient evitar una confrontació bèl·lica amb l'Iran, però no per raons humanitàries, sinó perquè consideren que el poder militar dels republicans islàmics posa en perill les bases militars ianquis de la zona així com Israel.


    Allò que s'ha de saber:  El poder militar de l'Iran no és a conseqüència de disposar d'un gran arsenal d'armament, com seria el cas de l'Aràbia Saudita o Turquia. El poder militar de la República Islàmica està basat en el desenvolupament d'una indústria d'armament d'alta tecnologia, capaç de confrontar-se a la tecnologia de guerra ianqui.


    La capacitat tecnològica de l'Iran es va fer palesa en l'incident del desembre de 2011:  l'exèrcit iranià feu aterrar un avió no tripulat ianqui de reconeixement a l'est del país.


    S'ha de saber: els iranians aconseguiren prendre el control de l'avió telecomandat, avió el més modern i avançat del seu tipus de l'arsenal dels EUA (Avió, la fotografia del qual es feu present als mitjans de tot el món).


     S'ha de saber:  Segons els informes d'experts del món islàmic, l'exèrcit iranià ha posat en crisi en diverses ocasions el sistema cibernètic ianqui i israelià.


      Sobre aquesta qüestió, el diari Al-Akbar, 29.11.2013, publicava el següent informe d'En Elie Chalhoub:


   ''Escribe texto o la dirección de un sitio web, o bien, traduce un documento.


Cancelar


Com a tal, els exercicis militars i les noves armes provats es tornen menys importants malgrat la seva gravetat a nivell militar. Potser els dos èxits més significatius assolits per les forces armades iranianes en aquest context impedien els seus mecanismes de comandament i control es vegin compromeses, i l'assaig de nous míssils que són capaços d'evadir les defenses de l'enemic.

  En termes de comandament i control de la protecció, els iranians saben de l'existència dels vaixells d'intel·ligència de senyals dels Estats Units al golf, la missió és interceptar les comunicacions de vaixells de guerra enemics, trencar el seu codi i emetre ones electromagnètiques per interferir en les seves comunicacions.

  En aquestes maniobres militars, els iranians van tenir èxit en la prevenció de qualsevol interferència d'aquest tipus, assegurant-se que els vaixells nord-americans no van aconseguir trencar el codi electrònic del seu exèrcit''.


 


    


     Hem de suposar que Washington és conscient de la seva debilitat econòmica, la qual afecta la seva estratègia militar i la seva geopolítica.


    Als darrers temps, el govern ianqui es veu impel·lit a iniciar la retirada del seu exèrcit de territoris que havia ocupat militarment.


     Dit breument:  l'aventura militar a l'Iraq s'ha mostrat doblement desgraciada pels interessos de Washington. En primer lloc, l'aniquilació del règim de Saddam Hussein va significar la desaparició d'un gran enemic  de l'Iran. La política ianqui no pot ésser més contradictòria:  per una banda, armen l'Iraq per fer guerra contra l'Iran, i tot seguit destrueixen el règim d'En Saddam.  Teheran restava lliure de l'amenaça baasista, però, a més a més, el nou règim iraquià representa a la majoria xiïta. Com era de preveure, el govern de Nuri Al-Maliki és un aliat incondicional del règim xiïta iranià.


     També ruïnosa i mancada de sentit ha sigut la interminable guerra d'Afganistan. S'ha d'entendre que els EUA han perdut la guerra. Les tropes dels vint exèrcits d'ocupació han sigut derrotades per les bombes d'adob dels talibans (Pot ésser d'interès saber que les llengües oficials de l'Afganistan són el persa (50 %) i el paixtu (35 %), llengua que és iraniana i que usa l'alfabet persa).  


 


     Una última consideració:  Actualment, la República Islàmica de l'Iran forma part essencial del trident que fa resistència contra l'imperialisme dels EUA, juntament amb Rússia i la Xina.  Aquestes nacions són seguides de moltes altres; han fet créixer l'esperança  de que un món més pacífic i multilateral és possible. (A un proper escrit, faig comptes de desemmascarar els agents imperials catalans  que fan campanya contra En Vladimir Putin i contra la seva oposició a la política imperialista dels EUA).

 

Metafísica, la guerra continua

quetgles | 17 Novembre, 2013 17:06

 

   

                                                    Metafísica, la guerra continua.


 


 


    Proemi.


 


      Els llibres de text  i les enciclopèdies  (tan les de paper com les  cibernètiques) es mostren subordinats a l'autoritat de la ciència; ciència segons la defineix el positivisme. És a dir que seria excepcional i aberrant que una enciclopèdia concedís autoritat al geocentrisme contra l'heliocentrisme establert per la Ciència.   


     Fins al segle XVI, l'Església catòlica s'autoproclamava dipositària de l'autoritat científica.  I més encara:  Amb poques excepcions, les Universitats depenien dels Bisbats i del Papa de Roma. I les càtedres universitàries eren monopolitzades per les ordres religioses més influents (o sigui, els ''científics'' tots eren frares, amb poques excepcions).


   


    Fins llavors, la ''ciència oficial'' (la no ciència, en podríem dir)  era un Totum revolutum sotmès a l'autoritat de la Cúria romana. Els 120 cardenals (tots de nomenació papal) eren considerats la màxima autoritat en matèria de ciència.


 


    Ciència i Filosofia era tot u. Ciència i Filosofia es cultivaven en base a la filosofia de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.


    Segons això, les ciències eren classificades de forma piramidal, segons la importància del seu objecte d'estudi. La Ciència era una piràmide, i la Teologia constituïa el  cim. La teologia era la ciència màxima, posat que el seu objecte d'estudi era Déu.


 


    Amb la revolució luterana, 1520, la major part de l'Europa germànica es va alliberar de les cadenes de Roma (Roma és militarista. Els prínceps alemanys hagueren de desembeinar l'espasa contra l'Emperador - el braç de Roma - que els movia guerra, i guanyar la guerra). Es tancaren els convents i es proclamà ''la llibertat de consciència  del cristià'', anunciada per En Luter.


 


    Al 1687, la publicació de Philosophiae Naturalis Principia Mathematica significà la segona derrota de Roma. Aquesta vegada la derrota fou exclusivament intel·lectual, més dolorosa. Amb l'obra d'En Newton quedava definitivament consolidada la Física com a ciència autònoma.  El desplegament de les ciències a les àrees luteranes feia palès el fracàs intel·lectual de l'orbe catòlic. 


 


    Fins llavors,  la Cúria romana pretengué reduir les noves teories astronòmiques  heliocèntriques a pura teoria especulativa.  Amb la publicació a 1633 de  l'obra Diàleg, d'En Galileu, el Papa, N'Urbà VIII, es declarà enganyat per l'astrònom italià.  En Galileu havia jurat per escrit que la seva teoria era absolutament hipotètica. El Sant Ofici (Amb En Bellarmino de president del tribunal) condemnà En Galileu per mentider:  considerà que el contingut del llibre tenia una intenció totalment oposada anunciada  al prefaci on es declaraven hipotètics i especulatius els arguments sobre l'heliocentrisme.


 


  


 


     Per a subratllar:  La pretensió de la Cúria era mantenir en consideració de ''pura especulació hipotètica'' les publicacions de contingut heliocèntric, i, alhora, reafirmar el geocentrisme com a veritat científica (veritat que concordava amb els referents de la Bíblia sobre cosmologia).


 


    


 


    Roma hagué de claudicar, tot i continuar proclamant que l'obra de N'Aquino era la Philosophia Perennis. (Posteriorment, al segle XVIII,  els Estats de confessió catòlica (com Espanya i Itàlia) es veren obligats a obrir Facultats universitàries de ciència física autònoma a les quals, per descomptat, s'estudiava En Newton. Igual reforma hagueren de fer les Universitats catòliques dependents de l'Església).


 


      Amb les primeres grans revolucions democràtiques modernes (Països Baixos, segle XVII, Escòcia i Anglaterra, segle XVIII) contra l'Absolutisme i contra Roma (contra el catolicisme i contra l'Església catòlica) es va recuperar i es va imposar ''l'emotivisme moral''. Dos mil anys després de l'Atenes democràtica, es feia possible l'exercici de la democràcia.


 


            Primer foren les revolucions triomfants, després els científics pogueren desplegar una Física autònoma, i els pensadors elaborar la nova filosofia. La nova filosofia fou coneguda amb el nom de Empirisme Anglès o Empirisme Britànic.


 


    En David Hume representà la culminació d'aquest corrent filosòfic.  Amb la publicació de l'obra  Investigació sobre l'enteniment humà, 1748, per primera vegada a la història, es feia una argumentació que pretenia demostrar la impossibilitat de la Metafísica com a ciència (Si de cas, En Gòrgies, segle Vè Ac,  en seria un precedent). Segons En Hume, no és possible l'accés al coneixement de Déu o de l'ànima humana.


 


   La negació de la metafísica com a ciència fou mantinguda pel Positivisme posterior, així com pel Neopositivisme o Filosofia  Analítica, actual (Corrent de pensament dominant fins als nostres dies).


 


     Un hom podria pensar que la Metafísica havia restat absolutament liquidada. Però erraria.


 


    Tesi: Després de la derrota infligida per l'Empirisme, les forces de la reacció iniciaren noves estratègies de guerra ideològica a fi de revalidar la Metafísica com a ciència. Actualment, la guerra continua.


 


     Tesi cabdal d'aquest escrit:  En contra del que suposaven les forces progressistes, les forces de la reacció (principalment les de les Esglésies cristianes) iniciaren amb èxit tot d'iniciatives  per guanyar terrenys perduts de caràcter ideològic.


 


      La concepció empirista antimetafísica és predominant entre els científics de les ciències positives.  Però, en sentit contrari, una gran part de les armes ideològiques continuen en poder de les forces reaccionàries.


 


      Tesi: Al camp de les activitats científiques l'empirisme és hegemònic, però, en canvi, al camp de les activitats ideològiques sembla que hi ha un predomini de les forces reaccionàries''.


 


    Tesi: Les forces reaccionàries tenen el control majoritari dels organismes de producció ideològica, i, en especial,  els de temàtica filosòfica.


 


    Tesi: Les forces reaccionàries predominen dins les Administracions que tenen cura d'elaborar els llibres de text de matèries de caràcter ideològic, i dins les Administracions que tenen cura d'elaborar els articles de caràcter ideològic o filosòfic per a les enciclopèdies.


 


    El pervers sistema per a seleccionar els redactors dels articles de caràcter filosòfic procedeix com si la filosofia fos una ciència (i com si no hi hagués una diversitat de corrents de pensament).  Es seleccionen uns suposats ''experts'' sobre el tema ideològic a redactar; així, ''l'expert'' per elaborar l'article sobre N'Aristòtil o sobre la Física aristotèlica sempre resulta ésser un erudit pròxim a l'intel·lectualisme aristotèlic o tomista, posem per cas.


 


       En relació a això, es pot constatar fàcilment que, a l'Estat espanyol,  les Universitats continuen mantenint tot de Facultats ''humanistes'' on la Metafísica es considerada com a ciència fonamental. Basta veure que a totes elles hi ha càtedra d'Ètica (Càtedra, l'existència de la qual només es pot justificar donant per vàlid l'intel·lectualisme  moral a la manera de Sòcrates-Plató i Aristòtil).


 


     A considerar:  Els llicenciats en Filosofia espanyols (i els catalans, igual) per obtenir el títol acadèmic, necessàriament, s'han hagut de cremar les celles amb l'estudi dels filòsofs propugnadors de la Metafísica (i impugnadors dels valors democràtics). Es pot citar com a destacats, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Plotí, Agustí, Tomàs d'Aquino, Ramon Llull, Leibniz,  Descartes, Spinoza, Kant, Hegel i Heidegger, entre d'altres.


 


     A considerar:  els llicenciats en Física no és el cas que hagin de fer cap tipus d'acumulació de sabers erudits sobre les teories cosmològiques dels antics o dels medievals. Per descomptat, no es dediquen a estudiar la Física de N'Aristòtil ni prenen en consideració el noümen kantià.


 


    A considerar: els estudiants del batxillerat d'humanitats es veuen obligats a dedicar més atenció a la Física aristotèlica  que a la d'En Newton.


 


    A considerar:  Els llibres de text (i les enciclopèdies) no fan la més petita crítica a la filosofia de N'Aristòtil, però, a més a més, afirmen que fou un avançat de la ciència en Cosmologia, en Física, en botànica, en biologia, en anatomia, en psicologia, en economia i en política.  Però la realitat és que les teories sobre el món físic de N'Aristòtil són una col·lecció  de disbarats. Es pot dir que ni una sola de les seves teories més famoses és encertada  (És ben sabut que va dividir la Física en dues: la Física del món sublunar, imperfecte, (La de la Terra) regida pel moviment rectilini (imperfecte) i la Física del món supralunar, perfecte, (''de més amunt de la Lluna), regit pel moviment circular (perfecte). Va afirmar l'esfericitat dels cossos celestes deduïda de la idea de perfecció, argumentant:  és així que els cossos celestes són perfectes, llavors aquests cossos són esferes, posat que l'esfera és la forma geomètrica més perfecta).


 


    


 


    El tractament de la figura de Kant com a exemple.


 


   Als llibres de text i a les enciclopèdies tendeixen a evitar la crítica a l'obra d'En Kant.


     Majorment, fan referència dogmàtica  a Kant com a científic important .  I es cita a Kant com a autor d'una teoria sobre la formació del sistema solar. Però no diuen que En Kant no disposava de telescopi (això dit en el sentit que aquell teòleg, el qual havia llegit llibres d'astronomia, un bon dia es va treure de la màniga una teoria per explicar la creació del sistema solar). A la seva època,  les facultats de teologia de Prússia,  s'esforçaven en donar una formació ''científica'' als futurs teòlegs per tal de poder fer front a l'amenaça de la Il·lustració francesa; pretenien fer una Il·lustració paral·lela, luterana, que blindés els valors religiosos i morals de la Germània luterana.


 


      També fan suposar, els llibres de text, que el filòsof de Königsberg argumentà de manera original sobre la impossibilitat de la Metafísica com a ciència, d'acord amb l'empirisme de Hume, com si els dos filòsofs anessin de la mà. És cert que En Kant va argumentar dient que els intents d'aplicar la raó per explicar l'origen de l'Univers condueix a les apories, en el sentit que es pot demostrar correctament una cosa i , alhora, la contrària.


      Però allò que no diuen (i és el que s'hauria de subratllar) és que el que pretenia el pensador de Königsberg era invalidar l'empirisme. Allò que s'hauria de dir és que l'espatarrant edifici filosòfic kantià tenia per objectiu el blindatge de la metafísica luterana, de la religió i de la moral luteranes.


     Allò que s'hauria de dir és que En Kant va fer la pirueta de fer jugar una ''raó pràctica'' que postula l'existència de Déu i de l'ànima humana; pirueta, segons la qual els valors morals universals ''habiten'' a l'interior de l'home, cosa que deixar resumida amb la famosa frase que diu ''Dues coses omplen l'ànim amb una admiració i una veneració sempre renovades i creixents, com més freqüent i continuadament reflexionem sobre elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral dins meu''. En contra de la fe del beat pietista, es pot dir que és més a prop de la realitat afirmar que l'Univers és  una deriva caòtica d'una explosió inicial i que els humans tenen uns sentiments morals diversos i, sovint, contraposats (Per veure un tractament crític més extens podeu veure el post  Kant, la metafísica "il·lustrada").


 


      Al llarg dels segles XIX  i XX, per tot arreu es multiplicaren els centres dedicats a l'estudi i a la investigació  de les ciències empíriques.  Semblava que el pensament empirista era absolutament hegemònic. Però, en realitat, no fou així. Haurem de veure qualques punts de la complexitat del tema.


 


      Certament, el Positivisme esdevingué la filosofia hegemònica, i, en tot moment, proclamava que la Metafísica era impossible com a ciència.  Però el Positivisme desplegà línies de pensament que contenien el corcó de l'intel·lectualisme i de la Metafísica; intel·lectualisme, en el sentit d'intel·lectualisme moral, de manera que els positivistes feien ús dels vicis típics de la tradició idealista, a la manera dels tomistes, per exemple.


      N'Auguste Comte, considerat el fundador del Positivisme,  de bell antuvi, pretengué la creació d'una nova ciència, la sociologia, que havia de servir per a resoldre els mals que afectaven a les societats industrials modernes. Com ell mateix declarava,  En Comte estava preocupat per les tendències revolucionàries que mostraven els obrers de les àrees industrials. Esperit conservador i mediocre, En Comte pretenia solucionar els conflictes socials per mitjà de l'educació de la classe obrera (Ja posat en feina, el filòsof va crear una nova Religió de la Humanitat. Els obrers haurien d'estar  encantats amb l'oferta comtiana: disposarien d'una  nova ciència i d'una nova religió, mira tu).


 


    L'aplicació de la ciència i de la tècnica determinaren la Revolució Industrial. Fins al darrer racó del món es reconegué la potencialitat gegantina de les ciències positives. Independentment dels escrits dels filòsofs positivistes,  l'esperit positivista  esdevingué majoritari entre les diverses classes socials.


 


 


       Durant dos-cents anys el discurs positivista no ha fet sinó repetir els llocs comuns bàsics del positivisme.


    La proposta última de la Filosofia Analítica consisteix en reduir la filosofia a definir els límits del llenguatge científic. Segons això, les proposicions filosòfiques que pretenen anar més enllà de del llenguatge de les ciències de la naturalesa  fan un mal ús del llenguatge lògic. I es ratifica la impossibilitat de la Metafísica com a ciència.


 


     Tesi contra la Filosofia Analítica:  Els pensadors analítics fan un discurs que amaga o menysté la seva  pròpia experiència vital.


 


    Tesi: Tots els humans  - els filòsofs analítics inclosos -, sense excepció, tan bon punt arriben a l'edat de la raó es veuen comminats a prendre decisions que afecten el seu comportament moral, familiar i social.  Es troben impel·lits a raonar sobre qüestions morals i religioses que afecten la seva vida quotidiana (Així, per exemple, els humans han de fer seus arguments metafísics que recolzin la seva fe en Déu o bé el seu agnosticisme). 


 


       El discurs dels pensadors analítics es situa fora del món real, i no és  operatiu. Vull dir que, al deixar de banda els temes humans més candents, del discurs analític no se'n segueix res. No provoca cap tipus de moviment moral o social. 


 


     Mentre En Wittgenstein elaborava el Tractatus on es demostrava la inconsistència de les proposicions de Metafísica, alhora, no deia res  dels terribles problemes que afectaven la seva vida ni de les seves absorbents elucubracions metafísiques.


    Com jo deia en un escrit sobre el filòsof, ''En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica)''.


 


         I també feia saber que ''Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania''.     


 Podeu veure el post  (Wittgenstein, filosofia, mística.


 


 


 


 


     En resum, es pot afirmar que els diversos corrents del Positivisme - la Filosofia Analítica, inclosa - estan acomodats a les societats capitalistes actuals; no fan denúncia de la injustícia social i, en cap cas, combaten contra el capitalisme (En Karl Popper, analista destacat, va escriure La societat oberta i els seus enemics, obra en la que ''la societat oberta'' són els països capitalistes, i els seus enemics són els feixistes i els comunistes, a l'engròs. En Popper s'empatolla un resum de la història universal, segons el qual les idees de Plató, de Hegel i de Marx han conduït als totalitarisme modern, al nacional-socialisme i al comunisme, en concret).


 


 


    Però l'obra esmentada defuig la normativa dels autors positivistes, els quals, en general, eviten el debat sobre temes socials o polítics.  


 


   Per altra banda, els filòsofs positivistes intervenen al camp ideològic de manera individual; vull dir, no és el cas que estiguin organitzats col·lectivament.


 


   En Joseph Ratzinger també ha desplegat una ampla activitat de caràcter filosòfic. La seva obra s'inscriuria com a filosofia tomista. És a dir, com a pensador, En Ratzinger és reaccionari, en el sentit que promou una ideologia que retroteu a la societat del segle XIII.


 


     Allò a destacar: A diferència del comú dels filòsofs, En Ratzinger ha fet difondre el seu pensament valent-se d'una gegantina organització. En Ratzinger fou Prefecte de la Congregació de la doctrina de la Fe (successora de l'antiga Inquisició) des de 1981 fins a 2005. En Ratzinger, a més a més de pensar com un filòsof, dedicava la major part de la seva activitat a vigilar les doctrines que poguessin afectar de qualque manera la dogmàtica catòlica.   L'inquisidor publicava obra filosòfica personal, però llavors 40.000 teòlegs catòlics se'n feien ressò i 40.000 periodistes dels mitjans catòlics la difonien. Per descomptat, encara fou més exorbitant la difusió de les idees reaccionàries d'En Ratzinger elevat a la categoria de Papa com a Benet XVI.


 


 


     El cardenal   Ratzinger va posar com a eix de la seva campanya ideològica els suposats valors eterns  de la Summa Theologica  de Tomàs d'Aquino (segle XIII).  Declara expressament que la ciència sense Déu és cega, i que l'autèntica ciència es veu reforçada per la fe. El cardenal no ha reconegut els possibles errors de l'Església catòlica. Al 1990, el Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, a la universitat romana de La Sapienza, en una conferència sobre els valors de la ciència, es va atrevir a justificar el procés de la Inquisició contra Galileu (Procés presidit pel cardenal Bellarmino,  canonitzat al 1930 per Pius XI).  El cardenal Ratzinger va fer seva l'afirmació del filòsof escèptic En Paul Feyerabend  sobre el procés a Galileu, afirmació que feia: ''L'Església de l'època de Galileu s'atenia més estrictament a la raó que el propi Galileu, i prenia en consideració també les conseqüències ètiques i socials de la doctrina galileana. La seva sentència contra Galileu va ser raonable i justa, i nomésper motius d'oportunisme polític es legitima la seva revisió''


 


  


 


     


   


      En la mateixa línia reaccionària, la Jerarquia de l'Església metodista ianqui (i el president ianqui En George W. Bush), coincidint amb la campanya catòlica, fa dècades que promou la validesa científica a la teoria del ''disseny intel·ligent'' (la creació del món per Déu) en contraposició a l'evolucionisme que impera entre els científics de la natura. Actualment, hi ha Estats dels EUA on a les escoles és prohibit ensenyar la teoria de l'evolució.


 


         Els filòsofs positivistes declaren la impossibilitat de metafísica com a ciència, però, majorment, es declaren respectuosos en relació a les creences religioses. Però s'ha de dir que aquesta declaració de respecte va acompanyada d'un silenci còmplice amb l'activisme reaccionari de les Esglésies cristianes.  Certament, En Bertrand Russell es declarà agnòstic i crític amb el cristianisme amb   l'opuscle Perquè no sóc cristià, 1927. Però la posició d'En Russell  no és pas freqüent; és més comuna la d'autors com Moore, Popper i  Wittgenstein que eviten fer crítiques a la religió i a les Esglésies (En Wittgenstein no apostatà mai del seu catolicisme. Al morir, li feren el funeral segons el ritual catòlic).


      


      Una vegada exposats aquesta bateria de raonaments, la proposta que se'n deriva pot ésser enunciada dient:  Actualment, allò que importa més és destapar els mecanismes de manipulació ideològica de les forces reaccionàries, i participar esforçadament a la batalla ideològica contra els opressors.

 

La filosofia a l'abast

quetgles | 14 Novembre, 2013 21:14

   

          La filosofia a l'abast

 

         Història radical de la filosofia. 36 pensadors                    La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató  Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

Agustí i Tomàs d'Aquino

 

Martí Luter  Descartes David  Hume                         Thomas Paine Kant   Hegel  Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper  Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants   La filosofia i la religió sense caretes  La filosofia i la ciència   Filosofia emergent

 

Crònica d'un col·lapse (d'Espanya), segons En Josep Huguet.

quetgles | 07 Novembre, 2013 09:26

 

 

 

               Crónica d'un col·lapse (d'Espanya), segons En  Josep Huguet.

 

      A la guerra mediàtica entre els mitjans de les corporacions i les web dels dissidents, sembla que els de l'oligarquia espanyola (i els dels oligarques catalans) tenen la guerra perduda. La veritat sobre els fets econòmics i socials és indeturable.

    He pensat que seria bo difondre l'article d'En Josep Huguet (malgrat sigui un polític de la dretana CIU), article que és a la web Crònica d'un col·lapse (d'Espanya).

El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.

quetgles | 06 Novembre, 2013 07:38

 

 

  

                    El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.

 

 

 

     Aclariment.

 

     La recerca de la veritat sobre  qüestions econòmiques no va lligada a la titulació acadèmica.  L'objectiu dels economistes no és trobar la veritat.  

   Als països de sistema capitalista, els llicenciats en economia troben feina majorment en empreses capitalistes (els contractats per l'Administració també són al servei del sistema).

 

    La major part dels economistes comuns té com a feina portar l'administració  d'una empresa. Els economistes més distingits fan de portaveus de l'empresa on treballen, fent discursos on exposen les bondats de l'empresa.

 

    I els més distingits de tots esdevenen els economistes filòsofs del sistema, seguint l'estela del gran líder neocon En Friedrich von Hayek (Per cert, els de la plana major de CIU, amb el vist i plau d'En Jordi Pujol, van crear el GrupHayek, com a Think Tank català (Podeu veure el meu post El Grup Hayek català).

 

 

   Per descomptat, hi ha economistes que fan crítica del sistema, emperò aquests dissidents, majorment, no tenen accés als grans mitjans capitalistes. Per sort, qualcuns d'ells aconsegueixen introduir-se en revistes especialitzades i poden fer conèixer les malvestats del sistema capitalista.

 

    Fins aquí l'aclariment.

 

 

   El govern espanyol  menteix al declarar que Espanya ha sortit de la recessió econòmica. La realitat és que hi ha un devessall continuat d'empreses que fan fallida.

 

    Els ministre d'economia, En Luis de Guindos, afirma que hi ha un canvi de perspectiva i que es dóna un lleuger augment (un 8,4 % enguany) en la creació d'empreses. Menteix: no diu que el nombre de les empreses en fallida (65.803) supera  el de les empreses de nova creació (64.643). També amaga el fet que les noves empreses són més petites i en menys recursos  (Podeu veure la informació a la web La dissolució d'empreses).

 

     Mentre el vaixell s'enfonsa, En Xavier Sala i Martín (el guru portaveu dels neocons catalans), impertorbable, diu que el capitalisme produeix riquesa i benestar, i que és el millor instrument per sortir de la pobresa.

 

    Els mitjans occidentals parlen a tot temps de la crisi econòmica mundial,  posant sordina al creixement dels països d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica llatina.  Tampoc els agrada referir-se al creixement ininterromput dels BRICS (Vegeu les estadístiques de creixement.  L'Índia: 6.5 %, 7.7 %, 11.2 %, percentatges de l'índex de creixement dels anys 2012, 2011 i 2010, respectivament. El Brasil:   0.9 %, 2.7 %, 7.5 %, per al mateix període. La Xina:  7.8 %,  9.3 %, 10.4 per al mateix període).

   Certament, al 2008 hi va haver el gran crac financer que va afectar l'economia mundial.

 

    Però allò que s'ha de subratllar és que des dels anys 70 els Estats Units i Anglaterra (com a exemples indicadors) pateixen un procés irreversible  de desindustrialització.

 

     En Santiago Niño Becerra (catedràtic d'economia i astròleg) ''despatxava'' en unes poques línies la causa de l'expansió  econòmica de la Xina dient que era deguda a l'abundant ma d'obra barata xinesa.  Oh, vaja! En contra de la tesis del catedràtic, es  pot constatar que Andalusia no ha esdevingut potència industrial tot i disposar d'abundant mà d'obra barata.

 

     La desindustrialització de potències industrials tradicionals (com és el cas d'Anglaterra o els  EUA) és paral·lela a la industrialització de països com la Xina, l'Índia, Corea del Sud o l'Iran.

 

     Tan bon punt els països del denominat Tercer Món van aconseguir una autèntica independència política (tot alliberant-se del neocolonialisme), iniciaren un autèntic desenvolupament, el qual incloïa el del sector industrial.

 

    Corea del Sud, Brasil, Turquia, Taiwan  o l'Iran superen a França,  Anglaterra o Espanya en producció d'acer.

 

    Els EUA ocupa el tercer lloc en el rànquing mundial de països productors d'acer, darrere de la Xina i el Japó. Però la Xina produeix (2012) el 46.3 % de la producció mundial.

 

   Els EUA és un nan devora la Xina. La Xina produeix (2012) 17 vegades més acer que els EUA.  L'Índia, Rússia i Corea del Sud diuen de tu als EUA (Vegeu la web List of countries by steel production).

 

    Dins aquest panorama mundial, les possibilitats de l'Estat espanyol per sortir del pou són nul·les.

    A cada moment històric, l'oligarquia espanyola (l'actual és hereva de l'aristocràcia tradicional) sempre repeteix la mateixa pràctica política en relació a l'economia de l'Estat espanyol (Dic ''oligarquia'' i no ''burgesia'', perquè a l'Espanya estricta no hi ha autèntica burgesia).  Pràctica política que consisteix en allargar més el braç que la màniga.  L'oligarquia espanyola sempre es mostra megalòmana:  fa uns projectes polítics de grandesa que no s'adeqüen a la seva capacitat econòmica. De manera que sempre condueix a la fallida econòmica de l'Estat.

   L'oligarquia castellano-andalusa tradicionalment recorre al deute amb la banca estrangera  per tal de poder satisfer les despeses dels seus projectes megalòmans.

    A l'època de ''l'Aznarat'', 1996-2004,   , l'oligarquia s'embarcà en el projecte suprem de ''convertir Espanya en una gran potència mundial'' (i ''gran potència econòmica'', també) (S'ha de suposar que N'Aznar té begut el seny).

      Vegem breument com va anar la cosa.

 

     Posat que no disposaven d'una burgesia industrial castellano-andalusa, llavors acceleraren un fals procés d'industrialització de la mà de les multinacionals (particularment notable en la indústria d'automoció).

     Però allò més extraordinari fou l'intent de fer una revolució industrial basada en la l'activitat immobiliària. La follia aznariana feu que l'Estat espanyol produís més edificis que el conjunt de França, Regne Unit i Alemanya.

      S'ha de saber: entre totes les activitats industrials,  la indústria de la construcció és la preferida per l'oligarquia. Perquè, per una banda, és una activitat econòmica on convergeixen els propietaris dels terrenys urbanitzables (els oligarques, majorment) i les empreses immobiliàries.

     S'ha de saber: a l'oligarquia  l'espanta el sistema de lliure competència industrial. L'oligarquia espanyola en tot moment pretén blindar les seves inversions econòmiques; sempre vol fer inversions segures.

    Durant l'Aznarat, es llançà la casa per la finestra. Per  satisfer les demandes estrafolàries de les constructores i de les agències immobiliàries, la banca espanyola s'endeutà amb la banca estrangera, fins a nivells mai vistos. I el govern, per tal de poder satisfer les grandioses despeses, inicià la venda en gran escala del patrimoni de l'Estat.

    L'actual Administració espanyola és absolutament incapaç de tornar els deutes contrets. Igualment, la banca espanyola també és incapaç de liquidar els seus deutes. De manera semblant, les grans empreses de la construcció i les promotores no poden afrontar els seus deutes.

   Tal com va fer públic la premsa, el deute de l'Estat va sobrepassar, al segon trimestre d'enguany, el límit fixat per a tot l'any 2013. Entre  l'abril i el juny, l'endeutament del conjunt de les administracions públiques va pujar a 942.758 milions d'euros, quantitat que suposa un increment del 17.16 % respecte al mateix període de l'any anterior equivalent al 92.2 % del PIB,  la qual cosa suposa un nou rècord històric (Podeu veure la web  Deuda Pública de España 2013).

    Euskadi i el Principat de Catalunya són les dues àrees on realment es va donar una modesta revolució industrial al segle XIX.

    Al no disposar d'Estat propi, Catalunya ha vist com s'encongia el seu teixit industrial. Actualment, la major part de la indústria de Catalunya (Sencera) és en mans d'empreses multinacionals.

    Malgrat la indefensió, Catalunya (Sencera) ha pogut mantenir com a pròpia (fins ara)  una poderosa ''indústria'' turística, cosa que li permet resistir amb més recursos  la crisi econòmica.

   l'Espanya estricta, i l'Espanya interior, en especial, no disposa d'elements per superar una situació econòmica desesperada.

   La pretensió d'industrialitzar Madrid i les Castelles per mitja de cadenes de muntatge de les multinacionals es desfà ara com la calamarsa quan és a terra.

   Al mes d'agost d'enguany, per primera vegada, l'aeroport del Prat ha superat al de Barajas en nombre de viatgers. Madrid ha patit una considerable davallada de turistes. 

    Tocats de megalomania, els administradors espanyols han volgut fer de Barajas l'aeroport més gran d'Europa. Ara només li manquen els avions per ésser-ho. Sembla que ''prendre un cafè amb llet a una terrassa d'una cafeteria'' no és un motiu suficient per atreure el turisme de masses.

   L'agricultura i la indústria de transformació agrària és l'única base sòlida de l'economia de Castella, d'Extremadura i d'Andalusia (excepció feta de la costa andalusa, que, a més a més, disposa del recurs del turisme)(l'agricultura extensiva és d'un rendiment modest).

    Dins una Europa d'economia neoliberal, les pretensions de l'oligarquia espanyola de fer ''revolucions  industrials'' és total bogeria.

     Els oligarques espanyols es van entusiasmar amb el colossal projecte de fer d'Espanya una gran potència en producció d'energia renovable.  Els latifundistes disposaven de les terres i dels diners per realitzar el gran projecte. La dificultat a superar consistia en que aquesta electricitat ''neta'' resultava més cara. Per superar aquest entrebanc el govern va aprovar unes substancioses ajudes econòmiques; però tan bon punt  augmentaren les inversions en energies renovables, la tresoreria del govern no pogué satisfer les ajudes acordades, i, d'immediat, aprovà una nova llei que rebaixava les ajudes  (Podeu aconseguir informació a la web   El Gran Timo de la Energía Eólica). També és aclaridor l'informe Los ajustes asfixian a 30.000 familias con huertos solares).

   

    En tot temps, la classe oligàrquica (classe social que tradicionalment era la mateixa cosa que l'aristocràcia) vol disposar del control de la política econòmica de l'Estat.

     Al igual que els antics aristòcrates, els oligarques allò que pretenen és mantenir o augmentar els seus privilegis socials i econòmics.

 

    Tesi primordial:  Els oligarques, al igual que els aristòcrates, per la seva condició social, són incapaços d'esdevenir ''capitans d'indústria''  (Els nobles de la cort d'En Felip II, s'oposaren a la concessió del títol de noblesa atorgat al pintor En Velázquez, amb l'argument que aquest vivia pels guanys del seu treball, de la seva activitat industrial. En efecte, tenia un taller de pintura).

     Certament, a Europa, i també a Espanya, els aristòcrates invertiren els seus capitals en empreses industrials; però molt rarament trobareu un noble dirigint personalment una empresa.

     Seria quasi un miracle trobar un oligarca dirigint una fàbrica de bombetes d'electricitat o de panells  solars. Pel contrari, els oligarques sempre han considerat objectiu preferent la inversió de capital en grans empreses elèctriques.

   Els oligarques, al igual que els aristòcrates, senten aversió per la competivitat empresarial, competivitat que provoca una inseguretat permanent als accionistes de les empreses.  

    Una gran empresa elèctrica en general disposa del monopoli - o quasi monopoli - de la producció i la distribució d'energia elèctrica d'un determinat territori.

    Aquesta és la condició de preferència pels oligarques espanyols (i pels catalans igualment):  que les empreses siguin monopolistes i, a més a més, que disposin de la protecció de  l'Estat.

    Tesi: el monopolisme empresarial que deriva del sistema de domini oligàrquic determina un encariment dels bens de consum de les masses.

 Així, per exemple, resulta que el cost de l'electricitat a l'Estat espanyol és un dels més elevat d'Europa (Ho podeu veure al post Comparativa europea de precios de energía).

  

    Tesi cabdal:  El sistema de domini oligàrquic (o aristocràtic) ofega necessàriament l'economia de l'Estat. La història d'Espanya es pot veure com una repetició  continuada de fallida econòmica de  l'Estat.

 

      En conseqüència, s'ha de suposar que el Govern espanyol (l'oligarquia espanyola) és incapaç de redreçar la situació econòmica.

 

 

 

     Havent arribat al límit de l'endeutament, s'ha de preveure la imminent fallida de l'Estat (Al llarg del segle XIX, l'Estat espanyol va estar en perill de desaparèixer, en diverses ocasions; al 1845, especialment). Sembla que la declaració de bancarrota de l'Estat espanyols s'ha produït més d'una dotzena de vegades des del segle XVI (Podeu veure la web La bancarrota en España: una tradición histórica).

 

 

 

  

 

 

 

 

 

  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb