El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els protagonistes sˇn els Estats Units, d'una banda, i R˙ssia i la Xina, de l'altra.

quetgles | 28 Juny, 2013 08:38

   Els protagonistes són els Estats Units, d'una banda,  i Rússia i la Xina, de l'altra.

 

    Al 1941, els protagonistes eren els Estats Units, Anglaterra i la Unió Soviètica, d'una banda i Alemanya, Itàlia i el Japó, de l'altra.

   O,  posant com exemple una altra confrontació històrica, al 1936, les potències que intervenien decisivament a la guerra civil espanyola eren Itàlia i Alemanya, d'una banda, i la Unió Soviètica, de l'altra.

    Actualment,  Rússia i la Xina són les grans potències que constitueixen el mur de resistència contra l'imperialisme dels EUA. Per descomptat, hi ha molts altres països que, d'una o altra manera, intervenen al tauler d'escacs  mundial.

    Uns països, com els de l'UE, fan de comparses de la cavalcada ianqui (França i Anglaterra són els subimperis subalterns a l'Imperi). Els països que oposen resistència a l'imperialisme (com l'Iran o Veneçuela) no disposen d'altra clau on enganxar-se que Rússia i la Xina.

     Fet palès el joc mundial, vegeu el ridícul intel·lectual dels periodistes catalans (i de pretesos independentistes catalans) que fan com si visquessin a  un món de llibertats, de justícia i de drets humans (''la democràcia occidental'', en diuen). Són aquells que accepten l'explicació  que a Síria hi ha una revolta democràtica contra ''el dictador'' En Bashar al-Assad, i donen per suposat que ''Occident'' fa costat a l'oposició i que Rússia i la Xina fan costat al dictador.

   En conta d'aquesta crosta d'innocència hipòcrita, he pensat que seria bo difondre la formidable denúncia contra l'opressió que fa el nord-americà  En Paul Craig Roberts. Jo crec que pot servir per descrostar un poc.   Vegeu l'article Un nou començament sense la màscara beata de Washinton.   Un nou començament sense màscara hipòcrita de Washington

 

Els grans Estats islÓmics i l'ombra de la Xina.

quetgles | 23 Juny, 2013 09:41

                          Els grans Estats islàmics i l’ombra de la Xina.

 

Els grans Estats islàmics a que em refereixo són els següents: Nigèria, Sudan, Egipte, Turquia, l’Iran, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia. Encara que són Estats no tan grans, també incloc el Sudan i Tanzània.

L’ombra de la Xina és allargada. La influència del gegant asiàtic es fa palesa a tot el món.

La Xina es considerada com a la segona economia mundial al darrera  dels Estats Units,  i, segons l’OCDE,  serà la primera del món al 2016. Però el que s'ha de subratllar és que, des del crac del 2007, l'economia xinesa, en termes materials, supera de molt els EUA (En producció industrial i en dipòsits bancaris).

Els mitjans de comunicació donen per suposat que els EUA tracten d’impedir el desplegament del seu competidor.

També es dóna per cert que la Xina manté una estratègia mundial de no intervenció en les qüestions internes dels Estats i que, en general,  s'até  als interessos purament econòmics en la seva política de relacions exteriors.

Sigui com sigui, allò indiscutible és que la Xina ha desplaçat els EUA com a primer soci comercial a la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica.

     Però allò que motiva aquest escrit és assenyalar que les relacions comercials  de la Xina amb els països que són socis preferents van més enllà d'allò purament comercial.

    Per a remarcar-ho passo a fer els següents enunciats.

   Tesi: Una política exterior de no intervenció ideològica comporta per als països que l'exerceixen un enfrontament continuat contra les potències intervencionistes.

 

   Tesi:  Els països que aspiren a una major autonomia política i econòmica (i a una major seguretat), per principi,  cerquen la relació amb les grans potències no intervencionistes.

 

       S'ha de considerar com a maniobra de confusió l'intent dels mitjans ''occidentals'' de presentar la Xina com a nova potència colonial.

   Per descomptat,  la presència la Xina a l'Àfrica respon a la seva set de primeres matèries. Però s'ha de considerar que, a diferència dels imperis europeus, la Xina no ha fet cap guerra de conquesta a l'Àfrica. 

 

    Els països africans que són primers socis  amb la Xina ho són perquè han considerat més beneficioses  les ofertes comercials del país asiàtic.  Però haurem de veure que, de manera espontània, aquestes relacions comercials impliquen compromisos polítics. Segons això, es pot fer un enunciat.

      Tesi:  La voluntat d'autonomia econòmica dels països en desenvolupament comporta que els lligams econòmics amb els socis comercials esdevinguin polítics.

 

   O sigui, el fet que la Xina hagi esdevingut el principal soci comercial de l'Àfrica s'ha d'entendre com a conseqüència de la voluntat dels països africans d'alliberar-se de les relacions neocolonials a que pretenen mantenir els EUA i els imperis europeus.

 

      S'ha de saber: Tan bon punt un líder  africà pretenia alliberar-se del domini neocolonial,  les potències imperialistes amenaçaven amb desestabilitzar el país.

 

   (Vegeu un tipus d'amenaça imperial:  els tretze encausats pendents de judici al Tribunal Penal Internacional són, justament, tots ells, líders africans).

 

   La creixent agressivitat de l'Imperi ha provocat un augment de la conjunció entre països de règims molt diferents, socialment, política i econòmica considerats.

   On diu que aquesta conjunció mundial gira en torn dels països denominats ''Brics'' amb voluntat de reforçar en el multilateralisme i d'emparar-se en ell.

 

   Però haurem de veure que, a banda dels Brics, hi ha altres països que contribueixen decisivament a l'expansió del multilateralisme. L'Iran és l'exemple més notable. Des de la seva proclamació, 1989, la República Islàmica de l'Iran és en confrontació permanent amb els EUA i els seus aliats subordinats. Per altra banda, l'Estat persa ha esdevingut una potència mundial en tots els ordres.

    S'ha de saber que, al darrers temps, la projecció de l'Iran va més enllà de  l'Orient Mitjà o dels països islàmics. Amb l'establiment de la República Islàmica, l'Iran va iniciar un desplegament inaudit en tots els ordres.  La nació recuperava l'explotació dels seus propis recursos naturals, del petroli i del gas en particular (S'ha de destacar que els ingressos per petroli i gas només representen el 20 % del total. Vegeu la web Iran GDP Data & Country Report | Global Finance) .

     Mentre l'Aràbia Saudita (el major exportador de petroli) està tancada dins el seu règim feudal, l'Iran s'ha desplegat de manera extraordinària. Els mitjans occidentals procuren ignorar-ho, però l'Iran ha esdevingut el país capdavanter entre els països islàmics. Actualment, el país persa diu de tu als països europeus en relació a la indústria, la tecnologia i la ciència (L'exèrcit iranià va espantar els EUA quan, el dia 4.12.2011, va prendre el control d'un dona espia ianqui i el feu aterrar en territori propi. Per a més informació sobre aquest tema, podeu veure el post  L'Iran humilia els EUA).  

   Segons informa l'OCDE, l'Iran, al 2012, ha esdevingut la dissetena potència industrial mundial.

 

   De cada vegada són més poderoses les forces que pugnen pel multilateralisme. I dintre el conjunt divers d'aquestes forces, cal destacar les especials característiques dels grans països islàmics.

     Els països islàmics  mantenen un nivell de relacions molt alt debut a la força integradora de la religió musulmana. Això fa que els Estats islàmics i les amples masses musulmanes d'arreu del món són molt sensibles a tot allò que afecta el món islàmic (El succeïts de Gaza, per exemple, desperten onades de passió a tot el món islàmic. I ''La innocència dels musulmans'', la pel·lícula que ofèn l'Islam, va desfermar la fúria dels musulmans de tot el món).   

   De la llista del deu països, solament Turquia gira al voltant dels EUA i de l'OTAN. Vegem un breu repàs del paper que juguen aquests països respecte a l'estratègia multilateralista.

   L'Egipte (85 milions d'habitants). Les amples masses egípcies es revoltaren contra la dictadura d'En Hosni Mubarak, l'home que l'instrument  de Washington pel control de la seguretat (dels aliats dels EUA) a l'Orient Mitjà.

   No sabem fins a quin punt abastarà la promesa del president Mohamed Morsi de tirar endavant una política no sotmesa als interessos d'''Occident'', però sembla que els EUA tindran dificultats per a recuperar l'estatus que mantenien anteriorment.  Poden pensar que si el govern ianqui no és capaç d'evitar la fallida econòmica de Detroit, tampoc no està en condicions de solucionar els greus problemes econòmics d'Egipte (Per cert, un dels punts de l'acord de Camp Davis establia que l'Egipte havia de proporcionar petroli a Israel a un preu ''d'amic'').

 

    El Sudan (Extensió: 1.861.000 km. Població: 35 milions d'habitants.). La secessió del Sudan del Sud, al 2011, fa que el Sudan actual no pugui ésser considerat pròpiament com  un Estat gran. Tot i així, he inclòs el Sudan al grup dels grans  perquè la història recent del Sudan fa palesos els mals que se'n deriven de la política intervencionista de l'Imperi i, per altra banda,  el creixement del multilateralisme.

    (L'enfrontament dels països musulmans contra ''Occident'' determina una intensificació de l'islamisme.  I, viceversa, l'establiment de règims que imposen la xaria desperta l'hostilitat ''d'Occident'').

   Amb el cop d'Estat de 1989, Omar al-Bashir va establir un règim islàmic molt estricte basat en la xaria.

  Amb semblança amb l'Iran, al Sudan islamista va haver de patir – i pateix avui – tot de condemnes ''occidentals'' i de sancions de tot tipus.  I, a més a més, les agències d'intel·ligència ''occidentals'' van intervenir per tal d'incrementar els conflictes interns del règim d'Al-Bashir. Com a indicador de la intensitat del conflicte es pot assenyalar el fet notable que el Tribunal de la Haia s'atreví a processar i condemnar a al-Bashir per crims contra la humanitat (Tesi: els organismes de caràcter mundial, sense excepció, estan sota control de Washington, el de l'ONU, en primer lloc).

     Com a indicador del nivell de l'agressivitat de l'Imperi contra el règim sudanès, es pot assenyala el bombardeig de l'aviació israeliana a una fàbrica d'armes a Khartum, 24.10.2012.

    Per descomptat, ''Occident'' va donar  el suport a la voluntat secessionista de Sudan del Sud.

     L'hostilitat ''occidental'' contra el Sudan va provocar un major acostament del Sudan a la Xina i a Rússia (Actualment, aquests dos països són els principals socis comercials del Sudan).   

   Per altre costat, en referència a l'alt nivell d'interrelació islàmica, és de destacar els forts lligams que s'han fermat entre el Sudan sunnita i l'Iran xiïta. Podeu veure el post Sudan Iran relations.

 

   Nigèria (Extensió: 923.000 km. Població: 174 milions d'habitants; és l'Estat de major població de l'Àfrica).

    Amb una gran diversitat ètnica, els haussa, majorment musulmans,  al nord del país, són l'ètnia predominant a l'Estat. L'Islam és la religió amb més fidels (Qualques Estats del Nord han establert la xaria);  les diverses formacions cristianes són més presents al Sud.

   Des de la seva independència, a l'any 1960, Nigèria va fer de l'alliberament i de la restauració de la dignitat de l'Àfrica la pedra angular de la seva política exterior. 

    Una mostra destacada d'aquesta política, fou la derrota que Nigèria infligí a l'imperi francès. Els agents dels general De Gaulle a la guerra de Biafra van sortir escaldats.

   Tot i que les multinacionals d'Anglaterra, dels EUA i de França monopolitzaren l'explotació del petroli nigerià, la presència de la Xina a Nigèria es va començar a notar amb força a partir de la dècada del 2000. L'import del comerç entre els dos països passà de 2 bilions de dòlars a l'any 2000 a 18 bilions deu anys després. Actualment, Nigèria és el segon major soci comercial de la Xina a l'Àfrica, al darrere de la República de Sud-Àfrica.  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de països exportadors a Nigèria.

    La Xina, com ha fet a una gran part de països africans, ha transformat el paisatge urbà de Nigèria amb una ingent inversió en carreteres, línies de tren, ports i aeroports.

    A subratllar:  la Xina, certament, no s'interfereix en els assumptes interns d'altres països ni fa propaganda ideològica, però això no vol dir que ni el PCX i ni el govern xinès no facin una acurada valoració política de les relacions exteriors de la Xina. Ans al contrari, tot fa pensar que els polítics xinesos segueixen una molt estudiada estratègia global amb l'objectiu d'aconseguir un món multilateral per tal de posar la fi a les amenaces militars de l'Imperi.

   Es pot constatar que els països del bloc multilateralista (anti-imperialista) tenen un creixement més gran  que el bloc imperialista.

  Amb relació amb això, vegeu que Nigèria ha tingut un creixement del PIB del 8 %, 7.4 % i 6.3 als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament. I, com a contrast, Anglaterra i França al 2013 han entrat en recessió.   

 

   Tanzània (Extensió: 947.000 km2. Població: 48 milions d'habitants, amb predomini de la població musulmana). Encara que no es pot considerar Tanzània com un Estat islamista (però és de majoria musulmana),  el cert és que l'Islam és molt majoritari a Dar Es Salaam, la capital autèntica del país i el nucli de l'activitat econòmica; a Zanzíbar, els musulmans són el 99 % de la població.

    És de destacar que Tanzània ha sigut un dels primers països que ha visitat el nou president de la Xina, En Xi Jinping. Aquesta visita té a veure amb el fet que la Xina és el principal soci comercial de Tanzània, així com el primer inversor que han fet possible la construcció d'infraestructures essencial pel desenvolupament del país africà. S'ha de suposar que aquestes estretes relacions amb la Xina són determinants dels alts índex de creixement econòmic de Tanzània (Creixement: 7 %, 6.4 %, 6.9 %, durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament).

 

    El  Pakistan (Extensió: 796 km. Població: 193 milions d'habitants).

    Tot i que el govern pakistanès està subordinat als EUA, les amples masses del Pakistan es mostren furioses per causa dels drones ianquis, que bombardegen  sovint les àrees tribals del Nord de Pakistan, àrees la població de les quals és considerada  simpatitzant i compromesa amb els talibans.

    El govern (Els governs) pakistanès signà al 2002 un ''pacte contra el terrorisme'' amb el govern ianqui, de manera que reconeixia la subordinació a la política de Washington.

    Aquest país políticament molt desequilibrat (en contínues situacions de guerra i de guerra civil),  fa que el govern pakistanès desplegui o intenti desplegar línies polítiques de gran abast que en qualques casos semblen contradictòries.

   Com a ''aliat'' dels EUA, el Pakistan tenia el compromís de reduir els llaços econòmics amb l'Iran. Però, en contra d'això, el govern de Karachi va signar un acord amb Teheran, segons el qual es comprometia a completar el gasoducte  que ha de transportar gas iranià fins a Karachi (The joint multi-billion-dollar pipeline is designed to help Pakistan overcome its growing energy needs at a time when the country of over 180 million people is grappling with serious energy shortages.El tub d'unió, de 2700 km., amb un cost d'uns 1350 milions de dòlars, està dissenyat per ajudar el Pakistan a superar les seves creixents necessitats d'energia en moments en què el país s'enfronta a una greu escassetat d'energia. Actualment, el gasoducte ja és a la frontera entre els dos països).  L'actual govern pakistanès no sap com fer-ho per evitar la ira de Washington, que s'oposa frontalment al projecte.

    El creixement (econòmic, industrial i tecnològic) de països en desenvolupament com Pakistan posa en crisi l'estratègia de domini imperial dels EUA. Tot i que l'índex de creixement econòmic del país asiàtic és més aviat  moderat (3.1 %, 3 %, i 3.7 %, durant el 2010,  2011 i 2012, respectivament),  així i tot, contrasta amb relació als índex dels EUA. En canvi, a la darrera dècada, la Xina ha esdevingut el principal soci comercial amb relació amb la indústria i la tecnologia, tot abastant els 12.000 dòlars anuals l'import de les relacions comercials entre els dos països.

       Els grans projectes econòmics del Pakistan van de la mà amb la Xina. Destaca el projecte de construcció de centrals nuclears. Un altra fita important és la concessió de la gestió del port d'aigües profundes de Gwadar a la Xina, projecte que significa la creació d'un formidable corredor comercial i l'accés de la Xina  al Mar Aràbic.

 

   Bangladesh (Extensió: 144.000 km. Població 163 milions d'habitants).

    El país ha mantingut un notable creixement econòmic als darrers anys. Ha obtingut uns índex de creixement de 6.4 %, 6.5 % i 6.1 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

     Des de que Bangladesh es separà del Pakistan, al 1971, l'Índia fou el soci comercial majoritari. Però el predomini comercial hindú va caure en lent declivi, mentre la Xina esdevenia el major soci comercial de Bangladesh.

   Però allò a destacar sobre l'ascens comercial de la Xina amb els països del Sud-Est asiàtic és l'habilitat política i comercial. Els productes hindús igualaven els xinesos amb qualitat i preu, però perderen els mercats per causa d'una política que no generava confiança (Bangladesh ha vist i veu l'Índia com a una amenaça militar) i per causa d'una administració comercial inadequada. L'administració xinesa s'ha mostrat, en tot temps, molt disposada a satisfer les demandes dels seus socis comercials.

    Els EUA, com a aliat de l'Índia, deixava al seu aire el nou Estat de Bangladesh, això feu que aquest nou Estat, sentint-se desprotegit, s'aferrés decididament als pactes militars amb la Xina. Des de fa dècades, l'armament dels tres exèrcits de Bangladesh prové quasi absolutament del gegant asiàtic.   

   Actualment, les inversions i els préstecs xinesos són essencials pel desenvolupament i la seguretat de Bangladesh.

   

    Indonèsia (Extensió: 1.919.000 km. Població:  251 milions d'habitants, quart lloc mundial, primer lloc entre els països islàmics).

    Durant la crisi econòmica d'Europa i els EUA, Indonèsia ha mantingut un notable creixement econòmic, amb uns índex de 6 %, 6.5 %, i 6.2 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

   Els anuncis de Washington d'augmentar la presència militar  ianqui al Pacífic no fan variar el procés de declivi dels EUA. Referent al comerç amb Indonèsia,  segons les estadístiques, es pot veure la pèrdua de posicions dels EUA respecte dels seus competidors. Així, a l'any 2011, els índex d'exportació d'Indonèsia, per països, eren els següents: el Japó, 16.6 %, la Xina, 11.3 %, Singapur, 9.1 %, EUA, 8.1 %, Corea del Sud, 8.1 %; i els índex d'importació feien: la Xina, 14.8 %, Singapur, 14.6 %, el Japó, 11 %,  Corea del Sud, 7.3 %, EUA, 6.1 %, Tailàndia, 5.9 %. A l'any 2012, la Xina ha esdevingut el major soci comercial d'Indonèsia.

   De cada dia que passa, els grans països islàmics van guanyant autonomia i les flotes de l'Imperi no ho poden impedir.

    Com a demostració de la seva autonomia política enfront de Washington, des de el 2008,  Indonèsia fa públic reconeixement del dret de l'Iran a fer ús de la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques, així com denuncia la posició esbiaixada dels mitjans occidentals.

   De manera semblant, Indonèsia ha intensificat les seves relacions amb l'Iran, econòmiques, culturals, dels mitjans de comunicació, tecnològiques, científiques i militars (Podeu veure la web Indonesia-Iran relations).

    Indonèsia juga un paper actiu al Grup dels Vuit Països pel Desenvolupament (D-8), al Moviment de Països No Alineats (NOAL) (El 8-D el formen Nigèria, Egipte, Turquia, Iran, Malàisia, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia).

 

   An important milestone in this direction was achieved earlier this year when the Pakistanis handed over management of the Gwadar deep sea port to China.

Els grans Estats islÓmics i l'ombra de la Xina.

quetgles | 23 Juny, 2013 09:32

 

 

                                      Els grans Estats islàmics i l’ombra de la Xina.

 

 

Els grans Estats islàmics a que em refereixo són els següents: Nigèria, Sudan, Egipte, Turquia, l’Iran, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia. Encara que són Estats no tan grans, també incloc el Sudan i Tanzània.

L’ombra de la Xina és allargada. La influència del gegant asiàtic es fa palesa a tot el món.

La Xina es considerada com a la segona economia mundial al darrera  dels Estats Units,  i, segons l’OCDE,  serà la primera del món al 2016. Però el que s'ha de subratllar és que, des del crac del 2007, l'economia xinesa, en termes materials, supera de molt els EUA (En producció industrial i en dipòsits bancaris).

Els mitjans de comunicació donen per suposat que els EUA tracten d’impedir el desplegament del seu competidor.

També es dóna per cert que la Xina manté una estratègia mundial de no intervenció en les qüestions internes dels Estats i que, en general,  s'até  als interessos purament econòmics en la seva política de relacions exteriors.

Sigui com sigui, allò indiscutible és que la Xina ha desplaçat els EUA com a primer soci comercial a la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica.

     Però allò que motiva aquest escrit és assenyalar que les relacions comercials  de la Xina amb els països que són socis preferents van més enllà d'allò purament comercial.

    Per a remarcar-ho passo a fer els següents enunciats.

   Tesi: Una política exterior de no intervenció ideològica comporta per als països que l'exerceixen un enfrontament continuat contra les potències intervencionistes.

 

   Tesi:  Els països que aspiren a una major autonomia política i econòmica (i a una major seguretat), per principi,  cerquen la relació amb les grans potències no intervencionistes.

 

       S'ha de considerar com a maniobra de confusió l'intent dels mitjans ''occidentals'' de presentar la Xina com a nova potència colonial.

   Per descomptat,  la presència la Xina a l'Àfrica respon a la seva set de primeres matèries. Però s'ha de considerar que, a diferència dels imperis europeus, la Xina no ha fet cap guerra de conquesta a l'Àfrica. 

 

    Els països africans que són primers socis  amb la Xina ho són perquè han considerat més beneficioses  les ofertes comercials del país asiàtic.  Però haurem de veure que, de manera espontània, aquestes relacions comercials impliquen compromisos polítics. Segons això, es pot fer un enunciat.

      Tesi:  La voluntat d'autonomia econòmica dels països en desenvolupament comporta que els lligams econòmics amb els socis comercials esdevinguin polítics.

 

   O sigui, el fet que la Xina hagi esdevingut el principal soci comercial de l'Àfrica s'ha d'entendre com a conseqüència de la voluntat dels països africans d'alliberar-se de les relacions neocolonials a que pretenen mantenir els EUA i els imperis europeus.

 

      S'ha de saber: Tan bon punt un líder  africà pretenia alliberar-se del domini neocolonial,  les potències imperialistes amenaçaven amb desestabilitzar el país.

 

   (Vegeu un tipus d'amenaça imperial:  els tretze encausats pendents de judici al Tribunal Penal Internacional són, justament, tots ells, líders africans).

 

   La creixent agressivitat de l'Imperi ha provocat un augment de la conjunció entre països de règims molt diferents, socialment, política i econòmica considerats.

   On diu que aquesta conjunció mundial gira en torn dels països denominats ''Brics'' amb voluntat de reforçar en el multilateralisme i d'emparar-se en ell.

 

   Però haurem de veure que, a banda dels Brics, hi ha altres països que contribueixen decisivament a l'expansió del multilateralisme. L'Iran és l'exemple més notable. Des de la seva proclamació, 1989, la República Islàmica de l'Iran és en confrontació permanent amb els EUA i els seus aliats subordinats. Per altra banda, l'Estat persa ha esdevingut una potència mundial en tots els ordres.

    S'ha de saber que, al darrers temps, la projecció de l'Iran va més enllà de  l'Orient Mitjà o dels països islàmics. Amb l'establiment de la República Islàmica, l'Iran va iniciar un desplegament inaudit en tots els ordres.  La nació recuperava l'explotació dels seus propis recursos naturals, del petroli i del gas en particular (S'ha de destacar que els ingressos per petroli i gas només representen el 20 % del total. Vegeu la web Iran GDP Data & Country Report | Global Finance) .

     Mentre l'Aràbia Saudita (el major exportador de petroli) està tancada dins el seu règim feudal, l'Iran s'ha desplegat de manera extraordinària. Els mitjans occidentals procuren ignorar-ho, però l'Iran ha esdevingut el país capdavanter entre els països islàmics. Actualment, el país persa diu de tu als països europeus en relació a la indústria, la tecnologia i la ciència (L'exèrcit iranià va espantar els EUA quan, el dia 4.12.2011, va prendre el control d'un dona espia ianqui i el feu aterrar en territori propi. Per a més informació sobre aquest tema, podeu veure el post  L'Iran humilia els EUA).  

   Segons informa l'OCDE, l'Iran, al 2012, ha esdevingut la dissetena potència industrial mundial.

 

   De cada vegada són més poderoses les forces que pugnen pel multilateralisme. I dintre el conjunt divers d'aquestes forces, cal destacar les especials característiques dels grans països islàmics.

     Els països islàmics  mantenen un nivell de relacions molt alt debut a la força integradora de la religió musulmana. Això fa que els Estats islàmics i les amples masses musulmanes d'arreu del món són molt sensibles a tot allò que afecta el món islàmic (El succeïts de Gaza, per exemple, desperten onades de passió a tot el món islàmic. I ''La innocència dels musulmans'', la pel·lícula que ofèn l'Islam, va desfermar la fúria dels musulmans de tot el món).   

   De la llista del deu països, solament Turquia gira al voltant dels EUA i de l'OTAN. Vegem un breu repàs del paper que juguen aquests països respecte a l'estratègia multilateralista.

   L'Egipte (85 milions d'habitants). Les amples masses egípcies es revoltaren contra la dictadura d'En Hosni Mubarak, l'home que l'instrument  de Washington pel control de la seguretat (dels aliats dels EUA) a l'Orient Mitjà.

   No sabem fins a quin punt abastarà la promesa del president Mohamed Morsi de tirar endavant una política no sotmesa als interessos d'''Occident'', però sembla que els EUA tindran dificultats per a recuperar l'estatus que mantenien anteriorment.  Poden pensar que si el govern ianqui no és capaç d'evitar la fallida econòmica de Detroit, tampoc no està en condicions de solucionar els greus problemes econòmics d'Egipte (Per cert, un dels punts de l'acord de Camp Davis establia que l'Egipte havia de proporcionar petroli a Israel a un preu ''d'amic'').

 

    El Sudan (Extensió: 1.861.000 km. Població: 35 milions d'habitants.). La secessió del Sudan del Sud, al 2011, fa que el Sudan actual no pugui ésser considerat pròpiament com  un Estat gran. Tot i així, he inclòs el Sudan al grup dels grans  perquè la història recent del Sudan fa palesos els mals que se'n deriven de la política intervencionista de l'Imperi i, per altra banda,  el creixement del multilateralisme.

    (L'enfrontament dels països musulmans contra ''Occident'' determina una intensificació de l'islamisme.  I, viceversa, l'establiment de règims que imposen la xaria desperta l'hostilitat ''d'Occident'').

   Amb el cop d'Estat de 1989, Omar al-Bashir va establir un règim islàmic molt estricte basat en la xaria.

  Amb semblança amb l'Iran, al Sudan islamista va haver de patir – i pateix avui – tot de condemnes ''occidentals'' i de sancions de tot tipus.  I, a més a més, les agències d'intel·ligència ''occidentals'' van intervenir per tal d'incrementar els conflictes interns del règim d'Al-Bashir. Com a indicador de la intensitat del conflicte es pot assenyalar el fet notable que el Tribunal de la Haia s'atreví a processar i condemnar a al-Bashir per crims contra la humanitat (Tesi: els organismes de caràcter mundial, sense excepció, estan sota control de Washington, el de l'ONU, en primer lloc).

     Com a indicador del nivell de l'agressivitat de l'Imperi contra el règim sudanès, es pot assenyala el bombardeig de l'aviació israeliana a una fàbrica d'armes a Khartum, 24.10.2012.

    Per descomptat, ''Occident'' va donar  el suport a la voluntat secessionista de Sudan del Sud.

     L'hostilitat ''occidental'' contra el Sudan va provocar un major acostament del Sudan a la Xina i a Rússia (Actualment, aquests dos països són els principals socis comercials del Sudan).   

   Per altre costat, en referència a l'alt nivell d'interrelació islàmica, és de destacar els forts lligams que s'han fermat entre el Sudan sunnita i l'Iran xiïta. Podeu veure el post Sudan Iran relations.

 

   Nigèria (Extensió: 923.000 km. Població: 174 milions d'habitants; és l'Estat de major població de l'Àfrica).

    Amb una gran diversitat ètnica, els haussa, majorment musulmans,  al nord del país, són l'ètnia predominant a l'Estat. L'Islam és la religió amb més fidels (Qualques Estats del Nord han establert la xaria);  les diverses formacions cristianes són més presents al Sud.

   Des de la seva independència, a l'any 1960, Nigèria va fer de l'alliberament i de la restauració de la dignitat de l'Àfrica la pedra angular de la seva política exterior. 

    Una mostra destacada d'aquesta política, fou la derrota que Nigèria infligí a l'imperi francès. Els agents dels general De Gaulle a la guerra de Biafra van sortir escaldats.

   Tot i que les multinacionals d'Anglaterra, dels EUA i de França monopolitzaren l'explotació del petroli nigerià, la presència de la Xina a Nigèria es va començar a notar amb força a partir de la dècada del 2000. L'import del comerç entre els dos països passà de 2 bilions de dòlars a l'any 2000 a 18 bilions deu anys després. Actualment, Nigèria és el segon major soci comercial de la Xina a l'Àfrica, al darrere de la República de Sud-Àfrica.  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing de països exportadors a Nigèria.

    La Xina, com ha fet a una gran part de països africans, ha transformat el paisatge urbà de Nigèria amb una ingent inversió en carreteres, línies de tren, ports i aeroports.

    A subratllar:  la Xina, certament, no s'interfereix en els assumptes interns d'altres països ni fa propaganda ideològica, però això no vol dir que ni el PCX i ni el govern xinès no facin una acurada valoració política de les relacions exteriors de la Xina. Ans al contrari, tot fa pensar que els polítics xinesos segueixen una molt estudiada estratègia global amb l'objectiu d'aconseguir un món multilateral per tal de posar la fi a les amenaces militars de l'Imperi.

   Es pot constatar que els països del bloc multilateralista (anti-imperialista) tenen un creixement més gran  que el bloc imperialista.

  Amb relació amb això, vegeu que Nigèria ha tingut un creixement del PIB del 8 %, 7.4 % i 6.3 als anys 2010, 2011 i 2012, respectivament. I, com a contrast, Anglaterra i França al 2013 han entrat en recessió.   

 

   Tanzània (Extensió: 947.000 km2. Població: 48 milions d'habitants, amb predomini de la població musulmana). Encara que no es pot considerar Tanzània com un Estat islamista (però és de majoria musulmana),  el cert és que l'Islam és molt majoritari a Dar Es Salaam, la capital autèntica del país i el nucli de l'activitat econòmica; a Zanzíbar, els musulmans són el 99 % de la població.

    És de destacar que Tanzània ha sigut un dels primers països que ha visitat el nou president de la Xina, En Xi Jinping. Aquesta visita té a veure amb el fet que la Xina és el principal soci comercial de Tanzània, així com el primer inversor que han fet possible la construcció d'infraestructures essencial pel desenvolupament del país africà. S'ha de suposar que aquestes estretes relacions amb la Xina són determinants dels alts índex de creixement econòmic de Tanzània (Creixement: 7 %, 6.4 %, 6.9 %, durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament).

 

    El  Pakistan (Extensió: 796 km. Població: 193 milions d'habitants).

    Tot i que el govern pakistanès està subordinat als EUA, les amples masses del Pakistan es mostren furioses per causa dels drones ianquis, que bombardegen  sovint les àrees tribals del Nord de Pakistan, àrees la població de les quals és considerada  simpatitzant i compromesa amb els talibans.

    El govern (Els governs) pakistanès signà al 2002 un ''pacte contra el terrorisme'' amb el govern ianqui, de manera que reconeixia la subordinació a la política de Washington.

    Aquest país políticament molt desequilibrat (en contínues situacions de guerra i de guerra civil),  fa que el govern pakistanès desplegui o intenti desplegar línies polítiques de gran abast que en qualques casos semblen contradictòries.

   Com a ''aliat'' dels EUA, el Pakistan tenia el compromís de reduir els llaços econòmics amb l'Iran. Però, en contra d'això, el govern de Karachi va signar un acord amb Teheran, segons el qual es comprometia a completar el gasoducte  que ha de transportar gas iranià fins a Karachi (The joint multi-billion-dollar pipeline is designed to help Pakistan overcome its growing energy needs at a time when the country of over 180 million people is grappling with serious energy shortages.El tub d'unió, de 2700 km., amb un cost d'uns 1350 milions de dòlars, està dissenyat per ajudar el Pakistan a superar les seves creixents necessitats d'energia en moments en què el país s'enfronta a una greu escassetat d'energia. Actualment, el gasoducte ja és a la frontera entre els dos països).  L'actual govern pakistanès no sap com fer-ho per evitar la ira de Washington, que s'oposa frontalment al projecte.

    El creixement (econòmic, industrial i tecnològic) de països en desenvolupament com Pakistan posa en crisi l'estratègia de domini imperial dels EUA. Tot i que l'índex de creixement econòmic del país asiàtic és més aviat  moderat (3.1 %, 3 %, i 3.7 %, durant el 2010,  2011 i 2012, respectivament),  així i tot, contrasta amb relació als índex dels EUA. En canvi, a la darrera dècada, la Xina ha esdevingut el principal soci comercial amb relació amb la indústria i la tecnologia, tot abastant els 12.000 dòlars anuals l'import de les relacions comercials entre els dos països.

       Els grans projectes econòmics del Pakistan van de la mà amb la Xina. Destaca el projecte de construcció de centrals nuclears. Un altra fita important és la concessió de la gestió del port d'aigües profundes de Gwadar a la Xina, projecte que significa la creació d'un formidable corredor comercial i l'accés de la Xina  al Mar Aràbic.

 

   Bangladesh (Extensió: 144.000 km. Població 163 milions d'habitants).

    El país ha mantingut un notable creixement econòmic als darrers anys. Ha obtingut uns índex de creixement de 6.4 %, 6.5 % i 6.1 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

     Des de que Bangladesh es separà del Pakistan, al 1971, l'Índia fou el soci comercial majoritari. Però el predomini comercial hindú va caure en lent declivi, mentre la Xina esdevenia el major soci comercial de Bangladesh.

   Però allò a destacar sobre l'ascens comercial de la Xina amb els països del Sud-Est asiàtic és l'habilitat política i comercial. Els productes hindús igualaven els xinesos amb qualitat i preu, però perderen els mercats per causa d'una política que no generava confiança (Bangladesh ha vist i veu l'Índia com a una amenaça militar) i per causa d'una administració comercial inadequada. L'administració xinesa s'ha mostrat, en tot temps, molt disposada a satisfer les demandes dels seus socis comercials.

    Els EUA, com a aliat de l'Índia, deixava al seu aire el nou Estat de Bangladesh, això feu que aquest nou Estat, sentint-se desprotegit, s'aferrés decididament als pactes militars amb la Xina. Des de fa dècades, l'armament dels tres exèrcits de Bangladesh prové quasi absolutament del gegant asiàtic.   

   Actualment, les inversions i els préstecs xinesos són essencials pel desenvolupament i la seguretat de Bangladesh.

   

    Indonèsia (Extensió: 1.919.000 km. Població:  251 milions d'habitants, quart lloc mundial, primer lloc entre els països islàmics).

    Durant la crisi econòmica d'Europa i els EUA, Indonèsia ha mantingut un notable creixement econòmic, amb uns índex de 6 %, 6.5 %, i 6.2 % durant els anys 2010, 2011 i 2012, respectivament.

   Els anuncis de Washington d'augmentar la presència militar  ianqui al Pacífic no fan variar el procés de declivi dels EUA. Referent al comerç amb Indonèsia,  segons les estadístiques, es pot veure la pèrdua de posicions dels EUA respecte dels seus competidors. Així, a l'any 2011, els índex d'exportació d'Indonèsia, per països, eren els següents: el Japó, 16.6 %, la Xina, 11.3 %, Singapur, 9.1 %, EUA, 8.1 %, Corea del Sud, 8.1 %; i els índex d'importació feien: la Xina, 14.8 %, Singapur, 14.6 %, el Japó, 11 %,  Corea del Sud, 7.3 %, EUA, 6.1 %, Tailàndia, 5.9 %. A l'any 2012, la Xina ha esdevingut el major soci comercial d'Indonèsia.

   De cada dia que passa, els grans països islàmics van guanyant autonomia i les flotes de l'Imperi no ho poden impedir.

    Com a demostració de la seva autonomia política enfront de Washington, des de el 2008,  Indonèsia fa públic reconeixement del dret de l'Iran a fer ús de la tecnologia nuclear amb finalitats pacífiques, així com denuncia la posició esbiaixada dels mitjans occidentals.

   De manera semblant, Indonèsia ha intensificat les seves relacions amb l'Iran, econòmiques, culturals, dels mitjans de comunicació, tecnològiques, científiques i militars (Podeu veure la web Indonesia-Iran relations).

    Indonèsia juga un paper actiu al Grup dels Vuit Països pel Desenvolupament (D-8), al Moviment de Països No Alineats (NOAL) (El 8-D el formen Nigèria, Egipte, Turquia, Iran, Malàisia, Pakistan, Bangladesh i Indonèsia).

 

  

La derrota dels ''Rupert Murdoch''.

quetgles | 18 Juny, 2013 18:54

                         La derrota dels ''Rupert Murdoch''

 

    Eren tan poderoses aquelles Corporacions que els seus membres creien que tenien el monopoli de la veritat, i el  del bé i del mal. Se sentien quasi omnipotents.

     Creien aquells magnats que comprant els mitjans, tindrien el monopoli de la veritat. Aquells financers no feien sinó aplicar les normes elementals del sistema capitalista al sector dels mitjans de comunicació de masses.

   L'esquema era simple:  Una corporació mediàtica havia de funcionar a la manera capitalista.

   Aquells magnats consideraven que tenien blindat el monopoli de la veritat; pensaven que cap petita empresa externa podria intentar competir amb ells.

 

      Però aquells dèspotes erraven. En efecte, als darrers temps (2001-2013), a les pròpies àrees atlàntiques, les amples masses van desconfiar de la ''veritat'' que els oferien  els ''Rupert Murdoch''.  I encara més desconfiança mostraren les amples masses de les grans àrees ''no occidentals''.

   Les respostes contra els ''Murdoch'' ha sigut molt àmplia i rica a les diverses àrees del món.   I notable ha estat la creació de mitjans al món islàmic.

   Un dels mitjans ''orientals'' que fa l'escac i mat als mitjans ''occidentals'' és Islam Times online in english, jo crec.    Aquest diari, aparegut fa un any, fa un periodisme d'investigació que posa al descobert la mistificació de la premsa  capitalista.

   En especial, Islam Times s'endinsa dins la complicada trama d'interessos i de conflictes de l'Orient mitjà i intenta desxifrar-los; però, alhora, mostra els vincles entre els agents regionals i les gran potències imperialistes, Israel inclòs. Pel que sembla, l'audiència de Islam Times puja de manera exponencial; tant de bo, si deixa kao En ''Murdoch''.

    He pensat que seria bo fer una modesta contribució de publicitat de Islam Times entre els internautes catalans.

Els emperadors occidentals van nus, segons explica En Finian Cunningham.

quetgles | 12 Juny, 2013 18:06

 

       Els emperadors occidentals van nus, segons explica En Finian Cunningham.

 

        Segons explica aquest destacat comentarista, la victòria de l'exèrcit sirià a Qusair ha significat el principi de la fi de la criminal guerra promoguda per l'Imperi (els imperis, el FUKUS).

   I, paral·lelament, també es fa palesa la derrota imperial a la guerra mediàtica.

   Per part meva,  faig la meva modesta aportació a la difusió del periodisme crític.

   Els catalans haurien de saber que la guerra de Síria ens afecta.  Que les derrotes de les forces imperials fan créixer les possibilitats d'alliberament dels pobles oprimits, com és el cas de Catalunya (Sencera). Que és ridícul anar a París, la capital del terrorífic l'imperi francès, per explicar la bonesa de la causa catalana (París  té tot  d'espies que informen de continu sobre la situació a Catalunya-Principat. França en tot temps fa aliança contra Catalunya).

   

 

 

           

 

 

         Els emperadors occidentals van nus


  11 juny 2013

 Per Finian Cunningham




 Ara, igual que amb els excrements dels insurgents en retirada, els governs occidentals s'estan executant por de l'exposició condemnatòria. Aquesta setmana, la Casa Blanca és sostenir una sèrie de reunions d'emergència sobre Síria. Secretari d'Estat dels EUA John Kerry ha hagut de cancel · lar una gira per Orient Mitjà per tal d'assistir a aquestes reunions. A les targetes de discussió és els EUA avanç cap l'enviament d'armes i un altre tipus d'ajuda letal obertament al seu exèrcit subministra estrangera a Síria - un moviment desesperat que probablement no va a succeir perquè l'agenda criminal occidental ja ha estat derrotat. El govern d'Obama - atacat per altres escàndols i la implosió de legitimitat entre el poble nord-americà i al món en general - no està en condicions d'intensificar la criminalitat a l'Orient Mitjà ".

 Entrevistes relacionats:

  'West després excusa per intervenir a Síria "
  "EUA utilitza diners dels impostos per pagar els terroristes '


 La victòria militar de les forces del govern de Síria a la ciutat central estratègica de Qusayr la setmana passada va ser una fita per diverses raons. Però dels punts d'inflexió crucial anunciats per aquest esdeveniment, un és inimitable clar - les potències occidentals, els aspirants a emperadors de Síria, destaquen nua a la seva conspiració criminal fallit de destruir el país.


 Aquests aspirants a emperadors - Washington i ex de la regió - ha estat potències colonials, la Gran Bretanya i França - han demostrat demostrativament no tenir la més mínima credibilitat. Els emperadors no tenen roba i estan a la recerca d'empara.

 L'exèrcit sirià ara té la mà superior i l'impuls cap a la victòria absoluta en un conflicte que ha saquejat grans franges de la nació siriana, el que resulta en un màxim de 80.000, principalment civils, morts, i causant 4-5000000 refugiats interns i externs.

 Insurgents recolzats per Occident estan sent destruïts o enviats dels llogarets i pobles de Síria, l'exèrcit sirià es mou ràpidament cap al seu pròxim objectiu d'alliberar la segona ciutat important del país, Aleppo, al nord. Aquest xoc pot resultar una lluita més sagnant i perllongada que la campanya de tres setmanes per reprendre Qusair. Però, donada la seva pèrdua fulminant dels combatents i la ruptura de les rutes de subministrament clau a través de Qusayr, l'eventual derrota dels insurgents a Aleppo sembla gairebé assegurada.

 La reconquesta d'Alep, i el tancament de la línia de subministrament d'armes a l'OTAN de Turquia al nord, que després resulten ser l'últim reducte dels mercenaris recolzats des de l'estranger. Aquests mercenaris han estat aterroritzant Síria des de març de 2011 a instàncies dels poders de l'OTAN i els seus aliats regionals, entre ells Israel, Jordània, Turquia, Aràbia Saudita i Qatar. Per tant, l'agenda occidental de canvi de règim per enderrocar el president Bashar al-Assad és, en una paraula, una lletra morta.

 Però potser una repercussió més revelador de la victòria a Qusair és el nu pelat de la cara lletja de l'imperialisme occidental a Síria i la regió en general.

 La ruta dels mercenaris que havien assetjat Qusayr durant l'any passat va mostrar més clarament que fins i tot el component en gran mesura estrangera de l'anomenat Exèrcit Lliure de Síria i el mínim suport entre la població siriana per aquest equip d'Al-Qaida extremistes vinculats. La FSA deurien en endavant conegut com l'Exèrcit subministra Exterior. Sense subministraments estrangers, no hi ha FSA, i mai hauria estat un en el primer lloc.

 Per què van ser els 30.000 habitants de Qusayr obligats a amagar a casa seva durant l'any passat, mentre que les bandes de Líbia, Egipte, Tunísia, Aràbia Saudita, Txetxènia, Iemen, jihadistes autodenominats franceses i britàniques i, sí, els oportunistes criminals locals sirians, vagaven per la carrers, saquejant i maltractant?

 Quan aquests assassins recolzats per Occident i els bandits van ser finalment queden sense Qusayr dimecres passat, per què els habitants saluden l'exèrcit sirià i els seus companys libanesos d'Hezbollah amb alleujament i gratitud? Per què s'han fet celebracions de carrer a Qusair complimentar la restauració de la vida civil?

 Per què milers de residents de Qusayr fugir de la ciutat en l'últim any? Per descomptat, es tractava d'escapar dels anomenats "rebels" recolzats per Occident que van imposar la seva draconiana, la tirania fonamentalista trenat que van adoptar dels seus mecenes saudites i Qatar. Aquest és el mateix tipus de tirania que s'està imposant en les comunitats que pateixen d'Alep encara sota el control dels mercenaris.

 Aquesta setmana, van sorgir informes d'un nen de 14 anys d'edat, a Alep, que va ser executat en una plaça pública per homes armats estrangers perquè suposadament blasfemat amb una tassa de cafè. Va ser condemnat a mort per un tribunal popular abans de rebre dos trets al cap davant de la seva mare i el seu pare.

 Per què és que ara els habitants que havien fugit de Qusayr - musulmana, sunnites, xiïtes, alauita, cristià la mateixa manera - es tornen a la seguretat reprès de la seva ciutat per recollir els seus fins ara pacífica vida col-existents?


 Cap d'aquestes preguntes se'ls demana en els principals mitjans de comunicació occidentals, o dels polítics occidentals, des de la caiguda de Qusair. Increïblement, la cobertura dels mitjans occidentals sobre Síria sembla assotada per un mutisme sobtat durant la setmana passada, com paralitzat per una enorme clau llançat a les seves rodes. Convenientment, l'agenda informativa sembla haver canviat inexplicablement a altres assumptes.

 En aquesta conjuntura, el que els governs occidentals i el seu sistema de propaganda dels mitjans més volen evitar és que el públic occidental per veure el nu, la veritat evident: que els governs i els mitjans de comunicació han estat mentint durant els últims dos anys sobre el que està passant a Síria. Aquest país no es troba en un aixecament a favor de la democràcia, amb el suport dels sirians i els poders occidentals benvolents. Per contra, Síria ha estat sotmès a una guerra encoberta criminal d'agressió de les potències occidentals per als interessos estratègics egoistes en el petroli i el gas ric en Orient Mitjà. Aquest tipus de conspiració és el que els criminals de guerra a Nuremberg van ser penjats per.

 Qusayr ha crims governamentals occidentals a l'Orient Mitjà en clar. I és per això que la història està sent descartat pel forat de la memòria dels mitjans occidentals.


 Així que anem a arrossegar fora del forat de la memòria. Per aconseguir els seus objectius il · lícits, els governs occidentals han canalitzat en secret armes, diners, forces especials i les xarxes d'assassins despietats estrangers en un país sobirà per terroritzar als seus habitants en la presentació del seu programa per al canvi de règim. La sang de 80,000 poble sirià està a les mans dels presidents occidentals, primers ministres i els diplomàtics estrangers: Barack Obama, David Cameron, François Hollande, John Kerry, William Hague i Laurent Fabius. Tots ells estan acusats i han de ser jutjats per un tribunal de crims de guerra.

 Quan les forces de l'exèrcit sirià van reprendre el bombardejada, poble sabotejat de Qusayr, la façana occidental de la simulació i la propaganda va ser demolit per sempre.

 Ara, igual que amb els excrements dels insurgents en retirada, els governs occidentals s'estan executant por de l'exposició condemnatòria. Aquesta setmana, la Casa Blanca és sostenir una sèrie de reunions d'emergència sobre Síria. Secretari d'Estat dels EUA John Kerry ha hagut de cancel · lar una gira per Orient Mitjà per tal d'assistir a aquestes reunions. A les targetes de discussió és els EUA avanç cap l'enviament d'armes i un altre tipus d'ajuda letal obertament al seu exèrcit subministra estrangera a Síria - un moviment desesperat que probablement no va a succeir perquè l'agenda criminal occidental ja ha estat derrotat. El govern d'Obama - atacat per altres escàndols i la implosió de legitimitat entre el poble nord-americà i al món en general - no està en condicions d'intensificar la criminalitat a l'Orient Mitjà.

 Els informes d'Associated Press, "[sirians] líders de l'oposició [és a dir, titelles occidentals] han advertit Washington que la seva rebel · lió podria enfrontar pèrdues devastadores i irreversibles sense un major suport."

 Aquesta frase ho diu tot. Els emperadors van nus.

 FC / PR




 Finian Cunningham, originari de Belfast, Irlanda, va néixer el 1963. Ell és un destacat expert en assumptes internacionals. L'autor i comentarista dels mitjans de comunicació va ser expulsat de Bahrain al juny de 2011 pel seu periodisme crític en què va destacar violacions de drets humans pel règim recolzat per Occident. Ell és graduat del Màster en Química Agrícola i va treballar com editor científic de la Royal Society of Chemistry, Cambridge, Anglaterra, abans de seguir una carrera en el periodisme. També és músic i compositor. Durant molts anys, va treballar com a editor i escriptor en els principals mitjans de comunicació, incloent el mirall, Irish Times i Independents. Ell es basa ara en l'est d'Àfrica, on està escrivint un llibre sobre Bahrain i els Emirats Spring.He col · condueix un programa setmanal d'actualitat, diumenge a les 15:00 GMT a Ràdio Bandung. Més articles d'Finian Cunningham

 

Qatar al descobert.

quetgles | 10 Juny, 2013 19:20

 

 

 

 

                     

                                         

 

                       Qatar al descobert.

 

 

  Qatar és un emirat molt petit, però amb uns enormes ingressos econòmics  procedents de l'explotació del petroli i del gas.  Aquests alts ingressos projecten l'ombra de l'emir de Qatar sobre les qüestions eminents que afecten els països de l'Orient Mitjà i del món islàmic  (La projecció internacional de Hamad al-Thani afecta fins tot l'esport català; en efecte, al-Thani és  patrocinador del Barça).

    L'Emirat de Qatar és una monarquia absoluta. Al-Thani disposa de tots els poders de l'Estat, i, actua com si fos un gran rei que intervé decisivament en el ressorgiment de l'Islam, creu ell.

    El retard polític de l'Estat espanyol fa que les classes populars catalanes no disposin d'una informació fiable sobre els esdeveniments que succeeixen al món.

   Es pot constatar que els mitjans espanyols i els catalans ofereixen una informació pobre i esbiaixada sobre les aventurisme  de al-Thani.

   He pensat que seria bo fer una transcripció d'un article aparegut a Islam Times, 9.06.13, on s'expliquen les contradiccions de la política de l'Emir de Qatar.

    Al meu parer, les cròniques de la premsa ''oriental'' superen intel·lectualment les de l'''occidental''.

   Vegeu l'article.



Qatar és un projecte de sedicions, no solucions

Islam Times, - Estava clar des del principi que la barreja aprovada per Qatar en els mitjans de comunicació, així com la política i financerament, compta amb el suport de l'estranger i el seu objectiu a la cara és trobar els canvis necessaris en l'àmbit àrab, però es dedica en essència es dirigeix ​​en contra del que diu.



Qatar és un projecte de sedicions, no solucions
 Aquí, les pràctiques de Qatar per donar suport a les forces de l'extremisme i l'expiació en diversos països àrabs i islàmics caure i fer malbé les situacions i fer-les més complicades s'han posat de manifest, així com tractant d'arrossegar les forces polítiques al que vol diabòlicament , amb l'esperança de fer canvis que podrien obstaculitzar les aspiracions dels pobles àrabs, especialment l'assoliment d'un renaixement global que podria reconstruir la realitat àrab deteriorament.

 
El projecte de Qatar avui s'ha posat de manifest per tots i ha començat a enfrontar-se als contratemps en la majoria dels camps, s'observa això en el nivell de Síria, Tunísia, Líbia i altres països. Al-Qassam (el braç armat de Hamàs), s'han adonat de la gravetat de la diapositiva de Qatar i la necessitat de complir amb les constants palestins i els seus partidaris veritables com la República Islàmica de l'Iran i el Hezbollah libanès. De fet, el fracàs de Qatar té empènyer altres partits opositors com Aràbia Saudita per omplir el buit, i tractar d'excloure Qatar dels projectes de canvi que es persegueix a través dels seus mètodes flagrants en aquest nivell. No obstant això, els jugadors saudites no són més pobres que el paper de Qatar que sembla estar en declivi amb la disminució d'altres actors regionals com Turquia, que practica amb Qatar un paper conjunt en el nivell de suport a les forces radicals de la regió, i l'adopció d'intermediació política en la promoció i comercialització dels projectes occidentals i americans, amb l'esperança de guanyar una mica de crèdit del que queda de la riquesa i els recursos de la regió controlada pels poders internacionals dominants.


Qatar i el paper d'intermediació política


Qatar es va donar a conèixer en el marc polític paper mediador després del seu actual Emir excloure al seu pare del poder el 1995, el que ha ajudat a posseir canal Al-Jazeera, amb el que s'estava mostrant en aquest moment de la neutralitat dels mitjans de comunicació abans de passar a exercir el paper de la radiodifusió la mentida i la sedició de diversa índole. Petit mida de Qatar en termes geogràfics i de població, així com gaudir d'un bon potencial financer van ser també raons per a l'habilitació, i per descomptat totes aquestes condicions no hauria ajudat a Qatar per reencarnar el nou paper, si no de la coberta de EUA. Com a resultat, Qatar organitzar dues reunions de l'Organització Mundial del Comerç i aprovar nombrosos projectes polítics i no polítics molt més grans que la mida, la capacitat, i la història.


Potser les etapes més perilloses del paper adoptat per Qatar és l'etapa de tractar amb els grups takfiris i terroristes i l'ús d'ells en molts àmbits i en les diverses formes en consonància amb les polítiques nord-americanes i sionistes a la regió, especialment pel que fa a fomentar conflictes sectaris i religiosos a la regió àrab.


Qatar va començar aquesta tasca a través de dedicar canal Al-Jazeera com una cobertura de mitjans per als grups afiliats a Al-Qaida i els moviments salafistes i wahhabites, i després es va desenvolupar per proporcionar barrils per a ells i donar-los suport amb diners i armes i totes les possibilitats de persistir, inclosa la prestació d'assessorament especialitzat d'intel · ligència i informació, sense esmentar el suport als clergues, que permeten l'expiació, el vessament de sang, i practicant el terrorisme en les seves formes més lletges.


Els crits de Tunísia, el vaixell insígnia de la primavera àrab, a causa de la temptació sectària encapçalada per Qatar i Aràbia Saudita al seu territori, el creixent paper dels grups salafistes a Egipte, la continuació del terrorisme sistemàtic a l'Iraq, i aixafar als terroristes en el seu conjunt, a Síria, tot això influirà de manera negativa sobre el paper de Qatar tard o d'hora. A més, els efectes d'aquestes apostes perilloses es recuperarà de nou tal com vam veure que succeeix en les mans dels afganesos àrabs, que va transferir les seves males experiències dels seus països d'origen després d'haver tornat a ells.


L'Emir de Qatar és un corredor d'inepte i no un professional


El més perillós és que els nous agents són com els venedors ambulants que no tenen tittles estables i les seves funcions són dictades a ells i no identificat per ells. Hi ha sostres i àrees específiques per a ells per endavant, pel que els seus camins estan subjectes a canvi en qualsevol moment, i les seves promeses mai es pot confiar. Fins i tot, el seu paper està en risc de ser cancel · lada en qualsevol moment America decideix fer això.


Per tant, Qatar encara es considera un corredor variable que podria ser omès qualsevol moment, i després es pot convertir en contra dels projectes que adopta avui contrari al que se suposa ara. Això ve perquè adopta la tasca d'intermediació com un hobby i no amb soltesa i no s'ha obtingut la marca d'intermediació, però, i per tant podria ser la víctima de les polítiques adoptades per avui. Per tant, ens adonem de com Qatar falsament dóna suport canviar el règim de Gaddafi a Líbia, és l'enemic número un en contra de Síria, i es fa passar per la defensa dels sunnites a l'Iraq amb l'objectiu de generar el sectarisme, i això no és sinó el resultat de la intermediació política que té cap credibilitat real i duradora.

 

 

 

 

 

Qatar al descobert.

quetgles | 10 Juny, 2013 19:18

 

                                                                     Qatar al descobert.

 

 

  Qatar és un emirat molt petit, però amb uns enormes ingressos econòmics  procedents de l'explotació del petroli i del gas.  Aquests alts ingressos projecten l'ombra de l'emir de Qatar sobre les qüestions eminents que afecten els països de l'Orient Mitjà i del món islàmic  (La projecció internacional de Hamad al-Thani afecta fins tot l'esport català; en efecte, al-Thani és  patrocinador del Barça).

    L'Emirat de Qatar és una monarquia absoluta. Al-Thani disposa de tots els poders de l'Estat, i, actua com si fos un gran rei que intervé decisivament en el ressorgiment de l'Islam, creu ell.

    El retard polític de l'Estat espanyol fa que les classes populars catalanes no disposin d'una informació fiable sobre els esdeveniments que succeeixen al món.

   Es pot constatar que els mitjans espanyols i els catalans ofereixen una informació pobre i esbiaixada sobre les aventurisme  de al-Thani.

   He pensat que seria bo fer una transcripció d'un article aparegut a Islam Times, 9.06.13, on s'expliquen les contradiccions de la política de l'Emir de Qatar.

    Al meu parer, les cròniques de la premsa ''oriental'' superen intel·lectualment les de l'''occidental''.

   Vegeu l'article.



Qatar és un projecte de sedicions, no solucions

Islam Times, - Estava clar des del principi que la barreja aprovada per Qatar en els mitjans de comunicació, així com la política i financerament, compta amb el suport de l'estranger i el seu objectiu a la cara és trobar els canvis necessaris en l'àmbit àrab, però es dedica en essència es dirigeix ​​en contra del que diu.



Qatar és un projecte de sedicions, no solucions
 Aquí, les pràctiques de Qatar per donar suport a les forces de l'extremisme i l'expiació en diversos països àrabs i islàmics caure i fer malbé les situacions i fer-les més complicades s'han posat de manifest, així com tractant d'arrossegar les forces polítiques al que vol diabòlicament , amb l'esperança de fer canvis que podrien obstaculitzar les aspiracions dels pobles àrabs, especialment l'assoliment d'un renaixement global que podria reconstruir la realitat àrab deteriorament.

 
El projecte de Qatar avui s'ha posat de manifest per tots i ha començat a enfrontar-se als contratemps en la majoria dels camps, s'observa això en el nivell de Síria, Tunísia, Líbia i altres països. Al-Qassam (el braç armat de Hamàs), s'han adonat de la gravetat de la diapositiva de Qatar i la necessitat de complir amb les constants palestins i els seus partidaris veritables com la República Islàmica de l'Iran i el Hezbollah libanès. De fet, el fracàs de Qatar té empènyer altres partits opositors com Aràbia Saudita per omplir el buit, i tractar d'excloure Qatar dels projectes de canvi que es persegueix a través dels seus mètodes flagrants en aquest nivell. No obstant això, els jugadors saudites no són més pobres que el paper de Qatar que sembla estar en declivi amb la disminució d'altres actors regionals com Turquia, que practica amb Qatar un paper conjunt en el nivell de suport a les forces radicals de la regió, i l'adopció d'intermediació política en la promoció i comercialització dels projectes occidentals i americans, amb l'esperança de guanyar una mica de crèdit del que queda de la riquesa i els recursos de la regió controlada pels poders internacionals dominants.


Qatar i el paper d'intermediació política


Qatar es va donar a conèixer en el marc polític paper mediador després del seu actual Emir excloure al seu pare del poder el 1995, el que ha ajudat a posseir canal Al-Jazeera, amb el que s'estava mostrant en aquest moment de la neutralitat dels mitjans de comunicació abans de passar a exercir el paper de la radiodifusió la mentida i la sedició de diversa índole. Petit mida de Qatar en termes geogràfics i de població, així com gaudir d'un bon potencial financer van ser també raons per a l'habilitació, i per descomptat totes aquestes condicions no hauria ajudat a Qatar per reencarnar el nou paper, si no de la coberta de EUA. Com a resultat, Qatar organitzar dues reunions de l'Organització Mundial del Comerç i aprovar nombrosos projectes polítics i no polítics molt més grans que la mida, la capacitat, i la història.


Potser les etapes més perilloses del paper adoptat per Qatar és l'etapa de tractar amb els grups takfiris i terroristes i l'ús d'ells en molts àmbits i en les diverses formes en consonància amb les polítiques nord-americanes i sionistes a la regió, especialment pel que fa a fomentar conflictes sectaris i religiosos a la regió àrab.


Qatar va començar aquesta tasca a través de dedicar canal Al-Jazeera com una cobertura de mitjans per als grups afiliats a Al-Qaida i els moviments salafistes i wahhabites, i després es va desenvolupar per proporcionar barrils per a ells i donar-los suport amb diners i armes i totes les possibilitats de persistir, inclosa la prestació d'assessorament especialitzat d'intel · ligència i informació, sense esmentar el suport als clergues, que permeten l'expiació, el vessament de sang, i practicant el terrorisme en les seves formes més lletges.


Els crits de Tunísia, el vaixell insígnia de la primavera àrab, a causa de la temptació sectària encapçalada per Qatar i Aràbia Saudita al seu territori, el creixent paper dels grups salafistes a Egipte, la continuació del terrorisme sistemàtic a l'Iraq, i aixafar als terroristes en el seu conjunt, a Síria, tot això influirà de manera negativa sobre el paper de Qatar tard o d'hora. A més, els efectes d'aquestes apostes perilloses es recuperarà de nou tal com vam veure que succeeix en les mans dels afganesos àrabs, que va transferir les seves males experiències dels seus països d'origen després d'haver tornat a ells.


L'Emir de Qatar és un corredor d'inepte i no un professional


El més perillós és que els nous agents són com els venedors ambulants que no tenen tittles estables i les seves funcions són dictades a ells i no identificat per ells. Hi ha sostres i àrees específiques per a ells per endavant, pel que els seus camins estan subjectes a canvi en qualsevol moment, i les seves promeses mai es pot confiar. Fins i tot, el seu paper està en risc de ser cancel · lada en qualsevol moment America decideix fer això.


Per tant, Qatar encara es considera un corredor variable que podria ser omès qualsevol moment, i després es pot convertir en contra dels projectes que adopta avui contrari al que se suposa ara. Això ve perquè adopta la tasca d'intermediació com un hobby i no amb soltesa i no s'ha obtingut la marca d'intermediació, però, i per tant podria ser la víctima de les polítiques adoptades per avui. Per tant, ens adonem de com Qatar falsament dóna suport canviar el règim de Gaddafi a Líbia, és l'enemic número un en contra de Síria, i es fa passar per la defensa dels sunnites a l'Iraq amb l'objectiu de generar el sectarisme, i això no és sinó el resultat de la intermediació política que té cap credibilitat real i duradora.

 

La rep˙blica plat˛nica d'En Linde i d'En Becerra.

quetgles | 09 Juny, 2013 08:59

 

   

 

    La república platònica d'En Linde i d'En Becerra.

   

 

         Al seu llibre, titulat ''La República'',  En Plató pretengué la perversió dels valors democràtics i republicans. La República d'En Plató no és una república ni una democràcia. En Plató presenta com a superior al règim de les polis democràtiques, la seva utopia. Utopia, segons la qual, una elit de filòsofs (els millors) governa la ciutat sense que hagin estat elegits (En Plató no explica com s'ha de fer la selecció de l'elit i per accedir al poder). En lloc de democràcia, Plató ofereix aristocràcia, i, en lloc de república, un règim despòtic, policial, militarista, misogin i anti-obrer.

    El governador del banc d'Espanya, En Luis María Linde, al seu informe anual, va aconsellar fer més atrevida la reforma laboral fins al punt de permetre contractes laborals que trenquin el requisit del salari mínim. O sigui, proposa que es puguin fer contractes laborals on els treballadors tindrien sous inferiors als 645 euros mensuals. O sigui, que, segons ell, seria bo i convenient per a l'economia espanyola que hi hagués contractes de 500 o 400 euros mensuals.

    El consell d'En Linde ha provocat escàndol i s'ha debatut a tots els mitjans de comunicació. Però s'ha de dir que la proposta de rebaixar els salaris és una demanda comuna i constant de la CEOE.

    Sobre aquesta qüestió, vegeu uns plantejaments.

 

   Plantejament:  La classe empresarial és molt inferior numèricament a la classe dels assalariats. S'hauria de donar per descomptat que, dins un sistema realment democràtic, les regles laborals que prevaldrien serien les proposades pels treballadors assalariats; dins una pseudo-democràcia, no.

 

   Plantejament: En el cas que es generalitzin els contractes de sous inferiors als 600 euros, s'ha de saber que els treballadors de sous inferiors no podran pagar el lloguer   i les despeses de l'habitatge.

  Plantejament: Cas de que es generalitzés la baixada de sous, s'ha de saber que la crisi immobiliària (és a dir, el nucli de la crisi econòmica espanyola iniciada a l'època de N'Aznar) no faria sinó empitjorar.  Si ara sobren un milió d'habitatges, a un futur en sobrarien en  proporció al nombre dels assalariats de mini-renda.

 

     Respecte a aquesta qüestió, el catedràtic astròleg, En Santiago Niño Becerra ha investigat  sobre la matèria i ha conclòs que, en efecte, una bona part de la població assalariada no podrà disposar d'habitatge. Ell preveu que els treballadors en mini-sous i els treballadors jubilats  hauran de viure en mini-apartaments dins grans blocs comunitaris.

 

     Resta clar que En Becerra segueix la petja de la república platònica. Per a Plató hi havia l'elit dirigent, la classe dels soldats-policies i la classe dels treballadors (i la sub-classe de les dones). Per En Becerra hi ha, com diu ell, ''l'elit necessària'' (la classe dels empresaris) i ''el factor treball'' (la classe dels treballadors assalariats) que val poc i és prescindible. Per En Becerra allò socialment i econòmica decisiu són les Corporacions empresarials.

   Que ''el factor treball'' sigui la major part de la població no li provoca cap dubte democràtic a En Becerra. En Plató també considerava ''prescindibles'' els treballadors (Podeu veure l'article d'En Becerra  Mucho más que un tema de vivienda). 

  

  

    

 

 

 

1 2 3  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb