El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'Imperi perd la guerra mediÓtica.

quetgles | 31 Maig, 2013 11:48

 

     

 

 

     L'Imperi perd la guerra mediàtica. Centenars d'intel·lectuals nord-americans dissidents fan sentir la seva veu als mitjans ''no occidentals''.

 

      Els grans mitjans d'Europa i dels Estats Units acceleren la seva caiguda dins el pou del descrèdit.

   Els mitjans ''occidentals'' han de justificar que l'Imperi enviï els esquadrons de la mort a Síria, i han de presentar aquests escamots caníbals com  a ''combatents per la llibertat''.

    De manera semblant, han de presentar com ''un dret a la pròpia seguretat'' el bombardeig de Damasc per l'aviació israeliana. I, en canvi, posen el crit al cel contra la instal·lació de míssils de defensa antiaèria per part del govern sirià.

    Dos anys de guerra i de terror, i els mitjans ''occidentals''  propugnen més guerra i la intervenció militar, coincidint, curiosament, amb les declaracions fetes pel president Barack Obama sobre aquest assumpte.

    El president de Síria, En Bashar al-Assad i els líders ''orientals'', en tot moment, proposen converses de pau entre el govern i l'oposició.

 

   He quedat gratament sorprès de la capacitat de síntesi d'En Webster Tarpley, distingit intel·lectual nord-americà.

   Els mitjans catalans presenten els conflictes bèl·lics – com és ara el de Síria – com a esdeveniments llunyans que no afecten Catalunya. En contra d'aquesta visió de falsa bandera etnocèntrica, el post d'En Tarpley posa de relleu la dependència de països com Catalunya respecte del sisme polític global. Així, al post es pot llegir el següent: Avui, cada vegada és més evident que els esquadrons de la mort d'al-Qaida terroristes que l'OTAN i Israel han estat utilitzant per desestabilitzar al govern del president sirià Assad s'enfronten a un futur molt incert. Si aquests terroristes anaven a patir una derrota decisiva o fins i tot un col · lapse total, això dràsticament exposar la fallida intel · lectual, moral i política dels actuals governants de la Gran Bretanya, França, Estats Units i altres països. El camí seria llavors clar per convertir la guerra internacional de l'agressió en una lluita interna de les reformes revolucionàries.

 

     He pensat que seria bo contribuir a la difusió del pensament d'aquest filòsof, encara que modestament. Per això, he penjat el seu article sobre la imminent vaga general que preveu.

 

 

PressTV - The coming mass strike upsurge of 2014-2015

 

 

 

 

 

Els Estats Units no es pot erigir en jutge de l'Iran, segons el doctor Mohammad Marandi.

quetgles | 24 Maig, 2013 08:23

  Els Estats Units  no es pot erigir en jutge de l'Iran, segons En Mohammad Marandi.

 

     El doctor Mohammad Marandi argumenta que els EUA, principal sustentador de la major part de dictadures, no està en condicions d'emetre un judici sobre el procés electoral de l'Iran.

     Es pot veure que, en efecte, tots els cops d'Estat a l'Amèrica llatina han estat promoguts per Washington.

  Es pot fer un enunciat dient que la CIA i altres agències de guerra ianquis amenacen a tots aquells països que no es dobleguen als designis de l'Imperi.

   He pensat que seria bo posar l'informe publicat a PressTV a l'abast dels internautes catalans.  

  És el que segueix:  Comentarista polític iranià En Mohammad Marandi diu com a partidari de les dictadures de tot el món, els EUA no està en condicions d'emetre un judici sobre el procés electoral de l'Iran, Informes de premsa de televisió.


"Estats Units no critiquen Israel per ser un règim d'apartheid. No criticar Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units, Jordània i les altres dictadures ", va dir En Marandi en una entrevista amb Press TV el dijous.


L'analista iranià va afegir que els aliats dels Estats Units a la regió, com Aràbia Saudita i Qatar "no només no tenen democràcies o les eleccions, que ni tan sols tenen una constitució. Es propaguen l'extremisme, tant en el pla religiós i el terrorisme com el veiem al nord d'Àfrica i a Síria ".

En Marandi va afegir que els EUA també va recolzar l'exgovernant egipci Hosni Mubàrak i l'enderrocat dictador tunisià Zine L'Abidine Ben Ali fins al final.

Referint-se al suport de Washington als militants a Síria, En Marandi va declarar que els EUA està finançant els mateixos terroristes i les forces d'al-Qaida qui utilitza com a pretext per envair l'Iraq i l'Afganistan, causant la "misèria per a milions de persones en aquesta regió, [i] matant a una infinitat de persones ".

"Així que no hi ha raó per pensar que els Estats Units realment li importa en absolut sobre la voluntat del poble iranià", va dir l'analista iranià.

El portaveu del Departament d'Estat dels EUA, Patrick Ventrell, el 21 de maig va criticar Consell de Guardians de l'Iran per la seva investigació d'antecedents dels aspirants a la presidència.

Un total de 686 persones s'havien registrat a partir del 7 de maig al 11 de 11 eleccions presidencials de la República Islàmica, que se celebrarà el 14 de juny.

A principis d'aquesta setmana, el Ministeri de l'Interior de l'Iran va publicar la llista dels vuit candidats aprovada pel Consell de Guardians a la presidència.


   Per a una major informació, podeu baixar www.presstv.ir/detail/2013/02/28/291214/us-wants-to-victimize-ordinary-iranians/ - Translator

''Occident'' perd la guerra a SÝria; i la premsa ''occidental'' perd la guerra mediÓtica.

quetgles | 23 Maig, 2013 08:24

 

  

 

  ''Occident'' perd la guerra a Síria; i la premsa ''occidental'' perd la guerra mediàtica.

 

    On diu ''Occident'' per a referir-se als EUA i els seus aliats subordinats,  i premsa ''occidental'' als mitjans que combreguen amb el sistema capitalista i amb l'imperialisme del Frukus (la sigles en anglès de França, Anglaterra i els EUA).

     De cada dia hi ha més informació segons la qual la coalició que pretenia desballestar Síria està perdent la guerra.

    Però, a més a més, la premsa sionista (la major part dels mitjans d'Europa i de Nord-Amèrica) perd la guerra mediàtica.   

   Resta palès que la premsa sionista menteix i oculta informació, i, alhora, centenars (o, tal vegada, milers) de periodistes i d'investigadors mostren la brutalitat, la criminalitat i la complicació dels agents imperialistes.

   El post que adjunto d'En Gordon Duff, publicat a PressTV, 22/05/2013, considero que és un dels informes que més ajuden a comprendre con funciona la trama de la guerra a Síria. Podeu prémer el post El fracàs per fer caure Síria.  He pensat que, potser, el post podria despertar l'interès dels savis de Sió del diari Ara.

  

Blesa, Aznar i Aguirre ficaren mÓ a Caja Madrid, segons Sirius.

quetgles | 20 Maig, 2013 08:21

    

    Segons Sirius.cat, En Blesa, N'Aznar i Na Aguirre ficaren mà a Caja Madrid.

       He pensat que seria bo difondre la notícia, i, alhora, donar suport a Sirius.  Vegeu la web .

    Notícies Sirius: Blesa, Aznar, Aguirre i la màfia de Miami que es lucraren amb Caja Madrid

Tanmateix Washington no pot barrar la veritat.

quetgles | 18 Maig, 2013 18:23

 

 

  

                      Tanmateix Washington no pot barrar la veritat.

 

  A l'atenció dels savis de Sió de The New York Times i a la dels savis de la premsa catalana.

    Es pot constatar que són centenars els periodistes nord-americans i anglesos que denuncien la malvestat de l'imperialisme de l'actual govern de Washington.

   He pensat que seria bo  promoure l'article que En Yusuf Fernandez va publicar a PressTV, 16/05/2013, amb el títol ''Les armes russes defensen Síria'', article d'investigació que fa palesa l'estratègia mundial dels diversos agents que hi intervenen; en aquets cas, principalment, la de Rússia i els EUA, en relació a Síria.

   Podeu baixar el post Russia arms defend Syria .  

Els sionistes catalans, nuncis inquiets dels plans de l'Imperi.

quetgles | 17 Maig, 2013 07:45

          Els sionistes catalans, nuncis inquiets dels plans de l'Imperi.

 

   N'Antoni Segura, catedràtic d'història de la UB, mostrava la seva inquietud pel retard dels plans de Washington sobre Síria. En un articlet al diari Ara, 16.05.2013, En Segura  feia una gran exclamació tot dient ''La  no intervenció està portant Síria a l'abisme de la confrontació sectària i religiosa''.  El catedràtic declara la seva preocupació ''per les conseqüències imprevisibles però catastròfiques per a l'estabilitat i la seguretat de la regió, així com de tota la Mediterrània oriental''. Assegudet a de  la seva càtedra, En Segura, en unes poques línies, ens ''aclareix'' el garbuix sirià, tot dient que ''les responsabilitats (ell es refereix ''als mals'') semblen prou repartides entre el règim de Bashar al-Assad i determinats grups combatents de l'oposició, com les brigades de Faruq''. Davant la desgràcia, En Segura lamenta ''la inoperància dels EUA,  Rússia i UE per afrontar la crisi siriana.

    Qualques aclariments al catedràtic.

   Primer. Sembla que ''occident'' ha perdut la guerra mediàtica. Els comentaristes ''dissidents''  en tot temps han acusat els EUA de ser el promotor de l'intent d'enderrocar al-Assad.

   Segon. La intervenció que postula En Segura és la que propugnen els EUA i els seus aliats subordinats de la UE (En especial, els subimperis, França i Anglaterra).

   Tercer. Certament, no hi ha hagut intervenció dels bombarders de l'OTAN a Síria, però Aràbia Saudita, Qatar (el de la samarreta del Barça) i Turquia han de plataforma per a  la intervenció a gran escala d'escamots assassins de nacionalitat no siriana.

   Quart. En Segura deu creure que els lectors són molt ignorants.  Les propostes de solució de la crisi siriana són diverses i contraposades. L'Egipte, l'Iran, Rússia i la Xina,n en tot moment, han proposat converses polítiques entre el govern sirià i l'oposició.

    Cinquè. Ha sigut l'actitud decidida de Rússia i de la Xina al Consell de Seguretat, la que ha impedit el bombardeig de l'OTAN a la manera de Líbia.

    Sisè. Els qui s'atreveixen a demanar la intervenció militar a Síria coincideixen amb els sionistes i amb els ''falcons'' de l'Imperi.

 

      Els periodistes i columnistes que fan un exercici de propaganda de les tesis imperials (exercici molt comú als mitjans ''occidentals''), no els queda altre recurs que amagar, embullar i mentir.

     Com a contrast, he pensat que seria bo divulgar l'informe d'En Patrick Henningsen, publicat al diari rus RT, 14.05.2013. Premeu Perquè la ''línia vermella'' de N'Obama se li ha tornat rosa.

 

 

 

   

El diari Ara, un niu de sionistes

quetgles | 14 Maig, 2013 21:23

 

 

 

                     El diari Ara, un niu de sionistes

 

      El dia després del feréstec bombardeig israelià sobre Damasc, va En Farruqo Domènech, ninotaire del diari Ara, i dibuixa un ninot que figura que és Bashar Al-Assad, el president de Síria, amb aspecte terrible i amb un escrit que diu ''ASSADSSÍ''. S'ha d'entendre que vol suposar que Al-Assad és l'inductor de l'atemptat a la ciutat de Reyhanli, a la frontera turca.  

  Hem de suposar que En Domènech es sent molt segur acusant Al-Bassad de criminal. Hem de pensar que es sent còmode dins el niu.

    El diari Ara, dia sí dia també, fa campanya permanent contra el règim d'Al-Assad.  Sempre compareix N'Assad com el dictador i el dolent. Els mercenaris exportats a Síria són ''els militants de la llibertat'' o, també, ''L'exèrcit sirià lliure''. No en diuen res, els del diari, sobre el reietó feudal de Qatar (l'amo de Qatar Fundation que figura a les samarretes del Barça), ni sobre el monarca absolut de l'Aràbia Saudita, ni sobre els plans de N'Erdogan sobre el ressorgiment de l'imperi otomà. Tots tres envien homes i armes, d'amagat, cap a Síria.

   Tampoc diuen res, els del Ara, sobre el suport – amb diners i amb armes - d'Obama, de Cameron i d'Hollande als escamots d'assassins que actuen a Síria.    

   Tot fa pensar que els crims contra la humanitat que pateix Síria superen allò imaginable.   La web que adjunto és a l'atenció d'En Farruqo Domènech i a la dels del niu. Canibalismo en Siria

   

La independŔncia de Catalunya. Un cop d'ull a la hist˛ria.

quetgles | 14 Maig, 2013 08:29

 

 

  

                        La independència de Catalunya. Un cop d'ull a la història.  

 

       ''Un cop d'ull a la història'', en el sentit que es pot comprovar  que Catalunya ha tingut a les mans l'establiment d'un Estat propi en diverses ocasions de l'època moderna. No cal esser un historiador per a comprovar-ho, sinó que és a l'abast de les amples masses.

   Vegem-ne qualques exemples històrics.

      Guerra dels Segadors.

  Durant la Guerra dels Segadors, el 17 de gener de 1641, el president de la Generalitat, En Pau Claris, proclamà la República Catalana. Tan mateix, una setmana més tard, amb les tropes castellanes acampades al voltants de Barcelona, també proclamava Lluís XIII de França com a comte de Barcelona, amb la qual cosa es reconeixia la sobirania francesa sobre el Principat de Catalunya. D'immediat, l'exèrcit francès fou present a Barcelona  (Per cert, En Pau Claris, d'imprevist, moria una setmana més tard; on suposa que per enverinament).

 

   Guerra de Successió (1702-1714).

    (En realitat, s'hauria de dir Guerra de Secessió, posat que els catalans lluitaven no pels drets de l'arxiduc Carles d'Àustria, sinó  en defensa dels seves lleis i furs. L'objectiu dels catalans era trencar el domini de Castella, domini il·legal, evidentment).

   A l'any 1710, les tropes catalanes (al costat de les austríaques) ocuparen Madrid. Aquest episodi fa palès que les opcions secessionistes catalanes tenien uns bons fonaments.

 

   Guerra del Francès (1808-1814).

    En contra de la historiografia espanyola, allò a destacar és que els ''afrancesats'' catalans (republicans, per entendre'ns) convenceren Napoleó de la conveniència de separar el Principat de Catalunya del regne d'Espanya (Per descomptat,  els catalans més conservadors – on destacaven els bisbes i el clergat – conformaven el bloc a favor de la monarquia hispànica).

   Allò a destacar és que, al 1812,  En Napoleó procurà atreure's els catalans amb la instauració d'una administració catalana pròpia (que incloïa Andorra al Principat). També s'establí un sistema monetari propi (la ''peceta'');  el català fou declarada llengua oficial juntament amb el francès, i es van recuperar les quatre barres com a bandera nacional catalana.

 

 

    Guerres Carlines o Carlinades (La primera, 1833-39; la segona, 1846-49;  i la tercera, 1872-76).

   Per descomptat, els carlins catalans no pretenien un Estat català propi, però sí declaraven que volien restablir les constitucions i els drets  del Principat, anteriors al Decret de Nova Planta.

    Tot i que no aconseguiren els objectius, es de destacar que, finalment, provocaren la ruïna de la monarquia borbònica (Cal destacar que, el pretendent carlí, En Carles VII, va prometre als catalans i als aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit En Felip V).

 

 

   Guerra Civil (1936-39).

 Esclafada a Barcelona la rebel·lió militar del general Goded,  de fet, a partir del 19 de juliol, es donà al Principat una situació política insòlita en la que el Govern de la Generalitat (juntament amb les organitzacions obreres i socials) hagué d'actuar com si fos el govern d'un Estat sobirà en quasi tots els ordres; més àmpliament, fins al maig del 1937 (Fets de maig, ombra de guerra civil entre les diverses forces polítiques catalanes). En quasi tots els ordres, àdhuc en qüestions de guerra; es pot dir que hi havia un exèrcit català al costat de les milícies anti-feixistes, forces autònomes dominades per la CNT.  Com a indicador de l'autonomia de les milícies destaca el fet que la denominada ''columna Durruti'', per iniciativa pròpia del dirigent anarquista En Buenaventura Durruti, es dirigís cap a Saragossa amb l'objectiu d'alliberar la ciutat, al 26 de juliol de 1936. Així mateix, cal destacar que aquesta milícia catalana, la ''columna Durruti'', es plantà a Madrid al novembre de 1936, com a reforç de la defensa de la ciutat.

    Allò que més s'ha de destacar és que el Principat de Catalunya (i el govern de Madrid) van poder mantenir la guerra contra els militars revoltats gràcies a la decidida intervenció de la Unió Soviètica en suport de la república espanyola. La URSS, en efecte, fou l'únic Estat que establís una aliança estratègica amb la república espanyola (La major part de l'ajuda russa – armament essencial i primeres matèries - es desembarcava al port de Barcelona). Sense l'ajuda russa, Catalunya no hagués pogut mantenir la guerra.

 

 

    Consideracions. 

  Segons hem vist, el Principat de Catalunya va viure dues breus èpoques en les quals havia aconseguit separar-se d'Espanya.

   Una, durant la guerra de Successió, on Catalunya Sencera i l'Aragó prengueren partit a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria.

   L'altra, època 1812-14, on el Principat de Catalunya entrà a formar part de l'Imperi francès; en aquest cas, sense participació de combatents catalans; és a dir, la separació era de franc: els principatins no havien de fer la guerra als espanyols.

 

   L'exemple irlandès.

       El cas d'Irlanda il·lustra una història nacional desgraciada.  Son segles de domini i genocidi practicats pels anglesos.

    Ens mostra una lluita inacabable dels irlandesos contra l'opressor anglès.

    Els nacionalistes irlandesos estaven sols contra l'imperi britànic. La seva lluita pels drets nacionals es feu inacabable. Després de les eleccions generals britàniques de 1918,  73 dels 106 parlamentaris que havien estat votats eren membres de la formació política Sinn Féin, i es negaren a prendre els escons al parlament britànic. En lloc d'això varen crear un parlament irlandès propi, no reconegut per la jurisdicció britànica. La declaració d'independència d'aquest parlament irlandès  no obtingué cap reconeixement internacional, a excepció de la República Russa.  Després de la duríssima Guerra per la independència d'Irlanda, que acabà el 1921, els insurgents irlandesos i el govern britànic signaren un tractat segons el qual el Regne Unit reconeixia la independència d'Irlanda, però amb la figura del monarca britànic encara amb poder sobre l'illa. Per la seva banda el Parlament irlandès acceptà les condicions.

   Tot i que finalment obtingueren el reconeixement ple d'Irlanda com Estat sobirà (República d'Irlanda, 1955), al dia d'avui el conflicte amb Anglaterra encara no està acabat; resta pendent el destí de Belfast.

 

 

     La creació de l'Estat de Cosovo.

 

   Com a exemple de contrast amb el d'Irlanda, els albano-kosovars aconseguiren la independència gràcies a la rotunda intervenció dels Estats Units que liquidà l'amenaça militar de Sèrvia (Els EUA bombardejaren Belgrad al 1999).

   A destacar:  mentre que a la primera declaració d'independència, la de 1990, els cosovars solament obtingueren el reconeixement d'Albània, a la segona, la de 2008, més de cent Estats la reconegueren.

 

 

      La lliçó que es desprèn dels casos exposats és clara:  que l'obtenció de la independència comporta sacrificis molts durs pels països que només compten amb les seves pròpies forces, i que, pel contrari, el camí cap a un Estat propi es fa pla si es té el reconeixement internacional o el suport d'una gran potència.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb