El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Xina fabrica avions sense tripulaciˇ trenta vegada mÚs barats que els dels Estats Units, segons informa la web Wired.

quetgles | 31 Marš, 2013 06:37

 

  

   La Xina fabrica avions sense tripulació trenta vegades més barats que els dels ianquis,  segons informa la web Wired.

 

 

        Vegeu, primer, una qüestió prèvia.

    Per descomptat, els grans mitjans de comunicació que operen a Catalunya (catalans, espanyols i francesos, majorment) són al servei del Capital i dels poders conservadors, i estan subordinats a l'estratègia global  de l'Imperi ianqui (El diari Ara exhibeix el seu ''proianquisme'' fins al punt de fer de plataforma catalana del The New York Times).

   Això fa que l'objectiu  d'aquests mitjans no és transmetre informació objectiva sinó oferir una informació passada pel sedàs, de manera que  conformi  la ideologia de les amples masses catalanes.  I, certament,  les amples masses catalanes voten partits de dretes, majorment.

     Estant així les coses, la població catalana rep una informació esbiaixada, on es mostren les excel·lències de la societat nord-americana i, alhora, si de cas, les insuficiències del règim comunista de la Xina.

    Una informació objectiva faria que aquests mitjans parlessin en un contínuum de les proeses de la Xina socialista.

   Si durant lustres aquests mitjans han conformat una imatge negativa de la Xina, ara els resulta molt incòmode haver d'informar sobre les conquestes socials de la gran nació asiàtica.

   Fins ací, la qüestió prèvia.

     El lector pot constatar que els mitjans de l'Estat espanyol ''s'obliden'' d'informar sobre la capacitat de la Xina en relació als ''drones'', els avions no tripulats.

   He pensat que seria bo difondre  en català la informació sobre els ''drones'' xinesos. La pàgina web inserida fa palès el gran nivell científic i tecnològic que ha abastat la Xina comunista. Vegeu Drones de la Xina.

L'Iran espanta els Estats Units.

quetgles | 29 Marš, 2013 12:38

    

 

                                                 L'Iran espanta els Estats Units.

 

 

       Sembla que Washington, veient que tenia la batalla econòmica perduda, darrerament ho fiava tot en aconseguir el monopoli de l'alta tecnologia militar.

  S'ha vist que la seva confiança era una il·lusió. Tot de països ''divergents'' han desplegat tecnologies que competeixen amb les ianquis. Washington de cada vegada es posa més nerviós, i amenaça amb guerres.

 

     Vaig trobar una web, on l'Iran feia una exhibició del seu poder en el terreny de l'armament cibernètic. Em va fer riure veure la gran diversitat dels seus models de ''drones'', d'avions sense tripulació.

   He pensat que seria bo difondre la pàgina. La podeu baixar prement la web Iran drones.

 

 

 

L'Iran espanta els Estats Units.

quetgles | 29 Marš, 2013 12:36

 

  

 

                L'Iran espanta els Estats Units.

 

 

       Sembla que Washington, veient que tenia la batalla econòmica perduda, darrerament ho fiava tot en aconseguir el monopoli de l'alta tecnologia militar.

  S'ha vist que la seva confiança era una il·lusió. Tot de països ''divergents'' han desplegat tecnologies que competeixen amb les ianquis. Washington de cada vegada es posa més nerviós, i amenaça amb guerres.

 

     Vaig trobar una web, on l'Iran feia una exhibició del seu poder en el terreny de l'armament cibernètic. Em va fer riure veure la gran diversitat dels seus models de ''drones'', d'avions sense tripulació.

   He pensat que seria bo difondre la pàgina. La podeu baixar prement la web Iran drones.

 

 

L'Iran espanta els Estats Units.

quetgles | 29 Marš, 2013 08:56

 

 

   

 

                                   L'Iran espanta els Estats Units.

 

 

       Sembla que Washington, veient que tenia la batalla econòmica perduda, darrerament ho fiava tot en aconseguir el monopoli de l'alta tecnologia militar.

  S'ha vist que la seva confiança era una il·lusió. Tot de països ''divergents'' han desplegat tecnologies que competeixen amb les ianquis. Washington de cada vegada es posa més nerviós, i amenaça amb guerres.

 

     Vaig trobar una web, on l'Iran feia una exhibició del seu poder en el terreny de l'armament cibernètic. Em va fer riure veure la gran diversitat dels seus models de ''drones'', d'avions sense tripulació.

   He pensat que seria bo difondre la pàgina. La podeu baixar prement la web Iran drones.

L'Iran iguala o supera l'armament d'alta tecnologia dels Estats Units. Quines rialles!

quetgles | 28 Marš, 2013 12:21

 

   

 

      L'Iran iguala o supera l'armament d'alta tecnologia dels Estats Units. Quines rialles!

 

       Sembla que Washington, veient que tenia la batalla econòmica perduda, darrerament ho fiava tot en aconseguir el monopoli de l'alta tecnologia militar.

  S'ha vist que la seva confiança era una il·lusió. Tot de països ''divergents'' han desplegat tecnologies que competeixen amb les ianquis. Washington de cada vegada es posa més nerviós, i amenaça amb guerres.

 

     Vaig trobar una web, on l'Iran feia una exhibició del seu poder en el terreny de l'armament cibernètic. Em va fer riure veure la gran diversitat dels seus models de ''drones'', d'avions sense tripulació.

   He pensat que seria bo difondre la pàgina. La podeu baixar prement la web Iran drones.

La Xina, primera potŔncia financera del mˇn.

quetgles | 22 Marš, 2013 08:05

  

   La Xina, primera potència financera del món.

 

     Pertorbant les previsions del mitjans ''occidentals'' (de les corporacions capitalistes), la Xina ha esdevingut la primera potència financera del món (Tot allò que es deia sobre la ''bombolla xinesa'' era una fórmula de propaganda sinofòbica). Podeu llegir l'informe baixant la web Poder financer de la Xina pren forma.

 

 

Catalunya, EUA, Europa. (2)

quetgles | 16 Marš, 2013 06:29

   

   La independència de Catalunya  succeirà  quan es produeixi la desfeta de l'Imperi ianqui, si de cas.(2)

 

    Amb la revolució obrera de 1936 a Catalunya-Principat (on la CNT, el sindicat anarquista, era el protagonista principal), Barcelona esdevingué la capital mundial de l'anarquisme. I el govern d'En Lluís Companys, inesperadament, es veié obligat a actuar com si Catalunya fos un Estat sobirà.  Però mentre l'insurrecte general Franco disposava d'ajut a cor que vols dels governs feixistes d'Itàlia i d'Alemanya,  Catalunya-Principat, sobirana de fet, no disposava de cap ajut exterior (Pitjor encara:  els ''germans'' del Front Popular francès blindaren la frontera de manera que no passés cap ajut, cap arma. S'ha de donar per descomptat que la insurrecció militar fou promoguda per Itàlia, Alemanya i el Vaticà, i que, sense aquesta promoció, la insurrecció no hagués succeït).

    La guerra civil hagués acabat de seguida si no hagués aparegut un nou actor a l'escenari internacional, la Unió Soviètica.   Al contrari que els acovardits governs de França i d'Anglaterra, En Stalin decidí intervenir decisivament en suport de la república espanyola.  I el port de Barcelona fou on es descarregà l'immens ajut soviètic, en matèries primes i en armes.

 

    Els fets històrics tan notables que succeïren als anys 1936-1939 serveixen de referent per fer l'enunciat que segueix.

   Tesi: A cada moment històric hi ha els protagonistes (individus, partits polítics, moviments socials, Estats) que són els qui fan la història. I no n'hi ha d'altres. 

   Pretendre deixar de banda les principals forces que mouen el món és com fer retxes dins l'aigua. Fa uns dies, un conegut filòsof català feia precs perquè sorgís una nova esquerra com a substituta de la fracassada socialdemocràcia actual.

    Com deia a la primera part, el temps històric s'accelera. Els països que empenyen a favor d'un món multipolar, de cada any, són més poderosos. I, en canvi, el Frukus fa palesa la seva decadència.

    L'aspiració sobiranista dels catalans batega dins el sisme  actual que trasbalsa el ritme històric del món.

   Però, fins ara, les formacions catalanes majoritàries (CIU, ERC) mantenen un full de ruta sobiranista que ignora la gran contesa mundial.   Fan com si la Crisi que afecta ''Occident'' fos un fenomen passatger  que no altera la geopolítica mundial. Els líders de Convergència (i també prohoms d'ERC) no es cansen de repetir que s'ha de fer conèixer a Europa i als Estats Units  la vertadera naturalesa del  conflicte entre Catalunya i Espanya, i l'aspiració de Catalunya (Catalunya-Principat) a crear el seu propi Estat tot formant part de la Unió Europea.  Aquests líders donen per descomptat que Europa i els Estats Units donaran suport a l'aspiració sobiranista catalana.   Però sembla que aquesta suposició és il·lusòria. Vegem el perquè.

    Els agents d'intel·ligència i les ambaixades del Frukus bé compleixen la seva funció de informar als seus governs respectius sobre la situació de l'Estat espanyol. El precís tractament del tema de l'independentisme català als mitjans ho demostra (Com exemple, es pot citar el Financial Times).  O sigui, als governs ''occidentals'' no els cal els informes de CIU per a descobrir ''la realitat catalana''.

 

    L'Imperi s'està esfondrant. I l'economia neoliberal sustentada provoca el col·lapse a tot ''l'Occident'', jo deia.  Però el discurs sobiranista de CIU fa com si no se'n adonés del col·lapse de l'Imperi, fa com que sentir ploure; CIU continua mantenint una ideologia declaradament neoliberal.

 

      No és solament que els dirigents de CIU es declarin partidaris del neoliberalisme, sinó que, a més a més, des dels anys noranta, han aixecat tot de Think Tanks arreu del Principat, amb la intenció de blindar el predomini ideològic neoliberal.

 

     Allò que no estava previst fou el gir de 180 graus del nacionalisme de Convergència sota el lideratge de N'Artur Mas. Fins al 2012, els partits catalans amb representació parlamentària no va anar més enllà de demanar una reforma de l'Estatut d'Autonomia. En tot temps, el pujolisme sempre es va moure a la recerca d'aconseguir un encaix de Catalunya (Catalunya-Principat) dins l'Estat espanyol. 

   A les eleccions del 25 N, per primera vegada CIU presentava una candidatura amb una proposta  independentista. Madrid va restar atònit, i l'oligarquia ha començat a fer atacs brutals  per a demostrar que la seva ferocitat franquista es manté indemne.

    Sens dubte, les proclames independentistes dels líders de CIU són sinceres (En Jordi Pujol mateix no es cansa de dir que la seva política autonomista ha estat un complet fracàs i que la única opció vàlida per a Catalunya és la d'aconseguir un Estat propi).  Però s'ha de dir que fer proclames d'independència no significa que s'hagi produït una transformació ideològica.

   No ens enganyem:  CIU continua essent una formació dretana. I Unió encara més; tot dirigents d'aquesta formació són beats catòlics dretans,  com ho és el seu líder En Duran i Lleida.  La gent que vota Unió és una gent que encara es manté ancorada al catalanisme conservador de Torras i Bages (el qui afirmà que  ''Catalunya serà cristiana o no serà'').

   Allò que no quadra de l'actual projecte independentista:  el que un partit de dretes convidi els partits d'esquerra (la CUP, inclosa) per tirar endavant un projecte revolucionari, com ho és el d'aconseguir l'alliberament del domini de la nació opressora.

   En contra d'això, es pot argumentar que,  en els processos d'independència de les colònies espanyoles d'Amèrica, les oligarquies locals (el grans propietaris de terra, majorment) encapçalaren les revoltes contra la metròpoli.  Però  aquest argument no fa negació de la qüestió; no fou el cas que es donessin uns acords entre l'oligarquia i  uns partits d'esquerra; no hi havia formacions d'esquerra; la realitat era que aquelles colònies eren una reedició del sistema oligàrquic  espanyol tradicional.  Aquelles guerres d'independència eren guerres entre oligarquies, entre les oligarquies de les colònies contra l'oligarquia espanyola.  A  cada moment històric, es proclamava una nova república, però la seva estructura social  romania sense canvis. Foren – i continuen essent – unes repúbliques agràries  oligàrquiques.

 

   Tornant a la qüestió central:  Jo deia que Catalunya no pot abastar la independència dins el marc neoliberal europeu  (un marc que és expressió de la voluntat política de l'Imperi).

    Si, com va dir En Hegel, la veritat és el tot, la veritat sobre la independència de Catalunya, la confrontació entre Catalunya i Espanya s'ha de plantejar com a una part del tot del planeta Terra, una part del gran sisme mundial.

     La història confirma la justesa de l'axioma. A l'època moderna, les nacions sotmeses d'Europa que aconseguiren la independència fou una deriva de la derrota del imperis (Les excepcions confirmen la regla). Al 1919, la dissolució de l'imperi rus i de l'austro-hongarès, va permetre l'aparició dels nous Estats:  Polònia, Txecoslovàquia, Letònia, Estònia, Lituània, Finlàndia i Iugoslàvia. Anteriorment, al segle XIX,   les derrotes de l'imperi otomà i el seu esfondrament, feren possible l'aparició de nous Estats europeus: Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro i Albània.  

   Tot confirmant la universalitat  d'aquesta dialèctica, podem veure que les guerres d'independència de les colònies espanyoles foren la conseqüència necessària del declivi de l'imperi espanyol, un imperi que havia esdevingut incapaç de competir militarment amb els Estats Units o amb les potències europees (El darrer capítol d'aquell sisme fou la guerra hispano-ianqui de 1998).  Les oligarquies locals de les colònies americanes (bàsicament integrades pels grans propietaris de terra) foren capaces de fer guerres contra una afeblida metròpoli gràcies al suport dels Estats Units i d'Anglaterra, principalment.

 

     Tot analitzant amb aquesta dialèctica la situació actual, es fa palès que  l'Estat espanyol  ha resultat greument afectat per la crisi econòmica del 2008 i que el declivi econòmic ha prosseguit fins avui. I que, en  conseqüència, ha crescut el sentiment independentista a Catalunya i a Euskadi. 

     Actualment, al 2013, la crisi econòmica continua sacsejant l'Estat espanyol, i és impredictible el futur d'aquest Estat (I encara més, considerant que són impredictibles les conseqüències de l'esfondrament del Frukus).

    D'allò que si podem estar segurs és de la incapacitat de l'oligarquia espanyola per a dirigir un Estat modern.  Vegem les consideracions.

   L'oligarquia espanyola actual és l'hereva i la continuadora de l'oligarquia castellano-andalusa tradicional, la elit que manté el control del poder de l'Estat espanyol.  El nucli central d'aquesta classe social era formada per l'aristocràcia (Els grans aristòcrates eren alhora els majors propietaris de terra).

   L'oligarquia espanyola, de bell antuvi, sempre ha portat l'Estat al col·lapse econòmic. És una elit que utilitza l'Estat com  instrument per incrementar la seva porció de la renda social (els seus beneficis econòmic) i per blindar els seus privilegis jurídics.

   L'oligarquia actual  manté l'estratègia de domini tradicional.  Les elits oligàrquiques, amb el control dels instruments estatals, aconsegueix treure benefici de totes les empreses econòmiques de la societat. 

    Per a referir-se a la classe social dominant de l'Estat espanyol, el teòrics  espanyols utilitzen l'expressió ''la burgesia espanyola'' en substitució de la de ''l'oligarquia espanyola'', de manera que fan com si la societat espanyola fos equiparable a les de les nacions desenvolupades d'Europa.

    Parlen de revolucions burgeses, però s'ha de veure que ni a Castella ni  a Andalusia va sorgir la suposada burgesia. 

    La realitat històrica és que l'oligarquia castellana va provocar la ruïna de la burgesia de les petites ciutats castellanes al segle  XVI.

  L'oligarquia espanyola mai ha estat liquidada, ans al contrari continua mantenint el control de l'Estat.

   A l'Estat espanyol, l'ascens o el declivi d'una empresa (entesa com a ''burgesa'') en tot temps és en funció dels interessos de l'oligarquia.

 

        Arribats fins aquí, es pot afirmar que l'oligarquia és absolutament incapaç d'aturar l'esfondrament econòmic de l'Estat espanyol.  És inimaginable que l'oligarquia decretés la seva pròpia extinció com a classe.

    Darrera consideració:  Al segle XVI, l'aristocràcia castellana  va promoure l'expansió  del nombre d'aristòcrates, de manera que va sorgir una nombrosa petita noblesa que abastà més del 20 per cent de la població (Per descomptat, la major part d'aquesta noblesa no disposava de sosteniment econòmic i estava abocada a la misèria. Com es descriu agudament al ''Lazarillo del Tormes).

     Actualment, l'oligarquia no pot assegurar el sosteniment econòmic de la immensa multitud que conforma ''la petita noblesa'' castellana actual. La base d'aquesta petita noblesa estaria formada pels centenars de milers de funcionaris o de clients, castellano-andalusos (molts d'aquests són col·locats a les àrees catalanes). Per descomptat, aquesta petita noblesa se sent lligada a la sort de l'oligarquia.  Ara bé, què passa quan l'oligarquia no pot satisfer les necessitats dels seus servidors? No ho sabem.

   Però sí podem estar segurs de que s'ha afeblit el poder l'oligarquia, i que ha disminuït (i continua en decreixement) el nombre d'oligarques i, sobre tot, el dels ''petits nobles''.

 

Catalunya, EUA, Europa. (2)

quetgles | 16 Marš, 2013 06:27

    

   La independència de Catalunya  succeirà  quan es produeixi la desfeta de l'Imperi ianqui, si de cas.(2)

 

    Amb la revolució obrera de 1936 a Catalunya-Principat (on la CNT, el sindicat anarquista, era el protagonista principal), Barcelona esdevingué la capital mundial de l'anarquisme. I el govern d'En Lluís Companys, inesperadament, es veié obligat a actuar com si Catalunya fos un Estat sobirà.  Però mentre l'insurrecte general Franco disposava d'ajut a cor que vols dels governs feixistes d'Itàlia i d'Alemanya,  Catalunya-Principat, sobirana de fet, no disposava de cap ajut exterior (Pitjor encara:  els ''germans'' del Front Popular francès blindaren la frontera de manera que no passés cap ajut, cap arma. S'ha de donar per descomptat que la insurrecció militar fou promoguda per Itàlia, Alemanya i el Vaticà, i que, sense aquesta promoció, la insurrecció no hagués succeït).

    La guerra civil hagués acabat de seguida si no hagués aparegut un nou actor a l'escenari internacional, la Unió Soviètica.   Al contrari que els acovardits governs de França i d'Anglaterra, En Stalin decidí intervenir decisivament en suport de la república espanyola.  I el port de Barcelona fou on es descarregà l'immens ajut soviètic, en matèries primes i en armes.

 

    Els fets històrics tan notables que succeïren als anys 1936-1939 serveixen de referent per fer l'enunciat que segueix.

   Tesi: A cada moment històric hi ha els protagonistes (individus, partits polítics, moviments socials, Estats) que són els qui fan la història. I no n'hi ha d'altres. 

   Pretendre deixar de banda les principals forces que mouen el món és com fer retxes dins l'aigua. Fa uns dies, un conegut filòsof català feia precs perquè sorgís una nova esquerra com a substituta de la fracassada socialdemocràcia actual.

    Com deia a la primera part, el temps històric s'accelera. Els països que empenyen a favor d'un món multipolar, de cada any, són més poderosos. I, en canvi, el Frukus fa palesa la seva decadència.

    L'aspiració sobiranista dels catalans batega dins el sisme  actual que trasbalsa el ritme històric del món.

   Però, fins ara, les formacions catalanes majoritàries (CIU, ERC) mantenen un full de ruta sobiranista que ignora la gran contesa mundial.   Fan com si la Crisi que afecta ''Occident'' fos un fenomen passatger  que no altera la geopolítica mundial. Els líders de Convergència (i també prohoms d'ERC) no es cansen de repetir que s'ha de fer conèixer a Europa i als Estats Units  la vertadera naturalesa del  conflicte entre Catalunya i Espanya, i l'aspiració de Catalunya (Catalunya-Principat) a crear el seu propi Estat tot formant part de la Unió Europea.  Aquests líders donen per descomptat que Europa i els Estats Units donaran suport a l'aspiració sobiranista catalana.   Però sembla que aquesta suposició és il·lusòria. Vegem el perquè.

    Els agents d'intel·ligència i les ambaixades del Frukus bé compleixen la seva funció de informar als seus governs respectius sobre la situació de l'Estat espanyol. El precís tractament del tema de l'independentisme català als mitjans ho demostra (Com exemple, es pot citar el Financial Times).  O sigui, als governs ''occidentals'' no els cal els informes de CIU per a descobrir ''la realitat catalana''.

 

    L'Imperi s'està esfondrant. I l'economia neoliberal sustentada provoca el col·lapse a tot ''l'Occident'', jo deia.  Però el discurs sobiranista de CIU fa com si no se'n adonés del col·lapse de l'Imperi, fa com que sentir ploure; CIU continua mantenint una ideologia declaradament neoliberal.

 

      No és solament que els dirigents de CIU es declarin partidaris del neoliberalisme, sinó que, a més a més, des dels anys noranta, han aixecat tot de Think Tanks arreu del Principat, amb la intenció de blindar el predomini ideològic neoliberal.

 

     Allò que no estava previst fou el gir de 180 graus del nacionalisme de Convergència sota el lideratge de N'Artur Mas. Fins al 2012, els partits catalans amb representació parlamentària no va anar més enllà de demanar una reforma de l'Estatut d'Autonomia. En tot temps, el pujolisme sempre es va moure a la recerca d'aconseguir un encaix de Catalunya (Catalunya-Principat) dins l'Estat espanyol. 

   A les eleccions del 25 N, per primera vegada CIU presentava una candidatura amb una proposta  independentista. Madrid va restar atònit, i l'oligarquia ha començat a fer atacs brutals  per a demostrar que la seva ferocitat franquista es manté indemne.

    Sens dubte, les proclames independentistes dels líders de CIU són sinceres (En Jordi Pujol mateix no es cansa de dir que la seva política autonomista ha estat un complet fracàs i que la única opció vàlida per a Catalunya és la d'aconseguir un Estat propi).  Però s'ha de dir que fer proclames d'independència no significa que s'hagi produït una transformació ideològica.

   No ens enganyem:  CIU continua essent una formació dretana. I Unió encara més; tot dirigents d'aquesta formació són beats catòlics dretans,  com ho és el seu líder En Duran i Lleida.  La gent que vota Unió és una gent que encara es manté ancorada al catalanisme conservador de Torras i Bages (el qui afirmà que  ''Catalunya serà cristiana o no serà'').

   Allò que no quadra de l'actual projecte independentista:  el que un partit de dretes convidi els partits d'esquerra (la CUP, inclosa) per tirar endavant un projecte revolucionari, com ho és el d'aconseguir l'alliberament del domini de la nació opressora.

   En contra d'això, es pot argumentar que,  en els processos d'independència de les colònies espanyoles d'Amèrica, les oligarquies locals (el grans propietaris de terra, majorment) encapçalaren les revoltes contra la metròpoli.  Però  aquest argument no fa negació de la qüestió; no fou el cas que es donessin uns acords entre l'oligarquia i  uns partits d'esquerra; no hi havia formacions d'esquerra; la realitat era que aquelles colònies eren una reedició del sistema oligàrquic  espanyol tradicional.  Aquelles guerres d'independència eren guerres entre oligarquies, entre les oligarquies de les colònies contra l'oligarquia espanyola.  A  cada moment històric, es proclamava una nova república, però la seva estructura social  romania sense canvis. Foren – i continuen essent – unes repúbliques agràries  oligàrquiques.

 

   Tornant a la qüestió central:  Jo deia que Catalunya no pot abastar la independència dins el marc neoliberal europeu  (un marc que és expressió de la voluntat política de l'Imperi).

    Si, com va dir En Hegel, la veritat és el tot, la veritat sobre la independència de Catalunya, la confrontació entre Catalunya i Espanya s'ha de plantejar com a una part del tot del planeta Terra, una part del gran sisme mundial.

     La història confirma la justesa de l'axioma. A l'època moderna, les nacions sotmeses d'Europa que aconseguiren la independència fou una deriva de la derrota del imperis (Les excepcions confirmen la regla). Al 1919, la dissolució de l'imperi rus i de l'austro-hongarès, va permetre l'aparició dels nous Estats:  Polònia, Txecoslovàquia, Letònia, Estònia, Lituània, Finlàndia i Iugoslàvia. Anteriorment, al segle XIX,   les derrotes de l'imperi otomà i el seu esfondrament, feren possible l'aparició de nous Estats europeus: Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro i Albània.  

   Tot confirmant la universalitat  d'aquesta dialèctica, podem veure que les guerres d'independència de les colònies espanyoles foren la conseqüència necessària del declivi de l'imperi espanyol, un imperi que havia esdevingut incapaç de competir militarment amb els Estats Units o amb les potències europees (El darrer capítol d'aquell sisme fou la guerra hispano-ianqui de 1998).  Les oligarquies locals de les colònies americanes (bàsicament integrades pels grans propietaris de terra) foren capaces de fer guerres contra una afeblida metròpoli gràcies al suport dels Estats Units i d'Anglaterra, principalment.

 

     Tot analitzant amb aquesta dialèctica la situació actual, es fa palès que  l'Estat espanyol  ha resultat greument afectat per la crisi econòmica del 2008 i que el declivi econòmic ha prosseguit fins avui. I que, en  conseqüència, ha crescut el sentiment independentista a Catalunya i a Euskadi. 

     Actualment, al 2013, la crisi econòmica continua sacsejant l'Estat espanyol, i és impredictible el futur d'aquest Estat (I encara més, considerant que són impredictibles les conseqüències de l'esfondrament del Frukus).

    D'allò que si podem estar segurs és de la incapacitat de l'oligarquia espanyola per a dirigir un Estat modern.  Vegem les consideracions.

   L'oligarquia espanyola actual és l'hereva i la continuadora de l'oligarquia castellano-andalusa tradicional, la elit que manté el control del poder de l'Estat espanyol.  El nucli central d'aquesta classe social era formada per l'aristocràcia (Els grans aristòcrates eren alhora els majors propietaris de terra).

   L'oligarquia espanyola, de bell antuvi, sempre ha portat l'Estat al col·lapse econòmic. És una elit que utilitza l'Estat com  instrument per incrementar la seva porció de la renda social (els seus beneficis econòmic) i per blindar els seus privilegis jurídics.

   L'oligarquia actual  manté l'estratègia de domini tradicional.  Les elits oligàrquiques, amb el control dels instruments estatals, aconsegueix treure benefici de totes les empreses econòmiques de la societat. 

    Per a referir-se a la classe social dominant de l'Estat espanyol, el teòrics  espanyols utilitzen l'expressió ''la burgesia espanyola'' en substitució de la de ''l'oligarquia espanyola'', de manera que fan com si la societat espanyola fos equiparable a les de les nacions desenvolupades d'Europa.

    Parlen de revolucions burgeses, però s'ha de veure que ni a Castella ni  a Andalusia va sorgir la suposada burgesia. 

    La realitat històrica és que l'oligarquia castellana va provocar la ruïna de la burgesia de les petites ciutats castellanes al segle  XVI.

  L'oligarquia espanyola mai ha estat liquidada, ans al contrari continua mantenint el control de l'Estat.

   A l'Estat espanyol, l'ascens o el declivi d'una empresa (entesa com a ''burgesa'') en tot temps és en funció dels interessos de l'oligarquia.

 

        Arribats fins aquí, es pot afirmar que l'oligarquia és absolutament incapaç d'aturar l'esfondrament econòmic de l'Estat espanyol.  És inimaginable que l'oligarquia decretés la seva pròpia extinció com a classe.

    Darrera consideració:  Al segle XVI, l'aristocràcia castellana  va promoure l'expansió  del nombre d'aristòcrates, de manera que va sorgir una nombrosa petita noblesa que abastà més del 20 per cent de la població (Per descomptat, la major part d'aquesta noblesa no disposava de sosteniment econòmic i estava abocada a la misèria. Com es descriu agudament al ''Lazarillo del Tormes).

     Actualment, l'oligarquia no pot assegurar el sosteniment econòmic de la immensa multitud que conforma ''la petita noblesa'' castellana actual. La base d'aquesta petita noblesa estaria formada pels centenars de milers de funcionaris o de clients, castellano-andalusos (molts d'aquests són col·locats a les àrees catalanes). Per descomptat, aquesta petita noblesa se sent lligada a la sort de l'oligarquia.  Ara bé, què passa quan l'oligarquia no pot satisfer les necessitats dels seus servidors? No ho sabem.

   Però sí podem estar segurs de que s'ha afeblit el poder l'oligarquia, i que ha disminuït (i continua en decreixement) el nombre d'oligarques i, sobre tot, el dels ''petits nobles''.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb