El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:40

   

   

                 Eugenio Trías, contra crònica.

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

     En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

        El mètode.

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom  d'una plaça en homenatge).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:38

   

              

                 Eugenio Trías, contra crònica.

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en treien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

     En contraposició a la situació ideològica conflictiva dels filòsofs (i dels considerats intel·lectuals), els treballs dels matemàtics i dels científics naturals no resten afectats per la ideologia dels seus autors. La ideologia d'un físic o d'un geòmetra no afecta per res la seva obra científica.

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' per mitjà de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

        El mètode.

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid li van dedicar el nom  d'una plaça en homenatge).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar. Aquella família semblava el paradigma del nacional-catolicisme espanyol.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim de Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera En Joseph Ratzinger com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més sinistres i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:30

  

     

                 Eugenio Trías, contra crònica.

 

 

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

 

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en trien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

 

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

 

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

 

        El mètode.

 

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

 

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

 

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

 

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid hi ha una plaça dedicada al seu nom).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim contra En Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

 

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera el Papa com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

 

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més més reaccionaris i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

 

 

 

 

 

 

 

 

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

                 

                 

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:21

  

     

                 

                 Eugenio Trías, contra crònica.

 

 

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

 

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en trien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

 

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

 

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

 

        El mètode.

 

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

 

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

 

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

 

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid hi ha una plaça amb el seu nom).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim contra En Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

 

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera el Papa com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

 

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més més reaccionaris i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

 

 

 

 

 

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

Eugenio Trías, contra crònica.

quetgles | 23 Febrer, 2013 19:18

  

     

                 Eugenio Trías, contra crònica.

 

 

     A la mort de N'Eugenio Trías, 10.02.2013, els mitjans espanyols i els catalans li han dedicat uns panegírics, on, majorment, el professor  era considerat com un dels més grans filòsofs espanyols, sinó el més gran, i també com un gran renovador de la filosofia espanyola; i qualcuns mitjans l'han presentat com a filòsof català, tot i que el professor no va publicar mai res en català i tenia dificultat per parlar en català.

     Aquest article fa de contra crònica de les suposades virtuts filosòfiques del finat; és una contra crònica oposada a l'onada de panegírics enaltidors. He d'aclarir de bon començament que no és el cas que jo tingués un particular interès per les teories d'aquest filòsof. El tenia classificat com a autor reaccionari i ultraespanyolista. Era un personatge que no m'interessava.

   La meva pretensió va més enllà de ser una pura crítica de la filosofia de N'Eugenio Trías. No és la mort del professor la que motiva el meu escrit, sinó la batalla ideològica desfermada al voltant de l'òbit. Allò que vull fer és un exercici d'aclariment intel·lectual, com una mena de lliçó de filosofia, de manera que es faci palesa la guerra ideològica actual a l'Estat espanyol (Una guerra permanent entre les elits dominants i les diverses avantguardes de les classes socials espoliades; i també una guerra entre les milícies intel·lectuals d'Espanya i les de Catalunya).  

     Una mena de lliçó de filosofia, aclariment:  Els ciutadans, majorment, prenen posicions ideològiques sobre les qüestions polítiques i socials; és a dir, els ciutadans es senten en capacitat intel·lectual per valorar les declaracions dels personatges públics respecte a multitud de temes socials.  Però no succeeix el mateix en relació a les declaracions que fan referència expressa a la filosofia, majorment.

    Tesi: La dificultat i els dubtes per prendre  una determinada posició en relació a qüestions de filosofia també afecta a la major part dels intel·lectuals, a tots aquells que  no disposen d'una formació sòlida en filosofia.

    Mentre els ciutadans tenen feta una valoració de la ideologia del general Franco, no succeeix així respecte a la filosofia de N'Ortega y Gasset, posem per cas.  Els periodistes, més o menys, tenen una valoració feta sobre qualcunes idees més divulgades del pensador madrileny, però hem de suposar que tindrien dificultat si haguessin de parlar sobre les coincidències entre la filosofia de N'Ortega i la d'En Heidegger, per exemple.

 

     En aquest article ensenyo un mètode que facilita al gran públic – i encara més, als periodistes – l'accés a una comprensió i a una valoració justa del pensament dels filòsofs.  Un mètode  que ha de servir, en aquesta ocasió per fer palesa la ideologia de N'Eugenio Trías.

   En Sebastià Alzamora, al diari Ara, feia  el panegíric del catedràtic finat, i declarava que quan era universitari  admirava l'esperit innovador i independent de la filosofia d'En Trías ( ell i també altres universitaris catalans, diu). Consideraven que En Trías era com una onada d'aire fresc  que trencava l'ambient acadèmic  ensopit de les facultats de filosofia de Barcelona. N'Alzamora, així mateix, aclareix que sabien que el catedràtic simpatitzava amb el Partit Popular, però no en trien conseqüències.

   

         Com la de N'Alzamora, està molt generalitzada la idea de separar les teories ''filosòfiques'' d'un filòsof de les seves opinions ''vulgars'' i del seu comportament a la societat.  Tots aquells intel·lectuals catalans que feien el panegíric d'En Tries mantenien la trampa ideològica:  la separació entre idees ''filosòfiques'' (que són les importants) i  ''opinions personals'' (les quals, si contenen disbarats, es poden perdonar), referides al filòsof. Els qui feien el panegíric devien considerar que no era oportú parlar de l'anticatalanisme del filòsof.

    El resultat d'aquesta pràctica ha consistit en una exaltació de N'Eugenio Trías com si fos valorat com un dels filòsofs més gran d'Europa. I no és el cas que en un altre moment es sentissin les veus crítiques.

 

      El mètode per a una anàlisi correcta d'un discurs  ideològic.

   Tesi: El punt de partida d'un filòsof sempre és una passió. La persona humana, a l'adolescència, desplega la seva ideologia a partir dels seus sentiments més profunds. L'adolescent estima unes coses i n'odia unes altres. El desplegament teòric per a justificar la bonesa dels seus sentiments és allò que em diem ideologia. És sempre a partir de la pròpia ideologia que el futur filòsof elaborarà el seu pensament distintiu.

 

       N'Eugenio Trías va desplegar un tipus de filosofia extraordinàriament pretensiosa, a la manera dels ''philosophes'' francesos de la segona  meitat del segle XX.

   Aquests ''philosophes'' (En Sartre fou el primer) van fer seva la dialèctica mistificadora  d'En Martin Heidegger (Alhora aquest filòsof  ofereix arguments per atorgar validesa al nihilisme d'En Nietzsche). La mistificació consisteix, en primer lloc,  en atorgar validesa científica a les pròpies introspeccions i a les anàlisis dels propis sentiments, de la manera com ho fa el mestre, En Heidegger. I, segonament, pretenen trobar la ''veritat'' de l'anàlisi del llenguatge, com si les paraules, en si mateixes, continguessin la veritat.

  En Trías, seguint a Heidegger, obté nous ''materials de veritat'' tot repassant constantment els grans mestres de la filosofia idealista, En Plató i En Nietzsche;  En Plató, principalment (Per veure amb més detall aquest mètode espuri, podeu baixar la web Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge).

 

        El mètode.

 

    Sense haver d'estudiar les teories filosòfiques ''més profundes'' d'En Trías, podem valorar amb justícia el seu perfil intel·lectual i la significació de la seva obra en relació a la guerra ideològica actual (A Catalunya i a Espanya, particularment, és clar).

 

    Tesi: Tota persona desplega un comportament sustentant-se en la ideologia pròpia.

   Tesi: Els filòsofs, o els intel·lectuals en un sentit més ampli, es poden definir dient que són aquells individus que s'ocupen públicament de qüestions ideològiques. A partir de la seva pròpia ideologia, elaboren idees i fan teories o bé a favor de la ideologia dominant o bé en contra.

     Per posar un exemple aclaridor:  En Plató era de família aristocràtica i combregava amb la ideologia típica de  la seva classe social. En Plató vivia (i patia)  a l'època de les revolucions democràtiques de les ciutats gregues, revolucions que eren abominables per a l'aristocràcia (o sigui, la classe dels grans propietaris de terra). Integrat a la seva classe, En Plató va desplegar la seva activitat com a filòsof en combat permanent contra la democràcia i contra els il·lustrats. I, per altre costat, va elaborar tot de teories per a justificar el domini de l'aristocràcia.

 

    Tesi:  Les idees expressades vulgarment per un filòsof ens faciliten la comprensió del seu projecte intel·lectual.

    Tesi:  Els silencis que pugui fer un autor sobre els esdeveniments que l'envolten també deixen veure clarament la seva ideologia.

 

          

    N'Eugenio Trías procedia d'una família catalana d'arrels ultraconservadores. El seu avi era un distingit carlí, i el seu pare, En Carlos Trías Bertran, fou un capitost falangista que prengué part amb armes en la revolta militar del 18 de juliol, a Barcelona estant. Fracassat el cop d'Estat a Barcelona, hagué de fugir d'amagat, i es va incorporar a les tropes del general Franco. Després de la guerra, ocupà diversos càrrecs polítics, i, fins a la seva mort, al 1969, continuà essent un personatge important del Règim (A Madrid hi ha una plaça amb el seu nom).

    N'Eugenio va conformar la seva ideologia dins un ambient familiar de culte al valors franquistes; un ambient on el pare figurava com un heroi i com a salvador de la pàtria . En aquest ambient, la mare feia de santa Mònica, de manera que  la religió era el puntal ideològic familiar.  

     A destacar: Els valors religiosos han sigut determinants en la ideologia de N'Eugenio Trías, al llarg de tota la seva vida.

    A destacar:   Per influència materna, el futur filòsof esdevingué numerari de l'Opus Dei durant uns quants anys, fet que marcà la seva vida, segons confessa (referent  a aquesta qüestió podeu veure la web  Experiencia de Eugenio Trías en el Opus Dei). Podeu veure que la major part de panegírics no en diuen res d'aquesta estada a l'Opus. Tampoc en diu res la Wikipedia (Quina gràcia, el nom de ''Eugenio Trías'' no té entrada a la GEC).

    N'Eugenio Trías i els seus germans (En Carlos, fou senador del PP) van mantenir el culte al seu pare i als valors feixistes, com ho mostra el fet que van interposar a l'any 1994 una demanda judicial contra TV3 per un programa sobre del procés sumaríssim contra En Manuel Carrasco i Formiguera (líder d'Unió Democràtica de Catalunya), ''Sumaríssim 477'', programa  on es revelava que En Carlos Trías Bertran era un dels vuit testimonis catalans (i no n'hi havia d'altres, de testimonis) que abonaven  que Carrasco era culpable de col·laborar amb els enemics de la pàtria (referint-se a la pàtria espanyola), crim que era castigat en la pena de mort. Finalment, el Tribunal Supremo, al 2004, va donar la raó a TV3.

 

      Tesi: N'Eugenio  Trias va anar elaborant un perfil  de pensador progressista; però era una màscara. Es presentava com a ''il·lustrat'' i com a innovador. Però en realitat mantenia operativa la ideologia feixista originària.

    En Trías, quan fa de filòsof, es declara ''l'il·lustrat exorcista''. ''L'il·lustrat'', en quant es declara a favor de la ciència;  i ''exorcista'', en quant que vol conjurar els dimonis ocults dins la societat moderna i anar més enllà dels límits de la ciència. De la seva filosofia, ell en diu ''la filosofia dels límits''.

    Però, en realitat,  En Trías combat contra la Il·lustració;  diu que els il·lustrats van cometre el greu error als menystenir la religió, al no copsar la importància dels mites i del sagrat en la formació de les cultures. L'aportació filosòfica ''triaista'' rauria en ''avançar intel·lectualmet'' a partir de la mística,  dels mites i d'allò que és sagrat.

   El filòsof barceloní coincideix amb el Papa, En Benet XVI, al afirmar que una ciència sense Déu és cega. Declara expressament que considera el Papa com a l'home més intel·ligent del món.

   Aclariment: Sembla que En Trías es va a apuntar a la darrera moda filosòfica, la representada pel pensament d'En  Rorty i d'En Vattimo, pensament  que cultiva una espessa boira on es conjuguen a un mateix pla la ciència, la filosofia, la religió i l'art (vegeu el post Rorty,  Vattimo).

 

     Es pot constatar que els caus més reaccionaris són entusiastes d'En Trías. I, alhora, es pot veure que les declaracions d'En Trías figuren al costat (i un nivell intel·lectual semblant) dels personatges més més reaccionaris i més anticatalans.  Sovint el seu nom figura als llistats reaccionaris al costat de noms com  Fraga Iribarne,  José María Aznar, Vidal-Quadras, Mayor Oreja, Pío Moa, Jiménez Losantos, César Vidal, Iván Tubau, Agapito Maestre, Félix de Azúa i molts altres. A la recollida de materials feixistes (catalonofobia), figuren qualques perles del ''filòsof espanyol nascut a Catalunya'', una de les quals exposo aquí, i fa: 1996

Algún día despertará Cataluña de su «sueño dogmático»: que ha hecho posible durante casi dos décadas que gobernara el país, en asuntos de lengua, cultura, humanidades e historia, una especie de República Islámica de ayatolás, o de talibanes , que han hecho de la lengua catalana el tarro de todas las esencias sagradas patrias. Es este integrísimo lingüístico, claramente reaccionario y resentido, pura inversión de lo que pretendió el franquismo, lo que esta impresentable ley de usos lingüísticos entroniza. Sólo que los integristas de lengua y cultura (de los que el conseller Pujals es, tan sólo, su triste y chapucero transmisor) no contaban con una nueva voz dentro de la lucha contra ese nacionalismo reaccionario e impositivo. Hasta ahora se frotaban las manos advirtiendo que la oposición les venía siempre de la derecha, o de colectivos claramente situados fuera del espectro del consenso nacional-lingüístico. Pero con el Foro Babel se ha producido un salto cualitativo en la lucha en favor de los inalienables derechos de los ciudadanos de Cataluña.

Eugenio Trias. Filósofo español nacido en Catalunya

 

 

 

 

 

   En Martin Heidegger (que fou membre del partit nazi fins a 1945) mai va expressar la condemna dels crims del règim nazi. Amb una certa semblança, el filòsof espanyol nascut a Catalunya  tampoc condemna els crims dels règim franquista. Pitjor encara: segons declara, si pogués, ell hi participaria a la repetició dels actes criminals.

Símptomes de la imminent caiguda de l'Imperi.

quetgles | 14 Febrer, 2013 19:33

  

     

     

     Símptomes de la imminent caiguda de l'Imperi.

 

    L'Imperi pròpiament dit és el dels Estats Units, però l'acompanyen dos subimperis, el de França i el d'Anglaterra. El conjunt es pot denominar, com fan els russos, el Frukus, compost fet de ''Fr'', per França, ''uk'', per United Kingdom, i ''us'', per United States.  Subimperis, perquè  estan subordinats a l'autèntic imperi, el dels EUA.

    Un hom podria pensar que la França i la Gran Bretanya fa temps que deixaren de tenir l'estatus d'imperi. Però aquest seria un pensament ingenu. La realitat és que els dos Estats, alhora que reconeixien la independència de llurs colònies, majorment han continuat mantenint-hi la seva influència política i econòmica, a nivells diversos, segons la particularitat de cada nou Estat.

   Denominar ''imperi'' als EUA es pot entendre com una llibertat de llenguatge. Certament, els EUA no disposa de colònies a la manera clàssica.  Però això no lleva propietat a l'ús de la paraula ''imperi'' per a qualificar el domini directe dels EUA sobre moltes nacions del món. També és apropiat usar ''Imperi'' (Així, amb majúscula) per a qualificar el poder hegemònic dels Estats Units que exerceix a tot el món.

   El cert és que amb l'esfondrament de la Unió Soviètica, al 1990, els EUA restaven com a única superpotència mundial.

   Però en aquest article haurem de veure que uns tumors letals ja afectaven els Estats Units als anys 70.

   Als anys setanta, en efecte, s'iniciava el procés de desindustrialització que continua fins avui. Pittsburgh (la Ciutat de l'Acer, li deien) i Detroit (la ciutat seu de la General Motors) són un exponent de la decadència que afecta a les grans ciutats industrials dels EUA.  Ambdues ciutats seguiren un letal procés de decreixement industrial i de despoblació. Actualment, Detroit  sembla una acròpolis; una gran part dels barris estan despoblats; els seus gratacels deshabitats semblen un escenari de pel·lícula de terror (Per seguir el tema, vegeu la web Informe de Bloomberg).

 

       Els EUA havia iniciat el declivi industrial, però l'economia ianqui continuava creixent a causa del gran desplegament del sector terciari. Actualment, continua essent la primera economia mundial, però, segons la OCDE, la Xina serà la primera economia a l'any 2016. Malgrat la boira que escampen els mitjans ''occidentals'', es pot constatar fàcilment que la Xina encapçala el rànquing industrial mundial (Vegeu les dades estadístiques: segons les dades del 2012 de World Steel Association, la Xina produeix com a vuit vegades més acer que els EUA).

  Els Estats Units continua essent la superpotència mundial, però en declivi.  Continua en declivi industrial i econòmic, però alhora, com una mena de compensació, ha intensificat el seu intervencionisme  a escala mundial, així com la seva cursa d'armaments.

     Aquesta aparent contradicció es deguda a tres factors, a saber: 1) La desaparició del contrapoder de l'URSS de l'escenari polític mundial al 1990. 2) A partir de la mort d'En Mao ZeDong, 1976, la  Xina fa un gir radical en política internacional: arracona ''l'internacionalisme proletari'', de manera que la Xina (''el socialisme a la manera xinesa'', d'En Deng Xiaobing) deixa de promoure la revolució comunista i manté una política d'estricta de no intervenció a l'àmbit internacional. I, com a conseqüència, abaixa la seva oposició a la política imperialista nord-americana. 3) Contra tot pronòstic, els EUA va mantenir – o va augmentar – els pressupostos militars propis de l'època de la guerra freda. I més encara, Washington va intensificar el desplegament d'altes tecnologies en armes de guerra. I  també va donar via lliure a les pràctiques de ''falsa bandera'' per tal de poder intervenir en la política interior de qualsevol país que s'oposi al seu projecte imperial. En aquesta estratègia, Washington ha convertit la CIA en exèrcit secret  que opera a arreu del món; i així mateix, ha creat altres quinze agències d'intel·ligència en funció de l'intervencionisme contra els governs considerats enemics.

 

  Aquesta és la contradicció de l'Imperi: per un costat, és en declivi; per l'altre, el seu intervencionisme i el seu poder militar són creixents.

   Haurem de veure que aquesta situació és molt inestable. Al moment present, els EUA, a més a més de dues guerres obertes, promou guerres i practica accions de guerra a nombrosos països (les més conegudes al Pakistan, al Iemen i a Somàlia).

    Actualment, les agències d'intel·ligència ianquis prenen part activa (o en tenen la iniciativa)  en quasi la totalitat dels conflictes violents del món.

     A considerar:  Després de la II Guerra Mundial, les guerres mantingudes pels Estats Units li han resultat nefastes. Fem una ullada.

   La guerra de Corea, 1953-1955,  acabà en taules. El Goliat nord-americà no fou capaç de derrotar la Corea comunista (A subratllar:  Washington té una especial predilecció per aconseguir uns suposats ''aliats'' que li facin costat en les seves guerres).

   L'experiència bèl·lica més desastrosa fou la del Vietnam, 1965-1975, on el Goliat prepotent fou derrotat pels guerrillers del Vietcong (És de destacar l'eficàcia de les agències d'intel·ligència ianquis per tal d'aconseguir ''aliats'' per a la guerra del Vietnam: fins i tot aconseguiren que el General Franco hi enviés un equip mèdic militar). 

    Es de suposar que l'amarga experiència de la guerra del Vietnam va fer triomfar la nova estratègia imperial consistent en moure guerra per encàrrec,  per mitjà de tercers, de manera que l'exèrcit  d'un altre Estat  fes la guerra en lloc de l'exèrcit ianqui. Així, s'ha d'entendre com a d'encàrrec la guerra que va moure En Saddam Hussein (1980-1988)  contra la recent proclamada República Islàmica de l'Iran.  Washington va induir  Saddam a fer la guerra proporcionant-li armament i suport econòmic, comptant amb la col·laboració de l'Aràbia Saudita (La monarquia feudal fa de peó de la política dels Estats Units a l'àrea de l'Orient Mitjà).

   Washington no aconseguí el seu objectiu de destruir el règim islàmic de l'Iran. Per altra banda, fracassades les contínues maquinacions del govern ianqui contra el règim iranià, l'Iran esdevingué, segons el president George W. Bush, ''un eix del mal'' (Veurem que el president Obama ha seguit i reforçat l'estratègia de guerra ''secreta'' preventiva, atemptatòria a la legalitat internacional).

     Desapareguda la Unió Soviètica, el president Bush inaugurà ''alegrement'' una política  exterior veritablement imperial, de manera que, si calia, Washington no havia d'esperar l'aprovació del Consell de Seguretat per a declarar la guerra o per imposar sancions a les nacions que desafiaven les ''normes'' de l'Imperi.

     Inaugurada la nova etapa imperial, el president G. W. Bush es llançà obertament pel camí de la guerra preventiva, amb un entusiasme tan gran que va fer que declarés no una sinó dues guerres alhora, la de l'Afganistan, primer, i la de l'Iraq, després.

    Certament, al desembre del 2001, les Nacions Unides aprovava la intervenció armada per a enderrocar el règim talibà de l'Afganistan, però l'aprovació de l'ONU beneïa la preparació de guerra de Washington. Mai s'havia vist una coalició tan nombrosa per a intervenir en una guerra contra un sol país, un país devastat per la guerra (Vegeu Troop Numbers & Contributions | ISAF).

    Al 2002, els ''aliats'' – o sigui, En Bush – es felicitaven. Escombrar el règim talibà havia estat bufar i fer ampolles. Però els Estats Units i els seus ''aliats'' s'erraven, feien uns càlculs equivocats. Els talibans, en efecte, no s'havien rendit, continuaven en guerra contra els ocupants. Una guerra que continua fins avui; una guerra que ha esdevingut la més llarga de les guerres mantingudes pels EUA.  S'ha de destacar que la insòlita resistència dels talibans ha posat en crisi els 50 exèrcits aliats ocupants.

    S'ha de suposar que el president  G. W. Bush (O sigui, les elits ianquis), entusiasmat per ''l'èxit'' de la intervenció a l'Afganistan,  va decidir ''millorar'' la situació política i social de l'Orient Mitjà eliminant el règim despòtic d'En Saddam Hussein, que fins feia poc havia servit d'instrument de guerra contra l'Iran. Com es sabut, l'excusa  per declarar la guerra a l'Iraq (al 2003) fou la suposició que En Hussein disposava d'armes de destrucció massiva.

   Com també es sabut, les suposades armes de mai van aperèixer. La maquinària mediàtica ''occidental'' ho presentava com un error d'apreciació. Però altres mitjans més independents afirmaven que ''el trio de les Azores'' (Bush, Blair i Aznar) mentien deliberadament.  La lògica fa costat als crítics; en efecte, per lògica, s'ha de suposar que Washington estava  perfectament informat de l'armament de l'exèrcit iraquià. Com no havia d'estar informat, si els mateixos EUA havien estat el principal proveïdor d'armament per a l'exèrcit de l'Iraq.   

   Allò a destacar en aquest nou capítol de la història és que els Estats Units (i els seus aliats) van començar la guerra contra l'Iraq sense esperar la resolució de l'ONU; I no per pressa (l'ONU hagués aprovat d'immediat la intervenció), sinó per evitar les formalitats del Consell de Seguretat.

 

    Arribats a l'any 2013, el panorama és desolador per a l'Imperi. Malgrat la seva política intervencionista i militarista creixent, el declivi es fa palès a tot el món.

     Vegem qualcuns dels aspectes que configuren el panorama de crisi.

 

     El sostre de la despesa del govern federal dels EUA continua pujant sense aturall. I el sistema d'una suposada regulació del deute és una mena d'estafa consentida. La Reserva Federal (el Banc Central dels Estats Units) emet uns bons que són comprats per la mateixa Reserva Federal. Com diu En Peter Schiff, és una operació econòmica semblant a la d'un individu que pagués el deute de la seva Visa amb la Visa mateix (Vegeu El drama del deute USA).    

 

    Siguin quin siguin els mecanismes d'endeutament, el que és fora de discussió és que el deute de l'Estat nord-americà és més gran que la suma dels deutes de la resta d'Estats endeutats de tot el món.  Des de fa dècades, la balança comercial dels Estats Units és negativa; és a dir, gasta més del que produeix. Sembla que, a la fi, la Reserva Federal es declararà insolvent,  la qual cosa provocarà una nova crisi.

   Tot i la decadència econòmica, els EUA manté els enormes pressupostos de guerra, en detriment dels pressupostos de benestar social i de manteniment de les infraestructures.

     La Xina no solament és la nova superpotència econòmica que amenaça amb  destronar  els Estats Units; també és una superpotència militar. De totes maneres,  el pressupost de guerra ianqui sextuplica al de la Xina; però malgrat aquesta diferència de pressupost, el Pentàgon es va mostrar inquiet quan va saber que el pressupost xinès superava els 100.000 milions de dòlars. I la inquietud va créixer quan es va comprovar que l'exèrcit xinès disposava de tecnologia avançada en qüestió d'armament, de manera que s'equiparava a la dels ianquis.

     La Rússia sota la direcció d'En Vladimir Putin ha recuperat, en gran part, la seva condició de gran potència econòmica i militar (Com a indicador:  Rússia és el segon exportador mundial d'armes, darrere dels Estats Units).

   La República Islàmica de l'Iran ha donat una formidable resposta a les amenaces de destrucció del seu règim manifestades constantment pels EUA i per  Israel. Gràcies al creixement econòmic, l'Iran ha pogut desenvolupar una formidable indústria guerra. Allò a destacar és l'alt nivell tecnològic que ha abastat en matèria d'aviació de tele-comandament, en cibernètica i en investigació aeroespacial (Al 2011, aconseguí fer aterrar un avió no tripulat ianqui. I fa uns dies ha exhibit diversos models de la seva indústria d'abellots).  Per entendre'ns: l'Iran d'avui és deu vegades més fort militarment que a l'any 1980 (Actualment, els míssils iranians abasten Israel i les bases ianquis de la regió).

   L'enunciat general consistiria en dir que un creixent nombre de nous països emergents han anat guanyant autonomia política (i veu política) respecte dels Estats Units i de les potències europees. Al costat de la Xina, Rússia i l'Iran, es poden citar països com l'Índia, el Brasil, Argentina, Indonèsia, Turquia, República Sud-africana,  Veneçuela i d'altres.

   Certament, els Estats Units continua mantenint un pressupost militar molt superior al dels seus immediats seguidors.   Les retallades del pressupost general que ha fet el govern d'Obama pel 2013 no afecten la despesa militar. El pressupost de Defensa per al 2013 abasta la xifra de 851.000 milions de dòlars, xifra que supera la suma dels pressupostos militars dels deu països amb major despesa de defensa ( Vegeu US  2013 Military Budget).  

   L'hegemonia militar ianqui sembla inqüestionable, però alhora es fan més paleses les contradiccions de la política de guerra dels Estats Units. Respecte a això, vegeu aquests enunciats:

     Considerant que el deute dels Estats Units és una bola en creixement indeturable, es pot afirmar sense cap dubte que el poder militar ianqui és a deure, és a dir, es paga amb uns diners manllevats, es paga per mitjà del bons del Tresor. La paradoxa és que la Xina té la major quantitat d'aquest bons de crèdit.

     S'ha de suposar que a un moment determinat, es trencarà el crèdit i el pressupost de guerra no es podrà complir.

     Si bé el pressupost de defensa ianqui és més de sis vegades major que el de la Xina,  l'administració xinesa aconsegueix un major rendiment de les seves inversions en defensa. O, en sentit invers, Washington manté unes colossals despeses militars que són de poca eficàcia per a augmentar el poder militar. Així, les 800 (o més) bases militars ianquis escampades per tot el món fan engreixar enormement el pressupost de guerra, però no procuren increment de poder (Vg.: Els EUA continua mantenint uns 50.000 soldats a les seves bases d'Alemanya, de l'època de la guerra freda). De manera semblant, el desplegament de les flotes de guerra és una gran despesa, però tampoc suposa un augment de poder (Són al servei d'una estratègia, però sense produir un augment de poder militar).

      La Xina concentra la seva despesa militar a l'apartat de la indústria de guerra (investigació i innovació). El poder militar de la Xina creix més de pressa que el dels Estats Units. Com diuen els experts ianquis, l'índex de creixement del pressupost de defensa de la Xina és paral·lel a l'índex de creixement  de l'economia xinesa. A partir del 2008, la Xina es va fer  autosuficient en relació a la indústria de guerra, deixant de dependre de Rússia, el seu proveïdor tradicional).

    Els mitjans occidentals no es cansen de parlar cada dia ''de la ma d'obra barata xinesa'' per a justificar la bonesa del sistema capitalista; però no en diuen res dels milions d'enginyers i de científics xinesos.  La Xina, en efecte, té més enginyers (sis vegades més, pel cap baix) i  més investigadors que els Estats Units.

  

      Tot de distingits economistes ''occidentals'', intentant justificar la bonesa de la ''civilització capitalista'', afirmen que la Crisi és sistèmica, però no proposen un canvi cap a un tipus de sistema socialista.

    Respecte a això, hi ha molt de debat teòric, però allò real, el que determina la realitat econòmica i social de la societat nord-americana,  és a conseqüència de l'exercici de poder per part de les Corporacions  i del Govern dels Estats Units. O sigui, les Corporacions i el Govern continuen reforçant el seu blindatge. O sigui, en front de la Crisi, augmenten el nivell d'explotació dels treballadors (''classe mitjana'', en diu la premsa). O sigui, s'apropien d'una porció major de la renda nacional.

     En contra del que s'esperava,  el govern d'En Barack Obama aprova uns pressupostos federals on s'augmenta la despesa militar i es disminueix la despesa en benestar social, pressupostos semblants als  d'En G.W. Bush.

    El govern de N'Obama ha intensificat la política militarista i intervencionista heretada d'En Bush. N'Obama ha apostat per les noves tecnologies de guerra, les de l'aviació teledirigida, en especial. N'Obama ha intensificat notablement l'ús dels avions no tripulats per a bombardejar (Principalment, el Paquistan, l'Afganistan, la Somàlia i el Iemen).

  

     Amb l'intent d'aturar el declivi econòmic,  Washington ha intensificat extraordinàriament l'intervencionisme i l'ús de la seva força militar, de modo que tots els països del món en són afectats, d'una o altra manera. Washington intenta desestabilitzar tots aquells països que no es sotmeten als seus designis imperials. Contínuament, imposa sancions a les nacions rebels o les fa amenaces de guerra (L'Iran en seria el cas més escandalós).

  

  Però allò que jo vull destacar sobre la política intervencionista de l'Imperi és que fa ús de la força militar per perjudicar els seus rivals econòmics (la Xina, en particular).

   Els Estats Units manté pactes d'aliança militar amb països veïns que temen el creixement de la Xina; així mateix, manté nombroses bases militars a l'àrea del mar Meridional de la Xina (la d'Okinawa, al Japó, en seria la més gran, amb uns 20.000 marines; i és un secret cantat que la base conté un magatzem nuclear).

   Però, a més d'aquesta estratègia militar, els Estats Units  mou guerres les quals, objectivament, causen greus perjudicis econòmics  a la Xina. El cas de la guerra de Líbia n'és el paradigma. Vegem qualques detalls sobre el tema.

   Als darrers anys, la Líbia d'En  Mohamed Gadafi mantenia un intens procés de desenvolupament, centrat en especial en la producció de petroli. La desfeta del règim va suposar el col·lapse econòmic del país, i sembla que, de moment, no se'n poden sortir.

   Allò a destacar:  La Xina era el principal país que participava al desenvolupament de Líbia, de molt. Al 2011 hi havia més d'un centenar d'empreses xineses que operaven allà, amb uns 30.000 obrers (obrers i enginyers).   El predomini xinès a Líbia era debut a motius purament econòmics (La Xina deixa de banda les qüestions ideològiques en les seves relacions amb altres països, majorment).

 

      Un hom erraria si pensés que les potències que van intervenir a la guerra contra el règim d'En Gadafi – el Frukus – s'han beneficiat econòmicament. No s'han pogut beneficiar perquè la guerra ha significat la destrucció de l'Estat libi. Ara a Líbia regna el caos, i, de moment, sembla que el Frukus és incapaç d'iniciar la reconstrucció de l'Estat.

   El cas de la guerra de Líbia, així com les de l'Irak i de l'Afganistan, es una mostra del fracàs del projecte imperial dels Estats Units. Les guerres ''victorioses'' no li reporten ni beneficis econòmics ni augment del poder, ans al contrari, contribueixen a la seva ruïna econòmica i al desprestigi.

 

  Respecte a l'Iraq, els mitjans ''occidentals'' no ho volen veure, però  la realitat històrica és que ''la llibertat duradora'' que va engegar En G. W. Bush allò que va comportar fou la destrucció de l'Iraq.

   Allò que tampoc no volen veure:  Tan bon punt hi hagué eleccions a l'Iraq, el nou govern contradigué la política de Washington tot establint una aliança amb l'Iran, ''Eix del mal'' (La majoria de població de l'Iraq és de religió musulmana xiïta, religió que és l'oficial de la República Islàmica de l'Iran; això ha determinat que en tot temps hi hagués uns llaços fraternals entre ambdues comunitats de creients). Actualment, el govern de Al Maliki manté, de fet, una aliança estratègica amb l'Iran i Síria, de manera que ha fet palesa la niciesa del govern de Bush.

   Tampoc no volen veure la realitat de l'Afganistan. Els mitjans són incapaços d'explicar com és possible que l'exèrcit imperial i cinquanta exèrcits aliats siguin incapaços d'eradicar la inseguretat provocada per uns ''terroristes''.

    Respecte de l'Iran, Washington amenaça amb l'excusa que vol impedir que l'Iran disposi d'armes nuclears. Però els mitjans ''occidentals'' no fan referència a que els Estats Units va intentar destruir la República Islàmica de l'Iran des del seu naixement, de quan encara no existia el projecte nuclear iranià. 

   Actualment, Israel amenaça amb bombardejar les instal·lacions nuclears de l'Iran. I el president Obama declara que de moment es limita a sancionar l'Iran, però que l'opció militar contra l'Iran està sobre la taula. Els mitjans sembla que volen enfosquir dues realitats de primer ordre:  La primera, que Israel disposa d'armament nuclear (on diu que disposa de més de 200 ogives atòmiques) sense que Washington i l'ONU en facin referència. Tampoc expliquen perquè s'ha de suposar que l'Iran nuclear és un perill mundial i no ho és l'Israel nuclear.  Els mitjans tampoc volen especular sobre la possibilitat que Israel llancés una bomba atòmica sobre Teheran (En Netanyahu i N'Obama fan ús del concepte de ''atac preventiu'' o el de''guerra preventiva'').

   La segona:  l'extraordinari creixement de l'Iran en tots els ordres, i, en especial, en l'ordre militar. L'Iran ha esdevingut la major potència militar de la regió.  L'Iran ha sigut capaç de crear una indústria de guerra basada en un inaudit desplegament de l'alta tecnologia (El Pentàgon no se'n sabia avenir del fet que l'exèrcit de l'Iran fes aterrar un avió  no tripulat de l'exèrcit ianqui per mitjà de tècnica cibernètica).

 

   Fent un darrer apunt: ''el despertar islàmic'' ha significat la liquidació dels governs titella imposats i mantinguts pels EUA. La desfeta més sonada i més transcendent fou la liquidació del règim lacai de Mubarak i l'establiment d'un règim islàmic a El Caire; règim que de seguida ha establert relacions amb l'Iran. S'ha de destacar que la revolució iraniana fou l'avantguarda d'aquest despertar islàmic.

 

   Com a resum de tot allò escrit fins aquí, es pot dir que de cada dia que passa els Estats Units i els seus aliats s'afebleixen, mentre que els països no sotmesos a l'Imperi, majoritàriament, avancen de manera que redueixen la distància que els separa dels més avançats. Aquests països avancen ràpidament en capacitat industrial, en infraestructures, en educació, en indústria cultural, i, especialment,  en ciència i tecnologia. I, també, com no podia ser d'altra manera, també han avançat en relació a la capacitat militar. I Rússia torna a ser una gran potència en tots els ordres.

    Sembla que l'Imperi ha arribat a la seva fi.

Vents de canvi bufen a Síria, segons informa el diari Pravda.

quetgles | 07 Febrer, 2013 21:33

   

  

       

       Vents de canvi bufen a Síria, segons informa el diari Pravda de Moscou.

 

    He desat l'article de Na Lisa Karpova a fi de posar-lo més a l'abast dels internautes catalans.

   Així mateix, es pot constatar que les cròniques del diari Ara sobre el conflicte sirià entren en col·lisió amb  els informes de la premsa ''no occidental''.

  Mentre el diari Ara i The New York Times parlen dels ''rebels''sirians que lluiten per la llibertat, el Pravda de Moscou, Al-Watam d'Alger i New Orient de Beirut, descriuen aquests ''rebels'' com a terroristes estrangers i com a mercenaris criminals.

 

   

   Vents de canvi bufen a Síria


2013.01.29



SANA, l'agència oficial de notícies siriana, va informar que amb motiu de l'aniversari del profeta Mahoma, el 24 de gener de 2013, el president sirià, Dr Bashar al-Assad, va participar en una cerimònia religiosa a la mesquita d'Al-Afram a Damasc. Li va estrènyer la mà amb els creients i escoltar l'oració del migdia, a càrrec de Sa Eminència, el xeic Ahmad al-Jazaeri, imam de la mesquita del-Afram.

Després de les oracions, el xeic Kamal Hawwari va citar versos del Sagrat Alcorà. El ministre de la Religió, el Dr Mohammad Abdul-Sattar al-Sayyid, va pronunciar un discurs sobre el naixement del profeta Mahoma, recordant a la congregació que el Profeta havia cridat per l'ús d'una ment lògica no haver de recórrer a la destrucció.

"Com estem celebrant l'aniversari del naixement del profeta Mahoma, recordem el que va passar i com Déu li va fer conquerir els seus enemics ... Podem fer un paral · lel amb la nostra situació actual, com enemics de Síria estan conspirant contra la pàtria, i ens podem referir que sens dubte serà victoriós ", discurs del ministre, citat per SANA.

Li va demanar a tots els sirians a escoltar la crida del president al-Assad per al diàleg i els va instar a seguir els passos del profeta Mahoma. Sheik al-Jazaeri conclou la celebració amb una oració per la protecció de Síria i del seu president.

L'agència de notícies libanesa Al Manar informar que el president sirià es va mostrar en una transmissió en viu, com ell estava de genolls a la mesquita d'al-Afram de Damasc, acompanyat pel Gran Mufti de Síria, Ahmad Hassoun, i el ministre de Religió. Segons Al Manar, una gran multitud s'havia reunit fora de la mesquita per saludar el President i el suport exprés.

Un dia després, el divendres, gener 25, 2013, una oració a nivell nacional per a la seguretat i l'estabilitat de la pàtria es va dur a terme en totes les mesquites de Síria. Els imants posat èmfasi en la importància de la unitat i la confiança que Síria frustrar la conspiració estrangera contra la independència de la pàtria i la seguretat.

Això es va fer ressò del Watan, un mitjà de comunicació algerians, en francès, "Syrie:. Dames appelle UNE prière d'un milió de Fideles" Síria: Damasc demana oracions d'un milió de creients. Segurament, més d'un milió de sirians van participar, com la gran majoria dels sirians estar del costat del president, no en la de la fallida, rag-tag "oposició".

La República Socialista d'Algèria ha estat tradicionalment, i continua sent, un país amic de la República Socialista Àrab de Síria i la Gran Jamahiriya Líbia Socialista. Algèria dóna suport a la Jamahiriya, de la mateixa manera que ara és compatible amb Síria. Quan alguns membres de la família del líder de Gran Germà de la Jamahiriya, Muammar al Gaddafi, va abandonar el país, van prendre l'exili a Algèria.

Mentrestant, les Forces Armades sirianes segueixen netejant seu país de terroristes infiltrats.

Aleppo camp:

Les puntuacions dels terroristes van morir en al-Amiriya, al Kalasa, al Mijbil, al Shaer, al-Sheik Said, Caminen, Dakna Ayin, Zaid Bani, Dail kafir i Ming.

Damasc camp:

En Darya, molts terroristes van ser liquidats, entre ells el líder, Mahmud Naileh, així com Ahmad Abu Zid, Salim al-Kouz i Samir Abu al-Izz.

En les granges de Douma i en Harasta, una gran puntuació dels terroristes van morir, així, com Abdul-Aziz Maid, Izzo al-Houri, Mouaffaq al Houri i Khalifah Mohammd. En Douma, les dones van cridar consignes en salutació a l'exèrcit sirià.

En Abdeen, Deir Atiyeh i Haifoon, els terroristes van ser morts i es van apoderar de les seves armes. També un vehicle equipat amb metralladora i un minibús amb els terroristes a l'interior van ser destruïts.

Hama província:

Al poble de Jalma, els terroristes van morir i artefactes explosius a l'entrada del poble van ser desmantellades. Més dispositius explosius van ser trobats i desmantellats a la carretera entre Hama, Mhardeh i al Squailbiyeh. El seu pes oscil · lava entre 25 i 40 quilos.

Hasaka ciutat:

Els terroristes van ser liquidats al nord de la ciutat i la seva metralladora vehicles equipats van ser destruïts.

Homs camp:

Den i amagatalls dels terroristes van ser destruïts en al-Gharbiyeh, al Houla, al Tiybeh i Lahara Kafar. Tots els terroristes van ser liquidats.

En els mitjans de comunicació libanesos, New Orient News, amb seu a Beirut, el periodista Pierre Khalaf va escriure que "L'Exèrcit sirià controla el camp". Es van liquidar bastions rebels, matant a milers de terroristes. Ara els que queden han començat a lluitar entre si, després dels seus fracassos estratègics globals.

Segons el periodista libanès, l'Estat sirià ha tornat a prendre el control total del 80 per cent del seu territori i les principals ciutats. Una Força de Defensa Nacional s'ha creat, integrada per civils i reservistes. En Alep, en només una setmana, 20.000 joves es van matricular a la Guàrdia Republicana. La Força de Defensa Nacional és un signe d'unitat nacional forta, segons Pierre Khalaf.

A més, els civils a Aleppo, Damasc i altres ciutats han estat equipats amb vigilància sofisticats i dispositius de comunicació per ajudar a les Forces Armades sirianes en la seva lluita contra el terrorisme.

Així, els vents han canviat a Síria. "Els Vents Canvien i Assad sí Qaida" és el títol d'un article en l'edició espanyola d'Al Manar. S'hi informa que els comitès populars a Síria estan treballant mà a mà amb les Forces Armades sirianes, la neteja d'una àrea després d'una altra, mentre que el president Al-Assad no té cap intenció d'anar-se'n. Ell és allà per quedar-se.

L'ajuda està arribant de fora també. SANA va citar el president rus secretari de Premsa, Dmitry Peskov, "Creiem sincerament que el pla va ser proposat pel president Assad és una mena de continuació de les converses de Ginebra i podrien constituir una bona base per a nous intents per aconseguir una solució." Ha reiterat que "la decisió sobre el futur de Síria no pot ser pres en altres capitals. Això no pot ser viable."

SANA va citar també Mikhail Margelov, president del Comitè d'Afers Exteriors de la Duma Estatal de Rússia, que va assenyalar que "la postura de Rússia respecte a Síria s'ha mantingut ferm des del principi, ja que posa l'accent en la necessitat d'un diàleg entre totes les parts".

A la capital de la República Txeca de Praga, la comunitat d'expatriats sirians van expressar el seu total suport al president Assad i va demanar un "diàleg nacional entre tots els espectres de la societat per preservar la pàtria sobirania, la seguretat i la unitat".

Finalment, però no menys important, Sayyed Hassan Nasrallah, secretari general de Hezbollah, que és conegut per dir les coses pel seu nom, va dir a Beirut que "Els que segueixen vivint en la il · lusió que l'Estat sirià caurà, ha de treure aquesta idea de seus caps ", citat per SANA.

Els vents de canvi estan bufant. ¿Van a volar totes aquestes tonteries d'occident, els caps de Qatar, turcs i israelians? La guerra a Síria ha acabat. Estalvia't els diners i anar a casa, amics!


Preparat per a la publicació per:

Lisa Karpova
Pravda.Ru

ents de canvi bufen a Síria, segons informa el diari Pravda de Moscou.

    He desat l'article de Na Lisa Karpova a fi de posar-lo més a l'abast dels internautes catalans.

   Així mateix, es pot constatar que les cròniques del diari Ara sobre el conflicte sirià entren en col·lisió amb  els informes de la premsa ''no occidental''.

  Mentre el diari Ara i The New York Times parlen dels ''rebels''sirians que lluiten per la llibertat, el Pravda de Moscou, Al-Watam d'Alger i New Orient de Beirut, descriuen aquests ''rebels'' com a terroristes estrangers i com a mercenaris criminals.

 

   

   Vents de canvi bufen a Síria


2013.01.29



SANA, l'agència oficial de notícies siriana, va informar que amb motiu de l'aniversari del profeta Mahoma, el 24 de gener de 2013, el president sirià, Dr Bashar al-Assad, va participar en una cerimònia religiosa a la mesquita d'Al-Afram a Damasc.
Li va estrènyer la mà amb els creients i escoltar l'oració del migdia, a càrrec de Sa Eminència, el xeic Ahmad al-Jazaeri, imam de la mesquita del-Afram.

Després de les oracions, el xeic Kamal Hawwari va citar versos del Sagrat Alcorà.
El ministre de la Religió, el Dr Mohammad Abdul-Sattar al-Sayyid, va pronunciar un discurs sobre el naixement del profeta Mahoma, recordant a la congregació que el Profeta havia cridat per l'ús d'una ment lògica no haver de recórrer a la destrucció.

"Com estem celebrant l'aniversari del naixement del profeta Mahoma, recordem el que va passar i com Déu li va fer conquerir els seus enemics ... Podem fer un paral · lel amb la nostra situació actual, com enemics de Síria estan conspirant contra la pàtria, i
ens podem referir que sens dubte serà victoriós ", discurs del ministre, citat per SANA.

Li va demanar a tots els sirians a escoltar la crida del president al-Assad per al diàleg i els va instar a seguir els passos del profeta Mahoma.
Sheik al-Jazaeri conclou la celebració amb una oració per la protecció de Síria i del seu president.

L'agència de notícies libanesa Al Manar informar que el president sirià es va mostrar en una transmissió en viu, com ell estava de genolls a la mesquita d'al-Afram de Damasc, acompanyat pel Gran Mufti de Síria, Ahmad Hassoun, i el ministre de Religió.
Segons Al Manar, una gran multitud s'havia reunit fora de la mesquita per saludar el President i el suport exprés.

Un dia després, el divendres, gener 25, 2013, una oració a nivell nacional per a la seguretat i l'estabilitat de la pàtria es va dur a terme en totes les mesquites de Síria.
Els imants posat èmfasi en la importància de la unitat i la confiança que Síria frustrar la conspiració estrangera contra la independència de la pàtria i la seguretat.

Això es va fer ressò del Watan, un mitjà de comunicació algerians, en francès, "Syrie:. Dames appelle UNE prière d'un milió de Fideles" Síria: Damasc demana oracions d'un milió de creients.
Segurament, més d'un milió de sirians van participar, com la gran majoria dels sirians estar del costat del president, no en la de la fallida, rag-tag "oposició".

La República Socialista d'Algèria ha estat tradicionalment, i continua sent, un país amic de la República Socialista Àrab de Síria i la Gran Jamahiriya Líbia Socialista. Algèria dóna suport a la Jamahiriya, de la mateixa manera que ara és compatible amb Síria.
Quan alguns membres de la família del líder de Gran Germà de la Jamahiriya, Muammar al Gaddafi, va abandonar el país, van prendre l'exili a Algèria.

Mentrestant, les Forces Armades sirianes segueixen netejant seu país de terroristes infiltrats.

Aleppo camp:

Les puntuacions dels terroristes van morir en al-Amiriya, al Kalasa, al Mijbil, al Shaer, al-Sheik Said, Caminen, Dakna Ayin, Zaid Bani, Dail kafir i Ming.

Damasc camp:

En Darya, molts terroristes van ser liquidats, entre ells el líder, Mahmud Naileh, així com Ahmad Abu Zid, Salim al-Kouz i Samir Abu al-Izz.

En les granges de Douma i en Harasta, una gran puntuació dels terroristes van morir, així, com Abdul-Aziz Maid, Izzo al-Houri, Mouaffaq al Houri i Khalifah Mohammd.
En Douma, les dones van cridar consignes en salutació a l'exèrcit sirià.

En Abdeen, Deir Atiyeh i Haifoon, els terroristes van ser morts i es van apoderar de les seves armes.
També un vehicle equipat amb metralladora i un minibús amb els terroristes a l'interior van ser destruïts.

Hama província:

Al poble de Jalma, els terroristes van morir i artefactes explosius a l'entrada del poble van ser desmantellades. Més dispositius explosius van ser trobats i desmantellats a la carretera entre Hama, Mhardeh i al Squailbiyeh.
El seu pes oscil · lava entre 25 i 40 quilos.

Hasaka ciutat:

Els terroristes van ser liquidats al nord de la ciutat i la seva metralladora vehicles equipats van ser destruïts.

Homs camp:

Den i amagatalls dels terroristes van ser destruïts en al-Gharbiyeh, al Houla, al Tiybeh i Lahara Kafar.
Tots els terroristes van ser liquidats.

En els mitjans de comunicació libanesos, New Orient News, amb seu a Beirut, el periodista Pierre Khalaf va escriure que "L'Exèrcit sirià controla el camp". Es van liquidar bastions rebels, matant a milers de terroristes.
Ara els que queden han començat a lluitar entre si, després dels seus fracassos estratègics globals.

Segons el periodista libanès, l'Estat sirià ha tornat a prendre el control total del 80 per cent del seu territori i les principals ciutats. Una Força de Defensa Nacional s'ha creat, integrada per civils i reservistes. En Alep, en només una setmana, 20.000 joves es van matricular a la Guàrdia Republicana.
La Força de Defensa Nacional és un signe d'unitat nacional forta, segons Pierre Khalaf.

A més, els civils a Aleppo, Damasc i altres ciutats han estat equipats amb vigilància sofisticats i dispositius de comunicació per ajudar a les Forces Armades sirianes en la seva lluita contra el terrorisme.

Així, els vents han canviat a Síria. "Els Vents Canvien i Assad sí Qaida" és el títol d'un article en l'edició espanyola d'Al Manar. S'hi informa que els comitès populars a Síria estan treballant mà a mà amb les Forces Armades sirianes, la neteja d'una àrea després d'una altra, mentre que el president Al-Assad no té cap intenció d'anar-se'n.
Ell és allà per quedar-se.

L'ajuda està arribant de fora també. SANA va citar el president rus secretari de Premsa, Dmitry Peskov, "Creiem sincerament que el pla va ser proposat pel president Assad és una mena de continuació de les converses de Ginebra i podrien constituir una bona base per a nous intents per aconseguir una solució."
Ha reiterat que "la decisió sobre el futur de Síria no pot ser pres en altres capitals. Això no pot ser viable."

SANA va citar també Mikhail Margelov, president del Comitè d'Afers Exteriors de la Duma Estatal de Rússia, que va assenyalar que "la postura de Rússia respecte a Síria s'ha mantingut ferm des del principi, ja que posa l'accent en la necessitat d'un diàleg entre totes les parts".

A la capital de la República Txeca de Praga, la comunitat d'expatriats sirians van expressar el seu total suport al president Assad i va demanar un "diàleg nacional entre tots els espectres de la societat per preservar la pàtria sobirania, la seguretat i la unitat".

Finalment, però no menys important, Sayyed Hassan Nasrallah, secretari general de Hezbollah, que és conegut per dir les coses pel seu nom, va dir a Beirut que "Els que segueixen vivint en la il · lusió que l'Estat sirià caurà, ha de treure aquesta idea de
seus caps ", citat per SANA.

Els vents de canvi estan bufant. ¿Van a volar totes aquestes tonteries d'occident, els caps de Qatar, turcs i israelians? La guerra a Síria ha acabat.
Estalvia't els diners i anar a casa, amics!


Preparat per a la publicació per:

Lisa Karpova
Pravda.Ru

   

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb