El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els EUA i la UE no volen un Estat catalÓ. I el sants innocents no porten enlloc.

quetgles | 30 Desembre, 2012 17:22

  

     

        Els EUA i la UE no volen un Estat català. Els sants innocents no porten enlloc.

     N'Artur Mas i N'Oriol Junqueras  fan un discurs on es dóna per segur que Europa veurà de bons ulls el procés  independentista  de Catalunya (Bé, de Catalunya-Principat).  De manera semblant, donen per suposat que l'Estat català serà acollit com a membre de la Unió Europea de manera immediata o quasi immediata.

   Els dirigents de CIU i d'ERC remarquen la necessitat de fer conèixer  la realitat nacional catalana  i la voluntat sobiranista del poble català.  Així, amb aquest objectiu,   N'Artur Mas i N'Oriol Pujol van viatjar a Boston (Juny, 2012), per a difondre la bona nova catalana.

   Una onada de comentaris dels mitjans catalans insisteixen en la urgència de fer conèixer el contenciós entre Catalunya i l'Estat espanyol, en especial, als EUA i a les principals capitals europees.

    Però haurem de veure que tota aquesta moguda que confia en la resposta positiva dels EUA i de la UE no fa sinó representar els Sants Innocents.

   En contra d'aquesta estratègia de miratge, m'avanço a declarar dos enunciats essencials, que fan:

   Tesi 1: Les grans potències – però també les potències no tan grans – disposen per principi d'una informació privilegiada sobre la situació política i econòmica d'aquells països amb els quals mantenen  relacions o que són del seu interès.

       Des de fa mesos, els grans mitjans dels EUA i d'Europa van plens de reportatges sobre el contenciós català. Però allò a subratllar és que les agències d'intel·ligència i els Think Tank fa temps que dediquen especial atenció a la situació d'Espanya i de Catalunya-Principat.

   Si us plau, deixeu de banda els sants innocents: És ridícul pretendre oferir almoina informativa a Washington. El govern ianqui, com cap altre, rep a diari muntanyes d'informació de la resta de països del món.  A més de la CIA, Washington disposa de quinze agències d'intel·ligència més.

    Deixeu anar els sants innocents: Quasi cada dia, al despatx oval de la Casa Blanca, el president Obama ha signar l'autorització pels assassinats que ha de dur a terme la CIA. Per saber, la CIA sap on és el refugi – o quin és el cotxe – del suposat terrorista que s'ha d'eliminar (La CIA, a més d'informar, actua; és l'agència responsable de bombardejar amb els avions telecomandats).

   Deixeu anar els sants innocents:  Washington i les grans corporacions ianquis es reserven la informació privilegiada, i  alhora decideixen quina informació ha d'arribar a  les amples masses.  I també decideixen la manera de manipular i falsificar la informació (els grans mitjans ''occidentals'' són propietat de les corporacions. I, als EUA,  són en mans dels sionistes, majorment).

    Tesi 2:        Els EUA, França i el Regne Unit – els tres imperis ''occidentals'' – despleguen una estratègia política imperial, en funció dels interessos de les seves elits econòmiques i socials.

      Certament, la política exterior dels tres imperis - del FUKUS - segueix el senderi típic dels imperis que els han precedit: el blindatge del poder imperial i l'espoli de les nacions sotmeses.

  

     Com a referents històrics amb relació al tema que tractem, podem veure que:

  Durant la guerra d'independència de les colònies de Nova Anglaterra, França i Espanya donaren suport als revoltats  contra el domini britànic .  Que resti clar: no fou el cas que Espanya i França tinguessin cap vel·leïtat per l'independentisme nord-americà, sinó que era una típica mostra de guerra freda entre imperis; era un passar comptes contra la ''pèrfida Albió''.

     De manera semblant, la Gran Bretanya feu costat als moviments independentistes que esclataren a l'imperi espanyol en terres americanes. Els canons de Callao que damnaren la flota del Pacífic al 1866 (''la honra sin barcos'', de Méndez Nuñez) eren de fabricació anglesa.

   De bell antuvi, els Estats Units d'Amèrica, la primera república moderna del món, va desplegar el mite de ser el  campió mundial en la defensa de la llibertat i de la democràcia. El president Monroe destacà en aquest afer, de manera que la seva frase ''Amèrica pels americans'' figura als llibres d'història. Però els llibres d'història, majorment, s'abstenen de denunciar la doble moral de l'intervencionisme militar dels ianquis.

    Per exemple:    Mentre donaven suport a les nacions del Sud contra l'imperi espanyol, els EUA, alhora, dugueren a terme la destrucció de totes les nacions aborígens de Nord-Amèrica.

   I també: els EUA s'apropiaren de gran part del territoris del Nord de la República de Mèxic, per mitjà d'una guerra de conquesta,  1846-1848, guerra de conquesta ianqui que superava les futures guerres del govern d'En Hitler.  

    A la fi de la I Guerra Mundial,  la caiguda dels grans imperis (l'austríac, el rus, l'otomà) facilità la independència de les nacions  sotmeses. El president dels EUA, En Woodrow Wilson, figurà com el gran valedor de la proclamació dels nous Estats.

  Certament, la proclamació d'aquests nous Estats fou una gran avanç històric. Però s'ha de veure que a les negociacions de pau a París, el doble raser moral continuava plenament actiu. Els EUA no posaren en qüestió els imperis amics, el britànic i el francès.  Aquests imperis continuaren gaudint de carta blanca per continuar oprimint a les nacions sotmeses.

   Per més afronta i burla, el tractat de París donava el vist i plau per a la creació d'un nou sistema de domini imperial el qual fou conegut amb el nom de ''protectorat''. Així, França atenia els protectorats del Líban, de Síria i del Marroc; i la Gran Bretanya els d'Iraq, Iran, Jordània i Palestina i d'altres.

   Vegeu la malvestat dels protectorats:  Els anglesos decidiren cedir les terres dels seus ''protegits'' palestins als sionistes, fins el punt de crear ''una llar nacional jueva'' a Palestina al 1919.

  Un altra cas de vergonya aliena:  Els protectors de Palestina  i els ianquis feren seva la promoció per a la creació d'un Estat jueu a Palestina si ho aprovaven les Nacions Unides. Al 1948, Londres i Washington pressionaren els membres de les Nacions Unides perquè votessin a favor de la creació de l'Estat d'Israel.

  A l'època actual, els EUA ha accentuat encara més el doble raser de la seva política exterior. Intervé activament en relació als moviments independentistes, però en doble moral.  Washington estimula els moviments secessionistes per a debilitar les nacions enemigues, i, a la inversa, mira d'apaivagar-los si es donen en nacions amigues.

   El govern dels EUA va donar ple suport a la secessió de Kosovo fins al punt que l'aviació ianqui va bombardejar Belgrad al 1999 (Bé, segons la premsa, figura que fou l'OTAN la que bombardejà la capital de Sèrvia, però s'ha de veure que l'estratègia de Washington quan promou una guerra és presentar-la com una guerra de l'OTAN o dels ''aliats''). 

    Des dels anys 1990, el govern ianqui ha intentat desestabilitzar el règim de N'Omar al-Bashir; i, darrerament,  ha promogut la secessió del Sudan del Sud.

   El doble raser ianqui:  Washington restà immòbil respecte de la guerra d'alliberament dels algerins contra l'imperi francès.

   El doble raser: El guardià de l'ordre mundial no va intervenir quan l'exèrcit del Marroc ocupà el Sàhara Occidental, la que era colònia espanyola, al 1975.

   El doble raser:  Els EUA i els seus ''aliats'' no han acceptat la independència d'Abjàcia ni la d'Osètia del Sud,  que separaren de Geòrgia al 2008.  Ambdues nacions, amb el suport militar rus, derrotaren l'exèrcit georgià, que tenia el suport dels EUA (A saber:  Washington ha portat una política d'aliances amb les  repúbliques exsoviètiques, amb l'objectiu explícit de deixar aïllada la Rússia actual.

    Doble raser: Els EUA fan la guerra contra el moviment independentista del Iemen de Sud. Actualment, la CIA, quasi a diari, bombardeja els independentistes iemenís amb el recurs dels avions no tripulats.

    El doble raser: El campió mundial en defensa de la democràcia i els drets humans es contradiu i manté una aliança estratègica amb les monarquies feudals i despòtiques com són les de l'Aràbia Saudita, Qatar i Bahrain.

      Crida venjança al cel la doble opressió que pateix  el poble de Bahrain: la de l'emir al-Khalifa, el dèspota, i la del comandament de la cinquena flota ianqui, aquarterada a Bahrain.

     Vista aquesta bateria de casos, es pot concloure que els EUA no donaran suport a la demanda de sobirania plena de la Generalitat. S'ha de suposar que Washington farà costat al govern espanyol, que és el seu aliat (i Espanya és membre de l'OTAN).

   També s'ha de suposar que el govern francès s'oposarà frontalment contra el sobiranisme català. El govern francès està ben assabentat de que els independentistes catalans denuncien l'imperialisme parisenc i que reclamen la reintegració de la Catalunya-Nord.

         Tot i que hi deu haver països europeus que considerin que Catalunya-Principat és una nació i que és just que exerceixi el seu dret a determinar-se, allò més previsible és que cap govern voldrà donar suport exprés a la demanda democràtica del Principat perquè no els interessa enfrontar-se a l'Estat espanyol. S'ha de suposar que els Estats de la UE sempre estan pendents de la voluntat de l'Imperi o de la del FUKUS, i, que eviten caure en desgràcia; i, menys, caure en desgràcia per una qüestió que no els afecta.

    No voldria que se m'interpretés malament.  El meu escrit no pretén refredar les ànsies independentistes, sinó estimular el creixement d'un independentisme més crític, més esquerrà, a la recerca d'una alternativa que no sigui la UE, una UE que poca cosa té per engrescar a les classes treballadores catalanes (Per altra banda, la UE no té una política internacional pròpia; es limita a seguir l'estratègia fixada per Washington).

   A un altre article, intentaré posar els arguments que demostrin la viabilitat d'una alternativa ''no occidental'' en suport de l'Estat català.

    

Els EUA i la UE no volen un Estat catalÓ. I el sants innocents no porten enlloc.

quetgles | 30 Desembre, 2012 17:07

  

        Els EUA i la UE no volen un Estat català. I els sants innocents no porten enlloc.

 

     N'Artur Mas i N'Oriol Junqueras  fan un discurs on es dóna per segur que Europa veurà de bons ulls el procés  independentista  de Catalunya (Bé, de Catalunya-Principat).  De manera semblant, donen per suposat que l'Estat català serà acollit com a membre de la Unió Europea de manera immediata o quasi immediata.

   Els dirigents de CIU i d'ERC remarquen la necessitat de fer conèixer  la realitat nacional catalana  i la voluntat sobiranista del poble català.  Així, amb aquest objectiu,   N'Artur Mas i N'Oriol Pujol van viatjar a Boston (Juny, 2012), per a difondre la bona nova catalana.

   Una onada de comentaris dels mitjans catalans insisteixen en la urgència de fer conèixer el contenciós entre Catalunya i l'Estat espanyol, en especial, als EUA i a les principals capitals europees.

    Però haurem de veure que tota aquesta moguda que confia en la resposta positiva dels EUA i de la UE no fa sinó representar els Sants Innocents.

   En contra d'aquesta estratègia de miratge, m'avanço a declarar dos enunciats essencials, que fan:

 

   Tesi 1: Les grans potències – però també les potències no tan grans – disposen per principi d'una informació privilegiada sobre la situació política i econòmica d'aquells països amb els quals mantenen  relacions o que són del seu interès.

 

       Des de fa mesos, els grans mitjans dels EUA i d'Europa van plens de reportatges sobre el contenciós català. Però allò a subratllar és que les agències d'intel·ligència i els Think Tank fa temps que dediquen especial atenció a la situació d'Espanya i de Catalunya-Principat.

   Si us plau, deixeu de banda els sants innocents: És ridícul pretendre oferir almoina informativa a Washington. El govern ianqui, com cap altre, rep a diari muntanyes d'informació de la resta de països del món.  A més de la CIA, Washington disposa de quinze agències d'intel·ligència més.

    Deixeu anar els sants innocents: Quasi cada dia, al despatx oval de la Casa Blanca, el president Obama ha signar l'autorització pels assassinats que ha de dur a terme la CIA. Per saber, la CIA sap on és el refugi – o quin és el cotxe – del suposat terrorista que s'ha d'eliminar (La CIA, a més d'informar, actua; és l'agència responsable de bombardejar amb els avions telecomandats).

   Deixeu anar els sants innocents:  Washington i les grans corporacions ianquis es reserven la informació privilegiada, i  alhora decideixen quina informació ha d'arribar a  les amples masses.  I també decideixen la manera de manipular i falsificar la informació (els grans mitjans ''occidentals'' són propietat de les corporacions. I, als EUA,  són en mans dels sionistes, majorment).

 

    Tesi 2:        Els EUA, França i el Regne Unit – els tres imperis ''occidentals'' – despleguen una estratègia política imperial, en funció dels interessos de les seves elits econòmiques i socials.

      Certament, la política exterior dels tres imperis - del FUKUS - segueix el senderi típic dels imperis que els han precedit: el blindatge del poder imperial i l'espoli de les nacions sotmeses.

  

     Com a referents històrics amb relació al tema que tractem, podem veure que:

  Durant la guerra d'independència de les colònies de Nova Anglaterra, França i Espanya donaren suport als revoltats  contra el domini britànic .  Que resti clar: no fou el cas que Espanya i França tinguessin cap vel·leïtat per l'independentisme nord-americà, sinó que era una típica mostra de guerra freda entre imperis; era un passar comptes contra la ''pèrfida Albió''.

 

     De manera semblant, la Gran Bretanya feu costat als moviments independentistes que esclataren a l'imperi espanyol en terres americanes. Els canons de Callao que damnaren la flota del Pacífic al 1866 (''la honra sin barcos'', de Méndez Nuñez) eren de fabricació anglesa.

   De bell antuvi, els Estats Units d'Amèrica, la primera república moderna del món, va desplegar el mite de ser el  campió mundial en la defensa de la llibertat i de la democràcia. El president Monroe destacà en aquest afer, de manera que la seva frase ''Amèrica pels americans'' figura als llibres d'història. Però els llibres d'història, majorment, s'abstenen de denunciar la doble moral de l'intervencionisme militar dels ianquis.

    Per exemple:    Mentre donaven suport a les nacions del Sud contra l'imperi espanyol, els EUA, alhora, dugueren a terme la destrucció de totes les nacions aborígens de Nord-Amèrica.

   I també: els EUA s'apropiaren de gran part del territoris del Nord de la República de Mèxic, per mitjà d'una guerra de conquesta,  1846-1848, guerra de conquesta ianqui que superava les futures guerres del govern d'En Hitler.  

    A la fi de la I Guerra Mundial,  la caiguda dels grans imperis (l'austríac, el rus, l'otomà) facilità la independència de les nacions  sotmeses. El president dels EUA, En Woodrow Wilson, figurà com el gran valedor de la proclamació dels nous Estats.

  Certament, la proclamació d'aquests nous Estats fou una gran avanç històric. Però s'ha de veure que a les negociacions de pau a París, el doble raser moral continuava plenament actiu. Els EUA no posaren en qüestió els imperis amics, el britànic i el francès.  Aquests imperis continuaren gaudint de carta blanca per continuar oprimint a les nacions sotmeses.

   Per més afronta i burla, el tractat de París donava el vist i plau per a la creació d'un nou sistema de domini imperial el qual fou conegut amb el nom de ''protectorat''. Així, França atenia els protectorats del Líban, de Síria i del Marroc; i la Gran Bretanya els d'Iraq, Iran, Jordània i Palestina i d'altres.

   Vegeu la malvestat dels protectorats:  Els anglesos decidiren cedir les terres dels seus ''protegits'' palestins als sionistes, fins el punt de crear ''una llar nacional jueva'' a Palestina al 1819.

  Un altra cas de vergonya aliena:  Els protectors de Palestina  i els ianquis feren seva la promoció per a la creació d'un Estat jueu a Palestina si ho aprovaven les Nacions Unides. Al 1948, Londres i Washington pressionaren els membres de les Nacions Unides perquè votessin a favor de la creació de l'Estat d'Israel.

  A l'època actual, els EUA ha accentuat encara més el doble raser de la seva política exterior. Intervé activament en relació als moviments independentistes, però en doble moral.  Washington estimula els moviments secessionistes per a debilitar les nacions enemigues, i, a la inversa, mira d'apaivagar-los si es donen en nacions amigues.

   El govern dels EUA va donar ple suport a la secessió de Kosovo fins al punt que l'aviació ianqui va bombardejar Belgrad al 1999 (Bé, segons la premsa, figura que fou l'OTAN la que bombardejà la capital de Sèrvia, però s'ha de veure que l'estratègia de Washington quan promou una guerra és presentar-la com una guerra de l'OTAN o dels ''aliats''). 

    Des dels anys 1990, el govern ianqui ha intentat desestabilitzar el règim de N'Omar al-Bashir; i, darrerament,  ha promogut la secessió del Sudan del Sud.

   El doble raser ianqui:  Washington restà immòbil respecte de la guerra d'alliberament dels algerins contra l'imperi francès.

   El doble raser: El guardià de l'ordre mundial no va intervenir quan l'exèrcit del Marroc ocupà el Sàhara Occidental, la que era colònia espanyola, al 1975.

   El doble raser:  Els EUA i els seus ''aliats'' no han acceptat la independència d'Abjàcia ni la d'Osètia del Sud,  que separaren de Geòrgia al 2008.  Ambdues nacions, amb el suport militar rus, derrotaren l'exèrcit georgià, que tenia el suport dels EUA (A saber:  Washington ha portat una política d'aliances amb les  repúbliques exsoviètiques, amb l'objectiu explícit de deixar aïllada la Rússia actual.

    Doble raser: Els EUA fan la guerra contra el moviment independentista del Iemen de Sud. Actualment, la CIA, quasi a diari, bombardeja els independentistes iemenís amb el recurs dels avions no tripulats.

    El doble raser: El campió mundial en defensa de la democràcia i els drets humans es contradiu i manté una aliança estratègica amb les monarquies feudals i despòtiques com són les de l'Aràbia Saudita, Qatar i Bahrain.

      Crida venjança al cel la doble opressió que pateix  el poble de Bahrain: la de l'emir al-Khalifa, el dèspota, i la del comandament de la cinquena flota ianqui, aquarterada a Bahrain.

 

     Vista aquesta bateria de casos, es pot concloure que els EUA no donaran suport a la demanda de sobirania plena de la Generalitat. S'ha de suposar que Washington farà costat al govern espanyol, que és el seu aliat (i Espanya és membre de l'OTAN).

   També s'ha de suposar que el govern francès s'oposarà frontalment contra el sobiranisme català. El govern francès està ben assabentat de que els independentistes catalans denuncien l'imperialisme parisenc i que reclamen la reintegració de la Catalunya-Nord.

 

         Tot i que hi deu haver països europeus que considerin que Catalunya-Principat és una nació i que és just que exerceixi el seu dret a determinar-se, allò més previsible és que cap govern voldrà donar suport exprés a la demanda democràtica del Principat perquè no els interessa enfrontar-se a l'Estat espanyol. S'ha de suposar que els Estats de la UE sempre estan pendents de la voluntat de l'Imperi o de la del FUKUS, i, que eviten caure en desgràcia; i, menys, caure en desgràcia per una qüestió que no els afecta.

    No voldria que se m'interpretés malament.  El meu escrit no pretén refredar les ànsies independentistes, sinó estimular el creixement d'un independentisme més crític, més esquerrà, a la recerca d'una alternativa que no sigui la UE, una UE que poca cosa té per engrescar a les classes treballadores catalanes (Per altra banda, la UE no té una política internacional pròpia; es limita a seguir l'estratègia fixada per Washington).

   A un altre article, intentaré exposar els arguments que demostrin la viabilitat d'una alternativa ''no occidental'' en suport de l'Estat català.

 

    

La Festa de l'Estendard. El fet de guerra de 31 de desembre de 1229 (Rediciˇ de 2012).

quetgles | 28 Desembre, 2012 11:43

  

            El fet de guerra del 31 de desembre de 1229.

Al 31 de desembre de 1229, l'exèrcit català assaltà les muralles de Ciutat de Mallorca. Al dia següent, la senyera del Rei En Jaume, l'estendard de les quatre barres, onejava al Palau de l'Almudaina. L'expedició per a la conquesta de Mallorca havia triomfat.

Des de les hores, aquest fet d'armes s'ha commemorat a Mallorca com a fet cabdal de la història de la nació. Fins a l'actualitat, es celebra com a Festa de l'Estendard.

Per suposat, als espanyols no els agrada gens aquesta commemoració. Qualcuns més desbaratats s'atreveixen a inventar estúpides teories (En Delgado Ripoll cultiva la teoria aberrant segons la qual a Mallorca ja es parlava el mallorquí abans de l'arribada dels catalans).

Respecte a aquesta commemoració, sovint els espanyols esquerranosos deixen caure el discurs que no els agrada enaltir un fet de guerra, com ho és el referent al 31 de desembre.

El motiu del meu escrit és exposar unes breus consideracions crítiques amb el fals antibel·licisme dels esquerranosos espanyols.

Per altra banda, tothom pot veure que els llibres de text de Historia de España continuen essent una hagiografia de les gestes dels grans personatges espanyols, gestes de guerra, majorment. Durant els governs del PSOE, s'ha continuat amb el cultiu de la Reconquista (una reconquista a l'espanyola, que va durar 800 anys, la més lenta de la història universal).

Allò que importa no és debatre a veure quines són les gestes bèl·liques més notables, sinó posar de relleu quines eren les necessitats socials i polítiques de la Catalunya del segle XIII.

Al segle XIII, els comtats catalans vivien immersos en un món en estat de guerra permanent. Els territoris de frontera (de marca, com ho eren els territoris de l'antiga Marca Hispànica) d'Europa i de la Mediterrània estaven sota l'amenaça constant d'ésser envaïts per un exèrcit enemic. Aquesta situació de perill permanent determinava que les societats feudals dediquessin la major part de l'excedent econòmic a despeses de defensa; per tot arreu s'aixecaven castells, muralles, torres de vigilància, destacaments de cavalleria i altres recursos defensius. I els nobles eren els professionals de la guerra.

Els comtats catalans mantenien conflictes bèl·lics constants amb els regnes peninsulars, amb els islàmics principalment.

La Catalunya de principis del segle XIII era un Estat massa exposat a una invasió d'un gran exèrcit (Era ben viva a la consciència dels catalans l'assalt a Barcelona de N'al-Mansur a l'any 985).

El rei En Jaume i l'aristocràcia catalana van entendre que un Estat català més gran i més fort era l'única opció per a superar l'amenaça militar.

El rei En Jaume va fer entendre la necessitat de conquerir els regnes musulmans de Mallorca i d'Eivissa per alliberar-se de l'amenaça militar marítima. Semblantment va fer veure la necessitat de conquerir el regne de València per a sortir de l'estat de guerra permanent a la frontera sud.

Les ràtzies victorioses de N'al-Mansur havien fet palès que els comtats catalans podien ésser conquerits pels regnes musulmans.

L'estratègia del Conqueridor era desplegada per trencar la de N'al-Mansur.

Una vegada conquerides Mallorca, Eivissa i València restà desarticulat el corsarisme musulmà pròxim (amb la qual cosa el comerç català obtenia seguretat). I la conquesta de València, significà la fi de les ràtzies musulmanes (Si bé, el nou perill era l'agressiu regne de Castella).

I un darrer apunt: Cal assenyalar que els pagesos mallorquins, tot i que eren musulmans, no demostraren massa entusiasme per a la defensa de Medina Maiurca; els pagesos estaven en conflicte de classe amb l'aristocràcia d'origen almoràvide.

Nou comentari (12, 2012): El fet d'armes de la conquesta de Mallorca va significar la supervivència de la nació. I la població musulmana autòctona ben aviat esdevingué catalana; degueren pensar que el domini català era més convenient que el dels almoràvides.

EUA, Gran Bretanya, Franša conspiren per lliurar guerres secretes a tot el mˇn, segons informa En S.S. Salim.

quetgles | 22 Desembre, 2012 20:42

   EUA, Gran Bretanya, França secret conspiren per lliurar guerres secretes a tot el món, segons informa S.S.Salim.
   

   Al moment actual, quan la nació catalana aspira a la independència, crec urgent que els catalans posin el seu ull crític contra els mitjans  capitalistes, mitjans al servei dels imperis criminals, com explica l'article d'En S,S. Salim, publicat a Press TV.  Jo me limitat a penjar la versió en català.

 

    
En altres paraules, només tres estats de l'oest mereix la referència de l'agenda imperialista i caràcter, així com l'eix dels mals.


Aquests estats han representat més de tres quartes parts de les guerres internacionals en el món contemporani, i del 99,9 per cent de totes les guerres internacionals que s'han iniciat i portat a terme per aquests tres estats de l'oest imperial, amb la comptabilitat per cent restant 0,01 per al-Qaida Guerres mundials contra aquestes potències occidentals imperials ".



Hi ha cinc guerres secrets no-diferents però connectats de molt bé que es realitzen a través d'aquest món per Imperial estats de l'oest dels Estats Units i el Regne Unit i França, que són essencials dins dels seus objectius de l'Agenda de majors desesperadament mantenir el seu poder sense oposició relativa al nou, per amenaçar , sempre canviant món policèntric.


Un món policèntric és un món on no hi ha una única superpotència'''' o gran potència dominant en el lideratge mundial'''' posició i el paper (el concepte de "lideratge global", és un modern invent occidental a favor que substitueix, literalment, el concepte d'imperialisme), tal com poli-cèntrica món, i no es refereix a un sistema mundial on hi ha moltes potències regionals que tendeix a mirar més cap a dins (regional i nacional: el comportament dels estats d'edat, del proteccionisme i del patriotisme / nacionalisme) en lloc que cap a fora (és a dir, es tracta d'un desafiament i antítesi d'un sistema mundial multilateral, així com el exagerades occidental preuat neocolonial pràctica de la globalització). Aquestes guerres secretes necessita una vigilància més estreta i vigilant sobretot pels respectius estats clau sota assalt.

Aquestes guerres secretes es duen a terme com definitives les fronteres desesperades per potències imperials occidentals s'aferren a la seva condició d'antiga potència.

M'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per definir el que entenem pel terme estats imperialistes occidentals. Jo ús els estats imperialistes occidentals per referir-se a tres estats de l'oest específiques d'Anglo-saxó i característiques Franks.

En altres paraules, només tres estats de l'oest mereix la referència de l'agenda imperialista i caràcter, així com l'eix dels mals.

Aquests estats han representat més de tres quartes parts de les guerres internacionals en el món contemporani, i del 99,9 per cent de totes les guerres internacionals que s'han iniciat i portat a terme per aquests tres estats de l'oest imperial, amb la comptabilitat per cent restant 0,01 per al-Qaida Guerres mundials contra aquestes potències occidentals imperials.

No obstant això, no sempre ha estat el que em refereixo com poc poder d'Occident imperialista que en general apareix de tant en tant, i tendeixen a desafiar sempre els altres tres i acaba per aquests tres pegar al seu lloc, és clar que estic parlant de la potència Teutonic d'Europa central, Alemanya.

En l'actualitat, Alemanya sota Merkel està mostrant més músculs i més confiança en la seva personalitat passat militarista que mai abans, és a dir, des post-1945.

Alemanya està ara involucrat en cada nou occidental'' humanitàries'' guerres, així com de comptabilitat per molt majors exportacions d'armes i ajuda al desenvolupament (dues característiques imperialistes clau).

Els alemanys estan encara al capdavant en l'entrenament de les forces africanes a lluitar anomenats guerrillers islàmics locals al continent, especialment a Somàlia (amb les bases d'entrenament a Uganda) i Mali.

En resum, no tot l'oest són imperialistes, per definició, o caràcter, però només cinc són històriques potències imperials (italians, alemanys, britànics, francesos i nord-americans, deixant als espanyols, portuguesos), amb tres incapaços de transició del que es refereixen com persistents formes de pensar imperials que dominen alambins i donar forma a les seves cultures nacionals estratègics i agressiu comportament polític internacional (els anglosaxons del Regne Unit i EUA, i els francesos).

Ara, de tornada a les nostres discussions guerres secretes.

Hi ha, per descomptat, l'estreta relació sirià-iranià guerra ja està tenint lloc, i més per venir si aquests dos estats no aconsegueix reprendre la iniciativa i fer front a coneguts agitadors en el seu interior, abans que aquests s'apropaven, reclutats i entrenats, o enfortir , per soscavar encara més els seus governs legítims. A Síria, fins i tot el Daily Mail un xenòfob diari del Regne Unit va acceptar aquesta setmana que hi ha una gran presència de mercenaris estrangers a Síria que alimenten la guerra civil (veure aquí).

Contra Iran, el MEK s'està secretament reconstruïda i re-legitimat com un veritable repte per al govern iranià, així com hi ha un nou equip gihadista'''' prenent forma prop de les fronteres amb l'Afganistan (a la intel · ligència occidental la creació de serveis sense dubte).


Per descomptat, aquestes guerres secretes connectats ja s'estan movent ràpidament, especialment a Síria, sinó també contra els iranians, com l'oest estan accelerant els seus actes d'agressió abans que l'Iran, en particular, creixen molt més forta a mesura que ja està en marxa, i el desenvolupament és imparable, per tant, un gran amenaça per als poders imperials occidentals Agendes imperials.

Després hi potser les guerres secretes més perdudes avui, una guerra que es porta a terme en específic pel Govern britànic i és el braç primari encoberta, el MI6 (Servei Secret d'Intel · ligència), contra la popularment / democràticament president electe Govern d'Argentina conduït per la Sra . Kirchner.

La raó principal d'aquesta guerra secreta britànica a l'Argentina, es basa simplement en la postura popular de la Sra de Kirchner a les Illes Malvines, que no només està guanyant una popularitat ràpid a Argentina, sinó també més enllà en els membres més regionals (amb el suport de Mercosur i un altre regional organitzacions), així com la major part de la comunitat internacional, especialment als CCN (els antics Països No Alineats) de l'Extrem Orient i Àfrica. L'objectiu a l'Argentina pels britànics és veure una caiguda de la Sra govern de Kirchner i el reemplaçament per qualsevol altra persona, però no a ella.

Avui dia estem veient nous actes, per exemple, els disturbis i saquejos, com abans vam veure el back-econòmic'''' pestanyes de Regne Unit-aliats i així successivament.

Llavors, potser arribem a un altre menys apreciats però guerres secretes igualment significatius i preocupants a Àfrica, com estem veient un creixement real de l'anomenada'' humanitària i de lluita contra el terrorisme'' inclinat guerres a Àfrica per part d'Occident, dividit entre el antigues regions imperials, com els francesos tracten de mantenir els seus interessos dins de les seves antigues colònies (i es nega a demanar disculpes per les atrocitats del passat com el més recent amb Messr. Hollande visita a l'estat titella d'Algèria, encara sense gens de dubte, fins i tot després de tot el vessament de sang, una metròpoli colonial de París), a Mali, Líbia, Algèria, Tunísia (que va fer un primer contacte, després de la revolució'''' als seus amos francesos informar Tunísia de París està en la forma de'' via democràtica'' !). Després hi ha el joc de mans'''' truc on els vells interessos imperials britànics i colònies d'Orient, Occident, Centre i Sud-àfrica estan sent ara'''' gestionat o bé per mandat dels cosins americans amb tot el suport britànic i benedicció (ja que el 'Little Britain' no es pot permetre qualsevol cosa avui dia, així que els nord-americans van posar en els músculs i comprovar en el xec).

Aquestes regions colonials sent testimonis de noves bases militars de Kenya a Djibouti, Txad, Mauritània i així successivament (veure lloc web TomDispatches per als informes d'excel · lent Turse de Nick).

En resum, africans anomenats terroristes anti-guerres o guerres humanitàries són un pretext per a les guerres secretes amb l'objectiu de la nova lluita per la colonització d'Àfrica (especialment a la cara de la popularitat creixent de la Xina, en particular la Xina nou sistema Econòmic per odiat sistema capitalista occidental vist com darrere de les recents noves crisis econòmiques mundials, i abast en el continent que està espantant als pantalons dels nord-americans en general i el bloc occidental Imperial).


Finalment, i potser la més reconeguda, i no obstant això el més perillós d'aquests contemporanis guerres desesperades secrets occidentals avui en dia són el que jo anomeno la Revolució de Color [inspirat] les guerres, contra l'Estat rus. El finançament secret de'' democràcia'', societats civils o disturbis'' cony'', o les notícies d'avió aixafa, bases explosió'''' (pel que sembla com a resultat de cigarrets!), A Magnitski llei.

A Rússia curt, si li agrada acceptar o no, està en guerra de nou amb l'occidental Imperial potències, la nova Guerra Freda II, que va començar l'any passat el 2011.

Per finalitzar el nostre compte d'aquestes guerres secretes, un podria mirar la regió coneguda famosament com el Continent Americà occidental a l'Amèrica del Sud i Central, aquí EUA està fortament compromès en guerres secretes maniobres que afavorien els seus líders i partits polítics en contra d'altres, vells pràctiques afavorides, i si no funciona van en arma-ho o donar suport a grups armats locals, Perú Mèxic, Veneçuela, El Salvador, Guatemala, Bolívia, Costa Rica,.

En resum, estimats lectors i els polítics, aquests són els més perillosos de les guerres secretes que hem de ser conscients i evitar avui, o per als espectadors a tenir en compte. El West Imperial està duent a terme és definitiva guerres defensives desesperades, amb petites contraofensives l'esperança que donarà compte d'un gran canvi de fortuna contra nous poders, i tornar les coses a com estaven, i només podria ser, si aquests nous poders i altres deixar de reconèixer / apreciar els personatges reals i els objectius finals d'aquestes guerres-secret, guanyar! Un pensament inquietant!

No es tracta de bons nois'' guerres''. No R2P (Responsabilitat de Protegir) Guerres (és a dir, les intervencions humanitàries o de manteniment de la pau). Aquestes no són les guerres d'autodefensa. Aquestes no són les guerres essencials per a la supervivència. No es tracta de guerres contra l'eix dels mals. Aquestes no són les guerres necessàries. No es tracta de la guerra justa. Aquestes són les guerres, ni divinament sancionats. Aquestes són les guerres imperials simplement desesperades. PUNT!
   

 

EUA, Gran Bretanya, Franša conspiren per lliurar guerres secretes a tot el mˇn, segons informa En S.S. Salim.

quetgles | 22 Desembre, 2012 20:36

  

   EUA, Gran Bretanya, França  conspiren per lliurar guerres secretes a tot el món, segons informa S.S. Salim.
   

   Al moment actual, quan la nació catalana aspira a la independència, crec urgent que els catalans posin el seu ull crític contra els mitjans  capitalistes, mitjans al servei dels imperis criminals, com explica l'article d'En S,S. Salim, publicat a Press TV.  Jo me limitat a penjar la versió en català.

 

    
En altres paraules, només tres estats de l'oest mereix la referència de l'agenda imperialista i caràcter, així com l'eix dels mals.


Aquests estats han representat més de tres quartes parts de les guerres internacionals en el món contemporani, i del 99,9 per cent de totes les guerres internacionals que s'han iniciat i portat a terme per aquests tres estats de l'oest imperial, amb la comptabilitat per cent restant 0,01 per al-Qaida Guerres mundials contra aquestes potències occidentals imperials ".



Hi ha cinc guerres secrets no-diferents però connectats de molt bé que es realitzen a través d'aquest món per Imperial estats de l'oest dels Estats Units i el Regne Unit i França, que són essencials dins dels seus objectius de l'Agenda de majors desesperadament mantenir el seu poder sense oposició relativa al nou, per amenaçar , sempre canviant món policèntric.


Un món policèntric és un món on no hi ha una única superpotència'''' o gran potència dominant en el lideratge mundial'''' posició i el paper (el concepte de "lideratge global", és un modern invent occidental a favor que substitueix, literalment, el concepte d'imperialisme), tal com poli-cèntrica món, i no es refereix a un sistema mundial on hi ha moltes potències regionals que tendeix a mirar més cap a dins (regional i nacional: el comportament dels estats d'edat, del proteccionisme i del patriotisme / nacionalisme) en lloc que cap a fora (és a dir, es tracta d'un desafiament i antítesi d'un sistema mundial multilateral, així com el exagerades occidental preuat neocolonial pràctica de la globalització). Aquestes guerres secretes necessita una vigilància més estreta i vigilant sobretot pels respectius estats clau sota assalt.

Aquestes guerres secretes es duen a terme com definitives les fronteres desesperades per potències imperials occidentals s'aferren a la seva condició d'antiga potència.

M'agradaria aprofitar aquesta oportunitat per definir el que entenem pel terme estats imperialistes occidentals. Jo ús els estats imperialistes occidentals per referir-se a tres estats de l'oest específiques d'Anglo-saxó i característiques Franks.

En altres paraules, només tres estats de l'oest mereix la referència de l'agenda imperialista i caràcter, així com l'eix dels mals.

Aquests estats han representat més de tres quartes parts de les guerres internacionals en el món contemporani, i del 99,9 per cent de totes les guerres internacionals que s'han iniciat i portat a terme per aquests tres estats de l'oest imperial, amb la comptabilitat per cent restant 0,01 per al-Qaida Guerres mundials contra aquestes potències occidentals imperials.

No obstant això, no sempre ha estat el que em refereixo com poc poder d'Occident imperialista que en general apareix de tant en tant, i tendeixen a desafiar sempre els altres tres i acaba per aquests tres pegar al seu lloc, és clar que estic parlant de la potència Teutonic d'Europa central, Alemanya.

En l'actualitat, Alemanya sota Merkel està mostrant més músculs i més confiança en la seva personalitat passat militarista que mai abans, és a dir, des post-1945.

Alemanya està ara involucrat en cada nou occidental'' humanitàries'' guerres, així com de comptabilitat per molt majors exportacions d'armes i ajuda al desenvolupament (dues característiques imperialistes clau).

Els alemanys estan encara al capdavant en l'entrenament de les forces africanes a lluitar anomenats guerrillers islàmics locals al continent, especialment a Somàlia (amb les bases d'entrenament a Uganda) i Mali.

En resum, no tot l'oest són imperialistes, per definició, o caràcter, però només cinc són històriques potències imperials (italians, alemanys, britànics, francesos i nord-americans, deixant als espanyols, portuguesos), amb tres incapaços de transició del que es refereixen com persistents formes de pensar imperials que dominen alambins i donar forma a les seves cultures nacionals estratègics i agressiu comportament polític internacional (els anglosaxons del Regne Unit i EUA, i els francesos).

Ara, de tornada a les nostres discussions guerres secretes.

Hi ha, per descomptat, l'estreta relació sirià-iranià guerra ja està tenint lloc, i més per venir si aquests dos estats no aconsegueix reprendre la iniciativa i fer front a coneguts agitadors en el seu interior, abans que aquests s'apropaven, reclutats i entrenats, o enfortir , per soscavar encara més els seus governs legítims. A Síria, fins i tot el Daily Mail un xenòfob diari del Regne Unit va acceptar aquesta setmana que hi ha una gran presència de mercenaris estrangers a Síria que alimenten la guerra civil (veure aquí).

Contra Iran, el MEK s'està secretament reconstruïda i re-legitimat com un veritable repte per al govern iranià, així com hi ha un nou equip gihadista'''' prenent forma prop de les fronteres amb l'Afganistan (a la intel · ligència occidental la creació de serveis sense dubte).


Per descomptat, aquestes guerres secretes connectats ja s'estan movent ràpidament, especialment a Síria, sinó també contra els iranians, com l'oest estan accelerant els seus actes d'agressió abans que l'Iran, en particular, creixen molt més forta a mesura que ja està en marxa, i el desenvolupament és imparable, per tant, un gran amenaça per als poders imperials occidentals Agendes imperials.

Després hi potser les guerres secretes més perdudes avui, una guerra que es porta a terme en específic pel Govern britànic i és el braç primari encoberta, el MI6 (Servei Secret d'Intel · ligència), contra la popularment / democràticament president electe Govern d'Argentina conduït per la Sra . Kirchner.

La raó principal d'aquesta guerra secreta britànica a l'Argentina, es basa simplement en la postura popular de la Sra de Kirchner a les Illes Malvines, que no només està guanyant una popularitat ràpid a Argentina, sinó també més enllà en els membres més regionals (amb el suport de Mercosur i un altre regional organitzacions), així com la major part de la comunitat internacional, especialment als CCN (els antics Països No Alineats) de l'Extrem Orient i Àfrica. L'objectiu a l'Argentina pels britànics és veure una caiguda de la Sra govern de Kirchner i el reemplaçament per qualsevol altra persona, però no a ella.

Avui dia estem veient nous actes, per exemple, els disturbis i saquejos, com abans vam veure el back-econòmic'''' pestanyes de Regne Unit-aliats i així successivament.

Llavors, potser arribem a un altre menys apreciats però guerres secretes igualment significatius i preocupants a Àfrica, com estem veient un creixement real de l'anomenada'' humanitària i de lluita contra el terrorisme'' inclinat guerres a Àfrica per part d'Occident, dividit entre el antigues regions imperials, com els francesos tracten de mantenir els seus interessos dins de les seves antigues colònies (i es nega a demanar disculpes per les atrocitats del passat com el més recent amb Messr. Hollande visita a l'estat titella d'Algèria, encara sense gens de dubte, fins i tot després de tot el vessament de sang, una metròpoli colonial de París), a Mali, Líbia, Algèria, Tunísia (que va fer un primer contacte, després de la revolució'''' als seus amos francesos informar Tunísia de París està en la forma de'' via democràtica'' !). Després hi ha el joc de mans'''' truc on els vells interessos imperials britànics i colònies d'Orient, Occident, Centre i Sud-àfrica estan sent ara'''' gestionat o bé per mandat dels cosins americans amb tot el suport britànic i benedicció (ja que el 'Little Britain' no es pot permetre qualsevol cosa avui dia, així que els nord-americans van posar en els músculs i comprovar en el xec).

Aquestes regions colonials sent testimonis de noves bases militars de Kenya a Djibouti, Txad, Mauritània i així successivament (veure lloc web TomDispatches per als informes d'excel · lent Turse de Nick).

En resum, africans anomenats terroristes anti-guerres o guerres humanitàries són un pretext per a les guerres secretes amb l'objectiu de la nova lluita per la colonització d'Àfrica (especialment a la cara de la popularitat creixent de la Xina, en particular la Xina nou sistema Econòmic per odiat sistema capitalista occidental vist com darrere de les recents noves crisis econòmiques mundials, i abast en el continent que està espantant als pantalons dels nord-americans en general i el bloc occidental Imperial).


Finalment, i potser la més reconeguda, i no obstant això el més perillós d'aquests contemporanis guerres desesperades secrets occidentals avui en dia són el que jo anomeno la Revolució de Color [inspirat] les guerres, contra l'Estat rus. El finançament secret de'' democràcia'', societats civils o disturbis'' cony'', o les notícies d'avió aixafa, bases explosió'''' (pel que sembla com a resultat de cigarrets!), A Magnitski llei.

A Rússia curt, si li agrada acceptar o no, està en guerra de nou amb l'occidental Imperial potències, la nova Guerra Freda II, que va començar l'any passat el 2011.

Per finalitzar el nostre compte d'aquestes guerres secretes, un podria mirar la regió coneguda famosament com el Continent Americà occidental a l'Amèrica del Sud i Central, aquí EUA està fortament compromès en guerres secretes maniobres que afavorien els seus líders i partits polítics en contra d'altres, vells pràctiques afavorides, i si no funciona van en arma-ho o donar suport a grups armats locals, Perú Mèxic, Veneçuela, El Salvador, Guatemala, Bolívia, Costa Rica,.

En resum, estimats lectors i els polítics, aquests són els més perillosos de les guerres secretes que hem de ser conscients i evitar avui, o per als espectadors a tenir en compte. El West Imperial està duent a terme és definitiva guerres defensives desesperades, amb petites contraofensives l'esperança que donarà compte d'un gran canvi de fortuna contra nous poders, i tornar les coses a com estaven, i només podria ser, si aquests nous poders i altres deixar de reconèixer / apreciar els personatges reals i els objectius finals d'aquestes guerres-secret, guanyar! Un pensament inquietant!

No es tracta de bons nois'' guerres''. No R2P (Responsabilitat de Protegir) Guerres (és a dir, les intervencions humanitàries o de manteniment de la pau). Aquestes no són les guerres d'autodefensa. Aquestes no són les guerres essencials per a la supervivència. No es tracta de guerres contra l'eix dels mals. Aquestes no són les guerres necessàries. No es tracta de la guerra justa. Aquestes són les guerres, ni divinament sancionats. Aquestes són les guerres imperials simplement desesperades. PUNT!
   

 

La Immaculada Concepciˇ. Ens imposen una festa cat˛lica als no creients.

quetgles | 07 Desembre, 2012 20:12

  

   La Immaculada Concepció, 8D. Ens imposen una festa catòlica als no creients, i alhora declaren la neutralitat ideològica de l'Estat espanyol.

  I també la imposen als creients d'altres religions que viuen a l'Estat espanyol.

   El nacional-catolicisme és propi de la tradició franquista. Els franquistes (l'oligarquia espanyola)   van negociar l'establiment de la nova monarquia borbònica des d'una posició dominant. D'aquella negociació a la baixa, va néixer una Constitució marcada per les tares del franquisme.

   Una de les tares més escandaloses de la tradició oligàrquica espanyola consisteix en la pretensió d'incomplir el principi de no contradicció.

   La Constitució franquista espanyola declara la religió catòlica com a religió de l'Estat i alhora la laïcitat de l'Estat.  És una contradicció escandalosa, però una falsa contradicció.  Els negociadors franquistes  aconseguiren el seu objectiu:  confirmaven el catolicisme com a religió de l'Estat, però la neutralitat ideològica de l'Estat restava com una pura declaració formal sense efecte.

    Per suposat, de bell antuvi, la Jerarquia catòlica ha fet pinya amb l'oligarquia. En tot temps, aquesta Jerarquia  - i el Papa de Roma – pretén tornar al temps dels dies gloriosos del nacional-catolicisme, època en que es feia explícit l'eslògan ''Por el imperio hacia Dios''.

      Passant a l'aberrant dogma de la ''Puríssima'', record  que quan jo era infant, allà al poble, era habitual que al entrar a una casa es saludés amb un ''Ave Maria Puríssima'', i els de casa responguessin dient ''Concebuda sens pecat''; majorment, amb una pràctica funcional,  on deia  ''Puríssima'' i  ''Concebuda'' (o, encara més informal, ''...íssima'' i  ''...cebuda'').   

      Segons una suposada infal·libilitat del Papa, En Pius IX, a l'any 1854, va declarar dogma de fe que Na Maria, la suposada mare de Jesús,  va néixer sense ''pecat original'' (Els catòlics sostenen que els humans neixen amb un pecat heretat del pecat de N'Adam i N'Eva, el pecat dels orígens de la humanitat). En Pius IX  va concloure que  Na Maria a més a més de ser verge havia d'estar lliure del pecat original; entenia que per fer de Mare de Déu (Aclariment: Per a referir-se a aquesta Maria,  els espanyols diuen ''la Virgen'',  i els catalans ''la Mare de Déu'') havia de ser ''immaculada''. No bastava ésser pura, havia de ser ''la Puríssima''.

  En tot temps, el Papa i la Cúria romana han menat un combat interminable per ofegar la lubricitat dels cristians. Segons diuen els llibres sagrats dels cristians, sembla que En Pau de Tars ja ho va deixar  fermat i ben fermat. Així, a la I Epístola als Corintis, diu: ''Als qui no són casats i a les vídues, els dic que és millor de viure com jo visc (en celibat). Però si no poden guardar la continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se''.   

       Tornant al tema de la puresa de Na Maria, haig de dir que  l'exaltació estrambòtica de Na Maria no solament no s'até als valors de la ciència sinó que s'allunya de la sensibilitat moral predominant a l'Europa actual.

   ''Immaculada'', afirma el dogma catòlic. Afirmen que Maria mantingué la virginitat tot i parir un infant, perquè aquesta era la voluntat de Déu. ''Sense màcula'', diuen. Estan dins el desordre intel·lectual aquests teòlegs. Venen a suposar que el trencament de la membrana virginal és una màcula. ''Maria, sense màcula''; implica afirmar que la resta de dones casades són maculades per causa de la relació sexual amb els seus marits. 

    Maria immaculada per causa de la intervenció de la divinitat, diuen. Però podem fer la pregunta que fa palesa la inconsistència d'aquestes històries religioses. En efecte, podem preguntar quins són les accions que comportaren la santedat de Na Maria.

    Na Maria era la dona d'En Josep, el fuster. Els Evangelis no descriuen quina era la vida quotidiana de la família. Si de cas, allò més destacat  de Na Maria es descrit al relat de ''les noces de Canà''. Segons el relat evangèlic, el ''mèrit'' de Na Maria fou el d'avisar al seu fill que el vi  s'estava acabant, i poca cosa més.  En el cas que aquests personatges haguessin existit (la qual cosa és incerta), s'hauria de suposar que la vida quotidiana de Na Maria era la típica d'una dona de fuster, que Josep feia mobles (posem) i que Na Maria tenia cura de les feines de la llar.

   Atenint-nos al relat evangèlic, l'única cosa extraordinària de Na Maria fou parir un suposat fill de Déu. Però, en aquest cas, resta clar que la iniciativa no era de Na Maria sinó d'En Jahvè.

El gran salt endavant de Catalunya.

quetgles | 05 Desembre, 2012 10:39

     

                      El gran salt endavant de Catalunya.

 

 Aquest títol és una variant feta per cridar l'atenció dels internautes catalans. El títol original és el que segueix.

 

 Eleccions 25N (3). El salt endavant de N'Artur Mas. O el salt endavant de Convergència.

Eleccions 25N (3). El salt endavant de N'Artur Mas. O el salt endavant de ConvergŔncia.

quetgles | 02 Desembre, 2012 08:25

  

      Eleccions 25N (3). El salt endavant de N'Artur Mas. O el salt endavant de Convergència.

   He escollit un títol un xic escandalós com a contrast per fer palesa la trampa ideològica que han promogut els partits i els mitjans espanyols; tot ells proclamen que N'Artur Mas ha fracassat, que l'aposta independentista era un miratge, que ''España ha guanyat'', que  s'ha avortat el procés independentista, etc.; o, també, com diuen els ''autonomistes'', que els vots ''nacionalistes'' de la contesa del 2012 no difereixen gaire dels de la del 2010.

    Per a subratllar:  Els mitjans espanyols participaren a la campanya electoral catalana com mai havien fet; fins al punt que provocaren la inquietud entre els tradicionals abstencionistes catalans (Majorment els immigrants espanyols i un gruix de catalans espanyolistes – N'Albert Boadella en seria un notable exemplar -). Això explica el fenomen del salt electoral dels Ciutadans's.

    Però tota aquesta campanya ideològica del nacionalisme espanyol (el de l'oligarquia franquista, s'ha de dir), no és més que fum; no pretén altra cosa que continuar amagant la realitat nacional a les amples masses espanyoles i intentar debilitar el bloc sobiranista català.

   En contra del que diuen els mitjans espanyols, la major part dels mitjans estrangers, pel contrari, subratllen que els resultats de les eleccions del 25N fan palesa la voluntat separatista dels catalans. Així, per exemple, The New York Times diu: ''Els catalans, a favor de la independència''. ''Els votants han iniciat una lluita amb el govern central optant per la independència, però no han deixat clar qui ha de liderar el procés''(Bé, ells, els mitjans, prenen la part pel tot; majorment, no saben, o no volen saber, que la nació catalana s'estén més enllà del Principat de Catalunya).

    En discordança amb les previsions de les enquestes sobre la intenció de vot, CIU perdia suport electoral fins al punt de perdre 12 escons amb relació a les eleccions del 2010.

    La major part d'analistes intenten explicar el motiu de l'error de les enquestes sobre els resultats electorals, i, en especial, sobre el càstig patit per la candidatura de CIU.  

   D'una o altra manera, aquests analistes centren el seu interès en la recerca de la causa – o de les causes – de la davallada dels vots de CIU, i deixen de banda el fet essencial de la contesa electoral catalana del 2012.

    Tesi:   La novetat essencial de la contesa electoral del 25N és el posicionament declaradament sobiranista de CIU.

     Per primera vegada, i de manera imprevista, CIU abandonava la via autonomista que havia defensat des de els inicis de la l'establiment de la monarquia borbònica. CIU feia un tremend salt cap endavant, i proclamava la seva voluntat de construir un Estat  propi.

   El president de la Generalitat, N'Artur Mas, va trencar la legislatura i va convocar eleccions anticipades.  El president declarava la impossibilitat d'una entesa amb el govern central, que la via autonomista restava erma,         que l'únic projecte vàlid era el del sobiranisme,  que el poble català tenia el dret de decidir, que la manifestació de l'11S havia fet palesa la voluntat sobiranista de les amples masses catalanes i que el resultat de les eleccions del 25N la confirmaria.

   N'Artur Mas sol·licitava un suport extra de l'electorat per aconseguir la majoria absoluta, majoria que asseguraria un govern fort capaç de conduir el procés independentista.

    Certament, refiant-se de les enquestes, En Mas preveia la possibilitat d'aconseguir la majoria absoluta. En Mas i els dirigents de CIU reconegueren que havien errat, que no esperaven la minva electoral.

  Que resti clar:  No és el cas que la proposta independentista de la candidatura de CIU a les eleccions del 25N hagi estat per causa de l'aventurisme polític de N'Artur Mas i del seu cercle íntim (com denunciaven els partits espanyols i els mitjans espanyols).

    Des de l'any 2008, les veus més responsables de CIU declararen que l'autonomia catalana era inviable, que amb l'actual sistema polític espanyol Catalunya no podia tirar endavant, que era imprescindible una nova negociació que garantís una veritable autonomia, etc. En aquesta línia de denúncia, la veu d'En Jordi Pujol fou la més destacada i decisiva dins els cercles convergents.

    Per altra banda, la voluntat sobiranista de cada vegada és feia més palesa entre les amples masses de Catalunya-Principat.

        Com a prova de l'avanç del sentiment sobiranista entre les masses, la va donar els resultats de la contesa electoral del 2010, contesa en la qual el candidat de CIU, N'Artur Mas, obtingué 62 escons, que li asseguraven l'accés  al govern de la Generalitat.

    Que resti clar: La principal proposta política del nou govern d'En Mas consistí en aconseguir una àmplia majoria parlamentària en demanda d'un nou concert econòmic per a Catalunya (Pacte Fiscal, es denominà), un concert de manera semblant al dels bascos.

     Fetes aquestes consideracions, sembla que resta evident que, a partir del 25N, estem en una nova fase de confrontació entre l'oligarquia espanyola i les forces sobiranistes catalanes.  

     Els mitjans espanyols parlen de messianisme i de miratge, però l'oligarquia continua espantada per causa del salt sobiranista de Convergència Democràtica de Catalunya.

   En López Burniol (Destacat partidari de ''l'encaix'' de Catalunya amb Espanya) afirmava que el bloc sobiranista del 25N és quasi idèntic al del parlament del 2010. L'afirmació és falsa, evidentment. Al Parlament del 2010, CIU pactà amb el PPC; no hi havia inquietud a Madrid. He de suposar que la intenció d'En Burniol és la d'afeblir el sobiranisme català.

    En efecte, s'ha de veure que els 62 escons de CIU del 2010 no inquietaren l'oligarquia. Aquella CIU continuava autonomista, parlant de reformar l'estatut, i no aixecava la bandera independentista.

   S'ha d'entendre que allò que espanta a l'oligarquia espanyola és el salt independentista de Convergència. Que són els 50 escons d'una CIU reclama Estat propi els que l'inquieten sobre manera.  

   Que resti clar:  Que CIU hagi passat de 62 a 50 escons no significa que aquesta coalició hagi perdut embranzida al tram final de la contesa electoral.  El que s'ha de dir és que els vots aconseguits per CIU al 2010 no especificaven entre sobiranistes i no sobiranistes.

    El vots de CIU del 25N sí que expressen la voluntat sobiranista dels votants. I com assenyalava N'Artur Mas, la diferència de vots  entre les dues conteses es solament de 90.000 vots.

    S'ha de suposar que un bon gruix d'electors d'Unió decidiren abstenir-se o que votaren el PP.

   Que resti clar:  El nombre d'electors que donaren el vot a N'Artur Mas el 25N (1.112.341, 30,68  %) és un indicador segur del nivell de la voluntat sobiranista de les masses convergents.

   Finalment, haig de dir que Convergència i els líders convergents necessàriament han de continuar defensant el procés d'independència. En cas contrari, CDC deixaria d'ésser la formació hegemònica a Catalunya-Principat, i altres forces assumirien l'hegemonia (ERC, la CUP, per exemple).

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb