El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Eleccions 25N. La derrota del franquisme (2).

quetgles | 22 Novembre, 2012 16:13

   

      Eleccions 25N. La derrota del franquisme (2).

 

   L'oligarquia franquista està espantada davant un possible exercici d'autèntica democràcia a les eleccions del 25N. L'oligarquia franquista és incompatible amb la democràcia. 

    L'exercici d'una vertadera democràcia obligaria a desmantellar tot de privilegis de l'oligarquia que fan possible  el seu domini de l'Estat espanyol.

    De bell antuvi, l'oligarquia franquista es va reservar el domini dels principals organismes de l'Estat; a saber:  els privilegis de que gaudeix el rei i la casa reial (Que resti clar: el rei Borbó forma part del nucli de l'oligarquia franquista), el control del Poder Judicial, el control de les forces armades, els privilegis la jerarquia catòlica i del Papa de Roma, etc.

   Així mateix, l'oligarquia  espanyola conforma el nucli de l'elit social. L'oligarquia actual continua concentrant a les seves mans la major part dels latifundis de l'Estat.

   Per altra banda, des de sempre, l'oligarquia s'ha reservat (com a privilegi de casta) l'explotació econòmica dels grans emporis monopolistes industrials i comercials de l'Estat (Ells són presents a les elèctriques, telefònica, transport per terra, transport aeri, transport marítim, concessionàries d'autopistes,  explotacions d'energia solar i d'aerogeneradors, etc.  I, per suposat, també són presents a les corporacions de mitjans de comunicació.

    Les eleccions del 25N, com a exercici de democràcia, posen al descobert les trames oligàrquiques i l'espoli a que sotmeten Catalunya-Principat. 

   El PSC i Iniciativa denuncien les retallades i la creixent desigualtat social. Però són els sobiranistes els qui més aclareixen el sistema d'espoli a que està sotmesa Catalunya-Principat. En López Tena especifica i diu: ''Tu generes 70.000 milions d'impostos i n'administres 28.000...''.

   O sigui, parlar de benestar social sense denunciar l'Estat franquista resta com una prèdica de beata.

   Darrer comentari: Encara que aquest cop el Principat no aconseguís l'Estat propi, de totes maneres  continuarà la desintegració de l'Estat franquista.

   

  

Eleccions 25N. La derrota del franquisme (2).

quetgles | 22 Novembre, 2012 16:13

   

      Eleccions 25N. La derrota del franquisme (2).

 

   L'oligarquia franquista està espantada davant un possible exercici d'autèntica democràcia a les eleccions del 25N. L'oligarquia franquista és incompatible amb la democràcia. 

    L'exercici d'una vertadera democràcia obligaria a desmantellar tot de privilegis de l'oligarquia que fan possible  el seu domini de l'Estat espanyol.

    De bell antuvi, l'oligarquia franquista es va reservar el domini dels principals organismes de l'Estat; a saber:  els privilegis de que gaudeix el rei i la casa reial (Que resti clar: el rei Borbó forma part del nucli de l'oligarquia franquista), el control del Poder Judicial, el control de les forces armades, els privilegis la jerarquia catòlica i del Papa de Roma, etc.

   Així mateix, l'oligarquia  espanyola conforma el nucli de l'elit social. L'oligarquia actual continua concentrant a les seves mans la major part dels latifundis de l'Estat.

   Per altra banda, des de sempre, l'oligarquia s'ha reservat (com a privilegi de casta) l'explotació econòmica dels grans emporis monopolistes industrials i comercials de l'Estat (Ells són presents a les elèctriques, telefònica, transport per terra, transport aeri, transport marítim, concessionàries d'autopistes,  explotacions d'energia solar i d'aerogeneradors, etc.  I, per suposat, també són presents a les corporacions de mitjans de comunicació.

    Les eleccions del 25N, com a exercici de democràcia, posen al descobert les trames oligàrquiques i l'espoli a que sotmeten Catalunya-Principat. 

   El PSC i Iniciativa denuncien les retallades i la creixent desigualtat social. Però són els sobiranistes els qui més aclareixen el sistema d'espoli a que està sotmesa Catalunya-Principat. En López Tena especifica i diu: ''Tu generes 70.000 milions d'impostos i n'administres 28.000...''.

   O sigui, parlar de benestar social sense denunciar l'Estat franquista resta com una prèdica de beata.

   Darrer comentari: Encara que aquest cop el Principat no aconseguís l'Estat propi, de totes maneres  continuarà la desintegració de l'Estat franquista.

   

  

Eleccions 25N. La derrota del franquisme.

quetgles | 21 Novembre, 2012 20:03

  

                Eleccions 25N. La derrota del franquisme.

 

  Seria bo que la CUP obtingués representació parlamentària.

   També seria bo que ERC esdevingués la segona força al Parlament.

    Però allò que marcaria l'inici de la fi de l'opressió espanyola i l'inici de la derrota del franquisme seria que CIU obtingués la majoria absoluta dia 25.

   Aclariment:  quan dic Estat franquista o poder franquista, vull remarcar que l'oligarquia espanyola mai ha deixat de tenir el control dels mecanismes de poder creats pel franquisme. O sigui, que la monarquia borbònica és una falsa democràcia.

    Siguem clars:  Allò que fa por a l'oligarquia franquista és veure que les amples masses de Catalunya Principat exigeixen ''el dret a decidir'' i la creació d'un Estat propi. La manifestació de l'11S no pogué ésser manipulada; feia evident la voluntat independentista del poble català.

    Allò que fa trontollar l'Estat franquista és el desafiament (mai vist fins ara) del President de la Generalitat, N'Artur Mas, de convocar unes eleccions anticipades on la qüestió de l'assoliment d'un Estat català esdevé el centre del debat polític.  Que En Mas, i En Pujol, i la plana major convergent hagin decidit desafiar els poders franquistes és la gran novetat del procés polític de Catalunya-Principat.

   Ens hem d'entendre: És la campanya independentista de CIU la que trasbalsa els poders franquistes.

   Que resti clar:  Si CIU hagués deixat de banda la demanda d'un Estat propi, per molt que avancessin en intenció de vot  les altres formacions sobiranistes, el poder franquista no s'hagués inquietat. 

    Una vegada fetes les eleccions, sigui qui sigui el resultat, a CIU li resultarà impossible renunciar al sobiranisme que ha desplegat.

    I un darrer comentari:  Catalunya-Principat (i la resta de Catalunya) no té altre camí que el que condueix a l'Estat català. I en paral·lel, el poder franquista, l'Estat franquista, ha arribat a la seva fi. La crisi que afecta l'Estat franquista és pròpia. L'Estat franquista està en desintegració (Podeu veure el post  La fi de l'Estat espanyol.).

 

  

 

 

François Hollande, la reconstrucció de l'Imperi, Síria.

quetgles | 19 Novembre, 2012 07:10

 

  

   França lidera la reconstrucció neocolonial de Síria, segons explica En Finian Cunningham.

 

      Amb data de 17.11.2012, s'ha publicat l'article d'En Finian Cunningham a Press TV online. He considerat que és un dels escrits que més bé resumeix el paper canalla de  l'imperialisme francès sobre nombrosos pobles, paper canalla que ara es vol representar a les terres de Síria (L'emperador En François Hollande s'ha posat al capdavant de la intervenció, oferint armes a la denominada Coalició Nacional Siriana, última creació de la Secretària d'Estat dels EUA,  Na Hillary Clinton).

    Mentre la premsa ''occidental'' – la catalana inclosa – ven fum sobre els successos de Síria, els mitjans ''no occidentals'' (els dels dissidents catalans inclosos) guanyen la guerra mediàtica, denuncien la trama criminal que promou ininterrompudament  l'imperi ianqui.

    He pensat que la publicació a Balearweb de l'article de referència podria despertar l'interès dels internautes catalans.

 

   

 

El president francès, François Hollande va dir que el seu país aquesta setmana: "Declini no és el nostre destí". Encertadament per al tema del suposat renaixement francès, Hollande va pronunciar el seu discurs enmig de l'esplendor i l'opulència del palau de l'Elisi a París.


La seu del govern francès pot ser vist com un símbol de la riquesa que França ha explotat durant segles a partir d'un gran nombre de persones a tot el món sota la subjugació colonial. Supòsit estat modern de França l'hi va pagar amb la sang, la suor i la misèria de les nacions pobres d'Àfrica i Àsia. Així també, pel que sembla, la voluntat dels seus esforços per ser una gran potència un cop més.

No és que tota aquesta riquesa expropiada a través dels segles sembla haver beneficiat el poble francès ordinaris. En l'actualitat, el país està sumit en una desocupació rècord, impactant centre de la ciutat la pobresa i la decadència, i l'aprofundiment dels dèficits.

No obstant això, com en els temps perduts, la classe dominant francesa sembla estar buscant la salvació política i econòmica dels seus problemes nacionals a través d'aventurerisme exterior, o el que es pot considerar el neocolonialisme. I un cop més un sens fi de persones pagarà per la intromissió imperialista francès amb la seva sang i sofriment.

Enlloc és això més clarament que pel que fa a Síria, una de les antigues colònies franceses. Durant els últims 20 mesos, França i colonial que un altre ha-estat Gran Bretanya han estat a l'avantguarda de la conspiració de les potències estrangeres per desestabilitzar el govern del president Bashar Al Assad.

Les massacres, atemptats amb cotxes bomba, segrestos, execucions - tota forma de terror s'ha desplegat en contra de civils sirians per mercenaris estrangers recolzats per França, Gran Bretanya, EUA, Turquia, Israel i les dictadures àrabs del Golf Pèrsic d'Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units . Els mitjans de comunicació occidentals girar aquesta criminalitat com una revolta noble o una guerra civil, quan en realitat es tracta d'una guerra encoberta d'agressió fomentada per França, Gran Bretanya, Washington i els seus representants regionals.

El que dóna a aquests poders estrangers el dret a subvertir un govern sobirà no és més que la seva pròpia presumpció arrogant. Com l'antiga potència colonial a aquesta part de l'Orient Mitjà, França sembla particularment carregat amb aquest arrogant santurronería.

Aquesta setmana vam veure al govern francès que corona la Coalició Nacional recentment empedrada juntament sirià com l '"únic representant legítim del poble sirià". La coalició va ser elaborat precipitadament cap de setmana després d'una setmana d'estira i arronsa entre els exiliats busca-raons i arribistes polítics en un hotel de luxe a Doha, la capital de Qatar. El grup acabat de descobrir - que s'informa, una mica risible, que representen el 90 per cent de l'oposició siriana - està destinat a substituir l'antic Consell Nacional Sirià. Aquest últim - altra creació occidental - va ser esquinçat per les rivalitats mesquines i va ser vist com no tenir control sobre els innombrables grups militants saquejant la societat siriana. No era prou per al lliurament dels seus amos estrangers, i així va ser llançat sense contemplacions.

Què fa que el SNC Mark II com tampoc representant legítim o no és res més que propaganda occidental diplomàtica i mediàtica que està infonent una imatge de serietat. El nou grup està encapçalat pel clergue sunnita sirià Moaz Al Khatib, i es basarà al Caire. No obstant això, els partits d'oposició a Síria que reclamen reformes negociats amb el govern d'Assad a Damasc diuen que el SNC no és representatiu de la seva posició o la gran majoria dels sirians.

Per començar, el grup d'exiliats recolzat per Occident, s'ha convertit en un principi fonamental de no entretenir a qualsevol negociació amb el govern sirià - encara que aquest últim té un mandat electe dels ciutadans que viuen a Síria. Aquesta negativa en rodó a negociar amb el govern d'Assad està en contravenció de l'acord de Ginebra, que es va constituir el passat mes de juny a les converses entre Rússia, Xina i els Estats occidentals. No és sorprenent, els règims occidentals han backslided en les seves paraules buides, traïdors quan convé als seus propis interessos cínics.


Què està passant aquí és un moviment pels governs occidentals i els seus aliats regionals per idear un sirià govern a l'exili, malgrat la seva absoluta manca de legitimitat, perquè els enemics estrangers d'Assad de trobar una forma legal per augmentar les armes subministrament als mercenaris i la creació de zones d'exclusió aèria. Això s'ha convertit en una necessitat pel fet que la conspiració estrangera per destruir Síria des de l'interior fins al moment ha fracassat - tot copiós subministrament encobert d'armes d'Occident a través dels seus conductes d'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia.

Els francesos neo-colonialistes estan liderant el camí en aquesta nova fase d'agressió encoberta. President Hollande va dir aquesta setmana: "Anunci que França reconeix la Coalició Nacional sirià com l'únic representant del poble sirià i així com el futur govern provisional d'una Síria democràtica i per posar fi al règim de Baixar Al-Assad."

Tingueu en compte que mentre que els EUA, Gran Bretanya, Alemanya i la Lliga Àrab havia concedit només el reconeixement oficial SNC com l'oposició siriana, París estava saltant la pistola per donar estatus governamental. Aquesta mesura és un assalt escandalós a la sobirania siriana, Damasc, que justament denunciat com un "acte de guerra".

Així que els francesos unilateralment ungit aquest grup d'exiliats elitista com el govern en el qual espera que el previsible següent pas lògic va ser presa. França, es va donar a conèixer, ara obriria el camí perquè oficialment subministrar armes als militants sirians - malgrat el fet que la Unió Europea té un embargament sobre totes les vendes d'armes a Síria.

El canceller francès, Laurent Fabius va dir: "De moment, no hi ha un però, perquè no hi hagi armes siguin lliurades pel costat europeu. La qüestió ... , Sens dubte, es va aixecar d'armes defensives ".

Sens dubte, per cert. Un comença a detectar l'olor del greix que es va donar un copet a la retòrica i legalitats. Fabio va passar a explicar que "les armes amb finalitats defensives" podria incloure míssils antiaeris.

Així, el govern francès ha un sol cop creat un govern paral · lel per Síria, amb seu al Caire, que al seu torn permet a París per subministrar armes obertament, tot i un embargament d'armes de la UE. Amb aquestes armes, els mercenaris seran capaços de crear "zones d'exclusió aèria" - o com els francesos els agrada anomenar "zones alliberades" - prop de la frontera amb Turquia i a Síria.

Aquest és el principi de territori sirià sobirà està dividit per bandes terroristes que no tenen suport entre el poble sirià - de fet, han estat cometent atrocitats sense fi contra el poble - i que només es podia aconseguir tal gesta a causa de la intervenció estrangera criminal.


El paper de França militarista avantguarda a Síria és una repetició del que va aplanar el camí l'any passat per armar antigovernamentals militants a Líbia i un bombardeig del setè mes OTAN aèria d'aquest país, el que va provocar uns 50.000 morts i l'assassinat del libi Muammar líder Gaddafi. França també està portant un paper dominant en demanar la intervenció militar al país de l'oest africà de Mali, suposadament per derrotar el "terrorisme islàmic".

En altres paraules, el francès neocolonialisme es pavonea amb una arrogància acabada de descobrir. Irònicament, però, aquest ressorgiment del militarisme francès i valor aparent està estretament relacionada amb la desaparició crònica del país com una fracció, trencat-down poder capitalista.

Mentre que el president François Hollande va parlar aquesta setmana sobre "no disminució va ser destí de França", també va esbossar un paquet ombrívol de retallades de la despesa pública i augments d'impostos al país.

Evidentment, l'austeritat fiscal exigit per la classe dominant francesa no s'estén a les retallades en el finançament militar per al conflicte a Síria i en altres llocs arreu del món. Disminució sembla ser el destí de tots, excepte, bé sud, pels governants francesos neocolonialistes enganyats.

 

 

 

 

 

Finian Cunningham (nascut el 1963) ha escrit extensament sobre assumptes internacionals, amb articles publicats en diversos idiomes. Ell és graduat de Mestratge en Química Agrícola i va treballar com editor científic de la Societat Reial de Química, Cambridge, Anglaterra, abans de seguir una carrera en el periodisme. També és músic i compositor. L'autor i comentarista dels mitjans de comunicació va ser expulsat de Bahrain el juny de 2011 per la seva periodisme crític en què va destacar violacions de drets humans per part del règim recolzat per Occident. Durant molts anys, va treballar com a editor i escriptor en els principals mitjans de comunicació, incloent The Mirror, The Irish Times i The Independent. Nascut a Belfast, Irlanda, que ara es basa en l'est d'Àfrica, on ell està escrivint un llibre sobre Bahrain i la primavera àrab. El col · amfitrió d'un programa setmanal d'actualitat, el diumenge a les 15:00 GMT a Ràdio Bandung.

 

     

François Hollande, la reconstrucció de l'Imperi, Síria.

quetgles | 19 Novembre, 2012 07:03

 

   França lidera la reconstrucció neocolonial de Síria, segons explica En Finian Cunningham.

 

      Amb data de 17.11.2012, s'ha publicat l'article d'En Finian Cunningham a Press TV online. He considerat que és un dels escrits que més bé resumeix el paper canalla de  l'imperialisme francès sobre nombrosos pobles, paper canalla que ara es vol representar a les terres de Síria (L'emperador En François Hollande s'ha posat al capdavant de la intervenció, oferint armes a la denominada Coalició Nacional Siriana, última creació de la Secretària d'Estat dels EUA,  Na Hillary Clinton).

    Mentre la premsa ''occidental'' – la catalana inclosa – ven fum sobre els successos de Síria, els mitjans ''no occidentals'' (els dels dissidents catalans inclosos) guanyen la guerra mediàtica, denuncien la trama criminal que promou ininterrompudament  l'imperi ianqui.

    He pensat que la publicació a Balearweb de l'article de referència podria despertar l'interès dels internautes catalans.

 

   

 

El president francès, François Hollande va dir que el seu país aquesta setmana: "Declini no és el nostre destí". Encertadament per al tema del suposat renaixement francès, Hollande va pronunciar el seu discurs enmig de l'esplendor i l'opulència del palau de l'Elisi a París.


La seu del govern francès pot ser vist com un símbol de la riquesa que França ha explotat durant segles a partir d'un gran nombre de persones a tot el món sota la subjugació colonial. Supòsit estat modern de França l'hi va pagar amb la sang, la suor i la misèria de les nacions pobres d'Àfrica i Àsia. Així també, pel que sembla, la voluntat dels seus esforços per ser una gran potència un cop més.

No és que tota aquesta riquesa expropiada a través dels segles sembla haver beneficiat el poble francès ordinaris. En l'actualitat, el país està sumit en una desocupació rècord, impactant centre de la ciutat la pobresa i la decadència, i l'aprofundiment dels dèficits.

No obstant això, com en els temps perduts, la classe dominant francesa sembla estar buscant la salvació política i econòmica dels seus problemes nacionals a través d'aventurerisme exterior, o el que es pot considerar el neocolonialisme. I un cop més un sens fi de persones pagarà per la intromissió imperialista francès amb la seva sang i sofriment.

Enlloc és això més clarament que pel que fa a Síria, una de les antigues colònies franceses. Durant els últims 20 mesos, França i colonial que un altre ha-estat Gran Bretanya han estat a l'avantguarda de la conspiració de les potències estrangeres per desestabilitzar el govern del president Bashar Al Assad.

Les massacres, atemptats amb cotxes bomba, segrestos, execucions - tota forma de terror s'ha desplegat en contra de civils sirians per mercenaris estrangers recolzats per França, Gran Bretanya, EUA, Turquia, Israel i les dictadures àrabs del Golf Pèrsic d'Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units . Els mitjans de comunicació occidentals girar aquesta criminalitat com una revolta noble o una guerra civil, quan en realitat es tracta d'una guerra encoberta d'agressió fomentada per França, Gran Bretanya, Washington i els seus representants regionals.

El que dóna a aquests poders estrangers el dret a subvertir un govern sobirà no és més que la seva pròpia presumpció arrogant. Com l'antiga potència colonial a aquesta part de l'Orient Mitjà, França sembla particularment carregat amb aquest arrogant santurronería.

Aquesta setmana vam veure al govern francès que corona la Coalició Nacional recentment empedrada juntament sirià com l '"únic representant legítim del poble sirià". La coalició va ser elaborat precipitadament cap de setmana després d'una setmana d'estira i arronsa entre els exiliats busca-raons i arribistes polítics en un hotel de luxe a Doha, la capital de Qatar. El grup acabat de descobrir - que s'informa, una mica risible, que representen el 90 per cent de l'oposició siriana - està destinat a substituir l'antic Consell Nacional Sirià. Aquest últim - altra creació occidental - va ser esquinçat per les rivalitats mesquines i va ser vist com no tenir control sobre els innombrables grups militants saquejant la societat siriana. No era prou per al lliurament dels seus amos estrangers, i així va ser llançat sense contemplacions.

Què fa que el SNC Mark II com tampoc representant legítim o no és res més que propaganda occidental diplomàtica i mediàtica que està infonent una imatge de serietat. El nou grup està encapçalat pel clergue sunnita sirià Moaz Al Khatib, i es basarà al Caire. No obstant això, els partits d'oposició a Síria que reclamen reformes negociats amb el govern d'Assad a Damasc diuen que el SNC no és representatiu de la seva posició o la gran majoria dels sirians.

Per començar, el grup d'exiliats recolzat per Occident, s'ha convertit en un principi fonamental de no entretenir a qualsevol negociació amb el govern sirià - encara que aquest últim té un mandat electe dels ciutadans que viuen a Síria. Aquesta negativa en rodó a negociar amb el govern d'Assad està en contravenció de l'acord de Ginebra, que es va constituir el passat mes de juny a les converses entre Rússia, Xina i els Estats occidentals. No és sorprenent, els règims occidentals han backslided en les seves paraules buides, traïdors quan convé als seus propis interessos cínics.


Què està passant aquí és un moviment pels governs occidentals i els seus aliats regionals per idear un sirià govern a l'exili, malgrat la seva absoluta manca de legitimitat, perquè els enemics estrangers d'Assad de trobar una forma legal per augmentar les armes subministrament als mercenaris i la creació de zones d'exclusió aèria. Això s'ha convertit en una necessitat pel fet que la conspiració estrangera per destruir Síria des de l'interior fins al moment ha fracassat - tot copiós subministrament encobert d'armes d'Occident a través dels seus conductes d'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia.

Els francesos neo-colonialistes estan liderant el camí en aquesta nova fase d'agressió encoberta. President Hollande va dir aquesta setmana: "Anunci que França reconeix la Coalició Nacional sirià com l'únic representant del poble sirià i així com el futur govern provisional d'una Síria democràtica i per posar fi al règim de Baixar Al-Assad."

Tingueu en compte que mentre que els EUA, Gran Bretanya, Alemanya i la Lliga Àrab havia concedit només el reconeixement oficial SNC com l'oposició siriana, París estava saltant la pistola per donar estatus governamental. Aquesta mesura és un assalt escandalós a la sobirania siriana, Damasc, que justament denunciat com un "acte de guerra".

Així que els francesos unilateralment ungit aquest grup d'exiliats elitista com el govern en el qual espera que el previsible següent pas lògic va ser presa. França, es va donar a conèixer, ara obriria el camí perquè oficialment subministrar armes als militants sirians - malgrat el fet que la Unió Europea té un embargament sobre totes les vendes d'armes a Síria.

El canceller francès, Laurent Fabius va dir: "De moment, no hi ha un però, perquè no hi hagi armes siguin lliurades pel costat europeu. La qüestió ... , Sens dubte, es va aixecar d'armes defensives ".

Sens dubte, per cert. Un comença a detectar l'olor del greix que es va donar un copet a la retòrica i legalitats. Fabio va passar a explicar que "les armes amb finalitats defensives" podria incloure míssils antiaeris.

Així, el govern francès ha un sol cop creat un govern paral · lel per Síria, amb seu al Caire, que al seu torn permet a París per subministrar armes obertament, tot i un embargament d'armes de la UE. Amb aquestes armes, els mercenaris seran capaços de crear "zones d'exclusió aèria" - o com els francesos els agrada anomenar "zones alliberades" - prop de la frontera amb Turquia i a Síria.

Aquest és el principi de territori sirià sobirà està dividit per bandes terroristes que no tenen suport entre el poble sirià - de fet, han estat cometent atrocitats sense fi contra el poble - i que només es podia aconseguir tal gesta a causa de la intervenció estrangera criminal.


El paper de França militarista avantguarda a Síria és una repetició del que va aplanar el camí l'any passat per armar antigovernamentals militants a Líbia i un bombardeig del setè mes OTAN aèria d'aquest país, el que va provocar uns 50.000 morts i l'assassinat del libi Muammar líder Gaddafi. França també està portant un paper dominant en demanar la intervenció militar al país de l'oest africà de Mali, suposadament per derrotar el "terrorisme islàmic".

En altres paraules, el francès neocolonialisme es pavonea amb una arrogància acabada de descobrir. Irònicament, però, aquest ressorgiment del militarisme francès i valor aparent està estretament relacionada amb la desaparició crònica del país com una fracció, trencat-down poder capitalista.

Mentre que el president François Hollande va parlar aquesta setmana sobre "no disminució va ser destí de França", també va esbossar un paquet ombrívol de retallades de la despesa pública i augments d'impostos al país.

Evidentment, l'austeritat fiscal exigit per la classe dominant francesa no s'estén a les retallades en el finançament militar per al conflicte a Síria i en altres llocs arreu del món. Disminució sembla ser el destí de tots, excepte, bé sud, pels governants francesos neocolonialistes enganyats.

 

 

 

 

 

Finian Cunningham (nascut el 1963) ha escrit extensament sobre assumptes internacionals, amb articles publicats en diversos idiomes. Ell és graduat de Mestratge en Química Agrícola i va treballar com editor científic de la Societat Reial de Química, Cambridge, Anglaterra, abans de seguir una carrera en el periodisme. També és músic i compositor. L'autor i comentarista dels mitjans de comunicació va ser expulsat de Bahrain el juny de 2011 per la seva periodisme crític en què va destacar violacions de drets humans per part del règim recolzat per Occident. Durant molts anys, va treballar com a editor i escriptor en els principals mitjans de comunicació, incloent The Mirror, The Irish Times i The Independent. Nascut a Belfast, Irlanda, que ara es basa en l'est d'Àfrica, on ell està escrivint un llibre sobre Bahrain i la primavera àrab. El col · amfitrió d'un programa setmanal d'actualitat, el diumenge a les 15:00 GMT a Ràdio Bandung.

França lidera la reconstrucció neocolonial de Síria, segons explica En Finian Cunningham.

quetgles | 17 Novembre, 2012 15:21

   França lidera la reconstrucció neocolonial de Síria, segons explica En Finian Cunningham.

      Amb data d'avui, 17.11.2012, s'ha publicat l'article d'En Cunningham a Press TV online. He considerat que és un dels escrits que més bé resumeix el paper canalla de  l'imperialisme francès sobre nombrosos pobles, paper canalla que ara es vol representar a les terres de Síria (L'emperador En François Hollande s'ha posat al capdavant de la intervenció, oferint armes a la denominada Coalició Nacional Siriana, última creació de la Secretària d'Estat dels EUA,  Na Hillary Clinton).

    Mentre la premsa ''occidental'' – la catalana inclosa – ven fum sobre els successos de Síria, els mitjans ''no occidentals'' (els dels dissidents catalans inclosos) guanyen la guerra mediàtica, denuncien la trama criminal que promou ininterrompudament  l'imperi ianqui.

    He pensat que la publicació a Balearweb de l'article de referència podria despertar l'interès dels internautes catalans.

 

   

 

El president francès, François Hollande va dir que el seu país aquesta setmana: "Declini no és el nostre destí". Encertadament per al tema del suposat renaixement francès, Hollande va pronunciar el seu discurs enmig de l'esplendor i l'opulència del palau de l'Elisi a París.


La seu del govern francès pot ser vist com un símbol de la riquesa que França ha explotat durant segles a partir d'un gran nombre de persones a tot el món sota la subjugació colonial. Supòsit estat modern de França l'hi va pagar amb la sang, la suor i la misèria de les nacions pobres d'Àfrica i Àsia. Així també, pel que sembla, la voluntat dels seus esforços per ser una gran potència un cop més.

No és que tota aquesta riquesa expropiada a través dels segles sembla haver beneficiat el poble francès ordinaris. En l'actualitat, el país està sumit en una desocupació rècord, impactant centre de la ciutat la pobresa i la decadència, i l'aprofundiment dels dèficits.

No obstant això, com en els temps perduts, la classe dominant francesa sembla estar buscant la salvació política i econòmica dels seus problemes nacionals a través d'aventurerisme exterior, o el que es pot considerar el neocolonialisme. I un cop més un sens fi de persones pagarà per la intromissió imperialista francès amb la seva sang i sofriment.

Enlloc és això més clarament que pel que fa a Síria, una de les antigues colònies franceses. Durant els últims 20 mesos, França i colonial que un altre ha-estat Gran Bretanya han estat a l'avantguarda de la conspiració de les potències estrangeres per desestabilitzar el govern del president Bashar Al Assad.

Les massacres, atemptats amb cotxes bomba, segrestos, execucions - tota forma de terror s'ha desplegat en contra de civils sirians per mercenaris estrangers recolzats per França, Gran Bretanya, EUA, Turquia, Israel i les dictadures àrabs del Golf Pèrsic d'Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrabs Units . Els mitjans de comunicació occidentals girar aquesta criminalitat com una revolta noble o una guerra civil, quan en realitat es tracta d'una guerra encoberta d'agressió fomentada per França, Gran Bretanya, Washington i els seus representants regionals.

El que dóna a aquests poders estrangers el dret a subvertir un govern sobirà no és més que la seva pròpia presumpció arrogant. Com l'antiga potència colonial a aquesta part de l'Orient Mitjà, França sembla particularment carregat amb aquest arrogant santurronería.

Aquesta setmana vam veure al govern francès que corona la Coalició Nacional recentment empedrada juntament sirià com l '"únic representant legítim del poble sirià". La coalició va ser elaborat precipitadament cap de setmana després d'una setmana d'estira i arronsa entre els exiliats busca-raons i arribistes polítics en un hotel de luxe a Doha, la capital de Qatar. El grup acabat de descobrir - que s'informa, una mica risible, que representen el 90 per cent de l'oposició siriana - està destinat a substituir l'antic Consell Nacional Sirià. Aquest últim - altra creació occidental - va ser esquinçat per les rivalitats mesquines i va ser vist com no tenir control sobre els innombrables grups militants saquejant la societat siriana. No era prou per al lliurament dels seus amos estrangers, i així va ser llançat sense contemplacions.

Què fa que el SNC Mark II com tampoc representant legítim o no és res més que propaganda occidental diplomàtica i mediàtica que està infonent una imatge de serietat. El nou grup està encapçalat pel clergue sunnita sirià Moaz Al Khatib, i es basarà al Caire. No obstant això, els partits d'oposició a Síria que reclamen reformes negociats amb el govern d'Assad a Damasc diuen que el SNC no és representatiu de la seva posició o la gran majoria dels sirians.

Per començar, el grup d'exiliats recolzat per Occident, s'ha convertit en un principi fonamental de no entretenir a qualsevol negociació amb el govern sirià - encara que aquest últim té un mandat electe dels ciutadans que viuen a Síria. Aquesta negativa en rodó a negociar amb el govern d'Assad està en contravenció de l'acord de Ginebra, que es va constituir el passat mes de juny a les converses entre Rússia, Xina i els Estats occidentals. No és sorprenent, els règims occidentals han backslided en les seves paraules buides, traïdors quan convé als seus propis interessos cínics.


Què està passant aquí és un moviment pels governs occidentals i els seus aliats regionals per idear un sirià govern a l'exili, malgrat la seva absoluta manca de legitimitat, perquè els enemics estrangers d'Assad de trobar una forma legal per augmentar les armes subministrament als mercenaris i la creació de zones d'exclusió aèria. Això s'ha convertit en una necessitat pel fet que la conspiració estrangera per destruir Síria des de l'interior fins al moment ha fracassat - tot copiós subministrament encobert d'armes d'Occident a través dels seus conductes d'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia.

Els francesos neo-colonialistes estan liderant el camí en aquesta nova fase d'agressió encoberta. President Hollande va dir aquesta setmana: "Anunci que França reconeix la Coalició Nacional sirià com l'únic representant del poble sirià i així com el futur govern provisional d'una Síria democràtica i per posar fi al règim de Baixar Al-Assad."

Tingueu en compte que mentre que els EUA, Gran Bretanya, Alemanya i la Lliga Àrab havia concedit només el reconeixement oficial SNC com l'oposició siriana, París estava saltant la pistola per donar estatus governamental. Aquesta mesura és un assalt escandalós a la sobirania siriana, Damasc, que justament denunciat com un "acte de guerra".

Així que els francesos unilateralment ungit aquest grup d'exiliats elitista com el govern en el qual espera que el previsible següent pas lògic va ser presa. França, es va donar a conèixer, ara obriria el camí perquè oficialment subministrar armes als militants sirians - malgrat el fet que la Unió Europea té un embargament sobre totes les vendes d'armes a Síria.

El canceller francès, Laurent Fabius va dir: "De moment, no hi ha un però, perquè no hi hagi armes siguin lliurades pel costat europeu. La qüestió ... , Sens dubte, es va aixecar d'armes defensives ".

Sens dubte, per cert. Un comença a detectar l'olor del greix que es va donar un copet a la retòrica i legalitats. Fabio va passar a explicar que "les armes amb finalitats defensives" podria incloure míssils antiaeris.

Així, el govern francès ha un sol cop creat un govern paral · lel per Síria, amb seu al Caire, que al seu torn permet a París per subministrar armes obertament, tot i un embargament d'armes de la UE. Amb aquestes armes, els mercenaris seran capaços de crear "zones d'exclusió aèria" - o com els francesos els agrada anomenar "zones alliberades" - prop de la frontera amb Turquia i a Síria.

Aquest és el principi de territori sirià sobirà està dividit per bandes terroristes que no tenen suport entre el poble sirià - de fet, han estat cometent atrocitats sense fi contra el poble - i que només es podia aconseguir tal gesta a causa de la intervenció estrangera criminal.


El paper de França militarista avantguarda a Síria és una repetició del que va aplanar el camí l'any passat per armar antigovernamentals militants a Líbia i un bombardeig del setè mes OTAN aèria d'aquest país, el que va provocar uns 50.000 morts i l'assassinat del libi Muammar líder Gaddafi. França també està portant un paper dominant en demanar la intervenció militar al país de l'oest africà de Mali, suposadament per derrotar el "terrorisme islàmic".

En altres paraules, el francès neocolonialisme es pavonea amb una arrogància acabada de descobrir. Irònicament, però, aquest ressorgiment del militarisme francès i valor aparent està estretament relacionada amb la desaparició crònica del país com una fracció, trencat-down poder capitalista.

Mentre que el president François Hollande va parlar aquesta setmana sobre "no disminució va ser destí de França", també va esbossar un paquet ombrívol de retallades de la despesa pública i augments d'impostos al país.

Evidentment, l'austeritat fiscal exigit per la classe dominant francesa no s'estén a les retallades en el finançament militar per al conflicte a Síria i en altres llocs arreu del món. Disminució sembla ser el destí de tots, excepte, bé sud, pels governants francesos neocolonialistes enganyats.

 

 

 

 

 

Finian Cunningham (nascut el 1963) ha escrit extensament sobre assumptes internacionals, amb articles publicats en diversos idiomes. Ell és graduat de Mestratge en Química Agrícola i va treballar com editor científic de la Societat Reial de Química, Cambridge, Anglaterra, abans de seguir una carrera en el periodisme. També és músic i compositor. L'autor i comentarista dels mitjans de comunicació va ser expulsat de Bahrain el juny de 2011 per la seva periodisme crític en què va destacar violacions de drets humans per part del règim recolzat per Occident. Durant molts anys, va treballar com a editor i escriptor en els principals mitjans de comunicació, incloent The Mirror, The Irish Times i The Independent. Nascut a Belfast, Irlanda, que ara es basa en l'est d'Àfrica, on ell està escrivint un llibre sobre Bahrain i la primavera àrab. El col · amfitrió d'un programa setmanal d'actualitat, el diumenge a les 15:00 GMT a Ràdio Bandung.

Navarro, Rubalcaba, amb els cartutxos mullats.

quetgles | 16 Novembre, 2012 07:18

  

            Navarro, Rubalcaba, amb els cartutxos mullats.

   A la campanya electoral del 25N, el candidat del PSC, En Pere Navarro, pretén situar-se en una posició mitjancera entre un suposat ''unionisme'' del PPC i el també suposat independentisme de CIU. En Navarro proposa el federalisme com a fórmula per a crear un Estat català federat.  Diu que creu que el PSOE faria seu aquest federalisme, de manera que una reforma constitucional federalista estaria a l'abast.

    Però En Pere Navarro no accepta ''el dret a decidir'' que postulen els independentistes. Ell entén que la consulta sobre aquest ''dret a decidir'' no és conforme a la legalitat espanyola i, per tant, és una consulta inútil que crea confusió i un conflicte gratuït.

    Aquest cartutx federalista del candidat del PSC està remull, no pot prendre. Vegem els arguments. Si durant 33 anys al PSOE no li ha abellit fer qualque exhibició de voluntat federalista, resulta poc convincent la credulitat de Navarro. I no és el cas que el secretari general del PSOE, En Pérez Rubalcaba, hagi fet seva la proposta d'Estat federal català.

    En Navarro nega, de fet,  el concepte de nació catalana, i declara, congruent, que Catalunya no té el dret d'autodeterminació. Entén que ''el dret a decidir'' correspon exclusivament al Parlament espanyol. Entén que Catalunya tindria dret a fer una consulta si així ho aprovava el Parlament espanyol. De manera congruent, la premsa de Madrid  col·locava el PSC junt al PPC i a Ciutadans formant el bloc unionista català.

   Sembla que En Rubalcaba deu haver pensat que era bon tema electoral  la seva declaració de suport del ''corredor mediterrani''. Sí, en efecte, fa temps que els catalans reclamen la construcció del dit ''corredor''. Però el cartutx d'En Rubalcaba tampoc no pren. Durant els governs dels PSOE no es va promoure el ''corredor''. I en aquell temps  En Rubalcaba formava part del Govern central i no deia res de la prioritat del ''corredor''. Tampoc fou el cas que el PSC mostrés cap desavinença amb el projecte ferroviari  de l'AVE (centralista i econòmicament ruïnós) del govern del PSOE.

     Encara que el federalisme del PSC no desperta l'interès dels mitjans catalans, sembla que En Navarro confia que el debat sobre els temes socials li faran guanyar la partida  en la campanya electoral. El candidat socialista fa responsables de les retallades socials al PP i a CIU, i es fa testimoni del paper històric del PSC com a escut dels benestar social dels catalans (Per cert, Iniciativa i la CUP, també fan campanya posant al mateix sac el PP i CIU, estratègia fracassada, sembla).

    Però en contra d'aquest plantejament reduccionista, jo crec que guanya el debat N'Artur Mas al argumentar que l'asfixia econòmica de Catalunya és provocada per l'espoli espanyol. Afegeix En Mas que l'Estat espanyol constantment entrebanca tot d'iniciatives del govern de la Generalitat, així com de les de la societat civil catalana. I rebla el clau, En Mas, denunciant la constant manipulació dels instruments jurídics per part  del  govern espanyol, de manera que els acords amb aquest govern sempre resten paper mullat.

    Segueix una estratègia equivocada En Navarro. En contra de la seva presumpció, En Mas no fa crides nacionalistes de caràcter ètnic o cultural, sinó que recull la indignació expressada pels integrants de gran manifestació de l'11S. A la seva campanya, proclama En Mas que Catalunya és maltractada en tots els ordres pel govern espanyol i per les institucions espanyoles.

   És En Navarro el qui desplega un discurs electoral ''social'' que no inclou la denúncia de l'espoli i del maltractament de Catalunya per part d'Espanya.

    És d'esperar que dia 25 s'acompleixin les previsions de les enquestes i que la candidatura espanyolista d'En Navarro sigui durament castigada.

    

  

El lobby sionista, el perdedor de les eleccions EUA, segons En Dave Lindorff.

quetgles | 11 Novembre, 2012 11:48

 

     El lobby sionista, el perdedor de les eleccions EUA,  segons En Dave Lindorff.

 

     Una vegada més, penjo a la Xarxa una versió en català d'un escrit de denúncia de la corrupció. En aquesta ocasió, el d'En Dave Lindorff, guardonat periodista d'investigació nord-americà. És la meva modesta aportació a la guerra mediàtica contra les corporacions ''occidentals'', tan corruptes.       

 

 

El perdedor de les eleccions EUA: el lobby sionista, d'En Dave Lindorff, Opednews.com, 09/11/2012.  

Un resultat poc conegut però important de les eleccions de novembre als EUA que va tornar el president Barack Obama a la Casa Blanca per quatre anys és que el règim israelià d'extrema dreta i el lobby sionista AIPAC organització (American Israel Public Affairs Committee) presa sorprenent derrota i sortir una influència política molt més feble en el futur en la política nord-americana.


D'acord amb l'acabada de crear organització de lobby sionista liberal J-Street, que advoca per una solució pacífica negociada de dècades de durada entre Israel i Palestina qüestió, els votants jueus als EUA no van a la "causa sionista" aquesta elecció.

Tot i centenars de milions de dòlars en fons de campanya d'AIPAC i alguns rics americans sionistes que han contribuït a donar suport candidats de línia dura sionistes o pro-sionista polític per al president i el Congrés, i malgrat una campanya publicitària viciós anti-Obama al sud de Florida i en
New York City focalització votants jueus, enquestes de sortida de l'organització encarregats mostren que el 70% dels votants jueus a tot el país van votar per Obama - el mateix percentatge que històricament ha votat demòcrata.

Potser el més important, donada l'actual bravates pel règim de Netanyahu a Israel sobre la urgència d'atacar l'Iran, les enquestes de boca d'urna van mostrar que el 90% de les emissions nord-americanes jueus llista domèstics com la seva principal preocupació, no Israel. Com un exemple del tipus d'alarmisme campanyes publicitàries sionista donants s'estaven executant a la Florida i Nova York, hi havia un gran cartell que posi per amunt al llarg de principal de l'estat nord / sud autopista interestatal, el qual va mostrar un míssil iranià en direcció a Israel, amb la missatge: "Els amics no deixen que els seus amics es va atacar amb armes nuclears.
Aturar Obama! "

El cop per al règim israelià i el AIPAC, per descomptat, va ser la derrota del candidat presidencial republicà Mitt Romney.
Durant l'apogeu de la campanya, el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu va visitar els EUA i recolzat obertament Romney, criticant el president per la seva falta de voluntat per tenir una còpia dels EUA o participar en un atac aeri contra les instal · lacions nuclears de l'Iran.

El president Obama, que no ha visitat Israel durant el seu primer mandat complet, obertament rebutjat una petició de Netanyahu per a una reunió d'un-a-un a la Casa Blanca - una bufetada inusual en un líder israelià per un president dels EUA. Casino magnat Sheldon Adelson, un acèrrim sionista, pel que sembla donat més de $ 100 milions per donar suport a la candidatura de Romney, però va descobrir que els seus diners s'havia gastat els americans van decidir no donar suport a l'home que defensava una línia més dura contra l'Iran, i que va criticar el president Obama durant la campanya per dir que volia "posar més llum del dia" entre la política exterior dels EUA i Israel.
(Durant un debat televisat, Romney havia criticat a Obama per no visitar Israel durant la campanya, mentre que Obama va respondre sense embuts que tots Romney havia fet era anar a Israel per recollir diners per a la campanya de donants israelians.)


Mentrestant, un nombre del nucli dur dels titulars sionistes al Congrés van perdre els seus escons als candidats que no són partidaris de Craven de Netanyahu i els seus companys polítics.

Per exemple, el candidat republicà Tommy Thompson, al principi al capdavant en la cursa a Wisconsin per al seient de retirar sionista senador republicà Herb Kohl i un ardent partidari d'Israel i Netanyahu el, va ser derrotat pel demòcrata Tammy Baldwin, l'actitud cap a Israel
és molt més matisada.

També va derrotar a la reelecció va ser el congressista republicà de Florida Allen West, que va dir que qualsevol solució establiment d'un Estat palestí al costat d'Israel seria un "error de política exterior de proporcions èpiques." Va ser enderrocat per estret marge el candidat demòcrata Patrick Murphy, que va guanyar tot i
publicació dels anuncis de la campanya en el que és un barri molt jueu afirmant que "anava a treballar per debilitar" el règim israelià.

Una gran pèrdua per al lobby pro-Israel en els EUA va ser la substitució d'arxiu sionista Joe Lieberman, senador per Connecticut, que al final del seu mandat ha estat pressionant per a una guerra amb l'Iran. Lieberman va decidir retirar-se i no buscar la reelecció quan es va fer evident que el seu estat natal, que prèviament li va negar la nominació demòcrata en la seva última campanya, el que el va obligar a córrer a la reelecció fa sis anys com una organització independent, que aquest cop rebutjar ell.
És substituït pel demòcrata Christopher Murphy (sense parentiu), que també té una actitud menys bel · ligerant cap a l'Iran i que està a favor d'una solució negociada a Palestina.

En total, J-Street, que es van donar $ 1,8 milions en la recent campanya electoral, informa que 70 dels candidats que donaven suport, tots els quals havien de ser partidaris d'una solució negociada de la qüestió Israel-Palestina, van guanyar les seves carreres .
Això inclou al president.

I tant que sí-J Street, mentre era acusat pels sionistes de l'ala dreta de ser "anti-semita", diu que és "pro-Israel", i és, sens dubte, però no deixa de ser un repte frontalment l'agenda neoconservadora que presenta l'àrab
món i l'Islam com un enemic implacable, i que promou un programa per als EUA de permanent guerra imperial, amb el règim d'Israel com un aliat fonamental en aquesta guerra.


El punt clau en l'estudi dels resultats de les eleccions és que l'alimentació principal d'AIPAC i tota la dreta lobby sionista als EUA ha estat durant molt de temps la inqüestionable capacitat per amenaçar els polítics dient que si ells no prometen suport incondicional a Israel, incloent
milers de milions de dòlars en ajuda militar gratuïta cada any, i si no ofereixen suport a les polítiques del gabinet israelià de dreta de l'apartheid abusives en els territoris ocupats, que perdrien la reelecció.

En anys anteriors, els membres del Congrés, l'exemple més notable és el representant Cynthia McKinney, de Geòrgia, que es va aixecar per a Israel i el AIPAC, van ser impugnades pels candidats amb suport AIPAC i per tant van perdre els seus escons.
Però aquest any, a la cursa rere cursa, l'amenaça no va fer efecte.

Obama va guanyar la reelecció tot i el seu rebuig contundent a doblegar a Netanyahu, i tot i manifest suport sionista pel seu rival Mitt Romney. L'elecció d'un nombre de nous membres del Congrés que van derrotar AIPAC recolzats pels candidats, alguns dels quals són titulars, debilita encara més el lobby sionista.
I ara que l'amenaça s'ha demostrat que és essencialment buit, que serà difícil de reviure.

La vigília de les eleccions, la línia política de la revista de notícies Politico va escriure:

"Conservadors grups pro-israelians que s'han gastat milions de dòlars destinats a les polítiques del president Barack Obama cap" el règim israelià "s'enfronten a una realitat descoratjadora: si el president guanya de tota manera, la seva influència política mai pot ser el mateix".

Ara Obama i altres candidats oposats pel AIPAC ha guanyat i, en conseqüència, la influència sionista política i el suport públic a incondicional suport dels EUA a Israel, probablement mai es recuperen.

DL / HJL

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb