El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els EUA i els seus aliats perden la guerra mediÓtica 2.

quetgles | 25 Octubre, 2012 05:36

  

 

       Els EUA i els seus aliats perden la guerra mediàtica 2.

 

 

     És a l'abast dels navegants de la Xarxa comprovar que la premsa ''no occidental'' també és present i efectiva als països de l'Àfrica no sotmesos a l'Imperi.

   Em va sorprendre especialment el mitjà online ''Black Agenda Report'' per la seva gran capacitat d'informació i per l'alt nivell de les seves anàlisis socials i polítiques.  

    Informació i anàlisi que deixa els ''savis d'Occident'' (els experts pro-neocons, pro-sionistes) amb el cul al aire, jo crec.

     En podeu veure una mostra si baixeu el post On serà el següent cop dels EUA a l'Àfrica?

 

Els EUA i els seus aliats perden la guerra mediÓtica.

quetgles | 24 Octubre, 2012 05:45

            Els EUA i els seus aliats perden la guerra mediàtica.

 

      Respecte als països aliats (''vassalls'', seria un mot més propi), no en tinc informació, però respecte als EUA, abunden els informes segons els quals de cada vegada és major el nombre de ianquis que desconfien dels mitjans i es procuren informació per mitjà de la Xarxa.

 

   Les grans corporacions ''occidentals '' (o més pròpiament: ''neocons, pro-ianquis  i pro-sionistes'')  són en campanya permanent contra els ''dolents'', però no informen; la seva campanya és purament de propaganda; deixen el camp de la informació en mans de  ''l'enemic''. I, per tant, és  als mitjans ''no occidentals'' on es pot trobar informació fiable, no propagandística.

   És als mitjans ''no occidentals'' on és poden trobar informes d'investigació que aclareixin el que passa  a l'Aràbia Saudita, Qatar, Bahrain, Turquia, l'Iraq i d'altres. 

     Els mitjans ''occidentals'' perden la guerra mediàtica. És per això que  la UE ha tallat les emissions en anglès del canal  Press TV de l'Iran. Deuen suposar que el canal iranià els guanya la guerra. 

 

       Al meu parer,  l'article de Na Lyuba Lulko, ''Turquia sense manies per iniciar una nova guerra'',  diari Pravda, 17.10.2012, fa palesa l'avantatge dels mitjans ''no occidentals''.  La periodista ens ofereix uns ponts fiables per a entendre la complexitat dels conflictes de l'Orient Mitjà.

    He cregut que l'article podria ésser d'interès per als internautes catalans.  En català (de traductor automàtic), fa així:

 

 

Turquia sense espines per iniciar nova guerra


2012.10.17







Aràbia Saudita i Qatar després de la fallida campanya pa-àrab contra Síria sembla haver trobat el país a punt per entrar en una baralla - Turquia. Erdogan va instar al seu poble a preparar-se per la guerra, perquè el parlament li va donar permís per fer-ho. Per Rússia, aquest és el pitjor dels casos.

Aràbia monarquies wahabís han esdevingut actors independents a l'Orient Mitjà. Tenen tant la influència necessària i diners. Els seus coreligionaris a Turquia (per cert, tots els dirigents del país provenia de la "Germandat"), també, lluitar pel lideratge mundial. Curiosament, el shell siriana malmès aterrar a terra turc el 3 d'octubre, l'endemà el president egipci, Mohamed Mursi va expressar la seva determinació de no interferir en els assumptes interns de Síria. L'anomenada de l'emir de Qatar per l'acció punitiva sota els auspicis de la Lliga Àrab adoptada en l'Assemblea General de l'ONU no va trobar seguidors, i després la targeta turc va ser jugat. El 4 d'octubre, el Parlament turc va donar llum verda a les operacions militars fora de les seves fronteres. Diumenge, el primer ministre Recep Tayyip Erdogan, va instar al seu poble a estar preparats per a la guerra amb el seu veí. "Cal estar preparats en qualsevol moment per anar a la guerra, si és necessari. Si no està preparat per això, no és un estat, si vostè no està preparat per a això, vostè no és un país", va dir Erdogan.

No obstant això, les crides emocionals són un producte de consum intern. De fet, Erdogan no s'atrevirà a llançar una guerra a gran escala contra Síria, tot i que té un exèrcit comparable. En primer lloc, Síria té un fort aliat en la religió - Iran xiïta. El president Ahmadinejad va prometre que un atac contra Síria automàticament significarà un atac a l'Iran, amb totes les conseqüències. És poc probable que Ahmadinejad permetrà que el règim de Baixar Assad a caure - en aquest cas, la República Islàmica perdria el seu camí cap a Orient Mitjà i estarà envoltat d'enemics.

En segon lloc, per raons òbvies, encara que no obertament, Síria es recolza a l'Iraq, on el poder està en mans del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki. Iraq subministra petroli a Síria tot i les sancions dels Estats Units i els seus camps d'aviació, d'acord amb els nord-americans, serveixen com a bases de trànsit d'avió iranià que porten armes a Assad. En Kurdistan iraquià milers de kurds sirians de la unitat de Peshmerga ("moriràs") estan rebent formació militar. Aquesta és una força formidable, a punt per creuar la frontera en qualsevol moment, creuar la baixa densitat de població sunnita del sud de Síria i sortir en defensa dels kurds sirians partidaris pro-Assad posició i la lluita contra els anomenats rebels, però en realitat mercenaris, wahabís. Les autoritats turques veure clarament l'amenaça, i recentment han estat fent vagues en aquests campaments, tot i les advertències de Bagdad.

Això suposa el tercer problema més greu i d'Erdogan - el kurd un. Si comença una guerra, no serà capaç de mantenir el Kurdistan turc a les mans. Ja hi ha una guerra a gran escala amb els kurds. Això s'indica per les notícies sobre les pèrdues en les files dels mesos dels Treballadors Kurds últim partit - 500. Segons Sinan Ulgen, president del Centre Turc d'Estudis Econòmics i Polítiques (EDAM), la majoria de la població turca considera que la política del govern cap a Síria és un d'un falcó, i molta gent pensa que el que està succeint a Síria és la empresa dels de Síria i la comunitat internacional no ha d'interferir.

En quart lloc, les possibilitats de suport d'aquest tipus de guerra per part d'Occident són molt escasses. Els Estats Units ha expressat la seva "indignació" pels bombardejos al territori turc. No obstant això, el president Obama s'ha distanciat de la intervenció directa. Similars declaracions de solidaritat amb Turquia van ser fetes per secretari general d'OTAN Anders Fogh Rasmussen, però el tema de Síria i el conflicte a la frontera amb Turquia no es va incloure en l'ordre del dia d'una reunió de ministres de Defensa de l'OTAN a l'octubre 9-10. Els Estats Units i Europa simplement no tenen diners per a un conflicte que pugui ser llarg. A més, el fet que Occident s'ha vist últimament suficient (és a dir, l'assassinat de l'ambaixador nord-americà a Benghazi) no impressiona als polítics occidentals.

En cinquè lloc, què passa amb el desig de Turquia d'unir-se a la UE? Haurien de dir adéu a ella, perquè un país no pot convertir-se en membre si està en una guerra amb els seus veïns.

En sisè lloc, Putin no deixarà que Erdogan obtenir imprudent. La victòria dels wahabís a Síria alliberaria als gàngsters que es precipitaven cap al Caucas i altres regions musulmanes de Rússia. Això va ser indicat pel cap del centre de la regió del Volga i etno-religioses Estudis de l'Institut Rus d'Estudis Estratègic Sulemanov Rais. Segons ell, un gran nombre d'islamistes radicals de diferents regions, incloent Tatarstan, estan lluitant contra Assad avui. Un grup de tàrtars wahabís va tornar a Almetyevsk, i després es va traslladar a corre-cuita Mari Ell Segons ell, "tàrtar wahabís poden unir-se a la wahhabita sota terra a la regió del Volga, que tenen gran necessitat de persones amb habilitats terroristes. Ja veurem quin és el resultat de la visita del president Putin a Turquia el 15 d'octubre seria.

Finalment, hi ha indicis que els turcs i l'anomenat "Consell Nacional Sirià" (SNA) estan intentant negociar. El ministre d'Exteriors turc, Ahmet Davutoglu va suggerir "substitució" El president Assad amb el vicepresident sirià Faruk al-Sharra president, que en la seva opinió és un "home raonable". La nominació mateix va ser realitzat pel SNA. El seu líder Abdulbaset Sid va dir dilluns que no s'oposaria a la participació dels membres del partit governant "Baas" en el futur polític del país, sempre que no hagin participat en els assassinats durant la revolta.

No obstant això, les autoritats sirianes creuen que poden mantenir la seva línia, sempre que es pot estalviar el president de l'eliminació física directa. "Ja no estem vivint en l'Imperi Otomà", va dir el ministre d'Informació sirià al-Omran Zoubi. Va encoratjar al Govern turc que deixi de licitar personalitats acceptables per al poble turc. La posició del govern legítim és simple: Assad romandrà en el càrrec fins que els seus set anys de mandat expira el 2014. Després de les eleccions on es programarà als sirians a triar un nou president.

                                                                          Lyuba Lulko

Pravda.Ru

 

 

L'article personal catalÓ, una batalla pendent.

quetgles | 20 Octubre, 2012 06:24

  

       

                     L'article personal català, una batalla pendent.

 

        He de dir que no pretenc fer teoria lingüística, sinó denunciar un altre mal – un més entre els molts - que afecta als catalans com a conseqüència de l'opressió espanyola.

     Sembla com si l'Institut d'Estudis Catalans hagués assumit la derrota respecte a l'ús de l'article personal català.  L'IEC, per una banda, dóna per bona els diversitat de fórmules de l'article personal català (amb la qual cosa crea confusió, jo crec), i per l'altra, recomana restringir l'ús de l'article personal, en especial, diuen, en els àmbits més formals.

   A la seva pàgina web, ''Què cal saber'', l'IEC diu: 

 

 En la major part dels dialectes catalans es fa servir un article davant dels noms de per­sona en els contextos informals. L’article en/na és l’article personal més representatiu, i en el català de les illes Balears s’utilitza de manera exclusiva, tant per a noms masculins com femenins, mentre que en el català central s’empra juntament amb l’article el/la. Tradicional­ment, en el català central s’usa en davant dels noms masculins que comencen per consonant i el davant dels noms masculins que comencen per vocal (amb l’article apostrofat, és clar). En el cas dels noms femenins, es fa servir normalment la, en forma plena o apostrofada, segons escaigui. Així, un parlant del català central escriu en Roger, l’Enric, la Maria i l’Aina. En les darreres dècades s’ha observat, especialment en els parlars més urbans, com el de Barcelona, la substitució de l’article en per el en els noms masculins que comencen per consonant.

 

   ''A les darreres dècades s'ha observat, especialment en els parlars més urbans, com el de Barcelona, la substitució de l'article en per el'', diu l'IEC, i ho diu com si aquest procés de substitució fos producte de l'evolució lingüística autòctona. L'IEC no fa cap referència al procés diglòssic en relació a l'ús de l'article català.

   Per curar-se en salut, l'IEC  diu que a l'edat mitjana l'article personal En, Na, s'usava com a fórmula de cortesia equivalent a ''senyor'', ''senyora'', i posa com exemples ''el rei En Jaume'', ''Na Violant d'Hongria''.  És com si digués que l'ús de  l'article personal dins àmbits formals era reservat a les classes altes.

 

      En contra de les suposicions de l'IEC, exposo els següents raonaments:   

   L'ús de l'article personal en el parlar és exclusiu a les illes Balears, però a tots àmbits. Així, per exemple, la gent diu  (i els professors de filosofia  diuen)  En Plató, N'Aristòtil, N'Aspàsia de Milet, En Newton, Na George Sand, En Marx.

   L'ús de l'article personal entre els parlants de les Illes no és una creació dialectal, sinó que té el seu origen en els parlants catalans continentals que repoblaren les illes Balears.

    Així, s'ha de dir que l'article personal En, Na fou d'ús general a totes les àrees de parla catalana des del inicis, d'ara fa mil anys.

 

   Segons la lingüística, el llenguatge oral és el vertader determinant de la llengua. Les normes que regulen la llengua escrita són el resultat  d'un acord polític per fer la versió escrita de la llengua oral.

    La confusió provocada al voltant d'un element tant important com és l'article personal només es pot entendre com a resultat d'una gran violència cultural.

   Per a entendre'ns:  Durant 700 anys, a Mallorca hi ha hagut Peres i Peretes a dojo. Actualment, els Peres, majorment, han esdevingut Pedros. Pereta era un nom molt corrent; ara quasi no se'n troben de Peretes.

 

    Al meu parer, l'article personal és un notable distintiu de l'idioma català. I no només distingeix sinó que és un poderós instrument lingüístic.

       En podem veure unes mostres.

 

   Si en el llenguatge parlat diem ''ha vingut el ferrer'' (com es diu a Barcelona) no sabem si es vol dir ''ha vingut el ferrer'' o si es vol dir ''ha vingut En Ferrer''.

   Si on diu ''han criticat sala i martin'', no sabem si es vol dir ''han criticat En Sala i Martin''  o ''han criticat En Sala i En Martin''.

     Si un diu ''he vist terrassa'', no sabem si vol dir que ''ha vist En Terrassa'' o que ''ha vist Terrassa (la ciutat)''.

    Si un hom escriu ''ha vingut Serra'', no es pot saber el gènere, cosa que sí es sap si s'empra l'article personal, que faria ''ha vingut En Serra'' o ''ha vingut Na Serra''.

     Si un diu ''el pere anava amb el cap baix'', restem en dubtes de si vol dir ''En Pere anava amb el cap baix'' o ''En Pere anava amb En Capbaix).

   

 

 

 

  

     

  

     

 

   

 

   

 

''Els sionistes culpables de la prohibiciˇ de Press TV a la Uniˇ Europea'', segons informa En Gordon Duff.

quetgles | 17 Octubre, 2012 06:45

 ''Els sionistes culpables  de la prohibició de Press TV a la Unió Europea'', segons informa En Gordon Duff.

      Certament, hi ha una guerra mediàtica entre els  mitjans de comunicació ''occidentals'' i els ''no occidentals''. Però s'ha de saber que els mitjans denominats ''occidentals'' són en realitat els mitjans sotmesos als interessos de les elits econòmiques i socials d'Europa, Nord-Amèrica i Israel, principalment.  

    Guerra mediàtica, sí, però el bàndol ''occidental'' menteix; lliura la batalla per tal d'ocultar les seves pràctiques criminals, dins i fora de les seves fronteres.

   Guerra mediàtica, sí, però perquè els oprimits de dins i de fora han aconseguit trencar el monopoli informatiu de l'elit capitalista (i el dels sionistes).

   Actualment, els mitjans no sotmesos als capitalisme (ni al sionisme) destapen de cada vegada més  les activitats dels criminals, de manera que aquests es posen més nerviosos i violents.

   Podeu comprovar que En Gordon Duff és ciutadà nord-americà, però és un combatent contra la criminalitat de l'Imperi i els seus aliats (i contra la criminalitat sionista).

   L'article és publicat a Press TV, 17.10.2012.

 

 

      Els sionistes culpables de la prohibició de Press TV a la UE.

Iran és un país polèmic per alguns. Per altres, ja siguin les 120 nacions del Moviment de Països No Alineats o les nacions que creuen que l'Iran està dirigit per no sotmetre a la voluntat d'una conspiració mundial molt real, Iran és un antic imperi que ha assolit la grandesa en les condicions més difícils de circumstàncies.


En un món de mentides, i ens va mentir, no només per la "premsa cultura pop", sinó pels exèrcits de rostres aparentment amable que aboca verí en els nostres oïdes, avui és una "gran victòria" per a molts. Iran serà silenciat als pobles d'Europa.

L'elecció, se'ns diu, és un d'una empresa, Eutelsat Communications. Segons la seva opinió, l'Iran, 19 de notícies i fonts d'informació, algunes clarament entre els millors, més fiables i de confiança en el món, serà silenciada.

Això no és tot.


En primer lloc, la raó donada, que Eutelsat està seguint les sancions és una mentida. No hi ha sancions en contra de Press TV o altres fonts de notícies, sense dret a vot de l'ONU que dóna suport i m'agradaria veure el tema portat davant l'Assemblea General.

Per descomptat, podria ser portat davant del Consell de Seguretat de l'ONU, cinc membres i cinc reals "guardar silenci i no molestar ningú" membres, que representen totes les decisions de l'ONU. Dos membres, Rússia i Xina van vetar les sancions contra Síria.

Els demano que donin suport a la llibertat d'expressió a l'Iran en votar sancions contra qualsevol nació que utilitza els serveis d'Eutelsat, una companyia que ha decidit deixar d'actuar com un proveïdor de satèl · lit i ara decideix qui i què pot ser escoltat.

Fins ara, Europa no diu res, ningú ha dit ni una paraula. És Europa un continent de nens errants que han de ser mimats? Per descomptat, és on una nació rere l'altra en nom de la correcció política i la "culpabilitat de la guerra" han format petits estats socialistes de policia amb la finalitat d'atendre a les poblacions a llarg considerades incapaços de discerniment o qualsevol altre signe de la autorealització i l'edat adulta.

Hi ha més mentides.

Eutelsat és una persona, no una empresa. Eutelsat diu que és europea, però és en realitat israeliana. Francès ressonància "Michel de Rosen" corre Eutelsat, un ciutadà israelià empresa, amb accionistes israelians, una empresa de llarga dictat per grups extremistes dins d'Israel, els militants ultranacionalistes del règim Likudist de Netanyahu.


Eutelsat és una operació d'intel · ligència igual que la majoria de companyies de facturació de comunicacions, proveïdors de telefonia mòbil i els famosos "colls d'ampolla" que fan que tota la comunicació, tot progrés, tota privacitat està subjecta al que està permès. La majoria d'aquests "colls d'ampolla", les companyies com "Google" per un, són de propietat israeliana. Digui que és una coincidència.

Quan Eutelsat va decidir escanyar l'Iran i posar fi a la llibertat d'expressió a Europa, molts van parlar però cap va apuntar amb un dit a Israel i el seu desig de pintar a l'Iran amb un "pinzell negre." Els exèrcits de "ganxos" van ser enviats a queixar de violacions llibertat d'expressió.

Una organització després d'una altra, tota l'oposició controlada, part d'Israel "guerra de la teoria de jocs", es va aixecar en ira farisaica i, com sempre, apuntant en la direcció equivocada.

Encara que es pot dir la veritat a Amèrica, les possibilitats de fer-ho al "press cultura pop" o en els "mitjans de comunicació" són gairebé tan probable com conèixer un dinosaure a Mart. Es tracta d'una broma privada amb l'escriptor company i bon amic Kevin Barrett.

Iran, però, em permet dir coses que no són sempre mans, no sempre són favorables, però és cert el mateix. Em va donar les gràcies per dir la veritat.

Avui dia, vaig veure un programa de televisió. Amfitrió americà ràdio, Mike Harris, excandidat a governador d'Arizona, va parlar sobre l'empresa, Eutelsat i la seva propietat israelià i de gestió. Tan aviat com es va esmentar Israel i va començar una presentació de fets amb base en la investigació avançada de la gestió empresarial i la història anterior de la companyia de silenciar la llibertat d'expressió en altres nacions, Harris va ser objecte d'atacs i interrupcions per un hoste de companys.

Em vaig adonar de les tàctiques emprades pels encarregats de posar fi a la llibertat d'expressió quan no estan en condicions de tenir aquells que diuen la veritat empresonats o assassinats. Simplement balbucejar, fer el ridícul, qualsevol cosa per apartar l'atenció dels veritables criminals.

No obstant això, tot i aquells que diuen la veritat pot ser assassinat per homes malvats, destruïda pels rics i poderosos, la veritat, almenys avui, no és il · legal i la censura no pot imposar sense un gemec, sense un murmuri, inadvertit, invisible, la veritat, el dret a la llibertat d'expressió a penes es va perdre.

Coneix al teu enemic. Reconèixer a ell o ella per les seves armes. Saber que estem lliurant una guerra d'enganys i molts que diuen ser la veu de la llibertat i la justícia són molt al contrari.

Quan la informació estigui torçat i retingut per un fanàtic o un pinxo udol del Mossad en roba corporativa, és per una raó i una raó només, la propagació del mal.

Ens resistim.

 

 

( En Gordon Duff és un marine veterà del Vietnam, un soldat d'infanteria de combat, i el redactor més gran en el Veterans Today. La seva carrera ha inclòs una àmplia experiència en la banca internacional, juntament amb àrees tan diverses com la consulta sobre contrainsurgència, tecnologies de defensa o d'actuar com a representant diplomàtic als esforços de l'ONU humanitàries i de desenvolupament econòmic. Gordon Duff ha viatjat a més de 80 nacions. Els seus articles es publiquen a tot el món i traduïda a diversos idiomes. És regularment a la televisió i la ràdio, un convidat popular i polèmic de vegades).Exemple d'ús de "":

traduït automàticament per Google

Diccionari

Final del formulario

Els EUA, un imperi que trontolla.

quetgles | 16 Octubre, 2012 06:31

  

      

            Els EUA, un imperi que trontolla

 

   Aquest escrit exposa uns fets que fan palès l'estat de ruïna material i ètica dels EUA, i la intensificació del caos estratègic. Descrits de manera sintètica, els fets són els que segueixen.

 

     El pressupost de guerra dels EUA continua essent el més gran del món (més de 600.000 milions de dòlars, el d'enguany). Però les inversions en armament i en bases militars no donen rendiment econòmic, ans, al contrari, han provocat l'inaudit endeutament dels EUA.

    Un hom podria pensar que el poder militar dels EUA fa possible l'Imperi, i, per tant, l'espoli quasi universal. Però veurem fets que mostren que l'hegemonia militar, per ella mateixa,  no és cap garantia per a assegurar la solidesa de l'Imperi. Si s'acompleixen els pronòstics, l'Imperi ianqui seria un dels de més curta durada (d'uns trenta o quaranta anys, solament).

      Segons un informe del SIPRI (Institut d'Estocolm per a la Investigació de la Pau), els EUA ocupa el primer lloc en relació a la despesa mundial d'armament amb el 41 % , la Xina ocupa el segon lloc amb el 8,2 %, i en tercer lloc es situa Rússia amb un 4,1 % . Segons això, la despesa dels EUA seria cinc vegades més gran que la de la Xina.

 

   Allò que procuren enfosquir els ''savis occidentals'':  que al pressupost de guerra de la Xina no hi figuren despeses per causa d'una guerra ni per causa del manteniment de centenars de basses militars a l'estranger, despeses aquestes que sí tenen els EUA i que són colossals..

  Semblantment, van a càrrec del pressupost de guerra ianqui les despeses que figuren com a ajudes militars a països amics o col·laboradors.

    Els mitjans ''occidentals'' també procuren fer borroses les guerres secretes i les guerres toves dels EUA, guerres secretes com són les que manté al Iemen, Somàlia, Pakistan (aquests tres països són bombardejats per mitjà d'avions telecomandats, avions que entusiasmen el president Obama), Líbia, Síria, Sudan, Bahrain i d'altres. Les sancions il·legals dels EUA contra l'Iran són un exemple de guerra tova.

   Encara que Washington es limita a amenaçar a l'Iran,  alhora ha fet unes despeses militars extraordinàries per tal d'encerclar i pressionar a l'Iran (Bahrain és la base de la cinquena flota, flota que és la principal amenaça per a l'Iran, on suposa).

   Ras i curt: S'ha de saber que la despesa dedicada estrictament a la producció i a la investigació d'armament  s'ha igualat entre la Xina i els Estats Units. És a dir, la Xina ha abastat els nivells d'alta tecnologia militar que on suposava que eren exclusiva dels EUA. I alhora la Xina s'ha fet autosuficient en la producció d'armament (Per altra part, s'ha de saber que, des de principis de segle, la Xina supera els EUA en capacitat industrial, i que, per tant, si vol, la Xina pot superar els EUA en producció d'armament).

     Encara que els EUA continuen líders en producció d'armament, al darrers temps, tot de potències emergents escurcen  l'avantatge que els porta la gran potència.

   Respecte d'això, vegem una història aclaridora:  Al 1980, l'Iran era un país amb una feble capacitat militar. Les seves mancances en armament  es palesaren a la guerra amb l'Iraq, 1890-98; però, des de llavors, la República Islàmica ha aconseguit un notable desenvolupament industrial, desenvolupament que ha anat paral·lel a un desplegament científic i tecnològic. Aquest desplegament ha fet  possible que l'Iran sigui autosuficient en indústries d'armament, fins al punt que ha esdevingut una potència regional. Això fa que, actualment, Israel i el cercle de bases militars ianquis estiguin a l'abast dels míssils de l'exèrcit iranià.

    Aquests dies, la premsa mundial ha destacat  l'estupefacció que ha causat l'aparició d'un misteriós  avió telecomandat al cel d'Israel tot burlant el sistema de radar (sistema ianqui de màxima seguretat)  i sense que ningú en sabés la seva procedència.  A la fi s'ha aclarit el misteri: En Hasan Nasrallah, el líder de Hezbolah, ha declarat als mitjans que el ''drone'' l'havia llançat Hezbolah, i que era de fabricació iraniana. En efecte, l'Iran va fer pública la seva capacitat de produir ''drones''.

    O sigui, actualment, l'Iran diu de tu als EUA i als països més avançats en tecnologia (També va causar estupefacció que l'exèrcit iranià interceptés un ''drone'' avió espia ianqui i el fes aterrar sense danys, l'11 de novembre de 2011).

   En aquesta línia de notícies, fa uns dies En Leo Panetta, Secretari de Defensa dels EUA, va declarar que s'havia produït un ''Ciber-Pearl Harbor'', un atac cibernètic de grans proporcions, atac del qual  l'Iran n'era  sospitós.

   

 

   Aquests dies, En Nuri al-Maliki, primer ministre de l'Iraq, és a Moscou per a signar la  compra d'armament per un valor de 4.200 milions de dòlars, com a conseqüència de l'acord estratègic entre Iraq i Rússia.

    En contra del projecte imperial, la ''llibertat duradora'' no ha comportat l'establiment d'un règim titella (d'un ''aliat'') a l'Iraq. En contra de les previsions de Washington, el govern de l'Iraq s'ha allunyat de la tutela nord-americana.

   

     La majoria de la població iraquiana és de religió xiïta; s'entén, doncs, la creixent influència de la República Islàmica de l'Iran.

   L'administració ianqui ha expressat la seva preocupació per l'aliança entre Síria, l'Iraq i l'Iran. S'ha de saber que l'ètnia siriana  dominant  és l'alauita (els alauites són xiïtes), com alauita és En Bashar al-Assad, el president de Síria.

      Washington ha de patir la humiliació de veure fracassat el seu pla imperial per a l'Iraq.

    Els EUA fa costat als règims despòtics que estan subordinats a l'Imperi (I els proporciona armament a cor que vols). Així, fa costat als règims del Marroc, el Iemen, l'Aràbia saudita, Bahrain, Qatar, Jordània i d'altres (I fou el sostenidor principal del govern de Mubarak).

    Tan bon punt arribà ''la primavera àrab'' a Egipte, Na Hillary Clinton feu acte de presència al Caire comportant-se com si no fos el cas que En Mubarak hagués sigut el titella dels EUA durant trenta anys.

   Però les maniobres de Washington per a imposar un nou Mubarak fracassaren. A la contesa electoral per a la presidència d'Egipte, el candidat de la junta militar (i de Washington), el general Chafik, fou derrotat pel candidat del Germans Musulmans, En Mohamed Morsi.

   Amb En Morsi com a president d'Egipte, tot el sistema de domini imperial a la regió per tal d'assegurar l'existència d'Israel ha fet ull. En Morsi ha reivindicat els drets del poble palestí, i ha expressat la seva voluntat de  revisar l'acord de Camp Davis.

 

    Els EUA proveïa d'ajuda econòmica i d'armament a la Junta Militar egípcia. Aquesta ajuda ara és incerta. El president Obama ha dit que Egipte actualment no és ni un amic ni un enemic (Abans, amb En Mubarak, l'Egipte era un aliat segur, devia pensar l'home).

 

        S'ha de suposar que En Morsi és a la recerca de nous sostenidors en substitució de l'ajuda del govern ianqui. Això explicaria el viatge de Morsi a Pequín.

    Ha sigut un fet inquietant per a la Casa Blanca el que la primera visita a l'exterior del president Morsi fos a la Xina. ''El viatge a Pequín és a la recerca de suport econòmic i armamentista?'' devia ser la pregunta que es feien.

    I, per EUA i Israel, més inquietant ha resultat la crida a la Guerra Santa (la Jihad) feta pel guia suprem dels Germans Musulmans. En Mohamed Badie advocava a la ''nació islàmica'' per alliberar Jerusalem i Palestina.  "El temps ha arribat perquè la nació islàmica s'ha  d'unir al voltant d'un home pel bé del-Quds i Palestina...  Els jueus han dominat, la corrupció s'ha propagat a la terra, els jueus van vessar la sang dels creients, i en les seves accions van profanar els llocs sagrats, incloent el propi'', va dir En Badie (Al-Ahram, 13.10.2012).

    Ha resultat evident que l'Egipte d'En Morsi va en camí d'assumir l'estratègia de la República Islàmica de l'Iran. En Badie i En Khamenei no amaguen la seva abraçada.

 

Franša saqueja l'└frica, liquida els dissidents (Informe d'En Finian Cunningham).

quetgles | 11 Octubre, 2012 10:57

  

     ''França saqueja l'Àfrica, liquida els dissidents'' (Informe d'En  Finian Cunningham a Press TV, 11/10/2012).

 

      Jo crec que actualment l'Imperi i els subimperis (FRUKUS, que en diu el diari Pravda) de cada vegada els resulta més difícil mantenir ''desinformada'' la població de les seves respectives àrees.  D'ençà de l'aparició de la premsa ''online '', les grans corporacions informatives ''occidentals'' han vist com es diluïa el seu monopoli informatiu.

    Les veus crítiques que denuncien els crims de l'Imperi han tingut accés a publicar a grans mitjans ''no occidentals''. Per altra banda, la major part d'aquests mitjans fan edicions ''online'' en anglès per tal de facilitar l'accés als internautes de tot el món.

   També crec que les elits intel·lectuals del FRUKUS de cada vegada els deu resultar més insuportable ignorar el crim.

    He pensat que la situació moral de l'imperi ianqui i dels subimperis s'assembla al retrat que feu En Hegel de l'Imperi romà, que fa així: ''La contradicció…es desenvolupa, del costat de l’aristocràcia, en superstició i en l’afirmació d’una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica'' (La Raó a la Història, Apèndix).     

 

 

Aquest cap de setmana els líders africans dels països francòfons del continent es reuneixen en una cimera a Kinshasa, capital de la República Democràtica devastada per la guerra del Congo.


Encapçalant la llista de convidats és el president de França, François Hollande. En declaracions a principis d'aquesta setmana abans de la conferència, Hollande sonava com un amo colonial dels segles passats. Va advertir que seria difícil transmetre un missatge sobre la democràcia, els drets humans i la corrupció als seus convidats africans.

Igualment preocupant, va dir Hollande, és la propagació del terrorisme a la regió del Sahel entre les antigues colònies franceses de Mali i Níger.

La ironia és que el líder francès és el menys competent per donar una conferència sobre aquestes qüestions. Durant dècades, el país ha aspirat a terme la riquesa natural d'Àfrica com un paràsit gegant, causant pobresa, les malalties i el subdesenvolupament, que al seu torn han impulsat la desesperació, el conflicte i la violència. I la disposició paràsit continua fins al dia d'avui.


Durant dècades, França ha contribuït directament a la violència i la inestabilitat que ha assolat gran part d'Àfrica. Cops d'estat, contra-cops d'estat, assassinats, segrestos i desestabilització - potser cap altre país entre les potències colonials ha afectat el continent més gran del planeta amb tant dolor i ruïna.

Després de la Segona Guerra Mundial, França va marcar el començament d'una nova era de l'esclavitud moderna als països africans que havien adquirit com possessions durant l'enlairament en temps mínim per Àfrica colonial anterior a la fi del segle 19.

Financera i militarment devastada per la Segona Guerra Mundial, França sabia que ja no podia subjugar als africans només per la força de les armes. Per tant, una nova forma de dominació va ser ideat: el control monetari. El pla va ser signat en acció després de la guerra el president francès Charles De Gaulle, el desembre de 1945.

A través d'un pacte colonial francès-imposada, el "Françaises colònies Afrique" se'ls va donar una nova moneda, coneguda com el franc CFA. En total, 14 països es van veure obligats a adoptar la moneda única. Entre ells Costa d'Ivori, Guinea, Mali i Senegal a Àfrica occidental francesa i Camerun, República Democràtica del Congo i Gabon, a l'Àfrica Central francès. El pacte s'ha mantingut més de cinc dècades després que França va concedir la independència formal a les seves colònies africanes a principis de 1960.

El nivell de poder usurpat a aquests països per part de França a través del control monetari és sorprenent. Tots els membres del franc CFA tenen l'obligació de dipositar fins a un 85 per cent dels seus ingressos de divises del país al tresor nacional francès. França al seu torn té la possibilitat d'invertir aquests diners en la Borsa de París com ho consideri oportú i té la prerrogativa de no informar els governs africans quant guanyen aquestes inversions. No només això, sinó que el Tresor francès és capaç de prestar els diners als països africans amb interès que es cobra a ells pel privilegi de demanar prestat els seus propis diners. D'altra banda, els préstecs tenen un límit d'un límit del 20 per cent dels ingressos públics dels països actuals.

La ironia és impressionant. El mateix mecanisme monetari que l'Alemanya nazi desplegat per subjugar a la França ocupada era, i segueix sent, utilitzat pel francès alliberat en els seus territoris africans.

A més, França determina el tipus de canvi del franc CFA. Devaluacions unilaterals han garantit el flux de les exportacions africanes barats a França mentre empobreixen als treballadors africans.

Una part integral del Pacte Colonial era el dret de pas lliure als militars francesos en els països signataris. Tot i que aquests estats africans eren suposadament independents, França va ser capaç de mantenir estacions militars i enviar tropes cada vegada que sentia la necessitat.

I es va sentir la necessitat, quan el Govern francès considera que una de les parts o de les persones dins de la seva esfera d'influència africana estava desafiant la seva hegemonia.

Una de les primeres víctimes de la dominació francesa va ser el president de Togo, Sylvanus Olympio. Va ser assassinat el 1963. Un economista talentós que es va oposar a l'explotació flagrant del seu poble en règim monetari, Olympio va ser acabat finalment per França i es substitueix per titelles fiables.

Una altra víctima va ser Thomas Sankara, el líder de Burkina Faso, que va ser deposat i assassinat el 1987 per haver-se atrevit desafiament francès interferència en els assumptes interns del seu país. El coneixien afectuosament els seus seguidors com "Che Guevara africà". La setmana abans del seu assassinat, Sankara va dir: "Es pot matar un revolucionari i un individu, però no es pot matar una idea."

El francès especialitzat en operacions encobertes utilitzant mercenaris i agents especials que s'infiltren en els països de destinació i reclutar als "rebels" per deslligar campanyes de terror contra el poble (el model està desplegant actualment a Síria). Un dels seus clients notoris va ser l'ex soldat francès convertit en mercenari Robert Denard. Des de la dècada de 1960, Denard i els seus gossos de la guerra dedicat als cops d'Estat, comptador de cops d'estat i assassinats-a Angola, Benín, República Centreafricana, Congo, Gabon, Mali, Moçambic i fins i tot els britànics Nigèria ex colònies i Rhodèsia (Zimbabwe). A les Illes Comores, davant Àfrica Oriental, Denard va participar en quatre cops d'Estat entre 1975-1995 i se sospita que ha tingut una mà en l'assassinat de tres dels seus presidents.

Alhora, el govern francès se li va concedir una negació plausible al criminal sabotatge portat a terme per "pirates de la República". Però no hi ha dubte, de la participació donada a conèixer de les forces especials franceses en aquestes operacions i posteriors de protecció legal als renegats, que els líders francesos, entre ells Georges Pompidou, Valéry Giscard d'Estaing i François Mitterrand, sabia molt bé i de fet el més probable sancionat ells.

El sistema francès neocolonial de l'esclavitud i l'explotació a través d'Àfrica persistir perquè els líders africans francòfils se'ls va permetre amassar fortunes personals i actius per França. Aquesta era la seva amortització. Dictadors despietats com Mobutu Sese Seko a la República Democràtica del Congo (RDC) i Jean-Bedel Bokassa a la República Centreafricana gaudit privades vols d'Air France Concorde a sopar fora a París i adquirir castells palau mentre el seu poble mort de fam sota regnat de terror. Bokassa també tenia la tendència a conjurar en els caps dels nens i menjar la carn de les seves víctimes - totes les bones qualitats per terroritzar al seu país al servei de França.

Milions d'africans van morir a causa de privació dels recursos naturals dels seus països van ser extrets per enriquir als dictadors recolzats francès i francès del tresor nacional. La República Democràtica del Congo, la capital acull la cimera d'aquest cap de setmana van assistir el francès François Hollande, encara s'està recuperant de dècades de guerra, la fam i la malaltia que es va cobrar fins a sis milions de vides - horrors que França va exercir un paper important en la incitació a partir de 1960, quan el líder independentista Patrice Lumumba va ser assassinat.

Com a comentarista polític assenyala Christof Lehmann: "És un escàndol que en el marc del sistema monetari francès, així que gran part d'Àfrica segueix sent pobre i famolenc en comptes de beneficiar-se de l'enorme riquesa natural del continent i la productivitat de la seva gent. A través de la dominació monetària exercida per París, Àfrica està apuntalant l'economia de França i alhora l'economia d'Europa ".


Lehmann també assenyala que la història demostra que qualsevol líder polític africà que va tractar de trencar el sistema d'explotació Françafrique va ser liquidat invariablement per França a través de cop d'Estat o magnicidi.

El cas més recent és el de Laurent Gbagbo, que fins l'any passat era el president de Cote d'Ivoire. Des de la seva independència el 1960, el país africà ha estat el principal exportador de cacau i cafè. Les elits corruptes, les empreses franceses a l'exportació i el Tresor francès va guanyar milers de milions de dòlars de sòl fèrtil del país i els treballadors. Però després de dècades d'lucratives guanys, la majoria de les persones segueixen vivint en la pobresa, obligats a treballar com esclaus assalariats en les plantacions del país.

Gbabgo, professor d'història i sindicalista actiu, va poder veure que el seu país mai desenvolupar i prosperar si no va trencar els lligams monetàries que França havia imposat. El govern francès sabia que estava planejant dur a Costa d'Ivori del sistema franc CFA. En els últims anys, Gbagbo i alguns altres líders africans, entre ells Muammar Gaddafi de Líbia, estaven tractant d'establir una base d'or Pa-Africà dinar. La Costa d'Ivori és l'eix de les economies Françafrique d'Àfrica Occidental. El francès podria veure l'escriptura a la paret del seu esclavització monetària d'Àfrica si la Gbagbo va aconseguir treure al seu país. Altres països que aviat seguiria suite.

Diu Christof Lehmann, "era Laurent Gbagbo un dels pocs líders africans que es van atrevir a desafiar l'statu quo opressiu. Volia utilitzar la riquesa de les nacions africanes per al benestar social i el desenvolupament d'Àfrica en lloc d'enriquir els capitalistes francesos i europeus ".

A finals de 2010, la Costa d'Ivori Consell Constitucional - cos suprem del país - va declarar que Gbagbo va guanyar una disputada elecció presidencial. Però les tropes franceses estacionades al país es va traslladar immediatament a la seva detenció, matant a molts dels seus partidaris en el procés. Després d'instal · lar l'exdirector francès suport del FMI, Alassane Quattara, com a president.

Gbagbo està actualment sota custòdia a l'Haia el judici pendent a la Cort Penal Internacional (CPI) per fer front a les acusacions de crims de lesa humanitat. El seu arrest, la detenció i l'enjudiciament són vistos per molts com "justícia del vencedor" - persecució política per silenciar un oponent incòmode.

L'advocat internacional Christopher comentaris Negres, "L'arrest i la detenció del president Gbagbo no s'ajusta a les normes del degut procés. Va ser detingut durant un cop d'estat dut a terme per les forces franceses aliades amb els rebels de Quattara, que es va instal · lar llavors en el poder per servir als interessos de França, Gran Bretanya i els EUA. La qüestió de la persecució selectiva també es presenta. Per què es cobra quan les forces Gbabgo Quattara se suposa que ha comès crims terribles en la regió nord controlaven i durant l'elecció i el cop? Les forces franceses van disparar a civils quan aquest va tractar d'acudir en ajuda del president Gbagbo, però, cap dirigent francès es troba davant la Cort Penal Internacional. "

Christopher Negre afegeix: "L'arrest de Gbagbo és un exemple brutal de com l'ICC s'utilitza per justificar l'enderrocament dels governs que es resisteixen als dictats de les potències colonials com França, Gran Bretanya i els EUA".

Impregnada d'una època passada, França ha ressorgit com una estrident neo-colonialista poder. Em va prendre un paper principal en la persecució criminal de guerra de l'OTAN contra Líbia l'any passat, que va culminar en l'assassinat de Muammar Gaddafi. També lidera l'actual guerra exterior encoberta d'agressió contra la seva antiga possessió colonial, Síria. Juntament amb els EUA i Gran Bretanya, que també està apuntant al poble de l'Iran amb sancions penals basades en sospites infundades, trillades. I França ha demostrat que qualsevol dirigent africà que qüestioni la seva esclavitud monetària en el segle 21 serà sumàriament arrossegar davant d'un espectacle internacional al judici sobre càrrecs falsos per enfrontar cadena perpètua.

Però la història mai es repeteix exactament. A diferència d'altres temps de la colònia, aquesta vegada al voltant de la massa de gent que treballa a França estan descobrint que també - com les masses d'Àfrica - estan sent tractats com a esclaus abjectes pels dictats monetàries dels francesos (i europeu) elit. Els bons i els rescats als rics, austeritat i l'explotació de les masses, no hi ha preguntes tolerat.

Aquest cap de setmana a Kinshasa, beat, elitista François Hollande donar una conferència sobre la democràcia, els drets i la corrupció tindrà una importància tant per als treballadors a França i a Europa com a Àfrica.

 

 

Turquia contra SÝria. Els senyors de la guerra volen la medalla de la pau.

quetgles | 09 Octubre, 2012 04:15

  

       Turquia contra Síria. Els senyors de la guerra volen la medalla de la pau.

      (He fet un canvi al títol amb la intenció de facilitar l'accés als internautes catalans)

     Els senyors de la guerra aspiren a ser condecorats amb la medalla de la pau. Tenen enveja de les medalles del president Obama. Han considerat que si el president Obama va obtenir el premi Nobel de la Pau tot i movent guerra a mig món, ells també tenen dret a ser condecorats.

   Ara els senyors de la guerra i la CIA centren els seus esforços en l'intent d'enderrocar ''manu militari'' el govern  de Bashar al-Assad.

   Des de març del 2011, els senyors de la guerra munten escamots de la mort que porten el caos i la mort a Síria. Alhora els mitjans ''occidentals'' parlen tot temps de ''la revol

Turkey versus Syria. The Warlords want peace medal.

quetgles | 08 Octubre, 2012 06:28

      

   Els senyors de la guerra volen la medalla de la pau.

 

     Els senyors de la guerra aspiren a ser condecorats amb la medalla de la pau. Tenen enveja de les medalles del president Obama. Han considerat que si el president Obama va obtenir el premi Nobel de la Pau tot i movent guerra a mig món, ells també tenen dret a ser condecorats.

   Ara els senyors de la guerra i la CIA centren els seus esforços en l'intent d'enderrocar ''manu militari'' el govern  de Bashar al-Assad.

   Des de març del 2011, els senyors de la guerra munten escamots de la mort que porten el caos i la mort a Síria. Alhora els mitjans ''occidentals'' parlen tot temps de ''la revolta democràtica siriana'' i afirmen que l'exèrcit sirià  bombardeja a la població.  Amb fruïció, fan seva  la falsa bandera dels senyors de la guerra (falsa bandera: parlen de defensa dels drets humans alhora que capolen el país).

   En una base prop de la frontera siriana,  La CIA i l'exèrcit turc ensinistren els ''voluntaris''  dels escamots de la mort, i els proporcionen armes i diners. Els senyors de la guerra més pròxims i més implicats (de l'Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats) són els principals proveïdors de mercenaris.

  Actualment, els senyors de la guerra han vist que no podien repetir l'èxit militar que van aconseguir a Líbia. Rússia i la Xina, van posar el veto a les propostes d'intervenció militar a Síria.

 

   Darrerament, els senyors de la guerra han intensificat la seva intervenció a Síria: han reclutat més mercenaris i han proveït als escamots d'armament més poderós.

    Així i tot,  el govern de Damasc ha resistit la seva ofensiva. Això ha determinat, sembla, un canvi d'estratègia.

    Dimecres passat, 3.10.2012, un obús procedent de Síria va impactar a un poblet de la frontera turca i va provocar la mort de quatre o cinc civils.

    N'Erdogan, el president turc, ha declarat que considerava l'incident com un acte greu contra la sobirania la nació.  Mentre que Damasc deia que lamentava l'incident i que investigaria a veure qui va llançar l'obús, N'Erdogan, esdevingut senyor de la guerra, ha bombardejat les posicions militars síries (10 soldats morts) i ha enviat tancs i blindats a la frontera siriana.

   Els 27 senyors de la guerra de l'OTAN s'han apressat a donar suport al soci turc; han declarat la seva intenció d'intervenir en cas de conflicte bèl·lic entre Turquia i Síria.

   Posat que el president dels EUA, En Barack Obama, no vol complicacions que enterboleixin la seva campanya electoral, la secretària d'Estat, Na Hillary Clinton, senyora de la guerra, també s'apressava a fer costat al soci Erdogan.  Na Clinton tampoc sabia qui havia llançat l'obús. La premsa ''oriental'' considera que els escamots de la mort de Síria són ben capaços de llançar obusos i de fer ús de les armes de guerra que els proporciona la CIA. Com diuen els columnistes ''orientals'' no té cap sentit que Damasc vulgui provocar a Turquia.

   Entretant, dia 3 mateix, van esclatar quatre cotxes-bomba a Àlep, provocant al menys 40 morts i més de 90 ferits, i la destrucció d'edificis. Els defensors oficials dels drets humans i la senyora Clinton no va tenir res a dir sobre això.

    Na Hillary Clinton i els altres senyors de la guerra sembla s'aferren a l'idea de la guerra oberta. La idea segons la qual l'exèrcit turc (en defensa legítima de la seva sobirania) podria desfermar una ''blitzkrieg'', una guerra llampec, la qual cosa faria caure el govern d'En Bashar al-Assad.

    La  guerra civil Líbia (on també hi havia escamots de la mort ensinistrats i armats per la CIA) va deixar la nació en runes i amb l'administració de l'Estat que continua col·lapsada. Líbia ha passat de ser la nació de més alt nivell de vida de l'Àfrica a ser una nació miserable, i en estat de guerra civil permanent. Però els senyors de l'OTAN i la senyora Clinton es van penjar la medalla de la pau.

     Ara els senyors de la guerra volen una altra medalla de la pau a compte de la destrucció de Síria. I ha depositat la seva esperança en el guerrer Erdogan.

   Per cert, a Turquia hi ha una forta oposició a la guerra contra Síria. S'ha de saber que uns 20 milions de turcs són alauites (de religió alauita, una secta xiïta), i que alauita és el president al-Assad i alauita l'ètnia siriana hegemònica.

      Per acabar:  Contra aquestes guerres brutes de falsa bandera, els grans mitjans catalans, lamentablement, fan pinya amb els mitjans ''occidentals'' i són ben disposats a penjar medalles de la pau als senyors de la guerra. És per això que, fins ara, els catalans no han protestat contra els dispensadors  de la mort.

   

  

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb