El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els ''savis'' de CIU, aliats amb l'Imperi?

quetgles | 25 Setembre, 2012 05:43

 

       Els ''savis'' de CIU, aliats amb l'Imperi?

     Sembla que la major part de portaveus de CIU – polítics, periodistes, juristes, lingüistes i d'altres – es mostren partidaris de confiar amb el suport dels EUA respecte a la proclamació de la independència de Catalunya-Principat. També ho fan qualques ''savis'' d'altres formacions sobiranistes catalanes, com és el cas d'ERC.

   Certament, un hom es lliure de fer pública la seva adhesió a l'Imperi ianqui. Però pretendre conjugar l'alliberament de Catalunya amb els plans de domini mundial dels EUA no és possible. No és possible conjugar llibertat i esclavatge alhora. Per altra banda, resulta ridícul que un esclau proclami la bonesa de l'esclavitud.

   Com a contrast amb el que diuen aquests falsos savis, he considerat que seria de l'interès dels lectors l'exposició que fa Na Vicky Peláez sobre els plans criminals dels ''globalitzadors'', Rianovosti, 21.09.12.

    Columna setmanal per Vicky Peláez




Un viatge de mil quilòmetres ha de començar amb un simple pas (Lao Tsu, 604 BC)

La idea que els globalitzadors "il · luminats" saben exactament el que fan en el seu intent de canviar el món per a convertir-lo en una "vila globalitzada" a través d'invasions amb falsos pretextos, "caos controlat" i "revolucions a colors" va ser posada en
seriós dubte amb el simple i espontani comentari de Hillary Clinton en rebre la notícia de la tràgica mort de l'ambaixador nord-americà a Líbia, Christopher Stevens.

Ella va dir sorpresa que "no entenc el que passa.
Hem alliberat a Líbia i hem salvat a Benghazi de la destrucció ".

Aquesta exclamació "no entenc" reflecteix en realitat l'estat en què es troba la política exterior nord-americana i la dels seus aliats europeus de l'OTAN.

Ells van organitzar, finançar i dirigir la violenta caiguda del règim de Muammar Gaddafi l'octubre de l'any passat i van causar la destrucció del país per prendre el control del seu petroli i altres recursos naturals. Per aquell temps, el diplomàtic nord-americà Christopher Stevens era representant del Departament d'Estat en el Consell Nacional Libi de Transició a Benghazi que era el nucli de l'oposició i la base de l'actual govern libi. És a dir, aquest diplomàtic va participar activament en el que s'anomena "revolució".
I ara els mateixos "revolucionaris" assassinar horriblement a un dels seus patrocinadors, en una descontrolada protesta per una pel · lícula nord-americana que es burla del profeta Mahoma.

També a Egipte i Iemen "post revolucionaris" han estat atacades les ambaixades nord-americanes per centenars de manifestants amb un saldo de més de 240 ferits al Caire i desenes a Sanà, la capital del Iemen. Com diu el refrany popular: "cria corbs i et trauran els ulls".
Però per als globalitzadors aquesta advertència no significa res.

La seva única conclusió moment és que les pròximes "revolucions" necessitaran la presència de les tropes de l'OTAN. Per descomptat, es refereix a Síria i després a l'Iran. Per alguna cosa el president de França el socialista Francois Hollande i el primer ministre de Bèlgica, Elio de Rupo, també socialista, exigeixen una intervenció militar a Síria per treure del poder a Bashar al-Assad així com ho van fer amb Gaddafi dizque per construir una "
democràcia "al país.

Iraq i Afganistan són exemples latents d'aquest tipus de "democràcia". Després de vuit anys de guerra a l'Iraq el més important que va ser construït va ser l'ambaixada nord-americana que és la més gran en el món i la base militar Camp Victory, també la més extensa al planeta (47 quilòmetres) que alberga 40.000 soldats i 20.000
mercenaris.

La infraestructura productiva nacional està destruïda, el país es troba en ruïnes i no cal parlar de desenes de milers de morts, ferits i desplaçats.
El mateix passa a l'Afganistan on ni amb 1.400 bases de diferents tipus es va poder controlar el país després de 11 anys de guerra, el que ha obligat els aliats a començar les converses amb els talibans.

L'únic que es va aconseguir a l'Afganistan, a més de la destrucció i la mort, és l'augment en la producció de l'opi que va créixer de 2001 a 2012 de 1.100 tones a l'any a 9.600 tones. En ambdues guerres van morir més de 10.000 soldats nord-americans i uns 5.000 mercenaris. Més de 40.000 van patir ferides i uns 300.000 van ser afectats pel Trastorn Pos Estrès postraumàtic (PTSD).
I no cal dir de milions d'iraquians i afganesos que han hagut de patir les conseqüències d'aquestes guerres, anomenades "preventives".

Qualsevol diria ja n'hi ha prou de violència, especialment en condicions de la severa crisi econòmica que afecta els Estats Units i la Unió Europea. Que ja és hora per deixar que cada país resolgui els seus problemes i que s'ha de triar un tipus de govern seguint la voluntat del poble sense imposar a força models forans. No obstant això, els globalitzadors tenen la seva pròpia lògica dissenyada i imposada als governs pel poder industrial militar i el financer al servei de les transnacionals. Ningú vol recordar l'advertència de Dwight D. Eisenhower en el seu discurs de comiat de la presidència el 1961. Va dir que "hem d'estar vigilants per a no permetre que el complex militar industrial aconsegueixi influència injustificada.
El potencial per a l'increment desastrós d'un poder inapropiat existeix i persistirà ".

Ningú no ho ha escoltat i ha passat com Eisenhower va pronosticar. Actualment Estats Units produeix i ven el 78 per cent de les armes en el món i els seus anhels, representats pel complex industrial militar i financer, malgrat el fiasco a l'Iraq i l'Afganistan i les "revolucions" si són ni do a Egipte, Líbia , Iemen, segueixen endavant recolzats pels seus aliats de l'OTAN.
Les guerres de la droga, les guerres religioses i les guerres per causes polítiques, conflictes de tot tipus al món són resultats directes d'aquestes ambicions desenfrenades per controlar els recursos naturals del planeta.

Ni la crisi econòmica pot frenar els plans dels globalitzadors que consideren que les guerres i conflictes no només poden servir per distreure i desviar l'opinió pública sinó portar dividends i impulsar l'economia. Tal és la seva convicció que ja va arribar el torn a la regió anomenada Àsia Pacífica on està ubicada la "fàbrica del món", la Xina encara molts analistes consideren que aquesta "fàbrica" ​​és realment nord-americana. Washington va començar a alarmar no només pel creixent poder polític de la Xina al món sinó per veure esdevenir el centre econòmic de la regió, mentre que els Estats Units han hagut de conformar-se amb el seu rol de la supremacia militar.
Xina actualment és la segona economia més gran en el món i la seva despesa militar és de 142 mil milions de dòlars a l'any aproximadament.

Els càlculs de Washington indicant que Beijing ha iniciat en els últims cinc anys el procés de modernització de les seves forces armades que acabaria per al 2020 aconseguint la paritat amb els EUA, van donar motiu per a la creació d'una base nord-americana a Darwin, Austràlia on van ser desplaçats 2.500 marines.
El Comando del Pacífic (USPACOM) va començar a elaborar un nou pla (Air Sea Battle Pla) perquè les seves forces navals i aèries tinguin la capacitat de contenir i destruir la cada vegada més poderosa força naval xinesa en l'Oceà Pacífic.

També Amèrica del Nord està creant condicions per tenir una base de drones en la regió, possiblement a Austràlia, Vietnam o Filipines considerant el cada vegada més important rol d'aquests avions no tripulats a les futures guerres. El 2011, Amèrica del Nord va tenir 350 drones amb 1.300 pilots localitzats en 13 bases i per al 2015 el nombre d'aquests aparells s'ha d'incrementar a 2.000. És interessant anotar que simultàniament amb l'increment de la presència naval nord-americana al Mar de la Xina Meridional, Hanoi, Manila i Tòquio van començar a reclamar agressivament seu dret a diverses illes a la zona en disputa amb la Xina.
És a dir hi ha un pla dels globalitzadors de convertir la Regió Àsia Pacífica en un nou centre de gravetat al Segle XXI.

L'analista James Covert de la publicació International Forecaster va assenyalar que per incrementar el pressupost militar i el domini del món va ser creada als anys 1950 la "Guerra Freda", després va seguir la "Guerra contra el Terrorisme Islàmic" i ara sorgeix la idea d'una nova Guerra Freda aquesta vegada contra el perill de l'Expansió Geopolítica de la Xina.
Ja els globalitzadors mitjançant The International Crisis Group estan donant senyals d'alarma sobre una perillosa situació a la regió.

El problema és que aquesta organització és una ONG finançada per Carnegie Corporation, Rockefeller Brothers Fund, Soros Open Society Institute i diverses corporacions petroleres.
Tot això pressuposa que l'informe reflecteix els interessos de les corporacions que són en realitat responsables de tots els conflictes al món.

Ara volen neutralitzar la Xina a nivell internacional i obligar-la a acceptar la posició occidental sobre Síria i l'Iran. L'única cosa que li queda a la Xina és seguir creixent econòmica i militarment tenint tres milions de milions de dòlars de suport en el seu Banc Central de Reserva i enfortir la seva aliança amb Rússia. L'últim no és tan fàcil perquè, d'acord amb els especialistes xinesos, tot i que el 70 per cent del territori rus està situat a Àsia, el seu poble "sempre ha viscut sota la influència del Eurocentrisme i dels Estats Units i mai ha
mostrat un interès a Àsia desconeixent completament la seva idiosincràsia ".

Però com les necessitats geoeconòmiques canvien juntament amb l'aparició de nous centres de desenvolupament i del poder financer, possiblement l'última reunió de l'APEC a Vladivostok obri els ulls als russos sobre una diferent configuració de les forces en el tauler geopolític del món. Va arribar l'hora de definir les Relacions Estratègiques de Cooperació entre Rússia i la Xina per poder aturar la profunda expansiva de les "guerres preventives", "revolucions a colors" i "caos controlats". El món ja està revelant contra el militarisme perquè vol viure en pau.
Tant de bo que els governants ho entenguin!




Catalunya avanša a les palpentes 2

quetgles | 24 Setembre, 2012 07:12

                Catalunya avança a les palpentes 2

    

Tesi:  Els govern central (tant té si és del PSOE o del PP) utilitza els mecanismes de l'Estat amb l'intent de fer una reconversió econòmica de les diverses àrees de l'Estat, de manera que es donés un desplegament industrial a les àrees castellanes (És el govern el que determina la localització de les empreses multinacionals al territori espanyol).

    Tesi: El govern de l'Estat (l'oligarquia, en realitat) ha desplegat un procés econòmic centralista que fa burla de les lleis de l'economia de mercat.

   Tesi: A la fi l'oligarquia, contra tota lògica, ha aconseguit fer de Madrid el centre financer i industrial de l'Estat, i, alhora, ha ofegat  l'economia de Catalunya-Principat. Així, per exemple, el nou sistema ferroviari continua essent radial  (i deficitari) i, en canvi,  deixa de banda el corredor mediterrani, el que es correspon amb una autèntica demanda econòmica.

   Tesi: Amb la crisi econòmica, tots els disbarats de la política econòmica de l'oligarquia s'han fet més evidents i més insuportables.

   Tesi: Mentre l'oligarquia no sigui desmantellada, l'economia de Madrid i de les Castelles és un castell de cartes, no s'aguanta.

    Tesi: Amb la crisi, les classes treballadores es veuen impel·lides a desplegar nous mètodes de lluita  en defensa dels  seus interessos de classe. A Catalunya-Principat, les lluites de les classes treballadores enllacen amb el moviment independentista (A la manifestació en demanda d'un Estat català, molts de manifestants eren castellano-parlants o parlants d'altres llengües).

   Tesi: Els treballadors forans que fan feina a Catalunya constaten d'immediat que ells també han de patir les conseqüències de l'espoli i del desordre espanyol.  

     Tesi:  Seran les classes populars catalanes les que desplegaran estratègies per tal aconseguir la independència. O sigui, no és el cas que la independència de Catalunya depengui de l'habilitat jurídica d'una tropa d'advocats.

Catalunya avanša a les palpentes.

quetgles | 24 Setembre, 2012 06:18

 

     

                 Catalunya avança a les palpentes.

  ''Catalunya  avança'', perquè certament a les diverses regions de la nació s'ha fet palès el creixement de la consciència nacional i social. Destaca el Principat de Catalunya, on l'independentisme abasta les amples masses de la població.

   ''Avança a les palpentes'', perquè els partits polítics més representatius del  nacionalisme català mantenen un discurs confús sobre la qüestió nacional de manera que també és incert el projecte per a l'establiment de l'Estat català. Entenen Estat català com a l'Estat del Principat de Catalunya, i no especifiquen quin serà el destí de la resta de la nació.

     Les formacions polítiques amb un discurs independentista que planteja la lluita de classes (com per exemple la CUP) no han aconseguit, de moment, arrossegar un ampli moviment de masses al seu darrere.  Per altra banda, aquestes formacions tampoc especifiquen de quina manera es desplegarà el procés independentista. En general, mostren el pedigrí leninista confiant arribar al poder per mitjà d'una revolta de les classes treballadores, però, alhora, accepten el marc polític legal i participen a la contesa electoral. El cert és que fins ara no han aconseguit representació al Parlament del Principat (La CUP és present únicament als ens locals i amb una representació esquifida).

  En aquest Onze de Setembre, el clam per la independència de Catalunya ha ressonat pel centre de Barcelona. Un milió i mig de manifestants, segons la policia municipal. És, sens dubte, la manifestació més gran feta al Principat de Catalunya. 

   L'èxit de la convocatòria ha provocat una onada d'entusiasme i de satisfacció. Els dirigents  dels diversos corrents sobiranistes tots donaven per cert que l'independentisme català havia fet un decisiu pas endavant. Els mitjans catalans ho han recollit a bastament.

   Així, a l'editorial del diari Ara, 13.09.2012, es diu que ''A partir d'avui, doncs, la política catalana entra en una nova etapa en què la pregunta a què han de respondre les forces que tenen majoria al Parlament ja no és el què sinó el com...Mas...activa ja la segona fase per la construcció d'un Estat propi, que consisteix a convèncer al món  que una Catalunya independent no és una amenaça per a ningú ni un focus d'inestabilitat. És hora, doncs, de començar a guanyar complicitats internacionals''.

    ''Començar a guanyar complicitats internacionals'', diuen. Però el cert és que Catalunya-Principat no és reconeguda internacionalment  com a nació; cap Estat la reconeix com a nació. I ja no parlem del reconeixement  de la Catalunya Sencera (PPCC), concepte aquest que és desconegut al fòrums polítics internacionals.

   

   El cert és que el Principat – i la Catalunya Sencera – continua avançant a les palpentes, sense disposar d'una estratègia prou definida que indiqui el procés a seguir.

   La major part de dirigents i de teòrics de les formacions sobiranistes catalanes donen per suposat l'existència d'un camí ''tranquil'' cap la independència del Principat. Resta sense especificar quin el procés que han de seguir les altres àrees de la nació, València, les Balears i Catalunya-Nord.

    Esquemàticament, el seu camí ''tranquil'' es basa, per una banda,  en el avanços de les consultes electorals, i, per l'altra, amb negociacions amb el govern espanyol per al traspàs de poders.

   Segons això, es tractaria d'aconseguir la majoria independentista al Parlament, el qual proposaria la celebració d'un referèndum per a la independència. Seria una victòria de l'independentisme ''tranquil'', un exercici del dret d'autodeterminació.

    Els teòrics – majorment, llicenciats en dret - donen per suposat que Europa donaria per inqüestionable la voluntat del poble català (dels principatins)  i reconeixeria el dret de Catalunya (Principat de Catalunya) a constituir-se en Estat sobirà. I el govern espanyol  i el parlament espanyol es veurien impel·lits a acceptar la voluntat expressada pel poble català (principatí).

    El sendemà de la manifestació de Barcelona, el president Mas va anar a Madrid per a fer una declaració independentista.

   Allò a destacar: A un moment del seu discurs, N'Artur Mas reconeix l'existència d'un possible greu obstacle per a l'assoliment de l'Estat català (l'Estat de Catalunya-Principat, només):  la negació de Catalunya com a nació.  En front de la negació del fet nacional català, En Mas no diu què el que s'ha de fer.  Vegem el paràgraf d'En Mas al respecte;  diu així: ''Catalunya és una nació. Si partim d'aquí, hi ha moltes coses que es poden resoldre, però si neguem això, si neguem la pura evidència, aleshores hi ha moltes coses que no es poden resoldre. I si no es poden resoldre, entenguin que aleshores un poble que té molta història al darrere i anhel de futur vulgui resoldre pacíficament i de manera estrictament europea aquest futur''.

     El propi Mas destaca la foscor del camí. ''Si neguem això'', diu, si el govern espanyol nega que Catalunya sigui una nació, llavors ''moltes coses no es poden resoldre'', no es pot avançar cap a la independència. 

    Davant la possibilitat d'irresolució del procés sobiranista, En Mas fa una cabriola que atempta contra la lògica tot afirmant allò que prèviament s'havia negat. El president fa una mena de sil·logisme espuri que ve a dir ''Si el parlament espanyol nega que Catalunya sigui una nació, llavors Catalunya, de totes maneres, voldrà aconseguir la independència''.

   ''Vulgui resoldre pacíficament i de manera estrictament europea aquest futur'', diu. En Mas vol assegurar-se de que no se l'acusi de radical.

   Com no pot ser d'altra manera, el discurs del president cau dins la contradicció. En una construcció formalment lògica, l'argumentació aberrant d'En Mas ve a fer  així:  ''El poble del Principat de Catalunya vol assolir la plena sobirania (l'Estat català)per mitjans pacífics i de manera estrictament europea, però, si no pot resoldre el procés sobiranista, aleshores el poble del Principat de Catalunya voldrà assolir la plena sobirania per mitjans pacífics i de manera estrictament europea''.

     Que resti clar: el president Mas declara expressament que la independència de Catalunya (Catalunya-Principat) depèn absolutament de la voluntat dels espanyols, de la voluntat dels no catalans. ''Si neguem això'', vol dir  ''si els espanyols neguen que Catalunya sigui una nació''.

  

     Per suposat que el discurs sobiranista d'En Mas va en línia amb el discurs sobiranista de ''l'independentisme tranquil'', Certament, centenars (o milers) d'experts, de periodistes, d'advocats i de dirigents polítics aposten pel sobiranisme legalista, l'independentisme ''tranquil''.

           N'Artur Mas va poder saber quina era la valoració del govern espanyol i dels partits espanyols  a la seva declaració de Madrid:  Cap membre del govern espanyol va ésser present a la conferència. I de manera més escandalosa, tampoc feren acte de presència els dirigents del PSOE. I En Cayo Lara, el dirigent d'Izquierda Unida, s'ha afanyat a dir al respecte que ''seria un error que Catalunya es plantegés ara la independència'', Diari de Balears, 14.09.2012.

    És evident que el govern espanyol no acceptarà la via sobiranista proposada pel president Mas. I que el parlament espanyol impedirà o invalidarà qualsevol consulta popular sobre el sobiranisme del Principat.

     Tesi: Les classes populars espanyoles estan corrompudes en relació a Catalunya. Per una banda són conscients de la realitat nacional catalana, cosa que els espanta, però, alhora, neguen  maliciosament aquesta realitat i neguen el dret d'autodeterminació de Catalunya.

   És una corrupció moral semblant a la de les amples masses alemanyes que donaven suport al règim d'En Hitler. Aquelles amples masses pro-nazis acceptaven amb entusiasme el projecte d'un  Gran Reich alemany  que faria efectiu el dret a ''l'espai vital'', el dret a annexionar territoris exteriors,  els dels pobles eslaus, principalment.   

   També  s'ha de considerar que la major part de les classes populars de les Castelles donaven un decidit suport al règim d'En Franco (A considerar:  Dels Durruti de Lleó, família obrera, en Buenaventura, fou líder de la CNT barcelonina, però els seus germans, En Marciano Pedro i En Manuel, s'afiliaren a Falange Española. Els tres germans rivalitzaven per veure qui tenia l'espanyolitat més profunda).

      Retornant a la qüestió del projecte independentista, es pot veure que totes les formacions independentistes amb representació al Parlament fan comptes d'advocar davant Europa la seva demanda de sobirania (''d'una manera estrictament europea'', deia el president Mas en referència al procés sobiranista).

    Però, si bé els països d'Europa accepten formalment el principi d'autodeterminació, la Unió Europea i cada un dels Estats europeus en particular a la pràctica s'han mostrat molt incomodats i poc decidits en relació als processos independentistes europeus i de tot el món.

          De fet, des de la II Guerra, és l'Administració ianqui la que porta la iniciativa en relació als conflictes nacionals que afecten als països europeus.

    Als darrers temps, davant la proclamació de nous Estats nacionals, Europa s'ha limitat a reconèixer aquests nous Estats.

      A destacar: les nacions d'Europa que han establert el seu propi Estat, majorment, eren nacions que tenien clarament reconeguda la seva nacionalitat i el seu dret a bastir un Estat. Així, per exemple, els Països Bàltics, Letònia, Estònia i Lituània, figuraven dins l'URSS com a repúbliques federades. Amb la desfeta de l'URSS, la tres repúbliques proclamaren la plena sobirania sense que cap Estat s'hi oposés.

    I un altre exemple:  Eslovàquia es separà de Txèquia i es constituí en Estat sobirà a 1993, de manera pacífica. Però Eslovàquia prèviament figurava com a república federada formant part de l'Estat Txecoslovac.

     A destacar:  el procés d'independència de les sis repúbliques que conformaven oficialment Iugoslàvia d'immediat fou afectat pels enfrontaments bèl·lics. La realitat fou que Sèrvia (que dominava la confederació) no acceptà la formalitat confederal. Davant la desfeta de confederació, Sèrvia exigí un nou mapa que reproduís la Gran Sèrvia; és a dir, que les àrees de població ètnica sèrvia s'havien de formar part de la nova república sèrvia.  Van esclatar  diverses guerres entre les nacions iugoslaves i Europa es mostrà incapaç d'aturar els enfrontaments i les massacres.

    Quan va esclatar el conflicte entre els albano-kosovars i Sèrvia, la indefinició europea feu que els EUA prenguessin la iniciativa per resoldre el conflicte. Per resoldre els conflictes els EUA comunament envia per davant les seves forces armades. Els EUA ''va resoldre'' el conflicte bombardejant Belgrad, al 1999.  I, tot seguit, donà el seu suport a la proclamació del nou Estat de Kosovo.

    Tesi: L'aparició de nous Estats a Europa no és per causa d'una ''manera europea'' de donar suport a les nacions que aspiren a la independència.

   Els nous Estats sobirans d'Europa ho foren a causa de la desfeta de l'URSS i de Iugoslàvia. Per altra part, com ja he dit, aquests nous Estats de plena sobirania, prèviament, tenien l'estatus d'Estat federat o confederat.

       En contra de la presumpció dels europeistes catalans, s'ha de saber que les nacions oprimides de l'Europa occidental en cap cas han aconseguit el reconeixement de la seva realitat nacional per part dels Estats europeus o de les institucions europees.  L'exemple en seria Irlanda la qual aconseguí la plena sobirania, a 1949, després de quasi cent anys de lluita contra el Regne Unit, l'Estat opressor (Bé, resta sense resoldre encara la qüestió d'Irlanda del Nord).  O sigui, cap Estat d'Europa s'atreví a donar suport als independentistes irlandesos.

    L'Administració francesa actual ha continuat mantenint la política d'anorreament de les nacions no franceses de l'Estat francès. París continua sense reconèixer els drets culturals i lingüístics de les àrees de nacionalitat no francesa. París continua posant tots d'obstacles als modestos intents de recuperació de la llengua de la Catalunya-Nord.

     Els parisencs continuen agredint amb el seu eslògan  ''soyez prope, parlez français'' (Sigueu net, parleu francès).

    Allò a subratllar:  No és el cas que Europa o qualque Estat d'Europa hagi recriminat la política opressora i bàrbara de París contra les minories nacionals no franceses.

     A tenir en compte:  França no solament ocupava militarment  Algèria; França pretenia destruir la nació algerina per tal que esdevingués un departament francès (''L'Algerie française'').  Mentre Europa restava muda, els algerins  desfermaren una guerra victoriosa contra els mig milió de soldats de l'ocupant.

       Aquests dies hi ha una explosió d'eufòria entre els nacionalistes catalans. Els diaris van tips d'articles de periodistes i de polítics els quals venen a suposar que ara, després de la Gran Manifestació, tot seran flors i violes. Bé, s'ha de dir que la major part d'aquests periodistes i polítics són pròxims a CIU; o sigui, són gent més aviat conservadora, de dretes.

    Diuen els articulistes que ara el que importa es fer saber a Europa i als EUA l'aspiració de Catalunya a constituir-se en Estat independent.  Donen per suposat que els governants dels Estats europeus, majorment, donaran suport a la demanda del poble català.

    Els articles d'En Bernat Joan i Marí sobre aquest tema a Diari de Balears il·lustren aquest estat d'eufòria de la qual parlaven.

     Tot i que En Bernat Joan milita a ERC,  pel seu entusiasme  per l'estratègia  sobiranista del govern de N'Artur Mas, sembla un savi de la formació conservadora CIU.

    La crítica que faig a En Bernat Joan pot servir de referent general.

    Assenyala En Joan que el govern de la Generalitat ha començat a donar les passes en la direcció correcta:  el president Mas a Madrid a fer una declaració sobiranista, i N'Oriol Pujol a la convenció demòcrata de Charlotte per a explicar l'aspiració del poble de Catalunya; ''i que poc abans havia anat a fer el mateix a Israel'', segons diu En Joan.

   I també diu:  ''Algú hauria d'haver assistit a fer aquesta mateixa feina a la convenció republicana, perquè Mitt Romney podria guanyar les eleccions, i a Catalunya no li convé deixar cap fil a l'aire, en qüestions tan delicades''.

    I continua dient: ''Ara toca que el president Mas desplegui l'aparell de comunicació davant les institucions europees. Toca anar a Brussel·les (i a Londres, París, Berlín...)''.

    En Joan destacà la presència de la Casa Reial a la conferència d'En Mas tot dient: ''La classe política espanyola li ha fet el buit, però hi havia gent destacada de la societat civil i el Cap de la Casa Reial (que escolta més que no els partits polítics espanyols, per cert)''. La frase ha resultat una pífia, però, és clar, En Bernat Joan no podia preveure la resposta immediata  d'En Juan Carlos  en la que taxava de ''quimera'' la voluntat sobiranista expressada pel President Mas.

    Segons el que diu En Bernat Joan, s'ha de suposar que l'esquerra catalana pot confiar amb la dreta catalana (una dreta que es declara neoliberal). I que s'ha d'aconseguir l'aquiescència dels governs dels EUA i d'Israel, encara que siguin de dreta o d'extrema dreta (com és el cas d'En Benjamin Netanyahu).

  Faria gràcia si fos una broma, però els savis de la dreta catalana i qualcuns de l'esquerra donen per cert la influència del sionisme sobre les institucions ianquis. Aquests savis fan el següent raonament: Donada la influència del sionisme, si el govern català aconsegueix una bona relació amb el govern d'En Netanyahu, llavors es guanyarà més fàcilment el suport de Washington.

    Els columnistes de la premsa catalana, majorment, insisteixen en dir que els EUA és una mena de campió a favor de dels moviments independentistes.

   Però aquests columnistes no s'atenen a la realitat de la política exterior de Washington, sinó que cultiven un miratge.

   Els ''savis'' dels mitjans catalans majorment es mostren pro-ianquis, pro-sionistes i partidaris del neoliberalisme,  seguint les petges de la plana major  neoliberal  (El CIU va crear i impulsa la ''Think Tank'' denominada ''Grup Hayek'',  la qual  es declara neoliberal i pro-sionista; la denominada ''Catalunya Oberta'' ve a ser la mateixa cosa).

    Però haurem de veure que en relació als moviments independentistes,  la política exterior de Washington coincideix estrictament amb els interessos geopolítics dels EUA.

     Els EUA s'ha mantingut i es manté com a gendarme  mundial. Des de fa dècades, els agents de la CIA són presents allà on hi ha un conflicte i encara més presents si el conflicte és a causa de la voluntat sobiranista d'una determinada població.

   Tesi: Els EUA donen suport als processos independentistes si i solament si aquests processos són en contra d'Estats considerats enemics o desafectes dels EUA.

   I, més encara:

   Tesi: Els governs ianquis, de manera sistemàtic, promouen moviments separatistes per tal de desestabilitzar a països considerats enemics o desafectes a l'Imperi.

   Tesi: L'Administració ianqui no reconeix ni dóna suport als moviments separatistes si aquests moviments afecten a un país aliat o amic dels EUA.

     Vegem-ne qualques exemples.

  Els EUA prengueren el relleu a França com a potència imperialista contra els independentistes vietnamites, a 1954. Per suposat, la maquinària de propaganda ianqui va presentar l'ocupació ianqui com a ''col·laboració'' a la lluita contra la dictadura comunista. Després de vint anys de guerra, els EUA foren derrotats i Vietnam (Sencer) esdevingué Estat sobirà.

    Amb la guerra contra Corea del Nord (1950-1953), els EUA no pretenia la secessió, sinó la formació d'un sol Estat coreà, ''democràtic'', sota la protecció de l'Imperi.

    Durant la guerra d'independència d'Algèria, els EUA – i els països d'Europa occidental – es mantingueren dins una ''neutralitat'' vergonyosa. El poble algerí va disposar únicament de les pròpies forces (desenes de milers de patriotes algerins hi perderen la vida).

   Els governs ianquis, sense excepció, són sionistes. De manera que la política ianqui feu possible la proclamació de l'Estat d'Israel, però tal cosa suposava l'opressió dels palestins.

    En cap cas els EUA han donat suport a les ''intifades'' dels palestins contra l'ocupació israeliana. Tampoc tenen res a dir del setge israelià contra Gaza. I el president Obama va justificar la massacre israeliana contra la flota que portava ajuda humanitària als afamegats de Gaza.

   Al 1991,  les Nacions Unides, van votar una resolució que establia el dret del poble sahrauí a decidir la independència per mitjà d'un referèndum. Els EUA s'han abstingut de prendre part a favor de la independència de la república del Sàhara. S'ha de suposar que es debut a que la potència ocupant, el Marroc, és un aliat  estratègic dels EUA.

   Washington ha promogut el separatisme del Sudan del Sud, com a arma política  desestabilitzadora contra del règim de Bashir, règim islamista que no s'avé amb la política de l'Imperi, i que, a més a més, manté una forta relació amb Pequín.

   Pel contrari, els EUA es van oposar a la secessió d'Abkhàzia respecte de Geòrgia, al 1992. Els EUA continuen enfrontats a Rússia, en geopolítica. Els EUA donen suport a Geòrgia. Rússia va fer costat a Abkhàzia.

  En un teatre semblant, Ossètia del Sud també es va separar de Geòrgia, amb el suport de Rússia i amb gran disgust de Washington.  Ambdós conflictes feren esclatar la guerra.

   Al 1949, En Xiang-Kai-Xec, fugint de l'exèrcit d'En Mao, es va fer fort a l'illa de Taiwan. Des de llavors, els EUA han fet possible que Taiwan rutlli com a Estat independent.  S'ha de destacar que la població de Taiwan és xinesa, i que la Xina s'oposa a la secessió de l'illa.

     Com a contrast, i com prova de la política esbiaixada dels EUA, l'Administració ianqui en cap moment s'ha manifestat a favor de la independència del Caixmir, territori sota el domini de l'Índia. El biaix en aquest cas s'explica per l'interès de Washington per assegurar la fidelitat de Delhi a la geopolítica ianqui del Sud-Est asiàtic.

   Semblantment, Washington multiplica els seus recursos més criminals per tal d'impedir la secessió del Iemen del Sud.

     Igualment, el govern d'Obama s'esforça per impedir la sobirania de Somàlia.

    El president Obama és el qui autoritza els bombardejos dels ''drones'' contra els militants independentistes del Iemen i de Somàlia (Bombardejos quasi a diari).

      Vists els exemples exposats, s'ha de considerar que Washington no voldrà indisposar-se amb el seu ''aliat'' espanyol per motiu de la reivindicació independentista de Catalunya-Principat. Espanya és membre de l'OTAN, organització militar comandada pels EUA; la separació del Principat provocaria un afebliment de l'Aliança.

    Crec que és raonable pensar que Washington no valorarà les promeses de fidelitat que li hagin fet les ambaixades del govern de la Generalitat.

   Semblantment, és il·lusori creure que qualques països d'Europa reconeixeran l'Estat català.

En Vicent Partal, endut per l'entusiasme,  ja oferia una llista de països que suposadament  votarien a favor de la independència del Principat, Vilaweb, 14.09.2012. Així, citava a Finlàndia, Alemanya, Croàcia, Àustria, Països Baixos, i d'altres, entre els quals el Regne Unit i els EUA.

   Si el Parlament de Catalunya-Principat votés la independència, allò més probable és que el govern central suspengués l'autonomia del Principat, invocant l'article 155 de la Constitució (com així ja ho avisen amb to d'amenaça).

    Si fins ara cap dels governs dels països d'Europa s'ha manifestat a favor del dret a la independència de Catalunya-Principat, allò assenyat és pensar que cap govern europeu voldrà enfrontar-se a Madrid en una situació de més alta tensió emocional.

   Si al 1934 Europa no es commogué quan fou suspesa l'autonomia del Principat i ficats entre barrots En Companys i els seus ministres, perquè ho havia de fer ara quan Espanya figura com a soci d'Europa?

    En Bernat Joan deia que era urgent anar a les principals capitals europees per a fer saber quina és la voluntat del poble català; entre les capitals, citava a París.

     Citant a París, tot fa pensar que En Joan s'ha begut el seny.  Els catalans, en general, saben que França es va annexar la Catalunya-Nord i que en tot temps ha intentat anorrear el sentiment nacional dels catalans del Nord.

   Si En Joan ahir cridava ''Ni França ni Espanya, Països Catalans'', no s'explica que avui cridi ''França en suport de Catalunya independent''. 

     Aclariment: Els parisencs, des de 1789, intenten esborrar del mapa les nacions no franceses del seu Estat. Sota la denominació de République Française, els parisencs continuen mantenint viu l'imperi francès, tot fent un contínuum de crims contra la humanitat. Els parisencs, al igual que els espanyols, són políticament corruptes. Uns diuen que els catalans del Rosselló són francesos, i els altres, que els catalans de l'Estat espanyol són espanyols.

   Els nacionalistes catalans no cal que perdin el temps i la llavor fent ambaixades per divulgar el fet nacional català. Poden comptar que París, Londres, Berlin i Washington, entre d'altres capitals, tenen una informació puntual sobre la situació de l'Estat espanyol.

   Allò a preveure és que els països de la UE i els USA en cap cas prendran partit a favor de Catalunya, si es dóna un enfrontament amb Espanya. Espanya és soci de la UE i membre de l'OTAN. No treu cap enlloc que els socis i aliats s'enfrontessin a Espanya donant suport a la causa catalana.

    Si fins ara han fracassat tots els intents pel reconeixement del català com a llengua oficial de la UE, un major fracàs s'ha d'esperar de la demanda d'independència.

       Amb un plantejament més assenyat, En Jordi Pujol ha declarat que veu molt difícil aconseguir la independència del Principat.

         Per suposat, la meva crítica no és feta per desanimar l'independentisme català.  La meva crítica va dirigida exclusivament als qui propugnen ''l'independentisme tranquil'', als qui fan una argumentació bàsicament de caràcter legalista.

      Al meu parer, l'independentisme català anirà creixent necessàriament. Vegem qualque enunciats que van en aquest sentit.

    Tesi:  L'oligarquia castellano-andalusa continua tenint el control dels mecanismes de l'Estat. Així mateix, conforma el nucli del poder econòmic de tot l'Estat.

   Tesi: L'oligarquia és la

L'espoli de Catalunya

quetgles | 23 Setembre, 2012 03:30

    

                    L'espoli de Catalunya 

 

 L'oligarquia espanyola espolia Catalunya, i aquest espoli li provoca l'asfixia econòmica. Però, a més a més, el govern central utilitza l'Estat de manera pèrfida per fer de Madrid la falsa capital econòmica i industrial, alhora que posa entrebancs al desplegament de l'economia del Principat de Catalunya.

   Però la ruïna de Catalunya-Principat determina la ruïna d'Espanya. És la fi de l'espoli. D'allà on no n'hi ha no se'n pot treure.

    Així, doncs, l'únic camí per a Catalunya és el de la independència.

Per a la Diada de 2012. Crida a la IndependŔncia.

quetgles | 10 Setembre, 2012 19:23

    

            Per a la Diada de 2012. Crida a la Independència.

     Als anys 1940, aquells pagesos mallorquins (i també els de la Catalunya peninsular)  estaven ufanosos:  ''els seus'' havien guanyat la guerra. Eren conservadors i votaven la dreta. Concebien l'Església com a garant de la tradició. 

   L'Església mallorquina, al igual que l'espanyola, participà amb entusiasme en la conspiració contra la República promoguda pel Papa, En Pius XI.

    Aquells pagesos mallorquins no disposaven de projecte nacional propi. El seu ideal social consistia en el manteniment de la societat de sempre: una societat la base econòmica de la qual eren les activitats agràries.  Aquells pagesos estaven ufans d'estar dins el seu petit tros de terra (bé, allò més comú era l'explotació d'un conjunt de petites finques). Aquells conservadors no reclamaven reformes socials; no exigien millores en educació, serveis de salut, cultura, llibertat de premsa, llibertat política, i d'altres.

    Aquells pagesos anaven a missa els diumenges, però no eren molt beats, majorment. La seva autèntica religió eren les seves terres. El resultat era el manteniment d'una cultura agrària de supervivència. Present a tot arreu l'horrible rostre de la fam (el règim franquista  fou particularment inepte per a satisfer les necessitats de la població), aquells pagesos es sentien uns privilegiats; no passaven gana; ells mateixos produïen la major part dels aliments.  Aquells pagesos eren ufanosos del seu tarannà social.

     Fins al 1952 es mantingué el sistema de cartilles de racionament. Però a partir dels anys 60, la bona estrella del pagès es començà a apagar.  

  Els pagesos es posaven furiosos en veure que el blat i els productes agrícoles baixaven de preu sense aturall, però estaven desvalguts; no disposaven d'instruments de lluita política.

    Finalment, aquella societat agrària tradicional, de manera  accelerada, es desintegrà.  Actualment,  menys del 4 % de la població activa es dedica al sector primari.

    La desintegració de la societat agrària comportà la desaparició de l'elit dirigent tradicional, la dels grans propietaris de terra (''els senyors''). Com a conseqüència de la desfeta de 1714, la casta aristocràtica mallorquina era botiflera. No tenia projecte nacional propi; s'acomodava al projecte nacional espanyol.

   La societat mallorquina ha esdevingut una societat terciària moderna, però continua essent una societat sense projecte nacional propi. Això la fa particularment feble a l'hora de defensar els seus interessos. 

    Les elits  econòmiques mallorquines actuals no disposen de cap projecte polític que promogui la defensa dels interessos de la població.

 

     Al no disposar de projecte nacional propi, les classes treballadores mallorquines són sotmeses a un nivell d'espoliació més intens que les espanyoles. I més encara: les classes populars espanyoles, políticament corrompudes, veuen de bon ull l'espoli de Catalunya; molts d'ells se'n beneficien directament.

    Els autònoms, els menestrals i els botiguers també pateixen les conseqüències negatives de la manca de projecte nacional.

    Com han fet sempre, les elits dirigents espanyoles beneficien les àrees nacionalment  espanyoles i espolien les àrees nacionalment catalanes.  Per referir un exemple aclaridor: El primer trajecte de l'AVE fou el de Madrid-Sevilla, mentre el projecte del ''corredor del Mediterrani'' continua en el somni dels justos.

      Un altre exemple revelador:  L'oligarquia espanyola, finalment, va decidir establir la seu central de la Companyia Transmediterrània a Madrid, ciutat que, com és sabut, no toca la mar.

  Els treballadors – i també els burgesos – que viuen a terres catalanes, encara que s'afirmin com a nacionals espanyol, no per això deixen de patir l'espoli.

    

     En una situació d'opressió nacional, la lluita de classes  esdevé necessàriament lluita per la independència.

Els EUA i la Xina: estratŔgies de guerra.

quetgles | 07 Setembre, 2012 16:46

  

        Els EUA i la Xina: estratègies de guerra.

   La Gran Muralla és l'obra humana més gran del món. És un símbol de l'estratègia de guerra que l'Imperi del Mig va desplegar al llarg de mil·lennis.   Era una estratègia defensiva ideada per tal de descoratjar potencials agressors forans. 

   La cultura xinesa es va impregnar de rebuig a la guerra i a l'imperialisme. La Xina, en efecte, no figura en cap moment històric com a potència militar agressiva. L'Imperi del Mig no va desplegar guerres de conquesta.

   Les potències occidentals i el Japó, en canvi, van ocupar militarment punts del territori de la Xina i van imposar condicions humiliants a la monarquia xinesa, primer, i a la república, posteriorment (Amb les Guerres de l'opi, a mitjans del segle XIX,  el Regne Unit imposà la llibertat de comerç de l'opi dins el territori xinès. De passada, va incorporar Hong Kong a l'imperi britànic).

     En contra de la tradició, En Mao Zedong va introduir un llenguatge bel·licós contra l'imperialisme ianqui, al qual va definir com a ''tigre de paper'', i contra altres potències considerades enemigues de la Xina.  Per altre costat, a l'època d'En Mao, va faltar poc per esclatar un conflicte armat entre la Xina i la URSS. En Mao va intentar marginar la cultura tradicional xinesa i el confucianisme; i la cultura pacifista.

     A partir de l'any 1978, amb En Deng Xiaobing com a ''gran líder'', les aigües van tornar on eren abans. Amb el nou líder la Xina va iniciar l'inaudit desenvolupament el qual s'ha mantingut fins a l'actualitat. La nova línia inaugurada per En Deng fou coneguda amb el nom de  ''socialisme a la manera xinesa''.                          Era el retorn a la cultura clàssica; els instituts confucians creixeren com a bolets.  Respecte a l'estratègia de guerra, es va tornar a l'ideari pacifista confucià: promoure la pau com a valor superior, recórrer al diàleg per a superar els conflictes d'interessos amb altres nacions, però, alhora, desplegar un poder militar que garanteixi la sobirania i la seguretat  nacionals.

    

  Actualment, la Xina és considerada com a la segona economia mundial, però també com a superpotència militar.  I més encara, la Xina és la primera potència industrial del món, superant de molt els EUA (informació que procuren amagar els mitjans ''occidentals'').

    Així com a l'època de la dinastia Ming es va construir  la Gran Muralla (Es va acabar de construir al segle XVI), a l'època actual l'esforç per assegurar la defensa militar del país  es correspon amb el del desenvolupament econòmic.

  Segons un informe del SIPRI (Institut d'Estocolm per a la Investigació de la Pau), els EUA ocupa el primer lloc en relació a la despesa mundial d'armament amb el 41 % , la Xina ocupa el segon lloc amb el 8,2 %, i en tercer lloc es situa Rússia amb un 4,1 % . Segons això, la despesa dels EUA seria cinc vegades més gran que la de la Xina.

   Però segons el Pentàgon, el pressupost militar d'enguany de la Xina és situa entre els 120.000 i els 180.000 milions de dòlars, sobrepassant els 106.000 milions del pressupost declarat oficialment per Pequín. Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és de que la Xina és una superpotència militar.

   Malgrat el creixement exponencial del pressupost de guerra xinès, els experts – i el Pentàgon – consideren que la Xina està molt lluny d'equiparar-se militarment als EUA.

   Arribats ací, passo a fer unes consideracions sobre el tema que poden resultar d'interès per als lectors, jo crec.

     Des de fa temps, els EUA fan ús de la seva superioritat militar per a imposar la seva hegemonia. Però l'exacerbada despesa militar ianqui no assegura aquesta hegemonia. Ans al contrari, aquesta despesa descontrolada fa que els EUA tinguin un deute colossal, superior a la suma dels deutes de la resta de països del món;  un deute que puja a la xifra de 16.000 bilions de dòlars (16.000.000.000.000 dòlars).

    No és solament que la Xina hagi esdevingut la segona economia mundial. Des de principis de segle, la Xina és la primera potència industrial (el ''taller del món'' de l'època actual), mentre que, alhora, els EUA s'enfonsa dins un procés de desindustrialització (Podeu veure el post Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri).

    Amb el desenvolupament industrial, la Xina també va desplegar les indústries d'armaments, de manera que, últimament, ha aconseguit l'autonomia en la producció d'armament.

    La preocupació de Washington per la ràpida escalada de la potencialitat xinesa no és exagerada.

    Respecte a això, la consideració seria aquesta: Si les drassanes xineses són les primeres del món (i només en quantitat de construcció, sinó que també són a l'avantguarda tecnològica) s'ha de suposar que són en condicions de satisfer les demandes per a proveir a l'armada xinesa.  

      A considerar, també:  tot i que el pressupost de guerra dels EUA és cinc vegades superior al de la Xina, es pot constatar que la despesa específica en rearmament i en investigació de noves armes del pressupost ianqui no és tan superior, com podeu veure al post El pressupost militar dels EUA per al 2011.

   La despesa dedicada al manteniment de la guerra de l'Afganistan (i de l'Iraq, aquests darrers anys)  és una despesa que no augmenta el poder de l'exèrcit ianqui.

       La despesa dedicada al manteniment d'unes 20.000 bases militars a l'interior i d'unes 800 bases militars a l'exterior  tampoc incrementa el grau de poder de l'exèrcit ianqui.

    Vull aclarir:  Per suposat, les basses militars ianquis són una mostra del un gran poder de l'exèrcit, però la despesa en el manteniment de les basses no fa augmentar el poder militar. Per altra banda, les bases que han perdut el valor estratègic inicial (com serien els 50.000 soldats de les bases ianquis a Alemanya de l'època de la guerra freda) no són sinó sangoneres inútils del pressupost de guerra.

  

   Segons un informe publicat al diari alemany Welt online, des de 1995, la Xina ha augmentat el pressupost militar 500 vegades.

   Actualment, la Xina és autosuficient en la provisió d'armament. I, alhora, ha desplegat la seva capacitat de tecnologia militar fins al punt d'equipar-se amb la nord-americana. Els mitjans de comunicació es feren ressò de la notícia segons la qual els xinesos havien tingut èxit amb les proves del ''Dongfeg-41'', míssil intercontinental capaç d'impactar a qualsevol blanc dels EUA.

   Argumentació: Si la Xina continua amb el seu ritme de creixement industrial i de desplegament tecnològic, s'ha de concloure que serà capaç d'aplicar aquestes capacitats a la indústria de materials de guerra (Es pot constatar que la Xina llicencia sis vegades més enginyers que els Estats Units. I disposa de més centres d'investigació de tecnologia industrial. Podeu veure la web China industrial technology).

   S'ha de concloure que, així com la Xina és la primera potència industrial del món, res s'oposa a que també sigui la primera potència en indústria militar.

    A considerar:  d'ésser cert que la Xina va augmentar 500 vegades la despesa militar als darrers 17 anys, llavors es pot deduir que al 2017 el pressupost de guerra de la Xina superaria àmpliament el dels EUA.

   

La Xina continua augmentant el seu potencial defensiu, segons En Sergei Vasilenko.

quetgles | 04 Setembre, 2012 19:15

 

 

   La Xina continua augmentant el seu potencial defensiu, segons En  Sergei Vasilenko.

 

     Els catalans que llegeixin aquest article podran constatar la diferència entre la ''premsa occidental'' i la ''oriental''.

 

    Al meu parer, l'Imperi ha perdut la guerra mediàtica.

   El meu post és una modesta contribució a la lluita contra la mistificació informativa.

 

   La China continues to increase defensive potentialXina continua per augmentar el potencial defensiu

29.08.2012 2012.08.29

Conflicting information regarding weapons is heard from China. Informació contradictòria respecte a les armes s'escolta a la Xina. According to some data, missiles "Dongfeng-41", capable of hitting targets in the United States, were successfully tested in China. Segons algunes dades, míssils "Dongfeng-41", capaços d'assolir blancs als Estats Units, van ser provats amb èxit a la Xina. According to other data, Beijing is just developing an intercontinental ballistic missile that will be able to overcome the US missile defense system in the region. Segons altres dades, Pequín està començant a desenvolupar un míssil balístic intercontinental que serà capaç de superar el sistema de defensa de míssils dels EUA a la regió.

Information on the development of China's intercontinental ballistic missile capable of overcoming US missile defense system in the region came in response to other news. Informació sobre el desenvolupament de míssils balístics intercontinentals de la Xina capaç de superar EUA sistema de defensa antimíssils a la regió es va produir en resposta a altres notícies. The world's media spread the news that China has successfully tested missiles "Dongfeng-41" that can hit targets at any point in the United States. La premsa mundial es va estendre la notícia que la Xina s'ha provat amb èxit míssils "Dongfeng-41" que pot aconseguir blancs en qualsevol punt dels Estats Units. But denial does not change the picture as a whole: for many countries it is obvious that China is becoming not only an economic superpower, but also a powerful military state whose interests have to be considered. Però la negació no canvia el panorama en el seu conjunt: en molts països, és evident que la Xina s'està convertint no només en una superpotència econòmica, sinó també un poderós estat militar, els interessos s'han de tenir en compte.

   According to the Pentagon report released in mid-May of 2012, China's military budget for this year is between $120 and $180 billion dollars, while the official Beijing previously reported the amount of $106 billion.D'acord amb l'informe del Pentàgon publicat a mitjans de maig de 2012, el pressupost militar de la Xina per aquest any és d'entre $ 120 i $ 180 milions de dòlars, mentre que l'oficial de Pequín ja s'ha informat la suma de $ 106 mil milions. Increased allocations to the military allowed the rearmament of China, so the Chinese army is now capable to carry out military operations abroad. Augment de les assignacions als militars van permetre el rearmament de la Xina, de manera que l'exèrcit xinès és ara capaç de dur a terme operacions militars a l'estranger. The armed forces there are involved in operations against Somali pirates attacking Chinese ships. Les forces armades no estan involucrats en les operacions contra els pirates somalis que ataquen vaixells xinesos.

China now has many of the latest weapons systems, which makes the country a pretty powerful military state in the Asia-Pacific region. Xina compta ara amb molts dels últims sistemes d'armes, el que fa del país un estat militar molt poderós a la regió Àsia-Pacífic. China is also developing new systems that can compete with the arms of the United States. Xina també està desenvolupant nous sistemes que puguin competir amb les armes dels Estats Units. For example, a Pentagon report says that China is developing anti-ship ballistic missile capable of overcoming the distance of over 1.5 thousand km. Per exemple, un informe del Pentàgon diu que la Xina està desenvolupant míssils anti-vaixell balístic capaç de superar la distància de més de 1,5 mil km. In the next couple of years China will create a submarine capable of carrying ballistic missiles. En els propers anys, la Xina crearà un submarí capaç de transportar míssils balístics. In addition, the country's navy has two nuclear-powered submarines of the third generation, and in the coming years five more such submarines will be put into operation. A més, la marina del país té dos submarins nuclears de la tercera generació, i en els propers anys altres cinc submarins d'aquest tipus es posi en funcionament. The Chinese Navy also has 48 diesel submarines. La marina de guerra xinesa també té 48 submarins dièsel. As for the surface fleet, the fleet composition of China has 79 warships, 51 transport ships and 86 patrol boats equipped with missiles. Quant a la flota de superfície, la composició de la flota de la Xina disposa de 79 vaixells de guerra, 51 vaixells de transport i 86 llanxes patrulleres equipades amb míssils.

In the air, China fleet consists of over five hundred attack aircraft and bombers, over hundreds of reconnaissance aircraft, 300 transport aircraft, as well as over a thousand fighters. En l'aire, Xina flota està composta per avions d'atac i més de 500 bombarders, centenars d'avions de reconeixement, 300 avions de transport, així com més de mil combatents. In addition, China has developed a high-tech fighter Invisible J-20 that will not be detected by potential enemy radars. A més, la Xina ha desenvolupat un lluitador d'alta tecnologia Invisible J-20 que no serà detectat pels radars enemics potencials. However, the date of deployment of J-20 is not yet specified. No obstant això, la data de desplegament de J-20 encara no s'ha especificat.

In the framework of military cooperation with Russia, China bought Russian missile systems S-300 and plans to buy more S-400. En el marc de la cooperació militar amb Rússia, la Xina va comprar els sistemes de míssils russos S-300 i planeja comprar més S-400. Deputy Director of the Federal Service for Military-Technical Cooperation of Russia Konstantin Biryulin said in May of 2012 that the Chinese have a few S-300 units, and with the acquisition of S-400 China they have a considerable number of these units. Director Adjunt del Servei Federal de Cooperació Tècnic-Militar de Rússia Konstantin Biryulin va dir el maig de 2012, que els xinesos tenen alguns S-300 unitats, i amb l'adquisició de S-400 de la Xina tenen un nombre considerable d'aquestes unitats. The expert did not report the exact number of missile systems purchased from Russia. L'expert no va informar el nombre exacte dels sistemes de míssils comprats a Rússia.

China is also producing its own armored vehicles. Xina també està produint els seus propis vehicles blindats. At the exhibition DSA-2012, Chinese company NORINCO introduced battle tank VT-2, based on the Chinese-Pakistani tank MBT-2000. A l'exposició DSA-2012, la companyia xinesa NORINCO presentar batalla de tancs VT-2, basat en el tanc xinès-pakistanesa MBT-2000. Only a model of the tank was exhibited, and it has not been announced whether other countries are interested in purchasing these vehicles. Només un model del tanc va ser exhibit, i no s'ha anunciat si altres països estan interessats en la compra d'aquests vehicles.

Despite the increase of the military budget and purchase and development of new weapons, the power of the Chinese army and its technical equipment are still far from the armed forces of NATO and the United States. Malgrat l'augment del pressupost militar i l'adquisició i el desenvolupament de noves armes, el poder de l'exèrcit xinès i el seu equip tècnic estan encara lluny de les forces armades de l'OTAN i els Estats Units. For example, the quality of diesel submarines does not allow a military watch in full. Per exemple, la qualitat dels submarins dièsel no permet una vigilància militar en la seva totalitat. The Chinese Communist Party, aware of this, each year allocates more budget funds to upgrade the military equipment and develop their own military technology. El Partit Comunista Xinès, conscient, cada any s'assigna més fons del pressupost per millorar l'equipament militar i desenvolupar la seva pròpia tecnologia militar.

In total, according to a German resource Welt Online , since 1995 the military budget of China has increased 500 -fold. En total, d'acord amb un recurs alemany Welt Online, des de 1995 el pressupost militar de la Xina ha augmentat 500 vegades. According to a report by the Stockholm Institute for Peace Research (SIPRI), while most of the countries reduce budget spending on defense, China is increasing it, and now occupies the second place - 8.2% of global arms spending (the US is in the first place with 41%), the third place is taken by Russia - 4.1%. D'acord amb un informe de l'Institut d'Estocolm per a la Investigació de la Pau (SIPRI), mentre que la majoria dels països a reduir l'assignació pressupostària per a la defensa, la Xina està augmentant, i ara ocupa el segon lloc - 8,2% de la despesa mundial d'armes (els EUA es troba a la el primer lloc amb 41%), el tercer lloc és pres per Rússia - 4,1%. The share of military spending in the budget of China is approximately 2% (in the US - 4.7%, in Russia - 3.9%). La participació de la despesa militar en el pressupost de la Xina és aproximadament el 2% (als EUA - 4,7%, a Rússia - 3,9%). What caused such a huge upgrade of one of the most populated countries in the world? Què va causar aquesta gran actualització d'un dels països més poblats del món? Why does China allocate these impressive funds for the national defense? Per què Xina assignar aquests fons impressionants per a la defensa nacional?

The "White Paper" issued by the Chinese Ministry of Defense said in March of 2011 reported that the growing Chinese economy needs to protect their economic interests, including with military means. El "Llibre Blanc", emès pel Ministeri xinès de Defensa va dir el març del 2011, va informar que el creixement de l'economia xinesa necessita per protegir els seus interessos econòmics, fins i tot amb mitjans militars. The money is needed not only for the purchase of new weapons and technology, but also for the production of its own. Els diners que es necessita no només per a la compra de noves armes i tecnologia, sinó també per la producció pròpia. It is also necessary to increase the pay for the Chinese army that employs 2.3 million people. També cal augmentar el pagament per l'exèrcit xinès que dóna feina a 2,3 milions de persones. Who will Chinese military fight against? Que lluitarà militar xinesa contra? The Chinese leadership is concerned about the recent increased presence of the US in the Asia-Pacific region, in particular the deployment of a missile defense system in Asia. El lideratge xinès està preocupat per la recent presència creixent dels EUA a la regió Àsia-Pacífic, en particular el desplegament d'un sistema de defensa de míssils a Àsia. US missile defense radar in the region uses GPS, as well as air defense systems Patriot PAC-3, and information detection system. EUA radar de defensa de míssils a la regió utilitza el GPS, així com els sistemes de defensa aèria Patriot PAC-3, i un sistema de detecció d'informació.

China hopes that the Chinese missile development would negate the efforts of the Americans to dominate Asia. La Xina espera que el desenvolupament de míssils xinès anul · laria els esforços dels nord-americans per dominar Àsia. An expert on military affairs Yin Zhuo suggested that the US missile defense system in Asia cannot resist the Russian and Chinese intercontinental ballistic missile with a range of over five thousand miles. Un expert en assumptes militars Zhuo Yin va suggerir que el sistema de defensa de míssils dels EUA a Àsia no pot resistir el rus i el xinès míssil balístic intercontinental amb un abast de més de cinc mil quilòmetres. At the same time, The Wall Street Journal wrote on August 22 that the US plans to deploy new early warning radar systems in the region, and one of the complexes will be located in Japan and another one, apparently, in the Philippines. Alhora, The Wall Street Journal va escriure el 22 d'agost que els EUA té previst desplegar nous sistemes de radar d'alerta primerenca a la regió i un dels complexos es troben al Japó i un altre, pel que sembla, a Filipines.

The US military bases on the island of Guam also concern the Chinese leaders. Les bases militars d'Estats Units a l'illa de Guam es refereixen també als líders xinesos. In addition, China has its old geopolitical interests in the region: the island of Taiwan that China considers its own. A més, la Xina té els seus vells interessos geopolítics a la regió: l'illa de Taiwan, que la Xina considera a si mateixa. For decades, China has been trying to land on the rebellious island, but so far China's plans do not go further than speculations. Durant dècades, la Xina ha estat tractant d'aterrar a l'illa rebel, però fins ara els plans de la Xina no van més enllà d'especulacions. Recently, China has begun to aggressively defend its territorial interests in disputes with the neighbors. Recentment, la Xina ha començat a defensar agressivament els seus interessos territorials en les disputes amb els veïns. In the South China Sea, the country is trying to defend its right to a few islands in the Philippines, Malaysia, Brunei and Vietnam. Al Mar del Sud de Xina, el país està tractant de defensar el seu dret a unes poques illes de les Filipines, Malàisia, Brunei i Vietnam. China also has territorial claims against Japan - namely, the island Dyaoyudao. Xina també té reivindicacions territorials contra Japó - a saber, la Dyaoyudao illa. It is also in a dispute with India over Arunachal Pradesh - the territory that belongs to the Southern Tibet. També està en una disputa amb l'Índia sobre Arunachal Pradesh - el territori que pertany al Tibet meridional.

Experts believe that by 2015, China's military spending will rise to $220 billion, which exceeds the military spending of all the 12 countries neighboring China. Els experts creuen que el 2015, la despesa militar de la Xina s'elevarà a $ 220 milions, la qual cosa supera la despesa militar de tots els 12 països veïns de la Xina. The official Beijing calls such numbers a speculation and one more reason for the US to increase its military presence in the Asia-Pacific region. El funcionari de Beijing anomena aquests números una especulació i una raó més per als EUA per augmentar la seva presència militar a la regió Àsia-Pacífic. Will China get involved in a big war? La Xina s'involucrin en una guerra tan gran? Tom Doctoroff in Huffington Post said that China's militarily aggressive behavior is no more than a myth. Tom Doctoroff en Huffington Post va dir que el comportament agressiu militarment Xina no és més que un mite. Yes, China is increasing its arsenal, but it will never enter into a serious military conflict with the neighboring countries and will not challenge the United States without a valid reason. Sí, Xina està augmentant el seu arsenal, però mai va a entrar en un seriós conflicte militar amb els països veïns i no desafiar els Estats Units sense una raó vàlida. After all, China's militarily is far behind the US In addition, the culture of China rejects war and residents are trying in every way to protect themeselves from all kinds of dangers. Després de tot, la Xina militarment està molt lluny dels EUA més, la cultura de la Xina rebutja la guerra i els residents estan tractant per tots els mitjans themeselves protegir contra tot tipus de perills.

Sergei Vasilenko Sergei Vasilenko

Pravda.Ru Pravda.Ru

 

 

Karl Marx. La dialŔctica marxista Ús inconsistent, per˛ la lluita de classes Ús real. 32 tesis (2)

quetgles | 01 Setembre, 2012 17:58

  

  

    Segons En Marx, la  Revolució francesa és l'inici i el model de les revolucions ''burgeses''. En Marx va menystenir les revolucions democràtiques precedents i les etiquetà com a conflictes religiosos o nacionalistes.

     En contra de les teoria marxista sobre les revolucions burgeses, es pot constatar fàcilment la inconsistència de qualcunes de les seves tesis.   Vegem-ho.

    És una contrasentit dir com deia En Marx que la burgesia anglesa havia substituït a l'aristocràcia com a classe dominant i alhora ''oblidar-se'' d'explicar com havia succeït aquesta revolució de ''guant blanc''.

   En Marx equipara l'aristocràcia anglesa i la francesa, com a classes marginades per la burgesia.

   Així, escrigué:  ''Per la seva posició històrica, l'aristocràcia francesa i anglesa era cridada a escriure

pamflets contra la societat burgesa moderna. En la revolució francesa del juliol de 1830, en el

moviment anglès per la reforma electoral, fou derrotada una altra vegada, encara, per l'odiat

sobrevingut. Era totalment impossible, ja, de parlar d'una lluita política seriosa. Només li

restava la lluita literària, doncs. Però en el camp de la literatura també havien esdevingut

impossibles fins i tot les antigues fraseologies del temps de la Restauració.* Per tal de guanyar-se

les simpaties calia que l'aristocràcia renunciés, aparentment, als seus interessos i que

formules una acta d'acusació contra la burgesia solament en interès de l'explotada classe treballadora'' (El Manifest, pàgina 25).

     En contra de l'esquema marxista, la realitat històrica fa ben palès que fou l'aristocràcia anglesa la que encapçalà la revolució de 1688; revolució d'on sorgí la constitució democràtica britànica que s'ha mantingut, sense canvis essencials, fins al dia d'avui.

   Tesi:  En contra del que diu En Marx, l'aristocràcia britànica continuà mantenint el seu enorme poder econòmic i polític. Els aristòcrates britànics continuaren essent la classe hegemònica del Regne Unit. Fins al dia d'avui, els aristòcrates britànics han estat presents de manera destacada en l'activitat política (Lord Churchill, en seria un exemple destacable).

    Per altra banda, de bell antuvi, els aristòcrates britànics  formaren part dels consells d'administració de la banca, de les societats financeres i de les grans companyies comercials i industrials britàniques.

   Passant a una altra qüestió, En Marx menysté la revolució americana (de la que sorgiria els Estats Units).  En Marx fa referència a ''la guerra d'independència americana'' i diu que afavorí el desplegament de la burgesia.  L'esquema conceptual de Marx queda expressat  en un missatge que va enviar als sindicats ianquis durant la guerra civil, a l'any 1869. En aquest missatge En Marx digué: '' En el missatge de salutació al Sr Lincoln amb motiu de la seva reelecció a la presidència hem expressat el nostre convenciment que la guerra civil d'Amèrica tindria una significació tan gran per al progrés de la classe obrera com la que va tenir per al progrés de la burgesia [*] la guerra de la Independència americana''

    

     La predicció de Marx sobre el futur de la classe obrera ianqui no podia ésser més errònia.

    Però, allò que interessa destacar aquí és la visió esbiaixada d'En Marx respecte de la revolució nord-americana. En Marx fa com si no se'n adonés que els Estats Units es constituí com a la primera república moderna del món. Però, per a Marx, allò realment importat era la revolució francesa  i la proclamació de la república francesa.

   En contra d'aquesta concepció marxista, es pot afirmar que la revolució francesa de 1789 fou confusa social i ideològicament.

   Si es compara la revolució americana i la francesa, es pot constatar que:

a)    Essent la pagesia era la classe social majoritària a les dues nacions, els pagesos francesos restaren al marge del procés revolucionari i, si de cas, oferiren resistència armada contra les elits parisenques.

b)     Els pagesos de Nova Anglaterra, en canvi, foren les autèntiques masses revolucionàries.

c)    Els pagesos francesos eren conservadors i no disposaven en absolut de cap projecte revolucionari. Els colons calvinistes de Nova Anglaterra, en canvi, portaven encesa la torxa republicana des de l'arribada del Mayflower al 1620.

d)        Les amples masses franceses eren analfabetes o semi-analfabetes (molts d'aquells pagesos no sabien de quin món eren). Les colònies de Nova Anglaterra, en canvi, de bell antuvi, mantenien un debat obert, assembleari, sobre la manera de fer prevaler els principis democràtics.  Aquelles colònies calvinistes s'havien dotat d'uns nivells de llibertat i d'organització social molt superior als de la pròpia Anglaterra (Una Anglaterra que era, des de 1688, la democràcia més avançada d'Europa).

e)        La república francesa proclamada a 1791 va durar tres anys; i de seguida s'imposà una dictadura militar. La república dels EUA proclamada al 1776 s'ha mantingut fins avui.

Notes crítiques a la teoria marxista de l'alienació.

          Segons l'esquema de la dialèctica marxista, la superestructura (conjunt d'institucions jurídiques, polítiques, religioses i filosòfiques) de les societats és una conseqüència  de l'estructura econòmica i social.

    

    Respecte a la religió, és prou conegut el paràgraf de l'obra de Marx ''Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel'', on es pot llegir:   «El patiment religiós és al mateix temps l'expressió del sofriment real i una protesta contra el sofriment real. La religió és el plany de la criatura oprimida, el cor d'un món despietat i l'ànima de situacions sense ànima. És l'opi del poble.».

    A un primer moment, semblava com si En Marx hagués trobat la pedra filosofal, com si s'haguessin solucionat els enigmes de la història. Així, semblava irrefutable que les societats de l'època paleolítica tenien un superestructura paleolítica, les societats agrari-esclavistes una superestructura agrari-esclavista, les societats agrari feudals, una agrari-feudal, i les societats burgeses capitalistes, una superestructura burgesa (és a dir, de sistema jurídic i polític al servei de la burgesia, de normes morals burgeses, etc).

    De bell antuvi, els moviments socials que s'enfrontaven a les Esglésies cristianes adoptaren la teoria marxista  com a la  Bíblia atea. Però, tan bon punt s'intenta aplicar la teoria marxista per a l'estudi les societats històriques concretes, la teoria fa aigües.

    Tesi: La teoria marxista de l'alienació, no fou el resultat d'un estudi positivista de les societats històriques concretes, sinó el resultat ''d'invertir'' el concepte hegelià del ''Desplegament de l'Esperit''.  Allò que ''s'havia de desplegar'', segons En Marx, era la matèria i no l'esperit.

   Vegem qualques notes d'acord amb la historiografia.

    Les societats paleolítiques tot i tenir una estructura social idèntica o quasi idèntica despleguen cultures diferenciades o molt diferenciades.

    Segons l'antropologia, les societats paleolítiques eren – o són, encara  - societats felices, majorment. Eren societats comunistes, sense propietat privada de la terra; eren societats igualitàries sense classes socials, excepció feta de la del gènere. Tot i així, totes les societats paleolítiques, sense excepció, eren religioses: a més de mantenir rituals religiosos complexos, la vida social i la familiar era regulada per la religió.

   Amb  ''Tòtem i tabú'', En Sigmund Freud va obrir el camí per a entendre la complexitat dels mites i dels rituals de caràcter religiós de les cultures prehistòriques. Es desvelava que el tòtem i els tabús eren unes superestructures imprescindibles per a la supervivència del grup social corresponent.

     Vist això, i en contra de la simplificació marxista, vegeu els enunciats següents.

   Tesi: Tot i que  les societats paleolítiques tenien una ''estructura'' semblant (apropiar-se dels productes naturals del seu entorn), les superestructures eren diverses.

    Per a considerar:  a l'època del Paleolític superior, hi havia una extraordinària diversitat de cultures (de superestructures). Les formacions socials que colonitzaven un nou territori, amb el temps,  donaven lloc a un nou poble amb una nova cultura.  La tendència de l'època era la de l'atomització social universal. Els pobles i les cultures eren a milers, a desenes de milers.

   Tesi:   Les formacions socials, i els productes culturals i les cultures són imprevisibles,  impredictibles, per tant .

   A tall d'exemples més notables:  era imprevisible que, a partir del segle X aC, les ciutats gregues farcissin de colònies les costes de la Mediterrània i de la mar Negra, colònies les quals esdevingueren ciutats, majorment. Era imprevisible que la ciutat de Milet fundés més de mig centenar de colònies.

   Era imprevisible que la petita ciutat de Roma – d'economia agrària – donés lloc a la formació de l'imperi més gran de l'antiguitat.

    Era imprevisible que unes tribus perdudes per la península aràbiga al segle VII  despleguessin l'Islam. I que l'Islam s'expandís tan vertiginosament. I que s'aixequés  l'Estat musulmà (el califat de Damasc), a l'any 760, el major Estat del món.

   Era imprevisible que els prínceps alemanys donessin suport a la reforma de Luter, contra el Papa i l'emperador En Carles.

  Era imprevisible l'odissea del Mayflower  i la posterior expansió de les colònies calvinistes a Nova Anglaterra a partir de 1620.

   Igualment, era imprevisible el desplegament d'un sistema agrari esclavista modern als EUA. I imprevisible que els esclaus fossin africans o descendents d'africans. en exclusiva.

   

   

    

   

 

   Tesi: En tot temps, els moviments socials han fet ús de la religió com a instrument de combat social. I, per altre costat, tan bon punt unes elits socials es fan amb el poder,  d'immediat fan una aliança estratègica amb la jerarquia eclesiàstica (o amb les jerarquies eclesiàstiques, en plural, si hi ha diverses esglésies reconegudes a l'Estat).

   Tesi: Els conflictes religiosos i les guerres de religió, sense excepció, són expressió de la lluita de classes que, en aquests casos, enarbora la bandera de reforma religiosa.

   Tesi: Les Esglésies cristianes fan una apologia (que és una falsificació històrica) del apostolat, de l'evangelització de l'imperi romà i de la formació de les comunitats cristianes.

     No hi va haver apostolat, ni evangelització ni primitives comunitats cristianes. No hi va haver aquestes coses, ni n'hi podia haver.

   S'ha de concloure que les Epístoles d'En Pau de Tars foren elaborades al segle IV, amb una cínica intenció apologètica.  S'ha de concloure que En Pau de Tars és una invenció i que igualment és una ficció les suposades comunitats cristianes.

    A l'antiguitat i l'edat mitjana,  no existia el concepte de llibertat de consciència de la persona. Pel contrari, allò més comú, era que les comunitats – i no els individus – prenguessin resolucions sobre un determinat tema religiós que els afectés. Així, per exemple, els visigots  - una assemblea nobles visigots – van convenir adjurar de la seva religió pròpia i ''convertir-se'' al cristianisme, a l'arrianisme, i no per arguments teològics sinó com a estratègia per a consolidar el seu poder.

      El suposat Pau de Tars conta històries impossibles d'esclaus convertits al cristianisme per voluntat pròpia. Era inconcebible que un esclau pretengués llibertat de consciència. Si de cas, els esclaus practicaven la religió del seu amo, si aquest així ho volia.

    

         La dialèctica d'En Hegel sobre el Senyor i l'Esclau és pura elucubració. Igualment gratuïta és la teoria de Marx sobre l'alienació dels esclaus. En contra dels dos pensadors, s'ha de veure que els esclaus dels latifundis romans o els dels latifundis dels Estats Units eren en esclavatge no per causa d'estar afectats  per una alienació sinó per causa de la coacció física dels seus amos.

 Com a corol·lari de l'escrit, ha de restar clar que el fet d'impugnar la ''ciència marxista'' no significa un reforç per a les ideologies reaccionàries.  S'ha de fer palès que l'opuscle pretén ésser una contribució a la lluita contra el capitalisme i a favor del socialisme revolucionari, el comunisme.

 

  

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb