El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Vicenš Villatoro ens predica la bonesa de l'Imperi.

quetgles | 30 Juny, 2012 04:57

  

                    En Vicenç Villatoro ens predica la bonesa de l’Imperi.

 

      Ens predica la bonesa de l’Imperi ianqui i la dels subimperis, el francès i el britànic.  A “La Veu de Rússia”, el conjunt imperial rep el nom de Frukus, format a partir de les sigles fr, uk i us.

    A la mort del filòsof francès Roger Garaudy, En Vicenç Villatoro aprofita l’avinentesa per fer la prèdica sobre la malesa dels totalitarismes (estalinisme, nazisme, islamisme “radical”) i a favor de la societat democràtica, en un article publicat a ARA, 25.06.2012, titulat “Garaudy i el mal del segle”.

   Segons l’articulista,  En Garaudy és un notable exponent entre els cultivadors del pensament “totalitari”, posat que va ésser un ardit seguidor del catolicisme integrista, en primer lloc, per esdevenir un furibund comunista estalinista, i finalment aterrar en l’islamisme, tot proclamant la superioritat de l’Islam respecte del judaisme i les diverses religions cristianes. Però allò que més exalta al nostre predicador és la crítica de Garaudy del sionisme i d’Israel.

  

 El nostre predicador sionista ho resumeix dient que el totalitarisme combat “el que denominaríem amb Popper les societats obertes, les democràcies occidentals, els Estats Units i Israel, la judeïtat laica, els valors occidentals”.

       Hem de suposar que amb l’expressió “la judeïtat laica” En Villatoro es refereix a les organitzacions sionistes, especialment.

    Certament, els imperis occidentals foren un bé de Déu per als sionistes. El fet que l’imperi britànic, com a potència ocupant,  administrés Palestina al 1918 va permetre als sionistes llançar les primeres grans onades de colons jueus a Palestina.

   “Estats Units i Israel”. Certament, sense el suport decidit de l’Imperi, els sionistes no haguessin pogut apoderar-se de Palestina i llançar a l’exili dos milions de palestins.

   Certament, únicament per mitjà dels crims  contra la humanitat dels sionistes i dels imperialistes fou possible que el poble palestí fos desposseït de les seves terres i de les seves ciutats (Ara els criminals planegen la judaïtzació de Jerusalem).

     Certament,  es pot dir que “els imperis d’Occident” no han tingut èxit als seus intents de portar la bonesa democràtica a les àrees “no occidentals”.  Amb l’intent de crear “societats obertes”, l’imperi francès s’esgotà fent guerres a Indoxina i a Algèria.  L’imperi britànic també es veié obligat abandonar la seva labor civilitzadora a l’Àsia i a l’Àfrica.  L’imperi ianqui, l’Imperi, ha agafat el relleu dels dos subimperis i s’ha esforçat per tal de fer societats “obertes” i aprenents dels valors “occidentals”. Per això, l’Imperi es veié obligat a moure guerra directa a Corea, al Vietnam, a l’Iraq, a l’Afganistan. Com a exemple de guerra indirecta: l’Imperi va promoure la guerra de l’Iraq contra l’Iran (1980-1988).  Semblantment, amb la intenció d’evitar el totalitarisme comunista, l’Imperi va promoure el cop d’Estat a Xile contra el president Allende.

    Actualment, amb la mateixa voluntat de defensa dels valors “occidentals” a tot el planeta, el president dels EUA, En Barack Obama, promou tot d’accions bèl·liques i tot de cops d’Estat a països d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Així mateix el president Obama, quasi cada dia, es veu obligat a autoritzar per escrit l’assassinat de persones que són una amenaça per a la seguretat dels EUA (En referència als bombardejos dels “drones” al Pakistan, Afganistan, l’Iemen i Somàlia).

    Resumint, En Popper i En Villatoro parlem de la llibertat de les democràcies “occidentals”, però s’ha de dir que en aquestes democràcies la única llibertat real és la de les elits econòmiques i socials.  I l’autèntica  llibertat de premsa és la dels magnats, personatges que són els propietaris dels mitjans de comunicació, majorment.

 

 

 

  

  

 

La guerra ideol˛gica. 92 tesis (Reediciˇ).

quetgles | 12 Juny, 2012 17:21

                          

                        La guerra ideològica. 92 tesis.

 

          Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten. En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica. També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

 

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.  Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

         Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

 

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa, La filosofia i la religió sense caretes)

).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

 

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

 

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

 

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

 

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

 

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

 

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

 

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

 

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

 

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit Luter i la revolució luterana, que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat... Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

   Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

 

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

 

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

 

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

 

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

 

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

 

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

    En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que el rearmament moral no s'ha aconseguit, però, en canvi, sí han crescut encara més els pressupostos de guerra).

   Com afirmava En Marx, les crisis econòmiques són pròpies del capitalisme. Aquesta teoria marxista s'ha confirmat a bastament per l'experiència.

En contra de la presumpció de N'Obama, la causa de la Crisi no és per ''culpa'' d'uns pocs financers ambiciosos. A la fase actual de l'economia mundial, el capitalisme s'enfronta a una contradicció insuperable: li resulta impossible fer valer la llei de ferro del capital. Ho diré amb unes altres paraules al paràgraf següent.

   La contradicció insuperable: L'acumulació de capital a mans de la banca i dels financers arriba a un punt que no troba objectius per a efectuar inversions de capital. O sigui, a l'actualitat, els financers es troben impel·lits a crear ''espais virtuals'' on poder invertir els capitals que no troben llocs d'economia real on invertir. O sigui:

   El problema no és de si hi ha pocs o molts de financers que especulen cobdiciosament i irresponsablement.

  Sembla que el sistema capitalista ha arribat a un punt on ja és incapaç de superar la contradicció entre ''els capitals virtuals'' i l'economia real.

   Es pot veure que la major part dels economistes teòrics del ''món occidental'' no tracten en profunditat l'aparició dels nous gegants de l'economia emergent. I, en especial, els fa peresa tractar sobre el gegant xinès.

    Als darrers trenta anys, la Xina ha mantingut el ritme de creixement econòmic més alt del món. Els columnistes econòmics dels mitjans no es cansen de repetir l'estúpida salmòdia que el ''miracle'' xinès es debut al baixos salaris de la mà d'obra. Aquests falsos teòrics haurien d'explicar perquè, doncs, Haití (on els treballadors tenen uns salaris miserables) no ha esdevingut una potència industrial.

Amb l'argument pragmatista, s'hauria d'afirmar que, posat que la Xina ha aconseguit el desenvolupament més elevat, llavors s'hauria de posar com a model mundial el sistema econòmic xinès.

   El Partit Comunista de Xina ha demostrat que era possible i convenient el control estricte del capital. El PCX ha posat el capital al servei del interessos de la nació.

   A destacar: A partir del 1980, l'estratègia del PCX contra el domini imperial dels Estats Units es va centrar en guanyar la cursa econòmica de manera discreta i abandonant la bandera de la revolució comunista mundial.

    L'estratègia del PCX ha resultat genial; ha aconseguit que els capitalistes del ''món occidental'', temptats per la cobdícia, hagin fet inversions de capitals de xifres astronòmiques, cosa que ha fet possible l'acceleració del desenvolupament xinès. Sembla una història impossible, però és la realitat: La cobdícia del gran capital ha impulsat el creixement de la Xina, com a gran potència econòmica mundial.

   Al moment present, avançant-se a les previsions més optimistes, la Xina és a punt d'esdevenir la primera potència econòmica mundial.

   El triomf econòmic de la Xina i de les grans economies emergents significa la fi de l'Imperi ianqui i l'inici d'un món multipolar.

La ''premsa lliure'' de cada vegada mÚs al descobert.

quetgles | 11 Juny, 2012 05:41

  

       La ''premsa lliure'' de cada vegada més al descobert.

  

 

''La manipulació permanent i les guerres anunciades'',  es titula l'article de Na Vicky Peláez publicat a l'agència russa de notícies Novosti, article on s'explica  el grau de corrupció de la denominada ''premsa lliure''.

 

 

   L'article de Na Vicky Peláez publicat a ''RIA Novosti'', 8.06.2012, s'ha reproduït a més de tres mil mitjans de comunicació - agències, diaris, webs d'organitzacions -, amb la qual cosa es fan palesos els punts febles de la maquinària de propaganda ''occidental''.

 

   Respecte al tema, com he fet en altres articles, aprofito l'avinentesa per a denunciar la pràctica mediàtica dels mitjans catalans (majorment propietat dels magnats), dedicats a escampar fum informatiu en funció dels interessos criminals de l'Imperi.

 

    Per llegir l'article de referència en català, premeu la web

La manipulació permanent i les guerres anunciades per l'imperi.

 

L'article personal catalÓ (Revisat).

quetgles | 10 Juny, 2012 06:11

 

L’article personal català (Revisat i ampliat el post de 1910).

 

 

 

   Segons la lingüística, el català és una de les llengües més poderoses i creatives com a instrument d'expressió.  Els lingüistes catalans assenyalen que  el català ha desplegat recursos originals i esplèndids per a superar dificultats i limitacions lingüístiques.

   Un dels recursos més notables de la llengua catalana és l'ús de l'article personal; a saber, ''En'', com a article personal masculí, i ''Na'', com article personal femení.

   S'ha de saber que l'article personal no és dóna les la resta de llengües romàniques, excepció feta del portuguès, llengua que en fa un ús parcial i limitat de l'article personal. 

 

    Segons ho defineix l'Institut d'Estudis Catalans: 

 

''En la major part dels dialectes catalans es fa servir un article davant dels noms de per­sona en els contextos informals. L’article en/na és l’article personal més representatiu, i en el català de les illes Balears s’utilitza de manera exclusiva, tant per a noms masculins com femenins, mentre que en el català central s’empra juntament amb l’article el/la. Tradicional­ment, en el català central s’usa en davant dels noms masculins que comencen per consonant i el davant dels noms masculins que comencen per vocal (amb l’article apostrofat, és clar). En el cas dels noms femenins, es fa servir normalment la, en forma plena o apostrofada, segons escaigui. Així, un parlant del català central escriu en Roger, l’Enric, la Maria i l’Aina. En les darreres dècades s’ha observat, especialment en els parlars més urbans, com el de Barcelona, la substitució de l’article en per el en els noms masculins que comencen per consonant. Pel que fa al català occidental, a la meitat nord es fa servir oralment la forma lo per al masculí, i al País Valencià no es fa servir cap article davant dels noms de persona, encara que sí que s’utilitza sovint el/la amb els sobrenoms''.

   

    Respecte a l'ús de l'article personal català, ens trobem en una dicotomia: Per una banda, els lingüistes donen per correcte l'ús de l'article personal als escrits literaris, i a la llengua escrita, en general; però, alhora, els directors de política lingüística sovint proposen limitar l'ús de l'article personal.  Així l'IEC mateix proposa aquesta limitació, dient, a continuació del paràgraf anterior:  '' Encara que, en català, l’ús de l’article personal no es considera en cap cas un vulgarisme (com ocorre en l’espanyol), sí que denota un context de familiaritat. Per això, no l’hem de fer servir amb els personatges històrics ni amb els personatges importants, especialment si no són catalans. Així, doncs, no hem de dir en Darwin o en Newton, com podem trobar escrit de vegades, sinó Darwin o Newton, sense cap article. En el cas de personatges catalans, podem usar l’article si en parlem dins d’un context de familiaritat o col·loquial: en Margalef va ser professor meu. Els personatges de ficció, en canvi, porten article com els noms catalans: en Jack, la Susan.

Històricament, l’article en/na ha tingut un altre ús com a tractament de respecte, sobretot en relació amb els personatges històrics catalans. En aquest cas, es tracta d’una fórmula de cortesia, com pot ser senyor (de fet, en/na provenen del llatí dominus, que significa ‘senyor’), per bé que la inicial de l’article s’escriu en majúscula. Aquest ús arcaic no s’ha de confondre amb el de l’article personal habitual. El podem fer servir en casos com El rei En Jaume i Na Violant d’Hongria, però és més recomanable prescindir-ne: El rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria. En el cas de persones contemporànies, hem de fer servir senyor/senyora (o no res) allà on l’espanyol empra Don/Doña i l’anglès usa Mister/Mistress: El senyor Ricard Guerrero és el secretari científic de l’IEC / Ricard Guerrero és el secretari científic de l’IEC''.

 

  Si ens atenim al principi general de la lingüística, hem de dir que el llenguatge oral, la llengua parlada, constitueix la veritable realitat de la llengua. Que són el conjunt de parlants d'una llengua determinada els qui creen i recreen la llengua (o els qui la fan entrar en decadència).  Que la llengua escrita i les seves normes gramaticals sempre és un intent d'acomodació a la llengua real, a la parlada.

 

 

Amb la situació de prostració actual, l’ús de l’article personal català a la llengua escrita ha esdevingut minoritari, en especial a la premsa en català, on l'article personal quasi no és present.

 

   L'IEC - i els centres de direcció lingüística, en general - dona a entendre que l'actual utilització de l'article personal és una conseqüència del procés d'evolució lingüística pròpia de la llengua catalana. 

 

   Però, al meu entendre,  aquesta conclusió de l'IEC no és el resultat d'una investigació científica, sinó una concessió als dominadors.

 

   Tesi: La no utilització de l’article personal català no és el resultat d’un procés d’evolució normal de la llengua catalana, sinó per causa de la incidència negativa de factors violents extralingüístics promoguts pel nostre enemic.

    (factors de violència, tant grans que feren que els Peres de Mallorca esdevinguessin Pedros, i les Peretes, tan típiques, desapareguessin).

    

 

   Els dirigents de l'IEC ens diuen que poden fer servir l'article personal a la manera clàssica, i que és correcte dir  El rei En Jaume I, però que ''és més recomanable dir El rei Jaume I'', a la manera que ho ''aconsellarien'' els nostres enemics.

 

    ''El Portal lingüístic de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals'' aconsella també l'ús restrictiu de l'article personal (Per cert que ''ignora'' l'article personal usat a les Illes).

 

     En contra de les valoracions i de les recomanacions d'aquestes dues institucions, allò que resulta evident és que l'ús de l'article personal català es mantén viu fins al dia d'avui a la major part dels dialectes catalans. I que l'ús  dels articles ''En'' i ''Na'' és total entre els catalano-parlants de les Illes.

 

   A considerar:  Si en les seves converses habituals,  els   mallorquins fan ús de l'article personal aplicant-lo a noms de personatges famosos, queda clar que ho fan de manera espontània. O sigui sense ''imprimir familiaritat''.  Així, allò comú en aquestes converses és que es digui Na Marilin Monroe, En Darwin, N'Obama, En Marx, Na Mercè Rodoreda, En Pujol, En Rajoy...(Per posar un esemple, En Miquel Bauçà, a Els estats de connivència,  fa un ús tradicional de l'article personal, i així l'aplica a grans personatges com són En Shakespeare, En Goethe, En Kant, En Rousseau, En Freud...i a d'altres).

   

 

   Es pot veure que l’ús de l’article personal era general i molt remarcat a l’època de la Catalunya independent. "Les quatre grans cròniques" dels grans reis catalans són un esplèndid mostrari de l’ús de l’article personal; a les cròniques, es van succeint els noms dels reis i dels personatges sempre precedits de l’article personal ''En/Na'', a la manera com s'usa actualment a les Illes; així, al "Llibre dels feits" d’En Jaume I, són comunes expressions com "el Rei En Jaume”, o "el Rei En Jaume I", "En Guillem de Montpeller", "lo rei en Pere", "N' Agnès", “En Simon de Monfort", "N’Arnau de Castellbó".  En Pere el Ceremoniós (a la Crònica) es refereix a ell mateix dient ''nós, el rei En Pere''.

   També es pot constatar que, a l’època (de recuperació) anterior al 1936, la majoria dels grans escriptors catalans feien ús de l’article personal (En Josep Pla utilitzava la variant ''en/la''). 

 

   Tesi:  S'ha d'entendre que l'actual article personal femení, ''la'', del dialecte de la Catalunya central, és una greu concessió a la pressió de l'enemic. 

 

   Tesi: La versió última de l'article personal, ''el/la'' és, de fet, una declaració de rendició;  significa la liquidació de l'article personal català, al cap de mil anys d'existència.

 

   A l’època contemporània, la major part d'escriptors clàssics fan ús de l'article personal. Per citar qualques noms d’autors fidels: Víctor Català, Bertrana, Puig i Ferrater, Salvat-Papasseit, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Espriu, Martí i Pol, Miquel Bauçà...

 

  L’article personal és un potent recurs lingüístic engegat pels parlants catalans de fa molts de segles. Al meu parer, s’ha de recuperar el seu ús (Si s'aconsegueix treure de sobre l'opressor).

 

    Tot seguit, exposo uns quants exemples  que posen de relleu les avantatges de l'ús de l'article personal català.

 

    Exemple 1:  Els catalano-parlants  distingim clarament  ''Ara ve Nadal'' de ''Ara ve En Nadal''.  A la primera expressió ens referim a una festa del calendari, i a la segona, a un home que té el cognom de Nadal.

 

   Exemple 2. L'article personal català fa possible distingir el gènere dels cognoms i dels malnoms, amb la qual cosa s'aconsegueix fer més àgil el discurs lingüístic. Així, respecte d'una persona coneguda de cognom ''Serra'', els catalans podem dir ''En Serra'' o ''Na Serra'', segons sigui el gènere de la persona. I si és respecte a un malnom, la mateixa cosa:  podem dir ''Ha vingut En Capbaix'' o ''Ha vingut Na Capbaix''  (''Capbaix'' és un mal nom comú a Porreres).

 

Exemple 3. Si un diu "la promesa de Montserrat no s’ha acomplert", es pot entendre que es refereix al monestir de Montserrat o bé a una persona que es diu Na Monserrat. L’expressió amb l’article personal anteposat al nom evita el dubte; o sigui, en bon català, s’hauria de dir "Monserrat" referit al monestir, o "Na Monserrat" si es referien a una dona amb aquest nom o cognom.

 

 

 

   Exemple 4. El català és farcit de cognoms i malnoms que són derivats de noms de lloc, d'accidents geogràfics, de noms de vegetals i d'animals, de noms d'oficis i noms d'eines, de noms de coses materials;  també hi ha una gran deriva d'adjectius qualificatius de molt diversa mena.

     Amb l'ús del l'article personal, els catalans aconseguim seguretat i precisió en el llenguatge. Així, distingim entre ''Terrassa'' (ciutat) i ''En Terrassa'' o ''Na Terrassa'';  o entre ''el coll'' o ''El Coll'' i ''En Coll''; o entre ''colom'' i ''En Colom''; o entre ''badia'' i ''En Badia'';  o entre ''guardiola'' i ''En Guardiola''; o entre ''verd'' i ''En Verd''; o entre ''amorós'' i ''N'Amorós''; o entre ''fuster'' i ''En Fuster''.

 

    Comentari final: Si al temps de màxim esplendor de la Corona d'Aragó, els dirigents i els gramàtics decidiren fer ús de l'article personal tot i aplicant-lo als noms de les persones més distingides o més il·lustres  s'ha d'entendre que prengueren la decisió d'una manera meditada i solemne.

 

La moral i la veritat (Reediciˇ).

quetgles | 05 Juny, 2012 10:03

  

             La moral i la veritat. De Hume a Rorty. El capitalisme criminògen.

 

   Aquest escrit pot ésser considerat com una continuació del que vaig publicar amb el títol de ''Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La fal·làcia positivista''.

   Aclariment: Amb la intenció de no distreure el lector respecte del tema principal, he evitat aquí fer referència a les filosofies que fan negació del plantejament moral humeà. O sigui, no faré plantejaments generalistes respecte de la filosofia d’En Marx ni de les filosofies irracionalistes, com la d’En Nietzsche, per exemple.

   Dèiem que "l’emotivisme moral" havia passat a formar part de la ideologia hegemònica a les societats on havien triomfat les revolucions democràtiques. I que "l’intel·lectualisme moral" havia restat derrotat i marginal.

   Resta clar: A les societats democràtiques es dóna per inqüestionable que les normes morals - i les lleis, per tant – responen a la voluntat de la majoria dels ciutadans; i que aquesta voluntat és moguda pels sentiments.

   En Hume "demostrava" que no hi havia veritats morals, sinó sentiments morals. Podria semblar que la tesi d’En Hume era definitiva per a la ideologia democràtica.

  Però jo crec que és urgent i necessari revisar el plantejament de Hume sobre la qüestió de "la veritat" en relació a la moral.

Per suposat, s’ha de rebutjar la pretensió de Marx d’elaborar "una ciència moral al servei del proletariat". En tot moment, els marxistes sempre es plantegen quina ha de ser la praxi "correcta" (és a dir, científica) davant un conflicte moral o social de la societat capitalista o de la societat socialista ''en construcció'', com si no fos possible la divergència al si de ''la classe obrera''.

   Els conflictes morals que brollen de continu a la societat no són una pura confrontació d’emocions.

   Tesi: Els conflictes morals es manifesten com a conflicte ideològic, en el sentit que els contendents fan ús dels conceptes de veritat i falsedat. O sigui,

   El conflicte moral social desplega discursos antagònics que pretenen demostrar la veritat de la afirmació moral pròpia i la falsedat del discurs de l’adversari.

   En Hume i els filòsofs positivistes mostren una gran preferència per posar exemples morals referits a la vida quotidiana, a la manera d’un exercici d’introspecció. També els complau posar exemples de personatges de la història com a prova de l’argument sobre la teoria moral de que tracten. Però, a diferència dels seus plantejaments, allò que podem observar són conflictes morals entre individus entre sí, o entre grups socials, o d’un individu contra la societat.

   Els diaris en van farcits d’aquests conflictes. I podeu observar que, com vaig dient a la tesi, els mateixos diaris també porten un farciment de discursos morals en relació al conflictes succeïts.

   Podeu veure un llistat d’exemples de conflictes morals molts comuns en l’actualitat:

    Exemple número 1. La direcció d’un centre escolar que prohibeix cobrir-se amb el vel a una alumna mahometana. Aquest conflicte encén un ample debat al mitjans de comunicació. Fan la seva aparició tot de discursos morals sobre la llibertat de portar símbols religiosos.


  Exemple número 2. Una dona diu que ella ''és racista, però del moro''; o sigui, declara el seu sentiment de rebuig a la presència de musulmans; i, com era d’esperar, també declara que s’oposa a l’obertura de mesquites. A resultes d’això, els mitjans s’ompliren de discursos sobre el racisme i sobre la llibertat religiosa.


   Exemple número 3. Un individu d’extrema dreta va matar un jove manifestant d’esquerres. I, tot seguit, brollaren tot de discursos morals sobre la intolerància i el tractament que s’ha de fer sobre l’extrema dreta.


    Exemple número 4. Un home que assassina brutalment a la seva esposa. La premsa manté un debat inacabable sobre la violència masclista.


   Exemple número 5. En Jaume Matas, expresident del govern de les Illes Balears, ha sigut imputat per corrupció. A resultes d’això, com era d’esperar, s’inicià un altre debat inacabable sobre la moral, la política i la corrupció.


   Exemple número 6. Com a conseqüència de la denúncia dels crims de pederàstia dels capellans catòlics (A destacar que les denúncies s’iniciaren als Estats Units), els debats sobre els crims sexuals, la impunitat dels mossens pederastes i la responsabilitat de Jerarquia catòlica omplen tots els mitjans.


   Exemple número 7. Al discurs d’investidura, el president dels Estats Units, Barack Obama, va declarar: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement, com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat de qualcuns''. Segurament el debat sobre economia i responsabilitat moral és el que més espai ocupa als mitjans. Els arguments i teories sobre capitalisme, política, moralitat i justícia són un contínuum a tots els mitjans del món.


    Exemple número 8. S’ha descobert una presó secreta a Bagdad. Segons informa la premsa el grau de inhumanitat d’aquesta presó supera l’escàndol de la de Abu Ghraib. En aquest cas, els mitjans han debatut amplament sobre violència, brutalitat, desviacions sexuals, tortura, guerra, etc.

Intentaré demostrar que el desplegament teòric que fan els positivistes lògics és un exercici bastant inútil i, a més a més, serveix d’instrument als qui aposten per l’irracionalisme moral. Però abans he de fer referència al Pragmatisme, el corrent filosòfic més pròpiament ianqui, una filosofia que és sens dubte la que dóna un suport teòric més decidit al ''American way of life'', o sigui, en defensa de la bonesa del sistema capitalista.
Dit breument, el plantejament pragmatista fa: per tal de no caure dins l’escepticisme i el relativisme moral, s’ha d’afirmar l’empirisme radical i alhora la veritat moral. La veritat moral no seria el resultat de cap elucubració racionalista (S’ha de rebutjar En Descartes) sinó de la bonesa de la pràctica social. La demostració de la veritat d’una norma moral vendrà determinada per la bonesa – o malesa – social que crea o pel grau de felicitat que proporciona als individus que la segueixen.
De bell antuvi, ja es va assenyalar la inconsistència de la verificació pragmatista. En efecte, es pot constatar que totes les religions es presenten com a veritat i com a felicitat. Per a superar aquest relativisme els pragmatistes ianquis van desplegar un sòlid sistema de quantificació material de la bonesa moral. Aquells filòsofs ianquis acomodaven al seu sistema filosòfic la ideologia dominant a la societat, una ideologia que era marcadament pragmatista; o sigui, de la ideologia pragmatista dominant va sorgir el Pragmatisme.
En referència al tema, passo a transcriure uns paràgrafs del post Peirce, James, Dewey, que fan així: '' Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.
Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.
La primera, el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.
La segona, l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.
I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat. Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.
Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana. Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda, els pensadors que discreparen - o discrepen - de la ideologia dominant tingueren - o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.
D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units. Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses ''. (Fins aquí la transcripció).
Vegeu la meva tesi: L’elit econòmica i social de finals del segle XIX aconseguí introduir els valors del capitalisme com a valors morals propis de la societat nord-americana. O sigui, declarava la nova moral ''capitalista'' com a hereva dels valors republicans ianquis i de la moral calvinista ianqui.

Tesi: La manca d’una oposició sòlida, i la feblesa de les minories crítiques contra la ideologia hegemònica ianqui, va comportar la creació d’un monolitisme ideològic que perdurà fins avui; monolitisme, en el sentit que és equivalent a una mena de totalitarisme; monolitisme, que no tolera les crítiques, i que declara traïdors als qui s’atreveixen a lluitar contra la ''American way''.

Un dels majors escàndols del totalitarisme ianqui fou el relacionat amb l’exili d’En Charles Chaplin. Vegeu el que diu la Viquipèdia: ''El 17 de setembre de 1952, el fiscal general dels Estats Units va donar instruccions al departament d'immigració per retenir Chaplin, la seva dona i alguns dels dels seus fills, quan viatjaven a bord del Queen Elizabeth per assistir a l'estrena de Llums d'escena a Europa fins que les lleis nord-americanes decidissin si havia de ser expulsat del país. El van acusar formalment de pertànyer al Partit Comunista, així com de greus delictes contra la moralitat i de formular declaracions que demostren una actitud hostil i de menyspreu cap al país gràcies a la hospitalitat del qual s'ha enriquit. Chaplin va decidir quedar-se a Europa i fixar la seva residència a Suïssa''.

Tesi: Des de la Guerra II, el sector neoconservador és el majoritari dins les elits econòmiques i socials ianquis, la qual cosa determina l’hegemonia de la ideologia neoconservadora dins la societat nord-americana (Ideologia neoconservadora ianqui: es pot definir com una mescla d’afirmació de la bonesa del capitalisme ianqui i de la moral calvinista (moral puritana actual, suposadament hereva de la de ''La declaració del May Flower'', de 1620)).

Tesi: Les conseqüències de l’aplicació de la moral neocon són devastadores per a la societat nord-americana i per a la resta del món que en surt afectada.

Tesi: El totalitarisme neocon dominant a l’Imperi combina la mescla explosiva: l’exercici del doble llenguatge moral i la corrupció moral de les elits i els seus clients. Doble llenguatge: per una banda es proclama la voluntat d’establir el regne cristià proclamat pels ''Pares Fundadors'', i, per l’altra, les elits fan un exercici continu de pràctiques capitalistes (pràctiques, moltes d’elles ocultes o secretes), les quals no tenen res a veure amb la moral cristiana proclamada.
El resultat és el sorgiment d’una societat enfollida – la ianqui – on funcionen dos llenguatges morals contraposats i dues pràctiques morals també contraposades.

Els dos llenguatges morals contraposats: Per un costat, es proclama l’imperi de la moral cristiana i la bonesa de la direcció moral de les Esglésies reformades (en especial, de les calvinistes), i, per l’altre costat, es fa efectiu el llenguatge ocult de les elits capitalistes, llenguatge ocult que fa negació de la moral oficial proclamada; llenguatge ocult que és la negació dels valors cristians i dels valors republicans. O sigui, es declaren cristians i juren fidelitat a la democràcia, però allò que fan es saltar-se ''els manaments de la llei de Déu''; i, de manera oculta, promouen la negació de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat.

Les dues pràctiques morals contraposades provoquen l’erupció de tot tipus de monstruositats socials; provoquen el caos social i l’infern social per a les classes socials més desvalgudes (On diu que hi ha 40 milions persones que no tenen accés als serveis sanitaris bàsics). Alhora, els cristians de les elits exhibeixen un tipus de vida hedonista i elitista, com si aquest món fos l’Edèn mahometà.

Caos i infern: tota la població es sotmesa a vigilància moral, i a una especial vigilància del seu comportament sexual fins a extrems inversemblants.

Els neocons i les Esglésies reformades han establert un Panopticon, versió ianqui de la Inquisició catòlica.

L’explosiva combinació moral dels neocons ha arribat a un estadi de criminalització creixent dels ''pecats morals''. És a dir, no solament es fan les campanyes de propaganda de la moral cristiana puritana, sinó que alhora s’incrementen les mesures de vigilància i les lleis de penalització. O sigui, els pecats esdevenen delictes, i el perdó dels pecats és substituït pel compliment de les penes, majorment, de presó.

Com explico als meus escrits, els Estats Units és un Estat criminogen, per causa que desplega una legislació de cada vegada més repressiva i més violenta. Criminogen, en el sentit que és l’Estat on es produeixen, de molt, més delictes penals; criminogen, perquè també bat el rècord mundial de població reclusa (quasi tres milions de reclusos).

Fetes aquestes consideracions sobre la societat nord-americana moderna, haurem de veure que els filòsofs ianquis – els més coneguts -, majorment, elaboren teories en suport del totalitarisme ianqui; o sigui, no aconsegueixen trencar el domini ideològic de l’elit capitalista ianqui.

Després de la II Guerra, les universitats nord-americanes van produir un gran nombre d’intel·lectuals que són classificats com a filòsofs (Podeu veure les llargues llistes de ''filòsofs nord-americans'').
Si bé als centres universitaris va triomfar el cultiu de la Filosofia analítica (Essent En Quine i En Wittgenstein autors influents), a la manera d’En Hillary Putnam i de John Lewis, per citar uns noms, la ideologia pragmatista i el prestigi social dels filòsofs pragmatistes va continuar essent hegemònica dins el panorama intel·lectual nord-americà.
Dintre aquest panorama, el Pragmatisme, finalment, ha d’ésser considerat el corrent filosòfic dominant (En Richard Rorty, en seria un exemplar destacat).
Fet aquest esquema, puc fer la següent tesi:

Tesi: Posat que les classes treballadores ianquis no han aconseguit trencar el monolitisme de la ideologia imperant, la filosofia ianqui, en conjunt, no fa sinó reforçar la ideologia de l’elit capitalista.

Certament que hi ha filòsofs que fan denúncia del sistema, com ho fa En Noam Chomki, però el totalitarisme ianqui margina i condemna els intel·lectuals ''unamericans'', com fou el cas d’En Charles Chaplin, Malcolm X, Emma Goldman, Martin Luther King i, com a gran precedent, a Thomas Paine.

Per una banda, els positivistes i els analítics, majorment, fan un discurs moral que nega validesa a les crítiques socials i, per tant, fan de mur de protecció ideològica al capitalisme. Així mateix, es pot veure que En Karl Popper, en contradicció amb els seus propis principis analítics, va escriure una apologia ''ingènua'' del sistema capitalista, ''La societat oberta i els seus enemics'', 1945.

I, per altra banda, el pragmatisme actual segueix la petja dels clàssics – Peirce, James i Dewey –: considera que ''el lliure mercat'' ha demostrat d’una manera ''pràctica'' la seva superioritat econòmica i social.
De bell antuvi, els pragmatistes centraren la seva tasca a la recerca d’arguments a favor de les creences religioses (De les cristianes de les Esglésies reformades, en especial).
Actualment, En Richard Rorty fa una filosofia que nega la filosofia com a disciplina i postula com a ''jocs humans'' que han demostrat ésser ''útils'' a la humanitat: la ciència, la poesia (o literatura) i la religió.

Arribats aquí, torno al plantejament inicial. Exposaré els meus arguments per fer veure la necessitat de superar l’escepticisme inicial d’En Hume, i per fer veure la inconsistència de l’escepticisme positivista.

Cal tenir ben present que En Hume elaborava els seus escrits sota la hostilitat de l’Església anglicana (A qualque moment el volgueren processar acusant-lo d’heretgia). Vull dir amb això que, segurament, En Hume hagués estat més crític respecte a l’Església i els valors morals cristians, cas de disposar de més llibertat.

En contra de l’escepticisme moral del Positivisme i del Neopositivisme, faig la següent tesi:

Tesi primordial: S’ha de distingir entre ''sentiment moral'' i ''argument moral''. Els sentiments morals no són racionals i, per tant, no se’ls pot aplicar valors de veritat; els arguments morals, en canvi, són proposicions i, per tant, responen als valors de veritat.
Una teoria moral és un conjunt d’arguments i es dirigeix a la raó dels individus als que es dirigeix la teoria concreta.

La ciència lògica fa saber que les expressions de sentiments no són proposicions; així quan un hom expressa un desig, una valoració o dóna una ordre no es pot dir si són vertaderes o no. Però, tan bon punt un home fa una argumentació moral, aquesta pot ésser considerada vertadera o falsa.

Casuística:

Dir ''Hem de ser respectuosos amb les creences religioses'', com fan, per exemple, En Moore, En Popper i En Wittgenstein, és expressió d’un sentiment, no té valoració de veritat o de falsedat. Però sí podem afirmar com a veritat que aquests pensadors amb la seva expressió ''hem de ser respectuosos amb les creences'', de fet, feien seu l’escut positivista; vull dir,

Tesi: Que un filòsof doni per suposada la respectuositat de les creences religioses ho podem considerar com una oferta de treva ideològica a favor de les religions i de les Esglésies.

Si donessin per bo el plantejament positivista, llavors hauríem de concloure que la moral no és possible com a ciència, i que, per tant, la posició de l’home savi seria el relativisme i la tolerància.

Tesi: L’individu humà es mou en la seva relació social des d’una determinada ideologia, i es troba sempre dins una societat dividida en classes i sacsejada pel conflicte de classes i pels conflictes ideològics. En conseqüència,

Tesi: L’individu es troba llençat dins aquest món de conflictes, i, des de que té ús de raó es veu obligat a prendre resolucions morals; es veu obligat a decidir el seu comportament moral i, també, a elaborar el seu ''discurs moral''.

Tesi primordial: A cada moment històric, es donen grans accions que afecten en gran manera els diversos grups socials.

Vull dir: A cada moment històric, esclaten grans conflictes socials - que són morals, alhora – que afecten la moral del conjunt de la població.

Vull dir: Resten de cada vegada més inútils quan no estúpides les suposades investigacions lògiques – de la Filosofia analítica – sobre el llenguatge moral i la Moral.

Vull dir: A cada moment, la societat - i els individus i grups socials – s’han d’enfrontar a fenòmens socials emergents als que s’ha de donar una resposta que és plena de sentit moral.

Tesi primordial: El debat moral – i el conflicte moral – prové dels conflictes socials. O sigui, la realitat moral radical i primera són els esdeveniments que trasbalsen la vida social a cada moment.

Tesi: Allò que diem ''moral'', en realitat, seria el resultat d’un procés que es desplega a tres nivells.

Primer nivell: Es dona una ''realitat moral'' primera que és l’acció dins la societat d’un individu o d’un grup.
Segon nivell: Els mitjans de comunicació (cadascun segons la seva ideologia) donen la seva versió del succeït moral, i, alhora, aporten la interpretació del succeït (és a dir, aporten un ''discurs moral'', d’acord amb la ideologia del mitjà).
Tercer nivell: Els centres poder, però també els individus, no només prenen posicions ideològiques respecte del succeït, sinó que també, si poden, emprenen qualque tipus d’acció a favor o en contra del succeït. Per suposat, els ciutadans corrents, tot i que també es posicionen, en la major part de succeïts, no tenen possibilitats d’intervenir.

Per posar un exemple, faig referència a un cas que ha tingut una gran difusió: L’escàndol dels abusos sexuals a 200 nens sords d’una escola de Wisconsin (Estats Units).

El primer nivell: La ''realitat moral'' fou la cadena d’abusos sexuals d’En Lawrence Murphy, mossèn d’una escola per a nens sords de l’Estat de Wisconsin. Durant 20 anys, entre 1950 i 1970, anà cometent els abusos impunement.

Segon nivell: Els mitjans de comunicació informen del cas dels abusos d’En Murphy i aporten tot de valoracions i de ''discursos morals''. En aquest cas, l’escàndol moral és doble: el primer escàndol és que el capellà actués impunement, i el segon escàndol, que el cas no s’hagi fet públic fins 40 anys després (Bé, un escàndol relatiu, aquest del silenci sobre el cas. Relatiu, perquè molta gent d’esquerres, des de sempre ha denunciat la corrupció moral de l’Església catòlica. Relatiu, perquè sabem que a Catalunya i a Espanya els mitjans continuen sota les normes franquistes de silenciar els crims de l’Església catòlica, i els crims sexuals, en especial).

Tercer nivell: Quan esclatà l’escàndol, En Lawrence Murphy feia temps que era mort. Ni els centres de poder ni els particulars pogueren emprendre accions contra el pederasta. Però sí pogueren exigir responsabilitats a la Jerarquia catòlica. Aquesta exigència de responsabilitats s’ha d’entendre com una ''realitat moral'', com un altre succeït, el qual torna a desfermar un altres procés moral de tres nivells o baules.

Així, els processos socials relacionats amb ''el cas Murphy'' posen de manifest altres accions morals d’individus i de col·lectius, les quals accions passen a ésser ''realitats morals'' o ''fets morals'', és a dir, el primer nivell de la cadena de les tres baules.

Segons això, aquesta nova ''realitat moral'' o ''succeït moral'' seria l’activitat moral que va desplegar el cardenal responsable de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el qual, en aquella època era En Joseph Ratzinger, l’actual Papa En Benet XVI. O sigui, es pot posar com a exemple de ''realitat moral'' en el cas que es doni per certa la versió segons la qual En Ratzinger, coneixedor de les malifetes d’En Murphy, va decidir aturar la proposta d’expulsió del sacerdoci. Així es donaria la realitat moral que podríem anunciar dient que En Ratzinger no processà En Murphy i mantingué en secret els crims del mossèn; a més a més, va tolerar que el traslladessin a una altra diòcesi, a unes altres escoles d’infants, de manera que En Murphy va poder continuar ''fent de les seves''.

Primer nivell: La ''realitat moral'' és formada per les decisions morals que va prendre En Ratzinger en relació al ''cas Murphy''.

Segon nivell: Els mitjans de comunicació informen sobre la implicació de Joseph Ratzinger en l’ocultació dels crims pederastes, i, alhora, esclata un debat de proporcions universals sobre la responsabilitat d’En Ratzinger.

Tercer nivell: Diversos centres de poder actuen. Així, s’inicien tot de demandes judicials contra els responsables de l’Església catòlica. Així mateix, han aparegut individus i grups que s’han atrevit a demanar el processament del Papa En Benet XVI.

Si els successos morals (els quals són a milers diàriament) alimenten la permanent guerra ideològica, llavors resulta inútil i ridícula la postura d’inhibició de la Filosofia analítica. Per aclarir aquesta afirmació, exposo aquí uns paràgrafs del meu escrit a la web Wittgenstein, filosofia, mística. : '' En Wittgenstein tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes - els filòsofs - es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees. En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic. Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica? No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes. Necessàriament hem de suposar - jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública, de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada.'' (fi de la cita).

Arribats aquí, i explicitat el rebuig al positivisme i a les
filosofies que postulen l’abstencionisme moral, passo a fer un seguit d’enunciats radicals (''radicals'', en el sentit que serien les arrels de tot el desplegament teòric exposat)

   Tesi: El debat moral (o la guerra ideològica sobre una qüestió moral) esclata a partir d’un ''succeït moral''. Majorment, el debat es centra sobre la veritat o la mentida dels ''succeïts'' que s’han fet públics.


    Així, per exemple, la mort violenta del periodista En José Couso a Bagdad, a 2003, mentre cobria la informació de la guerra, va esdevenir un ''succeït moral'', des del moment que, fet públic el succés, aparegueren dues versions contraposades dels fets. Segons la versió oficial del Govern nord-americà, la mort d’En Couso fou un ''dany col·lateral'' (Els soldats ianquis haurien obert foc pensant que els càmeres eren una amenaça); i, segons la versió de la família d’En Couso, fou un assassinat, un acte criminal, una ''malesa moral''.

   Tesi: Els homes (i els filòsofs) disposen de capacitat intel·lectual suficient per conèixer i valorar els ''succeïts morals''. Els homes, de fet, contínuament, aconsegueixen establir la ''veritat moral'' respecte de molts de succeïts morals.
    Així, per exemple, el debat moral obert sobre la veritat o mentida d’uns succeïts amb relació d’En Marcial Maciel, el fundador dels Legionaris de Crist. Finalment, resplendí la veritat, que En Maciel era un pervertit abusador sexual de menors i un falsari. Els Legionaris de Crist, la Cúria de Roma i En Benet XVI, ho han reconegut així. El debat s’acabà; ès a dir que quedà establerta la veritat moral, i aquesta veritat ha passat a ser una veritat històrica universal.

    Tesi: Tot i les grans maquinàries de propaganda (en el sentit que propaguen mentides) que munten les elits capitalistes o els administradors del Poder dels Estats (i, en especial, els administradors del Poder de l’Imperi ianqui), la falsedat es veu obligada a mantenir-se a la defensiva, i, la veritat, dins un món de cada vegada més comunicat, avança inexorablement.
   Per citar un exemple: Desapareguda la URSS, el succeït ''Les Fosses de Katyn'' (la massacre dels oficials de l’exèrcit polonès per ordre de N’Stalin) va passar a ser una veritat històrica universal.
    I un altre exemple que mostra un succeït que encara no té acceptació universal: Els Governs turcs neguen de manera vehement el suposat genocidi de la població civil armènia fet per l’exèrcit turc al 1918.
    Un altre exemple que és en debat ideològic permanent: Segons la propaganda de les elits capitalistes (és a dir, segons la major part dels mitjans de comunicació del món) els països del ''Tercer Món'' que no aconsegueixen un desenvolupament satisfactori es perquè no apliquen correctament les normes capitalistes, i per causa d’una l’espoliació capitalista. I, per l’altre costat, els governs dels països que porten una política econòmica que qüestiona el predomini del capital (i els mitjans crítics o anticapitalistes), com són, els de Venezuela, Bolívia, Equador, però, també, els de l’Iran i de la Xina, produeixen tot de materials ideològics segons els quals l’estancament dels països d’Amèrica llatina i de l’Àfrica es degut a que estan sotmesos a la política d’espoliació econòmica capitalista.

Per suposat, no s’ha de caure dins una mena de ''teleologia moral''; o sigui:

  Tesi: La veritat moral és el resultat d’una lluita, i d’una lluita de classes socials. La veritat moral no és una aspiració metafísica a la manera d’En Plató.

   Tesi: La veritat moral no és el resultat d’una investigació d’un savi. La veritat moral és el resultat de la lluita de classes que es dóna en els terreny econòmic i social.
   Vull dir: La feblesa ideològica del capitalisme es causada per les contradiccions que engendra el mode de producció capitalista.
   Vull dir: En contra de Marx, no podem saber quin serà el procés de la història. Però sí podem veure que el sistema capitalista provoca unes crisis que semblen l’inici de la fi del sistema.
   Vull dir: Així com són imprevisibles les conseqüències de la Gran Crisi de 2007, igualment imprevisibles són les respostes socials de les amples masses.

   I, finalment, vull dir: Sigui quin sigui l’esdevenidor, allò que podem afirmar és que l’avanç en l’establiment de la veritat moral (de la veritat històrica) va en interès de les classes treballadores i en perjudici dels interessos foscos de les elits econòmiques i de les Esglésies.
   Com he explicat a qualcuns dels meus escrits: En tot temps, mentre les elits acumulen poder, riqueses i privilegis, les classes oprimides despleguen una activitat moral i un discurs moral que fan denúncia de la moral oficial dominant.

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb