El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit i tots els dimonis són aquí''

quetgles | 25 Abril, 2012 06:43

   

William Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit i tots els dimonis són aquí'', segons En Michel Chossudovsky.

L'edició en català de d'aquest post a Balearweb obeeix a la idea de bufar a les orelles dels lectors del Periodico de Catalunya, diari que cada dia canta les excel·lències del sistema i denuncia la malesa dels eixos del mal (L'Iran i N'Hugo Chávez, principalment). El Diari és en campanya en ''defensa dels valors occidentals''. 

Jo pens que els catalans han de fer caure la mala premsa que es ven a Catalunya (Sencera). Ara ja és ben hora de cercar altres fons d'informació (on line, segur).

La pàgina web Global Research, de Montreal, és un notable exemple d'informació alternativa que investiga les entranyes del monstre.

Alpha

William Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit, els dimonis són aquí''.

Michel Chossudovsky

Avui, 23 d'abril de 2012, celebrem l'aniversari de William Shakespeare, que mai ens van ensenyar a la desesperació a la nostra determinació de cercar la Veritat i confrontar la mentida ", per a desemmascarar la falsedat i portar la veritat a la llum".

Els signes del nostre temps: els criminals de guerra en els alts càrrecs són celebrats com a missatgers de la pau: "I així vestir la meva vilesa nu ... I sembla un sant, quan més faig el diable." (Ricard III)

Els qui estan compromesos amb la "seguretat per mitjans militars" s'han fet càrrec de la Premi Nobel de la Pau ... "Els homes sense llei són els que fan testament de la seva llei".

La mentida es converteix en la veritat.

Les realitats són a l'inrevés.

La guerra en Pau.

"Les guerres humanitàries" es va dur a terme amb els sistemes d'armes més avançades per acudir al rescat d'aquells que pateixen l'opressió.

"La comunitat internacional" és el dipositari de la "Veritat", que ja no pot ser impugnada. La inquisició nord-americana preval.

Un consens polític no vinculant s'imposa.

Els qui s'atreveixen a oposar-se a la "pau" i de l'OTAN "Responsabilitat de Protegir" (R2P) són qualificats com a terroristes.

Els nois dolents estan a l'aguait. Malvats terroristes amb Kalashnikovs estan amenaçant la seguretat dels Estats Units d'Amèrica i el seu arsenal de bilions de dòlars de "pacificació" d'armes nuclears, que segons l'opinió d'experts científics contractats pel Pentàgon, són "inofensives per a la població civil circumdant".

Una dicotomia bé contra el mal preval: un "xoc de civilitzacions".

L'Occident té una "missió": "Hem de lluitar contra el mal en totes les seves formes com un mitjà per preservar la forma de vida occidental." Els autors de la guerra es presenten com les víctimes.

Trencar la mentida significa trencar un projecte criminal de destrucció global, en què la recerca del benefici és la força primordial.

Aquesta agenda militar amb fins de lucre destrueix els valors humans i transforma la gent en zombis inconscients.

Anem a revertir la marea.

En les paraules de Shakespeare en relació amb els arquitectes del Nou Ordre Mundial: "L'infern és buit i tots els dimonis són aquí".

La nostra tasca és indeleble, per enviar els "dimonis" del nostre temps, els arquitectes s'autoproclamen democràtics i del "lliure mercat", fins arribar a on pertanyen per dret.

"Un pot somriure i somriure, i ser un vilà!" Desafia als "somrient" criminals de guerra en els alts càrrecs i els poderosos grups de cabildeo de les corporacions que els donen suport.

Trencament de la Inquisició nord-americana.

Soscavar la croada EUA-OTAN-militar d'Israel.

Tancament de les fàbriques d'armes i les bases militars.

Els membres de les Forces Armades han de desobeir les ordres i es neguen a participar en un criminal de guerra.

Porta't a casa a les tropes.

Plot against Syria

quetgles | 24 Abril, 2012 06:09

  

 

 

                    Complot contra Síria

 

 

    

   

      Encara que molt modestament, aquest post participa activament a la guerra mediàtica mundial que es lliura amb relació al  complot contra Síria.

 

     La conspiració de l'Imperi contra el règim de Moammar Al Gaddafi va aconseguir els seus objectius. Però l'actual  conspiració contra el règim de Bashar Al-Assad ha topat amb creixents dificultats.

 

   Aquesta vegada el complot de l'Imperi no ha aconseguit la desfeta del règim sirià. I, en paral·lel, la campanya mediàtica en suport de la intervenció armada ha sigut contestada pels mitjans de comunicació de grans potències orientals i per un oceà de webs anti-imperialistes i anti-sionistes.

 

 

    Els Estats Units té el control de la major part dels organismes internacionals, el de l'ONU inclòs. La majoria de les resolucions aprovades per les Nacions Unides es corresponen amb les demandes presentades pels EUA.

     Al complot contra Al-Gaddafi, els avions de França i d'Anglaterra actuaren a manera de força aèria dels rebels, la qual cosa era una aberració de la resolució que establia la creació d'una zona d'exclusió aèria.

 

   Com és sabut, els EUA té l'exèrcit més poderós del món;  el seu pressupost de guerra abasta la xifra de 711 bilions de dòlars, quantitat equivalent al 40 % dels pressupostos de guerra de la resta de països del món.

 

    Al complot contra Líbia, Rússia i la Xina es van sentir burlades. Havien votat a favor de l'exclusió aèria. Es veu que la seva Intel·ligència no havia previst els bombardeig massiu de l'OTAN ni la intervenció de colles de mercenaris ensinistrades i armades pels suporters de la Líbia lliure.

 

   La Xina era, de molt, la principal potència en relació a la inversió econòmica a Líbia. La guerra va significar una catàstrofe econòmica per a les empreses xineses (Uns 30.000 obrers i tècnics xinesos hagueren d'ésser evacuats).

 

   Tan bon punt Londres i París organitzaren l'ajut a Líbia, el petroli i el gas de Líbia caigueren sota control de les corporacions occidentals.

 

    Aquesta vegada, Rússia i la Xina han vetat la proposta de NU d'intervenció  a Síria. I Rússia, gat escaldat, va fer via a desplaçar una esquadra, amb el portaavions Almirall Kuznetzov al davant, al port sirià de Tartus, port que és una base naval russa.  Sembla que En Putin és insubmís al poder militar de l'OTAN.

 

  A considerar:  Les inversions econòmiques de la Xina a Síria són elevades.

 

 

     Tot i l'enorme desplegament mediàtic,  sembla que els beneficis de la propaganda occidental són esquifits.

 

   Sembla que actualment hi ha un rebuig mundial a la manipulació informativa.

 

   Ha entrat en crisi el poder mediàtic.  S'ha demostrat que disposar de mitjans d'informació més potents no és una garantia per a guanyar la guerra mediàtica.  Així, s'ha vist com la cadena Al Jazeera, del reietó de Qatar, ha patit una greu baixada d'audiència per causa de la manipulació informativa, es de suposar.

 

 

      A l'assemblea de partits comunistes (uns setanta) celebrada a Atenes el febrer d'enguany, el Partit Comunista de Síria presentava un document sobre l'amenaça d'intervenció estrangera que planava sobre la Síria.  En aquest document de denúncia, entre altres coses,  es deia el següent:

 

   L'imperialisme global llança avui un ferotge contraatac contra el moviment d'alliberament nacional àrab. La cara més visible d'aquest atac, en termes d'objectius d'expansió, és l'agressió de l'OTAN contra Líbia en plena coordinació amb els règims reaccionaris àrabs. Hi ha hagut un intent de cobrir aquesta agressió amb una façana de paraules gastades i eslògans falsaris com «difondre la democràcia» i «drets humans».

La finalitat principal de la violació de Líbia i el seu brutal saqueig apunta a restaurar la integritat de l'imperi, que vacil·la sota l'embat de les derrotes i les contínues frustracions.

El mateix fa al creixent atac, perfectament programat,
contra Síria. Un país que té una postura clara contra l'imperialisme i el sionisme i els seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament, a diferència de tots els règims àrabs reaccionaris, de l'oceà al Golf. Els països imperialistes, així com els règims autocràtics traïdors del Golf, dediquen grans recursos, utilitzant els mètodes més insidiosos i bruts, per enderrocar el règim sirià antiimperialista.


(El document és al post  Intervenció del Partit Comunista Sirià a la reunió d'Atenes (extracte)).

 

 

    La premsa occidental (és a dir, la capitalista i pro-sionista) i qualques mitjans dels dèspotes àrabs (com és el cas de Al Jazeera, del reietó de Qatar) quasi a diari informa sobre les suposades víctimes dels atacs de l'exèrcit sirià contra la població civil; però, en canvi, més aviat no diu res sobre la violència i els actes  criminals de les bandes armades que lluiten contra el govern. Igualment, aquesta premsa s'oblida d'informar de les revoltes islàmiques antiimperialistes, com són les del Iemen o Bahrain. Tampoc diuen res dels actes despòtics de les oligarquies feudals d'Aràbia Saudita o de Qatar.

 

    Els mitjans no occidentals sí denuncien els crims de l'Imperi i dels seus subordinats.

   Entre aquests mitjans, destaca Press TV, de l'Iran. Amb relació a treva d'Annan a Síria, Press TV recull les declaracions del general iranià En Hassan Firouzabadi, el qual afirma que els enemics dels sirians es fan passar per ''Amics de Síria''. La publicació diu el següent:



   Un funcionari iranià va dir que l'Aràbia Saudita, Qatar i altres membres dels anomenats "Amics de Síria", el grup està jugant a les mans dels sionistes i de les potències arrogants.



"La conspiració contra Síria actual és hipòcrita i complicat", va dir diumenge el cap de l'Estat Major Conjunt de les Forces Armades de l'Iran el major general Hassan Firouzabadi.

Va afegir que el suport del president sirià per al front de resistència anti-sionista és el que distingeix Bashar al-Assad dels líders regionals conspirant contra ell.

Síria ha estat escenari de disturbis des de mitjans de març de 2011, amb les manifestacions que se celebrin tant en contra i en suport del govern d'Assad.

El Occident i l'oposició siriana de Damasc per culpar a la crisi un any de durada, però el govern diu que els "terroristes" són responsables dels disturbis, que es diu està sent orquestrat des de l'exterior.

Des del començament dels disturbis, Aràbia Saudita ha jugat un paper important en armar els rebels armats sirians i els proporciona un altre tipus de suport.

El 20 de febrer, el president sirià, va revelar que "alguns països" estan alimentant la crisi a Síria per recolzar i finançar "grups armats terroristes que lluiten contra el govern".

Firouzabadi, qui és membre del Suprem Consell de Seguretat Nacional, descriu amb més detall la qüestió de Palestina com la més important en el món de l'Islam, i va afegir que és la "obligació religiosa i islàmica" de tots els musulmans per defensar el poble palestí i les seves causar.

"Si els sionistes causar cap problema per a la seguretat de la regió, no quedarà lloc segur per a ells en els territoris ocupats", ha afegit.

 

 

 

    Sembla que la guerra encoberta contra la Síria ha quedat destapada. Els plans militars secrets ordits per les potències arrogants són denunciats públicament per governs no sotmesos a l'Imperi. I, en paral·lel, els mitjans dels països insubmissos fan palesa la guerra bruta dels governs imperialistes (EUA, països de l'OTAN i Israel) i dels governs islàmics titella (Aràbia Saudita, Qatar, Turquia).

 

     El destapament de les maquinacions criminals contra Líbia i contra Síria ha posat en una situació molt incòmoda als mitjans occidentals.  Aquest mitjans es veuen obligats a comportar-se com si fossin sords i cecs. En compliment dels seus objectius de corrupció, aquests mitjans no volem veure que l'emperador va nu.

 

    Els governs i els mitjans que denuncien les maquinacions criminals de l'Imperi ho expliquen dient que les potències imperialistes pretenen restaurar el domini imperial als territoris islàmics que mantenien una política anti-imperialista i anti-sionista.

 

    Però, respecte a això, la pregunta seria:  Per quin motiu l'Imperi ha decidit fer  la guerra bruta contra Líbia i contra Síria ara i no abans?

   En Muammar al-Gaddafi sempre va exhibir una política independent dels interessos de les grans potències. I més encara:  al darrers temps, no era rar que els polítics europeus es fotografiessin amb el líder libi.

  I En Bashar al-Assad, de fa anys,  també ha portat una política oposada als interessos de l'Imperi.

 

 

     Tesi:  els EUA i els seus subordinats (el subimperis, França i Anglaterra, principalment) fan recurs a una escalada militarista i terrorista com a intent desesperat de contrarestar  la decadència de la seva indústria.

 

     Certament, als inicis del segle XXI, el desplegament de les denominades economies emergents ha tingut conseqüències econòmiques i polítiques que afecten al món sencer.

    Certament, al 2012, la Xina ha esdevingut el taller del món.

    Els economistes i els mitjans occidentals subratllen que els EUA continua essent  la primera economia mundial, molt per davant de la xinesa. Però aquests economistes i aquests mitjans s'estalvien de dir que des del 2002, la Xina es la primera potència industrial del món.

    No diuen que, al 2012, la indústria pesant xinesa és unes cinc o sis vegades més gran que la ianqui.

 

   Desesperats i espantats, els EUA i els subimperis constaten que la seva potència industrial minva i que la potència industrial de molts de països emergents creix.

 

   Tesi: L'Imperi ianqui  i els subimperis han iniciat una estratègia canalla consistent en fer valer la seva superioritat militar amb l'objectiu de recuperar l'hegemonia industrial i econòmica.

 

     Amb la intervenció de l'Imperi a Líbia, per una banda s'aconseguia que el petroli libi passés a mans de les empreses occidentals, i, per l'altra,  produïen la ruïna de les empreses xineses i deixaven la Xina fora de la competència.

 


Complot contra Síria

quetgles | 22 Abril, 2012 17:09

  

                                         Complot contra Síria

    

   

      Encara que molt modestament, aquest post participa activament a la guerra mediàtica mundial que es lliura amb relació al  complot contra Síria.

     La conspiració de l'Imperi contra el règim de Moammar Al Gaddafi va aconseguir els seus objectius. Però l'actual  conspiració contra el règim de Bashar Al-Assad ha topat amb creixents dificultats.

   Aquesta vegada el complot de l'Imperi no ha aconseguit la desfeta del règim sirià. I, en paral·lel, la campanya mediàtica en suport de la intervenció armada ha sigut contestada pels mitjans de comunicació de grans potències orientals i per un oceà de webs anti-imperialistes i anti-sionistes.

    Els Estats Units té el control de la major part dels organismes internacionals, el de l'ONU inclòs. La majoria de les resolucions aprovades per les Nacions Unides es corresponen amb les demandes presentades pels EUA.

     Al complot contra Al-Gaddafi, els avions de França i d'Anglaterra actuaren a manera de força aèria dels rebels, la qual cosa era una aberració de la resolució que establia la creació d'una zona d'exclusió aèria.

   Com és sabut, els EUA té l'exèrcit més poderós del món;  el seu pressupost de guerra abasta la xifra de 711 bilions de dòlars, quantitat equivalent al 40 % dels pressupostos de guerra de la resta de països del món.

    Al complot contra Líbia, Rússia i la Xina es van sentir burlades. Havien votat a favor de l'exclusió aèria. Es veu que la seva Intel·ligència no havia previst els bombardeig massiu de l'OTAN ni la intervenció de colles de mercenaris ensinistrades i armades pels suporters de la Líbia lliure.

   La Xina era, de molt, la principal potència en relació a la inversió econòmica a Líbia. La guerra va significar una catàstrofe econòmica per a les empreses xineses (Uns 30.000 obrers i tècnics xinesos hagueren d'ésser evacuats).

   Tan bon punt Londres i París organitzaren l'ajut a Líbia, el petroli i el gas de Líbia caigueren sota control de les corporacions occidentals.

    Aquesta vegada, Rússia i la Xina han vetat la proposta de NU d'intervenció  a Síria. I Rússia, gat escaldat, va fer via a desplaçar una esquadra, amb el portaavions Almirall Kuznetzov al davant, al port sirià de Tartus, port que és una base naval russa.  Sembla que En Putin és insubmís al poder militar de l'OTAN.

  A considerar:  Les inversions econòmiques de la Xina a Síria són elevades.

     Tot i l'enorme desplegament mediàtic,  sembla que els beneficis de la propaganda occidental són esquifits.

   Sembla que actualment hi ha un rebuig mundial a la manipulació informativa.

   Ha entrat en crisi el poder mediàtic.  S'ha demostrat que disposar de mitjans d'informació més potents no és una garantia per a guanyar la guerra mediàtica.  Així, s'ha vist com la cadena Al Jazeera, del reietó de Qatar, ha patit una greu baixada d'audiència per causa de la manipulació informativa, es de suposar.

      A l'assemblea de partits comunistes (uns setanta) celebrada a Atenes el febrer d'enguany, el Partit Comunista de Síria presentava un document sobre l'amenaça d'intervenció estrangera que planava sobre la Síria.  En aquest document de denúncia, entre altres coses,  es deia el següent:

   L'imperialisme global llança avui un ferotge contraatac contra el moviment d'alliberament nacional àrab. La cara més visible d'aquest atac, en termes d'objectius d'expansió, és l'agressió de l'OTAN contra Líbia en plena coordinació amb els règims reaccionaris àrabs. Hi ha hagut un intent de cobrir aquesta agressió amb una façana de paraules gastades i eslògans falsaris com «difondre la democràcia» i «drets humans».

La finalitat principal de la violació de Líbia i el seu brutal saqueig apunta a restaurar la integritat de l'imperi, que vacil·la sota l'embat de les derrotes i les contínues frustracions.

El mateix fa al creixent atac, perfectament programat,
contra Síria. Un país que té una postura clara contra l'imperialisme i el sionisme i els seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament, a diferència de tots els règims àrabs reaccionaris, de l'oceà al Golf. Els països imperialistes, així com els règims autocràtics traïdors del Golf, dediquen grans recursos, utilitzant els mètodes més insidiosos i bruts, per enderrocar el règim sirià antiimperialista.


(El document és al post  Intervenció del Partit Comunista Sirià a la reunió d'Atenes (extracte)).

    La premsa occidental (és a dir, la capitalista i pro-sionista) i qualques mitjans dels dèspotes àrabs (com és el cas de Al Jazeera, del reietó de Qatar) quasi a diari informa sobre les suposades víctimes dels atacs de l'exèrcit sirià contra la població civil; però, en canvi, més aviat no diu res sobre la violència i els actes  criminals de les bandes armades que lluiten contra el govern. Igualment, aquesta premsa s'oblida d'informar de les revoltes islàmiques antiimperialistes, com són les del Iemen o Bahrain. Tampoc diuen res dels actes despòtics de les oligarquies feudals d'Aràbia Saudita o de Qatar.

    Els mitjans no occidentals sí denuncien els crims de l'Imperi i dels seus subordinats.

   Entre aquests mitjans, destaca Press TV, de l'Iran. Amb relació a la treva d'Annan a Síria, Press TV recull les declaracions del general iranià En Hassan Firouzabadi, el qual afirma que els enemics dels sirians es fan passar per ''Amics de Síria''. La publicació diu el següent:



   Un funcionari iranià va dir que l'Aràbia Saudita, Qatar i altres membres dels anomenats "Amics de Síria", el grup està jugant a les mans dels sionistes i de les potències arrogants.


 
  "La conspiració contra Síria actual és hipòcrita i complicat", va dir diumenge el cap de l'Estat Major Conjunt de les Forces Armades de l'Iran el major general Hassan Firouzabadi. 
 
  Va afegir que el suport del president sirià per al front de resistència anti-sionista és el que distingeix Bashar al-Assad dels líders regionals conspirant contra ell. 
 
  Síria ha estat escenari de disturbis des de mitjans de març de 2011, amb les manifestacions que se celebrin tant en contra i en suport del govern d'Assad. 
 
  El Occident i l'oposició siriana de Damasc per culpar a la crisi un any de durada, però el govern diu que els "terroristes" són responsables dels disturbis, que es diu està sent orquestrat des de l'exterior. 
 
  Des del començament dels disturbis, Aràbia Saudita ha jugat un paper important en armar els rebels armats sirians i els proporciona un altre tipus de suport. 
 
  El 20 de febrer, el president sirià, va revelar que "alguns països" estan alimentant la crisi a Síria per recolzar i finançar "grups armats terroristes que lluiten contra el govern". 
 
  Firouzabadi, qui és membre del Suprem Consell de Seguretat Nacional, descriu amb més detall la qüestió de Palestina com la més important en el món de l'Islam, i va afegir que és la "obligació religiosa i islàmica" de tots els musulmans per defensar el poble palestí i les seves causar. 
 
  "Si els sionistes causar cap problema per a la seguretat de la regió, no quedarà lloc segur per a ells en els territoris ocupats", ha afegit.

    Sembla que la guerra encoberta contra la Síria ha quedat destapada. Els plans militars secrets ordits per les potències arrogants són denunciats públicament per governs no sotmesos a l'Imperi. I, en paral·lel, els mitjans dels països insubmissos fan palesa la guerra bruta dels governs imperialistes (EUA, països de l'OTAN i Israel) i dels governs islàmics titella (Aràbia Saudita, Qatar, Turquia).

 

     El destapament de les maquinacions criminals contra Líbia i contra Síria ha posat en una situació molt incòmoda als mitjans occidentals.  Aquest mitjans es veuen obligats a comportar-se com si fossin sords i cecs. En compliment dels seus objectius de corrupció, aquests mitjans no volem veure que l'emperador va nu.

    Els governs i els mitjans que denuncien les maquinacions criminals de l'Imperi ho expliquen dient que les potències imperialistes pretenen restaurar el domini imperial als territoris islàmics que mantenien una política anti-imperialista i anti-sionista.

    Però, respecte a això, la pregunta seria:  Per quin motiu l'Imperi ha decidit fer  la guerra bruta contra Líbia i contra Síria ara i no abans?

   En Muammar al-Gaddafi sempre va exhibir una política independent dels interessos de les grans potències. I més encara:  al darrers temps, no era rar que els polítics europeus es fotografiessin amb el líder libi.

  I En Bashar al-Assad, de fa anys,  també ha portat una política oposada als interessos de l'Imperi.

     Tesi:  els EUA i els seus subordinats (el subimperis, França i Anglaterra, principalment) fan recurs a una escalada militarista i terrorista com a intent desesperat de contrarestar  la decadència de la seva indústria.

     Certament, als inicis del segle XXI, el desplegament de les denominades economies emergents ha tingut conseqüències econòmiques i polítiques que afecten al món sencer.

    Certament, al 2012, la Xina ha esdevingut el taller del món.

    Els economistes i els mitjans occidentals subratllen que els EUA continua essent  la primera economia mundial, molt per davant de la xinesa. Però aquests economistes i aquests mitjans s'estalvien de dir que des del 2002, la Xina es la primera potència industrial del món.

    No diuen que, al 2012, la indústria pesant xinesa és unes cinc o sis vegades més gran que la ianqui.

   Desesperats i espantats, els EUA i els subimperis constaten que la seva potència industrial minva i que la potència industrial de molts de països emergents creix. 

   Tesi: L'Imperi ianqui  i els subimperis han iniciat una estratègia canalla consistent en fer valer la seva superioritat militar amb l'objectiu de recuperar l'hegemonia industrial i econòmica.

     Amb la intervenció de l'Imperi a Líbia, per una banda s'aconseguia que el petroli libi passés a mans de les empreses occidentals, i, per l'altra,  produïen la ruïna de les empreses xineses i deixaven la Xina fora de la competència.

   

    

    

  

   
 

Complot contra Síria

quetgles | 22 Abril, 2012 17:09

  

                                         Complot contra Síria

    

   

      Encara que molt modestament, aquest post participa activament a la guerra mediàtica mundial que es lliura amb relació al  complot contra Síria.

     La conspiració de l'Imperi contra el règim de Moammar Al Gaddafi va aconseguir els seus objectius. Però l'actual  conspiració contra el règim de Bashar Al-Assad ha topat amb creixents dificultats.

   Aquesta vegada el complot de l'Imperi no ha aconseguit la desfeta del règim sirià. I, en paral·lel, la campanya mediàtica en suport de la intervenció armada ha sigut contestada pels mitjans de comunicació de grans potències orientals i per un oceà de webs anti-imperialistes i anti-sionistes.

    Els Estats Units té el control de la major part dels organismes internacionals, el de l'ONU inclòs. La majoria de les resolucions aprovades per les Nacions Unides es corresponen amb les demandes presentades pels EUA.

     Al complot contra Al-Gaddafi, els avions de França i d'Anglaterra actuaren a manera de força aèria dels rebels, la qual cosa era una aberració de la resolució que establia la creació d'una zona d'exclusió aèria.

   Com és sabut, els EUA té l'exèrcit més poderós del món;  el seu pressupost de guerra abasta la xifra de 711 bilions de dòlars, quantitat equivalent al 40 % dels pressupostos de guerra de la resta de països del món.

    Al complot contra Líbia, Rússia i la Xina es van sentir burlades. Havien votat a favor de l'exclusió aèria. Es veu que la seva Intel·ligència no havia previst els bombardeig massiu de l'OTAN ni la intervenció de colles de mercenaris ensinistrades i armades pels suporters de la Líbia lliure.

   La Xina era, de molt, la principal potència en relació a la inversió econòmica a Líbia. La guerra va significar una catàstrofe econòmica per a les empreses xineses (Uns 30.000 obrers i tècnics xinesos hagueren d'ésser evacuats).

   Tan bon punt Londres i París organitzaren l'ajut a Líbia, el petroli i el gas de Líbia caigueren sota control de les corporacions occidentals.

    Aquesta vegada, Rússia i la Xina han vetat la proposta de NU d'intervenció  a Síria. I Rússia, gat escaldat, va fer via a desplaçar una esquadra, amb el portaavions Almirall Kuznetzov al davant, al port sirià de Tartus, port que és una base naval russa.  Sembla que En Putin és insubmís al poder militar de l'OTAN.

  A considerar:  Les inversions econòmiques de la Xina a Síria són elevades.

     Tot i l'enorme desplegament mediàtic,  sembla que els beneficis de la propaganda occidental són esquifits.

   Sembla que actualment hi ha un rebuig mundial a la manipulació informativa.

   Ha entrat en crisi el poder mediàtic.  S'ha demostrat que disposar de mitjans d'informació més potents no és una garantia per a guanyar la guerra mediàtica.  Així, s'ha vist com la cadena Al Jazeera, del reietó de Qatar, ha patit una greu baixada d'audiència per causa de la manipulació informativa, es de suposar.

      A l'assemblea de partits comunistes (uns setanta) celebrada a Atenes el febrer d'enguany, el Partit Comunista de Síria presentava un document sobre l'amenaça d'intervenció estrangera que planava sobre la Síria.  En aquest document de denúncia, entre altres coses,  es deia el següent:

   L'imperialisme global llança avui un ferotge contraatac contra el moviment d'alliberament nacional àrab. La cara més visible d'aquest atac, en termes d'objectius d'expansió, és l'agressió de l'OTAN contra Líbia en plena coordinació amb els règims reaccionaris àrabs. Hi ha hagut un intent de cobrir aquesta agressió amb una façana de paraules gastades i eslògans falsaris com «difondre la democràcia» i «drets humans».

La finalitat principal de la violació de Líbia i el seu brutal saqueig apunta a restaurar la integritat de l'imperi, que vacil·la sota l'embat de les derrotes i les contínues frustracions.

El mateix fa al creixent atac, perfectament programat,
contra Síria. Un país que té una postura clara contra l'imperialisme i el sionisme i els seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament, a diferència de tots els règims àrabs reaccionaris, de l'oceà al Golf. Els països imperialistes, així com els règims autocràtics traïdors del Golf, dediquen grans recursos, utilitzant els mètodes més insidiosos i bruts, per enderrocar el règim sirià antiimperialista.


(El document és al post  Intervenció del Partit Comunista Sirià a la reunió d'Atenes (extracte)).

    La premsa occidental (és a dir, la capitalista i pro-sionista) i qualques mitjans dels dèspotes àrabs (com és el cas de Al Jazeera, del reietó de Qatar) quasi a diari informa sobre les suposades víctimes dels atacs de l'exèrcit sirià contra la població civil; però, en canvi, més aviat no diu res sobre la violència i els actes  criminals de les bandes armades que lluiten contra el govern. Igualment, aquesta premsa s'oblida d'informar de les revoltes islàmiques antiimperialistes, com són les del Iemen o Bahrain. Tampoc diuen res dels actes despòtics de les oligarquies feudals d'Aràbia Saudita o de Qatar.

    Els mitjans no occidentals sí denuncien els crims de l'Imperi i dels seus subordinats.

   Entre aquests mitjans, destaca Press TV, de l'Iran. Amb relació a la treva d'Annan a Síria, Press TV recull les declaracions del general iranià En Hassan Firouzabadi, el qual afirma que els enemics dels sirians es fan passar per ''Amics de Síria''. La publicació diu el següent:



   Un funcionari iranià va dir que l'Aràbia Saudita, Qatar i altres membres dels anomenats "Amics de Síria", el grup està jugant a les mans dels sionistes i de les potències arrogants.



“El cap de l'Estat Major Conjunt de les Forces Armades de l'Iran el major general Hassan Firouzabadi. 
 
  Va afegir que el suport del president sirià per al front de resistència anti-sionista és el que distingeix Bashar al-Assad dels líders regionals conspirant contra ell. 
 
  Síria ha estat escenari de disturbis des de mitjans de març de 2011, amb les manifestacions que se celebrin tant en contra i en suport del govern d'Assad. 
 
  El Occident i l'oposició siriana de Damasc per culpar a la crisi un any de durada, però el govern diu que els "terroristes" són responsables dels disturbis, que es diu està sent orquestrat des de l'exterior.
Des del començament dels disturbis, Aràbia Saudita ha jugat un paper important en armar els rebels armats sirians i els proporciona un altre tipus de suport. 
 
  El 20 de febrer, el president sirià, va revelar que "alguns països" estan alimentant la crisi a Síria per recolzar i finançar "grups armats terroristes que lluiten contra el govern". 
 
  Firouzabadi, qui és membre del Suprem Consell de Seguretat Nacional, descriu amb més detall la qüestió de Palestina com la més important en el món de l'Islam, i va afegir que és la "obligació religiosa i islàmica" de tots els musulmans per defensar el poble palestí i les seves causar. 
 
  "Si els sionistes causar cap problema per a la seguretat de la regió, no quedarà lloc segur per a ells en els territoris ocupats", ha afegit.

    Sembla que la guerra encoberta contra la Síria ha quedat destapada. Els plans militars secrets ordits per les potències arrogants són denunciats públicament per governs no sotmesos a l'Imperi. I, en paral·lel, els mitjans dels països insubmissos fan palesa la guerra bruta dels governs imperialistes (EUA, països de l'OTAN i Israel) i dels governs islàmics titella (Aràbia Saudita, Qatar, Turquia).

 

     El destapament de les maquinacions criminals contra Líbia i contra Síria ha posat en una situació molt incòmoda als mitjans occidentals.  Aquest mitjans es veuen obligats a comportar-se com si fossin sords i cecs. En compliment dels seus objectius de corrupció, aquests mitjans no volem veure que l'emperador va nu.

    Els governs i els mitjans que denuncien les maquinacions criminals de l'Imperi ho expliquen dient que les potències imperialistes pretenen restaurar el domini imperial als territoris islàmics que mantenien una política anti-imperialista i anti-sionista.

    Però, respecte a això, la pregunta seria:  Per quin motiu l'Imperi ha decidit fer  la guerra bruta contra Líbia i contra Síria ara i no abans?

   En Muammar al-Gaddafi sempre va exhibir una política independent dels interessos de les grans potències. I més encara:  al darrers temps, no era rar que els polítics europeus es fotografiessin amb el líder libi.

  I En Bashar al-Assad, de fa anys,  també ha portat una política oposada als interessos de l'Imperi.

     Tesi:  els EUA i els seus subordinats (el subimperis, França i Anglaterra, principalment) fan recurs a una escalada militarista i terrorista com a intent desesperat de contrarestar  la decadència de la seva indústria.

     Certament, als inicis del segle XXI, el desplegament de les denominades economies emergents ha tingut conseqüències econòmiques i polítiques que afecten al món sencer.

    Certament, al 2012, la Xina ha esdevingut el taller del món.

    Els economistes i els mitjans occidentals subratllen que els EUA continua essent  la primera economia mundial, molt per davant de la xinesa. Però aquests economistes i aquests mitjans s'estalvien de dir que des del 2002, la Xina es la primera potència industrial del món.

    No diuen que, al 2012, la indústria pesant xinesa és unes cinc o sis vegades més gran que la ianqui.

   Desesperats i espantats, els EUA i els subimperis constaten que la seva potència industrial minva i que la potència industrial de molts de països emergents creix. 

   Tesi: L'Imperi ianqui  i els subimperis han iniciat una estratègia canalla consistent en fer valer la seva superioritat militar amb l'objectiu de recuperar l'hegemonia industrial i econòmica.

     Amb la intervenció de l'Imperi a Líbia, per una banda s'aconseguia que el petroli libi passés a mans de les empreses occidentals, i, per l'altra,  produïen la ruïna de les empreses xineses i deixaven la Xina fora de la competència.

   

    

    

  

   
 

Washington duu el món cap al caos, segons En Paul Craig Roberts.

quetgles | 21 Abril, 2012 17:19

  

                         Washington duu el món cap al caos, segons En Paul Craig Roberts.

 

      En un article publicat a Global Research,  12, 04, 2012, En Paul Craig  descriu la insostenibilitat del discurs imperial ianqui.

 

   He reproduït l'article en aquest post per tal que estigui més a l'abast dels internautes catalans.

 

    Per a considerar:  Així com En Craig posa de relleu la creixent dificultat per fer creïble el discurs oficial, jo pens que també creix la incomoditat dels savis i dels experts dels mitjans catalans.  Jo crec que exaltar com a bonesa els actes criminals dels Savis de Sió ha d'arribar a ser insuportable.

 

    Els escrits com els d'En Craig creixen com l'escuma a les publicacions digitals. Tan de bo que posin en crisi la premsa corrupta occidental.

 

 

   Washington és el líder mundial En Lawlessnessby el Dr Paul Craig Roberts

Global Research, 12 abril 2012
paulcraigroberts.com
Enviar aquest article a un amic Imprimeix aquest article
Share Tweet

El govern dels EUA pretén viure sota l'imperi de la llei, de respectar els drets humans, i per proporcionar la llibertat i la democràcia als ciutadans. Pretensió de Washington i la crua realitat són diametralment oposades. Funcionaris del govern nord-americà rutinàriament critiquen a altres governs per ser antidemocràtic i per la violació dels drets humans. No obstant això, cap altre país, excepte Israel envia bombes, míssils i avions no tripulats en països sobirans a assassinar a la població civil. Les presons de tortura d'Abu Gahraib, Guantánamo i la CIA de lliuraments secretes dels llocs són les contribucions dels règims de Bush / Obama als drets humans. Washington viola els drets humans dels seus propis ciutadans. Washington ha suspès les llibertats civils garantides a la Constitució dels EUA i declarar la seva intenció de detenir a ciutadans nord-americans per temps indefinit sense el degut procés de llei. El president Obama ha anunciat que, al vostre gust, pot assassinar a ciutadans nord-americans als quals considera com una amenaça a la US.Congress no va respondre a aquests anuncis extraordinaris amb el procés de destitució. No hi va haver enrenou dels tribunals federals, facultats de dret, o associacions d'advocats. Glenn Greenwald, informa que el Departament de Seguretat Nacional assetja als periodistes que es neguen a ser "presstitutes", i hem vist els vídeos de l'opressió brutal de la policia contra els manifestants pacífics OWS. Chris Floyd es descriu la tortura dels pervertits que governen els EUA. Ara Washington està obligant a que gran part del món, ja que pot enderrocar als tractats internacionals i el dret internacional. Washington ha emès un ucàs que la seva paraula per si sola és el dret internacional. Qualsevol país, amb excepció d'aquells que reben dispensació de Washington, que es dedica al comerç amb l'Iran o compres de petroli de l'Iran serà sancionat pels EUA. Aquests països seran tallats dels mercats dels Estats Units, i els seus sistemes bancaris no serà capaç d'utilitzar els bancs que processen els pagaments internacionals. En altres paraules, de Washington "les sancions contra l'Iran" no s'apliquen a Iran, però als països que desafien a Washington i satisfer les seves necessitats energètiques amb oil.According iranià al Christian Science Monitor, fins ara Washington ha atorgat privilegis especials al Japó i 10 països de la UE per realitzar les seves compres de petroli iranià. Exigir als països a apagar les seves economies per tal de complir amb la venjança de Washington contra l'Iran, una venjança que ha estat en curs des que els iranians van enderrocar al titella de Washington-instal lat, el Sha de l'Iran, més de tres dècades enrere, era més que Washington podria tenir desaparèixer. Washington ha permès al Japó a continuar important entre el 78-85% de les seves importacions de petroli normals de dispensacions Iran.Washington i totes, però, són arbitràries. Dispensacions no s'han concedit a Xina, Índia, Turquia i Corea del Sud. Índia i Xina són els majors importadors de petroli de l'Iran, i Turquia i Corea del Sud es troben entre els deu primers importadors. Abans d'analitzar les possibles conseqüències no desitjades de venjança de Washington contra l'Iran, el que és el cas de Washington contra l'Iran? Francament, Washington no té cas. És la mentida de "armes de destrucció massiva" de nou. Iran, a diferència d'Israel, signat el tractat de no proliferació. Tots els països que van signar el tractat té el dret a l'energia nuclear. Washington afirma que l'Iran està violant el tractat mitjançant el desenvolupament d'una arma nuclear. No hi ha cap evidència per a l'afirmació de Washington. Pròpies de Washington 16 agències d'intel · ligència són unànimes en que l'Iran ha tingut cap programa d'armes nuclears des de 2003. D'altra banda, els inspectors de l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica d'armes estan a l'Iran i han reportat consistentment que no hi ha desviament de material nuclear en el programa d'energia a un program.On armes les rares ocasions en què Washington es recorda dels fets, Washington fa un cas diferent . Washington afirma que l'Iran en virtut del tractat de no proliferació però, que l'Iran no pot tenir un programa d'energia nuclear, pel fet que l'Iran llavors han après prou per poder en algun moment futur per fabricar una bomba. Potència hegemònica del món ha decidit unilateralment que la possibilitat que l'Iran podria algun dia decideixen fer una arma nuclear és un risc massa gran per prendre. És millor, segons Washington, per fer pujar el preu del petroli i alterar l'economia mundial, violen el dret internacional, i el risc d'una guerra major que haver de preocupar-se que un govern iranià futur fabricar una arma nuclear. Aquest és l'enfocament de Jeremy Bentham, tirànica a la llei que va ser repudiat pel system.It legal anglo-americana és difícil de caracteritzar la posició de Washington com un bon judici. D'altra banda, Washington no ha explicat l'enorme risc que Washington veu en la possibilitat d'una arma nuclear iranià. Per què és aquest risc és molt més gran que el risc associat a les armes nuclears soviètiques o amb les armes nuclears dels EUA, Rússia, Xina, Israel, Pakistan, Índia i Corea del Nord avui en dia? Iran és un país relativament petit. No té ambicions hegemòniques mundials de Washington. A diferència de Washington, l'Iran no està en guerra amb mitja dotzena de països. Per què Washington, destruint la reputació dels Estats Units com un país que respecta la llei i el risc d'una guerra a gran escala i la dislocació econòmica en un possible desenvolupament futur, la probabilitat que es desconeix? No hi ha bona resposta a aquesta pregunta. A falta de proves per a un cas en contra de l'Iran, Washington i Israel han substituït demonització. La mentida s'ha establert com a veritat que l'actual president de l'Iran té la intenció d'esborrar a Israel de la faç de la mentida earth.This ha tingut èxit com a propaganda tot i que nombrosos experts lingüístics han demostrat que la intenció atribuïda al president iranià per l'americà-israelià de propaganda és una mala traducció brut del que el president de l'Iran, va dir. Un cop més, per Washington i els seus presstitutes, els fets no compten. L'ordre del dia és tot el que compta, i qualsevol mentida s'utilitzarà per avançar en les sancions de la agenda.Washington 's podria arribar a mossegar més dur que el de Washington es mosseguen Iran.What farà Washington si l'Índia, Xina, Turquia i Corea del Sud no sucumbeixen a les amenaces de Washington ? Segons informes de premsa recents, Índia i Xina no estan disposats a molèsties ells mateixos i per entorpir el seu desenvolupament econòmic per tal de donar suport a la venjança de Washington contra l'Iran. Després d'haver vist ràpid creixement de la Xina i d'haver observat la immunitat de Corea del Nord a un atac nord-americà, Corea del Sud que es pregunti quant de temps té la intenció de seguir sent l'estat de Washington de titelles. Turquia, on el govern civil i islamistes alguna cosa ha aconseguit convertir-se en independents de l'exèrcit turc, controlat pels Estats Units, sembla que poc a poc arribant a la conclusió que Washington i l'OTAN tenen a Turquia en una "funció de servei" en la qual Turquia és un agent de Washington en contra del seu pròpia espècie. El govern turc sembla estar reavaluant els avantatges de ser pawn.What de Washington Turquia i Corea del Sud decidir és bàsicament una decisió dels països seran països independents o se subsumeix en l'imperi de Washington. L'èxit de l'assalt nord-americà-israelià sobre la independència de l'Iran depèn de l'Índia i China.If Índia i Xina donen a l'au a Washington, el que pot fer Washington? Absolutament res. Què passa si Washington s'ofega en la seva arrogància gegantina, va anunciar sancions contra l'Índia i la Xina? Prestatges de Wal-Mart estaria buit, i el minorista més gran d'Estats Units es cops de martell a la porta de la Casa Blanca. Apple Computer i un sens fi de poderoses empreses nord-americanes, que han deslocalitzat la seva producció per al mercat americà a Xina, a veure els seus beneficis s'evaporen. Juntament amb els seus aliats de Wall Street, aquestes poderoses corporacions assalt seria el tonto a la Casa Blanca amb més força que l'Exèrcit Roig. El superàvit comercial de la Xina deixaria de fluir cap EUA el deute del Tresor. Les operacions d'esquena deslocalitzats a l'Índia d'oficines de bancs, companyies de targetes de crèdit, i els departaments de servei al client dels serveis públics en tots els EUA deixaria de function.In Llatina, regnaria el caos. Aquestes són les recompenses amb l'Imperi de la globalització que l'imperi té fostered.The la Casa Blanca, Morón i els bel · licistes neoconservadors i israelians que li urgeixen a més guerres que no entenen que els EUA ja no és un país independent. Amèrica és propietat de les empreses de deslocalització i dels països estrangers en què les empreses s'han ubicat la seva producció per als mercats d'Estats Units. Sancions a Xina i l'Índia (i Corea del Sud) significa sancions a les empreses dels Estats Units. Les sancions a Turquia significa sancions a una Xina ally.Do l'OTAN, Índia, Corea del Sud i Turquia s'adonen que tenen les cartes guanyadores? Entenen que es pot donar l'ocell a l'Imperi Americà i la baixarà en un col · lapse, o són un rentat de cervell igual que Europa i la resta del món que els nord-americans poderosos no es pot resistir? Xina i l'Índia exerceixen el seu poder sobre els EUA , o que els dos països eludir el tema i adoptar una postura que salvi les aparences per a Washington, mentre continuen la compra de petroli iranià La resposta a aquesta pregunta és: quant pagarà de Washington Xina i l'Índia en les concessions secretes, com l'expulsió dels EUA des del Mar del Sud de Xina, per la seva pretensió que la Xina i l'Índia reconeixen els poders dictatorials de Washington sobre la resta del món? sense concessions a la Xina i l'Índia, Washington és probable que sigui ignorada mentre mira el seu poder s'evapori. Un país que no pot produir béns industrials i manufacturats, però només pot imprimir els instruments de deute i els diners no és un país poderós. Es tracta d'un rentat en marxa de dos bits punk que pot seguir a una estructura al voltant de que el noi proverbi diu: "l'emperador està nu".


Paul Craig Roberts és un col · laborador freqüent de Global Research. Articles d'Investigació Global de Paul Craig Roberts

La premsa catalana tal vegada hauria de prendre nota de la premsa d'Orient.

quetgles | 13 Abril, 2012 09:51

  

      La premsa catalana tal vegada hauria de prendre nota de la premsa d'Orient, a fi de no mostrar tant el llautó.

 

 

       Na Hillary Clinton i els savis de Sió deuen estar encantats amb els diaris catalans, tan pro-sionistes.

   Però jo crec que els convindria prendre nota de la  creixent denúncia del món no occidental  contra la política informativa esbiaixada d'Occident amb relació a Israel-Iran.

 

    Al meu parer, els arguments contra el biaix de la premsa occidental són clars i contundents. I els diaris catalans fan el sord.

 

     Però els catalans no haurien d'oblidar que durant la guerra civil del 36 l'únic suport internacional que va tenir Catalunya fou el de la Unió Soviètica. O sigui (per a espavilar), l'ajut no va venir d'Occident sinó d'Orient.

 

   Actualment, el discurs anti-imperialista està guanyant la batalla, jo crec.

 

   Lectors, ací teniu una mostra de discurs contra el biaix expressat per un líder turc.

 

 

   

 

 

Un polític turc diu que l'Occident no té dret a pressionar l'Iran pel seu programa d'energia nuclear com ho ha fet els ulls grossos a les armes nuclears a Israel i els Estats Units, els informes de Press TV.


En una entrevista exclusiva amb Press TV a la capital turca, Ankara, el dijous, Namik Kemal Zeybek, el cap del Partit Demòcrata de Turquia, va dir que l'Iran, igual que qualsevol altre país del món, té el dret de perseguir el seu programa d'energia nuclear.

Zeybek ha posat èmfasi que Occident tracta d'obstaculitzar el programa d'energia nuclear de l'Iran perquè sap que aquest programa "enfortir l'Iran."

"Quins drets tenen ells (Occident) han de dir que volen revisar que aquest (el programa d'energia nuclear de l'Iran)? Qui és l'inspector d'Israel? Hi ha armes nuclears a Israel. Qui va a inspeccionar els EUA? ", Va assenyalar.

Es creu que Israel és l'únic posseïdor del poder de foc nuclear a tot l'Orient Mitjà. Des de 1958, quan Tel Aviv va començar a construir la seva planta nuclear de Dimona al desert del Néguev, ha fabricat els informes, desenes d'ogives nuclears.

La majoria dels experts estimen que Israel té entre 100 i 200 ogives nuclears, en gran mesura sobre la base de la informació filtrada al diari The Sunday Times en la dècada de 1980 per Mordechai Vanunu, un ex treballador al reactor nuclear de Dimona.

"Avui dia, els EUA és el país que posseeix el major nombre d'armes nuclears i l'únic país que té un registre [d'usar armes nuclears] se'ls EUA", ha afegit Zeybek.

Va condemnar als esforços d'Occident per retratar l'Iran com una amenaça que plana nuclear, dient que la República Islàmica mai no ha iniciat  actes d'agressió contra qualsevol país.

"Això no és justícia. Jo no crec en l'honestedat d'Occident. I no té cap [nuclear] les normes. Ells canvien les seves normes d'acord als seus propis interessos ", ha conclòs el polític turc.

Les potències occidentals acusen Teheran de perseguir objectius militars en el seu programa d'energia nuclear i ha utilitzat aquest pretext per imposar sancions unilaterals i internacionals contra la República Islàmica.

Iran ha rebutjat les acusacions, argumentant que, com a signatari del Tractat de No Proliferació Nuclear i membre de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica, té dret a l'ús pacífic de la tecnologia nuclear.

Aquella República Espanyola, tan confosa, tan feble...

quetgles | 12 Abril, 2012 17:41

   

   

  Aquella República Espanyola, tan confosa, tan feble...

 

       Només unes anotacions de revisió crítica del  fracàs de la República Espanyola, des d'una perspectiva catalana i republicana.

     Haig de dir que el corc que afeblia la República continua actiu dins el Reino de España   a l'actualitat, per la qual cosa les formacions polítiques progressistes no han aconseguit - ni tenen perspectives - establir una autèntica democràcia.

       Per la mateixa causa, les nacions no espanyoles de l'Estat - les quals no són reconegudes per la Constitució - continuen patint una cruel opressió.

    Vegem les notes.

   A les eleccions municipals de 1931, el triomf de les candidatures  republicanes a les grans ciutats va determinar la caiguda de la monarquia, i la proclamació de la República  el 14 d'abril (Bé, com és sabut,  En Macià, enardit, proclamà la República Catalana el dia 12, però s'hagué de desdir).

    Amb aquella proclama, les classes treballadores i les formacions progressistes estaven entusiasmades.

     Certament, semblava que havien fet una Revolució Francesa sense disparar un sol tret. Era allò de la República ha venío y nadie sabe como ha sío.

    Al 1789, els aristòcrates francesos i la jerarquia eclesiàstica s'hagueren d'exiliar. L'exèrcit tradicional, comandat en exclusiva pels nobles, fou dissolt. Durant el Consolat, es creà el nou exèrcit republicà, exèrcit que humilià els exèrcits aristocràtics d'Europa.

   Falsa revolució espanyola. Es proclamà la República, però les forces reaccionàries restaren incòlumes. L'aristocràcia mantingué el seu patrimoni i el seu poder.  Seguint la tradició, la major part dels alts oficials de l'exèrcit procedien de la noblesa.

   Tan bon punt fou proclamada la República, els terratinents, l'exèrcit i l'Església Catòlica iniciaren la conspiració per tal d'enderrocar la República.

   La República ni depurà l'exèrcit ni va crear cap nou cos militar de defensa de la República.

     En tot temps, aquells dirigents de la República vivien en una núvol de falsa innocència.

    La denominada reforma de l'exèrcit, al 1931, es limitava a exigir jurament de fidelitat a la República a aquella colla de militars reaccionaris, i oferia el retir amb pensió completa als oficials que volguessin deixar l'exèrcit per motius ideològics.

   Al 1936, davant els creixents rumors de cop d'Estat, N'Azaña  va exigir als generals, una vegada més, fidelitat a la República. Es veu que N'Azaña creia en les virtuts màgiques del jurament.  Però, esclatada la rebel·lió militar, es constatà que el jurament de fidelitat no tenia cap virtut. Dels 88 generals en actiu, 86 perjuraren; únicament dos generals es mantingueren fidels a la República.

   A partir de la proclamació de la República,   El PSOE, les centrals sindicals la UGT i la CNT i altres formacions d'esquerres feien pública la seva creença en l'esclat de la revolució del proletariat i en l'establiment d'una autèntica república de treballadors.

  La UGT - amb la participació de la CNT  - d'Astúries promogué la vaga general revolucionària, a l'octubre de 1934. Els obrers armats ocuparen els centres de l'Administració.

     Aquells miners asturians armats amb cartutxos de dinamita iniciaren la marxa cap a Madrid. Estaven convençuts que, en arribar a Madrid, la revolució esclataria a la capital, i, després, a tot l'Estat.

           La CNT a tot temps cridava els treballadors a la rebel·lió armada. La CNT es veia com un colós, l'avantguarda de l'anarquisme mundial.

   Per a la CNT, Barcelona era la capital de l'anarquisme europeu. Però els líders àcrates no es volien adonar que a trenta quilòmetres del cinturó industrial de Barcelona la CNT no existia.

   Haig de dir que la CNT fou tot temps espanyolista (En Frederic Montseny esdevingué En Federico Urales).   Els immigrants espanyols, de manera lògica, es concentraven als grans centres industrials, on hi havia més demanda de mà d'obra.

    A tot temps, la República  havia de fer front a l'amenaça d'un cop d'Estat de la dreta però alhora havia d'intentar minvar la inestabilitat  provocada per les profundes dissensions entre les formacions d'esquerra. 

     Aquella estranya República, incomprensiblement, es mantenia en un perillós aïllament internacional de manera que no formava part de cap aliança defensiva ni disposava de cap pacte estratègic amb un altre Estat.

     Quan, al 1936,  el Front Popular  guanyà les eleccions a l'Estat francès, on podria suposar que a la fi s'havia aconseguit un aliat de la República Espanyola. Però la suposició hagués sigut il·lusòria. De fet, no es signà cap pacte de seguretat ni cap aliança estratègica, entre N'Azaña i En Léon Blum.

    A tot temps, els conspiradors contra la República tenien el fort suport d'Itàlia i del Vaticà. I, a partir del 1933, obtingueren el suport de l'Alemanya de Hitler.

    Al esclatar la guerra civil espanyola, les nacions d'Europa signaren el tractat de no intervenció. Però mentre els Cains francesos segellaven la frontera, Itàlia i Alemanya feien una intervenció escandalosa, tot fent befa del pacte de no intervenció.

     França retenia el material de guerra comprat per la República espanyola. Itàlia i Alemanya no solament proporcionaven ajut econòmic al bàndol rebel; també eren els principals proveïdors del material de guerra; i, escandalosament, intervenien a la guerra amb forces militars de l'exèrcit regular.

    Al darrer moment, a la República espanyola li va sortir un protector. La Unió Soviètica de N'Stalin va proveir de primeres matèries i d'armament. Sense l'ajuda russa, el bàndol republicà s'hagués esfondrat en pocs mesos.

Darrer incís:  Per cert, Catalunya no va disposar d'aliats ni de protectors. I actualment tampoc en disposa.

El poema d'En Günter Grass enrabia els savis de Sió.

quetgles | 10 Abril, 2012 17:41

   

        El poema d'En Günter Grass enrabia els savis de Sió.

 

 

 

     A partir de la desfeta de la Unió Soviètica, al 1990, els Estats Units d'Amèrica va esdevenir l'Imperi. Els EUA establí les normes que havien de regir el món. Es manifestava tal com era: Un imperi mundial únic sense rival.

 

     Durant aquesta època d'Imperi únic, els EUA han recorregut a la força per fer valer el seu pensament únic, de manera que les veus discordants foren silenciades per les armes.

 

     Era un temps molt dolç per a l'Imperi. Ara podia moure guerres amb l'aplaudiment mundial, amb l'aprovació de les Nacions Unides.  L'ONU s'havia convertit en una cort imperial.

     (Anteriorment, els EUA perderen la guerra del Vietnam. En aquest cas, l'enemic, el vietcong, tenia el suport de l'URSS i d'altres nacions. Per altre costat, s'aixecà una immensa onada de protestes contra la guerra arreu del món, els EUA inclosos).

 

   L'Imperi establí el pensament únic, de manera que els grans mitjans de comunicació d'Occident restaren al servei dels interessos imperials.  Pensament únic, o sigui, les Nacions Unides, els governs de la Unió Europea i les formacions ideològiques occidentals, com un sol home, donaven suport a la política militarista imperial.

     Contra el pensament únic s'alça la República Islàmica de l'Iran. L'Iran denuncia la política imperialista dels occidentals, i, amés a més, no reconeix l'Estat d'Israel. Per suposat, els savis de Sió volen anihilar el règim la República Islàmica.

 

       El poema que publicà En Günter Grass, El que cal dir,  és una crida a rebel·lar-se contra el pensament únic ianqui, o, amb més precisió en aquest cas, contra els pensament únic dels savis de Sió (Savis de Sió, en el sentit que els governs dels EUA a tot temps donen suport al projecte sionista d'Israel).

 

    En versió catalana, presa de l'agència Sirius.cat, el poema fa així:

  
Per què guardo silenci, massa temps,


sobre el que és manifest i s'utilitzava


en jocs de guerra i amb aquesta final, supervivents,


només acabem com notes a peu de pàgina.


És el suposat dret a un atac preventiu

el que podria exterminar al poble iranià,

subjugat i conduït al goig organitzat

per un fanfarró,

perquè en la seva jurisdicció se sospita

la fabricació d'una bomba atòmica.

Però per què em prohibeixo nomenar

a aquest altre país on

des de fa anys - encara mantingut en secret -

es disposa d'un creixent potencial nuclear,

fora de control, ja que

és inaccessible a tota inspecció?

El silenci general sobre aquest fet,

al qual s'ha sotmès el meu propi silenci,

ho sento com costosa mentida

i coacció que amenaça castigar

mentre no es respecta;

"Antisemitisme" es diu la condemna.

Ara, però, perquè el meu país,

assolit i cridat a capítol una i altra vegada

per crims molt propis

sense comparació algun,

de nou i de forma rutinària, encara que

de seguida qualificada de reparació,

va a lliurar a Israel un altre submarí amb l'especialitat

de dirigir ogives anihiladores

cap a on no s'ha provat

l'existència d'una sola bomba,

encara que es vulgui aportar com a prova la por...

dic el que cal dir.

Per què he callat fins ara?

Perquè creia que el meu origen,

marcat per un estigma inesborrable,

em prohibia atribuir aquest fet, com a evident,

al país d'Israel, al qual estic unit

i vull continuar estant.

Per què només ara ho dic,

envellit i amb la meva última tinta:

Israel, potència nuclear, posa en perill

una pau mundial ja de per si trencadissa?

Perquè cal dir

el que demà podria ser massa tard,

i perquè - prou incriminats com alemanys -

podríem ser còmplices d'un crim

que és previsible, pel que la nostra part de culpa

no podria extingir

amb cap de les excuses habituals.

Ho admeto: no segueixo callant

perquè estic fart

de la hipocresia d'Occident; cal esperar més

que molts s'alliberin del silenci, exigeixin

al causant d'aquest perill visible que renunciï

a l'ús de la força i insisteixin també

en què els governs dels dos països permetin

el control permanent i sense traves

per una instància internacional

del potencial nuclear israelià

i de les instal·lacions nuclears iranianes.

Només així podrem ajudar a tots, israelians i palestins,

més encara, a tots els éssers humans que en aquesta regió

ocupada per la demència

viuen enemistats braç a braç,

odiant-se mútuament,

i en definitiva també ajudar-nos.

 
(El text original en alemany es publicà al diari Süddeutsche Zeitung, 4, 04, 2012).

      En Günter Grass denuncia el silenci de la societat alemanya amb relació als crims comesos Israel. Als seus 84 anys, el premi Nòbel diu que vol trencar el silenci alemany. Creu que s'imposa una falsa càrrega moral al poble alemany, la d'ésser culpable de l'holocaust jueu del règim nazi. Diu que l'holocaust no ha de servir d'inhibició respecte de la política bel·licista del govern israelià. Declara que Israel és una amenaça per a la pau; que Israel pot exterminar el poble de l'Iran; que és Israel el que disposa d'ogives nuclears a punt per a llançar.  Així mateix, l'escriptor vol trencar el silenci denunciant que Alemanya ven submarins d'última generació adequats per llançar ogives nuclears. Sosté que és Israel i no l'Iran el que amenaça i el que prepara la guerra atòmica.  I diu que no suporta més la hipocresia d'Occident; un Occident que acusa sense proves  a l'Iran de voler construir una bomba atòmica, i, alhora, fa com si ignorés l'existència de l'arsenal atòmic sionista, arsenal secret que defuig la legalitat definida per les Nacions Unides.

 

 

    El poema d'En Günter Grass no revela cap secret ni sobre la hipocresia ni sobre la política esbiaixada d'Occident.

 

     Respecte a això, la pregunta és: Com així la publicació del poema d'En Günter Grass ha provocat un terrabastall a Europa i a Israel?

   

    Fins ara, els partits polítics dels parlaments europeus i els grans mitjans de comunicació mantenen una política vergonyant de suport al sionisme. Hi havia un consens segons el qual les denúncies dels crims de guerra d'Israel eren un producte exclusiu de les formacions polítiques extremistes - de dreta i d'esquerra -,  majorment extra parlamentàries.

   Seguint aquesta estratègia, els mitjans de comunicació occidentals sempre mostren el seu compromís benèvol amb la democràcia d'Israel. Aquest mitjans no es cansen de contar les proeses heroiques dels sionistes.

 

     Occident i Els savis de Sió no poden suportar la publicació del poema de Günter Grass. Si el poema s'hagués publicat a un llibre de poemes  (de difusió  minúscula, s'ha de suposar), els sionistes no haguessin motat;  no els hagués interessat promoure escàndol.

 

   Però el poema El que cal dir fou publicat alhora a quatre diaris de gran difusió (Süddeutsche Zeitung, Liberation, El País i La Repubblica), la qual cosa provocà un allau de comentaris als mitjans de comunicació d'Europa i d'Israel. Pel contrari, sembla que els sionistes dels EUA (els quals tenen un quasi monopoli dels grans mitjans ianquis) van decidir donar la callada per resposta.

 

      Ara els sionistes d'Europa, furiosos, s'enfilen per les parets. I els portaveus de les organitzacions alemanys s'han apressat a criticar i a desautoritzar En Grass. Fins i tot formacions de l'esquerra verda l'han acusat d'antisemitisme.  Semblantment els socialdemòcrates alemanys ha dit que l'escriptor feia un plantejament erroni i esbiaixat. 

 

   El govern d'Israel ha declarat En Günter Grass ''persona non grata''. I els mitjans israelians han fet una gran campanya per a denunciar l'antisionisme disfressat d'esquerranisme.

 

     El lector ha de saber que el dissabte, dia 7 d'abril, a unes setanta ciutats alemanyes,  milers de manifestants per la pau, així com la major part dels portaveus de les organitzacions pacifistes expressaren  l'acord amb la denúncia de Günter Grass.

 

   Els sionistes d'Europa i d'Israel han intentat muntar una campanya de desprestigi contra En Günter Grass. Els sionistes catalans s'hi han afegit de seguida. Els sionistes - o, el que és el mateix, els amics d'Israel - han qualificat l'escriptor d'antisemita, de nazi, d'ignorant i de vell que fa cadufos, entre d'altres.

 

    Però la gran campanya dels savis de Sió és eixorca.  El poema d'En Grass es limita a dir que el rei va nu; diu el que tothom ja sap i no es denuncia. Els periodistes sionistes i els savis no s'enfronten a les afirmacions del poeta, és limiten a declarar-lo intel·lectualment incapacitat.

 

    El rei va nu. Vegem-ho: 

 

1.   Israel, en efecte, disposa d'armament nuclear.

2.    Israel no és investigat pel seu magatzem atòmic.

3.    Israel manté el secret sobre les seves ogives nuclears.

4.    L'OIEA inquireix tot temps sobre les centrals nuclears de l'Iran.

5.    Sorprenentment, l'OIEA no inquireix les activitats nuclears d'Israel ni fa cap tipus de valoració sobre el suposat armament atòmic d'Israel.

6.    Israel és l'únic Estat de l'Orient Mitjà que disposa d'armament nuclear.

7.     És Israel el que fa constants declaracions segons les quals bombardejarà les centrals nuclears de l'Iran.

8.     L'Iran no amenaça de bombardejar Israel. Es limita a declarar que farà una resposta rotunda si és atacat per Israel.

9.     És el govern pro-sionista d'En Barack Obama el que amenaça a l'Iran si aquesta nació no tanca les centrals nuclears.

10.                      Israel, els EUA i la UE imposen sancions a l'Iran al marge de l'ONU.

11.                    Israel i els EUA fan amenaces de guerra a l'Iran i, incomprensiblement, el Consell de Seguretat sembla que no té res a dir.

12.                    Foren els sionistes els qui colonitzaren de manera criminal les terres palestines valent-se que Palestina era sota mandat britànic.

13.                    Gràcies a la gran pressió que desplegaren  els EUA i del RU, els sionistes aconseguiren el reconeixement de l'Estat d'Israel per part de l'ONU, al 1948. 

14.                    El reconeixement de l'Estat d'Israel significava la legalització d'un genocidi. Aquell reconeixement que legalitzava el crim feu palès l'enorme poder acumulat pels savis de Sió.

15.                    Avís al lector:  Abans de que l'Iran iniciés un programa nuclear (per a fins pacífics, segons ells diuen) els EUA ja considerava que la República Islàmica de l'Iran era un eix del mal. 

16.                    La República Islàmica de l'Iran no reconeix l'Estat d'Israel. Considera que els sionistes s'apropiaren criminalment de Palestina, i que mogueren guerres d'extermini.

17.                    Al 1990, els EUA va promoure la guerra de l'Irak contra l'Iran. Els EUA van oferir armes a Saddam Hussein sense límit de crèdit. El pla dels sionistes els va fallar. La República Islàmica va resistir i va superar les agressions.

18.                    Actualment, contra tot pronòstic, l'Iran és deu vegades més fort econòmicament i militar que fa vint anys enrera.  L'Iran ha esdevingut la primera potència militar a l'Orient Mitjà.

19.                    El temor d'En Günter Grass sobre el perill de destrucció del poble de l'Iran és fonamentada i a l'abast de la comprensió de la gent.  Israel sap que no pot competir militarment amb l'Iran amb armes convencionals. S'ha de pensar que la victòria militar d'Israel sobre l'Iran només és possible fent ús de l'arma nuclear.

20.                    L'escriptor alemany té por de que En Netanyahu hagi planejat llançar una bomba atòmica sobre Teheran (12 milions d'habitants, la conurbació).

 

 

 

    

      

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb