El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Benet XVI i N'Albert Magne

quetgles | 26 Marš, 2012 07:30

  

      

         En Benet XVI i N'Albert Magne. Contra la mistificació.          

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científica dels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fam mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així: Alpha

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devoció, la dolçor sensible i les llàgrimes, però deixa que el teu principal preocupació és romandre units interiorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima. [50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creades. Una veritable religió ha d'estar en llibertat de totes les criatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ell. Denegar a tu mateix, per tant, perquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, que era realment pobre, obedient, cast, humil, i el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a molts, com l'Evangeli mostra precisament. [51]

L'ànima, quan se separa del cos, problemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser cremat, penjat, que es parla malament de la, i l'ànima no es veu afectada per aquests atemptats, [52], però només pensa en l'eternitat [67] i de la. una cosa necessària, dels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així has de considerar el teu cos, com si l'ànima s'allibera ja d'ella. Establir vegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déu, que t'espera, i pensar que només el bé que el Senyor va dir: ". Una cosa és necessària" [54] Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànima, que t'ajudarà  en l'adquisició de la puresa de la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirs, dels Pares, els elegits, i tots els benaurats. Es menyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Així, armat dins i unit a Déu per una bona voluntat, que menyspreava tot el que és d'aquest món, com si la seva ànima ja s'havia anat del cos
(Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar Aristòtil.  Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,- i en gran la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa

Theologica , 1,  de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos religiosos

i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el

 Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat

 Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes, 

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ...  Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple.  Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on el hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement a altres de la mateixa espècie.  El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Alberto el Grande: 1982. [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26] 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relaciones amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

                  

                                          La filosofia a l'abast

 

La soluciˇ dels EUA al problema de SÝria, condemnada al fracÓs, segons el Diari del Poble.

quetgles | 25 Marš, 2012 07:49

      

        La solució dels EUA al problema de Síria, condemnada al fracàs, segons el Diari del Poble.

    A l'atenció dels periodistes i dels savis de La Varguardia, d'El Periódico i d'Ara.  I a la d'En Ferreres, el  savi caricaturista. 

   He considerat que a aquesta gent tan sàvia tal vegada se'ls acudiria pensar que les agències d'intel·ligència de l'Imperi i dels subimperis (França i Anglaterra) presten ajuda  a l'Exèrcit de Síria Lliure, segons diuen ells. Segons altres fonts, aquestes agències  es dediquen a muntar grups armats de mercenaris i a proveir-los d'armament. Aquestes altres fonts també diuen que l'Aràbia Saudita i Qatar (règims despòtics aliats dels EUA) fan campanyes furioses per tal d'enderrocar Al Assad. També diuen que l'emir Al Thani, el de la la fundació de Qatar que promou el Barça, és un dels grans estrategs que intervé  a totes les guerres brutes, brutíssimes, de l'Orient Mitjà i d'Àfrica del Nord.

EUA solució al problema de Síria, condemnat al fracàs - Diari del Poble en línia

Quaranta mil fil˛sofs que sobren

quetgles | 23 Marš, 2012 13:25

    

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científica dels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fam mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així: Alpha

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devoció, la dolçor sensible i les llàgrimes, però deixa que el teu principal preocupació és romandre units interiorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima. [50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creades. Una veritable religió ha d'estar en llibertat de totes les criatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ell. Denegar a tu mateix, per tant, perquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, que era realment pobre, obedient, cast, humil, i el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a molts, com l'Evangeli mostra precisament. [51]

L'ànima, quan se separa del cos, problemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser cremat, penjat, que es parla malament de la, i l'ànima no es veu afectada per aquests atemptats, [52], però només pensa en l'eternitat [67] i de la. una cosa necessària, dels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu cos, com si l'ànima s'allibera ja d'ella. Establir vegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déu, que t'espera, i pensar que només el bé que el Senyor va dir: ". Una cosa és necessària" [54] Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànima, que ajudarà a et en l'adquisició de la puresa de la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirs, dels Pares, els elegits, i tots els benaurats. Es menyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Així, armat dins i unit a Déu per una bona voluntat, que menyspreava tot el que és d'aquest món, com si la seva ànima ja s'havia anat del cos
(Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

  

Els ''savis d'Orient'' destapen les magarrufes dels ''savis d'Occident''.

quetgles | 08 Marš, 2012 16:35

  

     Els savis d'Orient destapen les magarrufes dels savis  d'Occident.

 

      En un món d'informació globalitzada, sembla que la premsa de l'Imperi té la guerra perduda. Actualment, les amples masses d'arreu del món per mitjà de la Xarxa té fàcil accés als mitjans on line. Internet estableix una dràstica democratització de la comunicació. Per als internautes catalans, el Diari del Poble xinès és tan a l'abast com a La Vanguardia catalana. . Els savis de La Vanguardia espargeixen fum, els del Diari del Poble descriuen el fracàs de l'estratègia imperialista.

 

      Mentre els grans mitjans de comunicació d'Europa i dels Estats Units es mostren sotmesos a l'estratègia dissenyada pels savis d'Occident (i pels Savis de Sion, també podríem dir),  molts de mitjans orientals denuncien les magarrufes de l'Imperi ianqui i els seus aliats.

     He considerat que el post que segueix a continuació és una mostra que indica la notable capacitat intel·lectual dels savis xinesos a l'hora de destapar les magarrufes de l'Imperi.

 

Es West realment tractant de "salvar" a Síria? - Diari del Poble en línia.

LÝbia: el pitjor dels crims de l'OTAN. A l'atenciˇ dels periodistes i savis catalans.

quetgles | 07 Marš, 2012 08:56

     Líbia: el pitjor dels crims de l'OTAN

     He pensat que seria bo que els periodistes i els savis de la premsa catalana coneguessin la denúncia dels crims de l'OTAN a Líbia, denúncia publicada a Pravda en anglès.

     Els periodistes i els savis catalans sembla que van entusiasmats amb el projecte militar de l'Imperi. Segons el qual l'assalt a Síria seria una reedició del succeït a Líbia.

     Els savis-ignorants convé que sàpiguen que Líbia, abans de l'assalt, era l'Estat amb la renta per càpita més alta de l'Àfrica i el que tenia el major creixement econòmic. Com a indicador: un centenar d'empreses xineses - amb més de 20.000 operaris - desplegaven tot de projectes al país.  Ara, en canvi, després de la revolució promoguda per la CIA, Líbia és una ruïna comparable a Somàlia.

    Periodistes i savis catalans, heus ací la versió en català de l'article que us esmentava:

Líbia: el pitjor dels crims de l'OTAN


2012.12.02



Les mentides, l'engany, el xantatge, la intimidació, l'assassinat, la tortura, els camps de concentració, destrucció de propietats, saquejos, massacres ... totes aquestes paraules són res fins a la insignificança quan ens fixem en el que l'OTAN ha fet a Líbia - i té la intenció de fer a Síria al cap de pocs dies. L'evidència repugnant que surt de Líbia posa en relleu el que estem tractant.

És molt difícil imaginar que els senyors de Cameron, l'Haia, Sarkozy, Juppé, Obama i Hillary Clinton estan contents amb el seu llegat a Líbia. De fet, el que han fet que portaria qualsevol ésser humà normal a les profunditats de la desesperació, en un context professional, perquè es tractaria d'un acomiadament i en un militar, un tribunal marcial o una baixa deshonrosa.

Missió de l'OTAN a Líbia va ser la imposició d'una zona d'exclusió aèria per protegir civils innocents. Exactament com algú podia haver estat tan ingenu com per creure que, després del que va fer l'OTAN a l'Iraq, desafia la lògica, sinó tot el que qualsevol hauria cregut que es van comprometre a completar els detalls més endavant, ídem. Però la comunitat internacional un cop més va donar a l'OTAN en benefici del dubte i una vegada més, l'OTAN va realitzar en el moment just: una altra matança, un altre exemple de Armar als terroristes, més morts, més violència, més crema de la propietat, més tortura, més violacions i una altra generació de els nens amb els seus futurs guions de les ruïnes.

Un altre país que mossega la pols? Si Déu existeix i si Satanàs no descarta aquest món ja, després Líbia pot i ha de ser l'última resistència de l'OTAN, el dret ha de derrotar a malament, bé ha de triomfar sobre el mal, el dimoni ha de ser assassinat i l'OTAN han de perdre el poder que tenia.

He tingut accés a algunes imatges horribles sobre you.tube, dels nens amb les seves cares despreses pels pilots de l'OTAN a partir de 30.000 peus, després de l'OTAN es va negar a permetre que les autoritats líbies a celebrar eleccions lliures i justes. I ara, vam rebre imatges d'un atac total de l'OTAN contra els defensors de Sirte, com la llibertat i la democràcia es va imposar als ciutadans de Líbia, que rebrà les proves dels libis ataquen les forces terroristes NTC un hospital, sota la cobertura completa de l'OTAN. Així va ser la ferotge atac contra l'hospital a Sirte, per part de terroristes de l'OTAN, que la Creu Roja no va poder lliurar els subministraments.

Nosaltres rebem l'evidència d'atacs contra la NTC personal de la Creu Roja està tractant de quedar subministraments mèdics a Sirte. Impedir l'accés de l'ajuda és un crim de guerra per l'NTC i per l'OTAN per metrallar les posicions de les autoritats.

Nosaltres rebem l'evidència que l'OTAN estava usant helicòpters per disparar míssils a Sirte, malgrat el fet que la seva missió era la d'imposar una zona d'exclusió aèria. Gaddafi tenia raó: els alcavots UN als capricis de la FUKUS Eix (França, Regne Unit, EUA i Israel) i no utilitza el mateix pes i mesura quan es tracta de les nacions més petites.

En l'actualitat, Líbia és un caos. Els enfrontaments a Alkufira: els terroristes van matar a molts; enfrontaments a Sebha terroristes de molts morts. I a sobre de neteja, ètnica per part de terroristes NTC de l'OTAN - els atacs contra un campament de refugiats als afores de Trípoli - 1500 refugiats aclaparats amb foc de metralladora pels terroristes NTC recolzats per l'OTAN, de Cameron, a l'Haia, per Clinton, Obama, Sarkozy, per Juppé.

Els terroristes, en aquest cas vi de Misratah i metrallar als refugiats, corejant consignes racistes. Per què? Com que molts dels residents eren negres de Tawergha, que va ser víctima de la neteja ètnica de la brigades de Misratah. Que sigui aquest el llegat de l'OTAN per a la humanitat: la va recolzar racistes, donat suport als terroristes, dóna suport als violadors i ara, Líbia és un caos.

Demanem als senyors de Cameron, Sarkozy, Obama, de l'Haia, Juppé i Hillary "War Zone" Clinton si estan satisfets amb el que han fet.

El llegat d'aquests dimonis és clar veure a Líbia avui, visible en les consignes pintades al llarg dels camins: "la brigada [Misrata brigada] per purgar els esclaus i la pell negre", "mesures dràstiques com la prohibició dels nadius Tawergha d'arribar a treballar, viure o enviar els seus fills a les escoles en Misrata "

  

      Timothy Bancroft-Hinchey

    Pravda-ru

Desfés les edicions

En VladÝmir Putin denuncia els crims de l'Imperi i els seus aliats.

quetgles | 04 Marš, 2012 11:52

  

  

  

    En Vladímir Putin denuncia els crims de l'Imperi i els seus aliats.

 

 

 

    Tot i que Rússia i la Xina mantenen una aliança estratègica contraposada al monopolarisme de la política dels EUA, és la veu d' En Vladímir la que denúncia els crims i la hipocresia d'Occident.  De manera sistemàtica, els líders xinesos eviten la confrontació amb els Estats Units. Es podria pensar que la moderació política xinesa és per causa del confucianisme predominant. Però és més convincent  la teoria segons la qual el PCX segueix una estratègia de L'Art de la Guerra, del mestre Sunzi. Segons el pensador xinès, l'estratègia suprema seria aquella que faria rendir l'enemic sense necessitat d'entrar en combat.

  

 

   El post que he penjat mostra els principals arguments d'En Putin contra l'imperialisme.

 

 He considerat que l'article explicita quina serà la política exterior del líder rus.

 

         No necessita la predicació dels curanderos i xarlatans occidentals
2012.03.04

Vladímir Putin no és un home que pot ser comprada, enganyat, entabanat o silenciats. Això, en si mateix, és la raó principal dels mitjans de comunicació occidentals, en nom dels seus mecenes, el busca per demonitzar i qüestionar la seva legitimitat com el pròxim president de Rússia.
Vladímir Putin, coneix a un lloc més del que la democràcia és que tots els líders occidentals junts. Cap persona racional veu la definició de la democràcia com "disposat a fer el que li diuen per Washington i / o Tel Aviv." Així és el concepte occidental de democràcia, juntament amb bombes de fins a 30.000 peus d'alçada, les bales i el xantatge.
La violència i la força són el que la democràcia d'estil occidental es tracta. Em temo que Rússia i la comunitat mundial no són receptius a aquest concepte.
Una democràcia no es financen i donen suport als terroristes. Una democràcia no li diu a un grup de delinqüència dels insurrectes armats que no negocia sota cap circumstància. Una democràcia no gira al voltant de la violència per posar fi a esperar quan es troben en secret i obertament el subministrament d'armes a un costat.
Una democràcia no diu NO a les eleccions supervisades lliures i justes (com ho van fer a Líbia i que estan fent a Síria).
Tota la insolència de porc amb cap de flama d'un procediment veritablement democràtic en una burla, no se sosté. Els mitjans de comunicació occidentals i els seus líders han estat fent un munt d'això.
 
Estats Units és ara un estat cripto-feixista, disfressat de democràcia. La Unió Europea és una entitat cripto-feixista, elegits per ningú, i certament no actuar segons la voluntat del poble. Ningú va triar a l'OTAN, o bé, per dur a terme la política exterior i dels drets mundials de policia.
A mesura que el pròxim president de la Federació de Rússia va dir: "La suspensió de l'ajuda militar d'Occident a l'oposició siriana farà que els combatents rebels seure a la taula de negociació ... és inacceptable per donar suport a una de les parts en el conflicte fins que s'acaba amb l'altra partit ". La lògica pura i simple, òbviament, perdut en la hipocresia, la mentida feixistes els líders occidentals, en particular els Estats Units i menyspreable, Hillary Clinton, la zona de guerra.
Vladímir Putin, també assenyala que les autoritats han de reaccionar amb rapidesa a les demandes de la gent i les observacions que no només han fet conèixer les seves demandes a Rússia, sinó a través de tots els països d'Europa i Estats Units.
El moviment de la paret Ocupar el carrer s'ha estès com una reguera de pólvora. Tot això és bàsicament una protesta contra la distribució desigual de la riquesa al món, que es viu per cent com els porcs de peluix mentre que la resta ha d'anar fora, fam, morint de fam, sense llar, sense feina, sense atenció mèdica.
L'oest amb tota seguretat no es pot ensenyar a qualsevol persona sobre la llibertat, la democràcia, la llibertat, la igualtat i la justícia. La seva total falta de respecte pel dret internacional ha pres deguda nota, així com la seva incapacitat per mantenir els acords que ells fan.
Però no ens enganyem, els mitjans occidentals ha estat ja en plena marxa per desacreditar les eleccions russes que se celebraran demà. Ells estan tan segurs, arrogant i menyspreable que han iniciat el procés amb suficient antelació.
No obstant això, això fa que sigui molt més fàcil despertar a la gent més i més al seu veritable dimoni, la naturalesa del mal, deshonest.
Seria convenient fer cas omís dels seus crits, les seves mentides, les seves maquinacions, el seu soroll completament repulisve, mentre marxen al mateix pas que els seus ordres dels feixistes elits privilegiades de porc de peluix.
Potser aquests porcs els mitjans de comunicació li agradaria discutir Florida i Ohio .. i penjant, chads clotets o està embarassada o com només qui és ric, amb patrocinadors rics i amb el suport de forts grups de pressió poden ser elegits en un sistema de partits més antidemocràtic dos, on els candidats de tercers no tenen cap oració d'una seriosa consideració.
Vladímir Putin és l'home adequat per dirigir Rússia. Rússia servirà com l'avantguarda de la veritable democràcia sota el President Vladimir Putin i el moviment mundial contra el feixisme que està guanyant força cada dia.

Lisa Karpova
Pravda.Ru

   

 

 

 

 

 

 

El 4 de marš, En Putin donarÓ un disgust a N'Obama, esperem.

quetgles | 03 Marš, 2012 17:45

  

        El 4 de març, En Putin donarà un disgust a N'Obama, esperem.

    Segons els sondeigs electorals, a les eleccions presidencials d'aquest diumenge, 4 de març, En Vladímir Putin obtindrà majoria absoluta, manera que no hi haurà segona volta electoral. Les darreres enquestes indiquen que la candidatura d'En Putin rebrà més del 50 per cent dels vots. Hi ha enquestes, segons les quals obtindria més del 60 per cent dels vots.

    Fins fa poc, els corruptes mitjans d'informació capitalistes no es cansaven de dir que En Putin havia per dut suport popular. Mentien. Fan campanya electoral contra la candidatura d'En Putin.

    La punta de llança de la campanya de la premsa occidental contra Rússia Unida, contra la candidatura  d'En Putin, és basa en l'afirmació de l'existència de greus irregularitats en les conteses electorals russes, així com de pràctiques autoritàries i antidemocràtiques d'En Putin. 

     En Putin ha denunciat la política intervencionista dels EUA en els afers interns de Rússia. Ha especificat que Washington ha promogut i promou les campanyes de manifestacions de l'oposició russa contra uns suposats fraus electorals. Ha dit que els EUA volen una Rússia feble, una Rússia en mans dels oligarques i dels comunistes.

    Fraus electorals? No ho podem saber. Però el que sí sabem és que els sondeigs electorals indiquen que la major part de la població dóna suport a la candidatura d'En Putin; i que la segona formació política amb més parlamentaris, el partit comunista, solament obté un 14 per cent en intenció de vot dels ciutadans.

    Per a entendre la cursa política fulgurant d'En Vladimir Putin s'ha d'observar el notable creixement econòmic de Rússia entre el 2000 i el 2012.  Sobre aquest tema, el resum que ofereix Viquipèdia  és bastant orientatiu; fa així: Des del començament del segle XXI, amb la pujada dels preus del petroli, l'increment en la inversió estrangera directa i un major consum intern han donat un impuls al creixement econòmic de Rússia. El 2007 va ser el novè any de creixement consecutiu, amb una mitjana del 7% anual des de la crisi financera de Rússia de 1998. El Producte interior brut (PIB) de Rússia el 2007 va ser de US$2.076 bilions en paritat de poder adquisitiu convertint-se en la setena economia més gran del món.[11] El salari mitjà de Rússia a principis del 2008 era de US$640 al mes; el 2000 era de US$80.[12] El 15,8% dels russos vivia sota el llindar de la pobresa el 2007,[13] i la taxa d'atur era del 6,8%.[13]

Rússia té les reserves més gran de gas natural, les segones més gran de carbó i les vuitenes més grans de petroli. És l'exportador més gran de gas natural i el segon exportador de petroli. Les exportacions de tots dos a més dels metalls i la fusta representen el 80% de totes les exportacions russes.[13] Tot i els preus elevats dels hidrocarburs, les vendes del petroli i del gas només representen el 5,7% del PIB, i el govern prediu que aquesta xifra es redurià a 3,7% per al 2011.[14] El govern ha mantingut superàvits en el pressupost federal des del 2001. Les reformes fiscal, financera i de propietat de la primera administració del president Vladímir Putin han tingut un efecte positiu, augmentat la confiança dels inversors: la inversió estrangera directa s'ha incrementat de US$14.600 milions el 2005 a US$45.000 milions el 2007.[13] El PIB va créixer 8,1% el 2007, un augment a causa dels béns i serveis del mercat intern i no pas a l'extracció i exportació d'hidrocarburs.

   Segons les estadístiques, el creixement econòmic de Rússia ha continuat durant aquests darrers anys. Destaca el fet que enguany el sou mitjà dels treballadors ha augmentat un 9 per cent.

    Els polítics ianquis i els mitjans capitalistes, tot i reconeixent els èxits econòmics de Rússia, diuen que En Putin  és  una amenaça per a la llibertat i la democràcia. I subratllen que el líder rus ha portat a terme una renacionalització de la major part de les grans empreses russes.

    En Vladímir Putin fa un discurs contraposat al dels demòcrates occidentals. Diu que la política de Gorbatxov - tan apreciada pels occidentals - va lliurar Rússia en mans dels magnats russos, i que era una política que va portar Rússia a la ruïna i a la senda de la desintegració nacional.

    Allò cert és que En Putin ha debilitat l'oligarquia capitalista russa i ha sotmès els magnats als poders de L'Estat. 

     En la mateixa línia, el dirigent rus ha retornat a la propietat de l'Estat les empreses més poderoses dels sectors més essencials:  gas, petroli, carbó, acer, energia nuclear, aeronàutica i indústries d'armament, entre d'altres.

  A subratllar:  De manera semblant a la de l'Iran, la major economia productiva russa està socialitzada. A ambdós països, les empreses capitalistes estan controlades per l'Estat i sotmeses als interessos polítics de l'Estat. I la gran banca també és estatal o controlada per l'Estat.

   A subratllar:  A ambdós països (I també a la Xina), la socialització econòmica i la regulació de les empreses capitalistes ha fet que les seves economies seguissin un notable desplegament i, en especial, superessin la crisi econòmica del 2008 sense grans dificultats.

    En Vladímir Putin  va guanyar la guerra contra els poder dels oligarques. Va impedir la formació de corporacions capitalistes que s'apropiessin dels mitjans de comunicació, tal com ara succeeix a Europa i als EUA.

   (Per cert, els mitjans capitalistes s'omplen la boca sobre el somni americà d'En Barack Obama, però en diuen res del somni d'En Vladímir Putin, també de família obrera. Prefereixen dir que va fer la carrera d'espia).

    Al mes d'agost passat, En Putin va que els EUA era un paràsit. Les seves paraules foren: Ells (els ianquis) estan vivint més enllà dels seus mitjans i el desplaçament d'una part dels seus problemes a l'economia mundial. I també digué: Ells estan vivint com a paràsits de l'economia mundial i del seu monopoli del dòlar.

  

     Foren aquest tipus d'acusacions tan directes el que va espantar als dirigents polítics de Washington.

    Demà se sabran els resultats de les eleccions presidencials russes. Jo espero que guanyi En Putin.

       Us recomano que vegeu el post La fi de la unipolaritat.

      

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb