El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La premsa xinesa. L'esperit confuciÓ.

quetgles | 31 Gener, 2012 08:15

 

               La premsa xinesa. L'esperit confucià.

     Amb el lideratge d'En Deng Xiaobing, 1978, els mitjans de comunicació xinesos abandonaren el llenguatge de confrontació contra els EUA i adoptaren un estil acomodat al confucianisme. Els Estats Units deixaven d'ésser ''el tigre de paper'' maoista, i esdevenien ''un gran soci comercial'' .    Actualment el govern xinès continua mantenint una política pacifista, de contenció respecte de l'agressivitat nord-americana i estalviant-se la denúncia de l'imperialisme.  Per suposat, els mitjans de comunicació, que són públics, s'acomoden al llenguatge confucià del govern i del PCX.    Però això no impedeix el creixement del nivell intel·lectual de la premsa xinesa. Al meu parer, sovint, els plantejaments dels grans diaris xinesos posen en evidència la subordinació dels mitjans ''occidentals'' al designis de l'Imperi.    En aquests sentit, he considerat que seria bo fer publicitat de l'editorial del diari xinès en llengua anglesa, Global Times, de dia 31.1.2012.             EUA ha d'abandonar la mentalitat de suma zero     Global Times  31.1.2012      Un article publicat recentment a la política exterior obertament va declarar que l'ascens de la Xina és un joc de suma zero i no un guanyar-guanyar tant per a la Xina i els EUA. 

    Aquestes observacions poden ressonar amb molts nord-americans. 

   És natural veure als EUA, que està acostumat a ser N º 1 del món, se senten incòmodes i fins i tot inquiet per l'ascens de la Xina.  Però primer han adonar-se que l'ascens de la Xina és inevitable, sempre que la Xina pot mantenir un entorn de desenvolupament pacífic.  En aquest sentit, la forma més eficaç dels EUA per contenir el seu desenvolupament és la de danyar l'ambient pacífic de la Xina i el poso en el caos. 
    Però si realment ho fa, el risc que ha d'assumir serà molt més gran que si s'accepta l'ascens de la Xina com una tendència natural, sense resistir-se a ella.  Un caòtic de la Xina només portarà perjudicis a les següents generacions de nord-americans.  I els EUA ha de quedar clar que la Xina no és fàcilment portat al caos, tot i la Internet està plena d'opinions diverses i incidents de masses contínuament passant a la Xina.  Els records de l'agitació estan encara frescos en la ment del poble xinès.  Per molt temps, mantenir la unitat i l'estabilitat seguirà sent el desig primordial de la societat xinesa. 

   És molt possible que els EUA a compartir el creixement de la Xina, que en veritat no podria realment dur una absoluta situació guanyar-guanyar.  Però no serà un joc de suma zero, o bé, a menys que la Xina i EUA tenen grans desitjos de tornar al segle 20. 

   El món ha canviat des de l'edat dels imperis.  L'ascens de la Xina no és un sinistre objectiu polític nacional.  Més aviat, és la conseqüència natural de política internacional del desig del poble xinès per viure una bona vida de la dignitat. Si més no, durant un temps considerable, els xinesos no tindran cap interès en l'ús del seu poder nacional per fer el que van fer els imperis anteriors.  La direcció de l'ascens de la Xina no és la recerca de l'hegemonia mundial. 

    D'altra banda, els xinesos sincerament que l'ascens de la Xina beneficiarà al món sencer. . Ells no volen que el tresor dels fruits del desenvolupament.  Ells estan molt disposats a compartir els seus beneficis amb els països veïns, inclosos els EUA.  I la Xina està fent precisament això. 

  La Xina i EUA són cada vegada més interdependents, tant econòmica com culturalment.  Els fets demostren que, com alguns experts dels dos països mantenen, els dos països són en realitat entrar en un joc de suma positiva, sempre que els EUA no s'agreugi la seva política de contenció en el tractament de la Xina com una amenaça en augment. 

    No és fàcil sortir de l'ombra de la competència geopolítica en el passat.  Però la globalització està canviant profundament les regles i la naturalesa de la competència entre les nacions, que s'accelerarà amb el temps.  El país no ha de mantenir la seva forma de pensar d'edat en una nova era.  Han de seguir el ritme dels temps, com els xinesos sempre diuen.
  

 

All˛ que no diu la premsa occidental.

quetgles | 30 Gener, 2012 07:26

 

 

  

           Allò que no diu la premsa occidental.     Aquests dies la ''premsa occidental'' s'ha fet ressò d'una suposada explotació dels obrers xinesos. Bé, de fet, aquesta premsa és en campanya permanent espargint cultius de sinofòbia.       (''Premsa occidental'' és un dir; allò propi seria dir la premsa sotmesa als interessos de l'Imperi ianqui).     Parlen de llibertat de premsa, però és la llibertat dels econòmicament poderosos per a disposar de la propietat dels grans mitjans de comunicació. Allò més propi seria dir que a occident no hi ha llibertat de premsa de manera efectiva,  que els grans mitjans de comunicació són en mans de les corporacions capitalistes. Aquests dies, la premsa catalana i la espanyola han informat de l'explotació del obrers a les empreses que fabriquen productes d'Apple a la Xina. Com a exemple de mal periodisme, En David Brunat, corresponsal de Público a Pequín, informa de les condicions insalubres dels obrers xinesos d'Apple; En Brunat es dedica a reproduir la crònica elaborada per The New York Times. En Brunat fa com si no sortís als carrers de Pequín, com si no veiés res amb els seus propis ulls i com si no parlés amb els pequinesos.   Allò que no diu la premsa ''occidental'' és que als darrers quatre anys el salari dels treballadors xinesos ha continuat creixent mentre que els treballadors d'Europa i els EUA han sofert les terribles  les conseqüències de la Crisi. S'ha de dir que la crisi és específica dels EUA i de la EU; i que la major part de països d'Àsia, Àfrica i Amèrica llatina s'han mantingut el creixement econòmic.      Allò que procuren amagar és que l'economia ianqui (i també la britànica) es basa al sector terciari, i que els EUA i Anglaterra continuen en procés de desindustrialització; que la indústria xinesa és sis vegades més gran que la ianqui; que Turquia o l'Iran superen el Regne Unit en producció industrial.      Allò que no diu aquesta premsa és que les condicions de treball i el nivell de vida dels obrers xinesos han seguit una línia ascendent de millora al llarg de tres dècades.    Allò que no diuen és que la major part de les grans empreses industrials xineses han estat aixecades al darrer decenni i són extraordinàriament curoses del medi ambient.   Allò que no diuen és que la major part de treballadors xinesos viuen a les grans megalòpolis i habiten als centenars de milers de gratacels ultramoderns (la Xina té deu vegades més gratacels que els EUA).    Allò que no diuen és que els treballadors de les grans ciutats - o sigui, la major part de treballadors - disposa d'un servei de metro i de tren de rodalies del més ràpids del món (i barats).     Allò que no diuen és que la major part d'enginyers xinesos són de famílies treballadores.    Ho deixarem aquí.        

 

La Vanguardia i el sionisme triomfant

quetgles | 04 Gener, 2012 08:34

  

         La Vanguardia i el sionisme triomfant

 

 

    Els mitjans occidentals (es diuen occidentals, però en realitat són al servei de les elits financeres occidentals).

 

   Aquests mitjans, seguint l'exemple dels d'En Rupert Murdoch, són en campanya permanent contra els països que s'oposen a la política dels EUA i, alhora, contra les organitzacions dissidents occidentals. Així, miren d'infectar l'opinió pública occidental. 

 

    L'Iran és un dels objectius de la crítica corrupte dels mitjans occidentals.  Aquests mitjans han de mostrar que era certa l'afirmació del president George W. Bush, segons la qual L'Iran i Corea del Nord eren l'eix del Mal.

 

    Es veu que La Vanguardia del comte de Godó no vol quedar enrere en aquesta cursa de la premsa murdoquiana contra l'amenaça de l'Iran.  No sabem quines són les promeses de recompensa ofertes al comte.

 

   La Vanguardia, a l'edició de dia 2 i de dia 3 de gener de 2012, presenta uns titulars a la seva portada, on es diu que ''L'Iran desafia la comunitat internacional y llança míssils de llarg abast''.  El diari assenyala que la seva font és la redacció de Barcelona i agències de premsa; agències, però només fa referència a l'agència oficial iraniana, IRNA.

 

     Es pot constatar que la major part de l'article publicat per La Vanguardia sobre l'èxit dels exercicis navals de l'armada iraniana està basat en la informació publicada per l'agència IRNA. En aquest punt essencial, l'informe de La Vanguardia coincideix plenament amb els publicats per la premsa mundial.

 

   La Vanguardia presenta com a informació objectiva allò que és opinió de la redacció del diari. El titular és categòric; afirma que ''L'Iran desafia la comunitat internacional''.  Però la major part de la premsa mundial es limita a informar dels èxits de l'armada iraniana sense fer cap tipus de valoració negativa. 

 

     Sembla que el comte de Godó vol fer combregar amb rodes de molí els lectors del seu diari.

     I els periodistes i els col·laboradors del diari – tan savis – es veuran obligats a posar cara d'idiota.

 

  En contra del titular de LV, els mitjans no sotmesos als interessos de l'Imperi consideren que els EUA són la principal amenaça per a la pau mundial. Aquesta consideració és extensible a les amples masses d'Àsia, Àfrica i Amèrica llatina. 

 

    És difícil fer empassar rodes de molí.

 

    No és l'Iran el que amenaça amb bombardejar. Són els EUA i Israel els que amenacen de bombardejar l'Iran.  Els EUA i els països occidentals imposen sancions a l'Iran sense atenir-se a la legalitat internacional. Els EUA i occident donen per suposat que l'Iran intenta accedir a l'arma nuclear, cosa que l'Iran nega.

 

    No se sap si l'Iran intenta, o no, aconseguir armes nuclears. Però sí sabem que els EUA són els únics que han llançat bombes atòmiques contra la població civil. I tothom sap que els EUA són els que disposen del major arsenal atòmic.

   Els savis de La Vanguardia ens haurien d'explicar com és que les potències nuclears poden disposar d'arsenal atòmic i, en canvi, l'Iran no. 

 

    Sembla que les cancelleries donen per inqüestionable que Israel disposa d'armes nuclears (on parla de cent ogives nuclears muntades a punt per a ser llançades).

   Que les cancelleries occidentals no exigeixin una investigació sobre l'armament nuclear israelià demostra que el sionisme marca la línia de política internacional dels EUA a l'Orient Mitjà.

 

   

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb