El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Strauss-Khan, Anne Sinclair i els Savis de Siˇ.

quetgles | 29 Octubre, 2011 10:14

  

   Strauss-Khan, Anne Sinclair i els savis de Sió.

 

 

   S'ha de donar per suposat que Els protocols dels savis de Sió fou una obra elaborada a principis del segle XX amb la intenció de difondre l'odi contra els jueus.  El llibre esmentat no disposa de referències concretes; sembla que és una pura recreació literària. Els 24 capítols o protocols – les suposades actes de les reunions dels líders jueus mundials -   dels Protocols contenen els ''plans secrets''  dels jueus per a dominar el món per mitjà de la manipulació de l'economia, el control dels mitjans de comunicació i el foment dels conflictes religiosos.   Als anys 1920, el llibre esdevingué el cavall de batalla de les organitzacions antisemites. El règim nazi en feu una difusió ''kolossal'' (22 reedicions del llibre, segons Viquipèdia).

 

   Per altra banda, s'ha de tenir en compte que l'odi contra els jueus de N'Henry Ford tenia un punt de referència basat en la realitat. N'Henry Ford era un gran capità industrial i menyspreava els financers especuladors, i, entre els financers de Wall Street, abundaven els jueus. En Ford va prendre la part per el tot; va carregar el mort als jueus de manera que els especuladors ianquis en queda exonerats. S'explica el perquè N'Hitler era un gran admirador seu.   

 

     Una vegada reconeguda la inconsistència dels Protocols, haig de dir que sí són consistents la major part d'escrits que fan denúncia d'uns ''protocols'' actuals de les elits econòmiques (unes elits que en altres termes es poden denominar com els grans financers, o els grans capitalistes, o, simplement, els multimilionaris).  O sigui, del que no hi ha dubte és de l'existència d'uns Protocols dels savis del Capital amb l'objectiu de d'assegurar el seu Poder i  la immunitat de les seves pràctiques criminals.

 

     L'escàndol social provocat per les agressions sexuals de Dominique Strauss Khan, exdirector  de FMI, ha tornat a remoure la qüestió dels Protocols. S'ha fet evident la situació de privilegi d'En DSK amb relació als líders polítics, els mitjans de comunicació i l'administració judicial.

    Certament, crida l'atenció que En DSK  fos un distingit membre de la comunitat jueva francesa (poderosa comunitat que compta amb uns 500.000 membres), i encara més que fos un líder sionista molt actiu, fins al punt que fou el creador de la plataforma política Socialisme et judaïsme, el 1981. És de notar que la seva esposa actual, N'Anne Sinclair, també és jueva.

 

    Segons els mitjans, N'Anne Sinclair deixà la seva  activitat com a professional als informatius de TF1 per concentrar-se en suport de la cursa política del seu marit el qual aspirava a la presidència francesa com a líder del PSF.

 

   A manera d'orientació: N'Anne Sinclair és filla de jueus. Na Sinclair nasqué als Estats Units amb el cognom de Schwartz que canviaren pel de Sinclair. Era filla de Na Micheline Rosenberg, i neta de Paul Rosenberg,  el gran marchand  d'art. Heretà una gran fortuna del seu avi, de manera que és una de les dones més riques de França.

 

    Segons els comentaristes de premsa, Na Sinclair es casà amb En DSK tot i sabent que era ''un faldiller incorregible''.  N'Anne Sinclair hagué de comprovar que no havia corregit les ''tendències pernicioses'' del seu marit i n'hagué d'aguantar els escàndols de les seves aventures sexuals. 

 

    L'últim escàndol de N'Strauss-Khan ocupà la portada de la premsa mundial. Segons s'informà, el 14 de maig de 2011, N'Strauss-Khan fou arrestat quan estava a punt de partir en un vol d'Air France; arrestat per motiu  d'agressió sexual, intent de violació i retenció il·legal de Na Nafissatou Diallo,  cambrera de l'Hotel Sofitel de Nova York, on s'allotjava En DSK. També es deia que en el passat En DSK havia estat protagonista de diversos escàndols per afers sexuals; d'aquests destacava l'intent de violació, al 2002,  de la periodista Tristane Banon, i, posteriorment, l'assajament sexual d'una economista del FMI, organisme del qual era director. Últimament, la premsa francesa ha destapat que En DSK participava a orgies sexuals ''d'alt standing'' que es realitzaven a locals parisencs especialitzats.

 

    Tan  bon punt Na Nafissatou  Diallo denuncià l'agressió, la policia novaiorquesa bé s'afanyà a detenir En DSK, i a mostrar-lo a la premsa emmanillat. Amb la mateixa línia d'eficàcia justiciera, actuaren els fiscals tot demanant presó incondicional, petició que fou acceptada d'immediat pel jutge encarregat del cas.

   Tot feia pensar que es faria justícia i que N'Strauss-Khan seria condemnat a pena de presó.  Però heus ací que l'esposa d'En DSK, N'Anne Sinclair, desembarcada a Nova York, declarà als mitjans que ella ''no creia ni per un segon en la culpabilitat del seu marit''. I, al cap d'uns pocs dies, allò que semblava tan evident, la culpabilitat d'En DSK, se'n anà enterbolint, i tot de sospites de complot contra En DSK s'escamparen pels mitjans.

     De sobte, Na Diallo apareixia com a sospitosa de foscos interessos econòmics o de marioneta d'una trama. Els mitjans francesos parlaren de complot per a enfonsar la candidatura d'En DSK a les eleccions presidencials. De seguida, aparegueren unes magnífiques enquestes sobre el tema, segons el resultat de les quals la majoria de francesos creia en el complot. Així mateix, destacats dirigents del partit socialista francès feien públiques declaracions a favor de la innocència d'En DSK, el suposat pretendent del PSF  a les eleccions presidencials.  

 

 

   Al meu parer, s'ha de suposar que s'ha ordit una trama, però muntada amb l'objectiu de posar en dubte les acusacions que imputaven a En DSK i, alhora, de crear fortes sospites sobre la conducta moral de Na Nafissatou  Diallo.

 

 

    Vegem els fils de la trama, segons jo ho entenc.

 

1.       La voluntat de N'Anne Sinclair de dedicar-se en cos i ànima per tal de que el seu marit aconseguís la presidència. Com si aquest objectiu fos la justificació de la seva vida.

2.       Na Sinclair era hereva d'una gran fortuna. Tenia – i té – al seu abast els diners necessaris per a ordir trames costoses.

3.        Al meu entendre, aquest tercer fil és el més orientador per a entendre les conseqüències de la trama:  Al deixar la TF1,  Na Sinclair augmentà la seva participació amb  les elits de mitjans, com Netgem, corporació francesa dedicada a les telecomunicacions.  A partir del 2008, va establir estrets llaços amb grups de comunicació ianquis; i, com a corresponsal de Canal Plus als EUA, va seguir la campanya electoral d'En Barack Obama.  Tota aquesta moguda feu que N'Anne Sinclair reforcés els seus llaços amb les elits sionistes dels EUA. 

 

 

 

 

   Un hom pot constatar que, a un primer acte de ''l'opera buffa'' d'En DSK, la policia i els fiscals de Nova York (i el jutge, els polítics i la premsa) va aprofitar l'ocasió per mostrar al món l'eficiència de la policia ianqui i l'esperit justicier del Poder judicial ianqui. En aquest primer acte, un home molt ric i poderós – En DSK – apareixia emmanillat i humiliat. Policia i fiscals suposaven que En DSK havia comès greus delictes. I el jutge del cas decretava presó incondicional per a l'imputat. Semblava que la Justícia il·luminava el món.

     Però, al segon acte, aquests bons auguris del triomf del bé sobre el mal se'n anaren en orris. La policia, els fiscals i el jutge continuaven la representació com si fossin bona gent, però ara sospitaven de l'honradesa de Na Nafissatou Diallo, la cambrera de l'hotel.

 

     Al tercer acte, es representava el  triomf  del malvat i dels diners i la derrota dels humils. El bufet d'advocats llogat per Na Sinclair havia guanyat. Els fiscals i el jutge no donaven validesa a les acusacions de Na Diallo.  Els fiscals i el jutge, fent un tour de force, arribaven a la conclusió de que la relació sexual entre En DSK i Na Diallo era consentida.

 

  Segons jo ho entenc:   El radical canvi d'apreciació  dels fiscals i del jutge fou debut a la pressió a que foren sotmesos per les elits novaiorqueses. No s'ha de veure com a un cas de prevaricació. La intervenció de N'Anne Sinclair fou decisiva, però no per compra de voluntats per diners, sinó perquè fou capaç de mobilitzar el lobby  sionista i, en conseqüència, l'elit social ianqui.

     Per a entendre la cosa:  A Nova York hi viuen més d'un milió de jueus. Certament, no tots són sionistes, però els grups jueus no sionistes tenen poca influència. El sector sionista, en canvi, concentra un gran poder social, polític i econòmic. Majorment, el lobby sionista es confon amb l'elit financera. Per altra banda, els sionistes són presents de manera destacada al món cultural i als mitjans de comunicació, i als mitjans judicials, també. Els jueus no sionistes, i, en especial, els anticapitalistes s'exposen a patir represàlies; un dels casos més notables fou el de Charly Chaplin  el qual es veié obligat a emigrar dels EUA, com una mena d'exili.

 

   Per a entendre la cosa:  l'elit ianqui va acollir a En DSK i a Na Sinclair com si fossin dels seus per causa de que eren sionistes destacats.

 

 

     Al final de la representació, el matrimoni es mostrava victoriós i somrient. Però la seva suposada victòria no deixa de ser una victòria d'''opera buffa'', una victòria miserable que mostra la degenerescència  de les elits capitalistes.

 

  Opera buffa:  El que havia de ser el candidat del PSF a la presidència - En DSK - era el director del FMI, un organisme al servei dels interessos de l'Imperi ianqui.

 

   Opera buffa:  El gran líder del socialisme francès – En DSK – feia una despesa tres mil dòlars per una nit a l'hotel de luxe Sofitel  (segons diu la premsa). Un gest, entre molts d'altres, que es burla de l'esperit socialista.

 

   Opera buffa:  Segons la resolució judicial, En KSK mantingué relacions sexuals consentides amb la cambrera de l'hotel. I Na Sinclair es mostra ufana!

 

   Opera buffa: Davant els mitjans francesos, En DSK s'excusà d'haver comès ''una falta moral''.

 

   Opera buffa:  N'Anne Sinclair es mostra somrient de que el seu marit hagi comès adulteri.

 

 

     Opera seria:  Encara que les elits capitalistes tenen un control  quasi absolut de la banca, dels mitjans de comunicació, del Poder Judicial i dels mecanismes del sistema democràtic, tot i així sembla que tenen la batalla perduda en front de la rebel·lió de les amples masses. A l'era de la cibernètica, el monopoli dels mitjans de comunicació fa aigües per tots els costats.

 

 

La Malvada Bruixa de l'Oest va a LÝbia.

quetgles | 28 Octubre, 2011 18:31

             La Malvada Bruixa de l'Oest va Líbia

 

    Amb la intenció de contribuir a promoure la premsa ''no occidental'' (és a dir, aquella que no està sotmesa als dictaks de Washington), m'abelleix reproduir  l'article de Na Lisa Kàrpov, publicat al diari Pravda de Moscou.

  

 

Malvada Bruixa de l'Oest va a Líbia

19.10.2011 10/19/2011

El cap dels croats van arribar suposadament en algun lloc de Líbia. La ubicació exacta és objecte de controvèrsia, afirma que Clinton estava a Trípoli estan en dubte el millor. Ella estava sota una forta guàrdia i es va moure en total secret. Va ser una exhibició repugnant d'arrogància imperial grandiloqüent i pompós teatre, pretensiós.

  Mentre el rostre de Hillary Clinton només pot ser considerat marginal humans, un no deixa de sorprendre la manera com el mal aquesta persona és dona. Com a funcionari del govern dels EUA, que va venir a visitar els terroristes a Líbia i dotar-los de grans sumes de diners robats.

  Hillary Clinton se li va donar el càrrec de Secretari d'Estat, una posició que normalment es pensa que la demanda d'una persona amb una certa quantitat d'habilitat diplomàtica.  Durant la seva visita amb el servilisme, inclinant-terroristes, va fer la següent declaració en relació amb el líder libi, Muammar Gaddafi:

  "Esperem que pugui ser capturat o mort abans de manera que vostè no ha de témer més."

  Defensant que algú, especialment un líder mundial, que és assassinat almenys la personificació de la mala diplomàcia. Especialment tenint amb compta la seva posició i les accions del seu país.  També és una violació del dret internacional i les normes. Ella és una bruixa terriblement vergonyós.

 La dona té suficient matèria grisa per adonar-se que el que espera de Gaddafi, milions de persones a tot el món també expressar l'esperança mateixa d'ella i els seus sequaços bruta i genocida?

 Un podria suposar que ella té certa ràbia i problemes d'agressió en la seva vida personal, no ser capaç de mantenir el seu propi marit fidel i satisfeta. Per tant, la seva urgining la saba ximple per convertir-se en un criminal de guerra i Iugoslàvia atac ... la venjança de Mónica.

 Mai va perdre la ira i l'agressió.

  Per veure la dona que pretén ser un representant d'aquells que volen "protegir" al poble libi va ser un exercici de contenció sobrehumana de la mordassa i els instints de la regurgitació.

  Com una mala actriu en un escenari, ella estava plena de pretensions arrogants, fent com si el seu paper i el dels agressors feixistes era "protegir" quan tots sabem exactament el contrari és veritat.

  En una escena, òbviament, per etapes, de les moltes que els mitjans corporatius occidentals produeix, la bruixa li va dir als espectadors en una exhibició repugnant de la hipocresia: "Si jo tingués una vareta màgica, jo ho deixo aquí." Ella té l'escombra en el qual va volar, es pot deixar que hi hagi.  El absolutament repugnant.

  Imagini la Malvada Bruixa de l'Oest de pretendre ser la Bruixa Bona Glinda.  Ho sentim, desagradable criatura, no funciona.  Algú hauria de dir-li a la rossa ximple que desfilen per aquí amb aquesta bruta buscant pentinat no fa res per a ella.

 Simplement confirma la resposta a la pregunta: "Per què Mònica? "Per què totes aquestes altres dones incomptables Willy juga amb ell."

 Com qualsevol dona digna d'aquest nom pot pontificar sobre la "protecció" amb ple coneixement que els nens i els nadons estan sent assassinats per l'OTAN i els seus compatriotes i en la seva pròpia agitació i la incitació, és insondable, risible i absolutament repugnant enllà de les paraules.

 Clinton tenia previst celebrar converses amb NTC president Mustafa Abdul Jalil, Mahmud Jibril i Ali Tarhouni, tots jugant el seu paper fer creure.  Fet de l'assumpte és que aquestes persones no són més que terroristes, ja que el poder de governar ve del poble.

 El poble de Líbia no desitja que aquestes escombraries dels seus dirigents.

 La imatge de la Malvada Bruixa de l'Oest de la reunió amb una colla de dimonis, la brutícia assassí, criminal genocida és el que provocarà malsons en els propers anys.

Lisa Karpova Lisa Kárpov

Pravda.Ru Pravda.Ru

''Los indignados'', una revoluciˇ sense teoria revolucionÓria.

quetgles | 14 Octubre, 2011 08:02

  

 

  

            ''Los indignados'', una revolució sense teoria revolucionària.

    Aclariment:  ''Indignados''  i no indignats, perquè les assemblees dels ''indignados'' a Catalunya (la peninsular i la insular) es fan majorment en llengua espanyola. Aquests ''indignados'' catalans són individus que no mostren cap tipus d'indignació per l'opressió nacional de Catalunya ni per l'espoli de la nació. Sembla que, pròpiament, els ''indignados'' no són catalans.

 

      En Cayo Lara va fer una proposta a DRY (Democracia Real Ya), de manera que IU recolliria qualcunes de les demandes socials del moviment 15-M per a traslladar-les al Parlament. La resposta de DRY fou a través de twitter i feia així: ''DRY es desvincula de les propostes d'IU d'entrar a les seves llistes. NO ENS REPRESENTEN''. DRY ho argumentava amb 140 caràcters.

 

   Ni DRY ni cap portaveu dels indignados expliquen com ho faran per a aconseguir representants vàlids. Tampoc aclareixen si rebutgen el sistema parlamentari. Podria semblar que mostren tendències a favor de la democràcia directa, per mitjà d'assemblees, però no ho expliciten. No fan cap referència a la CNT o al moviments llibertaris.

 

    En tot moment, fan proclames sobre l'immens poder  de les manifestacions dels indignats,  de les seves assemblees, de les seves marxes i de les seves acampades.

   Segons la Bíblia (Immensa col·lecció d'històries desbaratades), En Josué encerclà la ciutat emmurallada de Jericó. Al setè dia, van fer set tombs, i els sacerdots van fer sonar els seus corns, i  tot el poble feu un gran crit de guerra;  en aquell instant les muralles de Jericó s'esfondraren i la presa de la ciutat fou molt fàcil per a les tropes d'En Josué.

 

   L'estratègia dels indignados sembla copiada de la d'En Josué. Els indignados pretenen esfondrar les muralles de la ciutadella dels ''acumuladors de Poder'' i dels polítics servils. Sembla que creuen que és suficient donar set tombs a les muralles de la ciutadella capitalista.

 

   Però la recent història de la ''Primavera àrab'' mostra que, per molt que els sacerdots facin sonar els corns, les muralles de la ciutadella neoliberal no s'esfondren.

 

   Com és sabut, la revolució democràtica àrab inicial fou la de Tunísia. Les manifestacions multitudinàries de Tunis, iniciades el desembre del 2010, ''esfondraren'' el règim autoritari d'En Ben Ali. Al gener del 2011, el President del govern hagué de renunciar al poder, després de 23 anys de dictadura. En Ben Ali es va exiliar a l'Aràbia Saudita. 

 

   Al gener de 2011 començaren les protestes generalitzades contra el règim autoritari de Hosni Mubarak. Al febrer, En Mubarak abandonava el poder.

 

  A aquests esdeveniments han seguit altres moviments de protesta democràtica a països del nord d'Àfrica i a l'Orient Mitjà,  com són Líbia, el Marroc, el Iemen, Jordània, Bahrain, Síria i qualcun altre. Darrerament, s'han iniciat les protestes a l'Aràbia  Saudita.

    Aquests esdeveniments han sigut denominats com a ''Primavera àrab''.

 

    Però hem de veure que aquesta suposada primavera democràtica és un miratge, que les amples masses de Tunísia i d'Egipte continuen marginades del poder, i que les condicions econòmiques i socials no han experimentat canvis substancials.

 

   Allò que hem de veure (obrint bé els ulls) és que En Ben Ali era l'home exalçat  per les democràcies ''occidentals''. En Ben Ali i la seva camarilla era l'instrument de domini de l'Imperi (els Estats Units) i el subimperi francès.

   Semblantment, En Mubarak era la titella que servia els interessos de l'Imperi i del govern d'Israel (Durant 33 anys).

   Tan bon punt els dictadors perderen el poder, la maquinària diplomàtica ''occidental'' i els agents secrets es posaren a reconstruir els llaços que assegurin el domini imperial.

 

    Al cap de pocs dies de la marxa d'En Ben Ali, es pogué veure Na Hillary Clinton, Secretari d'Estat del EUA, passejant per Tunis tot fent declaracions a favor del procés democràtic tunisenc.

   Actualment, octubre del 2011, el primer ministre provisional de Tunísia (l'home fort de Tunísia, on suposa) és un vell de 85 anys, En Caib El Sebsi, que porta més de cinquanta anys de carrera política. S'ha de suposar que En Sarkozy  i N'Obama no han trobat cap home jove de ''confiança'' per a refer la ''democràcia'' a  Tunis.

 

    En Mubarak va deixar el Poder, però actualment el Poder continua en mans de la junta militar al igual que a l'època de Mubarak.  Les manifestacions multitudinàries han tornat a començar a El Caire (I a Tunis), manifestacions que són reprimides violentament.

 

    A Bahrain, des de fa mesos hi ha contínues manifestacions multitudinàries contra la monarquia absoluta de Al Khalifa. La repressió és molt violenta. El monarca absolut de l'Aràbia Saudita ha enviat tropes de reforç per a la repressió dels bahrainesos.

 

    Els mitjans ''occidentals'', majorment,  no informen sobre els esdeveniments de Bahrain.  S'ha de suposar que el silenci informatiu és debut a que Bahrain és la base de la setena flota ianqui, i a que els mitjans no volen caure en desgràcia amb les jerarquies imperials.

 

    A destacar:  Els Estats Units (que es proclamen els campions de la democràcia) són els grans aliats de les aberrants monarquies absolutes àrabs. Aràbia Saudita, Bahrain, el Marroc, mantenen aliances estratègiques amb els Estats Units.

 

   Sens dubte, l'Iemen és el país on les amples masses més s'han esforçat per enderrocar al dèspota N'Ali Abdullah Saleh (Des de febrer de 2011).  Fins ara aquests esforços no han aconseguit els seus objectius, entre altres raons, perquè En Saleh té el supost d'Aràbia i dels Estats Units.

   I més encara:  N'Obama manté una guerra no declarada contra l'Al Qaida (La CIA té una base d'avions teledirigits, des d'on fa continus bombardejos sobre objectius determinats).

 

 

  De totes les revoltes populars, la de  Líbia és l'única que figura com a victoriosa. Però la revolta líbia defuig els esquemes de les revoltes àrabs.  La de Líbia ha sigut una insurrecció armada contra el règim autoritari de Moammar Gaddafi.

 

   A destacar:  Els dèspotes contra els que es revoltaven les masses àrabs tenien el vist i plau de l'Imperi. En Gaddafi era l'excepció; no era un titella dels Estats Units.

 

   De totes maneres, nombroses multinacionals europees s'havien instal·lat a Líbia i semblava que els anava vent en popa.

 

     Al meu parer, la caiguda en desgràcia d'En Gaddafi fou deguda a l'estratègia ultrabel·licosa d'En Barack Obama. Jo crec que N'Obama va decidir fer la guerra a En Gaddafi per tal d'anul·lar la penetració econòmica de la Xina. Abans de la crisi, la Xina era la principal potència inversora a Líbia;  i, en especial, destacaven els grans projectes conjunts  relacionats amb el petroli.

 

      Jo crec que N'Obama fa la guerra comercial a la Xina per mitjà de les setze agències d'intel·ligència ianquis.  

 

   La declarada exclusió aèria de Líbia, fou en realitat un exercici de guerra en el que els avions de l'OTAN (de França i d'Anglaterra) feien com si fossin l'aviació dels insurgents contra  En  Gaddafi (És un escàndol. Els bombardejos vulneren la legislació internacional). 

 

     Per altra banda, bona part de la premsa no imperial sosté que la revolta contra En Gaddafi fou una trama de les agències de guerra imperials.

 

 

   En resum:  es pot copsar fàcilment que les revoltes pacífiques àrabs no ha comportat l'establiment de règims  democràtics, i que aquests països continuen  sotmesos a l'Imperi.

 

    En vista d'aquesta realitat històrica, sembla evident que els corns dels sacerdots dels ''indignados'' no esfondraran les muralles de la ciutadella de l'oligarquia castellano-andalusa.

La naturalesa esbiaixada del discurs hispÓnic (2)

quetgles | 08 Octubre, 2011 15:54

   

         La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (2)

  

   Tesi:  A causa del retard social de la societat espanyola i de la catalana, les grans centrals sindicals, l'UGT, socialista, i la CNT, anarquista, cobraven l'aparença de gran colós.

    La gran capacitat d'organització i de combat social de la CNT a l'àrea de Barcelona, atorgà un immens prestigi a aquesta central sindical entre les classes treballadores de tota la nació catalana (València i les Illes, incloses) (L'UGT hi era minoritària). 

    

    Tesi: El colossalisme  de les organitzacions obreres de l'Estat espanyol era postís.  L'èxit de les organitzacions obreres a les àrees industrials, àrees on eren pròpies, provocà un allau d'afiliacions per motius ideològics a les àrees socials endarrerides.

   Ho explico:  Des de principis del segle XX, les organitzacions obreres de l'àrea de Barcelona es van veure obligades a trencar el marc purament sindical de les seves reivindicacions.  Les organitzacions van haver de donar resposta a qüestions socials que els afectaven molt directament.

     Tesi: La capacitat de mobilització social de les organitzacions obreres modernes, i de la CNT, en especial, feu que la major part de sectors que exigien reformes socials formessin part d'un gran entramat social que participava amb les mobilitzacions promogudes per l'anarco-sindicalisme.

       Els fets de la denominada ''Setmana Tràgica'' il·lustren en gran detallisme les tesis precedents. Es coneix com a ''Setmana Tràgica'' els esdeveniments que van tenir lloc a Barcelona i altres ciutats dels voltants, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost. El detonant de la revolta de les classes populars fou debut a la mobilització de reservistes per a la ''Guerra de Melilla'' que havia esclatat el 9 d'agost al Marroc.

     Segons la infame legislació de reclutament,  un hom podia quedar exempt de servei militar mitjançant el pagament de 6000 rals, quantitat que no estava a l'abast de les famílies de les classes treballadores.

    El nou de juliol, grups armats berbers van atacar els obrers espanyols que treballaven en la construcció d'una línia de ferrocarril que havia d'unir Melilla amb unes mines propietat d'una companyia controlada  pel Comte de Romanones, el marquès de Comillas i el comte de Güell (La companyia minera ''Beni Bu Ifrur'' és un exemple que fa palesa l'hegemonia de l'aristocràcia en relació amb les grans empreses industrials espanyoles).

     Els esdeveniments de la Setmana Tràgica mostraren la nefasta contradicció que collava la CNT i el moviment obrer català.  Per una banda, la Solidaridad Obrera feia palès la seva capacitat de mobilització obrera:  es declarava la vaga general a Barcelona i, com a resposta a la repressió, l'aixecament de barricades.  Però, per l'altra banda, la crida de la CNT a la vaga general no era seguida a la resta de l'Estat, i la revolta acabava amb una violenta repressió.

    La CNT i el moviment obrer català entrava al l'engranatge letal de ''revolució-reacció''. Des dels fets de 1909 fins al 1939, es donà un contínuum de ''setmanes tràgiques'' fins al desastre final.

    La Setmana Tràgica commogué el món amb la crema d'esglésies i convents. L'Església catòlica era vista  pels obrers catalans com a instrument principal d'opressió ideològica. L'Església catòlica, en efecte, era la promotora a Barcelona dels sindicats grocs.

   A destacar:  Les amples masses de la Barcelona revoltada expressaren el seu odi no contra les mansions de la burgesia sinó contra les esglésies i els convents.

    A destacar:  En aquella primera setmana tràgica els agents de la reacció es mostraven tal com eren i deixaven veure els seus horribles rostres.

    En Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog fundador de l'Escola Moderna, fou processat i condemnat a pena de mort per instigació dels prelats  de Barcelona amb carta remesa al cap de govern, N'Antoni Maura. En Ferrer i Guàrdia no era sindicalista ni tenia relacions amb  els instigadors de la revolta obrera. Però, per als prelats de Barcelona, el ''pecat'' de Ferrer i Guàrdia  que els inquietava era el d'haver-se atrevit a crear una escola amb un ideari il·lustrat, laic, per tant.

    La contradicció:  la Solidaridad Obrera demostrava la seva força a l'àrea de Barcelona; la vaga general fou seguida amplament a Barcelona i a les ciutats industrials. Però, d'immediat, la revolta defugí la direcció dels sindicalistes.  Per altra banda, a la resta de l'Estat, els sindicats no es solidaritzaren amb la revolta barcelonina.

     La contradicció més greu:  la rebel·lió obrera fou esclafada d'immediat –amb un tres i no-res – per l'exèrcit espanyol.

   Durant tres dècades,  aquesta serà la contradicció capdal de les sindicats i de les formacions d'esquerra catalanes i de la resta de l'Estat:  Per una banda fan proclames fent crides a la insurrecció contra l'Estat i , alhora, mostren que no tenen prevista cap estratègia militar, ni disposen de suport internacional. 

   Per altra banda, s'ha de destacar que:  No fou el cas que la patronal catalana impulsés o donés suport a cap mena de ''revolució burgesa'', ans al contrari establí una aliança estratègica amb l'Església catòlica catalana, institució que era el principal agent de la reacció.

   L'Església catòlica disposava del monopoli d'organització de masses que combatia ferotgement contra el sindicalisme, i contra l'anarco-sindicalisme en particular.

   Durant la dictadura de Primo de Rivera, els sindicalistes catalans acusaven a la Jerarquia catòlica de promoure el pistolerisme blanc contra els líders obrers.

     Vegem uns fets destacats que fan palès la vertadera naturalesa del conflicte social i nacional. I fan palès també el misticisme i la mitomania que impregnava el discurs de les formacions d'esquerra de Catalunya i de la resta de l'Estat.

   Fets:  Al 1923, uns pistolers del Sindicat Lliure, finançat per la patronal catalana,  assassinen el sindicalista En Salvador Seguí, el Noi de Sucre. Uns mesos  després, com a represàlia per aquest crim, el grup anarquista Los Solidarios va executar el cardenal de Saragossa, En Juan Soldevila, el qual, segons els anarquistes, finançava el pistolerisme blanc.  

  

     A destacar:  Entre els dirigents del grup Los Solidarios hi figuraven En Buenaventura  Durruti i En Francisco Ascaso, els que serien els grans líders de la CNT-FAI.

   A subratllar:  Molts dels grans líders de la CNT eren espanyols i espontàniament espanyolistes.  I el líder de major prestigi, En Durruti, deixà clares mostres del seu profund espanyolisme (És significatiu que dos germans d'En Durruti es fessin falangistes, i que un d'ells fou afusellat pels republicans; i això essent una família obrera amb el pare anarquista).

    Dins la clandestinitat, aquells líders es radicalitzaren. Al 1927, fundaren la Federación Anarquista Ibérica. Ibérica:  Aquells líders espanyols no solament eren espanyolistes sinó que pretenien incloure Portugal com a territori nacional espanyol, refent l'imperi.

     Tampoc eren rars els líders anarquistes fills de mare catalana que renegaren de la seva ascendència. Així, En Frederic Montseny, el més gran editor de literatura anarquista, renegà de la seva nació i es convertí amb En Federico Urales (En Federico no estava per a petites coses casolanes, com devia considerar que ho eren el Montseny i la llengua catalana).

   Els Fets de Casas Viejas.

    A  l'any 1933 van succeir els Fets de Casas Viejas, a Andalusia. Un grup de jornalers del camp, afiliats a la CNT, aixecats en armes, proclamaren el comunisme llibertari.  La repressió de la Guàrdia d'Assalt va causar 25 víctimes, entre les quals s'ha de comptar el líder Seisdedos i la seva família, que moriren cremats  dins casa seva.
   S'ha de suposar que per a aquells pobres jornalers andalusos el missatge del  comunisme llibertari era una mena de redempció religiosa. Aquella doctrina de comunisme i llibertat era la terra promesa, l'edificació del cel a la terra.

  Aquells camperols de Casas Viejas anaven encegats cap al precipici. En Seisdedos tenia una fe absoluta que la seva proclama llibertària s'estendria per tota Andalusia, i seria l'espira de la revolució proletària.

      Allò a destacar: La direcció de la CNT, de Barcelona (Barcelona era la capital mundial de l'anarquisme), va condemnar l'actuació sagnant de la Guàrdia d'Assalt, i, fent campanya política, va convertir les víctimes de Casa Viejas en màrtirs de la causa llibertària. 

     A subratllar:  Els líders de la CNT (Barcelona) no van aturar la proclama suïcida d'En Seisdedos, però no fou el cas que declaressin la vaga general revolucionària.

    Com a prova a favor de la tesi central del meu escrit:  Aquells líders de la CNT seguien un discurs esbiaixat, segons el qual la revolució proletària era imminent, i el proletariat invencible.  Discurs esbiaixat, perquè, a cada succés, no hi havia concordança entre les tesis del discurs i la realitat social del moment.

    

    Un hom pot pensar que el discurs de la dreta espanyola és més esbiaixat que el de l'esquerra. Segur que sí, però s'ha de considerar que és el discurs de l'oligarquia, que és un discurs cínic.  El discurs de l'oligarquia no és solament que no es correspon amb la realitat social;  és un discurs públic que amaga els interessos de la classe dominant i la seva estratègia de dominació.

    El biaix del discurs (és a dir, l'allunyament de la realitat social del discurs polític) no era exclusiu de l'anarquisme hispànic, sinó que també es manifestava en el discurs d'altres formacions polítiques d'esquerra.

   Els Fets d'Octubre de 1934 feren palès la magnitud del biaix al discurs dels l'UGT, del PSOE i d'ERC i del govern de la Generalitat.

      L'entrada de la CEDA – la coalició de dretes espanyola – al govern a Madrid, provocà la indignació de les forces d'esquerra.  Com protesta política, l'UGT i la CNT decretaren la vaga general revolucionària. I, alhora, el mateix dia 6 d'octubre, el president de la Generalitat, En Lluís Companys, proclamà l'Estat Català.

    El 6 d'octubre començà una dansa macabra i tràgica. La mort cobrava les primeres víctimes al biaix de les esquerres.

    Vegem l'onada de biaixos:  La vaga general únicament fou seguida a Astúries, per acord entre l'UGT i la CNT.  A la resta de l'Estat no hi haver cap gran nucli obrer que es declarés en vaga.

     A Barcelona, on la CNT era sindicat majoritari, la CNT es va negar a participar a la vaga general.  O sigui, mentre la CNT donà suport decidit a la Revolució d'Astúries, s'oposava a la revolta a Catalunya. La CNT s'oposava a la proclama d'independència del president Companys (Com no s'havia d'oposar si els seus dirigents eren espanyols!).

   Vist el fracàs de la convocatòria de vaga, no fou el cas de que la direcció de l'UGT i de la CNT aturessin la vaga a Astúries. Aquells miners asturians cegats pel discurs esbiaixat creien que la Revolució Asturiana seria l'inici de l'espanyola. La seva ceguesa els portà creure que podrien ''alliberar'' Madrid fent una marxa cap a la capital; aquells miners es devien sentir com una mena d'exèrcit roig armat amb cartutxos de dinamita.   Aquella CNT asturiana no estava per a perdre temps, i de seguida va iniciar en gran escala la creació de comunes llibertàries. Semblantment, l'UGT asturiana iniciava la construcció de l'Astúries socialista. Per altra banda, s'ha d'assenyalar que les Joventuts Socialistes Asturianes eren a l'avantguarda en els preparatius per a l'alçament armat; des de feia mesos feien recurs a l'ensinistrament militar per les zones muntanyenques de la regió.

   Per descomptat, tota aquesta moguda  asturiana tenia el vist i plau  d'En Largo Caballero i de l'UGT de Madrid.

    De seguida, els revolucionaris comprovaren que els seus càlculs no tenien base sòlida. Després de tanta guerra i tants d'esforços, ''l'exèrcit roig'' s'hagué de rendir al general  López Ochoa. La república comunista va durar una setmana. Centenars de grandiosos projectes revolucionaris avortaren.

    Dins aqueixa línia de fuita de la realitat i de cultiu del mite, es va manifestar també l'independentisme català. I  Els Fets d'Octubre en són una mostra destacada. També rebutjant l'entrada de la CEDA, el president de la Generalitat, En Lluís Companys, es rebel·la contra la legalitat republicana i el 6 d'octubre proclama l'Estat Català.  El text de la proclama mostra la ceguesa provocada pel biaix:

  '' Catalans! Les forces monàrquiques i feixistes que d'un temps ençà pretenien trair la República, han aconseguit el seu objectiu i han assaltat el Poder. En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català de la República Federal Espanyola, i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica. Catalans! L'hora és greu i gloriosa. L'esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat!''

    Segons les cròniques, era una mena de declaració de guerra però sense disposar d'exèrcit. A tot estirar, el govern disposava de 400 mossos d'esquadra i d'uns 3.000 guàrdies d'assalt. Estat Català disposava de 3.400 militants pobrament armats i Aliança Obrera en prou feines reunia un miler d'obrers armats. La CNT i la Unió de Rabassaires no feren costat a la insurrecció.

    Segons les cròniques,  En Lluís Companys avisà al general Batet  (Cap de les forces armades de Catalunya) que es posés a les seves ordres. La resposta del general, prèvia consulta a Madrid, fou la declaració de l'estat de guerra. D'immediat, l'exèrcit espanyol prengué el Palau de la Generalitat sense disparar un sol tret. La insurrecció catalana havia durat vint-i-quatre hores. Al vuit d'octubre els membres del govern català eren a la presó.

    Sembla que el projecte d'En Companys era fer una insurrecció d'opereta, un projecte on no es preveia, en absolut, una confrontació armada amb l'exèrcit espanyol.

   En la proclama, En Companys feia referència a l'esperit del president Macià. I, certament, En Francesc Macià es feu mundialment famós pels Fets de Prats del Molló, succeïts a 1926.  Segons el pla d'En Macià i d'Estat Català, es tractava de muntar un exèrcit secret a la Catalunya Nord, al poblet de Prats del Molló, amb el qual procedir a la invasió de Catalunya Principat, ocupar Ripoll i proclamar la República Catalana. Allò de ''exèrcit secret'' era un dir; per descomptat, des del primer moment, el servei d'intel·ligència francès seguia els moviments; segons les cròniques un dels voluntaris italians era un espia d'En Mussolini.

   Hem de concloure que En Macià no tenia previst cap confrontació armada amb exèrcit espanyol; devia creure que la simple proclama seria la fi de la dictadura de Primo de Rivera.

      En Macià, En Companys i Estat Català elaboraven un discurs hispànic, un discurs esbiaixat que no concordava amb la realitat social.

    Els dirigents de l'independentisme català, des l'època d'En Macià fins al dia d'avui, no han disposat de projectes acomodats a la situació  històrica real. Amb cap cas o situació, han aconseguit el suport d'un Estat o d'una organització poderosa.

     Al llarg del segle XX, les formacions d'esquerra de Catalunya i d'Espanya s'ha mantingut obsessivament aferrades al discurs esbiaixat. A tot temps han cregut que  les seves proclames mourien muntanyes.

    Aquest desordre mental es palesà encara més amb la proclamació de la República. A diferència dels altres Estats d'Europa, la República espanyola no va entrar a formar part de  cap aliança o pacte de seguretat. Encara que al 1936 França i la República espanyola tenien un govern de Front Popular d'esquerres, els dos Estats no signaren cap acord de pacte militar. En canvi, França sí tenia pacte amb els Aliats, i amb el Regne Unit, en especial; el fet que el govern britànic fos de dretes sembla que no afectà els pactes militars.

   Iniciada la guerra civil, la República espanyola restà quasi aïllada.  Solament comptava amb el suport de Mèxic – tan llunyà -;  posteriorment aconseguí l'ajuda de la Unió Soviètica. 

    L'oligarquia espanyola, en canvi, va aconseguir el suport decisiu d'Itàlia, Alemanya i el Vaticà (més discretament, Portugal també donà suport als insurrectes).

    En sentit invers, el govern de la República fou greument afeblit per causa de la política de no intervenció del govern francès, del govern dels ''germans'' del Front Popular francès (La França morta de por va sacrificar el peó espanyol per tal d'evitar la guerra amb Alemanya).  Les armes comprades – i pagades – a França restaren retingudes pel govern francès.

   Amb la Transició democràtica espanyola semblava que a la fi s'enterrava el discurs mitòman de les formacions d'esquerra catalanes. Si de cas, la CNT intentava renéixer tot i fent ús del seu discurs revolucionari; però els seus intents fracassaren. Els treballadors catalans, majorment, no s'afiliaren la nova CNT.

   La Transició democràtica espanyola fou el resultat de la negociació política entre l'oligarquia i les forces democràtiques antifranquistes.  Des d'una posició de força, l'oligarquia franquista negocià el seu magnífic acomodament a un nou règim democràtic. El pacte establia l'absoluta amnistia judicial dels suposats crims franquistes, i, alhora, garantia els privilegis econòmics i socials de l'oligarquia i dels agents franquistes.

     Respecte de les formacions catalanes independentistes actuals, es pot dir que no han aconseguit superar la   marginalitat. 

    Els partits nacionalistes catalans, tot i que parlen molt de soberanisme, de moment, no ofereixen cap projecte concret per a la consecució de l'Estat Català. Per altra banda, sovint, s'aplica de forma incorrecta el nom d'Estat Català referit al Principat de Catalunya, excloent la resta de la nació.

     A destacar:  Les formacions nacionalistes catalanes continuen cultivant el discurs esbiaixat, en el sentit que no disposen d'una alternativa real per a la proclamació d'un Estat Català.

     A subratllar:  Les formacions polítiques catalanes no disposen del suport de cap Estat.

     A subratllar:  les formacions més revolucionàries només aconsegueixen acords propagandístics amb altres formacions independentistes d'Europa. Així, La Carta de Brest no passava de ser una proclama independentista signada a Brest per mitja dotzena de partits de nacions d'Europa sense Estat.

    A manera d'orientació:  A l'any 1706, l'exèrcit català va ocupar Madrid. Durant la guerra de Successió, Catalunya Sencera tenia el suport de l'exèrcit de l'Imperi D'Àustria. Catalunya tenia un pacte militar amb Anglaterra i Àustria.

    Els sobiranistes catalans diuen que confien amb Europa com a suport a la seva pretensió política. ''Amb Europa'', diuen, sense fer referència a cap Estat europeu concret.

   I, en efecte, no hi cap Estat  que reconegui a Catalunya-Principat com a nació.  Espanya no reconeix a Catalunya-Principat com a nació. No és previsible que cap Estat d'Europa reconegués un Estat català contra la voluntat d'Espanya.

    Majorment, els sobiranistes catalans argumenten el seu discurs europeista posant com exemple l'esplet de nous Estats indpendents que han tingut el suport majoritari dels Estats Europeus, i citen com exemple els Estats sorgits de l'antiga Iugoslàvia i  els dels Països Bàltics que formaven part de l'Unió Soviètica.

    Dins la mateixa línia d'argumentació, equiparen les possibilitats de Catalunya (Catalunya-Principat) a les de Flandes i d'Escòcia.

     Aquesta argumentació és esbiaixada, no és correspon amb la realitat històrica. Els nous Estats europeus abans d'accedir a la independència tenien reconegut l'estatus nació i i l'estatus de repúbliques lliurement federades.

    El cas de Kosovo ens pot servir d'orientació. Kosovo no tenia l'estatus de nació. Tot i que la majors part  de població era d'ètnia albanesa, Kosovo figurava com una regió de Sèrvia. La insurrecció dels albano-kosovars contra els servis va tenir èxit per causa de la intervenció dels Estats Units en suport de la creació de  l'Estat de Kosovo.  Els albano-kosovars van poder aconseguir la independència gràcies a l'aviació ianqui, que va bombardejar Belgrad.

    L'equiparació de Catalunya (Catalunya-Principat) amb Flandes i amb Escòcia també és esbiaixada. 

   En efecte, no es pot equiparar Catalunya-Principat amb Flandes.  La situació política de Catalunya és confusa i feble, la de Flandes és clara i potent.  Per a semblar-se a Flandes Catalunya hauria d'estar reunificada i hauria de tenir una població de 25 milions de catalans en front de 20 milions d'espanyols. I, alhora, hauria de fer valer els seus drets nacionals. A Flandes, el flamenc és l'única llengua oficial; els valons monolingües  no hi poden exercir de polítics o de funcionaris.

 

   Catalunya-Principat tampoc es pot equiparar amb Escòcia, tocant a la qüestió nacional. A la Gran Bretanya, Escòcia es reconeguda com a nació. Encara que els escocesos parlen anglès com a llengua pròpia, mai es dóna confusió nacional. En tota situació, escocesos i anglesos es reconeixen com a nacions diferenciades. Per altra banda, Anglaterra reconeix el dret d'Escòcia a l'autodeterminació. A l'Estat Espanyol, els partits majoritaris, el PSOE i el PP, no reconeixen Catalunya-Principat com a nació. En cas de proclamació d'Estat Català, s'ha de suposar que es donaria una situació de guerra com va succeir amb la independència de Kosovo. Per cert, Espanya no reconeix l'Estat de Kosovo.

Estats Units segueix mort. Els crims d'En Barack Obama.

quetgles | 05 Octubre, 2011 18:38

  

   

   

 

 

  

   Si us plau, premeu  Estats Units segueix mort. En Barack Obama comet assassinats.

 

  

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb