El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'═ndia carrega contra les potŔncies occidentals.

quetgles | 25 Setembre, 2011 17:44

  

               L'Índia carrega contra les potències occidentals.

 

      Sembla que s'acosta la fi de l'Imperi i dels subimperis (França i Anglaterra). El discurs del primer ministre hindú a l'assemblea de les Nacions Unides els degué posar contra les cordes.

     Les potències arrogants d'Europa no  volen veure que queden minúscules als costat del gegants hindú i xinès.  Per altre banda, potències com Rússia, el Brasil, Sud-Àfrica, Indonèsia, Turquia, Pakistan i l'Iran, propugnen un nou ordre mundial.

      Posat que la premsa espanyola i la premsa catalana no en diuen res de l'assumpte, he pensat que seria bo difondre la notícia, encara que només sigui un bri de veritat.

    Així, doncs, ací teniu una transcripció de l'edició de Xinhuanet.

 

 L'Índia critica la intervenció occidental a Líbia, demanant l'adhesió als principis de les Nacions Unides.

NOVA DELHI, 25 set (Xinhua) - El primer ministre indi, Manmohan Singh dissabte va assotar els països occidentals d'utilitzar la força per canviar els règims a Àsia occidental i Àfrica del Nord, i va instar l'adhesió als principis de l'ONU sobre la independència i respectant la sobirania de totes les nacions estats, han informat mitjans locals el diumenge.

  El diari local The Times of India diumenge esmentat Singh dient que en la sessió de l'Assemblea General de l'ONU a Nova York que les societats no poden ser re-ordenada per persones alienes a través de la força militar i l'absència de la democràcia i l'imperi de la llei no pot ser pretext per a violar la sobirania i la integritat dels països.

 "L'observança de l'imperi de la llei és tan important en els assumptes internacionals, ja que és dins dels països. Les societats no poden ser re-ordenats des de l'exterior a través de la força militar. La gent en tots els països tenen dret a escollir el seu propi destí i decidir el seu propi futur, ", va dir. "La idea que les receptes han de ser imposades des de l'exterior és ple de perills."

 El primer ministre indi es referia clarament a la recent guerra a Líbia i els disturbis a Síria i Iemen.

 Els observadors locals va dir que les crítiques per l'Índia de la intervenció occidental a l'Àsia occidental i Àfrica del Nord és una clara advertència contra la intenció dels països occidentals d'utilitzar la força per imposar la democràcia en altres països i també destaca una creixent desconnexió entre l'Índia i els Estats Units.

 "Les mesures de l'autoritat de les Nacions Unides han de respectar la unitat, la integritat territorial, la sobirania i la independència dels estats individuals", va dir Singh. "Tindrem èxit si els nostres esforços tenen legitimitat i que no persegueix només en el marc de la llei, sinó també l'esperit de la llei".

 Aquesta observació es va fer ressò de la sensació a l'Índia que les potències occidentals van ser més enllà del mandat que va obtenir de la Consell de Seguretat per l'ús de la força a Líbia, va dir un analista local.

 El primer ministre indi també es repeteix un fort suport de l'Índia a la demanda palestina per ser membre ple de les Nacions Unides com un estat.

 "L'Índia es manté ferm en el seu suport a la lluita del poble palestí per un Estat sobirà, independent, viable i solidària de l'Estat de Palestina amb Jerusalem Oriental com la seva capital, que viuen en banda de fronteres segures i reconegudes pel costat i en pau amb Israel. Esperem poder benvinguda a Palestina com un membre igual de les Nacions Unides ", va dir en el seu discurs davant l'ONU.

 

 

La filosofia de Platˇ, encara.

quetgles | 24 Setembre, 2011 17:02

  

                     La filosofia d'En Plató, encara.

    És la mateixa web En Plató, encara. És un simple canvi de títol per a facilitar el seu accés a la Xarxa.

En Plató, encara, en el sentit d'haver de dedicar temps a l'anàlisi de la significació actual de l'obra d'En Plató, o de l'ús que se'n fa de la teoria platònica.

En Plató, encara, en el sentit que tot de forces molt poderoses pretenen fer com si les Idees platòniques es mantinguessin vives i com si del cultiu d'aquestes idees en sortissin uns grans beneficis morals i socials.

Pel contrari, jo crec que En Plató hauria d'estar definitivament enterrat. L'idealisme i la pretensió d'edificar una metafísica científica foren deixats fora de joc amb l'aparició de l'Empirisme. En Hume explicava perquè no era possible la metafísica com a ciència, i la ciència moderna es desplegava absolutament seguint la guia empirista, sense cap excepció.

Allò previsible hagués sigut que el pensament d'En Plató figurés a la història de la filosofia, com un pensament idealista i reaccionari que es va donar a l'època de la desfeta de les polis democràtiques, un pensament que va ser recuperat per N'Agustí d'Hipona i acomodat al servei de la teologia catòlica.

En Plató, encara perquè als programes d'ensenyament oficial - a l'Estat espanyol - donen a entendre que el pensament platònic és una cosa molt important, que ha de ser objecte d'estudi.

Els llibres de text i a les enciclopèdies fan valer el concepte d'En Mc Luhan: Dediquen unes poques línies als autors de la Il·lustració grega, i una extensió enorme per a explicar En Plató.

En Plató, encara perquè aquest platonisme present no és una pura casualitat o una continuació per causa d'una suposada inèrcia. És més, no són rares les enciclopèdies que fan un culte del mite platònic, com, per exemple, Symploké enciclopedia filosófica arriba a l'extrem de dir: La influència de Plató en tota la Història de la Filosofia ha estat tan constant i profunda, que un gran filòsof contemporani, Alfred Whitehead, va afirmar que es pot interpretar tota la Filosofia occidental com una sèrie de notes al peu de pàgina posades en les obres del atenès.

Tesi: el platonisme es manté viu perquè hi ha un Poder conservador que continua essent hegemònic en el control dels mecanismes de l'Estat, i, per tant, del mecanismes de control ideològic.

No és només a la història de la filosofia on hi ha presència del pensament d'En Plató. Tot de Departaments de la Facultat de Filosofia i Lletres continuen impregnades de platonisme. En Plató és present a les càtedres d'ètica i moral, d'estètica, d'epistemologia, de filosofia de la religió. A la Facultat de Psicologia es podria posar un rètol que digués: Ningú tindrà accés a la càtedra, si no és un expert en "la ciència de l'ànima" d'En Plató.

Certament, les elits conservadores i la Jerarquia eclesiàstica catòlica disposen de la capacitat de mantenir esplendent el mite del platonisme. Però, com dic constantment als meus escrits, el poder material de les elits reaccionàries no lleva la seva feblesa intel·lectual; feblesa intel·lectual, en el sentit que l'accés al coneixement d'un creixent nombre de persones significarà l'enderrocament de la ciutadella de l'oligarquia.

Com a demostració de la bonesa d'aquesta línia estratègica empirista, passo a fer evident la incompetència del platonisme amb relació amb el coneixement científic i amb el pensament modern iniciat a partir de Locke i Hume. De fet, En Plató no hagués estat capaç de resistir un debat amb En Protàgores o amb En Demòcrit, jo crec.

En Plató al llarg dels Diàlegs exposa repetidament la seva concepció idealista, segons la qual la via de l'episteme (el coneixement científic) és per mitjà de l'intel·lecte tot i deixant de banda, radicalment, els sentits. Diu que la doxa és el coneixement vulgar aconseguit a través dels sentits, i que les sensacions ens porten a l'error. Tracta aquest tema especialment al Menó, a l'Àpat, el Fedó, i el Fedre i a La República. Molt coneguda és l'al·legoria de El mite de la caverna del llibre VII de La República. En aquesta al·legoria el món dels humans es comparat als presoners de la cova; segons això, els homes vulgars viuen una vida al món de les ombres, d'un mon imaginari, mentre que els filòsofs - els autèntics filòsofs - segueixen l'episteme i viuen una vida autèntica d'acord amb el món real, que és el món de les idees.

Uns llibres de text i les enciclopèdies que estiguessin d'acord amb la metodologia de la ciència moderna, explicarien que les teories platòniques sobre teoria de la ciència no poden ésser més extremes i aberrants. Ara, en canvi, no és així. Es pot constatar la versió idealista de l'article de l'Enciclopèdia Catalana referent a Plató; allà, l'autor de l'article s'atreveix a dir: La cèlebre paràbola del mite de la caverna no és sinó expressió plàstica de la diferent condició que el filòsof assoleix, en relació amb l'home comú, pel fet d'haver arribat a la contemplació de les idees, al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat). En un futur, els llibres de text faran veure la inconsistència de l'ideari platònic. Amb anticipació podem constatar la incompetència de la teoria de les ànimes d'En Plató. En Plató, en efecte, no diu que hi fan aquelles ànimes humanes al món de les Idees. Si les ànimes són pura no-matèria (no-matèria: cosa que la ciència no defineix) no s'explica la seva baixada del món de les idees al món dels cossos materials. Si la tendència irrefrenable d'una ànima és estar al món de les idees, com així el càstig d'haver d'ocupar un cos? Diu En Plató, el radical, que allò propi de l'ànima és l'intel·lecte, que l'ànima ja coneix des d'un principi les idees; que saber - el saber dels savis - és simplement recordar; que l'ànima del savi recorda - reconstrueix - les idees que va conèixer al món de les idees; que, per lo que diu, s'hauria d'entendre que les ànimes del món de les idees abans de la seva encarnació serien impersonals, idèntiques a sí mateixes, purs intel·lectes amb un mateix contingut intel·lectual. En Plató ni explica ni fa referència a les contradiccions que es deriven de la teoria de les ànimes. En efecte, es pot constatar que no diu res respecte de les diferències entre les suposades ànimes perfectes del món de les idees. O sigui, no explica el diferent comportament de les ànimes. Semblaria que si són superiors, les ànimes seguirien la via de l'episteme; En Plató - i els platònics - no poden explicar per quins motiu la major part dels homes es complauen en viure en la doxa, del món de les ombres. També defuig explicar quin és el tipus d'herència genètica dels fills respecte dels seus pares, en el sentit que els valors personals superiors - les ànimes - no es poden heretar. O sigui, les ànimes dels fills no tenen res a veure amb la de llurs pares. Per suposat En Plató i els platònics tampoc expliquen o justifiquen el perquè de l'existència d'aquest fals món material que és una miserable còpia del món de les idees. Tampoc no expliquen quin significat té l'existència milions i milions d'idees que es corresponen amb les ombres dels món material; idees que són el model del qual prenen forma les coses materials. O sigui, plantejat d'una altra manera, a què treu cap fer còpies imperfectes - còpies materials i lletges - si ja hi ha un món perfecte? O també: a què ve crear la matèria i les imperfeccions si inicialment hi havia Déu i res més? O també es podria preguntar què hi fa la idea de gallina al món de les idees, o la idea de puça. O, pel contrari, s'hauria d'entendre que les coses lletges que veiem al món aparent són imatges que no tenen correspondència amb el món de les idees? O sigui, s'ha d'advertir als estudiants que tota aquesta absurda problemàtica no té res a veure amb la ciència ni amb els interessos d'una societat il·lustrada.

  

 La filosofia a l'abast

La Vanguardia censura Na Pilar Rahola

quetgles | 23 Setembre, 2011 15:18

  

            La Vanguardia censura Na Pilar Rahola

    Na Pilar Rahola no me cau gens bé. En diversos articles li he retret que semblés un agent del sionisme. Tampoc me cau bé En Sandro Rossell.

     Però he considerat que  l'error dels censors de La Vanguardia  posa de manifest que la denominada llibertat de premsa és, en realitat, el monopoli dels mitjans de comunicació per part de les elits econòmiques. Com a forma de contribució a la denúncia del sistema, faig una reproducció de l'article de Na Rahola.  L'escàndol de La Vanguardia provoca un  debilitament del sistema, jo crec.

 

 

La verdad es que siento una gran pena. Y no sólo porque admiro las virtudes del probablemente mejor entrenador de la historia. Sino también porque admiro sus valores humanos. Por ello me resulta muy triste que la actual directiva del Barça esté tan desesperada por ganar la votación sobre Qatar, que incluso haya tenido que sacar el Cristo grande de la procesión para convencer a los compromisarios. Puedo entender que Rosell se pasee por los micrófonos para explicar que sin Qatar llega el diluvio universal (como si nadie en el mundo quisiera estar en la camiseta del Barça), y hasta ha intentado activar los miedos ocultos de los culés mentando a la bicha del Madrid, pero llegar a usar a Guardiola para defender los valores de una dictadura es traspasar muchas fronteras, y ninguna ética. ¿Qué quiere Sandro Rosell? ¿Que además de aceptar ese dinero sucio, el Barça se convierta en promotor de las bondades del régimen? ¿Ese es el acuerdo?

Sinceramente, puedo entender el pragmatismo de algunos, que si es dinero contante y sonante, que si todos dependemos del petroislam, que si a los occidentales nos miman en Qatar, sobre todo si vamos de vips a sus hoteles de lujo, que si todos los clubs deportivos lo hacen, etcétera… Puedo entender sin compartirlo, que el club haya decidido venderse al mejor postor, sin mirar el color del dinero, ni atender a ningún otro valor. Al fin y al cabo, dirán algunos, sólo es negocio. Es lo mismo que decían los países que negociaban con la España de Franco. También decían eso de que era una dictadura suave, con voluntad de apertura, más o menos lo mismo que ha dicho Guardiola de Qatar. Es decir, Qatar es un país medio embarazado, tiránico, pero un poco; que destruye los derechos de mujeres, emigrantes, homosexuales, disidentes, cristianos, judíos, etcétera, pero sólo un poco; cuyo emir tiene un montón de mujeres, pero las usa poco; cuyo gurú espiritual es uno de los imanes más terroríficos del mundo, conocido por la disidencia musulmana como uno de los “imanes del mal”, defensor de Hitler, la lapidación, la mutilación genital, las bombas humanas…, pero sólo lo dice un poco. Y así hasta la apoteosis final. Lo peor de lo que ha dicho Guardiola es que lo que ocurre en Qatar tiene que ver con la tradición. Por supuesto un gran entrenador no tiene que ser experto en islamismo, pero le recuerdo que Qatar está en el siglo XXI respecto a la tecnología, el lujo, la ostentación, y sin embargo no tiene apuro en aceptar una concepción medieval de los derechos básicos de los ciudadanos. Esto no es tradición. Esto es pura y dura tiranía, tiranía que se mantiene por la fuerza del poder absoluto. Aceptarlo en nombre del dinero es degradante pero usual. Pero considerarlo normal es una bajeza. Lo siento por Guardiola, pero nunca me habría imaginado que defendiera una dictadura. Una dictadura medio embarazada, claro.

 

La banca, com unes cases que cauen.

quetgles | 19 Setembre, 2011 06:06

  

           La banca, com unes cases que cauen.

 

 

La banca espanyola i la banca catalana van entrar en estat de ruïna al esclatar el boom immobiliari.

 

 

    Els analistes de qüestions econòmiques (i també qualque famós astròleg), majorment,  tracten els temes d'economia com si no fossin intel·lectualment accessibles a la resta de mortals.

 

    Tesi:  Si veieu una casa que cau, no cal que espereu l'avaluació de l'arquitecte: No us hi acosteu.

 

    Com he dit sovint, els economistes portaveus, majorment, són al servei de les corporacions financeres.  Un dels seus objectius principals consisteix en ocultar el deficient estat econòmic de la seva corporació. Així, per exemple, pot ésser que ara facin campanya afirmant que és un bon moment per a invertir amb la compra d'habitatges.

   Si veieu que la banca s'ensorra, no espereu l'avaluació de l'economista.

 

    Amb ''España gran poténcia económica mundial'' de l'època del govern de José María Aznar, 1996-2004, els oligarques van llençar a tota pastilla l'enfollit boom immobiliari. La ''España va bien'' construïa més habitatges ella sola que França, Alemanya i el Regne Unit en conjunt.

    Aquesta febre constructora va determinar que la major part de crèdits de la banca és concentrés al sector de la construcció fins a uns nivells inaudits, que avisaven de grans perills. 

      La banca de l'Estat espanyol (Les caixes d'estalvis incloses) manllevà crèdits a la gran banca d'Europa  i dels Estats Units per tal de satisfer la demanda insadollable de crèdits del sector de la construcció.

    El negoci era fantàstic: Els terratinents veien entusiasmats que podien convertir  el sol rústec  en terreny urbà; els valors de les seves propietats es multiplicava com per encanteri. I els promotors i constructors, seguint la deriva aznariana, doblaven i triplicaven els preus dels habitatges i de la resta d'edificacions.

    La banca tenia dificultats per donar abast a la creixent demanda d'hipoteques. Al esclatar el tro del 2008, la banca restà paralitzada; i continua en paràlisi fins al dia d'avui. La demanda de crèdits i de sol·licituds d'hipoteques caigué en picat.

     La banca no pogué recuperar els deutes de les constructores i de les promotores. La banca hagué de renegociar els deutes allargant els terminis per tal d'evitar l'acumulació tremenda de solars i edificis.

    Durant quatre anys, la banca s'ha vist obligada a acumular desenes de milers de solars, habitatges, oficines i altres edificacions.

     Els bancs han esdevingut les majors empreses immobiliàries en relació a la propietat acumulada. Però la seva activitat immobiliària continua quasi en paràlisi. El mercat immobiliari continua a baix rendiment. Per una banda, els possibles compradors d'habitatges no aconsegueixen crèdit per a l'hipoteca; per l'altra, els bancs estan descapitalitzats.

 

     La banca de l'Estat espanyol resta endeutada i no ha pogut retornar els crèdits concedits per les grans financeres estrangeres.

 

     Descapitalitzada, la banca s'ha vist obligada a reduir dràsticament la concessió d'hipoteques, amb la qual cosa provoca la paràlisi immobiliària. Per altre costat, el seu enorme parc immobiliari és un capital dorment que no li produeix  interès, ans al contrari, li provoca grans despeses de manteniment.

 

    Fins ara la banca s'ha resistit a fer pública el seu estat ruïnós, a l'espera d'un imaginari manà de salvació. La banca s'aferra a l'esperança de que els bancs centrals i el FMI decideixin recapitalitzar la banca. O sigui que la banca espera que la població aporti el capital necessari (i resti endeutada de per vida) per a la recuperació de l'activitat financera.

 

     Davant aquesta situació, què és el que es pot fer?

 

    Per exemple, denunciar el discurs polític de l'horrible dreta espanyola (i també el de la dreta catalana). És inadmissible que els causants de la catàstrofe econòmica ara es presentin com a salvadors.

 

   Es pot fer campanya permanent de denúncia dels bombers piròmans.

 

La naturalesa esbiaixada del discurs hispÓnic (Text no mutilat).

quetgles | 18 Setembre, 2011 05:45

  

  

     La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (1)

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual
del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en
el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic
català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social
dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la
denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa” .
El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses
reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les
de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola;
al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren
les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius
de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el
dret de passaport diplomàtic del que
encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle
passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a
classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa
subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant
d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat
espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la
victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la
classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia
espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les
nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les
famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O
sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus
sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb
l’aristocràcia.

Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va
desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra
de Successió. Només va romandre la
noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la
noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar
absolutament desnacionalitzada.

Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La
”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l’extensió de les propietats
de cadascú.

Aclariment: Si bé la propietat de la terra
era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en
altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època
moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII)
fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els
terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del
molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de
l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió
del senyor.

Aclariment: A part del benefici de la
producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses
aristocràcies han intervingut en
l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de
privilegis, monopolis, concessions i
llicències.

A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un
patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb
el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà
en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en
poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al
segle XX, passo a exposar els següents
enunciats:

Tesi:
no és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos
substituïda per la burgesia moderna.


Tesi: Fou la pròpia classe
aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la
modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

L’aristocràcia espanyola fou incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la
noblesa. Aquest nou conglomerat social
es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”,
denominació que faig servir preferentment.

Tesi: Els jerarques de l’Església
catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa. Que
resti clar: No és el cas que a l’Estat
espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la
del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la
renda de la terra, disposava també del
control de les grans finances, i participava en la major part de grans
projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris
de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils,
les elèctriques, aviació, els embassaments
i d’altres.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa
del segle XX mantingué el control dels
poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

Tesi: La imprevista instauració de la República
Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini.
D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general
Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

Aclariment: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va
constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou
solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu
cap, En Pius XI, s’implicà personalment a la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent
vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà la
República.

Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de
1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es
mantingueren fidels a la República).

Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social
dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des
d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el
seu poder.

O sigui,

Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant,
continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els
mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs
polític de les formacions polítiques de l’esquerra a l’Estat espanyol.

Des de l’esclat dels conflictes socials a
principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el
discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers
feren seus els plantejaments marxistes més generals.

Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en
”el conflicte de classes entre la burgesia i el proletariat”.

Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que van suprimir les crides a la insurrecció
armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré
una bateria de comentaris que mostren el biaix
del discurs de les formacions obreristes.

Burgesia espanyola.

Sostenen que el conflicte bàsic a
l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint
així el discurs marxista.

Tesi: Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta
industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També
abastava a les zones mineres asturianes).

Per altra banda, a Catalunya l’expansió
industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

Tesi: El concepte de ”burgesia
espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte
espuri, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia
catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb
la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de
l’Espanya pròpiament dita.

Es podria pensar que a Madrid havien
aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia
madrilenya encara que fos modesta.

Però aquesta suposició seria errònia.
La realitat social al Madrid dels anys trenta era una continuació d’una
realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos
econòmics, cosa que havia fet sempre.

Per suposat, en referència a Madrid,
l’oligarquia formava societats anònimes que creaven els nous monopolis
econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués
controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui
constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com
havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües,
telefònica, aèria, de ferrocarrils i d’altres.

Actualment,
l’oligarquia manté el seu domini de
classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (
L’Espanya impossible)
que fan així: ”Podria semblar que, a
començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la
via de la modernitat. Però no ens hem d’enganyar; haurem de veure que ni
l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat
retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

Al meu parer, de
moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en
assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

La major part de
tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies
clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una
burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera
burgesa sinó a la manera aristocràtica.

A excepció del títol
de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol
nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada
“gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada
segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria
. Més aviat són la nova
figura de l’oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de
l’oligarquia.

Madrid és plena de
grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

Ja durant el
franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial
i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

No és el cas de que
al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits
industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

Durant el franquisme
i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de
l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels
privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha
esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat,
les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de
la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.


*******************************************


Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era
esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb
delectació el mite del poder revolucionari del ”proletariat”. Es pot dir,
sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho
eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo
Caballero.
Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes
creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en
la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.
Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la
revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial.
Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de
1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb
l’oligarquia.
Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles
d’existència sí era present a les ciutats espanyoles.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el
següent enunciat:
L’Espanya de 1930 estava sotmesa a
l’immobilisme social decretat
per l’oligarquia.


Tesi: Als anys trenta, la
burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una
continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes
de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial
tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals).

(
De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen
”burgesia” amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el
social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la
base dels burgs. Tots aquells
burgs on no s’ha produït la
revolució industrial fan testimoni del
manteniment de la menestralia i del petit comerç).


Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (basada
en la indústria del tèxtil); és veritat
que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans fàbriques. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment:
Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell
industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a

Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


En Marx (Però també En Hayek, el guru dels neoliberals) va desplegar la
teoria de ”la revolució burgesa”, teoria que va a tenir èxit extraordinari.
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar
una ”revolució burgesa” va portar una pràctica social i política confronta a
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces
reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936, va fer una proclama a favor de Franco, i
després va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol rebel).
La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap
tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho
feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista,
abastava solament una petita porció de
les classes treballadores.
Els proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però
s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que
els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del
total del treballadors catalans.
Tesi: El proletariat espanyol
dels anys trenta fou ”un tigre de paper”.


Les formacions obreres de les àrees
industrials modernes tingueren
una capacitat d’organització i de mobilització
que no tenien color al costat dels gremis tradicionals. Per altra banda,
s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans
era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –,
debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure
que, en realitat, era ”un tigre de
paper”.
Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat
espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més
enllà dels objectius sindicals.
A l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense cedir cap
parcel·la de poder.


Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava
d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les
demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica
per tal de bastir una ciutadella conservadora.
Tesi: La multiplicació
d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores
per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una
fatal deriva espanyolista.
Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les
reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ”la
solidaridad obrera”.


De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà
la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els
dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació
espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció
de la burgesia catalana. Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista.


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres
(de les centrals sindicals, especialment, podeu veure el següent enunciat:

Tesi:
A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions
obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides
(Madrid, tot i que no disposava de grans nuclis industrials, així mateix desplegat
unes grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com
per exemple, els ferroviaris).

 

 

La naturalesa esbiaixada del discurs hispÓnic (1)

quetgles | 17 Setembre, 2011 06:22

   

    

  

     

   

     La naturalesa esbiaixada del discurs hispànic (1)

 

    Des del segle XIX, la base intel·lectual
del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en
el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic
català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social
dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la
denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa” .
El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses
reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les
de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola;
al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren
les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius
de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el
dret de passaport diplomàtic del que
encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle
passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a
classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa
subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant
d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat
espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la
victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la
classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia
espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les
nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les
famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O
sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus
sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb
l’aristocràcia.

Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va
desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra
de Successió. Només va romandre la
noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la
noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar
absolutament desnacionalitzada.

Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La
”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l’extensió de les propietats
de cadascú.

Aclariment: Si bé la propietat de la terra
era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en
altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època
moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII)
fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els
terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del
molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de
l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió
del senyor.

Aclariment: A part del benefici de la
producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses
aristocràcies han intervingut en
l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de
privilegis, monopolis, concessions i
llicències.

A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un
patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb
el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà
en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en
poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al
segle XX, passo a exposar els següents
enunciats:

Tesi:
no és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos
substituïda per la burgesia moderna.


Tesi: Fou la pròpia classe
aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la
modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

L’aristocràcia espanyola fou incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la
noblesa. Aquest nou conglomerat social
es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”,
denominació que faig servir preferentment.

Tesi: Els jerarques de l’Església
catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa. Que
resti clar: No és el cas que a l’Estat
espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la
del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la
renda de la terra, disposava també del
control de les grans finances, i participava en la major part de grans
projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris
de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils,
les elèctriques, aviació, els embassaments
i d’altres.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa
del segle XX mantingué el control dels
poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

Tesi: La imprevista instauració de la República
Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini.
D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general
Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

Aclariment: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va
constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou
solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu
cap, En Pius XI, s’implicà personalment a la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent
vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà la
República.

Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de
1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es
mantingueren fidels a la República).

Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social
dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des
d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el
seu poder.

O sigui,

Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda.

Tesi:
L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant,
continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els
mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs
polític de les formacions polítiques de l’esquerra a l’Estat espanyol.

Des de l’esclat dels conflictes socials a
principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el
discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers
feren seus els plantejaments marxistes més generals.

Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en
”el conflicte de classes entre la burgesia i el proletariat”.

Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que van suprimir les crides a la insurrecció
armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré
una bateria de comentaris que mostren el biaix
del discurs de les formacions obreristes.

Burgesia espanyola.

Sostenen que el conflicte bàsic a
l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint
així el discurs marxista.

Tesi: Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta
industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També
abastava a les zones mineres asturianes).

Per altra banda, a Catalunya l’expansió
industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

Tesi: El concepte de ”burgesia
espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte
espuri, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia
catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb
la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de
l’Espanya pròpiament dita.

Es podria pensar que a Madrid havien
aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia
madrilenya encara que fos modesta.

Però aquesta suposició seria errònia.
La realitat social al Madrid dels anys trenta era una continuació d’una
realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos
econòmics, cosa que havia fet sempre.

Per suposat, en referència a Madrid,
l’oligarquia formava societats anònimes que creaven els nous monopolis
econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués
controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui
constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com
havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües,
telefònica, aèria, de ferrocarrils i d’altres.

Actualment,
l’oligarquia manté el seu domini de
classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (
L’Espanya impossible)
que fan així: ”Podria semblar que, a
començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la
via de la modernitat. Però no ens hem d’enganyar; haurem de veure que ni
l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat
retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

Al meu parer, de
moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en
assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

La major part de
tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies
clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una
burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera
burgesa sinó a la manera aristocràtica.

A excepció del títol
de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol
nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada
“gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada
segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria
. Més aviat són la nova
figura de l’oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de
l’oligarquia.

Madrid és plena de
grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

Ja durant el
franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial
i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

No és el cas de que
al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits
industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

Durant el franquisme
i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de
l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels
privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha
esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat,
les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de
la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.


*******************************************


Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era
esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb
delectació el mite del poder revolucionari del ”proletariat”. Es pot dir,
sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho
eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo
Caballero.
Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes
creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en
la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.
Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la
revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial.
Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de
1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb
l’oligarquia.
Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles
d’existència sí era present a les ciutats espanyoles.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el
següent enunciat:
L’Espanya de 1930 estava sotmesa a
l’immobilisme social decretat
per l’oligarquia.


Tesi: Als anys trenta, la
burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una
continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes
de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial
tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals).

(
De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen
”burgesia” amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el
social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la
base dels burgs. Tots aquells
burgs on no s’ha produït la
revolució industrial fan testimoni del
manteniment de la menestralia i del petit comerç).


Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (basada
en la indústria del tèxtil); és veritat
que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans fàbriques. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment:
Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell
industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a

Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


En Marx (Però també En Hayek, el guru dels neoliberals) va desplegar la
teoria de ”la revolució burgesa”, teoria que va a tenir èxit extraordinari.
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar
una ”revolució burgesa” va portar una pràctica social i política confronta a
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces
reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936, va fer una proclama a favor de Franco, i
després va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol rebel).
La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap
tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho
feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista,
abastava solament una petita porció de
les classes treballadores.
Els proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però
s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que
els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del
total del treballadors catalans.
Tesi: El proletariat espanyol
dels anys trenta fou ”un tigre de paper”.


Les formacions obreres de les àrees
industrials modernes tingueren
una capacitat d’organització i de mobilització
que no tenien color al costat dels gremis tradicionals. Per altra banda,
s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans
era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –,
debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure
que, en realitat, era ”un tigre de
paper”.
Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat
espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més
enllà dels objectius sindicals.
A l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense cedir cap
parcel·la de poder.


Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava
d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les
demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica
per tal de bastir una ciutadella conservadora.
Tesi: La multiplicació
d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores
per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una
fatal deriva espanyolista.
Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les
reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ”la
solidaridad obrera”.


De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà
la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els
dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació
espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció
de la burgesia catalana. Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista.


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres
(de les centrals sindicals, especialment, podeu veure el següent enunciat:

Tesi:
A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions
obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides
(Madrid, tot i que no disposava de grans nuclis industrials, així mateix desplegat
unes grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com
per exemple, els ferroviaris).

 

 

Pravda titlla En Ban Ki-Moon de ''pinxo incompetent''

quetgles | 08 Setembre, 2011 05:40

  

 

   Pravda titlla En Ban Ki-Moon de ''pinxo incompetent''.

 

      La columnista del diari Pravda argumenta que l'OTAN és el major criminal contra la humanitat, que les NU fan de cobertura dels crims i que la premsa occidental és corrupta, fa com si no se'n adonés.

   Jo considero que val la pena difondre els arguments de Na Lisa Karpova. Els podeu veure baixant la web Moon, pinxo incompetent.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb