El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El Grup Hayek catalÓ

quetgles | 31 Maig, 2011 05:46

 

 

  

 

            El ''GrupHayek'' català, creació dels neoliberals (neocons catalans). 

     Aquest post és una reedició d'un altre escrit semblant que vaig penjar a  la Xarxa al 2009, amb la intenció de facilitar l'accés a la informació  sobre el tema ''Hayek''.

    L’extraordinària extensió que s’ha fet i es fa del pensament d’En Hayek per part de les formacions ideològiques dels capitalistes es pot constatar per la seva reproducció a Catalunya i a Espanya. Teniu a l’abast nombroses entrades a la Xarxa que fan referència a el “GrupHayek”, creat a Barcelona a 1996, i altres entrades que fan referència la  Fundació Catalunya Oberta, constituïda el 2001.  Sembla que ambdues associacions són en fase d’integració. A la seva pàgina Web, la FCO es descriu com a  “fundació catalanista i liberal formada per periodistes, intel·lectuals, empresaris i altres professionals destacats de la societat catalana...Es tracta d’una de les entitats més dinàmiques del país, autèntic ‘think tank’  del catalanisme i liberalisme”. Com era de suposar, la major part de membres d’aquestes entitats són quadres del CIU o simpatitzants col·laboradors amb aquesta formació política. Basta veure que els màxims exponents són Joaquim Tosas, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra, Joan Oliver, Alfons López Tena, Xavier Sala i Martín, Jordi Barbeta, Arcadi Calzada, Vicenç Villatoro, i d’altres.    Els conservadors liberals catalans també s’han esforçat a promoure  l’obra de Karl Popper, filòsof que fou carn i ungla  d’En Hayek. Durant el Govern de Jordi Pujol, a 1989, es va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper (Justament, l’obra més famosa d’En Popper es titula “La societat oberta i els seus enemics”).   Oh, vaja! Aquesta gent “tan oberta” (tan capitalista)  s’han donat pressa per a crear també la “Universitat oberta” (la Universitat neocon catalana).  

 

Els salaris dels grans executius. All˛ que no expliquen els mitjans ''occidentals''.

quetgles | 30 Maig, 2011 16:40

 

  

        Els salaris dels grans executius. Allò que no expliquen els mitjans ''occidentals''.  

    Dic ''els mitjans ''occidentals'''' volent significar que les grans empreses de comunicació d'Europa i els Estats Units són al servei dels interessos de les elits capitalistes. I més encara:  quasi tots els mitjans són propietat d'un capitalista  o d'una  corporació capitalista.

 

    Durant dècades, els mitjans ''occidentals'' han dut a terme una campanya permanent de manipulació informativa  de manera que els èxits econòmics de la Xina eren atribuïts a la introducció del capitalisme i, en especial, als molt baixos sous dels treballadors xinesos. Per suposat, els mitjans recollien els informes  dels 40.000 economistes principals (I també de qualque expert en astrologia).

 

    No informaven aquests mitjans de la grandiositat de l'accelerada transformació econòmica i social de la nació xinesa. En efecte, en trenta anys, centenars de milions de persones han passat de subsistir  en una societat medieval a viure en una societat moderna i dinàmica que es davantera mundial. I centenars de milions de persones han vist com els seus fills tenen accés  a la Universitat (La Xina és capdavantera mundial respecte al nombre de graduats en enginyeria i en ciències).

 

    Aquests mitjans i el seus economistes amagaven el fet essencial:  Que, al darrers vint anys, els salaris dels treballadors xinesos s'havia multiplicat per 31, mentre que els salaris dels treballadors ''occidentals'' es mantenien quasi immòbils (Amb la crisi econòmica, ha disminuït el poder adquisitiu d'aquests assalariats).

    

    Uns salaris augmentats  trenta-una vegades! Un salt econòmic prodigiós mai vist a la història de la humanitat.

 

    Els mitjans i els seus experts no expliquen perquè tot de països que disposen d'abundant ma d'obra barata no els representa cap tipus d'avantatge econòmic.

    La Ford i la General Motors han creat empreses filials a la Xina, però no a Hondures, Bangla Desh, o el Marroc.

 

  

   Actualment, les rendes reals dels treballadors xinesos s'acosten als nivells dels treballadors ''occidentals'' (Aclariment:  el sou xinès estàndard es mou al voltant  dels 250 dòlars mensuals, però el seu poder adquisitiu és semblant a l'europeu, aplicant el còmput PPP).

    Les darreres anàlisis sociològiques ianquis confirmen l'anivellament salarial entre els obrers de la Xina i els dels Estats Units. Així, a la nota de premsa del Boston Consulting Grup es diu: ''Amb  l'augment dels salaris xinesos al voltant del 17 per cent a l'any i en augment el valor del iuan, l'escletxa entre el salaris xinesos i els dels EUA s'estan reduint ràpidament...Esperem que els costos nets del treball per a la fabricació a la Xina i als EUA convergeixin al 2015'', segons En Harold L. Sirkin, soci sènior de BCG (Podeu veure l'article baixant BCG-Made in the Usa, again).

 

    Podeu constatar que En Sirkin, així com la quasi totalitat dels experts ''occidentals'' ''s'obliden'' de fer referències als sous i als bonus dels executius de les empreses capitalistes.

   Per posar un exemple pròxim, al governador del Banc d'Espanya, En Miguel Angel Fernández Ordónez , mai se li acut fer una anàlisi de les conseqüències letals que provoquen  els ''sueldazos'' dels executius sobre la feble economia espanyola.

 

    El silenci dels experts no és casual. S'ha de considerar que la major part d'aquests experts són al servei de les empreses privades o dels organismes estatals. Són les empreses i els organismes els qui els contracten i els paguen el sou.

 

   Allò evident (i que no és esmentat pels experts) és que  els elevats sous i bonus dels executius de les empreses capitalistes fan que aquestes empreses no puguin competir amb les empreses estatals xineses en relació a les despeses d'administració. 

 

   Als darrers trenta anys, les elits han anat augmentant la seva porció de la renda nacional fins al punt actual. Les elits han arribat a uns nivells d'apropiació tal que ofeguen l'economia capitalista.

 

   Referits a Espanya i a Catalunya, atenint-se als informes oficials, es pot veure que els executius de les grans empreses obtenen uns ingressos globals que, majorment, oscil·len entre un milió d'euros i quatre milions (Podeu veure l'informe a El 'cuarto misterio': ¿Cuánto ganan los ejecutivos españoles?).

 

    Allò que no diuen els mitjans ''occidentals'' és que els executius de les grans empreses xineses tenen uns sous escandalosament inferiors als dels seus homòlegs ''occidentals''. 

   Així, mentre N'Alfredo Saenz, director del Banc de Santander, s'embutxaca 13 milions de dòlars, En Jiang Jianqing, director del ICBC (Industrial and Comercial Bank of China, el banc més gran del món, té un sou de 235.000 dòlars (Podeu veure el gràfic de Reuters Banking compensation).

 

    O sigui, el Rei va nu.

   

 

  

 

La Spanish Revolution, el moviment imm˛bil.

quetgles | 20 Maig, 2011 17:58

 

 

  

   La Spanish Revolution, el moviment immòbil.

   

        El ''moviment'' del 15-M no disposa de líders, ni de banderes, ni de color ideològic, ni de programa polític, ni de cap objectiu concret a aconseguir.

 

   El 15-M espanyol és el súmmum de la contradicció. És un moviment que no es mou.

   El 15-M no es mou perquè és paralític de neixença. És un paralític que clama perquè vol participar a les olimpíades.

 

    Fins ara, a les concentracions de les ''persones indignades'' sembla que és majoritari el sentiment de rebuig contra els partits polítics i contra els sindicats. Dic ''sembla'', perquè els indignats no tenen líders ni portaveus. Al meu parer, els resulta impossible prendre resolucions.

 

    Els concentrats  a la Puerta del Sol, dia 17, no acceptaren la presència de banderes republicanes. Però això no lleva que una altra assemblea, d'una altra ciutat, voti a favor de la república.

     O sigui, la cosa ridícula és que cada acampada esdevingui una assemblea constituent sobre les més diverses qüestions. El resultat és que centenars d'assemblees dels acampats, siguin grans o minúscules, voten propostes polítiques divergents, quan no contraposades.

    A la pràctica, a les diverses grans acampades  els resulta impossible muntar una autèntica assemblea política realment funcional.  Deu mil persones concentrades a una plaça no es poden organitzar en assemblea; és físicament impossible.

 

     És per això que les pseudoassemblees dels acampats no han fet pública una resolució política que les defineixi.  Els mitjans únicament poden recollir les opinions polítiques individuals, les anècdotes, les frases i els eslògans. És tot el que  pot donar de sí aquest moviment. On diu que els manifestants han aprovat la nacionalització dels bancs i de les caixes, però és fals. La declaració contra la banca només és a  les pancartes, als cartells o a les declaracions individuals.

 

   Fins al moment, els ''indignats'' es mantenen units perquè no voten cap resolució. Tan bon punt votin resolucions, sorgiran els partits. Uns votarien a favor de la bandera republicana, uns altres a favor de la bandera monàrquica amb toro; i, si de cas, a l'assemblea de Girona, podria ésser que els indignats proclamessin la República Catalana.

 

''Democracia real ya'', un discurs falangista, una proposta abstencionista.

quetgles | 19 Maig, 2011 16:46

 

  

 ''Democracia real ya'', un discurs falangista, una proposta abstencionista, al meu parer.  

      ''Democracia real ya'' és una iniciativa espanyola, en el sentit que s'ha originat al Sud i al Centre d'Espanya. Es pot veure que a Catalunya (PPCC) aquest moviment es presenta com a una sucursal, una sucursal menor, en llengua espanyola, majorment).

    Una proposta abstencionista que va dirigida (segons les proclames) als segments socials que majorment són votants d'esquerra. És a dir que, en teoria, la campanya electoral de ''Democracia real ya'' beneficia al Partit Popular i perjudica al PSOE, majorment.

   Un discurs falangista que segueix el model d'En José Antonio Primo de Rivera on es subratlla allò de ''Basta de obrero envenenado i de patrono explotador''.  Discurs falangista que defuig la confrontació de classes i propugna una ''revolució moral''.   I que evita la condemna expressa del sistema capitalista.

  

    Es pot constatar que els portaveus d'aquest moviment ciutadà espanyol no són de la classe obrera. Majorment, són graduats universitaris (o estudiants) de classe acomodada.  Com a mostra, es pot citar En Pablo Gallego, un dels principals portaveus. Aquesta és la informació que fa 20 minutos on line, 19.05.2011, sobre el personatge:   ''Pablo Gallego es uno de los portavoces de Democraciarealya. Tiene 23 años y es gaditano. Está diplomado en CC. Empresariales por la UCA y estudia el último año de Investigación y Técnicas de Mercado en ICADE. En la actualidad se encuentra haciendo prácticas en una empresa. Pertenece a la asociación Emprendedores de la Universidad de Cádiz porque su sueño sería montar algún día su propia empresa. Lo acompañan en el camino las lecturas de sus autores preferidos:  Julio Verne y Alejandro Dumas''.     El Manifest de la ''Democracia real ya''  és un típic discurs que cultiva la indefinició, de manera que es pot entendre d'una manera o de la manera contrària.    Així, comença dient que ells, els de la Democracia real ya, són persones normals i corrents, que ''són gent que té família i amics''. És a dir, que pràcticament tots els habitants del país es poden enquadrar al moviment.  ''Gent que treballa dur tots els dies per a viure'', diu. Seria un conjunt bastant ample, del qual en quedarien exclosos aquells que no treballen dur, els mandrosos,  els malfeiners.    ''Uns ens considerem més progressistes, uns altres més conservadors. Uns, creients, uns altres, no''.  Com es pot veure, la màniga és molt ampla; un membre del moviment tant pot ésser d'ideologia socialista com ultraliberal, tant pot ésser ateu com beat de missa diària.     De manera semblant, les propostes socials i polítiques del moviment són tan ''corrents'' que poden ésser acceptades sense cap esmena tan pel PSOE com pel PP.  Així diu que les prioritats d'una societat avançada han d'ésser ''la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones''. Prioritats que semblen la Declaració de Principis  de la Revolució americana.      Són declaracions de principis tan universals que serien subscrites per tots els partits polítics, i fins i tot per qualque dèspota il·lustrat.    El Manifest es declara partidari de la democràcia directe, però no especifica si quedaria invalidada la democràcia parlamentària i els partits polítics.    Es podria pensar que mostren un aire anarquista, però el Manifest no fa cap  referència als moviments àcrates.    Durant aquests dies, les manifestacions i les acampades dels ''indignats'' palesen la pobresa intel·lectual del moviment. Parlen d'autogestió i de decisions assembleàries, però la realitat és que no hi ha ni una cosa ni l'altra. De manera semblant a la ''Revolta del 68'', cada persona i cada grupet va improvisant sobre la marxa. Per suposat, el major èxit de l'empresa consisteix en la invenció de frases i eslògans.   La major concentració s'ha fet a la plaça la Puerta del Sol  de Madrid. Però 15.000 persones concentrades a una plaça no són una assemblea que pren decisions. Aquestes persones no estan en condicions de fer debats polítics i de prendre decisions polítiques.   Semblantment, el Manifest i altres comunicats són fets a iniciativa d'uns quants o d'un grup, però en cap cas són expressió del sentir majoritari d'una massa.    Resumint, el moviment ''Democracia real ya'' posa de relleu que a Espanya estricta hi ha molta de gent ''indignada'' amb la situació espanyola.  Però també palesa el baix nivell de consciència social i política d'aquestes masses de persones indignades.     A diferència del maig 68 francès, aquest 15-M espanyol és ridícul. No disposa de teoria ni de programa. Ningú sap quina cosa és. És la diferència que es dóna entre el nivell polític de Daniel Conh Bendit i el de Pablo Gallego.             

   

   

    

   

 

Godˇ, Juliana, Monzˇ, Aznar, Obama, Clinton, Gaddafi

quetgles | 15 Maig, 2011 15:26

 

  

                     Qualques misteris  de cada vegada més al descobert.

 

   

   Que La Vanguardia hagi tardat 130 anys a treure la seva versió en català. I que hagi tardat 36 anys després de la mort del general Franco.

 

   Que als quioscos de Palma no hi sigui present La Varguardia en català.  Seria d'agrair que N'Enric Juliana, que és tant llest, aclarís aquest misteri (O En Quim Monzó, col·lumnista de La Vanguadia i que també és molt llest).  Podria ésser que En Javier Godó, comte de Godó, tal volta considera que no s'ha de fer ''pancatalanisme''?

 

   Que les amples masses populars de la Catalunya Principat votés majoritàriament a favor dels partits de la dreta a les eleccions del novembre del 2010, de manera que CIU fos la força més votada. El misteri consisteix en saber què és que pensen els pobres i els treballadors quan voten els partits dels rics. Els pobres haurien de saber que seria un miracle que els rics anessin a favor dels interessos dels treballadors.

 

   Que les amples masses del País Valencià facin costat electoral reiteradament a energúmens com En Francisco Camps.

   S'ha d'entendre que els hortolans i els botiguers valencians es creuen el discurs del PP valencià. En Camps és el seu rei Midas. Aquells pagesos golafres voldrien convertir els horts en camps de golf, residències, hotels, restaurants, botigues i discoteques. Es veu que molts de pobres valencians degueren creure que ells també participarien del suposat àpat descomunal, àpat que han vist que era purament virtual.

 

   Que a la Catalunya insular, tot i disposar ara d'un govern de progrés, fragments de la classe treballadora donin un decisiu suport electoral al PP balear, segons les enquestes.

   Per altra banda, els pagesos i els botiguers balears, majorment, aposten a favor del model desenvolupista del PP a la valenciana. Per suposat, que els pagesos i els botiguers votin conservador no és cap misteri. El misteri, si de cas, és que facin el salt al precipici confiant en que   Les Marinas d'Or els faran d'or.

 

    Que els qui esfondraren la fràgil economia espanyola ara es presentin com a salvadors per a sortir de la ruïna econòmica.

   A partir de 1996, el govern de N'Aznar va afeblir o anul·lar les lleis que regulaven l'activitat econòmica al voltant del sòl i de la construcció. A partir del 1999, la bombolla immobiliària espanyola inicià la seva cursa exorbitant.

     La banca, els financers i els grans empresaris espanyols, incapaços de desenvolupar una economia industrial, a la fi descobriren un camí meravellós que, segons ells, portaria a un ràpid desenvolupament de l'economia espanyola.

   Era la gran aliança entre els líders polítics franquistes, la banca i els terratinents (Bé, tots ells de tradició franquista,  és clar). Era l'època de ''España va bien'', que deia N'Aznar.

   A l'època del ''Aznarato'', l'actuació d'aquells ''genis'' de l'economia consistia en la manipulació dels preus dels solars i dels habitatges. La febre constructora feu que Espanya aixequés més edificis que França, el Regne Unit i Alemanya, en conjunt.  Havia arribat el rei Midas:  la banca  tenia a l'abast tot el crèdit (barat) que volgués, de manera que pogué satisfer sense problemes (i sense regulació) la demanda de crèdit de les constructores, dels promotors immobiliaris i dels demandants d'hipoteca.

    Alhora, N'Aznar, aquest geni falangista de les finances, llançava el gran discurs neoliberal que proclamava la bonesa de la privatització econòmica. Dit i fet, aquella canilla franquista va vendre a ''bon preu'' als seus amics i acostats la major part del patrimoni de l'Estat.

 

  

   Que el discurs de ''l'independentisme tranquil'' a  Catalunya-Principat (D'ERC, de SI, de CIU) ho confiï tot a guanyar la majoria parlamentària per tal de convocar un referèndum.

      Els ''independentistes tranquils'' han mostrat el seu optimisme per causa del triomf electoral del Partit Nacionalista Escocès (SNP). L'SNP, en efecte,   ha aconseguit la majoria  parlamentària a les eleccions celebrades el 5 de maig de 2011 (69 escons de 129 del total).

    A considerar:  Des de la unió a 1700, el Regne Unit sempre ha reconegut els drets nacionals d'Escòcia, i la igualtat de drets entre Anglaterra i Escòcia. Perquè quedi clar:  Al Regne Unit es manté inconfusible la diversitat de nacionalitats: un escocès mai és confós amb un anglès, i, viceversa.

    La monarquia espanyola no reconeix la nació catalana. Segons la legislació espanyola, els catalans de l'Estat espanyol són espanyols, de nacionalitat espanyola (I, pel contrari, contradictòriament, reconeix que els catalans de la Catalunya-Nord són de nacionalitat francesa). Aquest és un misteri hispano-francès

  

     Que els membres de l'Acadèmia sueca atorguessin el premi Nobel de la pau, 2009, a En Barack Obama, el president del Estats Units,  quan aquest ja s'havia declarat continuador dels programes de guerra del seu antecessor, En George W. Bush.

    Sembla que, actualment, les agències d'intel·ligència de l'Imperi especialitzades ja han esdevingut una mena de lobbis que intervenen molt decisivament (i secretament) a la major part d'institucions i d'organismes de projecció internacional, com l'Acadèmia sueca, per exemple;  o les Nacions Unides. 

 

   

   Que les Nacions Unides decidissin intervenir a Líbia, però no, en canvi, a Tunísia, Egipte, Iemen o Bahrain.

 

    Que, tot i les matadisses de Bahrain (Base militar de la cinquena flota ianqui) i la intervenció de l'exèrcit d'Aràbia per a reprimir les manifestacions a Bahrain, no s'hagi reunit el Consell de Seguretat per a plantejar la qüestió.

    

   Que els Estats Units  i França i el Regne Unit s'hagin encarregat pel seu compte de portar a terme la resolució de les Nacions Unides d'exclusió aèria de Líbia.

 

    Que, en base a l'exclusió aèria, l'Imperi i els subimperis bombardegin suposats objectius de guerra que no tenen  res a veure amb el concepte d'exclusió aèria.

 

    Que, justament, els règims no intervinguts per les NU eren ''amics'' de l'Imperi i els subimperis (Subimperis, o sigui, França i el Regne Unit).

 

      Que, al cap de dues setmanes del triomf de la ''revolta democràtica'' tunisiana, Na Hillary Clinton, la Secretària d'Estat dels Estats Units, es fes la foto a Tunis tot declarant la seva voluntat d'''ajudar'' a l'establiment d'un règim democràtic a Tunísia.

 

     Que l'Imperi i els subimperis donin suport a les monarquies absolutes i als dèspotes, i, alhora, es declarin els valedors de la democràcia.

 

    Que En Barack Obama autoritzi a la CIA a bombardejar  Pakistan sense declaració de expressa  de guerra.

 

    Que el premi Nobel de la pau hagi intensificat l'ús del bombardejos amb avions no tripulats.

 

   Que, de totes les àrees afectades per ''revoltes democràtiques'', justament Líbia era el país el govern del qual (el de Moammar al Gaddafi) no era un titella de l'Imperi.

 

    Que les NU, l'Imperi i l'OTAN parlin de la seva labor humanitària a Líbia, i no diguin res del desastre  humanitari que provoquen els bombardejos i la continuació de la guerra.

    Fan declaracions com si matar soldats de l'exèrcit de Líbia no fos un drama humanitari.

 

    Que la premsa ''occidental'' no destaqui que la Xina ha sigut la gran perjudicada com a primera  potència inversora a Líbia (Hi havia més de vint mil obrers xinesos a Líbia). Desplegava una multitud de projectes econòmics  al moment de la intervenció ''occidental''.

 

    A considerar: Comentaristes de la premsa no occidental argumenten que tota la moguda de Líbia obeeix a la voluntat del govern ianqui de fer ús de la força militar amb l'objectiu de bloquejar l'accés de la Xina al petroli libi. Segons això, el projecte aturat consistia en muntar refineries per tal de poder  la nacionalitzar el petroli libi, projecte que xocava amb els interessos de les grans multinacionals.

   

      

   

   

   

  

     

  

 

 

Qualques misteris de cada vegada mÚs al descobert.

quetgles | 14 Maig, 2011 07:35

 

  

                     Qualques misteris  de cada vegada més al descobert.

 

   

   Que La Vanguardia hagi tardat 130 anys a treure la seva versió en català. I que hagi tardat 36 anys després de la mort del general Franco.

 

   Que als quioscos de Palma no hi sigui present La Varguardia en català.  Seria d'agrair que N'Enric Juliana, que és tant llest, aclarís aquest misteri (O En Quim Monzó, col·lumnista de La Vanguadia i que també és molt llest).  Podria ésser que En Javier Godó, comte de Godó, tal volta considera que no s'ha de fer ''pancatalanisme''?

 

   Que les amples masses populars de la Catalunya Principat votés majoritàriament a favor dels partits de la dreta a les eleccions del novembre del 2010, de manera que CIU fos la força més votada. El misteri consisteix en saber què és que pensen els pobres i els treballadors quan voten els partits dels rics. Els pobres haurien de saber que seria un miracle que els rics anessin a favor dels interessos dels treballadors.

 

   Que les amples masses del País Valencià facin costat electoral reiteradament a energúmens com En Francisco Camps.

   S'ha d'entendre que els hortolans i els botiguers valencians es creuen el discurs del PP valencià. En Camps és el seu rei Midas. Aquells pagesos golafres voldrien convertir els horts en camps de golf, residències, hotels, restaurants, botigues i discoteques. Es veu que molts de pobres valencians degueren creure que ells també participarien del suposat àpat descomunal, àpat que han vist que era purament virtual.

 

   Que a la Catalunya insular, tot i disposar ara d'un govern de progrés, fragments de la classe treballadora donin un decisiu suport electoral al PP balear, segons les enquestes.

   Per altra banda, els pagesos i els botiguers balears, majorment, aposten a favor del model desenvolupista del PP a la valenciana. Per suposat, que els pagesos i els botiguers votin conservador no és cap misteri. El misteri, si de cas, és que facin el salt al precipici confiant en que   Les Marinas d'Or els faran d'or.

 

    Que els qui esfondraren la fràgil economia espanyola ara es presentin com a salvadors per a sortir de la ruïna econòmica.

   A partir de 1996, el govern de N'Aznar va afeblir o anul·lar les lleis que regulaven l'activitat econòmica al voltant del sòl i de la construcció. A partir del 1999, la bombolla immobiliària espanyola inicià la seva cursa exorbitant.

     La banca, els financers i els grans empresaris espanyols, incapaços de desenvolupar una economia industrial, a la fi descobriren un camí meravellós que, segons ells, portaria a un ràpid desenvolupament de l'economia espanyola.

   Era la gran aliança entre els líders polítics franquistes, la banca i els terratinents (Bé, tots ells de tradició franquista,  és clar). Era l'època de ''España va bien'', que deia N'Aznar.

   A l'època del ''Aznarato'', l'actuació d'aquells ''genis'' de l'economia consistia en la manipulació dels preus dels solars i dels habitatges. La febre constructora feu que Espanya aixequés més edificis que França, el Regne Unit i Alemanya, en conjunt.  Havia arribat el rei Midas:  la banca  tenia a l'abast tot el crèdit (barat) que volgués, de manera que pogué satisfer sense problemes (i sense regulació) la demanda de crèdit de les constructores, dels promotors immobiliaris i dels demandants d'hipoteca.

    Alhora, N'Aznar, aquest geni falangista de les finances, llançava el gran discurs neoliberal que proclamava la bonesa de la privatització econòmica. Dit i fet, aquella canilla franquista va vendre a ''bon preu'' als seus amics i acostats la major part del patrimoni de l'Estat.

 

  

   Que el discurs de ''l'independentisme tranquil'' a  Catalunya-Principat (D'ERC, de SI, de CIU) ho confiï tot a guanyar la majoria parlamentària per tal de convocar un referèndum.

      Els ''independentistes tranquils'' han mostrat el seu optimisme per causa del triomf electoral del Partit Nacionalista Escocès (SNP). L'SNP, en efecte,   ha aconseguit la majoria  parlamentària a les eleccions celebrades el 5 de maig de 2011 (69 escons de 129 del total).

    A considerar:  Des de la unió a 1700, el Regne Unit sempre ha reconegut els drets nacionals d'Escòcia, i la igualtat de drets entre Anglaterra i Escòcia. Perquè quedi clar:  Al Regne Unit es manté inconfusible la diversitat de nacionalitats: un escocès mai és confós amb un anglès, i, viceversa.

    La monarquia espanyola no reconeix la nació catalana. Segons la legislació espanyola, els catalans de l'Estat espanyol són espanyols, de nacionalitat espanyola (I, pel contrari, contradictòriament, reconeix que els catalans de la Catalunya-Nord són de nacionalitat francesa). Aquest és un misteri hispano-francès

  

     Que els membres de l'Acadèmia sueca atorguessin el premi Nobel de la pau, 2009, a En Barack Obama, el president del Estats Units,  quan aquest ja s'havia declarat continuador dels programes de guerra del seu antecessor, En George W. Bush.

    Sembla que, actualment, les agències d'intel·ligència de l'Imperi especialitzades ja han esdevingut una mena de lobbis que intervenen molt decisivament (i secretament) a la major part d'institucions i d'organismes de projecció internacional, com l'Acadèmia sueca, per exemple;  o les Nacions Unides. 

 

   

   Que les Nacions Unides decidissin intervenir a Líbia, però no, en canvi, a Tunísia, Egipte, Iemen o Bahrain.

 

    Que, tot i les matadisses de Bahrain (Base militar de la cinquena flota ianqui) i la intervenció de l'exèrcit d'Aràbia per a reprimir les manifestacions a Bahrain, no s'hagi reunit el Consell de Seguretat per a plantejar la qüestió.

    

   Que els Estats Units  i França i el Regne Unit s'hagin encarregat pel seu compte de portar a terme la resolució de les Nacions Unides d'exclusió aèria de Líbia.

 

    Que, en base a l'exclusió aèria, l'Imperi i els subimperis bombardegin suposats objectius de guerra que no tenen  res a veure amb el concepte d'exclusió aèria.

 

    Que, justament, els règims no intervinguts per les NU eren ''amics'' de l'Imperi i els subimperis (Subimperis, o sigui, França i el Regne Unit).

 

      Que, al cap de dues setmanes del triomf de la ''revolta democràtica'' tunisiana, Na Hillary Clinton, la Secretària d'Estat dels Estats Units, es fes la foto a Tunis tot declarant la seva voluntat d'''ajudar'' a l'establiment d'un règim democràtic a Tunísia.

 

     Que l'Imperi i els subimperis donin suport a les monarquies absolutes i als dèspotes, i, alhora, es declarin els valedors de la democràcia.

 

    Que En Barack Obama autoritzi a la CIA a bombardejar  Pakistan sense declaració de expressa  de guerra.

 

    Que el premi Nobel de la pau hagi intensificat l'ús del bombardejos amb avions no tripulats.

 

   Que, de totes les àrees afectades per ''revoltes democràtiques'', justament Líbia era el país el govern del qual (el de Moammar al Gaddafi) no era un titella de l'Imperi.

 

    Que les NU, l'Imperi i l'OTAN parlin de la seva labor humanitària a Líbia, i no diguin res del desastre  humanitari que provoquen els bombardejos i la continuació de la guerra.

    Fan declaracions com si matar soldats de l'exèrcit de Líbia no fos un drama humanitari.

 

    Que la premsa ''occidental'' no destaqui que la Xina ha sigut la gran perjudicada com a primera  potència inversora a Líbia (Hi havia més de vint mil obrers xinesos a Líbia). Desplegava una multitud de projectes econòmics  al moment de la intervenció ''occidental''.

 

    A considerar: Comentaristes de la premsa no occidental argumenten que tota la moguda de Líbia obeeix a la voluntat del govern ianqui de fer ús de la força militar amb l'objectiu de bloquejar l'accés de la Xina al petroli libi. Segons això, el projecte aturat consistia en muntar refineries per tal de poder  la nacionalitzar el petroli libi, projecte que xocava amb els interessos de les grans multinacionals.

   

Caste Susanna, an impossible story.

quetgles | 08 Maig, 2011 07:25

 

 

 

                                 La casta Susanna, una història impossible.      

      Qüestió prèvia:  Considero que no és perdre el temps fer una crítica ''il·lustrada'' als textos bíblics, ans al contrari, s'ha de fer front a la campanya obscurantista promoguda per En Benet XVI (i també pels Jerarques  de les Esglésies reformades), campanya que pretén un retorn a l'època de la Teologia com a ciència màxima.

    Es pot constatar que a Internet hi ha tot de batallons de bloguers que participen activament a la campanya de ''reevangelització'', i que, en canvi, són escassos els qui fan una tasca en favor de la Il·lustració.

    També s'ha de saber que, amb el triomf de la ''croada'' franquista, l'Església catòlica espanyola i l'Església catòlica catalana van dur a terme una tremenda expurgació de les biblioteques públiques i privades, de manera que van ésser trets tots els llibres que figuraven al Índex de la Inquisició.

    A considerar:  ''La Bíblia explicada'' de Voltaire fou expurgada de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona, però no és el cas que aquesta famosa obra  fos reintegrada a l'Ateneu a l'època postfranquista. O sigui, actualment, el llibre de Voltaire no és a l'abast dels ateneistes de Barcelona.

 

     A considerar:  Els teòlegs són els primers en saber que els relats bíblics són una col·lecció d'històries impossibles. Els 40.000 teòlegs es dediquen a l'estudi de les Sagrades Escriptures però no amb la intenció  de destapar la veritat  sinó d'amagar-la.

   

    Fins aquí, la nota prèvia.

  

        El relat bíblic que fa referència a ''la casta Susanna'', Daniel, 13, no és el cas que sigui un text especialment inconsistent. La seva inconsistència narrativa és la típica dels relats bíblics.

 

    De bon començament, el relat de la història de Susanna fa afirmacions inversemblants. Així, al paràgraf 4, explicant que En Joaquim, l'espòs de Na Susanna,  ''era molt ric i que tenia un jardí al costat de casa seva'', diu que ''els jueus  anaven a casa d'ell perquè era el més honorable de tots''.  Els succeïts són a Babilònia, la gran ciutat;  s'ha d'entendre que els jueus de Babilònia eren una multitud, desenes de milers pel cap baix.

    El narrador hauria d'haver explicat un fenomen social tan extraordinari: tot una comunitat humana ocupant la casa d'un ciutadà ric i honrat. En primer lloc, seria un fenomen físicament impossible. No és possible encabir a milers de persones a una casa particular.  Però allò més notable és la magnanimitat i el fervor comunista del tal Joaquim que posava la seva casa, o el seu palau, al servei de la comunitat. 

   

  

     Continua el relat amb un seguit d'afirmacions rares, estranyes, sense que el narrador doni les raons d'aquestes rareses.

   Així, referint-se al dos ancians designats com a jutges pel poble hebreu, on diu, 13, 6: ''Aquests freqüentaven  assíduament la casa de Joaquim i tots els qui tenien litigis recorrien a ells'', amb la qual cosa s'ha de suposar que els dos jutges utilitzaven la casa (o mansió) d'En Joaquim com a Sala de Justícia.   Segons el relat, la comunitat hebrea també ocupava quotidianament el jardí d'En Joaquim, com si hagués esdevingut un espai públic.  I així, el relat, 13, 7,  diu: ''Després que el poble s'havia retirat al migdia, Susanna entrava al jardí del seu marit i s'hi passejava''. S'ha de suposar que En Joaquim i la seva esposa tenien sort encara: el poble hebreu en massa es retirava de la mansió i del jardí a l'hora de dinar. Imagineu el disgust de Na Susanna si hi hagués hagut gent que s'hagués retardat o que hagués continuat al jardí fins a l'entrada de fosca.

   Al 13, 8, on diu:  ''Els dos ancians la veien entrar cada dia i passejar-se i varen concebre cobdícia respecte d'ella''. Segons això, s'ha d'entendre que els dos ancians anaven cada dia al casa d'En Joaquim, convertida en Jutjat, però també anaven cada dia al jardí.

   Al igual de la major part de relats bíblics, aquest relat mostra greus incoherències. El narrador no té cura d'evitar les contradiccions. Així, per exemple, diu que Na Susanna anava al jardí quan la gent ja se'n havia anat, però unes línies més avall diu que els dos ancians la veien entrar i passejar-se. 

   Allò propi és que a l'hora de dinar, els dos ancians també es retiressin del jardí. Allò propi és que els dos jutges anés amb altra gent, en companyia de litigants o d'amics i coneguts. 

     Si els dos ancians haguessin volgut allargar la seva estada al jardí, a l'espera de l'entrada de Na Susanna, llavors allò propi que era de preveure és que la gent que sortia del jardí forçosament se'n havia d'adonar de l'endarreriment dels dos jutges.

   Allò propi hagués sigut que la gent davant l'estranya conducte dels jutges hagués dit una cosa així com ''Què els passa als jutges, que queden al jardí i no van a dinar?

    Per altra banda, si els dos ancians restaven al jardí,  allò propi hagués sigut que es topessin amb  Na Susanna.  Sembla molt inversemblant que els dos jutges s'amaguessin cada dia dins el jardí.

    Sobre això, el narrador no fa sinó embolicar la troca;  en efecte, a 13, 12, es diu: ''Ells espiaven cada dia, amb cura, per tal de veure-la'' i a 13,13, ''Es digueren l'un a l'altre: Anem a casa perquè és l'hora de dinar. Sortirem i es separaren''.  Si ells l'espiaven cada dia, no té sentit que el narrador els faci dir ''anem a casa perquè és l'hora de dinar''.

   Diu el narrador, 13, 14, que ''...es posaren de comú acord sobre el moment que podrien trobar-la tota sola''.

    En contra del que pretén fer creure el narrador, allò propi hagués sigut donar per suposat que els dos jutges tenien unes estretes relacions socials amb la família d'En Joaquim. Si la relació arribava fins a l'extrem que els dos ancians  feien els judicis a la casa d'En Joaquim. S'ha de suposar que els dos jutges tenien ocasió de saludar a Na Susanna i de conversar amb ella.

   És absurd que un jutge s'amagui dins un jardí  per tal de veure una dona, si aquest jutge pot conversar amb aquesta dona a casa seva.

   Si els jutges ''havien concebut cobdícia'' sobre la senyora de la casa, allò propi hagués sigut que fessin la cort a Na Susanna, i, si de cas, declarar la seva passió.

    En el cas poc probable que els dos jutges es conjuressin per violentar a Na Susanna, llavors el lloc més idoni era el dormitori de Na Susanna.

 

       Diu el text: 15, ''Com que vigilaven, un dia convenient s'escaigué que Susanna entrà dins el jardí, tal com havia fet el dia abans i l'anterior, solament amb dues noietes. Desitjà banyar-se perquè feia calor. 16, No hi havia allà ningú més que els dos ancians que estaven amagats i la sotjaven. 17, Ella digué a les noietes: Porteu-me, doncs, oli i ungüents i tanqueu les portes del jardí a fi que jo em banyi''.

 

   Comprovarem que la narració que segueix és un cúmul de disbarats i de inversemblances.

   Diu que, una vegada que les noietes hagueren sortit, els ancians anaren cap a Na Susanna i , 13, 20, ''digueren: Vet aquí que les portes del jardí estan tancades i no hi ha ningú que ens miri i nosaltres estem plens de desig per tu: sigues benevolent i estigues amb nosaltres, 21, sinó nosaltres testificarem contra tu que hi havia amb tu un jove i que per causa d'això has fet marxar les dues noietes''.

    Si inversemblant és el discurs dels dos vells, encara més increïble és el de Susanna, 13, 22:  ''Susanna sospirà i digué: de tots costats l'angúnia m'envolta, perquè, si faig això, és per a mi la mort i, si no ho faig, no escaparé a les vostres mans. 23, Es preferible per a mi caure entre les vostres mans sense haver fet res, que pecar davant el Senyor''.

 

    És inversemblant que per portar ''oli i ungüents'' es faci ús del servei de dues persones. Més aviat sembla que és el recurs literari del narrador a fi que Na Susanna restés sola.

   El narrador i els dos ancians s'obliden de les dues criades. Allò propi era considerar que d'immediat haurien tornat.

   Allò propi és que una gran dama, com ho era Na Susanna, reaccionés indignadíssima a les escomesa dels dos ancians, tan amics de la família.

    El narrador és un mal novel·lista:  inverteix la relació de força moral dels protagonistes. A un procés judicial típic, els dos ancians serien els imputats i Na Susanna seria la part demandant. Na Susanna era a casa seva; els intrusos eren els dos ancians. Als crits de Na Susanna, allò propi hagués sigut que els servents de la casa haguessin agafat els dos vellets destarotats.

    Les preguntes de la gent haguessin saltat espotàniament:  ''Què hi feien al jardí els dos homes amb la porta tancada i a l'hora de dinar?''  Com així aquells dos jutges s'havien atrevit a dirigir-se cap a una dona nua que s'estava banyant (Els pintors majorment representen la casta Susanna mig nua devora un safareig).

  Allò propi hagués sigut que En Joaquim hagués intervingut personalment contra aquells dos bandarres, que eren els seus protegits.  

    És inversemblant que En Joaquim, el marit de Na Susanna, no aparegués  en cap moment del drama;  només compareix al final feliç quan tot ja està solucionat.

 

    Aquells dos ancians ho tenien malament per justificar la seva presència al jardí mentre Na Susanna es banyava.

    El narrador, absurdament, fa desaparèixer de l'escena a les dues serventes de Na Susanna.  Resultava evident que el testimoni de les dues noies esfondrava la falsa acusació dels jutges. Les dues noies se'n anaren un moment a cercar els ungüents. No era possible, per tant, que la senyora hagués planejat mantenir relacions adúlteres amb un jove allà al jardí a l'hora del bany.

 

       Sembla que la intenció del narrador era exaltar la intervenció del profeta Daniel, gràcies a la qual es salvà de la pena de mort  Na Susanna i es condemnà els culpables. En Daniel  restablia la justícia de Jahvè.

  

     Segons el relat, 13, 45, ''...Déu despertà l'esperit sant d'un jove anomenat Daniel''. Segons la narració, En Daniel va convèncer al poble hebreu (Sembla que vol suposar que tot el pobre era dins la casa d'En Joaquim, cosa físicament impossible) per tal de revisar el judici. Al paràgraf 13, 50, En Daniel diu ''Retornem al tribunal perquè ells ha fet un fals testimoni''.

   El narrador fa suposar que En Daniel és inspirat per Déu i que les seves paraules són paraules de Jahvè. I, així, En Daniel, esdevingut jutge suprem, també fa de fiscal alhora, i així llançà una tremenda acusació i condemna contra els ancians luxuriosos. Així,  digué, 13, 56: ''...Raça de Canaan i no de Judà, la bellesa t'ha seduït i el desig ha pervertit el teu cor. 57, es així que vosaltres us comportàveu amb les filles d'Israel, i aquestes, perquè us temien, conversaven amb vosaltres, però una filla de Judà no ha pogut suportar la vostra iniquitat''.

    Tot seguit, el narrador s'inventa un procés judicial que sembla extret d'una rondalla mallorquina. En Daniel, per mitjà d'una pregunta de pagès astut, feu patent que els dos ancians mentien. En Daniel pregunta als ancians, per separat, sota quin arbre havien vist conversant Na Susanna i el jove. Un respongué que els amants eren sota un llentiscle, i l'altre que sota una alzina verda.

    En contra de les pràctiques judicials pròpies, els dos ancians imputats no tingueren oportunitat de pronunciar el discurs de la defensa.  Tot just expressada la condemna a mort,  els esperava l'àngel de Déu amb un glavi per esberlar-los.

    A un judici propi, el jutge hagués preguntat què hi feien els dos vellets amagats devora el safareig on es banyava Na Susanna, i com  era que no havien anat a dinar el migdia;  i també hauria preguntat com era que no van fer acta de presència quan entrà al jardí Na Susanna acompanyada de les dues serventes, i amb quines intencions havien romàs amagats. I per quin motiu havien acusat Na Susanna de cometre adulteri:  si les dues serventes eren a buscar uns ungüents era evident que havien de tornar de seguida, i que era inimaginable una escena d'adulteri. Els jutge hauria fet altres preguntes semblants apropiades per a escatir els fets.

 

    En resum, el relat és una munió de disbarats i d'inversemblances, cosa pròpia dels relats bíblics.

  

   

 

  

    

  

    

 

La casta Susanna, una hist˛ria impossible

quetgles | 07 Maig, 2011 17:40

  

                            La casta Susanna, una història impossible.      

      Qüestió prèvia:  Considero que no és perdre el temps fer una crítica ''il·lustrada'' als textos bíblics, ans al contrari, s'ha de fer front a la campanya obscurantista promoguda per En Benet XVI (i també pels Jerarques  de les Esglésies reformades), campanya que pretén un retorn a l'època de la Teologia com a ciència màxima.

    Es pot constatar que a Internet hi ha tot de batallons de bloguers que participen activament a la campanya de ''reevangelització'', i que, en canvi, són escassos els qui fan una tasca en favor de la Il·lustració.

    També s'ha de saber que, amb el triomf de la ''croada'' franquista, l'Església catòlica espanyola i l'Església catòlica catalana van dur a terme una tremenda expurgació de les biblioteques públiques i privades, de manera que van ésser trets tots els llibres que figuraven al Índex de la Inquisició.

    A considerar:  ''La Bíblia explicada'' de Voltaire fou expurgada de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona, però no és el cas que aquesta famosa obra  fos reintegrada a l'Ateneu a l'època postfranquista. O sigui, actualment, el llibre de Voltaire no és a l'abast dels ateneistes de Barcelona.

 

     A considerar:  Els teòlegs són els primers en saber que els relats bíblics són una col·lecció d'històries impossibles. Els 40.000 teòlegs es dediquen a l'estudi de les Sagrades Escriptures però no amb la intenció  de destapar la veritat  sinó d'amagar-la.

   

    Fins aquí, la nota prèvia.

  

        El relat bíblic que fa referència a ''la casta Susanna'', Daniel, 13, no és el cas que sigui un text especialment inconsistent. La seva inconsistència narrativa és la típica dels relats bíblics.

 

    De bon començament, el relat de la història de Susanna fa afirmacions inversemblants. Així, al paràgraf 4, explicant que En Joaquim, l'espòs de Na Susanna,  ''era molt ric i que tenia un jardí al costat de casa seva'', diu que ''els jueus  anaven a casa d'ell perquè era el més honorable de tots''.  Els succeïts són a Babilònia, la gran ciutat;  s'ha d'entendre que els jueus de Babilònia eren una multitud, desenes de milers pel cap baix.

    El narrador hauria d'haver explicat un fenomen social tan extraordinari: tot una comunitat humana ocupant la casa d'un ciutadà ric i honrat. En primer lloc, seria un fenomen físicament impossible. No és possible encabir a milers de persones a una casa particular.  Però allò més notable és la magnanimitat i el fervor comunista del tal Joaquim que posava la seva casa, o el seu palau, al servei de la comunitat. 

   

  

     Continua el relat amb un seguit d'afirmacions rares, estranyes, sense que el narrador doni les raons d'aquestes rareses.

   Així, referint-se al dos ancians designats com a jutges pel poble hebreu, on diu, 13, 6: ''Aquests freqüentaven  assíduament la casa de Joaquim i tots els qui tenien litigis recorrien a ells'', amb la qual cosa s'ha de suposar que els dos jutges utilitzaven la casa (o mansió) d'En Joaquim com a Sala de Justícia.   Segons el relat, la comunitat hebrea també ocupava quotidianament el jardí d'En Joaquim, com si hagués esdevingut un espai públic.  I així, el relat, 13, 7,  diu: ''Després que el poble s'havia retirat al migdia, Susanna entrava al jardí del seu marit i s'hi passejava''. S'ha de suposar que En Joaquim i la seva esposa tenien sort encara: el poble hebreu en massa es retirava de la mansió i del jardí a l'hora de dinar. Imagineu el disgust de Na Susanna si hi hagués hagut gent que s'hagués retardat o que hagués continuat al jardí fins a l'entrada de fosca.

   Al 13, 8, on diu:  ''Els dos ancians la veien entrar cada dia i passejar-se i varen concebre cobdícia respecte d'ella''. Segons això, s'ha d'entendre que els dos ancians anaven cada dia al casa d'En Joaquim, convertida en Jutjat, però també anaven cada dia al jardí.

   Al igual de la major part de relats bíblics, aquest relat mostra greus incoherències. El narrador no té cura d'evitar les contradiccions. Així, per exemple, diu que Na Susanna anava al jardí quan la gent ja se'n havia anat, però unes línies més avall diu que els dos ancians la veien entrar i passejar-se. 

   Allò propi és que a l'hora de dinar, els dos ancians també es retiressin del jardí. Allò propi és que els dos jutges anés amb altra gent, en companyia de litigants o d'amics i coneguts. 

     Si els dos ancians haguessin volgut allargar la seva estada al jardí, a l'espera de l'entrada de Na Susanna, llavors allò propi que era de preveure és que la gent que sortia del jardí forçosament se'n havia d'adonar de l'endarreriment dels dos jutges.

   Allò propi hagués sigut que la gent davant l'estranya conducte dels jutges hagués dit una cosa així com ''Què els passa als jutges, que queden al jardí i no van a dinar?

    Per altra banda, si els dos ancians restaven al jardí,  allò propi hagués sigut que es topessin amb  Na Susanna.  Sembla molt inversemblant que els dos jutges s'amaguessin cada dia dins el jardí.

    Sobre això, el narrador no fa sinó embolicar la troca;  en efecte, a 13, 12, es diu: ''Ells espiaven cada dia, amb cura, per tal de veure-la'' i a 13,13, ''Es digueren l'un a l'altre: Anem a casa perquè és l'hora de dinar. Sortirem i es separaren''.  Si ells l'espiaven cada dia, no té sentit que el narrador els faci dir ''anem a casa perquè és l'hora de dinar''.

   Diu el narrador, 13, 14, que ''...es posaren de comú acord sobre el moment que podrien trobar-la tota sola''.

    En contra del que pretén fer creure el narrador, allò propi hagués sigut donar per suposat que els dos jutges tenien unes estretes relacions socials amb la família d'En Joaquim. Si la relació arribava fins a l'extrem que els dos ancians  feien els judicis a la casa d'En Joaquim. S'ha de suposar que els dos jutges tenien ocasió de saludar a Na Susanna i de conversar amb ella.

   És absurd que un jutge s'amagui dins un jardí  per tal de veure una dona, si aquest jutge pot conversar amb aquesta dona a casa seva.

   Si els jutges ''havien concebut cobdícia'' sobre la senyora de la casa, allò propi hagués sigut que fessin la cort a Na Susanna, i, si de cas, declarar la seva passió.

    En el cas poc probable que els dos jutges es conjuressin per violentar a Na Susanna, llavors el lloc més idoni era el dormitori de Na Susanna.

 

       Diu el text: 15, ''Com que vigilaven, un dia convenient s'escaigué que Susanna entrà dins el jardí, tal com havia fet el dia abans i l'anterior, solament amb dues noietes. Desitjà banyar-se perquè feia calor. 16, No hi havia allà ningú més que els dos ancians que estaven amagats i la sotjaven. 17, Ella digué a les noietes: Porteu-me, doncs, oli i ungüents i tanqueu les portes del jardí a fi que jo em banyi''.

 

   Comprovarem que la narració que segueix és un cúmul de disbarats i de inversemblances.

   Diu que, una vegada que les noietes hagueren sortit, els ancians anaren cap a Na Susanna i , 13, 20, ''digueren: Vet aquí que les portes del jardí estan tancades i no hi ha ningú que ens miri i nosaltres estem plens de desig per tu: sigues benevolent i estigues amb nosaltres, 21, sinó nosaltres testificarem contra tu que hi havia amb tu un jove i que per causa d'això has fet marxar les dues noietes''.

    Si inversemblant és el discurs dels dos vells, encara més increïble és el de Susanna, 13, 22:  ''Susanna sospirà i digué: de tots costats l'angúnia m'envolta, perquè, si faig això, és per a mi la mort i, si no ho faig, no escaparé a les vostres mans. 23, Es preferible per a mi caure entre les vostres mans sense haver fet res, que pecar davant el Senyor''.

 

    És inversemblant que per portar ''oli i ungüents'' es faci ús del servei de dues persones. Més aviat sembla que és el recurs literari del narrador a fi que Na Susanna restés sola.

   El narrador i els dos ancians s'obliden de les dues criades. Allò propi era considerar que d'immediat haurien tornat.

   Allò propi és que una gran dama, com ho era Na Susanna, reaccionés indignadíssima a les escomesa dels dos ancians, tan amics de la família.

    El narrador és un mal novel·lista:  inverteix la relació de força moral dels protagonistes. A un procés judicial típic, els dos ancians serien els imputats i Na Susanna seria la part demandant. Na Susanna era a casa seva; els intrusos eren els dos ancians. Als crits de Na Susanna, allò propi hagués sigut que els servents de la casa haguessin agafat els dos vellets destarotats.

    Les preguntes de la gent haguessin saltat espotàniament:  ''Què hi feien al jardí els dos homes amb la porta tancada i a l'hora de dinar?''  Com així aquells dos jutges s'havien atrevit a dirigir-se cap a una dona nua que s'estava banyant (Els pintors majorment representen la casta Susanna mig nua devora un safareig).

  Allò propi hagués sigut que En Joaquim hagués intervingut personalment contra aquells dos bandarres, que eren els seus protegits.  

    És inversemblant que En Joaquim, el marit de Na Susanna, no aparegués  en cap moment del drama;  només compareix al final feliç quan tot ja està solucionat.

 

    Aquells dos ancians ho tenien malament per justificar la seva presència al jardí mentre Na Susanna es banyava.

    El narrador, absurdament, fa desaparèixer de l'escena a les dues serventes de Na Susanna.  Resultava evident que el testimoni de les dues noies esfondrava la falsa acusació dels jutges. Les dues noies se'n anaren un moment a cercar els ungüents. No era possible, per tant, que la senyora hagués planejat mantenir relacions adúlteres amb un jove allà al jardí a l'hora del bany.

 

       Sembla que la intenció del narrador era exaltar la intervenció del profeta Daniel, gràcies a la qual es salvà de la pena de mort  Na Susanna i es condemnà els culpables. En Daniel  restablia la justícia de Jahvè.

  

     Segons el relat, 13, 45, ''...Déu despertà l'esperit sant d'un jove anomenat Daniel''. Segons la narració, En Daniel va convèncer al poble hebreu (Sembla que vol suposar que tot el poble era dins la casa d'En Joaquim, cosa físicament impossible) per tal de revisar el judici. Al paràgraf 13, 50, En Daniel diu ''Retornem al tribunal perquè ells ha fet un fals testimoni''.

   El narrador fa suposar que En Daniel és inspirat per Déu i que les seves paraules són paraules de Jahvè. I, així, En Daniel, esdevingut jutge suprem, també fa de fiscal alhora, i així llançà una tremenda acusació i condemna contra els ancians luxuriosos. Així,  digué, 13, 56: ''...Raça de Canaan i no de Judà, la bellesa t'ha seduït i el desig ha pervertit el teu cor. 57, es així que vosaltres us comportàveu amb les filles d'Israel, i aquestes, perquè us temien, conversaven amb vosaltres, però una filla de Judà no ha pogut suportar la vostra iniquitat''.

    Tot seguit, el narrador s'inventa un procés judicial que sembla extret d'una rondalla mallorquina. En Daniel, per mitjà d'una pregunta de pagès astut, feu patent que els dos ancians mentien. En Daniel pregunta als ancians, per separat, sota quin arbre havien vist conversant Na Susanna i el jove. Un respongué que els amants eren sota un llentiscle, i l'altre que sota una alzina verda.

    En contra de les pràctiques judicials pròpies, els dos ancians imputats no tingueren oportunitat de pronunciar el discurs de la defensa.  Tot just expressada la condemna a mort,  els esperava l'àngel de Déu amb un glavi per esberlar-los.

    A un judici propi, el jutge hagués preguntat què hi feien els dos vellets amagats devora el safareig on es banyava Na Susanna, i com  era que no havien anat a dinar el migdia;  i també hauria preguntat com era que no van fer acta de presència quan entrà al jardí Na Susanna acompanyada de les dues serventes, i amb quines intencions havien romàs amagats. I per quin motiu havien acusat Na Susanna de cometre adulteri:  si les dues serventes eren a buscar uns ungüents era evident que havien de tornar de seguida, i que era inimaginable una escena d'adulteri. Els jutge hauria fet altres preguntes semblants apropiades per a escatir els fets.

 

    En resum, el relat és una munió de disbarats i d'inversemblances, cosa pròpia dels relats bíblics.

  

   

 

  

    

  

    

     

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb