El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Xina n˙mero u mundial, segons la Universtat de PennsilvÓnia.

quetgles | 27 Abril, 2011 07:26

 

 

 

               La Xina número u mundial, segons la Universitat de Pennsilvània.  

      Jo crec que els catalans (l'opinió pública catalana) duu un retard considerable respecte del coneixement de la veritable realitat que representa la Xina al món.

    Els mitjans espanyols i els catalans han mantingut una informació pobra i falsadora de la Xina actual; han participat a les campanyes de desprestigi programades per l'Imperi.

    Actualment, Internet ha esdevingut un instrument decisiu per a trencar el monopoli informatiu que pretén ''Occident'' (És a dir, l'Imperi).

      Un exemple que prova això que dic és l'informe publicat ''on line'' a la revista nord-americana Nextbigfuture, informe que recull la investigació econòmica de la Universitat de Pennsilvània, i segons la qual la Xina serà la primera economia mundial al 2012. Ho podeu veure en català al post China number one.

 

The betrayal of Judas, an impossible story

quetgles | 25 Abril, 2011 07:56

 

 

    

               La traïció d'En Judes, una història impossible.        

      

      Aquesta setmana en que es fa exhibició del poder de Roma  es denomina ''Setmana Santa'', però seria més apropiat denominar-la ''Setmana de la Representació de les històries impossibles''. Bé, hem de suposar que els qui participen a la ''representació santa'' tampoc hi creuen.

   Aquest estrany fenomen és una conseqüència de la prolongació de l'hegemonia l'oligarquia franquista, mai vençuda.  Aquesta hegemonia fa que l'Església catòlica mantingui els seus privilegis, i blinda l'obscurantisme, de manera que obstaculitza l'exercici de la Il·lustració.

    És de veure la manera en que el Govern d'En Rodríguez Zapatero i la direcció del PSOE evita tota confrontació ideològica amb la dogmàtica catòlica, ans al contrari, fa demostració pública de participació oficial a les cerimònies i celebracions de l'Església catòlica (Sembla que el ministre de la Presidència, En Ramón Jáuregui, ha d'assistir a la beatificació d'En Joan Pau II).

 

     A un text atribuït a un suposat Mateu, s'afirma que un tal Judes va trair a Jesús.  El text  fa: Llavors un dels dotze, que es deia Judes Iscariot,  va anar als grans sacerdots i va dir ''Quant en donaran si els hi faig el lliurament de Jesús?''  Ells li va oferir trenta peces de plata. I des d'aquest moment va començar a cercar una oportunitat per lliurar-lo''.

    I, tot seguit, el relat d'En Mateu diu així:  Mentre ell encara parlava (Jesús), En Judes, un dels dotze, va arribar i amb ell una gran multitud amb espases i pals dels grans sacerdots i els ancians del poble. El traïdor els havia donat senyal dient: ''aquell qui jo besaré, agafeu-lo. De seguida es va acostar a Jesús i li va dir: ''Salve, Rabí!'' i el besà. Jesús li diu: ''Amic, fes el que hagis de fer''.  Llavors es van acostar i van agafar Jesús i el van arrestar''.

 

     Aquest relat és una història impossible. Vegem-ho. L'oferta que fa En Judes als grans sacerdots és inimaginable i irreproduible. No era el cas que Jesús fos un desconegut;  i tampoc era el cas que Jesús estigués a un parador desconegut. No és possible de trobar sentit a una oferta de lliurar a la policia un personatge públic i que es mou per la ciutat.

    La besada d'En Judes és una pura recreació teatral. I també teatral resulta l'actuació ''d'una gran multitud amb espases i pals (què havien de fer amb els pals?). Amb cap cas real no és imaginable que per a detenir un home sol es mobilitzi una multitud de policies.   Igualment impossible hagués sigut si, al 1946,  el governador britànic a l'Índia hagués acceptat la proposta d'un deixeble d'En Mahatma Gandhi per a lliurar En Gandhi a la justícia per diners.

 

   Hem de concloure que els teòlegs (els 40.000 teòlegs) no creuen en Déu ni en les ''Sagrades Escriptures''. Que ells, tan estudiosos, se'n adonen que els relats bíblics són una col·lecció de disbarats, però la seva feina consisteix en intentar donar credibilitat a allò que és absurd.

   

 

R˙ssia denuncia els crims d'''Occident''

quetgles | 24 Abril, 2011 18:33

 

 

        

 

            

 

              Rússia denuncia els crims d'''Occident''  

    He cregut que podria ésser d'interès dels internautes catalans  les dures crítiques  que fa el diari Pravda contra la política imperialista d'''Occident''.

  

   Ho podeu veure al diari  Pravda, 26.04.2011.

 

La traiciˇn de Judas, una historia imposible

quetgles | 24 Abril, 2011 05:03

 

 

   

                       La traïció d'En Judes, una història impossible.        

      

      Aquesta setmana en que es fa exhibició del poder de Roma  es denomina ''Setmana Santa'', però seria més apropiat denominar-la ''Setmana de la Representació de les històries impossibles''. Bé, hem de suposar que els qui participen a la ''representació santa'' tampoc hi creuen.

   Aquest estrany fenomen és una conseqüència de la prolongació de l'hegemonia l'oligarquia franquista, mai vençuda.  Aquesta hegemonia fa que l'Església catòlica mantingui els seus privilegis, i blinda l'obscurantisme, de manera que obstaculitza l'exercici de la Il·lustració.

    És de veure la manera en que el Govern d'En Rodríguez Zapatero i la direcció del PSOE evita tota confrontació ideològica amb la dogmàtica catòlica, ans al contrari, fa demostració pública de participació oficial a les cerimònies i celebracions de l'Església catòlica (Sembla que el ministre de la Presidència, En Ramón Jáuregui, ha d'assistir a la beatificació d'En Joan Pau II).

 

     A un text atribuït a un suposat Mateu, s'afirma que un tal Judes va trair a Jesús.  El text  fa: Llavors un dels dotze, que es deia Judes Iscariot,  va anar als grans sacerdots i va dir ''Quant en donaran si els hi faig el lliurament de Jesús?''  Ells li va oferir trenta peces de plata. I des d'aquest moment va començar a cercar una oportunitat per lliurar-lo''.

    I, tot seguit, el relat d'En Mateu diu així:  Mentre ell encara parlava (Jesús), En Judes, un dels dotze, va arribar i amb ell una gran multitud amb espases i pals dels grans sacerdots i els ancians del poble. El traïdor els havia donat senyal dient: ''aquell qui jo besaré, agafeu-lo. De seguida es va acostar a Jesús i li va dir: ''Salve, Rabí!'' i el besà. Jesús li diu: ''Amic, fes el que hagis de fer''.  Llavors es van acostar i van agafar Jesús i el van arrestar''.

 

     Aquest relat és una història impossible. Vegem-ho. L'oferta que fa En Judes als grans sacerdots és inimaginable i irreproduible. No era el cas que Jesús fos un desconegut;  i tampoc era el cas que Jesús estigués a un parador desconegut. No és possible de trobar sentit a una oferta de lliurar a la policia un personatge públic i que es mou per la ciutat.

    La besada d'En Judes és una pura recreació teatral. I també teatral resulta l'actuació ''d'una gran multitud amb espases i pals (què havien de fer amb els pals?). Amb cap cas real no és imaginable que per a detenir un home sol es mobilitzi una multitud de policies.   Igualment impossible hagués sigut si, al 1946,  el governador britànic a l'Índia hagués acceptat la proposta d'un deixeble d'En Mahatma Gandhi per a lliurar En Gandhi a la justícia per diners.

 

   Hem de concloure que els teòlegs (els 40.000 teòlegs) no creuen en Déu ni en les ''Sagrades Escriptures''. Que ells, tan estudiosos, se'n adonen que els relats bíblics són una col·lecció de disbarats, però la seva feina consisteix en intentar donar credibilitat a allò que és absurd.

  

 

La tra´ciˇ d'En Judes, una hist˛ria impossible.

quetgles | 23 Abril, 2011 10:48

  

               La traïció d'En Judes, una història impossible.        

      

      Aquesta setmana en que es fa exhibició del poder de Roma  es denomina ''Setmana Santa'', però seria més apropiat denominar-la ''Setmana de la Representació de les històries impossibles''. Bé, hem de suposar que els qui participen a la ''representació santa'' tampoc hi creuen.

   Aquest estrany fenomen és una conseqüència de la prolongació de l'hegemonia l'oligarquia franquista, mai vençuda.  Aquesta hegemonia fa que l'Església catòlica mantingui els seus privilegis, i blinda l'obscurantisme, de manera que obstaculitza l'exercici de la Il·lustració.

    És de veure la manera en que el Govern d'En Rodríguez Zapatero i la direcció del PSOE evita tota confrontació ideològica amb la dogmàtica catòlica, ans al contrari, fa demostració pública de participació oficial a les cerimònies i celebracions de l'Església catòlica (Sembla que el ministre de la Presidència, En Ramón Jáuregui, ha d'assistir a la beatificació d'En Joan Pau II).

 

     A un text atribuït a un suposat Mateu, s'afirma que un tal Judes va trair a Jesús.  El text  fa: Llavors un dels dotze, que es deia Judes Iscariot,  va anar als grans sacerdots i va dir ''Quant en donaran si els hi faig el lliurament de Jesús?''  Ells li va oferir trenta peces de plata. I des d'aquest moment va començar a cercar una oportunitat per lliurar-lo''.

    I, tot seguit, el relat d'En Mateu diu així:  Mentre ell encara parlava (Jesús), En Judes, un dels dotze, va arribar i amb ell una gran multitud amb espases i pals dels grans sacerdots i els ancians del poble. El traïdor els havia donat senyal dient: ''aquell qui jo besaré, agafeu-lo. De seguida es va acostar a Jesús i li va dir: ''Salve, Rabí!'' i el besà. Jesús li diu: ''Amic, fes el que hagis de fer''.  Llavors es van acostar i van agafar Jesús i el van arrestar''.

 

     Aquest relat és una història impossible. Vegem-ho. L'oferta que fa En Judes als grans sacerdots és inimaginable i irreproduible. No era el cas que Jesús fos un desconegut;  i tampoc era el cas que Jesús estigués a un parador desconegut. No és possible de trobar sentit a una oferta de lliurar a la policia un personatge públic i que es mou per la ciutat.

    La besada d'En Judes és una pura recreació teatral. I també teatral resulta l'actuació ''d'una gran multitud amb espases i pals (què havien de fer amb els pals?). Amb cap cas real no és imaginable que per a detenir un home sol es mobilitzi una multitud de policies.  

    Igualment impossible hagués sigut si, al 1946,  el governador britànic a l'Índia hagués acceptat la proposta d'un deixeble d'En Mahatma Gandhi per a lliurar En Gandhi a la justícia per diners.

 

   Hem de concloure que els teòlegs (els 40.000 teòlegs) no creuen en Déu ni en les ''Sagrades Escriptures''. Que ells, tan estudiosos, se'n adonen que els relats bíblics són una col·lecció de disbarats, però la seva feina consisteix en intentar donar credibilitat a allò que és absurd.

 

L'estratŔgia de no confrontaciˇ de la Xina, fins ara.

quetgles | 22 Abril, 2011 06:29

 

 

                  L'estratègia de no confrontació de la Xina, fins ara.  

      (Qüestió prèvia:  quan uns ''experts'' han esdevingut titelles al servei de l'Imperi ianqui, llavors es fa més urgent i necessari endegà el discurs contraposat a l'oficial dels grans mitjans de comunicació.

   Certament, hi ha altres experts que són en contra del discurs oficial, però la veu d'aquests experts troba tot d'obstacles per a arribar a les amples masses.

    Al moment present, sortosament, diverses grans nacions fan un discurs polític que contradiu al de l'Imperi. A més a més, els avanços tecnològics han permès que  el discurs antiimperialista sigui a l'abast de les amples masses d'arreu del món.

     És per això que avui és possible que un hom ''no expert oficial'' pugui destapar les mentides de l'activitat propagandística dels ''experts'' de l'Imperi).

    

    De fet, la Xina ha esdevingut la primera economia del món, jo deia. Encara que els Estats Units figurin en primer lloc en el rànquing mundial, l'economia nord-americana és en crisi i amenaça ruïna (El deute públic ianqui és el més gran del món).  

 

   Seguint les directius polítiques de l'Imperi, la premsa ''occidental'' (Poso ''occidental'' entre cometes per ironia; més pròpiament, la paraula més encertada seria ''imperial'')    fa campanya permanent de desprestigi de la Xina.

    Debut a aquesta pràctica periodística corrupta, , l'opinió pública d'''Occident'' (''Occident'', és a dir, el conjunt de països subordinats a l'Imperi) havia assumit la idea que la Xina era un país subdesenvolupat, amb ''milions de pobres'', sense llibertats, i sense respecte pels drets humans,  l'èxit econòmic de la qual era a conseqüència de la mà d'obra barata.

 

    Però la pràctica incorrecta de la premsa ''occidental'' determina que es creï una voràgine d'informacions contradictòries. Mentre, d'una banda, continua oferint una informació esbiaixada sobre la realitat xinesa, per l'altra no pot evitar d'informar ella mateixa sobre els èxits espectaculars de la Xina. No pot amagar per més temps el miracle xinès.

   Al meu post  La Xina triomfant, jo posava de manifest la superioritat xinesa en quasi tots els camps de la indústria, la ciència i la tecnologia.

  

    La premsa ''occidental'' continua referint-se a la Xina com a ''economia emergent''.  O sigui, qualifiquen d'''emergent'' a la primera potència industrial del món (I primera potència en matèria de ciència i tecnologia. La Xina també és la número u mundial respecte del nombre de graduats en ciències i enginyeria).

 

    Per posar un exemple recent sobre el tema que ens ocupa, es pot veure els dos reportatges contradictoris del diari Público, 16.04.2011. En una falsa crònica des de Pequín, es dóna per bona l'opinió d'En George Soros (un gran magnat financer ianqui), segons la qual ''l'economia xinesa està de qualque manera fora de control''. L'altre reportatge, en canvi, fa saber  que la Xina és capdavantera en Internet, que té el major nombre d'internautes, 453 milions, però que també té el major volum d'enginyeria internàutica, i fa saber que ha desplegat una xarxa de fibra òptica de 840.000 quilòmetres, la més extensa del món (Podeu veure el rànquing mundial sobre usuaris d'Internet per països a  Internet Users - Top 20 Countries).

 

    Allò que és indubtable és que l'economia xinesa, al primer trimestre del 2011, té un creixement del 9'7 %. I que els Estats Units (i Europa), en canvi, continua amb l'economia estancada fins al punt que es veu obligat a fer retallades en educació i en investigació (Alemanya seria una excepció, però, de totes maneres, Alemanya també es veu obligada a fer  retallades als seus pressupostos). 

 

   Feta aquesta introducció, la qüestió a aclarir és perquè    la Xina continua amb la seva estratègia de no confrontació amb els Estats Units i els subimperis europeus.

 

    Actualment, sota la presidència d'En Barack Obama, els Estats Units ha intensificat encara més la seva política d'intervenció en els afers interns de la resta de països del món.

    En Barack Obama ha argumentat a favor de la bonesa de la política bel·licista del president George W. Bush i, alhora, ha mantingut obertes les guerres iniciades pel seu predecessor.

    Allò que no diu el president Obama és que ha desplegat un munt de guerres brutes arreu del món, guerres no declarades, selectives; guerres brutes ultraviolentes que fan recurs a les altes tecnologies per a destruir i matar;  guerres brutes genocides, per tant.

 

     La Xina continua sense denunciar les guerres brutes de Washington.

   La Xina es manté a la defensiva. Majorment, es limita a contradir la política internacional ianqui quan aquesta afecta directament els interessos nacionals de la Xina (Així, notablement, salta la confrontació entre la Xina i els Estats Units per la divergència política sobre Taiwan).

  

    Des de 1978, amb el lideratge d'En Deng Xiaobing, la Xina va abandonar la política de confrontació contra l'imperialisme, política tradicional i pròpia dels règims comunistes, que seguien les directrius de l'URSS.

    El ''socialisme amb característiques xineses'' d'En Xiaobing va comportar l'abandonament de la confrontació contra el capitalisme. I encara més: sorprenentment, va introduir el capitalisme a gran escala sense renunciar al sistema comunista.

   La nova política internacional xinesa va arraconar l'internacionalisme proletari i va promoure l'amistat i la col·laboració amb els Estats Units i amb els països capitalistes.

   D'acord amb aquesta línia política, la Xina ha fet i fa una proclama constant en favor de la pau i del diàleg per a resoldre els conflictes internacionals. Igualment, proclama la no ingerència en els assumptes interns de les nacions.

 

    Però aquest  ''socialisme amb característiques xineses'' tan pacifista incloïa un programa de renovació i potenciació de les forces armades.

   A mesura que s'incrementava acceleradament l'economia de la Xina, creixia el seu pressupost de Defensa. Als darrers anys, el salt extraordinari en ciència i tecnologia ha facilitat el desplegament dels programes militars.  

 

    Segons l'informe del 2010 del SIPRI, la despesa militar dels Estats Units, tot i que s'ha desaccelerat, continua essent la més gran del món. En un determinat paràgraf, es diu que ''els Estats Units han incrementat la seva despesa militar en un 81 per cent des de 2001, i ara representa el 43 per cent de la despesa militar mundial, i sis vegades més que la de la Xina, el rival que més se li acosta''(Ho podeu veure a la web SIPRI: defence spending growth slowest in decade ).

 

     Segons informava la premsa, gener 2011, el secretari de Defensa dels EUA , En Robert Gates, expressava la seva preocupació pel desplegament militar xinès. En Gates declarava que els xinesos ''tenen un clar potencial per posar la nostra capacitat militar en situació de risc'', i es referia particularment al denominat ''assassí portador de míssils'', un sistema llançador de míssils des de terra capaç de destruir un portaavions fins a 2900 km. de distància.

     Washington també ha mostrat estranyesa i preocupació per l'avió furtiu xinès (''furtiu'', que no és detectable pel radar); on suposava que aquesta avançada tecnologia era monopoli de les indústries de guerra ianquis, i que no era a l'abast de la força aèria xinesa.

    La BBC, 11.01.2011, recollia les declaracions del ministre de Defensa de la Xina, En Liang Guanglie, segons les quals ''la Xina no representa cap amenaça i és a dècades darrere de les nacions amb tecnologia més avançada''.

 

    Es difícil saber quina és la vertadera capacitat militar de la Xina, però, al meu parer, les declaracions del ministre de la Defensa xinès prenen tot l'aspecte d'un exercici de dialèctica   del clàssic En Sunzi. Efectivament, a l'Art de la Guerra es troben aquestes afirmacions:

    ''Tota guerra es basa en l'engany''.    ''Per tant, quan siguem capaços d'atacar, cal que semblem incapaços; tot i utilitzant les nostres forces, hem de semblar inactius; quan estem a prop, hem de fer creure a l'enemic que som molt lluny; quan siguem lluny, li hem de fer creure que som a prop''. 

   ''Si l'enemic disposa d'una força superior, el que cal és evadir (la confrontació) ''.

 

  

 

   

 

      Al meu parer, la política de no confrontació (iniciada per En Deng Xiaobing) de la Xina s'inspira en el pensament tradicional xinès,  a la  del pensament el confucianisme i  daoisme (de Dao, Tao en versió anglesa) de Laozi (sovint transcrit com a Lao Tse).

 

   A considerar:  Mentre el discurs oficial del PCX (fidel a la doctrina d'En Xiaobing) es declara seguidor del marxisme-leninisme i enalteix la figura d'En Mao Zedong, alhora, allò que desplega és el ''socialisme amb característiques xineses''. ''Amb característiques xineses'', s'aplica de manera que anul·la, a la pràctica,   principis fonamentals dels tres grans líders, Marx, Lenin i Mao.

 

     

        Respecte al salt qualitatiu de les forces armades xineses, i respecte a l'augment del pressupost de guerra xinès del 2011, és interessant citar un dels més  famosos aforismes de l'Art de la Guerra, III, 2, que fa: ''Per tant  lluitar i vèncer en totes les seves batalles no és l'excel·lència suprema, l'excel·lència suprema consisteix trencar la resistència de l'enemic sense lluitar''.  

    Actualment, la despesa militar ianqui és sis vegades superior a la xinesa. Però la major part d'aquesta despesa és per a atendre les necessitats de les guerres obertes (Iraq i Afganistan), però també les necessitats de les guerres brutes. I, sobretot, l'Imperi despèn sumes enormes per a atendre la seva presència militar al món. En especial, ha d'atendre la despesa de les 700 bases militars ianquis  arreu del món. Igualment extraordinàriament elevada és la despesa per a atendre les 16 agències secretes al servei de la seguretat i de la defensa. Segons un gran reportatge del Washington Post, 17.09.2010, unes 1.271 organitzacions governamentals i empreses privades treballen en programes de seguretat contra el terrorisme, i la intel·ligència en prop de 10.000 llocs a tot els Estats Units. També diu que s'estima que el nombre de persones que treballen per les agències abasta la xifra de 854.000 persones (Podeu veure el reportatge a la web Top Secret America). 

 

   Vista la dispersió de la despesa militar ianqui, sembla evident que minva la diferència entre la Xina i els Estats Units en relació a la despesa en la creació d'armament d'alta tecnologia.

         Sembla inqüestionable el major potencial militar ianqui.  I un referent aclaparador resulta de la comparació de les marines de guerra de ambdós països, i, en especial, respecte dels portaavions; la Xina disposarà enguany del seu primer portaavions, mentre que els Estats Units en disposen d'onze unitats.

 

      Però tot i acceptant l'actual superioritat militar nord-americana,  això no resta força a l'argumentació sobre l'imprevisible creixement militar de la Xina.

 

    Si la Xina ha esdevingut el taller del món, es pot suposar raonablement que té capacitat per a esdevenir el major taller militar del món.

 

     Els experts ''occidentals'' afirmaven que la Xina anava molt endarrerida en ciència i en investigació. Però a la reunió anual  de la AAAS (Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència), segons l'informe de la investigadora Caroline Wagner, on diu que ''la Xina aposta per convertir-se en la nació científica més important del món, superant als Estats Units  i a les nacions europees'', i que ''en volum de treball, la Xina ja produeix més treballs de recerca en ciències naturals i enginyeria que els Estats Units, fins ara el major productor global d'informes científics al món'' (Podeu veure l'informe a la web Informe Caroline Wagner).

 

    A manera de conclusió, s'ha de suposar raonablement que és probable que, si no ara, d'aquí a uns pocs anys la Xina superarà els Estats Units  en investigació de tecnologia militar i en producció d'armament de gamma alta.  I que, arribat el moment, la Xina estarà en condicions de fer l'escac  a l'Imperi ianqui i als subimperis (França i el Regne Unit), que ara mouen guerra arreu del món.

  Al meu entendre, no és exagerat suposar que la Xina aplicaria amb èxit l'aforisme de l'Art de la Guerra que diu:  ''L'excel·lència suprema consisteix a trencar la resistència de l'enemic sense lluitar''.

  

  

    

 

    

   

 

El diari P˙blico serÓ premiat per Na Hillary Clinton.

quetgles | 12 Abril, 2011 18:51

  

    El diari Público serà premiat per Na Hillary Clinton.

  

    Na Hillary Clinton, com a Secretària d'Estat dels Estats nits, sosté una campanya de publicitat permanent contra els governs que s'oposen a la política dels Estats Units, i, en especial contra la Xina, a la que veuen com a la gran amenaça.

   I un dels principals objectius de Na Clinton és desprestigiar la Xina i el govern xinès.

   Els mitjans ''occidentals'' col·laboren de bon grat a les campanyes que es programen des de l'Imperi.

   Per posar un referent de periodisme ''català'' d'aquestes tàctiques  de desprestigi, puc citar el Periódico de Catalunya. Aquest diari manté un duríssim llibre d'estil polític de desqualificació permanent dels governs i personalitats que s'oposen als designis de l'Imperi. En compliment d'això, mena una particular batalla contra N'Hugo Chávez, el president de Veneçuela.

   Respecte de les declaracions de Na Clinton sobre el drets humans  a la Xina, el diari Xinhua, 11.04.2011, recull la declaració oficial del govern xinès on es denuncia la política de doble moral utilitzada per la Secretària d'Estat. A l'informe de Xinhua es diu: Els informes dels EUA estan "plens de distorsions i acusacions de la situació dels drets humans a més de 190 països i regions, inclosa la Xina. Obstant això, els Estats Units va fer els ulls grossos a la seva pròpia terrible situació dels drets humans i poques vegades s'esmenta", va dir l'informe de la Xina .Els Estats Units han adoptat els drets humans com "un instrument polític per difamar la imatge d'altres nacions i buscar els seus propis interessos estratègics", va dir l'informe.Mentre que il.lustra un trist rècord dels Estats Units en els seus propis drets humans, l'informe de la Xina va dir que Estats Units no podria justificar que es fan passar pel món de la "justícia dels drets humans.""No obstant això, es va publicar l'Informe per Països sobre Pràctiques de Drets Humans any rere any per acusar i culpar a altres països per les seves pràctiques de drets humans", va dir l'informe.Aquests moviments totalment exposar la hipocresia dels Estats Units mitjançant l'exercici d'un doble tracte en matèria de drets humans i el seu disseny maliciosos per perseguir l'hegemonia amb el pretext dels drets humans, va dir. 

   Semblava que  Público (que tanta il·lusió desperta entre la gent d'esquerres) havia de significar el contrapunt de la premsa que es vol mantenir independent. I, certament, Público es manté crític respecte de la política dels Estats Units i de les potències europees.

    Però, sorprenentment, Público manté un corresponsal a Pequín, les cròniques del qual semblen un plagi de les dels mitjans d'En Rupert Murdoch.

   Les cròniques d'En David Brunat descriuen una societat xinesa  que no és sinó un cúmul de desgràcies. 

 Allò sorprenent és que En Jesús Maraña i  la redacció de Público accepti les cròniques d'En David Brunat.

 

   Que En David Brunat fes la feina de periodista mostrant deficiències de la societat xinesa no seria motiu de queixa. Però, com veurem, En Brunat no fa de periodista; es limita a recollir informació sobre la Xina, procedent de mitjants ''occidentals'', majorment. O sigui, les suposades cròniques des de Pequín elaborades per En Brunat haguessin pogut ésser escrites des de Madrid mateix.

 

   La darrera crònica d'En Brunat a Público, 9.04.2011, és un exercici impúdic de males arts periodístiques.

   Fent una anàlisi de text:

 

   Per començar, el títol de la crònica  ja és un a exhibició de corrupció periodística (La crònica és a tota pàgina). Fa,  ''La burocràcia i el plagi frenen l'enlairament científic de la Xina''.

  

   Pel contrari, allò que han recollit les agències de premsa són el informes de les societats científiques que han comunicat que la Xina s'ha avançat als Estats Units tant pel nombre de científics i enginyers que es graduen anualment com per la quantitat de publicacions científiques.

   Allò més propi, en lloc del títol feréstec d'En Brunat, aquest sigut dir una cosa així com ''La Xina, gran potència científica''  o ''La Xina ha  superat els Estats Units en investigació científica''.

 

   Vegem unes quantes perles més del ''corresponsal''.

En Brunat va i diu:  ''L'anunci que la Xina podria superar al 2013 als EEUU en volum d'investigació científica, segons un estudi recent de la Royal Society del Regne Unit, ha deixat el món sobresaltat''.

 

     Comentari:  Si el cos central de la crònica es basa en l'informe de la Royal Society, llavors sembla que seria més escaient que la crònica hagués sigut elaborada pel corresponsal de Público a Londres.

   ''Ha deixat el món sobresaltat'', sembla que aquesta afirmació categòrica és de producció pròpia d'En Brunat, però, en aquest cas, no ens diu d'on treu la informació.

  Sigui com sigui, el que sembla fora de dubte és que l'afirmació ''Ha deixat el món sobresaltat'' no pot provenir de fonts xineses i la referència a Pequín sobra.

 

  En Brunat ho fia tot a l'informe de la Royal Society, però se n'hauria d'adonar que hi ha altres fonts d'informació  sobre el rànquing científic mundial. Si hagués parat més el ment, s'hagués assabentat de l'informe de l'AAAS (sigla de Associació Americana per a l'Avanç de la Ciència),  informe  sobre el rànquing científic mundial que fou difós pels mitjans donat a conèixer al febrer de 2011, i que fou difós globalment, en especial per la premsa ianqui ( A saber que la AAAS es considerada la societat científica més important del món).

      En Brunat s'hauria d'haver assabentat de la valoració que fa AAAS sobre el desplegament de la Xina en matèria de ciència i tecnologia. A la web de AAAS, es pot llegir aquest breu resum que fa:  Xina esdevenir una Aposta La Nació Més IMPORTANT Científica del Món, superant un Estats Units i Les europees Nacions, van indicar Investigadors en la Reunió Anual de l'Associació Nord-americana Per L'Avanç de la Ciència (AAAS).Després de serveis de la Font, director Mundial de Productes Manufacturats Visa, Xina està Invertint fortament en Ciència i Tecnologia, Van dir experts Divendres a La Cita a Washington."La Xina Espera convertir-se en Una de les Principals Fonts de Propietat Intel.lectual en els Propers Anys", VA DIR Denis Simon, professor a la Penn State University i Assessor de Ciència i Tecnologia de l'alcalde de la Ciutat xinesa de Dalian.Moments En Que als Estats Units i Pressupostos redueixen Europa SEUS Econòmica davant la crisi, la Xina ha augmentat "significativament" la despesa és Ciència i Tecnologia, VA DIR Simon."Els xinesos van indicar Que el 2020 al voltant gastar Esperen de l'ONU del 2,5% del PIB (Producte Intern Brut) en Investigació i Desenvolupament", VA DIR Simon. En ESTATS UNITS, en Tant, els legisladors Republicans analitzen retallar mil milions de Dòlars en els Instituts Nacionals de Salut, l'alcalde de El Centre de Recerca Pública, AIXÍ COM reduir Fons paràgraf Altres Agències Científiques i de Recerca, en baixar de l'ONU Per Intent Milió de les Nacions Unides Milions de Dòlars de dèficit.AIXÒ ES contradiu Amb El Impuls de mil milions de Dòlars Que El President Barack Obama va proposar el paràgraf la Ciència i la Recerca en Salut en El seu pressupost de 2012. Els Republicans also Volen retallar els fons Per L'Educació en UNS 5.000 Milions de Dòlars, un Pesar d'advertències del Govern Sobre la necessitat de millorar l'Educació paràgraf Que Estats Units el mar Més Competitiu en l'Economia Mundial.En Contrast, a la Xina, Més personatges en si estan inscrivint en Les universitats, Per Que El hi haurà "Més Investigadors a la Xina que als Estats Units", cosa que augmenta la Producció i la Qualitat de la Xina Científica de Treballs consens, VA DIR Carolina Wagner, professora also de la Universitat Penn State, a La Reunió de la AAAS.Una altra Senyal de l'avanç xinès és L'augment exponencial d'Articles Científics de ESE País esmentats en Estudis Altres, considerat sense Indicador de Qualitat, en detriment de la baixa de Cites d'Informes de ESTATS UNITS i Europa, va explicar Wagner.    En Brunat figura que és a Pequín, però els materials que aporta són majorment del Regne Unit o dels Estats Units. Així, a la seva particular campanya de desprestigi de la Xina, En Brunat fa una referència a  Foreign Policy, una revista bimensual de la Carnegie Corporation, revista que pot ser considerada més aviat d'extrema dreta.    No és el cas que En Brunat s'entrevisti amb gent de Pequín. En Brunat no ofereix cap referència a una conversa personal amb un graduat o amb un investigador pequinès. No mostra relacions amb el món de la ciència de Pequín.    En un únic cas en que el cronista fa referència un diari xinès, el China Daily, és una falsa referència, sembla;  o sigui, una falsificació.  Fa una referència com sin fos obtinguda del China Daily, però tot fa pensar que la informació és del Foreign Policy.    En paraules d'En Brunat, el  pseudo-periodista,  diu:  ''A una enquesta del diari China Daily a 2006, el 60 % de los doctorados reconegué que qualque vegada havia copiat el treball d'una altra persona''. Aquesta enquesta és impossible.  En cas contrari, s'hauria de suposar el que gran diari nacional xinès es dedica a fer campanyes de desprestigi contra el món científic xinès.   S'ha de concloure que la suposada enquesta és una invenció del Foreign Policy. En efecte, al paràgraf anterior, la crònica d'En Brunat recollia una declaració de l'esmentada revista tot dient:  ''Estan ensinistrant a més científics, però això no vol dir que estiguin produint bona ciència. El plagi i el frau de dades són rampants''.     Exposades aquestes crítiques, crec que resta clara la contradicció que es dóna entre la línia ideològica de Público i la pràctica ideològica d'En David Brunat.    Allò propi, jo crec, seria que En Jesús Maraña, el director de Público, prescindís dels serveis del cronista de Pequín.      

80Ŕ aniversari de la Rep˙blica. La tra´ciˇ de Franša.

quetgles | 10 Abril, 2011 06:25

 

  

       80è aniversari de la República. La traïció de França.        Aprofito l'avinentesa de l'aniversari de la proclamació de la República espanyola per a reproduir unes anotacions que vaig publicar al 2008.  Eren unes notes crítiques que intentaven fer veure que la  ''Grandeur'' de la cultura francesa era en realitat un miratge i una estafa. Feia veure que l'ideari francès sorgit al 1789 havia cultivat una contradicció letal:  proclamava la bonesa dels valors republicans, però la realitat era que París s'entusiasmava amb la construcció de l'Imperi francès (Imperi francès que es manté fins al dia d'avui, amb la falsa denominació de République Française).         A l'any 1936, la inconsistent política exterior dels republicans espanyols i dels republicans catalans feu que signessin un pacte de ''germanor'' entre el Front Popular espanyol i el Front Popular francès. Aquells cecs no s'adonaven que feien una abraçada a l'Imperi francès.   En Léon Blum i els francesos demostraren que estaven dominats per l'esperit més canalla i traïren la República espanyola.           El text que segueix és la reproducció d'una separata d'un post intitulat  Jean-Paul Sartre i la bombolla francesa.   Al 1936, a l'Estat francès i a l'Estat l'espanyol, havien guanyat les eleccions la coalició d'esquerres, el denominat Front Popular. A ambdós casos, el partit socialista era el nucli de la coalició electoral. En aquest període, els francesos descrigueren una de les pàgines més vergonyoses de la seva història. Els germans del Front Popular francès convingueren a deixar a la seva sort els germans espanyols quan s'esdevingué l'aixecament militar del general Franco. El Cap del Govern Francès, En Léon Blum  s'apressà a signar el Pacte de neutralitat, per mitjà del qual es comprometia a no intervenir a la guerra civil espanyola. Era un pacte entre cavallers per a evitar estendre la guerra;  un pacte entre En Blum, En Churchill, N'Hitler i En Mussolini.    Mentre el Govern francès immobilitzava les armes comprades pel Govern de la República espanyola i segellava la frontera, els Governs alemany i italià intervenien a la guerra amb crèdits, armes i fins i tot directament amb forces armades regulars, la qual cosa decidí el rumb de la guerra. Com digueren els republicans espanyols, el Govern francès i el poble francès estaven ben decidits a sacrificar els germans espanyols amb comptes d'evitar la guerra amb Alemanya. Amb unes altres paraules: estaven espantats els francesos; estaven espantats de les amenaces de N'Hitler; i per evitar la guerra estaven disposats a sacrificar als germans.      Amb la derrota republicana, centenars de milers de fugitius travessaren la frontera, i els exiliats espanyols i catalans foren rebuts hostilment per la població francesa;  tancats en improvisats camps de  concentració, hi visqueren en condicions penoses i humiliants. O sigui que al 1939 els francesos ja s'havien oblidat de la germanor.

   A aquesta estranya conducta francesa hi contribuí el fet que el Partit Comunista francès donà suport total al pacte de no agressió germano-soviètic (S'havien d'acabar, per tant, les campanyes contra el règim nazi).  

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb