El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els miratges d'En Ni˝o Becerra

quetgles | 29 Setembre, 2010 06:47


  Tot fent costat a la Vaga General

                          Els miratges d'En Santiago Niño Becerra.

      En Santiago Niño Becerra és catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Des de que va predir la Crisi financera a l’any 1907, els seus comentaris sobre temes econòmics no han fet sinó incrementar la seva presència als mitjans.

    Podria semblar que els qui no som titulats en "ciències econòmiques" no disposem d’autoritat per fer crítiques a una persona tan eminent en temes d’economia.

     Però als meus escrits no me canso d’assenyalar la inconsistència de l’economia com a ciència, i de subratllar que els economistes troben feina, majorment, a les empreses privades o públiques.  També dic que les anàlisis dels economistes a sou  són "la veu del seu amo".

    Certament, no són pocs els economistes –  del conjunt dels qui fan anàlisis i valoracions econòmiques i polítiques – que es declaren no vinculats directament a una empresa privada o governamental. En Niño Becerra sembla que és d'aquest conjunt.

    En Santiago Niño Becerra deu ésser sens dubte un gran savi en matèria d’economia, però això no evita que als seus escrits no traspuï  la seva ideologia.  En Niño Becerra, a les seves anàlisis econòmiques,  fa ús d’elements ideològics que, al meu parer, són dretans, reaccionaris. 

   Segons ho entenc,  els conceptes reaccionaris  d’En Niño Becerra fan inconsistents tot un seguit de valoracions i de prediccions de l’autor.

    A destacar: Les teories inconsistents niñobecerristes són inconsistents considerades des d’un punt de vista purament econòmic. Vull dir:   En cas imaginari de que En Niño Becerra fos progressista, les seves teories econòmiques inconsistents  ho serien igualment.

     Qualcunes de les seves teories són miratges, en el sentit que defugen la realitat econòmica, que són estranyes invencions de l'autor, com si patís els efectes de qualque secret embruixament.  A destacar  com a font original de les seves extravagàncies:  la seva pròpia confessió d'ésser un astròleg en actiu i la de fer un ús intel·lectual de l'astrologia aplicada a l'estudi de la societat i de l'economia (Sobre aquest tema, podeu veure el meu post  La invasió dels astròlegs. Santiago Niño Becerra).

   

   Vegem-ne qualcunes  de les teories estrambòtiques més cridaneres.

    Primera:

     Fa un ús  incorrecte del concepte de "els polítics". Utilitza el terme ''els polítics'' com si les diverses formacions polítiques conformessin un tot homogeni semblant al que podria ser el conjunt ''els matemàtics''.   Diu que els polítics no poden superar la Crisi econòmica.  Al afirmar que els polítics seran substituïts pels tècnics, el catedràtic no se’n adona que fa una postulació de política feixista (Per a no repetir-me podeu baixar el meu post  Santiago Niño Becerra postula un règim feixista).

   Segona: 

     En Niño Becerra repeteix de manera continuada que no hi ha culpables de la Crisi, que la causa de la crisi és deguda a l’actual sistema capitalista; que és una crisi sistèmica; que era un sistema basat en l’endeutament generalitzat; que tots ens hem beneficiat del creixement econòmic; que era un sistema que solament podia avançar per mitjà de l’endeutament. Ara, l’endeutament ha arribat als límits possibles; el sistema ha quedat esgotat; no es pot tornar a engegar.

   En paraules d’En Niño: "Cal que hi hagi sobredeuda perquè pugui haver demanda, només llavors haurà inflació - que, si és procedent, ja serà corregida - pel que el deute haurà de continuar augmentant per tal que continuï augmentant la demanda. (Evidentemente por 'inflación' debe entenderse 'no caída en el nivel de precios'). (Evidentment per 'inflació' s'ha d'entendre 'no caiguda en el nivell de preus').

¿Qué es lo anterior?, pues el resumen del resumen de lo que ha sido el modelo económico con el que nos hemos estado desempeñando en este último más de medio siglo. Què és això?, Ja que el resum del resum del que ha estat el model econòmic amb el qual ens hem estat exercint en aquest últim més de mig segle. ¡Y ha funcionado!: se realimenta al hacer la inflación de mantenedor del proceso; pero encierra un problema muy grave: se agota, acaba agotándose, ¿por qué?: por un lado, la deuda no puede crecer indefinidamente; por otro, la búsqueda de una mayor competitividad lleva al incremento de la productividad ya la caída de los precios. I ha funcionat!: Es realimenta en fer la inflació de mantenidor del procés, però amaga un problema molt greu: s'esgota, acaba esgotant, per què?: D'una banda, el deute no pot créixer indefinidament, per altra, la recerca d'una major competitivitat porta a l'increment de la productivitat i a la caiguda dels preus" ( Carta de la Bolsa, 22.9.2010).

   ''Ha funcionat'', s'exclama el catedràtic. En Niño Becerra considera com a bo i positiu el fet que les elits econòmiques hagin incrementat la seva porció de la renda social en detriment de la classe treballadora. I referit específicament a l'Estat espanyol, igualment considera com un tot l'endeutament – d'empreses, de l'Estat, de les famílies – que feu possible, segons ell, el creixement i la producció de riquesa. En Niño no denuncia la política d'espoliació que practicà el govern d'En José Maria Aznar; no entra a analitzar les manipulacions econòmiques barroeres per mitjà de les quals l'Administració de N'Aznar tirà endavant la grandiosa bombolla immobiliària, la major d'Europa, alhora que proclamava que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial.

   O sigui, segons la teoria d'En Niño, el desplegament del capitalisme ha sigut magnífic;  i la posada en pràctica de la política econòmica neoliberal ha sigut un bé de Déu per a la humanitat, afegeix.

   Tercera:

      Segons el teòric, entén l'endeutament com si fos un mètode per aconseguir el creixement econòmic. El mag es treu aquesta teoria del barret i en fa un és continuat a les seves exposicions teòriques. Vegem-ne un exemple corrent de com utilitza la teoria:  ''Però si les rendes salarials de les famílies no augmentaven no ho faria el consum, de manera que el PIB no creixeria. La solución ha sido llenar con crédito los bolsillos de españolas y españoles (nativas/os e inmigrantes), crédito que no ha guardado ninguna relación con las remuneraciones percibidas por esas ciudadanas, pero eso muy poco ha importado: lo importante era que la rueda continuase girando y que el valor de los activos que amparaban esos créditos (las viviendas que esa ciudadanía adquiría, por ejemplo) continuase aumentando. La solució ha estat omplir amb crèdit les butxaques d'espanyoles i espanyols (natives / es i immigrants), crèdit que no ha guardat cap relació amb les remuneracions percebudes per aquestes ciutadanes, però això molt poc ha importat: l'important era que la roda continués girant i que el valor dels actius que emparaven aquests crèdits (els habitatges que aquesta ciutadania adquiria, per exemple) continua augmentant'' (La Carta de la Bolsa, 14.5.10).

      Per suposat, En Niño Becerra no fa cap referència al fet que tot de països s'han endeutat fins a les celles i no per això  ''han gaudit" del creixement.  I, a la inversa, tampoc fa referència als països que no han acumulat deute – Alemanya, Corea, Suècia, el Brasil, la Xina, l’Índia, l'Iran – i no obstant han continuat el seu creixement econòmic. La Xina, amb el creixement econòmic més alt del món durant dues dècades, és també l’Estat que ha fet més estalvis financers; actualment és el principal dipositari de les lletres del Tresor dels Estats Units.

    

    Quarta:

      Constantment, En Niño es basa en la seva teoria segons la qual els treballadors espanyols són de baixa productivitat. Així, diu:  '' El problema no resideix en els salaris, sinó en la baixa productivitat de les empreses i en el baix valor que generen, el que suposa que a la majoria de les empreses radicades a Espanya no els sigui rendible invertir en béns de capital, i sí, en canvi, deslocalitzar i / o reduir plantilles i / o reclamar a veu en coll que es redueixin els costos laborals, entre ells els salarials. Baja productividad que impide reducir la inflación que contribuyen a alimentar unos salarios crecientes (y unos márgenes empresariales al alza), una inflación que ha estado restando continuadamente competitividad a la economía española. Baixa productivitat que impedeix reduir la inflació que contribueixen a alimentar uns salaris creixents (i uns marges empresarials a l'alça), una inflació que ha estat restant continuadament competitivitat a l'economia espanyola'' (Ibidem).

  

     És estrambòtica aquesta afirmació. La realitat és que les multinacionals que s'estableixen a l'Estat espanyol imposen els seus ritmes estàndards de productivitat. I respecte de la productivitat de les empreses espanyoles i catalanes  resta palès que aquestes empreses es veuen obligades a mantenir una productivitat no inferior a la de les empreses estrangeres. Tothom sap que si una empresa té una productivitat inferior aquesta empresa no és competitiva i està condemnada a desaparèixer.

    Contradient les afirmacions d’En Niño, El Economista, 27.09.2010, destacava la notícia segons la qual la major dels automòbils produïts a l’Estat espanyol són venuts a l’estranger.

    

    Sisena:

   En Niño Becerra, al seus articles, sovint, mostra un gran entusiasme pels grans financers, i, pel contrari,  mostra poca estima respecte de les empreses agràries tradicionals. Amb paraules seves,  diu: "Imagineu dues persones. Una es una/un neurocirijana/o que hace maravillas con sus manos, recompone conexiones nerviosas imposibles de politraumatizados, extirpa tumores que oprimían zonas cerebrales que limitaban la visión, la audición, la movilidad, con su bisturí elimina, o al menos, alivia dolores insufribles. Una és una / un neurocirijana / o que fa meravelles amb les seves mans, recompon connexions nervioses impossibles de politraumatitzats, s'extirpa tumors que oprimien zones cerebrals que limitaven la visió, l'audició, la mobilitat, amb el seu bisturí elimina, o almenys, alleuja dolors insofribles. Trabaja una media de trece horas al día y de los siete días de la semana tres está operando en hospitales de media Europa. Treballa una mitjana de tretze hores al dia i dels set dies de la setmana tres està operant en hospitals de mig Europa

La otra es una persona que se dedica al comercio de patatas. L'altra és una persona que es dedica al comerç de patates. Tiene una red de camiones que recorren cooperativas agrícolas y grandes explotaciones y recogen los tubérculos que ya tiene contratados y acerca a la gran distribución. Té una xarxa de camions que recorren cooperatives agrícoles i grans explotacions i recullen els tubercles que ja té contractats i s'acosta a la gran distribució. Hace exactamente eso, ni más, ni menos. Fa exactament això, ni més, ni menys" (Carta de la Bolsa, 14.06.2010).

     Igualment, En Niño Becerra entén que les empreses turístiques espanyoles han d'emprar molt de "factor treball" (És a dir, treballadors) que produeixen molt baix valor afegit. I la mateixa valoració fa respecte al sector de la construcció.  Amb paraules seves, diu:  España tiene la imagen de producir 'cosas' de bajo valor: bastantes apartamentos de baja calidad, servicios turísticos con una orientación masiva y hacia personas de reducido poder adquisitivo, automóviles de valor reducido fundamentalmente dirigidos a las clases media-media y media-baja europeas; con el vino sucede lo mismo: gran parte del vino español es de alta calidad, y una parte de calidad muy alta, pero no tiene ni la imagen ni el prestigio de un vino francés. "Espanya té la imatge de produir 'coses' de baix valor: bastants apartaments de baixa qualitat, serveis turístics amb una orientació massiva i cap a persones de reduït poder adquisitiu, automòbils de valor reduït fonamentalment dirigits a les classes mitjana-mitjana i mitjana-baixa europees..." (La Carta de la Bolsa, 14.07.2010).

     En Niño Becerra dóna per indiscutibles aquestes valoracions sobre l'economia de l'Estat espanyol. Però es pot constatar que les empreses catalanes del sector turístic no difereixen de les dels països mes desenvolupats d'Europa.  Les empreses europees tenen igualment "l'orientació massiva" que en retreia En Niño. Les empreses dels grans països turístics (França, Itàlia, Holanda, Regne Unit) s'orienten essencialment cap al turisme de masses, de la mateixa manera que es fa a Catalunya (a tot Catalunya).  

      Setena:

   Parla de l'endeutament de les famílies i posa aquests endeutament al costat del dels grans operadors financers que van provocar la Crisi del 2007.  A la compra familiar d'un habitatge o d'un automòbil, En Niño en diu endeutament, i  alhora afirma que gràcies a aquest endeutament fou possible el creixement econòmic espanyol.  Però les compres familiars a crèdit no han sigut una novetat de les darreres dècades, sinó una activitat econòmica corrent dins el sistema capitalista. I més encara: ja a l'antiguitat era practicada la compra a crèdit (A l'Antic Testament, el narrador de la vida d'En Jacob conta que va comprar la seva esposa Na Lia a canvi de treballar de franc durant set anys al servei del seu sogre).

      Diu En Niño que no hi ha culpables de la crisi, que tots hem participat i gaudit del creixement econòmic, que tots, financers i famílies treballadores, ens hem endeutat excessivament. I que aquest procés era inevitable.

   Vuitena: 

     Teoria estrambòtica per defecte: En Niño Becerra no fa cap referència a la nació catalana, i fa com si no hagués existit la Corona d'Aragó. Es refereix a Catalunya com Principat, com a regió espanyola.  En Niño Becerra té una concepció d'Espanya a la manera d'En José Antonio Primo de Rivera.  No sé si En Niño va anar als campaments dels Frente de Juventudes, però el que sí puc afirmar és per a En Niño, la nació espanyola i l'Estat espanyol ja existien al segle XVI (De manera semblant a la d'En Felipe González, segons el qual el casament de "los Reyes Catòlicos'' va significar la unitat de "Espanya". Aquests savis espanyols no saben explicar com es fa per ''fondre'' dues nacions en una de sola). Així, amb paraules seves, diu:  ''Espanya. España es lo que es, y siempre lo ha sido. Espanya és el que és, i sempre ho ha estat. España, o tiene una tasa de desempleo estructural enorme, o unas tasa de subempleo y de temporalidad desmesuradas, o una tasa de actividad bajísima. Espanya, o té una taxa d'atur estructural enorme, o unes taxa de subocupació i de temporalitat desmesurades, o una taxa d'activitat molt baixa. Todo bonito, imposible; por muchas razones, por ejemplo porque a finales del siglo XVI en España era más barato importar bienes de uso corriente que producirlos aquí debido a que los Habsburgos (españoles) gastaron de puta pena la plata que esquilmaron a América. Tot bonic, impossible, per moltes raons, per exemple perquè a la fi del segle XVI a Espanya era més barat importar béns d'ús corrent que produir-los aquí a causa que els Habsburgos (espanyols) van gastar de puta pena la plata que esquilmar a Amèrica. 'De aquellos polvos son estos lodos': el modelo productivo español es, hoy, antieconómico por motivos como el apuntado, y las consecuencias de cosas como esas nos las arregla una Reforma Laboral. 'D'aquells pols són aquests fangs': el model productiu espanyol és, avui, antieconòmic per motius com la mira, i les conseqüències de coses com aquestes ens les arregla una Reforma Laboral'' (Carta de la Bolsa, 16.06.2010).

    

Sampol i Carrero, homes d'Estat.

quetgles | 21 Setembre, 2010 05:48


   He cregut oportú fer una reedició d’un post que vaig publicar a l’any 2009, post que tractava d’esbrinar el misteri del tandem Sampol-Carrero.

Sampol, Carrero, catòlic, Església, Papa.

quetgles | 26 Novembre, 2009 21:12

 

  

                                En Pere Sampol i les seves estranyíssimes declaracions.        En Pere Sampol fa declaracions com si els receptors  - o els lectors dels diaris - fossin ignorants, o bastant ignorants, sobre el gran genocidi de Rwanda de 1994.     Segons el reportatge de "Público", 26.11.09, En Pere Sampol, el senador de Balears, fa una rèplica molt rara a les acusacions de Nacions Unides sobre els implicats en la finançament  dels rebels de FDLR. Vegeu aquest paràgraf del reportatge:    "El senador del Partido socialista Mallorquí, Pere Sampol, calificó las acusaciones de "auténtico disparate" y "manipulación calumniosa" de la ONU. "Es muy fuerte que Naciones Unidas se preste al juego de encubrir a un gobierno magnicida, genocida como el de Ruanda, que practica el pillaje en el Congo. Es un descrédito", dijo. Sobre las acusaciones de crímenes de guerra que pesan contra el grupo rebelde, Sampol afirmó: "Imagino que cuando se han producido masacres tan grandes hay grupos que reaccionan con la violencia". "No sé quién es el FDLR -admitió- pero sí sé que una pequeña ONG cuyo presidente estáhipotecado para pagar una querella no ha financiado a ningún grupo armado"".        Anàlisi del text      En Sampol qualifica de "disbarat'' i de "manipulació calumniosa" les acusacions de Nacions Unides. Però, com es pot veure al reportatge, hi ha tot de proves aportades pels agents judicials com a base de l'acusació. Són aportacions concretes, materials, amb noms de persones i de llocs concrets, les aportacions que fan els agents i els experts en el tema.      Davant tan de  materials que reforcen l'acusació, no té sentit afirmar que aquests materials són manipulats o calumniosos. A un procés judicial, l'advocat defensor ha de demostrar la inconsistència de les proves presentades per l'acusació.  És molt estrany que En Sampol es posi d'advocat defensor; allò propi és que l'advocat defensor es declari incompetent si no ha pogut estudiar la imputació ni les proves aportades. En Sampol, en efecte, què en sap d'un munt de proves presentades per l'acusació? El jutge que porta el cas pensaria que l'advocat defensor s'havia begut el seny.    En Sampol dóna per suposat  - i ho declara públicament - que Nacions Unides col·labora amb uns encobridors d'un "Govern magnicida, genocida com el de Rwanda".  En aquesta declaració el senador de Balears passa a fer de fiscal. No només fa negació de les proves presentades; ara rebutja els acusadors i els acusa de manipular les proves i d'aixecar falsos testimonis.     (Els agents judicials ho són del Tribunal Internacional de Nacions Unides que té per objectiu processar aquelles persones que tingueren a veure amb el Genocidi de Rwanda) Si En Sampol fos membre d'un tribunal de internacional  podria enviar els agents judicials a investigar i a aclarir dubtes. En Sampol no té cap manament del Poder Judicial. És un poc ridícul que faci de Papa, com si estigués moralment per sobre del Tribunal Internacional i per sobre del President de Nacions Unides.      En resposta sobre les acusacions al FDLR, En Sampol diu: "Imagino que quan s'han produït massacres tan grans hi ha grups que reaccionen amb la violència".  El text implica una inversió de la història coneguda.   Els qui patiren el massacre foren els tutsis, i els assassins eren els hutus d'extrema dreta (i catòlics) del Front Patriòtic.  El senador dóna a entendre que els guerrillers del FDLR (els hereus del Front Patriòtic) són els subsistents del genocidi i no els aliats dels genocides o els propis genocides. Els senador de Balears fa aquesta declaració com si fos un cap de Govern que dóna suport polític al FDLR; però En Sampol no és cap de Govern ni ministre d'exteriors; si bé és cert que devia semblar un ministre d'exteriors allà a Kinshasa entrevistant-se amb el cap de Govern del Congo (o un enviat especial de les Nacions Unides). Per cert, seria interessant saber qui pagava el viatge i les despeses.    Més Papa que el de Roma quan amb to enèrgic afirma que un president  d'una ONG (s'entén que es refereix a En Juan Carrero) "no ha finançat cap grup armat". Efectivament, el Papa de Roma només es declara infal·lible en temes que són matèria de fe.     Per cert, també sembla extraordinari que un pelat - el pelat Juan Carrero - s'hipotequi per pagar una querella criminal contra quaranta polítics tutsis de Rwanda acusats de genocidi.     O sigui Carrero, Sampol i Gasòliba, els tres campions mundials per a establir la justícia a la regió dels Grans Llacs. Quina gràcia, oi?    

 

 

 

Quan tots tinguem carrera...

quetgles | 20 Setembre, 2010 11:11


           Quan tots tinguem carrera...

 

 

    La campanya de propaganda a tots els sectors socials i a tots els nivells no s’atura mai. Universalment,  on postula una major formació dels treballadors, dels tècnics i dels titulats superiors.  Es declara que l’única via de superació per als joves és per mitjà dels estudis. Segons el discurs, l’ideal seria que tota la població tingués una formació universitària. Es presumeix que, llavors, s’hauria aconseguit l’autèntica igualtat d’oportunitats. Però, com veurem, aquesta presumpció és un mite.

   Al mateix corrent de campanya ideològica, es proclama que la superació de la crisi econòmica serà com a resultat d’una major productivitat dels treballadors (d’una major formació professional), i d’una major inversió econòmica en investigació i en la creació de tècnics superiors. Torna a ésser una altre cultiu de mites. 

 

    La realitat social universal inqüestionable és que a totes les societats actuals es dóna un creixement constant del subsector de treballadors que fan unes feines per a les quals no s’exigeix cap tipus de formació especial.

   

 

      Per suposat, ningú dirà (i jo tampoc diré) que no sigui un avenç social l’accés a la Universitat d’individus de les amples capes populars.  Però, una vegada reconeguda la bonesa d’aquest avenç social, allò que importa és denunciar els mites i els enganys que van inclosos dins el discurs oficial, que fa una crida a la salvació per la formació i per l’estudi.

 

     En contra del discurs oficial,  podem constatar que la realitat històrica nega la validesa  del discurs. Així, per exemple:

 

     La revolució industrial (Gran Bretanya, 1780-1840) va precedir i determinar la transformació social, intel·lectual i política del Regne Unit.

   O sigui, no fou la Universitat ni les societats de científics allò que provocà la revolució industrial, sinó que els agents de la iniciativa i el desplegament de les noves tècniques industrials procediren dels tallers.

    El sistema bàsic de producció industrial tradicional estava format pel conjunt dels tallers dels menestrals. Com és sabut, els menestrals i els botiguers constituïen el burg medieval, el desenvolupament del qual va donar lloc a la formació de les ciutats.

      

      M’interessa subratllar que, a la indústria tradicional no existia conflicte de classe. El sistema de tallers integrava els mestres, els oficials i els aprenents tot conformant una sola classe social, la menestralia. La lluita de classes es donava entre la menestralia i l’aristocràcia (Com a exemple de la nostra història, podem citar el conflicte entre la Busca i la Biga, a Barcelona, al segle XV, conflicte on la Biga, els "ciutadans honrats" eren l’oligarquia rendista – a la manera de la noblesa - que controlava el govern municipal, i la Busca era el conjunt de menestrals, mercaders i artistes. I un altre conflicte notable fou la revolta de les Germanies a València i a Mallorca, al 1520, revolta dels menestrals i dels petits pagesos contra l’aristocràcia).

    A destacar:  Els menestrals eren els obrers industrials de l’època anterior a la R.I.. No es donava conflicte de classe entre els mestres i els oficials. S’obtenia la categoria social de mestre no per causa d’una compra o d’una acumulació de riquesa, sinó per causa de l’elevat nivell d’habilitat que havia demostrat un oficial en el domini de les tècniques del seu ofici.

 

    Molts de llibres text i moltes enciclopèdies parlen de la burgesia i de les "revolucions burgeses" com si els denominats burgesos formessin un conjunt social diferenciat dels denominats menestrals o artesans. En Marx fou el campió a l’hora de definir l’antagonisme dels conceptes de burgesia i de "proletariat".

 

    El concepte a recuperar:  S’ha de distingir i ha de quedar clar que quan on diu "burgesia" referint-se a èpoques anteriors a la R.I., s’ha de saber que amb aquesta paraula es fa referència al conjunt d’obrers industrials.

    S’ha de saber:  que no fou el cas que hi hagués "burgesos" per una banda i "proletaris" per a una altra. La realitat social era  que tots els menestrals eren burgesos; que els tallers i les botigues conformaven el burg, que els obrers industrials proletaris rebien la denominació de menestrals (La GEC diu que, per etimologia, "menestral" deriva de "menesteral", derivat de menester - "home d’algun ofici"-, i oposat  a "senyor"), i que, per tant, els "proletaris", fins al segle XIX, eren burgesos, burgesos sense matisos.

 

    El concepte de "burgesia" d’En Marx  constitueix una peça mestra del seu discurs. Però En Marx manipula extraordinàriament el concepte de "burgesia".  Durant segles (i es podria estendre la referència a l’època de les ciutats "burgeses" gregues i fenícies de l’època antiga), els tallers dels menestrals o dels artesans constituïen el sector industrial, majorment. No fou el cas que es donés un conflicte de classe entre els mestres i els oficials perquè formaven part de la mateixa classe social. Allò propi era que un oficial  de taller que disposés del nivell de coneixement i de l’habilitat d’un mestre estava en condicions d’establir el seu propi taller (a molts dels oficis, abundaven els tallers que rutllaven com a empreses familiars, i era típica la figura del menestral autònom que establia el taller al seu domicili). 

 

     Tornant a la qüestió inicial, en referència a la formació dels obrers, haurem de veure que amb la R.I. es liquidà el sistema d’aprenentatge de l’ofici.  O sigui:

 

      Amb el capitalisme, la figura del mestre és substituïda per la del amo. L’amo de la fàbrica ocupa el lloc del mestre del taller.  I els nous obrers industrials no requereixen formació. A mesura que s’estén la mecanització, desapareixen els oficis. 

  

    Per ésser l’amo d’una fàbrica no es requereix particulars habilitats o coneixements respecte al sistema de producció de la fàbrica; per ésser l’amo d’una fàbrica allò essencial és disposar del capital necessari per a comprar la fàbrica (o ésser-ne l’hereu, és clar).

 

     Durant segles (o mil·lenis, fins i tot), el sistema industrial es basava amb l’aprenentatge de l’ofici. Ara en canvi, quan es parla de "formació" dels obrers es fa pura retòrica; no hi ha tal formació, en general (Tothom pogué veure els immigrants africans - sense ofici -  posar-se a treballar a la construcció d’immediat, sense "curset de formació").

 

   La riquesa d’un menestral consistia en el domini del seu ofici. Per a obrir un taller propi, no es requeria una inversió de capital considerable. Allò important, allò decisiu, era ésser reconegut com a mestre.

   A destacar:  el mestratge no s’heretava. Els fills d’un mestre de taller, no heretaven el taller del seu pare; si de cas, solament l’edifici del taller.

   Per suposat, des dels temps antics, sempre hi va haver activitats industrials que, de qualque manera, trencaven el sistema típic de la producció dels  tallers, com el dels molins fariners  o el de les drassanes, sistemes que eren un antecedent del que seria el sistema capitalista (El moliner, a més a més de dominar l’ofici, havia de disposar d’un molí; és a dir, havia de ser-ne el propietari, l’amo).

    El "capital dels menestrals" consistia en el coneixement de l’ofici. Per altra banda, com a signe d’autonomia, els oficials menestrals, majorment, disposaven de les seves eines de treball; és a dir, que les eines eren de la seva propietat exclusiva (Els picapedrers en serien un exemple destacat).

     La dialèctica entre mestre i oficial no es corresponia amb la de l’amo i l’esclau. La relació entre el mestre i els seus oficials sempre era una relació entre homes lliures i iguals. En tot moment, en cas de desavinença, l’oficial podia establir el seu taller propi. Per posar un exemple de la gran autonomia menestral, es pot esmentar l’ofici de sastre i de sastressa (cosidora, que es deia a Mallorca), ofici en el que hi havia un predomini de treballadors autònoms que tenien el taller al domicili familiar, majorment.

 

    L’expansió de la indústria tèxtil a Manchester, a la segona part del segle XVIII, va significar l’inici de la fi dels menestrals teixidors i del seu ofici. Els coneixements dels mestres teixidors havien esdevingut inútils. Amb la mecanització de la indústria, el mestre de taller fou substituït pel capità industrial.

    Per suposat, les primeres onades de capitans d’indústries tèxtils venien a ésser els "nous mestres", eren aquelles persones capaces crear i organitzar les fàbriques de productes tèxtils. Però els treballadors de la fàbrica no eren els "oficials"; els nous treballadors de les fàbriques tèxtils no tenien ofici, i no se’ls demanava cap tipus de coneixements específics (Les màquines tèxtils, en darrer terme, podien ésser ateses per un infant de nou anys, posem).

 

    A subratllar:  Aquells capitans d’indústria no solament havien de tenir coneixements de com organitzar degudament la producció industrial, sinó que primer de tot havia de disposar del capital suficient per a tirar endavant el projecte econòmic.  O sigui, aquells capitans no eren els mestres, eren els amos.  Aquells capitans d’indústria eren la primera fornada de capitalistes.

    La nova dialèctica es corresponia a la de l’amo i l’esclau. El propietari de la fàbrica era l’amo i els obrers els esclaus. Els capitans d’indústria establien les normes de producció, els ritmes, els horaris i, sobretot, els sous.

   A diferència de l’esclau antic, els treballadors de les fàbriques figurava que eren homes lliures i, si volien, podien trencar la relació laboral amb l’amo, segons la legislació; però la realitat social mostrava que la seva suposada condició d’home lliure era una pura formalitat legal. Al Manchester metròpoli de la indústria cotonera, la realitat social per als treballadors tèxtils era l’esclavitud real.

  

     Si be els capitans d’indústria dirigien personalment les seves empreses, els seus hereus feren evident que es podia mantenir i incrementar el capital sense necessitat d’ocupar-se personalment de la direcció de les empreses.

   Certament, com assenyalen els ideòlegs neoliberals, la competivitat és una de les característiques del sistema capitalista, i que la competició entre les empreses de la mateixa branca de producció provoca l’eliminació dels menys aptes. Però  l’alabança que es fa d’aquest suposat  darwinisme social de la classe dels capitalistes no es correspon amb la realitat. Certament, amb les grans crisis econòmiques,  pròpies del sistema capitalista, hi ha empreses que fan fallida i hi ha capitalistes que cauen dins la ruïna.   Però allò que importa destacar és que la major part de les gran empreses capitalistes són de llarga durada i quasi sempre superen les crisis financeres.

    La teoria marxista de la llei de concentració del capital no passa de ser un exercici d’imaginació. Les prediccions  anunciades per En Marx  respecte a la reducció del nombre de capitalistes tampoc han estat confirmades per la història.  És cert que s’han fet grans concentracions de capital i que unes poques grans empreses dominen un sector de producció, posem per cas; però allò que importa assenyalar és que la creació de grans empreses no implica la reducció del nombre d’individus capitalistes.

    Tot i que les grans empreses són controlades per una  elit, això no lleva que un nombre creixent d’individus siguin propietaris de les accions de les empreses. A cada ciutat, a cada àrea geogràfica, hi ha conjunts d’individus que figuren als informes d’Hisenda com a rendistes que viuen de la renda del seu capital invertit en accions de  les grans companyies.

   A manera d’exemple que fa veure com rutlla realment la competició capitalista:  La família dels Portabella de Catalunya Principat era la propietària de l’empresa Danone (la filial espanyola) que fabrica iogurts. La competició amb la Danone de París no va significar la ruïna dels Portabella, sinó que a 1981, van trobar convenient vendre les seves participacions a la central parisenca per 10.000 milions de pessetes. És pot constatar fàcilment la permanència de les grans famílies rendistes, les quals obtenen la seva major part de rendes de les seves participacions de les accions de les grans empreses.

     Un altre exemple aclaridor:  Actualment, els descendents dels grans magnats En John Rockefeller i N’Henry Ford, els de la sexta generació,  viuen tan ricament gràcies a les rendes heretades; majorment, no s’ocupen de l’economia de les empreses de les quals són accionistes de relleu.

 

    Els règims comunistes aplicaren decididament la concepció positivista i utilitarista del "saber". Les Universitats dels països comunistes bateren rècords a la cursa per a "produir" científics i enginyers. La Polònia dels anys 1960 esdevingué la primera potència mundial pel nombre de matemàtics per quilòmetre quadrat.

   Tot i el seu afany industrialista, els règims comunistes  van haver de constatar, amargament, que els països capitalistes guanyaven la cursa del desenvolupament econòmic. Polònia amb les seves desenes de milers de matemàtics no aconseguia sortir del pou de l’estancament econòmic (Un dels problemes del govern polonès consistia en trobar la manera de donar ocupació als llicenciats en matemàtiques).

 

     A l’Estat espanyol, la classe dominant – l’oligarquia castellano-andalusa – va concedir el vist i plau a un tipus d’Universitat espanyola (la catalana no tenia ni té entitat pròpia) que "combinava" magníficament el positivisme amb l’ideari conservador i  obscurantista (obscurantista, en el sentit que cultivava la "ciència catòlica").

   Tot i el desastre de la guerra amb els Estats Units, al 1898,  l’oligarquia continuà controlant l’Estat, però acceptà que s’intensifiquessin les campanyes ideològiques en demanda d’una major dedicació a la ciència i a la tècnica com a manera per a esdevenir un país modern a imitació dels grans països d’Europa. Per tot arreu sortien predicadors del "regeneracionisme".

 

    A "La ciutat esvaïda", Màrius Verdaguer descriu els seus anys d’estudiant de batxillerat a l’Institut de Ciutat de Mallorca, a principis del segle passat. Amb to burleta, però molt realista, descriu la formidable anècdota succeïda a la classe d’agricultura: un bon dia, aquells estudiants bromistes entraren un ase a la classe i el feren asseure, de manera que el catedràtic, distret, sense adonar-se, inicià la classe magistral d’agricultura, mentre els estudiants esclafien de riure.

 

     La proposta del ministre d’Educació d’introduir l’estudi de l’agricultura com a assignatura obligatòria al pla de batxillerat fou aprovada amb entusiasme. L’argumentació que feien aquells grans funcionaris "regeneracionistes" era simple i clara:  Essent que Espanya és un país bàsicament agrari, allò primer que importa és modernitzar l’agricultura, difondre els coneixements científics i tècnics que afavoreixen el desplegament d’una agricultura d’alt rendiment econòmic.  Aquells reformistes pensaven que els homes de carrera difondrien espontàniament els conceptes de l’agricultura moderna.

   Però, passats els anys, es va veure que els batxillers no tenien cap interès en "difondre sabers d’agricultura". Semblantment, es va constatar, que als pagesos, en cap cas, se’ls va ocórrer consultar a l’apotecari o al mestre d’escola sobre tècniques o cultius agrícoles. Si de cas, eren els mestres i els apotecaris els qui feien consultes als  pagesos sobre qüestions agrícoles.

     L’assignatura d’agricultura fou retirada del batxillerat, però es mantingué obligatòria als plans d’estudi de magisteri (Puc dir que als anys 1960 l’assignatura encara  figurava a la programació oficial).

 

     Als fòrums dels diaris digitals catalans abunden els comentaristes de caire dretà que donen per inqüestionable que els polítics han de disposar d’un títol universitari com a mínim; freqüentment, desqualifiquen a homes amb càrrecs polítics (com és el cas de les desqualificacions referides a l’actual president de la Generalitat de Catalunya, En José Montilla) al·legant que no disposen d’estudis universitaris.

   En contra d’aquest supòsit, com he dit en nombroses ocasions, s’ha de considerar sense fonament la mitificació dels títols universitaris. 

 

   Tesi:  No és el cas que la possessió d’un títol universitari sigui cap garantia de capacitat per a l’administració dels assumptes públics.

 

    Tesi:  La teoria platònica del govern dels filòsofs fou una creació reaccionària per a combatre la ideologia imperant a l’Atenes democràtica.

 

     S’ha de desmuntar l’aurèola de la Universitat considerada com "temple" de formació d’homes superiors.   Sense massa dificultats, es pot fer veure que un llicenciat en medicina o un llicenciat en llengües romàniques no és el cas que disposin d’una mena de "plus de capacitat intel·lectual superior" a la dels homes sense titulació universitària.  De fet, el món és ple de llicenciats que són quasi analfabets respecte dels coneixements que no són de la seva especialitat.

 

   Tesi:  La Universitat no és un centre de formació. La Universitat és un centre burocràtic per a la regulació  dels sabers oficials. I, alhora, un organisme per mitjà del qual la classe dominant pretén el control del saber i de les ideologies.  Per suposat, la Universitat espanyola actual continua sota el domini de l’oligarquia tradicional (Els oligarques actuals són els hereus dels del franquisme). No hauria d’importar dir que la dita Universitat catalana no existeix, realment. La dita Universitat catalana continua sota el domini de l’oligarquia espanyola.

 

    En contra del mite de l’aurèola universitària, es pot afirmar, sense por a errar, que un dependent de comerç pot competir amb un advocat amb  igualtat de condicions intel·lectuals  a l’hora de dedicar-se a qualsevol afecció a un saber, a l’estudi dels bolets, posem per cas.

 

    Podem veure qualques exemples històrics que confirmen les tesis més amunt esmentades.

 

    En Johannes Gutenberg, l’inventor de la impremta, 1450, era orfebre, tot i que era de família patrícia. No fou el cas que En Gutenberg seguís cap tipus d’estudis regulats. Pensant que podria obtenir uns bons beneficis econòmics, En Gutenberg s’embarcà en aventures econòmiques relacionades amb la impremta que acabaren en disgustos i en fracàs, i restà endeutat de per vida.

 

   En Thomas Newcomen, l’inventor de la màquina de vapor, 1712, era ferrer i, per suposat, no disposava de cap títol universitari. És cert que En Newcomen va estudiar amb passió temes de física i de mecànica, però de manera autodidacta.  La motivació sentimental d’aquest inventor era millorar les condicions del treball dels miners de Devon, regió d’on era originari.  He de subratllar que En Newcomen no aconseguí recompenses ni econòmiques ni de reconeixement intel·lectual.

 

    En Jean-François Champollion va aconseguir desxifrar la llengua escrita de l’antic egipci, 1824. Tot i que va seguir estudis al Liceu de Grenoble, En Champollion va desplegar una extraordinària cursa autodidacta des de la seva primera infantesa. D’acord amb les meves tesis, l’èxit  d’En Champollion demostra el caràcter burocràtic de les Universitats: els catedràtics de llengües semítiques s’hagueren de dedicar a prendre nota dels descobriments d’En Champollion.

 

    N’Einrich Schliemann fou el descobridor de les ruïnes de Troia, de la Troia homèrica, a 1873. De família humil, als catorze anys, hagué de deixar els estudis regulats. Esdevingut un ric comerciant, als cinquanta anys,  N’Schliemann s’abocà a complir el seu gran somni infantívol, descobrir la ciutat de la Ilíada. 

 

  En Thomas Edison fou inventor de la bombeta elèctrica i gran impulsor de les aplicacions de l’electricitat. De família humil, la seva hiperactivitat li provocà el fracàs escolar (El seu professor el declarà "hiperactiu estúpid"). Autodidacta, des d’infant s’apassionà per les ciències físiques i alhora estava obert a temes socials i filosòfics (Ell descrigué la profunda impressió que, als tretze anys, li causà  la lectura de les obres d’En Thomas Paine).

   

    N’Albert Einstein. Com a argument a favor de les meves tesis, vull subratllar que el jove físic Albert Einstein tenia un currículum acadèmic bastant mediocre, de manera que no pogué obtenir una plaça de professor a la Universitat, i durant uns anys (1905 i següents) treballà com a administratiu a una oficina de patents de Berna. I subratllar també que les seves investigacions sobre la física eren fetes fora de l’àmbit universitari.

 

   N’Henry Ford, el qui va revolucionar la indústria automobilística, era de família humil i autodidacte.

 

  En Narcís Monturiol construí el primer vaixell submarí, a l’any 1859. Tot i haver cursat la carrera de dret, la seva autèntica formació fou autodidacta.

 

  En Pere Sastre Obrador, més conegut com a  En Pere de Son Gall (Llucmajor, Mallorca). Torna a ésser un altre exemple extraordinari que fa paleses les enormes capacitats de l’autodidactisme dels humans. Resta per fer la declaració pública i oficial que reconegui a En Pere de Son Gall com a l’autèntic inventor de l’helicòpter, cosa que va fer als anys 1920.

 

   En Joan March i Ordinas, 1860-1962) és un dels exemples més notables del món que mostren el poder de l’autodidactisme.  De porqueret a Santa Margalida passà l’activitat del contraban, i, tot seguit, inicià la seva espectacular cursa com a financer, amb una habilitat tan gran que al 1948 figurava com un home dels més rics del món. Per suposat, no disposava de cap títol acadèmic de ciències econòmiques ni cap altre.

 

 

    Aquesta llista d’homes famosos com a inventors o iniciadors  es podria fer inacabable. El que vull destacar és que aquests homes no són una excepció o una cosa rara, sinó que la seva senda és la més comuna, la més pròpia d’aquells humans que promouen noves idees.

    O sigui, dit d’una manera més cridanera, una persona que no té enginy no aconsegueix superar la seva mancança amb el títol d’enginyer. Hem d’estar vigilants i veure que els doctors en ciències econòmiques no es fan rics jugant a la Borsa.

 

    Hem de veure que de tot això se’n deriven unes conseqüències que afectaran els processos socials mes acostats a nosaltres. 

 

   Segons el Ministeri d’Educació, al 2009, el nombre de nous llicenciats fou de 187.000; i, tot seguit, les dades sociològiques posaven de relleu que un 40 % d’aquests llicenciats no trobaven lloc de feina.

 

   Mallorca pot servir com a indicador social o, també, com a despertador d’alarma social.  Es fàcil constatar que a Mallorca la major part de treballadors  estan ocupats al subsector del turisme o a la construcció (indústria que a Mallorca és molt dependent dels desplegament turístic).

    Es pot notar que els portaveus de la propaganda oficial es lamenten de l’alt nivell de fracàs escolar, i tornen a fer la cantilena de que s’ha de fer un major esforç per tal que no s’abandonin els  estudis. És allò de la salvació per l’estudi, o de la Universitat com a Arca de Noè.

 

    A destacar:  A excepció de les carreres tradicionals (Dret, farmàcia, medicina, veterinària i economia), la resta de llicenciatures produeixen, majorment, professors de la mateixa matèria: professors de matemàtiques, de física, de química, de biologia, de llengua espanyola, de llengua catalana,  de llengua anglesa, d’història, de llatí, de filosofia, etc.

 

    L’augment del nombre de titulats universitaris no afecta el procés econòmic; si de cas, provoca un augment de l’atur entre els llicenciats.

 

    Si s’acomplís el somni "intel·lectualista" a Mallorca, i tota la població jove anés a la Universitat, llavors hi hauria tot de personal de neteja amb títol universitari, i també serien llicenciats els cambrers, els picapedrers, els llanterners, els botiguers i els dependents de comerç, el personal de manteniment, els administratius, els porters, els repartidors, els guardes de seguretat, els policies municipals, etc.

 

   

 

  

La premsa d'esquerres nord-americana. Una notÝcia.

quetgles | 06 Setembre, 2010 17:06


                           La premsa d'esquerres nord-americana. Una notícia.

 

     Un del efectes positius de la globalització resulta del fet que els productes penjats a Internet són a l’abast dels navegants, tot superant la barrera linguística. Per suposat, l’anglès és la llengua predominant.  Com sabeu, Google ofereix la traducció automàtica al català de la major part de posts. 

    Les corporacions financeres  controlen els grans mitjans de comunicació, majorment. Però fins ara no han pogut discriminar els productes de la Xarxa.  Per altra banda, les grans potències i les potències emergents han desplegat poderosos mitjans de comunicació que entren en competició amb els mitjans de les grans financeres occidentals (Els grans diaris de Rússia, la Xina, l’Iran, fan  edicions en anglès i en altres llengües).

  

  El motiu d’aquest escrit meu és per a difondre un article d’En Chris Hedges, un destacat comentarista social de la premsa d’esquerres dels Estats Units. Al meu parer, la premsa d’esquerra nord-americana està més a l’esquerra que l’europea, i és més radical, de molt.

    M’he sentit reconfortat de veure que tot un seguit de comentaris meus  sobre l’imperialisme  ianqui tenen molts de punts de coincidència amb els d’En Hedges.

   Per veure l’escrit d’En Chris Hedges basta que premeu L'Imperi ianqui està en fallida.

Illegal wars of Barack Obama

quetgles | 01 Setembre, 2010 10:01


   En Barack Obama mou guerra a mig món.

 

 

     En Barack Obama va rebre el premi Nobel de la pau tot just iniciada la seva presidència, al 1909. Tot i que els president no havia tingut temps de fer mèrits per a l’obtenció del premi, aquells distingits barons del jurat d’Oslo degueren considerar, jo pens, que, amb la concessió del premi el president nord-americà, aquest  quedaria més compromès amb la seva anunciada política a favor de la pau i la distensió mundial.

 

   El president Barack Obama va acceptar el premi; va declarar que promouria la pau, però el seu discurs era inspirat en la ideologia continguda en el ''Si vis pacem para bellum'', és a dir, una proclama militarista.

    El president Obama intenta tirar endavant el seu programa social de tendència socialdemòcrata, però alhora és el responsable de l’estratègia de guerra de l’exèrcit dels Estats Units; no de bades és el comandant en cap.

    Com a comandant de l’exèrcit, En Barack Obama s’ha trobat amb la responsabilitat de dues guerres, la de l’Iraq i la de l’Afganistan. Dues guerres oficials, però n’hi ha unes altres que tot i que no són tractades com a guerres pròpies de l’Imperi pels mitjans ''occidentals'', els Estats Units hi intervé molt decididament, com la guerra de Somàlia, per exemple.

    En Barack Obama s’ha trobat amb un allau de guerres en les que els Estats Units hi participa d’una manera decisiva.

    S’ha de suposar que En Barack Obama tenia i té el projecte de ser un gran president nord-americà, però, al igual que la resta de presidents ianquis, d’immediat s’ha vist obligat a fer de comandant dels exèrcits. Sembla que el president Obama també vol passar a la història com un gran comandant en cap i com un gran estrateg de l’Imperi.

    En Barack Obama s’ha trobat hereu de l’estratègia de guerra de l’Imperi, i, com s’ha fet evident, no és el cas que N’Obama hagi renunciat a l’herència o a una part de l’herència. Ben al contrari, N’Obama ha intensificat l’esforç de guerra a tots els fronts.

  

     Actualment, el pressupost de guerra  dels Estats Units quasi iguala la suma dels pressupostos de guerra de la resta de països del món. A considerar: a més a més del pressupost oficial, figuren tot de partides econòmiques que també responen a una estratègia de guerra, com és el cas de la venda d’armes als països ''amics''.

   

    La ''Guerra freda'' acabà abruptament al 1990 amb esfondrament de la Unió Soviètica. Però el frenesí ianqui per mantenir la seva cursa d’armaments no minvà. Als darrers temps, els Estats Units mantenen uns pressuposts de guerra semblants als de l’època de la guerra freda.

 

     Els Estats Units, esdevinguts Imperi mundial, va desplegar tot d’organismes per tal d’assegurar i ampliar el seu domini imperial. El president Obama va aprovar els immensos pressuposts de les guerres secretes de l’Imperi; va aprovar els pressuposts de les disset ''agències d’intel·ligència'', agències entre les quals destaca la CIA. A considerar: el personal d’aquestes agències assoleix la xifra al voltant dels 200.000 individus.

 

      Les disset agències d’intel·ligència ianquis són el ''panoptikon'' imaginat per En Bentham; vigilen permanentment tots els països del món.

 

    Es pot afirmar, sense por a errar, que actualment l’administració ianqui intervé, de diversa manera,  a totes les guerres i conflictes del món.

 

    Acabada la guerra freda, l’Imperi ha continuat la cavalcada militarista. L’Imperi ianqui en tot moment es mostra intolerant i agressiu. L’Imperi ianqui amenaça als països que s’oposen al seu domini imperial; i amenaça amb la guerra a aquells països que denuncien i condemnen la política imperialista ianqui, com és el cas respecte de l’Iran.

 

      D’immediat, En Barack Obama ha mostrat que vol ésser un bon comandant en cap: ha mantingut – quan no ampliat – el pressupost de guerra, ha mantingut les 700 bases militars exteriors, ha fet un acord amb Colòmbia per a establir set bases militars, ha intensificat l’esforç de guerra secreta dels agents ianquis, ha aprovat l’augment del contingent ianqui a l’Afganistan amb 30.000 soldats (Sembla que la idea del comandant Obama era la de sortir de l’Afganistan però després d’infligir una derrota decisiva als denominats ''talibans''.  

 

     Al llarg del 2010, el president Obama ha decidit incrementar la guerra il·legal que fa la CIA  al Pakistan.

   La CIA a l’Afganistan ha mostrat la seva versió d’exèrcit; un exèrcit que fa accions de guerra il·legals.  El president Bush aprovà els atacs de la CIA contra objectius talibans al Pakistan.

   

  La CIA al Pakistan, en primer lloc, espia; espia tota la població. Produeix milers i milers d’informes sobre tot allò que pugui influir en el suport dels talibans o d’Al-Qaida.  Però el que va estrenar la CIA a l’època d’En Bush fou la seva capacitat militar pròpia,  prenguent part directament a la guerra.

   La CIA disposa d’una base militar il·legal i secreta a Shamsi, al Pakistan, una base que disposa d’aeròdrom. Quan l’agència creu saber on es refugien suposats membres dels talibans o d’Al-Qaida, llavors des de Shamsi envia els ''abellots'' – els avions sense pilot – per a bombardejar els refugis dels enemics (Podeu veure l’article de la investigació que feu el Times sobre aquest tema baixant La CIA al Pakistan).

 

     Els vols dels avions de la CIA al Pakistan atempten contra la legislació internacional. Són accions bèl·liques il·legals, però, a més a més, són accions criminals que maten persones que no tenen cap relació amb la guerra, dones i criatures incloses.

    Els agents de la CIA i el president Obama saben que  les cases que son bombardejades pels ''abellots'' són habitatges familiars, amb dones i nens; però, tot i saber-ho, decideixen cometre els assassinats d’innocents.

   Els governs dels Estats Units i del Pakistan han negat reiteradament l’existència d’aquests bombardejos criminals. A considerar:  si la negació dels fets criminals fos en fals (i ho és, sens dubte), llavors En Barack Obama podria ésser incriminat com  a criminal de guerra.

   Amb la intensificació de la guerra freda, els Estats Units desplegaren tot de mètodes il·legals, secrets, en comptes d’aconseguir objectius en política internacional, sobretot.  

    Bàsicament, el mètode general consisteix en moure guerres brutes contra aquells governs que es mostren hostils als designis de la política exterior ianqui. Guerres brutes, és a dir, manipulacions per a crear una crisi econòmica,  subvencions als partits opositors, suport tècnic i econòmic a grups que promouen un cop d’Estat, orquestració de campanyes de premsa contra el govern insubmís,   i d’altres.  La CIA és l’agència principal i més coneguda que s’ocupa majorment d’aquests  encàrrecs de guerra bruta.

    Particularment criminal fou la política de guerra bruta que feu el president Richard Nixon contra els règims sud-americans esquerranosos considerats com un perill potencial per als Estats Units. Com és sabut, En Nixon promogué el cop d’Estat a  Xile i l’assassinat del president Salvador Allende.  Per cert, l’encarregat de promoure el cop d’Estat, N’Henry Kissinger, havia sigut guardonat amb el premi Nobel de la pau. Respecte d’aquest personatge, el Viquièdia informa que '' Avui dia s'admet la seva participació, sinó activa si passiva, l'any 1973 en el cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d'estat a Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l'esquerra uruguaiana.

Amb la dimissió de Nixon l'any 1974 en motiu de l'escàndol Watergate continuà la seva tasca de Secretari d'Estat sota la presidència de Gerald Ford. Així mateix també ha rebut diverses acusacions d'haver organitzat el cop d'estat de 1976 a Argentina, organitzant la Junta Militar, així com l'Operació Còndor, un pla sistemàtic basat en el terrorisme d'estat per combatre el comunisme a Llatinoamèrica''.

   Recentment, ja a l’època de N’Obama, s’ha intensificat la guerra bruta al Pakistan, Somàlia, el Iemen, el Sudan, Mauritània, Mali i d’altres.

    Amb la presidència d’En Barack Obama s’ha fet més evident al món l’ús del doble llenguatge moral. Per una banda,  N’Obama i els administradors de l’Imperi es proclamen campions en defensa de la democràcia i dels drets humans, però, alhora, estenen les activitats antidemocràtiques i inhumanes a nombrosos punts de la geografia universal.

    Es presenten valedors de la legalitat internacional, però ells incompleixen contínuament aquesta legalitat.

    Quan es produí el cop d’Estat d’Hondures, 28 de juny de 2009,  l’Administració ianqui no va intervenir oficialment en l’assumpte; va fer com si l’esdeveniment els agafés per sorpresa. Les declaracions de Na Hillary Clinton  al·legant que ignorava la preparació del cop d’Estat són poc creïbles.  Hem de suposar que és més al costat de la veritat la denúncia del president de Veneçuela, N’Hugo Chávez,  segons la qual el govern nord-americà fou l’inductor del cop d’Estat.

     El fet de d’arranar l’Iraq i transportar-lo a l’Edat de Pedra fou denominat ''la Llibertat Duradora'' pel president Bush (A destacar:  la manca d’aliments i les condicions insalubres afecten molt negativament als infants iraquians). En Barack Obama ha declarat que feia moralment seves les iniciatives bèl·liques a l’Iraq del seu predecessor.

    Respecte a l’assalt de l’exèrcit israelià a la ''Flota de la Llibertat'' en aigües internacionals, 30.05.2010, N’Obama primer no va condemnar el crim,  posteriorment va fer seu l’argument israelià, i, amb la boca petita, afirmà que Israel tenia dret a defensar-se. 

     La retòrica dels Estats Units i la dels seus ''aliats'' europeus fa temps que està esgotada. El discurs oficial de l’Imperi – ara, el discurs d’En Barack Obama – afirma que el poder  dels Estats Units intervé al món en defensa de la democràcia i dels drets humans; segons això, la fi de la història seria la d’incorporar els països del món a la ''civilització occidental''. Els països d’Amèrica, d’Àsia i d’Àfrica que van patir – i pateixen – l’opressió colonial rebutgen frontalment aquesta retòrica. Aquesta retòrica ha sigut útil fins ara en funció d’aconseguir el suport de les amples masses dels Estats Units. A Europa, tot i la feblesa de les formacions d’esquerra, la retòrica imperialista topa amb greus dificultats, com ha quedat demostrat amb l’ample rebuig popular contra la política agressiva d’Israel.

 

   Després de la Segona Guerra, els Estats Units va desplegar al llarg de l’Imperi tota una immensa maquinària de producció ideològica. L’Estat espanyol pot servir d’exemple de l’eficàcia d’aquesta maquinària: a la cartellera dels cinemes i a la programació televisiva hi ha un predomini absolut de pel·lícules nord-americanes.

 

    Amb l’esfondrament de l’URSS i dels partits comunistes, semblava que els altaveus de l’Imperi disposaven de l’exclusiva de la propaganda ideològica; però, benauradament, no ha sigut així.  Durant les darreres dècades, el creixement econòmic mundial, i, en especial,  el creixement econòmic dels països emergents, ha fet que es reduís la diferència entre l’economia dels Estats Units i la de la resta del món. Semblantment, els sub-imperis (Regne Unit, França, vg.) han vist de quina manera s’esvaïa la seva superioritat econòmica i política.

      Es pot constatar fàcilment que els països no sotmesos a l’Imperi han desplegat uns poderosos mitjans contraposats als de ''l’Occident''. Aljaseera (el mitjà islàmic de major difusió) i Al Arabya emeten en àrab, però també en anglès). Semblantment, PressTV, el mitjà iranià, també té una edició en llengua anglesa. L’agència xinesa, Xinhuanews, a més a més de l’edició en anglès, n’ha iniciat una en llengua àrab. El diari Pravda de Moscou també disposa de l’edició en anglès. Tots aquests mitjans són a l’abast a la Xarxa.

 

    Així com les grans potències emergents, la Xina, en especial, han fet grans avenços en el terreny de l’economia, paral·lelament han incrementat considerablement els seus pressupostos de defensa. La cursa d’armaments va a tota. L’Imperi veu, inquiet, que la seva superioritat militar resta contrastada.

    A destacar: L’Iran ha demostrat que és possible resistir les envestides de l’Imperi (Els Estats Units propiciaren la guerra de l’Irak contra l’Iran, 1980-88; embargaren la venda d’armes a l’Iran. Sorprenentment, l’Iran ha aconseguit crear una poderosa indústria d’armaments de disseny propi. Actualment, Israel i les nombroses bases ianquis de la zona són a l’abast dels míssils iranians. 

     L’Iran ha derrotat totes les sancions imposades per l’imperi; les sancions no han castigat l’economia de l’Iran, ans al contrari, l’Iran és un dels pocs països l’economia del qual no s’ha vist afectada per la Crisi de Wall Street.

    (Pot ésser d’interès del lector saber que el ''farsi'', la llengua persa actual de l’Iran, també és oficial al Tadjikistan i a l’Afganistan, i és la llengua més parlada a les regions xiïtes de l’Iraq).

 

   I encara més remarcable:  Sembla que l’Imperi està perdent la guerra a l’Afganistan. Al cap de nou anys de guerra, l’exèrcit dels Estats Units (el que disposa de l’armament més poderós i sofisticat del món) i divuit exèrcits dels ''aliats'' no han aconseguit trencar la resistència dels denominats ''talibans'' (Per cert, també entren en combat els mercenaris de les quaranta agències privades de seguretat, majorment ianquis).

   El discurs de la premsa ''occidental'' de cada vegada és més poc creïble.  Si amb nou anys no han pogut ''alliberar'' el poble afganès de la violència dels talibans, la pregunta és: i d’on surten aquests talibans?  S’ha d’acceptar que els talibans són afganesos, que són una organització nascuda al si del poble afganès. Segons l’esquema ''occidental'', una minoria fanàtica, els talibans, es voldria imposar militarment a la majoria de la població.

 

   La ''prestigiosa'' revista ianqui Times posava en portada la foto de la dona afganesa a qui el seu marit li havia tallat el nas. L’editorial de Times es lamentava amargament: deia que ''occident'' havia fracassat, que la mutilació infame s’havia produït a una ''àrea alliberada de talibans'', de què servia tant de patiment i tants anys de guerra si a la fi les coses havien de continuar iguals a l’Afganistan quan es retiressin les tropes ''occidentals''.

 

    Sembla que l’editorial de Times, espontàniament, feia el resum del fracàs de l’Imperi.

 

    

 

    

 

Barack Obama mou guerra a mig mˇn

quetgles | 01 Setembre, 2010 06:29


   En Barack Obama mou guerra a mig món.

 

 

     En Barack Obama va rebre el premi Nobel de la pau tot just iniciada la seva presidència, al 1909. Tot i que els president no havia tingut temps de fer mèrits per a l’obtenció del premi, aquells distingits barons del jurat d’Oslo degueren considerar, jo pens, que, amb la concessió del premi el president nord-americà, aquest  quedaria més compromès amb la seva anunciada política a favor de la pau i la distensió mundial.

 

   El president Barack Obama va acceptar el premi; va declarar que promouria la pau, però el seu discurs era inspirat en la ideologia continguda en el ''Si vis pacem para bellum'', és a dir, una proclama militarista.

    El president Obama intenta tirar endavant el seu programa social de tendència socialdemòcrata, però alhora és el responsable de l’estratègia de guerra de l’exèrcit dels Estats Units; no de bades és el comandant en cap.

    Com a comandant de l’exèrcit, En Barack Obama s’ha trobat amb la responsabilitat de dues guerres, la de l’Iraq i la de l’Afganistan. Dues guerres oficials, però n’hi ha unes altres que tot i que no són tractades com a guerres pròpies de l’Imperi pels mitjans ''occidentals'', els Estats Units hi intervé molt decididament, com la guerra de Somàlia, per exemple.

    En Barack Obama s’ha trobat amb un allau de guerres en les que els Estats Units hi participa d’una manera decisiva.

    S’ha de suposar que En Barack Obama tenia i té el projecte de ser un gran president nord-americà, però, al igual que la resta de presidents ianquis, d’immediat s’ha vist obligat a fer de comandant dels exèrcits. Sembla que el president Obama també vol passar a la història com un gran comandant en cap i com un gran estrateg de l’Imperi.

    En Barack Obama s’ha trobat hereu de l’estratègia de guerra de l’Imperi, i, com s’ha fet evident, no és el cas que N’Obama hagi renunciat a l’herència o a una part de l’herència. Ben al contrari, N’Obama ha intensificat l’esforç de guerra a tots els fronts.

  

     Actualment, el pressupost de guerra  dels Estats Units quasi iguala la suma dels pressupostos de guerra de la resta de països del món. A considerar: a més a més del pressupost oficial, figuren tot de partides econòmiques que també responen a una estratègia de guerra, com és el cas de la venda d’armes als països ''amics''.

   

    La ''Guerra freda'' acabà abruptament al 1990 amb esfondrament de la Unió Soviètica. Però el frenesí ianqui per mantenir la seva cursa d’armaments no minvà. Als darrers temps, els Estats Units mantenen uns pressuposts de guerra semblants als de l’època de la guerra freda.

 

     Els Estats Units, esdevinguts Imperi mundial, va desplegar tot d’organismes per tal d’assegurar i ampliar el seu domini imperial. El president Obama va aprovar els immensos pressuposts de les guerres secretes de l’Imperi; va aprovar els pressuposts de les disset ''agències d’intel·ligència'', agències entre les quals destaca la CIA. A considerar: el personal d’aquestes agències assoleix la xifra al voltant dels 200.000 individus.

 

      Les disset agències d’intel·ligència ianquis són el ''panoptikon'' imaginat per En Bentham; vigilen permanentment tots els països del món.

 

    Es pot afirmar, sense por a errar, que actualment l’administració ianqui intervé, de diversa manera,  a totes les guerres i conflictes del món.

 

    Acabada la guerra freda, l’Imperi ha continuat la cavalcada militarista. L’Imperi ianqui en tot moment es mostra intolerant i agressiu. L’Imperi ianqui amenaça als països que s’oposen al seu domini imperial; i amenaça amb la guerra a aquells països que denuncien i condemnen la política imperialista ianqui, com és el cas respecte de l’Iran.

 

      D’immediat, En Barack Obama ha mostrat que vol ésser un bon comandant en cap: ha mantingut – quan no ampliat – el pressupost de guerra, ha mantingut les 700 bases militars exteriors, ha fet un acord amb Colòmbia per a establir set bases militars, ha intensificat l’esforç de guerra secreta dels agents ianquis, ha aprovat l’augment del contingent ianqui a l’Afganistan amb 30.000 soldats (Sembla que la idea del comandant Obama era la de sortir de l’Afganistan però després d’infligir una derrota decisiva als denominats ''talibans''.  

 

     Al llarg del 2010, el president Obama ha decidit incrementar la guerra il·legal que fa la CIA  al Pakistan.

   La CIA a l’Afganistan ha mostrat la seva versió d’exèrcit; un exèrcit que fa accions de guerra il·legals.  El president Bush aprovà els atacs de la CIA contra objectius talibans al Pakistan.

   

  La CIA al Pakistan, en primer lloc, espia; espia tota la població. Produeix milers i milers d’informes sobre tot allò que pugui influir en el suport dels talibans o d’Al-Qaida.  Però el que va estrenar la CIA a l’època d’En Bush fou la seva capacitat militar pròpia,  prenguent part directament a la guerra.

   La CIA disposa d’una base militar il·legal i secreta a Shamsi, al Pakistan, una base que disposa d’aeròdrom. Quan l’agència creu saber on es refugien suposats membres dels talibans o d’Al-Qaida, llavors des de Shamsi envia els ''abellots'' – els avions sense pilot – per a bombardejar els refugis dels enemics (Podeu veure l’article de la investigació que feu el Times sobre aquest tema baixant La CIA al Pakistan).

 

     Els vols dels avions de la CIA al Pakistan atempten contra la legislació internacional. Són accions bèl·liques il·legals, però, a més a més, són accions criminals que maten persones que no tenen cap relació amb la guerra, dones i criatures incloses.

    Els agents de la CIA i el president Obama saben que  les cases que son bombardejades pels ''abellots'' són habitatges familiars, amb dones i nens; però, tot i saber-ho, decideixen cometre els assassinats d’innocents.

   Els governs dels Estats Units i del Pakistan han negat reiteradament l’existència d’aquests bombardejos criminals. A considerar:  si la negació dels fets criminals fos en fals (i ho és, sens dubte), llavors En Barack Obama podria ésser incriminat com  a criminal de guerra.

   Amb la intensificació de la guerra freda, els Estats Units desplegaren tot de mètodes il·legals, secrets, en comptes d’aconseguir objectius en política internacional, sobretot.  

    Bàsicament, el mètode general consisteix en moure guerres brutes contra aquells governs que es mostren hostils als designis de la política exterior ianqui. Guerres brutes, és a dir, manipulacions per a crear una crisi econòmica,  subvencions als partits opositors, suport tècnic i econòmic a grups que promouen un cop d’Estat, orquestració de campanyes de premsa contra el govern insubmís,   i d’altres.  La CIA és l’agència principal i més coneguda que s’ocupa majorment d’aquests  encàrrecs de guerra bruta.

    Particularment criminal fou la política de guerra bruta que feu el president Richard Nixon contra els règims sud-americans esquerranosos considerats com un perill potencial per als Estats Units. Com és sabut, En Nixon promogué el cop d’Estat a  Xile i l’assassinat del president Salvador Allende.  Per cert, l’encarregat de promoure el cop d’Estat, N’Henry Kissinger, havia sigut guardonat amb el premi Nobel de la pau. Respecte d’aquest personatge, el Viquièdia informa que '' Avui dia s'admet la seva participació, sinó activa si passiva, l'any 1973 en el cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d'estat a Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l'esquerra uruguaiana.

Amb la dimissió de Nixon l'any 1974 en motiu de l'escàndol Watergate continuà la seva tasca de Secretari d'Estat sota la presidència de Gerald Ford. Així mateix també ha rebut diverses acusacions d'haver organitzat el cop d'estat de 1976 a Argentina, organitzant la Junta Militar, així com l'Operació Còndor, un pla sistemàtic basat en el terrorisme d'estat per combatre el comunisme a Llatinoamèrica''.

   Recentment, ja a l’època de N’Obama, s’ha intensificat la guerra bruta al Pakistan, Somàlia, el Iemen, el Sudan, Mauritània, Mali i d’altres.

    Amb la presidència d’En Barack Obama s’ha fet més evident al món l’ús del doble llenguatge moral. Per una banda,  N’Obama i els administradors de l’Imperi es proclamen campions en defensa de la democràcia i dels drets humans, però, alhora, estenen les activitats antidemocràtiques i inhumanes a nombrosos punts de la geografia universal.

    Es presenten valedors de la legalitat internacional, però ells incompleixen contínuament aquesta legalitat.

    Quan es produí el cop d’Estat d’Hondures, 28 de juny de 2009,  l’Administració ianqui no va intervenir oficialment en l’assumpte; va fer com si l’esdeveniment els agafés per sorpresa. Les declaracions de Na Hillary Clinton  al·legant que ignorava la preparació del cop d’Estat són poc creïbles.  Hem de suposar que és més al costat de la veritat la denúncia del president de Veneçuela, N’Hugo Chávez,  segons la qual el govern nord-americà fou l’inductor del cop d’Estat.

     El fet de d’arranar l’Iraq i transportar-lo a l’Edat de Pedra fou denominat ''la Llibertat Duradora'' pel president Bush (A destacar:  la manca d’aliments i les condicions insalubres afecten molt negativament als infants iraquians). En Barack Obama ha declarat que feia moralment seves les iniciatives bèl·liques a l’Iraq del seu predecessor.

    Respecte a l’assalt de l’exèrcit israelià a la ''Flota de la Llibertat'' en aigües internacionals, 30.05.2010, N’Obama primer no va condemnar el crim,  posteriorment va fer seu l’argument israelià, i, amb la boca petita, afirmà que Israel tenia dret a defensar-se. 

     La retòrica dels Estats Units i la dels seus ''aliats'' europeus fa temps que està esgotada. El discurs oficial de l’Imperi – ara, el discurs d’En Barack Obama – afirma que el poder  dels Estats Units intervé al món en defensa de la democràcia i dels drets humans; segons això, la fi de la història seria la d’incorporar els països del món a la ''civilització occidental''. Els països d’Amèrica, d’Àsia i d’Àfrica que van patir – i pateixen – l’opressió colonial rebutgen frontalment aquesta retòrica. Aquesta retòrica ha sigut útil fins ara en funció d’aconseguir el suport de les amples masses dels Estats Units. A Europa, tot i la feblesa de les formacions d’esquerra, la retòrica imperialista topa amb greus dificultats, com ha quedat demostrat amb l’ample rebuig popular contra la política agressiva d’Israel.

 

   Després de la Segona Guerra, els Estats Units va desplegar al llarg de l’Imperi tota una immensa maquinària de producció ideològica. L’Estat espanyol pot servir d’exemple de l’eficàcia d’aquesta maquinària: a la cartellera dels cinemes i a la programació televisiva hi ha un predomini absolut de pel·lícules nord-americanes.

 

    Amb l’esfondrament de l’URSS i dels partits comunistes, semblava que els altaveus de l’Imperi disposaven de l’exclusiva de la propaganda ideològica; però, benauradament, no ha sigut així.  Durant les darreres dècades, el creixement econòmic mundial, i, en especial,  el creixement econòmic dels països emergents, ha fet que es reduís la diferència entre l’economia dels Estats Units i la de la resta del món. Semblantment, els sub-imperis (Regne Unit, França, vg.) han vist de quina manera s’esvaïa la seva superioritat econòmica i política.

      Es pot constatar fàcilment que els països no sotmesos a l’Imperi han desplegat uns poderosos mitjans contraposats als de ''l’Occident''. Aljaseera (el mitjà islàmic de major difusió) i Al Arabya emeten en àrab, però també en anglès). Semblantment, PressTV, el mitjà iranià, també té una edició en llengua anglesa. L’agència xinesa, Xinhuanews, a més a més de l’edició en anglès, n’ha iniciat una en llengua àrab. El diari Pravda de Moscou també disposa de l’edició en anglès. Tots aquests mitjans són a l’abast a la Xarxa.

 

    Així com les grans potències emergents, la Xina, en especial, han fet grans avenços en el terreny de l’economia, paral·lelament han incrementat considerablement els seus pressupostos de defensa. La cursa d’armaments va a tota. L’Imperi veu, inquiet, que la seva superioritat militar resta contrastada.

    A destacar: L’Iran ha demostrat que és possible resistir les envestides de l’Imperi (Els Estats Units propiciaren la guerra de l’Irak contra l’Iran, 1980-88; embargaren la venda d’armes a l’Iran. Sorprenentment, l’Iran ha aconseguit crear una poderosa indústria d’armaments de disseny propi. Actualment, Israel i les nombroses bases ianquis de la zona són a l’abast dels míssils iranians. 

     L’Iran ha derrotat totes les sancions imposades per l’imperi; les sancions no han castigat l’economia de l’Iran, ans al contrari, l’Iran és un dels pocs països l’economia del qual no s’ha vist afectada per la Crisi de Wall Street.

    (Pot ésser d’interès del lector saber que el ''farsi'', la llengua persa actual de l’Iran, també és oficial al Tadjikistan i a l’Afganistan, i és la llengua més parlada a les regions xiïtes de l’Iraq).

 

   I encara més remarcable:  Sembla que l’Imperi està perdent la guerra a l’Afganistan. Al cap de nou anys de guerra, l’exèrcit dels Estats Units (el que disposa de l’armament més poderós i sofisticat del món) i divuit exèrcits dels ''aliats'' no han aconseguit trencar la resistència dels denominats ''talibans'' (Per cert, també entren en combat els mercenaris de les quaranta agències privades de seguretat, majorment ianquis).

   El discurs de la premsa ''occidental'' de cada vegada és més poc creïble.  Si amb nou anys no han pogut ''alliberar'' el poble afganès de la violència dels talibans, la pregunta és: i d’on surten aquests talibans?  S’ha d’acceptar que els talibans són afganesos, que són una organització nascuda al si del poble afganès. Segons l’esquema ''occidental'', una minoria fanàtica, els talibans, es voldria imposar militarment a la majoria de la població.

 

   La ''prestigiosa'' revista ianqui Times posava en portada la foto de la dona afganesa a qui el seu marit li havia tallat el nas. L’editorial de Times es lamentava amargament: deia que ''occident'' havia fracassat, que la mutilació infame s’havia produït a una ''àrea alliberada de talibans'', de què servia tant de patiment i tants anys de guerra si a la fi les coses havien de continuar iguals a l’Afganistan quan es retiressin les tropes ''occidentals''.

 

    Sembla que l’editorial de Times, espontàniament, feia el resum del fracàs de l’Imperi.

 

    

 

    

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb