El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Santiago Ni˝o Becerra postula un rŔgim feixista

quetgles | 31 Agost, 2010 06:51


     En Santiago Niño Becerra postula un règim feixista

 

 

   Amb independència respecte a les seves agudes anàlisis sobre la Crisi financera, En Niño Necerra no es cansa de repetir que ''els polítics'' no poden fer res per a superar la Crisi, que la Crisi és sistèmica i que el nou sistema econòmic que ha de venir ha de ser dirigit i controlat pels economistes i pels científics.

 

     Just ahir mateix, a un article a La Carta de la Bolsa, ''El que es vol sentir'', 30.08.10, per enèsima vegada diu:

 

   ''Penso que cal dir que el que s'ha fet ha estat inútil: perllongar una situació inevitable, negar el càncer que ja fa temps que corroint l'economia mundial, que el que ve serà molt dur, i penso que s'ha de dir perquè la població es conscienciï, perquè comencin a prendre mesures de crisi, perquè tècnics amb mentalitat no compromesa prenguin la paraula i molts de polítics passin a un segon pla''.

 

    S’ha d’entendre:  quan diu ''tècnics amb mentalitat no compromesa'', es refereix a uns imaginaris economistes, científics i tècnics que no estan al servei d’un determinat govern, és a dir, no compromesos políticament.

    I afegeix: ''i molts polítics passin a un segon pla''. Vaja! El catedràtic d’economia ha moderat el seu extremisme, i, en aquest article, empra l’expressió ''molts de polítics'', en lloc de la seva més usual quan diu ''els polítics'', amb la qual es refereix a ''tots els polítics''.

    No sé si el professor Niño Becerra s’en adona que la seva postulació – una economia dirigida per tècnics – va ser enunciada per primera vegada per En Benedetto Mussolini. Els feixistes, certament, argumentaven sobre la falsedat dels règims democràtics; ''plutocràcies'', era una de les seves expressions preferides per a referir-se als Estats Units, Regne Unit i França; i donaven per fet que la seva política econòmica, dirigida per tècnics, superava el conflicte de classes.

    En Niño Becerra al postular un règim de tècnics fa una negació del règim democràtic; fa com si els polítics – els diferents partits polítics, la Falange Española inclosa – no fossin expressió de la voluntat política de la societat, de les amples masses.

    El catedràtic Niño Becerra ve a suposar que els polítics - i les classes populars  - no estan capacitats per ocupar-se seriosament de l’economia (Per a referir-se a la classe treballadora, En Niño utilitza preferentment l’expressió ''el factor de producció'').

 

    En Niño Becerra sembla que no se’n adona del fet que els denominats ''tècnics'', com a la resta dels humans, també tenen les seves preferències ideològiques i polítiques. El professor no diu mai de qui serà el que esculli l’equip de ''tècnics'' que s’han d’ocupar de l’economia.  En Plató, el gran reaccionari, a la seva ''República'' proposa també una alternativa al sistema democràtic:  un conjunt de filòsofs – els millors ''tècnics'' – s’havien d’ocupar de dirigir tots els assumptes socials fins a límits extrems (Per exemple, havien de fer una purificació de totes les obres literàries) i no només d’economia.  Al igual que En Plató, En Niño Becerra no explica com es farà la selecció dels ''millors'' i ni qui la farà.

   

 

   

    

 

 

 

 

 

   

El premi Nobel de la Pau mou guerra a mig mˇn.

quetgles | 27 Agost, 2010 10:56

   El premi Nobel de la Pau mou guerra a mig món.

 

 

     En Barack Obama va rebre el premi Nobel de la Pau tot just iniciada la seva presidència, al 1909. Tot i que els president no havia tingut temps de fer mèrits per a l’obtenció del premi, aquells distingits barons del jurat d’Oslo degueren considerar, jo pens, que, amb la concessió del premi el president nord-americà, aquest  quedaria més compromès amb la seva anunciada política a favor de la pau i la distensió mundial.

 

   El president Barack Obama va acceptar el premi; va declarar que promouria la pau, però el seu discurs era inspirat en la ideologia continguda en el ''Si vis pacem para bellum'', és a dir, una proclama militarista.

    El president Obama intenta tirar endavant el seu programa social de tendència socialdemòcrata, però alhora és el responsable de l’estratègia de guerra de l’exèrcit dels Estats Units; no de bades és el comandant en cap.

    Com a comandant de l’exèrcit, En Barack Obama s’ha trobat amb la responsabilitat de dues guerres, la de l’Iraq i la de l’Afganistan. Dues guerres oficials, però n’hi ha unes altres que tot i que no són tractades com a guerres pròpies de l’Imperi pels mitjans ''occidentals'', els Estats Units hi intervé molt decididament, com la guerra de Somàlia, per exemple.

    En Barack Obama s’ha trobat amb un allau de guerres en les que els Estats Units hi participa d’una manera decisiva.

    S’ha de suposar que En Barack Obama tenia i té el projecte de ser un gran president nord-americà, però, al igual que la resta de presidents ianquis, d’immediat s’ha vist obligat a fer de comandant dels exèrcits. Sembla que el president Obama també vol passar a la història com un gran comandant en cap i com un gran estrateg de l’Imperi.

    En Barack Obama s’ha trobat hereu de l’estratègia de guerra de l’Imperi, i, com s’ha fet evident, no és el cas que N’Obama hagi renunciat a l’herència o a una part de l’herència. Ben al contrari, N’Obama ha intensificat l’esforç de guerra a tots els fronts.

  

     Actualment, el pressupost de guerra  dels Estats Units quasi iguala la suma dels pressupostos de guerra de la resta de països del món. A considerar: a més a més del pressupost oficial, figuren tot de partides econòmiques que també responen a una estratègia de guerra, com és el cas de la venda d’armes als països ''amics''.

   

    La ''Guerra freda'' acabà abruptament al 1990 amb esfondrament de la Unió Soviètica. Però el frenesí ianqui per mantenir la seva cursa d’armaments no minvà. Als darrers temps, els Estats Units mantenen uns pressuposts de guerra semblants als de l’època de la guerra freda.

 

     Els Estats Units, esdevinguts Imperi mundial, va desplegar tot d’organismes per tal d’assegurar i ampliar el seu domini imperial. El president Obama va aprovar els immensos pressuposts de les guerres secretes de l’Imperi; va aprovar els pressuposts de les disset ''agències d’intel·ligència'', agències entre les quals destaca la CIA. A considerar: el personal d’aquestes agències assoleix la xifra al voltant dels 200.000 individus.

 

      Les disset agències d’intel·ligència ianquis són el ''panoptikon'' imaginat per En Bentham; vigilen permanentment tots els països del món.

 

    Es pot afirmar, sense por a errar, que actualment l’administració ianqui intervé, de diversa manera,  a totes les guerres i conflictes del món.

 

    Acabada la guerra freda, l’Imperi ha continuat la cavalcada militarista. L’Imperi ianqui en tot moment es mostra intolerant i agressiu. L’Imperi ianqui amenaça als països que s’oposen al seu domini imperial; i amenaça amb la guerra a aquells països que denuncien i condemnen la política imperialista ianqui, com és el cas respecte de l’Iran.

 

      D’immediat, En Barack Obama ha mostrat que vol ésser un bon comandant en cap: ha mantingut – quan no ampliat – el pressupost de guerra, ha mantingut les 700 bases militars exteriors, ha fet un acord amb Colòmbia per a establir set bases militars, ha intensificat l’esforç de guerra secreta dels agents ianquis, ha aprovat l’augment del contingent ianqui a l’Afganistan amb 30.000 soldats (Sembla que la idea del comandant Obama era la de sortir de l’Afganistan però després d’infligir una derrota decisiva als denominats ''talibans''.  

 

     Al llarg del 2010, el president Obama ha decidit incrementar la guerra il·legal que fa la CIA  al Pakistan.

   La CIA a l’Afganistan ha mostrat la seva versió d’exèrcit; un exèrcit que fa accions de guerra il·legals.  El president Bush aprovà els atacs de la CIA contra objectius talibans al Pakistan.

   

  La CIA al Pakistan, en primer lloc, espia; espia tota la població. Produeix milers i milers d’informes sobre tot allò que pugui influir en el suport dels talibans o d’Al-Qaida.  Però el que va estrenar la CIA a l’època d’En Bush fou la seva capacitat militar pròpia,  prenguent part directament a la guerra.

   La CIA disposa d’una base militar il·legal i secreta a Shamsi, al Pakistan, una base que disposa d’aeròdrom. Quan l’agència creu saber on es refugien suposats membres dels talibans o d’Al-Qaida, llavors des de Shamsi envia els ''abellots'' – els avions sense pilot – per a bombardejar els refugis dels enemics (Podeu veure l’article de la investigació que feu el Times sobre aquest tema baixant La CIA al Pakistan).

 

     Els vols dels avions de la CIA al Pakistan atempten contra la legislació internacional. Són accions bèl·liques il·legals, però, a més a més, són accions criminals que maten persones que no tenen cap relació amb la guerra, dones i criatures incloses.

    Els agents de la CIA i el president Obama saben que  les cases que son bombardejades pels ''abellots'' són habitatges familiars, amb dones i nens; però, tot i saber-ho, decideixen cometre els assassinats d’innocents.

   Els governs dels Estats Units i del Pakistan han negat reiteradament l’existència d’aquests bombardejos criminals. A considerar:  si la negació dels fets criminals fos en fals (i ho és, sens dubte), llavors En Barack Obama podria ésser incriminat com  a criminal de guerra.

   Amb la intensificació de la guerra freda, els Estats Units desplegaren tot de mètodes il·legals, secrets, en comptes d’aconseguir objectius en política internacional, sobretot.  

    Bàsicament, el mètode general consisteix en moure guerres brutes contra aquells governs que es mostren hostils als designis de la política exterior ianqui. Guerres brutes, és a dir, manipulacions per a crear una crisi econòmica,  subvencions als partits opositors, suport tècnic i econòmic a grups que promouen un cop d’Estat, orquestració de campanyes de premsa contra el govern insubmís,   i d’altres.  La CIA és l’agència principal i més coneguda que s’ocupa majorment d’aquests  encàrrecs de guerra bruta.

    Particularment criminal fou la política de guerra bruta que feu el president Richard Nixon contra els règims sud-americans esquerranosos considerats com un perill potencial per als Estats Units. Com és sabut, En Nixon promogué el cop d’Estat a  Xile i l’assassinat del president Salvador Allende.  Per cert, l’encarregat de promoure el cop d’Estat, N’Henry Kissinger, havia sigut guardonat amb el premi Nobel de la pau. Respecte d’aquest personatge, el Viquièdia informa que '' Avui dia s'admet la seva participació, sinó activa si passiva, l'any 1973 en el cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d'estat a Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l'esquerra uruguaiana.

Amb la dimissió de Nixon l'any 1974 en motiu de l'escàndol Watergate continuà la seva tasca de Secretari d'Estat sota la presidència de Gerald Ford. Així mateix també ha rebut diverses acusacions d'haver organitzat el cop d'estat de 1976 a Argentina, organitzant la Junta Militar, així com l'Operació Còndor, un pla sistemàtic basat en el terrorisme d'estat per combatre el comunisme a Llatinoamèrica''.

   Recentment, ja a l’època de N’Obama, s’ha intensificat la guerra bruta al Pakistan, Somàlia, el Iemen, el Sudan, Mauritània, Mali i d’altres.

    Amb la presidència d’En Barack Obama s’ha fet més evident al món l’ús del doble llenguatge moral. Per una banda,  N’Obama i els administradors de l’Imperi es proclamen campions en defensa de la democràcia i dels drets humans, però, alhora, estenen les activitats antidemocràtiques i inhumanes a nombrosos punts de la geografia universal.

    Es presenten valedors de la legalitat internacional, però ells incompleixen contínuament aquesta legalitat.

    Quan es produí el cop d’Estat d’Hondures, 28 de juny de 2009,  l’Administració ianqui no va intervenir oficialment en l’assumpte; va fer com si l’esdeveniment els agafés per sorpresa. Les declaracions de Na Hillary Clinton  al·legant que ignorava la preparació del cop d’Estat són poc creïbles.  Hem de suposar que és més al costat de la veritat la denúncia del president de Veneçuela, N’Hugo Chávez,  segons la qual el govern nord-americà fou l’inductor del cop d’Estat.

     El fet de d’arranar l’Iraq i transportar-lo a l’Edat de Pedra fou denominat ''la Llibertat Duradora'' pel president Bush (A destacar:  la manca d’aliments i les condicions insalubres afecten molt negativament als infants iraquians). En Barack Obama ha declarat que feia moralment seves les iniciatives bèl·liques a l’Iraq del seu predecessor.

    Respecte a l’assalt de l’exèrcit israelià a la ''Flota de la Llibertat'' en aigües internacionals, 30.05.2010, N’Obama primer no va condemnar el crim,  posteriorment va fer seu l’argument israelià, i, amb la boca petita, afirmà que Israel tenia dret a defensar-se. 

     La retòrica dels Estats Units i la dels seus ''aliats'' europeus fa temps que està esgotada. El discurs oficial de l’Imperi – ara, el discurs d’En Barack Obama – afirma que el poder  dels Estats Units intervé al món en defensa de la democràcia i dels drets humans; segons això, la fi de la història seria la d’incorporar els països del món a la ''civilització occidental''. Els països d’Amèrica, d’Àsia i d’Àfrica que van patir – i pateixen – l’opressió colonial rebutgen frontalment aquesta retòrica. Aquesta retòrica ha sigut útil fins ara en funció d’aconseguir el suport de les amples masses dels Estats Units. A Europa, tot i la feblesa de les formacions d’esquerra, la retòrica imperialista topa amb greus dificultats, com ha quedat demostrat amb l’ample rebuig popular contra la política agressiva d’Israel.

 

   Després de la Segona Guerra, els Estats Units va desplegar al llarg de l’Imperi tota una immensa maquinària de producció ideològica. L’Estat espanyol pot servir d’exemple de l’eficàcia d’aquesta maquinària: a la cartellera dels cinemes i a la programació televisiva hi ha un predomini absolut de pel·lícules nord-americanes.

 

    Amb l’esfondrament de l’URSS i dels partits comunistes, semblava que els altaveus de l’Imperi disposaven de l’exclusiva de la propaganda ideològica; però, benauradament, no ha sigut així.  Durant les darreres dècades, el creixement econòmic mundial, i, en especial,  el creixement econòmic dels països emergents, ha fet que es reduís la diferència entre l’economia dels Estats Units i la de la resta del món. Semblantment, els sub-imperis (Regne Unit, França, vg.) han vist de quina manera s’esvaïa la seva superioritat econòmica i política.

      Es pot constatar fàcilment que els països no sotmesos a l’Imperi han desplegat uns poderosos mitjans contraposats als de ''l’Occident''. Aljaseera (el mitjà islàmic de major difusió) i Al Arabya emeten en àrab, però també en anglès). Semblantment, PressTV, el mitjà iranià, també té una edició en llengua anglesa. L’agència xinesa, Xinhuanews, a més a més de l’edició en anglès, n’ha iniciat una en llengua àrab. El diari Pravda de Moscou també disposa de l’edició en anglès. Tots aquests mitjans són a l’abast a la Xarxa.

 

    Així com les grans potències emergents, la Xina, en especial, han fet grans avenços en el terreny de l’economia, paral·lelament han incrementat considerablement els seus pressupostos de defensa. La cursa d’armaments va a tota. L’Imperi veu, inquiet, que la seva superioritat militar resta contrastada.

    A destacar: L’Iran ha demostrat que és possible resistir les envestides de l’Imperi (Els Estats Units propiciaren la guerra de l’Irak contra l’Iran, 1980-88; embargaren la venda d’armes a l’Iran. Sorprenentment, l’Iran ha aconseguit crear una poderosa indústria d’armaments de disseny propi. Actualment, Israel i les nombroses bases ianquis de la zona són a l’abast dels míssils iranians. 

     L’Iran ha derrotat totes les sancions imposades per l’imperi; les sancions no han castigat l’economia de l’Iran, ans al contrari, l’Iran és un dels pocs països l’economia del qual no s’ha vist afectada per la Crisi de Wall Street.

    (Pot ésser d’interès del lector saber que el ''farsi'', la llengua persa actual de l’Iran, també és oficial al Tadjikistan i a l’Afganistan, i és la llengua més parlada a les regions xiïtes de l’Iraq).

 

   I encara més remarcable:  Sembla que l’Imperi està perdent la guerra a l’Afganistan. Al cap de nou anys de guerra, l’exèrcit dels Estats Units (el que disposa de l’armament més poderós i sofisticat del món) i divuit exèrcits dels ''aliats'' no han aconseguit trencar la resistència dels denominats ''talibans'' (Per cert, també entren en combat els mercenaris de les quaranta agències privades de seguretat, majorment ianquis).

   El discurs de la premsa ''occidental'' de cada vegada és més poc creïble.  Si amb nou anys no han pogut ''alliberar'' el poble afganès de la violència dels talibans, la pregunta és: i d’on surten aquests talibans?  S’ha d’acceptar que els talibans són afganesos, que són una organització nascuda al si del poble afganès. Segons l’esquema ''occidental'', una minoria fanàtica, els talibans, es voldria imposar militarment a la majoria de la població.

 

   La ''prestigiosa'' revista ianqui Times posava en portada la foto de la dona afganesa a qui el seu marit li havia tallat el nas. L’editorial de Times es lamentava amargament: deia que ''occident'' havia fracassat, que la mutilació infame s’havia produït a una ''àrea alliberada de talibans'', de què servia tant de patiment i tants anys de guerra si a la fi les coses havien de continuar iguals a l’Afganistan quan es retiressin les tropes ''occidentals''.

 

    Sembla que l’editorial de Times, espontàniament, feia el resum del fracàs de l’Imperi.

 

    

 

     

L'Alternativa a l'Imperi.

quetgles | 02 Agost, 2010 10:50

 

                   L’Alternativa a l’Imperi ianqui, que ja s’albira .

     

       Amb la desfeta de la Unió Soviètica a l’any 1990, es donava per suposat (per a l’opinió pública mundial) que els Estats Units era l’única superpotència mundial.

    Dins la línia de pensament crític, ha prevalgut l’expressió de ''Imperi ianqui'' per referir-se a la hegemonia dels Estats Units a l’hora d’establir l’ordre mundial en els diversos àmbits (polític, econòmic, militar, cultural).

    Al mateix temps, i en contrast amb el predomini ianqui, es manifestava la voluntat de nacions diverses que no es volien sotmetre a l’ordre mundial establert pels Estats Units. 

    Actualment, les nacions que porten una pràctica política a favor d’un sistema mundial multipolar han incrementat el seu poder i la seva influència en el fòrum mundial, de manera que el bloc comandat pels Estats Units es troba en una situació crítica. 

   A la formació d’aquest bloc hegemònic comandat pels Estats Units, en conformen el nucli central els països integrats dins l’OTAN, és a dir, la major part dels Estats europeus i el Canadà.

   L’organització del bloc sota comandament nord-americà és molt desigual i jeràrquica. Els Estats Units, d’antuvi, tolera l’existència de subimperis al si de l’Imperi ianqui. Els Estats Units tolera i dona suport a la política imperial de qualques Estats privilegiats dins l’organització;   així, de manera destacada,  França i la Gran Bretanya mantenen els seus imperis (o sigui, les seves pròpies àrees d’influència política i econòmica).

         Entre les nacions que s’oposen, d’una o altra manera, al monolitisme ianqui, destaquen l’Iran, Corea del Nord, Líbia, Afganistan, l’Iraq, Somàlia, la Xina, Rússia, Indonèsia, Síria, Cuba i, en general, els països islàmics. Darrerament, altres nacions emergents ha fet oposició contra el domini ianqui, en especial, Veneçuela, però també Bolívia, Equador i Guatemala.  Per altra banda, potències emergents, com el Brasil, Nigèria o Turquia, posen en pràctica polítiques mundialistes multipolars.  També és el cas que nombrosos països d’Àsia, Àfrica i Amèrica mostren la seva preferència per un món pluripolar. 

  

     L’economia dels Estats Units continua essent la primera del món, però a l’última dècada s’ha anat reduint la diferència entre l’economia nord-americana i la de la resta de les grans economies.  Vegem qualques punts de referència:

    Rússia. A partir del 1998, va fer un creixement econòmic al voltant del 7 % anual. Ha recuperat la seva posició de gran potència econòmica. Per altra costat, es manté com a segona potència militar mundial i mostra els seus desacords respecte a la política de l’Imperi.

    La Xina.  Amb l’Índia, ha mantingut durant dues dècades el creixement econòmic més elevat del món (al voltant del 9 %), de manera que ha esdevingut la primera potència exportadora mundial, sobrepassant a l’Alemanya. La Xina evita entrar en confrontació amb la política imperialista ianqui, però, en tot moment, posa de manifest la seva independència.

L’Índia. Amb una població de 1.156.000, és una de les economies mundials de major creixement (9.4 % entre el 2006 i el 2007). Tot i que de manera explícita figura com a aliat dels Estats Units, de fet manté una política internacional en defensa dels seus interessos econòmics (Vg., no ha cedit a la pressió nord-americana i ha mantingut els acords amb l’Iran per la construcció del gasoducte Iran-Índia).

    El Brasil. Amb 198 milions d’habitants (5è lloc), és la desena economia mundial i es preveu que esdevingui la cinquena a l’any 2016. El govern del Brasil posa de manifest una política independent de la dels Estats Units.

   L’Iran.  Ocupa el segon lloc mundial en reserves de gas natural i el tercer lloc en reserves de petroli. Amb una població de 74 milions, l’Iran és el principal opositor mundial  contra la política de l’Imperi ianqui.

  

     El desbocament de l’arbitrarisme de la política internacional dels Estats Units.

   Amb l’enfonsament de la Unió Soviètica a 1990, els Estats Units restava com a única superpotència mundial. Però acabada la ''guerra freda'', no fou el cas que el govern nord-americà iniciés un procés general de desmantallament de la seva immensa maquinària de guerra; es mantingué quasi intacte el  pressupost militar (pressupost tan elevat que superava en despesa a la suma dels pressupostos de la resta de països del món).

     Els Estats Units mantingué una política exterior com si es continués en guerra freda: pressupostos militars de guerra, manteniment de les bases militars, manteniment de les agències d’''intel·ligència'' operant als cinc continents.

    Al període de la presidència d’En George Bush, 2000-2008, el militarisme ianqui arribà a l’extrem de crear una gran potència enemiga virtual a la que es denominà ''terrorisme mundial'', potència enemiga a la qual es declarà la guerra. Però, és clar, per poder fer una guerra real cal un enemic real:  per la qual cosa, el president Bush va declarar la guerra a l’Iraq, primer, i a l’Afganistan, a continuació.

     En Bush declarà la guerra a l’Iraq sense la resolució de les Nacions Unides. En Bush, amb la seva insensatesa, feia evident al món que el govern dels Estats Units mantenia una política imperial independent de les resolucions de l’ONU.

     Els Estats Units es declaraven en estat de guerra; per un costat, feia guerra oberta (Iraq, Afganistan), per l’altre ''guerra freda'' contra tots aquells països que es mostressin hostils a la política ianqui.  Tan és així que fins i tot s’atreveix a amonestar a països aliats que no ha fet bé els ''deures'' (Com a exemple destacat:  En Bush va fer mostres de menysteniment a Rodríguez Zapatero quan aquest retirà les tropes espanyoles de l’Iraq, tot i que Espanya era membre de l’OTAN).

    Els Estats Units, havent iniciat la fase imperial, intervé directament en tots els conflicte mundials. Els Estats Units, esdevinguts un imperi, té establert un sistema de vigilància universal; les setze agències d’intel·ligència fan de ''panopticon'' del món.

    

      El govern dels Estats Units feia explícit el seu no reconeixement de l’autoritat de l’ONU. El govern ianqui es declarava l’''àrbitre'' del món.

    

   

        L’esquerra europea i els mitjans progressistes mantingueren una oposició generalitzada i continuada contra la política militarista d’En Bush.

    L’esquerra social-demòcrata europea i els mitjans progressistes van mostrar el seu entusiasme per  la victòria electoral de Barack Obama, al 2007. Segons els progressistes europeus, semblava que s’havia acabat el malson de la política d’En Bush, i que s’iniciava una nova era de pau i de progrés.

   Des de llavors, els grans mitjans suposadament progressistes ''informen'' de manera contínua dels avanços socials aconseguits pel president Obama; i , igualment, donen el seu vist i plau a la política ''pacifista i democràtica'' del president.

    Aquests grans mitjans suposadament progressistes fan pinya amb els mitjans conservadors en el desplegament de les campanyes contra els governs que s’oposen als designis de l’Imperi.

     Per posar un exemple de les pràctiques manipuladores d’aquests mitjans:  el diari espanyol ''El Periódico'', dia si dia no, treu una ressenya informativa sobre N’Hugo Chávez, el president de Veneçuela, i, indefectiblement, la ressenya és negativa. A la galeria de retrats, N’Hugo Chávez sempre surt en vermell (mal comportament); En Barack Obama, en canvi, sempre surt en verd (bon comportament).  La realitat que amaga ''El Periódico'' és que N’Hugo Chávez és el líder de l’Amèrica llatina que s’atreveix a denunciar la política imperialista, militarista, dels Estats Units.

       Els grans mitjans europeus mantenen una denúncia permanent del ''mal comportament'' dels líders que s’atreveixen a desafiar la política de l’Imperi; continuen cultivant el tema de ''l’eix del mal'', de l’Iran, en particular.

    Actualment, a Europa, els socialistes continuen amb la seva Obama-mania, però, als Estats Units, els qui votaren a favor de la candidatura de N’Obama estan majorment decebuts, i una bona part d’ells es declaren oposats a la política del president; els índex d’audiència mostren la caiguda en picat del suport popular al president Obama.

    El descontent entre les amples masses que votaren al candidat del Partit Demòcrata es tradueix en una onada de publicacions contra la política del president Obama, i, a través d’Internet, l’onada tot ho inunda.

   No només és la quantitat de publicacions. En referència a la quantitat de publicacions crítiques amb l’Administració d’Obama, es pot dir que en aquest cas sí s’acompleix l’esquema de Hegel:  la quantitat provoca un salt qualitatiu. Les publicacions ianquis de denúncia de la política de N’Obama demostren un nivell de coneixement i de capacitat d’anàlisi molt superior als dels grans mitjans europeus.

 

       Com a mostra del que dic, reprodueixo una part d’un article que, al meu parer, condensa de manera notable la capacitat crítica de les publicacions alternatives: 

     ''Evidentment els EUA no és tímid com la Unió Europea. Les nostres forces armades i la CIA tenen ara carta blanca per seguir endavant i assassinar als nostres enemics del moment, on sigui. Avions sense pilot a Àsia des de fa molt temps a ser amb regularitat i les forces especials estan ara autoritzats a assassinar de manera similar, si més no en moltes parts del món musulmà. Els israelians són experts i, presumiblement, ens donen consells. Iemen i Somàlia són el nostre actual James Bond hotspots. (1)

A més de les bases militars, cap imperi necessitats d’infrastructura de gestió. Així, la mare dida de la dominació del món està ara amarrat a Bagdad. És l'ambaixada més gran en la terra, que abasta 104 hectàrees. En certa manera la guerra de l'Iraq va ser construït pels contractistes corruptes barroera, però a partir d'ara ens servirà d'Orient Mitjà i Àsia Central centre neuràlgic. En l'actualitat és ocupada insinuant corporacions dels EUA a l'Iraq sucosa, si corcats, camps de petroli.

Hi ha més també. Iraq és ara considerat com a porta d'enllaç ferroviari d'Àsia a Europa, amb port d'aigües profundes estan elaborant plans de Bàssora i els drets de via estan organitzant per als trens de tot el camí des d'allà a Alemanya.

Però tal domini pot ser una mica incòmode. Sempre hi ha coses com haver de subornar els governants del Kirguizistan per mantenir la nostra base aèria, el suport als colpistes a Hondures amb la finalitat de penjar a la nostra base d'allà, pagant Etiòpia per a ocupar Somàlia, etc A més les guerres. És tot tan terriblement car.

De fet, és el cost que probablement es durà a nostre imperi per un dia. Hem construït aquesta fortalesa en l'escena mundial financera. Malgrat dels nostres ajornament del deute momentània quan Europa va anar a la fallida, el nostre dèficit no pot mantenir per sempre el muntatge. Un dia se'ns obligarà a portar a tots els soldats a casa, ens agradi o no.'' (''Els Estats Units no es pot permetre el seu imperi'', William Collins, juliol, 2010).

    En aquesta línia ideològica de denúncia de la política militarista d’En Barack Obama conflueixen els grans mitjans de l’Iran, Rússia,  la Xina (I Cuba i Veneçuela, és clar).  Des de fa uns pocs anys, els grans mitjans d’aquests països en la seva edició electrònica ofereixen una versió en anglès de manera que el seu missatge abasta tot el món.

    És de destacar la intensificació de la crítica russa contra l’imperialisme ianqui, intensificació de la crítica que corre paral·lela a la cursa d’armament. Per veure un referent concret, em permeto fer una transcripció d’una part d’un article publicat al diari Pravda de Moscú, article que és un repicar de campanes sobre la imminent amenaça bèl·lica que representa el militarisme de N’Obama. Fa així:  ''  Un exemple recent és el que ha passat després de l’acord entre el Brasil-Iran-Turquia  . L'acord va ser una victòria diplomàtica de les forces defensores de la pau, la sobirania i l'autodeterminació dels pobles, i descobert les veritables intencions de l'imperialisme dels EUA i els seus aliats europeus, que no estan interessats en la pau, sinó per limitar el desenvolupament tecnològic d'altres nacions per assegurar el seu monopoli de l'energia nuclear, fins i tot amb finalitats pacífiques, i fomentar la subordinació dels països per a un ordre internacional basat en l'opressió i la guerra imperialista.

Els EUA pot desencadenar una "guerra preventiva" contra l'Iran

L'aprovació de noves sancions a l'Iran al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i la imposició d'altres sancions unilaterals dels EUA i la Unió Europea, estan destinades a mantenir l'actual sistema de poder global, caracteritzat per EUA l'hegemonia i l'abandonament de la tendència cap a la multipolaritat i la nova funcions que poden incloure a països com Brasil internacionals.

El nou i estratègies militars de seguretat nacional dels EUA el president Barack Obama promet retòricament la cooperació i el multilateralisme. A la pràctica, però, mantenen el curs d'imposar els seus interessos per la força i la guerra. D'acord amb aquestes noves estratègies, els EUA, reivindicant la prioritat de la prevenció de la proliferació nuclear, s'autoritza, en nom dels seus "interessos vitals o dels seus aliats, com Israel, per dur a terme un atac amb armes nuclears en condicions" extremes "en contra de qualsevol país, tot i que no posseeixen armes nuclears, com en el cas de l'Iran.

De fet, és la contínua política de "guerra preventiva" i "guerra infinita" de George Bush. En altres paraules, per mantenir poder dels EUA per la força militar, sigui quin sigui el cost per a la humanitat...

Els fets contradiuen la retòrica. Després d'un any i mig d'Obama, es fa cada vegada més clar que els interessos de la potència imperialista més fort que parla dels discursos de campanya. Els EUA invertirà, el 2011, 780.000 milions de dòlars en les seves forces armades, un pressupost rècord des del final de la Segona Guerra Mundial que supera el pressupost de 2000 en un 49%, el que és més gran que la despesa militar combinat de tots els altres països...

EUA i l'OTAN estan sent entrenats per el que ells anomenen "convencionals del sistema d'Atac Global". Amb la modificació del caràcter de l'OTAN, que operarà en tots els continents i els mars, a les Illes Malvines i altres territoris propers d'Amèrica del Sud hi ha reals o potencials bases militars de l'aliança agressiva. forces especials dels EUA, que s'especialitza en les accions clandestines de la guerra, en missions d'intel ligència, subversió i "desestabilitzador" de països, objectiu que ja opera a 75 països, mentre que fa un any estaven en 60 països. "El món és un camp de batalla", va dir un alt funcionari de les forces especials dels EUA.'' (''L’imperialisme és la planificació de Noves Guerres'', Ricardo Abreu, Pravda, 28.07.2010).

   

   Amb el Crac de 2007, sembla que s’ha accelerat el procés mundial cap a la multipolaritat.

    El Crac de Wall Street era la demostració de la inconsistència econòmica dels Estats Units. La crisi mundial havia esclatat al cor de l’Imperi.

    Per a fer front a la Crisi, el president dels Estats Units, En Barack Obama, al discurs d'investidura, va exposar la ''teoria dels empresaris bons i dolents'', dient:  ''La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns''.  El President s'afanyà a proclamar la bonesa del capitalisme, i digué: '' El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics''. 

    En tot temps el president Obama ha desplegat una retòrica progressista com si s’orientés cap a solucions socialdemocràtiques. Però la realitat és que En Barack Obama ha desplegat una política que sembla una còpia  de la portada a terme per En George Bush. 

    Es pot veure que durant aquest any i mig de presidència de N’Obama s’han produït uns fets que mostren la continuació de la política bel·licista de l’Imperi. Així, es pot fer referència a:  el cop d’Estat a Hondures, el suport a la política terrorista de N’Álvaro Uribe, el president de Colòmbia, el suport a la política d’extrema dreta del govern d’Israel, l’increment de la confrontació amb l’Iran, la imposició d’una nova ronda de sancions a l’Iran, la intervenció a les guerres de Somàlia i del Iemen,  i d’altres, que farien la llista inacabable.

     A igual – o pitjor – que En Bush, N’Obama tolera l’incompliment de la legislació internacional si aquest incompliment afavoreix els interessos dels Estats Units o el dels seus aliats. 

     N’Obama amenaça a l’Iran acusant-lo de voler aconseguir armament nuclear, i, alhora, no fa  cap referència a les armes atòmiques que se suposa que té Israel.

    El president Obama consent el bloqueig de la Franja de Gaza per part del govern de Netanhiaju des del 2007, bloqueig genocida que converteix Gasa en camp de concentració de presoners.

    N’Obama va consentir que l’armada israeliana obrís foc contra la flota d’ajut humanitari que pretenia trencar el bloqueig de Gaza, 31 de maig del 2010 (Aclariment: no hi ha ni un sol punt conflictiu al món del qual el president dels Estats Units no disposi d’una informació acabada; no de bades disposa de 16 agències d’intel·ligència).

      En resposta a les preguntes dels periodistes sobre l’acció de guerra d’Israel, el president Obama va justificar l’atac dient que ''Israel tenia dret a defensar-se''; és a dir, que va emprar el mateix argument que Netanhiaju.

    L’incident de la Flota de la Llibertat representà un greu contratemps per a la batalla mediàtica que manté l’Imperi contra els enemics d’Israel i, en especial, contra l’Iran.

    La política militarista de N’Obama iguala o supera a la d’En Bush. La retòrica progressista no ha aconseguit confondre a l’opinió pública mundial; i els ciutadans que votaren a favor de N’Obama es mostren molt decebuts.

   A iniciativa del president Obama, el Congrés dels Estats Units ha aprovat, 29.07.2010, el projecte de llei per assignar 33.000 milions de dòlars per enviar el contingent addicional de 30.000 soldats a l’Afganistan.

El militarisme del president Obama arriba fins a l’extrem que ha hagut d’aconseguir el suport del partit republicà per a aprovar el pressupost de la guerra de l’Afganistan; fins a l’extrem que cent dos parlamentaris del Partit Demòcrata hi han votat en contra.

   N’Obama havia promès la retirada de l’exèrcit de l’Afganistan, però ara justifica l’increment del pressupost de guerra en base a la teoria de ''la retirada després de la victòria''.  N’Obama arriba fins a l’extrem de fer costat a la política bel·licista d’En George Bush, i així digué:  ''Durant set anys, hem posat en pràctica una estratègia adequada per al repte en aquesta regió. És per això que hem augmentat substancialment el nostre  compromís allà; una major responsabilitat a l’Afganistan i al Pakistan ha desenvolupat una nova estratègia que pot funcionar''.

    La intensificació de la política agressiva de l’Administració ianqui ha determinat l’aparició de nous països emergents que se sumen a la resistència  contra els  ''dictaks'' de Washington. I, per altre costat, les potències tradicionalment oposades a l’Imperi (la Xina, Rússia), també han incrementat el nivell d’oposició. Igualment, les potències regionals enfrontades al domini ianqui (l’Iran, Veneçuela) també han augmentat el seu nivell de desafiament.

      Durant aquest 2010, s’han produït diversos fets que posen de manifest l’augment de l’oposició contra la política imperialista ianqui. Vegem-ne qualques mostres d’aquests fets.

 

   L’atac d’Israel a la Flota de Llibertat va fer present al món la voluntat política de Turquia com a potència regional que entrava en conflicte amb l’estratègia de l’Imperi.    La Flota de la Llibertat era un comboi d’ajut humanitari per a trencar el setge de Gaza. El govern d’Erdogan, primer ministre turc, havia donat un suport decisiu a l’expedició que anava a Gasa;  turca era la nau principal de la flota, i majorment turques foren les víctimes de l’atac sionista.

    L’atac a la Flota de la Llibertat, 31.05.2010, va provocar la crisi diplomàtica entre Israel i Turquia; però, al meu parer, no s’ha de veure com un simple accident de la història, com a resultat d’una casualitat, ans al contrari, s’ha de destacar la voluntat del govern turc de fer evident la seva nova estratègia com a potència islàmica regional, nova estratègia que es contraposa a la del sionisme.

    D’antuvi, Turquia feia de peó obedient de l’Imperi. A l’època de la guerra freda, Turquia ingressà a l’OTAN i esdevingué una peça dins l’estratègia dissenyada pels Estats Units. Actualment, Turquia continuava com a membre de l’OTAN, i destacava per ser l’únic país islàmic que mantenia relacions amistoses amb Israel. Ara, emperò, aquestes relacions estan trencades i sembla que no poden reconstruir.

    Actualment, els països que s’oposen a l’estratègia política monopolar dels Estats Units han intensificat la seva oposició. I, a més a més, noves potències emergents fan clars gestos a favor d’un món multipolar.

   

    La Xina duu una política internacional a favor de la pau i la distensió, però, alhora, manté una política efectiva de reforçament constant del multipolarisme, és a dir, de negació de l’estratègia de l’Administració ianqui.

    Els Estats Units i Europa imposaren noves sancions econòmiques contra l’Iran, sancions que anaven més enllà de les aprovades per l’assemblea de les NU, 9.06.2004. Però la Xina i Rússia han fet pública la seva desaprovació d’aquestes sancions declarant-les contraposades a la legalitat internacional.

   I allò més significatiu:  la Xina no es limità a fer declaracions al respecte, sinó que va confirmar els importants  acords econòmics  que té subscrits  amb l’Iran.

   Turquia i el Brasil van negociar un pla amb l’Iran de manera que s’establien les garanties de control per al programa nuclear de l’Iran. Els Estats Units i Europa menystingueren aquest pla.

     S’ha de veure que el Brasil és una gran potència de l’Amèrica llatina, i els seus interessos xoquen amb els dels Estats Units. El Brasil es configura com un dels nous pols mundials.

      A considerar:  Veneçuela, quinze anys enrere, no apareixia a l’escena mundial; era una simple font de proveïment de petroli. Ara Veneçuela ha esdevingut una potència regional. Però, a més a més, s’ha convertit en una de les veus mundials que denúncia els crims de l’imperialisme.

    Per entendre’ns:  Amb la política de l’administració del president Obama, la confrontació de l’Imperi amb els països ''rebels'' s’ha intensificat, és pitjor que a l’època d’En Bush. Per altra banda, els ''rebels'' s’escuden uns amb els altres de manera continuada a fi de fer pinya contra les amenaces de l’Imperi.

    Així, en aquesta línia política de resistència, es pot assenyalar molts de fets, entre els quals en podem destacar qualcuns:

    En general, es dona una intensificació de les relacions polítiques i econòmiques entre els països ''multipolars''. Particularment notables han sigut els acords econòmics de l’Iran i la Xina amb Veneçuela, Brasil, Bolívia, Equador, Nicaragua, Cuba.

     Els ambaixadors  d’ALBA  (Cuba, Bolívia, Veneçuela, Equador, Nicaragua), reunits a Teheran, van fer una declaració conjunta, 14.07.2010, de condemna de l’actitud bel·licista nord-americana i israeliana, així com van ratificar el suport dels seus governs  ''al dret sobirà de la República Islàmica de l’Iran a generar energia atòmica i usar-la amb objectius pacífics, un dret de totes les nacions contingut en el Tractat de No Proliferació Nuclear''.

    Turquia i el Brasil han reafirmat el seu pla per al control internacional del programa nuclear de l’Iran.

    Tots els països oposats a l’Imperi han incrementat la seva cursa d’armament. En aquesta qüestió, destaca la presència de Rússia com a principal proveïdor d’armament.

 

     Veneçuela va decidir canviar de proveïdor d’armament. En conflicte legal insoluble amb els Estats Units, Veneçuela ha firmat importants acords amb Rússia per al proveïment d’armament. Durant aquests darrers anys, Veneçuela s’ha proveït de tot tipus d’armament rus, destacant la compra de 100.000 fusells ''kalashnikof ''.

   Segons informa Pravda, 14.07.2010, ''Veneçuela s’ha convertit en la primera nació del món en fer l’emblemàtica kalashnikof tercera generació de rifle d’assalt amb llicència oficial de Rússia''.  Segons l’informe, la fàbrica de fusells a Veneçuela començarà la producció a l’any 2011.

    Els països emergents amb voluntat d’independència estableixen vincles entre ells per tal de reforçar-se.  Especialment crida l’atenció el grup de països islàmics que conformen la denominada ''D8'' (Països en desenvolupament), a saber:  Iran, Nigèria, Bangla Desh, Indonèsia, Malàisia, Egipte, Pakistan i Turquia.  S’ha de considerar que la població d’aquests vuit països representa una sisena part  de la població mundial, i, la suma de les seves economies és equivalent a una gran potència econòmica.

    En data de 1.08.2010, l’agència xinesa Xinhuannews comunica que la Xina ha sobrepassat el Japó i ha esdevingut la segona economia mundial darrera els Estats Units.

     Vist tot això, es pot concloure:  en cas de seguir l’estancament econòmic dels Estats Units i d’Europa, és de preveure la incapacitat política i econòmica de l’Administració ianqui per a mantenir el seu imperi.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb