El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Haurem de produir el que consumim (Tercera part). Economia a l'abast.

quetgles | 16 Juliol, 2010 05:51


    Haurem de produir el que consumim (Tercera part). Economia a l’abast.

 

 

      En aquest escrit hem de comprovar que, entrats al segle XXI, les diverses àrees de la nació catalana (completa) s’han fet més homogènies socialment.

   

    Mentre l’oligarquia espanyola continua obstaculitzant els moviments d’integració de les diverses terres catalanes, pel contrari el Gran Capital global ha fet que les poblacions catalanes (de les diverses terres) seguissin un accelerat procés d’homogeneització econòmica i social. 

 

    Per a explicar el que acabo de dir:

 

      Als anys 1930, Barcelona era una ciutat moderna europea, un centre comercial i industrial, un centre que estava en plena efervescència política i social. Barcelona i la seva àrea constituïa la major concentració d’obrers de tot l’Estat. Però just a la vora de Barcelona es trobaven pobles d’economia agrària,  que no havien entrat dins la modernitat i que es mantenien dins la cultura tradicional.

    Com a contrast en Barcelona, la major part d’arees catalanes eren societats bàsicament agràries i tradicionals.

O sigui, les poblacions catalanes presentaven grans diferències socials i polítiques.

     

      Quan va esclatar la rebel·lió militar i clerical, es va posar de manifest l’heterogeneitat de les regions catalanes. Mentre a Barcelona les organitzacions obreres (d’entre les quals destacava la CNT) van derrotar militarment al general Goded (Afussellat a Montjuic, el 12 d’agost)  i iniciaven la revolució social, a Mallorca els facciosos s’empararen del poder fàcilment.

 

   Que resti clar: la població de les àrees pageses tradicionals era ideològicament conservadora, majoritàriament (Per cert, poden veure que la ideologia conservadora encara es manté ferma, malgrat que la societat pagesa s’ha anat diluint).

 

  

  Actualment, la base econòmica de les diverses àrees catalanes és formada per les activitats terciàries. La major part de treballadors catalans són empleats per empreses del sector turisme, d’empreses dedicades a l’oci i a l’entreteniment.

   Així com al 1936 hi havia tot de grans desnivells socials,  polítics i culturals, ara, en canvi, els desnivells han desaparegut.

    Al 1936, les amples masses treballadores de Barcelona estaven fortament polititzades i aspiraven a la revolució social, però no era aquest el panorama a València i a Mallorca, posem per cas.

   Als anys 1930, les classes populars del Principat demostraren un alt nivell de consciència nacional, nivell de consciència  que al Sud i a Les Illes solament l’abastaven les minories intel·lectuals.

 

     Actualment, tot i que continua existint   desnivells ideològics inter-regionals, les diferències són menors; així, per exemple, el País Valencià i les Balears disposen d’Estatut d’autonomia, tenen reconeguda la llengua catalana i la població escolar està alfabetitzada en català.  

 

   En la mateixa línia d’homogeneitat cultural, es pot constatar que han desaparegut les nombroses àrees fosques on les classes populars restaven sota el control moral i intel·lectual de l’Església catòlica.  Certament, ara la població catòlica catalana continua sota la influència de l’Església, però, a diferència del temps de la foscor, les amples masses catòliques actuals han rebut una formació intel·lectual homologada a la de les masses dels no catòlics. A més a més, actualment, les classes populars catalanes (de Catalunya sencera) disposen d’uns mitjans d’accés a la informació homologats (homologats, en el sentit que, posant un exemple, no es pot distingir la ideologia d’una persona pel fet de ser un lector del diari La Vanguardia o del Diario de Mallorca).

 

   

     

    Tesi: Una vegada homogeneïtzada l’economia i l’ordenació social de les diverses àrees i comarques catalanes,  s’ha d’entendre que les poblacions catalanes seguiran un procés de confederació de manera espontània (Com a antecedent: A 1705, esclatada la guerra de Successió, les regions de la Corona d’Aragó es passaren al bàndol austracista).

 

 

 

 

      Fins aquí he exposat qualques elements bàsics que determinen els processos socials a les diverses comarques catalanes. Però l’enunciat de l’escrit diu que ''haurem de produir el que consumim'';  o sigui, d’acord amb l’enunciat, haurem de veure uns plantejaments que fan referència a aquest futur previsible. Comencem, doncs.

   La tesi més generalista fa així: El sistema d’ordenació de la producció i de la seva distribució ve imposat segons els interessos de les elits que disposen del Gran Capital mundial. 

 

    Per suposat, els grans financers fan i desfan les seves inversions del grans capitals en funció del càlcul dels  beneficis que els reportaran. O sigui que ''el mercat'' és mogut per l’irracional.

 

    Com jo deia, l’expansió inacabable del sector terciari és una conseqüència de la irracionalitat del sistema.

   I que, en conseqüència,  com vaig escriure a l’article anterior:    ''Haurem de concloure, doncs, que els catalans (els insulars i els continentals) es veuran obligats a recuperar  les indústries tradicionals, i a intensificar la producció del sector primari.  I també es veuran obligats a socialitzar les empreses foranes; semblantment, s’hauran d’expropiar les terres en mans dels estrangers''.

 

   És probable que qualques lectors pensin que aquesta situació de col·lapse econòmic afectarà de manera semblant al conjunt de les comunitats autònomes de l’Estat. 

    Certament que sí. Hem de suposar que el col·lapse econòmic posarà en crisi l’Estat espanyol, així com a les comunitats autònomes i els governs municipals.

   No són rars els indicadors  que anuncien l’arribada del col·lapse; així, En Moisés Romero ens fa saber que:

 

   ''La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, denuncia que diversos ajuntaments, la majoria de mida petita, estan en una "situació límit" en què tenen "dificultats per pagar la nòmina" de juliol, i els seus alcaldes, del PP , "es plantegen dimitir perquè no saben què fer". Esperanza Aguirre, que ha tractat aquest assumpte en la reunió del comitè de direcció del PP de Madrid, ha explicat que "els alcaldes no troben crèdits ni fórmules per mantenir les despeses estrictament necessaris i imprescindibles'''' (La Carta de la Bolsa, 09.07.2010).

 

     Al temps present per tot arreu es senten el tambors que pronostiquen la desfeta. Justament, aquests dies, la premsa econòmica alemanya insisteix en denunciar els Estats Units com a l’Estat més endeutat del món, per la qual cosa provocaran  el  segon Crac mundial.

 

   Hem de suposar que tan bon punt el govern de l’Estat espanyol entri en fallida, igualment ho faran les  comunitats autònomes  i els ajuntaments. 

   Serà en aquestes excepcionals circumstàncies que les poblacions catalanes hauran de posar a prova les seves capacitats per tal de proveir-se de nous recursos econòmics.

 

     A manera d’enunciat general: Quan es dona la desfeta d’un imperi, les diverses àrees que estaven sotmeses es veuen obligades a improvisar noves fórmules polítiques i econòmiques.

     Els regnes de taifes que sorgiren al segle XI per causa de la incapacitat del Califat de Còrdova per a assegurar les àrees frontereres amb guerra amb els regnes cristians.  La creació de taifes responia a les exigències dels conflictes bèl·lics (La paraula taifa, en àrab, significa ''destacament'').  O sigui, eren les poblacions amenaçades les que creaven el seu propi sistema de defensa en resposta a la incapacitat militar del Califat. 

 

      I un altre exemple històric:  A partir del segle II, a l’Imperi romà, s’inicià un procés de feudalisme generalitzat.  Degut al col·lapse econòmic,  multitud d’àrees de l’Imperi hagueren d’improvisar  un sistema autàrquic (d’autarquia econòmica i militar), sota el poder dels latifundistes.

  

   

    Al moment present, a les àrees com la nostra, sotmeses  al joc letal  del sistema de capitalisme global,  continua el degoteig de tancament d’empreses autòctones.

   A destacar:  el tancament d’empreses autòctones és anterior a la Crisi.  A partir de finals dels anys 60, es va iniciar el procés de reconversió econòmica de Catalunya sencera. El sistema havia imposat el full de ruta: Catalunya seria una gran àrea d’oci i entreteniment.

 

    Referits a Mallorca, el tambors capitalistes ressonen els darrers avisos del sistema:  Camps de golf en lloc de camps d’alfals. Els darrers reductes de les empreses agroalimentàries autòctones són en perill de mort.

 

   Referits a Mallorca, vegeu la crònica que fa referència al tancament d’una empresa de fabricació de formatge:

   

      ''Rèquiem per a la indústria agroalimentària mallorquina.

 

   Sembla que la fàbrica de formatge de Can Piris, a Campos, té els dies comptats. S'especula que tancarà per devers l'octubre i que és probable que el solar on s'ubica es converteixi en un supermercat.

   La desaparició de la formatgeria s'afegeix a la llista, ben grossa, de pèrdua del teixit industrial mallorquí i serà una passa més cap a la consolidació del monocultiu turístic, del qual depèn, directament o indirecta, ja prop del vuitanta per cent del total de la nostra economia, un fet que no crec que sigui gaire positiu. Sembla molt millor tenir una economia diversificada, amb sectors diferents però que es complementin entre ells i que puguin absorbir mà d'obra dels altres quan algun d'ells es trobi en alguna circumstància adversa. Però a Mallorca la cosa no pareix que vagi cap aquí. Per molt que ens diguin que cal la diversificació econòmica, no veiem que caminem cap a aquesta direcció'' (Diari de Balears, 12.07.2010).

 

    

       De seguir la lògica del sistema de capitalisme global  (Observeu que la Xina va mantenir un sistema d’economia autàrquica), arribaria un moment que plegarien les últimes empreses industrials catalanes. Si de cas, es conservarien les empreses agràries com a complement del sector turístic, com a una oferta d’entreteniment més; en realitat, serien empreses d’entreteniment:  hi hauria uns actors que farien una representació de l’antic món pagès català, a la manera com ja fa temps que es fa aquest tipus de teatre per a gaudi dels turistes que visiten   La Granja d’Esporles.

 

   

      En contra del que afirmen els governs i la banca, de cada vegada són més els analistes econòmics independents que anuncien l’arribada del nou Crac. Com a mostra,  la predicció que fa En Damon Vickers que fa:

  ''Damon Vickers, gestor de Nine Points Capital Partners, afirma que els mercats patiran un altrecrac com el del 2008:

"Els ciutadans nord-americans, a la recerca de liquiditat, vendran les seves accions en cartera com una forma d'obtenir liquiditat, el que provocarà un altre crac com el del 2008 ... La tendència baixista dels preus immobiliaris i la falta de liquiditat disponible per consumir per la restricció del crèdit, i per l'alt deute, és present. L'únic al que tenen accés per accedir al crèdit i continuar amb el seu consum són la seva cartera de valors. Ells no poden vendre els seus béns arrels ... El risc dels mercats és molt alt'' (11.07.2010).

   

    Fins i tot diaris  com El Economista, d’ideologia dretana, fan prediccions catastrofistes, com la de l’article següent: 

     Els ajuntaments no tenen un duro. Almenys 400 consistoris dels 8.112 que hi ha registrats fa ja molt de temps que van deixar de pagar llum, aigua, telèfon ... El pas següent, segons fonts de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), i el més dramàtic, serà deixar de pagar les nòmines. A finals de 2010, un 30% podria declarar en suspensió de pagaments en no poder fer front a les seves despeses... Els casos es succeeixen. A Andalusia, dos de cada tres ajuntaments andalusos estan a la vora de la suspensió de pagaments. Segons la Federació Andalusa de Municipis i Províncies (FAMP), d'aquí a uns mesos se succeiran una cascada de EROs en els governs municipals. No queda altre remei. "Són molts els que ja no poden pagar les seves nòmines ia alguns ja els han tallat l'aigua", expliquen fonts de la FAMP. "Malauradament", diuen a l'entitat, no és parlar per parlar.

Els exemples es succeeixen en pocs quilòmetres. A Palomares del Río, un municipi sevillà de 5.500 habitants, fa un any que no hi ha diners. La crisi es va instal·lar el juny de 2009, quan el seu alcalde va penjar a la web municipal un anunci en què explicava que l'Ajuntament estava en fallida'' (El Economista, 13.07.2010).

 

 

 

 

     

    Com podem comprovar, es dóna una diversitat de prediccions de futur. Per part meva, allò que pretenc és fer veure que els economistes més independents anuncien de fa temps una crisi del sistema. I que no manquen els qui anuncien  la fallida de l’Estat espanyol.

    Hem de suposar, al meu parer, que si es dóna la fallida general del sistema, llavors no serà possible el rescat de l’Estat espanyol.

   Hem de preveure l’aparició d’unes taifes de diversa nacionalitat (catalanes, castellanes, andaluses, basques, gallegues i d’altres).

 

     Referits a Mallorca, en cas de crisi sistèmica, necessàriament, els camps de golf hauran de ser reconvertits en camps d’alfals, i les noves vaqueries hauran de produir la llet de les noves fàbriques de formatge. Llavors Mallorca produirà la llet que consumeix, i els formatges, i els iogurts i la resta de productes lactis. 

 

    S’ha de donar per fet que l’establiment de l’autarquia econòmica ha de significar la ruïna i la fi de les grans marques comercials; serà la fi de l’imperi de la Coca Cola.

 

 

   (Naturalment, sóc conscient de que els governs catalans pretenen ocultar la realitat de la Crisi als seus ''governats”, de manera que donen a entendre que la recuperació econòmica és pròxima. I els periodistes, com sempre, són a les ordres dels propietaris dels diaris (Per cert, és d'esperar que els mitjans siguin socialitzats) ).

La independència de Catalunya (Segona part)

quetgles | 05 Juliol, 2010 06:27


   La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat? (Segona part).

 

 

    A la guerra d’Espanya i de Catalunya, de 1936, Itàlia i Alemanya donaren un suport decisiu als militars rebel·lats;  la Unió Soviètica fou l’únic Estat que feu aportacions d’ajudes materials  a la República espanyola. 

    Per a considerar:  Si al juliol de 1936 França s’hagués  compromès amb el govern legítim de la República espanyola, l’intent de les forces de la reacció hagués quedat esclafat.

     Per a considerar:  El Vaticà (o sigui la màxima jerarquia catòlica) va intervenir de manera decidida en suport dels militars revoltats (Bé, de fet, els agents vaticans van formar part del nucli de la conspiració que preparava la revolta armada. Per altra banda, les parròquies espanyoles i catalanes eren centres impulsors de la rebel·lió).

 

 

   Per a que quedi dit:   A partir de 1945 (amb la fi de la  Guerra Mundial II), el món quedà repartit entre els dos imperis, el ianqui i el soviètic.  A partir de llavors, Els Estats Units i la Unió Soviètica, d’una o altra manera, foren presents i actius en relació als conflictes que esclataren al seu moment. Precisament aquests dies  (La Vanguardia, 2.7.2010) s’han fet públics els documents que mostren de quina manera més brutal el president dels Estats Units, En Richard Nixon decidí l’enderrocament ''del fill de puta'' d’Allende, el president de Xile, objectiu que aconseguí a 1973, any en el que N’Henry Kissinger, l’inductor intel·lectual del crim, rebé el premi Nobel de la Pau,  com a sarcasme cruel del destí. 

 

     A partir de l’any 1990, amb l’esfondrament de l’URSS, els Estats Units quedà com a única superpotència mundial. Quedava establert de ''facto'' el que s’anomena l’Imperi mundial.

    Des de els anys 1950, els altres imperis occidentals – el francès i el britànic, en especial – hagueren d’acomodar els seus decadents imperis a les normes emanades per l’imperi suprem, l’Imperi ianqui.

    El denominat ''procés de descolonització'' fou universal;  a finals dels anys 1980, es consideraven definitivament extingits els imperis occidentals.

     Ha de resultar d’interès per als nacionals catalans saber que actualment les elits franceses s’esforcen en continuar mantenint un ''imperi francès ocult'', en el sentit que pretenen continuar dominant la vida política i econòmica dels països que formaren part del seu imperi. Les elits franceses intentaren evitar el desmantallament del seu imperi, però, és clar, fracassaren (Guerra d’Indoxina,  guerra d’Algèria). Els governs francesos hagueren d’acceptar  la línia política dels Estats Units i declarar la fi de l’imperi francès.

    Però els governs francesos van desplegar un nou imperi francès a l’ombra, un nou tipus d’imperi (''neocolonialisme'' seria una paraula que en faria referència).  Els governs francesos no han inventat res d’extraordinari:  fan una política secreta a la manera tradicional de les potències. Si de cas, els governs francesos despleguen una política secreta que entra en contradicció de la manera més grollera amb el seu programa públic i oficial.

    Ras i curt:  Els governs francesos – inclosos els dels socialistes – han intervingut i intervenen a tots els conflictes de les àrees francòfones de l’Àfrica; ho fan de la manera més secreta o disfressada possible; i hi intervenen políticament, econòmica i militar.

    Ras i curt:  Durant els darrers quaranta anys, els agents militars francesos i l’exèrcit francès han estat presents i actius als principals conflictes de l’Àfrica.

 

    

       En relació a les possibilitats d’aconseguir suports per a la independència de Catalunya, convé fer qualcunes consideracions.

 

     És cert que als darrers quaranta anys han aparegut a Europa tot de nous Estats; nacions que han aconseguit un Estat propi amb el reconeixement de la UE. Però hem de veure que la proclamació d’independència de les nacions de l’antiga Iugoslàvia va anar acompanyada de gran violència i de guerra. La UE fou incapaç d’aturar o frenar els conflictes dels Balcans.

 

    A considerar: Durant la guerra de Bòsnia, 1992-1995, la ciutat de Srebrenica tot i ésser declarada ''zona de seguretat'' per les Nacions Unides (estava protegida per 200 soldats holandesos) fou assaltada per forces armades sèrbies; els ocupants van deportar més de 20.000 bosni-islàmics i van assassinar 8.000 homes de la mateixa ètnia  (Ara la ciutat és una petita república autònoma d’ètnia sèrbia). 

 

   A considerar:  Tan bon punt esclata un conflicte bèl·lic a un punt d’Europa, la UE es mostra incapacitada per a resoldre la situació.

 

   A considerar:  En tots els ''casus belli'', han hagut d’ésser els Estats Units (l’autèntic Poder) els que han intervingut per resoldre el conflicte; fou l’aviació ianqui la que bombardejà Belgrad a 1999, per tal de resoldre la guerra de Kosovo. 

 

    Certament, a Europa són corrents els casos de nacions que aconsegueixen Estat propi de manera pacífica. Es pot citar Eslovàquia i Txèquia, les quals es separaren a 1993 per a constituir dos nous Estats.  També es pot fer referència a Lituània,  Estònia i Letònia que se separaren de Rússia pacíficament.  Però en tots aquests casos citats s’ha de remarcar que les nacions  ja tenien un clar status de nacions polítiques; vull dir, que la nació dominant (Posem Rússia) acceptava el títol de nació aplicat a cada un dels Països Bàltics (Formalment, figuraven com a Repúbliques lliurament confederades a la República russa).

 

   

   El cas de Flandes.

 

      Els catalans segueixen amb d’interès l’avanç de l’independentisme dels flamencs. Els líders de partits sobiranistes catalans sovint el posen d’exemple com via política que pot ésser imitada per Catalunya.

   Però s’ha de veure que el marc polític de Catalunya és dissemblant al de Flandes. Els flamencs constitueixen el 58 % de la població de Bèlgica. L’Estat belga es troba dividit en tres regions diferenciades, a saber, Flandes, Valònia i Brussel·les.  A Flandes l’idioma oficial (exclusiu) és el neerlandès; a Valònia, el francès (Si bé hi ha una petita àrea germanòfona); A Brussel·les, el neerlandès i el francès són oficials, si bé, a la pràctica, es dóna un predomini absolut de la llengua francesa.

   Flandes té una economia més desenvolupada, amb un BIP més elevat.

 

 

     A les àrees europees de tradició democràtica, de bell antuvi, acomodaren els noms a les coses, i les denominacions polítiques a les realitats socials. Així, Gran Bretanya es denomina, en anglès, United Kingdom  of Great Britain and Northern of Ireland, i reconeix l’existència de quatre ens polítics diferenciats a manera de nacions, a saber, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord (Per entendre’ns: Si es pregunta a un escocès si és anglès, l’escocès respon que no, que ell és escocès).

 

   A l’Estat francès i a l’Estat espanyol, en canvi, els Poders han volgut imposar unes denominacions polítiques aberrants amb l’objectiu de disfressar les seves pràctiques genocides. A l’Estat francès, els habitants de nació no francesa són denominats ''francesos'' per imperatiu legal. Igualment, a l’Estat espanyol, els gallecs, bascos i catalans esdevenen ''espanyols'' segons la legalitat vigent.

 

    Tesi:  No és el cas que el conflicte entre Espanya i Catalunya sigui una pura deriva ideològica, provocada per les diferències ètniques i culturals.

 

      Tesi:  El conflicte nacional real, material, és causat per la confrontació dels interessos nacionals (essencialment econòmics). La classe dominant de la nació opressora, a tot temps, pretén subordinar l’economia de la nació oprimida als seus interessos, als interessos de la classe dominant.

 

 

 

    Als darrers trenta anys, l’oligarquia castellano-andalusa (la classe dominant de sempre) va decidir un canvi estratègic en relació a l’economia de Catalunya. Va decidir convertir Madrid (que ja era el centre polític del Poder) en el principal centre industrial, econòmic i financer de l’Estat.

   I, en efecte, ho ha aconseguit. La major part de les grans empreses industrials i financeres de l’Estat tenen la seu central a Madrid.  Durant aquest període, totes les àrees catalanes han vist com augmentava la seva subordinació al centre.

 

     Tesi:  El pla  dissenyat per l’oligarquia és irracional, i, en conseqüència, necessàriament, havia de causar l’actual col·lapse econòmic.

 

     La campanya ideològica del Poder espanyol feia propaganda d’una suposada democràcia espanyola i d’un suposat ''Estado de las autonomias'', mentre, en realitat, quasi en secret,  accelerava la dependència de les regions catalanes a Madrid.

 

      La realitat ha consistit en l’ofegament de la major part de les empreses industrials catalanes.

 

     Tesi:  Sense disposar d’Estat propi, les nacions oprimides es veuen impossibilitades d’exercir la defensa de la seva economia. 

 

     Tesi:  Les nacions sense Estat propi tenen una economia alienada. Es veuen obligades a desplegar uns plans econòmics que no responen als seus interessos sinó als interessos econòmics de les elits de la nació dominant.

 

   

 

       Durant aquests període terrible, una part de les empreses industrials catalanes han tancat les portes;  una altra part ha passat a uns altres propietaris no catalans; i les que encara sobreviuen ho fan amb gran dificultats. 

 

     Per posar uns referents aclaridors:

 

    ''Danone'' era la marca de iogurts i el nom de la empresa catalana dels Portabella. Tot i que era l’empresa líder del mercat espanyol, els seus propietaris la van vendre, a 1981, a una multinacional amb seu a París. Actualment, l’amo parisenc de Danone posseeix a més a més  les marques Aqua Salus, Font Vella, Lanjarón, Volvic, Evian, Badoit, Lattella, Actimel i Lu.

 

     La ''Transmediterrània'', naviliera propietat de mallorquins i de principatins, amb seu a Barcelona, fou estatalitzada a l’any 1978, i la seva seu fou traslladada a Madrid. I al 2002, per iniciativa del govern de José Maria Aznar, la companyia fou privatitzada (Acciona), de manera que els nous propietaris són uns espanyols i la seva seu és a Madrid. 

 

    La SEAT, l’empresa d’automòbils amb seu a Martorell, era una empresa estatal fins que al 1988 passà a ser propietat de Volkswagen.

     En referència al tema que ens ocupa:   El nou projecte de l’oligarquia sobre automoció  consistia en trencar el monopoli català i establir tot de nous ''polos de desarrollo automobilístico'' repartits per ''toda la geografía nacional''.  Actualment, les empreses d’automoció de Madrid, Valladolid i Àvila, sumades, superen amplament a la de Martorell.

 

      En relació amb el turisme, l’oligarquia també ha emprès una decidida política de convertir a Madrid en el principal nucli turístic de l’Estat. Així, han creat, al 2002, el major parc temàtic de l’Estat, el Parque Warner Madrid, amb competició directa amb el Port Aventura català. Actualment, El Parque Warner és propietat de la Comunidad de Madrid i arrossega importants pèrdues econòmiques.

 

 

 

      Arribats al moment present, s’ha posat de manifest el nou fracàs de l’oligarquia espanyola. El sistema de privilegis i d’espoli sistemàtic practicat pels jerarques espanyols ha ofegat el desplegament industrial de Catalunya, i a obligat a la nació (sencera) a concentrar-se ne activitats terciàries relacionades amb el turisme. La indústria de la construcció ha sigut l’únic sector industrial en auge, degut a la seva relació amb el turisme.

    

    

 

    Al l’estiu del 2010 sembla que l’independentisme català ha agafat una nova dimensió, que ha pres en el sentiment d’amples capes de la població del Principat.

     Al País Valencià i a les Illes sembla que les amples masses es van deixar corrompre per les promeses de la dreta. O sigui, van decidir seguir una via suïcida, econòmicament suïcida. El somni brut ofert a aquells pagesos consistia en abandonar el tarongerars i les vaqueries i convertir-se en accionistes dels camps de golf, de les ''Marines d’or'' i de les ''Terres mítiques''.

 

 

    O sigui, al meu parer, l’independentisme a la Catalunya Sud i a la Insular haurà d’esclatar a la manera d’un tsunami nacionalista per tal de recuperar els temps perdut.

   Hi ha catalans que es senten espanyols, però aquest sentiment és una cosa purament ideològica que no incideix dins el procés econòmic.  El fet decisiu és la inviabilitat econòmica de la monarquia borbònica muntada per l’oligarquia franquista. Es pot afirmar amb rotunditat que intents de l’oligarquia castellano-andalusa de posar-se la disfressa de grans empresaris i de mags de les finances ha d’acabar en esperpent.

 

    

 

 

 

     Tornant al punt inicial d’aquest escrit, podem constatar el retard dels catalans a l’hora d’establir llaços efectius amb països que puguin sentir simpatia per la causa catalana.

    No solament no hi ha cap estratègia dibuixada sobre quins països són simpatitzants de l’independentisme català,  sinó que es mostra el greu nivell de confusió sobre quina ha de ser la política exterior de Catalunya.

    Actualment, els catalans es mostren enfrontats sobre temes de política internacional, la qual cosa demostra el greu retard intel·lectual de les amples masses ''catalanistes''.

    

     Sobre aquest tema, vegem-ne qualques exemples.

 

    Respecte a les relacions amb França, es dona una divisió de parers. Els partits independentistes més radicals denuncien l’Estat francès com a ocupant de la Catalunya Nord, i, així mateix, fan una denúncia de l’opressió política i cultural que pateix aquest territori. Mentre que altres formacions polítiques – ERC, CIU – eviten denunciar la política sistemàtica anticatalana dels francesos,   tractant d’establir ''bones relacions'' amb el Poder francès.

 

    Respecte a les relacions amb els Estats Units, també es manté la divisió entre independentistes que fan denúncia permanent de l’imperialisme ianqui i els ''catalanistes'' pro-ianquis.

 

     Respecte a les relacions amb el Vaticà i amb l’Església catòlica, les formacions independentistes, majorment, han evitat l’enfrontament ideològic amb l’Església catòlica catalana; majorment, fan com si no sabessin que l’Església catòlica catalana està sotmesa a la política reaccionària  Vaticà.

 

    Respecte a Israel, entre els ''catalanistes'', fins ara, ha predominat la ideologia de simpatia i suport a favor de l’Estat d’Israel. Mentre que, per altra banda, entre l’esquerra catalana ha crescut el corrent que denúncia els crims d’Israel i dels Estats Units contra les nacions àrabs de l’Orient Pròxim.

   

 

   

La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

quetgles | 02 Juliol, 2010 05:53


   La independència de Catalunya. Bé, i quins són els països que li han de fer costat?

 

 

    Unes consideracions per tal de contribuir a la crítica del catalanisme voluntarista, gesticulador, redentorista, que defuig el plantejament de les condicions geopolítiques necessàries per a la independència de Catalunya (Recordo la cèlebre ''Carta de Brest'', manifest conjunt de les nacions (qualcunes) europees sense Estat. Erem un estol de coixos que fèiem un desafiament per a una cursa atlètica).

 

   De bell antuvi (Posem des de 1492), l’oligarquia castellano-andalusa ha intentat eliminar la nació catalana. És a dir, de manera violenta, ha imposat l’espanyolització i la centralització de la Catalunya ibèrica (Principat, País Valencià, Illes Balears).

 

   I de bell antuvi, els catalans (de la Catalunya sencera) van desplegar la resistència contra la integració, desplegament que s’ha mantingut fins al dia d’avui.

 

   Amb la Guerra de Successió, Catalunya (Sencera) va tenir la millor oportunitat històrica per tal d’alliberar-se de l’opressió franco-espanyola.

 

   A l’any 1706, els territoris de la Corona d’Aragó es passaren al bàndol austracista. I Barcelona esdevingué el centre operacional de l’exèrcit austracista.

 

    A l’any 1710, els soldats catalans, integrats dins l’exèrcit imperial austríac, ocuparen Madrid.

 

   Per veure una sinopsi dels procés bèl·lic i de les seves conseqüències polítiques, reprodueixo un text del llibre “La Guerra de Successió'' , de Jordi Terrades.

 


 

L’hivern de 1709 va ser extremadament dur i les tropes de les dues corones tenen  Catalunya encerclada, fent constants incursions que devasten el país.

Tanmateix en el front europeu l’avantatge és per als aliats des de fa anys. En aquest sentit cal recordar les victòries aliades de Ramillies, maig de 1706, Oudenarde, juliol 1708 i Malplaquet, setembre de 1709. I a més cal recordar que Mallorca va ser alliberada al 1706, Nàpols al 1707, Sardenya i Menorca a l’estiu de 1708.

I és en aquest context, amb un Lluís XIV contra les cordes i el poble de França afamat com poques vegades, que es comença a preparar la segona gran ofensiva per ocupar Madrid. Les coses doncs sembla que van bé.

 L’ofensiva de 1710:

Les naus van arribant des de Portugal portant tropes i queviures. Desembarquen 40 batallons, és a dir uns 25.000 soldats d’infanteria, i uns 6.000 de cavalleria disposats, a les ordres de l’austríac Starhemberg i de l’anglès Stanhope, a conquerir la península.

Mentre Felip V i el seu exèrcit són a Lleida i els dos exèrcits s’enfronten finalment a la batalla d’Almenar, al Segrià, el 7 de juliol de 1710. La batalla és una clara victòria aliada en que Felip V és a punt de caure presoner, el camí fins a Saragossa queda obert i 

els aliats  persegueixen als franco-espanyols.

Davant de Saragossa, el dia 20 d’agost, es produeix una nova gran batalla, coneguda amb el nom del Monte Torrero. És una nova victòria total dels aliats que provoquen milers de baixes entre els borbònics i la total desbandada d’aquests. L’entrada a Saragossa de l’arxiduc és triomfal i Aragó recupera els seus furs.

 Va ser aleshores quan van quedar al descobert els greus enfrontaments estratègics entre imperials i anglesos. Mentre els imperials sembla que volien, amb bon criteri estratègic militar sobretot  vist el que després va passar, ocupar Navarra i assegurar la frontera francesa, fet que hagués impossibilitat rebre reforços de França cap a Castella; els anglesos volien perseguir l’exèrcit fugitiu i ocupar Madrid com abans millor.  

Els anglesos imposen el seu criteri i les tropes aliades entren a Madrid per segona vegada el 28 de setembre de 1710. Tanmateix aquesta nova ocupació es torna ràpidament un fracàs estrepitós per el boicot total de la població i la noblesa a la instauració d’un govern austriacista. A partir de mitjans d’octubre la situació es torna insostenible per la tenalla que les forces de les dues corones fan sobre Madrid, els greus problemes d’avituallament i el fracàs de l’ofensiva des de Portugal. A finals de novembre l’arxiduc abandona Madrid cap a Barcelona on arriba el 15 de desembre de 1710.  Les tropes es repleguen des del 4 de desembre, seguides per l’exèrcit de Vendôme en direcció d’Aragó. Durant la retirada es fa evident la profunda descoordinació dels aliats i la desmoralització creixent dels combatents. En aquest marc es produeixen les batalles de Brihuega, el 9 de desembre, on els anglesos d’Stanhope són encerclats i morts o fets presoners en la seva pràctica totalitat; i la de Villaviciosa, el 10 de desembre, on les tropes imperials, amb important presència catalana, comandades per Starhemberg, són vençudes després d’un llarga batalla. En aquesta batalla es perden la meitat dels efectius però l’exèrcit aconsegueix retirar-se en ordre i organitzadament, si bé l’Aragó ha esdevingut indefensable i continuen la retirada cap a Catalunya. 

Cal recordar que aquesta desastrosa campanya del segon semestre de 1710 va deixar Catalunya, incomprensiblement, sense tropes. Aquest fet va provocar que el territori estigués a mercè de les incursions dels borbònics, entre el que cal recordar les 3.000 tropes irlandeses de Mahony. Com a resultat, a banda de la desolació sembrada, els dipòsits de Cervera, Calaf i Igualada van ser destruïts. Però va ser el nord del país el que més va patir, donat que des de França les tropes del duc de Noailles arriben fins a Girona i arrasen el país. Girona és assetjada a mitjans d’aquell fatídic desembre i capitula amb bretxes a la muralla per tot arreu el 23 de gener de 1711.

 

 

 

    Com és sabut, amb la pau d’Utrecht, Anglaterra firmava la pau i deixava els catalans abandonats a la seva sort. Semblantment,   procedí l’Imperi d’Àustria.

    A finals de 1713,  ''En definitiva els catalans estaven estrictament sols enfront de l’enorme exèrcit franco-espanyol del duc de Pópuli, que arriba als 55.000 efectius més la flota de bloqueig.

Aquest bloqueig era permeable i cal recordar que les illes eren encara territori austriacista i per tant arribaven combois des de Mallorca''.

 

 

 

 

  

     Passant a considerar una altra situació històrica decisiva, la de la guerra del 36.

 

      Amb l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, començà la guerra. I, llavors, el govern espanyol i el de la Generalitat es trobaren en una situació geopolítica summament negativa, fins al punt que determinà la derrota militar de la República.

   

    El General Franco va tenir el suport decidit i directe d’Alemanya i d’Itàlia, nacions que intervingueren directament a la guerra. I també del Papa Pius XI (el qual havia donat el seu suport total a la conspiració eclesiàstica  catòlica contra la República).

 

    Les anomenades ''democràcies europees'' estaven espaordides de l’ascens del feixisme a Europa (Un dia els llibres d’història hauran d’explicar com fou possible que una Alemanya arruïnada per la guerra espantés Europa).

 

    A finals de 1936, començada la guerra, el govern espanyol es trobà sense cap suport exterior. Recordem que a ambdós Estats, l’espanyol i el francès s’havia establert un govern de Front Popular de coalició d’esquerres.

    El govern anglès (de dretes) negà el suport a la República espanyola.

   Els germans frontpopulistes francesos foren caïnites.  S’han de veure, emperò, les diferències:  En Caín odiava N’Abel; i certament, no fou el cas que En Léon Blum odiés a Largo Cabellero; però En Blum i els francesos sentien paor de les amenaces de N’Hitler.  En Léon Blum i  l’esquerra francesa van cometre una infàmia històrica. Van signar un hipòcrita  ''pacte de neutralitat'', de manera que tancaren qualsevol tipus d’ajut oficial al govern espanyol.

   Mentre Alemanya i Itàlia es bolcaren en suport d’En Franco, els ''germans'' francesos blindaren la frontera espanyola i, a més a més, retingueren el material de guerra comprat pel govern de Madrid.

 

    A considerar:  a diferència del govern espanyol tan ''revolucionario'' i tan totsol, el govern polonès bé que va aconseguir firmar un pacte de seguretat amb Anglaterra i França.

 

    Finalment, el govern espanyol s’hagué d’aferrar a l’únic país que estava disposat a ajudar-lo econòmica i militarment: la Unió Soviètica.

 

    De manera semblant a la de 1714,  l’exèrcit català tornava a combatre sol contra tropes espanyoles, alemanyes (Legió Condor), italianes i marroquines (voluntaris llogats per En Franco amb diners dels seus protectors; un d’ells fou el líder de la Lliga, En Francesc Cambó).  Això sí, amb el suport terrorífic de N’Stalin.

 

     Actualment, es succeeixen tot de declaracions que clamen  per la independència de Catalunya; però aquest fervor és manifesta al Principat de Catalunya. Les declaracions s’estalvien fer referències a la situació degradada del País Valencià (A València, els agents espanyolistes han fet una important labor destructiva. Veurem ara les fatals conseqüències socials i econòmiques). A les Illes la situació no és tan degradada, però tampoc convida a llançar coets. Respecte a Catalunya Nord, Barcelona continua sense atraure Perpinyà com a pol principal.

     

       Els del Principat clamen per la independència, però els clams no declaren quins han de ser els països que els donin un clar suport. En Joan Puigcercós declarava (La Vanguàrdia, 30.6.2010) que els catalans tindrien el suport de l’Europa democràtica, però, és clar, era una simple suposició molt generalista. Allò que és cert és que França no en vol ni sentir a parlar dels drets de Catalunya.

    S’ha de dir molt clarament: França, des de sempre, és una enemiga total contra els drets nacionals de Catalunya. I més encara:  al igual que Espanya, a tot temps conspira contra la llengua catalana.

   Tampoc s’ha de comptar amb Itàlia. Itàlia no en vol saber res de les reivindicacions catalanes.

   És interessant constatar que les nacions més pròximes o més sensibles a les reivindicacions catalanes són els països de l’àrea germànica, com ho foren al conflicte del segle XVIII.

     Com a detall que pot servir d’orientació:  A les Universitats alemanyes hi ha més càtedres de català – i més estudiosos de la llengua catalana – que a les espanyoles. Es pot recordar que a la fira del llibre de Frankfurt, 2007, la cultura catalana fou la invitada d’honor. A França, al igual que a Espanya, no hi ha càtedres de català, ni publicacions destacables sobre la llengua i la cultura catalanes; si de cas, qualque publicació amb voluntat de crear confusió, com és el cas de les referències que fa En Vargas Llosa sobre ''Tirante el Blanco'', com si fos una obra espanyola.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb