El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La BÝblia, disbarats. Adam i Eva.

quetgles | 27 Juny, 2010 15:55

  

   La Bíblia i l'incest originari.

 

 

 

       Proemi:

 

   Les Esglésies cristianes (i també la jueva) estan en campanya de propaganda permanent tot afirmant que la Bíblia  (o la Torà) és paraula de Déu.

   

      Alhora els seus teòlegs intenten rebatre les teories científiques que posen en evidència la inconsistència de moltes fantasies del llibre. En darrer terme, els teòlegs escampen la superstició i el dogmatisme.

 

     Aquestes Esglésies disposen d'uns poderosíssims mitjans per  difondre els seus missatges.  

 

   Per altra banda, es dóna una aliança entre les oligarquies i les Jerarquies cristianes. Així, per exemple,  als Estats Units a moltes escoles s'imparteix la teoria de la creació del món per Déu (el disseny intel·ligent), i alhora  la teoria de la Física i de l'evolucionisme.

 

    Un altre exemple. A l'Estat espanyol, com és sabut, el govern ha imposat la religió catòlica com a assignatura d'obligat compliment per als centres, si bé és voluntària per als alumnes.

 

    En front d'això, he pensat que és necessari continuar la tasca de la Il·lustració i continuar la guerra ideològica contra la reacció i l'oligarquia.

 

    Els 40.000 teòlegs dedicats a l'estudi de l'Antic Testament saben que el Llibre és una col·lecció de disbarats i un exercici de deconstrucció del llenguatge; però van ben alerta a denunciar els disbarats. La seva funció és la de donar validesa al Llibre en base a la ciència teològica.

 

   Fins aquí el proemi.

 

 

     Tesi:  Atenint-nos al relat del Gènesi, s'ha de concloure que els primers pobladors del planeta (N'Adam i N'Eva i els seus descendents hagueren de recórrer a l'incest per tenir descendència.

 

 

    Vegem la cosa:  Segons el Gènesi, Adan i Eva tingueren dos fills barons, En Caïm i N'Abel.  N'Abel fou assassinat per En Caïm.

 

   A Gènesi, 5, 3, es pot llegir: Quan Adam tenia cent trenta anys va tenir un fill semblant a ell i li va posar el nom de Set. Després del naixement de Set, Adam encara va viure vuit-cents anys i tingué fills i filles. Adam morí a l'edat de nou-cents trenta anys.

 

     Que resti clar: Per a la continuïtat de l'espècie, aquells humans havien de mantenir relacions sexuals de germans amb germanes, sobretot.

 

     També on diu que   En  Caïm es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. En Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d'Hanoc, el seu fill (Gènesi, 4, 17). Vaja! No diu que la seva dona fos germana seva.

 

 

   He de suposar que, fa uns tres mil anys,  les jerarquies jueves estaven molt ocupades en seleccionar, entre milers d'historietes de molts d'autors que es deien inspirats per Déu, aquelles que havien de conformar la Torà (o sigui, el Pentateuc de l'Antic Testament).  I una vegada confeccionat el Pentateuc, ja no pogueren introduir correccions. Segons la tradició jueva i la cristiana, l'autor fou En Moisès.

 

   Al meu parer, la quasi totalitat d'històries de la Bíblia són construccions impossibles, en el sentit que fan un ús indegut del llenguatge. Així, a la cita esmentada, es diu que En Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d'Hanoc, el seu fill (Gènesi, 4, 17). Tal afirmació és malmetre l'ús del llenguatge; En Caïm podia fundar una família, però no té sentit dir que va fundar una ciutat; a uns territoris despoblats no poden sorgir ciutats (segons el relat del Gènesi, Adam i Eva i els seus descendents eren els únics habitants del planeta).

 

    Vegem la cosa. Aquells homenets que escrivien historietes sagrades anaven per lliure, elaboraven relats tot desconeixent el que havien escrit altres narradors de temes sagrats. Així, s'entén que d'un relat inicial es desprèn que Jahvè-Déu va crear una primera humanitat que va poder subsistir gràcies a les imprescindibles pràctiques incestuoses entre familiars pròxims. Mentre que a un altre relat (Levític 18, 6-20), En Jahvè fa una condemna expressa i detallada de la pràctica incestuosa.

  

El Papa es venja de Saramago post mortem

quetgles | 21 Juny, 2010 07:05


    En Benet XVI es venja d’En Saramago post mortem

 

 

 

    En Joseph Ratzinger tingué el càrrec de Gran Inquisidor (''Prefecte per a la Congregació de la Doctrina de la Fe'') des de 1981 al 2005. Disposava de quaranta mil esbirros que l’informaven de tot allò que podia afectar el dogma i la moral de l’Església catòlica.

   Per suposat, En Ratzinger rebia un riu d’informes sobre el més variats temes. Tenia informació constant de les activitats pederastes dels mossens catòlics, i, en tot moment, procurava que no es fessin públics els escàndols.

    En Ratzinger ''inquiria'' sobre la vida d’aquells que es mostraven crítics amb l’Església catòlica o amb el dogma catòlic.

    Quan va esclatar l’escàndol tremend d’En Marcial Maciel (el fundador de la Legió de Crist), En Ratzinger, ja com a Benet XVI, va ''sentir compassió'' per aquell mossèn vell i malalt  i que estava penedit dels seus pecats; En Ratzinger es limità a apartar a En Maciel del ''sacerdoci públic'' i li va indicar que portés una vida ''d’oració i penitència''.  Pel contrari, els processats per delictes de pederàstia als jutjats ordinaris són condemnats a penes de presó.

    El Gran Inquisidor i la Cúria romana estava al corrent de les feredats d’En Maciel, i callaven. En Maciel era un gran pecador, però era un dels seus.

    Respecte d’En José Saramago, pel contrari, En Ratzinger Benet XVI no ha expressat condol per la mort de l’escriptor portuguès, sinó que ha expressat ressentiment contra En Saramago, a qui ha considerat com a enemic de l’Església.

    En Ratzinger s’ha volgut venjar d’En Saramago post mortem – jo crec -. En Ratzinger ha manat a l’esbirro  Claudio Toscani la confecció d’un obituari a ''L’Osservatore romano'' condemnant sarcàsticament a José Saramago, com si se’n alegrés de la seva mort. Continua viva la tradició catòlica: en tot temps l’Església catòlica procura la destrucció física dels seus enemics, però, a més a més, els injuria. Com escrivia En Voltaire al signar les seves cartes, ''écrassez l’Infame''.

 

 

   

La BÝblia, disbarats. El pas de la Mar Roja.

quetgles | 19 Juny, 2010 17:19


           La Bíblia, disbarats, inversemblances, falsedats. El pas de la Mar Roja.

     A manera de proemi, podeu baixar  Els quaranta mil teòlegs eren uns falsaris.

         Amb la desena plaga, l’Àngel exterminador assassinà tots els nadons dels egipcis (Els dels jueus no patiren cap mal). El faraó, anímicament destrossat, consentí, a la fi, que els jueus poguessin sortir d’Egipte a la cerca de la terra promesa.

    Llavors, tota una immensa generació (sis-centes mil ànimes, segons el relat de l’Èxode) inicià la llarga marxa envers ''la terra promesa''. Segons el text: ''Eren uns sis-cents mil homes, sense comptar les criatures.  També se'n va anar amb ells una munió de gent, enduent-se grans ramats d'ovelles i de vaques'' (12, 37-38).

   Segons la Bíblia, Déu és omnipotent; i, per tant, Déu hagués pogut transportar els jueus d’Egipte a Palestina en un obrir i tancar ulls. Ningú es pot queixar, doncs, si Déu, al seu moment, va decidir que els jueus que fugien d’Egipte havien de patir extraordinàriament durant més de quaranta anys. És allò de ''els designis de Déu són inescrutables''.

   A l’hora d’iniciar l’èxode, el faraó diu a Moisès i a Aaron: ''...preneu també els vostres ramats d’ovelles i de vaques, tal com volíeu '' (Èxode, 12, 32).

     L’autor del relat no explica la inversemblança:  si els hebreus estaven esclavitzats, llavors no podien ésser propietaris de vaques. En efecte, on s’ha vist mai un esclau propietari d’un ramat de vaques?  Els propietaris dels ramats de vaques eren els de la classe alta; aquests propietaris tenien ramats de vaques i tenien esclaus que tenien cura dels animals.

    I, més greu encara: de quina manera es pot agombolar la marxa de milers de ramats d’ovelles i de milers de vaques a través del desert sense disposar d’herba ni d’aigua? Sense aigua i sense aliment, aquells animals haguessin quedats clavats i no haguessin fet ni una passa més.

    El text també diu que ''La gent portava sobre les seves espatlles la massa que encara no tenia llevat i les seves pasteres embolicades amb el seus mantells. Els fills d’Israel van fer també  segons el mandat d’En Moisès, i van demanar als egipcis objectes de plata, objectes d’or i vestits...Així van desposseir els egipcis'' (12, 34).

   O sigui, aquella gent que havia de fugir i que no tenia temps de coure pa, de manera inversemblant, es dedicaven a demanar or i plata i vestits als egipcis. Al metòdic sac de Roma, els vàndals van tardar 15 dies per dur-lo a terme; no és possible fer una reconstrucció imaginària  del suposat saqueig dels hebreus. Ja me tens aquells 600.000 que havien de preparar per fugir, amb els seus ramats d’ovelles i de vaques, saquejant a sis milions d’egipcis.

    Per altra banda, el narrador no diu res dels carros ni de les cavalleries (cavalls? rucs? bous?). Diu que ''La gent portava sobre les seves espatlles la massa que encara no tenia llevat i les seves pasteres embolicades amb el seus mantells'' (''pastera'', segons la GEC, ''Caixa rectangular amb tapa, on el flequer fa la barreja de farina, aigua, sal i llevat, per fer després el pastament a mà); s’ha de deduir, doncs, que la gent anava a peu i que portava les seves coses a l’esquena.  Ni la policia ni el jutge aconsegueixen reconstruir la situació. Segons es descriu a l’Èxode, sembla impossible la proesa d’aquells fugitius. És inversemblant: 1) que portessin a sobre tanta càrrega a sobre (la massa de pasta i les pasteres, farina, altres aliments, objectes diversos, estris diversos, aigua, or,  plata i vestits) 2) que portessin armes a sobre  (Diu que anaven armats, sense especificar) 3) que portessin ramats d’ovelles i de vaques 4) que portessin amb ells criatures, gent gran, malalts i baldats i tolits   5) que caminessin de dia i de nit.

  L’autor del relat fa intervenir Jahvè contínuament com a estrateg de l’èxode. I l’estratègia no pot ésser més desencertada. Així, restà escrit: ''Quan el faraó va deixar anar el poble, Déu no el va guiar pel camí del país dels filisteus, encara que és el més curt, perquè es deia: ''Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se enrere i tornar-se’n a Egipte''. Per això Déu els va desviar cap al   camí del desert i de la Mar Roja. Els israelites  van sortir del país d’Egipte formats en ordre de batalla.'' (13, 17-18).

    Afirma que els hebreus anaven armats, la qual cosa és inversemblant. No es pot reconstruir la situació descrita; els teòlegs no sabrien dir de quina possible manera els hebreus haguessin pogut aconseguir les armes.

    El paràgraf conté un cúmul d’afirmacions cada una de les quals sembla inversemblant i contradiu el sentit comú de manera violenta.  Vegem-ho.

   El narrador del text descriu tot de fets miraculosos.  Fa com si tingués informació privilegiada dels fets que descriu. Però a més a més s’ha d’entendre que tenia accés als pensaments de Jahvè. Usa l’expressió ''Déu...es deia...''.  Segons això, s’hauria de suposar que En Jahvè vol inspirar al narrador de manera que Déu mateix es mostri amb un rostre humà, com si tingués dubtes, preocupacions i emocions. Segons el text, Déu no es refia de l’ardor combatiu dels seus protegits.

      Centrant-nos al punt central:  En Jahvè proposa una ruta impossible.

    El camí d’anada  a Palestina natural i tradicional és el que va paral·lel a la costa mediterrània. La distància a recórrer és d’uns 400 km.; amb un mul, es tardaria 10 o 12 dies, pel cap baix, en recórrer-la (El transport amb bous no supera la velocitat de dos km. per hora).

     

  La nova ruta proposada per Jahvè és un camí sense sortida, un camí (Més bé era una sendera) que porta a la Mar Roja. 

    L’autor – o sigui, el text bíblic - no diu res sobre l’opinió dels hebreus sobre l’anada a la Mar Roja. Per una banda, el text informa de les nombroses queixes del fugitius que fan a Moisès.

    Tot i suposant la omnipotència de Jahvè, és  molt inversemblant que els fugitius acceptessin com si res anar a una via morta, anar a la Mar Roja. Hem de suposar que els fugitius no haguessin acceptat el full de ruta, que haguessin exigit una explicació a Moisès, que li haguessin dit que aquell camí no duia enlloc. Bé, per suposat, en aquella situació difícil,  un hom es pot imaginar a Moisès fent saber als ancians una cosa així com:  ''anem cap a la Mar Roja perquè En Jahvè ha planejat un dels més grans miracles de la història:  ens salvarà perquè farà un camí eixut a través de la Mar Roja i tot seguit ofegarà les tropes del faraó''.

     El narrador descriu els grans miracles de Jahvè, però, alhora, deixa al aire la inconsistència dels raonaments de Jahvè i de la seva estratègia sobre la fugida dels hebreus.  Vegem la inconsistència de l’argument de Déu. Déu va decidir que anessin a la Mar Roja  a fi i efecte d’assegurar-se (Déu) de que els hebreus no volguessin retornar a Egipte per por de la guerra. O sigui, la idea de Déu era que, una vegada que els fugitius haguessin travessat la Mar Roja, ja no els seria possible tornar enrere.

    Segons l’autor del relat, el raonament de Déu fa així: ''Si es veia en perill de guerra, el poble podria fer-se enrere i tornar-se’n a Egipte''. Per això Déu els va desviar cap al   camí del desert i de la Mar Roja''.

   Els hebreus no podien tornar a travessar el mar, certament, però no tenien massa dificultats per a retornar a Egipte si així ho decidien. ''Desviar cap al camí del desert'' és una proposició que no té sentit; allà a Egipte, el desert és present per tot arreu tan bon punt un hom surt de la vall del Nil. Per tant, s’ha de concloure que el narrador tenia poca cura respecte a les dades topogràfiques (Bé, i respecte a les altres dades).

    Els israelites podien tornar a Egipte seguint la costa del golf i pujant fins a l’actual Suez.

    El camí proposat per Jahvè cap a la Mar Roja és fatal;  és un territori accidentat i muntanyós. S’ha de considerar que si no hagués sigut per la intervenció contínua de Jahvè, deixant sense efecte les lleis de la naturalesa, aquella massa humana de més d’un milió de persones, juntament amb una altra massa de milions d’ovelles i de vaques, aquella massa humana hagués perit abans d’arribar a la costa. Haguessin mort de set.

       En narrador tampoc va ser curós a l’hora de precisar un fenomen miraculós de tal magnitud; molt breument, es limita a dir: ''Moisès va estendre la mà cap al mar, i el Senyor, amb un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit, va fer retirar el mar i el deixà eixut ''.  Sembla com si l’escriptor fes un afegit realista que expliqués allò descomunal; com si donant notícia del fortíssim vent llavors el rar fenomen fos més creïble. Bastava fer valer la pura voluntat de Déu per fer el relat del miracle. Afegir que En Jahvè va provocar un vent d’una força extrema tal que partia el mar, no fa sinó afirmar una inversemblança. Segons els meteoròlegs, és impossible que un huracà aixequi muralles d’aigua immòbils, clavades al mateix lloc. Per altra banda, si s’hagués fet un huracà com el descrit, llavors el vent s’hagués emportat pels aires els hebreus i els seus ramats, així com tot l’exèrcit egipci.

   Fer un camí en mig de la mar era realment un miracle notable. Diu el narrador que En Jahvè n’estava molt ufanós. Certament, ha de ser impressionant fer camí en mig de dues enormes muralles de mar de més de cent metres d’alçada, posem; però la grandiositat dels murs d’aigua no lleva el fet que recórrer a peu aquell fons marí hagués estat particularment dificultós per a la multitud i pel bestiar. Recórrer els trenta o quaranta quilòmetres de fons marí, avançant a una velocitat d’un quilòmetre per hora, hagués significat una travessia d’una durada de trenta o quaranta hores, sense fer aturades. O sigui, que no bastava la durada d'una nit; suposar-ho, com fa el narrador, és un error de càlcul. 

I, per tancar l’escrit, vegem una altra inversemblança bastant escandalosa:  És molt inversemblant que el faraó i la seva plana major veient el caramull de miracles que feia En Jahvè en ajut dels hebreus s’entestessin en perseguir-los. Que n’eren conscients de la intervenció d’En Jahvè ho constata el text; els egipcis veient aquells estranys fenòmens en contra seu, exclamaren:  ''Fugim dels israelites! El Senyor lluita a favor seu contra Egipte!'' (14, 24).

    I l’extrem  de ''cosa impossible'':  Quin serà l’exèrcit que vulgui avançar en mig de dues muralles de l’aigua de la mar, cosa mai vista?. 

  

Els quaranta mil te˛legs eren uns falsaris.

quetgles | 18 Juny, 2010 05:33


         

                           Els quaranta mil teòlegs eren uns falsaris   

 

   Aquest breu escrit serveix de proemi a una sèrie d’articles que fan anàlisi de les inversemblances dels relats de la Bíblia. 

   Considero que és un treball que pot contribuir a la derrota intel·lectual dels exèrcits cristians. Considero que els catalans ( i els espanyols) continuem sotmesos al domini ideològic de Roma. Penseu que aquesta opressió ideològica no és un pur exercici intel·lectual dels teòlegs catòlics. Considereu que En Pius XI va iniciar la trama per a destruir la República espanyola. S’ha de considerar  nefast el fet que una part de la classe treballadora catalana segueixi els designis de la jerarquia catòlica. Considereu que la força de les organitzacions socials i polítiques de la dreta descansa sobre el reaccionarisme de les amples masses catòliques.

  

     Els teòlegs apel·len a la omnipotència de Déu i a la seva inescrutabilitat per a justificar les inversemblances dels relats bíblics.

   Però que Déu sigui omnipotent no fa que els redactors dels relats de la Bíblia deixin d’errar, d’entrar en contradiccions o de mentir.

   Els cristians i els jueus creuen que la Bíblia fou inspirada per Déu i que, en conseqüència, no pot contenir errors, contradiccions o mentides. Però, és clar, la fe dels cristians i dels jueus no és cap garantia que asseguri que realment els escriptors dels relats bíblics foren inspirats per Déu.

    O sigui, no sabem si la Bíblia fou inspirada per Déu; tampoc sabem si qualcuns dels relats no foren inspirats per Déu.

   Però és que tampoc tenim cap referència segura per saber quines són les intencions d’En Jahvè.

   Per no saber, tampoc sabem si n’hi ha cap de Déu. Al meu parer, tot sembla indicar que no n’hi ha, de déus. Sembla que és impossible l’existència d’una cosa anomenada Déu. Que Déu no pugui ésser conegut és la millor prova de que Déu no existeix. Per altra banda, els suposats miracles divins no són verificables per la ciència; fins ara, les anàlisis que s’han pogut realitzar de qualque suposat miracle han donat negatiu, com fou el resultat de l’aplicació de la prova del carboni 14  al denominat ''Sant Sudari'' de la catedral de Torí. O sigui, de les desenes de milers de suposats miracles del Déu dels catòlics ni tan sols un de sol pot ésser verificat com a tal (Respecte a això, En Hume va fer l’argumentació clàssica). 

 

    Al segle XVI, hi havia 40.000 teòlegs catòlics (científics suprems que es dedicaven a l’estudi de Déu). Però En Martí Luter va declarar que eren una tropa de falsaris, i que el savi suprem, el Papa de Roma, era l’Anticrist. En Luter ho argumentava oferint clars raonaments. El frare agustí proclamà que l’única autoritat en matèria de dogma cristià eren les Sagrades Escriptures.

 

    Però allò que se’n treu d’un estudi analític de la Bíblia és que la major part de relats són històries inversemblants;   i, a més a més els autors dels llibres bíblics fan un mal ús del llenguatge, de manera contínua.

    No sabem si aquells homes que escrivien els relats bíblics eren inspirats per Déu, però pel contingut dels relats hem de suposar que eren ignorants i tendenciosos, i que, sovint, deixaven anar disbarats.

    La Bíblia és una col·lecció de relats de diversos autors, però no es fa referència als qui decidiren quins llibres formaven part de la col·lecció i quins llibres en quedaven exclosos. El debat sobre l’exclusió de textos evangèlics ho va posar de manifest:  dels centenars d’escrits evangèlics dels primers segles, uns homes, al segle IV, decidiren que només en valdrien quatre, d'evangelis (quatre era el nombre garantit pel saber pitagòric i pel neoplatonisme hegemònic).

   

   

 

Sionistes catalans. En Pere Bonnin ha perdut l'oremus.

quetgles | 12 Juny, 2010 18:13


   Sionistes catalans. En Pere Bonnin ha perdut l’oremus.

 

 

     En Pere Bonnin és un columnista del diari Ultima Hora; a l’edició de 10.6.2010, va publicar un article on defensa la tesi segons la qual els qui critiquen els crims d’Israel ho fan per causa de fanatisme, enduts per sentiments antisemites; es proposen, diu,   ''deslegitimar Israel'' amb la intenció d’exterminar la nació jueva.

   En Pere Bonnin es considera xuetó, és a dir, descendent dels jueus conversos; i al seus escrits es mostra fervent sionista.

    A Catalunya (Sencera), no son escassos  els periodistes que simpatitzen amb Israel i li donen suport; en especial, en sectors nacionalistes pròxims a CIU.

    Als darrers anys, els proisraelians han hagut d’intensificar el seu suport a la causa israeliana degut a les protestes generalitzades contra la política d’Israel com a potència ocupant de Palestina.

    Els periodistes proisraelians catalans, majorment,  s’han mostrat decididament sionistes, en el sentit que justifiquen l’opressió del poble palestí i la violència del govern d’Israel contra els palestins i contra el seus veïns (Per citar qualques noms: Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, mossèn Ballarin, Miquel Segura...).

     En Pere Bonnin (i els sionistes catalans) ha perdut l’oremus en el sentit que trastoca  la realitat històrica de manera que els criminals – el govern d’Israel, els sionistes, els colons – són presentats com si fossin les víctimes, i les autèntiques víctimes, els palestins, són descrits com a falses víctimes, utilitzades com a excusa per tal de fomentar l’odi contra Israel (Haguéssiu sentit aquell mossèn, En Ballarin, a la seva tornada d’un viatge a Gaza, declarava que allò que més l’alarmava era la capacitat de reproducció d’aquelles dones de Gaza).

 

    Vegem de quina manera  En Pere Bonnin ha perdut el senderi. Usa el terme ''antisemitisme'' com a equivalent a judeofòbia, però no repara que els àrabs són semites també. 

    Parla ''d’una judeofòbia latent fomentada pel cristianisme durant dos mil anys''. Aclariment:  més que ''judeofòbia latent'' hagués sigut més escaient parlar dels innumerables crims de l’Església catòlica contra les comunitats jueves, i, en especial, de l’expulsió dels jueus (genocidi) decretat pel Reis Catòlics; En Bonnin hagués pogut fer referència als darrers ''Autos de Fe'' de la Inquisició practicat a Mallorca a 1679 contra uns conversos acusats de criptojudaisme, ''Autos de Fe'' colossals, públics, amb condemnes a mort a la foguera (El major espectacle que veieren el segles).

   Però En Bonnin diu coses que no treuen cap enlloc; així, explicant l’ascensió del nazisme, diu que ''el fanatisme d’uns pocs contagia la multitud i genera el desastre''; o sigui, la història del món explicada en una sola línia.

   També fa una ''explicació magistral'' dels motius que determinaren l’holocaust, i diu: ''...amb eufemismes que incloïen termes com treball, llibertat, pau, (els nazis) els convenceren (als jueus) de que no oposessin resistència''. La frase és un enigma; no sé si es vol referir al rètol dels camps d’extermini amb la cèlebre inscripció ''El treball us farà lliures''.

   Amb unes breus frases, En Bonnin fa saber que ''ara l’antisemitisme, disfressat d’antisionisme i enarborant la banderia islamista, aplica un full de ruta semblant: deslegitimar Israel per a llavors exterminar-lo''. Vaja! Frases tremendes a roll seguit, però summament falses.

Ha sigut l’esquadra de guerra d’Israel la que ha interceptat la flota humanitària en aigües internacionals. Han sigut els soldats israelians els qui han causat els morts i els ferits entre els voluntaris de l’expedició humanitària. És Israel el que manté el setge de Gaza des de fa tres anys. És Israel el que extermina la població de Gaza, i el que ha convertit Gaza en un camp de concentració semblant al gueto de Varsòvia de l’any 1944.  Israel disposa de l’exèrcit més potent de l’Orient mitjà. És el govern d’Israel el que amenaça militarment als seus veïns. Israel i els Estats Units tenen atemorits els països àrabs, excepció feta de l’Iran.

    En Bonnin arriba a l’extrem d’acusar als mitjans i a l’opinió pública mundial de ''col·laboradors'' de la calúmnia contra Israel.

   En Pere Bonnin, definitivament, ha perdut l’oremus, jo crec.

  

 

Haurem de produir el que consumim (Segona part). Economia a l'abast.

quetgles | 12 Juny, 2010 05:26


 
         Haurem de produir el que consumim  (Segona part).  Economia a l’abast.

 

 

    Dèiem que la crisi sistèmica farà que Mallorca es vegi obligada a recuperar les indústries tradicionals.

   Per suposat, l’enunciat és igualment vàlid per a la resta de regions catalanes.

    I més encara:  al moment actual,  arreu del món, molts de grups humans es veuen empesos a recuperar pràctiques econòmiques que havien entrar en decadència i, alhora, iniciar nous projectes econòmics que els alliberin de la marginació a que el sotmet el sistema capitalista actual.

 

     Aclariment respecte a la tesi:  No és el cas que jo propugni una mena de retorn rousseaunià a la Mallorca agrària del segle passat.  El que jo pens és que, en una situació de col·lapse capitalista, Mallorca (i les altres àrees de la nació) es veurà obligada a desplegar l’autosuficiència econòmica.

 

     A considerar:   Per suposat que no es tracta de tornar al mul i al carro.  

    Moltes petites empreses industrials tradicionals han resistit fins avui l’escomesa de les grans empreses multinacionals; i això demostra que l’autarquia econòmica en termes de modernitat és possible.

    

    Tesi: Si moltes petites empreses industrials mallorquines han subsistit fins avui, tot i no disposant d’instruments polítics de suport, això significa que la producció d’aquestes indústries pot créixer fins al punt d’eliminar la competència estrangera (per exemple, per mitjà d’aranzels creixents).

 

    Vegem qualques exemples referits al tema.

 

    La indústria del calçat destaca entre les que han resistit la competència de les empreses foranes. Hem de suposar que aquesta indústria recuperaria la quasi totalitat de la quota del mercat mallorquí, però que, alhora, també  perdria els mercats forans.

 

      Les grans multinacionals de les begudes no alcohòliques (la companyia Coca Cola com a paradigma), a un moment determinat (posem cap als anys 1970), decidiren assaltar el mercat de begudes de Mallorca. Els centenars de petites empreses mallorquines de begudes entraren en crisi profunda. 

   Seixanta anys enrera, els productes locals eren presents per tot:  les gasoses, la ''pinya'' mallorquina, les taronjades, les llimonades; i el ''sifó'' era omnipresent a les llars i als llocs públics.

    Unes poques empreses de begudes  han sobreviscut fins avui, però mantenen la seva activitat en unes condicions adverses.

 

   La tesi fa:  En determinades circumstancies excepcionals, la societat mallorquina seria capaç de recuperar d’immediat l’autarquia en matèria de begudes no alcohòliques.

 

      S’ha de suposar que la dotzena de multinacionals del sector desapareixerien del panorama mallorquí (Podem imaginar la situació: una ''pinya'' valdria 50 pessetes mentre que una coca cola en valdria 500, de pessetes, posem per cas).

 

    El vi mallorquí, un cas extraordinari.

 

   Als anys 1950, el consum de vi estava molt generalitzat. D’antuvi, Mallorca era terra de vinyes i els pagesos elaboraven vi i misteles. Als 50 hi havia tot de grans cellers i d’empreses vinícoles que abastaven el mercat del vi; a més a més, tot de petits cellers dels pagesos també feien l’oferta del seu vi. Molts de pagesos elaboraven vi per l’autoconsum, i, amb freqüència, posaven el ''ram de pi'' per a indicar que havien obert el seu celler al públic.

   Convé saber que el comerç i transport del vi es feia per mitjà de botes; que el vi es venia l’engròs; que a les botigues de queviures molt rarament es podia veure una ampolla de vi d’una marca comercial; la gent feia la compra de vi portant sempre ampolla pròpia o barral propi (Majorment, ampolla, a les botigues, i barral, als cellers).

    

    Per suposat, el desplegament capitalista també va incidir molt negativament per als productors de vi; pagesos, cooperatives i empreses locals veren amenaçada la seva producció de vi. La producció de vi també esdevenia pell de sapa; el vi mallorquí perdia quota de mercat de manera constant; i els vins espanyols es feien omnipresents al mercat i als restaurants.

 

       A diferència dels altres subsectors mallorquins de transformats agraris, la indústria del vi va experimentar una notable revifalla a partir dels anys 1980. Molts de nous cellers mallorquins recuperaren mercat tot i aplicant les tècniques capitalistes de mercat.

   Actualment, dues dotzenes de vins mallorquins tenen presència al mercat i als restaurants; però, per suposat, la seva quota de mercat és esquifida, i el seu creixement és lent (Perquè el lector es faci una idea més precisa: a molts de supermercats i restaurants no  hi ha presència de vins de la terra).  A més a més, els vins mallorquins són cars, majorment.  Però s’ha de considerar que un litre de vi de Ca’n Xenoi (Porreres) a l’engròs es venia per un preu inferior a un euro, i, ara, en canvi, els continuadors de l’empresa, fan un vi de marca selecte,  ''Mesquida'', que  es ven a un preu que oscil·la entre els 7  i els 19 euros l’ampolla de 75 cl. 

 

    En el cas que s’acomplís el col·lapse financer anunciat, les empreses mallorquines del vi es veurien impel·lides a multiplicar i abaratir la seva producció. 

   Per altra banda, s’hauria d’atendre d’immediat les necessitats de matèria prima de les empreses vinateres; d’immediat s’haurien de multiplicar també els conreus de noves vinyes que produïssin raïm que abastés la indústria. 

 

     Allò a destacar:  Amb la crisi sistèmica afectant a Mallorca,  s’hauria d’accelerar la reconversió dels treballadors del turisme (i els de la construcció). I referits a la vinya i al vi, s’ha de considerar, jo crec, que els dos sectors farien una forta demanda de mà d’obra. O sigui, farien falta treballadors per a la indústria del vi i per al cultiu de les noves vinyes.

 

     Insistint amb la tesi cabdal, i posant Mallorca com a referent:  Si s’esdevé el col·lapse del sistema, llavors Mallorca en serà molt sensible degut a la seva extrema terciarització aberrant.  Per una banda, es donarà una crisi brutal del sector turístic (una baixada del 40 % d’estades turístiques, posem) amb la qual cosa l’atur abastarà unes cotes mai vistes (el 30 % o el 40 % dels treballadors, per exemple); però, per l’altra banda, la població treballadora sobrant no podrà trobar ofertes  de treball al continent; o sigui,  la crisi sistèmica afectarà tots els països (o quasi) de manera que els treballadors sense feina a Mallorca difícilment  trobaran opcions de feina a fora de Mallorca.

 

 

     Un altre exemple que demostra les possibilitats d’una ràpida recuperació del sectors industrials tradicionals és el de les empreses mallorquines de torrefacció de cafè. Tot i la tremenda competència de les grans empreses foranes, devers una desena de torrefactores mallorquines mantenen la seva presència el mercat.

 

 

     A la fase actual, el capitalisme arriba a l’esgotament del seu sistema, jo deia.  Les grans multinacionals regiren tots els racons del planeta amb l’objectiu d’aconseguir unes taxes d’interès ''acceptables'' per als seus accionistes.

Les multinacionals (Pepsi, per exemple) per tal d’ampliar la seva quota de mercat arriben a l’extrem d’entrar en competència amb la ''indústria'' familiar: és allò de d’oferir suc de taronja embotellat com a alternativa al suc de taronja de les taronges espremudes a casa.

 

    A la fase actual, el sistema capitalista es fa de cada vegada més aberrant, fins al punt que, de seguir la seva lògica, la major part de la població mundial estaria ocupada o subocupada dins un immens sector terciari.

    El sector industrial de cada vegada és mes eficient; el desplegament tecnològic provoca una constant disminució de treballadors de la indústria. I la producció agrària a grans àrees explotades per empreses capitalistes ha esdevingut una mena d’indústria agrària.

 

     Sembla que no poden superar la contradicció. Sembla que els Estats Units és la l’Estat més endeutat del món. Aquest Estat és la primera potència econòmica, però té 40 milions de pobres (per cert, les cambreres de les hamburgueseries cobren uns cinc dòlars a l’hora). Sembla que no aconsegueix sortir de la recessió. Sembla que l’amenaça de crisi sistèmica és real.

 

     Haurem de concloure, doncs, que els catalans (els insulars i els continentals) es veuran obligats a recuperar  les indústries tradicionals, i a intensificar la producció del sector primari.  I també es veuran obligats a socialitzar les empreses foranes; semblantment, s’hauran d’expropiar les terres en mans dels estrangers (Seguint el model d'Estònia).

  

Haurem de produir el que consumim. Economia a l'abast.

quetgles | 09 Juny, 2010 06:30


      Haurem de produir el que consumim. Economia a l’abast.

 

 

   Proemi.

 

       Els treballadors a sou i les classes populars en conjunt disposen d’una informació econòmica immediata i contínua en tot allò relacionat al seu ambient social d’una manera espontània. En tot moment, els individus de les classes populars fan les seves valoracions al respecte i prenen les seves decisions. Vull dir – i aquesta és la tesi – que les classes treballadores en tot temps intervenen dins els  processos econòmics i, d’una o altra manera, en determinen el procés. O sigui, en són agents actius.

 

       A la fase actual del capitalisme global  (amb independència de la gran recessió mundial), el sistema de mercat fa que hi hagi una creixent sobra de treballadors. L’altíssim nivell de producció a tots el sectors de producció fa que creixi la porció de població no ocupada o subocupada.

    Als darrers trenta anys, les grans elits socials i econòmiques (l’u per cent de la població)  es queden amb el 30 % de la renta social i, per tant, objectivament, es dóna una disminució generalitzada de la renda corresponent a les classes treballadores.

     És possible que les mentalitats neoliberals consideressin viable un món capitalisme amb aquest desigual repartiment de la renda; però la realitat econòmica actual demostra la impossibilitat del somni neoliberal.  L’economia de mercat ha arribat a la seva fi.

 

 

 

 

    A la fase actual, el sistema de capitalisme global és incapaç d’ocupar a la població treballadora.

    Cada un dels components de la gran elit, com un foll, consumeix l’equivalent al consum de 10.000 obrers, posem; però, tot i així, la producció del sistema sempre és superior a la demanda.

 

     Tesi: El sistema capitalista global no sap que n’ha de fer amb la població no ocupada.

 

       Fins ara, el sistema capitalista havia multiplicat de manera contínua el sector terciari dedicat a l’oci i a l’entreteniment.  O sigui,  el resultat ha sigut que la major part de població ocupada és situada al sector terciari, i, en especial, als subsectors de l’oci i l’entreteniment.

   Però, així i tot, continua creixent de manera alarmant l’índex de població no ocupada.

 

      Hi ha territoris – i nacions senceres – on es dona com irremeiable l’atur crònic.

 

 

    Amb relació amb Catalunya (Sencera), es pot constatar que s’ha donat el desmantallament sistemàtic del seu sector industrial.  És com si el mercat mundial hagués decidit que a Catalunya li corresponia la funció de satisfer les demandes de l’oci europeu ( o mundial, fins i tot).

 

    Tesi:  Les elits capitalistes han entrat a una etapa de follia:  No trobem la manera d’assegurar les inversions del seu estimat capital. La qual cosa provoca l’aparició d’especulacions financeres de cada vegada més aberrants.

 

     O sigui, els grans aventurers del capitalisme global, com a possessos, han sembrat el món de grans empreses d’oci.

    O sigui, el gran capital financer d’Europa, Nord-Amèrica i d’Orient Pròxim, majorment, s’ha invertit en colossals i aventurades empreses d’oci.

 

      El capitalisme global ha sembrat el món de Las Vegas, de Disneylands, de Hiltons, d’estacions d’esquí, d’esports d’aventura, de clubs nàutics de luxe, de safaris fabulosos, de Burj el Arab...

 

     No és que els capitalistes ara siguin més atrevits; la veritat és que no saben on invertir les seves muntanyes de capital.

   Capitalistes d’Europa i d’Amèrica van invertir muntanyes de diners amb els projectes de ''Les mil i una nits'' del xeic de Dubai, Muhammad bin Rashid Al Maktum.

 

      Vegeu ací un resum que ofereix la Viquipèdia:

 

   Dubai vol més trencar tots els rècords. Hi ha el edifici més gran del món inaugurat el 4 de gener de 2010, l'hotel més gran del món, el centre comercial més gran del món, el parc de diversions més gran del món, el primer hotel sota l'aigua ( Hydropolis ) i el edifici residencial més gran del món, entre altres.

Els expatriats de diferents nacionalitats també han injectat capital en els últims anys a Dubai, contribuint enormement a la prosperitat de la ciutat. Només els immigrants d'origen iranià han invertit uns 200 mil milions de dòlars a Dubai.

Dubai ha adquirit així mateix importants propietats a països estrangers, en concret immobles "premium" al centre urbà de ciutats com Nova York i Londres.

La bombolla immobiliària de 2008 

Després de creixements inimaginables, tant en el nombre d'habitatges construïts com en el preu / m², el 2008 i contagiada per la crisi subprime i per les caigudes en els preus immobiliaris en tot el planeta, en el primer semestre del 2009, Dubai sembla començar a entrar en problemes realment greus. A l'estiu 2009, Dubai ja té tots els símptomes de ser la mare de totes les bombolles de la història contemporània. Es poden veure urbanitzacions i cases abandonades oa mig construir, i els preus immobiliaris cauen un 40% en només 6 mesos [2] .

El novembre de 2009, Dubai World una de les empreses semi-públiques anunciar que no podia fer front a uns venciments de deute que havia de tornar o amortitzar al desembre, provocant nervis en els mercats financers internacionals. Dubai World és la propietària de 77% de DP World, una de les empreses portuàries del món, així com de molts actius immobiliaris principalment a Nova York i Londres. Els grans creditors de Dubai World així com d'altres empreses de la regió són els bancs britànics.

 

    Per suposat,  Dubai té molts de petits imitadors, com és el cas del xeic de València, En Francesc Camps, que ha aconseguit la America’s Cup de regates i convertir la ciutat de València en circuit urbà apte per a les curses automobilístiques (Sembla que ara les caixes d’estalvi valencianes són en fallida).

 

 

 

        Els treballadors a sou i les classes populars en conjunt disposen d’una informació econòmica i social immediata i contínua respecte d’allò que els afecte directament, dèiem. En tot moment, els individus de les classes populars fan les seves valoracions al respecte i prenen les seves decisions. Vull dir – i aquesta és la tesi – que les classes treballadores en tot temps intervenen dins els  processos econòmics i, d’una o altra manera, en determinen el procés. 

   O sigui, els grans dèspotes de les finances pensen que les amples masses de gent pobre són uns simples comparses que no prenen part en el joc econòmic. Però erren; en tot temps, els treballadors hi diuen la seva respecte dels moviments econòmics que afecten les seves vides. Les classes treballadores prenen tot d’iniciatives socials i econòmiques respecte de les accions de la classe dels capitalistes.  I no és el cas que es limitin a la creació de societats obreres de socors o de sindicats de classe; també inicien grans moviments socials com les migracions, per exemple. Per posar un exemple aclaridor,  allò que explicaven aquells obrers de la gran factoria d’automòbils (A la Unió Soviètica als anys 80, on els obrers volien la desfeta del sistema): se’n adonaven d’un error de fabricació, però no ho comunicaven al capatàs; amb la qual cosa els productes de l’empresa eren defectuosos, quan no inservibles. O sigui, aquells obrers practicaven una mena de sabotatge passiu que posava en crisi l’empresa. I no és el cas que el sabotatge passiu fos exclusiu de les empreses soviètiques, sinó que el sabotatge passiu està amplament estès a les grans empreses capitalistes; precisament, aquests dies (7.6.2010), els mitjans informen de que la empresa Chrysler d’automoció  ha de revisar 600.000 automòbils defectuosos produïts a les seves factories; i, igualment, que General Motors n’ha de revisar 1.500.000.  I Un altre indicador:  als seus inicis, les màfies a Sicília, Campania i Calàbria, eren organitzacions de defensa dels jornalers contra els poderosos i contra l’Estat, de manera que restava evident per a  tothom la capacitat de resposta dels jornalers contra unes pràctiques i unes normes que ells consideraven abusives.

 

 

     Durant segles, les diverses regions de la nació catalana van desplegar una notable capacitat per a la indústria i el comerç. 

 A partir del segle XVI, al restar subordinada als interessos de Castella (als interessos de l’oligarquia castellano-andalusa), Catalunya entra en decadència i perd importància com a potència econòmica mediterrània. Però malgrat els desavantatges per causa de la dependència política, les diverses regions intentaren mantenir els seus sectors industrials i comercials. Contra els pronòstics, Catalunya Principat aconseguí tirar en davant una modesta revolució industrial. L’estancament d’Espanya, va fer més notable els avenços econòmics del Principat, però també de les altres regions catalanes de l’Estat.

     Però, dit això, no he de fer aquí una mena de resum de la història econòmica de Catalunya i d’Espanya; sinó destacar que, ben entrat el segle XX, les diverses regions mantenien encara un sòlid sector industrial que aglutinava una multitud de petites indústries tradicionals.

 

     El col·lapse econòmic causat per la guerra civil determinà un retrocés social i econòmic i una ruralització d’una població afamegada (Les ''cartilles'' de racionament es mantingueren fins a l’any 1952). I l’altre gran moviment de la població fou l’emigració.

 

     Amb la intenció d’exposar exemples concrets que serveixin d’argument a favor de l’enunciat general, faré referència a la situació econòmica de la Mallorca dels anys 1950.

    La meva idea és fer de testimoni  d’activitats industrials que eren presents en aquella època. ''Fer de testimoni'', però de testimoni corrent i comú en el sentit que la gent de la meva generació també en pot fer, de testimoni.

   

    Al 1950, la societat mallorquina continuava essent una  societat essencialment agrària; una societat agrària amb el predomini de les explotacions familiars. Únicament existien uns pocs nuclis industrials que trencaven la monotonia agrària, en el sentit que l’activitat industrial d’aquests nuclis ja no estava al servei de les necessitats del sector primari. 

   

    Fent un aclariment:  En aquella època subsistien una multitud d’activitats industrials que eren una deriva de l’època medieval. Hi havia de tot de menestrals, de petits tallers familiars, i d’indústries practicades directament pels propis pagesos, i d’altres.

    Es pot afirmar que aquella societat mallorquina mantenia l’estructura autàrquica tradicional;  la norma era que l’activitat econòmica local havia de ser capaç de satisfer les necessitats locals.

   La indústria del calçat mallorquina, tot i essent tradicional, s’havia desplegat atenint-se a les demandes del mercat extralocal. La del calçat era la de major importància respecte a les exportacions industrials. O sigui, tot i que hi havia exportacions considerables, l’estructura bàsica continuava essent d’autarquia econòmica.

    Descomptant la important indústria del calçat, l’estructura econòmica de Llucmajor es corresponia amb la de resta de pobles de Mallorca. La major part de la població continuava centrada al sector primari (amb predomini de les petites explotacions familiars). Excepte la del calçat, la indústria era d’arrels autàrquiques, en funció de satisfer les necessitats de la població local.

 

    Explicat això, passaré a fer una relació que posarà de manifest el grau notable de recursos industrials d’aquella societat. Per altra banda, la major part d’aquestes activitats industrials s’han mantingut (en procés de desaparició) fins ara mateix. O sigui, no és a un passat llunyà i oblidat a que em refereixo, sinó a unes activitats industrials que eren en ple exercici als 1950.

 

      Enterrat oficialment el bàrbar sistema de l’autarquia econòmica (''Plans de Desenvolupament Econòmic i Social'' de Laureano López Rodó), les explotacions agràries tradicionals de les terres de secà no aconseguiren acomodar-se a la modernitat. La major part de les petites explotacions familiars entraren en fallida econòmica. No era possible canviar el mul, l’arada i el carro pel tractor. Tot i que les grans finques (les ''possessions'') s’acomodaren a les exigències de la competitivitat i introduïren la mecanització de la producció, la major part d’elles entraren en declivi. 

 

     Els constructors de carros no pogueren construir automòbils.

 

     Els constructors de carros com a exemple (referits a Mallorca). Durant segles, el carro estirat per un mul era el sistema de transport (per terra) bàsic i general.  Als 1950, tot i que el tren i el camió el substituïren com a sistema de transport professional, els petits pagesos  continuaven amb el seu transport per mitjà del carro estirat pel mul.

    Allò a destacar: Als 1950,  paral·lelament, es mantenien vives una diversitat d’indústries que satisfeien les demandes relacionades amb el transport tradicional. A quasi tots els pobles hi havia tallers dedicats a la fabricació de carros. I també eren generals els tallers dedicats a la confecció de selles i de guarnicions per a les bèsties de tir. Igualment, els ferrers s’ocupaven de les ferradures i de ferrar de les bèsties.

 

       Moltes indústries tradicionals, com la dels carreters o la dels guarnicioners, estaven condemnades a l’extinció. Certament, un taller de carros no pot esdevenir una fàbrica d’automòbils. Però, en canvi, moltes altres indústries lleugeres (que no exigeixen unes grans acumulacions de màquines i capitals) eren capaces de resistir la competència dels productes procedents de fora de Mallorca.

 

    Moltes d’aquestes indústries van entrar en crisi, però hem de veure que no són poques aquelles que ha subsistit. Entre aquestes, poden destacar la indústria del calçat, de mobles, de materials de construcció, sobretot; igualment, han demostrat la seva capacitat de competició tot d’empreses mallorquines de derivats agraris: vins, begudes alcohòliques, productes lactis, formatges, embotits, ensaïmades, pastisseria, galetes, etc.

 

    Tesi: A excepció d’unes poques grans indústries pesades (com la de l’automòbil), la major part de l’activitat industrial que hi havia a la Mallorca de fa cinquanta anys és recuperable, tècnicament recuperable.

 

     Es pot veure com es mantenen actives una dotzena d’empreses dedicades a la torrefacció del cafè. Són un exemple de que es pot resistir la pressió del gran capital.

 

   Certament, sembla que seria aventurat que una companyia mallorquina volgués muntar una empresa d’automoció.

 

     La crisi sistèmica posa de relleu el desordre del sistema capitalista  que imposa una desindustrialització aberrant i una tercerització extravagant.

 

   Tesi:  És injust i irracional que un financer parisenc s’emporti 100 milions d’euros de benefici anual procedents de les grans superfícies que va muntar a Mallorca als anys 80.  Els propietaris de ''Carrefour'' i de ''El Corte Inglés'' van poder muntar les seves empreses a Mallorca perquè, prèviament,  s’havia liquidat la possibilitat de defensa econòmica de la societat mallorquina.

 

      A considerar:  Aquestes grans superfícies mantenen una política de promoció de productes que va contra els interessos de la població i és letal per a la cultura mallorquina. O sigui, els senyors de París i de Madrid imposen el que han de consumir els mallorquins.

 

    Tesi: S’ha de pensar que les poblacions autòctones es veuran obligades a socialitzar les grans empreses foranes, en especial aquelles que no requereixen una tecnologia complicada, com és el cas de les grans superfícies.

 

    Tesi: La crisi sistèmica farà que, necessàriament, la població de Mallorca hagi de recuperar la major part de les indústries tradicionals.

 

 

  

   

 

 

     

La invasiˇn de los astrˇlogos. Santiago Ni˝o Becerra

quetgles | 05 Juny, 2010 04:30


            La invasió dels astròlegs

 

 

      Als meus articles sobre el discurs ideològic d’En Santiago Niño Becerra, assenyalava l’orientació conservadora de l’autor i tot de coincidències amb En Friedrich Hayek, l’economista filòsof guru dels neoliberals.

   

      Jo expressava la meva estranyesa per les tremendes cavalcades històriques que feia En Niño, i jo deia: ''    En tot moment, En Niño Becerra mostra que se sent capaç de tractar els temes més complicats amb un formidable sentit didàctic. Arribat a la pàgina 63 de ''El Crac del 2010'',  amb l’excusa d’explicar quin és l’origen de les crisis sistèmiques, En Niño es posa de professor d’història de l’Imperi romà. Segons això, els ritmes de la història de Roma ens han de servir per entendre la formació de l’actual crisi sistèmica.

 

    Respecte d’això, dit breument:  la pretensió d’En Niño no pot ésser més embullosa. En Niño no fa sinó embolicar més la troca; en comptes de desfer un embull, en provoca quaranta més''.

 

     Jo assenyalava la inconsistència de moltes d’afirmacions d’En Niño, les seves contradiccions, l’orientació cap a un espanyolisme ingenu...

 

     I jo afirmava que En Niño com a  filòsof era bastant incompetent. Als meus escrits, jo insistia en assenyalar tot de misteris que envoltaven les tesis d’En Niño.

 

   I, a la fi, gràcies a Google, he descobert la clau de l’enigma:  que En Santiago Niño Becerra és un astròleg, un astròleg en exercici, que ha fet publicacions astrològiques. Amb col·laboració amb N’Imma Fernàndez (Presidenta de Círculo Atenea), van presentar – i publicar – diverses ponències amb el títol de ''Las Grandes Crisis Socioeconómicas de la Era Piscis'' (Podeu baixar el material astròlogic prement  Las Grandes Crisis Socioeconómicas de la Era de Piscis).

 

   Trabucar el carro! Ha resultat que el fonament de les estranyes teories filosòfiques d’En Niño ha consistit en especulacions astrològiques, com si l’astrologia fos una ciència reconeguda.

 

     A la fi s’han desxifrat els enigmes! En Niño Becerra es deixa portar per les seves fantasies astrològiques. Vaja!, així resulta que estem sota el signe de Piscis i els processos socials i econòmics mundials depenen del ''sextil a la setena fase de la conjunció Neptú-Plutó''!

 

     O sigui, En Santiago Niño Becerra és un bluf.  En Niño Becerra enganya als lectors de ''El Crash de 2010''.  En efecte, no diu ni fa cap referència a la seva condició d’astròleg. Igualment, als seus articles, va ben alerta a destapar la seva condició de mag.

 

     O sigui, En Santiago Niño Becerra no solament és reaccionari i un embullós; també fa una estafa a la ciència.

 

   

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb