El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Santiago Ni˝o Becerra, reaccionari?. (Primera part)

quetgles | 25 Maig, 2010 17:57


   En Santiago Niño Becerra: les seves sospitoses coincidències amb En Friedrich Hayek, el gran guru dels neoliberals o neocons (Primera part).

 

 

   Proemi.

 

      Al meu parer, En Santiago Niño Becerra elabora productes ideològics contradictoris.

 

    Per una banda, explicita les causes que han provocat el Crac, així com  les conseqüències catastròfiques que se’n deriven; i, per l’altra, fa un ús de conceptes que són de naturalesa conservadora, quan no reaccionària.

 

     D’acord amb els economistes ''crítics'', En Niño destapa la realitat econòmica; destapa tota la ''porqueria'' que volen amagar els governs, bancs, financers, i grans empreses. Aquesta denúncia és progressiva; posa fora de combat als inics economistes neoliberals.

 

    Però, alhora que fa aquesta magnífica labor d’aclariment del funcionament de la banca, En SNB, d’una manera un xic ingènua, fa un ús abundant d’idees i de categories que, en qualques casos, el fan coincidir amb el mètodes de l’economista filòsof, En Friedrich von Hayek, gran guru dels neoconservadors.

  

     Més endavant haurem de veure la inconsistència d’altres usos ideològics d’En Niño.

    

     M’avanço a dir que En Niño Becerra no és marxista. Ell entén la història com a resultat de casualitats, d’iniciatives dels ''emprenedors'' (a la manera d’En Hayek).  A les seves explicacions dels processos històrics, el concepte de lluita de classes resta desactivat.

    Segons això últim, la classe obrera no seria en cap cas agent de la història; resta reduïda a comparsa, a ''cosa''; la classe obrera majorment es denominada ''factor del treball''.

        

       També m’avanço a dir que En Niño Becerra també desactiva el concepte de nació i de nacionalisme. Als seus escrits, per lloc apareix la referència a Catalunya com a nació.  En tot moment, En Niño es refereix a l’Estat espanyol fent ús d’expressions com ''Espanya'', el ''regne d’Espanya'', el ''Regne'', el ''regne''.  Si, per casualitat, s’esmuny un referent a Catalunya o als catalans, sempre és en un sentit local, regional   (Sembla que En Niño Becerra sempre escriu  en llengua espanyola, i no fa cap referència a la diglòssia violenta que provoca el Poder espanyol).  Fins aquí el Proemi.

 

 

 

     En Santiago Niño Becerra, catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, va cridar l’atenció pública perquè va predir l’arribada de la crisi econòmica del 2007.

   Posteriorment, En Niño Becerra ha desplegat una intensíssima activitat pedagògica extrauniversitària fent-se present a un gran nombre de mitjans de comunicació catalans i espanyols. El catedràtic d’economia és un extraordinari comunicador; amb un llenguatge a l’abast de tothom, va explicant perquè és inevitable la crisis sistèmica del capitalisme actual.

     Encara més interès i expectació va despertar  amb el seu llibre “El Crash del 2010''.

 

 

      Les tesis d’En Niño referides a les causes de la crisi financera actual coincideixen amb les dels economistes ''crítics'' més influents. És dóna una semblant coincidència a l’hora de preveure una crisi sistèmica del capitalisme actual. Per posar un referent, En Nouriel Roubini (economista, les opinions del qual tenen ressò mundial) afirma que la crisi financera no s’ha acabat (maig, 2010) sinó que ha entrat a una fase més greu. Al seu article ''La crisi financera és predictible com un cigne blanc'', diu: '' Si els desequilibris fiscals no es redrecen amb les retallades de la despesa pública i les alces dels ingressos , només queden dues opcions: la inflació per als països que demanen préstecs en la seva pròpia moneda i poden monetitzar seus dèficits, o bé l'impagament per els països que demanin préstecs en una divisa estrangera o que no puguin imprimir la seva pròpia moneda.

Per tant, els recents successos esdevinguts a Grècia, Portugal, Irlanda, Itàlia i Espanya no són més que la segona fase de la recent crisi financera mundial.

La socialització de les pèrdues privades i el relaxament fiscal destinat a l'estimulació de les economies en plena depressió han desembocat en un augment dels dèficits pressupostaris i del deute públic. Per tant , la recent crisi financera mundial no ha acabat, en canvi, ha assolit una nova fase més perillosa''.

 

     Declaració que es pot comparar amb la de Niño Becerra, que fa:   "Encara no ha passat res. Això és la precrisi; des de 2007 fins 2010 ha estat un període de preparació, d'anar guanyant temps a base d'injectar fons. Ara, quan els fons s'esgotin, vindrà la caiguda. I és quan començarà la crisi, que és sistèmica-produïda en el sistema i manifestada en un esgotament del model-i de 10 anys. És a dir, no acabarà fins al 2020 ", (Heraldo, 24, maig, 2010).

 

 

     No és el cas que En Niño sigui un genet solitari. Hi ha d’altres economistes crítics amb el sistema, i molts d’aquests crítics tenen una projecció mundial (En Niño solament és famós a Catalunya i a Espanya).

    Per fer una comparació, cito unes declaracions  fetes per l’economista  Jöem Berninger (Forma part d’un equip que publica anàlisis econòmiques arreu del món); la cita fa: Segons el seu criteri el model econòmic actual està ja obsolet que les xifres de desocupació superin el 40%, insisteix, "això serà pitjor que Haití". 

 Dr Berninger insisteix que necessitem analistes que ens diguin la veritat, perquè està convençut que la població no és conscient de la crua realitat. "La població pensa que ja ha passat el pitjor, i el pitjor està encara per arribar". (Informativos.net, 20 de gener de 2010).

 

 

   

      Per a iniciar la crítica a la ideologia conservadora d’En Niño, començaré per l’anàlisi d’unes declaracions que va fer a La Vanguardia, 03.10.2008, declaracions que són un resum de les seves principals teories socials i econòmiques respecte a la Crisi.

        Per a una major comoditat del lector, reprodueixo aquí l’entrevista del diari, en versió catalana; fa així: 

 

 

Santiago Niño Becerra: "En 2010 començarà la crisi de veritat i serà brutal, terrible"

El catedràtic d'Estructura Econòmica de la Ramon Llull augura que la recessió durarà deu anys

1806 comentaris

DAVID RUIZ | Barcelona | 2008.10.03 | Actualitzada a les 02:28 h | Economia

Santiago Niño Becerra, nascut a Barcelona fa 57 anys, és un home que parla clar. Catedràtic d'Estructura Econòmica, és professor a la Facultat d'Economia IQS de la Universitat Ramon Llull. Considera que la situació econòmica mundial anirà "tendencialment a pitjor" en els pròxims tres anys i que totes les mesures que s'estan aplicant no serviran perquè responen a un vell manual que ha quedat obsolet.

-         Estem ja en crisi? 
-No, que va.
 Jo diria que estem en "precrisi". La crisi començarà a mitjan 2010. Però és que, a més, el que ve ara i el que vindrà no s'assembla en res al que vivim el 1993 o el 2000. Això és una altra pel lícula, és una crisi sistèmica. De assemblar-se a alguna cosa, es semblaria al "crack del 29". 

- Per què és una crisi sistèmica? 
-Perquè la manera com està funcionant el sistema s'ha de canviar.
 El 1993 hi va haver un problema, es va injectar diners en forma de crèdit i es va acabar. El 2000, el mateix. Ara no. Apliquem un manual vell que ja no funciona. S'han esgotat les eines que es van posar en marxa com l'hiperconsumisme, el hipercrédito o la hiperdeuda i passem a una altra pel lícula ... 

- Quan va començar aquesta "precrisi"? 
-El setembre de 2007 quan es va manifestar el problema de les
 subprime. 

- I fins quan durarà? 
-S 's'allargarà fins al juny o juliol de l'any 2010.
 La tendència dins d'aquest període serà a pitjor. Això no vol dir que un dia la borsa pugi o que un altre baixi. El 2010 començarà la crisi econòmica de veritat. Caiguda "a plom" fins a mitjans de 2012. Hi haurà un enfonsament a nivell econòmic, i serà a nivell mundial. 

- Què passarà a partir del 2010? 
-Durant el període 2010-2012 el nivell de la caiguda serà brutal, terrible.
 Hi haurà economies que patiran moltíssim, per exemple l'espanyola, l'alemanya, la nord-americana o la xinesa. Hi haurà un període d'estancament fins a 2015 i, a partir d'aquí, començarà un període de recuperació molt lent fins 2018-2020. Estem parlant d'una durada de 10 anys, similar a la"Gran Depressió" nord-americana de la dècada de 1930. 

- El capitalisme ha arribat a la seva fi? 
- El col.lapse del sistema capitalista encara no s'ha produït.
 Els sistemes tenen una vida de 250 anys. El capitalisme va començar entre 1815 i 1820 i acabarà més o menys en 2070.El que ara vivim és una crisi d'ajust, com va passar el 1929. Les característiques del capitalisme no canviaran però l'ajust que es farà serà molt important. 

- Quines són les possibilitats que tenim per capejar el temporal? 
-Res.
 Això ha de passar. És inevitable. 

- Però els ciutadans no tenen cap opció per intentar sortir menys afectats? 
-Jo sempre recomano que si algú té deutes, que no s'endeuti més.
 Qui no tingui, que no s'endeuti i si una persona té deutes i diners estalviats, que el dediqui a reduir deute. Una altra cosa és que, abans de comprar res, la gent es pregunti si realment ho necessita. Que calculin molt bé quines són les expectatives dels seus ingressos i adaptin la despesa. El que no sigui necessari, no és important. 

- ¿Hi haurà moltes empreses que puguin aguantar aquesta situació? 
-No, hi haurà tancaments en cascada.
 L'evolució serà cada vegada a pitjor i, a partir de 2010, s'accelerarà. 

- ¿La culpa és dels bancs i les immobiliàries? 
- La culpa no és d'una persona o d'un grup de persones.
 Les mesures que s'han pres han portat al desastre. Però si aquestes mesures no s'haguessin pres, no s'ha crescut com s'ha crescut. I tots hem estat molt contents de créixer així. 

- Hi haurà bancs que va fer fallida? 
-Sí, però encara que un
 banc faci fallida no passa res. El problema és que, dins d'un escenari com l'actual, que un banc caigui suposa un torpede a la confiança. El sistema que hem muntat no està lligat amb cables de titani, està unit amb una cosa tan intangible com és la confiança que, quan es trenca, ja no es pot reparar. 

- És una bona decisió que els Governs facin - servir diners públics per salvar les empreses? 
-No servirà de res.
 S'ha de fer perquè el model diu que és el que s'ha de fer. Això serveix per tapar un forat, però s'obrirà un altre. Estem parlant de xifres tan brutals que és impossible tenir diners suficients per tapar tots els forats. 

- Com sabrem que estem sortint de la crisi? 
- La recuperació es percebrà en l'ambient.
 El primer símptoma de la recuperació vindrà cap a 2012 perquè no anirem a pitjor. El segon signe serà que algunes persones començaran a fer coses. 

- ¿El resultat d'aquesta crisi serà l'aparició d'una nova potència econòmica? 
-Jo opino que la figura de l'Estat anirà a menys i que les grans corporacions tindran més força.
 Crec que General Electric és la primera corporació del futur, és un cas a estudiar. En el futur hi haurà més eficiència, ordre, aprofitament, ..

- Grans corporacions com les de la pel.lícula "Rollerball", que plantejava un futur en què les multinacionals controlaven el món? 
-Sí, això mateix.

 

 

        Vegem l’anàlisi de qualques conceptes d’aquestes declaracions d’En SNB. Diu que '' El col·lapse del sistema capitalista encara no s'ha produït. Els sistemes tenen una vida de 250 anys. El capitalisme va començar entre 1815 i 1820 i acabarà més o menys en 2070''.

 

      Als seus articles i al seu llibre, ''El Crac de 2010'', En Niño defuig els platejaments del marxisme i inventa un original sistema mecanicista per a ''explicar'' la durada dels sistemes econòmics (''explicar'', entrecomillat, perquè, en realitat, no explica quins són els agents que determinen el procés econòmic; més endavant, a l’anàlisi del seu llibre, haurem de veure que l’autor prescindeix del concepte de ''lluita de classes''). 

   Aquest invent dels períodes de  duració dels sistemes econòmics no es basa en aportacions de dades empíriques, és una pura invenció, un jòquer dialèctic.

   Afirmar rotundament que encara no és l’hora del col·lapse del sistema capitalista perquè aquest no ha complert el seu període temporal és afirmació inconsistent. En Niño fa un estudi dels processos d’història com si fos un tractat de mineralogia.

 

    A la pregunta del periodista sobre les possibilitats de resposta per a superar la crisi, també fa una afirmació rotunda. Vegem la pregunta i la resposta:

'' Quines són les possibilitats que tenim per capejar el temporal? 
-Res.
 Això ha de passar. És inevitable''.

 

    En Niño fa de vulcanòleg: explica que el volcà de la Crisi ha entrat en erupció, que llança un torrent de lava i que no podem fer res sinó esperar. Bé, En Niño és un vulcanòleg especial: sap la durada exacta de l’activitat volcànica, 250 anys. 

 

   Als seus escrits, En Niño evita amb molta cura fer cap tipus de referència a les possibilitats dels treballadors, o dels sindicats o dels partits polítics envers la crisi econòmica. Sembla que per a En Niño aquests col·lectius citats no són agents de la història ni dels processos socials i econòmics, en concomitància amb En Hayek.

   

   

   Per a En Niño no hi ha dialèctica de la història, no hi ha lluita de classes, no hi ha conflictes nacionals, ni tampoc espoli dels pobles indefensos. En Niño és un geòleg que es dedica a descriure les formacions minerals. Així, diu al periodista: ''La culpa no és d'una persona o d'un grup de persones. Les mesures que s'han pres han portat al desastre. Però si aquestes mesures no s'haguessin pres, no s'ha crescut com s'ha crescut. I tots hem estat molt contents de créixer així''. 

 

    O sigui, no hi ha culpables. No hi ha explotats i explotadors. No hi ha espoli de les riqueses naturals de les nacions dependents. Per altra banda, ''tots hem estat molt contents de créixer així'', diu; o sigui, s’ha d’entendre que els capitalistes i els treballadors han format un ''tot'' que ha estat molt content; han estat contents els rics i els pobres, els milionaris i els mileuristes, els espoliats i els espoliadors.

    ''La culpa no és d’una persona o d’un grup de persones'', diu. Haurem de veure amb més informació que En Niño segueix un viarany molt sospitós de dretanisme, a la manera d’En Hayek. Haurem de veure que En Niño fa costat a les especulacions dels grans financers. Ve a dir que nosaltres (pobres mortals)  hem ''crescut'' gràcies a les mesures que van prendre les elits financeres.  Aquesta declaració no és una ''butade'' o una relliscada d’En Niño; és una declaració a favor de les activitats de les elits capitalistes. Haurem de veure en detall que En Niño entén les elits capitalistes con l’autèntic (i bo) motor de la història moderna.

    

     Les pistes que deixa En Niño de la seva ideologia conservadora són abundants; així, en referència a la superació de la crisi, diu:  '' La recuperació es percebrà en l'ambient. El primer símptoma de la recuperació vindrà cap a 2012 perquè no anirem a pitjor. El segon signe serà que algunes persones començaran a fer coses''. 

 

    ''El segon signe serà que algunes persones començaran a fer coses'', afirma. És una declaració totalment hayekiana. A la manera d’En Hayek, sosté que són els ''emprenedors'' els qui fan la història; els emprenedors són els qui creen les senderes del bosc, senderes de les quals es beneficiaran els homes corrents, els homes poc emprenedors (Podeu veure un breu estudi meu sobre aquest autor al post  La paradoxa d'En Hayek).

 

  

      Dins aquesta línia hayekiana,  a la pregunta de si sortirà una nova potència econòmica, En Niño respon dient: ''Jo opino que la figura de l'Estat anirà a menys i que les grans corporacions tindran més força. Crec que General Electric és la primera corporació del futur, és un cas a estudiar. En el futur hi haurà més eficiència, ordre, aprofitament''.

    Segons aquesta perspectiva, hem d’entendre que En Niño deposita la seva esperança en les iniciatives de les Grans Corporacions capitalistes, com ho és General Elèctric. O sigui que serien les Corporacions les que ''refundarien'' el capitalisme.

 

     Segons En Niño, la voluntat de les masses treballadores no compta per res. Igualment, no s’ha d’esperar res dels partits polítics ni dels sindicats.

    

    Haurem d’aprofundir en l’anàlisi  d’aquest reaccionarisme d’En Niño a un proper article.

      

AvÝs als navegants catalans (de Catalunya sencera)

quetgles | 21 Maig, 2010 04:43


 

 

  Avís als navegants catalans (de Catalunya sencera)

 

     Informes inquietants.

 

 

      Simplement, pens que pot ésser útil difondre l’adreça de certes webs que despleguen una intensa informació sobre la Crisi financera.

   ''Berninger.de'' és una d’elles. La podeu baixar des d’aquí prement Berninger. L'Armagedón financer

 

 

 

Virtual capitalism. The economy in the scope.

quetgles | 20 Maig, 2010 05:25


                El capitalisme virtual. L'economia a l'abast.

 

      Proemi:

 

  Com dic sovint, l'economia no és un gran misteri; l'economia és a l'abast de la gent corrent, dels treballadors. 

    També dic que les veus dels economistes (és a dir, les d'aquells economistes teòrics que fan discursos públics a través dels mitjans), majorment, són al servei dels interessos dels qui els han contractat, són ''la veu del seu amo''. (Fi del proemi).

 

   Aquells banquers van esgotar el seu estoc de diners, i van veure obligats a demanar préstecs a les grans empreses financeres. Estaven descapitalitzats.

   Per suposat, la seva principal funció consistia en fer  préstecs. Concedien un crèdit per a la compra d'un bé amb una garantia hipotecària.

  Les companyies constructores necessitaven uns crèdits multimilionaris per a poder portar a terme els seus ambiciosos plans. Necessitaven capital per a la compra de solars i per a l'aixecament  d'edificis.

   Aquell banquer es va trobar amb que el constructor de la urbanització  no li tornava el crèdit  que li havia concedit.

   El banquer va procedir a executar la hipoteca; a la seva cartera, el banquer valorava  aquells actius immobiliaris segons els preus ficticis anteriors al procediment d'embargament. El banquer no s'atenia a la baixada de preus dels bens immobiliaris embargats.

    Semblantment, el banquer també mantingué la valoració primera dels solars embargats formant part de l'actiu bancari, de la cartera de valors.

 

  

   Ara el banc no té diners. És propietari de solars i d'edificis, però no disposa de diners.

Ara el banc no pot concedir crèdit perquè no disposa de capital.

   Els beneficis del banc es basaven en els interessos dels crèdits concedits.  Ara el negoci bancari és una ruïna; quasi no concedeix crèdits. És una indústria quasi paralitzada; li sobren treballadors i oficines.

   Segons les estadístiques, en aquests darrers 30 anys,  les elits capitalistes han incrementat la seva porció de la renda social, alhora que els salaris de les classes treballadores ha restat pràcticament immòbils. O sigui, la porció de la renda social dels treballadors ha anat minvant paral·lelament.

No és el cas que ara (amb la Crisi) els banquers, o els financers, siguin més deshonestos o més incapaços que en èpoques anteriors. Sinó que el sistema capitalista ha arribat a la seva fi, sembla.

    Llevant el vel: El sistema capitalista engendra una realitat capitalista virtual (és a dir, irreal) paral·lela a la realitat capitalista autèntica, la de les empreses productives.

   Els grans financers ''obliguen'' a produir interessos als seus capitals tot i que el ''capital real'' - les empreses - no produeix ni pot produir aquests interessos.

    L'elit financera de Wall Street  crea ''el capital virtual'' per mitjà d'un exèrcit d'economistes, d'advocats, de periodistes, i d'agents ''amb llicència per actuar fora de la llei''.  Amb aquest exèrcit, l'elit financera sempre aconsegueix burlar els organismes encarregats de regular el mercat (el mercat capitalista), quan no corrompre'ls.

   Per suposat, les elits financeres dels altres Estats també segueixen la deriva ianqui.

   No es tracta de distingir entre capitalistes ''bons'' i ''dolents''. El president dels Estats Units, En Barack Obama, al discurs d'investidura, va exposar la ''teoria dels empresaris bons i dolents'', dient:  ''La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns''.  El President s'afanyà a proclamar la bonesa del capitalisme, i digué: '' El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics''

   I no, la realitat del capitalisme no és aquesta. No és el cas que el Crac del 2007, fos a conseqüència de la ''malícia de qualcuns''. El capitalisme real produeix inevitablement el capitalisme virtual. Tan bon punt les grans empreses es troben en crisi, de manera espontània, provoquen l'aparició del capitalisme virtual.

    Per posar un exemple: Donada una baixada de vendes, les grans empreses d'automòbils ianquis estimularen l'aparició d'ofertes extres de crèdit, ofertes que posaven els nous models a l'abast de gent mancada de recursos econòmics.

 

 

  En un primer moment, aparentment, sembla com si les elits capitalistes guanyessin la batalla a les classes treballadores; però la realitat social i econòmica s'encarrega de demostrar la malvestat del capitalisme. Ho puc enunciar dient:

 

   Tesi:  En contra de les previsions d'En Marx, la revolució tecnològica permanent, implicada amb el desplegament del capitalisme i amb la competitivitat capitalista,   té com a conseqüència la disminució constant del nombre d'obrers industrials.

 

 

     O sigui, com a conseqüència d'aquest procés, a un moment determinat, esclata la Gran Crisi sistèmica irreversible:  a la major part de països, un percentatge de treballadors queda sense feina de manera permanent.

 

     Fent l'enunciat d'una altra manera:  La descomunal eficiència tecnològica redueix dràsticament el nombre de treballadors als tres sectors (primari, secundari i terciari) i no només al sector industrial, per la qual cosa el sistema entra en contradicció; és la crisi sistèmica.

 

      En el període precedent a la Gran Crisi, es dóna un creixement accelerat del sector terciari com a intent de compensar les enormes pèrdues de llocs de treball que provoca la revolució tecnològica continuada.

 

     Des de fa dues dècades, la major part de països del món són llençats fora dels sectors de producció industrial. O sigui, milers i milers d'àrees de tots els països del món que tenien una arrelada tradició industrial es veuen abocades al desmantallament i al no res econòmic.  No poden competir amb les grans potències industrials.

 

   Follia i frenesí: Tancada la via d'inversió al sector industrial,  les elits capitalistes (els ''empresaris emprenedors'', que deia En Hayek) intenten desesperadament muntar empreses del sector terciari, empreses de gran risc, forassenyades i que són una greu amenaça per al sistema financer mundial.

 

    O sigui, amb paraules planeres, els grans ''emprenedors'' inverteixen el seu capital en projectes ''Disneyland''.

 

       A les àrees afectades per la desindustrialització, no és rar veure que els governs i els capitalistes locals emprenguin l'aventura terciària (I, sovint, aliats amb el gran capital internacional). 

 

    Catalunya-Principat en seria un exemple destacat. El que era el principal nucli industrial de l'Estat espanyol (Un dels ''quatre motors'' d'Europa, deia la propaganda del líder neoliberal, En Jordi Pujol), a partir dels anys 1980, va iniciar el procés de desindustrialització a gran escala (Per tot arreu queden restes de les ''colònies'', els grans nuclis de la indústria tèxtil catalana).  A partir de llavors, el Govern, la banca i els financers catalans, com a possessos, van seguir la deriva mundial, i iniciaren la brutal reconversió  econòmica: el ''motor industrial d'Europa'' s'havia de convertir en una gran Disneyland europea, en un dels principals centres turístics. La Barcelona industrial es transformà en la Barcelona turística. La fúria inversora de la elit capitalista no tenia aturador; la febre creadora de paradisos de diversió i d'esplai afectà a tot el territori; l'activitat dels constructor es feia patent al llarg de tota la costa catalana. Els Pirineus fou colonitzat pels empresaris del turisme de la neu. Els empresaris catalans demostraven la seva capacitat d'iniciativa: turisme clàssic de sol i platja, turisme de la neu, turisme d'aventura colonitzant les capçaleres dels rius, turisme rural, senderisme, alpinisme, ciclisme,  turisme de diversió ciutadana, turisme sexual, turisme gay, turisme selectiu, i tot tipus de centres d'atracció turística destacant Port Aventura i el circuit automobilístic de Montmeló, com a grans inversions amb participació de les financeres internacionals.

 

 

    Certament, es pot dir que Catalunya Plena és una gran potència de la ''indústria turística''.  Però el que tracto d'explicitar en aquest escrit és  que l'auge universal de la ''indústria turística'' és provocada per la crisi sistèmica del capitalisme.

 

 

      A nivell planetari, es dóna una concentració espontània, no regulada,  de la producció dels sectors primaris i secundaris. I, com a conseqüència, la resta d'àrees del món queda en desavantatge per poder entrar en la cursa competitiva. O sigui:

 

    Al no poder competir dins l'economia productiva (sectors primari i secundari), les àrees ineptes es veuen abocades a desplegar activitats econòmiques terciàries, majorment relacionades amb el turisme. 

 

   Tesi: El capitalisme internacional impulsa una expansió descontrolada de la ''indústria turística'', expansió que descansa sobre una immens endeutament universal.  O sigui, hi ha una immensa bombolla turística que ja ha explotat (i que les autoritats tracten d'amagar, absurdament).

 

 

     Als anys 80, les diverses nacions de l'Estat espanyol (i la Catalunya Nord) es veieren abocades al desplegament de l'economia terciària, especialment en empreses relacionades amb el turisme.

   Durant l'època de ''l'Aznarat'' (1996-2004), totes les regions de l'Estat espanyol, es llençaren al ''boom'' turístic; per tot arreu, creixien els ''Disneyland'' i les ''Marina d'Or''. La construcció immobiliària a Catalunya i Espanya superava la de Gran Bretanya, Alemanya i França, juntes.  N'Aznar proclamava ufanós que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial. Però s'errava: aquell suposat potencial econòmic era només una bombolla immobiliària (i una bombolla de grans projectes turístics).

 

  

 

    Els bancs i les caixes havien finançat el ''boom''. Més encara: els bancs i caixes s'havien endeutat per tal de poder satisfer les demandes insaciables dels seus clients de la indústria de la construcció.  ''S'havien endeutat'', en el sentit que les grans financeres mundials donaren els crèdits a la follia turística dels espanyols i dels catalans.

 

    Ara, els bancs i les caixes no poden retornar els capitals que els havien prestat les grans financeres. Els bancs i les caixes en lloc de capitals allò que tenen majorment són propietats immobiliàries procedents dels deutes contrets per les companyes constructores.

 

   S'esdevé la convergència catastròfica: per una banda, de cada vegada són més les àrees del món excloses del procés de producció, i, per l'altra, creix el nombre de grups financers que es veuen impel·lits a invertir els capitals en projectes  terciaris majorment de caràcter turístic.

 

    Referits a Catalunya (Sencera), és ben visible el procés de desmantellament que afecten a indústries tradicionals com és la tèxtil o la del calçat. Igualment, la major part d'indústries mecàniques són abocades al tancament.

   A la resta de l'Estat espanyol, el panorama industrial és igualment de liquidació d'empreses industrials, com són les empreses carboníferes, les drassanes, les tèxtils, les metal·lúrgiques i d'altres (Les indústries automobilístiques s'han de veure tal com són: empreses estrangeres que ven decidir muntar una filial a l'Estat espanyol per conveni amb el govern de l'Estat. Que quedi clar: sense la intervenció del govern, les empreses automobilístiques haguessin muntat centres comercials, no indústries).

 

 

     Abocats a la catàstrofe: El cas més connotatiu, al meu parer, ve donat pel paroxisme econòmic de l'emirat de Dubai. A Dubai,  l'emir i els magnats financers dubaitins van iniciar el desplegament del més extremat gran projecte turístic mundial, una mena de ''Les mil i una nits'' turística. Follia i frenesí: Tot havia d'ésser únic, suprem i extremat. Així, han aixecat l'edifici mel alt dels món, l'hotel més gran, el més luxós, amb aixetes d'or. De cada vegada el megaprojecte dubaití ha cobrat més volada; aquells magnats van decidir que Dubai fos el més exclusiu i luxós centre turístic del món.

    El somni dels creadors del Burj Khalifa va esdevenir malson al novembre del 2009. Com informava ''El País'':  '' Dubai fa tremolar les borses mundials

L'Ibex retrocedeix un 2,58%, la seva major caiguda en tres mesos .

Pistes d'esquí a ple Golf Pèrsic. Illes artificials en forma de mapamundi, de palmera, de qualsevol cosa. Gratacels de disseny ficats en aquesta cursa absurda per posseir l'edifici més alt del món. Turisme de superluxe a un pas del desert. Aspiracions d'esdevenir un centre financer mundial. L'economia de Dubai està en caiguda lliure i tots aquests deliris de grandesa de l'emirat han inflat una bombolla enorme que està en plena rebentada.

Dubai va anunciar dimecres la seva incapacitat per pagar els deutes i va demanar una moratòria per a la joia de la corona de la seva economia, Dubai World, amb interessos immobiliaris i en infraestructures portuàries de tot el món. La notícia i el temor que l'emirat sencer no pagui els seus deutes deslligar el faig en els mercats, que van patir una jornada de malson''.

 

 

Economia politica | Enllaš permanent | Afegeix un comentari | Retroenllašos (0)

Virtual capitalism. The economy in the scope.

quetgles | 20 Maig, 2010 05:19


         El capitalisme virtual. L'economia a l'abast.

 

      Proemi:

 

  Com dic sovint, l'economia no és un gran misteri; l'economia és a l'abast de la gent corrent, dels treballadors. 

    També dic que les veus dels economistes (és a dir, les d'aquells economistes teòrics que fan discursos públics a través dels mitjans), majorment, són al servei dels interessos dels qui els han contractat, són ''la veu del seu amo''. (Fi del proemi).

 

   Aquells banquers van esgotar el seu estoc de diners, i van veure obligats a demanar préstecs a les grans empreses financeres. Estaven descapitalitzats.

   Per suposat, la seva principal funció consistia en fer  préstecs. Concedien un crèdit per a la compra d'un bé amb una garantia hipotecària.

  Les companyies constructores necessitaven uns crèdits multimilionaris per a poder portar a terme els seus ambiciosos plans. Necessitaven capital per a la compra de solars i per a l'aixecament  d'edificis.

   Aquell banquer es va trobar amb que el constructor de la urbanització  no li tornava el crèdit  que li havia concedit.

   El banquer va procedir a executar la hipoteca; a la seva cartera, el banquer valorava  aquells actius immobiliaris segons els preus ficticis anteriors al procediment d'embargament. El banquer no s'atenia a la baixada de preus dels bens immobiliaris embargats.

    Semblantment, el banquer també mantingué la valoració primera dels solars embargats formant part de l'actiu bancari, de la cartera de valors.

 

  

   Ara el banc no té diners. És propietari de solars i d'edificis, però no disposa de diners.

Ara el banc no pot concedir crèdit perquè no disposa de capital.

   Els beneficis del banc es basaven en els interessos dels crèdits concedits.  Ara el negoci bancari és una ruïna; quasi no concedeix crèdits. És una indústria quasi paralitzada; li sobren treballadors i oficines.

   Segons les estadístiques, en aquests darrers 30 anys,  les elits capitalistes han incrementat la seva porció de la renda social, alhora que els salaris de les classes treballadores ha restat pràcticament immòbils. O sigui, la porció de la renda social dels treballadors ha anat minvant paral·lelament.

No és el cas que ara (amb la Crisi) els banquers, o els financers, siguin més deshonestos o més incapaços que en èpoques anteriors. Sinó que el sistema capitalista ha arribat a la seva fi, sembla.

    Llevant el vel: El sistema capitalista engendra una realitat capitalista virtual (és a dir, irreal) paral·lela a la realitat capitalista autèntica, la de les empreses productives.

   Els grans financers ''obliguen'' a produir interessos als seus capitals tot i que el ''capital real'' - les empreses - no produeix ni pot produir aquests interessos.

    L'elit financera de Wall Street  crea ''el capital virtual'' per mitjà d'un exèrcit d'economistes, d'advocats, de periodistes, i d'agents ''amb llicència per actuar fora de la llei''.  Amb aquest exèrcit, l'elit financera sempre aconsegueix burlar els organismes encarregats de regular el mercat (el mercat capitalista), quan no corrompre'ls.

   Per suposat, les elits financeres dels altres Estats també segueixen la deriva ianqui.

   No es tracta de distingir entre capitalistes ''bons'' i ''dolents''. El president dels Estats Units, En Barack Obama, al discurs d'investidura, va exposar la ''teoria dels empresaris bons i dolents'', dient:  ''La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns''.  El President s'afanyà a proclamar la bonesa del capitalisme, i digué: '' El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics''

   I no, la realitat del capitalisme no és aquesta. No és el cas que el Crac del 2007, fos a conseqüència de la ''malícia de qualcuns''. El capitalisme real produeix inevitablement el capitalisme virtual. Tan bon punt les grans empreses es troben en crisi, de manera espontània, provoquen l'aparició del capitalisme virtual.

    Per posar un exemple: Donada una baixada de vendes, les grans empreses d'automòbils ianquis estimularen l'aparició d'ofertes extres de crèdit, ofertes que posaven els nous models a l'abast de gent mancada de recursos econòmics.

 

 

  En un primer moment, aparentment, sembla com si les elits capitalistes guanyessin la batalla a les classes treballadores; però la realitat social i econòmica s'encarrega de demostrar la malvestat del capitalisme. Ho puc enunciar dient:

 

   Tesi:  En contra de les previsions d'En Marx, la revolució tecnològica permanent, implicada amb el desplegament del capitalisme i amb la competitivitat capitalista,   té com a conseqüència la disminució constant del nombre d'obrers industrials.

 

 

     O sigui, com a conseqüència d'aquest procés, a un moment determinat, esclata la Gran Crisi sistèmica irreversible:  a la major part de països, un percentatge de treballadors queda sense feina de manera permanent.

 

     Fent l'enunciat d'una altra manera:  La descomunal eficiència tecnològica redueix dràsticament el nombre de treballadors als tres sectors (primari, secundari i terciari) i no només al sector industrial, per la qual cosa el sistema entra en contradicció; és la crisi sistèmica.

 

      En el període precedent a la Gran Crisi, es dóna un creixement accelerat del sector terciari com a intent de compensar les enormes pèrdues de llocs de treball que provoca la revolució tecnològica continuada.

 

     Des de fa dues dècades, la major part de països del món són llençats fora dels sectors de producció industrial. O sigui, milers i milers d'àrees de tots els països del món que tenien una arrelada tradició industrial es veuen abocades al desmantallament i al no res econòmic.  No poden competir amb les grans potències industrials.

 

   Follia i frenesí: Tancada la via d'inversió al sector industrial,  les elits capitalistes (els ''empresaris emprenedors'', que deia En Hayek) intenten desesperadament muntar empreses del sector terciari, empreses de gran risc, forassenyades i que són una greu amenaça per al sistema financer mundial.

 

    O sigui, amb paraules planeres, els grans ''emprenedors'' inverteixen el seu capital en projectes ''Disneyland''.

 

       A les àrees afectades per la desindustrialització, no és rar veure que els governs i els capitalistes locals emprenguin l'aventura terciària (I, sovint, aliats amb el gran capital internacional). 

 

    Catalunya-Principat en seria un exemple destacat. El que era el principal nucli industrial de l'Estat espanyol (Un dels ''quatre motors'' d'Europa, deia la propaganda del líder neoliberal, En Jordi Pujol), a partir dels anys 1980, va iniciar el procés de desindustrialització a gran escala (Per tot arreu queden restes de les ''colònies'', els grans nuclis de la indústria tèxtil catalana).  A partir de llavors, el Govern, la banca i els financers catalans, com a possessos, van seguir la deriva mundial, i iniciaren la brutal reconversió  econòmica: el ''motor industrial d'Europa'' s'havia de convertir en una gran Disneyland europea, en un dels principals centres turístics. La Barcelona industrial es transformà en la Barcelona turística. La fúria inversora de la elit capitalista no tenia aturador; la febre creadora de paradisos de diversió i d'esplai afectà a tot el territori; l'activitat dels constructor es feia patent al llarg de tota la costa catalana. Els Pirineus fou colonitzat pels empresaris del turisme de la neu. Els empresaris catalans demostraven la seva capacitat d'iniciativa: turisme clàssic de sol i platja, turisme de la neu, turisme d'aventura colonitzant les capçaleres dels rius, turisme rural, senderisme, alpinisme, ciclisme,  turisme de diversió ciutadana, turisme sexual, turisme gay, turisme selectiu, i tot tipus de centres d'atracció turística destacant Port Aventura i el circuit automobilístic de Montmeló, com a grans inversions amb participació de les financeres internacionals.

 

 

    Certament, es pot dir que Catalunya Plena és una gran potència de la ''indústria turística''.  Però el que tracto d'explicitar en aquest escrit és  que l'auge universal de la ''indústria turística'' és provocada per la crisi sistèmica del capitalisme.

 

 

      A nivell planetari, es dóna una concentració espontània, no regulada,  de la producció dels sectors primaris i secundaris. I, com a conseqüència, la resta d'àrees del món queda en desavantatge per poder entrar en la cursa competitiva. O sigui:

 

    Al no poder competir dins l'economia productiva (sectors primari i secundari), les àrees ineptes es veuen abocades a desplegar activitats econòmiques terciàries, majorment relacionades amb el turisme. 

 

   Tesi: El capitalisme internacional impulsa una expansió descontrolada de la ''indústria turística'', expansió que descansa sobre una immens endeutament universal.  O sigui, hi ha una immensa bombolla turística que ja ha explotat (i que les autoritats tracten d'amagar, absurdament).

 

 

     Als anys 80, les diverses nacions de l'Estat espanyol (i la Catalunya Nord) es veieren abocades al desplegament de l'economia terciària, especialment en empreses relacionades amb el turisme.

   Durant l'època de ''l'Aznarat'' (1996-2004), totes les regions de l'Estat espanyol, es llençaren al ''boom'' turístic; per tot arreu, creixien els ''Disneyland'' i les ''Marina d'Or''. La construcció immobiliària a Catalunya i Espanya superava la de Gran Bretanya, Alemanya i França, juntes.  N'Aznar proclamava ufanós que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial. Però s'errava: aquell suposat potencial econòmic era només una bombolla immobiliària (i una bombolla de grans projectes turístics).

 

  

 

    Els bancs i les caixes havien finançat el ''boom''. Més encara: els bancs i caixes s'havien endeutat per tal de poder satisfer les demandes insaciables dels seus clients de la indústria de la construcció.  ''S'havien endeutat'', en el sentit que les grans financeres mundials donaren els crèdits a la follia turística dels espanyols i dels catalans.

 

    Ara, els bancs i les caixes no poden retornar els capitals que els havien prestat les grans financeres. Els bancs i les caixes en lloc de capitals allò que tenen majorment són propietats immobiliàries procedents dels deutes contrets per les companyes constructores.

 

   S'esdevé la convergència catastròfica: per una banda, de cada vegada són més les àrees del món excloses del procés de producció, i, per l'altra, creix el nombre de grups financers que es veuen impel·lits a invertir els capitals en projectes  terciaris majorment de caràcter turístic.

 

    Referits a Catalunya (Sencera), és ben visible el procés de desmantellament que afecten a indústries tradicionals com és la tèxtil o la del calçat. Igualment, la major part d'indústries mecàniques són abocades al tancament.

   A la resta de l'Estat espanyol, el panorama industrial és igualment de liquidació d'empreses industrials, com són les empreses carboníferes, les drassanes, les tèxtils, les metal·lúrgiques i d'altres (Les indústries automobilístiques s'han de veure tal com són: empreses estrangeres que ven decidir muntar una filial a l'Estat espanyol per conveni amb el govern de l'Estat. Que quedi clar: sense la intervenció del govern, les empreses automobilístiques haguessin muntat centres comercials, no indústries).

 

 

     Abocats a la catàstrofe: El cas més connotatiu, al meu parer, ve donat pel paroxisme econòmic de l'emirat de Dubai. A Dubai,  l'emir i els magnats financers dubaitins van iniciar el desplegament del més extremat gran projecte turístic mundial, una mena de ''Les mil i una nits'' turística. Follia i frenesí: Tot havia d'ésser únic, suprem i extremat. Així, han aixecat l'edifici mel alt dels món, l'hotel més gran, el més luxós, amb aixetes d'or. De cada vegada el megaprojecte dubaití ha cobrat més volada; aquells magnats van decidir que Dubai fos el més exclusiu i luxós centre turístic del món.

    El somni dels creadors del Burj Khalifa va esdevenir malson al novembre del 2009. Com informava ''El País'':  '' Dubai fa tremolar les borses mundials

L'Ibex retrocedeix un 2,58%, la seva major caiguda en tres mesos .

Pistes d'esquí a ple Golf Pèrsic. Illes artificials en forma de mapamundi, de palmera, de qualsevol cosa. Gratacels de disseny ficats en aquesta cursa absurda per posseir l'edifici més alt del món. Turisme de superluxe a un pas del desert. Aspiracions d'esdevenir un centre financer mundial. L'economia de Dubai està en caiguda lliure i tots aquests deliris de grandesa de l'emirat han inflat una bombolla enorme que està en plena rebentada.

Dubai va anunciar dimecres la seva incapacitat per pagar els deutes i va demanar una moratòria per a la joia de la corona de la seva economia, Dubai World, amb interessos immobiliaris i en infraestructures portuàries de tot el món. La notícia i el temor que l'emirat sencer no pagui els seus deutes deslligar el faig en els mercats, que van patir una jornada de malson''.

 

 

 

El capitalisme virtual. L'economia a l'abast.

quetgles | 19 Maig, 2010 06:41


            El capitalisme virtual. L'economia a l’abast.

 

      Proemi:

 

  Com dic sovint, l’economia no és un gran misteri; l’economia és a l’abast de la gent corrent, dels treballadors. 

    També dic que les veus dels economistes (és a dir, les d’aquells economistes teòrics que fan discursos públics a través dels mitjans), majorment, són al servei dels interessos dels qui els han contractat, són ''la veu del seu amo''. (Fi del proemi).

 

   Aquells banquers van esgotar el seu estoc de diners, i van veure obligats a demanar préstecs a les grans empreses financeres. Estaven descapitalitzats.

   Per suposat, la seva principal funció consistia en fer  préstecs. Concedien un crèdit per a la compra d’un bé amb una garantia hipotecària.

  Les companyies constructores necessitaven uns crèdits multimilionaris per a poder portar a terme els seus ambiciosos plans. Necessitaven capital per a la compra de solars i per a l’aixecament  d’edificis.

   Aquell banquer es va trobar amb que el constructor de la urbanització  no li tornava el crèdit  que li havia concedit.

   El banquer va procedir a executar la hipoteca; a la seva cartera, el banquer valorava  aquells actius immobiliaris segons els preus ficticis anteriors al procediment d’embargament. El banquer no s’atenia a la baixada de preus dels bens immobiliaris embargats.

    Semblantment, el banquer també mantingué la valoració primera dels solars embargats formant part de l’actiu bancari, de la cartera de valors.

 

  

   Ara el banc no té diners. És propietari de solars i d’edificis, però no disposa de diners.

Ara el banc no pot concedir crèdit perquè no disposa de capital.

   Els beneficis del banc es basaven en els interessos dels crèdits concedits.  Ara el negoci bancari és una ruïna; quasi no concedeix crèdits. És una indústria quasi paralitzada; li sobren treballadors i oficines.

   Segons les estadístiques, en aquests darrers 30 anys,  les elits capitalistes han incrementat la seva porció de la renda social, alhora que els salaris de les classes treballadores ha restat pràcticament immòbils. O sigui, la porció de la renda social dels treballadors ha anat minvant paral·lelament.

No és el cas que ara (amb la Crisi) els banquers, o els financers, siguin més deshonestos o més incapaços que en èpoques anteriors. Sinó que el sistema capitalista ha arribat a la seva fi, sembla.

    Llevant el vel: El sistema capitalista engendra una realitat capitalista virtual (és a dir, irreal) paral·lela a la realitat capitalista autèntica, la de les empreses productives.

   Els grans financers ''obliguen'' a produir interessos als seus capitals tot i que el ''capital real'' – les empreses - no produeix ni pot produir aquests interessos.

    L’elit financera de Wall Street  crea ''el capital virtual'' per mitjà d’un exèrcit d’economistes, d’advocats, de periodistes, i d’agents ''amb llicència per actuar fora de la llei''.  Amb aquest exèrcit, l’elit financera sempre aconsegueix burlar els organismes encarregats de regular el mercat (el mercat capitalista), quan no corrompre’ls.

   Per suposat, les elits financeres dels altres Estats també segueixen la deriva ianqui.

   No es tracta de distingir entre capitalistes ''bons'' i ''dolents''. El president dels Estats Units, En Barack Obama, al discurs d’investidura, va exposar la ''teoria dels empresaris bons i dolents'', dient:  ''La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns''.  El President s’afanyà a proclamar la bonesa del capitalisme, i digué: '' El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics''. 

   I no, la realitat del capitalisme no és aquesta. No és el cas que el Crac del 2007, fos a conseqüència de la ''malícia de qualcuns''. El capitalisme real produeix inevitablement el capitalisme virtual. Tan bon punt les grans empreses es troben en crisi, de manera espontània, provoquen l’aparició del capitalisme virtual.

    Per posar un exemple: Donada una baixada de vendes, les grans empreses d’automòbils ianquis estimularen l’aparició d’ofertes extres de crèdit, ofertes que posaven els nous models a l’abast de gent mancada de recursos econòmics.

 

 

  En un primer moment, aparentment, sembla com si les elits capitalistes guanyessin la batalla a les classes treballadores; però la realitat social i econòmica s’encarrega de demostrar la malvestat del capitalisme. Ho puc enunciar dient:

 

   Tesi:  En contra de les previsions d’En Marx, la revolució tecnològica permanent, implicada amb el desplegament del capitalisme i amb la competitivitat capitalista,   té com a conseqüència la disminució constant del nombre d’obrers industrials.

 

 

     O sigui, com a conseqüència d’aquest procés, a un moment determinat, esclata la Gran Crisi sistèmica irreversible:  a la major part de països, un percentatge de treballadors queda sense feina de manera permanent.

 

     Fent l’enunciat d’una altra manera:  La descomunal eficiència tecnològica redueix dràsticament el nombre de treballadors als tres sectors (primari, secundari i terciari) i no només al sector industrial, per la qual cosa el sistema entra en contradicció; és la crisi sistèmica.

 

      En el període precedent a la Gran Crisi, es dóna un creixement accelerat del sector terciari com a intent de compensar les enormes pèrdues de llocs de treball que provoca la revolució tecnològica continuada.

 

     Des de fa dues dècades, la major part de països del món són llençats fora dels sectors de producció industrial. O sigui, milers i milers d’àrees de tots els països del món que tenien una arrelada tradició industrial es veuen abocades al desmantallament i al no res econòmic.  No poden competir amb les grans potències industrials.

 

   Follia i frenesí: Tancada la via d’inversió al sector industrial,  les elits capitalistes (els ''empresaris emprenedors'', que deia En Hayek) intenten desesperadament muntar empreses del sector terciari, empreses de gran risc, forassenyades i que són una greu amenaça per al sistema financer mundial.

 

    O sigui, amb paraules planeres, els grans ''emprenedors'' inverteixen el seu capital en projectes ''Disneyland''.

 

       A les àrees afectades per la desindustrialització, no és rar veure que els governs i els capitalistes locals emprenguin l’aventura terciària (I, sovint, aliats amb el gran capital internacional). 

 

    Catalunya-Principat en seria un exemple destacat. El que era el principal nucli industrial de l’Estat espanyol (Un dels ''quatre motors'' d’Europa, deia la propaganda del líder neoliberal, En Jordi Pujol), a partir dels anys 1980, va iniciar el procés de desindustrialització a gran escala (Per tot arreu queden restes de les ''colònies'', els grans nuclis de la indústria tèxtil catalana).  A partir de llavors, el Govern, la banca i els financers catalans, com a possessos, van seguir la deriva mundial, i iniciaren la brutal reconversió  econòmica: el ''motor industrial d’Europa'' s’havia de convertir en una gran Disneyland europea, en un dels principals centres turístics. La Barcelona industrial es transformà en la Barcelona turística. La fúria inversora de la elit capitalista no tenia aturador; la febre creadora de paradisos de diversió i d’esplai afectà a tot el territori; l’activitat dels constructor es feia patent al llarg de tota la costa catalana. Els Pirineus fou colonitzat pels empresaris del turisme de la neu. Els empresaris catalans demostraven la seva capacitat d’iniciativa: turisme clàssic de sol i platja, turisme de la neu, turisme d’aventura colonitzant les capçaleres dels rius, turisme rural, senderisme, alpinisme, ciclisme,  turisme de diversió ciutadana, turisme sexual, turisme gay, turisme selectiu, i tot tipus de centres d’atracció turística destacant Port Aventura i el circuit automobilístic de Montmeló, com a grans inversions amb participació de les financeres internacionals.

 

 

    Certament, es pot dir que Catalunya Plena és una gran potència de la ''indústria turística''.  Però el que tracto d’explicitar en aquest escrit és  que l’auge universal de la ''indústria turística'' és provocada per la crisi sistèmica del capitalisme.

 

 

      A nivell planetari, es dóna una concentració espontània, no regulada,  de la producció dels sectors primaris i secundaris. I, com a conseqüència, la resta d’àrees del món queda en desavantatge per poder entrar en la cursa competitiva. O sigui:

 

    Al no poder competir dins l’economia productiva (sectors primari i secundari), les àrees ineptes es veuen abocades a desplegar activitats econòmiques terciàries, majorment relacionades amb el turisme. 

 

   Tesi: El capitalisme internacional impulsa una expansió descontrolada de la ''indústria turística'', expansió que descansa sobre una immens endeutament universal.  O sigui, hi ha una immensa bombolla turística que ja ha explotat (i que les autoritats tracten d’amagar, absurdament).

 

 

     Als anys 80, les diverses nacions de l’Estat espanyol (i la Catalunya Nord) es veieren abocades al desplegament de l’economia terciària, especialment en empreses relacionades amb el turisme.

   Durant l’època de ''l’Aznarat'' (1996-2004), totes les regions de l’Estat espanyol, es llençaren al ''boom'' turístic; per tot arreu, creixien els ''Disneyland'' i les ''Marina d’Or''. La construcció immobiliària a Catalunya i Espanya superava la de Gran Bretanya, Alemanya i França, juntes.  N’Aznar proclamava ufanós que Espanya era la vuitena potència econòmica mundial. Però s’errava: aquell suposat potencial econòmic era només una bombolla immobiliària (i una bombolla de grans projectes turístics).

 

  

 

    Els bancs i les caixes havien finançat el ''boom''. Més encara: els bancs i caixes s’havien endeutat per tal de poder satisfer les demandes insaciables dels seus clients de la indústria de la construcció.  ''S’havien endeutat'', en el sentit que les grans financeres mundials donaren els crèdits a la follia turística dels espanyols i dels catalans.

 

    Ara, els bancs i les caixes no poden retornar els capitals que els havien prestat les grans financeres. Els bancs i les caixes en lloc de capitals allò que tenen majorment són propietats immobiliàries procedents dels deutes contrets per les companyes constructores.

 

   S’esdevé la convergència catastròfica: per una banda, de cada vegada són més les àrees del món excloses del procés de producció, i, per l’altra, creix el nombre de grups financers que es veuen impel·lits a invertir els capitals en projectes  terciaris majorment de caràcter turístic.

 

    Referits a Catalunya (Sencera), és ben visible el procés de desmantellament que afecten a indústries tradicionals com és la tèxtil o la del calçat. Igualment, la major part d’indústries mecàniques són abocades al tancament.

   A la resta de l’Estat espanyol, el panorama industrial és igualment de liquidació d’empreses industrials, com són les empreses carboníferes, les drassanes, les tèxtils, les metal·lúrgiques i d’altres (Les indústries automobilístiques s’han de veure tal com són: empreses estrangeres que ven decidir muntar una filial a l’Estat espanyol per conveni amb el govern de l’Estat. Que quedi clar: sense la intervenció del govern, les empreses automobilístiques haguessin muntat centres comercials, no indústries).

 

 

     Abocats a la catàstrofe: El cas més connotatiu, al meu parer, ve donat pel paroxisme econòmic de l’emirat de Dubai. A Dubai,  l’emir i els magnats financers dubaitins van iniciar el desplegament del més extremat gran projecte turístic mundial, una mena de ''Les mil i una nits'' turística. Follia i frenesí: Tot havia d’ésser únic, suprem i extremat. Així, han aixecat l’edifici mel alt dels món, l’hotel més gran, el més luxós, amb aixetes d’or. De cada vegada el megaprojecte dubaití ha cobrat més volada; aquells magnats van decidir que Dubai fos el més exclusiu i luxós centre turístic del món.

    El somni dels creadors del Burj Khalifa va esdevenir malson al novembre del 2009. Com informava ''El País'':  '' Dubai fa tremolar les borses mundials

L'Ibex retrocedeix un 2,58%, la seva major caiguda en tres mesos .

Pistes d'esquí a ple Golf Pèrsic. Illes artificials en forma de mapamundi, de palmera, de qualsevol cosa. Gratacels de disseny ficats en aquesta cursa absurda per posseir l'edifici més alt del món. Turisme de superluxe a un pas del desert. Aspiracions d'esdevenir un centre financer mundial. L'economia de Dubai està en caiguda lliure i tots aquests deliris de grandesa de l'emirat han inflat una bombolla enorme que està en plena rebentada.

Dubai va anunciar dimecres la seva incapacitat per pagar els deutes i va demanar una moratòria per a la joia de la corona de la seva economia, Dubai World, amb interessos immobiliaris i en infraestructures portuàries de tot el món. La notícia i el temor que l'emirat sencer no pagui els seus deutes deslligar el faig en els mercats, que van patir una jornada de malson''.

 

 

     Certament, per tot arreu plogueren les crítiques contra ''els excessos'' dels responsables del Burj Khalifa.

     Els financers de Wall Street pretenen continuar amagant que ells mateixos han impulsat la creació de Burj Khalifa  i Disneywold arreu del món.

    

     No és el cas que aquests financers d’ara siguin més incompetents o més cobdiciosos. La realitat és que els financers han esgotat les possibilitats ''serioses''  per a les grans inversions als territoris que els són més propis (Estats Units i Europa). 

 

    Podria semblar que la Xina hagués aconseguit un nou mètode de control més segur del capitalisme. Certament,  el capitalisme dirigit i controlat pel partit comunista xinès és el de major rendiment econòmic i el de més regularitat.

 

   Però, una vegada dit això, haurem de creure que la Xina tampoc pot defugir de la crisi del sistema; hem de pensar que el govern xinès no sabrà que fer amb els 500 milions de pagesos d’economia de supervivència, no capitalista. Vull explicar:  Aplicat el sistema de producció capitalista a les explotacions agràries com es fa als Estats Units, llavors sobrarien centenars de milions de persones a les quals la indústria no podria absorbir.

 

    Posant punt:  La fantasia futurista dibuixa necessàriament, jo crec, un món on la banca i les grans empreses estarien socialitzades. Un món en el que els treballadors tindrien unes jornades laborals reduïdes (de  vint hores setmanals, per exemple), a fi de mantenir a tota la població ocupada. No faria res que el creixement fos més lent.

 

 

 

AvÝs urgent per als liberals catalans (Continentals i insulars)

quetgles | 14 Maig, 2010 07:37


 
  Convé llegir el formidable article d’En Santiago Niño Becerra publicat a la Carta de la Bolsa, ''El que Espanya és''. Amb aquest article els economistes neoliberals catalans – com En Sala i Martin, per exemple – queden sense calçons, jo crec.

 

Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L'igualitarisme triomfant.

quetgles | 13 Maig, 2010 06:18


    Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L’igualitarisme triomfant.

 

 

     D’antuvi, l’oligarquia espanyola va construir una ciutadella ideològica a fi de que no entressin idees perilloses als seus dominis.

 

   En Felip II, per tal d’evitar el contagi ideològic, va tirar pel dret:  va prohibir l’entrada de llibres forans.

 

   S’ha d’entendre que, en aquella època, l’oligarquia és  equivalent a l’aristocràcia, la classe dels grans propietaris de terra.

 

   L’oligarquia espanyola mantenia el seu poder per mitjà de la monarquia absoluta i de l’Església catòlica.

 

    D’antuvi, l’Església catòlica era l’organització encarregada del control ideològic de la població de l’imperi.

 

   Amb  l’objectiu de controlar les ànimes,  l’Església catòlica s’emparà del Sant Ofici o Inquisició. Però, a més a més, es reservà en exclusiva la fundació de les Universitats. Tant a Castella com a Catalunya (amb una Corona d’Aragó amb plena decadència) les Universitats estaven sota l’autoritat del bisbe de la diòcesi, i les càtedres universitàries  eren monopoli de les diverses ordres religioses, dels dominics i dels franciscans, en especial.  

 

    Tot i que al segle XIX, al regnat d’Isabel II, figurava superat l’antic règim, de fet, la classe oligàrquica mantenia intactes les seves propietats. Figurava que s’havien abolit els privilegis de la noblesa, però, de fet, l’oligarquia continuava mantenint el control del poder econòmic, polític i militar.

 

    En cap moment i fins avui, l’oligarquia espanyola - i l’Església – ha sigut derrotada, i no és el cas hagi perdut el domini de l’Estat espanyol.

 

    Dels meus escrits sobre aquest tema, faig una selecció d’un fragment de La filosofia i la religió sense màscares, i fa així: ''Amb l'establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al "nou ordre democràtic" de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats'' (Fi del fragment).

 

 

   Actualment, 2010, els espanyols i els catalans  (les classes treballadores) porten la marca del domini oligàrquic.

 

   L’únic intent de democratitzar l’Estat, la proclamació de la República espanyola al 1931, com sabeu, va fracassar.

 

   Els espanyols i els catalans (i els bascos i els gallecs) porten la marca dels quaranta anys de franquisme, però, també, la marca de trenta-cinc anys de monarquia borbònica. La unitat de l’Estat, la monarquia, l’Església catòlica, l’exèrcit, l’alta magistratura, són temes tabú per als mitjans de comunicació.

 

    Anant al tema de referència del títol d’aquest escrit, els espanyols i els catalans són a la cua d’Europa en relació a l’aprenentatge de llengües estrangeres, i, concretament, a la cua d’Europa respecte del domini de l’anglès.  Porten la marca d’En Felip II.  Es podria suposar que, a la fi,  el govern espanyol i el català van ser capaços d’elaborar uns programes d’educació de manera que els estudiants tinguin un ple accés al domini de la llengua anglesa; però seria una suposició equivocada; la major part d’alumnes (més del 90 %, posen) són incapaços de mantenir una conversa fluida en llengua anglesa.

    L’ensenyament de l’anglès es fa a la manera espanyola: per escrit i no oralment. El Ministeri – i la Conselleria – certifiquen que els alumnes han aprovat els estudis de l’anglès, però no que sàpiguen parlar anglès (De manera semblant, molts d’alumnes castellano-parlants obtenen l’acreditació dels seus estudis de llengua catalana sense saber expressar-se en català de manera fluïda).

   L’Estat espanyol fa bloc amb els països d’Europa que dediquen més pressupost al doblatge de cinema i de televisió. Igualment destaca entre els països que més llibres tradueixen.

    Es pot constatar fàcilment que les llibreries molt rarament disposen de secció de llengua anglesa (Per altra banda, les llibreries especialitzades en anglès i altres llengües estrangeres ho són en funció de la seva clientela majorment estrangera.

 

   Podria semblar que l’auge editorial de les traduccions, sobretot a partir de la instauració de la monarquia, havia de significar la fi dels designis d’En Felip II i de l’Església catòlica.  Però es pot veure que hi ha signes inquietants en aquesta democràcia a l’espanyola.

 

    Hem de suposar que  la ''Transició democràtica espanyola'' degué incloure un seguit de clàusules secretes, les quals havien de suposar – i suposen – el blindatge de la voluntat franquista i l’herència nacional-catòlica.

  Per posar un avís:  L’Església catòlica espanyola, a partir del 39, va establir de fet una Inquisició no declarada, de manera que va  dur a terme una terrorífica onada de depuracions amb l’objectiu d’eliminar la més mínima mostra de la ideologia dels vençuts, dels ''rojos''.  Totes les biblioteques – incloses les privades – foren ''depurades'', és a dir, es van segrestar els llibres considerats no d’acord amb el nacional-catolicisme espanyol.

 

     Com a prova de la iniquitat de la Jerarquia catòlica: ''La Bíblia explicada per Voltaire'', continua segrestada. O sigui, no és a l’abast a les biblioteques.

 

     Al meu parer, el fet que aquesta obra tan famosa d’En Voltaire, ''La Bíblia explicada'', no figuri a cap fons editorial espanyol o català és una prova de l’existència de pactes d’Estat secrets. En un post meu sobre aquesta obra vaig escriure:  '' La Bible enfin expliquée: par Voltaire. Aquest llibre d'En Voltaire, en traducció a l'espanyol, desaparegué de les biblioteques com a conseqüència de la gran depuració (de llibres i de persones) que  dugué a terme la Nova Inquisició no declarada, a partir de 1939.  Allò inquietant - que mostra el miserable nivell democràtic de la monarquia espanyola del rei Juan Carlos I - és que La Bíblia explicada por Voltaire continua absent de les biblioteques (Per exemple, no figura al fons de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona). I encara més inquietud: sembla que cap editorial espanyola s'ha atrevit a fer una nova edició de l'obra que esment (A conseqüència dels ''pactes secrests''?).

 

    Es podria pensar que l’oligarquia espanyola (la castellano-andalusa) havia aconseguit tots els seus objectius.  El fet que hi hagués un partit nacional espanyol  ''formalment d’esquerres'' que s’emparés  del govern de l’Estat no significà cap amenaça per als privilegis blindats de l’oligarquia.

 

 

 

    Certament, podria semblar que els franquistes i l’Església catòlica ho tenien ''atado y bien atado'', però, és clar, ells no podien preveure les tremendes esquerdes que Internet provocaria a la seva ciutadella ideològica.

 

   

   Vegem qualcunes de les incidències més remarcables que ha provocat el fenomen ''Internet'': 

 

      Ha accelerat la mundialització incidint especialment en la crisi dels Universos ideològics (Crisi provocada pel trencament dels monopolis ideològics).

 

    La Xarxa ha imposat  l’igualitarisme radical. És a dir, avui, qualsevol escrit o vídeo penjat a la Xarxa és en igualtat de condicions respecte de la resta de posts.

 

     I, allò més extraordinari:  Al establir un servei general de traducció automàtica, fa que els posts (la gran majoria) siguin a l’abast dels navegadors de la Xarxa.

 

    Referits a la navegació catalana, es pot veure que les  publicacions en les diverses llengües amb un simple clic  són a l’abast en llengua catalana (Fins i tot, el servei de traducció automàtica fa possible la versió en català d’escrits en llengües tradicionalment poc conegudes pels catalans, com són els escrits en xinès o en àrab). Així, qualsevol diari amb servei online, majorment, pot ésser llegit en català. 

 

    Ha significat la desfeta del sistema de privilegi de la llengua i de la cultura espanyoles (de l’Univers espanyol) respecte a la llengua i a la cultura catalanes.

   La falsa democràcia espanyola ha mantingut l’estratègia d’ofec i de marginació de la llengua catalana. 

 

   Per suposat, respecte a les edicions online, la premsa en català també és inferior a l’espanyola, però la diferència s’ha reduït considerablement.  I la publicació de posts en català ha tingut un creixement extraordinari, de manera que s’acosta a la igualació.

 

   L’accés universal a Internet (com a consumidors i com a productors) ha anorreat el monopoli dels mitjans per part dels capitalistes i de les Esglésies. 

 

   Hem de pensar que uns dels ''pactes secrets'' de la monarquia borbònica degué consistir en impedir, de fet, el ressorgiment de les publicacions obreres de l’època republicana.

 

    Ara, la premsa ''progressista'' ( El País, El Periódico de Catalunya), hi hagi o no ''pactes secrets'', es mostra poc crítica amb els ''poders fàctics'':  la monarquia, l’exèrcit, el Poder judicial, l’oligarquia i l’Església catòlica.

 

     (L’aparició del diari ''Público'' sembla que trenca el pacte de silenci, que dèiem. I l’auge d’aquest diari fa pensar que la ciutadella franquista és en crisi).

 

 

   Els Rupert Murdoch, els Rockefellers i les Esglésies han vist que Internet  esdevenia una greu amenaça per al seu imperi mediàtic.

 

    Tesi:  A la Xarxa, els catalans són en condicions de provocar la crisi del domini de l’Univers ideològic espanyol.

 

     Així, els catalans tenen a l’abast una immensa producció ideològica, principalment en llengua anglesa, que és contraposada la ideologia reaccionària de l’Església catòlica i de l’Església catòlica espanyola.

 

    Aquests materials ideològics mostren clarament que la denominada ''Leyenda Negra española'' no era cap llegenda, sinó que mostren la llarga cursa de crims contra la humanitat causats per la monarquia espanyola i per l’Església catòlica (I per l’Església catòlica espanyola). De fet, a la Xarxa, abunden les pàgines en espanyol procedents d’Amèrica llatina, pàgines on es descriuen les malvestats dels conqueridors espanyols i de l’Església catòlica.

 

  Tot i que els grans capitalistes disposen de grans equips d’economistes que difonen discursos d’acord amb els interessos del gran capital, això no impedeix que els blogs dels economistes crítics siguin els més visitats. I, per posar un exemple significatiu:  el blog d’En Santiago Niño Becerra, catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, és un dels blogs que té més lectors (Es troba a  La Carta de la Bolsa - Santiago Niño Becerra).

 

     I un altre exemple que mostra els extraordinaris recursos d’Internet:  és el cas de ''Al Jazeera'', canal de notícies en llengua aràbiga. Editat per una empresa de Qatar, un petit emirat del Golf Pèrsic, el canal ha esdevingut el més popular del món àrab. Però el fet que iniciés una edició en anglès, l’ha convertit en un gran canal d’àmbit mundial, cosa que preocupa al govern dels Estats Units (Govern que té muntat un Panocticon mundial amb centenars de milers d’espies).

Podeu baixar aquest canal (que es pot traduir al català amb un clic) prement Al Jazeera English - AJE.

 

   

    El Govern espanyol actual manté actives les trames franquistes ocultes, disposades a fi anorrear la llengua catalana. A conseqüència d’això, la premsa escrita en català a Catalunya (Sencera) és quasi insignificant. Per altra banda, la premsa obrera que hi havia al 36 mai més ha pogut reaparèixer.

   Podria semblar que l’edició en català del diari El Periódico de Catalunya és una excepció. Però s’ha de considerar que la capçalera d’aquest diari és espanyola, que el seu propietari és espanyol (forma part de l’oligarquia espanyola) i que l’objectiu essencial del diari és fer una premsa espanyola progressista (en aparença només) i tolerant que accepta el fet diferencial català;  és a dir, es tracta de fer un diari espanyol fet a Barcelona per a lectors (de diversa nacionalitat) que viuen a Catalunya.

      Internet és radicalment igualitari: qualsevol post editat a la xarxa, majorment, en troba en igualtat de condicions respecte a la resta de posts.  Es pot pensar que els posts publicats en català tenen una difusió menor que la d’aquells que circulen en espanyol o anglès, per exemple. I, certament, de manera espontània, així és; però s’ha de veure el poder igualitarista d’Internet que fa que qualsevol post en qualsevol llengua minoritària pot navegar per la xarxa de manera que estigui a l’abast dels lectors de llengua anglesa, per exemple;  aconseguir-ho és molt fàcil: basta editar el post amb el títol – només el títol – traduït a l’anglès.

    O sigui, es pot fer arribar un post en català als navegants de la major part de llengües del món (El servidor Google en tot moment ofereix la traducció automàtica del català a la major part de llengües, l’àrab, el japonès i el xinès, incloses). 

 

   La ciutadella de l’Imperi espanyol edificada per En Felip II, i reedificada posteriorment pel general Franco i per l’Església catòlica espanyola, és plena d’esquerdes, com dèiem.

 

    A l’actualitat, els catalans de classe treballadora tenen al seu abast els instruments igualitaris que els ofereix Internet.  I no solament per a combatre la ciutadella espanyola; també disposen de noves possibilitats per denunciar les estratègies reaccionàries i anti-obreres dels capitalistes catalans i de l’Església catòlica catalana (Sotmesa, és clar, a l’autoritat de Roma, a En Benet XVI).

Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L'igualitarisme triomfant.

quetgles | 11 Maig, 2010 06:37

    

            Espanya, Catalunya (Plena) i Internet. L’igualitarisme triomfant.

 

 

     D’antuvi, l’oligarquia espanyola va construir una ciutadella ideològica a fi de que no entressin idees perilloses als seus dominis.

 

   En Felip II, per tal d’evitar el contagi ideològic, va tirar pel dret:  va prohibir l’entrada de llibres forans.

 

   S’ha d’entendre que, en aquella època, l’oligarquia és  equivalent a l’aristocràcia, la classe dels grans propietaris de terra.

 

   L’oligarquia espanyola mantenia el seu poder per mitjà de la monarquia absoluta i de l’Església catòlica.

 

    D’antuvi, l’Església catòlica era l’organització encarregada del control ideològic de la població de l’imperi.

 

   Amb  l’objectiu de controlar les ànimes,  l’Església catòlica s’emparà del Sant Ofici o Inquisició. Però, a més a més, es reservà en exclusiva la fundació de les Universitats. Tant a Castella com a Catalunya (amb una Corona d’Aragó amb plena decadència) les Universitats estaven sota l’autoritat del bisbe de la diòcesi, i les càtedres universitàries  eren monopoli de les diverses ordres religioses, dels dominics i dels franciscans, en especial.  

 

    Tot i que al segle XIX, al regnat d’Isabel II, figurava superat l’antic règim, de fet, la classe oligàrquica mantenia intactes les seves propietats. Figurava que s’havien abolit els privilegis de la noblesa, però, de fet, l’oligarquia continuava mantenint el control del poder econòmic, polític i militar.

 

    En cap moment i fins avui, l’oligarquia espanyola - i l’Església – ha sigut derrotada, i no és el cas hagi perdut el domini de l’Estat espanyol.

 

    Dels meus escrits sobre aquest tema, faig una selecció d’un fragment de La filosofia i la religió sense màscares, i fa així: ''Amb l'establiment de la monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes. No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al "nou ordre democràtic" de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats'' (Fi del fragment).

 

 

   Actualment, 2010, els espanyols i els catalans  (les classes treballadores) porten la marca del domini oligàrquic.

 

   L’únic intent de democratitzar l’Estat, la proclamació de la República espanyola al 1931, com sabeu, va fracassar.

 

   Els espanyols i els catalans (i els bascos i els gallecs) porten la marca dels quaranta anys de franquisme, però, també, la marca de trenta-cinc anys de monarquia borbònica. La unitat de l’Estat, la monarquia, l’Església catòlica, l’exèrcit, l’alta magistratura, són temes tabú per als mitjans de comunicació.

 

    Anant al tema de referència del títol d’aquest escrit, els espanyols i els catalans són a la cua d’Europa en relació a l’aprenentatge de llengües estrangeres, i, concretament, a la cua d’Europa respecte del domini de l’anglès.  Porten la marca d’En Felip II.  Es podria suposar que, a la fi,  el govern espanyol i el català van ser capaços d’elaborar uns programes d’educació de manera que els estudiants tinguin un ple accés al domini de la llengua anglesa; però seria una suposició equivocada; la major part d’alumnes (més del 90 %, posen) són incapaços de mantenir una conversa fluida en llengua anglesa.

    L’ensenyament de l’anglès es fa a la manera espanyola: per escrit i no oralment. El Ministeri – i la Conselleria – certifiquen que els alumnes han aprovat els estudis de l’anglès, però no que sàpiguen parlar anglès (De manera semblant, molts d’alumnes castellano-parlants obtenen l’acreditació dels seus estudis de llengua catalana sense saber expressar-se en català de manera fluïda).

   L’Estat espanyol fa bloc amb els països d’Europa que dediquen més pressupost al doblatge de cinema i de televisió. Igualment destaca entre els països que més llibres tradueixen.

    Es pot constatar fàcilment que les llibreries molt rarament disposen de secció de llengua anglesa (Per altra banda, les llibreries especialitzades en anglès i altres llengües estrangeres ho són en funció de la seva clientela majorment estrangera.

 

   Podria semblar que l’auge editorial de les traduccions, sobretot a partir de la instauració de la monarquia, havia de significar la fi dels designis d’En Felip II i de l’Església catòlica.  Però es pot veure que hi ha signes inquietants en aquesta democràcia a l’espanyola.

 

    Hem de suposar que  la ''Transició democràtica espanyola'' degué incloure un seguit de clàusules secretes, les quals havien de suposar – i suposen – el blindatge de la voluntat franquista i l’herència nacional-catòlica.

  Per posar un avís:  L’Església catòlica espanyola, a partir del 39, va establir de fet una Inquisició no declarada, de manera que va  dur a terme una terrorífica onada de depuracions amb l’objectiu d’eliminar la més mínima mostra de la ideologia dels vençuts, dels ''rojos''.  Totes les biblioteques – incloses les privades – foren ''depurades'', és a dir, es van segrestar els llibres considerats no d’acord amb el nacional-catolicisme espanyol.

 

     Com a prova de la iniquitat de la Jerarquia catòlica: ''La Bíblia explicada per Voltaire'', continua segrestada. O sigui, no és a l’abast a les biblioteques.

 

     Al meu parer, el fet que aquesta obra tan famosa d’En Voltaire, ''La Bíblia explicada'', no figuri a cap fons editorial espanyol o català és una prova de l’existència de pactes d’Estat secrets. En un post meu sobre aquesta obra vaig escriure:  '' La Bible enfin expliquée: par Voltaire. Aquest llibre d'En Voltaire, en traducció a l'espanyol, desaparegué de les biblioteques com a conseqüència de la gran depuració (de llibres i de persones) que  dugué a terme la Nova Inquisició no declarada, a partir de 1939.  Allò inquietant - que mostra el miserable nivell democràtic de la monarquia espanyola del rei Juan Carlos I - és que La Bíblia explicada por Voltaire continua absent de les biblioteques (Per exemple, no figura al fons de la Biblioteca de l'Ateneu de Barcelona). I encara més inquietud: sembla que cap editorial espanyola s'ha atrevit a fer una nova edició de l'obra que esment (A conseqüència dels ''pactes secrests''?).

 

    Es podria pensar que l’oligarquia espanyola (la castellano-andalusa) havia aconseguit tots els seus objectius.  El fet que hi hagués un partit nacional espanyol  ''formalment d’esquerres'' que s’emparés  del govern de l’Estat no significà cap amenaça per als privilegis blindats de l’oligarquia.

 

 

 

    Certament, podria semblar que els franquistes i l’Església catòlica ho tenien ''atado y bien atado'', però, és clar, ells no podien preveure les tremendes esquerdes que Internet provocaria a la seva ciutadella ideològica.

 

   

   Vegem qualcunes de les incidències més remarcables que ha provocat el fenomen ''Internet'': 

 

      Ha accelerat la mundialització incidint especialment en la crisi dels Universos ideològics (Crisi provocada pel trencament dels monopolis ideològics).

 

    La Xarxa ha imposat  l’igualitarisme radical. És a dir, avui, qualsevol escrit o vídeo penjat a la Xarxa és en igualtat de condicions respecte de la resta de posts.

 

     I, allò més extraordinari:  Al establir un servei general de traducció automàtica, fa que els posts (la gran majoria) siguin a l’abast dels navegadors de la Xarxa.

 

    Referits a la navegació catalana, es pot veure que les  publicacions en les diverses llengües amb un simple clic  són a l’abast en llengua catalana (Fins i tot, el servei de traducció automàtica fa possible la versió en català d’escrits en llengües tradicionalment poc conegudes pels catalans, com són els escrits en xinès o en àrab). Així, qualsevol diari amb servei online, majorment, pot ésser llegit en català. 

 

    Ha significat la desfeta del sistema de privilegi de la llengua i de la cultura espanyoles (de l’Univers espanyol) respecte a la llengua i a la cultura catalanes.

   La falsa democràcia espanyola ha mantingut l’estratègia d’ofec i de marginació de la llengua catalana. 

 

   Per suposat, respecte a les edicions online, la premsa en català també és inferior a l’espanyola, però la diferència s’ha reduït considerablement.  I la publicació de posts en català ha tingut un creixement extraordinari, de manera que s’acosta a la igualació.

 

   L’accés universal a Internet (com a consumidors i com a productors) ha anorreat el monopoli dels mitjans per part dels capitalistes i de les Esglésies. 

 

   Hem de pensar que uns dels ''pactes secrets'' de la monarquia borbònica degué consistir en impedir, de fet, el ressorgiment de les publicacions obreres de l’època republicana.

 

    Ara, la premsa ''progressista'' ( El País, El Periódico de Catalunya), hi hagi o no ''pactes secrets'', es mostra poc crítica amb els ''poders fàctics'':  la monarquia, l’exèrcit, el Poder judicial, l’oligarquia i l’Església catòlica.

 

     (L’aparició del diari ''Público'' sembla que trenca el pacte de silenci, que dèiem. I l’auge d’aquest diari fa pensar que la ciutadella franquista és en crisi).

 

 

   Els Rupert Murdoch, els Rockefellers i les Esglésies han vist que Internet  esdevenia una greu amenaça per al seu imperi mediàtic.

 

    Tesi:  A la Xarxa, els catalans són en condicions de provocar la crisi del domini de l’Univers ideològic espanyol.

 

     Així, els catalans tenen a l’abast una immensa producció ideològica, principalment en llengua anglesa, que és contraposada la ideologia reaccionària de l’Església catòlica i de l’Església catòlica espanyola.

 

    Aquests materials ideològics mostren clarament que la denominada ''Leyenda Negra española'' no era cap llegenda, sinó que mostren la llarga cursa de crims contra la humanitat causats per la monarquia espanyola i per l’Església catòlica (I per l’Església catòlica espanyola). De fet, a la Xarxa, abunden les pàgines en espanyol procedents d’Amèrica llatina, pàgines on es descriuen les malvestats dels conqueridors espanyols i de l’Església catòlica.

 

  Tot i que els grans capitalistes disposen de grans equips d’economistes que difonen discursos d’acord amb els interessos del gran capital, això no impedeix que els blogs dels economistes crítics siguin els més visitats. I, per posar un exemple significatiu:  el blog d’En Santiago Niño Becerra, catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona, és un dels blogs que té més lectors (Es troba a  La Carta de la Bolsa - Santiago Niño Becerra).

 

     I un altre exemple que mostra els extraordinaris recursos d’Internet:  és el cas de ''Al Jazeera'', canal de notícies en llengua aràbiga. Editat per una empresa de Qatar, un petit emirat del Golf Pèrsic, el canal ha esdevingut el més popular del món àrab. Però el fet que iniciés una edició en anglès, l’ha convertit en un gran canal d’àmbit mundial, cosa que preocupa al govern dels Estats Units (Govern que té muntat un Panocticon mundial amb centenars de milers d’espies).

Podeu baixar aquest canal (que es pot traduir al català amb un clic) prement Al Jazeera English - AJE.

 

   

    El Govern espanyol actual manté actives les trames franquistes ocultes, disposades a fi anorrear la llengua catalana. A conseqüència d’això, la premsa escrita en català a Catalunya (Sencera) és quasi insignificant. Per altra banda, la premsa obrera que hi havia al 36 mai més ha pogut reaparèixer.

   Podria semblar que l’edició en català del diari El Periódico de Catalunya és una excepció. Però s’ha de considerar que la capçalera d’aquest diari és espanyola, que el seu propietari és espanyol (forma part de l’oligarquia espanyola) i que l’objectiu essencial del diari és fer una premsa espanyola progressista (en aparença només) i tolerant que accepta el fet diferencial català;  és a dir, es tracta de fer un diari espanyol fet a Barcelona per a lectors (de diversa nacionalitat) que viuen a Catalunya.

      Internet és radicalment igualitari: qualsevol post editat a la xarxa, majorment, en troba en igualtat de condicions respecte a la resta de posts.  Es pot pensar que els posts publicats en català tenen una difusió menor que la d’aquells que circulen en espanyol o anglès, per exemple. I, certament, de manera espontània, així és; però s’ha de veure el poder igualitarista d’Internet que fa que qualsevol post en qualsevol llengua minoritària pot navegar per la xarxa de manera que estigui a l’abast dels lectors de llengua anglesa, per exemple;  aconseguir-ho és molt fàcil: basta editar el post amb el títol – només el títol – traduït a l’anglès.

    O sigui, es pot fer arribar un post en català als navegants de la major part de llengües del món (El servidor Google en tot moment ofereix la traducció automàtica del català a la major part de llengües, l’àrab, el japonès i el xinès, incloses). 

 

   La ciutadella de l’Imperi espanyol edificada per En Felip II, i reedificada posteriorment pel general Franco i per l’Església catòlica espanyola, és plena d’esquerdes, com dèiem.

 

    A l’actualitat, els catalans de classe treballadora tenen al seu abast els instruments igualitaris que els ofereix Internet.  I no solament per a combatre la ciutadella espanyola; també disposen de noves possibilitats per denunciar les estratègies reaccionàries i anti-obreres dels capitalistes catalans i de l’Església catòlica catalana (Sotmesa, és clar, a l’autoritat de Roma, a En Benet XVI).

 

 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb