El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'Església catòlica, el genocidi de Rwanda.

quetgles | 09 Abril, 2010 16:02


   Sembla que els periodistes de Mallorca i el PSM no estan ben disposats a aclarir el genocidi de Rwanda i quin és el paper que van jugar - i juguen, ara - els missioners mallorquins a aquelles àrees africanes; i poc disposats a aclarir quin és el joc d'aquest entabanador que es diu Juan Carrero.
 
   Per a combatre la fosca i la mentida, m'abelleix penjar a la Xarxa un article meu publicat a l'Estel al 1997.

L’esperit republicà

 

 

 

             Roma no accepta la seva derrota a l’Àfrica Central.  Els peons mallorquins continuen mobilitzats.

 

 

En Joan Quetgles

 

 

  

            A manera de resum: A finals del segle passat,  En Leopold II, rei de Bèlgica, ocupà les terres i els pobles de la marge esquerra del riu Congo; aquests 2.300.000 km² passaren a ser “possessió privada” del monarca. Va crear una capital que batejà amb el nom de Leopoldville (actualment, Kinshasa). Era un rei catòlic (quasi un sant catòlic, n’hi ha que diuen) aquest Leopold. No és d’estranyar, doncs, que al darrera de l’exèrcit belga seguissin les corrues de missioners catòlics. Una vegada engrillonats aquells negres salvatges,  d’allò que es tractava era de civilitzar-los. Colles de frares i monges de tot l’orb catòlic s’afanyaren amb entusiasme a la tasca cristianitzadora,  a saber: substituir les cultures autòctones africanes per la franco-romana (llengua francesa i religió catòlica).  Qui no combregava, no mamava. Haguéssiu vist els batejos massius d’aquelles poblacions! I a tots els posaven un nom francès, a aquells negrets. Aquells frares i monges quasi levitaven tot sentint-se l’instrument de l’Esperit Sant.   No hauria de dir que aquella fúria missionera anava precedida per les inversions econòmiques de les grans companyies. Al respecte, el text de la GEC diu: “ Malgrat les fortes inversions i els grans beneficis, la colònia no resultà tan rendible com esperava el monarca belga. Per tal d’amortitzar els capitals despesos, hom confià la recaptació d’imposts a les tropes indígenes i implantà els treballs forçats”.

   Amb la proclamació de la independència al 1960, els conflictes de tot tipus, que fins aleshores es mantenien continguts, esclataren en una espiral de violència que perdura fins avui. El despotisme del règim d’En Mobutu era sostingut per França. França  - i les grans empreses franceses - esdevenia la potència hegemònica a l’Africa  central, en substitució de l’antiga metròpoli.

    La darrera revolta ha triomfat. La guerra d’alliberament d’En Laurent Kabila ha aconseguit els seus objectius. En Mobutu, instrument dels designis del l’Imperialisme francès,  ha estat foragitat del Congo, com sabeu. França i Roma (el Vaticà ) són les potències perdedores.  Són tot un seguit de greus derrotes. Primer fou a Burundi, després a Rwanda; al Congo tot seguit (al Congo la desfeta franco-romana ha estat colossal). Ara els habitants de l’altre Congo també es volen treure de sobre el jou franco-romà.  Referint-se al sentiment anti-francès que es respira a Brazzaville,  N’Alfred Bosch, President del Centre d’Estudis Africans, diu “ A Ruanda i al Congo-Zaire, fa ben poc hem vist com un ressentiment comparable es traduïa en clamor anti-francès…l’Hexàgon està pagant el seus errors de càlcul. Durant anys París s’ha immiscuït en els afers polítics locals…S’han sostingut tiranies corrompudes…i una notòria presència militar”.

 

   La derrota de Roma. El Vaticà havia compromès el seu gran poder per tal d’aconseguir la intervenció militar de les potències europees. Durant mesos, els mitjans de comunicació de França, Espanya i Itàlia donaven ple suport a la mobilització de les organitzacions “humanitàries” vaticanistes. Aquestes organitzacions, en efecte, aconseguiren una campanya d’intoxicació informativa com mai en aquests darrers 40 anys. La intervenció militar, encapçalada per França, hagués significat aturar l’avanç de les tropes d’En Kabila i el reforçament del règim agònic d’En Mobutu.  Benhauradament, Roma ha estat derrotada. Però no accepta la derrota i continua en guerra contra la nova situació política de l’Àfrica central. Les seves organitzacions de propaganda i els seus agents continuen demanant i fomentant una intervenció militar la regió dels Grans Llacs.

   Encara En Kabila no havia acabat de prendre el poder a Kinshasa, i  el contuberni franco-romà ja clamava al cel perquè aquest home no anunciava la convocatòria immediata d’eleccions democràtiques. En canvi, durant els 32 anys del règim d’En Mobutu,  aquestes mateixes organitzacions “humanitàries” catòliques varen callar com un mort davant els crims del dèspota.

 

   Podeu veure que les organitzacions mallorquines també continuen mobilitzades en campanya de condemna dels nous règims i en demanda de la intervenció militar europea (“per raons purament humanitàries”, diuen). Fa pocs dies, s’ha constituït nogensmenys que una “Plataforma per la Pau i els Drets Humans a la regió dels Grans Llacs Africans”. Tal com informa En Miquel López Crespí, L’Estel 15.6.97,  aquesta Plataforma vol  “…que les institucions de les Balears…actuïn de forma immediata per a ajudar a garantir la pau, el respecte dels drets humans, la seguretat i els processos democràtics”. La Plataforma romana ha aconseguit “fitxar” homes de fama esquerrana, com és ara En Jaume Obrador, antic militant de Bandera Roja i de l’Organització d’Esquerra Comunista. Segons veig, la intenció dels nous fitxatges és la de donar un poc de color vermell a una organització on predominen els catòlics, és a dir, els dretans(sigui com sigui, és bo saber que En Jaume Obrador és un ex-capellà. He de pensar que el “sagrament li va imprimir caràcter”, que diuen). No deixa de sorprendre que uns suposats esquerrans de formació marxista s’avinguin a fer el joc a l’estratègia imperialista franco-romana. És esperpèntic que els qui havien donat suport implícit al règim genocida ara demanin pau i drets humans. Ha estat durant els darrers cent anys de domini franco-belga-catòlic que hi hagut guerra perpètua, esclavatge, genocidi, destrucció, explotació, treball forçat…A què ve  demanar la pau ara que s’ha acabat la guerra. Pel contrari, és ara que per primera vegada s’obri un clar camí d’esperança per als pobles de Centre-Àfrica. Als menys ara tenen la forta sensació que s’han tret de sobre l’imperialisme francès i els seus titelles locals.

    Les plataformes catòliques se senten fortes i segures en aquesta terra de Mallorca missionera; van a l’ample. De què han de tenir por, si els diaris mallorquins accepten, sense criteri de veritat, els escrits de col·laboradors catòlics romans, escrits per on traspua l’esperit de la Inquisició i del reaccionarisme.   Com a exemple que m’ha cridat l’atenció - i no per la categoria de l’autor, que és un missus - pos l’article d’En Carmelo Bonnin, “Desencís al Zaire”,  Balears, 3.6.97. L’atenció d’aquest escrit rau en que l’autor - un peó romà - manifesta ingènuament el discurs catòlic sobre el tema i, sense voler, destapa la cara de la Inquisició. Permeteu-me una anàlisi del text. En primer lloc, s’apunta a la demanda de N’Emma Bonino (Quina gràcia! Vegeu la casualitat: Bonnin, Bonino!) segons la qual Europa hauria d’intervenir (“intervenir”, ja se sap, exèrcits, bombardejos, massacres, ocupació, tortures, crims…) al Congo contra En Kabila. Per reforçar l’urgència de la intervenció, En Bonnin no te problemes a l’hora de presentar En Kabila com un gran criminal i un dèspota. Dona per cert que En Kabila va “massacrar els refugiats rwandesos i de violar sistemàticament la població de les zones conquerides”. Na Bonino i En Bonnin donen per certes unes suposades denúncies de massacres procedents de “Metges sense fronteres” . Certament, sembla que qualques camps de refugiats rwandesos foren assaltats, però no per l’exèrcit d’En Kabila, sinó per grups d’habitants de Khisangani, irats contra els hutus col·laboracionistes. En aquests moments, la premsa - la de prestigi - intenta esbrinar si hi ha fosses comunes a la zona i, sobre tot, si és cert o no que hi participaren oficials tutsis. En Kabila ho nega rotundament. No tenim informació fiable i suficient sobre els assalts als camps de refugiats. Però sí sabem - gràcies a la premsa de l’”Univers Anglès” i Alemany” - allò que pretén amagar l’estratègia franco-romana: que els grans camps de refugiats hutus eren sota control dels militars rwandesos i dels milicians hutus armats; que en tot moment, varen intentar fer ràzzies que desestabilitzessin els governs de Rwanda i Burundi; que aquests militars tenien el suport d’En Mobutu; que a indicació d’En Mobutu varen intentar massacrar, sense èxit, la població tutsi del Congo oriental; que l’ordre d’expulsió dels tutsi-bunyamalenge fou l’origen de la revolta armada contra En Mobutu; que els que havien d’executar l’expulsió eren precisament els militars ruandesos; que l’ajuda internacional al camps de refugiats era la base material sobre la qual els militars i els milicians mantenien la seva estratègia de guerra.

   No sé si ho saben En Bonnin i Na Bonino, però, en cap cas, no pot ésser invalidat el principi de contradicció. Segons aquest principi, és impossible que “En Kabila violés la població de les zones conquerides” i, alhora, aquesta mateixa població el rebés triomfalment com a alliberador. Per tant, els dos Bonnins, diuen falsedat. El nostre Bonnin dona per suposat allò que encara no es pot determinar: que En Kabila no té voluntat democràtica. Ve a suposar que els mitjans de comunicació han estat ingenus respecte a En Kabila. Això torna a ser una falsedat manifesta: els mitjans hispans i catalans han donat total suport a l’estratègia franco-romana; en lloc de parlar del Congo, informaven dels refugiats sense preguntar-se mai a veure que hi feien els militars rwandesos. El beat Bonnin, allà al seu escriptori, ha descobert la causa de la “manca de democràcia” al Congo: En Laurent Kabila és un ex-marxista; diu, “la qüestió és si podien esperar una altra cosa d’aquest home”. El nostre minúscul inquisidor ni tan sols vol esperar el marge de cent dies per a veure cap on va el nou Congo. El nostre beatet ha descobert proves que desqualifiquen definitivament a En Kabila: “ el Che Guevara…afirmava que En Kabila era femellut, bevedor i covard”.  No se’n adona En Bonnin - ni la beata TV3 - que està incitant als joves a ser femellers, bevedors i covards.

 

   Una cosa és certa: que els canvis a l’Àfrica Central són en profunditat, sinó la ràbia franco-romana no vessaria com ho fa.

 

 

 

  
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb