El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

S'haurÓ de nacionalitzar la banca. Economia a l'abast.

quetgles | 25 Abril, 2010 07:16


   S’haurà de nacionalitzar la banca. Economia a l’abast.

 

 

   (Recordatori: Penseu que els economistes estan a sou de les grans empreses – privades o públiques – i que són "la veu del seu amo";  si de cas, uns pocs, molts pocs, són independents.  Per altra banda, heu de saber que l’economia no és cap misteri teològic; que entendre l’economia és a l’abast dels ciutadans).

 

 

   Sembla que el president dels Estats Units, En Barack Obama, té dificultats a l’hora d’establir un nou sistema de regulació de Wall Street. Els banquers i els grans financers en són reticents.

    En Paul Krugman, en un article del New York Times, 22.04.2010, explicitava una vegada més quin és el mecanisme bàsic del funcionament de les finances ianquis. En Krugman usa la denominació de "indústria financera". "Indústria financera", en el sentit que aquells banquers de Nova York tenen muntada una "indústria de fer diners".

   En Krugman ho explica dient:  "Què passa amb les finances? Comenceu amb el fet que la indústria financera moderna genera enormes guanys i sous, però, ofereix pocs beneficis tangibles".

 

   I, més endavant, afegeix:  "Aquests beneficis es justifica, se'ns va dir, perquè la indústria financera està fent grans coses per a l'economia. Es canalitzar el capital a usos productius, era de diversificació del risc, era reforçar l'estabilitat financera. Cap d'aquests eren certes. Capital no es canalitza a la creació d'ocupació innovadors, sinó en una bombolla immobiliària insostenible, el risc es va concentrar, no es transmet, i quan va esclatar la bombolla de l'habitatge, el sistema financer implosionar suposadament estable, amb la pitjor recessió mundial des de la Gran Depressió com un dany col.lateral".

 

    O sigui, amb unes altres paraules, la banca utilitzant els diners dels seus clients es dedica a fer construccions financeres ("la indústria financera") no amb la intenció  de donar facilitats a les empreses sinó amb la d’aconseguir uns "beneficis financers" extraordinaris. Segons En Krugman, "En els anys previs a la crisi de 2008, el sector financer representaven un terç del total de beneficis del mercat interior - aproximadament el doble de la seva quota de dues dècades abans".

 

     A l’època del Govern de José María Aznar, la banca espanyola imità les tècniques financeres ianquis acomodades a la feble economia espanyola. Dotze anys els durà la gatera d’aquells "mags de les finances" espanyols i catalans (Això del "seny català" és una dita només).

   Els bancs espanyols i la banca catalana (de tot Catalunya) no compraren "hipoteques tòxiques" de la banca ianqui perquè ja tenien les seves pròpies "hipoteques tòxiques", hipoteques que ells mateixos, els banquers espanyols i catalans, havien elaborat. Per suposat, aquells mags de les finances també obtenien uns guanys colossals, mai vists, i s’autorecompensaven amb uns grans sous (blindats) i grans premis milionaris.

 

      Als anys de la follia de l’Aznarat, els banquers ibèrics s’endeutaven a la recerca de capital amb que poder finançar els seus grans demandants, les constructores i les promotores. Per tot arreu de les costes espanyoles i catalanes arribava la febre constructora. Aquells empresaris eren insaciables:  necessitaven muntanyes d’euros per comprar solars i terrenys, per fer urbanitzacions, per construir habitatges, segones residències, camps de golf, instal·lacions esportives (estacions d’esquí, per exemple), complexos hotelers, grans naus, oficines i d’altres.

 

    Ara, al 2010, una vegada esclatat la bombolla immobiliària, els constructors i els promotors, de fet, estan en fallida; no disposen de compradors per a les seves propietats, i no poden pagar els seus deutes als banquers. Els bancs executen judicialment les hipoteques del morosos, i es converteixen en les majors empreses immobiliàries.

   Sembla que no hi ha conciliació entre els banquers i les grans empreses immobiliàries. Sembla que no troben la manera de valorar les propietats immobiliàries.

     Sembla que els banquers i els empresaris no hi poden consentir a baixar els preus de les seves propietats immobiliàries. Baixar el preu a la meitat del valor que tenia al 2007 significaria la declaració de fallida dels bancs i de les immobiliàries. Es veu que no poden dir la veritat de la seva situació. En canvi, sí que la pot dir i la diu el catedràtic d’economia, En Niño Becerra, com ho expressa a "La Carta de la Bolsa", 22.04.10, dient:  "En els últims anys s'han construït en el regne edificis i naus industrials a dojo, edificis i naus industrials que estan acabats però que no es venen ni es lloguen, és a dir, que no s'utilitzen absolutament per a res. (I això sense considerar el munt d'esquelets de construccions a mig acabar que jalonen carrers i carreteres)".

 

      Al meu parer, els bancs i immobiliàries no se’n podran sortir, i hauran d’ésser administrades per l’Estat;  és a dir, s’hauran de nacionalitzar. Esdevindran grans empreses socialitzades. Seguiran el procés invers del que volien N’Aznar i els neoliberals (Com En Jordi Pujol, per exemple).

   

    

Hume, Popper, Wittgenstein, Hayek. La falĚlÓcia positivista.

quetgles | 24 Abril, 2010 06:49

   

            Hume, Popper, Wittgentein, Hayek. La fal·làcia positivista.

 

 

 

    Proemi.

 

      Faig referència a aquest filòsof, En Hume  per a retornar al debat que s’encetà sobre el fonament de la Moral, al segle XVIII. És un retorn al debat sobre l’origen de la moral fet des del segle XXI.

 

    S’ha de saber: una tesi primordial d’En Hume fou la de "L’emotivisme moral" i la impossibilitat de l’Ètica com a ciència (Bé, l’enunciat més general afirma la impossibilitat de la metafísica com a ciència). Segons En Hume, l’origen de la moral rau en el sentiments i no en la raó, i les normes morals que imperen en una societat venen determinades per la voluntat de la majoria. La voluntat de l’individu és moguda per  l’egoisme;  la persona  humana en tot moment es mou per tal d’aconseguir el plaer i evitar el dolor.

 

    Dit això, es pot constatar que la teoria moral d’En Hume es manté com a ideologia hegemònica fins al dia d’avui. La filosofia empirista, primer, i, després, les filosofies positivistes i neopositivistes han mantingut la teoria moral d’En Hume.

 

     Com explico a molts dels meus escrits, "l’emotivisme moral" és propi de les societats democràtiques i que aparegué per primera vegada a les polis al segle VI aC.

 

    Tesi:  Primer fou el triomf de la revolució democràtica a Escòcia i a Anglaterra, a 1688, i tot seguit s’imposà la ideologia democràtica, els valors de la qual eren expressió del que després En Hume denominaria "emotivisme moral".

 

   O sigui, tesi:  Primer, es desplega una nova ideologia, i, posteriorment, els filòsofs fan un intent de racionalitzar i justificar la bonesa de la nova ideologia.

 

 

 

   

  

 

 

 

­­­

    En primer lloc, hem d’establir com a  fals i inconsistent "l’intel·lectualisme moral", hegemònic durant dos mil anys, i que patí la primera gran derrota per causa de la Revolució luterana.

 

 

     Revisant la teoria de Hume sobre l’origen de la Moral, faig els següents enunciats.

 

    En Hume diu que els homes procuren aconseguir allò que els dóna plaer i evitar allò que els causa dolor.

 

   Tesi:    No és el cas que la persona humana com a individu hagi d’inventar les normes morals. Els filòsofs britànics, seguint la tradició empirista, majorment, fan un plantejament antropològic de la moral; és a dir, parlen del comportament moral de "l’home genèric", com si no s’hagués donat un procés històric, i com si les societats no estiguessin dividides en classes socials antagòniques.

 

    Tesi:  La teoria de l’egoisme com a primer motor per explicar la gènesi de la moral de l’individu i de les normes morals de la societat és una mena de tautologia que no aporta avenços del coneixement.

 

 

    Tesi: L’individu, des del  moment del néixer, es troba immers dins una potent dinàmica de relacions de tot tipus amb els membres de la seva família.

 

     Tesi:  Per causa d’això, l’individu va aprenent un codi complex de normes de comportament ("comportament", en el sentit que els teòrics podran considerar amb relació a les qüestions morals que són objecte del seu estudi).

 

   Tesi:  A les societats molt integrades (com ho han sigut fins ara les societats de cultura primitiva acomodada a la naturalesa, com ho eren les cultures paleolítiques), els individus tenen un comportament moral molt igualitari;

      Pel contrari,  des de l’època neolítica, les societats són dividides en classes socials que manifesten conflicte d’interessos. I l’origen del conflicte de classes ve provocat per el desigual repartiment de la renda econòmica. Són societats on una minoria social manté les grans propietats i el poder, i una majoria més o menys desposseïda és sotmesa a la voluntat de la classe minoritària dominant.

 

 

    Tesi:  En relació al tema que ens ocupa, s’ha de veure clarament que a les societats dividides en classes es dóna igualment una divisió respecte a la formació moral dels individus. El conflicte de classes es manifesta en conflicte ideològic. És a dir, es dóna una diversitat de normes de comportament segons sigui la classe social a la que pertany l’individu.

 

   Tesi: Es pot constatar que les societats actuals són afectades d’un procés de desintegració moral, en el sentit que hi ha un augment constant dels grups d’individus amb morals diferenciades quan no contraposades.

 

      Per posar un exemple aclaridor:  Les societats de cultura naturalista a la manera del Paleolític que encara perviuen són "societats felices" fortament integrades;  no hi ha crims en aquestes societats recol·lectores; i, en conseqüència, no tenen policies ni presons.

 

    En contraposició, la societat dels Estats Units és la més criminògena del món. Percentualment, la població reclusa ianqui és cinc vegades més alta que la d’Anglaterra o Catalunya, i dotze vegades més alta que la del Japó. Per suposat, el nombre de policies, vigilants, controladors, revisors i guardes de seguretat també és el més elevat del món.

 

 

    Tesi:  La investigació d’En Hume sobre l’origen de la moral no s’até a la realitat social de la divisió de la societat en classes antagòniques, ni s’até a la diversa moralitat derivada del conflicte de classes.

    

    Aclariment:  He de dir que, al meu parer, En Hume feu un plantejament revolucionari respecte a la funció de la religió i de les esglésies dins les societats. O sigui, alhora que "demostra" la impossibilitat de la metafísica com a ciència i que, conseqüentment, no es pot demostrar l’existència de Déu (ni tampoc negar), tot i així "mostra" el funcionament irracional i fatal de les esglésies (No de bades, l’Església anglicana d’Escòcia pretengué processar a En Hume acusant-lo de crim d’heretgia. Benauradament, se’ls va fer veure a aquells ardorosos teòlegs que En Hume no era creient, que no podia ser acusat d’heretgia).

 

   Tesi: Majorment, els autors del Positivisme i del Positivisme lògic no fan sinó repetir el plantejament d’En Hume sobre la impossibilitat de la metafísica com a ciència, considerant la Moral com a disciplina metafísica.

 

   Tesi: Respecte de la Moral, els positivistes  fan un plantejament erroni i inútil: deixen de banda els conflictes morals reals i es dediquen a fer investigacions i anàlisis de tipus formal pretesament cientifista, com si ells, com a filòsofs, estiguessin lliures del sentimentalisme.

 

   Tesi: En contra dels positivistes, s’ha d’entendre que allò que on denomina "la moral" se’ns presenta com a conflicte ideològic, conflicte que ens afecta directament i del qual en participem. L’individu humà, tan bon punt comença la seva vida adulta, es veu obligat a fer-se responsable de la seva conducta, es veu obligat a prendre decisions existencials, decisions existencials a les quals denominem "morals".  L’individu actua socialment segons les  normes de conducta que ha après de l’ambient familiar, però, d’immediat es veu obligat a prendre responsabilitats morals pròpies, personals. L’individu es veu obligat a "pensar" sobre els problemes morals que es deriven de les seves relacions socials.

 

   Tesi: L’individu humà, majorment,  es troba en una  situació existencial en la qual ha de patir una doble negació de la seva conducta personal, doble negació que és provocada per individus o col·lectius amb els qui té unes relacions socials.

 

 

     Doble negació moral:  L’individu humà, majorment, es troba amb uns altres individus que mostren un comportament moral contraposat al seu. Però aquesta primera negació de fet, expressada "conductualment", generalment, va acompanyada  d’un discurs teòric que justifica la negació "conductual".

 

   Així, per posar un cas succeït, per a una alumna mahometana a qui si se li prohibeix l’ús del vel, significa una negació de la seva moral, però aquesta negació va acompanyada d’un discurs que pretén justificar la negació exercida.

 

    Per posar un referent històric que van viure molts de catalans:  El Règim franquista va instaurar el regne del terror de manera que les normes morals progressistes que  s’havien desplegat entre les classes treballadores durant la República espanyola foren violentament reprimides.  Era la negació de la moral republicana. Però, alhora, el Règim inundava tots els espais socials amb el seva "segona negació moral";  és a dir, el nacional-catolicisme destruí físicament el discurs moral progressista  (seguint els mètodes tradicionals de l’Església  catòlica, establint una mena de nova Inquisició no declarada oficialment); impedien la manifestació del discurs moral progressista i, alhora, el seu discurs moral reaccionari era present per tot arreu.

 

    Seguint amb l’exemple:  Les classes populars d’ideologia republicana no podien fer públic el seu discurs moral, però no per això desapareixien les seves conviccions morals.

   

    Tot i l’ominós període de la "recristianització d’Espanya", resultava evident que amples sectors de la població no eren "afectos al Règimen" ni s’havien "convertit al catolicisme". Aquells individus esquerranosos no podien fer públic el seu discurs moral, però per la seva conducta quotidiana restava clar que eren dissidents, moralment dissidents.

 

    Els individus de "moral progressista" (valgui l’expressió) que intentessin fer públiques les seves idees eren perseguits per la justícia del Règim (La justícia perseguia la propaganda clandestina); però, és clar, el Règim no pogué impedir la difusió de la ideologia moral progressista a cau d’orella. Eren milions de petites veus que contradeien les manipulacions informatives del Règim i que feien " la segona negació" del discurs moral oficial.

 

 

        Terroritzats, els progressistes no s’atrevien a desafiar públicament al Règim. Així, a l’època més ominosa,  els pares, tot i essent ateus o agnòstics, per por, practicaven els rituals catòlics més públics i socials; per por, aquells pares republicans complien amb la festa social del bateig dels fills o amb la festassa de la primera comunió dels fills.

 

 

    Majorment, aquells pares esquerrans, per por, s’abstenien d’adoctrinar al fills a l’època de la infància, perquè temien que els nens podrien fer declaracions ideològiques comprometedores.

 

 

      Aquells nens de les famílies esquerranes, com si no passés res, seguien  el curset de catecisme catòlic que els impartia un mossèn. Aquells nens de famílies esquerranes seguien el catecisme passivament, però amb la seva poderosa raó que acabaven d’estrenar se’n adonaven, majorment, que la propaganda ideologica que els era impartida no es corresponia amb el seu medi familiar i social. La raó dels infants descobria la feblesa – o la mentida – del discurs oficial. Aquells nens, d’immediat, se’n adonaven de la divergència ideològica; se’n adonaven que els seus pares i la major part de gent del seu barri no creien en allò que els explicava el mossèn o els mestres de moral i de FEN. Se’n adonaven que els pares no en volien parlar de la ideologia oficial;  veien que els pares no anaven a missa, per exemple. Per suposat, hi havia pares atemorits que feien com si fossin catòlics;  però, tot i així, els infants, amb la seva clara intel·ligència, descobrien que allò era un frau, que els pares tenien una gran por, sense entendre ben bé de què, de tot d’una;  més endavant ho aclarien).

 

 

 

 

     Tesi:  Vivim en unes societats on els individus són en un contínuum d’enfrontaments morals; i en unes societats que han desplegat unes grans maquinàries de productes ideològics, productes que, majorment, són de caràcter moral o estan relacionats amb la moral.

    Les societats actuals (on la classe dels capitalistes és la classe dominant) estan en permanent guerra ideològica; per tot arreu esclaten debats sobre qüestions morals.

 

    Arriba a un punt que la repetida cantinela dels filòsofs positivistes es mostra inútil i falsa.

 

 

      Una vegada aprovada i acceptada la filosofia positivista, aquesta esdevingué oficialment hegemònica.  I s’entrava a l’era del doble llenguatge filosòfic  permanent.

    La cantinela positivista és que la  metafísica no és possible com a ciència i que la moral és originada pels sentiments i no per la raó. I que la funció de la filosofia consistiria  en fer veure que a les proposicions de caràcter moral  no se’ls pot aplicar valors de veritat.

 

    El doble llenguatge moral:  Es proclama la irracionalitat de la moral, i, alhora, s’inicia una tremenda cursa de rearmament ideològic moral.

 

    Sobre aquest doble llenguatge, passo a reproduir uns paràgrafs d’un escrit meu intitulat  Wittgenstein, filosofia, mística., i que fan així: 

   

     "En Ludwig Wittgenstein és el representant més influent de la filosofia analítica o positivisme lògic. En Wittgenstein  tanca el cercle positivista: la filosofia queda reduïda a una anàlisi lògica del llenguatge; la filosofia ha de fer veure que els homes - els filòsofs - es confonen al tractar de temes de metafísica i de moral perquè fan ús incorrecte del llenguatge. Amb la publicació del Tractatus logico-philosophicus, 1921, anunciava la solució definitiva dels problemes filosòfics, que la filosofia ha de pretendre la solució lògica de les idees.     En Wittgenstein diu veritat; amb la seva obra, la filosofia analítica fa el cim. Les tesis principals semblen inqüestionables. Les seves anàlisis sobre el funcionament del llenguatge a Investigacions filosòfiques s'haurà de considerar com una de les obres més notables dins el camp de la lògica, el llenguatge i el llenguatge científic.    Llavors, si els principals enunciats de Wittgenstein són incontrovertibles, tots haurem d'ésser devots de l'anomenada Filosofia analítica?  No, en absolut. El triomf de Wittgenstein no és el final de l'activitat intel·lectual sobre la moral i la metafísica  (La guerra ideològica mai té treva) , sinó el final de la Filosofia analítica, en el sentit d'obra acabada, definitiva. És aquesta filosofia la que ja no tindria res de nou a dir. Aparentment semblaria que jo entro en una contradicció, a saber: per una part, dono per bons els enunciats de Wittgenstein, i, per l'altra, pretenc presentar com a veritables enunciats que contradiuen els d'En Wittgenstein. Haurem d'analitzar les paradoxes.  Necessàriament hem de suposar - jo pens - que és En Wittgenstein mateix el qui al llarg de  tota la seva vida medita i fa raonaments sobre temes morals i de metafísica, i és ell el qui arriba a unes conclusions sobre aquests temes; és ell mateix el qui, tot i veient que no podia aplicar la seva filosofia proclamada, feta pública,  de totes maneres prenia decisions derivades d'un "pensar filosòfic no analític", és a dir, del que seria la seva "filosofia privada no feta pública". En Wittgenstein es mou contínuament assetjat per fets del seu entorn i del Món que el porten a situacions crítiques i extremes que l'obliguen a prendre grans decisions que canvien la seva vida una i altra vegada".

 

 

       

    En contra del pressupost cabdal dels positivistes lògics,  podem donar per vàlid el següent enunciat, al meu parer:

 

   Tesi:  Els filòsofs positivistes i els filòsofs no positivistes, i, en darrer terme, la major part dels humans es veuen impel·lits a raonar intentant trobar solucions respecta a problemes morals que els afecten.  O sigui, els homes tot i que es mouen moralment per impulsos sentimentals, aquests impulsos recorren a la intel·ligència per tal d’assegurar la seva validesa, per tal de trobar arguments al seu favor.

 

 

   Tesi:  El Positivisme, l’Utilitarisme, el Pragmatisme i la Filosofia analítica, objectivament, són corrents filosòfics que afavoreixen els interessos de la classe dels capitalistes. Aquestes filosofies, en darrer terme, pretenen desactivar els intents de denúncia del sistema capitalista; s’oposen als intents de racionalització del sistema de producció capitalista. En darrer terme, postulen que l’irracionalisme del sistema capitalista és preferible a un sistema de regulació racional del sistema de producció.

 

     Certament, hi ha autors positivistes que eviten entrar en el debat sobre el capitalisme o el socialisme (En Wittgenstein en seria el model), però els qui entren al debat social s’apunten d’immediat a favor de "la societat oberta" (En Karl Popper escrigué "La societat oberta i els seus enemics”) o de "l’economia de lliure mercat".  El cas més extrem el representa l’economista-filòsof, En Friedrich Hayek, icona dels neocons, el qual postula el llibertarisme dels "emprenedors" capitalistes, i considera malignes els intents de regular el capitalisme, com es pot llegir al seu llibret "El camí de la servitud". Segons En Hayek, allò irracional – el capitalisme - és racional, i allò racional – el socialisme – és irracional.

     

 

 

 

 

Una segona crisi financera? La tomba del Tio Sam?

quetgles | 21 Abril, 2010 18:11

 

     Simplement, me limito a difondre un article publicat a 21.04.10 per l'economista de la Universitat de Boston En Laurence J. Kotlikoff, on avisa de l'arribada d'una segona crisi financera.

  

El Govern d'Obama i el Congrés segueixen ignorant el principal motiu de la nostra debacle financera i proposant reformes que no donaran en el clau. El motiu va ser un frau financer, del qual el judici de la Comissió de la SEC contra Goldman Sachs és només l'últim escàndol. 

El sector financer, secundat per les agències de qualificació que acceptaven suborns, pels polítics que els fomentaven i pels organismes reguladors que els ignoraven, fabricar sistemàticament milers de milions de dòlars en títols anomenats avui tòxics. No perquè fossin perillosos, sinó perquè eren falsos. 

Independentment de la innocència de Goldman, el frau en el sector no va sortir a la superfície perquè els bancs eren massa grans, estaven massa endeutats i excessivament interconnectats, encara que això va agreujar en gran mesura la caiguda financera i va exigir el seu apuntalament. 

La causa del frau 
El frau va sorgir perquè una immensa majoria del negoci financer va decidir fer diners a l'estil tradicional: robándolo. Quan s'emeten hipoteques falses, es qualifiquen actius CCC com AAA, s'assegura el inasegurable, es regala a un mateix unes primes elevadíssimes i totalment immerescudes, es compren a organismes reguladors obedients i es subornen a polítics perquè canviïn les normes, això és simple i curt un robatori. 

La informació confidencial i el comerç de domini públic van ser les claus del delicte: "Li folrats. Però no faci preguntes. Si ho revelem, altres aprendran de nosaltres i ja no podrem rebentar el mercat." 

Com si tot el món pogués rebentar el mercat. I com si només els genis de Wall Street tinguessin la informació confidencial. Però la informació que mantenien confidencial va ser la seva venda del Bàlsam de Fierabrás. Quan el frau va sortir a la superfície, també ho van fer les preguntes. ¿Eren tots els actius tòxics? ¿Estaven tots els préstecs sobrevalorats? ¿Eren fiables els estats financers? Aquestes preguntes es van plantejar a tots els bancs, independentment del seu pedigrí, de l'ocupació de la seva alta direcció, o del seu organisme regulador. 

I aquesta nova informació, que no era tal, va arrasar amb les empreses financeres una rere l'altra. Avui, després de més de dos anys de crisi, preval l'opacitat. Ningú pot foradar a Internet per saber les participacions individuals i les responsabilitats de les principals institucions financeres, i menys encara les del nostre banc central, la Reserva Federal, que va emetre 1,5 bilions de dòlars per comprar totes les existències, vés a saber exactament de què. 

Ningú canviarà alguna cosa real per papers bancaris, que de sobte semblen no tenir valor i la inspecció no està permesa. Per això la plaga financera, estesa per la veritat o per rumors, pot colpejar a qualsevol element del nostre sistema financer en qualsevol moment. I si colpeja al nostre banc central, el totpoderós dòlar trobarà pocs adeptes. La Reserva Federal ja ha establert les bases per a aquesta hiperinflació mitjançant la impressió de més diners en dos anys que en tota la història de la república. 

Obligacions del Govern dels EUA 
Igual que els preus de consum van pujar com un coet, podríem veure una carrera en els bancs amb gent desesperada per comprar coses reals abans que els seus diners perdi valor.Qualsevol Companyia Asseguradora de Dipòsits Federals que garanteixi que els nostres dòlars, al contrari que el nostre poder de compra, estan segurs, no serviria de res. 

I aquesta cursa obligaria al Govern nord-americà a sufocar l'incendi amb un tanc de gasolina.També es veuria obligat a pagar les seves garanties a les entitats, i les dels fons dels mercats monetaris, els efectes comercials i altres instruments financer-industrials. Això suposaria la impressió de diversos milers de milions més. 

Hi ha una senzilla cura per a la nostra plaga financera. Es diu banca d'objecte limitat. Aquesta cura posa en pràctica el que recomana el Governador del Banc d'Anglaterra, Mervyn King, i que es refereix concretament a la transformació de les empreses financeres en serveis públics que es cenyeixin al seu objectiu legítim: la intermediació i no l'especulació amb els diners dels contribuents. L'antic secretari del Tresor nord-americà i secretari d'Estat, George Shultz, així com altres destacats polítics i economistes (inclosos cinc premis Nobel) han recolzat també la banca d'objecte limitat. 

Actuar com un fons d'inversió 
A diferència de la Regla Volcker, que traça una línia en la sorra entre els bancs comercials (nois bons) amb els d'inversió (nois dolents), la banca d'objecte limitat aixeca una barrera entre els intermediaris financers amb i sense responsabilitat limitada. 

Totes les institucions financeres protegides per la responsabilitat limitada, siguin bancs, companyies d'assegurances o fons d'alt risc, haurien operar estrictament com empreses de fons d'inversions titulitzades. La banca d'inversió es convertiria en un mer servei de consultoria i les operacions comercials es limitarien a reunir compradors i venedors, sense cap risc. 

Els fons d'inversió són, de fet, petits bancs amb endeutament zero. Les seves inversions poden perdre valor, però els fons, el que es diu els fons, no fallen mai. Per tant, la banca d'objecte limitat posa punt final al col.lapse financer. 

La banca d'objecte limitat substitueix també a 120 organismes reguladors financers federals i estatals per una autoritat Federal Financera, l'equivalent de l'Administració d'Aliments i Fàrmacs per als valors posseïts pels fons d'inversió de la banca d'objecte limitat. 

La FFA: vigilància, garantia i transparència 
La FFA utilitzaria les devolucions fiscals federals per comprovar els ingressos i les situacions laborals de les sol.licituds d'hipoteques i de préstecs comercials, així com de les noves ofertes d'accions. Contractaria nombroses empreses privades no qüestionades per a la valoració de les garanties i el manteniment de les qualificacions creditícies. 

I el que és més important, revelaria totes les dades dels valors dels fons d'inversió individuals en temps real. Els mercats no funcionen quan la gent no sap el que compra. La FFA faria productes financers transparents, però no diria quins productes poden o no vendre. Un cop la FFA garantís un nou títol, i el revelés en la seva totalitat, es subhastarien per als fons d'inversió.Això garantiria que les llars i les empreses rebrien finançament al menor cost disponible. 

A més dels més o menys 8.000 fons i inversió comercialitzats actualment, la banca d'objecte limitat presentaria fons d'inversió en efectiu i fons d'inversió en assegurances. 

Els fons d'inversió en efectiu mantenen només efectiu i, per tant, no esprémer al client (a part dels honoraris de servei). Tots els altres fons d'inversió proclamarien: "Aquest fons és arriscat i pot arruïnar". Els fons d'inversió en efectiu substituirien a les actuals comptes corrents. Podríem estendre xecs contra ells i fer ús dels nostres saldos amb les targetes de crèdit ia través dels caixers automàtics. 

Ja és hora d'arreglar realment el nostre sistema financer. Si no ho fem, haurem de deixar d'encarregar flors per al proper funeral de Wall Street i començar a cavar una enorme tomba ...una ho prou gran perquè hi càpiga el Tío Sam. 

Laurence J. Kotlikoff, professor de la Universitat de Boston.

Els petits empresaris catalans, espŔcie en extinciˇ. Economia a l'abast.

quetgles | 18 Abril, 2010 06:33


        Els petits empresaris catalans, espècie en extinció. Economia a l’abast.

 

 

    Certament, la Gran Crisi del 2008 ha accelerat el procés, però, d’antuvi, els sectors econòmics de la Catalunya sencera (Principat, País Valencià, Illes Balears i el Nord) han restat en inferioritat de condicions polítiques en relació a les grans àrees econòmiques mundials.

 

     D’antuvi, les grans empreses capitalistes d’Europa i dels Estats Units han planat sobre les àrees catalanes i, en tot moment, si els ha convingut, hi han fet inversions. 

 

   Per a fer-hi inversions, les gran empreses estrangeres havien d’aconseguir el vist i plau del Govern espanyol; és a dir, havien de negociar amb Madrid les condicions polítiques de la relació econòmica. Havien de negociar amb el Govern espanyol, però no amb el català, posat que no existia.

 

     De bell antuvi, l’oligarquia castellano-andalusa ha sigut la classe hegemònica de l’Estat, i fins el dia d’avui manté el control dels poders de l’Estat. I, per suposat, la classe dels oligarques allò que procura és augmentar les seves riqueses i blindar els seus privilegis de classe. A l’Estat francès, els catalans ja havien après la lliçó: que totes les iniciatives econòmiques venien de París, i que ells s’havien de limitar a esperar les ordres.

 

   O sigui, els catalans no han disposat d’un govern propi que vetlli pels seus interessos econòmics.

   Es pot constatar que, durant els darrers cent anys, els catalans han desplegat una infinitat d’iniciatives econòmiques en quasi tots els àmbits industrials i comercials; però, al no disposar d’Estat, han fet una política econòmica cega, han teixit a la manera de Na Penèlope: han fet un contínuum de desplegar i aplegar iniciatives econòmiques, un seguit de muntar empreses, les quals, posteriorment, entren crisi i s’han de desmuntar.

 

    Durant els darrers cinquanta anys, els catalans han hagut de patir la desfeta de la major part de petites i mitjanes indústries. Especialment dolorós  ha sigut el desmantellament de la indústria tèxtil de la Catalunya-Principat.

 

    Els governs de l’oligarquia espanyola no foren capaços de defensar el teixit industrial i comercial  català.  O no volgueren. 

 

      Als darrers temps, la crisi industrial afectà a les indústries manufactureres més resistents, com la del calçat, per exemple. I encara igual o pitjor ha sigut el destí de les petites explotacions agràries tradicionals de les terres de secà.

 

     

         Podria semblar que, dins el món gobalitzat, Catalunya (sencera) tenia el destí d’ésser una economia terciària centrada al voltant del turisme. Podria semblar que el turisme era el darrer reducte de resistència econòmica. Certament, es va donar un esplet de comerços i indústries en funció del turisme.

 

    Per quasi tot arreu de les terres catalanes, els capitalistes catalans i no catalans feien inversions en empreses relacionades amb el turisme (Per altra banda, a la resta de l’Estat, hi va haver  també la fúria inversora. Els oligarques devien pensar que, a la fi, Espanya havia trobat el camí de la modernitat i de la creació de riquesa;  semblava que, a la fi, aquells oligarques espanyols podrien esdevenir uns grans homes de les finances).

 

    Podria semblar que, a la fi, els catalans podrien confiar que havien aconseguit una economia sòlida, moderna i acomodada a la mundialització.

 

     Per suposat, la Gran Crisi segurament serà devastadora  per a les empreses turístiques. Però, el motiu d’aquest escrit no fa referència a la crisi; allò que vull fer veure és que, sense disposar d’Estat, l’economia dels Països Catalans continua indefensa enfront de l’amenaça dels grans financers mundials.

 

    Es pot constatar fàcilment:  als anys precedents a la crisi de 2008, milers i milers de petits comerços de l’alimentació tradicionals (les botigues de queviures) han hagut de tancar perquè no han pogut resistir la competència de les grans superfícies comercials.

 

    Per exemple, la gran superfície Carrefour de Ciutat de Mallorca va  significar el tancament de 200 botigues – posem -. N’hi ha que pensen que  això és el resultat de les lleis de "l’economia de lliure mercat" i que, en darrer terme, s’ha de considerar com un increment de l’oferta comercial que beneficia als consumidors.

 

      Allò que no diuen els neoliberals és que l’amo de Carrefour és de París, i que els beneficis de Carrefour-Mallorca van cap a París, i que bastir un hipermercat com Carrefour era a l’abast dels empresaris mallorquins.

 

     O sigui, segons les lleis del mercat capitalista,  el gran capital ha d’incrementar indefinidament  el seu capital i s’ha d’expandir (A l’any 2009, Carrefour tenia 15500 hipermercats distribuïts a 35 països).

 

     Tesi: Segons les lleis del mercat, les grans empreses mundialistes continuaran ampliant la seva colonització econòmica de Catalunya, i els empresaris catalans continuaran tancant empreses.

 

 

     Tesi:  Segons això, s’hauria de concloure que arribaria un moment que hauria desaparegut l’empresariat català. Els catalans, pràcticament, no produirien res. No podria haver cap iniciativa econòmica autòctona.

 

     Tesi: Segons això, en un futur, sobraria la major part de població de Catalunya. Quatre o cinc milions de persones (ara som uns 14 milions) segurament serien suficients per atendre els serveis i el manteniment dels "Paradisos  Catalans". "Els Paradisos Catalans" es mantindrien en el supòsit, és clar,  que els Grans Capitalistes ho consideressin convenient.

 

 

La filosofia 1776. El rescat del pacte social.

quetgles | 16 Abril, 2010 07:30


   Essent que  l’opuscle  no cabia al post de Balearweb, podeu accedir-hi prement Filosofia 1776. El rescat del pacte social. Crítica a Moore, Popper, Peirce i Wittgenstein.

L'EsglÚsia cat˛lica, el genocidi de Rwanda.

quetgles | 09 Abril, 2010 16:02


   Sembla que els periodistes de Mallorca i el PSM no estan ben disposats a aclarir el genocidi de Rwanda i quin és el paper que van jugar - i juguen, ara - els missioners mallorquins a aquelles àrees africanes; i poc disposats a aclarir quin és el joc d'aquest entabanador que es diu Juan Carrero.
 
   Per a combatre la fosca i la mentida, m'abelleix penjar a la Xarxa un article meu publicat a l'Estel al 1997.

L’esperit republicà

 

 

 

             Roma no accepta la seva derrota a l’Àfrica Central.  Els peons mallorquins continuen mobilitzats.

 

 

En Joan Quetgles

 

 

  

            A manera de resum: A finals del segle passat,  En Leopold II, rei de Bèlgica, ocupà les terres i els pobles de la marge esquerra del riu Congo; aquests 2.300.000 km² passaren a ser “possessió privada” del monarca. Va crear una capital que batejà amb el nom de Leopoldville (actualment, Kinshasa). Era un rei catòlic (quasi un sant catòlic, n’hi ha que diuen) aquest Leopold. No és d’estranyar, doncs, que al darrera de l’exèrcit belga seguissin les corrues de missioners catòlics. Una vegada engrillonats aquells negres salvatges,  d’allò que es tractava era de civilitzar-los. Colles de frares i monges de tot l’orb catòlic s’afanyaren amb entusiasme a la tasca cristianitzadora,  a saber: substituir les cultures autòctones africanes per la franco-romana (llengua francesa i religió catòlica).  Qui no combregava, no mamava. Haguéssiu vist els batejos massius d’aquelles poblacions! I a tots els posaven un nom francès, a aquells negrets. Aquells frares i monges quasi levitaven tot sentint-se l’instrument de l’Esperit Sant.   No hauria de dir que aquella fúria missionera anava precedida per les inversions econòmiques de les grans companyies. Al respecte, el text de la GEC diu: “ Malgrat les fortes inversions i els grans beneficis, la colònia no resultà tan rendible com esperava el monarca belga. Per tal d’amortitzar els capitals despesos, hom confià la recaptació d’imposts a les tropes indígenes i implantà els treballs forçats”.

   Amb la proclamació de la independència al 1960, els conflictes de tot tipus, que fins aleshores es mantenien continguts, esclataren en una espiral de violència que perdura fins avui. El despotisme del règim d’En Mobutu era sostingut per França. França  - i les grans empreses franceses - esdevenia la potència hegemònica a l’Africa  central, en substitució de l’antiga metròpoli.

    La darrera revolta ha triomfat. La guerra d’alliberament d’En Laurent Kabila ha aconseguit els seus objectius. En Mobutu, instrument dels designis del l’Imperialisme francès,  ha estat foragitat del Congo, com sabeu. França i Roma (el Vaticà ) són les potències perdedores.  Són tot un seguit de greus derrotes. Primer fou a Burundi, després a Rwanda; al Congo tot seguit (al Congo la desfeta franco-romana ha estat colossal). Ara els habitants de l’altre Congo també es volen treure de sobre el jou franco-romà.  Referint-se al sentiment anti-francès que es respira a Brazzaville,  N’Alfred Bosch, President del Centre d’Estudis Africans, diu “ A Ruanda i al Congo-Zaire, fa ben poc hem vist com un ressentiment comparable es traduïa en clamor anti-francès…l’Hexàgon està pagant el seus errors de càlcul. Durant anys París s’ha immiscuït en els afers polítics locals…S’han sostingut tiranies corrompudes…i una notòria presència militar”.

 

   La derrota de Roma. El Vaticà havia compromès el seu gran poder per tal d’aconseguir la intervenció militar de les potències europees. Durant mesos, els mitjans de comunicació de França, Espanya i Itàlia donaven ple suport a la mobilització de les organitzacions “humanitàries” vaticanistes. Aquestes organitzacions, en efecte, aconseguiren una campanya d’intoxicació informativa com mai en aquests darrers 40 anys. La intervenció militar, encapçalada per França, hagués significat aturar l’avanç de les tropes d’En Kabila i el reforçament del règim agònic d’En Mobutu.  Benhauradament, Roma ha estat derrotada. Però no accepta la derrota i continua en guerra contra la nova situació política de l’Àfrica central. Les seves organitzacions de propaganda i els seus agents continuen demanant i fomentant una intervenció militar la regió dels Grans Llacs.

   Encara En Kabila no havia acabat de prendre el poder a Kinshasa, i  el contuberni franco-romà ja clamava al cel perquè aquest home no anunciava la convocatòria immediata d’eleccions democràtiques. En canvi, durant els 32 anys del règim d’En Mobutu,  aquestes mateixes organitzacions “humanitàries” catòliques varen callar com un mort davant els crims del dèspota.

 

   Podeu veure que les organitzacions mallorquines també continuen mobilitzades en campanya de condemna dels nous règims i en demanda de la intervenció militar europea (“per raons purament humanitàries”, diuen). Fa pocs dies, s’ha constituït nogensmenys que una “Plataforma per la Pau i els Drets Humans a la regió dels Grans Llacs Africans”. Tal com informa En Miquel López Crespí, L’Estel 15.6.97,  aquesta Plataforma vol  “…que les institucions de les Balears…actuïn de forma immediata per a ajudar a garantir la pau, el respecte dels drets humans, la seguretat i els processos democràtics”. La Plataforma romana ha aconseguit “fitxar” homes de fama esquerrana, com és ara En Jaume Obrador, antic militant de Bandera Roja i de l’Organització d’Esquerra Comunista. Segons veig, la intenció dels nous fitxatges és la de donar un poc de color vermell a una organització on predominen els catòlics, és a dir, els dretans(sigui com sigui, és bo saber que En Jaume Obrador és un ex-capellà. He de pensar que el “sagrament li va imprimir caràcter”, que diuen). No deixa de sorprendre que uns suposats esquerrans de formació marxista s’avinguin a fer el joc a l’estratègia imperialista franco-romana. És esperpèntic que els qui havien donat suport implícit al règim genocida ara demanin pau i drets humans. Ha estat durant els darrers cent anys de domini franco-belga-catòlic que hi hagut guerra perpètua, esclavatge, genocidi, destrucció, explotació, treball forçat…A què ve  demanar la pau ara que s’ha acabat la guerra. Pel contrari, és ara que per primera vegada s’obri un clar camí d’esperança per als pobles de Centre-Àfrica. Als menys ara tenen la forta sensació que s’han tret de sobre l’imperialisme francès i els seus titelles locals.

    Les plataformes catòliques se senten fortes i segures en aquesta terra de Mallorca missionera; van a l’ample. De què han de tenir por, si els diaris mallorquins accepten, sense criteri de veritat, els escrits de col·laboradors catòlics romans, escrits per on traspua l’esperit de la Inquisició i del reaccionarisme.   Com a exemple que m’ha cridat l’atenció - i no per la categoria de l’autor, que és un missus - pos l’article d’En Carmelo Bonnin, “Desencís al Zaire”,  Balears, 3.6.97. L’atenció d’aquest escrit rau en que l’autor - un peó romà - manifesta ingènuament el discurs catòlic sobre el tema i, sense voler, destapa la cara de la Inquisició. Permeteu-me una anàlisi del text. En primer lloc, s’apunta a la demanda de N’Emma Bonino (Quina gràcia! Vegeu la casualitat: Bonnin, Bonino!) segons la qual Europa hauria d’intervenir (“intervenir”, ja se sap, exèrcits, bombardejos, massacres, ocupació, tortures, crims…) al Congo contra En Kabila. Per reforçar l’urgència de la intervenció, En Bonnin no te problemes a l’hora de presentar En Kabila com un gran criminal i un dèspota. Dona per cert que En Kabila va “massacrar els refugiats rwandesos i de violar sistemàticament la població de les zones conquerides”. Na Bonino i En Bonnin donen per certes unes suposades denúncies de massacres procedents de “Metges sense fronteres” . Certament, sembla que qualques camps de refugiats rwandesos foren assaltats, però no per l’exèrcit d’En Kabila, sinó per grups d’habitants de Khisangani, irats contra els hutus col·laboracionistes. En aquests moments, la premsa - la de prestigi - intenta esbrinar si hi ha fosses comunes a la zona i, sobre tot, si és cert o no que hi participaren oficials tutsis. En Kabila ho nega rotundament. No tenim informació fiable i suficient sobre els assalts als camps de refugiats. Però sí sabem - gràcies a la premsa de l’”Univers Anglès” i Alemany” - allò que pretén amagar l’estratègia franco-romana: que els grans camps de refugiats hutus eren sota control dels militars rwandesos i dels milicians hutus armats; que en tot moment, varen intentar fer ràzzies que desestabilitzessin els governs de Rwanda i Burundi; que aquests militars tenien el suport d’En Mobutu; que a indicació d’En Mobutu varen intentar massacrar, sense èxit, la població tutsi del Congo oriental; que l’ordre d’expulsió dels tutsi-bunyamalenge fou l’origen de la revolta armada contra En Mobutu; que els que havien d’executar l’expulsió eren precisament els militars ruandesos; que l’ajuda internacional al camps de refugiats era la base material sobre la qual els militars i els milicians mantenien la seva estratègia de guerra.

   No sé si ho saben En Bonnin i Na Bonino, però, en cap cas, no pot ésser invalidat el principi de contradicció. Segons aquest principi, és impossible que “En Kabila violés la població de les zones conquerides” i, alhora, aquesta mateixa població el rebés triomfalment com a alliberador. Per tant, els dos Bonnins, diuen falsedat. El nostre Bonnin dona per suposat allò que encara no es pot determinar: que En Kabila no té voluntat democràtica. Ve a suposar que els mitjans de comunicació han estat ingenus respecte a En Kabila. Això torna a ser una falsedat manifesta: els mitjans hispans i catalans han donat total suport a l’estratègia franco-romana; en lloc de parlar del Congo, informaven dels refugiats sense preguntar-se mai a veure que hi feien els militars rwandesos. El beat Bonnin, allà al seu escriptori, ha descobert la causa de la “manca de democràcia” al Congo: En Laurent Kabila és un ex-marxista; diu, “la qüestió és si podien esperar una altra cosa d’aquest home”. El nostre minúscul inquisidor ni tan sols vol esperar el marge de cent dies per a veure cap on va el nou Congo. El nostre beatet ha descobert proves que desqualifiquen definitivament a En Kabila: “ el Che Guevara…afirmava que En Kabila era femellut, bevedor i covard”.  No se’n adona En Bonnin - ni la beata TV3 - que està incitant als joves a ser femellers, bevedors i covards.

 

   Una cosa és certa: que els canvis a l’Àfrica Central són en profunditat, sinó la ràbia franco-romana no vessaria com ho fa.

 

 

 

  

Juan Carrero, l'EsglÚsia cat˛lica i el genocidi ruandŔs.

quetgles | 08 Abril, 2010 19:44


     Fa ràbia veure aquest gran entabanador, En Juan Carrero, personatge que fa una falsa campanya permanent sobre el genocidi de Ruanda, a favor de les tesis vaticanistes i dels rebels hutus (Els hutus d'extrema dreta que al 1994 van cometre el genocidi contra els tutsis i els hutus moderats). 
  
        Per fer una mica de contrapès, contra la muntanya de propaganda d'En Carrero, va aquesta nova entrada amb la reproducció de l'article de la periodista de "Público" Nicole Thibon
                   
   Hay que tener una buena dosis de inconsciencia para zambullirse en la historia del genocidio perpetrado en 1994 en Ruanda por la mayoría hutu contra la minoría tutsi. Pero es de actualidad : según un informe de la ONU de noviembre de 2009, las milicias del Frente Democrático de Liberación de Ruanda (FDLR) “habrían recibido regularmente apoyo político, logístico y financiero de gente vinculada a las fundaciones católicas El Olivar e Inshuti” y fondos provenientes “directamente e indirectamente del Gobierno de las islas Baleares”. Hoy dirige el país el presidente tutsi Paul Kagamé; pero las milicias hutus –acusadas de saqueos, asesinatos, violaciones y raptos de niños en el Kivu congolés– se empeñan en retomar el poder. Lo que realmente asombra es la implicación de sectores de la Iglesia católica en la política de ese país africano.
Desde la colonización y evangelización de Ruanda, el país de las “mil colinas”, hacia el año 1900 (poblado por un 80% de hutus y un 10% de tutsis) la Iglesia jugó un papel no sólo religioso sino político. En su trabajo, los misioneros católicos se toparon con la resistencia de los tutsis y gozaron en cambio de una gran benevolencia hutu. Si bien no se puede acusar a la Iglesia de haber creado las categorías o “razas” hutu y tutsi, han contribuido a arraigar y justificar la división de dos grupos que jamás se habían enfrentado a lo largo de siglos sino en trifulcas de intereses entre agricultores tutsis y pastores hutus. En nombre de las etnias, etnólogos y misioneros pensaron haber hallado en África un terreno en el que aplicar las teorías raciales propias del siglo XIX.
En 1931, la Iglesia obtuvo la destitución del rey tutsi Muyinga, contrario a la cristianización de su pueblo. Numerosos clérigos y miembros de la jerarquía se implicaron en la propagación de “esquemas racistas”, por ejemplo en la obra del Padre Albert Pagès o del obispo Léon Classe. Después del Padre Loupias, el abate Alexis Kagamé propagó esquemas racistas en la lengua local. En 1933, los padres blancos fundaron el periódico católico Kinyamateka que más tarde propagaría la ideología “Parmehutu” en donde el tutsi es un “no cristiano”, “anti-blanco”, “mentiroso”, “inteligente y artero”; mientras que el hutu es “trabajador”, “indígena dócil”, “amigo del blanco”.
Con el monopolio absoluto de la enseñanza, la Iglesia multiplicó la formación de abates y seminaristas hutus, con el fin de realizar en Ruanda un “reino de Cristo” y en 1946 el rey Mutara III escogido por la Iglesia, consagró oficialmente el país a “Cristo Rey”. La conversión al catolicismo se volvió la puerta obligada para acceder a cualquier empleo colonial. El colonizador y la Iglesia habían logrado hacer de Ruanda un país casi 100% católico y un modelo para África llamado “la joya de África”.
Pero el viento de independencia que soplaba en los años cincuenta reforzó el nacionalismo “comunista” y “ateo” de los tutsis. En 1957, los hutus cercanos a la vicaría ruandesa redactaron un manifiesto según el cual los tutsis son intrusos llegados del Nilo, a donde han de regresar. El sermón sobre la Caridad de 1957 de monseñor Perraudin y su carta pastoral racista de cuaresma del 11 de febrero indujeron directamente la “matanza de Todos los Santos” de 1959, durante la cual paisanos armados de machetes quemaron las haciendas de los tutsis, dejando decenas de miles de muertos y no menos refugiados. Cuando en 1963 los refugiados tutsis intentaron volver a Ruanda, ahora república independiente, decenas de miles fueron asesinados en la “Navidad roja”. A partir de la independencia, el dominio de la Iglesia se acentuó, en particular el de su ala derecha, el Renouveau Charismatique y el “departamento secreto” del Opus Dei. En 1973 se puede hablar del régimen hutu del presidente Habyarimana como de una dictadura católica de un país casi 100% católico.
En las actas del 16 de mayo de 1997 de la comisión parlamentaria belga, numerosos testimonios acusan directamente a la Iglesia católica y sus ramificaciones. Sacerdotes, obispos, arzobispos, abates, curas, misioneros, miembros del Opus fueron oficialmente acusados de complicidad, pasiva o activa, en el genocidio de 1994. Según el investigador belga Pierre Galant, 816 machetes fueron comprados y distribuidos por Caritas-Ruanda en 1993. El padre blanco Johan Pristil, partidario ferviente del “hutu-power”, participó en la creación de la Radio “Mil colinas” y tradujo Mein Kampf al Kinyaruanda, y vio a los tutsis como a los “judíos de África”. Se hallaron 30.000 cadáveres en su parroquia en Nyumba. La radio “Mil colinas” –o “radio de la muerte”– predicó la matanza día tras día.
Monseñor Misado fue arrestado en 1999 por su participación en el genocidio y las hermanas Mukangango y Mikabutera por haber entregado a los tutsis refugiados en sus conventos. El abate Seromba fue condenado a cadena perpetua. Genocidas notorios se esconden y son protegidos en conventos, monasterios y parroquias. En Francia, el abate Munyeshyaka y otros están protegidos por las autoridades civiles y católica, así como Rekundo en Ginebra, exfiltrado por “Caritas Catholica”, Nahimana en Florencia y Bellomi en Brescia: unos 50 sacerdotes genocidas ruandeses lograron huir a Europa y Canadá.
¿Pedirá perdón la Iglesia católica por su política africana y el genocidio de Ruanda?

Nicole Thibon es periodista

  
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb