El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Benet XVI. Mem˛ria d'un cas de pederÓstia a la Catalunya insular.

quetgles | 30 Marš, 2010 16:22


 

       En Benet XVI. Memòria d’un cas de pederàstia a la Catalunya insular.

 

   A l’any 2008, vaig publicar un article sobre la pederàstia dels eclesiàstics, a manera de memòria històrica, article intitulat "Es Botifarronet".

    Actualment, amb l’escàndol de la pederàstia eclesiàstica que tenalla En Benet XVI i la Cúria romana, pens que és bo reproduir el meu testimoni. Jo crec que, si es derruïa el mur de silenci protector dels pederastes catalans (i dels espanyols), sortiria a la llum la sodoma i gomorra de l’Església catòlica (Per exemple: A Porreres, als anys 1960,  esclatà l’escàndol del frare felip-neri que s’havia muntat un harem. El frare fou traslladat a Andalusia, i no se’n tornà a parlar pus). 

   Amb la voluntat de contribuir a la denúncia de la pederàstia, reprodueixo el meu escrit, que fa així:

 

 

  

  

 Es Botifarronet.  Un cas escandalós de pederàstia eclesiàstica (Bé, escandalós o no tant).

  

   Amb aquest escrit pretenc contribuir a una variant de la memòria històrica popular. Descriu uns fets de la postguerra, cap als 1950, que posen de manifest la situació de misèria moral de la Mallorca d'aquella època. Dels fets descrits jo en sóc testimoni.

 

    El poble era Llucmajor. L'escola es coneixia amb el mal nom de Ca Na Meca (Per la cosa formal i burocràtica, s'anomenava Colegio San Miguel). El malnom es devia a que el fundador de l'escola tenia aquest malnom; li deien Don Joan Meca o de Ca Na Meca. Aquest Don Joan tenia fama de ser un dels majors homosexuals del poble. Per sort, en aquell temps, ja havia deixat l'ensenyament (regentava una gran botiga de roba de la seva propietat) i molt rarament feia compareixença a l'escola.

   Ca Na Meca tenia dos puntals, dos ensenyants, que eren els que tenien més dedicació a l'escola. Un era Don Francesc, l'altre, Don Francisco. Tots dos eren homosexuals, si bé Don Francisco, ho era de manera reservada, en el sentit que les seves pràctiques amoroses eren amagades i poc conegudes. Don Francesc, en canvi, era un cas escandalós de pederàstia irreprimible. Don Francesc era capellà i era molt petit de talla i gras; per això, li dèiem de mal nom Es Botifarronet.

   No he de contar aquí tot d'històries que corrien entre nosaltres sobre la fortor d'Es Botifarronet. M'he de limitar a dir que, durant tots els anys que vaig anar a Ca Na Meca, Don Francesc sempre va disposar de querido. El querido de Don Francesc fou una figura permanent a l'escola de Ca Na Meca. La figura de querido la representava un noiet d'entre vuit i tretze anys que en tot moment sempre estava al costat del capellà; a cada cicle, el querido de torn era substituït pel nou querido.

     Amb relació a això, durant anys, la imatge de la relació eròtica més repetida era la de Don Francesc amb el braç envoltant el cos del seu noiet, mentre feia guàrdia a la sala d'estudis (Don Francesc assegut, i el querido, dret, al seu costat. O sigui, cada dia, i durant anys, Es Botifarronet cremava con un fogonet, davant nosaltres, sense amagar-se de les nostres mirades interessades. No era rar el dia que vèiem com Es Botifarronet encès ficava la mà dins els pantalons del noiet i allà anava manipulant i fent moviments. En tot temps, nosaltres, els estudiants ens limitaven a fer comentaris cínics i bromes sobre les aventures amoroses d'Es Botifarronet. Donàvem per suposat que Don Francesc feia brutors més grosses amb el seu querido quan quedaven sols,  tancats a una saleta de material escolar. També suposàvem que devia sodomitzar el querido quan el portava a casa seva.

   Com a testimoni de Memòria històrica, he de dir que mai vaig sentir a dir que Es Botifarronet fos denunciat o tingués cap tipus de problema pel seu ardor pederasta. He de pensar que si els estudiants sabien de les seves pràctiques llicencioses del capellanet, molta més gent del poble en devia estar assabentada . I he de pensar que les autoritats civils i eclesiàstiques - les quals, majorment, estaven informades de tots els succeïts - també ho sabien i no feren res per apagar el fogonet encès. Sembla que d'aquells fogonets encesos ni devia haver per tot arreu.

    Si s'escaigués, jo proposaria la constitució d'un tribunal internacional que processés a l'Església catòlica com a encobridora de la pederàstia universal (Com ha quedat vist als tribunals de justícia dels Estats Units, el clergat catòlic és el principal agent de corrupció de menors).

    Fins aquí l’article.

 

  Respecte d’aquesta vergonya universal, hem d’esperar que s’obri pas la veritat, i les denúncies contra el Vaticà (a la manera que les fan N’William McMurry i En Jeff Anderson) al final enfonsin En Ratzinger.

 

Els diaris de Mallorca callen. L'Olivar i el genocidi de Ruanda.

quetgles | 23 Marš, 2010 17:13

  

     Des del 1994, la pregunta era: què hi tenia a veure l'església de Mallorca amb Ruanda i amb el genocidi dels tutsis?; o també: que hi feien a Ruanda  els missioners (?) mallorquins i les organitzacions catòliques mallorquines. Més endavant, la nova pregunta era:  Quina cosa és aquesta organització mallorquina que es diu "L'Olivar"?  D'on ha sortit aquest Juan Carrero que és el qui duu el maneig? Què hi té a veure aquesta fundació amb el genocidi ruandès? 

     Encara més inquietant era que En Juan Carrero semblava haver aconseguit el suport de qualque institució política. I encara més: el senador per Balears, En Pere Sampol, va acompanyar a Carrero en un viatge increïble  al Congo  "en missió de pau", segons deien. 

      Respecte a tot això, els diaris de Mallorca i els periodistes callen com a morts. No tenen res a investigar, sembla.

    Per sort, el diari "Público"  sí ha estat interessat en el tema i recull un magnífic reportatge de la periodista Nicole Thibon, reportatge que reprodueixo tot seguit (Confio que els de Público no es molestaran per això):

   

La Iglesia y el genocidio ruandés

23 Mar 2010
Compartir: facebook twitter

Radical Philosophy for Everyone

quetgles | 22 Marš, 2010 05:43


  

     La filosofia a l'abast

quetgles | 19 Març, 2009 11:44

 

         Història radical de la filosofia. 36 pensadors                    La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató  Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana   Agustí i Tomàs d'Aquino L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà. Constantí i Pau de Tars.  Martí Luter  Descartes David  Hume  Thomas Paine  Hegel  Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants  La filosofia i la religió sense màscares  La filosofia i la ciència   El futur de la filosofia o La nova filosofia  

 

 

 

 

 

La filosofia al alcance

quetgles | 21 Marš, 2010 19:08


     La filosofia a l'abast

quetgles | 19 Març, 2009 11:44

 

         Història radical de la filosofia. 36 pensadors                    La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató  Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana   Agustí i Tomàs d'Aquino L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà. Constantí i Pau de Tars.  Martí Luter  Descartes David  Hume  Thomas Paine  Hegel  Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants  La filosofia i la religió sense màscares  La filosofia i la ciència   El futur de la filosofia o La nova filosofia  

 

 

 

 

 

La campanya mediÓtica i el gulag de Cuba

quetgles | 19 Marš, 2010 07:05


       

        La campanya mediàtica i el gulag de Cuba

 

     Sens dubte la maquinària de propaganda de l’Imperi ianqui fa ús dels escàndols que es donen a Cuba per llançar virulentes campanyes contra el règim castrista.

     Sens dubte les malvestats que provoca l’Imperi són mil vegades pitjors que les provocades pel castrisme.

    Hem de pensar que el capitalisme està definitivament esgotat, i que ha arribat el temps del socialisme o dels socialismes.

 

      La malvestat de l’Imperi no significa, emperò,  l’absolució dels pecats del règim dels Castro.

   La contracampanya llançada pel règim castrista encara posa més en evidència la immundícia del Gulag cubà.

   El testimoni dels  "jóvenes rebeldes" i de "sindicatos de escritores  i de intelectuales cubanos" no pot canviar la realitat social i política del Gulag.

    El suport al règim cubà per part de destacats escriptors i intel·lectuals europeus no canvia per res la naturalesa del règim.

    Les contracampanyes mediàtiques no poden "embellir" l’horror. Les contra campanyes no poden tapar la realitat que mostren les fotografies i els vídeos sobre la repressió contra els dissidents.

    Que unes pobre dones, "las Damas de Blanco", ja velles la majoria,  entre les quals hi ha la mare de N’Orlando Zapata, siguin maltractades al carrer per esbirros  del règim mostra el grau d’iniquitat dels dèspotes.

    Que "las Damas de Blanco" "posin en perill" el règim és una mostra de l’extraordinària feblesa democràtica de la monarquia castrista.

    Em fa sentir vergonya aliena veure aquestes webs esquerranoses participant en la campanya d’insídies contra els dissidents del règim.

 

 

    

 

 

 

  

Una esquerra contra el rŔgim de Fidel Castro

quetgles | 18 Marš, 2010 07:48


   Una esquerra contra el règim de Fidel Castro

 

   Els comunistes queden espantats cada vegada que esclata un escàndol per causa dels crims contra la humanitat del règim d’En Fidel Castro. Als comunistes marxistes leninistes els espanten els escàndols del Gulag cubà.

    Els comunistes marxistes d’ara pretenen presentar-se com a nets de tota implicació amb els crims de N’Stalin.  Fan crítica manifesta contra l’estalinisme i els règims estalinistes.  I es declaren fervents partidaris del sistema democràtic. Marxistes, sí, però han esborrat el capítol referent a "las dictadura del proletariat".

   

    Els comunistes marxistes diuen que són partidaris de la llibertat, però, alhora, justifiquen el despotisme de la monarquia castrista, i li donen suport.  A les seves publicacions, a  aquests comunistes els agrada parlar de les conquestes de la revolució cubana; presenten En Fidel Castro no només com a heroi revolucionari històric, sinó com a actual campió en la lluita contra el capitalisme, contra l’imperialisme ianqui.

 

      Quan es donen els grans escàndols del Gulag cubà que afecten a l’opinió pública mundial, els comunistes marxistes d’Europa, espantats, callen com a morts.

 

    Primer, ha sigut el crim contra N’Orlando Zapata; ara, és el crim contra En Guillermo Fariñas, en perill de mort imminent per causa de la seva vaga de fam en protesta contra el règim immund. Ahir, 17.03.2010, "las damas de blanco", en manifestació en demanda de la llibertat dels presos polítics cubans, foren segrestades per la policia per tal de trencar la manifestació.

 

     O sigui, aquests règims despòtics arriben a un punt tan extrem de feblesa democràtica que no poden suportar ni la més mínima manifestació pública de protesta.

 

    La premsa dels dèspotes de seguida va insultar a Zapata dient que era un vulgar delinqüent. Ara declara que En Fariñas és un agent dels contrarevolucionaris.

 

    Els dèspotes cubans, els germans Castro, donen per inqüestionable que a Cuba no hi ha ni tortura ni presos polítics. Per als dèspotes cubans, els dissidents són uns traïdors a la classe obrera i uns agents de l’imperialisme  capitalista.

    Quan el periodista va preguntar per la tortura, En Raúl Castro, posant cara de cretí indignat, va assenyalar cap a Guantánamo, com a dient:  "són els ianquis els qui torturen; com t’atreveixes a preguntar-me a mí per la tortura?".

 

   Els comunistes d’Europa callen com morts mentre poden; quan ja no poden més, es lleven la careta, i fan costat a la campanya del règim cubà que sosté que hi ha una campanya de la dreta contra la revolució cubana i contra el règim socialista cubà.

   He comprovat que, en aquests dies, "L’Humanité" de París i el "Neues Deutschland" de Berlín no duen notícies de Cuba, i que el tema de la dissidència cubana no figura entre els seus temes de debat.

 

     Jo explicava que En Jaume Roures havia llençat el diari "Público" (de moment, exclusivament en llengua espanyola), diari que es situava clarament a l’esquerra de "El País" i que havia tingut una gran acollida entre l’esquerra catalana de tot Catalunya (la qual no disposa de cap diari d’esquerra).

 

     Em congratulo de veure que "Público" s’ha situat a les antípodes de "L’Humanité". "Público" ha condemnat la política repressiva del règim  dels Castro, i fa un seguiment molt professional de la situació dels dissidents i de "las damas de blanco".

 

    

 

  

 

 

   

L'esquerra catalana no disposa de diaris propis, per˛ qualque cosa es mou.

quetgles | 03 Marš, 2010 19:11


   

    L’esquerra catalana no disposa de diaris propis, però qualque cosa es mou.

 

 

   La gent d’esquerra de Catalunya-Principat s’ha hagut de conformar amb "El Periódico de Catalunya. A les altres àrees catalanes, la situació és encara més pobra.

   

   "El Periódico de Catalunya" es presenta com a diari un poc catalanista i acostat a la política del PSC. Sembla que és el diari més llegit a Catalunya-Principat. El fet que tingui una edició en llengua catalana pretén ésser una garantia de compromís amb el catalanisme.

 

     L’altre gran diari d’àmplia difusió als territoris catalans del Sud dels Pirineus és el diari espanyol "El País". On suposa que els progressistes i els votants del PSOE formen el bloc lector majoritari. A la Catalunya Nord, on té a l’abast els diaris francesos "Libération" i "L’Humanité", entre d’altres.

 

      "El Periódico de Catalunya" s’edita a Barcelona,  el seu director es català, i una bona part dels periodistes són catalans; i es mostra entusiasta seguidor de les gestes esportives del Barça.

 

     Però "El Periódico de Catalunya" manté discretament els signes d’identitat del seu amo (ja se sap: els diaris són la veu del seu amo), i l’amo actual, N’Antonio Asensio Mosbah, l’hereu del gran holding mediàtic, és tan espanyol com ho era el seu pare; pertany al nucli més distingit de l’oligarquia madrilenya;  i manté una relació de privilegi amb la família reial espanyola, i, en especial, amb els prínceps, En Felipe i Na Letizia.  N’Asensio està interessat en projectes audiovisuals, però no, de cap manera, en projectes esquerranistes.

 

     Al meu parer, "El Periódico de Catalunya" té un tombant dretà i espanyolista; tombant que es manifesta de forma un poc confusa i amagada.

 

    Respecte a això, jo he observat el següent:

   Sense excepcions, sempre es fa promoció de les virtuts del Rei i de la família reial.

    No perd mai ocasió d’exaltar l’espanyolisme a tots els efectes.

   No reconeix la nació catalana.

   Porta una línia d’informació que nega la preferència per a les altres àrees catalanes.

    En contra del sentiment de la major part de lectors, manté un suport decidit (però no declarat) a favor de les bestials "corridas de toros".

    Exulta amb les victòries dels esportistes espanyols com si fossin catalans. I perd el corbam  seguint les gestes de N’Alonso, el pilot de cotxes(Oh, per cert, el príncep En Felipe també es mostrà entusiasta del pilot).

   No perd calada contra els líders llatinoamericans que s’enfronten a l’Imperi ianqui.

   Quasi no deixen passar ni un dia sense trametre qualque mala notícia respecte al President Hugo Chávez o  Veneçuela.

     Pel contrari, canten les gestes de l’Emperador Obama.  

   També els agrada cultivar una falsa beateria d’Europa. 

 

 

 

     El diari "Público" el tsunami mediàtic.

 

     El motiu del meu escrit no és fer una jeremiada per causa de la pobresa mediàtica de la nació catalana. Allò que vull destacar és l’arribada d’un tsunami mediàtic que ha incidit dins el panorama dels mitjans de comunicació espanyols i catalans provocant l’alarma entre els mitjans de la dreta i els mitjans "progres" com és ara "El País" i "El Periódico de Catalunya".

   

   "Público" és un diari situat decididament més a l’esquerra que "El País" o "El Periódico". Però el que més por els fa és la qualitat periodística de "Público", diari que ha rebut tot de premis de professionals. I por, és clar, debut a la seva ràpida expansió.

 

     No és solament que "Público" sigui un "bon diari d’esquerres”. Va més enllà. És un producte que trenca motlles. No és el diari del Partit comunista. Vol ésser la veu de la nova esquerra. Així, és de destacar que els periodistes de "Público" han fet una valoració molt negativa del règim castrista per la mort de N’Orlando Zapata (Els blogs marxistes catalans, pel contrari, han saltat en defensa del podrit despotisme dels Castro i de les seves presons assassines).

 

    Podríem pensar que qualque cosa es mou. Les amples capes de població situada a l’esquerra del PSOE o del PSC, PSIB, PSPV, d’immediat han entès quina era l’oferta de "Público".

    Segons dades de OJD de gener, 2010,  mentre "El País" tenia una caiguda del 5.35 % (21.000 exemplars menys), "Público" feia un salt prodigiós  en difusió; per primera vegada superava els 100.000 exemplars. Segons les dades de difusió mitjana del mes de gener 2010, el diari aconseguia una difusió mitjana de 104.483 exemplars, la qual cosa representa una pujada del 48.3 % respecte del mateix mes de l’any anterior.  Una pujada tan vertical no s’havia vist mai entre els diaris de gran tirada.

     Com era d’esperar, Madrid és la ciutat de major nombre de lectors del diari;  però allò que no era tan previsible és la forta difusió de "Público" als territoris catalans del Sud. Actualment, Barcelona és la segona ciutat pel nombre de lectors de "Público".

 

      Amb "Público" hom va de sorpresa en sorpresa. Qui havia de pensar que la persona que va idear el projecte periodístic havia de ser  un crac català que es diu Jaume Roures, un crac català que després d’una cursa d’èxits com a realitzador i productor al món audiovisual, en uns pocs anys, va esdevenir un gran empresari dels media espanyols.

 

     En Jaume Roures també té un curriculum com a militant de l’esquerra catalana, com a marxista i com a comunista (De jove, milità a la Lliga Comunista Revolucionària).

    També En Piqué milità a l’extrema esquerra catalana i, finalment, anà a parar al PPC, podria un hom pensar. Però allò més entusiasmador d’En Roures és que no s’està de dir que es manté fidel a les idees de joventut. L’entrevista concedida a "Libération", ell respongué als periodistes: "jo no treballo, jo milito". És fantàstic:  el Jaume Roures gran empresari confessa que els seus projectes empresarials no són sinó una altra manera de fer projectes polítics decididament d’esquerra. “Les meves idees no han canviat gens. La crisi actual demostra les fallades del capitalisme i dóna actualitat al missatge de Marx”, s’exclamà (Podeu veure l’entrevista completa prement Ciutadà Jaume Roures).

 

     En Jaume Roures  declara que es reconeix de nació catalana i sembla que accepta l’independentisme com a via possible.  Per cert, ha anunciat que a partir del proper Sant Jordi, el "Público" català portarà un complement en llengua catalana.

 

     Respecte a tot això vist, l’enunciat que vull fer fa així:

 

  És probable que les classes treballadores catalanes i els intel·lectuals d’esquerra facin ús de mitjans com és "Público" per a trencar el corsé mediàtic que ara els oprimeix. Iniciatives com la d’aquest diari trenquen el "atado i bien atado" de la pseudodemocràcia espanyola.

 

    I per acabar,  els mitjans catalans – impresos o digitals – que són "la veu del seu amo" i els que són al servei d’un projecte conservador i els que no volen anar més enllà de l’esquerranisme tou estàn condemnats al buit i al no-res, jo crec.

    

     

   

 

   

 

 

Moore or the motionless "movement"

quetgles | 02 Marš, 2010 07:11


   

George Edward Moore o el "moviment"immòbil.

 

 

 

 

  

 

    En Moore i En Russell serveixen com a mostres o exemples del pseudomoviment que afecta a la filosofia; "pseudomoviment", en el sentit que el suposat corrent filosòfic és un miratge; en realitat no hi ha moviment. Els dos autors eren reconeguts com a filòsofs destacats, però la seva filosofia no anava molt més enllà dels plantejaments de Locke i de Hume.

 

   

 

   En George Edward Moore va publicar "Principia Ethica",  a 1903; i En Bertrand Russell, "Principia Mathemàtica",  a 1910.

 

    "Principia Ethica" era el títol, en llatí, donant la impressió que es pretenia una ciència ètica, un estudi científic de la moral, establir la moral sobre unes bases fermes i segures.

 

     En Moore i En Russell  iniciaren la seva cursa filosòfica a partir d’una profunda ideologia idealista i conservadora, la qual  emanava de la Universitat de Cambridge. 

 

   A destacar:  Els catedràtics de Moral, a diferència dels de Física, ensenyen una matèria – denominada Moral o Ètica – sense cos de doctrina universal. Als catedràtics de Moral els és lícit afirmar una teoria moral o la seva contrària.  No hi ha una "ciència moral" reconeguda universalment com a la manera de la Física.

    Noteu:  És inimaginable que un catedràtic de Física, un bon dia, es declarés seguidor de la Física de N’Aristòtil i afirmés que hi ha dos móns físics. Les càtedres de Moral, pel contrari, sovint, són  ocupades per individus que sostenen la "cientificitat" de la Moral de Plató, per exemple.

   

 

 

   Tornant 200 anys enrere:  Amb el triomf de la revolució britànica ("la Gloriosa"), 1688, els principis democràtics inspiradors foren recollits i proclamats a la Constitució.  Es declarava que el Poble era el sobirà, i que les lleis eren expressió de la voluntat popular, de la voluntat de la majoria.  Es declarà solemnement que s’establia un règim democràtic en substitució d’un règim absolutista i catòlic (Els aliats del Papa de Roma foren desposseïts dels seus càrrecs de poder). 

 

    Però, alhora, es mantenia la monarquia i els privilegis de la classe aristocràtica (els grans propietaris de terra i de quasi el monopoli dels grans càrrecs de l’Administració); aquella monarquia fou denominada "monarquia constitucional" o "monarquia democràtica".

 

    A destacar: En Marx sempre parla de "les revolucions burgeses", però la revolució de 1688 era encapçalada per una part de l’aristocràcia (L’aristocràcia estava dividida en dos bàndols:  el partidari de l’absolutisme i el catolicisme, i el bàndol que era a favor de la monarquia constitucional) .  És a dir, era una democràcia limitada.

 

    Establerta la democràcia, En John Locke pogué tornar de l’exili holandès i publicar "Carta sobre la tolerància".

I, a l’època posterior, amb la publicació de "Investigació sobre l’enteniment humà", 1751,  d’En David Hume, semblava definitiva la derrota de la metafísica tradicional  (Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs d’Aquino).  Semblava que l’Empirisme havia esdevingut la filosofia dominant a la societat britànica.

 

     Tot i l’establiment d’un règim formalment democràtic,  dins la societat britànica del segle XVIII subsistien poderosos elements no democràtics. L’aristocràcia es mantenia aferrada a idees elitistes conservadores; l’Església anglicana també mantenia la seva ideologia conservadora. 

 

   Aquestes dues faccions socials continuaren disposant de grans poders i de nombrosos privilegis (El monarca és el cap de l’Església anglicana).  Per tenir una idea aproximada del poder de l’Església anglicana s’ha de considerar que els calvinistes se sentien oprimits fins al punt que els més fonamentalistes intentaren crear colònies a Holanda i, després, a Nova Anglaterra.

 

    La revolució democràtica britànica no transformà l’estructura bàsica de les Universitats ni de les escoles de l’Església anglicana. A començament del segle XX, a l’època d’En Moore, les Universitats continuaven essent molt elitistes; elitistes, en el sentit que els estudiants de famílies aristocràtiques tenien una forta presència i influència a les Universitats més distingides, les d’Oxford i de Cambridge, notablement. 

 

     En Moore era de família humil, de classe treballadora;  però no fou el cas que el jove Moore fes cap tipus de reivindicació social o democràtica; ans al contrari, procurà que no es conegués el seu orien social. En Moore, al igual de molts de joves d’origen humil, es desclassà d’immediat i adoptà els usos i costums de la classe aristocràtica dominant a Cambridge.

 

     Vull subratllar:  En contra del que expliquen els llibres de text i les enciclopèdies, no és el cas que hi hagi un procés de desplegament de la filosofia. La suposada cadena del desplegament, Empirisme, Positivisme i Positivisme lògic o Filosofia analítica, és una simplificació que mistifica la realitat històrica per motius ideològics.

 

      Tesi: A diferència de les ciències positives, això que es diu "filosofia" és un producte ideològic; és el resultat de la voluntat d’una persona (el filòsof) que es mou impulsada pels sentiments. La filosofia és sempre, sense excepcions, un instrument al servei de la guerra ideològica (o guerres) permanent entre la classe dominant i les classes oprimides.

 

     Tesi:  S’ha d’entendre l’Empirisme com expressió del gran canvi històric que afectava a tota la humanitat. Es restablia la ideologia democràtica de l’època de les polis gregues del segle V. Els conceptes de "emotivisme moral” i de "contracte social" tornaren a ser hegemònics, en el sentit que guiaven  l’ordenació de les institucions democràtiques.

 

    Tesi: L’empirisme fou expressió del gran canvi, però el desplegament del Positivisme i el del Positivisme lògic no es corresponen amb un determinat canvi o salt qualitatiu del procés històric. Per primera vegada a Europa, En Hume donava els arguments segons els quals la metafísica no era possible com a ciència; En Moore no fa cap desplegament de la teoria moral d’En Hume; no fa cap avançament; si de cas, s’inventa arguments irracionalistes que contediuen l’escepticisme de Hume.

 

    El sistema de control ideològic de les Universitats britàniques continuava en mans de les elits acadèmiques tradicionals. Era una administració majorment al servei dels interessos ideològics de l’aristocràcia vencedora  i de la jerarquia eclesiàstica anglicana.

      Aquells estudiants del Trinity College eren cofois del seu domini de les llengües clàssiques. Era com una marca de distinció que els aïllava de les amples masses "vulgars". En Moore es va llicenciar en llengües clàssiques.

 

       El seguiment d’En GE Moore ens serveix de referent  per entendre qualques mecanismes de la guerra ideològica en relació a la filosofia.

 

    A destacar:  A finals del segle XIX i a principis de segle XX, tot i que podria semblar que les idees de Locke i Hume eren predominants dins els àmbits intel·lectuals, la realitat incontestable era que a les Universitats britàniques hi predominava l’Idealisme, un idealisme pur i dur.

 

     A Cambridge, En Moore es mostrà entusiasta d’En Bradley, líder de l’Idealisme britànic; i seguí amb els cursos de filosofia d’En McTaggart,  també gran exponent de l’Idealisme (És a dir, defensaven tesis platòniques).

 

   Posteriorment, En Moore s’allunyà de la filosofia de Mc Taggart i abandonà l’Idealisme, i iniciava l’exposició de la seva concepció filosòfica.  Així, a 1903, publicà "Principia Ethica", l’obra que definiria la seva filosofia.

 

   Majorment, on diu que En Moore, juntament amb Bertrand Russell, fou un dels iniciadors de la Filosofia analítica. Amb reforç d’aquesta classificació, s’assenyala que, als anys 1930, a Cambridge, Moore, Russell i Wittgenstein mantingueren una intensa relació intel·lectual.

 

      En Moore, en efecte, com expliquen els llibres de text, arribà a la conclusió que la metafísica no era possible  com a ciència, que els filòsofs  havien fet un mal ús del llenguatge. En Moore refutà l’Idealisme per mitjà d’una crítica de l’apriorisme de Kant.

 

    Però les enciclopèdies no especifiquen el perquè del mèrit d’En Moore si En Hume, amb "Investigació sobre l’enteniment humà", a 1751, ja havia fet l’argumentació clàssica empirista per a demostrar  que la metafísica no és possible com a ciència. Foren els arguments d’En Hume els que provocaren la crisi l’idealisme dogmàtic de Kant.

 

    Semblantment, les tesis centrals de Moore sobre la impossibilitat de definir el bé (la "trampa naturalista", que diu ell) són una mena de repetició de l’argumentació que havia fet En Hume.

 

     Tesi:  En Moore no anà més enllà que En Hume. No fa una superació de l’argumentació empirista, ans al contrari, a les seves teories sobre la moral, torna a fer valer elements teòrics que són de fàbrica idealista o irracionalista.

 

      En Moore fa seva  l’argumentació de Hume segons la qual la raó no pot demostrar la bonesa de les normes morals, i que les normes morals es basen en els sentiments dels humans.  Però, En Moore,  una vegada acceptat l’emotivisme moral, tot seguit el nega intentant fer valer teories irracionalistes.

 

    Amb la teoria del "sentit comú" (en una mena de revival de "l’escola escocesa") ,  En Moore pretén fer valer com a "veritat" idees o sentiments que no poden ser demostrats per mitjà de la raó. Basat en aquest "sentit comú", afirma que podem intuir com a “veritablement bons" qualques valors morals, com per exemple el sentiment de l’amistat o l’emoció estètica provocada per una obra d’art o de la naturalesa (un paisatge bonic, per exemple).

 

    Tesi: es pot constatar que, a fi de trajecte, En Kant i En Moore, van al mateix vagó del tren; tot dos tenen "intuïcions de les veritats morals".

            "Principia Ethica" fou el títol escollit per En Moore. Pretenia fer un tractament "científic" de les qüestions de moral. Afirmava que per aconseguir la "veritat moral" s’havia de fer ús d’un llenguatge de gran rigor. 

 

      El rendiment d’aquesta "ciència moral" de Moore és bastant miserable:  En virtut de la "intuïció moral", podem afirmar amb garantia de veritat la bonesa del sentiments d’amistat i dels sentiments estètics. Tota una vida i tot una "ciència moral" per acabar dient que l’amistat i l’art són "bons".  Per aquest viatge no feien falta tantes alforges.

 

    En resum, la tesi capital del meu escrit faria així:

 

   Tesi: Respecte a les teories morals, allò que calia a l’època d’En Moore, era fer la denúncia dels privilegis de l’aristocràcia i de l’Església anglicana; i encara més, fer la denúncia de l’explotació de la classe obrera, i fer la denúncia de l’imperialisme britànic.

 

   Però En Moore no les podia fer a aquestes denúncies; ell devia pensar que havia tocat amb un dit al cel. Es devia sentir un triomfador.  Formava part dels cercles més distingits de Londres. I, per fer curull l’èxit, era col·lega i amic de Sir Bertrand Russell, un dels grans de l’aristocràcia britànica.

 

    Podeu anar a la web  La filosofia a l'abast

     

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb