El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

En Lenin i l'assassinat de N'Orlando Zapata

quetgles | 26 Febrer, 2010 07:53


   

En Lenin i l’assassinat de N’Orlando Zapata

 

 

   Les formacions d’esquerra i els moviments que combaten l’Imperi s’ha de treure el mort de damunt. El mort és N’Orlando Zapata.

 

   No basta dir que un hom lamenta la mort de N’Orlando Zapata. És inacceptable l’argumentació esquerranista que pretén presentar la mort de N’Orlando com un accident desgraciat.

 

    En Raúl Castro ha sigut el primer en declarar que lamenta la mort de N’Orlando Zapata, que a Cuba no hi ha tortura,  que la mort de N’Orlando, en darrer terme, és una conseqüència de la guerra que manté l’imperialisme ianqui contra Cuba i contra la revolució cubana, que allà on es tortura és a la base de Guantànamo.

 

    A un post d’ahir -  Fidel Castro i l'assassinat de N'Orlando Zapata. – ja explicava que els règims de comunisme marxista de bell antuvi s’afanyen a construir un immens Gulag on hi fiquen tota la població. "Dictadura del proletariat" ho denominà En Marx. En Marx no va poder experimentar la seva idea, però En  Lenin va resultar un deixeble avantatjat.

 

    En contra del que diu la propaganda marxista i la comunista marxista, En Lenin fou un eficient constructor del primer gran Gulag comunista-marxista. Amb el concepte de "Dictadura del proletariat" com a arma  ideològica,  En Lenin menà una guerra real d’extermini físic dels seus oponents polítics i també de les organitzacions revolucionàries rivals. Una vegada vençuts els contrarevolucionaris, En Lenin va iniciar una sangonosa persecució contra els menxevics, contra "els petits-burgesos", contra els comunistes àcrates, contra el renegat Kautski, contra "els esquerranistes" i contra d’altres formacions.

 

      Tesi:  En Lenin i tots els dirigents dels règims comunistes-marxistes necessàriament hagueren de crear immensos i espantosos Gulags per causa que fan una negació dels drets humans aconseguits amb les revolucions democràtiques.

 

   Tesi:  En Lenin negà de fet "la llibertat de consciència del cristià" de la revolució luterana de 1520. Sota pena de mort, imposà un despotisme ideològic alternatiu al que havia estat el despotisme de l’Església catòlica. En Lenin esdevingué el primer Papa de Moscou de "l’Església marxista-leninista". En Lenin es va dotar de més poders que els del Papa de Roma.

 

       Al llarg de la història, han abundat els exemples de governants despòtics que emprengueren aventures catastròfiques. Però el dèspota Lenin era el nunci d’un nou despotisme mai vist a la història de la humanitat.

 

   En Lenin i el seu politburó, des d’un despatx a Moscou, decidia sobre totes les qüestions econòmiques, ecològiques, socials, polítiques, i ideològiques que afectaven al centenar de pobles de l’URSS ("La presó dels pobles" o "el nou Imperi rus").

 

    Els jesuïtes a les seves "reduccions" comunistes del Paraguai (els Gulags jesuítics) feien sonar una campaneta a mitjanit perquè els esposos (els indígenes guaranís del Gulag) complissin amb el seu deure matrimonial d’engendrar fills.

 

    

     Al meu parer, les formacions d’esquerra actuals hauran d’abandonar tota vel·leïtat de voler contemporitzar amb els règims  que, com el castrista, atempten contra els drets humans. Els despotismes comunista-marxistes són inacceptables. S’han de denunciar tots els Gulags i tots els crims socials.

    Per concretar el tema amb un exemple: A les darreres campanyes polítiques de l’esquerra abertzale, es veien tot de cartells on es declarava una aliança sentimental amb el règim castrista.  La pregunta seria:  Per ventura pretenen que Euskal Herria sigui una Cuba europea? Estan disposats a muntar Gulags a tota pastilla?

 

    Amb nom de què o de qui En Lenin o En Raúl Castro s’atreveixen a "reduccionar"  les persones? Amb nom de què o de qui En Raúl Castro exerceix un poder despòtic?

 

    L’esquerra del segle XXI serà contra tots els Gulags, o no serà, jo crec.

 

    

 

  

 

Fidel Castro i l'assassinat de N'Orlando Zapata.

quetgles | 25 Febrer, 2010 19:08


   

    Fidel Castro i l'assassinat de N'Orlando Zapata.

 

 

    Els diaris mostren la foto dels germans Castro amb En Lula, el president del Brasil, amb data del 25.02.2010.  Es mostren somrients. Mentre tant, la mare de N’Orlando Zapata plora el seu fill mort.

   En Raúl Castro diu que lamenta la mort d’En Zapata i acusa als Estats Units de ser els responsables últims de la mort, i va negar que a Cuba hi hagi tortures; diu que les tortures són a la base ianqui de Guantànamo.

    La realitat és que N’Orlando Zapata ha mort martiritzat. Han sigut 85 dies de vaga de fam i de tortures. I han estat set anys de presidi i set anys de martiri. Condemnat a suplici per no sotmetre’s al Règim dels Castro. Condemnat a mort i torturat per "resistència a l’autoritat".

 

     De bell antuvi, En Fidel Castro va convertir Cuba en un immens Gulag.  Sense excepcions, tots els règims marxistes en lloc de construir el socialisme han creat presons de pobles; gulags, amb la població sotmesa als designis dels jerarques del Partit Comunista.

 

     Es veu que els dèspotes dels règims comunistes, en tot temps, són espantadissos;  que la més petita dissidència els treu de polleguera i fan que posin en marxa tot de monstruoses mesures genocides. En Lenin va fer bombardejar la comuna anarquista de Kronstatd.  En Trotski va passar de figurar com a gran líder de la revolució i el creador de l’exèrcit roig, a “bandit contrarevolucionari al servei del capitalisme imperialista”.

 

    Es veu que els dèspotes Castro pensen que les argumentacions dels petits cercles de dissidents podrien  provocar la rebel·lió contra el règim.

 

         Sembla que els dèspotes comunistes no poden evitar els escàndols que provoquen els seus crims. És un misteri el perquè d’aquesta incapacitat per ocultar els seus crims.

    N’Stalin – el més criminal de la colla il·lustre –  va caure en la temptació d’enviar un sicari a assassinar En Trotski. El món quedà convençut de la bestialitat del règim.

 

      Els Castro han estat incapaços d’evitar una mort que pot ésser una bomba per al règim.

 

      Espantat, En Raúl Castro ha enviat tropes al poble del mort, un mort que era tan humil i tan digne. El món sent vergonya per aquesta situació de misèria humana.

 

       No només el govern castrista queda desprestigiat. Tots els moviments esquerranistes que donaven suport al règim castrista han restat en una situació molt incòmoda.

 

     És d’esperar que a un moment o altre, el poble cubà trobi una via de sortida del Gulag castrista,  però sense  caure sota el Poder de l’Imperi.

 

    

      

 

    

   

 

La Gran Crisi. ╔s en fallida el Banc de Santander?

quetgles | 25 Febrer, 2010 06:37


      La Gran Crisi. És en fallida el Banc de Santander?

 

 

     Segons la informació que he anat recollint, la crisi econòmica és sistèmica; això és, que és el propi sistema capitalista actual el que està esgotat, que és inservible, que ja no pot seguir per més temps.

 

    He anat recollint informació de destacats economistes crítics amb el sistema econòmic i que expliquen detalladament quines són les males maneres que provoquen la crisi inevitable del sistema.

 

    Als darrers cinquanta anys, tot i que les grans empreses o corporacions industrials o comercials (del tipus de la General Motors, la Ford, la Exxon, la McDonalds) són una continuació del capitalisme clàssic i no presenten novetats remarcables en el seu funcionament, el gran canvi que ha afectat el sistema ha sigut la irrupció brutal del capitalisme financer especulatiu.

 

      El capitalisme especulatiu pervers (dels inversors privats o dels banquers) no té per objectiu concedir crèdits a les empreses segons el grau de confiança que hagin despertat aquestes empreses.  És un nou tipus de capitalisme financer pervers que obté uns beneficis més alts que els de les empreses industrials. 

 

    Als darrers 30 anys, amb l’auge de les polítiques econòmiques neocons, els inversors especuladors han construït  una mena de segon món capitalista el qual es dedica a crear i vendre "productes financers".  Així, el Banif del Banc Santander tenia a la venda uns paquets financers; l’oferta anava dirigida als estalviadors privats;  s’oferia un producte financer segur (sembla que majorment contenia  hipoteques dels bancs ianquis) i d’un alt índex de renda (en lloc d’un 3 o 4 %, s’oferia un 8 %, posem). Va resultar que els 4300 estalviadors que havien comprat el producte del Banif s’han trobat estafats. I el Santander els ha dir que no els pot tornar les inversions fins al 2011. Els estafats tenen presentada una demanda judicial contra el Banif Santander.

 

     No és el cas que els banquers especuladors es dediquin a jugar jocs econòmics d’alt risc. Aquests especuladors a que em refereixo sempre juguen sobre segur (ara sembla que se’ls acaba la timba).

 

      Com he dit en altres posts, segons els economistes crítics, som a les portes de l’autèntic Crac.

 

     Amb la intenció de difondre els plantejaments crítics, penjo aquí la pàgina web (més bé una agència de notícies digital) d’un economista nord-americà de gran prestigi que es diu Lyndon Larouche. Per  a baixar el portal, premeu Larouchepac.

 

     Per a major facilitat, reprodueixo l’article sobre la suposada fallida del Banc de Santander i sobre les connexions del Santander amb la banca de la Corona britànica.  Fa així:

 

   LaRouche adverteix d'Europa: no cometi l'error EUA; d'alta guany dels creditors com el Santander ha de prendre el Hit.

10 febrer 2010 (LPAC)-En vigílies de la Cimera de la UE, LaRouche adverteix a Europa: no cometre l'error EUA de rescatar Wall Street, l'alta guany dels creditors com el Banc Santander ha de prendre el cop.

Amb la Unió Europea previst celebrar una cimera urgent el 11 de febrer per abordar la crisi financera que s'estén tota la zona euro, líder al món l'economista Lyndon LaRouche va advertir avui els dirigents europeus: "No cometes l'error que els EUA va fer en rescatar Wall Street . Si fas això a Europa, es va a enfonsar Europa, perquè Europa és més vulnerable que els EUA És el gran augment dels creditors, com el de Londres-run espanyol Banc de Santander, que hauran de prendre el pes principal d' el cop. Qualsevol altra cosa que reproduir a Europa una forma molt pitjor de la crisi que hem experimentat en els EUA "

En el període previ a la cimera de la UE de Brussel, veus prominents han fet públiques les convocatòries obertes per a la dictadura i el "imperi"-tal com va advertir LaRouche es produiria sota el patrocini britànic. Segons l'Independent de Londres, president de la UE Herman van Rompuy ha enviat una carta als participants a la cimera, amb annexos secrets exigint que tots els països membres, no només crisi assolat Grècia, ser posat sota administració judicial supra-nacionals de la UE. The Independent cita una font de la UE va dir clarament: "El que necessitem és el mateix tipus de mecanisme que hem imposat a Grècia per tal de supervisar i euro enquesta països de la zona. Així que la idea és posar totes les economies europees sota vigilància. Vostè pot esperar que algunes decisions importants siguin preses aquesta setmana "a la cimera de la UE.

Al mateix temps, la Comissió Europea, assessor d'Alberto Giovannini, qui va dirigir el grup que va crear la transició tècnica de les monedes nacionals a l'euro, es cita al dia d'avui el diari italià Il Sole 24 Ore declarant descaradament: "La història ens ensenya que els imperis són més eficients i assolir una gran la prosperitat, perquè el model imperial té èxit amb una geografia estesa. "

Encara que l'atenció ha estat mal enfocat a Grècia, LaRouche ha remarcat que l'epicentre de la crisi europea no és Grècia, sinó Espanya, i la seva Banco Santander. Per exemple, del total d'exposició dels bancs alemanys a la zona de l'euro de prop de 540 milions d'euros, els comptes del deute grega que només 43 milions de dòlars, o el 8% del total. Espanya, en canvi, puja a 240 milions d'euros, o el 44% del total.

"El problema és Espanya", LaRouche declarar avui ", i el problema és de Santander. Santander és un problema crònic, no és un problema que pot solucionar amb la de rescat.

"Cal anotar les reivindicacions de les institucions com el Banc Santander". Les xifres falses sobre els actius del Santander al Brasil, el Regne Unit i Espanya, va explicar LaRouche, "mostren que el Santander ha d'acceptar una enorme rebaixa dels seus actius reclamats, perquè són insostenibles. No es pot enfonsar tot Europa pel bé de Santander i els seus socis del grup bancari Alpha Inter ", que inclou control britànic de Santander immediata, el Banc Reial d'Escòcia, dirigida per la família reial.

"Tot el sistema de la Inter-grup Alpha és en funció de la xucla sang percentatge de les despeses a Brasil, que no pot ser sostinguda. Per tant, l'amortització dels actius nominals de Santander, i el que resulten ser les seves parts pertinents de la Inter-grup Alpha, és necessari ".

LaRouche, com l'expert internacional més qualificada, sobre la crisi, va advertir: "Cal anticipar-se a la situació, s'està sortint de control. El cas dels EUA mostra que el pla de rescat no funciona: és el gran augment dels creditors que han de mossegar la bala en aquest cas. No cometes l'error que es va cometre en els EUA de rescatar Wall Street. Europa no podria sobreviure a un compromís de fer un rescat de Wall Street-estil a Europa. El gran augment dels creditors ha de prendre el cop. Això no resoldrà el problema, però és una manera de gestionar el problema ".

 

 

La Gran Crisi. N'Obama, a la defensa de l'Imperi.

quetgles | 24 Febrer, 2010 07:17


       La Gran Crisi.  N’Obama, a la defensa de l’Imperi.

 

         Hi ha una important web nord-americana (www. Larouchepac.com), crítica amb el sistema, que fa una tasca informativa magnífica, al meu parer.

   

    Tot seguit, teniu una mostra del seu servei de notícies:

 

"21 febrer 2010 (LPAC)-Barack Obama ha deixat clar que no té intenció d'actuar com a Franklin Delano Roosevelt, però cada vegada més, sembla com si ell està seguint el camí de Ponç Pilat.

Simplement escoltar el que el President havia de dir a la Cambra de Comerç de Las Vegas, 19 de febrer, sobre la crisi d'atur. (Tingueu en compte que la taxa d'atur de Nevada té més de 13 per cent, i un tipus de la seva exclusió dels més alts de la nació.)

"[La gent] diuen, 'Per què no està fent el govern per crear més llocs de treball?"

"Ara, Harry [Reid] i jo entenc que és la política. Però la política deixant de banda, el que crec, i el que jo sé que vostè creu, és que el veritable motor de creació d'ocupació i l'expansió econòmica en aquest país no s'ha trobat en els passadissos del Congrés o en els passadissos de la Casa Blanca. L'èxit econòmic dels Estats Units comença en altres llocs, en l'establiment més humil en garatges i soterranis i façanes de les botigues de lloguer.

"S'inicia quan un treballador decideix abandonar la seva feina per ser el seu propi cap, quan un inventor fa la seva primera venda en el camí al seu primer milió, quan veu un innovador producte que pugui ser millor o un servei que podria proporcionar més intel ligent, quan un empresari té un canvi en la idea que només pot fracassar, però també podria canviar el món ".

Bé podria haver dit que es rentava les mans de la sort de desenes de milions de nord-americans que no poden trobar feina, i poden estar vivint al soterrani d'algú o al garatge. Té la depravació d'aquest home té un límit inferior?”

 

     Jo també jo pens que el govern  d’En Barack Obama fa una política continuista de la del president Bush;  una política imperialista (militarista) i neocon.

 

     "Imperialista", en el sentit que N’Obama ha mantingut els colossals pressupostos de guerra, ha incrementat el nombre de basses militars al món;  l’anunciada retirada de l’Afganistan s’ha traduït amb l’enviament de 30.000 soldats i l’increment de la intervenció militar al Pakistan i als punts calents del planeta. I, a més a més, ha aixecat el to de les seves amenaces de guerra contra l’Iran.

 

    "Neocon", en el sentit que la declaració  que fa el president Obama  sobre el camí de l’èxit econòmic sembla extreta de "El camí de la servitud" d’En Friedrich Hayek, l’economista filòsof icona dels neocons (o liberals).

 

    Com a alternativa a la declaració de N’Obama, faig la següent tesi:

 

   Tesi:  El capitalisme ha arribat a un punt d’autodestrucció. És irrecuperable.

 

    Les elits financeres amb els seus equips d’economistes, advocats i periodistes (i amb els polítics que són en una relació clientelar) aconsegueixen burlar la voluntat democràtica, augmenten la seva porció de la renda i blinden els seus privilegis. I, sovint, els més poderosos es fan invisibles.

 

     Però el seu èxit és l’anunci de la seva ruïna:  Al espoliar a les amples masses treballadores, el consum de bens materials baixa necessàriament i les empreses i el negocis financers entren en col·lapse.

 

    El darrer gran recurs (un recurs suïcida) dels mags de les finances ha consistit en crear tot de línies per a facilitar el crèdit a les masses treballadores empobrides.

 

     Qualque geni de les finances corruptes havia ideat un sistema d’oferta d’hipoteques d’habitatges dirigida a les capes socials més empobrides;  es tractava que els més pobres també firmessin una hipoteca, tot i que sabien que molts d’ells no podrien pagar.

 

     Als Estats Units i a Europa (l’Imperi i els seus aliats), els grans capitalistes han aconseguit el blindatge, però són incapaços de salvar les seves empreses de la ruïna universal que ells mateixos han provocat.

 

    (A un proper capítol, haurem de veure l’increïble muntatge mundial del Rothschild-Santander. Segons Larouchepac el Banc de Santander seria en fallida)

       

       Per afegitó, ací teniu un fotomontatge "Obama nazi", de Larouchepac.

 

   


Per què Obama ha de ser sotmès a judici polític 

 

 

   

 

 

Mallorca davant el Crac anunciat 2. L'article d'En Berninger.

quetgles | 22 Febrer, 2010 21:14


 
           Simplement, em limito a posar a l'abast un article d'En Joëm Berninger.
 
   

ALERTA DE CRISI - per març de 2010

Major probabilitat de trastorns en els mercats de divises i bons en els mercats

Mallorca davant el Crac anunciat 2. L'article d'En Berninger.

quetgles | 22 Febrer, 2010 18:18


 
           Simplement, em limito a posar a l'abast un article d'En Joëm Berninger.
 
   

ALERTA DE CRISI - per març de 2010

Major probabilitat de trastorns en els mercats de divises i bons en els mercats

 

 

Valoració: 4,4 de 5.26 vot (s). 
Feu clic a la barra de qualificació per qualificar aquest tema.

Aquesta alerta de crisi és un nou servei ofert per Berninger.de, una de les crisis més èxit en la predicció i blocs de tendències i pronòstics.

 

Nous signes de pertorbacions de mercat significativa i es va donar a conèixer més probable és que serem capaços d'observar els efectes de ple dret al març de 2010. Hi ha tres signes indubtablement mostra una tendència a una nova realitat econòmica:

1.                George Soros començat a anunciar grans inversions en or, un senyal definitiva de que el moment de l'estabilitat monetària arribarà a la seva fi.

2.                Tenim més informació, vegeu la Xina ara la lluita contra la política expansionista dels EUA diners llançant grans trossos de bons en el mercat. Xina llança un fons granat de divises, després d'haver despullat ia les seves tinences de bons corporatius. Aquesta és la senyal per que molts inversors estaven esperant. L'encesa del col • lapse del dòlar.

3.                Pel que fa a les cares dels líders de polictical, podem adonar-nos que estan sota tensió extrema.President Obama i el president Sabaters cares revelar la veritat sobre l'estat de l'economia. Durant les seves últimes aparicions en els mitjans de comunicació que semblava vell, esgotat i vacil lant.

... Llegir més detalls dimecres 17. Febrer 2010 

Publicat a: Notícies 

4 comentari (s)

Etiquetes: Crisi de alerta, Obama, Zapatero, Dollar Collapse, Xina, els bons del Tresor, la inversió, els mercats de divises, George Soros, Or,Dòlar, Euro, Espanya, Grècia.,


La crisi econòmica - Les possibilitats d'Espanya

Grècia forces endarrerits d'actuar!

 

 

Qualificació: 4.7 de 5. 9 vot (s). 
Feu clic a la barra de qualificació per qualificar aquest tema.

Amb currenlty Grècia sota estreta observació dels inversors internacionals, Espanya també ha estat objecte de majors nivells d'observació. Això és bo per a Espanya, ja que proporciona més certesa sobre el futur. El Govern espanyol no pot permetre el luxe de perdre encara més credibilitat a nivell internacional, una credibilitat que Grècia no va tenir mai. Aquesta és la principal diferència important entre els endarrerits d'euros. 
Mentre que el govern grec que realitzen tècniques de comptabilitat creativa, ja abans d'entrar a la unió monetària de l'euro, Espanya va començar des d'una posició molt diferent, amb un nivell molt més gran de credibilitat. Això és important ja que estem enmig d'una crisi de confiança i els institucions i països que perden la confiança dels seus inversors, ultimatley fallarà. Un rescat únicament servirà per endarrerir al final, però en la majoria dels casos no evitar la fallida pendents. 
Les diferències en la zona de l'euro es converteix ara més i més evident. La crítica sobre la Unió Monetària Europea es centra sempre en el punt de la diversitat, que es reflecteix en les diferents necessitats dels seus Estats membres .. 
En aquest moment del temps Espanya s'enfronta a un nou tipus de crisi. Abans d'entrar a la Unió monetària, la devaluació de la moneda van ser el mètode d'elecció per aplicar els ajustaments necessaris. El govern espanyol va optar històricament la configuració de política monetària per a gestionar els problemes econòmics.

 

Els ajustaments d'infraestructura i d'iniciatives d'innovació no eren necessàries. L'auge de l'habitatge, que condueixen a la gran bombolla de l'habitatge en la història del país, es basa exactament en aquesta manca de reconeixement de la necessitat de desenvolupament econòmic en termes d'innovació. La crisi actual per tant és més probable una oportunitat única per a Espanya. Una oportunitat per forçar el canvi i la reforma a l'entorn econòmic i obsoleta. Però també comporta l'amenaça de tornar a caure en la idea de convertir-se al país de salaris baixos, que havia estat abans d'entrar a la Unió Europea. Això no és una opció. Massa de la malaltia neerlandès s'ha apoderat de la societat espanyola. 
Riquesa Espanyes es basa principalment en el sector immobiliari i auge del turisme en les últimes dècades. La possibilitat de convertir-se a Silicon Valley d'Europa es foregiven buscant la seva oportunitat com Miami d'Europa.
 El gran problema per a Espanya i Europa és que no hi ha lloc per a un tipus de Miami de l'economia, durant una depressió. 
La Unió Monetària estableix un nou marc per a totes les economies europees, amb l'excepció de Grècia. Com el president del Banc Central Europeu Jean-Claude Trichet va afirmar que "l'ajuda d'Europa al seu Estat membre és sempre ex-davant", el que significa que l'ajuda ja hi era i els països van prendre decisions per beneficiar d'aquest ajut en una o una altra manera. 
Espanya ara ha d'aplicar d'una manera molt ràpida en la que pot diferenciar-se de Grècia. Els inversors i els líders europeus han de tenir la impressió que Espanya vol convertir-se en un nou motor per al creixement a Europa, o que s'erigeix a seguir els passos de Grècia. Això seria tràgic, ja que l'economia espanyola té una posició de partida molt millor. 
El millor que li pot passar a Espanya és que Grècia serà expulsat de l'Euroregió, el pitjor que li pot passar a Espanya és que Grècia es manté viva a la zona euro. Si Grècia es manté en l'euro, en última instància es retiraran recursos significatius de totes les economies europees. I les economies que ja estan struggeling no tindrà els recursos per fer els ajustaments necessaris. A més d'això, un rescat de Grècia farà que els nivells més alts de la deflació. No obstant, Espanya ha d'evitar la deflació o reducció de l'endeutament a qualsevol cost. Les tendències actuals en l'entorn econòmic de la zona euro mostren una tendència a la deflació, que és una amenaça molt més gran per a les economies europees de la inflació. La inflació encara no està a la vista, o no serà el factor detreminant en el manteniment de les activitats econòmiques per sobre de nivells crítics.

 
      "Sabaters", s`ha d'entendre que vol dir "Zapatero".

Mallorca davant el Crac anunciat.

quetgles | 19 Febrer, 2010 19:37

 

              Mallorca davant el Crac anunciat.

 

 

       Si s’acompleixen les prediccions de Santiago Niño, Albert Baranguer  i Jöem Berninger, enguany, 2010, esclatarà l’autèntic Crac. En Santiago Niño és catedràtic d’economia de la Universitat Ramon Llull, Barcelona (podeu baixar el post Santiago Niño Becerra El Crash Del 2010). N’Albert Baranguer forma part d’un equip d’estudiosos dels processos econòmics, i dóna la impressió d’una gran capaccitat d’anàlisi (Podeu veure El bloc d'Albert Baranguer). I En Jöem Berninger és un distingit analista econòmic la fama del qual no ha fet sinó créixer arreu del món (Podeu veure Jöem Berninger).   

 

    Exordi: 

 

          Certament, no sóc economista ni pretenc entrar en competició amb els economistes. Per suposat, qualsevol persona té dret exposar les seves opinions respecte a la problemàtica econòmica. Però aquest escric meu no és un  comentari personal sobre la crisi econòmica i les diverses prediccions econòmiques. Allò que pretenc, com a expert en l’anàlisi de les ideologies (com a filòsof), és destacar la motivació ideològica que incideix de manera decisiva en la confecció dels discursos de temàtica econòmica. 

 

     La major part dels llicenciats en "ciències econòmiques" s’ocupen de portar la comptabilitat de les empreses privades o de les administracions públiques. Solament una minoria (l’1 %, posem a ull) fa discurs teòric sobre temes d’economia.

   Els experts en teoria econòmica, majorment, són al servei de les grans empreses, privades o públiques. Vull dir, les declaracions públiques que fan aquests experts són "la veu del seu amo"; declaren (i fan prediccions) allò que vol el qui els ha contractat.

 

     Els grans empresaris i els governants, amb l’ajut dels seus equips d’analistes, fan una valoració de la situació econòmica; i, a continuació, elaboren el discurs que farà  el cap dels analistes de cara a l’opinió pública. No pretenen en cap moment revelar una suposada "veritat" econòmica, sinó fer un discurs per a influir a l’opinió pública perquè aquesta s’orienti a favor dels seus interessos. O sigui, resumint, en tot temps fan màrqueting. 

   (Final de l’exordi).

 

 

    Des de fa temps (des del setembre del 2007, podríem comptar), les grans empreses industrials i financeres i els Governs han estat molt preocupades per la mala deriva que prenia el procés de l’economia mundial. Per tot arreu planava l’ombra del crac de 1929.

   

       Actualment, les grans empreses i els Governs tenen una informació privilegiada sobre el procés econòmic. Sembla que des de fa temps els Governs estan espantats. Sembla fora de dubta que els Governs – i les grans empreses – decidiren fer una campanya permanent per a tranquil·litzar a la població sobre l’amenaçant situació de crisi econòmica.

 

      El Govern espanyol és un dels que més s’esforcen en fer campanya de propaganda. Sosté que el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat i que, dins poc temps, cap a finals del 2010, o abans, Espanya començarà a sortir de la crisi.

      Com tothom sap, el principal partit de l’oposició, el Partit Popular, també és en campanya permanent clamant que l’economia espanyola s’enfonsa i que anem cap al gran col·lapse.

 

        No és el cas que els equips d’analistes econòmics del Partit Popular pretenguin revelar una suposada veritat del procés que afecta l’economia de l’Estat espanyol. No.

 

     Allò que pretén el Partit Popular i la CEOE és que es tirin endavant polítiques econòmiques neoliberals. I la major part dels mitjans de comunicació de l’Estat són propietat d’empresaris que donen suport al discurs neocon ("neocon", és a dir, neoconservador a la manera del Partit Republicà dels Estats Units).

 

    Al meu parer, En José Maria Aznar és un esperitat que navega fora de la realitat històrica.

    N’Aznar ha esdevingut icona mediàtica de la campanya neocon.

 

     N’Aznar – i al seu darrera En Rajoy i tots els dirigents del PP – manté la teoria que la causa de la crisi econòmica espanyola es deguda a la política socialdemòcrata del Govern de Rodríguez Zapatero.

 

      A tots els fòrums econòmics mundials s’assenyala que la bombolla immobiliària ianqui fou el detonant de la crisi financera; que la bombolla immobiliària fou possible degut a la política econòmica neocon del Govern de George Bush;  que l’economia ianqui estava greument deteriorada; que el sistema financer ianqui pertorbava tota l’economia mundial; que els grans operadors financers ianquis havien venut els seus productes financers tòxics a la banca mundial; i que tota la banca mundial havia quedat contaminada.

 

     El desequilibrat Aznar – i En Rajoy, el qui va ser posat a dit per N’Aznar – fa cas omís de l’opinió de les autoritats econòmiques mundials, i insisteix a dir que ell solucionaria la crisi espanyola amb un tres i no res.

 

   Fou N’Aznar – endut per la seva follia de "grandeur", de "España Grande” - el qui va llançar a gran escala la bombolla immobiliària espanyola.

   

      “Som la vuitena potència econòmica mundial" deia aquell home esperitat. Amb la crida aznariana, les hosts franquistes es posaren a mil. Es  construïen més edificis a l’Estat espanyol que al Regne Unit, França i Alemanya, en conjunt. La més gran bombolla immobiliària d’Europa estava servida.

 

      N’Aznar, el Gran, s’havia convertit en un nou rei Mides; tot allò que tocava es convertia en or;  els habitatges triplicaren el seu valor, i el valor dels solars urbanitzables es multiplicà per sis.

 

       Com expliquen els analistes, la banca espanyola manllevà ingents capitals de les financeres mundials per tal d’atendre la fabulosa demanda de crèdits immobiliaris.

 

      La banca espanyola està endeutada i no disposa de liquidesa. Actualment, la banca espanyola no pot complir la funció que li és pròpia: la seva funció financera de concedir crèdits ha quedat paralitzada o quasi.

 

      Niño, Baranguer i Berninger (i d’altres analistes) prediuen que el gran Crac encara ha de venir i que succeirà enguany.

 

    Tots tres analistes assenyalen que l’inici de la bancarrota serà als Estats Units i al Regne Unit; i que també afectarà a França i Alemanya.

 

   Jo pens que els bancs, les caixes, les gran empreses, el Govern de l’Estat i les diverses Administracions s’esforcen en mantenir oculta la situació financera real de la banca.  És per aquest motiu que els media eviten plantejar el debat sobre aquest tema, jo crec.

 

    Els tres economistes esmentats preveuen un gran crac d’immediat seguit d’una llarga crisi.  Conssideren que la crisi és sistèmica, això és, que el sistema econòmic capitalista actual no pot ésser reconstruit. Que el president Obama, amb la seva política de "reflotament", no fa sinó llençar els milions de dòlars a la mar. 

 

     Els tres analistes consideren que la crisi afectarà molt durament l’economia de l’Estat espanyol. Particularment catastrofista es mostra En Berninger.

 

 

     Tots tres autors assenyalen que Espanya té una estructura econòmica molt feble i amb pocs recursos; que les economies basades en el turisme són molt sensibles a les crisis econòmiques. No veuen cap possibilitat de prevenció.

 

    

 

 

 

       En referència a Mallorca  (o Illes Balears). El cas molt particular de l’economia mallorquina (o de la balear). 

 

     Durant més de set segles la societat mallorquina era una societat agrària de  destacada autarquia econòmica. Era una societat estructurada en base al sector primari (agricultura i ramaderia). La major part de població activa pertanyia al sector primari. Per altra banda, la indústria i el comerç eren per a atendre les necessitats de la pagesia.

 

         Era una economia d’autarquia i de subsistència. D’autarquia, en el sentit que quasi la totalitat de bens consumits eren produïts a Mallorca mateix;  la importació de bens sempre fou mou limitada. De subsistència, la gran massa de població eren petits pagesos i menestrals, gent que sempre vivia sota l’amenaça de la fam.

 

      A partir de mitjans del segle XIX, es desplegà una revolució democràtica silenciosa:  la classe dels "senyors" (dels terratinents) entrà en ruïna econòmica, i una gran part de terres senyorials foren comprades pels petits pagesos. A finals de segle, i a principis del segle XX, els individus de les classes treballadores emigraven massivament a Amèrica amb la intenció de fer una acumulació de capital per a poder comprar finques agrícoles (o per a construir la pròpia casa).  Al voltant de 1930, la propietat de la terra mallorquina era extraordinàriament fraccionada. Era un continuum de petites finques propietat dels petits pagesos; petits pagesos que treballaven en règim familiar un conjunt de "trossos"de terra.

    Per suposat, aquella societat se’n anava transformant lentament introduint tot d’elements de la modernitat. Però la societat agrària tradicional – amb economia de subsistència – es mantenia tancada sobre ella mateixa.

 

     Per posar un exemple revelador: a finals dels anys 1950, encara es mantenien els cultius de secà tradicionals, amb les tècniques  de sempre;  el transport dels pagesos continuava essent el mul i el carro; transportaven la càrrega a una velocitat mitjana de quatre quilòmetres per hora.

 

       Era tremend aquell estancament tecnològic: qualques cultius reproduïen imatges agràries de l’Edat mitjana o, fins i tot, de l’època romana.

 

     A partir dels anys 1960 comença la transformació accelerada del model econòmic i social. Cinquanta anys després, al 2010, la població agrària és residual (tal volta un 6 % de la població).  I els cultius de secà han quedat molt descurats o abandonats.

 

      Al meu parer s’ha de destacar la tremenda contradicció que ha hagut de patir la societat mallorquina:  L’autarquia econòmica de la societat tradicional havia produït i conservat una extensíssima gamma de tallers de menestrals. L’activitat de la menestralia tradicional era tan extensa que pràcticament cobria totes les necessitats socials. També era notable la forta cultura ecologista i recicladora de la societat tradicional.

 

    O sigui, el contrast que vull destacar és que l’autarquia econòmica de la societat tradicional la feia blindada enfront  de les possibles grans crisis de “fora de Mallorca”.

 

     Per contra, l’estructura econòmica de la Mallorca actual, tot i ésser una societat desenvolupada, és extraordinàriament dependent del món exterior.

 

 

    Per a meditar:   De complir-se les prediccions dels analistes citats, el crac provocaria el col·lapse de l’economia mallorquina. En Berninger parla d’uns nivells d’atur catastròfics; i especifica l’especial feblesa de l’economia basada en el turisme, en temps de crisi.

Assenyala que la bancarrota afectarà especialment al Regne Unit, amb la qual cosa hi haurà una greu caiguda del turisme britànic. També preveu greus dificultats per a Alemanya que tindrà unes insuportables taxes d’atur.

 

      Segons aquestes previsions, l’economia mallorquina patiria una greu caiguda del turisme espanyol, britànic i alemany.

 

   Aquests tres  economistes (i d’altres) preveuen que la recuperació de la crisi serà molt lenta i molt llarga;  i que, sigui quin sigui el sistema futur, de cap manera es tornarà al malbaratament.

 

      Al meu entendre, els sindicats i l’esquerra alternativa no disposen de la força suficient ni estan preparats per a poder enfrontar-se al tsunami que arriba.

 

    Però això no vol dir que les classes populars mallorquines no cerquin i trobin camins de salvació intentant reconstruir el món autàrquic perdut. De fet, de fa uns anys es mostren tot d’iniciatives que van en aquesta línia de recuperació.

 

 

 

La Gran Crisi del sistema a l'any 2010? 2. (El misteriˇs Albert Berenguer).

quetgles | 18 Febrer, 2010 16:32


      La Gran Crisi a l’any 2010? 2. (El misteriós Albert Berenguer).

 

 

     A qualques webs,  les entrades van amb el cognom “Berenguer”;  o sigui, “Albert Berenguer”; però el propi és aquest estrany “Baranguer” (Culpa de la idiota administració espanyola, jo crec).  No hi havia manera de trobar al tal Albert Berenguer.

 

    Sembla que En Baranguer és economista ( o un estudiós de l’economia política) i que els posts són producte d’un col·lectiu de Barcelona.

 

     Allò que m’ha cridat l’atenció és la coincidència de plantejament i de pronòstic entre En Baranguer i En Santiago Niño.  Ambdós sostenen que la gran crisi sistèmica succeirà en aquest 2010, i ambdós aporten potents recursos estadístics. Vull dir, que aquests economistes no es presenten coma profetes il·luminats d’un moviment anticapitalista; es presenten com investigadors professionals del procés de l’economia mundial (de la espanyola i de la catalana, en especial).

 

    Igualment m’ha sorprès la capacitat d’anàlisi econòmica que demostra l’equip d’En Baranguer.

 

    De ser així com jo suposo, llavors resultaria que l’Univers català es capaç de produir avantguardes molt poderoses, capaces de derrotar  als intel·lectuals oficials de l’Imperi.

 

   Amb aquest post només pretenc contribuir a la difusió del pensament alternatiu al neoliberal (o “neoconservador”). Així, si no el coneixíeu, podeu accedir al blog prement El bloc d'Albert Baranguer.

 

 

    

 

 

              També m’abelleix postular aquest altra blog: Indymedia Barcelona: crisis sistemica global

 

    Per si no ho sabíeu, Indymedia és una poderosa organització mundialista que ofereix informació fiable i alternativa  a la de les grans  agències al servei de l’Imperi. S’hi pot accedir directament prement Independent Media Center.

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb