El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Xenof˛bia a Catalunya. O haver de fer l'est˙pid.

quetgles | 24 Gener, 2010 07:46


 
      

          Xenofòbia a Catalunya. O haver de fer  l’estúpid.

 

 

 

   Els empresaris catalans van seguir l’exemple dels seus homòlegs europeus: van començar a llogar treballadors immigrants.

 

   El creixement econòmic necessitava més braços, i la immigració procedent de les regions espanyoles s’havia esgotat.

 

   Eren un bé de Déu aquells treballadors procedents del Magrib o de l’Àfrica negra. Joves i forts, sense família, disposats a fer les feines més dures, acceptaven uns sous i unes condicions de treball inferiors als dels autòctons. Eren una mina d’or aquells treballadors. I, per suposat, l’Estat també en treia grans beneficis; la criança d’aquells treballadors havia anat a càrrec dels països d’origen, i, joves com eren, la despesa de l’Estat per a pensions i sanitat d’aquest col·lectiu era quasi nul·la.

 

    Aquells immigrants eren bons, barats i silenciosos. Arribà un moment que tot Déu que podia llogava un immigrant.

 

   Alemanya, França, Suïssa, Holanda, Anglaterra, Escòcia, Itàlia, Espanya, Catalunya...Tot Europa feia estoc d’aquella força de treball que venia de fora.

 

    Aquells treballadors immigrants eren persones humanes, i, com a persones, formaren famílies, tingueren fills, exigiren els seus drets com a treballadors i ciutadans, es sindicaren ...I els qui eren de religió mahometana feren més evident la cultura que els era pròpia.

 

    Com es va poder constatar a Suïssa, les classes populars europees es deixen arrossegar fàcilment pels sentiments xenòfobs.

 

     Les classes populars europees els encantava que els mahometans fessin feina en males condicions.

 

   Aquelles classes populars esdevenien bastant estúpides: retreien  als immigrants el fet que visquessin en unes condicions inhumanes!  Els estúpids criticaven, per exemple, que “aquella gent” visquessin amuntegades a “pisos pastera”.

 

     Una bona porció de població europea va caure fàcilment a les xarxes de les formacions d’ultradreta, com fou el cas a França.

 

   Les formacions de dreta dels països de la UE estaven que no hi cabien de contentes; s’extasiaven veient com les formacions polítiques d’esquerra s’anaven desinflant i deixaven de ser l’amenaça per al capitalisme.

 

   Els empresaris s’havien beneficiat econòmicament dels treballadors immigrants. Ara, en un segon moment, aprofitaren el sentiment xenòfob de les amples masses, per recollir una pluja de vots procedents de capes de població treballadora. La dreta i l’extrema dreta s’engreixaven amb el vot xenòfob; l’esquerra, en canvi, es desinflava.

 

   A Catalunya es dona el mateix fenomen social però en aquest cas particular es manifesta allò que on diu “el tret diferencial català”.

   A Catalunya (I a la Catalunya sencera), la confusió ideològica de les classes populars es veu incrementada per causa dels sentiments nacionalistes i etnocentristes que els afecten. I el nivell de confusió crea un cert clímax de manicomi perquè cavalca sobre el conflicte ideològic entre unionistes  i separatistes.

   S’ha de tenir  present que una part important de la població de  Catalunya són immigrants espanyols o descendents d’espanyols, que una gran part dels descendents s’ha catalanitzat, però que resten grans borses de residents espanyols que no accepten el fet nacional català. També s’ha de considerar l’existència de sectors catalans que cultiven una ideologia “botiflerista”, o sigui, la d’aquells individus d’origen català que han renegat de la nacionalitat catalana i es declaren espanyols de nació.

 

   A partir de l’establiment de la “democràcia espanyola”, “Convergència i unió” ha figurat com a la formació que expressava el sentiment majoritari del nacionalisme català. Durant més de trenta anys, CIU ha disposat del Govern de la Generalitat de Catalunya. Ha sigut “l’època pujolista”. Durant aquest anys, ha dominat la política del catalanisme regionalista, hereva de la de l’antiga Lliga catalana.

 

    Botiguers, comerciants, empresaris industrials, empresaris agraris, gent de professions lliberals, funcionaris, menestrals són la base social de CIU. 

 

    Els homes i dones de CIU són els continuadors del projecte de la Lliga. Són persones que esmercen el seu esforç ideològic en defensa de “la tradició catalana”; i, en especial, es centren en la defensa de la llengua catalana.

   La llengua catalana, sí, però, també, com a puntal ideològic principal, “la religió cristiana”. Els dirigents de CIU, quasi sense excepcions, són gent de missa, gent que fa testimoniatge públic de la seva fe religiosa catòlica. Són els hereus de “La tradició catalana” exposada pel bisbe Torras i Bagues, i reafirmen la crida del bisbe “Catalunya serà cristiana, o no serà”. 

 

    Són fervents catòlics, però a la manera pujoliana: s’ha de treballar per tal de reforçar “l’Església catalana” però de la manera més discreta possible, a fi de que no es vegi la intenció. L’estratègia política d’En Jordi Pujol era molt convincent: es tractava d’aconseguir el vot d’aquells catalanistes que estaven allunyats de l’Església, i fins i tot el d’aquells que n’eren hostils.  Als més impacients En Pujol els recordava que la Lliga de Cambó quedà anorreada a les eleccions del 1931, i que la massa catalanista seguí la proposta d’En Francesc Macià, d’Esquerra Republicana.

 

     D’antuvi, Na Marta Ferrussola, fervent catòlica, s’acostumà a fer enceses declaracions a favor del catolicisme i de l’Església catòlica; enceses declaracions que, sovint, coincidien amb les dels portaveus de l’Opus Dei. Així, succeí amb les seves declaracions “pro-vida” en contra de la llei de l’avortament aprovada pel Congrés, i a favor de la penalització de l’avortament d’acord amb la Jerarquia catòlica espanyola.

 

    Respecte a la problemàtica de la immigració a Catalunya, Na Marta Ferrussola prengué una decidida oposició en especial contra els immigrants de religió musulmana. Podem considerar a Na Marta Ferrussola com a paradigma de les persones que conformen l’ala més dretana de CIU.

 

   Na Marta Ferrussola fa declaracions públiques sobre temes socials i polítics com si les seves valoracions fossin les pròpies de les persones honrades i assenyades. Ella dona a entendre que les seves opinions són de sentit comú com correspon a una senyora catalana de “classe mitjana”.

 

   Però Madò Ferrussola no s’inquieta el més mínim de veure que tot un seguit de les seves valoracions coincideixen amb les propostes bàsiques de les formacions de l’extrema dreta política i religiosa.

    Na Marta Ferrussola pretengué que els “científics” de l’Opus Dei donessin unes conferències a la Facultat de biologia (O sigui, aquells “científics” de l’Opus havien d’instruir als estudiants de biologia sobre el fet que l’embrió humà ja és persona humana des del moment de la fecundació de l’òvul).

 

    La premsa va recollir les declaracions racistes d’una dona andalusa de Badalona que, sense embuts, s’exclamava que “ella era racista, però dels moros”.

   Madó Ferrussola, sempre que li pregunten,  també declara que ella és “racista dels moros”.

 

A unes declaracions que recollia l’edició de La Vanguardia, 21.02.2001, Madó Ferrussola feia exhibició de frases catastrofistes sobre les conseqüències de la immigració de mahometans a Catalunya.  Així, veieu una mostra de les perles que cultivava la madona. Referint-se als immigrants diu que “Solament aprenen a dir ‘bon dia’, ‘bones tardes’ i ‘donem menjar’”. “Venen amb una altra cultura i, sobretot, amb una altra religió”, explicà Madò Ferrussola, i per això aquests immigrants tenen dificultats per a integrar-se a la societat catalana. I no s’estava d’expressar el seu temor dient que “Tal vegada d’aquí a deu anys les esglésies romàniques ja no serviran, i al seu lloc hi hagi mesquites”. La madona subratllava el fet que els immigrants “no vulguin menjar el mateix que nosaltres”; i també es queixà de que “als seus països d’origen prohibeixen als cristians fer propaganda, i llavors venen aquí i volen defensar les seves coses”; i afegí “si es queden aquí, al menys que parlin català!”. També es mostrà decebuda perquè segons ella “les ajudes públiques beneficien solament als emigrants perquè no tenen res”; digué que aquest era un problema que s’hauria de resoldre perquè les ajudes públiques no arriben a les famílies catalanes necessitades;  i conclogué dient que “si bé això significa que, per sort, la nostra gent està millor”.

 

    Deu anys després, als mahometans del Principat se’ls ha impedit edificar mesquites de nova construcció; només disposen d’oratoris, molts d’ells en llocs inadequats, com garatges, per exemple. He de suposar que els mecanismes secrets de la conjunció catòlico-franquista continuen rutllant amb eficiència (A Alemanya i a Holanda, nacions que es tragueren de sobre el despotisme de Roma al segle XVI, sí que s’han aixecat magnífiques mesquites, com les de Colònia i Rotterdam. La de Berlín, amb un minaret de 32 metres d’alçada, fou construïda  al llunyà 1928).

 

   A Vic, per suposat, no hi ha mesquita amb edifici propi. Però En Josep Maria Vila d’Abadal, el batlle de la ciutat, diu que Vic és la ciutat on millor rutlla el servei d’acollida dels immigrants, i es mostra ufanós dient “....som líders en assistència a les classes de català per a adults que imparteix el Centre de Normalització Lingüística – on en aquest moment s’ensenya la nostra llengua a 1200 persones –”, El Periódico, 9.01.2010.

 

    En Vila d’Abadal declara que ell no és xenòfob, que el xenòfob és En Josep Anglada, el líder de “Plataforma per Catalunya”; en paraules seves: “Anglada és un oportunista i un demagog que vol aprofitar aquesta situació amb propostes clarament xenòfobes”.

   O sigui, En Vila d’Abadal va proposar mesures com les que proposava N’Anglada, però la diferència consistia en la declaració de bones intencions. El batlle declara que “pel seu propi bé no els podem acceptar”, referint-se als “sense papers”.  El batlle, tot i les declaracions de “bonisme”, no s’està de confessar les motivacions polítiques reals que el mouen, i així diu “...vam haver d’interpretar què ...en una ciutat amb tants d’anys de polítiques socials...surti com a segona força Anglada...Si volem seguir endavant hem de considerar també l’opinió dels votants d’Anglada”. O sigui, En Vila es veu obligat a fer l’estúpid (seguint el model de Madò Ferrussola):  Diu que els ciutadans de Vic són molt bona gent, però una part d’aquesta bona gent va votar “les propostes xenòfobes de N’Anglada”.  O sigui,  els vigatans són bona gent i els vigatans són mala gent, i afirmar alhora una cosa i la seva contrària és fer l’estúpid.

   

    En Vila d’Abadal es deu pensar ésser un hàbil dialèctic, però això és una presumpció, jo crec. Fa saber que és enginyer agrònom i que s’ocupa personalment de les terres  patrimonials. I declara ufanós: “Sóc de pagès”. Però els lectors poden pensar que el batlle és un típic “senyor” de poble, hereu propietari de finques i de boscos, i que fa de batlle, seguint la tradició dels cacics vigatans;  una tradició que “es remunta al segle XII”, diu, tot cofoi.

    Com a bon cacic que és, En Vila diu “per poder ocupar-nos dels (immigrants) que  són aquí necessitem que l’arribada d’immigrants tingui un final”. Els cacics fan això: s’ocupen de la gent; i la gent va als cacics per a demanar feina o perquè els solucioni qualque problema.

    En un rapte de franquesa, En Vila reconeix que als immigrants “no se’ls va qüestionar en època de bonança i se’ls qüestiona ara”, i  pretén justificar l’exclusió dels nous immigrants dient “el món no és il·limitat, la riquesa no és il·limitada, tot té un principi i un final. És dur parlar de persones en aquests termes però ho hem de fer. Si no, estem perduts”.  O sigui, En Vila d’Abadal també fa catastrofisme respecte al creixement de la població immigrant. “Estem perduts”, diu; crida a somatent. 

    (Les cites són de les declaracions d’En Vila al Periódico de Catalunya, 23.01.2010).

 

      Les principals espases de CIU van sortir com un sol home en defensa de les propostes xenòfobes del batlle de Vic, argumentant que són mesures “pel propi be dels sense papers”.

 

     Una de les darreres mostres dels constants exercicis de dialèctica estúpida per part dels líders de CIU la proporciona la intervenció de N’Artur Mas. El líder de CIU va saltar com un lleó en defensa de la llibertat dels ciutadans catalans. Segons la premsa, En Mas va fer unes declaracions convocant a la defensa de la llibertat d’uns professors i d’uns pares d’alumnes contra la pretensió d’una alumna mora que volia portar vel a un institut de Girona.  De manera semblant, doncs, un hom podria dir que els suïssos “defensaren la llibertat” al votar la prohibició dels minarets. Aquest camí de manipulació barroera del llenguatge és el cultiu de l’estupidesa o una imitació de l’estil de Goebbels. 

   N’Artur Mas, com a lleó montserratí que és, clama contra el vel de les mores usat com a símbol religiós; però no diu res de les burques de les monges catòliques, i, calla com un mort davant dels santcristos penjats a les aules de les escoles dels religiosos (I sense tractar de silencis més compromesos amb la injustícia).

   Els dirigents de CIU no volen confessar la seva preocupació respecte de la qüestió de la xenofòbia:  tenen por que part dels seu electorat tradicional passi a donar el seu vot a formacions marcadament xenòfobes com la d’En Josep Anglada, antic militant de Fuerza Nueva.

 

      La contradicció insuperable.

 

     És la contradicció provocada pel discurs xenòfob dels “catalanistes”.  En aquest cas, el discurs catalanista coincideix amb el que fan els xenòfobs espanyolistes.  És una contradicció molt escandalosa. En podeu trobar abundants mostres als fòrums de l’Avui digital; va ple de comentaris xenòfobs i feixistes contra els immigrants i contra els musulmans en particular.  Els comentaris coincideixen amb els de l’extrema dreta espanyola.

El nacional-catolicisme català i l’espanyol són coincidents.

     O sigui, uns que es declaren “catalanistes” i que denuncien l’opressió espanyola, llavors, estúpidament, van i fan coalició amb els franquistes espanyols contra una suposada amenaça de la demografia dels musulmans.

     Recordeu que, des del seu exili a Londres, al setembre de 1936, el multimilionari Francesc Cambó, líder de la Lliga regionalista,  va fer pública declaració de suport al general Franco; i, a més a més, va contribuir econòmicament en ajut dels militars colpistes.

 

 

 

  

Ratzinger, Rorty, Nietzsche, Heidegger 2.

quetgles | 19 Gener, 2010 18:12


   

     Ratzinger,  Rorty,  Nietzsche, Heidegger 2. La santa aliança.

      Amb la intenció de donar una orientació general, he de dir que els quatre cavalquen junts perquè participen d’un afany conservador, quan no clarament reaccionari.

       “Cavalquen junts”, com per exemple, quan els quatre autors prenen unes posicions molt radicals – reaccionàries, podríem dir – en contra l’autoritat de la Ciència.

     “Cavalquen junts”, en el sentit que a la Xarxa hi ha desenes de milers de posts on els quatre genets figuren inscrits a la cursa. Vull dir, que els quatre autors figuren relacionats a la temàtica dels posts.

    “Cavalquen junts”, en un sentit encara més profund; en el sentit que En Nietzsche és utilitzat com a “company de viatge” combatent als enemics de la croada catòlica.

  “Cavalquen junts”, en el sentit que l’obra de Heidegger, de Nietzsche i de Rorty és projectada al món per mitjà de grans mecanismes de propaganda catòlica.

     Amb aquest post pretenc aclarir un poc el misteri d’aquesta Santa Aliança. A un primer moment, sembla com si En Nietzsche i En Ratzinger fossin incompatibles. 

      No són poques les opinions segons les quals  En Benet XVI duu a terme una campanya ideològica de signe declaradament conservador; també s’assenyala que el tarannà conservador ja ve  d’abans, que En Joseph Ratzinger era el cardenal  prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, nomenat per l’anterior Papa, En Joan Pau II, a l’any 1981. Durant 25 anys, En Ratzinger fou el prefecte d’una institució que abans havia tingut el nom de “Sant Ofici” o de “Santa Inquisició”.  Com a mostra d’En Ratzinger inquisidor, es pot indicar que processà a Leonardo Boff  i el condemnà al silenci i a la marginació;  d’aquesta manera la “teologia de l’alliberament” quedà escapçada. 

    Per suposat que En Ratzinger i els teòlegs catòlics declaren errònia la filosofia d’En Nietzsche, i, en especial, els seus escrits contra el cristianisme i  l’Església catòlica.

    La pista que duu  a l’aprofitament de l’obra de Nietzsche per part de la propaganda catòlica és a través de l’obra de Heidegger i de Rorty.

     En Ratzinger combat contra el relativisme moral postmodern, dins el qual es mou el pensament de Rorty, certament; però, alhora, autoritza que la gran maquinària de propaganda catòlica divulgui la filosofia de Rorty.

    Tesi:   En Ratzinger  aprova  - i en fa ús – la concepció rortyana de la ciència, segons la qual la ciència és un joc de llenguatge que es correspon amb els interessos de cada època històrica.

  

    S’ha de tenir present que els quatre genets coincideixen a l’hora de considerar insuficient – quan no negativa – la ciència moderna. En Rorty, tranquil·lament,  com exemple del joc de llenguatge científic, diu que a l’època clàssica grega era útil la física de N’Aristòtil així com a l’època moderna  ho és la d’En Newton.

     El punt de partida del segon curs que ha fet la filosofia de Nietzsche a l’època contemporània es troba en la tasca de promoció i salvament que feu En Heidegger.

     Les concepcions de Nietzsche foren utilitzades de diversa manera per organitzacions i individus. Així, per exemple, a principis del segle XX, N’Ortega y Gasset es declarava nietzschià, i, alhora, també ho feia en Salvat-Papasseit. També ens serveix d’orientació saber que l’obra de Nietzsche era àmpliament divulgada dins les publicacions de signe anarquista espanyol i català (Es pot citar la famosa “Revista Blanca” editada per Federico Urales, pseudònim de Federic Montseny).

    Però la imatge d’un Nietzsche àcrata de la Catalunya dels anys 1910 i 1920 fou eclipsada per la del Nietzsche nazi a Alemanya i a la resta d’Europa als anys 1930.

      Després de la I Guerra, les formacions d’extrema dreta alemanyes s’empararen de la filosofia de Nietzsche; i, a la l’arribada del nacional-socialisme al Poder, En Nietzsche fou declarat el gran filòsof del Reich i l’enaltiment del filòsof fou “Kolossal” (Per ordre de N’Hitler, es dipositaren les obres completes de Nietzsche a la cerimònia de la col·locació de la primera pedra del nou edifici del partit nazi de Munic, al 1933).

     Durant l’època nazi, de 1933 a 1945, En Heidegger es va dedicar a l’estudi i a la significació del pensament de Nietzsche.  En Heidegger enalteix En Nietzsche  en quant l’obra d’aquest és una denúncia del fracàs de la filosofia europea;  en quant és el gran nihilista dels falsos valors “d’Occident”.

    

    Acabat abruptament el “mil·leni” nazi, semblava que el curs de l’obra de Nietzsche havia arribat a la fi. També semblava que no eren bons temps per la filosofia d’En Heidegger.

    Però no fou així; la filosofia d’ambdós autors ha sigut utilitzada per nous agents de la història.

   Per altra banda, En Heidegger va mantenir el discurs d’enaltiment de Nietzsche fins al final de la seva vida, 1976. Insistí a valorar la filosofia de Nietzsche com a la culminació del pensament “occidental”.

     Els nazis havien desaparegut de la història, però restaven, ocults,  altres grans poders reaccionaris interessats en rellançar el pensament d’ambdós autors a que ens referim.

    Amb la intenció  d’oferir uns indicadors útils als lectors, reprodueixo uns paràgrafs d’un post meu, Martin Heidegger, el corruptor, que fa així: Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic.      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident - ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.  

   Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.  

   Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" - espúria - de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.”  Fins aquí la separata. 

     També considero que pot servir d’indicador aquest altre paràgraf, que fa: “No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta - no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials. Considera que el món actual - l'Occident, que diu ell - és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle “Què és metafísica?”, on diu “I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.” Fins aquí la separata.

   En Nietzsche feia el un rebuig cridaner de tots els valors procedents de “ la corrupció judeo-cristiana”; és a dir, de tota la cultura “occidental”.

   En Heidegger, amb un llenguatge més acadèmic, sosté també, ell tot sol, que tot “el pensament occidental” segueix un camí erroni al haver perdut l’objectiu d’abastar “l’ésser”.

    Segons En Heidegger, cal desfer el camí i retornar al plantejament filosòfic essencial que és el d’En Plató.

   Ambdòs,  Nietzsche i Heidegger, fan una negació total de la modernitat: filosofia, religió, Il·lustració, revolucions democràtiques, ciència i tecnologia, socialisme...

    Oh, vaja, aquest Heidegger, amb tanta negació i amb tanta recerca de “l’ésser”; i, llavors, al 1933, va i, sense més explicacions, es treu el carnet de membre del partit nazi i fa un discurs abrandat de fidelitat al Führer.

  

   Tesi: En Ratzinger i la Cúria romana promouen la fosca filosofia de Heidegger, en quan aquest els fa de cavall de Troia per a atacar la modernitat.

    En Heidegger es va criar al si d’una família menestral (el seu pare era boter), pobre, catòlica, i molt piadosa. Va seguir estudis gràcies a l’ajut de l’Església catòlica. Va fer qualques cursos de teologia. Es va casar segons el ritual catòlic. Tot i que, a partir dels anys vint, es va fer enfora de l’Església, mai no feu declaració expressa de negació del catolicisme. I, més encara: feu expressa la seva voluntat d’ésser enterrat segons el ritual catòlic.

    Com a creient catòlic típic, el professor Heidegger va caure en la temptació: i va mantenir relacions adúlteres amb una alumna (alumna que, per donar més morbo a la cosa, era jueva. Quines històries! Aquesta alumna era la que seria famosa filòsofa N’Hannah Harendt. Sembla que l’adulteri li resultava  una temptació irresistible)

    En Heidegger mai va adjurar del catolicisme, i, durant tota la seva vida va pagar l’impost religiós (l’excomunió de Heidegger sembla que fou deguda a que va batejar el seu fill segons el ritual protestant).

 

  

    Si fins el dia d’avui es dóna una gran promoció dels pensaments de Nietzsche i de Heidegger, la pregunta és: quins són els promotors?

    No se m’acut altre possibilitat que pensar en l’Església catòlica com a agent principal interessat en difondre l’obra d’ambdós autors.

    Sigui quin sigui el nivell d’intervenció directa de la Cúria en relació a aquest assumpte, el qui sí es pot constatar és el alt nivell de coincidències dels interessos ideològics defensats per En Ratzinger amb la ideologia dels dos filòsofs esmentats. I més encara, atenint-nos als interessos ideològics que manté ocults. Ocults, com ho indico en el següent enunciat.

    Tesi: Nietzsche i Heidegger li resulten molt útils a Ratzinger per causa de que fan tot d’afirmacions reaccionàries que encanten a Ratzinger, pensaments i sentiments que comparteix amb ambdós filòsofs però que ell, com a Pontifex Maximus, no pot expressar per motius estratègics i ha de mantenir ocults en zona fosca.

 En Ratzinger, tot i que considera útil la ciència, afirma que resulta negativa quan s’allunya de la fe religiosa. Sosté que la ciència ha de col·laborar amb la religió, i que una ciència que no és oberta cap a Déu cau dins la supèrbia i s’allunya de la veritat. Nietzsche i Heidegger fan tot  d’argumentacions contra la ciència i la tècnica (Per a Heidegger, la ciència i la tècnica “bones” devien ésser les de l’Alemanya nacional-socialista). En Heidegger declarà que feia una valoració negativa de la cibernètica.

   A En Ratzinger a vegades se li escapa el prec de la tradició catòlica en que es demana la conversió dels jueus, però als seus discursos oficials sempre es declara respectuós amb el judaisme. L’obra de Nietzsche, en canvi, és un devessall de denúncies contra “la pesta judaica” i contra els valors morals del judaisme. En Heidegger, tot i la pressió que li feren a la postguerra, mai pronuncià una paraula de condemna contra la política racista del règim nazi. 

    Seguint la tradició catòlica,  En Ratzinger fa de les qüestions morals relacionades amb sexualitat un dels temes centrals de les seves declaracions, però no amaga la seva misogínia.  En Nietzsche, en canvi, feu una exhibició del seu cultiu de prejudicis contra la dona, sovint de manera bastant grollera.

   Ratzinger, Nietzsche i Pau de Tars no s’estan de proposar una sexualitat humana superior. En Pau de Tars, segons el Nou Testament, diu que prescindeix de la sexualitat i que fora bo que tothom en prescindís. En Nietzsche proposà el seu superhome sortint de l’estat de misèria sexual en que viu l’home corrent.

    L’amor i el sexe no figuren a la filosofia d’En Wittgenstein, però finalment s’ha fet pública la passió secreta del filòsof; ha sortit a la llum la llarga llista d’amants i el seu confessionari eròtic. S’ha destapat que el filòsof era un “fogonet encès” (segons expressió  que Wittgenstein s’aplicà a sí mateix)   i la seva vida esdevé una novel·la d’intriga eròtica, d’erotisme retorçut.

    Respecte a En Ratzinger i la sexualitat, allò que es sap de cert és que a la seva etapa de cardenal prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, En Ratzinger va prendre tot de mesures per evitar que es fessin públics els delictes de pederàstia dels clergues catòlics.

  

    De Ratzinger, Nietzsche i Heidegger, de tot tres es por dir que eren dretans, políticament de dretes. I, al meu parer, els seus discursos socials són conservadors. En Ratzinger, de família catòlica i dretana, va ingressar a les joventuts hitlerianes;  al 1945, amb 17 anys, feia de jove hitlerià.  Acabada la guerra, entrà al seminari i no se’n parlà més de política. Però, com a cardenal i com a Papa, la seva activitat i els seus discursos són marcadament conservadors, jo els qualifico de  reaccionaris.

   

   En Nietzsche es manifestà clarament contra la Il·lustració, les revolucions democràtiques i el socialisme.

    En quant a En Heidegger, allò que puc afirmar sense dubtes és que es declarà entusiasta del Führer (És coneguda la frase publicada a una revista escolar de Friburg al 1933, que fa “El poble alemany ha d’escollir el seu futur, i aquest futur està lligat al Führer”), que fins al final, 1945, va ser membre del partit nazi, que durant aquells anys mai va manifestar ni el menor desacord respecte de les activitats criminals del règim, que, posteriorment mai s’excusà pel seu compromís amb el règim nacional-socialista; també puc dir que en tot temps ha esquivat fer declaracions compromeses de caràcter social o polític.

  En Richard Rorty és el quart genet del grup. Haurem de veure que és un dels filòsofs contemporanis més apreciats pels centres catòlics - i protestants - de difusió ideològica. A un primer moment, podria semblar que l’agnosticisme i el relativisme de Rorty no s’adeqüen al projecte ideològic d’En Ratzinger.  Però hem de considerar que el curs filosòfic d’En Rorty ha resultat enlluernador per a una ment catòlica inquieta.

   Per a fer un acostament a aquest tema, podeu veure el fragment d’un escrit meu,  Rorty, el neopragmatisme i la confusió., que fa: En Rorty argumenta i mostra la inconsistència de totes aquelles filosofies que pretenen "aportar la veritat", com si la "veritat" fos una cosa, un objecte que s'aconsegueix gràcies a l'esforç de la ment privilegiada d'un filòsof. Reafirma el plantejament pragmatista, segons el qual allò que importa és fomentar les pràctiques socials que són beneficioses  per a la comunitat humana. Però haurem de veure que En Rorty trenca les regles bàsiques del pensament pragmatista, i inicia una cursa filosòfica tot fent manlleus a filòsofs "continentals"; fent manlleus - diu ell - d'En Nietzsche, d'En Heidegger i d'En Wittgenstein. En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat (El pragmatisme clàssic - James, Dewey - és expressió de la ideologia fortament hegemònica de la societat nord-americana). En Rorty, mentre mostra la inconsistència dels filòsofs "occidentals", alhora, sense donar explicacions, sorprenentment, comença a fer importants manlleus de la filosofia d'En Nietzsche i de la d'En Heidegger, així diu: "...la tradició filosòfica occidental concep la vida humana com un triomf en la mesura que transmuta el món del temps de l'aparença i de l'opinió individual en un altre món: el món de la veritat perdurable. Nietzsche, en canvi, creu que el límit que és important travessar no és el que separa el temps de l'intemporal, sinó el que divideix el vell del nou. Pensa que la vida humana triomfa en la mesura que escapa de les descripcions heretades de la contingència de l'existència i troba noves descripcions. És aquesta la diferència que separa la voluntat de veritat de la voluntat d'autosuperació. És la diferència entre concebre la redempció com el contacte amb una mica més ampli i més durador que un, i la redempció com En Nietzsche la descriu: Recrear-ho tot  per a convertir-lo en un així ho vaig voler", del llibre "Contingència, ironia, solidaritat", pàgina 49. Podeu veure que En Rorty no fa de pragmatista, sinó que ens proposa "trobar el camí de la salvació" en el pensament d'En Nietzsche. En Rorty no justifica aquesta aproximació a En Nietzsche, un autor que s'hauria de considerar a les antípodes del pragmatisme. En Rorty no explica perquè alhora que es declara un continuador d'En Dewey intenta fer valer la filosofia d'un autor tan atípic com és En Nietzsche (Als llibres de text del segle passat, En Nietzsche figurava com a màxim exponent de l'irracionalisme. A la meva web, explico que En Nietzsche era considerat el filòsof màxim pel règim nazi; ho podeu veure a  Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu). Semblantment,   En Rorty també declara la seva admiració pel pensament d'En Heidegger. No fa cap tipus de comentari sobre la posició radicalment antinord-americana d'En Heidegger, en relació a la cultura, la ideologia, la ciència. Tampoc fa referència al passat nazi d'En Heidegger. En Rorty es declara pragmatista i seguidor del pensament d'En John Dewey, però les seves declaracions són un pur formulisme. Els escrits d'En Rorty, les seves exposicions sobre temes de filosofia, mai semblen tenir la més remota referència al pragmatisme nord-americà  ni amb la filosofia d'En Dewey. En Rorty no segueix la proposta del pragmatisme de defugir de l'intel·lectualisme i de dedicar-se a coses pràctiques, útils i immediates. En comptes de seguir les propostes pragmatistes, En Rorty fa un intel·lectualisme duríssim, a la manera dels filòsofs francesos. Al seu llibre "Heidegger, contingència i pragmatisme",  mostra que l'atreviment d'En Rorty no té límits, tocant a fer teories filosòfiques. En Rorty es mostra com una mena de segon Heidegger, de deixeble avantatjat que recull els preciosos tresors del mestre i els junta als seus.  El qui havia de ser pragmatista - es a dir, pragmàtic - esdevé una cosa portentosa, com una mena de circ de la filosofia "més profunda de totes les filosofies possibles". El llibre sembla un llibre d'un "philosophe", com si fos En Derrida, per exemple. En Rorty es mostra tan savi i tan intel·lectualista que En Heidegger. En Rorty exposa el seu discurs a la manera d'un gran expert sobre En Heidegger. I tots els temes que fan referència a En Heidegger els recull com si li fossin molt familiars i molt acceptables, i com si no haguessin de despertar cap alarma per a un lector pragmatista. En Rorty, com si no passés res, fa seus tot de termes i expressions heideggerianes que són abusius; i, més encara, fa ús de termes que converteixen un escrit en una cosa semblant a una obra poètica o religiosa;  així, per exemple, fa ús "els grecs" i "el pensament dels grecs" per referir-se a la filosofia d'En Plató; i també usa "Occident" i "filosofia occidental" com si fos tot una unitat de pensament filosòfic;  i també usa "els moderns", "nosaltres", "el pensament modern" per fer un tot u d'allò que és divers”.

     I acabava dient:  “El discurs d'En Rorty no fa sinó crear confusió, amb la intenció, jo crec, de desplegar una estratègia de llarg abast amb l'objectiu de reintroduir la metafísica i el "pensament religiós", a la manera que ho fan els de la campanya del "disseny intel·ligent". Però al darrera, jo crec, no només hi ha les esglésies cristianes; també les elits econòmiques nord-americanes estan interessades en el projecte.”

    Afegeixo ara que el curs filosòfic de Rorty va com anell al dit per als plans d’En Ratzinger, segons els quals “la ciència s’ha d’obrir a les veritats de la religió”. Plans que contemplen també la perspectiva de “recuperar la teologia i la moral”  com a ciències supremes.

      

Benedicto XVI y la Ciencia

quetgles | 18 Gener, 2010 17:33

   

   (Sospito que els hackers vaticanistes han posat obstacles als meus posts.  Ara provo de reeditar aquest post per a veure què passa).

                        

       En Benet XVI, els Reis Mags i la Ciència

   A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.

    En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).

    Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.

   O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

  A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències. 

      Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.

    Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.

    En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

   

      En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

    Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament,  no en diuen res.

    La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època.  Vegem-ne qualcunes.

    La primera qüestió:  L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina.  I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.

      Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada;  segons diu, s’ha d’entendre  que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”.  En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament  el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.

     Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008,  Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant  la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”.  

     

    Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria  de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.

    En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic  de les teories d’En Galilei.  En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres,  va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”.  Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI.

Ratzinger, Rorty, Nietzsche, Heidegger 1.

quetgles | 18 Gener, 2010 11:30


  (Sospito que els hackers vaticanistes han esborrat parcialment els posts meus sobre En Benet XVI. Si de cas, per a burlar els sicaris provo d'editar l'escrit amb un títol més universal; a veure que passa).
 
    

       En Benet XVI, els Reis Mags i la Ciència

 

 

   A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.

    En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).

    Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.

   O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

 

  A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències. 

 

      Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.

    Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.

    En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

   

      En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

 

    Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament,  no en diuen res.

    La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època.  Vegem-ne qualcunes.

    La primera qüestió:  L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina.  I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.

      Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada;  segons diu, s’ha d’entendre  que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”.  En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament  el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.

     Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008,  Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant lètre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”.  

     

    Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria  de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.

    En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic  de les teories d’En Galilei.  En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres,  va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”.  Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI. 

Benoţt XVI et la Science

quetgles | 18 Gener, 2010 11:29

  (sospito que els hackers vaticanistes han esborrat parcialment els meus posts sobre En Benet XVI. Ara provo de reeditar els posts a veure què passa).

 

    

       En Benet XVI, els Reis Mags i la Ciència

 

 

   A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.

    En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).

    Segons%

Benoţt XVI et la Science

quetgles | 18 Gener, 2010 11:18

  (Sospito que els hackers vaticanistes han esborrat parcialment els meus posts sobre En Benet XVI. Ara provo de reeditar els posts a veure què passa).

    

       En Benet XVI, els Reis Mags i la Ciència

   A la missa de Reis d’enguany, En Benet XVI ha repetit els conceptes bàsics de l’homilia que va fer pública l’1 de desembre del 2009, davant els membres la Comissió Teològica Internacional.

    En aquesta homilia el Papa, prenent el text de l’Evangeli de Mateu, fa un seguit d’arguments amb la intenció d’afirmar la tesi essencial segons la qual la ciència positiva no troba l’autèntic camí de la veritat i que veritable ciència és aquella que és il·luminada per Déu, és a dir, aquella en que la Raó i la Fe fan conjunció. Amb paraules seves, diu: “Hi ha un mode d’usar la raó que és autònom, que es posa per sobre de Déu, en tota la gamma de les ciències, començant per les naturals on un mètode apte per a la investigació de la matèria és universalitzat: en aquest mètode Déu no entra, per tant, Déu no existeix”. En Joseph Ratzinger, obrant en qualitat de teòleg i de filòsof, escenifica el camp de batalla ideològic. En Ratzinger bel·ligerant presenta batalla contra la Il·lustració. La ciència positiva producte del pensament il·lustrat és apte i útil, però comet el pecat de supèrbia i resta cega davant una realitat superior a la matèria (Convé fer saber que la tesi d’En Ratzinger coincideix amb la d’En Richard Rorty, el qual entén la ciència com una creació humana que és útil però incapaç d’arribar a allò òntic; la ciència és una invenció humana, així com també ho són la literatura i la religió. He de dir també que En Rorty fa importants manlleus a Heidegger i a Nietzsche).

    Segons En Ratzinger, al costat d’aquesta ciència autònoma, “cega”, feta per savis superbs, hi ha l’autèntica ciència; diu que “Hi ha un altre manera d’usar la raó, de ser savis, que és la del home que reconeix qui és; reconeix la pròpia mesura i la grandesa de Déu, obrint-se en la himilitat a la novetat del actuar de Déu”.

   O sigui, en darrer terme, el Papa En Benet XVI proposa seguir la teologia d’En Tomàs d’Aquino. És a dir, manté i reforça la posició de la ideologia catòlica tradicional que declara a N’Aquino com a doctor suprem, i el tomisme és declarat “Philosophia Perennis”.

  A la missa de l’Epifania, En Ratzinger va explicitar la funció dels Mags d’Orient segons el seu parer d’homes infal·lible en matèria de fe. Així, va dir que els Mags, que escrutaven els astres i coneixien la història dels pobles, "tenien necessitat de les indicacions dels sacerdots i dels escribes per conèixer exactament el lloc on s'havien de dirigir", va explicar. "Eren homes de ciència - va remarcar - en un sentit ampli, que observaven el cosmos i el consideraven pràcticament com un gran llibre ple de signes i missatges de Déu per a l'home". El seu saber, per tant, lluny de considerar-lo autosuficient, estava obert a ulteriors revelacions i crides divines, i no es va tancar volent fer-s'ho tot sol i sense interferències. 

      Segons va demostrar En Hume, les històries fabuloses i de miracles que narren els llibres sagrats es basen en el recull d’afirmacions de testimoniatge d’unes gents que majorment ningú va poder contrastar.

    Els il·lustrats van denunciar la superstició i el fanatisme de les religions. En Voltaire, a la seva “Bíblia comentada”, feia broma sobre les situacions inversemblants i ridícules de molts de passatges.

    En Ratzinger es mostra missatger “de l’autèntica ciència oberta a Déu”, però En Ratzinger i els seus 40.000 teòlegs (i En Rorty) queden ridículs amb la seva “ciència divina” si no són capaços de donar una resposta a les contradiccions que assenyalen els científics i les persones corrents.

   

      En Ratzinger i els teòlegs, que tan han estudiat els “llibres sagrats”, no donen cap resposta a les crítiques agnòstiques dels historiadors i dels filòsofs.

    Respecte als “Mags d’Orient”, podeu veure els raonaments que fan evident, jo crec, la impossibilitat de la seva existència. L’Evangeli d’En Mateu recull aquesta història fantàstica dels Mags d’Orient, història d’envergadura de la qual els altres evangelistes, molt estranyament,  no en diuen res.

    La historieta dels Mags conté més d’un centenar d’afirmacions que entren en contradicció amb la realitat històrica de l’època.  Vegem-ne qualcunes.

    La primera qüestió:  L’autor del relat, En Mateu, narra uns fets dels quals no era testimoni; se suposa que van succeir abans de la seva època. Allò propi hagués sigut que el narrador indiqués les fonts del seu coneixement del cas. Un teòleg catòlic pot suposar que als anys 70 els records de les històries es mantenien vives per tradició oral a les comunitats cristianes, i que En Mateu hauria begut d’aquestes fonts. Però la realitat és que ni tan sols saben de cert si va existir el tal Mateu, ni si hi va haver comunitats cristianes a Palestina.  I no resta cap dels suposats escrits evangèlics originals.

      Posem que hi hagués uns homes savis experts en astronomia i en coneixements de les tradicions religioses habitessin en regions acostades a Palestina. La suposició que proposa el Papa és molt forçada;  segons diu, s’ha d’entendre  que eren savis oberts al misteri diví i que, segons els avisos astronòmics, havien copsat que “havia de néixer el Fill de Déu”.  En Ratzinger destaca la contraposició de sabers: els dels escribes i els dels Mags d’Orient; els escribes vendrien a ésser els savis autònoms, superbs, tancats al missatge diví; els Mags, en cavi, serien els poc doctes, els humils, els qui fan la pregunta als escribes. Heus ací un Ratzinger que manipula il·lícitament  el llenguatge imitant a Heidegger; els escribes i els Mags tan poden significar l’expressió de la saviesa com de la ignorància, segons convingui. Els Mags d’En Ratzinger són uns ignorants savis, uns savis-ignorants que saben més que els savis oficials, que són ignorants.

     Referent a aquest tema, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit que vaig publicar al gener del 2008,  Els Evangelis, històries impossibles, i que fan així: “A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos una mena de meteor lluminós ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un meteor, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem”.  

     

    Em sembla que fa temps que En Joseph Ratzinger vol fer renéixer la teologia com a ciència superior a les ciències positives. Ell voldria, sembla, una ordenació de les diverses ciències a la manera medieval; segons això la categoria  de la ciència seria en funció del seu objecte de coneixement, i, com subratlla En Ratzinger, l’objecte suprem de coneixement és Déu, i, per tant, la Teologia seria la ciència suprema, i els cardenals de la Cúria romana, els científics màxims.

    En Ratzinger deu recordar aquella època d’esplendor durant la qual En Galilei havia de justificar les seves teories físiques davant l’autoritat superior representada pel cardenal Roberto Bellarmino, jutge instructor de la Inquisició romana. Segons les cròniques oficials de l’època, el cardenal “demostrà” la manca de fonament científic  de les teories d’En Galilei.  En agraïment a les seves “gestes científiques” (entre d’altres,  va condemnar a la foguera a Giordano Bruno), En Bellarmino fou canonitzat per En Pius XI a 1930, i avui els calendaris catòlics li reserven el dia 17 de setembre per a l’enaltiment del “sant”.  Em sembla que En Ratzinger deu ésser un admirador d’En Pius XI. 

EstÓ guanyant Al Qaida?

quetgles | 17 Gener, 2010 19:38


       Està guanyant Al Qaida?

 

 

    “Està guanyant Al Qaida?” és el títol de l’article d’En Marwan Bishara, publicat al diari digital àrab Al Jazeera en la seva versió en llengua anglesa. En Marwan Bishara és el principal analista de política internacional del diari.

 

   He considerat que era molt notable la capacitat d’anàlisi del columnista àrab. Per altra banda, he de dir que subscrit el plantejament general de l’article. Al meu parer, escrits com els d’En Bishara mostren l’altra cara possible de la mundialització; la capacitat d’anàlisi i l’expressió de sentiments que es mostren a l’article són en sintonia amb l’esquerra catalana, jo crec.  Hem satisfà comprovar que el post que vaig escriure fa uns dies (La fi de l'Imperi ianqui

EstÓ guanyant Al Qaida?

quetgles | 17 Gener, 2010 07:45


       Està guanyant Al Qaida?

 

 

    “Està guanyant Al Qaida?” és el títol de l’article d’En Marwan Bishara, publicat al diari digital àrab Al Jazeera en la seva versió en llengua anglesa. En Marwan Bishara és el principal analista de política internacional del diari.

 

   He considerat que era molt notable la capacitat d’anàlisi del columnista àrab. Per altra banda, he de dir que subscrit el plantejament general de l’article. Al meu parer, escrits com els d’En Bishara mostren l’altra cara possible de la mundialització; la capacitat d’anàlisi i l’expressió de sentiments que es mostren a l’article són en sintonia amb l’esquerra catalana, jo crec.  Hem satisfà comprovar que el post que vaig escriure fa uns dies (La fi de l'Imperi ianqui) enllaça sentimentalment amb l’escrit del periodista.

    M’ha abellit recollir la versió catalana de l’article, amb la intenció de contribuir a una major difusió del pensament crític mundial. 

 

   Aquesta versió en català és una traducció automàtica a partir de la versió anglesa;  o sigui, és una traducció d’una traducció.

 

 

 

 

    Està guanyant Al Qaeda?

 

 

 

Per Marwan Bishara (Al Jazeera, 14 de gener, 2010)

 

Què dir sobre la guerra''de Washington contra l'terrorismo''que dotzena i mig de persones amb les talladores de paper obligat a centenars de milers de tropes occidentals en els camps de batalla de la "gran regió de l'Orient Mitjà"; 

Que 100.000 soldats estrangers estan empantanegades a l'Afganistan ocupat preguntant quantes dotzenes d'agents d'al-Qaida s'han mantingut, si escau; 

Que la democràcia més liberal va promulgar noves lleis i pràctiques controvertides liberal antipatriòtica en virtut de la seva "Patriot Act"; 

Que un suïcida de la sabata, ha obligat a milions de persones es treuen les sabates cada vegada que prengui un vol; 

Que un bombarder de la roba interior exposarà a tots els viatgers en altres més humiliant de les seves formes; 

Que després de la pèrdua de EUA de la dissuasió i prestigi, així com bilions de dòlars de despeses militars i altres alts dirigents d'al-Qaida continua sent en general, les seves bases o cèl lules que proliferen a nivell mundial, que els voluntaris segueixen acudint a les seves files i simpatitzants joves perquè els seus llocs web ...!!! I sobre tot, que segueix atemorint a Amèrica i els americans. 

Tant que un té la impressió que Amèrica està lluitant contra una superpotència mundial malgrat les disparitats increïble en la capacitat, els números i de suport. 

És al-Qaida guanyar? Estats Units ha perdut?

Colpejar el jackpot 
Fa dotze anys, un grup desmoralitzat a on anar, però les muntanyes de l'Afganistan, al-Qaida van començar a atacar als Estats Units en lloc dels règims autoritaris de la regió amb l'esperança de desestabilitzar la regió, el nas sagnant d'Amèrica i guanyar popularitat. 

La seva estratègia era simple: Dibuixar els EUA en la confrontació directa en contra i dins del món musulmà. Com ovelles a la casa massacre, Estats Units va entrar a la dreta en la seva trampa. 

Al-Qaida va tenir sort. Amb un 'cowboy' i els anomenats "falcons-gallina" (militaristes que alguna vegada van servir a l'exèrcit) que domina la Casa Blanca i el Pentàgon ... l'escalada militar era només una qüestió de temps i intensitat. 
L'administració Bush va decidir "portar la guerra als enemics per a no lluitar contra ell a casa". Això és exactament el que Al-Qaida espera per considerar la no aplicació de les targetes verdes per als seus membres. 

Tot va ser tan suau com una pel.lícula amb guió. Després del 9 / 11 atacs en els pilars de la seva condició de món, el Pentàgon i Wall Street, la superpotència van ser ferits en un enrenou. Com un elefant en una terrisseria, va respondre amb un pensament poc o gens de les conseqüències de les seves accions militars. 

Bel.licistes es va aprofitar de l'amenaça a la seguretat nacional dels EUA per avançar en el seu programa militar a la política exterior i de la dreta radical nord-americana es van aprofitar del que van denominar com l'amenaça a "la nostra forma de vida" per transformar la manera de vida dels Estats Units cap a la dreta. 

Washington va instar a una "croada", i després va transformar en una "guerra" contra el terrorisme i sota la seva disfressa, va passar a ocupar Afganistan i l'Iraq i el suport a les sagnants guerres d'Israel al Líban andPalestine. També va intervenir a Somàlia, Iemen i el Pakistan i posar la pressió directament sobre els seus aliats per fer front als moviments islamistes. 

En cap moment, els EUA estava preocupat per la seva ocupació de drenatge i costoses operacions militars. I com era d'esperar, el terrible cost humà només afegit de benzina a les flames de l'odi. 

Paradoxalment, l'antiamericanisme ha estat més desenfrenada a "règims amistosos", com a Jordània, Aràbia Saudita i Turquia, etc que altres. 

Utilització desafortunada i desproporcionada dels Estats Units de la força militar per derrotar un moviment segmentat, mòbils i policèntric de centenars de grups bàsics dels combatents no per això és més segur o dissuasives. 

Com l'administració d'Obama demana pressupost de $ 33 milions addicionals per sobre dels $ 660 milions ja aprovats per a l'any 2010, me'n recordo del que Richard Meyers, l'ex cap dels caps dels EUA conjunta del personal, em va dir fa unes quantes setmanes com una dècada més tard, els EUA encara doesn No tenim una estratègia per fer front a "la insurgència mundial" que enfronta Estats Units. 

Més enllà de militars 
L'oposició popular i les denúncies món de la campanya militar dels EUA ha caigut en el sord a Washington. En lloc d'invertir seriosament la seva expansió militar, l'administració d'Obama s'ha accelerat a la zona de l'Afganistan i Pakistan, i sembla inflexible a repetir més del mateix en el Iemen. 

No cal dir que cap analista estratègic seriós aconsellaria abandonar el poder militar tots junts. No obstant això, la dependència de Washington, ni tan sols en l'addicció a, potència de foc ha neutralitzat o anul • lat tots els altres esforços cap el suport a la desactivació d'al-Qaida i els cors veritablement guanyador. 

Gestos de bona voluntat que va proporcionar el President Obama i els seus intents de tornar a connectar amb el món àrab i islàmic, sobre la base de «interès mutu i el respecte mutu" difícilment es pot escoltar tenint en compte els ecos d'avió no tripulat va disparar míssils, excés de velocitat F-15 avions i tancs de rodament . 

Com més Washington va usar la seva força militar, menys va guanyar les ments d'aquells que més necessita per derrotar Al-Qaeda: els nord-americans, àrabs i musulmans. 

Així mateix, accions militars dels EUA estan perjudicant a les seves tasques d'intel ligència i aplicació de la llei que en l'última dècada s'han ocupat el cop més gran als líders d'al-Qaida i l'organització. 

Estratègia de Suma Zero 
Com aventures militars maten, mutilen i destrueixen vides, crear, nodrir i construir les animacions i les "aliances" entre els aliats més improbables, com ara Nigèria, els joves rics que els estudis a Londres, un metge jordà que els estudis a Turquia i un soldat àrab-americà entrenats pel Pentàgon, tots els que estaven disposats a morir per ferir als Estats Units. 

I de la mateixa manera, la lluita contra el terror i el treball d'intel ligència ha fet cada vegada més difícil per a la diplomàcia pública per "guanyar els cors i les ments". En lloc d'escoltar a la gent de la regió, ha estat espiar en ells i en lloc de llegir els seus drets, s'ha torturat en presons llunyanes. 

I en comptes d'escoltar les seves preocupacions i temors, Washington ha posat de relleu la seva propi sobre tots els altres. 

En aquest esperit limitat i limitant, per exemple, els iemenites en la seva majoria pobres, que pateixen la guerra al nord, de conflicte intens al sud i tres dècades de règim autocràtic, ara han de preocupar-se pels temors dels EUA, i atendre els interessos dels EUA a les pròpies. 

El que ens porta de nou a la nostra pregunta inicial: al-Qaida està guanyant només en la mesura que Washington està executant una autodestructiva guerra. 

No obstant això, cal recordar que a la autodestructiva guerra contra el terror, el guanyador i el perdedor és una i la mateixa. 

Mentre els Estats Units posa a les seves preocupacions sobre la seguretat i els interessos polítics sobre les persones sota la seva dominació militar i estratègic, el Pentàgon i al-Qaida s'alimenten recíprocament i els nord-americans, àrabs i musulmans continuaran sent els perdedors en última instància.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

    

 

 

 

1 2 3  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb