El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La fi de l'Imperi ianqui

quetgles | 31 Desembre, 2009 07:26


                 La fi de l’Imperi ianqui

 

 

   Sembla que som al principi de la fi de l’Imperi americà. Sembla que l’Imperi és en fallida. Sembla que l’esfondrament és inevitable.

   Amb aquest post, us proposo veure unes dades objectives sobre temes socials i econòmics – dades que sovint són ocultades per les agències de notícies, agències que majorment són propietat del gran capital ianqui. També faré unes  consideracions sobre aspectes inquietants del futur immediat.

 

    A l’informe d’En J.F. Gallardo, on diu:  Estats Units compta amb 4500 bases militars dins del seu territori i 823 fora d'ell: 21 a

Amèrica -6 a Colòmbia-; 513 a Europa; 36 a Àsia Central; 248 a Àsia-Pacífic-Oceania; i 5

a Àfrica; en una extensió que ocupa més de 2.5 milions d'hectàrees en els cinc

continents. No s'inclouen 106 bases militars instal·lades des del 2005 a Iraq i Afganistan,

ni les construïdes a Israel, Qatar, Kirquizistan i Uzbequistan; tampoc les 20 bases d'Estats

Units que comparteixen amb l'exèrcit turc. A més, el Pentàgon indica que posseeix 32.327

quarters, coberts, hospitals i altres edificis en les seves bases a l'estranger i que arrenda

16.527 instal·lacions. Durant l'any fiscal 2005-2006 va contractar per aquests

enclavaments a un milió de persones” (Expansió i bases militars d'Estats Units).

 

    I a l’escrit  d’En Frederic F. Clairmont  Viure a crèdit o el credo de la primera potència del món,  es pot llegir “Quan el pressupost militar dels Estats Units (uns 400 mil milions de dòlars) equival pràcticament al conjunt dels altres estats del planeta, ens podem qüestionar les fissures de l’edifici financer d’un imperi que es creu omnipotent. Un edifici ja seriosament sacsejat per la onada especulativa dels anys 1990 quan es va posar al dia l’activitat criminal dels grans actors del sistema: les banques d’inversió mundials més importants, les cinc (convertides en quatre) empreses d’auditoria, les firmes de relacions públiques, els gegants de la publicitat i els gabinets jurídics més prestigiosos”.

 

   En Clairmont també ens ofereix un esquema molt clar de la terrible feblesa econòmica de l’Imperi, i diu “Privilegis del dòlar
A la dècada dels 90, l’empenta de la demanda interior va ser possible gràcies a un endeutament exterior incontrolat que permetia finançar les importacions. Aquestes importacions, que no han parat d’augmentar al llarg dels darrers quinze anys, sobrepassen en el 42% el valor de les exportacions. Reduir aquesta desviació és gairebé impossible degut a l’absència de competitivitat dels productes americans en els mercats mundials, i això malgrat la depreciació del bitllet verd. Per fer front a un dèficit corrent de 500 mil milions de dòlars, en progressió anual del 10%, calen noves entrades de gairebé 2 mil milions de dòlars per dia laborable, essent el 76% de l’excedent de la balança de pagaments corrents mundials. Aquesta situació és difícilment sostenible, fins i tot a curt termini
”.

 

        O sigui que per tot arreu hi havia equips d’economistes que seguien la creixent inestabilitat econòmica mundial. Molts d’aquests equips devien tenir previst l’esclat de la crisi mundial.

 

   Tesi:  No es fa, pròpiament, exercici públic de ciència econòmica. Els economistes i els economistes-filòsofs són al servei dels diversos grups de Poder, i elaboren un discurs econòmic que és “la veu del seu amo”.

 

   Els equips d’economistes primer investiguen uns determinats processos econòmics per encàrrec d’un grup de Poder. I, tot seguit, el Poder i el seu equip econòmic elaboren un nou informe econòmic –  que majorment es  fa amb intenció d’enganyar o de confondre  l’opinió pública – per a lliurar als mitjans de comunicació (Mitjans que també són al servei del Poder).

 

     La intensificació de la política econòmica neoliberal (“neocon” , neoconservadora, es diu als  Estats Units) ha fet palesa la concentració de la riquesa a mans de les elits capitalistes fins a uns nivells mai vists, i, alhora, que la teoria d’En Hayek no era més que la fantasia d'un reaccionari. No ha sigut el cas que “els emprenedors”  hagin creat noves senderes al bosc de “la lliure economia”, sinó que els capitalistes  s’han dotat de més recursos perversos per a incrementar encara més la seva porció de la renda social.

 

      La política econòmica del President George W. Bush (un individu, per cert, de ment bastant mediocre) va accelerar l’arribada de l’esclat de la bombolla, esclat que ja era anunciat per economistes crítics.

 

    A Espanya i Catalunya, la política neocon era impulsada per En J.M. Aznar (també intel·lectualment mediocre).  I, al Regne Unit, el primer ministre Tony Blair, extravagant laborista,  continuava la política neoliberal de Margaret Thatcher.

 

   Les 10.000 famílies ianquis han aconseguit unes acumulacions de riquesa com mai s’havia vist, però a costa de deixar inservible els sistema econòmic dels Estats Units. La indústria ianqui no és competitiva. L’economia ianqui s’aguantava en base als privilegis imperials; com assenyala En Clairmont, el dòlar és la divisa dels comerç mundial, i l’Imperi pot engegar la màquina d’imprimir bitllets quan ho estima oportú. Fins que esclata la bombolla.

 

   Actualment, els Estats Units és la primera economia mundial però en fallida. El primer exportador de productes industrials era Alemanya, però al 2009 ha sigut superada per la Xina.

 

   La Xina és la primera potència exportadora mundial. Segons l’OMC, Entre gener i juny de 2009, les empreses xineses van exportar productes valorats en 521.700 milions de dòlars, mentre que des d'Alemanya es van exportar béns valorats en 521.600 milions de dòlars.

 

    S’ha de suposar que els governs dels països emergents disposaven d’uns equips econòmics que s’havien preparat per fer front a l’esclat de Wall Street. La Xina, l’Índia, països emergents de l’Àsia, Brasil, però, també països modestos com Venezuela i Bolívia, no han detingut el seu creixement econòmic.

    Mentre l’economia nord-americana és en recessió, la de la Xina és previst que hagi crescut prop d’un 9 % a 2009.

   (Els nostres economistes “liberals” – neocons -, com En Sala Martín,  sempre posaven com a exemple de la bonesa del liberalisme econòmic la grandesa dels Estats Units i ara han vist que el seu argument restava fet pols).

 

   Els Estats Units disposa de més poder militar, de molt, que la resta de països junts. Però, actualment, no pot suportar per més temps l’enorme despesa militar.

  

    Al meu parer, el President Barack Obama pretén fer una política continuista de manteniment de l’Imperi; els seus equips d’experts fan com si no haguessin entrat en una fallida estructural històrica.

 

     En Barack Obama no ha iniciat cap línia de desmuntatge de l’Imperi militar. Ans al contrari, ha decidit enviar 30.000  soldats més a Afganistan. I sembla que s’han obert dos nous front de guerra, un al Pakistan, i l’altre al Iemen. Sembla que al president Obama li va això de fer de Comandant en cap del major exèrcit de la història. I, a la recepció del premi Nobel, va fer seu el discurs de l’emperador de Roma, “si vis pacem, para bellum”.

  

     Actualment, amb línia amb el plantejament d’En Clairmont, la pregunta  és: què pot deparar aquest 2010, si els Estats Units mantenen el despesa militar?. O sigui, d’on trauran els 400.000 milions de dòlars?

  

   De moment, sembla que Girona és al capdavant de la iniciativa de crear societats d’amics de la Xina.

    

Catalanisme i islamisme. Comentari.

quetgles | 27 Desembre, 2009 08:41


          Catalanisme i islamisme. Comentari a propòsit d’un article d’En Joan F. Mira (Avui, 26.12.2009).

 

 

  

     Fa temps que a les cavernes mediàtiques “liberals” (extrema dreta) espanyoles engeguen tot de materials islamòfobs amb sintonia amb els “liberals” (extrema dreta) de l’Europa ultrapirinenca.

 

    A Catalunya, a la darrera dècada, s’ha donat un poderós contracorrent que s’oposà a la intervenció bèl·lica dels ianquis a l’Iraq, i que després s’ha manifestat en suport dels drets dels palestins, tot denunciant  la política agressiva d’Israel.

 

   Les condemnes contra la política sionista va trobar descol·locat el catalanisme tradicional d’arrels conservadores (Per entendre’ns, el que es correspon amb CIU).  Des de 1948 (any de la independència d’Israel), es va anar estenen entre la host catalanista un ample sentiment de simpatia envers les polítiques audaces del nou Estat d’Israel.  Per tot arreu es difonia una imatge heroica dels supervivents de l’Holocaust. El sentiment de simpatia creixia encara més pels èxits socials i culturals dels israelians. Especial entusiasme despertava la resurrecció de l’hebreu com a llengua nacional i vehicular.

Tot aquest extens corrent de solidaritat amb els sionistes, comportava com a contrapartida, és clar, una desatenció respecte dels drets dels palestins; i, sovint, un sentiment d’hostilitat i de menyspreu respecte dels àrabs i dels mahometans.

 

   De bell antuvi, el catalanisme conservador es va trobar incòmode respecte a les onades d’immigrants procedents dels països islàmics.  El catalanisme conservador  recollia l’herència del bisbe Torras i Bagues el qual condensava la seva utopia catalanista en la seva cèlebre frase “Catalunya serà cristiana, o no serà”.

 

   Distingits columnistes pròxims a Convergència, com vg. Na Pilar Rahola i En Vicenç Villatoro, es van esqueixar les vestidures indignats per l’atreviment dels qui  feien denúncies dels crims sionistes contra la població de Gaza.

   

    Amb relació a la prohibició de construir minarets feta a Suïssa, els fòrums dels diaris digitals catalans van plens de comentaris islamofòbs (Per altra banda, en multitud de temes socials, l’islamofòbia fa la seva aparició).  Per cert, convé fer saber saber que foren els cristians suïssos rics i grassos  els qui contractaven entusiastes aquells treballadors mahometans a tan bon preu, no sindicats, treballadors,  pacífics, soferts. Igualment, els rics i grassos cristians de la resta d’Europa s’afanyaren a importar aquella ganga de treballadors mahometans. Ara, cinquanta anys després, diuen que estan espantats per l’extensió dels guettos musulmans; a més a més, no volen tenir minarets a la vista aquests membres de la Cristiandat ( També  la legislació cristiana medieval que regulava el comportament públic dels jueus incloïa una norma segons la qual els prohibia expressament que muntessin a cavall per la ciutat. Es veu que era ofensiu que un jueu fes de cavaller).

 

 

    En aquest context, En Joan F. Mira, distingit i honorat catalanista de València, ha publicat un article al diari Avui des d’on no solament fa una condemna de “l’islamisme fanàtic”, sinó que fa una crida invocant a una campanya contra “els abusos dels islamistes”.

 

    En Joan F. Mira es declara a si mateix com a agnòstic i tolerant, però proposa una campanya de  condemna de “l’islamisme fanàtic”, crida que, d’immediat, és feta seva per la dreta més extrema.

 

   En Mira coincideix amb l’extrema dreta, però no per casualitat, sinó perquè la seva argumentació i el seu discurs és “d’extrema dreta catòlica amb uns ornaments progressistes”.

   Així, En Mira diu:  Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics”.   En JF Mira fa referència a una sèrie de casos de fanatisme islàmic a l’Aràbia i al Pakistan, i fa una crida a “la revolta contra el fanatisme islamista”. Vaja, el tolerant Mira no diu quin pugui ésser l’islamisme no fanàtic.

 

    En JF Mira es declara “agnòstic en matèria de religions”, però fa un discurs d’enaltiment del cristianisme i dels “valors cristians”  (Convé saber que tot temps En JF Mira ha estat honorat per la gent de CIU, gent majorment piadosa).

 

   En JF Mira, fals agnòstic i fals tolerant, fa un resum històric on es descriu la bonesa del cristianisme i la malesa de l’islamisme.

 

    En contra de la mistificació històrica que fan En Mira i els catòlics, la veritat històrica és que als països mahometans  s’han tolerat sempre les minories cristianes i jueves, mentre que, per voluntat del Papa, els catòlics cometeren crims contra la humanitat sobre les comunitats musulmanes i jueves (Per cert, aquests crims encara resten pendents d’ésser jutjats). Actualment, per tot arreu dels països mahometans, hi ha esglésies cristianes i sinagogues; en canvi, a tot l’Orbe dominat pel Papa de Roma no restà ni una sola mesquita (Per cert, jo trob que seria fer justícia històrica retornar la mesquita de Còrdova als musulmans, per a recordar el genocidi).

    En JF Mira, el fals tolerant, fa un convit enverinat als mahometans valencians amb aquestes paraules:  jo diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic”. 

 

    En JF Mira, l’intolerant, reclama als mahometans de València que facin exercici d’autocrítica religiosa; ell posa en dubte (“ells no?”, pregunta falsament) que els valencians mahometans, en bloc, siguin capaços de respectar la llibertat de religió. Però, per suposat, En Mira, no te cap autoritat moral (ni de cap tipus) sobre els musulmans de València.

   En JF Mira incita a la criminalització dels mahometans valencians (i dels mahometans espanyols) al carregar a la seva esquena la responsabilitat per suposats crims contra els cristians comesos  a “qualsevol país islàmic”.

 

    Al meu parer, la prohibició que s’ha de fer és contra les campanyes d’intolerància de l’extrema dreta i dels sionistes. 

   Per altra banda, les grans massacres  d’aquesta dècada les han fetes “els croats” del President que es sentia cridat per Déu, segons deia. És la destrucció de l’Iraq i de l’Afganistan el crim que crida venjança al cel.

 

 

 

La derecha y la izquierda de Espa˝a intentan ocultar la catalanidad de Mallorca

quetgles | 24 Desembre, 2009 07:05

 

 

   La derecha y la izquierda de España intentan ocultar la catalanidad de Mallorca.

 

   (M’he empescat aquest estrany títol en espanyol amb la intenció d’incidir críticament dins els nius espanyolistes de la Xarxa. O sigui, l’article serà traduït automàticament quan un navegant premi el botó “intro”).

 

    La conquesta de Mallorca. La formació de la nació catalana.

 

 

    A la Festa de l’Estendard (celebració de l’assalt a Madina Mayurqa per les tropes del Rei En Jaume I, el 31 de desembre de 1229) de l’any 2009, els nacionals catalans encara es veuen obligats a menar un combat ideològic contra els intents espanyolistes d’anul·lar la consciència nacional catalana.

 

   La tradició espanyolista dretana amaga la catalanitat de la conquesta; la presenta com un fet històric en el marc del conflicte de civilitzacions. Expliquen el fet històric com a la incorporació de Mallorca al si de la “cristiandat”.

    La tradició conservadora també ha apostat molt fortament  per a fer una historiografia on “el Reino de Aragón” i  “los reyes de Aragón” fos l’agent de la història, de manera que la nació catalana desapareix del panorama de la història o resta diluïda en uns “comtats catalans”.

    Els alumnes de les escoles espanyoles d’ara surten endoctrinats amb la idea que els catalans no van tenir Estat propi.   I, així, les escoles espanyoles continuen explicant la versió “cristiana i aragonesa” en substitució de la realitat històrica. Per posar un exemple típic, vegeu la definició de l’enciclopèdia wiquipédia que fa: “La Conquista para los reinos cristianos de la Isla de Mallorca fue lograda definitivamente por el rey Jaime I de Aragón entre 1229 y 1231. El desembarco de las tropas cristianas se efectuó en 1229 en Santa Ponsa”.

 

    Els espanyolistes d’esquerra, majorment, referits a la Conquesta, fan una crítica a allò que entenen com un fet de guerra o un acte imperialista. Sovint, declaren que no s’ha d’enaltir cap tipus d’acció de guerra imperialista, i que, per tant, la Festa de l’Estendard no els provoca cap tipus d’entusiasme. Fins i tot, qualcuns, més espanyolistes, proposen alternatives  “més modernes” a la commemoració; així, N’Eberhard Grosske, dirigent d’IU, va fer una convocatòria en suport de Palestina el dia (31.12.2008).

 

    No deixa de sorprendre que els socialistes espanyols del PSC facin campanya discreta contra “la crosta catalanista” des de dins la mateixa TV3, entitat que controlen. Així, com a producció de TV3, està penjat a la Xarxa aquest text que “conta” la conquesta de Mallorca:  Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars”. 

 

      “L’illa era desitjada pels mercaders catalans”, segons el text, s’ha d’entendre que va ser una guerra de conquesta moguda per la cobdícia dels mercaders catalans, de la burgesia. El resum seria: una guerra de conquesta i un genocidi, una cosa molt lletja, per tant. Però aquest resum és una mistificació de la realitat històrica. 

 

     

   

 

    En contra de la versió de l’esquerra espanyolista, he de fer un seguit d’aclariments que, al meu parer, expliquen la vertadera dinàmica històrica de l’època.

 

       Amb l’esfondrament de l’Imperi romà, reaparegué la infinitat de formacions polítiques a Europa i a les àrees de les costes mediterrànies.

    Per superar l’esmicolament polític (a l’època anterior a  l’Imperi, milers de minúscules formacions polítiques estaven en guerra universal), els pobles germànics s’empararen de les diverses porcions de l’Imperi; es repartiren l’Imperi en proporció a la seva capacitat d’administrar un domini i, en especial, en proporció a la seva capacitat militar.

   A l’Edat Mitjana s’havia tornat a un estat de guerra universal.

 

    Tesi:  A l’Europa medieval, era inconcebible que una petita nació disposés d’Esta propi. Les nacions de l’antiga Gàl·lia estaven sotmeses a la monarquia dels francs. Les nacions d’Itàlia, als ostrogots; les de la península Ibèrica, als visigots; i els pobladors de les Illes Balears, als vàndals.

 

     Les àrees dels antics pobladors catalans estigueren sotmeses als visigots, primerament, i a la monarquia franca a un segon moment. Els comtats catalans feudals juraven fidelitat als reis francs.

 

    Tan bon punt, els comtats catalans deixaren de ser vassalls del rei dels francs es feren els únics responsables de la defensa del seu propi territori.

 

      Tesi: Un territori relativament petit com el format pels comtats catalans no podia assegurar la defensa militar del territori (Basta recordar que Barcelona fou assaltada i destruïda per  N’Almansur a l’any 985).

 

     El Regne d’Aragó sentia l’amenaça de la creixent potència militar del regne de Castella. Per fer front a aquesta amenaça s’inicià el procés de confederació catalano-aragonesa.

 

    Com hauria de ser sabut, la Confederació catalano-aragonesa es denominà Aragó, però els reis de la Corona d’Aragó eren els comtes catalans. O sigui, allò que no hauria d’oferir cap dubte és que els comtes catalans – els reis -, la noblesa catalana  i l’Església catalana eren els qui tenien el predomini econòmic, social i polític. O sigui, que la nació catalana era el soci gran de la Confederació.

 

 

     Per al Rei En Jaume I i la noblesa catalana, la conquesta de Mallorca era un esdeveniment previsible del llarg procés de guerra permanent entre els comtats catalans i els regnes musulmans que els encerclaven pel Sud.

 

    No, no fou el cas que Mallorca fos cobejada pels mercaders catalans. El cas era que Mallorca havia esdevingut la principal amenaça militar marítima. I no solament pel corsarisme mallorquí contra els vaixells  comercials catalans, sinó perquè el Regne de Mallorques mantenia de sempre aliances estratègiques amb altres regnes musulmans, aliances que incloïen, per suposat, pactes de cooperació militar que eren una amenaça directa a la integritat del territori català.

 

 

    Fou En Jaume I el qui veié la necessitat històrica: Catalunya podria subsistir com a nació amb Estat propi si i únicament si esdevenia una nació més gran, una nació més extensa i poblada, una nació que pogués fer front a l’expansionisme – manu militari – del Regne de Castella i a l’imperialisme dels reis francs.

 

     

 

  

La conquesta de Mallorca. La formaciˇ de la naciˇ catalana.

quetgles | 23 Desembre, 2009 19:05


    La conquesta de Mallorca. La formació de la nació catalana.

 

 

    A la Festa de l’Estendard (celebració de l’assalt a Madina Mayurqa per les tropes del Rei En Jaume I, el 31 de desembre de 1229) de l’any 2009, els nacionals catalans encara es veuen obligats a menar un combat ideològic contra els intents espanyolistes d’anul·lar la consciència nacional catalana.

 

   La tradició espanyolista dretana amaga la catalanitat de la conquesta; la presenta com un fet històric en el marc del conflicte de civilitzacions. Expliquen el fet històric com a la incorporació de Mallorca al si de la “cristiandat”.

    La tradició conservadora també ha apostat molt fortament  per a fer una historiografia on “el Reino de Aragón” i  “los reyes de Aragón” fos l’agent de la història, de manera que la nació catalana desapareix del panorama de la història o resta diluïda en uns “comtats catalans”.

    Els alumnes de les escoles espanyoles d’ara surten endoctrinats amb la idea que els catalans no van tenir Estat propi.   I, així, les escoles espanyoles continuen explicant la versió “cristiana i aragonesa” en substitució de la realitat històrica. Per posar un exemple típic, vegeu la definició de l’enciclopèdia wiquipédia que fa: “La Conquista para los reinos cristianos de la Isla de Mallorca fue lograda definitivamente por el rey Jaime I de Aragón entre 1229 y 1231. El desembarco de las tropas cristianas se efectuó en 1229 en Santa Ponsa”.

 

    Els espanyolistes d’esquerra, majorment, referits a la Conquesta, fan una crítica a allò que entenen com un fet de guerra o un acte imperialista. Sovint, declaren que no s’ha d’enaltir cap tipus d’acció de guerra imperialista, i que, per tant, la Festa de l’Estendard no els provoca cap tipus d’entusiasme. Fins i tot, qualcuns, més espanyolistes, proposen alternatives  “més modernes” a la commemoració; així, N’Eberhard Grosske, dirigent d’IU, va fer una convocatòria en suport de Palestina el dia (31.12.2008).

 

    No deixa de sorprendre que els socialistes espanyols del PSC facin campanya discreta contra “la crosta catalanista” des de dins la mateixa TV3, entitat que controlen. Així, com a producció de TV3, està penjat a la Xarxa aquest text que “conta” la conquesta de Mallorca:  Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars”. 

 

      “L’illa era desitjada pels mercaders catalans”, segons el text, s’ha d’entendre que va ser una guerra de conquesta moguda per la cobdícia dels mercaders catalans, de la burgesia. El resum seria: una guerra de conquesta i un genocidi, una cosa molt lletja, per tant. Però aquest resum és una mistificació de la realitat històrica. 

 

     

   

 

    En contra de la versió de l’esquerra espanyolista, he de fer un seguit d’aclariments que, al meu parer, expliquen la vertadera dinàmica històrica de l’època.

 

       Amb l’esfondrament de l’Imperi romà, reaparegué la infinitat de formacions polítiques a Europa i a les àrees de les costes mediterrànies.

    Per superar l’esmicolament polític (a l’època anterior a  l’Imperi, milers de minúscules formacions polítiques estaven en guerra universal), els pobles germànics s’empararen de les diverses porcions de l’Imperi; es repartiren l’Imperi en proporció a la seva capacitat d’administrar un domini i, en especial, en proporció a la seva capacitat militar.

   A l’Edat Mitjana s’havia tornat a un estat de guerra universal.

 

    Tesi:  A l’Europa medieval, era inconcebible que una petita nació disposés d’Esta propi. Les nacions de l’antiga Gàl·lia estaven sotmeses a la monarquia dels francs. Les nacions d’Itàlia, als ostrogots; les de la península Ibèrica, als visigots; i els pobladors de les Illes Balears, als vàndals.

 

     Les àrees dels antics pobladors catalans estigueren sotmeses als visigots, primerament, i a la monarquia franca a un segon moment. Els comtats catalans feudals juraven fidelitat als reis francs.

 

    Tan bon punt, els comtats catalans deixaren de ser vassalls del rei dels francs es feren els únics responsables de la defensa del seu propi territori.

 

      Tesi: Un territori relativament petit com el format pels comtats catalans no podia assegurar la defensa militar del territori (Basta recordar que Barcelona fou assaltada i destruïda per  N’Almansur a l’any 985).

 

     El Regne d’Aragó sentia l’amenaça de la creixent potència militar del regne de Castella. Per fer front a aquesta amenaça s’inicià el procés de confederació catalano-aragonesa.

 

    Com hauria de ser sabut, la Confederació catalano-aragonesa es denominà Aragó, però els reis de la Corona d’Aragó eren els comtes catalans. O sigui, allò que no hauria d’oferir cap dubte és que els comtes catalans – els reis -, la noblesa catalana  i l’Església catalana eren els qui tenien el predomini econòmic, social i polític. O sigui, que la nació catalana era el soci gran de la Confederació.

 

 

     Per al Rei En Jaume I i la noblesa catalana, la conquesta de Mallorca era un esdeveniment previsible del llarg procés de guerra permanent entre els comtats catalans i els regnes musulmans que els encerclaven pel Sud.

 

    No, no fou el cas que Mallorca fos cobejada pels mercaders catalans. El cas era que Mallorca havia esdevingut la principal amenaça militar marítima. I no solament pel corsarisme mallorquí contra els vaixells  comercials catalans, sinó perquè el Regne de Mallorques mantenia de sempre aliances estratègiques amb altres regnes musulmans, aliances que incloïen, per suposat, pactes de cooperació militar que eren una amenaça directa a la integritat del territori català.

 

 

    Fou En Jaume I el qui veié la necessitat històrica: Catalunya podria subsistir com a nació amb Estat propi si i únicament si esdevenia una nació més gran, una nació més extensa i poblada, una nació que pogués fer front a l’expansionisme – manu militari – del Regne de Castella i a l’imperialisme dels reis francs.

 

      

Filosofia i polÝtica, 3. La lluita per la igualtat

quetgles | 22 Desembre, 2009 08:05

   Debut a que no cap al blog de Balearweb, podeu accedir al post prement  Filosofia i política, 3. La lluita per la igualtat.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb