El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Filosofia i polÝtica. La lluita per la igualtat (1. Exordi)

quetgles | 28 Octubre, 2009 07:50

           Filosofia i política. La lluita per la igualtat (1. Exordi)

   

  

Exordi:  

   

   La tesi central d’aquest escrit: Tan bon punt, s’establiren els règims democràtics, les noves elits econòmiques i socials – els capitalistes – iniciaren una llarga cursa en suport d’idearis que mistifiquessin la ideologia democràtica.  La nova ideologia que emergí de les revolucions democràtiques triomfants fou establerta com a ideologia dominant. La nova ideologia era recollida solemnement a les Constitucions democràtiques.  Allò que importava a les elits capitalistes era blindar el seu sistema antidemocràtic d’acumulació de riquesa i els seus privilegis, tot i sabent que en realitat mistificaven l’exercici de la democràcia.

 

     Tesi: els capitalistes declaren formalment que són a favor de la igualtat, però fan perjuri; ells en tot moment malevetgen  amb l’objectiu d’incrementar els seus privilegis. 

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’impasse en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

 

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 14 i següents).

 

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

 

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

 

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

 

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

 

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

 

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

 

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”, referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu"!), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

 

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” els predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

 

Els espanyols sˇn espanyons, segons N'AtaŘlf Peres

quetgles | 26 Octubre, 2009 11:25

 

     Jo faig costat a la proposta de N'Ataülf Peres de fer difondre entre els catalans el nom originari de la paraula "español" que és "españón", i en femení fa "españona".

      Podeu veure el post de N'Ataülf prement: http://www.flavioler.blogspot.com/

 

Els llibres del Gutenberg Project a l'abast en catalÓ

quetgles | 24 Octubre, 2009 20:23

 

   Els llibres del Gutenberg Project a l’abast en català.

 

     He trobat una mètode senzill  per a baixar els llibres del Gutenberg Project en versió catalana per mitjà del traductor automàtic de Google.

  

     Al Estats Units sembla que el copyright no afecta a la major part dels llibres clàssics i de molts altres llibres sense drets d’autor.

   Les editorials catalanes – i les italianes – sembla que han blindat tot possible accés  als autors clàssics digitalitzats. És com si s’haguessin apropiat dels drets autor, com si fossin les hereves, cosa que no són. 

    Vaig trobar indignant que les editorials es reservessin els drets sobre l’obra de N’Anselm Turmeda o d’En Petrarca, per posar uns referents.

 

    Considero que s’ha de trencar aquesta apropiació indeguda.

   

    Estic un poc ufanós per haver trobat una manera d’accedir als clàssics en versió catalana i sense haver de pagar res.

 

    Fer pública la manera d’aconseguir la versió catalana del catàleg de GP pot significar, jo crec, l’inici del trencament del monopoli.

 

         El mètode la descàrrega, punt per punt:

 

1.   Utilitzar el cercador Google en cerca catalana.

2.   Anar a la Web “Gutenberg project”.

3.   Entrar fent ús del “Tradueix aquesta pàgina”, o sigui que aparegui en català.

4.   Entrats al GP, posem el nom d’un autor al cercador GP; per exemple, Adam Smith, i pitgem “anar”.

5.   De la llista d’obres de l’autor, n’escollim una, per exemple, la qui duu per títol “Wealth of Nations”, i premem aquest. Apareixerà una nota bibliogràfica que inclou la referència al número del Etext que correspon a aquesta obra. El “Base Directory” d’aquest llibre és /files/3300/.

6.    A d’alt, al requadre del Google traductor on figura http://www.gutenberg.org , hi afegirem número del Etext, i restarà així  http://www.gutenberg.org/files/3300/

7.    Tot seguit, s’ha de repetir en número de l’Etext acompanyat  d’una de les fórmules d’edició, com són la   -h.htm, o la .txt, o la O.txt o la 8.txt ;  se’n ha de prémer una  i apareixerà la versió del text en llengua catalana. Sovint s’han de fer diverses provatures a fi de que la traducció sigui completa.

8.    A l’exemple elegit, la descàrrega correcta es correspon amb la fórmula http://www.gutenberg.org/files/3300/3300-h.htm

9.    Mostrant un altre exemple, referit a les “95 tesis” d’En Martí Luter: http://www.gutenberg.org/files/274/274.txt

 
 Respecte a la legalitat de la descàrrega, podeu veure el comunicat de Gutenberg Project que fa: The Project Gutenberg EBook of An Inquiry into the Nature and Causes of 
 
    Aquest llibre és per a ús de qualsevol persona en qualsevol lloc sense cap cost i amb gairebé sense cap retricció. Vostè pot copiar, regalar o fer reutilització sota els termes de la llicència del Projecte Gutenberg inclòs amb aquest llibre o en línia en www.gutenberg.org”.  THE WEALTH OF NATIONS ***

Bé, això és tot; és el que volia posar a l’abast dels navegadors catalans. Bona sort.

 

       En  Joan Quetgles

 

 

Els liberals perdran la guerra

quetgles | 23 Octubre, 2009 09:42

                El neoliberalisme perdrà la guerra, jo crec.  

       Els neoconservadors (Indistintament, neoliberals o liberals) creuen que guanyaran la guerra ideològica contra les diverses formacions que són crítiques amb el capitalisme.

    Els neocons han erigit  una immensa maquinària de propaganda. Actualment, la major part de cadenes dels mitjans de comunicació són directament ens mans de propietaris que donen suport a l'ideari neoliberal.

    Els neocons també han creat una immensa xarxa de Fundacions, la major part de les quals incideixen en l'estratègia de la guerra ideològica  (Un exemple destacat:  En John Rockefeller, a través de la seva Fundació, als anys 1920, va tenir un paper determinant a la creació de la London School of Economics i a la seva orientació ideològica neoliberal).

    Actualment, els neocons disposen d'un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs (a la manera de Friedrich Hayek;  a Catalunya, es pot citar a Xavier Sala i Matín) els escrits dels quals inunden la premsa, en campanya permanent volent "fer veure" la bonesa del capitalisme, o, si més no, la seva inevitabilitat.

   Els neocons, situats al bell mig de les "democràcies capitalistes",  ufanosos,  han vist com els partits socialdemòcrates reconeixien la inevitabilitat de "l'economia de lliure mercat". 

   En aquesta suposada "fi de la història", els partits polítics a l'alternança de poder oscil·len entre els que postulen les tesis neoliberals i els que postulen un capitalisme més regulat per l'Administració de l'Estat. O sigui, en tots els casos, el sistema capitalista resta preservat.

    Els neocons són sempre en campanya permanent contra la política dels partits socialistes o socialdemòcrates, tot acusant-los de ser una amenaça per al "lliure mercat" i per a la llibertat (En Hayek, a "Camí de servitud", desplega una teoria segons la qual els socialistes, al combatre el liberalisme, provocaren el triomf dels comunistes i l'ascens dels nazis).

   Per posar un punt de referència, als Estats Units, els neocons donen un decidit suport al Partit Republicà i fan campanya permanent contra la política socialdemòcrata del Partit Demòcrata (En Hayek i tota la Mont Pelerin Society es van declarar a favor del règim del general Pinochet, tot dient que era preferible "un règim autoritari però respectuós amb la llibertat de mercat, que un règim socialista com el de Salvador Allende". Sembla confirmat que el president Nixon va  muntar la trama - amb N'Henry Kissinger com a agent - del cop d'Estat a Xile, així com dels altres cops d'Estat a Uruguai i a l'Argentina. Es tractava, sembla, de "salvar la llibertat del mercat").

     Així com els Estats Units tot sol disposa de més armes - i més potents - que tots els països del món en conjunt, els neocons ianquis disposen de la major maquinària de propaganda ideològica (Anècdota: En Rupert Murdoch, el propietari de la major cadena de "media", va incorporar com a conseller l'expresident En José María Aznar). A un primer moment, podria semblar que són invencibles, però haurem de veure que els neocons tenen dos greus obstacles que s'oposen al seu projecte neoconservador.

   El primer obstacle consisteix en la dificultat per desfer les tendències ideològiques espontànies de les classes treballadores. Segons això, els diversos col·lectius de treballadors ha restat fortament influenciats per les doctrines socialistes o socialdemòcrates.

   En comptes de redreçar la tendència dels treballadors cap a les doctrines "laboristes", actualment els neocons despleguen dos fronts de batalla ideològica principals:  un consisteix amb l'aliança estratègica amb les esglésies cristianes (la catòlica inclosa), de manera que es provoqui un revival del sentiments religiosos, revival religiós que aniria de la mà amb les campanyes dels neocons contra les polítiques socialdemocràtiques.  L'altre front de batalla consisteix en sembrar la divisió al si de les classes treballadores per mitjà de campanyes d'estímul dels sentiments més reaccionaris (racisme, antisemitisme, islamofòbia, xovinisme, egoisme. A destacar N'Henry Ford, com a principal difusor de l'antisemitisme als anys 1920); una altra variant utilitzada per a aquesta sembra perversa, consisteix en intensificar les campanyes a favor o en contra de modes, tendències o manies.

      O sigui, en darrer terme, la dificultat que haurien de superar els neocons és convèncer a les classes treballadores que votin a favor dels partits "liberals" i contra les formacions obreristes. Ha de convèncer els treballadors que és millor que els treballadors no intervinguin en la direcció de l'empresa;  que és preferible deixar amb total llibertat als "emprenedors";  i, encara millor, si es podria convèncer els treballadors de que cada un d'ells pot muntar la pròpia empresa i esdevenir "un emprenedor". Sense fer paròdia, la proposta neocon vindria a ésser un eslògan així com "jove de família treballadora, no et conformis amb l'estatus que t'ha correspost, espavila’t, lluita i munta la teva pròpia empresa", eslògan que és una variant del que diu "voler és poder".

    El segon gran obstacle per als plans dels neocons sembla que és insuperable. Tot i  els grans equips d'economistes que integren els consells assessors de les grans empreses, de manera continuada, el sistema capitalista pateix greus sotragades que amenacen la seva existència.

   

    Els economistes neoliberals - tot defensant les tesis d'En Hayek - entenen la llibertat de mercat com una competició entre "emprenedors", de manera que hi ha una selecció dels millors; és allò que s'entén com a darwinisme social econòmic, que era expressat pel "poema" de la "American Beauty" compost per En Rockefeller i que fa així:  "El creixement d'un gran negoci és simplement la supervivència del més apte ...  La bella rosa americana només pot aconseguir el màxim de la seva esplendor i perfum que ens encanten, si sacrifiquem les poncelles que creixen al seu voltant.  Això no és una tendència maligna en els negocis.  És simplement el resultat d'una combinació d'una llei de la natura amb una llei de Déu".

    Fan "ciència" sobre la competició entre "emprenedors", però no en diuen res sobre els hereus i les herències. Semblaria que si són tan entusiastes de la competició i de "sacrificar les poncelles" perdedores, haurien de considerar els hereus dels magnats capitalistes com un desordre del sistema;  però no és el cas; contra tot pronòstic, s'oposen ferotgement contra els impostos sobre les herències; són els socialistes els qui propugnen l'augment dels impostos sobre les herències.

    Els economistes i, en especial, els economistes filòsofs, es representen a sí mateixos com uns grans científics que disposen d'uns coneixements econòmics que no són a l'abast de les persones comunes. Però, en contra de la seva presumpció, resulta evident als ulls de les persones corrents  el fet social que la major part dels hereus conserven les propietats heretades tot i essent no gens virtuosos en relació amb l'economia o encara que siguin intel·lectualment imbècils.

     Amb el crac del 2008, les bateries dels 40.000 economistes filòsofs han restat sense munició, la qual cosa prova la bonesa de la tesi que fa:

   Tesi:  Els conflictes socials i els processos socials econòmics són el factor essencial que determina el procés ideològic. O, dit d'una altra manera, les amples masses, les persones corrents, van conformant la seva ideologia segons les experiències de la seva vida quotidiana. No és el cas que la seva formació ideològica sigui el resultat d'un adoctrinament per mitjà d'un sistema de propaganda.

   La gran maquinària ideològica queda inútil en front de la manifestació de les noves realitats socials. Cada persona acomoda la ideologia a les seves experiències personals. Els grans esdeveniments, com l'actual crisi econòmica, afecten la ideologia de les amples masses, de manera que l'experiència que perceben és que la propaganda neocon és falsa o errònia.

     Un exemple alliçonador sobre el fracàs de les estratègies ideològiques de signe totalitari el proporciona el del fracàs de l'intent de l'Església catòlica de "recristianitzar España" durant els anys més foscos del franquisme primitiu. Tot i el totalitarisme imperant als anys 1940, l'experiència social de la vida quotidiana s'encarregava de fer una radical negació de les campanyes de propaganda catòlica. En contra de la fatal presumpció de la Jerarquia eclesiàstica, el control total de l'escola i dels mitjans de comunicació no produïa les esperades fornades  de "nous creients cristians".  Per altre costat, la nova Inquisició no podia impedir la comunicació  "a cau d’orella" que sempre ha existit entre les classes populars. La Jerarquia catòlica i la Cúria romana comprovaren amargament la inconsistència del mite del retorn a l'Edat Mitjana; malgrat la nova Inquisició, les amples masses s'anaven allunyant de l'Església i feien patent que el seu desinterès pels "valors religiosos". 

       Semblantment, a l'etapa actual de la lluita ideològica, els neocons han pogut comprovar que al si de les classes treballadores s'ha intensificat el sentiment de suspicàcia respecte del sistema capitalista.

   

         

   Les lleis enunciades per En Marx, segons les quals la fi del capitalisme era imminent, no s'acompliren.

    Marx va enunciar la llei de la pauperització creixent del proletariat; és aquest frau extremat de misèria que fa del "proletariat" l'instrument especial que destruirà el domini "burgès". Ho expressava de manera contundent al "Manifest Comunista", pàgina 54, on, en referència a les condicions de l'obrer modern,  es pot llegir:

    "El treballador cau en la misèria, i el pauperisme creix més ràpidament encara que la població i la riquesa. És, doncs, evident que la burgesia... ja no és capaç de dominar, perquè no és capaç d'assegurar al seu esclau l'existència, ni tan sols dins el marc de l'esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-lo caure fins al punt de tenir que mantenir-lo en lloc d'ésser mantinguda per ell. La societat ja no pot viure sota la seva dominació; el que val a dir que l'existència de la burgesia és, en allò successiu, incompatible amb la de la societat".

    Com dic al meus escrits, En Marx, sovint, deixava de banda els fets socials que no s'acomodaven a les seves teories.  En aquesta qüestió, Marx deixava de reconèixer els èxits de les "Trade Unions" (els sindicats britànics). Les "Unions", en efecte, esdevingueren un model d'organització dels obrers industrials; les conquestes socials i polítiques de les "Unions" foren envejades pels obrers de tot Europa; i les "Unions" esdevingueren el model sindical a imitar.

  

     No és solament que la teoria de la "pauperització creixent" sigui equivocada, sinó que la dialèctica desplegada per En Marx per a enunciar la fi del capitalisme és errònia i deixa de tenir en compte els èxits de la lluita obrera i els èxits de les organitzacions socials i polítiques.

       I en contra de Hayek, des dels inicis de la Revolució industrial i en tot temps, els capitalistes no dubtaren a l'hora d'imposar els sistemes d'explotació més inhumana i més canalla (La literatura de l'època recollí el testimoni del genocidi contra els infants explotats a les fàbriques tèxtils angleses).

    En contra de Marx i Hayek, no és el cas que els empresaris ("la burgesia", diria Marx) hagin encapçalat mai una revolució democràtica.

   En contra d'En Hayek, no és el cas que "els emprenedors" (els capitalistes) fossin els qui iniciessin el camí de les llibertats democràtiques.  Els capitalistes majorment sempre s'han oposat a tot allò que signifiqués un avanç democràtic real per a les classes populars (Per a En Hayek, els sindicats obrers constitueixen una amenaça per a l'economia de mercat, i, en darrer terme, per la llibertat.

   En contra de Marx, és inconsistent la teoria de "les revolucions burgeses". És fer un joc verbal dir que els règims democràtics foren "un instrument de domini de la burgesia".  Les revolucions democràtiques, començant per la gran Revolució luterana, 1520, significaren avanços importants per a totes les classes populars, i també per als treballadors.

     En contra del discurs d'En Hayek i dels neocons, les millores socials i polítiques de les classes treballadores foren degudes a la capacitat de lluita de les organitzacions obreres, dels sindicats, principalment, i no a "una ma invisible" que establís "un meravellós ordre social". 

    Les prediccions de Marx no s'acompliren. Les organitzacions obreres i els partits d'esquerra, per tot arreu, aconseguiren  millores socials i polítiques.

   I les elits capitalistes continuen essent la classe dominant als països més declaradament capitalistes, i en especial als Estats Units, que és la primera potència mundial.

  

      Actualment, la lluita de classes (enunciada per N'Adam Smith) continua sense interrupció, i les organitzacions obreres continuen lluitant per tal arrabassar noves millores. Però la crisi mundial de 2008 ha posat de manifest una nova situació dialèctica de la lluita de classes: La nova capacitat de lluita de la classe dels capitalistes.

     Tesi: A la fase actual, les elits econòmiques i socials dels Estats Units han demostrat que durant aquests darrers 30 anys han reforçat els seus mecanismes de poder i han aconseguit blindar els seus privilegis.

   Tesi:   Les elits capitalistes han tirat endavant tot d’enèrgics programes neoliberals, a resultes dels quals ha esclatat la crisi econòmica mundial.

    Referits als Estats Units, l'augment de poder de l'elit capitalista  (posem l'1 % de la població) s'ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartime

Judge Garzˇn spies

quetgles | 17 Octubre, 2009 16:09

 

               Els espies del jutge Garzón

  

     O sigui, el jutge Garzón té un dispositiu d’espionatge permanent  sobre els grups  abertzales (independentistes bascos),  que és actiu les 24 hores del dia (Per suposat, a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, que paguem entre tots, els catalans i els bascos inclosos).  Forçosament, els espies (Potser 1.000? 10.000?) han de tenir línia directa amb el jutge Garzón; en cas contrari, quan arribaria l’avís al jutge, podria ésser que  els espiats ja es deidiquessin a una altre afer.

    O sigui, en contra de la proclamada llibertat de pensament, el simple fet de reunir-se uns individus classificats com a abertzales, pot donar lloc a un ordre de detenció per part dels jutges espanyols.

 

     Podem observar que davant la detenció d’Otegui i els que estaven amb ell a un local del sindicat ELA, els partits polítics catalans amb representació parlamentària no protesten davant aquesta situació d’atemptat als drets humans, sinó que callen com a morts.

    Podria ésser, em pregunto, que, en lloc d’ésser vius, estiguéssim morts? Podria ésser que, en realitat, estiguéssim a l’Hades? Sigui com sigui, la “cosa” s’assembla al sistema de llibertats del General Franco.

 

    

 

Els espies del jutge Garzˇn

quetgles | 17 Octubre, 2009 10:19

 

  

               Els espies del jutge Garzón

  

     O sigui, el jutge Garzón té un dispositiu d’espionatge permanent  sobre els grups  abertzales,  que és actiu les 24 hores del dia (Per suposat, a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, que paguem entre tots, els catalans i els bascos inclosos).  Forçosament, els espies (Potser 1.000, 10.000?) han de tenir línia directa amb En Garzón; en cas contrari, quan arribaria l’avís al jutge, podria ésser que els espiats ja es dediquessin a un altre afer.

    O sigui, en contra de la proclamada llibertat de pensament, el simple fet de reunir-se uns individus classificats com a abertzales, pot donar lloc a un ordre de detenció per part dels jutges espanyols.

 

     Podem observar que davant la detenció de N’Otegui i els que estaven amb ells a un local del sindicat d’ELA, els partits polítics catalans amb representació parlamentària no protesten davant aquesta situació d’atemptat als drets humans, sinó que callen com a morts.

    Podria ésser, em pregunto, que en lloc d'ésser vius, estiguéssim morts? Podria ésser que, en realitat, els independentistes estiguéssim a l’Hades? Sigui com sigui, la "cosa" s'assembla al sistema de llibertats  del general Franco.

 

  

 

El futur de la filosofia des d'una perspectiva catalana

quetgles | 16 Octubre, 2009 04:27

     (És un nou títol fet amb intenció d'una navegació més àgil)

   

  

Per a veure l’escrit, si us plau, premeu   Filosofia emergent | quetgles

  

The Future of Philosophy

quetgles | 16 Octubre, 2009 03:34

  

Per a veure l’escrit, si us plau, premeu Filosofia emergent .

1 2 3  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb