El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Sala i MartÝn i la Xina comunista

quetgles | 29 Setembre, 2009 05:26

          En Xavier Sala i Martín i la Xina comunista.  

    En Xavier Sala i Martín és un dels economistes més famosos de l’Estat espanyol. I un dels de més prestigi professional.

   Tot i que és català i no oculta el seu catalanisme (fins i tot fa públic el seu suport a la independència de Catalunya) té un gran predicament als mitjans espanyols. Els mitjans espanyols li fan entrevistes de manera molt seguida. Així mateix, li han atorgat nombroses distincions, la més important de les quals és el premi  “Juan Carlos de Economía”, 2004, atorgat pel Banc d’Espanya al millor economista d’Espanya.

    En Sala i Martín ben segur que és un expert en temes relacionats amb l’economia. És probable que qualcunes de les seves anàlisis siguin encertades, així com qualcunes de les seves propostes per sortir de la crisi econòmica. No és el meu propòsit promoure polèmica amb En Sala sobre qüestions purament econòmiques. La meva intenció és posar de manifest la inconsistència de la seva ideologia dretana i conservadora.

      Com és sabut, En Sala i Martín combrega amb el neoconservadorisme ianqui (Per cert, té la nacionalitat mord-americana). A Catalunya i a Espanya, En Sala i els seus amics es declaren “liberals” i fervents partidaris de la llibertat. En Sala és membre – i impulsor – del GrupHayek de Barcelona juntament amb una bona colla de destacats personatges convergents.  Però no només és valorat per la dreta catalana; les seves declaracions i les seves crítiques – excepte quan va de “independentista” – són molt aplaudides per la dreta espanyola (N’Esperança Aguirre és declara una fervent admiradora seva). I, per afegitó, els grups de la denominada “caverna espanyola” també fan tabola  amb els sarcasmes i les “boutades” d’En Sala contra la política dels socialistes (Fixeu-vos que aquests grups més dretans, majorment, es declaren liberals també).

 

   Tot i aquest reconeixement que fan a En Sala, és convenient observar que es limita als àmbits català i espanyol; es pot constatar fàcilment el nom de Sala i Martín no figura al costat dels grans economistes ianquis; sembla que passa desapercebut al món anglo-saxó. Jo puc dir que quasi no hi he trobat referències.

 

     Si li pregunten sobre la Xina, En Sala es limita dir que, de fet, la Xina ha esdevingut un país capitalista si bé continua governat pel Partit Comunista. En paraules seves a una entrevista a “elSingulardigital”, En Sala diu :

   Doncs a què la Xina i la Índia, que eren països socialistes, ara són països capitalistes. És cert que nominalment a la Xina encara domina el Partit Comunista, però han introduït i obert mercats i s’han obert a la globalització. I mira: aquest capitalisme que per molts és salvatge i perniciós, resulta que ha acabat traient 450 milions de persones de la pobresa.
Hi ha una cosa que ha canviat: la Xina abans era pobre i ara ja no; la India abans era pobre i ara ja no és
”.
     (Sorprèn que digui que l’Índia era un país socialista; és fals; l’Índia no ho ha sigut mai. I encara més que afirmi que ja no és pobra si hi ha 600 milions de pobres. En Sala no mira prim).        En Sala repeteix en diverses ocasions que la Xina ara és capitalista i que ha deixat d’ésser comunista.  Però allò que En Sala i els economistes neocons no diuen  és el perquè l’economia de la Xina, dirigida pel Partit Comunista, és el país que manté el creixement econòmic més alt del món (entre el 8 i el 10 % anual, durant més d’una dècada). Mentre els grans països capitalistes pateixen estancament o han caigut en la recessió econòmica, la Xina preveu un creixement del 6.5 % a 2009.       O sigui, en contra del que diu En Sala i els teòrics neocons,  el Partit Comunista xinès i la Xina han demostrat al món que es pot controlar rígidament les pràctiques del capitalisme; i, més encara, que el capitalisme utilitzat i controlat per un partit comunista ha comportat un creixement econòmic molt superior al dels Estats Units de l’era Bush.  No cal ser economista per a entendre això; tothom veu que el rei va nu.    Per suposat, no és el cas que jo postuli la bonesa del règim comunista xinès; em limito ha subratllar el fet de que les elits capitalistes són prescindibles. Ara, d’una manera socialment insostenible, l’elit dels grans capitalistes ianquis, l’1 % de la població, es queda el 16.3 % de la renda, mentre que el més pobres, el 20 % de la població, ha vist bestialment reduïda al 4.7 % la seva part de la renda (segons dades del CBO).      Per tot allà on va, En Sala declara que el capitalisme i la globalització són un bé de Déu; diu que amb el capitalisme hem sortit de la pobresa; que ara els catalans són rics; que abans es podien dedicar a activitats industrials  de mà d’obra barata, però “ara que som rics ens hem de dedicar a una economia de coneixements”. A unes darreres declaracions a l’ABC, 13.9.2009, posa com a model el Silicon Valley californià; considera que al Govern de Zapatero li ha mancat “lideratge”; que de moment no hi ha cap alternativa per superar la crisi a “Espanya”; a la pregunta del periodista de si no hi ha sortida a la crisi, En Sala respon dient: “Per manca de lideratge. Perquè aquest és un moment clau per fer una gran reforma, sobretot educativa, com feren al seu dia els Països Nòrdics, que són els més competitius d’Europa”.     En Sala i Martín, al igual que el seu admirat Hayek, no mira prim. Tan li és fer una afirmació com la contrària. Vegem qualques exemples.     Considera que no es surt de la crisi “per manca de lideratge”. En Sala i els neocons espanyols carreguen contra la política de l’actual Govern del PSOE, però deixen d’assenyalar que N’Aznar amb la seva política neoliberal dura va provocar un augment del creixement de la colossal bombolla immobiliària espanyola, la causant de la crisi. La pregunta és:  on eren llavors En Sala i els seus companys de CIU?     La proposta d’En Sala per superar la crisi és “fer una gran reforma educativa com la dels Països Nòrdics”; però resulta que els Països Nòrdics tenen governs socialistes i practiquen polítiques socialdemocràtiques que contradiuen les tesis essencials del neoliberalisme que defensa en Sala i Martín.       En Sala repeteix incansablement que gràcies al capitalisme “ara som rics” i hem deixat de “ser pobres”. Però això no passa de ser una “boutade”; tothom sap que la major part dels assalariats catalans són mileuristes. I un empleat que cobra mil euros segur que no es considera una persona rica, sobretot a finals de mes.     Es probable que En Sala combregui amb el postulat d’En Hayek segons el qual la societat és conformada per “emprenedors” – que “són els qui creen riquesa” – i els “no emprenedors”, com, per exemple, els obrers. Segons En Hayek, “no tots poden ésser rics”. I En Friedman rematà el tema dient que “no hi ha pa de franc”.            En contra de tots aquests economistes, s’ha de dir que el capitalisme neocon és insostenible. Que en contra d’En Hayek, el capitalisme és l’autèntic camí cap a l’esclavitud (“The road to serfdom” és el títol del llibre on condemna les pràctiques socialdemocràtiques). De continuar els plans neoliberals, al meu parer, arribaria un moment que la Gran Elit, un 1 % de la població tindria més del 50 % de la renda,  el 80 % serien esclaus i la resta, el 19 %, serien “els guardians”.  O sigui, a la fi, s’hauria creat l’autèntica República de Plató.  O sigui, En Hayek blasma les propostes d’En Plató, però alhora ens proposa un  camí capitalista que realment mena a la República platònica.    A aquesta República d’esclaus, la renda seria la més alta de la història i cada un dels individus de la Gran Elit podrien consumir més que l’emperador En Neró.     En Friedrich Hayek és la icona dels neocons. Podeu veure la meva anàlisi al post  Hayek i Popper. , on també hi ha referències al GrupHayek d’En Sala i els seus amics;  i referències a la relació d’En Hayek amb En Pinochet.   

El llibertarisme capitalista

quetgles | 27 Setembre, 2009 08:25

 

             EL LLIBERTARISME CAPITALISTA

 

   

    Les elits econòmiques i socials espanyoles i catalanes han pres partit decididament a favor l’estratègia ideològica de les elits ianquis (Ja al 1989, En Jordi Pujol va concedir el Premi Internacional de Catalunya a Karl Popper. I el GrupHayek fou creat a Barcelona a 1996).

Amb matisos, han fet seva  l’estratègia ideològica del neoliberalisme nord-americà.

 

    Actualment, la lluita de classes es manifesta més confusa. Sembla com si amb la caiguda del mur de Berlín el combat contra el capitalisme s’hagués situat en una pausa d’espera; com si les classes treballadores restessin indecises respecte a l’estratègia a seguir en la seva lluita contra l’espoli i l’opressió.

 

   De totes maneres, a la guerra ideològica no es fa cap treva; continua en tota intensitat. Guerra ideològica entre els que postulen que el capitalisme – “l’economia de lliure mercat”, que diuen ells – és la millor fórmula social per a crear riquesa i assegurar la llibertat, i els que condemnen el capitalisme i fan propostes polítiques de sistemes alternatius.

    En contra de la doctrina d’En Hayek (icona dels “neocons”), no és el cas que els agents de la guerra siguin uns suposats portadors d’idees diferents. O sigui, no són les idees dels filòsofs o dels ideòlegs les que provoquen i mantenen la guerra. La causa de la guerra ideològica – com veurem – és la guerra social entre les elits i les amples masses.

 

    (Aclariment: “neocons” és una abreviatura  “neoconservadors” que s’estila als Estats Units. A Europa, té preferència la denominació de “neoliberals”;  però als Estats Units “liberal” té la significació de partidari del socialisme o socialdemòcrata. Per altra banda, “conservador”, als Estats Units significa “partidari de la tradició republicana dels Pares fundadors”; en canvi, a Catalunya “conservador” pot significar el partidari de la tradició catòlica, tradició que s’oposava als valors republicans).

 

    Els qui declararen “la fi de la història” (En Fukuyama fou un dels encarregats d’anunciar-la) donaven per suposat que havien guanyat la guerra. Però van veure que no, que la guerra continuava.

     L’estratègia del bàndol capitalista    

      Els neocons despleguen la seva estratègia a partir de l’afirmació “del principi republicà de la igualtat de tots els nord-americans”. I també del principi de la llibertat; tal com proclama la constitució de la República.

 

   Donen per indiscutible que si s’afirma que els nord-americans són lliures i iguals, llavors no és pot introduir el concepte de divisió de la societat en classes socials per motius econòmics. 

 

   Segons els neocons, el concepte de “lluita de classes”  és un invent d’En Marx que utilitzen de manera perversa els “liberals”, els comunistes i els totalitaris.

 

   Establert el postulat de que no hi ha classes socials i, per tant, tampoc lluita de classes, llavors les confrontacions ideològiques són simplement confrontació d’idees. Segons això, els nord-americans – “lliures i iguals” – s’adscriuen o no a unes determinades idees i s’adjunten o no a unes determinades organitzacions ideològiques. En conseqüència, es conformen una multitud d’organitzacions socials d’acord amb els seus objectius ideològics.

 

   Segons els neocons, els “homes lliures” promouen lliurement les seves idees i donen suport a les organitzacions que els són afins.

 

   Els neocons afirmen que el principi essencial de la llibertat és la llibertat de comerç, la lliure competència entre emprenedors en un mercat lliure. I posen com a axioma que el lliure mercat és el millor regulador possible de l’activitat econòmica.

 

    Segons els neocons, l’Estat s’ha de limitar a garantir el mercat i fer complir les lleis. Els polítics i l’Administració de l’Estat no han d’interferir el lliure mercat ni han d’emprendre cap tipus d’iniciativa econòmica.

 

    Segons els neocons, als anys 30 del segle passat, malauradament, triomfaren les idees intervencionistes de Keynes, i uns falsos progressistes duts per l’arrogància posaren en perill el sistema de vida nord-americà.

 

    Els neocons feien declaracions triomfals de que havien guanyat la guerra ideològica; però amb el crac del 2008 va entrar el desconcert a les files neoliberals. La guerra ideològica  - la qual es mantenia viva – ha fet una intensa revifada.

     De totes maneres, els neoconservadors es senten molt segurs de la seva estratègia i del poder del seu armament ideològic. Des de fa més de 100 anys, quasi des dels seus inicis podríem dir, les elits econòmiques ianquis iniciaren la seva estratègia de guerra ideològica. 

   L’estratègia de guerra ideològica dels neocons consisteix en crear un immens exèrcit molt superior als dels enemics.  I amb aquest exèrcit guanyar-se l’adhesió de les amples masses al projecte polític, social i econòmic representat per “la societat oberta del lliure mercat”.

      De bell antuvi, les elits consideraren que era essencial tenir el suport de la premsa; i s’empararen del control dels mitjans de comunicació.        Els capitalistes no solament controlaren els mitjans, sinó que en foren els seus propietaris directes, majorment.  Els mitjans de comunicació pertanyents a organitzacions socials anticapitalistes eren – i són - minoritaris.     Les noves armes ideològiques de les elits ianquis al segle XX es centraren en la creació per mitjà de les fundacions filantròpiques,  d’universitats, de centres d’investigació i de centres socials de diversa índole.      A començaments del segle, En John Rockefeller esdevingué un paradigma. L’home més ric del món fou també el major filantrop.  Però allò a destacar és la nova estratègia de Rockefeller que apostava per la creació d’Universitats on la Facultat de ciències econòmiques fou el referent. I la joia de la corona fou la fundació de la Universitat de Chicago (d’on han sorgit les màximes figures dels economistes neoliberals – o sigui, neocons – com En Milton Friedman); però també extraordinàriament significativa fou la creació de la London School of Economics, que esdevingué el nucli de la difusió de l’ideari neoconservador a la Gran Bretanya (No per casualitat, la LSE va contractar com a professors En Friedrich Hayek i En Karl Popper, personatge ambdós que foren convertits ens “fenòmens”. Podeu veure la meva web Hayek i Popper. ).     A partir de llavors, el front principal de la guerra és el de la teoria econòmica. Els neocons van crear autèntics exèrcits d’economistes neoliberals que inundaren els mitjans de comunicació.    Però, evidentment, la guerra ideològica continua. Així com En Hayek, als anys 1930, fou derrotat per En Keynes, actualment, per tot arreu, surten economistes que fan sentir la seva veu contra la estratègia reaccionària dels neocons (En són exemples destacats els Nobel d’economia En Joseph Stiglitz i En Paul  Krugman).         Tot i els seus poderosos mitjans, els neoconservadors no poden evitar que es faci evident la lluita de classes i la guerra ideològica que se’n deriva.  

    Tesi: els neoconservadors pretenen que el miratge (“la mà invisible” que que tan sàviament ordena el mercat de “la societat oberta”) és una realitat. Però, és clar, això no és possible, i, per tant, mentre es provoqui injustícia social, hi haurà lluita de classes i guerra ideològica.

     Per posar un exemple pròxim:  És el dels escrits d’En Juan Francisco Martín Seco. Aquest economista – a un article de “Publico”, 24.9.2009 – recull unes dades estadístiques que fan evident la desigual repartiment de la renda produïda (En contraposició a En Xavier Sala i Martín, neocon que condemna a aquells que s’atreveixen a fer crítica del capitalisme i de “la ma invisible”).     Les dades estadístiques recollides per En Martín Seco són de l’Oficina Pressupostària del Congrés, dels Estats Units, i mostra clarament que aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I diu que la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.       O sigui, no solament hi ha classes socials clarament diferenciades i desiguals, sinó que amb les polítiques neoliberals la desigualtat social s’ha incrementat. I aquesta desigualtat creixent és insostenible.  

El capitalisme. L'Alianša estratŔgica amb les esglÚsies cristianes.

quetgles | 25 Setembre, 2009 16:17

    El capitalisme. L’Aliança estratègica amb les esglésies cristianes. 

       Des del segle XIX,  capitalisme ianqui va establir uns forts lligams amb les esglésies protestants.  Després de la II Guerra, l’Església catòlica també va entrar a formar part d’aquesta aliança estratègica.

    Un exemple notable d’aquesta aliança estratègica és el que fa referència al paper polític jugat per l’Església catòlica de Xile fent aliança amb les organitzacions neocons ianquis. Sobre això, a la web “Chicago boys”, en anglès, es fa saber que:  Els Chicago Boys va rebre la seva educació econòmica bàsica de l'Escola d'Economia a la Universitat Catòlica.  L'any 1956 que l'Escola havia signat un programa de tres anys d'intensa col • laboració amb la Facultat d'Economia de la Universitat de Chicago (el "Projecte Xile"), després de Santiago 's universitats més grans s'havia negat a participar. Això va implicar professors de Chicago va a ensenyar a Santiago, la donació d'una biblioteca moderna completa, beques als millors estudiants de Xile, etc Sota la direcció de Dean Theodore Schultz de la Universitat de Chicago, aquest programa va ser renovat tres vegades i, finalment, va tenir un efecte transformador sobre la política econòmica a Xile.  Per això, els graduats de l'Escola d'Economia de "La Católica" (de la Universitat Catòlica) es diuen "dels Chicago Boys." Només alguns d'ells van ser més tard per a estudis de postgrau a la Universitat de Chicago, on es van inscriure en Arnold Harberger 's d'Amèrica Llatina Taller de Finances i diners de Milton Friedman i Banca Taller.  Tot el grup estava fortament influenciada per l'Escola d'Economia de Chicago, i especialment pels escrits i propostes de polítiques públiques de Milton Friedman”.   

  Podeu seguir el tema en profunditat al meu escrit  Hayek i Popper.

 

( És una versió nova i ampliada). En aquest escrit explico de quina manera les elits econòmiques decidiren crear “el fenomen  Hayek”. Veureu que En Friedrich Hayek és una de les grans icones del neoliberalisme.

  

ConvergŔncia i Uniˇ, Hayek, Pinochet

quetgles | 12 Setembre, 2009 19:42

  

     Convergència i Unió i els amics d’En Hayek.

 Els homes de CIU, conservadors i entusiastes del neoliberalisme, s’han esforçat per a promoure el pensament de Hayek i també el de Popper. Aquests darrers anys els de CIU han creat tot de plataformes ideològiques amb aquest objectiu; “GrupHayek” i “Fundació Catalunya Oberta”, en serien les més notables.

 

   Per veure el meu escrit, premeu Hayek i Popper.

.

  

Jordi Pujol i Hayek

quetgles | 12 Setembre, 2009 16:05

     

     Aquesta pàgina web és un recurs fet amb la intenció d’aconseguir una major difusió del meu escrit sobre l’estratègia de les elits capitalistes.  Elits que al seu dia crearen “el fenomen Hayek”.

   En Jordi Pujol, com a conservador i dretà que és,  ha sigut un gran impulsor del pensament d’En Friedrich von Hayek i del d’En Karl Popper. Però les preferències són per l’obra d’En Hayek, obra que és més simplista, dretana i conservadora.   

 

   Per veure el meu escrit, si us plau, premeu Hayek i Popper.

Hayek and Pinochet

quetgles | 03 Setembre, 2009 16:40

  

   Filosofia i economia. El “fenomen Hayek”. La ciència econòmica és usada com a instrument ideològic. La filosofia pot estudiar l’economia, però no a l’inrevés.

      

      Hayek i Pinochet.

 

    Per veure l’article, heu de prémer Hayek i Popper.

Philosophy and economics. The "phenomenon Hayek".

quetgles | 03 Setembre, 2009 16:12

   Filosofia i economia. El “fenomen Hayek”. La ciència econòmica és usada com a instrument ideològic. La filosofia pot estudiar l’economia, però no a l’inrevés.

      

      Hayek i Pinochet.

 

    Per veure l’article, heu de prémer Hayek i Popper.

Filosofia i economia. El "fenomen Hayek".

quetgles | 03 Setembre, 2009 06:37

                       Si us plau, premeu Hayek i Popper.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb