El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Declaraciˇ en suport d'Iniciativa Internacionalista

quetgles | 28 Maig, 2009 06:51

      

       Declaració en suport de la candidatura Iniciativa Internacionalista, la solidaritat entre els pobles.            A nombrosos escrits que he anat penjant a la Xarxa subratllava que l’oligarquia espanyola mai havia sigut derrotada i continuava mantenint el Poder (Cal distingir entre oligarquia i la classe dels autèntics industrials i comerciants. No s’ha de confondre un president d’una empresa privatitzada amb un fabricant de mobles de Manacor; ni un arquebisbe amb un botiguer; ni la duquessa d’Alba amb un hortolà de Lleida).          També explicava que la maquinària de l’oligarquia per a mantenir el seu discurs ideològic era un Goliat, però que el contingut intel·lectual d’aquest discurs és feble. I que intel·lectualment  Goliat pot ésser vençut per David.    A tot temps, el Goliat, conscient de la seva feblesa, s’esforça per impedir que En David pugui expressar la seva crítica contra el sistema, tan pervers.      Per això faig públic el meu suport a Iniciativa Internacionalista, plataforma electoral a les eleccions europees, que podria ésser que donés qualque disgust al sistema de domini polític espanyol.       Ben segur que el Goliat va quedar frustrat en veure que no podia impedir fer callar la veu de II.     També faig una crida a participar a favor de la candidatura de II.        Potser que qualcú es pregunti a veure qui és, doncs, el paper polític  que juga el PSOE.  Com a resposta, reprodueixo un paràgraf   d’un escrit meu que fa: Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca pel magnat En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent,  el costós manteniment del qual va a càrrec de la comunitat autònoma (Per amor de Déu, que els magnats no ens deixin més llegats que, sinó, acabarem a la inòpia!).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.  

     La candidatura II d’En Sastre dedica especialment esment a Euskal Herria, és clar, però també fa especial dedicació als que denomina Països Catalans.

   Per altra banda, podeu constatar que hi ha formacions socials i polítiques de tot l’Estat que donen suport a la candidatura.

Ortega y Gasset i el racisme 2.

quetgles | 23 Maig, 2009 16:05

 

 

                                 Ortega y Gasset i el racisme 2.  

   Sembla clar que N’Ortega defensa una tesi segons la qual el procés històric vendria fortament determinat per la conjunció d’elements racistes. Diu el filòsof etnòleg que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Al meu parer, no és possible saber què significa “estructura específica”, però sí que ho carrega amb el concepte de raça, de raça humana i que aquest esdevé una categoria per a explicar la història.

    El catedràtic es declara racista; però, com és sabut, els teòrics del racisme són germanistes. I N’Ortega també; és a dir, fa seves les teories dels ideòlegs germànics segons les quals una suposada raça germànica seria superior a altres suposades races no germàniques.

    Fonamentat sobre aquests postulats racistes, el professor afirmà  que els germànics són l’element decisiu. Hem d’assenyalar la manera extraordinàriament difusa amb la que presenta una molt imprecisa comparació de suposades nacions de no es sap l’època exacta. Segons l’etnòleg, l’estructura específica és idèntica a les quatre denominades nacions (Idèntica!, quan solament en lògica o matemàtiques es pot usar identitat de manera pròpia. N’Ortega y Gasset és més Gran Capitan del germanisme que els propis germanistes racistes).

  

    La España visigoda. En contra del que donava per suposat el filòsof de Madrid, i en contra dels llibres de text i les enciclopèdies espanyoles, la utilització del terme España aplicat a èpoques històriques anteriors a 1714 és incorrecte. El terme España en sentit d’àrea geogràfica, si bé no és un disbarat, és imprecís. I utilitzar el terme España, en sentit de nació és fer un ús aberrant que s’allunya de la historiografia científica.

    N’Ortega fa seus els prejudicis de l’oligarquia. La literatura espanyola en dóna fe. Els tractadistes espanyols i N’Ortega només estan interessats pels visigots en quant  els visigots intervenen en la història d’una suposada “nació espanyola” que era inexistent. L’autèntica i detallada història dels visigots no els ha interessat mai, ni tampoc interessà a N’Ortega.

   Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies – i N’Ortega – parlen de la “Invasió dels bàrbars” per referir-se a la fi de l’Imperi romà; la invasió dels bàrbars, com si fos una mena de terratrèmol de la història, un fenomen imprevisible, un accident. 

   La realitat històrica de l’Imperi romà és que, des del segle II, va començar un procés de feudalització indeturable. S’ha d’entendre que aquests procés significava que Roma ja no podia garantir la seguretat i la satisfacció de les necessitats dels territoris de l’Imperi (Des de finals del segle II, les ciutats començaren a emmurallar-se). D’aquí que, a la major part d’àrees de l’Imperi els representants de l’Imperi hagueren de tirar en davant iniciatives pròpies, o sigui, actuar com si Roma fos un símbol llunyà, actuar pel propi compte; o sigui, establir-se com a senyors feudals;  uns senyors feudals que juraven fidelitat a l’emperador de Roma i a les lleis de Roma, però que fàcilment entraven en guerra contra l’emperador. Havien de jurar fidelitat i pagar impostos a Roma, però alhora havien d’organitzar la defensa militar pròpia, així com intentar resoldre el creixent desordre econòmic.

 

     La denominada invasió dels bàrbars no fou tal cosa. No hi va haver invasió, pròpiament. La realitat històrica és que diversos pobles germànics feien incursions dins les fronteres de l’Imperi des del segle I; i, més endavant, s’havien anat instal·lant a diverses regions de l’Imperi romà, sobre tot a partir del segle III. Els emperadors romans – o sigui, l’oligarquia romana, el patriciat – anaven aplicant noves fórmules a l’hora de fer front a uns  pressupostos  de guerra que buidaven les arques de l’Estat. I una de les fórmules – com a troballa beneïda – consistí en contractar a pobles bàrbars com a aliats de l’Imperi; es tractava d’unes negociacions polítiques de poder a poder;  aquests pobles germànics – com era el cas dels visigots – rebien terres i altres beneficis per part de Roma;  es feia un pacte, per mitjà del qual aquests figuraven com a pobles federats a Roma.

De fet, els visigots intervenien en la major part de conflictes externs i interns – guerres civils, lluita pel poder – de l’Imperi.

   Al segle V, allò que s’esdevingué no fou la invasió dels bàrbars sinó que els pobles germànics federats – i d’altres, menors – decidiren apoderar-se de l’Imperi romà. Com explico en un escrit meu: Al segle V, els dirigents – l'aristocràcia guerrera – de diversos pobles germànics decidiren apropiar-se de grans àrees de l'Imperi romà. Però no simplement per aconseguir unes terres on establir-se com a pobles. La nova idea, el nou projecte, del cabdills germànics consistia en apoderar-se de l'Imperi romà mateix, en establir-se com a administradors de l'Imperi en substitució dels romans.   Durant segles, els ostrogots i els visigots feren de pobles que deambulaven: deixaven uns territoris i n'ocupaven uns altres, una i altra vegada, com si complissin una mena de mite de Sísif; així, feren una deriva que avui ens sembla increïble. Els visigots fins i tot aconseguiren nous territoris dins l'Imperi, com a resultat de les negociacions amb Roma. És a dir, la gran estratègia política dels pobles germànics ja va començar a ser desplegada abans de la caiguda de l'Imperi romà. No és el cas que Roma assimilés els germànics, sinó que els germànics s'anaven apoderant de l'Imperi, per graus, per mitjà de contínues negociacions amb els emperadors de Roma.

  La novetat, el nou gran projecte, va consistir en establir-se  com administradors de l'Imperi, de la porció de l'Imperi romà que pogueren ocupar militarment. Els ostrogots, els visigots, els francs i d'altres pobles germànics passaren a ser els nous administradors de l'Imperi romà. Conformaren uns nous imperis  on la població d'ètnia germànica era minoritària respecte a la població total. Per exemple: 200.000 visigots enfront de sis milions de hispani (Per cert, hispani fou el nom que aplicaren els romans per referir-se a la vintena de nacions o pobles que habitaven a la península ibèrica) . En tot moment, els nous administradors mantingueren les institucions de l'antic Imperi.  Fins i tot, arribaren a adoptar el nom d'Imperi romà, com fou el cas de la denominació de "Imperi Romà Germànic". El manteniment de l'administració romana i de la llengua llatina fou una necessitat; sense administració romana, els resultava impossible construir i mantenir els seus imperis (La filosofia i la religió sense màscara, pàgina 27).

     N’Ortega y Gasset usa el concepte de raça a la manera de Gran Capitán. No era etnòleg ni va emprendre cap tipus d’investigació etnològica que abastés tot Europa; senzillament, no era al seu abast. Únicament un gran equip  ben dotat econòmicament  podria pretendre una investigació d’aquest tipus. Per altra banda, la major part de les afirmacions del filòsof no són verificables.  Així, continua fent ús d’aquest pangermanisme desfermat, i en un opuscle sobre Kant, de 1924, escrigué:

 

     Però, ultra això, l’home modern és un europeu occidental, i això vol dir que és més o menys germànic. Amb això li hem donat una qualificació etnològica. A l’Europa meridional el germànic ha rebut dintre seu una contenció mediterrània.  A França, una compensació celta. Kant és un germànic sense compensacions  - no se li adverteix cap símptoma d’eslavisme que a vegades apunta al prussià -, és un alemany (Tríptico, pàgina 77).

  

   A considerar: Es veu que els europeus no occidentals no so deuen ésser homes moderns, i ens quedem sense saber perquè no són moderns els altres homes moderns. Segons això, hauríem de suposar que els andalusos, per exemple, són més o menys germànics.

      El mestre etnòleg no explica com va això de les compensacions. Si els celtes eren germànics, llavors queden sense saber que vol dir una conpensació celta. També ens quedem sense saber com són i com es manifesten els símptomes d’eslavisme quan afecten a un home germànic.

    Kant és un alemany, diu rotund; però va resultar que els pares d’Immanuel Kant – oh, ironia del destí! – eren escocesos emigrats a Koenigsberg. El pare de Kant, guarnicioner de professió, encara signava com a Cant, el cognom escocès originari.

   De la suposició de que En Kant sigui un germànic pur, N’Ortega en treu la conclusió que un destí misteriós el portarà a escriure la Crítica de la raó pura.

    Seguint dins aquesta línia de determinisme per causa de la raça,  el Gran Capitán anirà acumulant afirmacions, sense que es molesti a fer una modesta argumentació o una referència. Així, arriba a l’extrem d’afirmar que la diferent modulació filosòfica entre En Descartes i En Kant es deu al factor raça, tot dient:

 

   La conseüència és que la “pensée” d’En Descartes queda tenyida d’una certa materialitat meridional  (Tríptico, pàgina 87).

 

    N’Ortega no hagués superat un examen fet en un mínim de rigor. En Descartes era de família aristocràtica, del Nord,  però  N’Ortega va trobar convenient considerar En Descartes com a subjecte que no era de raça totalment pura, donant a entendre que tenia sang no germànica, que estava un poc tenyit d’una certa materialitat meridional.

 

     En aquesta línia de descobriments panracistes, el Capitán arriba a un nivell que s’ha de considerar pròxim a l’apoteosi filosòfica (Deu ésser per això que la Universitat espanyola el situa a un dels llocs més alts de la història de la filosofia universal. Déu ésser que la Universitat espanyola continua menada pels Grans Capitans).

     Amb una revolada, el gran etnòleg s’exclamà:

 

   Perquè, en veritat, tota la filosofia moderna és idealisme. No hi ha més que dues notables excepcions: Spinoza, que no era europeu, i el materialisme, que no era filosofia (Tríptico, pàgina 88).

 

   Segons l’etnòleg, N’Spinoza és una excepció perquè era jueu. Entén que els jueus no són de la suposada raça europea, la qual és més o menys germànica. Dóna per suposat que hi ha una raça jueva i una sang jueva, si bé seria més propi referir-se a raça hebraica, posat que els jueus són aquells que són membres d’una societat religiosa  (Un hom català ha de sentir vergonya aliena pels Grandes Capitanes).  De seguir la deriva panracista-bastant-estúpida, resultaria que els jueus europeus no serien europeus perquè no són de raça germànica, i que, en canvi, la major part d’individus descendents de les antigues ètnies europees de sang no germànica serien considerats més o menys germànics.  O sigui, un europeu descendent dels antics fenicis - un poble semita - és un europeu modern, però si és un europeu descendent – se suposa – dels antics hebreus, en aquest cas, misteriosament, no és un homes germànic, no és un europeu modern.

     El Gran Capitan, ja posat, també es decideix a tallar els nus gordià de la filosofia materialista. El savi de Madrid declara que el materialisme no és una filosofia, amb la qual cosa dóna per resolt el problema.

 

    Seguint l’anàlisi de textos de l’autor,  faré referència a La rebelión de las masas, publicat a 1929,  una de les obres d’Ortega de major difusió, i, alhora, una de les més arbitràries, irracionalistes, racistes i precipitades; amb la qual cosa quedà demostrat que els Grandes Capitanes de l’oligarquia continuaven mantenint sotmeses les masses clientelars, és a dir, aquelles masses constituïdes pels clients del senyor, de l’oligarca.

   Amb la teoria social i política continguda dins La rebelión de las massas, l’oligarquia veié satisfets dos dels seus principals anhels: per una banda, veié teoritzat el menyspreu que sentia per les masses proletàries, i, per l’altra, satisfeu el rancor contra la burgesia moderna, la classe que amenaçava els seus privilegis.

 

   On diu que N’Ortega va retornar d’Alemanya imbuït de kantisme, i ell, en efecte, fa moltes referències a Kant i a l’idealisme alemany. Però N’Ortega mai fou un kantià.  El jove filòsof, després d’unes breus estades a Alemanya, va tornar a Madrid amb el mateix esperit amb que havia partit: amb un decidit ideari d’ideòleg de l’oligarquia espanyola, d’esdevenir un Gran Capitán. A  la seva estada a Alemanya va recollir molt de material que li seria útil;  va recollir majorment tot de material de l’irracionalisme alemany, material que impregnava bona part la societat alemanya de l’època (Una part de la societat només, perquè l’altra part votava socialista i comunista, és a dir era majorment materialista).

   Ortega y Gasset no basa els seus escrits en plantejaments kantians, ni parteix dels pressupostos de la filosofia de Kant, ni defensa les tesis centrals d’aquesta filosofia idealista. Es pot dir que En Kant i N’Ortega no s’assemblen, com no s’assemblen les seves literatures filosòfiques. En Kant era de família humil, de fortes conviccions religioses, d’esperit pietista. Aquest filòsof portà una vida modesta i retirada,  de professor universitari d’una petita ciutat prussiana, d’esperit luterà,  i de pensador centrat en la seva labor;  un personatge absolutament contraposat al del Gran Capitán.

    El savi de Madrid no amaga la seva admiració per En Nietzsche i pels autors irracionalistes més de moda en Alemanya.

    N’Ortega y Gasset representà un intent de construir una ideologia oligàrquica que es presentés amb un cert aire de modernitat, però de modernitat a la manera que el feixisme era modern. El filòsof  proposava una renovació ideològica, però amb l’objectiu d’enfortir el poder de les elits oligàrquiques.  Era un intent de promoure un moviment capaç d’arrossegar al darrera seu a segments de la població castellano-andalusa, majorment.

   És difícil comptabilitzar l’abast real que va aconseguir el projecte d’Ortega, però no hi ha dubte de que, sigui quin sigui l’èxit que aconseguí,  el resultat fou sempre positiu per a l’oligarquia, tot i que els sectors més reaccionaris blasmaven la línia ideològica de N’Ortega.  Les classes mitjanes de l’Estat – en especial, les de l’Espanya estricta -, es deixaven temptar per les noves ideologies irracionalistes que confluïen cap al feixisme o el reaccionarisme (S’ha de considerar que la dreta espanyola, la CEDA,  a les eleccions del 36, va aconseguir quasi la meitat dels vots emesos).

     Referent a això, és bo assenyalar que l’anomenada Generació del 98 començà – segons diu el tòpic – proclamant la necessitat d’europeïtzar Espanya per acabar dient els reaccionaris que allò que calia era espanyolitzar Europa. Ortega, per suposat, era al cap davant dels espanyolitzadors d’Europa. Aquest salt mortal cap a l’irracionalisme venia palesament expressat – amb la misèria intel·lectual que comportava – amb la frase de Miguel de Unamuno que digué allò de que inventen ellos.

   Els intel·lectuals desclassats i que no estaven al servei de l’oligarquia, que cercaven una solució a la problemàtica espanyola, majorment, acabaren servint els interessos de l’oligarquia i de la reacció.  Es podria dir que l’intel·lectual castellà es trobava en la dramàtica situació d’estar cercant unes classes populars  a qui poder servir, i que, a la fi, molts d’ells traïren el projecte renovador, pel motiu que les classes populars castellanes en tot moment es mostraren proclives a seguir els projectes de l’oligarquia. Per citar uns exemples, Azorín i Miguel de Unamuno, de joves tingueren marcades vel·leïtats amb l’anarquisme llibertari i amb el socialisme, respectivament . Azorín col·laborà als diaris àcrates i Unamuno durant un cert temps es declarà socialista i col·laborà en diaris d’aquesta tendència. Allò que m’interessa subratllar és que aquests dos personatges – com molts d’altres de l’època -, sense passar-se expressament a la dreta, àdhuc topant amb la dreta, participaren en els moviments irracionalistes, quan no decididament reaccionaris. Unamuno es declarà decidit combatent espanyolista contra els drets nacionals i culturals dels bascos i dels catalans, sobre tot dels catalans. I contra una Europa dels burgesos clama a favor d’una Castella noble, mística i guerrera (O sigui, l’aparell de propaganda actual de l’Univers espanyol amaga el reaccionarisme de N’Unamuno)

   

   M’he referit a l’estat il·lusori de l’oligarquia espanyola de principi del segle XX; aquesta il·lusió consistia, bàsicament, en confiar que es donés una renovació nacional o renaixement espiritual o regeneració espiritual, expressions totes elles que comporten la impotència real de l’oligarquia terrera castellana per superar l’Estat de prostració de la nació – la de la Espanya estricta -. És una contradicció comuna que es dóna a les societats dominades per l’aristocràcia terrera, com en el cas de l’Estat espanyol. L’oligarquia és suficientment forta per a mantenir sotmeses a les classes mitjanes tradicionals – inclosa la seva burgesia tradicional – i per fer fracassar els intents d’aquestes classes de participar del poder polític monopolitzat per l’oligarquia.

   Per altra banda, els oligarques comproven, amb sentiment d’horror, que ells passen a dependre de cada vegada més de les elits dels Estats moderns, Estats en el quals l’aristocràcia va deixar de ser la classe dirigent. El sector més conservador de l’oligarquia castellana, el que no volia ni sentir-ne parlar de regeneració va haver de comprovar la ridiculesa de la seva postura en el desastre del 98. Davant l’opinió pública mundial,  els dirigents espanyols aparegueren tal com eren,  com uns  il·lusos i uns ridículs: la marina de guerra ianqui enfonsà les esquadres espanyoles, sense despentinar-se, sense que cap dels seus vaixells tingués el més petit dany (Davant la probabilitat que els Estats Units declarés la guerra a Espanya, el govern espanyol i les elits estaven espantats, puix que sabien que els Estats Units els superava de molt militarment. Però mostraven una actitud altiva respecte de les exigències dels ianquis, com si no tinguessin por a una guerra. Feia mesos que els diaris espanyols – és a dir, els diaris d’oligarquia – feien campanyes d’intimidació amenaçant els ianquis i exalçant la capacitat guerrera dels espanyols i de l’esquadra espanyola. Quan a la fi els Estats Units declararen la guerra, les masses de Madrid esclataren en grandioses manifestacions patriòtiques; estaven convençudes que esclafarien els ianquis com si fossin cuques molles. Aquells governants enardien a les masses sabent que la marina de guerra anava cap al desastre).

    Al 1898, la literatura regeneracionista ja havia donat els fruits més madurs:  Giner de los Rios, Picavea, i, sobretot,  Costa. Cal tenir en compte que En Joaquín Costa estigué present als esperits reformadors de les primeres dècades de segle. Ara bé, ha de quedar clar que el regeneracionisme, àdhuc el més radical,  no deixava d’estar d’acord amb la línia renovadora de l’oligarquia.  El regeneracionisme, com a ideologia que convenia a l’oligarquia, no podia fer canviar la situació de punt mort en que es trobava la societat castellano-andalusa. Així mateix, l’oligarquia es mostrà incapaç de superar aquesta literatura i es mantingué en aquesta posició fins que esclatà la guerra civil.

   Les diverses capes socials castellanes foren incapaces d’iniciar una revolució estructural a la manera dels països desenvolupats d’Europa,  i, en canvi, la revolució industrial  es desplegava ràpidament a Catalunya i al País Basc. Quan arribaren els anys 1930, Catalunya i el País Basc presentaven un panorama econòmic, social i polític que tenia poc a veure amb l’Espanya estricta.

    A l’Espanya estricta, la ideologia dels propietaris mitjans i petits – de la societat agrària tradicional –  fou incapaç de desplegar una opció política pròpia. Les classes populars tradicionals es mantingueren més aviat aferrades a la ideologia conservadora. I l’Església catòlica continuava essent el principal instrument de domini ideològic de l’oligarquia.

   Després de cinquanta anys de predicació de krausisme i regeneracionisme,  el balanç era catastròfic: el poder continuava en les mans ineptes de l’oligarquia; el país continuava en fase minvant. L’amargor d’aquest fracàs era recollit per En Joaquín Costa a un discurs pronunciat a Saragossa a l’any 1906, que feia:

 

   Al midar el grau de mentalitat i l’estatura moral dels qui ens tenen posat el peu al coll, i veure que nosaltres ho sofrim com a miserables vençuts d’imperi asiàtic...al contemplar-nos corpresos per una tremenda crisi de la fam, deguda en gran part a la inèpcia, a la deixadesa i al desgovern d’aquells anomenats governants...al saber  que sempre que el titulat rei ens crida a les urenes, hi acudim com a xots ...que amb un pressupost  bàrbar de 1.000 milions de pessetes no tenim exèrcit, ni marina, ni escoles, ni camins, ni llibertats, ni tribunals, ni comicis, ni higiene, ni policia...que la nació encara es troba per  constituir...que tot l’edifici social està podrit...(Oligarquia i caciquismo, pàgina 64).

 

   Mentre En Costa parlava de regeneració, N’Ortega anà perfilant una regeneració específica que fes a les masses dòcils a les minories excel·lents. Sigui quina sigui la impressió que Alemanya causà a N’Ortega, del que no hi ha dubte és de que el germanisme, les teories irracionalistes i racistes li serviren per a bastir el seu ideari propi. No és de neokantisme que carregà el professor, sinó de vitalisme, d’intuicionisme, de relativisme de la ciència, de racisme, de darwinisme social, de voluntarisme, i d’altres. Aquestes eren les autèntiques tendències filosòfiques que li feien patxoca  i de les quals  fou un esforçat divulgador. Era la seva manera de fer europeisme.

   Així, entre els filòsofs irracionalistes i/o racistes de qui  N’Ortega feu més manlleus, podríem citar els següents: Schopenhauer, Nietzsche, Schlegel, Gobineau, Bergson, Vaihinger, Chamberlain, Spengler, Klages, Sombart, Rosenberg, Dilthey i Heidegger.

    D’entre tots aquests autors, En Nietzsche és el filòsof més encobeït de l’Ortega jove, i no tan jove, si bé va moderar el seu entusiasme primer.  A partir de 1912, el savi germanista expressa sense reserva el seu entusiasme per En Nietzsche, fins que a una etapa més madura va fer més  moderades les seves cites de l’autor alemany.

 

   Així, a El tema de nuestro tiempo, de 1923,  l’autor fa una exaltació del profetisme,  citant al romàntic Schlegel:

  

   En història hi cap la profecia. Més encara, la història és solament labor científica  en la mesura que sigui possible la profecia. Quan Schlegel digué que l’historiador és un profeta al revés, expressà una idea tan profunda com exacta (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

   Al mateix llibre,  a la pàgina 24, N’Ortega fa una explicació sobre les diferències que hi ha entre el seu profetisme – el profetisme de N’Ortega y Gasset – i el que atribueix a N’Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident, 1916-1920, llibre de gran difusió en especial dins els ambients pro-nazis.

   Encara al 1941, el pensador del racio-vitalismo feia una argumentació a favor de l’irracionalisme i d’un especial relativisme irracionalista. I feia una crítica al racionalisme (Començava per En Descartes i N’Spinoza, seguia per Kant i acabava incloent a la ciència moderna).

     Veurem alguns textos que posen en evidència la posició anticientífica de N’Ortega i, alhora, el baix nivell de rigor de les seves argumentacions.

   El filòsof historicista comença per considerar que totes les novetats espirituals a partir del Renaixement – les que van marcades amb la idea de progrés, s’entén – són el resultat d’un esperit racionalista produït per una ànima racionalista; i que aquest racionalisme  - en el qual també la ciència queda inclosa – va ésser una moda capriciosa, provocada per un determinat tipus humà. A partir d’aquí, sosté que la ciència és producte d’una moda, d’una afecció, i arriba a afirmar que és una fe i un misticisme! Arribat a aquest punt, el pensador racio-vitalista resumeix la història europea com a producte de dues ànimes, la medieval que produeix el feudalisme – que és vitalisme -  i el racionalisme que produeix geometries, ciència, amb una paraula, revolucions.

   Després de fer saber que l’europeu actual es sent avui sense fe viva en la ciència per haver entrat en crisi aquesta fe (Historia como  sistema, pàgina 52), el profeta de Madrid ens anuncia que l’home necessita una nova revelació...així com la raó física fou, a la seva hora, una revelació (Ibídem, pàgina 58). És interessant de notar que Historia como sistema fou publicada en anglès a 1935, i en espanyol a 1941, i que és, per tant, una obra de plena maduresa.

   Bàsicament, l’argumentació orteguiana contra la ciència es desplega en dos fronts principals: per un costat, extrema les seves afirmacions relativistes, en el sentit de que la ciència – les ciències – no és gaire diferent a una fe, a una moda, a un caprici, a una tendència; i de l’altre costat, en unes piruetes de pretesa epistemologia, sosté que la ciència no ens proporciona la realitat radical, que és arbitrària, que és un pur joc de l’enteniment.

    De l’aparició de les noves teories de la física – la de N’Einstein, especialment -  i de noves geometries no euclidianes – és a dir, allò que era un important salt de la ciència –, els irracionalistes, en bloc,  ridículament,  en van fer festa grossa, proclamaren que la ciència era en crisi i consideraren justificades les seves tesis relativistes. N’Ortega ho expressà dient:

 

    Per a mi és raó (es refereix a raó filosòfica contraposada a raó de la ciència), en el vertader i rigorós sentit, tota acció intel·lectual que ens posa en contacte amb la realitat, per mitjà de la qual ens topem amb el que és transcendent. La resta no és sinó...intel·lecte; mer joc casolà i sense conseqüències, que primer diverteix a l’home, després el desgasta i, a la fi, el desespera i el fa desesperar de sí mateix (Ibídem, pàgina 60).

 

    I tocant al futur de la ciència i dels científics, va escriure:

 

   D’aquí que calgui, en la situació actual de la humanitat, deixar al darrera, com a fauna arcaica, els anomenats “intel·lectuals”i orientar-se de bell nou cap els homes de la raó (Ibídem, pàgina 61).

 

     Sense donar explicacions detallades, el profeta proclama la necessitat d’una nova revelació, cosa que no li pot donar la ciència, i així es troba escrit:

    Entenem de la física l’operació d’anàlisi que executa al reduir els fets complexes a un repertori de fets més simples. Però aquests fets elementals i bàsics de la física són inintel·ligibles...la raó històrica, en canvi, no accepta res com a mer fet sinó que fluidifica tot fet en el

“fieri” d’on prové: veu com es fa el fet (Ibídem, pàgina 66).

 

      Poc temps després, a Apuntes sobre el pensamiento,  el savi insistí en afirmar el caràcter utòpic de la ciència, però introduí una novetat: deixa de banda la raó històrica i anuncia una nova profecia, segons la qual – i coincidint amb En Heidegger –  la raó retornarà a l’escena inicial de la filosofia, és a dir al pensament d’En Plató. Afirma que l’activitat pròpia de d’aquesta nova intel·ligència és la contemplació en solitari; en paraules seves:

    

     Convé que la intel·ligència deixi de ser una qüestió pública i torni a ser un exercici privat del qual se’n ocupen unes persones espontàniament afins (Apuntes sobre el pensamiento, pàgnia, 70)

 

     Les paraules finals de la seva dissertació fan pensar que el filòsof profeta s’hauria acostat cap a una mena de misticisme;  segons els text:

     Contra aquest “servilisme” de la intel·ligència a la falsa vida (referint-se a l’activitat dels científics),  el seu ús autèntic adquirí ja entre els grecs el caràcter “inutilitari” de pura contemplació.

   Quan l’home queda sol descobreix que la seva intel·ligència comença a rutllar per a ell, al servei de la seva vida solitària...Llavors se’n adona que “la pura intel·ligència” és també pràctica i tècnica, tècnica de i per a la vida autèntica, que és la “soledad sonora” de la vida, com deia San Juan de la Cruz. Aquesta serà la reforma radical de la intel·ligència (Ibídem, pàgina, 72).

  

    A mitjans del segle XIX, En Marx deia:  És evident que l’arma de la crítica no pot suplir la crítica de les armes, que el poder material ha d’ésser enderrocat pel poder material, però també la teoria esdevé un poder material, sempre i quan es faci seves a les masses.

   Per la part que em pertoca, he de dir que l’Estat espanyol – l’Univers espanyol – és un dels Estats on les ideologies han jugat un paper decisiu en la lluita de classes, i en la confrontació per causa del ressorgiment de les reivindicacions nacionals de Catalunya i el País Basc – i Galícia -.  En tot moment, la classe dominant, l’oligarquia castellana,  s’ha esforçat en sembrar la confusió ideològica a fi de confondre les amples masses castellano-andaluses, considerades com a castes inferiors. Actualment, la mateixa oligarquia, invicta, continua amb la mateixa estratègia confusionària. I l’Església catòlica continua essent el seu principal instrument ideològic.

      Malgrat el seu immens poder, el Goliat espanyol té el peus de fang.  El seu Univers ideològic és insostenible, és una aberració, i, a un moment o l’altre, s’esfondrarà. Hem de contribuir a accelerar aquest esfondrament, jo crec (Sobre Universos i Goliats podeu veure La filosofia i la religó sense màscara, pàgines 2-14).

     Per a tornar, podeu prémer  La filosofia a l'abast.

 

Ortega y Gasset i el racisme.

quetgles | 19 Maig, 2009 06:25

 

                     Ortega y Gasset i el racisme.     

    Els llibres de text espanyols i les enciclopèdies exalcen l’obra i la figura de N’Ortega y Gasset com si aquest fos un pensador comparable als més grans d’Europa, dèiem. 

      Però En Vicenç Vives deixava dit que la interpretació de la història d’Espanya que feia N’Ortega y Gasset era inconsistent ja que els elements científics en què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi.

 

    En aquest apartat haurem de veure que no és solament la interpretació de la història d’Espanya que és inconsistent, sinó que és el mètode filosòfic de N’Ortega el que no resisteix la més lleugera anàlisi. 

    Els administradors de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola tenen un problema insoluble. El problema no és si el filòsof de Madrid és poc conegut a Europa i als Estats Units (Els administradors tenen in mente fer tot de campanyes grandioses als Estats Units); el problema és que les teories del catedràtic de metafísica no resisteixen la més lleugera crítica. Aquesta és la feblesa de l’Univers ideològic espanyol.  El Goliat espanyol resta tarat i inconsistent perquè està supeditat a l’oligarquia espanyola, mai vençuda encara ( oligarquia, que no s’ha de confondre amb la denominada burgesia, la classe dels industrials i dels comerciants).

      Haurem de veure que la metodologia utilitzada pel filòsof de Madrid té connotacions amb la manera aristocràtica amb que el Gran Capitán va presentar  els seus famosos comptes de despeses bèl·liques que el rei li havia reclamat, diuen. Hi ha un recull llegendari que diu així: per pics i pales, cent milions de ducats, per almoines per a que monjos i monges preguessin pels espanyols, cent cinquanta mil ducats; per guants perfumats per a que els soldats no oloressin la fortor de la batalla, dos-cents mil ducats...

   Haurem de veure alguns exemples dels recursos dialèctics de N’Ortega on el filòsof adopta un aire de rendir comptes a la manera del Gran Capitán.

 

    Una dels recursos arbitraris que més ús en fa el filòsof consisteix en un pretès experiment mental – que ell diu -, el qual consisteix en una invitació a imaginar que un hom participa amb la imaginació en una determinada situació  social o històrica. L’experiment mental ve a ser un succedani del que seria una aportació de dades verificables o fiables.  Amb aquest sorprenent recurs, intenta donar validesa científica a l’exercici de la imaginació. Així, al presentar arguments sobre una determinada teoria per a explicar un procés històric, N’Ortega proposa un experiment mental.  Així per demostrar la bonesa de la seva teoria sobre la crisi del Renaixement, el catedràtic diu als seus alumnes:

     Intentem, com l’altre dia, reviure pel nostre compte aquella situació – començaments del segle XV -...Per a nosaltres que som imaginàriament homes de començament del segle XV, la realitat és molt més complicada (Obras Completas, V, pàgina 158).

    El professor convida els seus alumnes – aquests textos fan referència a un curs de 1933 – a que facin un esforç d’imaginació, i, d’aquesta manera, tot seguit, passa a descriure’ls el que s’esdevindria si visquessin en aquella època, el que veurien, el que pensarien i sentirien, les diverses situacions en què es trobarien, i acaba exalçant la fecunditat del seu original mètode, tot dient: Vegin vostès com aquesta emigració imaginària, aquesta experiència mental que fem al suposar-nos tenint que existir cap al 1440, ens posa enèrgicament de manifest la diferència radical de la realitat històrica de llavors i la d’ara (Obras Completas, V, pàgina 161).

     Dut per l’entusiasme d’aquestes vivències històriques, el Gran Capián de la filosofia digué: I heus ací que en aquest principi del segle XV hem de viure a un món ja massa sabut, vell, recorregut per tots els seus racons, d’una complicació pul·lulant que aclapara i ofega. Res no té la gràcia incitant de la novetat; tot és el que fou i el que serà, sense remei, sense esperança. L’Església, l’Estat, la Universitat amb la seva ciència, la vida social, els usos domèstics, els jocs, tot estarà  ritualitzat, tot són fórmules com a sacramentals (Obras Completas, V, pàgina 161).

    El filòsof no explica d’on ha tret aquest mètode tan còmode y productiu; tampoc precisa de quina manera és vàlida una vivència històrica;  tampoc diu res de què s’ha de fer si es dóna una diversitat de resultats de l’experiment mental, segons sigui la imaginació de cada experimentador. El catedràtic utilitzà  aquestes pràctiques imaginatives també a les obres de maduresa.

    A la transcripció que segueix, l’autor donava unes estranyes indicacions sobre l’ús de l’experiment mental en qüestions socials y polítiques:  Senzillament, prengui nota el lector del que passa quan, davant els grans problemes polítics actuals, vol adoptar una actitud. Primer s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, per exemple: l’autoritarisme...Això fa que el lector rebutgi aquesta solució i n’asagi mentalment una altra en la qual s’evitin els inconvenients de l’autoritarisme. Però amb aquesta torna a succeir el mateix, i així successivament fins que esgota totes les figures de governació que són òbvies perquè ja eren aquí...(Obras Completas, VI, pàgina 38).

   Sembla com si N’Ortega s’hagués muntat pel seu compte una mena de fenomenologia, però a l’espanyola, aristocràtica i imaginativa, de manera que té poc a veure amb la d’En Husserl.

    Si apliquéssim una simple anàlisi a aquest tipus de pseudo-fenomenologia, arribarien a la conclusió que, més que falsa, allò que s’ha de dir és que no té per on agafar, que no té sentit. En efecte, quan N’Ortega diu que, en determinades circumstàncies – quan una persona vol adoptar una actitud davant els grans problemes polítics actuals -, s’aixeca dins la seva ment una certa figura de possible governació, aquesta afirmació no és verificable. I més encara: jo, si de cas, afirmaria  que les persones, davant els problemes polítics, allò que fan és donar suport  al programa polític – o partit o líder polític – que defensi millor els seus interessos. Però, si ens hem d’atendre a la fenomenologia, direm que no sabem el que passa dins la ment de les persones.

    Poso com a condició sine qua non  per a la dialèctica entre les persones que els humans no sabem, no podem saber, per endavant el que passarà dins la ment de les altres persones. Tampoc N’Ortega ho podia saber;  no podia saber el que pensava i sentia un determinat lector d’un llibre seu.

      Tampoc és verificable – i no té sentit – això de l’experiment mental de la figura de governació de l’autoritarisme. Cal assenyalar que N’Ortega fa com si no en sabés res de la metodologia corrent dels estudis de sociologia.

 

         Puc dir que la metodologia orteguiana és una mena de cuentas del Gran Capitán. Com si fos el tsar espanyol de la filosofia, el catedràtic de metafísica feu ús de recursos il·lícits  de tot tipus així com li venia en gana. No havia de donar explicacions a ningú. Ungit pels déus, la tècnica d’introspecció li era més que suficient per entendre els grans problemes de la humanitat.  Ell, com a profeta i salvador,  no havia de fer altra cosa que fer partícips de la seva veritat superior als seus súbdits lectors.

   

     Tot  i que he seleccionat uns textos – que veurem tot seguit -, puc dir que aquests no són gens recercats, sinó molt típics de la literatura del filòsof.

 

     Una fórmula usada com a recurs dialèctic consisteix en afirmar que el lector o l’oient  estaran d’acord amb allò que va anunciar, utilitzant expressions com el lector sap, vosaltres sabeu, tots sabem, heu comprovat i d’altres semblants. I així, el text diu:  El lector sap, per haver-hi assistit o per referències, que hi ha hagut monarquies absolutes, cesarisme...i sap també que tots aquests autoritarismes, si resolen algunes dificultats, no les resolen totes; ans al contrari, en porten de noves (Obras Completas, VI, pàgina 38).

    Aquest paràgraf de N’Ortega no pot ésser més desgraciat: No és possible verificar el grau de coneixement d’uns lectors desconeguts respecte als sabers que els suposa N’Ortega. L’expressió “resol algunes dificultats, però no totes” és d’una imprecisió tan extrema que respecte de la qual no és possible intentar afirmar o negar la veritat.

    I, semblantment, quan escrigué:  Tot europeu actual sap, amb una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal  (Obras Completas, VI, 39). 

    Anàlisi del text:  No es pot definir quina cosa sigui tot europeu actual; tampoc  es pot saber que vol dir una certesa més vigorosa. Respecte a la idea que  s’havia de ser liberal, deixant de banda la raresa de l’expressió, el sí es pot dir és que solament un gran institut d’enquestes i d’estadístiques – el Gallup, per exemple – hagués pogut verificar aproximadament si els europeus (deixant de banda quins europeus) de l’època eren més o menys liberals o partidaris del liberalisme.  I hagués resultat impossible als enquestadors verificar si els europeus tenien o no una certesa molt més vigorosa que la de totes les seves “idees” i “opinions” expresses, que l’europeu actual ha de ser liberal .

   En aquesta mateixa línia metodològica es troben nombrosos textos, com aquest:

    L’europeu actual es sent avui sense fe viva amb la ciència, precisament perquè fa cinquanta anys hi creia a fons (Historia como sistema, pàgina 52). Es podia deduir, doncs, que els espanyols no eren europeus actuals, posat que, com declara el professor, els espanyols no s’havien dedicat al cultiu de la ciència.

     I, en un altre text, deia:

    Tots “saben”que més enllà de les justes crítiques amb que es combat les manifestacions del liberalisme queda la irrevocable veritat d’aquest, una veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual, sinó d’un ordre radicalment distint...(La rebelión de las massas, pàgina 157).

 

   De l’anàlisi del text, veiem que no és possible: definir l’extensió del concepte tots; saber quines són les justes crítiques; saber a quines manifestacions del liberalisme es refereix; saber la irrevocable veritat del liberalisme. Ja posat en èxtasi metafísic,  el filòsof deixa al lector in albis:  es treu de la mànega una nova variant de veritat que no és teòrica, científica, intel·lectual.

    Allò que sí sabem és que N’Ortega y Gasset, al 1912, formà part amb En Melquíades Àlvarez del grup promotor d’un partit liberal, el Partido Reformista  que fracassà a la contesa electoral (Era un partit de dretes. I com a detall orientador:  Esdevingut l’aixecament militar del 36, d’immediat, N’Ortega y Gasset s’autoexilià, i En Melquíades Alvarez fou detingut per les autoritats republicanes com sospitós de formar part dels facciosos i fou afusellat pels milicians anti-feixistes a l’agost del 36). 

 

     I un altre text especialment “descatxarrant” fa:

   Els racionalistes de l’hora present perceben d’una manera més o menys confusa que ja no tenen raó (El tema de nuestro tiempo, pàgina 45).

      Una altra mina de la dialèctica orteguiana és el recurs a l’experiència personal. Com per exemple la d’aquest text: 

   Sempre que a França o Alemanya he assistit a una reunió on es trobava qualque persona d’egrègia intel·ligència, he notat que les demés s’esforçaven per aixecar-se fins al nivell d’aquella...En canvi sense he advertit amb paor que a les tertúlies espanyoles ...succeïa el contrari (España invertebrada, pàgina 156).

 

   I un altre exemple, amb un to ampul·lós, fa:

    Durant quinze anys de càtedra he pogut adquirir la més ampla experiència de l’enorme dificultat d’un cap espanyol per a arribar a comprendre aquest concepte (El de saber-se a sí mateix). En canvi, en sorprengué moltes vegades, als seminaris filosòfics alemanys, la facilitat amb que  el principiant hi penetra. Era l’ànec recent nat que es llença recte a la llacuna, el seu element (Tríptico, pàgina 84).

   S’entén: un cap espanyol de raça mediterrània no liva l’aigua de la llacuna.

 

     N’Ortega y Gasset, en tot moment, com a Gran Capitán, tendeix a la desmesura i veurem que arriba a extrems que provoquen astorament. Vegeu aquest text:

 

   El meu pensament...tendeix a recollir en una forta integració tota l’herència familiar. La meva ànima és oriunda de pare coneguts: jo no soc solament mediterrani. No estic disposat a confinar-me al racó iber de mi mateix...Bolquen les meves pupil·les dinttre la meva ànima les visions lluminoses; però de llur fons s’aixequen a la vegada enèrgiques meditacions.¿ Qui ha posat en el meu pit aquestes reminiscències sonores, on – com en un cargol els vents oceànics – perviuen les veus íntimes que dóna el vent als sins de les selves germàniques?...No m’obligueu a ésser solament espanyol, si espanyol tan sols significa per a vosaltres home de la costa reverberant. No, no fiqueu dins les meves entranyes  guerres civils; no afueu l’iber que va dintre meu amb les seves aspres , esquerpes, passions contra el blonde germànic, meditatiu i sentimental, que alena a la zona crepuscular de la meva ànima. Jo aspiro a posar pau entre els meus homes interiors i els empenyo cap a una col·laboració ( Meditaciones del Quijote, pàgina 85).

 

    S’entén:  l’autor ha heretat vincles de sang visigoda – i es sent visigot – i de sang d’iber – i es sent mediterrani i reverberant -.

    En aquest text, el catedràtic ha ficat mà a una mitòmana introspecció interior  prefabricada on se li revela tot el que volia que li fos revelat. Amb aquestes veus interiors que diu sentir, s’acompleixen, justament, les teories racistes de Houston Chamberlain (Un dels grans teòrics del racisme). En unes pàgines anteriors,  N’Ortega pontificava sobre les qualitats de les races i de la mescla de races, i afirmava que les races hispàniques són races essencialment impures; per les nostre venes flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos.

   

     Dintre d’aquest rosari de vicis de mètode,  cal situar el recurs del professor  a la falsa analogia, que consisteix en aplicar les propietats pròpies d’un ens a un altre ens que era objecte d’investigació. Així, per exemple, N’Ortega sosté  que d’una nació, d’una raça o d’una entitat, de la qual es predica que és jove es pot concedir sense més preàmbuls els atributs que són propis d’un home jove; i en paraules seves:

  

    La vida és una sèrie de fets regida  per una llei. Quan sembrem la llavor d’un arbre preveiem el curs normal de la seva existència. No podem preveure si el llamp vindrà o no a segar-lo amb el sabre de foc penjat del núvol; però sabem que la llavor de cirerer no portarà fullatge de pollancre. De la mateixa manera, el poble romà és un cert repertori de tendències  vitals que es van desplegant dins el temps passa a passa. A cada estadi d’aquest desplegament, es troba preformat el subsegüent (El tema de nuestro tiempo, pàgina 22).

 

        O, també en aquest altre text:

 

      Europa és vella, no pot aspirar a tenir les virtuts  dels joves. La seva virtut està en ésser vella; és a dir a tenir una llarga memòria, una llarga història (Historia como sistema, 1941, pàgina 71).

  

      La falsa analogia està feta : jove, vella  predicat d’Europa queda analogat a jove, vella predicat d’una persona. Per suposat, N’Ortega es guarda molt bé d’explicar quines són les garanties científiques del mètode analògic.

      La meva posició és absolutament crítica envers l’intuicionisme orteguià. M’ha satisfet trobar un text d’En Hegel crític amb l’intuicionisme del seu temps;  el text fa:

   

    De la pretensió del “saber immediat” d’ésser el criteri de la veritat es segueix...que es declari com a veritat tota superstició i tota idolatria i es justifiqui el contingut més il·legítim i més immoral de la voluntat...les apetències i les inclinacions naturals ...s’encarreguen per sí mateixes de dipositar els seus interessos  dins la consciència, i els fins immorals es descobreixen molt directament  dins ella (Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, paràgraf 72).

   

      Haurem de veure que  N’Ortega y Gasset, de bell antuvi, es declarà racista i convertí les races humanes en una categoria essencial del seu mètode. En José Luis  Abellán  - distingit estudiós oficial de l’bra de N’Ortega y Gasset – argumenta que N’Ortega no era pròpiament un racista, en el sentit clàssic de la paraula, però reconeix que es donen mostres clares de confessions racistes; ara bé, N’Abellán es dóna pressa a atribuir-les a la precipitació i a la manca de ponderació del jove Ortega; diu N’Abellán:

    No volem dir diferències de raça, perquè creiem que les idees que en certa ocasió expressà N’Ortega sobre aquest punt no eren sincerament sentides, ni hi havia reflexionat detingudament, com es desprèn al ser opinions posades en boca del seu apòcrif Rubín de Cendoya. Bona prova del que diem: el que mai tornés insistir en aquestes afirmacions, encara que alguns han pretès un feixisme orteguià basa en aqueixa i en altres expressions no gens explícites (Ortega y Gasset en la filosofia española, pàgina 37).

   

     Els intel·lectuals espanyols, majorment, pretenen amagar o diluir les mostres de racisme que suren per tot arreu a la història i a la cultura espanyola.

      El text de N’Ortega a que feia referència N’Abellán diu:

 

   Les races no solament són distintes, sinó que tenen un valor substancial divers. Fóra poca cosa la varietat en el color dels rostres, en la capacitat dels cranis, en la posició dels ulls; tampoc és molt important el que els antropòlegs anomenen esteatopígia...La cosa greu és que unes races es mostren totalment ineptes per a les tasques de la cultura, que d’altres aconsegueixen un desenvolupament espiritual considerable, i que una sola sembla capaç de desenvolupament indefinit: la indoeuropea (Obras Completas, I, pàgina 494).

 

     O sigui, el jove Ortega d’una teoria lingüística que suposava que existí una llengua indoeuropea, mare de les posteriors llengües germàniques, afirmava, sense més, que hi havia una raça indoeuropea. O sigui, hi hauria la deessa indoeuropea i el seu profeta Ortega y Gasset.  

    Certament, d’aquestes declaracions i d’altres de semblants no es pot afirmar que N’Ortega fos un autor conscientment feixista o pre-feixista; però sí que es pot afirmar que  l’ús i abús de categories racistes que fa N’Ortega contaminen gran part de la seva obra.

   El racisme declarat d’En Rubín de Cendoya és el primer anunci de la salvació per la raça. Veurem que les declaracions racistes són extraordinàriament abundants. Però allò més greu és que el filòsof de Madrid declara explícitament que és d’acord amb els grans teòrics del racisme, Gobinau, Chanberlain; i fou un introductor de les teories feixistes de N’Oswald Spengler (autor del llibre La decadència d’Occident i enaltidor d’En Mussolini). Fins i tot es poden trobar referències d’escrits de N’Ortega a personatges nazi com fou el cas de N’Alfred Rosenberg, gran propagandista del racisme nazi (condemnat a mort pel tribunal de Nuremberg, i executat).

    N’Ortega recull a mans plenes el racisme germànic, però, a més a més, ens trobem amb una mena de panracisme orteguià original, molt peculiar i ben manifest. Amb la denominació de panracisme orteguià vull donar a entendre que hi ha una constant reformulació en sentit racista de conceptes i teories, fenomen dialèctic que l’autor utilitza de la manera més impensable i anodina.

 

    Ja en un dels seus primers escrits importants, Meditaciones del Quijote, de 1914, es troben unes mostres clares de panracisme orteguià:

  

   Quan es parla d’una cultura específica no podem menys que pensar en el subjecte que l’ha produïda, en la raça; no hi ha dubte que la diversitat de genis culturals argüeix al cap i a la fi una diferència fisiològica de la qual aquella en una o altra forma en pervé. Però convindria fer constar que, encara que una cosa porti a l’altra, són, en rigor, dues coses molt distintes la d’establir tipus específics de productes històrics – tipus de ciències, arts, costums, etc. – i la de cercar, una vegada fet això, per a cada un d’ells, l’esquema anatòmic o, en general, biològic que li correspongui (Meditaciones del Quijote, pàgina 66).

 

   He d’assenyalar que el filòsof introduí la categoria raça sense elaborar protocols explicatius, i sense preàmbuls. Com ja he comentat en altres anàlisis, N’Ortega no defineix els elements de les seves proposicions, de manera que presenten greus dificultats d’interpretació.

   Al paràgraf transcrit, es troba la mateixa metodologia viciosa que ja hem analitzat en altres escrits, però aquesta presenta un detall molt especial que és la categoria raça.

El propi pensador li dóna una càrrega transcendent al afirmar que la cultura és un producte de la raça.

    Al meu parer, aquestes afirmacions deixen fora de dubte que el filòsof participa del racisme, al menys, en el sentit irracionalista del concepte, com es pot comprovar en aquest altre text:

 

   La resposta és obvia : la cultura mediterrània no pot oposar a la ciència germànica – filosofia, mecànica, biologia -, productes propis. Mentre fou pura – és a dir, des de N’Alexandre fins a la invasió bàrbara -, que la cosa no ofereix dubte. Després, amb quina seguretat podem parlar de llatins o mediterranis? Itàlia, França, Espanya estan negades dins sang germànica. Som races essencialment impures; per les nostres venes  flueix una tràgica contradicció fisiològica. Houston Chamberlain ha pogut parlar de races caos (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

      I, unes pàgines abans, havia dit:

 

    Els pensaments nascuts a Grècia  prenen la tornada cap a Germània. Després d’un llarg somni, les idees platòniques desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant, germànics (Meditaciones del Quijote, pàgina 65).

 

    Si apliquéssim la metodologia de N’Ortega y Gasset a aquests dos breus textos  transcrits, llavors ens seria possible desfermar una tremenda marabunta. Vegem-ho.

 

La cultura mediterrània, diu, i es refereix a l’època actual;  o sigui que s’ha d’entendre com una sola cultura el conjunt de cultures dels pobles mediterranis. Però sembla que N’Ortega no hi deu incloure els països musulmans;  o sigui, hi hauria uns pobles mediterranis de cultura musulmana – Turquia, Egipte, el Marroc...- que serien i no serien de cultura mediterrània. Sembla que l’autor es vol referir – per això els anomena – a Itàlia, França i Espanya, bàsicament.  L’Espanya de 1914, en efecte, no podia oposar productes propis a la ciència germànica, però no es pot dir el mateix de la França de 1914, la qual competia amb Alemanya per l’hegemonia  europea.

   Mentre fou pura, diu l’etnòleg de Madrid.  Es refereix a la divisió de les races humanes en races pures i races impures (segons la proposta d’En Houston Chambelain,  sense base científica, és clar).  Diu que la raça – la mediterrània - fou pura des d’Alexandre; s’entén que es refereix a Alexandre el Gran. Es veu que el professor s’havia descomptat. Si els grecs eren de raça germànica, llavors s’ha d’entendre que ho eren abans i després de N’Alexandre.

    N’Ortega no especifica de quina manera han de ser considerades les poblacions no germàniques de l’època de l’Imperi romà.

  N’Ortega no aclareix de quin tipus era la puresa racial mediterrània, si es donaven una diversitat d’ètnies d’orígens diversos. Dóna a entendre que amb la caiguda de l’Imperi, amb les invasions germàniques, Itàlia, França i Espanya quedaren negades amb sang germànica. La cosa queda un poc complicada; vegem-ho:  les ètnies de la península Ibèrica – allò que N’Ortega anomena impròpiament Espanya – eren diverses, i, entre aquestes, es suposa n’havia de celtes, és a dir, germàniques. Per altra banda els llibres de text d’història de l’època de N’Ortega – com els d’ara – afirmaven que hi hagué una mescla de celtes i d’ibers, mescla de la qual sorgiren uns suposats celtibers. De ser així, llavors sembla que per tot arreu hi hauria races impures.  Els pobles de la península itàlica també eren d’ètnies diverses, i  tota l’àrea del Nord,  la conca del Po, era habitada pels gals, que són considerats germànics. I si ens referim als pobladors de la Gal·lia,  eren majorment gals.  Per tant, quan el catedràtic parla d’Itàlia. França i Espanya negades dins sang germànica no té en compte que aquestes tres àrees ja feia segles que estaven negades dins sang germànica.

 

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània,  diu l’autor. Segons això sembla que s’ha d’entendre que la filosofia grega era un producte d’un poble de raça germànica, com si hi hagués una sola filosofia, un sol producte cultural.  Tan és si és la filosofia d’En Protàgores o la d’En Plató. Aquells homes grecs, de raça germànica, pensaven i el seu pensament era un producte germànic. Per això, tornen a la Germània dos mil anys després.

   Posat que En Plató era de raça germànica, les seves idees  dos mil anys després desperten sota els cranis de Galileu, Descartes, Leibniz i Kant.  N’Ortega ens convida a suposar que un cap de pensador germànic pensa idees germàniques i que aquestes desperten a uns altres caps pensants germànics.  Però salten tot de preguntes i de dubtes;  Descartes, Leibniz i Kant eren idealistes com ho era En Plató, però es fa difícil haver d’acceptar que En Galileu fos platònic. En Galileu no era filòsof, era físic. En Leibniz i En Kant eren alemanys, però no seria gens segur afirmar que En Galileu era un home germànic.  Aquests autors que cita N’Ortega no es declaraven seguidors de les idees d’En Plató. La pregunta que salta és:  i què dir dels filòsofs idealistes que no eren de raça germànica, com, per exemple, En Baruch Spinoza el qual era de raça jueva (segons diuen)?

Per altra banda, què passa amb els grans filòsofs materialistes alemanys com a En Haeckel? Tal vegada han de ser considerats no germànics els de pensament materialista?  I de quina raça seria En Demòcrit, l’atomisme del qual era tan rebutjat per En Plató?

    Els pensaments nascuts a Grècia prenen la tornada cap a la Germània, diu l’autor.  Si els pobles grecs – jonis, doris i eolis – eren de raça germànica, no té sentit parlar de la tornada a la Germània. Per altra banda, què passava la Germània a l’època d’En Plató? Perquè la Germània no produí ciència germànica ni de cap altre tipus durant segles? I perquè les idees entren en estat de somni? I perquè les idees es estat de somni un bon dia desperten?  I perquè les idees d’En Plató no havien de despertar a la Grècia moderna?

 

     Llançat pel gran camí de l’irracionalisme, N’Ortega y Gasset  fa del racisme un sac on hi cap tot, de manera que amb aquest sac es pot donar les més variades respostes a una qüestió plantejada.  Hem vist que posava En Descartes al costat de Leibniz i de Kant; doncs, bé, unes pàgines més avall, amb no menys rotunditat, sosté la idea contrària, i diu que En Descartes no és germànic:

 

   ...i admetent la producció ideològica duita a terme a les nostres terres des de l’Edat Mitjana fins avui com a relativament mediterrània, tan sols trobem dos cims ideològics capaços d’emular els magnífics cimadals de Germània: el pensament renaixentista italià i Descartes (Meditaciones del Quijote, pàgina 67).

 

   I, a continuació, afegeix:

 

    Leibniz o Kant o Hegel són difícils, però són clars com un matí de primavera; Giordano Bruno i Descartes tal vegada no siguin igualment difícils, però, en canvi, són confusos.

  

   En l’espai d’unes pàgines, En Descartes, de cim de la Germània, esdevé un dels rars exemplars de la confusa cultura mediterrània. Queda clar que el catedràtic de metafísica podia fer qualsevol tipus d’afirmació sense que ningú digués res.  Les elits oligàrquiques  continuaven amb un domini ideològic abassegador, fins al punt que el professor anava amb les calces desfetes, podia afirmar o negar el que li vingués de gust.

   

      A N’Ortega y Gasset li encantava utilitzar les categories racistes per a l’elaboració de la seva florida literatura filosòfica. Va fer ús d’aquests recursos al llarg de tota la seva obra.  En aquest aspecte, són especialment significatives les seves obres més populars, España invertebrada, de 1921, i La rebelión de la masas, de 1933. Al text que segueix, es pot constatar el grau insofrible de manipulació que feia el filòsof:

 

   Espanya és un organisme social, per dir-ho així, un animal històric que pertany a una espècie determinada, a un tipus de societats o “nacions” germinades en el centre i occident d’Europa quan l’Imperi romà sucumbeix. Això vol dir que Espanya posseeix una estructura específica idèntica a les de França, Anglaterra i Itàlia. Les quatre nacions es formen per conjunció  de tres elements, dos dels quals són comuns a totes i solament un varia. Aquests tres elements són: la raça relativament autòctona, el sediment civilatori romà i la immigració germànica. El factor romà, idèntic a totes parts, representa un element neutre dins l’evolució de les nacions europees. A primera vista sembla lògic cercar el principi decisiu que les diferencia en la base autòctona, de manera que França es diferencià d’Espanya el que la raça gal·la es diferenciés de la ibèrica. Però això fou un error. No pretenc, està clar, negar la influència diferenciadora de gals i ibers al desplegament de França i d’Espanya; el que nego és que sigui ella la decisiva. I no ho és per una raó senzilla...els germànics conqueridors no es fonen amb els autòctons vençuts...són el poder plasmant i organitzador; són la “forma” mentre que els autòctons són la “matèria”. Són l’ingredient decisiu; són els qui “decideixen”...la diferència entre França i Espanya, no tant de la diferència entre gals i ibers com de la diferent qualitat dels pobles germànics invasors. Va de França a Espanya el que va del franc al visigot (España invertebrada, pàgina 129).

    (Ha de seguir una segona part de Ortega y Gasset i el racisme) 

   Per a tornar, premeu  La filosofia a l'abast

 

La filosofÝa espa˝ola. El gran embrollo de Ortega y Gasset

quetgles | 15 Maig, 2009 17:04

                 

        Ortega y Gasset.  La filosofia espanyola.

     (Si voleu, la traducció automàtica a l'espanyol és a l'abast)

     Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques (Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ... Para nosotros esto significa que la Iglesia no tiene ya fe en sí misma. Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa. La Iglesia católica, que se proclama ministro de la vida, encadena y ahoga hoy todo lo que dentro de ella vive juvenilmente.... L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... La Iglesia católica, que proclama que quiere renovar todo en Cristo, es hostil a los que queremos disputar a los enemigos de Cristo el llevar la dirección del progreso social. L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social. Para nosotros esto y otras muchas cosas significan llevar a Cristo en los labios y no en el corazón. Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor. Tal es hoy la Iglesia católica” (Obras Completas, tomo I, pág. 433). Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista.  Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant. 
    Hi ha algun grup compost per homes excel lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular. Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant.
(Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa un dels llotges.)
   

       Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom d’En Jaime Balmes, però no el de N’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, N’Ortega fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, N’Ortega y Gasset va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol (Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora de N’Ortega y Gasset, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també N’Ortega y Gasset mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part (España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual N’Ortega deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, N’Ortega y Gasset va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, d’elit suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compta de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

    (Per a tornar, podeu prémer   La filosofia a l'abast)  

Ortega y Gasset i la filosofia espanyola.

quetgles | 15 Maig, 2009 05:54

 

 

                           Ortega y Gasset i la filosofia espanyola.

      Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques(Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ...  Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa.  L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social.  Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor.  Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista.  Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant. 

Hi ha algun grup compost per homes excel lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular.  Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant. 
(Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa un dels llotges.)
   

       Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom d’En Jaime Balmes, però no el de N’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, N’Ortega fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, N’Ortega y Gasset va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol(Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora de N’Ortega y Gasset, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també N’Ortega y Gasset mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part(España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual N’Ortega deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, N’Ortega y Gasset va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, d’elit suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compta de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

    (Per a tornar, podeu prémer   La filosofia a l'abast)  

The Gospels in no way go

quetgles | 04 Maig, 2009 18:23

 

                                      The Gospels in no way go

  

The explained Bible, of Voltaire, particularly object of destruction was one of the works on the part of the Catholic Church. Instigator of the pro-Franco reaction, The Spanish Catholic Church, from 1936, hurried to initiating the ideological purges into great scale in the way of the new Inquisition. The libraries were some of the preferential goals of her exterminating zeal. At present, in 2008, it can be ascertained that the effects of the cream of books still last; it can be checked out, for example, that the mentioned work of Voltaire can not be in the libraries Spanish, nor in the Catalans. Nor to the Cultural Association of Barcelona is there present.
The Christian theologians and thousands of experts lead an effort sustained in their subject envelopes lucubrations related with the books of the New Will. More that investigators are Christian combattants who participate in the ideological War. More that to investigate the truth, that that they intend him to bring efficiency in the war. On a part, they try to occupy the senior number of spaces in all those areas where ideological confrontation is given: books, magazines, newspapers, bookshops and also schools, Universities and every kind of means that serve as transport of ideas; at the last times, how it was from foreseeing, their efforts to the construction of their command have poured on the Net, while attempting to impose their hegemony to the Spanish Universe - and to the Universes Italian and portugal. For another side, these Catholic experts attempt to be impressive on the wide masses making an exhibition of their extraordinary knowledge. The Catholic theologians make permanent campaign to convince to the people of God, that is, in those who are not either theologians or experts, to convince that it is necessary to follow the teaching of the Church for a dogmatic reading of the books of the Bible; without this teaching, they think, the Catholic puts on rather Lutheran in an attitude. Not of daydream, the Catholic Church forbade in every time the publication of the Bible in another language that was not the Latin.
Here you are some of the nonsense or more remarkable implausibility that they find in the Gospels:

In the Gospel according to Luke, 3.23, without preamble, a genealogy of Jesus, a listing of sons of father names who goes of Jesus until Adam, making a total of 71 generations, is given. According to this, the existence of the man about the Earth would not overcome 2000 years. Without comments.

In the Gospel according to Luke, 2.4, it is said textually: "Also Joseph rose himself of Galilea, of the city of Natzaret, in Judea in the city of David that is called Bethlehem... to register with Maria, his wife, who was pregnant. And it happened that, they being there, were fulfilled the days that she had to give birth to. She gave birth to her first-born, wrapped him and leaned him against a trough, because there was not place for them in the inn".
   In principle, it does not have meaning not even him credible that a pregnant woman ready of breaking waters puts in journey to loins of a she-ass for motive of fulfilling an administrative formality. It seems farfetched that Joseph decided, despite everything, to travel of Natzaret in Bethlehem to register himself, that more own, what had made a marriage of the period, it had been to prepare the stay in Bethlehem with anticipation, if of case. With the advanced state of gravidity of Maria it is not understood in no way that they took away precautions with attention from the imminence of the delivery, as for example to count the assistance of a goodmother or, to the less, of a woman with experience (By the way, the other gospels do not say anything of this matter).

In the Gospel according to Matthew a series of stories about the birth of Jesus are explained, how it is that of the adoration of the magicians, the escape in Egypt and the death of the innocents. They are stories that do not appear in the other gospels. These stories not for being very known stop being particularly farfetched; they go beyond that extraordinary; they describe situations that can in no way be reconstructed ideally, which the behavior of the protagonists can not be understood. The police superintendent and the judge would not accept the reconstruction of the facts. That more surprising it is that in a page alone they can crowd such mess of implausibility and of decompositions of the structure of the language.
In the Gospel of  Matthew, 2.1, it is said textually: "Once born Jesus in Betlem de Judea, in time of the king Herod, and then some magicians come of Orient arrived to Jerusalem, while asking: Is it the king of the Jews that where he has been born? It is that we have seen the his star in the Orient, and we have come to adore him. In hearing it, the king Herod was upset and with him all Jerusalem... Then Herod made to call the magicians of being hidden, the time of the appearance of the star was informed completely for them... and, see!, the star that they had seen in Orient went them in front, until she stopped on where there was the boy... and, fall on knees, they adored him".
   We see the heap of troubles linguístics uses that the brief text contains. In first place, with respect to the question of the magicians "Where it is the king of the Jews that he has been born?", it is not a matter of making a comment or a criticism about a prodigious fact; to make a question is not a prodigy; the one that I point out is that the question is impossible, it does not have meaning, it is a type of question that can never be given, that it is unimaginable. If with that expression it was wanted to mean the arrival of the Messiah, of the son of God, then the answer of an ordinary citizen of Jerusalem while saying a thing can be imagined as well as we do not know anything of the arrival of the Messiah. That own it had been that Herod and the big priests showed their strangeness for that what the magicians said. A ruined sentence connects with another that is still it more. They say these kings or characters: It is that we have seen its|
his star
in the Orient. This expression of language decomposition alone, she alone closes a continued disorder of the language. They are some characters who it seems suppose that a concrete star acts as indicator, of semaphore; it is a star that, according to them, she indicates the birth of the king of the Jews. They say that they have seen the star in the Orient. To see the star in the Orient is a sample of language decomposition again. It applied to a star is a bad use of the language again. Even if it was supposed that the star was a kind of luminous meteor ex profeso, it does not change the generation of disorders of the linguistic uses. Like this it occurs when the supposed one you Matthew evangelist he puts in mouth of the denominated magicians the expression we have seen the star. There is not way to compose a correct linguistic use. If in a given moment a little ordinary luminous weather phenomenon happens, piece of news has all the population of the affected geographical area. It was a star or a meteor, journey following the star does not explain that these magicians undertook a length. The star went to them in front them is again a corruption of the linguistic use: the stars do not go in front nor behind; nobody makes these types of ruined constructions. You still Matthew he increases the linguistic abuse with the expression "until she stopped above where there was the boy". The uses of the a language they are in the way that it is correct to say the man he stopped| or the clock stopped, but the expression does not tolerate the star she stopped; the stars do not stop; because of that the language does not accept the expression the star she stopped. The doctors has to be made see in theology that to halt a star in the language of the astronomers would be called the explosion of one new or the disintegration of a solar system.
   We put that it was a meteor that it caused the magicians these optic illusions. It| would be the question: and the inhabitants of Jerusalem? AND of it Herod? And the big priests? And the scribes of the people? And the roman governor, Poncius Pilatus? It seems that it should be understood that everybody would have seen the meteor extraordinary and that, like a man alone, everybody, in too much, they would have gone to Bethlehem.
The magicians, if they were not kings, were one big characters who went in delegation. It is farfetched that they arrived to Jerusalem in an unforeseen way and they surprised to the king Herod - "Herod was upset"-.
The text says it "... we have come to adore him". The kings do not adore themselves. This  Matthew he wraps the story until the apotheosis; it says the text (2.11) "... and, fall on knees, they adored him"; according to the text, it has to be supposed that those magicians were not amazed about that so farfetched place for a king or a God. If they adored that boy, it has to be deduced that they believed that that boy was a God; it will have to be concluded that those magicians of Orient were the first Christian believers avant lètre; it would be a kind of Christianity a priori.
Herod has a behavior unbecoming to a king. It is farfetched that those characters arrived to Jerusalem like this, as to by surprise. That own, majority, is that the kings or the embassies agree previously on the visits abroad. That own it had been that Herod and the big priests and the Romans had also seen the star of Orient. That completely improper it is that the king Herod makes the magicians call of being hidden and says them some sentences of impossible linguistic use: " You go and brief completely about the boy, and, once you have found him, make me it know so that also I go to adore him". Or, it is, on the one hand the place indicates to the magicians where the boy has been born, and, for the other one, he however asks that they brief him them. That own - and that it can not happen in another way - it had been that Herod briefed himself of the matter personally; if he had wanted, their agents had arrived to Bethlehem before that the magicians. That own it had been to send their agents in advance; it had also been own that ihe offered some agents for that they went them and indicated them the way to Bethlehem. If Herod wanted to kill the baby of Bethlehem, had it perfectly within the reach: sending an assassin sufficed. It  says the evangelic story that Herod...envià to kill all the children of Bethlehem and of the surrounding, of two years in down. This writing gives testimony of a killing that is not confirmed by any other historical story; the other gospels do not say anything of this killing of children (Either they do not say anything of the magicians). Herod had not been able to carry out a so scandalous crime; he was a king with some very limited powers; Palestina was under the power of Rome. That first that they had found those magicians or kings had been the controls of the roman army.
Insisting about the bad use of the language of the evangelic story: it has to be supposed that the disorder of Herod is owed to the birth of a boy who might be a threat on his throne. However, according to the uses of the language, the kings or the princes are not born in improvised way, as to by surprise, in an unknown place. No, the princes are the sons of a king and are born in a royal palace. That waited for it is that Herod had told the magicians who were wrong, that  the queen had not given birth nor waited for child. So that also " I go to adore him": then, it understand that the magicians and Herod they accept the possibility of a God having been born in the form of human baby, in the form of child. To the language of the Jews God and not no other thing were only allowed to speak about adoring. A Jew who had said that a baby was God or son of God had been considerate mad person or blasphemer.

The return in Israel. When I produced the death of the king Herod, it has to be supposed that the piece of news stretche all over. Unlike the majority of the population, Joseph was informed of the death of Herod through an angel of the Man. This use of the angel seems spare.

The betrayal of Judas. It is the type of story of a situation that can not be given to the real life.  Robertson he explained the chronicles  of Jesus in the vegetable garden of Getsemaní corresponds with an play of popular theater of Babilònia; that this kind of starters were very abundant to the period in all the Mesopotàmia; with these starters representations that could be improvised in any place were made.
In  Matthew, 26.14, he narrates the betrayal with these words: "do you want for me what to give, and will I make him for you in tame?"; afterwards he explains that the big priests assigned him thirty sicles. In the 26.47, the one that would be the representation of the dam of Jesus, with this text, is narrated: "...  arrived Judas...amb a group with swords and garrottes... The betrayer he gave them this signal: he is, that who I will kiss".
The experts and the theologians do not say anything, but the inconsistency of the story comes off in view of a person of critical spirit. It is easy to see that the story can not square with the reality. It is unimaginable that one one he offers to the police what the police already have. The big priests and all Jerusalem knew well enough who was a Jesus. How is it possible that Judas dares to offering what it is to the reach of the big priests?
The scene where Judas probably makes the delivery of Jesus must be very emotional, but hers degree of inconsistency is unbearable. A filtrate in a secret organization under no circumstances goes of group with the police. In any moment, the police of the big priests they could stop Jesus. Or it is, what can in no way be recomposed is that a public character is given as if he were a secret agent.


The Christian churches make propaganda of the Christianity as the religion of the love, and, at all times, exalt The Gospels like the doctrine of the charity; and they present Jesucrist like the big champion of the doctrine of the love. But the reactionary speech typical of the Catholic Church is already present to the texts of the Gospels. I mean with this that the idea about a Jesus that he is in favor of the poor people and of the needy ones is erroneous. The last and main reelaboration of the Gospels, in the 4th century, that one that was part of the the said Bible the Vulgata, body of writing that picked up the interests of the Power, the ideological interests of the Empire and of the Catholic Church, was a fruit of some.
To the Gospels, certainly, Jesus him shown|presented like the big preacher of the love and of the charity to the poor people. But, at the same time, the words of Jesus are clear and abundant in a Catholic and reactionary meaning. Always and at all times, Jesus leaves enough clear that his offer is for the other life; it is that of the happiness: Lucky the ones pursued by the justice, because of them it is the kingdom of the Sky. To Matthew, 5.17, it is said that Jesus has come to perfect the Law - the Judaic law - and advises to his own disciples that if your justice does not surpass that of the scribes and Pharisees you will not enter at all into the Kingdom of the sky. The Judaic law says you will not commit adultery; For showing the degree of repression that has to be imposed to the sexuality, Jesus exhibits all a tremendous oratorical piece, while saying: "Everything that who looks at a woman coveting her, has already adulterated with them in his heart. If your right eye is an occasion of sin for you, pull it and launch it". It does not stop surprising villages of Judea where they had been made the majority of miracles, but that had not been converted that the champion of the charity becomes infuriated with several. And like this he launches the curse against the city of Cafarnaüm while saying that the luck of the land of Sodoma will be more bearable than yours. He had made miracles and had not become, he said. This is an aberrant linguistic deconstruction again. If the inhabitants of Cafarnaüm were entailed in a way similar to that of the inhabitants of other cities of Israel, to which place takes out the wrath of Jesus? It is the thing: in which way it can be distinguished if some inhabitants have converted themselves or not? Here, in this text, the word to convert sowing the absurd. We put the case of a family of Cafarnaüm that fulfills the law and has not been converted; according to Jesus they should end up to the gehenna, which creates confusion and is contradictory.
Jesus says that he has not come to abolish the Law, but to take to accomplishment (Matthew, 5.17). Jesus proposes that has to be more demanding, that has to go beyond the law, until the point of saying: "you will love to your enemy". And he closes it (Mateu,5.48) "with You, then, you are perfect how your celestial Father is perfect".
Conversion? Which conversion? If plenum of zeal is shown like a Jewish prophet. Besides, he preaches in the synagogues. He preaches according to the Law, but he finally puts an addition that is a scandal and a great sin there; he says that he is the Messiah, who is a God in person.
  

El capitalismo es la negaciˇn de la democracia

quetgles | 04 Maig, 2009 03:49

    (Es pot traduir automàticament a l'espanyol)

  

les | 01 Maig, 2009 20:18

                      El capitalisme és la negació de la democràcia.         

     Iniciat el segle XXI, les elits econòmiques d'Europa i Amèrica del Nord continuen còmodament instal·lades a les seves ciutadelles. No es senten amenaçades per cap projecte polític de les classes treballadores - o, dit en un sentit més difús, de les classes populars -. El fantasma que recorria Europa - que anunciava En Marx - es va desintegrar amb la caiguda del mur de Berlín.  Els ideòlegs del sistema - Popper, Fukuyama,  Glucksman, B-H. Lévy, vg. - proclamaven la fi la història. Però el crac  de Wall Street del 2008 ha posat un interrogant a l'afirmació de que el capitalisme era el sistema últim i definitiu de la història .   S'entén que N'André Glucksmann es desenganyés del comunisme al descobrir els Gulags i les malvestats de l'estalinisme. Però no s'acaba d'entendre que per causa d'aquest desengany, deixés de considerar la naturalesa perversa del sistema capitalista i entrés al club dels defensors de la Civilització occidental .     Els Popper i els Glucksmann sembren la confusió; entren en campanya - enganyosa - contra els crítics del capitalisme. La consigna d'En Popper és: es poden proposar millores al sistema, però no anar contra el sistema.    De fet, una vegada desintegrats el partit comunista francès i el partit comunista italià - els més grans de l'Europa capitalista -, el succedani d'aquests partits, el partit socialista encapçala una oposició d'esquerres edulcorada, la qual accepta plenament l'economia de lliure mercat. Els governs socialistes fan d'administradors del capitalisme i, si de cas, miren de mantenir una suposada societat del benestar (Se suposa que, en tot cas, els socialistes votaran en contra de les propostes partidàries d'allargar la jornada laboral o  l'edat del retir dels obrers, d'entrada ).     Els 40.000 ideòlegs al servei del sistema són en campanya permanent per a mostrar la bonesa del capitalisme. A cada  dia que passa, li troben noves virtuts. S'han conjurat per a declarar un estat general de ceguesa voluntària. No volen veure que el Rei va nu. Volen amagar - aquest és el seu ofici - que les elits econòmiques - o sigui, els capitalistes - són la causa de la malvestat mundial.    En aquest escrit, haurem de veure la inconsistència dels arguments dels defensors del sistema capitalista.   En Popper parlava de societat oberta per referir-se al capitalisme (La societat oberta i els seus enemics, 1945). La societat oberta era la  dels països reconeguts formalment com a democràtics, com per exemple, Gran Bretanya o els Estats Units. I els seus enemics, el nacional-socialisme i el comunisme. Amb una pirueta filosòfica extraordinària, En Popper va trobar  l'origen del mal a la influència de les idees d'En Plató. O sigui, explica el desplegament del nazisme i del comunisme no com a resultat de la lluita de classes o de nacions, sinó pel contagi platònic.        Els ideòlegs del sistema sempre donen per suposat que les llibertats dels països democràtics formen un tot amb la llibertat de mercat, amb l'economia de lliure mercat, com si l'exercici de la llibertat de mercat fos el fonament de la democràcia, de les llibertats  democràtiques.  Parlen de la bonesa de la llibertat de mercat, però posen la boca molt petita a l'hora de parlar de l'acumulació capitalista.    Aquests apologistes fan seu l'enunciat d'En Jeremy Bentham, segons el qual l'home és impulsat pel seu egoisme a acumular riquesa per mitjà de la seva activitat econòmica, i que, si aquesta activitat té èxit, llavors dóna un benefici econòmic a tota la societat. El benefici del capitalista esdevé el benestar de la societat.   Un altre enunciat bàsic dels apologistes consisteix en afirmar que la competivitat entre els agents econòmics que es deriva del lliure mercat també beneficia econòmicament a la societat. O sigui, la competència entre els capitalistes provoca una constant millora dels productes del mercat i una baixa constant dels preus dels productes.      Haurem de veure que la realitat històrica mostra que no s'acompleixen els pressupòsits dels apologistes del lliure mercat.   El drama dels menestrals que van quedar escombrats per la Revolució Industrial és ben conegut. L'aparició de les grans indústries tèxtils a l'Anglaterra del segle XVIII, va significar l'abundor i la barator  de la roba, certament; però la manca de control social - la llibertat de mercat - va conduir a un sistema de producció - capitalista - que provocava una situació econòmica i social de crisi permanent.  En Marx es referia a les crisis periòdiques entre els capitalistes per causa de l'excés de producció. Però abans de les crisis capitalistes, s'havien donat les terribles crisis socials, o sigui, s'havia donat la ruïna dels menestrals. Els menestrals quedaven arruïnats i, a més a més, els seus oficis perdien tot el seu valor. Els menestrals - mestres i oficials - es veieren reduïts a la condició de proletari (Pensem que a les fàbriques tèxtils les dones i els infants podien fer la tasca dels homes).     En Marx i els marxistes a tot temps mantenen el concepte de les revolucions burgeses per a explicar que les revolucions contra la monarquia absoluta fou encapçalada per la classe dels capitalistes. L'esquema marxista és va fer amb intenció de menysprear  les democràcies burgeses i fer la crida a la insurrecció obrera contra aquestes falses democràcies burgeses. Però aquesta teoria marxista és falsa.      No és el cas que es donés un conflicte entre els grans empresaris britànics i la monarquia. La revolucions angleses - 1648, 1688 - foren anteriors a la Revolució Industrial. Foren revolucions democràtiques en el sentit que foren expressió de les demandes democràtiques de les classes populars contra l'absolutisme i contra l'intent de introduir de bell nou el Poder catòlic. És cert que foren parcialment democràtiques posat que es mantingué una part dels privilegis de la monarquia i de l'aristocràcia, però eren democràtiques en el sentit que reconeixia la sobirania del Poble.     La primera gran revolució republicana fou la dels Estats Units, 1776, amb la proclamació de la primera República moderna. I aquesta revolució tampoc pot ésser considerada  com a burgesa. En efecte, la major part de població era formada per grangers (pagesos amb explotacions agràries de tipus familiar) i menestrals. Per altra banda, les elits econòmiques - els grans propietaris i els grans comerciants - no encapçalaren la Revolució americana, més aviat eren partidaris de pactar amb la Corona; no es refiaven del poble en armes.      Ja en aquella època s'aixecaren veus que denunciaven la formació d'elits socials i econòmiques, elits que constituïen un esqueix del teixit democràtic. En Jefferson i En Paine denunciaren les males pràctiques d'aquestes elits i proposaren que d'alguna manera es bloquegés el sistema hereditari en relació a les elits econòmiques;  proposta aquesta que mai va ser tirada endavant.           La Revolució industrial va suposar un salt històric respecte al nivell de producció de bens materials. Però, alhora, suposava l'increment dels conflictes socials.      El sistema d'economia de lliure mercat provocava tot de contradiccions. El creixement econòmic continuat feia de cada vegada més poderoses les elits econòmiques.  O sigui, mentre per una banda es proclamava la igualtat dels ciutadans, per l'altra, la realitat econòmica negava aquesta igualtat. Els individus de les elits no eren iguals als de la resta de classes socials.      Les excepcionals condicions de la democràcia als Estats Units va permetre que les condicions socials de les classes treballadores nord-americanes sempre fossin superiors a les de les europees.   A partir de l'any 1620, els 102 pelegrins del Mayflower, iniciaren l'experiment social més inaudit de la història. Es conjuraren (La Declaració del Mayflower ) per a construir un nou tipus de societat segons els ideals dels cristians calvinistes. Aquells beats puritans demostraren la seva voluntat de fundar colònies amb l'esperit de la Democràcia cristiana, de manera que restés palès el respecte a la llibertat, a la igualtat, la justícia i la germanor.     Però allò inaudit no era la Declaració. Allò mai vist era l'igualitarisme espontani que creixia i es manifestava a totes les colònies del Nord. Tot i que formalment eren súbdits del rei d'Anglaterra, aquells colons formaven societats sense aristòcrates ni grans propietaris. Allò extraordinari: edificaven una societat moderna d'homes iguals sense classes socials, inicialment.     Aquella república tan igualitària ha mantingut fins avui la marca d'origen, però no pogué impedir la formació de classes socials ni d'elits socials i econòmiques.    El desplegament del capitalisme als Estats Units va determinar que a finals del segle XIX esdevingués una gran potència mundial en tots els ordres.        A mesura que es desplegava el capitalisme, creixia la nova classe dels capitalistes, uns homes que havien acumulat riqueses i privilegis. O sigui, ho podem resumir dient que l'activitat capitalista divideix a les societats modernes entre la classe dels capitalistes - les elits socials i econòmiques - i la resta de classes socials que es poden denominar com a classes populars o classes treballadores.        Les elits socials i econòmiques bé s'afanyaren i s'afanyen a declarar-se  a favor de la democràcia i dels valors republicans. En tot moment promouen campanyes on s'afirma la bonesa de l'economia de lliure mercat. I, més encara, que gràcies a aquest mercat lliure els homes són més lliures i la societat més oberta. Però el discurs dels seus agents ideològics és fals.     El rei va nu. Als darrers cinquanta anys, el poder acumulat per les elits econòmiques és tan enorme, que la denominació més pròpia d'aquestes elits seria el de monarquia o aristocràcia. En Joseph Stiglitz deia que eren una nació dins la nació.    El rei va nu. Aquestes elits van acumulant més i més riqueses, i blinden els seus privilegis, de manera que les dades estadístiques són presents a la premsa del 2009, com aquest extracte que segueix: Així, mentre el  patrimoni dels bilionàries creix, no augmenta el nivell de benestar de la població mundial. De fet, s'està reforçant la concentració de riquesa: l'1% de les llars més ric posseeix un 35%  mentre que el 0001% més pudiente acumula 21 bilions de dòlars, un cinquè de la riquesa de tot el planeta. La desigualtat creix més en el sud del món, però el  fenomen es registra també en els països occidentals. Als Estats Units la disparitat de rendes està assolint nivells que no es veien des dels anys'20 i la mateixa tendència es registra també a Europa. Al vell continent la pitjor distribució de riquesa la té el Regne Unit:  un estudi ha considerat que el 2006, mentre els sous dels directius creixien un 28%,  els salaris mitjans dels empleats baixaven un 0,4% per efecte de la inflació.L'"efecte degoteig" Per tot això la teoria econòmica neoliberal té la seva justificació: el trickle down effect, l ' "efecte degoteig".   Aquesta teoria, fonament de les polítiques fiscals de Ronald Reagan als anys'80, implica que, afavorint als més rics, l'economia genera beneficis que, caient cap a baix com a gotes, es transformen en un avantatge per a tots. Així, en els'80, EUA va començar una retallada d'impostos a favor de la classe pudiente, que. ha continuat sota els governs dels Bush (pare i fill) i de Clinton.  El resultat és que el sistema fiscal,  instrument tradicional de redistribució de riquesa, privilegia als rics en lloc de als pobres. Des de 1980 fins a 2004 el percentatge de renda a les mans de l'1% més ric dels  Estats Units ha crescut del 8 al 16%. En el mateix període la part de riquesa del 95% de la  població no ha pujat i s'ha quedat al 12%. Això significa només una cosa, que la política  fiscal als Estats Units s'ha tornat regressiva, és a dir, que en proporció a la seva renda, els rics paguen menys impostos que els pobres (Giovanni Velezzi, Economia, 2009).     Es declaren liberals, partidaris de la llibertat i de la democràcia. Però, des dels seus inicis, allò que promou el sistema  - el sistema capitalista - és crear tot de mecanismes que anul·lin la llibertat i la igualtat  proclamades a la Constitució.     El sistema antidemocràtic capitalista fa que la voluntat d'un sol home s'imposi sobre la voluntat d'un conjunt d'homes. Un sol magnat pot decidir el destí de milers de treballadors.    Ara, el més idiota dels homes - o el més canalla -, si és un príncep capitalista, pot decidir arruïnar un país sencer si vol i pot.    No és cert que hi hagi una selecció dels més aptes per a la direcció de les empreses, sinó que els fills - o les amistançades - dels grans magnats són els hereus de les empreses. O sigui, el destí de les empreses capitalistes depèn de la voluntat dels qui han heretat les empreses.     De manera semblant als reis i als prínceps, els hereus dels capitalistes no intervenen al procés de producció. Deixen la direcció de l'empresa en mans d'un encarregat, d'un home de la seva confiança, si bé, a vegades, els agrada jugar el joc de les finances. Els hereus, majorment,  és dediquen als seus hobbys o als seus vicis. Majorment, s'esforcen en fer despeses sumptuàries.     Per suposat, la realitat del funcionament del sistema capitalista és més complexa del que he descrit. La realitat és que les elits socials i econòmiques formen una nació, però que sovint és en guerra civil. Com declarava líricament el gran magnat, En John Rockefeller, l'entusiasmava escapçar els seus competidors capitalistes; els comparava a capolls de  rosa segats per deixar sobresortir la rosa suprema - és a dir, les seves empreses -.       Sens  dubte que molts de grans capitalistes deuen haver tingut unes notables habilitats per tal de guanyar la partida als competidors.  Però allò que importa en l'actualitat és fer veure que aquestes colles de consellers de les grans empreses - amb unes retribucions d'escàndol - són unes organitzacions que han produït les trames financeres.    Els  mass media - que són propietat de les elits -  fan arribar a les masses la idea que els magnats són una mena de genis de les finances, i que els assessors de les grans empreses cobren un sous milionaris debut a que són uns grans experts financers. Deixant de banda les hagiografies dels magnats, allò que hem de posar de relleu és que la realitat social ens ofereix molts de casos que mostren la naturalesa falsa i perversa del gran joc de les finances. Així, com explicava En Joseph Stiglitz, per referir-se a l'esclat del cas Enron.Considerat el més gran frau empresarial de la història, l'empresa d'energia Enron Corporation  va ser considerada com l'empresa dominant de l'energia als EUA pocs mesos abans de presentar la seva fallida.  La relació d' "amiguets" es va evidenciar en veure el nombre de membres del Congrés nord-americà que van acceptar diners de la companyia.   Tenim a l'abast exemples de personatges públics, dels quals tenim referències de la seva activitat al camp de l'economia i les finances. De l'observació de les seves activitats financeres, podem constatar que molts d'ells no disposaven de cap especial preparació o disposició per a l'exercici econòmic, que molts d'ells es dediquen a les finances seguint una tradició familiar.  És una pràctica comuna entre les elits la contractació d'assessors que no tenen la més mínima experiència sobre l'activitat de l'empresa. Són uns assessors de multiusos, uns homes - que també formen part de l'elit - que són capaços d'assessorar sobre les més diverses qüestions relacionades amb les grans empreses o les finances.           A les campanyes d'apologia del capitalisme, el voler és poder  i el  somni americà  són els eslògans sempre repetits sense desmai. I, certament, la premsa ianqui recull tot de casos de la vida quotidiana de gent de classe humil que ha aconseguit un notable ascens social per causa de la seva força de voluntat i la seva intel·ligència (l'ascens d'En Barack Obama n'ha sigut el leif motiv  més recurrent a tota la premsa mundial).     Veritablement, als Estats Units i a la resta de països del món, no són rars els casos d'ascensió social d'uns determinats personatges, que esdevenen famosos. Però allò que importa és assenyalar quina és la realitat del nivell de vida dels diversos sectors socials. I la realitat social els Estats Units arrossega un llast social de 36 milions de pobres (Abans que esclatés la Crisi del 2008).      Hem de deixar al descobert les veritats socials que les elits volen ocultar o emmascarar.      No és el cas que hi hagi cap tipus de darwinisme social. No es dóna la famosa selecció dels més aptes per a ocupar càrrecs de responsabilitat.    Pel contrari, allò més freqüent és que tot de joves esforçats i intel·ligents es vegin obligats a ocupar llocs de treball mediocres.      Allò que mantenen més amagat:   Els individus joves de les famílies acomodades, comunament, fan la seva cursa social dins els espais de les elits sense problemes.    En tot moment, les elits tracten d'assegurar la continuïtat del seu benestar social i econòmic.     Les elits tracten d'assegurar el benestar a la seva descendència.     Certament, es pot constatar que són comunes les sagues derivades dels grans magnats.   Els individus pertanyents a les elits poden obtenir un excel·lent currículum tot i essent uns mediocres.       En aquest sentit, han sigut notables els currículums aconseguits pels germans Bush, En Jef i En George, currículums que culminaren amb una Governadoria d'Estat i una Presidència de la República, respectivament.        Una persona que hagi heretat un capital important, tot i que sigui un poc curta, allò més probable és que mantingui el seu patrimoni.    Tesi: A la fase actual, les elits socials i econòmiques, en contra de les previsions d'En Marx, asseguren la seva continuïtat a la manera que ho fa l'aristocràcia.       La teoria d'En Marx és mecanicista, en el sentit que fa uns càlculs deterministes del procés històric del capitalisme. L'esquema marxista és: posat que hi ha la llei de concentració del capital, llavors necessàriament disminueix el nombre de capitalistes, la qual cosa no ha succeït.  Igualment mecanicista és l'esquema marxista sobre l'última etapa del capitalisme; segons En Marx, els capitalistes ja no són capitans d'indústria, deixen d'intervenir en el procés de producció, han esdevingut uns paràsits;  en aquest moment s'han produït les condicions objectives per a l'establiment del socialisme.    En contra de les prediccions marxistes, tot i que fa temps que es donen les condicions per  al socialisme, les elits socials i polítiques dels països capitalistes han aconseguit aixecar una ciutadella en un intent de blindar els seus privilegis. La famosa dialèctica hegelo-marxista és una fantasia poètica. La negació de la negació no apareix per en lloc. La duquessa d'Alba actual gaudeix de la propietat dels grans latifundis que acumularen els Alba dels cinc-cents, i, de manera semblant,   En Rockefeller VI gaudeix de la fortuna - o de part de la fortuna - amuntegada pel primer magnat de la nissaga.     Per posar un exemple proper i aclaridor:  Als anys setanta del segle passat a Palma, En Lambert, fill d'un arquitecte, heretà la fortuna del seu pare, fortuna que es basava en un bon grapat d'habitatges (una quarantena). En Lambert no havia pogut seguir estudis perquè era poc dotat.  Molt depenent de la seva mare, no formà part de cap elit, però res va impedir que En Lambert administrés el seu patrimoni sense problemes.  O sigui,    Tesi: No hi ha cap darwinisme social que afecti a les elits. O sigui, un individu mediocre no perd estatus social per causa de la seva mediocritat.     O sigui, una persona molt mediocre es pot mantenir al punt més alt del prestigi social segons sigui el gruix del seu patrimoni. O sigui, una persona molt mediocre pot figurar com a un geni o una meravella si disposa d'un important patrimoni.    Els 40.000 apologistes del capitalisme fan crides morals a la joventut per a que s'esforcin en l'estudi. La oferta del sistema per a la promoció social és en relació al currículum escolar. Els bons estudiants, diuen, tindran majors opcions dins el mercat laboral;  i els excel·lents s'integraran, ben segur, dins qualcuna de les elits.     És sorprenent el silenci dels periodistes i dels sociòlegs respecte de les campanyes d'oferta generalitzada de llocs de feina per mitjà de la formació -  programes d'estudis - dels joves  i dels obrers sense feina.    És sorprenent que les formacions socialistes  mantinguin  l'estratègia semblant: els llocs de treball i la promoció per mitjà de la formació laboral (cursos d'estudi).     El rei va nu. I els cursos de formació laboral formen, majorment, una espessa boira provocada amb intenció ideològica.      No és gens rar trobar escrits d'economistes que insisteixen en afirmar la necessitat d'elevar el nivell dels estudis i de la formació laboral dels treballadors per tal d'ésser més competitius.  Però, molt de renou que facin, nosaltres no hem de deixar de veure la relació essencial del Capital i el Treball:      La relació essencial del Capital i el Treball és la compra-venda de la força de treball dels treballadors, a la manera que ho explicà En Marx.       Els capitalistes allò que compren als obrers és la seva capacitat muscular i no la intel·lectual, majorment.    Des de els inicis de la Revolució Industrial, el Capital ho va deixar clar:  tota la formació laboral excel·lent dels mestres teixidors, vb., no valia per a res.       A les fàbriques dels capitalistes d'ara - al igual de les dels de llavors - no es demanen ni certificats d'estudi ni certificats de formació (a no ser per imperatiu legal).   Des de sempre, els obrers saben que, per entrar a treballar a una gran empresa, basten uns pocs dies per posar-se al corrent del tipus de feina que ha de fer; sempre es tracta, sense excepcions, de realitzar uns pocs moviments que s'han de repetir mecànicament al llarg de la jornada de treball.       Els economistes neoliberals - vb., En Xavier Sala - volen confondre l'opinió pública i no es  cansen de repetir la necessitat d'incrementar el nivell de formació dels treballadors. Sembla que els Estats Units són a l'avantguarda d'aquesta campanya de formació. I sembla que aquest país també és capdavanter en relació al nombre d'Universitats i d'estudiants universitaris. Semblaria que s'havia d'acomplir l'eslògan Tots a les elits per mitjà de l'estudi. Semblaria que es realitzava l'ideal aristotèlic (N'Aristòtil concep que l'estat ideal de l'home és la dedicació a la filosofia, a l'estudi i a la reflexió).  Però la realitat social és implacable. I els nord-americans han hagut de veure com s'esfondrava el seu sistema productiu. Es deuen preguntar Com és possible aquest desastre de la nostra economia, si som els qui disposem del major nombre d'economistes - i dels més prestigiosos -, del major nombre Facultats d'economia i del major nombre d'estudis i publicacions?     Els fonamentalistes neoliberals, en tot moment, donen consells als països pobres, i un dels de més animació és el que fa referència a la necessitat d'incrementar els pressupostos d'Educació. Però els treballadors d'aquests països saben quina és la llei autèntica del mercat laboral; ells saben que el Capital només compra força de treball  i no demana certificats d'estudi.      A un altre article voldria fer veure alguns aspectes inquietants que es deriven de l'increment extraordinari del nombre d'estudiants universitaris; aspectes inquietants, al considerar que són les elits socials i econòmiques - els capitalistes - les que impulsen la creació d'Universitats, tot coincidint amb els programes polítics de formacions de signe socialista.     Sí, veieu allò inquietant: No per un major nombre de títols universitaris s'intervé de manera decisiva en els processos socials i econòmics.       Allò inquietant:  L'increment d'universitaris a les àrees capitalistes  més desenvolupades no provoca cap canvi significatiu de les condicions laborals de les classes treballadores.     Allò inquietant: mentre els agents ideològics s'omplen la boca  tot parlant de la necessitat de millorar la qualificació dels treballadors, els immigrants africans,  no gens qualificats (la major part no coneix l'idioma del país on van), són contractats sense més límits que els de la legalitat.       Quan els universitaris esdevinguin majoria, la pregunta que ens haurem de fer és: i a què s'han de dedicar aquests universitaris? O és que, pot ser, faran les mateixes feines que ara fan els immigrants, però amb un títol universitari?     Tocant a aquest punt, N'Aristòtil posava els peus ben plans: entenia que solament els rics, els qui disposaven d'esclaus, es podien dedicar al cultiu de la filosofia. Li resultava evident:  qualcú ha de fer la feina, i qui millor que els esclaus?    

El capitalisme Ús la negaciˇ de la democrÓcia

quetgles | 01 Maig, 2009 18:18

 

                     El capitalisme és la negació de la democràcia.   

 

       Iniciat el segle XXI, les elits econòmiques d’Europa i Amèrica del Nord continuen còmodament instal·lades a les seves ciutadelles. No es senten amenaçades per cap projecte polític de les classes treballadores – o, dit en un sentit més difús, de les classes populars -. El fantasma que recorria Europa – que anunciava En Marx - es va desintegrar amb la caiguda del mur de Berlín.  Els ideòlegs del sistema – Popper, Fukuyama,  Glucksman, B-H. Lévy, vg. – proclamaven la fi la història. Però el crac  de Wall Street del 2008 ha posat un interrogant a l’afirmació de que el capitalisme era el sistema últim i definitiu de la història .

   S’entén que N’André Glucksmann es desenganyés del comunisme al descobrir els Gulags i les malvestats de l’estalinisme. Però no s’acaba d’entendre que per causa d’aquest desengany, deixés de considerar la naturalesa perversa del sistema capitalista i entrés al club dels defensors de la Civilització occidental .

     Els Popper i els Glucksmann sembren la confusió; entren en campanya – enganyosa – contra els crítics del capitalisme. La consigna d’En Popper és: es poden proposar millores al sistema, però no anar contra el sistema.

    De fet, una vegada desintegrats el partit comunista francès i el partit comunista italià – els més grans de l’Europa capitalista -, el succedani d’aquests partits, el partit socialista encapçala una oposició d’esquerres edulcorada, la qual accepta plenament l’economia de lliure mercat. Els governs socialistes fan d’administradors del capitalisme i, si de cas, miren de mantenir una suposada societat del benestar (Se suposa que, en tot cas, els socialistes votaran en contra de les propostes partidàries d’allargar la jornada laboral o  l’edat del retir dels obrers, d’entrada ).

 

   Els 40.000 ideòlegs al servei del sistema són en campanya permanent per a mostrar la bonesa del capitalisme. A cada  dia que passa, li troben noves virtuts. S’han conjurat per a declarar un estat general de ceguesa voluntària. No volen veure que el Rei va nu. Volen amagar – aquest és el seu ofici – que les elits econòmiques – o sigui, els capitalistes – són la causa de la malvestat mundial.

    En aquest escrit, haurem de veure la inconsistència dels arguments dels defensors del sistema capitalista.

   En Popper parlava de societat oberta per referir-se al capitalisme (La societat oberta i els seus enemics, 1945). La societat oberta era la  dels països reconeguts formalment com a democràtics, com per exemple, Gran Bretanya o els Estats Units. I els seus enemics, el nacional-socialisme i el comunisme. Amb una pirueta filosòfica extraordinària, En Popper va trobar  l’origen del mal a la influència de les idees d’En Plató. O sigui, explica el desplegament del nazisme i del comunisme no com a resultat de la lluita de classes o de nacions, sinó pel contagi platònic.    

    Els ideòlegs del sistema sempre donen per suposat que les llibertats dels països democràtics formen un tot amb la llibertat de mercat, amb l’economia de lliure mercat, com si l’exercici de la llibertat de mercat fos el fonament de la democràcia, de les llibertats  democràtiques.  Parlen de la bonesa de la llibertat de mercat, però posen la boca molt petita a l’hora de parlar de l’acumulació capitalista.

    Aquests apologistes fan seu l’enunciat d’En Jeremy Bentham, segons el qual l’home és impulsat pel seu egoisme a acumular riquesa per mitjà de la seva activitat econòmica, i que, si aquesta activitat té èxit, llavors dóna un benefici econòmic a tota la societat. El benefici del capitalista esdevé el benestar de la societat.

   Un altre enunciat bàsic dels apologistes consisteix en afirmar que la competivitat entre els agents econòmics que es deriva del lliure mercat també beneficia econòmicament a la societat. O sigui, la competència entre els capitalistes provoca una constant millora dels productes del mercat i una baixa constant dels preus dels productes.

 

    Haurem de veure que la realitat històrica mostra que no s’acompleixen els pressupòsits dels apologistes del lliure mercat.

   El drama dels menestrals que van quedar escombrats per la Revolució Industrial és ben conegut. L’aparició de les grans indústries tèxtils a l’Anglaterra del segle XVIII, va significar l’abundor i la barator  de la roba, certament; però la manca de control social – la llibertat de mercat – va conduir a un sistema de producció – capitalista – que provocava una situació econòmica i social de crisi permanent.  En Marx es referia a les crisis periòdiques entre els capitalistes per causa de l’excés de producció. Però abans de les crisis capitalistes, s’havien donat les terribles crisis socials, o sigui, s’havia donat la ruïna dels menestrals. Els menestrals quedaven arruïnats i, a més a més, els seus oficis perdien tot el seu valor. Els menestrals – mestres i oficials – es veieren reduïts a la condició de proletari (Pensem que a les fàbriques tèxtils les dones i els infants podien fer la tasca dels homes).

 

   En Marx i els marxistes a tot temps mantenen el concepte de les revolucions burgeses per a explicar que les revolucions contra la monarquia absoluta fou encapçalada per la classe dels capitalistes. L’esquema marxista és va fer amb intenció de menysprear  les democràcies burgeses i fer la crida a la insurrecció obrera contra aquestes falses democràcies burgeses. Però aquesta teoria marxista és falsa.

 

    No és el cas que es donés un conflicte entre els grans empresaris britànics i la monarquia. La revolucions angleses – 1648, 1688 - foren anteriors a la Revolució Industrial. Foren revolucions democràtiques en el sentit que foren expressió de les demandes democràtiques de les classes populars contra l’absolutisme i contra l’intent de introduir de bell nou el Poder catòlic. És cert que foren parcialment democràtiques posat que es mantingué una part dels privilegis de la monarquia i de l’aristocràcia, però eren democràtiques en el sentit que reconeixia la sobirania del Poble.

 

   La primera gran revolució republicana fou la dels Estats Units, 1776, amb la proclamació de la primera República moderna. I aquesta revolució tampoc pot ésser considerada  com a burgesa. En efecte, la major part de població era formada per grangers (pagesos amb explotacions agràries de tipus familiar) i menestrals. Per altra banda, les elits econòmiques – els grans propietaris i els grans comerciants – no encapçalaren la Revolució americana, més aviat eren partidaris de pactar amb la Corona; no es refiaven del poble en armes.

 

    Ja en aquella època s’aixecaren veus que denunciaven la formació d’elits socials i econòmiques, elits que constituïen un esqueix del teixit democràtic. En Jefferson i En Paine denunciaren les males pràctiques d’aquestes elits i proposaren que d’alguna manera es bloquegés el sistema hereditari en relació a les elits econòmiques;  proposta aquesta que mai va ser tirada endavant.

 

         La Revolució industrial va suposar un salt històric respecte al nivell de producció de bens materials. Però, alhora, suposava l’increment dels conflictes socials.

 

    El sistema d’economia de lliure mercat provocava tot de contradiccions. El creixement econòmic continuat feia de cada vegada més poderoses les elits econòmiques.  O sigui, mentre per una banda es proclamava la igualtat dels ciutadans, per l’altra, la realitat econòmica negava aquesta igualtat. Els individus de les elits no eren iguals als de la resta de classes socials.

 

    Les excepcionals condicions de la democràcia als Estats Units va permetre que les condicions socials de les classes treballadores nord-americanes sempre fossin superiors a les de les europees.

   A partir de l’any 1620, els 102 pelegrins del Mayflower, iniciaren l’experiment social més inaudit de la història. Es conjuraren (La Declaració del Mayflower ) per a construir un nou tipus de societat segons els ideals dels cristians calvinistes. Aquells beats puritans demostraren la seva voluntat de fundar colònies amb l’esperit de la Democràcia cristiana, de manera que restés palès el respecte a la llibertat, a la igualtat, la justícia i la germanor.

     Però allò inaudit no era la Declaració. Allò mai vist era l’igualitarisme espontani que creixia i es manifestava a totes les colònies del Nord. Tot i que formalment eren súbdits del rei d’Anglaterra, aquells colons formaven societats sense aristòcrates ni grans propietaris. Allò extraordinari: edificaven una societat moderna d’homes iguals sense classes socials, inicialment.

 

   Aquella república tan igualitària ha mantingut fins avui la marca d’origen, però no pogué impedir la formació de classes socials ni d’elits socials i econòmiques.

    El desplegament del capitalisme als Estats Units va determinar que a finals del segle XIX esdevingués una gran potència mundial en tots els ordres.

    

    A mesura que es desplegava el capitalisme, creixia la nova classe dels capitalistes, uns homes que havien acumulat riqueses i privilegis. O sigui, ho podem resumir dient que l’activitat capitalista divideix a les societats modernes entre la classe dels capitalistes – les elits socials i econòmiques – i la resta de classes socials que es poden denominar com a classes populars o classes treballadores.  

     Les elits socials i econòmiques bé s’afanyaren i s’afanyen a declarar-se  a favor de la democràcia i dels valors republicans. En tot moment promouen campanyes on s’afirma la bonesa de l’economia de lliure mercat. I, més encara, que gràcies a aquest mercat lliure els homes són més lliures i la societat més oberta. Però el discurs dels seus agents ideològics és fals.

 

   El rei va nu.

 Als darrers cinquanta anys, el poder acumulat per les elits econòmiques és tan enorme, que la denominació més pròpia d’aquestes elits seria el de monarquia o aristocràcia. En Joseph Stiglitz deia que eren una nació dins la nació.

    El rei va nu. Aquestes elits van acumulant més i més riqueses, i blinden els seus privilegis, de manera que les dades estadístiques són presents a la premsa del 2009, com aquest extracte que segueix: Així, mentre el  patrimoni dels bilionàries creix, no augmenta el nivell de benestar de la població mundial. De fet, s'està reforçant la concentració de riquesa: l'1% de les llars més ric posseeix un 35%  mentre que el 0001% més pudiente acumula 21 bilions de dòlars,un cinquè de la riquesa de tot el planeta. La desigualtat creix més en el sud del món, però el  fenomen es registra també en els països occidentals. Als Estats Units la disparitat de rendes està assolint nivells que no es veien des dels anys'20 i la mateixa tendència es registra també a Europa. Al vell continent la pitjor distribució de riquesa la té el Regne Unit:  un estudi ha considerat que el 2006, mentre els sous dels directius creixien un 28%,

 els salaris mitjans dels empleats baixaven un 0,4% per efecte de la inflació.

L'"efecte degoteig" Per tot això la teoria econòmica neoliberal té la seva justificació: el trickle down effect, l ' "efecte degoteig".   Aquesta teoria, fonament de les polítiques fiscals de Ronald Reagan als anys'80, implica que, afavorint als més rics, l'economia genera beneficis que, caient cap a baix com a gotes, es transformen en un avantatge per a tots.

Així, en els'80, EUA va començar una retallada d'impostos a favor de la classe pudiente, que

. ha continuat sota els governs dels Bush (pare i fill) i de Clinton.  El resultat és que el sistema fiscal,  instrument tradicional de redistribució de riquesa, privilegia als rics en lloc de als pobres. Des de 1980 fins a 2004 el percentatge de renda a les mans de l'1% més ric dels  Estats Units ha crescut del 8 al 16%. En el mateix període la part de riquesa del 95% de la  població no ha pujat i s'ha quedat al 12%. Això significa només una cosa, que la política  fiscal als Estats Units s'ha tornat regressiva, és a dir, que en proporció a la seva renda, els rics

paguen menys impostos que els pobres (Giovanni Velezzi, Economia, 2009).

     Es declaren liberals, partidaris de la llibertat i de la democràcia. Però, des dels seus inicis, allò que promou el sistema  - el sistema capitalista – és crear tot de mecanismes que anul·lin la llibertat i la igualtat  proclamades a la Constitució.     El sistema antidemocràtic capitalista fa que la voluntat d’un sol home s’imposi sobre la voluntat d’un conjunt d’homes. Un sol magnat pot decidir el destí de milers de treballadors.    Ara, el més idiota dels homes – o el més canalla -, si és un príncep capitalista, pot decidir arruïnar un país sencer si vol i pot.    No és cert que hi hagi una selecció dels més aptes per a la direcció de les empreses, sinó que els fills – o les amistançades - dels grans magnats són els hereus de les empreses. O sigui, el destí de les empreses capitalistes depèn de la voluntat dels qui han heretat les empreses.     De manera semblant als reis i als prínceps, els hereus dels capitalistes no intervenen al procés de producció. Deixen la direcció de l’empresa en mans d’un encarregat, d’un home de la seva confiança, si bé, a vegades, els agrada jugar el joc de les finances. Els hereus, majorment,  és dediquen als seus hobbys o als seus vicis. Majorment, s’esforcen en fer despeses sumptuàries.     Per suposat, la realitat del funcionament del sistema capitalista és més complexa del que he descrit. La realitat és que les elits socials i econòmiques formen una nació, però que sovint és en guerra civil. Com declarava líricament el gran magnat, En John Rockefeller, l’entusiasmava escapçar els seus competidors capitalistes; els comparava a capolls de  rosa segats per deixar sobresortir la rosa suprema – és a dir, les seves empreses -.       Sens  dubte que molts de grans capitalistes deuen haver tingut unes notables habilitats per tal de guanyar la partida als competidors.  Però allò que importa en l’actualitat és fer veure que aquestes colles de consellers de les grans empreses – amb unes retribucions d’escàndol – són unes organitzacions que han produït les trames financeres.

   Els  mass media – que són propietat de les elits -  fan arribar a les masses la idea que els magnats són una mena de genis de les finances, i que els assessors de les grans empreses cobren un sous milionaris debut a que són uns grans experts financers. Deixant de banda les hagiografies dels magnats, allò que hem de posar de relleu és que la realitat social ens ofereix molts de casos que mostren la naturalesa falsa i perversa del gran joc de les finances. Així, com explicava En Joseph Stiglitz, per referir-se a l'esclat del cas Enron.Considerat el més gran frau empresarial de la història, l'empresa d'energia Enron Corporation  va ser considerada com l'empresa dominant de l'energia als EUA pocs mesos abans de presentar la seva fallida.  La relació d' "amiguets" es va evidenciar en veure el nombre de membres del Congrés nord-americà que van acceptar diners de la companyia.

   Tenim a l’abast exemples de personatges públics, dels quals tenim referències de la seva activitat al camp de l’economia i les finances. De l’observació de les seves activitats financeres, podem constatar que molts d’ells no disposaven de cap especial preparació o disposició per a l’exercici econòmic, que molts d’ells es dediquen a les finances seguint una tradició familiar.  És una pràctica comuna entre les elits la contractació d’assessors que no tenen la més mínima experiència sobre l’activitat de l’empresa. Són uns assessors de multiusos, uns homes – que també formen part de l’elit – que són capaços d’assessorar sobre les més diverses qüestions relacionades amb les grans empreses o les finances.           A les campanyes d’apologia del capitalisme, el voler és poder  i el  somni americà  són els eslògans sempre repetits sense desmai. I, certament, la premsa ianqui recull tot de casos de la vida quotidiana de gent de classe humil que ha aconseguit un notable ascens social per causa de la seva força de voluntat i la seva intel·ligència (l’ascens d’En Barack Obama n’ha sigut el leif motiv  més recurrent a tota la premsa mundial).     Veritablement, als Estats Units i a la resta de països del món, no són rars els casos d’ascensió social d’uns determinats personatges, que esdevenen famosos. Però allò que importa és assenyalar quina és la realitat del nivell de vida dels diversos sectors socials. I la realitat social els Estats Units arrossega un llast social de 36 milions de pobres (Abans que esclatés la Crisi del 2008).      Hem de deixar al descobert les veritats socials que les elits volen ocultar o emmascarar.      No és el cas que hi hagi cap tipus de darwinisme social. No es dóna la famosa selecció dels més aptes per a ocupar càrrecs de responsabilitat.    Pel contrari, allò més freqüent és que tot de joves esforçats i intel·ligents es vegin obligats a ocupar llocs de treball mediocres.      Allò que mantenen més amagat:   Els individus joves de les famílies acomodades, comunament, fan la seva cursa social dins els espais de les elits sense problemes.    En tot moment, les elits tracten d’assegurar la continuïtat del seu benestar social i econòmic.     Les elits tracten d’assegurar el benestar a la seva descendència.     Certament, es pot constatar que són comunes les sagues derivades dels grans magnats.   Els individus pertanyents a les elits poden obtenir un excel·lent currículum tot i essent uns mediocres.       En aquest sentit, han sigut notables els currículums aconseguits pels germans Bush, En Jef i En George, currículums que culminaren amb una Governadoria d’Estat i una Presidència de la República, respectivament.        Una persona que hagi heretat un capital important, tot i que sigui un poc curta, allò més probable és que mantingui el seu patrimoni.    Tesi: A la fase actual, les elits socials i econòmiques, en contra de les previsions d’En Marx, asseguren la seva continuïtat a la manera que ho fa l’aristocràcia.       La teoria d’En Marx és mecanicista, en el sentit que fa uns càlculs deterministes del procés històric del capitalisme. L’esquema marxista és: posat que hi ha la llei de concentració del capital, llavors necessàriament disminueix el nombre de capitalistes, la qual cosa no ha succeït.  Igualment mecanicista és l’esquema marxista sobre l’última etapa del capitalisme; segons En Marx, els capitalistes ja no són capitans d’indústria, deixen d’intervenir en el procés de producció, han esdevingut uns paràsits;  en aquest moment s’han produït les condicions objectives per a l’establiment del socialisme.    En contra de les prediccions marxistes, tot i que fa temps que es donen les condicions per  al socialisme, les elits socials i polítiques dels països capitalistes han aconseguit aixecar una ciutadella en un intent de blindar els seus privilegis. La famosa dialèctica hegelo-marxista és una fantasia poètica. La negació de la negació no apareix per en lloc. La duquessa d’Alba actual gaudeix de la propietat dels grans latifundis que acumularen els Alba dels cinc-cents, i, de manera semblant,   En Rockefeller VI gaudeix de la fortuna – o de part de la fortuna - amuntegada pel primer magnat de la nissaga.     Per posar un exemple proper i aclaridor:  Als anys setanta del segle passat a Palma, En Lambert, fill d’un arquitecte, heretà la fortuna del seu pare, fortuna que es basava en un bon grapat d’habitatges (una quarantena). En Lambert no havia pogut seguir estudis perquè era poc dotat.  Molt depenent de la seva mare, no formà part de cap elit, però res va impedir que En Lambert administrés el seu patrimoni sense problemes.  O sigui,    Tesi: No hi ha cap darwinisme social que afecti a les elits. O sigui, un individu mediocre no perd estatus social per causa de la seva mediocritat.     O sigui, una persona molt mediocre es pot mantenir al punt més alt del prestigi social segons sigui el gruix del seu patrimoni. O sigui, una persona molt mediocre pot figurar com a un geni o una meravella si disposa d’un important patrimoni.    Els 40.000 apologistes del capitalisme fan crides morals a la joventut per a que s’esforcin en l’estudi. La oferta del sistema per a la promoció social és en relació al currículum escolar. Els bons estudiants, diuen, tindran majors opcions dins el mercat laboral;  i els excel·lents s’integraran, ben segur, dins qualcuna de les elits.     És sorprenent el silenci dels periodistes i dels sociòlegs respecte de les campanyes d’oferta generalitzada de llocs de feina per mitjà de la formació –  programes d’estudis – dels joves  i dels obrers sense feina.    És sorprenent que les formacions socialistes  mantinguin  l’estratègia semblant: els llocs de treball i la promoció per mitjà de la formació laboral (cursos d’estudi).     El rei va nu. I els cursos de formació laboral formen, majorment, una espessa boira provocada amb intenció ideològica.      No és gens rar trobar escrits d’economistes que insisteixen en afirmar la necessitat d’elevar el nivell dels estudis i de la formació laboral dels treballadors per tal d’ésser més competitius.  Però, molt de renou que facin, nosaltres no hem de deixar de veure la relació essencial del Capital i el Treball:      La relació essencial del Capital i el Treball és la compra-venda de la força de treball dels treballadors, a la manera que ho explicà En Marx.       Els capitalistes allò que compren als obrers és la seva capacitat muscular i no la intel·lectual, majorment.    Des de els inicis de la Revolució Industrial, el Capital ho va deixar clar:  tota la formació laboral excel·lent dels mestres teixidors, vb., no valia per a res.       A les fàbriques dels capitalistes d’ara – al igual de les dels de llavors – no es demanen ni certificats d’estudi ni certificats de formació (a no ser per imperatiu legal).   Des de sempre, els obrers saben que, per entrar a treballar a una gran empresa, basten uns pocs dies per posar-se al corrent del tipus de feina que ha de fer; sempre es tracta, sense excepcions, de realitzar uns pocs moviments que s’han de repetir mecànicament al llarg de la jornada de treball.       Els economistes neoliberals – vb., En Xavier Sala – volen confondre l’opinió pública i no es  cansen de repetir la necessitat d’incrementar el nivell de formació dels treballadors. Sembla que els Estats Units són a l’avantguarda d’aquesta campanya de formació. I sembla que aquest país també és capdavanter en relació al nombre d’Universitats i d’estudiants universitaris. Semblaria que s’havia d’acomplir l’eslògan Tots a les elits per mitjà de l’estudi. Semblaria que es realitzava l’ideal aristotèlic (N’Aristòtil concep que l’estat ideal de l’home és la dedicació a la filosofia, a l’estudi i a la reflexió).  Però la realitat social és implacable. I els nord-americans han hagut de veure com s’esfondrava el seu sistema productiu. Es deuen preguntar Com és possible aquest desastre de la nostra economia, si som els qui disposem del major nombre d’economistes – i dels més prestigiosos -, del major nombre Facultats d’economia i del major nombre d’estudis i publicacions?     Els fonamentalistes neoliberals, en tot moment, donen consells als països pobres, i un dels de més animació és el que fa referència a la necessitat d’incrementar els pressupostos d’Educació. Però els treballadors d’aquests països saben quina és la llei autèntica del mercat laboral; ells saben que el Capital només compra força de treball  i no demana certificats d’estudi.      A un altre article voldria fer veure alguns aspectes inquietants que es deriven de l’increment extraordinari del nombre d’estudiants universitaris; aspectes inquietants, al considerar que són les elits socials i econòmiques – els capitalistes – les que impulsen la creació d’Universitats, tot coincidint amb els programes polítics de formacions de signe socialista.     Sí, veieu allò inquietant: No per un major nombre de títols universitaris s’intervé de manera decisiva en els processos socials i econòmics.       Allò inquietant:  L’increment d’universitaris a les àrees capitalistes  més desenvolupades no provoca cap canvi significatiu de les condicions laborals de les classes treballadores.     Allò inquietant: mentre els agents ideològics s’omplen la boca  tot parlant de la necessitat de millorar la qualificació dels treballadors, els immigrants africans,  no gens qualificats (la major part no coneix l’idioma del país on van), són contractats sense més límits que els de la legalitat.       Quan els universitaris esdevinguin majoria, la pregunta que ens haurem de fer és: i a què s’han de dedicar aquests universitaris? O és que, pot ser, faran les mateixes feines que ara fan els immigrants, però amb un títol universitari?     Tocant a aquest punt, N’Aristòtil posava els peus ben plans: entenia que solament els rics, els qui disposaven d’esclaus, es podien dedicar al cultiu de la filosofia. Li resultava evident:  qualcú ha de fer la feina, i qui millor que els esclaus? 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb