El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Igualtat, segrestada

quetgles | 17 Abril, 2009 10:58

 

       

                                                  La Igualtat, segrestada

    Al discurs d’investidura, el President Barack Obama posava  de relleu l’enunciat essencial de la ideologia democràtica, i deia: Ha arribat el moment de reafirmar el nostre esperit de fermesa: d'elegir la nostra millor història; de portar endavant aquest valuós do, aquesta noble idea que ha passat de generació en generació: la promesa divina que tots som iguals, tots som lliures i tots mereixem l'oportunitat d'aconseguir la felicitat plena.   Aquests principis són presents a les societats democràtiques. Són uns principis que inspiren la redacció de les constitucions. I es dóna per entès que són el fonament de la ideologia hegemònica a les societats denominades  democràtiques.    La Igualtat, segrestada és el títol d’aquest escrit perquè, com veurem, allò que trobem per tot arreu és la Desigualtat entronitzada; o sigui, trobem unes societats on es donen tot de diferències socials, econòmiques, educatives, de servei  de salut, de protecció social, de garanties jurídiques i d’altres. Trobem homes immensament rics i poderosos – les elits econòmiques i socials – al costat d’una gran massa de treballadors que depenen de la voluntat dels empresaris, i en una societat on es fan presents tot de persones marginades, desvalgudes, que viuen dins la pobresa, les dificultats o la indigència.     La desigualtat social és present i manifesta; no cal, per tant, aportar proves. Allò que pretenc en aquest escrit és denunciar la ideologia que afirma la bonesa de la llibertat de mercat – o sigui, del capitalisme -. La meva tesi és que els teòrics mantenen uns arguments erronis o falsos, i que aquests teòrics són sospitosos d’estar al servei de les elits.  Un exemple d’aquesta al servei del capitalisme seria el llibre d’En Karl Popper , La societat oberta i els seus enemics, 1945, on descriu el tancament i la malesa de la societat sotmesa al nacional-socialisme i, alhora, de les societats regides per la dictadura del partit comunista  (Que era l’altre enemic).  Una vegada que En Popper ha demostrat la malesa dels dos enemics, resta evident que el que cal defensar és el règim democràtic, el qual, justament, coincideix amb l’exercici de l’economia de lliure mercat. És clar – argumenta –, els homes lliures són lliures en quant disposen de llibertat econòmica, llibertat per produir el que volen, i llibertat per a comprar i vendre sense més limitacions que les de les regles d’ordenació econòmica. A la darrera etapa de la seva vida, En Popper mostrava la seva alarma per l’enorme acumulació de poder dels grans magnats financer, però es limitava a dir que preferia l’època del liberalisme clàssic i que era partidari de reformes en favor la justícia social. 

   Filòsofs, sociòlegs, economistes i teòlegs de signe liberal coincideixen a l’hora de considerar positivament l’acumulació de riquesa en unes poques mans. La tradició de la moral puritana entenia que l’èxit  o el fracàs social era una conseqüència de la voluntat divina, que la bonesa material – la riquesa, l’èxit – era resultat de la bonesa espiritual, del comportament del bon cristià. 

    I en aqueixa mateixa línia es situen les argumentacions a favor del darwinisme social: els individus més ben dotats –  voluntat, intel·ligència, inventiva, astúcia, etc. – són els qui triomfen socialment; i, al contrari, la pobresa és una senyal de mala dotació biològica. Així, dit esquemàticament, la divisió social entre rics i pobres no és el resultat d’una injustícia, sinó una conseqüència de les lleis de la naturalesa. Segurament aquest esquema no agradaria als liberals. Segurament, indicarien que el mercat lliure – el capitalisme – fa possible el desplegament de la societat del benestar; pot ser que s’escudessin darrera de la moral utilitarista d’En Jeremy Bentham, segons la qual els humans, seguint els impulsos naturals (o sigui, exercint de capitalistes), aconseguirien la major felicitat possible per al major nombre de persones possible.

   

     El president Obama proclamà una vegada més el principi de la igualtat -    la promesa divina que tots som iguals -, però, alhora, reconeixia que la promesa divina era lluny d’acomplir-se.

    Als Estats Units, els teòrics de la bonesa de l’economia de mercat no aconsegueixen superar les contradiccions de la seva teoria. Aquests teòrics no s’atreveixen a fer explícit el darwinisme social. Si es fes explícit el darwinisme social, superarien la principal contradicció teòrica, però, llavors, es veurien obligats a considerar erronis els principis democràtics heretats dels Pares Fundadors.

   Llavors tot quadraria; podrien afirmar amb rotunditat que l’essència del capitalisme és la negació de la igualtat, que els homes per naturalesa són desiguals, que la societat capitalista fa una selecció natural de manera que els millors obtenen la direcció econòmica i social de la societat, i els inferiors s’han de conformar en una situació de dependència i d’obediència.

    Però la teoria del darwinisme social és falsa i intel·lectualment grollera. A la societat nord-americana – com a la resta de societats capitalistes -, les persones no són en estat de naturalesa, no és el cas que entrin en competició social i es desfermi una lluita en la que triomfin els més aptes.

    En primer lloc, resulta evident que la major part de la població no entra en aquesta suposada competició universal. La major part de la població viu i treballa  sense que tingui la sensació de que participa en una competició pel triomf social.

    Els teòrics del capitalisme i els teòlegs s’afanyen a posar l’exemple de N’Henry Ford. Fan veure que en a l’economia de lliure mercat, un mecànic, un simple treballador sense capital inicial, gràcies a la seu enginy i força de voluntat (Voler és poder figura als frontispicis de les empreses), esdevingué un dels majors empresaris del món, i, alhora, donava un gran benefici al seu país. Parlen d’En Ford, però no en diuen res dels milions de treballadors de les indústries metal·lúrgiques que no disposen de cap opció per fer-se amb un capital, sinó que, tot al contrari, han hagut de comprovar amargament que disminuïa el seu nivell vida.

     Els economistes i els teòlegs parlen de la bonesa d’aquest lliure mercat de la desigualtat. Haurien d’aixecar una tanca publicitària amb l’inscripció El lliure mercat ens fa desiguals i en fa lliures a alguns.

    El punt més feble dels teòrics del lliure mercat és el seu silenci sobre la desigualtat inicial.  Tampoc fan referència al procés social negatiu que ha derivat del desenvolupament del capitalisme als Estats Units.

 

   De bon principi, es dóna la desigualtat inicial de l’economia de mercat. No és el cas que el funcionament del mercat sigui una cursa entre capitalistes, i que guanya el millor. En realitat no hi ha cap cursa;  no és el cas que hi hagi una línia de partida a partir de la qual comenci la competició capitalista. Allò real és l’activitat econòmica que es desplega per mitjà d’empreses capitalistes. Allò real són les empreses capitalistes. El dirigent de l’empresa capitalista és el propietari de l’empresa; i el directiu de les grans empreses  societats anònimes és el que propietari d’un nombre d’accions que li permet disposar de la majoria del consell d’administració. El major accionista no ha de demostrar cap particular habilitat ni cap mostra d’intel·ligència; si de cas, s’ha d’assegurar de la propietat del 51 % de les accions de la companyia.

 

     Aclariment: Heu de perdonar que hagi de fer unes explicacions tan de sentit comú, unes explicacions que el lector podria considerar sobreres, que ja tothom les sap. Allò que m’interessa distingir és la gran feblesa del discurs dels teòrics de l’economia de mercat. M’interessa destacar que el Poder, i el poder de les elits i el de les jerarquies eclesiàstiques al disposar del control del mitjans de difusió d’idees i al tenir llogats a la major part de filòsofs, teòlegs i economistes, s’allunya de la veritat i fa servir unes teories que no aguanten la crítica. O sigui, no és que les meves afirmacions siguin simplistes, sinó, al revés, és la malvestat del capitalisme la que desplega unes teories infectes. Allò simplista són les seves afirmacions, com la que no s’estigué de dir En Rockefeller, que fa: El creixement d'un gran negoci és simplement la supervivència del més apte. La bella rosa nord-americana només pot aconseguir el màxim de la seva esplendor i perfum que ens encanten, si sacrifiquem els capolls que creixen en el seu voltant. Això no és una tendència malsana en els negocis. És simplement el resultat d'una combinació d'una llei de la natura amb una llei de Déu.

 

    Posem que sí, que En John D. Rockefeller fos molt apte per a la indústria i el comerç (si bé fou acusat en nombroses ocasions d’actuar com un canalla). Posem que sí, que molts dels triomfadors socials ho són en virtut dels seus mèrits propis. Una vegada acceptat això (que ja és molt acceptar), es pot fer l’enunciat o tesi següent: Els   hereus dels grans empresaris hereten llurs propietats independentment de la capacitat de l’hereu en relació a l’administració de les empreses o accions de les societats anònimes.  Si l’hereu d’una empresa és una persona molt mal dotada per a l’administració de l’empresa, aquesta mancança no és cap impediment legal perquè l’hereu administri personalment l’empresa, si ho vol. Els hereus actuals de la nissaga d’En John Rockefeller són persones molt riques i disposen de feixos d’accions de multitud d’empreses, però no administren empreses, majorment; es dediquen als seus hobbys i a gaudir de la vida, a imitació de l’antiga aristocràcia cortesana. Allò més important per a En Rockefeller sisè és elegir un administrador capaç i de confiança,  que no el porti a la ruïna.

    És a la vista de tothom que molts d’hereus de grans empresaris mantenen sense problemes la seva herència i la transmeten als seus fills, sense haver de dedicar temps i energies per al manteniment de les riqueses heretades. O sigui, com ja assenyalava En Thomas Paine al 1776, aquests grans propietaris són una mena de nous aristòcrates.

   

    En Carlos II fou proclamat rei de Castella tot i que tota la Cort sabia que tenia greus deficiències físiques i psíquiques. Malgrat tot, fou proclamat rei per dret hereditari. Podríem dir que les elits capitalistes rutllen a la manera de les antigues aristocràcies.  Encara que els hereus dels grans financers siguin tan deficients com En Carlos II, hereten per dret d’herència,  de manera que no s’esdevé cap desastre ni a les empreses ni a la vida privada de l’hereu;  el més comú és que les empreses dels hereus deficients rutllin sense notar les deficiències del nou propietari.

    O sigui, en contra del que diuen els economistes i els teòlegs, podem exposar tot un seguit d’enunciats, i, així, començar dient que:

 

   El capitalisme, al igual que l’aristocràcia, fa possible o fomenta l’existència dels hereus més ineficients o més tarats.

 

   Amb el sistema d’hereus dels grans empresaris, s’haurà d’entendre – seguint el tipus d’argument dels puritans – que Déu recompensa a tots aquells hereus que duen una vida regalada i que en lloc de cultivar la virtut cultiven el vici. O sigui, l’herència capitalista provoca necessàriament una paradoxa divina (O no, perquè,  a Les Sagrades Escriptures, a vegades, un Jahvè furiós fa amenaces que abasten a vàries generacions, ja sigui respecte dels premis o dels càstigs).

   

   El sistema capitalista – o, així com els agrada a ells, l’economia de lliure mercat – crea, com diu N’Stiglitz, una nació dintre la nació, i la nació dels capitalistes és la que pren les decisions més importants, les econòmiques.

   El capitalisme estableix la desigualtat com a punt de partida. Inicialment n’hi ha uns que són capitalistes o hereus dels capitalistes, i uns altres – la immensa majoria – que no disposen de capitals ni té opcions reals per aspirar a ser capitalista.

    En Ford era treballador mecànic a sou, i va pujar al cim del capitalisme. Però de la resta de mecànics que no aconseguiren crear una empresa – el 99.9 % -, no se’n fan comentaris, ni se’n treu cap regla moral.

    Els teòrics declaren que el capitalisme promou les societats obertes – de que parlava En Popper -, allà on es desplega la llibertat i la igualtat. Però la realitat és que els grans financers allò que fan és liquidar la llibertat. Parlen de llibertat, però és un sarcasme. Ells en tot temps no fan sinó intentar acumular més riqueses i poder, i blindar els seus privilegis.

     En John Ford era un entusiasta de N’Hitler, i fent ús del seu immens poders va promoure editorials i premsa que desfermaven furioses campanyes antisemites. La irrupció d’En Ford en el món de la premsa és una mostra típica de la manera que entenen la llibertat els capitalistes: és la llibertat de comprar empreses de mitjans de comunicació,  la d’influir decisivament en l’orientació ideològica dels mass media,  la de promoure guerres ideològiques i d’altres.

    O sigui, la llibertat de comprar i de vendre dels magnats és una mostra de que la igualtat està segrestada.

 

   Com va assenyalar En Thomas Paine, l’estructura de la societat nord-americana al moment de proclamar la independència tenia un component d’igualitarisme únic al món. I, de manera semblant, a començaments  dels vuit-cents, En Tocqueville a La democràcia a Amèrica descrivia el formidable grau d’igualtat social i política de la república dels Estats Units.

   Però En Jefferson i En Paine ja aixecaven l’alarma davant la formació de les elits econòmiques, de les elits formades pels grans propietaris de terra i els grans empresaris (els nous aristòcrates).

     Aquells colons de Nova Anglaterra que havien desplegat una societat igualitària, es dotaren d’una Constitució que recollia el profund sentiment democràtic d’aquella època. I la Constitució, bàsicament, s’ha mantingut fins avui.

    La Constitució dels Estats Units s’ha mantingut quasi inalterada, i sempre seguit rep el testimoniatge de fidelitat dels polítics i de la població en general.

 

     La societat ianqui actual es declara continuadora de la societat democràtica originària, però la declaració només  és una declaració d’intencions.

     Tesi: A mesura que creixia i es desplegava el capitalisme a la societat nord-americana, la democràcia originària fou minvant i debilitant-se.    Tesi: L’exercici de les potents elits actuals – socials i econòmiques – és la negació de la igualtat i de la llibertat. 

     Tesi: Les elits ianquis juren fidelitat a la Constitució, però, de fet, la seva pràctica és una violació continuada dels valors democràtics, és una negació escandalosa de la igualtat i de la llibertat.

 

    En contra del discurs oficial (Vegeu el Discurs d’Investidura del President Obama), no és veritat que la llibertat de comerç coadjuvés al desplegament de la democràcia als Estats Units.  La veritat va precisament en un sentit contrari:

     Tesi:  A mesura que les elits augmenten el seu poder econòmic, la societat resta de cada vegada més dependent de la voluntat i els capricis d’aquestes elits. 

    Seria caure dins el sectarisme afirmar que la societat nord-americana hagi deixat de ser democràtica.  De fet, malgrat la malvestat que provoca el capitalisme, les classes populars ianquis lluiten incansablement en defensa dels seus drets democràtics. O sigui, hi ha una lluita de classes, com no podia ser d’altra manera.

   Per altra banda, les elits socials i econòmiques ianquis  no són, pròpiament, una classe social, i no formen un sol bloc compacte (a no ser en moments excepcionals); les elits són moltes i diverses, i mantenen tot de conflictes i lluites entre sí, benauradament (Per exemple, les jerarquies eclesiàstiques protestants i les catòliques menen una lluita inacabable entre elles. És gràcies a aquesta lluita que els capellans catòlics pederastes no eviten ésser portats als tribunals de justícia. Podeu observar que els processos contra capellans pederastes no es donen l’Estat espanyol, ni a l’Amèrica llatina, ni a Itàlia, ni al Vaticà; la qual cosa és un indicador del pobre nivell de democràcia d’aquests països).

     S’ha d’evitar caure en la crítica sectària, en el sentit que s’ha de reconèixer que la democràcia als Estats Units és, de molt, superior a la de l’Estat espanyol. Per altra banda, també s’ha de veure que la Constitució nord-americana continua plenament vigent, i que aquesta Constitució és, sens dubte, la millor del món, no de bades fou elaborada a cops de debat d’assemblees populars a cada un dels tretze Estats de Nova Anglaterra.

 

   Les elits sempre recelen del poder que poden aconseguir les classes populars contra els seus interessos i els seus privilegis. Amb la intenció d’afeblir la unitat popular, de bell antuvi, les elits han mirat de sembrar la confrontació entre els diversos sectors de les classes socials. Una de les maneres més subtils d’introduir la divisió de la massa popular fou per mitjà de les reformes del sistema d’ensenyament.  Es passà de l’escola al servei d’una població majoritàriament camperola (Una escola integradora, democràtica, localista, igualitarista, que responia a un esperit de solidaritat) a una altre tipus d’escola on l’esperit dominant era la competivitat. L’escola actual segueix  uns programes de formació de cada vegada més ambiciosos, exigents i de violència psicològica. Les escoles actuals – les Universitats – estan impregnades de l’esperit capitalista. Han desplegat un violentíssim esperit competitiu inhumà i letal;  però aquesta és una qüestió de la màxima importància que tractaré en un proper opuscle.

 

  

    

 

   

     

  

   

  

  

  

[2]

 

     

 

   

 

  

   

  

   

   

 

Jes˙s, la salvaciˇ pel martiri

quetgles | 14 Abril, 2009 16:36

 

                    

                                 Jesús, la salvació pel martiri   

    Preàmbul

 

     Tal vegada un hom podria pensar que no importa dedicar tant de temps al tema de la religió; que, tanmateix, com va dir En Marx, la religió és una alienació derivada de l’alienació primordial que és l’econòmica; que els estudiosos laics ja ha deixat prou clar que els llibres del Nou Testament són una arreplega  i  acomodació d’escrits de les sectes religioses dels primers segles de la nostra era, escrits que eren un oceà.

    Contra aquesta presumpció, haurem de veure que sí que importa desemmascarar les trames de les esglésies i de les elits per a crear la divisió al si de les classes populars per causa del dogma i la moral religiosa;  hi ha motiu poderosos que mouen a combatre els intents de les elits.

    La tolerància envers les creences religioses i la no discriminació per motius de religió no ha de suposar la marginació del dret a difondre la Il·lustració o a fer crítica dels dogmes i de la moral de les religions  (En aquest sentit, els Governs socialistes – de Zapatero, Montilla, Antich i d’altres – cometen un greu error al adoptar una actitud tova davant l’agressivitat de l’Església catòlica).

  Ara l’Església catòlica mou guerra  tot denunciant un suposat el laïcisme fonamentalista (ens recorda la “guerra” de Pius XI contra la segona República espanyola).

   Per altra banda, la teoria de l’alienació d’En Marx  no aguanta el sedàs de la història. La religió és un instrument ideològic primordial que utilitzen les elits del Poder, però també les classes populars en les seves lluites per la democràcia. Al llarg de la història, resta manifest que les religions han estat utilitzades de molt diverses maneres. Així, per exemple, l’Església cristiana fou una creació de Roma, de l’emperador Constantí, al segle IV. I l’Islam fou una creació dels pobles contraposats als domini de Roma i dels seus hereus (Podeu veure el meu opuscle  La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 94 i següents).

    Actualment, hi ha una maquinació de les elits per tal d’engegar una gran campanya de recristianització de les societats europees i americanes. (La conversió al catolicisme d’En Tony Blair en seria un indici, jo crec)

    Per altra banda, ara també es dona un poderós corrent filosòfic que pretén afeblir l’autoritat de la ciència i, alhora, posar l’herència de la cultura religiosa al nivell de la filosofia i de la poesia. Es poden citar com a autors més destacats En Richard Rorty i En Gianni Vattimo, que a la vegada enllacen amb En Heidegger, En Gadamer, En Lévinas, En Derrida i d’altres, l’obra dels quals intenta la construcció d’una metafísica messiànica. Navegant per Internet,  es pot comprovar com aquests filòsofs són utilitzats per una bateria de webs que són instruments de la campanya de recristianització.

  

   

    L’aplicació de la raó il·lustrada a l’anàlisi dels Evangelis mostra que estan farcits de contradiccions. 

    Igualment, puc afirmar la tesi:  Si les suposades Sagrades Escriptures són inconsistents, llavors esdevenen una prova de la inexistència de Déu.

 

   En efecte, també resulta inconsistent el Deisme, entès  a la manera dels Il·lustrats. En aquest cas, s’hauria d’admetre la imatge d’un Déu totpoderós i autèntic del Deisme paral·lel al Déu espuri que figura als  considerats Llibres Sagrats de les diverses religions (Podeu veure el meu escrit Els Evangelis, històries impossibles).

     En referència al titular d’aquest escrit, faig el següent enunciat general:

       En contra de l’eslògan de les esglésies cristianes, allò que fa el suposat Jesús, segons els Evangelis,  és més aviat amenaçar a aquells que no facin cas de la seva Paraula. Hi ha un clar predomini de les amenaces de condemnació eterna. Unes amenaces d’una inhumanitat extrema, impròpies d’un profeta de l’amor;  amenaces que sovint semblen una imitació de les de l’Antic Testament.

        En la mateixa línia, s’ha de denunciar el mite d’unes suposades comunitats cristianes primitives com a regne de la caritat i la justícia. Aquestes comunitats no han existit mai; era impossible que existissin dins la normativa política de l’Imperi romà. I quan finalment, al segle IV, l’Església catòlica mostrà el seu rostre autèntic, aquell rostre feu feredat per la seva impietat: començà el regnat del terror catòlic, que havia de durar més de mil anys. Semblantment, els llibres del Nou Testament, Els fets dels apòstols i Les epístoles de Pau, mostren unes pràctiques cristianes injustes i arbitràries.  Aquelles suposades comunitats cristianes primitives, si de cas, ho eren en el sentit de bàrbares.

     

 

            I un altre comentari previ als anàlisis dels textos evangèlics:  Els teòlegs cristians entenen aquests textos són Paraula de Déu, com a llibres inspirats directament per Déu. Però no expliquen les garanties de la bonesa d’elecció dels quatre opuscles; dels quatre evangelis respecte de 50 o 60 evangelion que circulaven entre les sectes religioses del segle III, majorment a les ciutats orientals (de predomini de la cultura grega) de l’Imperi romà. No ens expliquen perquè quatre, i no un o dotze.

 

    Sembla un acudit haver d’imaginar a Déu inspirant una història de Jesús a En Mateu, i, després, repetir la mateixa operació d’inspirar a altres escriptors, a En Marc, En Lluc o En Joan

 

   Els evangelistes se suposa que són de finals del segle I;  és a dir, no recolliren el testimoni dels qui visqueren en temps del suposat Jesús.  Per altra banda, no es disposa de cap exemplar original d’aquests suposats Evangelis. Les versions posteriors conservades sembla que són del segle III o IV.

   Els evangelistes no expliquen com s’han assabentat de les històries que narren.  Els teòlegs, d’una manera poc exigent, donen per suposat que hi havia una tradició oral molt nova  (des de feia 50 o 60 anys) i vigorosa que transmetia els fets i les doctrines de Jesús.

   A les enciclopèdies en espanyol i en català recullen, majorment, les teories i valoracions procedents del món catòlic.  Respecte dels articles – els que fan referència als Evangelis - de la Gran Enciclopèdia Catalana, tot fa pensar que foren elaborats per col·laboradors catòlics. Respecte a Internet – navegant en espanyol o en català -, hi ha un absolut predomini de les webs catòliques. Navegant per la Xarxa en llegua anglesa, la cosa canvia. Així, com a mostra, veieu la versió en català d’una web anglesa que fa: Aquests són els llibres que descriuen la vida de Jesús. La paraula "Evangeli" és una traducció del mot grec "euangelion", que significa "bones notícies". Al voltant del 50 evangelis van ser escrits en el primer i segon segle EC, cadascun es creu que es precisa per part de diversos grups dins del moviment cristià d'hora. Four of them ( Mark, Matthew, Luke and John ) were accepted by the early Christian movement as inspired by God. Quatre d'ells (Marc, Mateu, Lluc i Joan) van ser acceptades pels primers cristians com a moviment inspirat per Déu. They were approved for inclusion in the official canon during the 4th century CE, and are found today in every Bible. Que van ser aprovades per la seva inclusió en el cànon oficial durant el segle 4t CE, i es troben avui dia en cada Bíblia. Why were there only four? Per què hi ha només quatre? St. Irenaeus explained: " There are four principle winds, four pillars that hold up the sky, and four corners of the universe; therefore, it is only right that there be four gospels. " San Ireneo explicar: "Hi ha principi quatre vents, quatre pilars que sostenen el cel, i les quatre cantonades de l'univers, per tant, és just que hagi quatre evangelis."  (Aquí facilito l’accés en català a aquells lectors que els interessi la referida web The Gospels)

    Per comparació, les garanties de la autenticitat de l’Alcorà són absolutes, no presenten cap dubte. l’Alcorà s’entén que exposa les paraules d’En Mahoma, i ningú ho posa en dubte.

    En canvi, respecte als Evangelis, no es sap de quina manera es van transmetre els continguts.  Per altre costat, els relats sobre les intimitats de Jesús, de Maria o de qualsevol altre personatge evangèlic esdevenen històries impossibles. 

   Per exemple, el relat del que en diuen l’Anunciació presenta tot de dificultats d’interpretació. La primera pregunta seria: un relat tan essencial, com és possible que no se’n faci cap referència als altres evangelis ni a la resta d’escrits del Nou Testament? Al meu parer, la interpretació bona és la de Robertson, el qual explica que en aquella època hi havia centenars d’opuscles de caràcter mitològic que es representaven per tot arreu. I el relat de l’Anunciació s’acomoda perfectament al model de representacions religioses populars.

     Però els teòlegs actuals continuen sostenint el caràcter realista dels relats evangèlics. Amb la qual cosa, s’hauria d’entendre que aquella Maria era una dona real que mantenia un diàleg real amb un suposat àngel de nom Gabriel;  s’hauria de suposar que Na Maria hauria memoritzat el diàleg que havia mantingut amb l’àngel, i que, en un moment donat, per escrit o oralment, hauria transmès la seva miraculosa història a altra gent, tal vegada al seu espòs, o, qui sap, tal vegada, més tard, a altres persones o als apòstols.

    Un altre relat que s’acomoda al tipus d’escenificació religiosa és el relat de les temptacions de Jesús al desert, Lluc, 4, 1-13. En aquest, s’ha d’entendre que el denominat Jesús hauria comptat a alguns apòstols les seves vivències més íntimes, i aquests, haurien escrit el tema. Però, en aquest supòsit, els que figuren com a autors dels Evangelis sembla que de cap manera es podien saltar el copywrite, que, necessàriament, haurien d’haver fet referències a la garantia de les seves fonts.

    O sigui, que tota la base de les creences cristianes, els Evangelis, resta sotmesa a la qualificació d’obra literària.

   

   

         Fet aquest preàmbul, allò que vull fer evident que els Evangelis no són l’anunci de la joia i de l’amor, sinó del patiment i de martiri.  

     O sigui, en contra del que diuen els 40.000 teòlegs  cristians, de l’anàlisi dels textos dels Evangelis es pot constatar:

   Que hi ha una situació de malvestat universal que cau sobre el poble jueu.

   Que Jesús es declara com a sectari del judaisme.

   Que no és el cas que Jesús els hagi d’alliberar de la  submissió a Roma.

   Que Jesús, finalment,  declara que sí, que ell és el Messies promès, però de seguida avisa que la salvació que porta és una altra, que, pròpiament, és una redempció allò que ofereix.

   Que no hi ha propostes ni declaracions sobre cap tipus de reforma social.

   Que tot i que sovint  parla de l’amor i de la caritat, i repeteix que els homes s’han d’estimar uns als altres com s’estimen a si mateixos, alhora predica la bonesa del martiri i del patiment.

   Que hi ha un cultiu exaltant de d’un discurs marcadament esquizofrènic.

   Que es descriu els miracles de Jesús com a instrument de publicitat de la seva predicació.

   Que els textos també presenten un constant dualisme moral i jurídic. A un passatge, Jesús diu que s’ha de complir la Llei, i a un altre que no importa el seu compliment.

    Que també cultiva la confusió sobre quin és el Projecte de salvació.

    Que també hi ha dualitat sobre si el poble escollit continua essent Israel, o no.

  Vegem alguns textos de l’Evangeli segons Lluc on es compleixen les afirmacions de més a dalt.

   Així a Lluc, 6, 20, afirma: Sortosos els pobres, perquè és vostre el regne de Déu. 21, Sortosos els qui ara patiu fam, perquè sereu saciats. Són les benaurances, les quals segons declaren, tenen acompliment després de la mort del benaventurat.

   I segueix un text que resumeix la idea del titular, la salvació pel martiri. 22, Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home.

  Salvació pel martiri i patiment. Patiment, aquí en el sentit del que un mateix s’infligeix a si mateix, patiment físic o moral amb l’objectiu d’aconseguir la salvació. Per exemple, 27, Estimeu als vostres enemics, feu bé als que us avorreixen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 29 A qui et pega a la galta, para-li encara l’altra; i qui et pren el mantell, no li neguis la túnica.

 

    A 14, 26, es diu Si ningú ve a mi i no menysprea el seu pare, la seva mare, la seva dona, els seus fills, els seus germans i les seves germanes i fins la seva vida mateixa, no pot ésser deixeble meu. 27, Qualsevol qui no porta la seva creu i no en ve darrera no pot ésser deixeble meu.

 

    Portar la creu, és a dir, el martiri i el patiment.  No és el cas que aquesta expressió sigui excepcional, sinó que és la nota distintiva dels Evangelis.

   

    Segons els Evangelis,  les innovacions religioses que proposa  Jesús :

    Van dirigides a la massa dels creients de la religió jueva.

   No proposa una nova religió, sinó el compliment de la Llei de la religió jueva.

   Constantment, va a les sinagogues i es presenta com un predicador jueu, com si fos un rabí. Repetidament, els escribes i els fariseus li diuen mestre.

  

 

    L’esquema de la Gran Innovació de Jesús seria el següent:

 

   Posat que poble escollit – els hebreus – estava en situació de malvestat, Déu fet home predica directament el nou programa. Per una banda s’ha de complir la Llei, però complir la llei no basta;  s’ha de fer molt més, s’ha de ser un autèntic heroi de la religió: s’ha d’assolir ser un màrtir. Únicament es pot aconseguir la salvació  - anar al Cel dels benaurats – a través del patiment i del martiri.  La Gran Innovació  és la intervenció directe de Déu com a persona humana. És Déu mateix que intervé com si fos un profeta i un predicador. Però això no és tot.

    S’ha de considerar: Déu fet  home, per una banda, però la formació d’una nova església, per l’altra. 

     Aquest Messies dels Evangelis no és el Messies que esperaven  els jueus. Jesús no pretén alliberar els jueus. Allò que pretén és la formació d’una nova secta jueva o d’una nova església d’arrels judaiques.  Entén Jesús que els seus deixebles han de ser uns grans herois en tot moment: Heu de ser perfectes com el vostre pare celestial és perfecte, els exigeix. 

    Segons els Evangelis, la novetat mundial d’aquesta secta jueva resideix en els superpoders que Jesús confereix als membres de la secta. Els confereix el poder d’expulsar dimonis i el de curar malalts, principalment. Així es refereix 9, 1, que fa: Havent convocat els dotze, els donà poder i autoritat sobre tots els dimonis, i de guarir malalts. I a 10, 17, es diu: Tornaren els setanta-dos (els setanta-dos deixebles) amb alegria, dient: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en nom teu. I ell els respongué:  19, Vet aquí que us he donat el poder de caminar damunt les serpents, escorpins i per sobre de tota potència de l’enemic, i res us damnificarà. 

    I també els ofereix uns superpoders intel·lectuals, a la manera que és escrit a 12, 11:  Quan us duran a les sinagogues, als magistrats i a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu, 12, perquè l’Esperit Sant us ensenyarà en aquella hora el que cal dir.  I a 21, 12,  Jesús adverteix als seus deixebles que no s’han d’espantar dels mals que els cauran damunt perquè els donarà aquests superpoders divins, segons diu el text:  ...us posaran les mans damunt vostre, us perseguiran, us lliuraran a les sinagogues i presons, i us portaran davant reis i governadors a causa del meu nom: us serà una avinentesa de donar testimoni. Poseu-vos en cor de no premeditar la vostra defensa; jo us donaré una eloqüència i una saviesa, a la qual no podran resistir ni contradir els vostres adversaris.

  

    El títol és Jesús, la salvació pel martiri, però aquesta salvació que és la justificació del missatge evangèlic és una salvació mística, una salvació que consisteix a  viure després de la mort una vida eterna i plena de joia.   Al títol no figura una advertència que seria molt adient i prudent a l’hora d’escatir quin és l’autèntic oferiment del missatge evangèlic. 

    L’advertència hauria de dir: La salvació no és una oferta d’amor i de misericòrdia, sinó l’augment de les amenaces i de les exigències. La venguda del Regne de Déu és l’arribada dels últims dies i la destrucció de Jerusalem.

    Realment, els Evangelis no oculten la naturalesa repressora, intolerant, violenta i immissericorde del suposat profeta Jesús.   Les esglésies cristianes fan de la caritat el seu eslògan de campanya preferent. Per tot arreu afirmen Jesús és Amor o Jesús t’estima, i d’altres expressions similars. Però no especifiquen de que es tracta d’un amor místic, a la manera platònica. 

     Haurem de veure que els textos evangèlics no deixen lloc al dubtes. Comprovem-ho.

 

   Així, a Lluc, 6, 22-23, Jesús exigeix als seus deixebles una mena d’exercici de sublimació, quan diu: Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home. Alegreu-vos aquell dia i exulteu, perquè, mireu, la vostra recompensa serà gran al cel.

 

    És cert que els diu que siguin misericordiosos, però a la manera sublim, 6, 36, Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós.

    A 10, 10-13, fa un bull d’amenaces i condemnes que són la negació de la misericòrdia; i, així, diu: Però qualsevol ciutat on entrareu i no us acolliran, sortiu a les places i digueu: Fins la pols de la vostra ciutat que se’ns ha agafat als peus, ens la fem fora; però sàpigues que és a prop el regne de Déu. Jo us dic que aquell dia no hi haurà tant de rigor per a Sodoma com per a aqueixa ciutat. 

   I segueixen les condemnes a ciutats senceres, de manera indiscriminada, sense pietat, per causa que, segons ell, no li han prestat l’atenció deguda. I fa ús d’aquestes expressions, 10, 13: Ai de tu, Corazín! Ai de tu Betsaida!. I, tot seguit,  condemna irremissiblement i indiscriminada, la ciutat de Cafarnaüm, tot dient, 10, 15: I tu, Cafarnaüm, ¿és que seràs aixecada fins al cel? Fins a l’infern seràs enfonsada!

   I les condemnes de Jesús  van sortint fàcilment a cada ocasió que es presenta.

  Així, a 10, 29, diu: Aquesta generació és  una generació dolenta...32 Els homes de Nínive s’aixecaran al judici amb aquesta generació i la condemnaran...

 

    Els Evangelis van plens a vessar de condemnes contra els escribes i fariseus, i també fa explícites les condemnes contra les més altes autoritats religioses, 10, 37-44.  I als legistes, els diu, 10, 53: Ai de vosaltres, els legistes, perquè heu pres la clau de la ciència: vosaltres no heu entrat i heu destorbat els qui hi volen entrar.

 

   I tot referint-se a l’alt nivell de les seves exigències, no amaga la seva violència, dient, 12, 49-51: He vingut a posar foc a la terra, i, com voldria jo que fos abrandat!...¿Us penseu que m’he presentat per dur pau a la terra? No, us dic, sinó la divisió.

    La idea de l’infern i de les penes de l’infern  no fou un invent dels monjos medievals; Jesús esmenta l’Infern i les penes de l’infern sense mostrar cap sentiment de pietat. Així a la paràbola de l’home ric i el pobre Llatzer,  16,  23-25, Jesús relata: I, a l’infern, (l’home ric) enmig dels seus turments, en alçar els ulls veié Abraham des de lluny i Llatzer al seu si. Llavors cridant digué: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llatzer a mullar la punta del seu dit a l’aigua perquè en refresqui la llengua, estic torturat en aquestes flames. Li respongué Abraham: Fill, recorda’t que has rebut el teus bens durant la teva vida, i Llatzer mentrestant els seus mals; ara ell és aquí consolat, i tu torturat.

 

    Les amenaces contra la població en conjunt són constants. Així és respecte d’una suposada segona vinguda de l’anomenat Fill de l’home;  a 17, 29: però el dia que Lot sortí de Sodoma, plogué foc i sofre del cel, que va fer morir tothom. 30 Així mateix passarà el dia que el Fill de l’home es revelarà.

 

    Tampoc són rars els anuncis de la destrucció universal. Respecte a un anunci d’un suposat Retorn del Fill de l’home, a 21, 25-28, Jesús diu: I hi haurà senyals al sol, a la lluna, als estels i, a la terra, ansietat de les nacions, desesmades pel rugir del mar i per la seva maror, els homes exhalant l’ànima de terror i d’angúnia per les coses que sobrevindran al món; les forces del cel trontollaran. I aleshores veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb poder i molta glòria. Quan aquestes coses començaran a succeir, redreceu-vos i alceu el cap; és a prop la vostra redempció.

 

     Als Evangelis no hi ha salvació terrenal, ni cap proposta de reforma social. El suposat Jesús ni tan sols fa cap denúncia de les lacres socials.  

 

La salvació promesa era mística, jo deia. La recompensa era a l’altra vida. Els Evangelis mostren una ideologia conservadora; conservadora en el sentit social i polític. I conservadora també és la ideologia que es desprèn dels llibres del Nou Testament.  (Aprofito l’avinentesa per dir que l’Alcorà proclamava la fi efectiva i immediata de l’esclavitud. No de bades  N’Anselm Turmeda proclamà la superioritat moral de l’Islam)

   La suposada existència d’unes comunitats cristianes primitives, durant els primers segles de la nostra Era, és una pura invenció, no té cap base on recolzar-se.  Es pot constatar fàcilment que als Evangelis no hi ha cap referència a cap comunitat dels deixebles de Jesús.

   Respecte a temes socials, si de cas, allò que crida l’atenció (la novetat, es podria dir) és que no solament s’accepta la pobresa com una cosa normal, sinó que es presenta la pobresa com una via cap a la salvació (Ja ho he anunciat;  això seria una variant que faria: La salvació pel patiment, o, més específicament, la salvació per la pobresa). És fàcil trobar els textos on es declara la bonesa salvífica de la pobresa. Així, a la pregunta d’un personatge que pregunta què ha de fer per aconseguir la vida eterna, 18, 18, Jesús respongué dient, 22: Encara te’n falta una altra: ven tot el que posseeixes, reparteix-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel.     I per acabar aquest escrit, convido al lector a que entengui la necessitat d’incrementar els dispositius ideològics de la gent d’esquerres  a fi de poder assaltar, finalment, la infamant ciutadella reaccionària.

  

      La filosofia a l'abast

  

 

La Rep˙blica espanyola. Perspectiva catalana 2009.

quetgles | 13 Abril, 2009 05:02

 

        A manera de memoràndum del 14 d'abril de  1931, publico aquesta refundició d'uns textos ja publicats.

    A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.         L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

      La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.       Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).       La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.       A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).      Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

    Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

    És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents,  l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualment, són de grans empreses multinacionals.      L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.      Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar a favor de les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors populars voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

    Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

   

 

La lluita de classes a l'Estat espanyol. Trenta-un enunciats.

quetgles | 09 Abril, 2009 10:40

       

            La lluita de classes a l’Estat espanyol. Trenta-un  enunciats.     

   Primer.  A finals del segle XIX, l’oligarquia espanyola tradicional – els grans propietaris de terra i les elits socials castellano-andaluses – havia demostrat ésser incapaç de d’aconseguir la modernització de l’Estat. L’oligarquia i les elits lligades a aquesta oligarquia havien impedit el desplegament d’una burgesia espanyola estricta (A la fi, i amb tot d’inconvenients, es desplegava una modesta burgesia industrial a Catalunya Principat i al País Basc). 

   Les elits eren ufanoses pel seu domini inqüestionable. I els seus programes de modernització de l’Estat eren superficials. En darrer terme, sempre eren al servei del reforçament del poder i dels privilegis de la classe dominant. Per altra banda, l’Església catòlica espanyola (l’instrument essencial del control ideològic de les societats de l’Estat) continuava en la seva tasca de blindatge dels seus privilegis.  L’oligarquia i l’Església podien dir que no hi havia cap amenaça interior, que no hi havia cap grup social que presentés una alternativa de poder.

   Però aquest immobilisme social convertia a la monarquia espanyola en una antigalla, en un Estat incompetent que restava en perill de desaparèixer en qualsevol moment.  La guerra amb els Estats Units, 1898, posava de manifest la incompetència de l’oligarquia espanyola.  No només es mostrava la inferioritat militar espanyola, sinó la decadència de l’oligarquia i de l’Estat espanyol.  L’hemeroteca de La Vanguardia  guarda el testimoniatge de l’estat de misèria material, intel·lectual i moral de la classe dirigent espanyola (A la batalla naval de Santiago, 1898, l’esquadra de l’almirall Cervera fou destruïda en unes poques hores, mentre que l’esquadra ianqui restava quasi intacta amb un total de baixes de dos mariners. A La Vanguardia, 8.07.1898, es recullen testimoniatges del desastre, com el que transcric: »Abría la marcha el Colón, siguiéndole de cerca el Vizcaya, el María Teresa y el Oquendo, viniendo después los dos destroyers y un cañonero. »A pesar de nuestra bien patente inferioridad material, creíamos que batiéndonos con tesón podríamos quizás resistir lo suficiente el fuego de los yankees. »Diez minutos después de empezado el combate, tanto se habían calentado ya los cañones del María Teresa que se hizo imposible su manejo. »Nuestra situación era, pues, desesperada. Todo se había perdido, menos el honor»

).   

 

   Segon. Campanyes de fum. A començament de segle, l’oligarquia continuava mantenint el monopoli del Poder. Després de la derrota humiliant  i de la pèrdua de les colònies d’ultramar (1898), la classe dirigent va llançar tot de campanyes ideològiques que eren de fum. L’eix d’aquestes campanyes consistia en dir que s’havia de superar la decadència espanyola, que s’havia d’aconseguir la regeneració. No faltaven veus que propugnaven la modernització i la industrialització.

  La monarquia, els oligarques i l’Església mantenien tot de projectes modernitzadors (bastant idiotes) que, de fet, no pretenien altra cosa que el reforçament del seu poder i dels seus privilegis. Pretenien que la modernització – i la regeneració – fos a l’espanyola, de manera que estigués dirigida per les elits del Poder. La industrialització, si de cas, havia d’estar sota el control directe de la classe oligàrquica; o sigui, era una versió actualitzada del projecte industrial tradicional: crear indústries reials, és a dir, estatals, sota control de l’oligarquia.

 

   Tercer.  Malgrat els seus designis, les elits hagueren d’acceptar l’aparició de la nova burgesia industrial concentrada majorment a Catalunya Principat i al País Basc.

 

   Quart. L’oligarquia i l’Església hagueren de constatar que la seva ciutadella no havia aconseguit impedir l’entrada de les idees de la modernitat i de reforma social. 

 

   Cinquè. Les elits del Poder esgotaven les seves energies en dues estratègies contraposades. Pretenien ésser unes elits a la manera de les elits de les potències europees, i, així, a imitació de França, intentaren una política imperialista al Nord d’Àfrica. Però, alhora, continuaven impedint el desplegament de la societat moderna, en el sentit que volien continuar mantenint un absolut control – com havien fet sempre - sobre tot tipus d’activitats socials i econòmiques.

    O sigui, volien els beneficis de la modernitat, però, alhora, reprimien les línies innovadores.

 

  Sisè. Acció i reacció. A tot al llarg del segle vint, es dona un procés d’avanç social trencat contínuament per les forces reaccionàries de l’oligarquia i de l’Església catòlica.

   

   Setè. Les elits oligàrquiques pretengueren el control directe de l’economia de l’Estat espanyol. I, en gran part, aconseguiren l’exercici d’aquest control.

  Com dic al meu escrit  El capitalisme espanyol, inviable:    L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). 

   Vuitè. Una doble dialèctica. A la tradicional, s’hi afegia la lluita entre la nova classe dels industrials moderns i els obrers de les seves fàbriques. Així, es donà una doble lluita: contra la monarquia ( o sigui, contra l’oligarquia tradicional) i contra la classe dels industrials. La lluita obrera contra el capitalisme emergent es centrà al Principat de Catalunya i al País Basc, com era d’esperar.

 

      Novè. A les primeres dècades del segle XX, els obrers hagueren de mantenir una doble lluita contra la reacció de l’oligarquia i contra l’explotació dels capitalistes.

 

   Desè.  Una modesta revolució industrial tenia lloc al Principat (En especial, es desplegà una potent indústria tèxtil), però els èxits dels capitalistes catalans no aconseguiren en cap cas trencar l’intervencionisme econòmic tradicional de l’oligarquia. A més a més, l’oligarquia continuava mantenint el control directe d’importants empreses econòmiques, com per exemple les de les línies fèrries o les d’administració de ports.

 

   Onzè. Mentre que a les àrees castellano-andaluses es mantenia la dialèctica tradicional entre el poble i els senyors, a les àrees industrials sorgien unes noves formacions socials – els obrers de les indústries – que defugien la dialèctica social tradicional.

 

   Dotzè. L’oligarquia i l’Església, de bon principi, se sentiren inquietes i insegures respecte a la població dels creixents nuclis industrials. La Setmana Tràgica, 26.07.1909, fou la primera gran manifestació de la lluita de classes entre l’oligarquia i la classe treballadora.

 

   Tretzè.  L’Església catòlica catalana passà a una nova etapa al servei de la classe aristocràtica i, alhora, de la dels empresaris. L’Església mantenia amb èxit el control ideològic de les classes populars tradicionals;  però no així amb les noves formacions socials obreres i ciutadanes. 

    L’estratègia reaccionària de la Jerarquia catòlica va  demostrar que era un error. Els obrers rebutjaren els intents de crear sindicats grocs, i, majorment, s’afiliaren a sindicats anarquistes. A La Setmana Tràgica,  els obrers i les classes populars mostraren el seu odi contra l’Església i sorprengueren el món amb la crema d’esglésies, convents i centres d’ensenyament eclesiàstics.

    En aquells dies d’exaltació, l’Església mostrà la seva autèntica vocació inquisitorial. Donà suport a la repressió i hi va contribuir directament: els prelats de Barcelona remeteren una carta en la que acusaven En Francesc Ferrer i Guàrdia de ser l’instigador de la revolta; la carta fou el principal argument per  a condemnar a mort a aquest pedagog, fundador de l’Escola Moderna a Barcelona. Es van clausurar els sindicats i, ja de passada, s’ordenà el tancament de les escoles laiques, o sigui, modernes (Era una manera de liquidar una amenaça ideològica).

    Catorzè. No fou el cas que l’anomenada burgesia catalana fos l’avantguarda del pensament il·lustrat contra la ideologia conservadora tradicional. La classe dels industrials i dels grans comerciants catalans en tot temps donaren el seu suport a les ideologies conservadores. O sigui, no fou el cas que una suposada burgesia catalana encapçalés una lluita per a l’establiment de la democràcia.   (El concepte marxista de “pensament burgès” és espuri, i no fa sinó introduir la confusió, en el sentit que els individus que es dediquen a difondre idees, per la seva situació social, haurien de ser considerats burgesos; així, si es feia aquest mal ús del llenguatge, En Marx mateix hauria de ser considerat burgès, i, llavors, en conseqüència, el  pensament de Marx hauria de ser considerat un “pensament burgès”).    No és el cas que es donés això que en diuen la revolució burgesa a Catalunya-Principat. La classe dels grans industrials i dels grans comerciants no impulsaren mai cap revolució, si de cas, si se’n donava una, de revolució, ells, els capitalistes, la combatien.     Quinzè. En tot temps i a tot arreu, l’única lluita pròpia dels capitalistes té per objectiu augmentar els beneficis del seu capital i reforçar els privilegis socials i econòmics de la seva classe.    Setzè. A partir del desastre de la guerra hispano-ianqui, l’oligarquia espanyola es mostrà insatisfeta i insegura. Volgué compensar la pèrdua de Cuba i Filipines, amb l’aventura colonial nord-africana, amb l’intent de reduir els territoris del Nord del Marroc a colònia espanyola. Els oligarques espanyols, els qui eren incapaços de dur a terme una revolució industrial a la seva nació, pretenien ara aixecar-se com a metròpoli econòmica del Marroc nord.    La monarquia de N’Alfonso XIII es sentia tan insegura que pegava cops d’Estat contra ella mateixa. El més notable i formal fou el del general Primo de Rivera, a 1923.        Dissetè. L’oligarquia espanyola, com a aristocràcia que és, ha mantingut inalterables les seves senyes d’identitat.       Divuitè. Certament, una part majoritària dels grans empresaris catalans van donar suport a les reivindicacions nacionalistes toves, és a dir, regionalistes i conservadores. Sempre que s’ha donat una situació de crisi social a Catalunya Principat, aquesta classe social ha traït els moviments del republicanisme independentista català i s’ha posicionat al costat de l’oligarquia, de l’Església catòlica i de la reacció.  Així, ho feu a l’any 1909, en contra de les reivindicacions de les classes populars; la Lliga – la dreta regionalista – es posà al costat del Govern de Maura.  Sembla que la Lliga veié amb simpatia el cop d’Estat de Primo de Rivera, 1923. A partir de la proclamació de la República, l’Església catòlica i el gran capital català, majorment, començaren a conspirar contra la República. I, al 1936, esclatada la guerra civil, En Francesc Cambó – el màxim exponent del catalanisme conservador i gran financer -, des de l’exili, feu pública la seva adhesió al bàndol del general Franco (Més encara: li va donar suport financer).    Acabada la guerra mundial, a tot Europa es feu palès el conflicte de classes;  i els intents revolucionaris esclataren per tot arreu. El triomf de la revolució a Rússia fou un incentiu per als moviments obreristes.     Com era previsible, la situació d’inquietud social i política que travessava Europa es transmeté a les àrees més sensibles de l’Estat espanyol, és a dir, a les àrees on ja hi havia situacions de conflicte.        

     Dinovè. La gran confusió ideològica de les formacions obreristes a l’Estat espanyol.

     Les formacions obreres – sindicats, partits polítics obreristes – a l’Estat espanyol encapçalaren una doble lluita contra el Poder de l’oligarquia i contra el capitalisme.

   De bon principi, aquestes formacions obreres es veren abocades a una situació altament contradictòria: per una banda, eren la punta de llança per a la modernització de l’Estat, però, per l’altra,  les àrees industrials modernes eren limitades (Majorment, el cinturó industrial de Barcelona, el País Basc, les zones mineres asturianes, Madrid i nombrosos petits nuclis industrials moderns arreu de l’Estat. Madrid, tot i que era una nucli industrial de segon ordre, disposava d’uns grans serveis que ocupaven a un gran nombre de treballadors, com, per exemple, correus, ferrocarrils, transport, construcció i d’altres).

   

   La contradicció:  Els sindicats augmentaven la seva força i la seva capacitat d’organització i de lluita, però la seva força real a  la resta de l’Estat era inflada. Vull dir que la major part de les àrees castellano-andaluses romanien dins les estructures agràries tradicionals i el sindicalisme era feble i d’imitació.      La contradicció i la confusió: Quan es donà la vaga general de 1909 contra la guerra del Marroc i contra l’arbitrari sistema de lleves, la vaga fou seguida massivament a Barcelona i al seu cinturó, Terrassa, Sabadell, Badalona, Granollers, Mataró i Sitges. O sigui, la revolta es donà a Barcelona, però la resta de l’Estat es mantingué al marge.      Contradicció i confusió:  Les ideologies obreristes  - anarquisme, socialisme, comunisme – s’estengueren cap a les àrees d’estructura agrària tradicional (Andalusia, Aragó, València). Com a resultat d’això, semblava que les formacions obreristes havien multiplicat les seves forces. Però això era una falsa presumpció; era la creació del mite d’Espanya entesa com a república de treballadors, com es declarà a 1931.    Confusió: Les formacions obreres de les grans empreses esdevenien l’avantguarda de l’obrerisme. I els líders sindicals de les grans empreses esdevenien els líders dels sindicats. La confusió consistia en una mena d’alienació obrerista en el sentit que les formacions obreres de les àrees endarrerides  – que eren la majoria -  feien seu el discurs revolucionari dels grans líders obrers;  i aquest discurs era grandiloqüent.     Confusió: el discurs obrerista i modernista – i sovint revolucionari – dels líders dels partits d’esquerra no es corresponia amb la força real de les organitzacions d’esquerra.     Confusió: Per exemple, la dels líders anarquistes fent una crida permanent al alçament armat del “proletariat” tot negant la legalitat republicana, en el sentit que entenien la República espanyola com un instrument de domini de la burgesia (a la manera del marxisme clàssic).      Confusió: l’exemple més notable de l’alienació per causa del mite del proletariat invencible fou la revolta obrera revolucionària de 1934 a Astúries; revolta que fou esclafada sangonosament per l’exèrcit comandat per un general que es deia Franco (Seria com una mena d’assaig del que  seria la guerra civil de 1936).     Confusió:  Aquells miners asturians aixecats en armes (poques armes) creien fermament que la revolució seria indeturable.  Però la creença era mitòmana; no es basava en cap estudi d’estratègia militar, ni es corresponia amb la capacitat real de revolta de la resta d’àrees industrials .      Confusió: L’alta capacitat d’organització de les formacions obreres de les àrees industrials els conferia un protagonisme que superava la seva força real.     Vintè.  Hi hagué un conglomerat de sectors socials populars endarrerits que s’oposaren a la República, sectors populars que donaren el suport a  Franco, i que, en definitiva, decidiren la derrota de la República (A les eleccions generals de 1936, el resultats electorals quasi donaven un empat entre els votants de dreta i els d’esquerra). L’aixecament militar contra la República no fou un simple “pronunciamiento” d’una conjura d’oficials. L’alçament franquista de seguida tingué el suport total de l’oligarquia, de l’Església, de la major part dels capitalistes i, en conjunt, de les forces de dreta Des de la proclamació de la República espanyola, 1931, l’oligarquia i l’Església la sentiren com a una greu amenaça. De seguida es formaren grups que conspiraven contra la República. En Pius XI i l’Església catòlica espanyola ben aviat es conjuraren per conspirar contra la República (I també la jerarquia catòlica catalana).     Vint-i-unè.  La guerra civil fou una catàstrofe i un genocidi. I els mals que causà encara tenen conseqüències al dia d’avui.    Vint-i-dosè.    A vegades, s’utilitza els termes feixisme i feixistes per a referir-se al alçament franquista, al règim franquista i a la dictadura del general Franco.  Tot i que En Franco va tenir el suport decisiu de Mussolini i de Hitler, i que el règim de Franco fou denunciat com a feixista per la premsa dels països democràtics, el franquisme fou un producte de l’oligarquia espanyola tradicional. El franquisme s’ha de considerar com una versió en més gran escala del que havia estat la dictadura d’En Primo de Rivera.     El ritual i la simbologia feixista del Règim mai va passar d’ésser un joc d’ocultació de la seva veritable naturalesa. En Franco feu un ús oportunista i fals de les organitzacions feixistes espanyoles. O sigui, la meva tesi és que Falange española tradicionalista i de las JONS fou un immens muntatge de falsa representació del Règim. Falange española mai aconseguí ésser una organització de masses. Basta veure que a 1936, En José Antonio Primo de Rivera ni tan sols va aconseguir mantenir la seva acta de diputat (Falange española  obtingué solament 44.000 vots en tot l’Estat; o sigui que era insignificant).     Falange española era una falsa escenificació que feia el franquisme. El gran projecte veritable del Règim no fou altra cosa que un ideari polític – una utopia – de  l’oligarquia espanyola de sempre. Els projectes que el Règim duia a terme eren expressió dels desigs de l’oligarquia espanyola i de l’Església catòlica més reaccionària (D’acord amb les directius militaristes d’En Pius XI).    El gran projecte del Règim es desplegà de 1939 a 1959 i fou un absolut fracàs. Com diu En Dionisio Ridruejo, aquells oligarques pretenien  retornar a l’Edat mitjana.    Tots els projectes del Règim portaven la marca de l’oligarquia. Es proposà l’autarquia econòmica, la centralització, el control de l’economia. El somni era crear una xarxa infinita de concessionàries de l’Estat. Un projecte econòmic que pretenia ésser una alternativa al sistema capitalista.    L’Església catòlica espanyola desplegà també tot de projectes esbojarrats. L’Església continuà essent – més que mai - el gran instrument del control ideològic de tota la població. A més a més, d’acord amb el Règim, l’Església augmentà els seus poders i els seus privilegis.    A partir del 39, com a embriacs, els prelats tiraren endavant tot de projectes “Por el Imperio hacia Dios”.  Participaren directament a la depuració ideològica que afectà a tota la població. S’establí de fet una mena d’Inquisició no declarada oficialment: es confeccionà un Índex de llibres prohibits no oficial, s’esporgaren totes les biblioteques, es depuraren i controlaren els ensenyants, es depuraren i controlaren les editorials, la premsa i les llibreries, s’establí la censura de premsa, la  censura cinematogràfica (amb la publicació del valor moral de les pel·lícules), s’implantà el control de tots els productes que podien incidir en la moralitat de la població.     D’immediat, aquell Règim maníac  manifestà símptomes  d’asfíxia: el nombre de censors i d’inspectors pegà un salt exponencial que resultava econòmicament insuportable per a una societat humana.     El Regim i l’Església intentaren establir un sistema d’intervenció universal, de manera que no hi hagués ni una sola activitat que no estigués regulada i centralitzada per l’Estat o per l’Església;  i això fins a situacions extraordinàriament ridícules, com, per exemple, l’establiment de zones de banys a les platges, amb separació per sexes, iniciativa d’alguns prelats obsessos (O sigui, hi havia zones de banys per a homes i zones de banys per a dones. El prelat idiotitzat no trobà la manera per tal d’exceptuar els matrimonis: i així, els cònjuges, a l’hora de prendre el bany, cadascun havia d’anar a seva zona sexual).     Vint-i-tresè.  Fracassat el seu intent medievalista, el Règim – l’oligarquia – inicià l’acomodació al món capitalista que l’envoltava. Començà l’època dels plans de desenvolupament econòmic a imitació del sistema capitalista. I, a la mort del dictador, feia l’acomodació completa a un sistema polític formalment democràtic a través de l’anomenada Transició democràtica.    Vint-i-quatrè. Com explico a nombrosos escrits, l’oligarquia espanyola mai ha sigut derrotada, continua mantenint el Poder. L’oligarquia, acomodada a la Monarquia borbònica, continua mantenint el seu poder econòmic, social i polític; i continua gaudint de nombrosos privilegis.     Vint-i-cinquè. Podria semblar que, finalment,  entrats al segle XXI, l’oligarquia espanyola ja hauria format un tot amb la denominada burgesia;  que hi hauria una classe capitalista espanyola perfectament homologable amb la classe capitalista de la resta de països europeus.    Però he de dir que no;  que no és el cas. L’oligarquia, volgudament, es confon amb les elits capitalistes d’origen no aristocràtic, però continua ben diferenciada dels capitalistes d’origen plebeu.

   Vint-i-sisè. Insisteixo: l’oligarquia no ha sigut vençuda i manté els seus poders i les seves normes. I actua a la manera que li és pròpia, l’aristocràtica. Les elits oligàrquiques es reparteixen les riqueses i el poder segons l’estatus aristocràtic que li correspon a l’individu pertanyent a l’oligarquia. 

    Per posar un exemple aclaridor: el rei En Juan Carlos I exerceix el càrrec de rei no per mèrits propis, sinó per drets d’herència (I per voluntat d’En Franco, sí, però en quant En Juan Carlos era l’hereu de la Corona). 

   Certament, molts dels actuals oligarques procedeixen de famílies no aristocràtiques, però els nous oligarques – acceptats per la jerarquia oligàrquica – s’incorporen a les normes i a les pràctiques oligàrquiques.

    En tot temps, l’oligarquia ha considerat que l’activitat industrial i comercial no li era pròpia.  Fins avui en dia, l’oligarquia espanyola s’ha dedicat a controlar i a subjectar els industrials i els comerciants; a subjectar i a mirar de treure’n benefici econòmic.

    Es pot constatar que les grans famílies aristocràtiques continuen figurant com propietàries de la major part de latifundis de l’Estat.

    Entre els oligarques espanyols no hi ha cap Henry Ford.  Els oligarques fan la seva cursa d’oligarca per mitjà de l’ocupació de càrrecs propis de l’oligarquia, sovint en competició amb individus d’origen plebeu.

Els oligarques actuals miren de fer el que va fer sempre l’aristocràcia tradicional: servir al rei, o sigui administrar càrrecs que siguin els més sucosos possible, administrar càrrecs que donen poder i prestigi social.

    Per posar un exemple entenedor:  el primer Aznar de la saga espanyola dels Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray (l’avi d’En José María Aznar) era  rabiosament nacionalista basc anti-espanyol;  fracassada la seva carrera política al País Basc, es plantà a Madrid, i va descobrir quin era el camí per entrar a l’oligarquia: s’apuntà al nacionalisme espanyol i catolicisme militant;   i de seguida aconseguí càrrecs; després de la guerra, fou director del Diario Vasco, de La Vanguardia, de l’agència EFE, i, posteriorment, va seguir la carrera diplomàtica al Marroc, l’Argentina, República Dominicana i com a ministre plenipotenciari als Estats Units.    El seu fill (pare d’En José Maria Aznar), En Manuel Aznar Acedo participà a la guerra civil com a oficial de l’exèrcit franquista, va dirigir la Radio Nacional de España, i diversos càrrecs al ministeri d’Informació i Turisme. 

   Vint-i-setè. És per causa d’aquestes pràctiques de poder de l’oligarquia que els empresaris espanyols – i catalans i bascos – han tingut desavantatges a l’hora de crear una indústria competitiva. Els empresaris de tot l’Estat s’han vist obligats a seguir el joc que marca l’oligarquia. I en aquest joc, les activitats industrials no s’hi acomodaven.  Els industrials catalans, bascos i espanyols hagueren de constatar que amb el sistema oligàrquic era impossible competir amb la resta de països industrials.

   Mentre han anat sorgint potents nuclis industrials a molts de modestos països emergents, a l’activitat industrial catalana s’ha anat apagant (i totes les grans iniciatives foren ofegades: ferroviària, automobilística, motociclista i d’altres).    S’ha d’entendre: és impossible competir industrialment amb empreses manipulades pel poder oligàrquic.    Per a superar la incapacitat per a crear  grans empreses industrials espanyoles, l’oligarquia, des de sempre, ha recorregut a l’establiment d’acords amb les grans empreses industrials estrangeres.  Basta veure que tots els gran centres de producció automobilística, actualament, són de grans empreses multinacionals.     Vint-i-vuitè. L’oligarquia espanyola  intenta intervenir en tots els sectors i activitats que tenen lloc a l’Estat espanyol (Un exemple notable per mostrar la capacitat interventora i depredadora de l’oligarquia és el de la històrica econòmica de la Compañía Transmediterrània: Es constituí a 1916 per la fusió de sis navilieres, al 1939 quedà vinculada al grup March, al 1977 fou transpassada a l’Estat i la seu central transferida a Madrid, i al 2002 el govern Aznar la va privatitzar; o sigui, que la Companyia va passar de les mans dels capitalistes catalans a les dels oligarques espanyols, i, com a conseqüència, la major part de treballadors són espanyols i no catalans, a la inversa de l’època de 1916).       Vint-i-novè. El Govern socialista actual no se sent en coratge de denunciar els mals usos i els abusos establerts per l’oligarquia i per l’Església catòlica. Ans al contrari, els homes i dones del Govern socialista participen en la pràctica dels mals usos i dels abusos. Així, no diuen res ni revisen els abusos actuals derivats de l’època franquista. Hi ha tot d’espais naturals que manté ocupats l’exèrcit;  tot d’expropiacions franquistes que no han sigut reparades; tot d’apropiacions indegudes que no són tractades; tot de crims dels franquistes i dels eclesiàstics que són silenciats. La monarquia espanyola mateixa (el rei és el major oligarca) ha anat acumulant immenses riqueses i acceptant tot de beneficis (El que era el museu de Marivent, donat al poble de Mallorca, per En Joan Saridakis, fou cedit per voluntat de Franco als aleshores Príncipes de España com a residència d’estiu i passà a ser el Palau de Marivent).     El Govern socialista alhora que defensa la laïcitat de l’Estat, es doblega al joc oligàrquic i augmenta l’ajut econòmic a l’Església catòlica; es declara defensor de la no confessionalitat i alhora es fa responsable del sou dels professors de religió a l’ensenyament públic.     Trentè. Tot i que les condicions socials i polítiques són diferents, no deixa de sorprendre que la correlació de forces polítiques tingui tanta semblança amb la situació de l’Estat espanyol de l’any 1936.    Allò que vull posar de manifest és que 73 anys després es continua mantenint la capacitat de l’oligarquia per aconseguir el suport d’amples sectors populars, sectors que, aparentment, haurien de votar les formacions d’esquerra.    La tesi: no és solament per motius ideològics – creences religioses, moral conservadora, nacionalisme espanyol – que amples sectors popular voten a la dreta i reforcen el poder de l’oligarquia. La tesi és: els interessos econòmics i socials d’aquests sectors s’allunyen dels programes polítics de la social-democràcia. Hi ha un important sector de les classes populars que no simpatitzen en la línia política de socialització creixent i d’intervencionisme de l’Estat. Bàsicament, són el sectors dels treballadors autònoms, els petits pagesos i dels petits comerciants.  Es veu que aquests sectors amb l’amenaça de desaparèixer no aconsegueixen crear unes formacions polítiques pròpies, i cauen en la teranyina de l’oligarquia. 

   Trenta-unè. Ara, aquestes classes populars confuses deixen la defensa dels seus interessos en mans de les formacions polítiques de l’oligarquia. Al meu parer, quan aquestes classes populars trobin un discurs polític que els sigui propi en defensa dels seus interessos,  serà el principi de la fi del domini de l’oligarquia espanyola. Llavors, la proclamació de la República catalana serà pròxima, jo crec.

  

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb