El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Llibres clÓssics sobre els mites del cristianisme

quetgles | 18 Marš, 2009 20:54

 

    Alguns llibres clàssics sobre els mites del cristianisme, en versió digital.

  

A Short History of Christianity, d’En John M. Robertson, Londres, 1902.

 

  The Myth of historical Jesus, (El mite de la història de Jesús), 1913, d’En Hayyim ben Yehoshua, amb traducció automàtica de l’anglès.

 

   Age of Reason (L’Edat de la raó), d’En Thomas Paine, 1794-1796, amb traducció automàtica de l’anglès. A causa de la publicació d’aquesta obra, les esglésies protestants intentaren esborrar la memòria d’En Paine. Benauradament, En Paine fou recuperat. I actualment poderoses organitzacions difonen el pensament d’aquest autor per tot l’Univers anglo-saxó.

 

La Bible enfin expliquée: par Voltaire. Aquest llibre d’En Voltaire, en traducció a l’espanyol, desaparegué de les biblioteques com a conseqüència de la gran depuració (de llibres i de persones) que  dugué a terme la Nova Inquisició no declarada, a partir de 1936.  Allò inquietant – que mostra el miserable nivell democràtic de la monarquia espanyola del rei Juan Carlos I – és que La Bíblia explicada por Voltaire continua absent de les biblioteques (Per exemple, no figura al fons de la Biblioteca de l’Ateneu de Barcelona). I encara més inquietud: sembla que cap editorial espanyola s’ha atrevit a fer una nova edició de l’obra que esment.

   També es pot constatar que aquesta Bíblia  difícilment pot ésser consultada de franc a la Xarxa; si de cas, pagant.

  

Fragments de l'obra de N'Anselm Turmeda. Els llibres d’aquest autor foren inclosos a l’Índex de llibres prohibits per la Inquisició, a l’any 1583. La destrucció fou quasi total. La disputa de l’ase, ara assequible en català, és un reconstrucció a partir d’una versió francesa.  En Turmeda va escriure en àrab el llibre L’obsequi de l’home il·lustrat contra els partidaris de la Creu, l’obra que jo volia fer avinent  aquí; però no és possible trobar-la de franc, a Internet (Es veu que la ideologia conservadora continua essent hegemònica a l’Univers català i a les universitats catalanes).  Com a pensador extraordinàriament original , N’Anselm Turmeda hauria de ser conegut a Europa i a tot el món (No s’havia vist mai a Europa que un savi cristià, distingit i amb èxit es convertís a l’Islam per motius intel·lectuals).

  

 

AgustÝ i TomÓs d'Aquino

quetgles | 17 Marš, 2009 07:05

               

                               Agustí i Tomàs d’Aquino  

  Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.     N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare - Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana" (Epístoles, 56).     La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).    En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.      Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.   En Plató i N'Aristòtil no sabien - i no explicaven - de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí - i destruí - les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

    

 La filosofia a l'abast

Peirce, James, Dewey

quetgles | 17 Marš, 2009 05:15

                           Charles   Peirce, William James, John Dewey

Els ideòlegs nord-americans - teòlegs, polítics, escriptors, periodistes, moralistes, professors i d'altres intel·lectuals - es consideraven hereus de l'Empirisme anglès - En Locke era l'autor de major autoritat - i insistien en la necessitat de cultivar la ciència en sentit pràctic, utilitari. La ciència havia de ser un instrument de benestar social(En Francis Bacon també els resultava familiar a aquells teòrics).

   Era ben entrat el segle XIX i d'aquella massa d'ideòlegs encara no havia sorgit produccions que es poguessin considerar plenament com a filosòfiques. Encara no hi havia filòsofs ianquis. Els primers autors, En Charles Peirce, En William James i En John Dewey aparegueren a finals de segle.

   

   Tesi: La tardança en el sorgiment dels primers filòsofs nord-americans s'ha d'entendre com a resultat de la pressió de la ideologia dominant que menystenia o desaprovava la dedicació d'un hom a la filosofia pura.

   Es poden considerar tres línies de força que anaven en aquesta direcció de desaprovar el cultiu de la filosofia.

   La primera,  el sentiment profund, expressat a tot arreu, de l'igualitarisme intel·lectual. S'hauria considerat forassenyat que un hom entre iguals, ell sol, pretengués haver trobat el camí de la veritat o haver descobert una altra realitat diferent de la del món real, del món de la vida quotidiana.

   La segona,  l'emotivisme moral imperant segons el qual els valors morals  i la conducta no són el resultat d'un "saber" o d'una suposada investigació. O sigui, els ideòlegs expressaven de continu el fracàs i la inutilitat de les filosofies idealistes clàssiques de Plató, Aristòtil, Aquino, Descartes, Kant i d'altres. Emotivisme moral que enllaçava amb la proclamació dels principis de la moral cristiana.

    I la tercera, un positivisme ingenu àmpliament generalitzat, fruit del sentiment, segons el qual allò que importa és dedicar-se a fer coses útils per a la societat.  Aquest positivisme, fent referència a les activitats intel·lectuals, donava per suposat que la veritat i de la utilitat es trobaven a les ciències de la naturalesa i a les aplicacions d'aquestes ciències.

      

    Tesi: Aquest pragmatisme vulgar de la societat nord-americana sorgí el Pragmatisme com a filosofia hegemònica dins el pensament nord-americà.

    Es pot dir que el Pragmatisme és la filosofia típica nord-americana.  Però s'ha de tenir en compte que al llarg del segle XX, als Estats Units es desplegà un poderós pensament positivista al costat del pragmatisme. Però també feren acte de presència altres corrents filosòfics, si bé de menor difusió social. Per altra banda,  els pensadors que discreparen - o discrepen - de la ideologia dominant tingueren - o tenen - una projecció social molt més inferior a la dels autors pragmatistes o positivistes. O sigui, com sempre s'esdevé, el Poder intenta marginar o anul·lar les mostres d'ideologia dissident.

      D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.

   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme - i "l'esperit delicat" - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa. Al llibre titulat "Pragmatisme" declara de manera solemne que allò més important per a l'home modern és establir un nou teisme que sigui perfectament compatible amb la ciència. Que la importància del pragmatisme rau en que serveix de pont entre l'experiència religiosa i la ciència. En paraules seves, a "Pragmatisme", pàgina 72, "...el pragmatisme, tot i que es dedica als fets ("els fets" és la paraula que usa En James per a referir-se a la ciència), no té una base tan materialista com l'empirisme comú. A més a més no té res a objectar a l'ús de l'abstracció...Interessat (El pragmatisme) en aquelles conclusions en que laboren conjuntament els nostres esperits i les nostres experiències, no té prejudicis a priori contra la teologia. Si les idees teològiques proven posseir valor per a la vida, seran vertaderes per al pragmatisme en la mesura que ho aconsegueixin. La seva veritat dependrà completament de les seves relacions amb les altres veritats les quals també han de ser conegudes".

    El plantejament bàsic d'En James és que una idea és vertadera en quant és beneficiosa per a la vida dels éssers humans. Així, a la pàgina 78, diu "El seu únic criteri de la veritat probable (del pragmatisme) és que serà millor per a orientar-nos, que s'adequa millor a la vida i se combina amb el conjunt de demandes de l'experiència, sense ometre res. Si les idees teològiques fessin això, si la noció de Déu en particular demostrés que ho feia així, com podria negar el pragmatisme l'existència de Déu? No tindria sentit considerar com a no vertadera una noció que pragmàticament tenia tant d'èxit".

   En James entenia que el desplegament de la ciència moderna i, en especial, el darwinisme havien deixat descol·locada  la religió. Considerava que la deriva dels teòlegs cap les filosofies idealistes deixava a la religió en inferioritat de condicions. La seva proposta és la d'oferir una nou camí per a les religions (en especial, per a les nord-americanes típiques, per a les protestants), de manera que les veritats de la religió puguin conviure còmodament amb les veritats del darwinisme. Així, al final del llibre esmentat, fa una crida convidant a la nova doctrina del teisme pragmatista, i, amb un llenguatge volgudament planer (El llibre és un recull de conferències), escriu "Però si vostès no són esperits rudes (és a dir, empiristes agnòstics o ateus) ni delicats ("esperits delicats" vol dir els qui són religiosos i antimaterialistes) en un sentit radical i extrem, sinó de complexió mixta, com la majoria de nosaltres, tal vegada els sembli que el tipus de religió pluralista i moralista que els he ofert constitueix una síntesi tan bona com qualsevol altra. Entre els dos extrems, de cru naturalisme d'un costat, i absolutisme transcendental de l'altre, advertiran que allò que jo me prenc la llibertat d'anomenar teisme pragmatista o meliorista(en el sentit que s'ha de defugir el teisme dogmàtic)  és exactament el que vostès necessiten".

  En Peirce i En Dewey també consideren com a tema central de la seva filosofia la recuperació d'un esperit religiós acomodat a la modernitat i a la ciència. Així, En Dewey, al final de la seva obra més ambiciosa "La reconstrucció de la filosofia" fa un resum del que entén que ha de ser la tasca filosòfica, i exposa "La poesia, l'art i la religió són coses precioses. No poden sostenir-se quedant retardats en el passat i anhelant fútilment la restauració del que ha estat destruït per la marxa dels esdeveniments en la indústria, en la ciència i en la política...El vent de l'esperit bufa on ell vol i el Regne de Déu no advé en aquestes coses mitjançant l'observació. Però, si és impossible conservar i recuperar per un acte deliberat volitiu les velles fonts de la religió i de l'art que ja perderen el seu crèdit, sí que és possible activar el desenvolupament de les fonts vitals d'una religió i d'un art que encara estan per néixer...Quant la filosofia hagi cooperat amb el curs dels esdeveniments i hagi fet clar i coherent el significat del detall diari, la ciència i l'emoció es compenetraran mútuament; la pràctica i la imaginació es donaran una abraçada. La poesia i el sentit religiós brotaran llavors com a flors espontànies de la vida. La tasca i el problema de la filosofia  durant l'època de transició consistiran en afavorir aquesta articulació del curs corrent dels fets i la revelació dels seus significats".

    En Charles Peirce sembla que és el representant més prestigiós del pragmatisme. Al meu parer, és l'autor que presenta una argumentació més sòlida i profunda de pragmatisme. De manera semblant als altres pensadors pragmatismes, En Peirce considera com a nucli més valuós del seu pensament el conjunt d'arguments segons els quals la metafísica, la religió i l'ànima humana queden demostrades com a "realitats pragmatistes".  El rigor d'En Peirce deriva de la seva formació científica (va exercir com a físic professional durant 30 anys) i de la seva dedicació a l'estudi de la lògica i de la semiòtica.

   Tot i que hi ha escrits d'En Peirce sobre temes de metafísica de quan encara era un jovenet, no fou fins a una edat avançada que es manifestà com a metafísic. Quan tenia vint anys, va deixar escrit "Assaig sobre els límits del pensament religiós escrit per a demostrar que podem raonar respecte de la naturalesa de Déu" (Ho podeu baixar de la Xarxa, Ensayo sobre los límites del pensamiento religioso escrito para probar que podemos razonar acerca de la naturaleza de Dios. Quasi tota la seva obra és disponible en versió espanyola, per iniciativa de la Universitat de Navarra. Hem d'entendre que l'Opus Dei, amb l'aprovació de Roma, considera molt valuós el pensament d'En Peirce amb l'objectiu un nou ordre mundial respecte a la metafísica i la filosofia). En Peirce considerà que els filòsofs de la història de la filosofia van demostrar que eren incapaços de fer una filosofia científica. Pensa que els científics estan en millors condicions per a intentar elaborar una filosofia científica i una metafísica científica.

   En Pierce alhora que mostra la inconsistència de del racionalisme d'En Plató i d'En Descartes, ell mateix es construeix una caverna a la manera d'En Plató. El seu argument central consisteix en afirmar que els filòsofs - els homes, en general - no han estat capaços d'elaborar una metodologia científica (són dins la caverna platònica confonent la realitat amb les aparences) capaç de desplegar una filosofia científica i una metafísica igualment científica (Moltes de les seves obres de semiòtica són considerades .incloses dins el corrent del positivisme lògic. En Popper, segons diuen, va afirmar que En Pierce era el pensador més gran del segle XX).

    Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.

   En Pierce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Pierce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.

   Aquest pensador afirma que cal superar els filòsofs racionalistes i fer una filosofia científica aplicant una lògica rigorosa - i, en especial, la lògica de relacions -. Però, tant bon punt En Pierce es dedica a fer filosofia de la història i història de la filosofia, els seus escrits són un devessall d'incompliments de les "normes científiques" que postulava per la filosofia. En lloc d'explicar de quina manera s'ha de fer per a aconseguir la "cientificitat" de la filosofia, es llança a fer atrevides suposicions històriques d'una manera alegre i confiada, com si tothom hi hagués d'estar d'acord. Per posar un exemple d'aquests procediments audaços, vegem aquest text on En Peirce sembla un prestidigitador extravagant: "... Ara bé,  narradors eren un cúmul de les ments més sanes i sòbries de l'Antiguitat: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Plini, Plutarc, Llucià, Elià i altres més (Aquí va fer una barreja explosiva per l'asimetria dels autors i per les desiguals posicions ideològiques. No té cap sentit que posés En Llucià, el gran narrador satíric i més aviat pròxim als cínics). Els grecs esperaven que la filosofia afectés a la vida, no per un lent procés de filtració de formes... sinó directament a la persona i a l'ànima del filòsof mateix, diferenciant-lo dels homes normals en les seves idees sobre la recta conducta... N'Aristòtil, d'altra banda, planteja correctament aquesta qüestió. N'Aristòtil no tenia gaire de grec. No és probable que tingués enterament sang grega. Està clar que no era en absolut un home de mentalitat grega. Encara que pertanyia a l'escola d'En Plató, quan va ser allà era ja un estudiós, potser deixeble personal d'En Demòcrit, ell mateix un altre tracià; i durant seus primer anys a Atenes no va poder haver tingut molta relació amb En Plató, que passava una gran part del temps a Siracusa... Aristòtil era un pacient científic, tal com ho veiem en l'actualitat, llevat que ell incloïa tot el coneixement. Com home d'instint científic situava la metafísica, en la que no dubto incloïa la lògica, com a una cosa normal, entre les ciències - ciències en el nostre sentit, vull dir, el que ell anomenava ciències teorètiques - junt amb la matemàtica i la ciència natural (aquesta incloïa el que diem, en general, les ciències físiques i les psíquiques). Per a ell, aquesta ciència teorètica era una cosa animada per un esperit, que tenia com a última finalitat i objectiu el coneixement de la teoria. Els estudis d'estètica eren de tipus radicalment diferent; mentre que la moral, i tot el que es refereix a la conducta de la vida, formava un tercer departament de l'activitat intel·lectual, radicalment estrany, en la seva naturalesa i idea, els altres dos. Ara bé, cavallers, en començar aquest curs, els he de confessar que, referent a això, em presento davant de vostès, com a aristotèlic i científic, condemnant amb tota la força de la meva convicció la tendència hel·lènica a barrejar filosofia i pràctica ("La filosofia i la conducta a la vida", apartat 46).   Aquest apartat número 46 és un cúmul d'afirmacions que entren en contradicció amb la seva proposta de fer una "filosofia científica". Allò més escandalós és que pretén fer una contraposició entre En Plató i N'Aristòtil. Al llarg de la seva obra, En Peirce sempre posa En Plató com exemple de mal camí filosòfic. Com la major part d'homes de formació científica, En Pierce mostra una clara insuficiència de coneixements sobre temes d'història. Aquest comentaris tan rotunds sobre una suposada significació progressista de N'Aristòtil posen de relleu el greu desordre intel·lectual inicial d'En Peirce. Sense fer comentaris ni donar explicacions, En Peirce trenca la tradició empirista molt crítica amb la filosofia de N'Aristòtil i de N'Aquino. He de pensar que En Peirce, realment, no era un bon coneixedor de la física de N'Aristòtil. No sé què s'empatolla sobre si Aristòtil tenia poca sang grega. Allò a destacar és que N'Aristòtil - i el seu pare - era al servei personal del rei de Macedònia. En Peirce, astrònom i físic, va desaprofitar l'oportunitat de denunciar la deriva anticientífica de N'Aristòtil. (N'Aristòtil, en qüestions morals és intel·lectualista, al igual que En Sòcrates i En Plató; i en qüestions de física és antiempirista en línia platònica. Podeu veure una explicació sobre aquest tema a la web Aristòtil i  Tomàs d'Aquino).        En general, els filòsofs pragmatistes fan arguments a favor de la "veritat" de la religió i, en especial de la religió cristiana de les esglésies reformades. En aquesta línia, En Pierce és el més extremista al pretendre construir una metafísica com a ciència, on es demostraria l'existència de Déu.     El pragmatisme nord-americà acompleix la tasca que es pròpia d'una filosofia, crear una trama sistemàtica d'arguments en suport de la ideologia de la qual ha sorgit. Construeix una trama d'arguments on reafirma les idees bàsiques del calvinisme i de l'empirisme, i les idees en suport de la ciència i la tècnica al servei del benestar dels ciutadans. Són conservadors en el sentit que defensen la idea de conservar les essències de la societat nord-americana.   En Pierce, En James i En Dewey van suposar que l'afebliment del sentiment religiós entre les amples masses i, en especial, a les grans ciutats, era debut als grans avenços de la ciència i de la tècnica així com del formidable procés d'industrialització. Van considerar que aquest procés de descristianització era la pitjor amenaça per a la societat nord-americana.

    Els autors pragmatistes, sense excepció, fan una defensa aferrissada del sistema social i polític tradicional. Els més progressistes, en la línia d'En Dewey, es limiten a proposar algunes reformes. En general tracten de puntetes el tema del capitalisme i de les conseqüències del capitalisme dins la  societat nord-americana.

      

 La filosofia a l'abast

Llibres sobre els mites del cristianisme

quetgles | 16 Marš, 2009 19:38

 

   

         Alguns llibres sobre els mites del cristianisme, en versió digital.

  

A Short History of Christianity, d’En John M. Robertson, Londres, 1902.

 

  The Myth of historical Jesus (El mite de la història de Jesús), d’En Hayyim ben Yehoshua, amb traducció automàtica de l’anglès.

 

   Age of Reason (L’Edat de la raó), d’En Thomas Paine, 1794-1796, amb traducció automàtica de l’anglès.

   

Kant, la metafÝsica "ilĚlustrada"

quetgles | 16 Marš, 2009 06:15

 

   

                               Immanuel Kant  

  

L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

    Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

   Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

    L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

   En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

    En Kant es tragué de la màniga

la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

    La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

    L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

   A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

 

 

   

 La filosofia a l'abast

 

 

 

 

 

 

 

Hegel i la IlĚlustraciˇ

quetgles | 15 Marš, 2009 08:22

                                              HEGEL

      (És una separata de   La filosofia i la religió sense màscares )  

    Georg Wilhelm Friedrich Hegel representà la culminació de l'Idealisme alemany. A partir de 1812, les idees d'En Hegel començaren a resplendir a l'esfera celeste  alemanya. La cursa hegeliana fou una fascinació col·lectiva del món acadèmic alemany. L'entusiasme que provocà En Hegel també abastava els cercles ideològics i els seminaris de l'Església luterana (En Hegel mateix va estudiar teologia al seminari de la Universitat de Tubinga). I allò més significatiu, també el Poder polític donava el vist i plau a la seva obra i l'ascendia com un meteor cap a la càtedra de la Universitat de Berlín.  L'èxit esclatant de l'ideari d'En Hegel abastà també els cercles ideològics més radicals; d'aquí que, ben aviat, hom parlà de hegelianisme d'esquerre per a distingir-lo del dels cercles conservadors que eren el més pròpiament hegelians. La filosofia d'En Hegel  venia com anell al dit per al projecte polític de gran abast del governants prussians. El regne de Prússia menà el gran projecte de constituir l'Estat alemany, projecte que arribà al seu compliment a l'any 1871, amb la proclamació del Reich alemany, de l'Estat alemany (A l'Europa de començaments de segle, la Germània era un conglomerat de formacions polítiques molt diverses, continuació de l'antic Imperi germànic. Amb el Reich, s'establia un Estat federal alemany nacional modern).

   Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A

La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

    L'entusiasme pel pensament d'En Hegel no es traduí en cap tipus de moviment social de manera que pogués ésser qualificat de hegelià. Els hegelians, de dreta i d'esquerra, es limitaren a donar suport – o a fer crítica – als diversos moviments; però de manera individual, sense arribar a formar cap tipus de partit o d'organització específicament hegeliana. Si de cas, eren l'església luterana i l'Administradors de l'Estat prussià  els principals realitzadors de l'ideari hegelià.

    L'apoteosi obtinguda per la filosofia d'En Hegel seria el principi del seu ràpid esfondrament. A la mort d'En Hegel, els hegelians s'esvaeixen; el gran campió cultivador i hereu de la dialèctica fou En Carl Marx, és a dir, un que feia negació de la idea d'Esperit, el teòric del materialisme dialèctic. Després d'En Hegel, no hi hagué cap gran pensador estrictament hegelià ni tampoc societats que es declaressin hegelianes. Pel contrari, a la segona meitat dels nou-cents aparegueren poderosos moviment filosòfics que expressaven el seva crítica a l'obra d'En Hegel; En Schopenhauer fou un dels més apassionats en el rebuig; no s'estava de qualificar-la  de pseudofilosofia. En Marx declarà que la seva Dialèctica materialista era la dialèctica hegeliana posada cap per avall.  Lenin i els marxistes posteriors tornaren despertar l'interès pel pensament d'En Hegel; En Lenin estimulà en gran manera l'interès per aquest autor al afirmar que sense conèixer l'obra d'En Hegel no es podia entendre Marx; N'Herbert Marcuse, el més influent dels filòsofs de l'Escola de Frankfurt, fou sens dubte el qui més va reivindicar la validesa del pensament  d'En Hegel (No deixa de sorprendre que En Marcuse fos deixeble d'En Heidegger i que a

Raó i Revolució no en faci cap referència). 

   La dialèctica és usada per En Hegel com a mètode per mostrar el desplegament de l'Esperit – com fa en l'obra

Fenomenologia de l'Esperit -. Amb la  lògica dialèctica aplicada a la història, En Hegel esdevé el prestidigitador de la història universal. Qualsevol procés històric sotmès a l'anàlisi de la seva lògica mostra el que En Hegel volia demostrar per endavant. Totes les prediccions que fa s'acompleixen (En Marx també exhibirà les seves extraordinàries dots de malabarista de la història). 

     Tot i l'extraordinària difusió del pensament d'En Hegel, no se'n derivà cap moviment social que es declarés hegelià. Però alguns dels seus conceptes es troben a diferents discursos d'ideologia conservadora. És de notar que l'expressió i el concepte de l'esperit del poble va tenir fortuna entre les modernes formacions de signe feixista; la denominada

Formación del espíritu nacional de les escoles franquistes era una deriva  popular de l'iceberg hegelià originari; allò que s'explicava a les classes de FEN sobre la diversitat d'esperits nacionals i que cada poble té un destí històric era teoria hegeliana; el magnífic destí històric del poble espanyol – del qual En José Antonio havia sigut el profeta – en un text que duia la marca hegeliana i feia eixí: Espanya és una unitat de destí en l'universal. Cada poble, cada nació té una missió i la missió d'Espanya era la d'espargir i defensar els valors espirituals i principalment els catòlics (Un hom es podria sorprendre de que José Antonio hagués pogut accedir al pensament d'Hegel, però no es va donar tal cosa; el Fen i la literatura d'En Primo de Rivera van beure de l'abundant literatura feixista mussoliniana (En Giovani Gentile, expressió italiana del  hegelianisme, fou un destacat  intel·lectual del règim de Mussolini).

   Jo pens que la crítica positivista a la filosofia d'En Hegel és superficial. Certament, moltes de les afirmacions essencials del pensament d'En Hegel són fàcilment impugnades; les que fan referència al món físic, serien impugnades pel les ciències físiques; quant a les seves prediccions històriques més planament enunciades, es pot constatar que no s'acompliren. Es podria dir que els esdeveniments històrics han posat al descobert la inconsistència de les seves prediccions (Bé, semblantment passà amb les prediccions d'En Marx).

   La fascinació que provocà l'obra d'En Hegel no fou  casual. Es pot afirmar – i jo hi convinc – que algunes de les grans idees del pensador alemany han impregnat tot el pensament i la cultura posterior; o sigui, no és que només hagi tingut influència en alguns grans filòsofs posteriors; es més: algunes de les idees contribuïren a la formació del panorama intel·lectual modern i continuen en ple ús. Posaré un exemple: el concepte hegelià de la història com a desplegament i com a raó. La novetat que oferia En Hegel era, certament, irresistible: per primera vegada es podria intentar comprendre els processos històrics; la història deixaria d'ésser una acumulació de rerum gestae. Amb la seva formidable literatura, En Hegel, a les seves conferències sobre

La Raó a la història, diu – hi ho repetirà moltes vegades -:  ...perquè no és el desig d'acumular sabers, sinó el de comprensió racional, el de coneixement, allò que constitueix la necessitat subjectiva que impulsa a l'estudi de les ciències (pàg. 47).  La proposta d'En Hegel era fer ciència històrica en el sentit de descobrir, d'entendre la raó de la història; era la història d'un procés; i l'agent era un poble històric – en el sentit de nació – determinat; eren els pobles els protagonistes. Eren protagonistes com a instruments del desplegament de l'Esperit; els pobles realitzaven una idea; cada poble tenia una vocació històrica i duia a terme una missió que coincidia amb el desplegament de l'Esperit. Dins aquesta història hegeliana, cada poble té un únic moment de glòria; passat aquest moment, mai més tornarà a ressorgir.

   En Hegel trencava la historiografia conservadora; la qual presentava la història com una font d'exemples útils per a la formació moral de la joventut; fornia d'exemples plens de bonesa moral o, pel contrari, d'exemples de desastres la causa dels quals era la maldat dels homes (Encara ara no és rar el discurs beat que postula fer avinent als joves el coneixement de la malvestat d'un determinat fet històric, a fi de que no es torni a repetir, diuen els beats de dreta i d'esquerra).  En Hegel, en canvi, utilitzava un llenguatge demolidor contra les hagiografies civils, i intenta fer nova llum sobre les idees que realment mouen la història. Un bon exemple es troba al paràgraf on diu:

En César tenia la idea més exacta del que responia al nom de República romana. Sabia que les lleis de l'auctoritas  i de la dignitas, que havien de ser supremes, eren de fet burlades i estaven lliurades a l'arbitri dels particulars...D'haver escoltat a En Ciceró, res hagués succeït. En César sabia que la República era una mentida; que En Ciceró es limitava a pronunciar discursos buits; que una nova forma havia de substituir aquell buit edifici (La Raó de la història, pàg. 135).

   En Hegel fornia un formidable instrument ideològic al Poder conservador alemany i a l'Església luterana; un instrument nou que feia  miques la tradició. És el gran innovador, però al servei del interessos conservadors. En darrer terme, per a En Hegel la fi de la història universal és el cristianisme germànic. És per això que a la seva obra es dóna un dualisme entre la denúncia de la beateria per una banda, i l'intent absurd de  racionalitzar l'irracional.

   

   Amb En Hegel la filosofia i l'estudi de la història entraven en una nova dimensió. La beateria conservadora era escombrada, però també la il·lustrada. Hi havia una tradició de fer literatura d'exaltació de l'Imperi romà, de manera que els crims de Roma eren presentats com a accidents de la història; l'Imperi romà era valorat com un de les grans construccions de la història universal; i l'estudi de la llengua llatina continuava essent considerat imprescindible. La novetat del discurs hegelià era que intentava posar de manifest la dialèctica del procés històric, retirant les caretes i mostrant la cara horrible de la realitat històrica. La història deixava de ser un jardí esplendorós on es cultivaven les virtuts cíviques i mostrava la seva faç horrible. Així En Hegel desplegarà la teoria de dialèctica del senyor i el serf en base al sistema esclavista de l'Imperi romà. I la filosofia antiga deixava de ser una col·lecció de fórmules gratuïtes de veritat i de virtut.  Així,  amb En Hegel, l'estoïcisme esdevenia un moment necessari de la història; no era el cas que hi hagués un senyors distingits que haguessin escrit llibres d'idees estoiques, sinó el desplegament de la Idea era universal. Aclaridor és el que diu:

...com a forma universal de l'esperit del món, l'estoïcisme sols podia sorgir en una època de temor i servitud universals, però també de cultura universal...(Fenomenologia de l'Esperit, pàg. 123).

    En alguns passatges de la seva revisió  de la història universal, mostra la tremenda capacitat de penetració i la declaració de la seva independència; no dubta en invalidar en un sol cop mil anys de tradició beata; en uns breus paràgrafs engegava una definició del que havia significat l'Imperi romà dins el curs de la història universal. Així, en un apèndix sobre

El món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

    L'obra d'En Hegel tingué un èxit fulgurant, però el seu pensament només afectava als cercles universitaris i als dels teòlegs luterans; i, com ja he dit, no tingué conseqüències socials immediates. L'Administració prussiana – és a dir, el Poder - no introduí reformes significatives que fossin una deriva del pensament hegelià. Els plans d'estudi de les administracions de les diverses àrees germàniques, a la pràctica, tampoc quedaren afectades per la filosofia hegeliana.  A la mort de Hegel, les càtedres de filosofia i de teologia no mostraren les senyes d'identitat hegeliana, ans al contrari, hi hagué una explosió de línies filosòfiques de signe divers o contraposat: continuadors de l'idealisme hegelià o kantià, hegelians d'esquerra, l'empirisme alemany i la línia de pensament inaugurada per En Schopenhauer i En Nietzsche, i d'altres línies.  Torneu a La filosofia a l'abast

Jes˙s, la salvaciˇ pel martiri

quetgles | 13 Marš, 2009 07:30

 

                           Jesús, la salvació pel martiri   

         Preàmbul

 

     Tal vegada un hom podria pensar que no importa dedicar tant de temps al tema de la religió; que, tanmateix, com va dir En Marx, la religió és una alienació derivada de l’alienació primordial que és l’econòmica; que els estudiosos laics ja ha deixat prou clar que els llibres del Nou Testament són una arreplega  i  acomodació d’escrits de les sectes religioses dels primers segles de la nostra era, escrits que eren un oceà.

    Contra aquesta presumpció, haurem de veure que sí que importa desemmascarar les trames de les esglésies i de les elits per a crear la divisió al si de les classes populars per causa del dogma i la moral religiosa;  hi ha motiu poderosos que mouen a combatre els intents de les elits.

    La tolerància envers les creences religioses i la no discriminació per motius de religió no ha de suposar la marginació del dret a difondre la Il·lustració o a fer crítica dels dogmes i de la moral de les religions  (En aquest sentit, els Governs socialistes – de Zapatero, Montilla, Antich i d’altres – cometen un greu error al adoptar una actitud tova davant l’agressivitat de l’Església catòlica).

  Ara l’Església catòlica mou guerra  tot denunciant un suposat el laïcisme fonamentalista (ens recorda la “guerra” de Pius XI contra la segona República espanyola).

   Per altra banda, la teoria de l’alienació d’En Marx  no aguanta el sedàs de la història. La religió és un instrument ideològic primordial que utilitzen les elits del Poder, però també les classes populars en les seves lluites per la democràcia. Al llarg de la història, resta manifest que les religions han estat utilitzades de molt diverses maneres. Així, per exemple, l’Església cristiana fou una creació de Roma, de l’emperador Constantí, al segle IV. I l’Islam fou una creació dels pobles contraposats als domini de Roma i dels seus hereus (Podeu veure el meu opuscle  La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 94 i següents).

    Actualment, hi ha una maquinació de les elits per tal d’engegar una gran campanya de recristianització de les societats europees i americanes. (La conversió al catolicisme d’En Tony Blair en seria un indici, jo crec)

    Per altra banda, ara també es dona un poderós corrent filosòfic que pretén afeblir l’autoritat de la ciència i, alhora, posar l’herència de la cultura religiosa al nivell de la filosofia i de la poesia. Es poden citar com a autors més destacats En Richard Rorty i En Gianni Vattimo, que a la vegada enllacen amb En Heidegger, En Gadamer, En Lévinas, En Derrida i d’altres, l’obra dels quals intenta la construcció d’una metafísica messiànica. Navegant per Internet,  es pot comprovar com aquests filòsofs són utilitzats per una bateria de webs que són instruments de la campanya de recristianització.

  

   

    L’aplicació de la raó il·lustrada a l’anàlisi dels Evangelis mostra que estan farcits de contradiccions. 

    Igualment, puc afirmar la tesi:  Si les suposades Sagrades Escriptures són inconsistents, llavors esdevenen una prova de la inexistència de Déu.

 

   En efecte, també resulta inconsistent el Deisme, entès  a la manera dels Il·lustrats. En aquest cas, s’hauria d’admetre la imatge d’un Déu totpoderós i autèntic del Deisme paral·lel al Déu espuri que figura als  considerats Llibres Sagrats de les diverses religions (Podeu veure el meu escrit Els Evangelis, històries impossibles).

     En referència al titular d’aquest escrit, faig el següent enunciat general:

       En contra de l’eslògan de les esglésies cristianes, allò que fa el suposat Jesús, segons els Evangelis,  és més aviat amenaçar a aquells que no facin cas de la seva Paraula. Hi ha un clar predomini de les amenaces de condemnació eterna. Unes amenaces d’una inhumanitat extrema, impròpies d’un profeta de l’amor;  amenaces que sovint semblen una imitació de les de l’Antic Testament.

        En la mateixa línia, s’ha de denunciar el mite d’unes suposades comunitats cristianes primitives com a regne de la caritat i la justícia. Aquestes comunitats no han existit mai; era impossible que existissin dins la normativa política de l’Imperi romà. I quan finalment, al segle IV, l’Església catòlica mostrà el seu rostre autèntic, aquell rostre feu feredat per la seva impietat: començà el regnat del terror catòlic, que havia de durar més de mil anys. Semblantment, els llibres del Nou Testament, Els fets dels apòstols i Les epístoles de Pau, mostren unes pràctiques cristianes injustes i arbitràries.  Aquelles suposades comunitats cristianes primitives, si de cas, ho eren en el sentit de bàrbares.

     

 

            I un altre comentari previ als anàlisis dels textos evangèlics:  Els teòlegs cristians entenen aquests textos són Paraula de Déu, com a llibres inspirats directament per Déu. Però no expliquen les garanties de la bonesa d’elecció dels quatre opuscles; dels quatre evangelis respecte de 50 o 60 evangelion que circulaven entre les sectes religioses del segle III, majorment a les ciutats orientals (de predomini de la cultura grega) de l’Imperi romà. No ens expliquen perquè quatre, i no un o dotze.

 

    Sembla un acudit haver d’imaginar a Déu inspirant una història de Jesús a En Mateu, i, després, repetir la mateixa operació d’inspirar a altres escriptors, a En Marc, En Lluc o En Joan

 

   Els evangelistes se suposa que són de finals del segle I;  és a dir, no recolliren el testimoni dels qui visqueren en temps del suposat Jesús.  Per altra banda, no es disposa de cap exemplar original d’aquests suposats Evangelis. Les versions posteriors conservades sembla que són del segle III o IV.

   Els evangelistes no expliquen com s’han assabentat de les històries que narren.  Els teòlegs, d’una manera poc exigent, donen per suposat que hi havia una tradició oral molt nova  (des de feia 50 o 60 anys) i vigorosa que transmetia els fets i les doctrines de Jesús.

   A les enciclopèdies en espanyol i en català recullen, majorment, les teories i valoracions procedents del món catòlic.  Respecte dels articles – els que fan referència als Evangelis - de la Gran Enciclopèdia Catalana, tot fa pensar que foren elaborats per col·laboradors catòlics. Respecte a Internet – navegant en espanyol o en català -, hi ha un absolut predomini de les webs catòliques. Navegant per la Xarxa en llegua anglesa, la cosa canvia. Així, com a mostra, veieu la versió en català d’una web anglesa que fa: Aquests són els llibres que descriuen la vida de Jesús. La paraula "Evangeli" és una traducció del mot grec "euangelion", que significa "bones notícies". Al voltant del 50 evangelis van ser escrits en el primer i segon segle EC, cadascun es creu que es precisa per part de diversos grups dins del moviment cristià d'hora. Four of them ( Mark, Matthew, Luke and John ) were accepted by the early Christian movement as inspired by God. Quatre d'ells (Marc, Mateu, Lluc i Joan) van ser acceptades pels primers cristians com a moviment inspirat per Déu. They were approved for inclusion in the official canon during the 4th century CE, and are found today in every Bible. Que van ser aprovades per la seva inclusió en el cànon oficial durant el segle 4t CE, i es troben avui dia en cada Bíblia. Why were there only four? Per què hi ha només quatre? St. Irenaeus explained: " There are four principle winds, four pillars that hold up the sky, and four corners of the universe; therefore, it is only right that there be four gospels. " San Ireneo explicar: "Hi ha principi quatre vents, quatre pilars que sostenen el cel, i les quatre cantonades de l'univers, per tant, és just que hagi quatre evangelis."  (Aquí facilito l’accés en català a aquells lectors que els interessi la referida web The Gospels)

    Per comparació, les garanties de la autenticitat de l’Alcorà són absolutes, no presenten cap dubte. l’Alcorà s’entén que exposa les paraules d’En Mahoma, i ningú ho posa en dubte.

    En canvi, respecte als Evangelis, no es sap de quina manera es van transmetre els continguts.  Per altre costat, els relats sobre les intimitats de Jesús, de Maria o de qualsevol altre personatge evangèlic esdevenen històries impossibles. 

   Per exemple, el relat del que en diuen l’Anunciació presenta tot de dificultats d’interpretació. La primera pregunta seria: un relat tan essencial, com és possible que no se’n faci cap referència als altres evangelis ni a la resta d’escrits del Nou Testament? Al meu parer, la interpretació bona és la de Robertson, el qual explica que en aquella època hi havia centenars d’opuscles de caràcter mitològic que es representaven per tot arreu. I el relat de l’Anunciació s’acomoda perfectament al model de representacions religioses populars.

     Però els teòlegs actuals continuen sostenint el caràcter realista dels relats evangèlics. Amb la qual cosa, s’hauria d’entendre que aquella Maria era una dona real que mantenia un diàleg real amb un suposat àngel de nom Gabriel;  s’hauria de suposar que Na Maria hauria memoritzat el diàleg que havia mantingut amb l’àngel, i que, en un moment donat, per escrit o oralment, hauria transmès la seva miraculosa història a altra gent, tal vegada al seu espòs, o, qui sap, tal vegada, més tard, a altres persones o als apòstols.

    Un altre relat que s’acomoda al tipus d’escenificació religiosa és el relat de les temptacions de Jesús al desert, Lluc, 4, 1-13. En aquest, s’ha d’entendre que el denominat Jesús hauria comptat a alguns apòstols les seves vivències més íntimes, i aquests, haurien escrit el tema. Però, en aquest supòsit, els que figuren com a autors dels Evangelis sembla que de cap manera es podien saltar el copywrite, que, necessàriament, haurien d’haver fet referències a la garantia de les seves fonts.

    O sigui, que tota la base de les creences cristianes, els Evangelis, resta sotmesa a la qualificació d’obra literària.

   

   

         Fet aquest preàmbul, allò que vull fer evident que els Evangelis no són l’anunci de la joia i de l’amor, sinó del patiment i de martiri.  

     O sigui, en contra del que diuen els 40.000 teòlegs  cristians, de l’anàlisi dels textos dels Evangelis es pot constatar:

   Que hi ha una situació de malvestat universal que cau sobre el poble jueu.

   Que Jesús es declara com a sectari del judaisme.

   Que no és el cas que Jesús els hagi d’alliberar de la  submissió a Roma.

   Que Jesús, finalment,  declara que sí, que ell és el Messies promès, però de seguida avisa que la salvació que porta és una altra, que, pròpiament, és una redempció allò que ofereix.

   Que no hi ha propostes ni declaracions sobre cap tipus de reforma social.

   Que tot i que sovint  parla de l’amor i de la caritat, i repeteix que els homes s’han d’estimar uns als altres com s’estimen a si mateixos, alhora predica la bonesa del martiri i del patiment.

   Que hi ha un cultiu exaltant de d’un discurs marcadament esquizofrènic.

   Que es descriu els miracles de Jesús com a instrument de publicitat de la seva predicació.

   Que els textos també presenten un constant dualisme moral i jurídic. A un passatge, Jesús diu que s’ha de complir la Llei, i a un altre que no importa el seu compliment.

    Que també cultiva la confusió sobre quin és el Projecte de salvació.

    Que també hi ha dualitat sobre si el poble escollit continua essent Israel, o no.

  Vegem alguns textos de l’Evangeli segons Lluc on es compleixen les afirmacions de més a dalt.

   Així a Lluc, 6, 20, afirma: Sortosos els pobres, perquè és vostre el regne de Déu. 21, Sortosos els qui ara patiu fam, perquè sereu saciats. Són les benaurances, les quals segons declaren, tenen acompliment després de la mort del benaventurat.

   I segueix un text que resumeix la idea del titular, la salvació pel martiri. 22, Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home.

  Salvació pel martiri i patiment. Patiment, aquí en el sentit del que un mateix s’infligeix a si mateix, patiment físic o moral amb l’objectiu d’aconseguir la salvació. Per exemple, 27, Estimeu als vostres enemics, feu bé als que us avorreixen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien. 29 A qui et pega a la galta, para-li encara l’altra; i qui et pren el mantell, no li neguis la túnica.

 

    A 14, 26, es diu Si ningú ve a mi i no menysprea el seu pare, la seva mare, la seva dona, els seus fills, els seus germans i les seves germanes i fins la seva vida mateixa, no pot ésser deixeble meu. 27, Qualsevol qui no porta la seva creu i no en ve darrera no pot ésser deixeble meu.

 

    Portar la creu, és a dir, el martiri i el patiment.  No és el cas que aquesta expressió sigui excepcional, sinó que és la nota distintiva dels Evangelis.

   

    Segons els Evangelis,  les innovacions religioses que proposa  Jesús :

    Van dirigides a la massa dels creients de la religió jueva.

   No proposa una nova religió, sinó el compliment de la Llei de la religió jueva.

   Constantment, va a les sinagogues i es presenta com un predicador jueu, com si fos un rabí. Repetidament, els escribes i els fariseus li diuen mestre.

  

 

    L’esquema de la Gran Innovació de Jesús seria el següent:

 

   Posat que poble escollit – els hebreus – estava en situació de malvestat, Déu fet home predica directament el nou programa. Per una banda s’ha de complir la Llei, però complir la llei no basta;  s’ha de fer molt més, s’ha de ser un autèntic heroi de la religió: s’ha d’assolir ser un màrtir. Únicament es pot aconseguir la salvació  - anar al Cel dels benaurats – a través del patiment i del martiri.  La Gran Innovació  és la intervenció directe de Déu com a persona humana. És Déu mateix que intervé com si fos un profeta i un predicador. Però això no és tot.

    S’ha de considerar: Déu fet  home, per una banda, però la formació d’una nova església, per l’altra. 

     Aquest Messies dels Evangelis no és el Messies que esperaven  els jueus. Jesús no pretén alliberar els jueus. Allò que pretén és la formació d’una nova secta jueva o d’una nova església d’arrels judaiques.  Entén Jesús que els seus deixebles han de ser uns grans herois en tot moment: Heu de ser perfectes com el vostre pare celestial és perfecte, els exigeix. 

    Segons els Evangelis, la novetat mundial d’aquesta secta jueva resideix en els superpoders que Jesús confereix als membres de la secta. Els confereix el poder d’expulsar dimonis i el de curar malalts, principalment. Així es refereix 9, 1, que fa: Havent convocat els dotze, els donà poder i autoritat sobre tots els dimonis, i de guarir malalts. I a 10, 17, es diu: Tornaren els setanta-dos (els setanta-dos deixebles) amb alegria, dient: Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en nom teu. I ell els respongué:  19, Vet aquí que us he donat el poder de caminar damunt les serpents, escorpins i per sobre de tota potència de l’enemic, i res us damnificarà. 

    I també els ofereix uns superpoders intel·lectuals, a la manera que és escrit a 12, 11:  Quan us duran a les sinagogues, als magistrats i a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu, 12, perquè l’Esperit Sant us ensenyarà en aquella hora el que cal dir.  I a 21, 12,  Jesús adverteix als seus deixebles que no s’han d’espantar dels mals que els cauran damunt perquè els donarà aquests superpoders divins, segons diu el text:  ...us posaran les mans damunt vostre, us perseguiran, us lliuraran a les sinagogues i presons, i us portaran davant reis i governadors a causa del meu nom: us serà una avinentesa de donar testimoni. Poseu-vos en cor de no premeditar la vostra defensa; jo us donaré una eloqüència i una saviesa, a la qual no podran resistir ni contradir els vostres adversaris.

  

    El títol és Jesús, la salvació pel martiri, però aquesta salvació que és la justificació del missatge evangèlic és una salvació mística, una salvació que consisteix a  viure després de la mort una vida eterna i plena de joia.   Al títol no figura una advertència que seria molt adient i prudent a l’hora d’escatir quin és l’autèntic oferiment del missatge evangèlic. 

    L’advertència hauria de dir: La salvació no és una oferta d’amor i de misericòrdia, sinó l’augment de les amenaces i de les exigències. La venguda del Regne de Déu és l’arribada dels últims dies i la destrucció de Jerusalem.

    Realment, els Evangelis no oculten la naturalesa repressora, intolerant, violenta i immissericorde del suposat profeta Jesús.   Les esglésies cristianes fan de la caritat el seu eslògan de campanya preferent. Per tot arreu afirmen Jesús és Amor o Jesús t’estima, i d’altres expressions similars. Però no especifiquen de que es tracta d’un amor místic, a la manera platònica. 

     Haurem de veure que els textos evangèlics no deixen lloc al dubtes. Comprovem-ho.

 

   Així, a Lluc, 6, 22-23, Jesús exigeix als seus deixebles una mena d’exercici de sublimació, quan diu: Sortosos sou, quan els homes us odien, quan us exclouen, quan us ultratgen i rebutgen el vostre nom com a dolent a causa del Fill de l’home. Alegreu-vos aquell dia i exulteu, perquè, mireu, la vostra recompensa serà gran al cel.

 

    És cert que els diu que siguin misericordiosos, però a la manera sublim, 6, 36, Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós.

    A 10, 10-13, fa un bull d’amenaces i condemnes que són la negació de la misericòrdia; i, així, diu: Però qualsevol ciutat on entrareu i no us acolliran, sortiu a les places i digueu: Fins la pols de la vostra ciutat que se’ns ha agafat als peus, ens la fem fora; però sàpigues que és a prop el regne de Déu. Jo us dic que aquell dia no hi haurà tant de rigor per a Sodoma com per a aqueixa ciutat. 

   I segueixen les condemnes a ciutats senceres, de manera indiscriminada, sense pietat, per causa que, segons ell, no li han prestat l’atenció deguda. I fa ús d’aquestes expressions, 10, 13: Ai de tu, Corazín! Ai de tu Betsaida!. I, tot seguit,  condemna irremissiblement i indiscriminada, la ciutat de Cafarnaüm, tot dient, 10, 15: I tu, Cafarnaüm, ¿és que seràs aixecada fins al cel? Fins a l’infern seràs enfonsada!

   I les condemnes de Jesús  van sortint fàcilment a cada ocasió que es presenta.

  Així, a 10, 29, diu: Aquesta generació és  una generació dolenta...32 Els homes de Nínive s’aixecaran al judici amb aquesta generació i la condemnaran...

 

    Els Evangelis van plens a vessar de condemnes contra els escribes i fariseus, i també fa explícites les condemnes contra les més altes autoritats religioses, 10, 37-44.  I als legistes, els diu, 10, 53: Ai de vosaltres, els legistes, perquè heu pres la clau de la ciència: vosaltres no heu entrat i heu destorbat els qui hi volen entrar.

 

   I tot referint-se a l’alt nivell de les seves exigències, no amaga la seva violència, dient, 12, 49-51: He vingut a posar foc a la terra, i, com voldria jo que fos abrandat!...¿Us penseu que m’he presentat per dur pau a la terra? No, us dic, sinó la divisió.

    La idea de l’infern i de les penes de l’infern  no fou un invent dels monjos medievals; Jesús esmenta l’Infern i les penes de l’infern sense mostrar cap sentiment de pietat. Així a la paràbola de l’home ric i el pobre Llatzer,  16,  23-25, Jesús relata: I, a l’infern, (l’home ric) enmig dels seus turments, en alçar els ulls veié Abraham des de lluny i Llatzer al seu si. Llavors cridant digué: Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llatzer a mullar la punta del seu dit a l’aigua perquè en refresqui la llengua, estic torturat en aquestes flames. Li respongué Abraham: Fill, recorda’t que has rebut el teus bens durant la teva vida, i Llatzer mentrestant els seus mals; ara ell és aquí consolat, i tu torturat.

 

    Les amenaces contra la població en conjunt són constants. Així és respecte d’una suposada segona vinguda de l’anomenat Fill de l’home;  a 17, 29: però el dia que Lot sortí de Sodoma, plogué foc i sofre del cel, que va fer morir tothom. 30 Així mateix passarà el dia que el Fill de l’home es revelarà.

 

    Tampoc són rars els anuncis de la destrucció universal. Respecte a un anunci d’un suposat Retorn del Fill de l’home, a 21, 25-28, Jesús diu: I hi haurà senyals al sol, a la lluna, als estels i, a la terra, ansietat de les nacions, desesmades pel rugir del mar i per la seva maror, els homes exhalant l’ànima de terror i d’angúnia per les coses que sobrevindran al món; les forces del cel trontollaran. I aleshores veuran el Fill de l’home venint en un núvol amb poder i molta glòria. Quan aquestes coses començaran a succeir, redreceu-vos i alceu el cap; és a prop la vostra redempció.

 

     Als Evangelis no hi ha salvació terrenal, ni cap proposta de reforma social. El suposat Jesús ni tan sols fa cap denúncia de les lacres socials.  

 

La salvació promesa era mística, jo deia. La recompensa era a l’altra vida. Els Evangelis mostren una ideologia conservadora; conservadora en el sentit social i polític. I conservadora també és la ideologia que es desprèn dels llibres del Nou Testament.  (Aprofito l’avinentesa per dir que l’Alcorà proclamava la fi efectiva i immediata de l’esclavitud. No de bades  N’Anselm Turmeda proclamà la superioritat moral de l’Islam)

   La suposada existència d’unes comunitats cristianes primitives, durant els primers segles de la nostra Era, és una pura invenció, no té cap base on recolzar-se.  Es pot constatar fàcilment que als Evangelis no hi ha cap referència a cap comunitat dels deixebles de Jesús.

   Respecte a temes socials, si de cas, allò que crida l’atenció (la novetat, es podria dir) és que no solament s’accepta la pobresa com una cosa normal, sinó que es presenta la pobresa com una via cap a la salvació (Ja ho he anunciat;  això seria una variant que faria: La salvació pel patiment, o, més específicament, la salvació per la pobresa). És fàcil trobar els textos on es declara la bonesa salvífica de la pobresa. Així, a la pregunta d’un personatge que pregunta què ha de fer per aconseguir la vida eterna, 18, 18, Jesús respongué dient, 22: Encara te’n falta una altra: ven tot el que posseeixes, reparteix-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel.     I per acabar aquest escrit, convido al lector a que entengui la necessitat d’incrementar els dispositius ideològics de la gent d’esquerres  a fi de poder assaltar, finalment, la infamant ciutadella reaccionària.

  

      La filosofia a l'abast

  

 

L'Estat espanyol fa aigŘes

quetgles | 08 Marš, 2009 09:43

         

                                               L’Estat espanyol fa aigües

  

       Un títol més adient al que vull explicar en aquest escrit podria ser: El domini de l’oligarquia dels principals organismes de l’Estat no fa sinó augmentar les contradiccions socials. Els dispositius ideològics de l’oligarquia es fan insuportables.

    Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9: L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola - la castellano-andalusa - acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats.

     Podeu veure un tractament més extens sobre aquesta temàtica a la meva web  El capitalisme espanyol, inviable.

 

     Una característica – i una de les coses més sorprenents – del funcionament de la maquinària ideològica oligàrquica espanyola és que els seus productes intel·lectuals no assumeixen el principi de contradicció i cauen dins el vici del cultiu de la mitomania. Per suposat, que hi ha molts d’intel·lectuals espanyols que s’oposen a la ideologia conservadora. (Però no és el cas que a la nació espanyola estricta hi hagi una classe social burgesa  - a la manera que ho entenen els marxistes - contraposada a l’oligarquia. Com vèiem, l’oligarquia no ha sigut vençuda. L’oligarquia i l’Església catòlica espanyola continuen essent hegemòniques.  L’oligarquia espanyola actual està conformada per un nucli dur envoltat dels seus agents socials i econòmics, agents que, majorment, són clients (clients,  a la manera que ho eren a l’època de la monarquia absoluta). El nucli dur és constituït pels grans propietaris, les elits de l’exèrcit i de l’administració de la justícia i la jerarquia eclesiàstica.  Els nombrosos agents i clients dels oligarques es comporten com si formessin part d’una suposada classe burgesa, alhora que amaguen la seva relació de clientelisme. D’aquesta manera, els empresaris no subordinats a l’oligarquia  no aconsegueixen constituir-se en classe social diferenciada .  O sigui, l’oligarquia està magníficament instal·lada al sistema democràtic, fins al punt que no s’incomoda massa pel fet que governi el PSOE.

 

    Tornant al tema de la pràctica ideològica del cultiu de la mitomania, he de dir que la causa d’aquest fenomen rau en l’exercici permanent de la doble moral i de l’irracionalisme. Aquesta pràctica de la classe dominant infecta, majorment, tota la producció ideològica espanyola.

   Per citar uns exemples aclaridors referits a aquesta pràctica de la mitomania, vegeu una breu relació:

 

    El mite de Espanya com a realitat intemporal. El mite de l’Espanya eterna, com si fos una Idea platònica. La Universitat, els llibres de text i les enciclopèdies mantenen i tenen cura del mite. Els llibres de text oficials continuen parlant de l’Espanya romana, de l’Espanya visigoda, de l’Espanya musulmana, de la Reconquesta d’Espanya, de els Països Baixos espanyols, de la Unitad de España,  i  de San Isidoro, de Don Pelayo, de el Cid Campeador, de los Reyes Católicos y la Unión de Castilla i Aragón, de  Hernan Cortés, de Francisco Pizarro, de la Evangelización de América, de la Armada  Invencible, de la batalla de Lepanto, de Méndez Núñez i d’altres.

   És a l’abast constatar que la Universitat i els llibres de text oficials – supeditats al servei del mite de l’Espanya eterna – també mantenen el mite d’una geografia espanyola eterna ; és a dir, deixen de considerar com objecte d’estudi les realitats històriques que no s’acomoden al mite. Així, per exemple, referits al regne dels visigots, absurdament, deixen fora del seu interès la història dels gots; igualment, deixen fora l’estudi les àrees geogràfiques  visigodes transpeninsulars, aquelles que no coincideixen amb la geografia de l’Espanya eterna, com era la Septimània visigoda.

   Els escolars espanyols d’ara han de continuar aprenent de memòria la llista dels reis gots,  però no la dels reis vàndals. De manera arbitrària, deixen de banda l’estudi de la Mallorca vàndala (És clar, el fet que les illes Balears formessin part del regne vàndal de Cartago no s’acomoda al mite hispà).

    A la Universitat i als llibres de text, figura una Catalunya acomodada a l’Espanya eterna. Es dóna per suposat que Catalunya sempre ha format part de l’Espanya ideal. Aquesta Catalunya ideal, coincideix més o menys amb l’àrea geogràfica de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. I, per suposat, fan mans i mànigues per amagar que la Corona d’Aragó era l’Estat nacional català.

   Tot i que el 98 % dels habitants de Gibraltar rebutgen qualsevol intent d’integració a l’Estat espanyol, el Govern socialista protesta per la visita a Gibraltar de la Princesa del Regne Unit. O sigui, els socialistes espanyols no s’atreveixen a desempallegar-se del culte al mite, i demostren que estan subordinats a la ideologia oligàrquica.

     Reivindiquen Gibraltar i, en canvi, no ho fan amb la Catalunya Nord. Ells entenen que la Catalunya Nord no és catalana, que és francesa. Segons el seu sil·logisme, Catalunya és espanyola, però la Catalunya Nord és francesa; per tant, Catalunya Nord no és catalana. Afirmen que no té sentit que els catalans  - els catalans espanyols – demanin la unió amb el Rosselló – els catalans francesos -. Segons el sistema de lògica de l’oligarquia, els catalans no són catalans.

    Seria equivocat suposar que els mites de l’oligarquia siguin pures creacions, a la manera de la creació d’una obra literària.  Els mites de l’oligarquia són en funció dels seus interessos reals. La creació del mite de la Catalunya francesa respongué a l’objectiu d’amagar el fet que En Felip IV, en qualitat de rei d’Aragó, va signar el Tractat dels Pirineus, 1659, pel mitjà del qual, Catalunya quedava esquarterada i la Catalunya Nord cedida a l’Estat francès.

 

      Certament, abunden els escrits d’intel·lectuals catalans que han fet crítica dels mites hispànics. En aquest escrit pretenc anar un poc més enllà de la denúncia de les manipulacions històriques dels espanyols. Anar un poc més enllà, en el sentit d’assenyalar algunes de les estratègies actuals de l’oligarquia espanyola.

   

   Durant els primers vint d’anys del Règim d’En Franco,  amb el triomf de la línia més reaccionària, l’Estat espanyol s’enfonsava en el buit i el no res. L’Estat espanyol esdevenia un Estat miserable, decadent, que passava a la cua d’Europa; era un Estat en perill permanent de fallida econòmica; al 1956, l’índex de producció econòmica no superava el de l’any 1936! L’Estat franquista era l’Estat de la misèria.

   A partir dels anys 1960, l’oligarquia, sentint-se fracassada, aprovà la nova línia aperturista, és a dir, la que, amb molta prudència, obria les portes a l’economia capitalista. Es tractava de posar els mecanismes capitalistes al servei dels interessos de l’oligarquia.

     Per altra banda, començava el desenvolupament del turisme (Sobre tot per iniciativa dels catalans insulars i catalans peninsulars), el que seria el motor de creixement econòmic.

    Durant dècades es va donar un procés moderat de creixement econòmic i de modernització lenta de la societat.

    Amb la denominada Transició democràtica, l’oligarquia s’assegurava els seus privilegis dins el nou ordre de la monarquia espanyola. I, com he explicat més amunt, semblava que a la fi havia sorgit una classe capitalista moderna homologable amb la dels països industrialitzats d’Europa.

   A la fi, aquells oligarques ex-franquistes – devien creure – que havien trobat el camí per sortir de la decadència espanyola tradicional. Devien pensar – jo crec – que els havia arribat l’hora de conduir Espanya cap a la seva unitat de destí universal.

   Continuava la bonança turística i arribava l’ajut de la Unió Europea per a la modernització de les infrastructures. El salt apoteòsic el dugueren a terme amb el Govern d’En José Maria Aznar, durant els anys 1996-2004. Aquells oligarques ex-franquistes es repartiren entre ells la major part del patrimoni de l’Estat acumulat al llarg del franquisme.

    De sobta, aquells oligarques conservadors es declararen seguidors entusiastes de l’economia neoliberal, és a dir, de l’economia capitalista dels neocons ianquis, l’economia de lliure mercat amb la mínima intervenció de l’Estat. De sobta, aquells oligarques que tradicionalment havien administrat les empreses de l’Estat esdevenen gestors capitalistes d’aquelles empreses privatitzades, sense cap tipus de trasbals. 

    Aclariment: En tot temps, l’aristocràcia castellana-andalusa fou educada en la idea d’estar al servei de la corona, però de manera que restava al seu abast qualsevol càrrec de la monarquia pel simple fet de formar part de la noblesa. S’entenia que estaven al servei del rei segons la jerarquia; que els grans càrrecs corresponien a la gran aristocràcia, i que el càrrecs més modestos  a la petita noblesa. Per privilegi de naixença, els grans nobles podien exercir qualsevol càrrec sense haver de demostrar els seus mèrits. I en el cim del sistema, el més incompetent i poca-solta pot exercir el càrrec de rei sense cap tipus d’oposició, basta que sigui el primogènit baró. I constituïen el braç armat – el tercer braç -; tenien en exclusiva la carrera de les armes; o sigui, cap plebeu podia ocupar un càrrec a l’exèrcit.     Aclariment: Al segle XIX, es formalitzà la modernització de l’Estat. Formalment, segons la llei, deixava d’existir la divisió social per estats, i, per tant, els privilegis atorgats als títols nobiliaris. Com a resultat  qualsevol súbdit del rei podia fer la carrera de les armes.  Però era una modernització a la espanyola, és a dir, feta per la mateixa aristocràcia.  Fou una falsa modernització, feta burlant el principi lògic de no contradicció, feta en mentalitat de doble moral.  O sigui, de fet, a la plana major de l’exèrcit, l’oligarquia continuà essent hegemònica.   

    Aclariment: Majorment, els reis figuren com a grans monarques més per la gran mida de les seves possessions obtingudes per herència que per les seves suposades gestes.

 

    Per veure un exemple que posa de relleu la irracionalitat del funcionament  d’aquella monarquia:  El príncep Carlos, fill del rei Felipe IV, fou proclamat rei al 14 anys, tot i que era la persona menys indicada per ocupar el càrrec debut a les seves conegudes tares físiques i intel·lectuals; però era únic descendent baró. Certament, aquest rei, En Carlos II, el Hechizado va a passar la història com a exemple de la Decadència de Espanya. 

   

    Un altre exemple: Quan el rei Felipe II hagué de decidir qui tindria el comandament de la Armada Invencible,  optà  pel duc de Medina-Sidonia, home que desconeixia la mar i era poc avesat a la guerra. El duc - coherent amb el sistema aristocràtic – accepta l’encàrrec reial.

   

        L’oligarquia espanyola s’acomodà magníficament al sistema de la monarquia constitucional espanyola, dèiem. I assenyalàvem el salt prodigiós que havia pegat a l’època de N’Aznar. Però l’Espanya que havien imaginat – el mite de l’Espanya gran potència industrial -  s’ha fet evident que era un mite.

    Aquella suposada gran potència industrial espanyola  era fruit, simplement, de l’obertura del mercat espanyol a les inversions de les grans multinacionals estrangeres. L’única gran empresa automobilística pròpia era estatal i radicava a Catalunya; així que decidiren privatitzar-la, és a dir, vendre-la a una empresa multinacional.

     Aclariment: Actualment, allò més opac és el funcionament intern de l’oligarquia.  La classe dels oligarques actuals és formada per un conjunt de diverses elits, i una d’elles és la formada pels descendents de l’aristocràcia tradicional (Aristòcrates actuals que continuen essent els grans propietaris de terra, a més de tenir altres propietats).     Sembla que els plebeus que aconsegueixen l’ascens social pels seus propis mèrits poden entrar a formar part de les elits oligàrquiques Però, en tot cas, cal ésser emparat per un gran oligarca. Però allò que indica el pedigrí oligàrquic d’un individu de l’elit és la seva posició social per motius familiars. L’exemple més extrem: al fill baró del rei li correspon heretar el càrrec de rei del seu pare.  Per posar un altre exemple que ens pot servir d’indicador sobre les trames oligàrquiques secretes: L’avi de l’expresident Aznar, En Manuel Aznar Zubigaray, de militant nacionalista basc, va passar a iniciar la saga dels Aznar com a oligarques espanyols (Aquest Manuel Aznar, a l’any 1936, abans de l’alçament, ja havia obtingut un càrrec de signe oligàrquic, el conseller delegat de la Companya de tramvies de Madrid.    Aclariment: La trama és fosca. Sovint, resulta difícil distingir si un individu és un empresari típic o un oligarca.  El signe distintiu d’un oligarca és que el trobem exercint els càrrecs directius més diversos, que és polivalent; tan pot fer de Governador civil, de President d’una companya elèctrica o de President d’una organisme olímpic.     

  

   Al meu parer, l’oligarquia espanyola pateix una doble crisi. En primer lloc, queda molt directament afectada per la Crisi financera.  L’oligarquia sempre pren part en tot allò que fa referència a les altes finances.

   Els grans propietaris de terra han participat amb entusiasme amb la gran aventura de les elits financeres: la construcció d’una formidable bombolla immobiliària. A l’època de N’Aznar, el ritme de la construcció immobiliària a l’Estat va superar el de la suma d’Anglaterra, França i Alemanya juntes. Aquestes elits, sempre mitòmanes, es devien creure que havien trobat de bell nou el camí de la Grandeza de España. La indústria de la construcció havia esdevingut l’autèntica gran indústria nacional de capital espanyol.

    Certament, deixant de banda les indústries alimentàries i les àrees industrials catalana i basca, la major part de les grans empreses industrials de l’Estat són propietat de les multinacionals estrangeres. Fou precisament el Govern de N’Aznar, amb la seva febre pseudo-liberal, el qui va decidir vendre la Seat espanyola a la Volkswagen  alemanya.

 

      La segona crisi de l’oligarquia és la crisi interna del creixement incontrolat de les elits socials i econòmiques. O sigui, mentre la gran aristocràcia clàssica es mantenia en molt poques variants socials (el mateix nombre d’individus, per mitjà de la llei dels mayorazgos), ara, als darrers trenta anys, hi ha hagut un boom de nous oligarques i el sistema de poders ha entrat en crisi profunda.

    El problema insoluble de les elits espanyoles és la minva de la seva base econòmica. La crisi financera afecta directament a les elits posat que destrueix la seva riquesa. I, per altre costat, els nombre de càrrecs directius que els són propis també pateixen una minva. És a dir, al moment present, any 2009, hi ha tot de guerres caïmites entre  les elits en competició desesperada pel control dels càrrecs directius.

    A més a més, als darrers cinquanta anys ha anat en augment el nombre d’individus procedents de les classes populars que, sense ser clients dels oligarques, han ocupat tot de places i càrrecs que tradicionalment eren reservades a l’oligarquia.  És a dir, l’onada de les noves elits socials i econòmiques no sotmeses a  una jerarquia provoca un caos irremeiable al si del conjunt oligàrquic.

 

    A manera de comentari final:

 

   Un hom pot pensar que el turisme és la principal base econòmica de l’Estat. Molts d’economistes suposen que aquesta activitat te una base forta, i confien que serà el punt de partida per a una recuperació econòmica.

   

    En aquest comentari, allò que m’interessa assenyalar és que el turisme fou – i és ara – una iniciativa desplegada majorment per petits i mitjans empresaris amb independència de l’oligarquia. Basta observar com la major part de la geografia del turisme no es correspon amb les àrees geogràfiques de les Castelles (Les Castelles, el niu de l’oligarquia espanyola).

    També vull subratllar que l’avantguarda i el major desplegament de les activitats turístiques es corresponen justament amb  les àrees de l’antiga Corona d’Aragó, el Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, per aquest ordre.

    I vull destacar que l’oligarquia típica troba especials dificultats per a introduir-se dins el sector del turisme i crear els seus típics càrrecs directius.

    Jo, per la meva banda, aprofito l’avinentesa per dir que confio que som a les vespres d’assajar un sistema de socialisme mundial.

  
«Anterior   1 2
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb