El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Platˇ, encara.

quetgles | 30 Marš, 2009 10:09

                                 En Plató, encara.                 En Plató, una fal·làcia. 

   En Plató, encara, en el sentit d’haver de dedicar temps a l’anàlisi de la significació actual de l’obra d’En Plató, o de l’ús que se’n fa de la teoria platònica.

   En Plató, encara, en el sentit que tot de forces molt poderoses pretenen fer com si les Idees platòniques es mantinguessin vives i com si del cultiu d’aquestes idees en sortissin uns grans beneficis morals i socials.

   Pel contrari, jo crec que En Plató hauria d’estar definitivament enterrat.  L’idealisme i la pretensió d’edificar una metafísica científica foren deixats fora de joc amb l’aparició de l’Empirisme.  En Hume explicava perquè no era possible la metafísica com a ciència, i la ciència moderna es desplegava absolutament seguint la guia empirista, sense cap excepció.

   Allò previsible hagués sigut que el pensament d’En Plató figurés a la història de la filosofia, com un pensament idealista i reaccionari  que es va donar a l’època de la desfeta de les polis democràtiques, un pensament que va ser recuperat per N’Agustí d’Hipona i acomodat al servei de la teologia catòlica.

    En Plató, encara perquè als programes d’ensenyament oficial – a l’Estat espanyol –  donen a entendre que el pensament platònic és una cosa molt important, que ha de ser objecte d’estudi.

   Els llibres de text i a les enciclopèdies fan valer el concepte d’En Mc Luhan: Dediquen unes poques línies als autors  de la Il·lustració grega, i una extensió enorme per a explicar En Plató.

    En Plató, encara perquè aquest platonisme present no és una pura casualitat o una continuació per causa d’una suposada inèrcia. És més, no són rares les enciclopèdies que fan un culte del mite platònic, com, per exemple, Symploké enciclopedia filosófica arriba a l’extrem de dir:  La influència de Plató en tota la Història de la Filosofia ha estat tan constant i profunda, que un gran filòsof contemporani, Alfred Whitehead, va afirmar que es pot interpretar tota la Filosofia occidental com una sèrie de notes al peu de pàgina posades en les obres del atenès.

 

    Tesi: el platonisme es manté viu perquè hi ha un Poder conservador que continua essent hegemònic en el control dels mecanismes de l’Estat, i, per tant, del mecanismes de control ideològic.

 

   No és només a la història de la filosofia on hi ha presència del pensament d’En Plató. Tot de Departaments de la Facultat de Filosofia i Lletres continuen impregnades de platonisme. En Plató és present a les càtedres d’ètica i moral, d’estètica, d’epistemologia, de filosofia de la religió. A la Facultat de Psicologia es podria posar un rètol que digués: Ningú tindrà accés a la càtedra, si no és un expert en “la ciència de l’ànima” d’En Plató.

   Certament, les elits conservadores i la Jerarquia eclesiàstica catòlica disposen de la capacitat de mantenir esplendent el mite del platonisme. Però, com dic constantment als meus escrits, el poder material de les elits reaccionàries no lleva la seva feblesa intel·lectual; feblesa intel·lectual, en el sentit que l’accés al coneixement d’un creixent nombre de persones significarà l’enderrocament de la ciutadella de l’oligarquia.

 

   Com a demostració de la bonesa d’aquesta línia estratègica empirista, passo a fer evident la incompetència del platonisme amb relació amb el coneixement científic i amb el pensament modern iniciat a partir de Locke i Hume.  De fet, En Plató no hagués estat capaç de resistir un debat amb En Protàgores o amb En Demòcrit, jo crec.

 

   En Plató al llarg dels Diàlegs exposa repetidament la seva concepció idealista, segons la qual la via de l’episteme (el coneixement científic) és per mitjà de l’intel·lecte tot i deixant de banda, radicalment, els sentits. Diu que la  doxa és el coneixement vulgar aconseguit a través dels sentits, i que les sensacions ens porten a l’error.  Tracta aquest tema especialment al Menó, a l’Àpat, el Fedó, i el Fedre i a La República. Molt coneguda és l’al·legoria de El mite de la caverna del llibre VII de La República. En aquesta al·legoria el món dels humans es comparat als presoners de la cova; segons això, els homes vulgars viuen una vida al món de les ombres, d’un mon imaginari, mentre que els filòsofs – els autèntics filòsofs – segueixen l’episteme i viuen una vida autèntica d’acord amb el món real, que és el món de les idees.

   Uns llibres de text i les enciclopèdies que estiguessin d’acord amb la metodologia de la ciència moderna, explicarien que les teories platòniques sobre teoria de la ciència no poden ésser més extremes i aberrants. Ara, en canvi, no és així. Es pot constatar la versió idealista de   l’article de l’Enciclopèdia Catalana referent a Plató; allà, l’autor de l’article s’atreveix a dir:  La cèlebre paràbola del mite de la caverna no és sinó expressió plàstica de la diferent condició que el filòsof assoleix, en relació amb l'home comú, pel fet d'haver arribat a la contemplació de les idees, al coneixement de la veritable realitat (i és per això que només el filòsof pot ésser un bon polític, l'adequat dirigent de la comunitat).   En un futur, els llibres de text faran veure la inconsistència de l’ideari platònic.       Amb anticipació podem constatar la incompetència de la teoria de les ànimes d’En Plató. En Plató, en efecte, no diu que hi fan aquelles ànimes humanes al món de les Idees. Si les ànimes són pura no-matèria (no-matèria: cosa que la ciència no defineix) no s’explica la seva baixada del món de les idees al món dels cossos materials. Si la tendència irrefrenable d’una ànima és estar al món de les idees, com així el càstig d’haver d’ocupar un cos?      Diu En Plató, el radical, que allò propi de l’ànima és l’intel·lecte, que l’ànima ja coneix des d’un principi les idees; que saber – el saber dels savis – és simplement recordar;  que l’ànima del savi recorda – reconstrueix – les idees que va conèixer al món de les idees; que, per lo que diu, s’hauria d’entendre que les ànimes del món de les idees abans de la seva encarnació serien impersonals, idèntiques a sí mateixes, purs intel·lectes amb un mateix contingut intel·lectual.     En Plató ni explica ni fa referència a les contradiccions que es deriven de la teoria de les ànimes. En efecte, es pot constatar que no diu res respecte de les diferències entre les suposades ànimes perfectes del món de les idees. O sigui, no explica el diferent comportament de les ànimes. Semblaria que si són superiors, les ànimes seguirien la via de l’episteme; En Plató – i els platònics – no poden explicar per quins motiu la major part dels homes es complauen en viure en la doxa, del món de les ombres.  També defuig explicar quin és el tipus d’herència genètica dels fills respecte dels seus pares, en el sentit que els valors personals superiors – les ànimes – no es poden heretar. O sigui, les ànimes dels fills no tenen res a veure amb la de llurs pares.   Per suposat En Plató i els platònics tampoc expliquen o justifiquen el perquè de l’existència d’aquest fals món material que és una miserable còpia del món de les idees.    Tampoc no expliquen quin significat té l’existència  milions i milions d’idees que es corresponen amb les ombres dels món material;  idees que són el model del qual prenen forma les coses materials.   O sigui, plantejat d’una altra manera, a què treu cap fer còpies imperfectes – còpies materials i lletges – si ja hi ha un món perfecte? O també: a què ve crear la matèria i les imperfeccions si inicialment hi havia Déu i res més? O també es podria preguntar què hi fa la idea de gallina al món de les idees, o la idea de puça. O, pel contrari, s’hauria d’entendre que les coses lletges que veiem al món aparent són imatges que no tenen correspondència amb el món de les idees?       O sigui, s’ha d’advertir als estudiants que tota aquesta absurda problemàtica no té res a veure amb la ciència ni amb els interessos d’una societat il·lustrada.  

       

 La filosofia a l'abast

Marx i la filosofia

quetgles | 27 Marš, 2009 07:02

 

                            En Marx i el fracàs de les "ciències marxistes"

 

   A la fi del temps, després de la desfeta de l’URSS, els partits comunistes d'Europa canviaren de sigles  i també el programa polític. Retiraven elements bàsics de la teoria marxista.

   Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l'herència d'En Karl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.

   Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d'anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d'inseguretat teòrica generalitzada quan s'ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és.  Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució de 1948  sense que ell hi prengués part. En aquells moments, En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d'un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París; tots ells eren petits burgesos; no hi havia obrers; i la primera edició – feta a Londres - del Manifest comunista fou en alemany i no en francès. De bon principi, la denominació d'origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s'assabentava dels esdeveniments per la premsa.  

    També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d'anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat - a la manera de l'Escolàstica medieval - que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l'Escola de Frankfurt va sortir un esplet de filòsofs marxistes, però cap d'ells va esdevenir una autoritat; més aviat un exemple de la dispersió. Tot i l'èxit editorial de La raó i la revolució de N'Herbert  Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix  una mena d'església marxista que manté oberts dispositius de propaganda arreu del món amb la intenció de mantenir viva la filosofia d’En Marx.

   En aquest article, la meva intenció és analitzar i fer explícits les principals teories errònies d'En Marx; allò que jo anomeno els set pecats mortals d'En Marx; teories errònies que determinen l'error de tot el conjunt.  Les crítiques, les denúncies i les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables. Però les bones intencions no són cap garantia d'èxit intel·lectual o social. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes de socialisme utòpic; d'antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de falsos pressupostos.

   La ideologia d'En Karl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya (La ideologia alemanya, és el títol d’una obra d’En Marx i N’Engels), la pròpia  ideologia d’En Marx n'és un derivat d’aquesta ideologia alemanya.

    Inicialment, aquest pensador formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava.

    En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l'època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme  inicial, en especial de la dialèctica hegeliana. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l'Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d'aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l'estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N'Althusser, típic teòric parisenc, va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d'aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès). 

  Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan la impressió  que s'acomoden correctament als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia científica estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta deixa de tenir validesa.  Vegem alguns exemples.

   Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial.  Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l'aristocràcia i d'un nombre discret de ciutadans l'activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l'activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d'aristòcrates es mantenia idèntic - la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava constantment el nombre dels ciutadans. A partir del segle VI aC, s'inicia l’època de les revolucions democràtiques  que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa)  perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca - jo crec - una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l'exemple de les polis democràtiques trastoca tot l'esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.

      Milet, Atenes, Corint, Efes, Tebes, Samos, Megara i d'altres ciutats gregues importants la major part de la població s'ocupava d'activitats comercials o industrials. El mode de producció d'aquestes ciutats no era l'agrari esclavista; no basaven l'economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.

    La fi d'aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força  de les armes de potències militars exteriors. Així, a Atenes, l’aristocràcia pogué desfermar la reacció antidemocràtica gràcies a la intervenció de l’exèrcit d’Esparta. A finals del segle Vè,  les polis  no pogueren fer front als naixents  grans imperis, el persa, el macedònic, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l'imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es  va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s'anaren mustiant dins l'Imperi romà; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda  crisi. Les activitats comercials entraren  en declivi. Moltes de ciutats es despoblaren o desapareixeren del mapa o restaren convertides en ciutadelles. En cap cas és observable el denominat  procés dialèctic. Allò que restà foren les societats agràries de sempre.

   Respecte al ocàs de l'Imperi romà, els enunciats de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se'n deriven. I els fets històrics no s'acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l'oligarquia romana. La revolta de N’Espartac fou això, una revolta esporàdica de gladiadors que no responia a una demanda social dels esclaus; o sigui, que no fou el cas que la lluita de classes culminés amb la rebel·lió de N’Espartac. A la Roma clàssica i a l'Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus;  tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. També es donà un enfrontament entre el patriciat i la petita aristocràcia (Per exemple, la conjuració de Catilina, al segle I aC.) Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus a l’any 70). Certament,  hem d'entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d'uns clars registres històrics. S'ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L'esfondrament de l'activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s'havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades.  

    En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l'establiment de l'Església catòlica com a aliada de l'Imperi signifiqués l'alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es  va donar un augment de la descomposició de l'Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l'Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial. O sigui,  fou l’emperador Constantí qui elaborà el projecte d’establir una església universal – catòlica – per a tot l’Imperi, amb l’objectiu d’homogeneïtzar la gran diversitat de pobles de l’Imperi.

   Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l'Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l'Imperi. En contra de l'afirmació de Marx, no es pot parlar d'un canvi de mode de producció. Desaparegut l'Imperi, els nous regnes d'aristocràcia germànica despleguen una activitat econòmica molt similar a la de l'època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de  vent, al segle XII. Per altra banda, l'esclavitud es mantingué durant segles.  El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l'Imperi romà,  una única aristocràcia dominava la resta de classes i els pobles; a l'Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l'Imperi, dels quals s'havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d'Europa estiguessin a un nivell històric superior al de  l'Imperi romà. Als segles IV i V, l'autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l'oligarquia romana.

    En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s'enfonsà fou l'Imperi romà i l'oligarquia romana; però no és el cas que s'enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l'Imperi; no s'acompleix la llei enunciada per Marx.

    La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L'esfondrament de l'Imperi romà no fou degut a desplegament d'unes suposada potencialitat dialèctica interna, sinó a la derrota militar.  Per altra banda, l'Imperi bizantí - el que era la continuació de l'Imperi romà d'Orient - va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s'explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l'expansió de l'Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu - els pobles germànics - esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

 

   En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l'aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l'article En Marx i la religió).

 

   De bell antuvi, En Marx es va dotar d'una eina no-científica per a la construcció del materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i  proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna.  Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d'En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s'acomoden a la realitat històrica.

   El vici inicial de la metodologia marxista - que contamina tota la seva producció teòrica - és la reducció  de la diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a  una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada.  Tot i donant per vàlida la tesi que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l'estructura econòmica, la determinació no pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions que se'n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d'En Marx, l'estructura econòmica paleolítica fou una - posem -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques l'aparició de les quals era impredictible. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes.   A l'època moderna, feta la revolució burgesa, la burgesia passa a disposar del Poder en substitució de l'aristocràcia tradicional; aquesta burgesia és  la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a  vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s'aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l'agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx:  La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses...ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes...(Manifest, pàg. 13). 

   

  El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta - posem - serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx  constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N'Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès (Era fill d’un empresari de la indústria tèxtil, i ell mateix participà durant molts d’anys en la direcció d’una fàbrica a Manchester). És, per tant, un cau d'errors utilitzar l'expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu d’un suposat conjunt de burgesos. En Marx mateix distingeix  la diversitat de grups burgesos que manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes - el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a  capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d'altres, en canvi, no  hi pertany  i fins i tot lluita contra la burgesia.   

   Tot el conjunt dels obrers formen una unitat que és el proletariat, però no existeix una cosa que sigui el conjunt dels pensaments dels proletaris. En Marx i els marxistes fan ús de les expressions   el pensament obrer, la consciència de  classe del proletariat, l’objectiu del proletariat, l’ideari obrer, i així.          Enllaçant amb el que he anat dient, a manera d’esquema, passo a exposar un seguit d’enunciats que mostren les insuficiències del marxisme.      Al llarg de la història, les religions tenen una gran diversitat  d’usos socials.     A les cultures paleolítiques (en el sentit social i econòmic, de manera que inclou les cultures de sistema paleolític que han sobreviscut fins avui en dia) la religió funciona com a element bàsic d’integració social. Les societats paleolítiques, al no existir la propietat de la terra, eren societats sense classes socials, a excepció d’aquelles que ho eren per motiu de gènere.     Afirmar que la religió és alienació significa deixar de banda l’estudi del funcionament de cada religió específica.      Les revolucions democràtiques de les polis gregues, al segle VI aC, no significaren la liquidació o afebliment de les pràctiques religioses. Si de cas, el culte dels deus preferits per les classes populars – com per exemple En Dionís – intensificava la seva presència a les festes cívico-religoses.    L’expansió de l’Islam va significar la liquidació del sistema agrari esclavista a les societats mahometanes. El procés històric de l’Islam no s’acomoda a l’esquema dels processos de mode de producció de Marx.    L’Islam, un fenomen que trasbalsà el món, no té cabuda dins la teoria de Marx – ni tampoc dins la de Hegel -. En Hegel i En Marx, a les seves obres, fan com si l’islamisme no hagués existit, com si no fos present a la història.    En Marx planteja el cristianisme a la manera de la ideologia alemanya. Planteja el cristianisme com una alienació de les classes explotades. Deixa de considerar la funció de l’Església catòlica com a instrument de control i de domini.     En Marx ignora el projecte polític de l’emperador Constantí, projecte que consistia en imposar l’Església cristiana com a instrument polític essencial.     En Marx no distingeix els diversos usos que s’han fet de les religions.    En Marx és cec respecte dels grans moviments religiosos. Si la religió és alienació – devia pensar -, llavors els moviments religiosos són productes alienants.    En contra del planteig d’En Marx, els diversos grans moviments socials que suposaren una autèntica revolució utilitzaren la religió com a instrument de lluita ideològica.    En contra de Marx, de la tradició republicana – d’origen francès – i de la propaganda catòlica, s’ha d’entendre el luteranisme - la denominada Reforma protestant - com un gran moviment de masses que aconseguí treure’s del damunt les cadenes de Roma.     Superant la ceguesa de Marx, s’ha de veure que En Martí Luter, a la dieta de Worms, 1520, allò que afirmà – i en sortí victoriós – era el principi de la llibertat de consciència.    En contra de les tesis marxistes, foren els prínceps alemanys – l’aristocràcia –  i no la burgesia alemanya la que feu possible el triomf del luteranisme contra el despotisme de Roma.   En Marx, els marxistes i els Universos francès, espanyol i català, pretenen amagar el gran alliberament que va significar el luteranisme. (Als qui tinguin més encobeïda la Il·lustració francesa, els proposo que comprovin un fet històric molt indicador: l’epicuri  La Mettrie,  condemnat moralment pels il·lustrats i no tolerat per les autoritats franceses, al 1748, trobà refugi i suport a la Cort d’En Frederic II, a Berlín. En contra dels parisencs, En Frederic el reconegué com un gran savi, a En La Mettrie).     En Marx tampoc veié el profund significat històric del moviment religiós iniciat per En Joan Calví a la Ginebra de 1541.     La teoria de Marx sobre les revolucions burgeses continua tenint una gran acceptació a l’Univers català i a l’espanyol, però aquesta teoria tampoc s’acomoda a la realitat històrica.  La Ginebra republicana que va aixecar En Calví podria ser considerada burgesa, però de ciutats com Ginebra ni havia per tot Europa i Àsia.     La revolució democràtica anglesa de 1640 anava de la mà dels calvinistes (En Cromwell es sentia un instrument de la voluntat divina). Però l’Anglaterra del sis-cents  era enfora de ser una societat burgesa.     La revolució britànica de 1688 va donar lloc a l’establiment de la primera democràcia moderna. Sens dubte que els empresaris i els grans comerciants, majorment, van donar suport a la revolta;  però també li’n va donar  una gran part d’aristòcrates.    O sigui, en contra de les prediccions marxistes, la revolució de 1688 no va significar la presa del poder polític de la burgesia en contra de l’aristocràcia;  no hi va haver confrontació entre burgesia i aristocràcia. L’aristocràcia britànica va continuar essent la classe dominant.    En Marx estableix el fals axioma de que hi ha un determinat tipus de pensament o idea segons la classe social.  Però el fals axioma de Marx és insostenible. En Marx parla de pensament burgès o de consciència del proletariat. Però ni existeix la burgesia com un tot social homogeni, ni el proletariat com un conjunt compacte dels obrers industrials.     Als seus escrits, En Marx cau en un abús del fals axioma. De seguir la seva argumentació, resulta que la burgesia seria una mena d’agent meravellós al qual hauríem d’agrair totes les coses bones de la nostra societat.        El proletariat és una paraula que vol significar la totalitat dels obrers industrials. Però la totalitat dels obrers industrials com a tal totalitat no és mai, en cap cas, agent social. No pot ésser agent social, per la realitat social allò que conté és una diversitat d’obrers industrials. La realitat social ens forneix de tot tipus d’obrers per una diversitat causes. Fins i tot, dins una sola empresa, on els obrers pateixen unes mateixes condicions de treball, és dona una diversitat de comportaments i d’ideologies.      La fal·làcia més escandalosa d’En Marx, al meu parer, és la que diu que els obrers industrials despleguen una ideologia, que és la ideologia del proletariat. I que aquesta ideologia del proletariat coincideix amb els punts bàsics de la concepció social de Karl Marx.  Diu més encara: que aquesta mena d’inspiració de teoria revolucionària a la manera marxista prové de la creixent explotació a que es veu sotmès pel capitalisme.      En contra de la fal·làcia marxista, és pot constatar que a la primera gran revolució encapçalada pels obrers industrials, la de París de 1870, no es seguiren els designis marxistes, sinó que desenvoluparen tot de normes llibertàries i autogestionàries que es corresponien amb les doctrines de l'anarquisme.  Aquells revoltats contra el Poder establert no decidiren la conquesta de l’Estat, sinó la seva destrucció. Aquelles classes populars parisenques crearen la Commune de París, solament la de París; entenien que cada ciutat o regió de França havia de decidir per si mateixa quin ordre social li era més escaient.    En Marx no solament elaborava fal·làcies i feia prediccions errònies. De bell antuvi, amenaçava amb l’excomunió i les penes de l’infern als qui fessin propostes socials en desacord amb la ciència marxista. Les formacions comunistes, des dels seus inicis, van  dur una pràctica hostil  - i sovint extremadament violenta – contra les formacions obreres de signe no marxista. Igualment, en tot temps, s’ha donat una guerra fratricida entre les diverses formacions  comunistes (La idea ha quedat recollida en la imatge de l’assassinat de Trotski a mans d’un sicari de N’Stalin).     Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat.    Una de les caretes més usades  pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s'acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin va escriure L'esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista, de manera que els seus oponents polítics quedaven reduïts a la condició de malalts. A la novel·la 1984  N’Orwell descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d'ara mai podran superar l'estigma heretat dels règims comunistes, al meu parer.                

    

 La filosofia a l'abast

Llišons de filosofia

quetgles | 24 Marš, 2009 17:21

 

 

           Lliçons de filosofia.

    Història radical de la filosofia. 36 pensadors.    

                La filosofia a l’abast.   

      Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d’història de la filosofia, afecten  l’Univers espanyol i  l’Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d’història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató  Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana  Agustí i Tomàs d'Aquino  Martí Luter  Descartes David  Hume  Thomas Paine  Hegel  Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Charles Peirce, William James, John Dewey  Ortega y Gasset. La filosofia espanyola.  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper  Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants La filosofia i la religió sense caretes  La filosofia i la ciència 

Descartes, un mŔtode per a una metafÝsica.

quetgles | 24 Marš, 2009 11:51

 

                      Descartes, un nou mètode (?) al servei de la     metafísica tradicional.    

       En René Descartes pertanyia a noblesa francesa. Rebé una educació catòlica tradicional. En tot temps es mantingué fidel a la seva classe social, al seu rei i a la seva Església.  No pretengué cap tipus de reforma social o religiosa. Mentre Europa esclatava en conflictes ideològics violentíssims,  En Cartesius defugia qualsevol tipus de confrontació. Ell mai aixecà la veu per fer una protesta o una denúncia. En Descartes, per no esmentar res de compromès,  no fa la més petita referència a la matança de la Nit de Sant Bartomeu, ni a la cruel persecució a que eren sotmesos els hugonots.  En Cartesius es va posar decididament al servei de les autoritats intel·lectuals conservadores de París, és a dir, de l’Arquebisbe.

  El pensament d’En Descartes no obrí camí cap a la modernitat. Tot i la pròpia declaració de la bondat de la  seva investigació, la veritat és que El Discurs del mètode és un intent de fer valer la metafísica com a ciència; la seva novetat era que feia ús d’una metodologia que semblava independent de la de l'Escolàstica. Hem de sospitar que la suposada grandesa d'En Descartes és un mite creat i cultivat pel Poder francès; que és una construcció del nou Imaginari de l'Univers francès del segle XVIII, obra de la Il·lustració. Els Universos espanyol i català també rendeixen culte a la mitologia de la figura d'En Descartes. A la programació oficial d'ensenyament, En Descartes figura com un dels grans filòsofs de tots els temps. Hem de suposar que a un determinat moment del segle XIX, la Cúria romana va treure de l’Índex les obres d’En Descartes; aquells cardenals degueren concloure  que el cartesianisme, en darrer terme, podia ésser un aliat contra l'agnosticisme  i el materialisme. Sigui pel motiu que sigui, el cert és que les enciclopèdies catòliques i les de l'espanyolisme continuen amb el cultiu del mite cartesià. En Descartes pretenia demostrar l'existència de Déu a partir de la idea de Déu. L'argument parteix de considerar que la idea de Déu no és adventícia, no procedeix de cap tipus d'experiència dels nostres sentits, ni és el resultat d'una combinació d'idees; també afegeix que la idea de Déu és la més gran possible (Aquells metafísics s’empatollaven tot de classificacions segons la grandària de les idees, les quals sembla que podien ser grans, la més gran, mitjanes, petites, majors i menors, insignificants, minúscules, etc). El pas crucial en l'argumentació cartesiana rau en considerar  axiomàtic el principi que diu que tota idea en la nostra ment és per una causa específica i que hi ha una proporcionalitat necessària entre la idea i la causa d'aquesta idea; segons això, en Descartes argumenta que la idea de Déu a la nostra ment ha de ser causada necessàriament per una causa infinita,  la qual és Déu. En Hume demostraria la inconsistència d'aquesta metodologia. Els llibres de text posen el Racionalisme com un precedent de l’Empirisme, com si els dos anessin de la mà; però aquesta suposada relació és una mistificació de la realitat històrica.

   En contra del que afirmen els llibres de text i les enciclopèdies de l'Univers espanyol, he de suposar que el pensament d'En Descartes degué tenir una difusió molt limitada a Europa del seu temps. En Descartes establí la residència a Holanda, però no hi anava atret per l’ambient intel·lectual renovador holandès, sinó  perquè tenia por de l'amenaça catòlica; ell va estar molt pendent de les incidències del procés d'En Galilei. Per altra banda, a França, la Inquisició es mostrava molt activa i violenta contra els hugonots (calvinistes francesos) i contra els jueus. El projecte intel·lectual d'En Descartes no va néixer del context on brotaven les idees del pensament modern; s'establia a Holanda, però no s'impregnava de l'esperit calvinista holandès. En Descartes no fou mai una amenaça per  a la França absolutista, catòlica i opressora; no manifestà ni pública ni privadament cap tipus de queixa o protesta contra la intolerància. Tot i  que sabia que En Galilei era processat per la Inquisició, no va fer pública ni la més mínima protesta per la condemna del científic italià.  En Descartes es mostrà molt poruc, fins al punt que evità qualsevol tipus de crítica contra la filosofia oficial. A la seva obra, no cità per a res a N'Aristòtil ni a En Tomàs;  hem de suposar que ho feia per prevenció, perquè sabia de quina manera les gastava la Inquisició. No deixa de sorprendre el fet que als escrits d'En Descartes quasi no hi ha referències a altres filòsofs. Per allò que havia de dir - de manera que no posava en qüestió cap punt de la ideologia oficial - s'hagués pogut estalviar l'estada a Holanda.  En efecte, anys més tard, a 1641, presentà el seu nou llibre, Meditacions metafísiques, a la Universitat de París; obra que - com diu al pròleg -  posava a la disposició de Els senyors degans i doctors de la Sagrada Facultat de Teologia de París.  El projecte científic d'En Descartes no conté cap element d'innovació, ans al contrari, és una clara oferta platònica, reaccionària, dirigida a la Cúria romana;  ofereix un instrument ideològic per a combatre els heterodoxos, o uns suposats agnòstics. El projecte consisteix en demostrar que Déu i l'ànima humana són a l'abast de la raó natural; amb paraules seves: ...l'existència de Déu pot provar-se per la raó natural...que de la Sagrada Escriptura s'infereix que el seu coneixement és molt més clar que el que d'altres coses creades i que és, en veritat, tan fàcil, que els qui no el tenen són culpables. (Meditacions metafísiques,  introducció). En Descartes declara que els seus escrits són una modesta aportació per adjuntar-la, si convé, a les dels grans personatges a fi d'anul·lar les raons adduïdes per alguns impius que no volen acceptar que hagi Déu i que l'ànima humana sigui cosa distinta del cos. O sigui que el projecte cartesià, segons confessa el propi autor, fou crear un instrument al servei de la reacció sangonosa de la Contrareforma. Però les obres de Descartes foren rebudes amb desconfiança pels teòlegs escolàstics; la Sagrada Facultat de Teologia no es va entusiasmar per l'oferiment de Descartes; al poc temps començaren les impugnacions de la filosofia cartesiana; paral·lelament, l'Església catòlica la condemnà, i prohibí el seu ensenyament. Al 1671, per decret reial, es prohibia l'ensenyament de la filosofia d'En Cartesius a les universitats de França.

   He de suposar que l'enaltiment d'En Descartes fou obra dels constructors del nou Univers ideològic francès. Hem de suposar que els nous dirigents pretenien construir un nou Univers francès que havia de ser l'admiració del Món. Els nous rectors culturals degueren decidir un bon dia crear un mite magnífic: en Descartes havia de ser un gran científic i un gran filòsof; havia de ser el gran pensador francès, potser el més gran, que havia iniciat el camí de la modernitat. En Descartes era el personatge més escaient: per una banda era un que havia estat condemnat per la Inquisició i alhora proclamava l’imperi de la raó. El xovinisme francès s'ha mantingut fins avui, amb la qual cosa es mostra la feblesa de tot l'Univers ideològic francès. Els llibres de text francesos i les enciclopèdies franceses mantenen quasi  tota la immensa mitologia xovinista creada al llarg dels segles.

   

     Els llibres de text i les enciclopèdies donen per suposat que el Racionalisme d’En Descartes significava l’inici del pensament modern (Per exemple, vegeu la versió ostentosa de Viquipèdia de la pàgina dedicada a En René Descartes, que fa: És considerat el pare de la filosofia moderna en ser el primer en proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filosòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre d'altres coses, de la geometria analítica, de la generalització de l'ús del mot idea amb el significat de "contingut de la ment humana", la invenció de les coordenades cartesianes o de la sentència  cogito ergo sum (penso, aleshores existeixo), a partir de la qual construeix el seu pensament filosòfic.). Però, en realitat, objectivament, el racionalisme d’En Descartes no anava més enllà del racionalisme d’En Tomàs. En Tomàs havia acomodat al dogma catòlic la metafísica aristotèlica. La Summa Teològica havia recollit les proves de l’existència de Déu basades exclusivament en la raó natural que havia exposat Aristòtil al seu temps. En Tomàs no es cansa de repetir que les veritats de la fe i les de la raó necessàriament han de coincidir.  O sigui, podem afirmar que ambdós pensadors son igualment intel·lectualistes i racionalistes.

 

   Si de cas, es podria dir que En Descartes insistia en la validesa de la metafísica, i que pretenia fer algunes aportacions personals en suport de la Teologia entesa com a ciència suprema.

   

     

   En Descartes pretenia construir els seu edifici sobre uns fonaments dogmàtics. Donava per suposat que hi havia idees innates, com la idea de Déu o la idea d’ànima espiritual. 

     Una vegada va haver afirmat el sum del cogito, En Descartes va iniciar la investigació de l’ànima a una velocitat de creuer. Tot resultava rodó; així, va descobrir que el jo era el mateix que l’ànima, que la naturalesa de l’ànima és pensar, que per existir no necessita de cap lloc ni de cosa alguna material, que és completament distinta del cos, que és més fàcil de conèixer que el cos, que encara que no existís el cos, l’ànima no deixaria d’ésser tot  el que és (Discurs del mètode, quarta part) .

 

   Ja posat en una formidable introspecció metafísica, En Descartes feia la seva primera demostració de l’existència de Déu. Així, en unes poques línies, fa tot un seguit de descobriments de ciència metafísica total; i diu que posat que jo dubtava, no era el meu ésser enterament perfecte, doncs veia clarament que hi ha més perfecció en el conèixer que en el dubtar. Arribat aquí, a En Descartes se li va ocórrer indagar per on havia après a pensar en qualque cosa més perfecte que el jo. Tot seguit, va deduir que havia de ser una naturalesa més perfecta.

   Fa saber que els pensaments de coses exteriors a ell, com el cel, la terra, la llum, el calor ...no me preocupava molt el saber d’on procedien.  O sigui, el d’En Descartes seria un mètode (no gens científic) que introdueix l’estranya categoria de la preocupació i dels diversos graus de preocupació.

      I, a continuació, afirma: no veient en aquestes coses res que me paregués fer-les superiors a mi.  El mètode, inconsistentment, introdueix les categories poc científiques de “veure o no veure en els propis pensaments”, de “parèixer a un mateix o no parèixer a un mateix”, i de “idees que semblin superiors o no”.  

   Amb aquest mètode gens metòdic, estableix una  absurda classificació de les idees que estan dins la ment (en aquest cas, el cel, la terra, la llum i la calor), segons la qual “ell podia creure ( o sigui, el mètode de poder creure o no poder creure) que, si eren vertaderes, eren unes dependències de la meva naturalesa, en quant que aquesta posseeix alguna perfecció, i,  si no ho eren, procedien del no-res, és a dir, estaven en mi, perquè hi ha en mi qualque defecte. Segons això, les idees de la nostra ment o bé són de la pròpia ment o bé procedeixen del no-res;  quedava establerta la nova categoria no-científica  de la classificació de les idees segons si procedeixen del no-res o no.

   Arribat aquí, En Descartes emprèn el vol cap a la teologia i presenta la primera prova de l’existència de Déu.  No li provoca cap dubte el tema de les idees innates. Dóna per fet que hi ha la idea d’un ser més perfecte, i que aquesta idea no pot procedir del no-res. Així, diu:  ...era cosa manifestament impossible que la dita idea procedís del no-res; i com no hi ha menor repugnància en pensar que allò més perfecte sigui conseqüència i dependència d’allò menys perfecte, que pensar que del no-res esdevingui qualque cosa, no podia tampoc procedir de mi mateix; de manera que sols restava hagués estat posada (la idea) en mi per una naturalesa vertaderament més perfecta que jo, i posseïdora inclusiu de totes les perfeccions de que jo pogués tenir idea; això és, per explicar-ho en una paraula, per Déu.

    Es pot constatar que el mètode d’En Descartes té poc a veure amb la lògica i la geometria. No explica la relació de les idees i el no-res, ni entre la veritat i la perfecció, ni de quina perfecció es tracta a cada moment. Introdueix elements irracionals no propis per a la ciència, com és fer referència a la repugnància intel·lectual i als graus d’aquesta repugnància. Li repugna, diu, però no justifica la seva negació.  En contra de la suposició cartesiana, al regne animal abunden els casos en que els fills són superiors a llurs pares. 

   En referència a si Déu és o no és una idea forjada pels humans – que aquest seria, precisament, el tema de debat - ,  En Cartesius es limita a dir que no podia tampoc procedir de mi mateix. O sigui, podem resumir la miserable argumentació cartesiana: Jo tinc idees, unes que són pròpies meves (de les meves dependències intel·lectuals)i unes altres que jo considero superiors a mi, com les de les perfeccions, les quals no poden procedir de mi ni del no-res; per tant, aquestes idees de perfeccions solament poden procedir d’un ésser supremament perfecte.

   

    En aquesta quarta part, En Cartesius presenta  una segona demostració de l’existència de Déu que pretenia superar l’argument ontològic de N’Anselm.

   L’argument d’En Descartes es basa en l’afirmació de que tota idea de la nostra ment és produïda per una causa proporcional a la idea. Que la idea de Déu és la idea de la cosa més gran possible. Que la idea més gran possible ha de tenir una causa proporcional possible. I que, per tant, la causa proporcional de la idea més gran possible és Déu. I així, quedava demostrat que Déu era la causa de la idea de Déu.

 

     Per suposat ni En Cartesius ni En Tomàs poden explicar què passa quan un hom té, per exemple, una idea politeista, o una concepció atea. Igualment, quina seria la causa de les idees aberrants?

   

   Podem concloure que és just i necessari revisar els llibres text i les enciclopèdies avui sota control de les forces conservadores. Forces conservadores, però s’ha d’afegir que, sovint, unes suposades forces  progressistes també contribueixen  a l’enaltiment de personatges que més aviat foren nefasts. 

   

 La filosofia a l'abast

 

La filosofia a l'abast

quetgles | 19 Marš, 2009 10:44

   

                        La filosofia a l'abast

 

         Història radical de la filosofia. 36 pensadors                    La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató  Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana  L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

Agustí i Tomàs d'Aquino  Albert el Gran Ramon Llull, una passada

 

Martí Luter  Descartes David  Hume                         Thomas Paine Kant   Hegel Notícia de N'Auguste Comte


 Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper  Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants   La filosofia i la religió sense caretes  La filosofia i la ciència   Filosofia emergent

 

 

 

 

 

 

 

 (Segueix)

Juli CÚsar desvela el joc

quetgles | 19 Marš, 2009 07:31

 

                                

                                       Juli César desvela el joc  

    La ideologia conservadora descriu la història com a res gestae, com a resultat de les  accions dels grans homes; accions que són la conseqüència de les idees i projectes d'aquests homes. Els ideòlegs conservadors a l'hora d'explicar les causes de la formació de l'Imperi romà sempre segueixen una línia indeterminista; és a dir, es refereixen a unes causes que són uns purs accidents, i que no expliquen res. Segons això, la història és un cúmul d'accidents i casualitats. L'Eneida d'En Virgili en seria un paradigma clàssic. El poema fou un encàrrec de l'emperador August com a projecte ideològic de crear una gran epopeia nacional romana a imitació de la Ilíada. El poema és un càntic a un Enees rocambolesc, suposat supervivent de la destrucció de Troia, que deambula per la Mediterrània i, després d'unes grans aventures, desembarca a Itàlia i funda Roma.

    Els llibres d'història i les enciclopèdies de l'Univers espanyol continuen essent majoritàriament d'ideologia conservadora, amb un clar predomini de la narració de les grans gestes.

   

    Els escrits d'En Juli César són una excepció a la regla;  demostra que ell sabia i comprenia quina era la dinàmica essencial de la història en aquella època.  La guerra de les Gàl·lies no solament descriu en rigor tota la complexitat dels elements que intervenen a la guerra; va més enllà i descriu quina és, al seu parer, la causa per la qual Roma fa la guerra a les Gàl·lies i per la qual les Gàl·lies passaren a formar part de l'Imperi romà. En César descriu quins són els principals mecanismes de Poder que fan moure la política de la Gàl·lia en relació al Poder de Roma.  En alguns paràgrafs deixà la senyal de la seva soberga intel·ligència, com és el del llibre VI, XII, on explica el perquè la Gàl·lia estava dividida en dues faccions i de com en aquell temps la situació era de guerra permanent a un nivell de violència ja insuportable. Diu que les dues faccions – els eduus i els sequans – estaven enfrontades i que els sequans, sentint-se inferiors, es coalitzaren amb els germànics i Amb això, guanyades vàries victòries i degollada  tota la noblesa dels eduus, esdevingueren tan poderosos que els llevaren gran part dels vassalls  i els obligaren a donar com a penyora els fills dels principals...Aquesta fou la causa que obligà a Diviciaco (el cabdill eduu) a anar a Roma a demanar auxili al Senat, si bé no l'obtingué. Es canvià la sort amb l'arribada de César: es restituïren als eduus els seus hostatges, recobraren els antics vassalls i n'adquiriren de nous gràcies a En César, puix que veien que els que s'aliaven amb ells milloraven de condició i de govern. En César  assenyalava la contradicció històrica essencial: La guerra universal – la guerra eterna de tots contra tots – llençava els més amenaçats als braços de Roma. En paraules d'En César, aquesta fou la causa que obligà a Diviciano a anar a Roma a demanar auxili alSenat. En César va copsar allò contradictori de la situació: resultava que una facció de la nació gal·la cercava l'ajut militar de Roma  per moure guerra contra una altra facció de la mateixa nació. És aquesta contradicció que explica que una sola ciutat, Roma, pogués sotmetre una nació tan gran, la Gàl·lia, la qual tenia una població vint vegades superior a la de Roma.

   El punt culminant del pensament gran romà fou l'invent de l'estratègia per mantenir sotmesos els pobles vençuts. La idea consistia en que les terres del poble vençut en guerra esdevenien ager publicus, terres propietat de l'Imperi, de manera que la classe aristocràtica del poble vençut perdia la base del seu poder i es veia obligada a fer pactes de submissió i de fidelitat a Roma; a una segona fase, l'aristocràcia indígena s'esforçava per aconseguir la ciutadania romana. D'aquesta manera, les revoltes dels indígenes sempre eren molt localistes i no significaven una amenaça greu contra l'Imperi; localistes, perquè allò que mantenia viva la consciència de nació era la classe aristocràtica. Sense una classe dirigent activa políticament, les nacions sotmeses perdien la consciència nacional, la qual era substituïda per la idea de pertinença a una regió. Les masses pageses de la nació, sense dirigents polítics, restaven sepultades al seu petit lloc de supervivència, i la nació desapareixia de la història.

       

 La filosofia a l'abast

Marc Aureli, la filosofia romana

quetgles | 19 Marš, 2009 07:09

                       Marc Aureli, la filosofia romana          

   De bell antuvi, el patriciat romà va desconfiar dels filòsofs i dels llibres de filosofia; era mal vist dedicar-se a l'estudi de la filosofia i a l'especulació filosòfica; fins i tot no foren rares les prohibicions expresses de l'ensenyament de la filosofia i l'expulsió de Roma dels filòsofs grecs. Als romans que s'afeccionaven a la cultura grega se'ls denominava despectivament graeculus, greguets. Allò que importava a aquells patricis era el cultiu de la virtus romana. Els grans romans entenien que el seu deure era la defensa de la tradició romana. Així s'explica el gran buit que es dóna a la història de la filosofia a l'època de l'Imperi romà; la que hauria de ser filosofia romana és quasi inexistent. Escandalosament, tan sols es donen un pocs autors romans de llibres de filosofia; però, a més a més, aquests pocs autors no són pròpiament filòsofs. Al seu llibre de filosofia, amb el títol de Reflexions, l'emperador  Marc Aureli bé que s'afanya a dir que ell no va perdre el temps amb lectures d'obres filosòfiques i amb especulacions inútils, cargolant així el rull de la contradicció; escriu un llibre de filosofia per dir que no és convenient dedicar-se a la filosofia.

 

La classe alta romana valorà negativament el conreu de la filosofia; per això foren molt pocs els autors romans que escrigueren llibres de filosofia; podem citar En Lucreci , En Sèneca, En Cicerò, En Marc Aureli i poca cosa més;  cap d'ells es presentava com a filòsof. Convé destacar que l'obra De re natura (Sobre la naturalesa) del poeta Lucreci, la versió llatina de l'obra d'Epicur, només en quedaren dos exemplars. L'oligarquia romana entenia que era essencial el manteniment de la ideologia tradicional, que l'únic cos de pensament que s'havia de cultivar era la virtus romana, és a dir, el conjunt de normes familiars i socials que havien caracteritzat el comportament dels pares de la pàtria. Les Reflexions d'En Marc Aureli són poc més que un receptari d'aquestes normes de conducta de l'alta classe romana. No de bades, els emperadors mantenien el càrrec de praefectus mores, el responsable del compliment de les normes morals romanes. Comunament, l'estoïcisme romà es presentat amb simpatia i com si fos una petita meravella; com un conjunt de virtuts envejables que impregnaven la conducta dels patricis, a saber, patriotisme, servei a la família i a la comunitat, domini de les passions, rebuig de tota forma d'ostentació, castedat, parquedat en el menjar  i el vestir, cultiu de les virtuts,  i, en resum, la impertorbabilitat de l'ànim.

    Els llibres d'història i les enciclopèdies no tracten de tot allò que és ocult, a no ser que s'hagi produït qualque tipus d'escàndol. Els grans aristòcrates que disposaren del Poder a vegades  descrigueren les seves pràctiques violentes  perquè les consideraven com a gestes heroiques quan en realitat eren crims contra la humanitat. Els principals testimoniatges dels crims són els propis criminals els quals descrigueren el seus crims i, a vegades, en tot luxe de detalls. 

   Allò que no es diu d'aquells virtuosos grans romans és de quina manera bestial aplicaven l'estoïcisme a la inversa: eren impertorbables davant el patiment dels altres. Aquells grans romans es mantenien impertorbables a l'hora de cometre un gran crim. Allò que no es diu als llibres de text és que l'oligarquia romana  creà un sistema de repressió universal d'una inhumanitat encara ara no superada. Els romans foren els inventors de la pena de mort més dolorosa possible i de més llarga duració possible, la mort dels enclavats a la creu. Tampoc s'estaven de l'ús d'activitats genocides fins al punt que esdevingueren una pràctica habitual o una norma. Cartago fou destruïda casa per casa i els seus camps foren sembrats de sal, i els supervivents foren venuts com a esclaus i espargits per tot l'Imperi; però la destrucció de Cartago no era un cas aïllat, sinó un cas més resultat de l'aplicació de la normativa romana.

   No és en els pocs llibres de filosofia romana on es troba l'autèntica ideologia dominant a Roma. Foren les ments dels patricis les que idearen la manera de crear i mantenir l'Imperi. Foren els patricis els qui idearen el sistema de les explotacions agràries basades en el treball dels esclaus en grans masses. Els patricis idearen la manera de tenir sotmesos als pobles vençuts; establiren tot de mecanismes socials per mantenir assegurat l'Imperi.

    

 La filosofia a l'abast

ProtÓgores i la IlĚlustraciˇ grega

quetgles | 19 Marš, 2009 05:39

  

                           Protàgores i la Il·lustració grega     Els homes pensen i pensen intensament impulsats per les emocions i les passions. Sense emoció no hi hauria pensament. És una la imatge mistificadora la que comunament es presenta

d'un pensador que es dedica a pensar i no res més. No és el cas que el pensar sigui una activitat específica pròpia d'uns denominats pensadors, amb correlació amb que la matemàtica és específica dels matemàtics. L'ús de les paraules filosofar i filòsof no fa canviar la situació plantejada. Comunament, es presenta   la filosofia com un pensar específic propi i exclusiu dels filòsofs. Aquest plantejament és el resultat d'una manipulació que van iniciar els ideòlegs de la reacció a l'antiga Grècia: En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil. Bé, de fet – com veurem -, fou l'aristocràcia macedònica la qui imposà la ideologia reaccionària, antidemocràtica.

   Aclariment: tot un seguit de referències al món antic entenc que són necessàries per a comprendre el món modern. En efecte, haurem de veure que les polis gregues són l'únic referent de l'antiguitat en el debat sobre la democràcia.

   I encara més: els debats actuals majorment enllacen en qüestions de filosofia o de religió que tingueren el seu origen a l'època antiga.

  Els poders reaccionaris en tot temps intenten presentar batalla proveïts de materials teològics que tenen a veure amb En Plató i amb les denominades Sagrades Escriptures.

   S'ha d'especificar que foren individus pertanyents a les classes populars els qui

pensaren, proposaren i portaren a terme les revolucions democràtiques a les polis gregues. S'ha d'entendre que primer es feren les reformes democràtiques i que, més endavant, els savis debateren els fonaments teòrics de la convencionalitat social. No fou el cas que uns savis il·lustrats inspiressin a les masses amb el seu discurs social; foren les masses amb els seus líders les que dugueren a terme la revolució democràtica; foren les masses amb els seus líders les que es donaren a si mateixes el nomos democràtic després de llargs debats. Foren les masses les que imposaren la democràcia directa a les ciutats. El creixement social i econòmic de les polis fou la causa determinant de les revolucions democràtiques al segle VI aC. Hem d'entendre que les classes populars de les polis se sentien oprimides i que va anar creixent un sentiment de revolta contra l'aristocràcia que monopolitzava el poder. Aquells homes sentien i pensaven; i pensaven en les reformes democràtiques. Ben segur que hi va haver herois i màrtirs revolucionaris pertanyents a les classes socials més humils; i ben segur que el seu nom fou conegut i enaltit; però no és d'estranyar que no en quedin testimonis(Per posar un referent pròxim, vegeu El blog d'En Joan Quetgles | Nas de xot ) ; hem de concloure que al llarg dels segles de poder de les oligarquies aristocràtiques, aquestes esborraren qualsevol rastre de testimoni democràtic.

   L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El

nomos de les polis democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans.  Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.  Els reaccionaris donaren un sentit pejoratiu a la paraula sofista; sentit pejoratiu que va prevaler al llarg dels segles.  I encara ara, la major part de llibres d'història de la filosofia i les enciclopèdies donen a entendre que el relativisme i l'escepticisme dels  savis il·lustrats – Protàgores, Gòrgies, Pròdic, Hípies d'Helis, Licofró i d'altres – és una mena de filosofia menor. O sigui, la majoria de grans enciclopèdies adopten les posicions teòriques que elaborà la reacció antidemocràtica; donen a entendre que els teòrics de l'emotivisme moral elaboraven un pensament inferior, de molt, als del l'intel·lectualisme moral. Per tot arreu, s'exalten les figures de Sòcrates, Plató i Aristòtil com a grans filòsofs de la humanitat. Fa temps que als Universos luterans començaren a trencar llances contra aquests filòsofs. En Luter mateix no s'estigué de dir que odiava N'Aristòtil. Actualment, no són rars els historiadors que fan una crítica revisió històrica sobre el tema que ens ocupa; en aquesta línia destaca l'obra Història social de la ciència, de John D. Bernal; En Bernal dedica un capítol a la que anomena La tríada reaccionària: Sòcrates, Plató i Aristòtil.

   Tesi:  El combat ideològic gira al voltant de la moral en el sentit més ample de la paraula. A un costat hi ha els teòrics de l'emotivisme moral, a l'altre els de l'intel·lectualisme moral i els que afirmen la moral en base a la religió o a la tradició.

  (L'emotivisme moral estableix el principi que les normes morals són una conseqüència dels sentiments).

    Primer fou la derrota militar de les polis democràtiques; tot seguit, l'emotivisme moral fou substituït per l'intel·lectualisme moral o per la moral

tradicional de les societats aristocràtiques. I el pensament il·lustrat dels sofistes, per la ideologia reaccionària.  La reacció establí els patrons i les normes de la ideologia de l'època imperial que s'iniciava. Amb la qual cosa, el grans pensadors grecs anteriors i els grans il·lustrats quedaren reduïts a la condició inferior de pensadors "presocràtics" o de "sofistes" en sentit pejoratiu, platònic, significant "aquells que especulen amb la veritat". Al mateix temps, la major part dels escrits dels dits sofistes es perderen.

   Les

polis democràtiques representaren un breu parèntesi dins la història universal; foren com una excepció al sistema de les societats aristocràtiques imperant en tot temps. A l'època de les ciutats-Estat, seguí la dels grans imperis regits per oligarquies aristocràtiques.  Al llarg de la història, tots els intents de canviar l'ordre aristocràtic acabaren en fracàs. Totes les revoltes armades foren esclafades sense més conseqüències. Igualment, tots els intents de defugir de l'opressió l'Església catòlica fracassaren i foren objecte de cruel repressió.

 

    

 La filosofia a l'abast

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb