El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

QuŔ Ús filosofia (Insistint)

quetgles | 27 Febrer, 2009 07:01

 

                          Què és filosofia? (Insistint) 

       Preàmbul.

 

   Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.

   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.

    I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.

    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

   

       

        Haurem de veure que la filosofia no és una ciència. Que,  els primers  filòsofs no es posaven per objectiu la creació d'un sistema de ciències.

 

    Comunament, tot de teòrics fan referència a la Física de N'Aristòtil. Hi ha, en efecte, uns llibres d'aquest autor que tracten de qüestions de física, d'astronomia i de la natura. Aquesta Física és un conjunt de teories especulatives elaborades sense la més mínima metodologia científica (El món antic no fou mai sensible a la necessitat de constituir una física científica). La física aristotèlica no constituïa cap precedent de la física de Galileo o de Newton.

    Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies (a Internet, hi ha una galàxia de webs mistificadores) és que la Física  és un conjunt d'errors, de disbarats i de teories errònies sobre el món físic. D'acord amb la veritat, s'ha de dir que no hi ha cap de les teories de la Fisica que tingui consistència. Exposo aquí el comentari que vaig fer  a  la web  N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino: La física de N'Aristòtil no s'aguanta per cap costat; els seus conceptes i teories no són sinó disbarats. La pregunta que salta d'immediat és: Com així, si és tan inconsistent, la física de N'Aristòtil figura per tot arreu com una obra important que va influir en gran manera en la filosofia i la ciència? Resposta: els que es mouen dins l'Univers espanyol i dins l'Univers catòlic segueixen l'estratègia  imposada per l'Església catòlica; és una estratègia de guerra ideològica: totes les armes són vàlides contra l'enemic, la mentida i la impostura incloses. Als moment actual, els catòlics tenen disposats milers i milers de dispositius amb l'objectiu  de mantenir el "culte" a Aristòtil.

      La geometria fou l'única disciplina vertaderament científica de la cultura grega. Consta que els geòmetres grecs feren importants aportacions per al desplegament de geometria, si bé s'ha de considerar que partiren dels coneixements geomètrics originaris de Mesopotàmia i l'Egipte.

    Els geòmetres grecs no figuraven com a filòsofs, ni hi volien figurar. Ells eren geòmetres i es declaraven com a tals.

 

  Davant aquest panorama de baix nivell científic de l'Antiga Grècia, un hom pot presumir que – així com es diu a les enciclopèdies – l'obra dels filòsofs era un precedent i aplanava el camí de la futura ciència. Però tal cosa és una falsa presumpció.

 

   Ans al contrari, les filosofies de Sòcrates, Plató i Aristòtil menaren sempre una lluita frontal contra  la més petita mostra d'empirisme o materialisme.  Són filosofies reaccionàries que són denominades, indistintament, amb el nom de Idealisme, o Intel·lectualisme (que inclou l'Intel·lectualime moral); la denominació tomista és la de  realisme extremat – el d'En Plató – i Realisme o Realisme moderat – el de N'Aristòtil -.

 

   Tesi central: Tota filosofia té per objectiu destruir la ideologia contrària i reforçar la pròpia.

 

Tesi: L'estímul inicial que fa que un hom es dediqui a la filosofia és una passió, un sentiment. La filosofia no és la recerca de la veritat a partir d'una posició inicial de neutralitat.

 

   

   D'acord amb En Marx, les  societats dividides en classes socials creen antagonismes de classe que, a la vegada, donen lloc a ideologies contraposades.

 

Tesi:  L'obra filosòfica d'un autor és una conseqüència derivada de la lluita ideològica del seu temps. Però l'ús que se'n faci d'aquesta obra defuig la voluntat de l'autor.

  

    Al llibre, Vides dels filòsofs il·lustres (en llengua grega), En Diògenes Laerci,   dedica una extensió modesta a l'article dedicat a N'Aristòtil.

   Durant l'Imperi romà, sembla que N'Aristòtil era quasi un desconegut, i entre els autors llatins es difícil trobar cap referència.

    Fins al segle XIII, les seves obres, perdudes, no foren recuperades en versió llatina.

   O sigui, més de 1500 anys desprès de la seva aparició, la filosofia de N'Aristòtil era recuperada i utilitzada com a fonament de la filosofia d'En Tomàs d'Aquino.

 

   Durant tota l'Edat mitjana l'església catòlica continuà amb el seu monopoli del control ideològic. Al disposar del Poder ideològic absolut, la Cúria romana va impulsar  la filosofia aristotèlica-tomista com a filosofia preferent de l'Església catòlica; i l'agustinisme tradicional (el platonisme catòlic) passà a un segon terme.

      O sigui, fou l'Església catòlica la que va decidir que la filosofia aristotèlica constituïa la màxima autoritat científica en quant al saber purament racional. Per decisió de N'Alexandre IV, la filosofia de N'Aristòtil esdevingué la Philosophia ancilla Theologiae.

 

    Restava ben definida la funció de la filosofia tomista: era la que establia les regles fonamentals de la Ciència cristiana, en especial les referents a la teologia i a la moral, les dues ciències màximes.

 

    O sigui, no és el cas que a l'Edat mitjana hi hagués dues o tres dotzenes de filòsofs. Els denominats filòsofs eren tots ells eclesiàstics. Es limitaven a comentaris o modestes aportacions a l'Autoritat intel·lectual vigent a l'època. I l'Autoritat intel·lectual era la que establia la Cúria romana.  Així, va resultar que els més savis foren distingits i recompensats per mitjà de la canonització, i adquiriren la categoria de la santedat. En canvi els que passaven més enllà de la línia de l'ortodòxia eren marginats, o perseguits i castigats i, si convenia, condemnats fins a les màximes penes (seria el cas tan dramàtic de la condemna a mort a la foguera del frare Giordano Bruno per sentència del cardenal Roberto Bellarmino, savi suprem que fou elevat  a la categoria de sant).

  

    Al llarg de la història, les organitzacions socials i polítiques  - principats, monarquies i imperis - foren creacions de les aristocràcies (de la classe dels grans propietaris de terres).

 

      Al llarg de la història l'oligarquia sempre ha recorregut a la imposició de la ideologia absolutista en defensa dels seus interessos de classe.

    El Poder (que representava els interessos de l'aristocràcia) en tot moment intentà imposar una ideologia basada en l'intel·lectualisme i l'intel·lectualisme moral  (Ideologia de la qual Sòcrates, Plató i Aristòtil foren els màxims exponents). Segons aquesta ideologia,  el bé moral i la veritat només són a l'abast de l'activitat intel·lectual, i, per tant, els savis són els més adequats per a conèixer la Veritat i el Bé.  Es donava per suposat que fer qualque referència a l'opinió de la plebs no tenia cap sentit, era un disbarat. S'havia educar al poble a ser obedient i sensible als seus pastors espirituals.

 

   Com he explicat en diversos escrits, les revolucions democràtiques, al trencar el poder aristocràtic, desmuntaren també els mecanismes del poder ideològic, els quals eren monopolitzats per l'Església catòlica (La direcció, despòtica, era en mans de la Cúria romana, i, en darrer terme, del Papa).

 

    Les Constitucions de les societats democràtiques es  fonamenten sobre la ideologia de l'emotivisme moral i del contractualisme.

 

      La filosofia és un indicador ideològic. Quan on diu filosofia  sempre és refereix a un determinat corrent de filosofia, és a dir, a una filosofia entre vàries filosofies.

   Una filosofia concreta – el positivisme, per exemple – serveix d'indicador per a saber distingir més fàcilment quina és la significació ideològica dels escrits d'un individu, o de les activitats culturals d'una determinada societat o organisme. 

    La filosofia és un indicador – o orientador – tan per als que cerquen ajut ideològic com per als ideòlegs que ofereixen els seus productes ideològics.

  

    Tesi: La proposta del Positivisme lògic de reduir la filosofia al estudi del llenguatge científic  és un intent de fer valer un nou intel·lectualisme. Pretenen que la filosofia s'ocupi únicament de l'estudi del llenguatge. I estableix l'axioma que més enllà del llenguatge científic no es pot dir res.

 

  Tesi: El Pragmatisme i el Neopragmatisme pretenen, des d'una posició positivista, reforçar la ideologia cristiana, de manera que aquesta sigui perfectament adequada dins una societat moderna.

 

   D'acord amb aquesta pretensió del Pragmatisme, En Charles Peirce fou el més conseqüent i ambiciós. Pretenia la construcció d'una metafísica com a ciència, per mitjà de la qual es podrien demostrar la veritat del dogma de les esglésies cristianes reformades.

 

    En aquesta línia de fer compatible la religió i la ciència, l'última oferta – i la més agosarada – es manifesta als escrits d'En Richard Rorty. Per una banda, intenta demostrar que la filosofia – totes les filosofies – són inconsistents, que la pretesa situació de privilegiada del filòsofs és insostenible. Per l'altra, s'atreveix a posar al mateix nivell de jocs de llenguatges la poesia, la ciència i la religió, com dic al meu escrit sobre aquest filòsof nord-americà: En aquesta nova versió del pragmatisme - el denominat neopragmatisme - En Rorty s'atreveix a fer un salt prodigiós que consisteix en afirmar també el relativisme de la Ciència, en el sentit que les teories i les "veritats" de la Ciència no contenen la realitat ontològica, sinó que no deixen de ser "un joc de llenguatge", un més, entre altres jocs de llenguatge, com són el de la poesia i el de la religió. La ciència és també una convenció;  és un "joc de llenguatge" útil, que ha demostrat ésser molt convenient per a aconseguir un major benestar de la societat.

 

     Allò que s'ofereix com a Història de la Filosofia és un producte que s'elabora des d'una determinada perspectiva filosòfica.   O sigui, com enuncià En Hegel, fer història de la filosofia és fer filosofia.

     Però, en contra del que pensava En Hegel, la història de la filosofia no és el resultat de el desplegament de l'Esperit.

     Amb el materialisme històric, En Karl Marx va iniciar un camí de crítica radical contra tot tipus de filosofia idealista. Però, al cap i a la fi, la seva negació de la filosofia entesa com una pura alienació condueix a una negació total de la història. I, en referència a l'època,  tot tipus de producció ideològica és un producte burgès i una alienació. O sigui, En Marx deixa de banda la Guerra ideològica i entén la història de la filosofia com una història de les alienacions.

    El concepte d'alienació, un dels puntals de la filosofia marxista, és una pura invenció, un joquer dialèctic, la utilització del qual, en lloc de facilitar la comprensió de la història, allò que fa és confondre; mena a la confusió universal.

  

     

       Actualment, a Internet s'ofereixen milions de productes d'història de la filosofia. O sigui, com és conseqüent, la guerra ideològica també és molt viva en relació a la confrontació per divergència respecte a la història de la filosofia.

 

     Tesi:  La història de la filosofia és la història de les guerres ideològiques derivades de la lluita de classes (per suposat, una lluita de classes entesa a la manera marxista, en el sentit que s'origina a partir del conflicte essencial: l'apropiació dels bens de producció, dels bens materials).

  

    Podria semblar raonable dir que - com fa el Neopragmatisme - no és el cas que els denominats filòsofs disposin d'una situació de privilegi a l'hora de cercar la veritat, ni tampoc disposen de cap privilegi a l'hora d'analitzar i comprendre qualsevol tipus de fenomen social.

    Igualment, sembla raonable l'argumentació que posa en dubte la utilitat de la filosofia, com es manifesta a la producció ideològica francesa de la segona meitat del segle XX. Per posar un exemple ben definit i prou conegut, citaré l'obra d'En Jean-François Revel, Pour quoi de philosophes?;  obra en la qual l'autor pretén  posar de manifest la inutilitat de la filosofia (majorment la referida a la marabunta de philosophes) i  instal·lar-se en un còmode escepticisme que combina amb una ardent defensa del neoliberalisme econonòmic i amb un furibund discurs anticomunista. Davant aquesta suposada hecatombe filosòfica, sembla que resten justificades les aventures dins àmbit de les experiències religioses (així, el fill d'En Revel es feu monge budista, sense que el seu pare es posés les mans al cap).

 

    Tesi: En Richard Rorty i En Jean-François Revel  posen la seva producció ideològica al servei de la ideologia dominant, és a  dir, al servei dels interessos de les elits capitalistes.

 

   En Rorty i En Revel presenten la filosofia i els filòsofs com un totum revolutum, com una mostra inacabable d'autors que fracassen en el seu intent de crear un mètode de coneixement segur per a trobar la veritat.

        En Rorty, En Revel, i el Pragmatisme en general, pretenen ocultar o dissimular el conflicte essencial – la lluita de classes, la injustícia social – .

 

   Tesi:  En Rorty construeix una filosofia – situada dins el corrent del Neopragmatisme – que declara inútil la filosofia en general.

 

    Conseqüent amb les seves tesis – i amb un formidable cop publicitari -, En Rorty va deixar d'impartir classes de filosofia, i va passar a fer de professor de literatura.

   En contra del Positivisme i del Pragmatisme, és vàlida la tesi següent:

  

     Tesi primordial:  Situats al segle XXI, continua la guerra ideològica iniciada a partir de les revolucions democràtiques (Els contendents que semblaven derrotats, com és el cas de l'Església catòlica, continuen en guerra i en plena cursa d'armament). 

 

   Tesi:  Les elits socials i econòmiques intenten afeblir la ideologia hegemònica establerta a partir de les revolucions democràtiques. Intenten fer confusa la significació del que és l'emotivisme moral, l'empirisme i el contractualisme.  O sigui, les elits camuflen el seu combat contra la democràcia, i tracten d'emmetzinar el món ideològic.

 

     Actualment, ha quedat clar que les elits han aconseguit acumular més riquesa, més poder i més privilegis que mai, tot i declarant que accepten de bon grat el sistema democràtic. O sigui, fins ara les elits aconsegueixen dividir i enfrontar les classes populars, les classes treballadores, de manera que no aconsegueixen trobar un camí per a l'establiment de la justícia.  De moment, les elits sembla que guanyen la partida, però podem veure:

 

   Tesi:  Per mantenir el seu poder, les elits fan recurs al més aberrant irracionalisme, la qual cosa provoca una acceleració del desordre social, desordre que ha portat al Caos  actual.

 

    Tesi: Concloure que  la filosofia és un instrument de les elits, és una conclusió errònia i precipitada. La realitat social actual és que el Poder de les elits fan present per tot arreu  els filòsofs que són al seu servei i margina als que denuncien el domini de les elits (Sovint les elits intenten  esborrar de la història a distingits pensadors demòcrates, con s'esdevingué amb En Thomas Paine).

 

   Després de la revolució britànica, 1688, s'expandí la filosofia que es corresponia amb la ideologia dels revolucionaris, la filosofia que rebé la denominació de Empirisme anglès.  La filosofia d'En John Locke esdevingué hegemònica, i la filosofia tradicional restà derrotada i marginada.

     Els escrits d'En David Hume (destacant Investigació sobre l'enteniment humà) significaren la culminació de l'Empirisme.  Apostaven els arguments empiristes clàssics per demostrar la impossibilitat de la metafísica com a ciència. Així mateix, posava de manifest la inconsistència de les creences religioses.

 

   Tesi: Tot i que el Positivisme i el Pragmatisme es declaren empiristes i hereus de l'Empirisme clàssic, la realitat és que la seva posició en el camp de batalla de la guerra ideològica és més aviat confusa, quan no decididament conservadora.

 

     Vull dir que, mentre En Hume continuava fent aportacions teòriques com a laïcista combatent, els positivistes, majorment,  s'avancen a declarar que són respectuosos amb les creences;  i els pragmatistes, encara que es confessen empiristes i decidits partidaris de la ciència, no dubten en declarar que són a favor de les creences cristianes de les esglésies reformades.

 

  

      Finalment, per tancar l'escrit,  la pregunta podria ser:  I doncs quina actitud s'ha de prendre respecte de la filosofia?  La meva resposta és la tesi següent:

 

   Tesi:  Com sempre ha succeït a les revoltes populars, son les classes populars les que han d'inventar els mètodes de revolta;  son les classes treballadores, els oprimits i humiliats, els qui s'han de treure del damunt l'espoli i l'opressió.

 

    Mentre tant, els qui, d'alguna manera, participem al combat ideològic  allò que ens correspon és denunciar els enganys i les maquinacions dels ideòlegs al servei de les elits socials i econòmiques.  En darrer terme, allò que cal és assenyalar que el rei va nu.

 

    Hem de pensar que la crítica dels intel·lectuals i dels artistes contra el sistema capitalista és de la màxima importància; si no fos així, les elits s'estalviarien la construcció de la seva immensa ciutadella ideològica i les enormes despeses de manteniment de la Inquisició neocon. 

       

 

Filosofia i ideologia 2

quetgles | 22 Febrer, 2009 09:00

 

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual. Segona part.      Jo deia que les conseqüències del fonamentalisme religiós  eren nefastes .     La tesi es podria enunciar dient: La intensificació dels brots fonamentalistes és una resultant dels intents de les elits per reforçar la seva seguretat, la qual consideren amenaçada.El fonamentalisme religiós - als EUA - és una continuació del puritanisme tradicional (El Partit Republicà  és el que més representa aquest conservadorisme).  I, també: El creixement del fonamentalisme provoca l'increment de la criminalitat. I viceversa:  Les altes taxes del índex de criminalitat (ens  referim aquí als EUA) són proporcionals  a l'expansió de l'epidèmia fonamentalista.     Al 1919, els puritans aconseguiren la promulgació de la llei seca com a llei federal (Divuitena Esmena constitucional). Segons aquesta llei, quedaven prohibides i subjectes a sancions la fabricació, venda o transport de begudes alcohòliques. L'objectiu dels legisladors era aconseguir una disminució de la violència i del crim, i la millora moral i social dels treballadors i dels grups socials més pobres.    Com és sabut, el tret els va sortir per la culata. Tan bon punt la llei entrà en vigor, la  criminalitat augmentà  i afectà a tots sectors, i una onada de corrupció va recórrer  el cos policial, l'administració de justícia i els polítics. Era  una llei molt impopular; milions de ciutadans la rebutjaven i el consum d'alcohol no disminuí; aparegué un mercat negre incontrolable i tot d'organitzacions criminals se n'empararen. Semblava com si Jahvè hagués enviat unes noves plagues bíbliques, però en aquesta ocasió enviades en contra del poble escollit, el poble d'Amèrica.  I en lloc d'una mà invisible que ordenés miraculosament el mercat, aparegué el Crac de 1929, que suposà l'esfondrament de l'economia dels Estats Units i de la mundial.   La situació esdevingué insuportable, i al 1933, la llei  fou revocada.    Començava l'era del President Roosevelt  i del New Deal.       El Crac del 2008, sembla una segona posada en escena de la Crisi dels anys 1930.       Centrant-nos al tema del titular - filosofia i ideologia -, m'interessa destacar que durant aquest vuit anys de govern d'En Bush, s'intensificà la pressió ideològica dels fonamentalistes,  pressió que ja feia dècades que era present a la societat nord-americana.    En aquesta  ocasió, els puritans tenen obert un front de guerra contra el consum de drogues. Certament, la prohibició del consum de drogues és general a la major part de països del món. Allò que hem de veure és que als Estats Units aquesta guerra està enverinada per la perversió pròpia del puritanisme ianqui i pel joc brut propi de les elits (Per altra banda, les conseqüències negatives de la prohibició també són evidents a la resta del món). És als EUA on les conseqüències són més nefastes.  Com explicava a La crisi financera encén el debat: Actualment, la gran croada moral - per ara triomfant - és la de la prohibició del consum de drogues. Aquesta prohibició ve a ser una versió moderna de la llei seca de 1919.      Aquesta santa aliança secreta entre el capitalisme i el puritanisme - entre el Capital i les jerarquies eclesiàstiques - provoca una pujada insostenible de l'índex de criminalitat, cosa que ja va succeir a la societat ianqui dels anys 1920.      Amb el puritanisme de l'època Bush, l'índex de criminalitat ha batut tots els records. Segons la web Global.net, al 2004, la població reclusa dels EUA era la més alta del món - 2.100.000 presidiaris -; així mateix, hi havia més de quatre milions de persones en llibertat condicional o que complien altres penes. I, en proporció a la població, als Estats Units hi havia 7 vegades més de presos que al Canadà, o 5 vegades més que a la Gran Bretanya, o 12 vegades més que al Japó. Al 2008, on suposa que el nombre de presos abasta el tres milions. Les estadístiques no poden amagar el racisme vergonyós: més del 50 % de presos són afroamericans, tot i essent aquesta minoria tan sols el 12 % de la població.    L'onada de repressió puritana va començar amb el Govern d'En Reagan, a la dècada de 1980. El puritanisme   transformava els pecats morals en crims perseguits per la llei, i els pecadors esdevenien criminals i carn de presidi en gran escala. Com més presidiaris, millor, pensaven aquells beats cristians. Creien que així preservaven les pomes sanes. Entre les noves figures de presidiaris destacà la d'aquells que cometien els nous tipus de crims sexuals  (Com a mostra escandalosa de les aberracions de la persecució puritana de la sexualitat, podeu veure a la Xarxa els patiments i humiliacions  a que fou sotmesa Na Mary Kay Letourneau).      Amb l'objectiu de lluitar eficaçment contra els crims sexuals  - i d'altres -, el Departament de Justícia ha desplegat tot de noves tècniques de repressió, per la qual cosa els nombre de policies i d'altres agents supera el milió d'individus, record mundial també; un pressupost global (214 bilions de dòlars) que s'acosta al pressupost general del Govern espanyol. O sigui que no hi ha dubte que el puritanisme de combat del Governs republicans mena al país inevitablement a la ruïna. També s'han batut tots els records tocant al nombre d'advocats i de processos judicials. Tota lo població nord-americana es veu obligada a viure una vida sobre la que sempre plana l'ombra d'una possible denúncia judicial. El sistema s'enfonsa, sense solució, sembla.     No s'ha de confondre la qüestió: No tracto aquí sobre què s'ha de fer o no s'ha de fer en referència al consum de drogues. Tracto sobre el desordre moral i social que provoca el domini de les elits i el seu contuberni amb les jerarquies eclesiàstiques.    Les elits nord-americanes han aconseguit impedir que els obrers s'organitzin ideològicament i política de manera autònoma en defensa dels seus interessos de classe.    A diferència d'Europa, les classes populars dels Estats Units s'han mantingut impermeables als corrents agnòstics. La religió - en especial, la de signe calvinista - fou un instrument decisiu a l'hora d'establir els fonaments morals i socials de la primera societat ianqui. El creixement de la nació, es feu indestriable allò que era ideologia religiosa o ideologia civil. En aquest clima tan favorable, les esglésies i les organitzacions religioses es feren predominants per tot arreu.     Aquella societat amb uns fonaments morals tan sòlids no havia de menester filòsofs. La direcció ideològica i el debat ideològic estava en mans dels pastors i dels teòlegs.    Tesi:   Les elits i les esglésies consideraren que no era útil ni d'interès permetre que el pensament agnòstic sembrés els dubtes i la divisió al si del poble. I decidiren fer tot el que era al seu abast per impedir la difusió de l'agnosticisme.    L'obra i la memòria d'En Thomas Paine fou esborrada del llibre de la història.    Aquelles elits dels inicis de la nació política impulsaren una ideologia excloent que  es declarava a sí mateixa conformada sobre  els fonaments sagrats dels Pares Fundadors. Aquella  ideologia excloent inicial s'ha mantingut, fort i no et moguis,  fins al dia d'avui.    Per suposat, al país de la llibertat la llei emparava  la difusió de llibres de filosofia, sense cap tipus de censura.  Però, en nom de la llibertat, res podia impedir que les elits i les esglésies fessin la guerra contra tota forma d'agnosticisme i contra les idees que defugien la ideologia dominant ianqui (els ciutadans que s'atreviren a desafiar la ideologia dominant foren declarats radicals i quedaren políticament marginats; restaren lliures d'estar ideològicament marginats). El poble nord-americà quedà presoner d'aquesta  ideologia teocràtica excloent. Un hom que es dediqués a l'estudi de la filosofia seria considerat un rar, quan no un esperitat. La filosofia seria considerada com una cosa inútil quan no perjudicial.     Els teòlegs i els ideòlegs en tot temps mantenien el plantejament  excloent de la ideologia dominant contra la filosofia que arribava d'Europa. Els teòlegs argumentaven - i continuen argumentant - que el poble de Déu no havia de menester filosofia que el distragués dels seus deures, que l'home americà no necessita ni vol que els filòsofs pensin per ell.    De bell antuvi, els ideòlegs - la cara laica de la ideologia dominant - van establir els fonaments del que després es denominaria Pragmatisme: el saber que importa és aquell del qual se'n deriven conseqüències pràctiques útils per a l'individu i la societat. I se seguia que el saber més segur és de la ciència i de la tècnica. En aquest aspecte pragmatista, la ideologia feu una marxa triomfal: No solament les amples masses feien seu el discurs pragmatista sinó que la nació es situà ràpidament a l'avantguarda de la ciència i de la tècnica (A principis del segle XX, els Estats Units esdevingueren la primera potència mundial respecte al cultiu de les  ciències i al desplegament de la tecnologia). Respecte al cultiu de la filosofia, es dóna una curiosa semblança entre els patricis romans - de la Roma imperial - i les elits ianquis. Els patricis romans també consideraven que era impropi d'un noble romà perdre el temps amb la filosofia (Els autors llatins que deixaren obra escrita sobre filosofia es poden comptar amb els dits de mà; i aquests pocs no es consideraven pròpiament filòsofs. Vb, En Ciceró era un polític, En Lucreci, un poeta, i En Marc Aureli, un emperador). Quan a la fi aparegueren els grans filòsofs nord-americans, a la segona meitat del segle XIX, aquests desplegaren la filosofia del seria el Pragmatisme clàssic. Charles Peirce, William James i John Dewey en foren els autors més eminents. Mostren la semblança amb els llatins, al donar excuses per escriure una obra de filosofia. Tots tres autors, en efecte, no eren filòsofs de professió. En Peirce era físic i astrònom professional; En James es dedicava a la psicologia empírica; i En Dewey dedicat professionalment a la pedagogia - ell mateix dirigia centres escolars -; el prestigi i el reconeixement social que obtingué En Dewey no fou pels seus escrits de filosofia, sinó per la difusió de la seva pedagogia progressista.       Segons el postulat primordial  del pragmatisme, la bonesa o malesa d'una teoria o d'una idea es manifesta en la pràctica social, és a dir, segons siguin els resultats socials - els bens socials o els mals - que es derivin de la seva aplicació. En aquest sentit, els pragmatistes despleguen una filosofia que pretén demostrar la bonesa de les religions protestants. La veritat de la religió cristiana vendria demostrada pels seus efectes beneficiosos a la societat nord-americana.     Durant més d'un segle i mig, la ideologia originària dels Pares Fundadors és mantingué dominant i confiada. No necessitava de cap filosofia; els teòlegs i els ideòlegs és sentien autosuficients.  Però a finals del segle XIX, davant les noves amenaces, feu l'aparició la filosofia en defensa de la ideologia dominant tradicional. De la ideologia pragmatista sorgí el Pragmatisme, una filosofia que pretenia ésser un instrument d'ajuda a la ideologia. Als seus escrits,  els tres autors esmentats feren expressa la seva preocupació  per la indefensió de la religió respecte de la crítica agnòstica provinent de la ciència. Els preocupava l'agnosticisme que es derivava de les noves teories científiques, i en especial de la teoria evolucionista d'En Darwin.       Vegeu aquí el que jo deia a la web  La ideologia nord-americana 2 :            D'antuvi, el Pragmatisme es mostrà com un decidit escut en defensa de la ideologia dominant als Estats Units.  Especialment notables foren els seus esforços per donar suport a la teologia de les esglésies protestants. Mentre autors positivistes com En Popper es limiten a dir que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, els pragmatistes despleguen arguments i teories intentant construir uns fonaments ideològics com a nou suport de la religió. En Charles Peirce i En William James des de joves es mostraren preocupats al entendre que l'avanç de la ciència posava en perill les creences religioses.   Per a En James, la millor proposta del pragmatisme consisteix en servir d'intermediari entre "l'esperit rude" - empirisme radical, materialisme - i "l'esperit delicat" - racionalisme, idealisme -. Segons el seu argument, la discussió interminable entre els qui afirmen que els fenòmens i les lleis de Naturalesa és una conseqüència de la matèria i dels processos d'aquesta matèria i els qui sostenen que Déu fou el creador de l'Univers i que aquest Déu creador és el que manté l'ordre de l'Univers. En James pensa haver demostrat que sigui quina sigui la postura adoptada, "rude" o "delicada", no afecta les activitats quotidianes; o sigui, la investigació que du a terme un científic segueix els mateix procediment sigui quin sigui el seu "esperit". Per altre costat, segon En James, la major part dels homes són religiosos i tenen un comportament moral segons les seves creences religioses; considera que no solament s'ha de respectar les creences religioses, sinó també acceptar la veritat de l'experiència religiosa (Ell mateix, segons confessa, tingué intenses experiències místiques que el salvaren de la depressió i de les tendències suïcides). En James sosté que l'home corrent - l'home ianqui típic - és un home religiós i té experiències religioses; no es tracta de cercar grans experiències místiques, sinó a les experiències religioses de la vida quotidiana, com pugui ésser l'emoció promoguda per una oració, un acte de fe, un acte litúrgic. Treu la conclusió de que la fe religiosa i la ciència afirmen la veritat.  Estableix la teoria de les "dues creences", la d'aquells que creuen en Déu i la d'aquells que "creuen" que solament hi ha la Naturalesa     I, al mateix escrit, afegeixo aquesta referència: Segons En Peirce, la voluntat de desplegar una metafísica que demostri que Déu existeix, tot i que arranca del sentiment, això no s'ha de considerar com una manca de garanties per a trobar la veritat. El científic que investiga en un laboratori també ho fa a partit d'una emotivitat originària. Sense una passió per la veritat no hi hauria ciència. Ciència de la naturalesa i ciència filosòfica tenen el mateix impuls originari de recerca de la veritat.   En Peirce i En James no amaguen que l'objectiu principal de la seva filosofia és donar noves ales a les creences - i la resta d'autors pragmatistes, també, si bé no tan apassionadament -. Però En Peirce no es conforme amb un deisme a la manera dels il·lustrats; sinó que vol demostrar la veritat del cristianisme i la veritat de les doctrines de les esglésies reformades.    No caldria dir que els objectius d'En Peirce no s'han  acomplert, que la ideologia dominant actual es manté cenyida a la tradició dels Pares Fundadors.    Durant tot el segle XX i fins el dia d'avui, el procés ideològic dins la societat nord-americana és una mena de joc d'avançar per tornar endarrera. Aparentment, el predomini de la ideologia tradicional es manté incontestable, i els llocs comuns d'aquesta es repeteixen incansablement. El Discurs d'Investidura del President Barack Obama és un testimoniatge de la fidelitat a la ideologia tradicional. Així, podem constatar que diu ...els Estats Units ha seguit endavant...gràcies...al poble, a tots els que ens hem mantingut fidels als ideals dels nostres avantpassats i fidels als nostres documents fundacionals.    Tradicional i beat, fa expressa la seva adscripció  a la religió de la Reforma. I així, diu:  ...com diu la Escriptura, ha arribat el moment...de tirar endavant...aquesta noble idea, transmesa de generació en generació: la promesa que ha donat Déu que tots som iguals, lliures, i que ens mereixem una oportunitat per poder satisfer la nostra felicitat.    I, també, tot afirmant els orígens, diu: El nostres fundadors...van dissenyar un capítol per assegurar el govern de la llei i dels drets de l'home, un capítol estès per la sang de generacions.  La ideologia pragmatista que defensa la llibertat de mercat i la moral religiosa del cristianisme reformat es manté hegemònica. I la filosofia nord-americana actual també segueix el corrent tradicional del Pragmatisme clàssic.     Respecte a la filosofia com a disciplina, el canvi més notable ha sigut la multiplicació de les càtedres de filosofia a les universitats ianquis. Actualment, n'hi ha centenars de càtedres i el nombres de llicenciats en aquesta disciplina es compta per milers. Però, malgrat aquest esplet, fins ara no s'ha  traduït  en amenaça contra el domini ideològic de les elits. Els filòsofs que fan crítica al sistema no aconsegueixen trencar el monopoli del Poder ideològic;  queden relegats, llençats a les tenebres exteriors, marcats amb l'etiqueta infamant de radicals.    Al darrers temps, després d'una època de llarg silenci, van aparèixer uns quants filòsofs ianquis el pensament dels quals s'expandí fins a aconseguir fama universal. Com a més destacats, podríem citar a Putnam, Rawls i Rorty, autors que, des de posicions crítiques (o radicals, com fou el cas d'En Putnam) inicials,  esdevingueren filòsofs del sistema constituint el que s'anomena neopragmatisme. Allò que més ens pot sorprendre és que pensadors com En Putnam passin d'un ateisme confés inicial a la defensa de la religió tot adoptant els plantejaments d'En William James (En Putnam es convertí al judaisme com si fos el resultat d'un sorprenent joc de rol).

  Aparentment, el panorama ideològic ianqui semblaria que no presenta novetats remarcables. Però haurem de veure que hi ha indicis de que la ideologia tradicional ha entrat també en crisi, molt abans que esclatés la Crisi financera; en crisi, en el sentit que, des de fa temps, és contestada per amples sectors de la població. Actualment les manifestacions  i els testimonis que expressen conflicte amb la ideologia dominant són abundants i creixents per tot arreu. La primera gran crisi ideològica esclatà a finals dels anys 1960 amb motiu de la guerra del Vietnam (Per cert, En Putnam hi prengué part de manera destacada).         El discurs del President Obama demostra que es manté sense canvis la ideologia tradicional, segons la qual Déu intervé en suport d'Amèrica; i segons la qual els Estats  Units és la millor nació del món, gràcies a la promesa divina. És com si el President Obama i les elits haguessin fet un acte de fe, un pacte per a la reafirmació del llegat dels Pares fundadors.      Les elits i les esglésies reforcen la ciutadella ideològica. Als darrers temps, la jerarquia catòlica va entrar a formar part de les elits del Poder. Però, malgrat els reforços, a la ciutadella li salten esquerdes per tots els costats.         Els teòlegs  tenen dificultats per a justificar el desordre creixent  que envaeix la societat ianqui.   Per tot arreu surten veus crítiques que denuncien la malesa de la societat nord-americana; veus crítiques de cada vegada més nombroses i presents, en front de les quals  les elits se senten insegures. Es pot dir que és el començ d'una nova situació dins la societat ianqui, una situació on es fa evident l'existència d'una guerra ideològica.    Hem de comprendre que el creixement de la dissidència és l'expressió d'una nova etapa del procés social als Estats Units. Vull dir, no és el cas que els dissidents d'ara casualment disposin de major capacitat personal per denunciar la injustícia, la mentida i els privilegis. La incidència social del pensament dissident és una conseqüència de la creixent conflictivitat que genera una societat que és sotmesa als interessos de les elits; en darrer terme, als interessos dels grans capitalistes ianquis.        No resulta difícil observar els profunds canvis socials que afecten la societat nord-americana. Vegem-ne alguns:    Actualment, les classes populars comproven que va minvant el seu sistema de benestar. En efecte, al llarg d'aquest darrers quaranta  anys mentre les elits econòmiques feien grans acumulacions de riquesa, a les classes populars els corresponia una menor proporció del BIP.    Segons xifres del Buró de Censos, als Estats Units, un de cada vuit habitants viu per sota del llindar de pobresa, és a dir que afecta a 36.5 milions de persones.   Com va informar  The New York Times, la política econòmica neoliberal d'En George Bush ha beneficiat exclusivament al sector dels més rics, un 5 % de la població.    El Buró de Censos també informa de que ha crescut el nombre dels que no disposen d'assegurança mèdica (47 milions a l'any 2006).     Igualment els informes de Human Rights Watch sobre la població reclusa nord-americana són àmpliament coneguts. El nombre de reclusos s'acosta als tres milions. Proporcionalment, els Estats Units és la nació amb més població reclusa del món: set vegades més que al Canadà,  cinc vegades més que a Gran Bretanya, o dotze vegades més que el Japó!      HRW va denunciar en un informe que encara que la gran majoria dels consumidors de drogues del país són de raça blanca, la població negra - que representa el 12,8 per cent de la població total dels Estats Units - constitueix el 54 per cent de les persones empresonades per delictes relacionats amb les drogues. L'informe revelava també que en 34 Estats del país un home negre té 11,8 més possibilitats que un blanc de ser enviat a la presó per aquest motiu. Una dona negra té 4,8 més possibilitats que una blanca.     En la mateixa línia de denúncia social, s'ha fet palès que els Estats Units és l'Estat més policíac del món.    I també que és l'Estat que té el major pressupost de guerra del món. La llista de denúncies socials es podria fer interminable. Hem de suposar que, al restar a l'abast de les amples masses el coneixement del desordre social creixent, ha de quedar greument debilitada la seva confiança respecte als valors de la ideologia tradicional.   L'esclat de la gran crisi financera ha significat un cop mortal per a la ideologia dominant, la qual proclama la bonesa de l'economia de lliure mercat com a fonament de la societat nord-americana.    El discurs d'Investidura del President Obama és un document que conté la resposta teòrica immediata de les elits en front de la Crisi. Al discurs es redueix la causa de la Crisi a factors purament subjectius. Passa de puntetes sobre el motius de la Crisi, i es limita dir de manera  que La nostra economia està molt afeblida com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns. I alhora dedica molt mes espai a tractar de la bonesa del sistema. I, així, referint-se al capitalisme ianqui, no s'està de dir, sense cap dubte, que El seu poder de generar riquesa i expandir la llibertat no té comparació...    En tot moment, el progressista Barack Obama fa l'ullet a les elits; a les elits econòmiques i a les jerarquies eclesiàstiques. Amb llenguatge encès, reafirma tots els valors de la ideologia tradicional. Accepta el vot dels agnòstics i dels ateus, però no fa cap gest de crítica del disseny intel·ligent.      Però la qüestió que no tracta el President Obama ni els ideòlegs del Partit Demòcrata es pot enunciar dient:                Si tot el cos social de la nació supura malures, a què ve la confiança amb la recuperació, si ha d'ingerir la mateixa metzina?     No és estrany que es posi en dubte la bonesa moral de l'integrisme de les esglésies cristianes si tota la nació es devorada pel crim i la corrupció.  La pregunta que se formula és:  Si la nació està sota l'amenaça de col·lapse, com s'adequa això amb la promesa divina? O, també, dient: Si som els cristians més beats i  més puritans del món, i si som els que tenim més dispositius de vigilància moral, com així triomfa "el mal".  I referida la pregunta als ideòlegs més positivistes (per exemple, a En Paul Krugman, el Nobel d’economia del 2008), es podria formular dient: Llavors, es tracta només de retirar del cove unes quantes pomes podrides i posar uns vigilants més estrictes? Però, si la resposta és sí (la resposta de N'Obama), llavors la següent pregunta és: Però si  els Estats Units ara ja és la nació amb més vigilants del món, de quin nivell de vigilància hauríem de parlar, tal volta de la de "1984" d’En George Orwell?

 

 

FilosofÝa e ideologÝa. Orientaciones para descifrar el significado del conflicto actual.

quetgles | 17 Febrer, 2009 17:57

               

         Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual. 

         Preàmbul.

 

       Breument, veieu la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

 

   Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques – la classe dominant – es senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini. 

 

   Tesi 2:  La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli  dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

 

     Tesi 3: Les classes oprimides, al no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, tracten de fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

 

   Tesi 4: Arriba un moment en que la ideologia dominant, en sí mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i és insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (És l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un infant és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

 

     Dit d'una manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual són sota el control – total o parcial – de les elits privilegiades (Al temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les Universitats estaven sota l'autoritat del Bisbes, i les ordres religioses – els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileo; el va processar i  condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'En Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles,  honoren i exalcen al cardenal, i li han reservat un dia als calendaris, el 17 de setembre).

  

  

        Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats.  La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe.  La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials; o sigui, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic.

    La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual esdevé la ideologia dominant.

     Les filosofies són instruments elaborats en funció  de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat – suposades – i, alhora, la malesa i la falsedat – també suposades – de les ideologies adverses. 

   A partir de la formació de les societats històriques – és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l’inici de la guerra ideològica.

   Es pot veure que a les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d’aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats felices (hauria d’escriure foren, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura  moderna).  Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col·lectivistes en relació a la consecució  dels aliments i a la participació a les activitats socials – religioses, cíviques, festives i d’altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa  ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, manquen de policia i de presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

 

   

     La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia,  a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dona una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

 

   Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic.  En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant. 

 

   En primer lloc, es donaren les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., i, en segon lloc, feren la seva aparició els teòrics del contractualisme  social i de l'emotivisme moral (En Protàgores en seria el màxim exponent).

 

    Sòcrates,  Plató i Aristòtil foren la tríade reaccionària. Bastiren unes filosofies que pretenien llevar validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien invalidar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva l'episteme, el saber racional del savi.  Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.

    Actualment, la definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, en especial a les publicacions de caire popular i, majorment, a les enciclopèdies i als llibres de text.  La paraula mateixa, filosofia, duu la marca dels seus creadors intel·lectualistes.  Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlico-tomista tradicional; no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora: hem de considerar  que a l'Estat espanyol la denominada transició democràtica fou en realitat el resultat d'un pacte ple de concessions antidemocràtiques amb els representants de l'oligarquia espanyola, els quals negociaven des d'una posició d'avantatge.

     Tot passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (tot i que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica esdevingué hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o quasi anorreada.

   La nova ideologia democràtica es fonamentava en l'emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme ( en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica;  com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)

   La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant a les polis democràtiques. Foren les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que provocaren aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat a la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denuncio la mitificació i mistificació que n'han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

   

       Amb la democràcia, no solament era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke – l'Empirisme - esdevenia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica.

L'empirisme britànic va esdevenir la filosofia hegemònica i va tenir influència als països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o a països  com França que estaven en efervescència ideològica.

   A Nova Anglaterra,  En Locke de seguida esdevingué un clàssic.

   En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu – una excepció dins l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. Al seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius de l'emotivisme moral, concepció que és la hegemònica a les societats democràtiques. D'importància cabdal fou la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no dubtà en  qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hume, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'hi declarà.

       El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials impulsaren la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, tractaren d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis.    Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits donaren un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empararen tant de  filosofies reaccionàries com de  noves filosofies emergents, del Pragmatisme, en especial.     Tesi:  En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars.       Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, afebleixen o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavin la validesa dels conceptes bàsics de  l'emotivisme moral i del contractualisme social.  

 

 

       Henri de Saint-Simon hauria de figurar com a l'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic.

     Les elits franceses  decidiren marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (quedà al registres com a socialista utòpic) i decidiren exalçar la figura mediocre de N'Auguste Comte,  secretari de Saint-Simon.

  

    Amb relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que inspirà els pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme.  Allò que figura com a la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva.  Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala  d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives   que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat als qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

 

    Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és  l'extraordinari desplegament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.

    Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, allò que es pretén és  introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'Intel·lectualisme moral tradicional.      O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials a l'hora de fer valer els seus interessos de classe. Els Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per a resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava – i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs.    Al segle XX, es pogué comprovar com florien tot de sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, juntament a la típica capitalista, aparegueren la sociologia comunista marxista, les anarquistes, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.  

     Principalment a l'Univers anglo-saxó, centenars de filòsofs positivistes repetiren una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que la única via de coneixement és l'empíric, però, tot seguit s'abocaven a fer un intel·lectualisme vergonyant.

    En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). A la seva Principia Ethica, 1903, aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per a concloure – una vegada més – que la moral no pot ésser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar.   Però En Moore, una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a bens morals de bonesa evident la amistat i el plaer estètic.  I va desplegant una teoria sobre la intuïció moral.          En Moore, En Popper i En Wittgenstein – tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i una vegada més assenyalen que les afirmacions de caire metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible és dóna a través de les ciències, i que, d'allò que està més enllà de la ciència val més callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre l'obra d'aquest autor a la web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar.    Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobres qüestions morals, socials i polítiques.    Majorment són considerats continuadors de l'Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmessin les demandes de reforma social.    Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell en seria una excepció), amb la qual cosa eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses.     Eliminen els debats sobres les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte.    Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden defugir caure en un estat de contradicció insuportable. Per a no repetir-me, reprodueixo l'apartat final de la web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste  Comte -  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com - a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.     Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.      

    Actualment, a l'any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte dels mitjans de que disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majorment propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Per tot arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats.

   És cert que als països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.

Però això no lleva que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. Als Estats Units – l'Estat amb un major nombre d'Universitats,  d'estudiants i d'investigadors – el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits dins l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'Universitats i de centres d'investigació (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, per quant no formava part de la tradició ianqui).  A més a més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana és plena de  fundacions filantròpiques (o sigui,  organitzacions creades per un gran capitalista  o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i Universitats.  Per suposat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

 

     Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini les elits.  Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.

    Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest esdevé econòmicament insostenible. 

   Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que la posen en perill d'acabar en col·lapse.

 

     Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions.

    L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que s'havia de salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.

   Però aquella república traspuava la beateria protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no van combatre les ideologies religioses, ans al contrari. De bell antuvi, les elits econòmiques van considerar que havien d'establir una forta aliança amb les esglésies per a impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores.

    En bon criteri, a l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa – ni tan sols hi tenia cabuda la pregària -,  però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.

    La publicació de les obres d'En Darwin – en especial L'origen de les espècies -  va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: per una banda,  les esglésies orquestraven campanyes contra el darwinisme, per l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ésser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es veieren obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament aprovà una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència. Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes continuaren. I als anys 1950, als Estats ianquis més conservadors, encara es donaven processos judicials contra mestres que havien impartit l'evolucionisme a l'escola.

    Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte continua sense resoldre's. És més, durant aquests darrers vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no n'estic segur – es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions a l'escola, es a dir l'evolucionista i la del disseny intel·ligent (Es de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI,  els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta).  Segons unes estadístiques recollides per la premsa – no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.

   La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits planeja sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma significa que el domini de les esglésies perd efectivitat. 

     Tesi:  Al moment en que una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per a mantenir-la viva esdevenen inútils.      Tesi:  Les elits ianquis són incapaces de rompre l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.  

    Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als EUA – prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no s'atura de créixer). 

 

    O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè de cada vegada es senten més insegures ( Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

 

(Al proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits).

   Continuarà...

   

  

 

 

Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual.

quetgles | 17 Febrer, 2009 11:07

          Filosofia i ideologia. Orientacions per a desxifrar el significat del conflicte actual. 

         Preàmbul.

 

       Breument, veieu la justificació del perquè d'aquest escrit meu i de la meva suposada autoritat intel·lectual.

 

   Tesi 1: A mesura que les elits socials i econòmiques – la classe dominant – es senten insegures, reforcen els seus instruments de domini ideològic i tracten d'anul·lar o silenciar les veus crítiques contra el seu sistema de domini. 

 

   Tesi 2:  La imposició d'una ideologia per mitjà del monopoli  dels mitjans de producció i de difusió d'idees (monopoli sempre imposat amb violència) desemboca en una situació d'estancament intel·lectual i de gran confusió.

 

     Tesi 3: Les classes oprimides, al no poder disposar de mitjans idonis per poder expressar la seva ideologia, tracten de fer present la ideologia democràtica tot i fent ús de nous recursos per a la difusió d'idees.

 

   Tesi 4: Arriba un moment en que la ideologia dominant, en sí mateixa considerada, ha esdevingut ridícula i és insostenible. És el moment madur per a les revolucions democràtiques (És l'hora d'En Luter, per exemple). O sigui, arriba un moment que fins i tot un infant és capaç d'assenyalar les mentides del sistema.

 

     Dit d'una manera més concreta i escandalosa: Les càtedres de filosofia i els càrrecs de més prestigi intel·lectual són sota el control – total o parcial – de les elits privilegiades (Al temps del domini despòtic de l'Església catòlica, les Universitats estaven sota l'autoritat del Bisbes, i les ordres religioses – els 40.000 teòlegs - es repartien les càtedres universitàries. No podia circular ni un sol paper sense el nihil obstat. La màxima autoritat científica de l'Església, el cardenal Roberto Bellarmino, va impugnar la física d'En Galileo; el va processar i  condemnar. Més tard, el Papa de Roma va recompensar els mèrits d'En Bellarmino en defensa de la fe catòlica i el proclamar sant. Avui en dia, aquests fonamentalistes insofribles,  honoren i exalcen al cardenal, i li han reservat un dia als calendaris, el 17 de setembre).

  

  

        Sempre, al llarg de la història, així com es dóna una lluita de classes, també es dóna una guerra ideològica entre ideologies que tenen objectius contraposats o clarament diferenciats.  La guerra ideològica és de llarga alenada; es manté viva mentre perdura el conflicte d'interessos de classe.  La guerra ideològica acaba per causa dels canvis socials; o sigui, és el procés del conflicte social el que determina el procés del conflicte ideològic.

    La classe social dominant imposa la seva ideologia, la qual esdevé la ideologia dominant.

     Les filosofies són instruments elaborats en funció  de la guerra ideològica. Una filosofia no és sinó un conjunt ordenat d'arguments que intenten posar de manifest la bonesa i la veritat – suposades – i, alhora, la malesa i la falsedat – també suposades – de les ideologies adverses. 

   A partir de la formació de les societats històriques – és a dir, societats dividides en classes antagòniques - té lloc l’inici de la guerra ideològica.

   Es pot veure que a les societats paleolítiques no hi ha divisió social en classes (si de cas, la divisió social és per motiu de sexe) i que la integració ideològica és total. La major part d’aquestes societats estudiades no tenen dissidència. Són societats felices (hauria d’escriure foren, en el sentit que les últimes societats paleolítiques subsistents actuals pateixen la influència de la cultura  moderna).  Són societats comunistes en el sentit que no existeix la propietat privada de la terra. I són societats col·lectivistes en relació a la consecució  dels aliments i a la participació a les activitats socials – religioses, cíviques, festives i d’altres -. Són societats integrades, amb una mateixa religió i una mateixa  ideologia. Societats felices: a destacar que, pròpiament, no hi ha delictes i, per tant, manquen de policia i de presó. Societats felices, sense casta sacerdotal. I també són societats de nens feliços que no han d'anar a l'escola; juguen, i per mitjà dels jocs fan el seu aprenentatge.

 

   

     La filosofia és un instrument de lluita ideològica. Es diu, impròpiament, la filosofia,  a la manera que es diu la física o la geometria, però hem de tenir ben present que la realitat és que en tot temps es dona una diversitat de filosofies o de sistemes filosòfics; seria més propi dir les filosofies, en plural.

 

   Les filosofies surten com a conseqüència d'un conflicte ideològic.  En contra de l'opinió dominant, una filosofia únicament pot sorgir si prèviament hi ha hagut un canvi social que hagi posat en crisi la ideologia dominant. 

 

   En primer lloc, es donaren les revolucions democràtiques a les ciutats gregues del segle VI aC., i, en segon lloc, feren la seva aparició els teòrics del contractualisme  social i de l'emotivisme moral (En Protàgores en seria el màxim exponent).

 

    Sòcrates,  Plató i Aristòtil foren la tríade reaccionària. Bastiren unes filosofies que pretenien llevar validesa a la ideologia democràtica dominant. Reaccionaris i extremistes: pretenien invalidar la doxa, l'opinió dels homes vulgars i fer exclusiva l'episteme, el saber racional del savi.  Consideraven que la democràcia era la font de la ignorància i, com a conseqüència, del mal moral.

    Actualment, la definició de filosofia es correspon amb la ideologia conservadora predominant, en especial a les publicacions de caire popular i, majorment, a les enciclopèdies i als llibres de text.  La paraula mateixa, filosofia, duu la marca dels seus creadors intel·lectualistes.  Majorment, on diu que la filosofia és una ciència. Segons la GEC, la filosofia és la ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última (segons els principis darrers) de la natura, de l'home i de la seva actuació. Definició aquesta que s'acomoda a la concepció aristotèlico-tomista tradicional; no ens ha de sorprendre que hi hagi aquest predomini de la ideologia conservadora: hem de considerar  que a l'Estat espanyol la denominada transició democràtica fou en realitat el resultat d'un pacte ple de concessions antidemocràtiques amb els representants de l'oligarquia espanyola, els quals negociaven des d'una posició d'avantatge.

     Tot passant a un altre marc històric: Amb el triomf de la revolució democràtica britànica, 1688, (tot i que limitat perquè era un conveni a la baixa amb la monarquia i l'aristocràcia) la nova ideologia democràtica esdevingué hegemònica, mentre que la de signe absolutista i catòlic era marginada o quasi anorreada.

   La nova ideologia democràtica es fonamentava en l'emotivisme moral i en el contractualisme. Mentre que la ideologia absolutista, des de l'època de N'Aristòtil, es fonamentava en l'intel·lectualisme moral, la psicologia metafísica (o sigui, la ciència de l'ànima) i el jusnaturalisme ( en el sentit que hi ha una ordenació natural jeràrquica de la societat, que justificava a la societat aristocràtica;  com argumentava N'Aristòtil, era natural que hi hagués esclaus i era bo que n'hi hagués)

   La nova ideologia democràtica significava el renaixement de la ideologia dominant a les polis democràtiques. Foren les classes populars d'Anglaterra i d'Escòcia les que provocaren aquest renaixement ideològic (Podeu veure el tema àmpliament tractat a la meva web La filosofia i la religió sense caretes. En aquest llibre explico el perquè del fracàs de la revolució francesa, i denuncio la mitificació i mistificació que n'han fet els francesos, així com de la Il·lustració).

   

       Amb la democràcia, no solament era possible la publicació de la filosofia d'En John Locke. Sinó que el pensament d'En Locke – l'Empirisme - esdevenia instrument en defensa de la nova ideologia democràtica.

L'empirisme britànic va esdevenir la filosofia hegemònica i va tenir influència als països que s'havien lliurat de les urpes de Roma, o a països  com França que estaven en efervescència ideològica.

   A Nova Anglaterra,  En Locke de seguida esdevingué un clàssic.

   En Locke, de família puritana, encara sostenia que la idea de Déu – una excepció dins l'empirisme - era a l'abast de la intel·ligència. Però En David Hume, havia de culminar l'Empirisme. Al seu llibre, Investigació sobre l'enteniment humà, demostrava la impossibilitat d'accedir al coneixement de Déu o de la suposada ànima humana. Demostrava la impossibilitat de la metafísica com a ciència. En Hume feu públics els arguments definitius de l'emotivisme moral, concepció que és la hegemònica a les societats democràtiques. D'importància cabdal fou la seva aportació per fer evident la inconsistència dels miracles. L'Església anglicana no dubtà en  qualificar a Hume amb l'expressió el senyor Hume, l'ateu, si bé aquest pensador mai s'hi declarà.

       El que he escrit fins aquí es pot considerar com un preàmbul de la tesi central que es pot anunciar dient: A partir de l'aparició de les societats democràtiques, les elits econòmiques i socials impulsaren la creació d'arguments oposats a la ideologia democràtica; és a dir, amb el seu poder material, tractaren d'afeblir els drets populars i reforçar els seus privilegis.    Tesi: Fent ús del seu poder material, les elits donaren un suport decisiu a aquells productes ideològics que justifiquessin els seus privilegis. I així, s'empararen tant de  filosofies reaccionàries com de  noves filosofies emergents, del Pragmatisme, en especial.     Tesi:  En contra del que sostenen les enciclopèdies i els llibres de text oficials, el Positivisme i el Positivisme lògic no són pròpiament els continuadors o successors de l'Empirisme. El Positivisme, l'Utilitarisme i el Pragmatisme són filosofies que treballen en funció dels interessos de les minories dominants, de les elits. El seu objectiu és debilitar la voluntat democràtica de les classes populars.       Tesi: Les filosofies modernes dominants, majorment, afebleixen o confonen la ideologia democràtica. És a dir, tracten d'introduir conceptes espuris que soscavin la validesa dels conceptes bàsics de  l'emotivisme moral i del contractualisme social.  

 

 

       Henri de Saint-Simon hauria de figurar com a l'iniciador del Positivisme; ara les enciclopèdies el situen entre els pensadors del socialisme utòpic.

     Les elits franceses  decidiren marginar el Positivisme progressista d'En Saint-Simon (quedà al registres com a socialista utòpic) i decidiren exalçar la figura mediocre de N'Auguste Comte,  secretari de Saint-Simon.

  

    Amb relació amb les tesis precedents, m'interessa fer veure la ideologia reaccionària que inspirà els pobres escrits d'En Comte. Aquest autor, d'una manera simplista, argumenta a favor de les ciències positives i impugna la metafísica, a la manera que ja ho havia fet l'Empirisme.  Allò que figura com a la gran innovació d'En Comte és la proposta de crear la sociologia com a ciència positiva.  Però l'obra d'En Comte traspua ideologia reaccionària i deliris personalistes. Aquest autor fa gala  d'una moral conservadora i està preocupat per les conseqüències socials negatives   que provoca la Revolució industrial. En Comte considera els obrers com si fossin uns menors d'edat als qui s'ha de guiar moralment. Fa tot de propostes socials utòpiques increïblement ridícules, com la d'instituir la religió de la Humanitat.

 

    Deixant de banda la significació històrica de l'obra d'En Comte, allò a destacar és  l'extraordinari desplegament de la sociologia amb voluntat de ciència positiva al llarg del segle XX.

    Tesi: Amb el projecte de fer una sociologia científica, allò que es pretén és  introduir, en nom de la ciència, valors que es corresponen amb l'Intel·lectualisme moral tradicional.      O sigui, les elits s'escuden amb els científics socials a l'hora de fer valer els seus interessos de classe. Els Estats Units és on s'han fet més esforços per fer prevaler les solucions dels científics socials per a resoldre els conflictes obrers. És a dir, s'intentava – i s'intenta - substituir els sindicats obrers per equips de sociòlegs.    Al segle XX, es pogué comprovar com florien tot de sociologies científiques amb una gran gamma de colors de signe el més divers. Així, juntament a la típica capitalista, aparegueren la sociologia comunista marxista, les anarquistes, la marxista-leninista i la nacional-socialista, entre d'altres.  

     Principalment a l'Univers anglo-saxó, centenars de filòsofs positivistes repetiren una i altra vegada que la metafísica i la moral no són possibles com a ciència, que la única via de coneixement és l'empíric, però, tot seguit s'abocaven a fer un intel·lectualisme vergonyant.

    En George Moore com a exemple (Un dels pensadors més distingits del corrent denominat Positivisme lògic o Filosofia analítica). A la seva Principia Ethica, 1903, aplica l'anàlisi lògica als conceptes morals per a concloure – una vegada més – que la moral no pot ésser objecte de ciència, que el bo és indefinible i impossible d'analitzar.   Però En Moore, una vegada que ha arribat a aquestes conclusions, es dedica a fer comentaris i argumentacions sobre el bo i sobre qüestions morals. I destaca com a bens morals de bonesa evident la amistat i el plaer estètic.  I va desplegant una teoria sobre la intuïció moral.          En Moore, En Popper i En Wittgenstein – tres pesos pesants del Positivisme lògic - redueixen la filosofia a l'anàlisi lògica del llenguatge i del llenguatge científic i una vegada més assenyalen que les afirmacions de caire metafísic són conseqüència d'un mal ús del llenguatge. Segons En Wittgenstein, l'única realitat cognoscible és dóna a través de les ciències, i que, d'allò que està més enllà de la ciència val més callar, és una mística, i la mística no es pot explicar (Podeu veure una anàlisi sobre l'obra d'aquest autor a la web Wittgenstein, filosofia, mística.). Allà dic: l'èxit la filosofia analítica  és l'anunci de la seva mort. La filosofia quedaria reduïda a la tasca de l'estudi del llenguatge científic, de fer aclariments sobre problemes de llenguatge. La filosofia a la fi hauria arribat a l'estatus de ciència, però no tindria res a dir sobre el món o sobre la moral. És l'anunci de la mort, però no de la filosofia; només del positivisme lògic o filosofia analítica.  Si de cas, són els positivistes els qui han de callar.    Però els positivistes lògics no callen. En contra del que postulen, no s'estan d'expressar les seves valoracions sobres qüestions morals, socials i polítiques.    Majorment són considerats continuadors de l'Empirisme, i ells, més o menys, accepten l'etiqueta. Però la realitat històrica és que el Positivisme, en conjunt, més aviat és un instrument al servei de la ideologia conservadora, com deia més amunt. Majorment, apaguen la línia crítica del pensament d'En Hume i desactiven les reivindicacions. O sigui, és com si desarmessin les demandes de reforma social.    Així, majorment, es declaren molt respectuosos amb les creences religioses (Si de cas, En Bertrand Russell en seria una excepció), amb la qual cosa eliminen el debat sobre temes referits als conflictes ideològics per qüestions religioses.     Eliminen els debats sobres les qüestions morals i socials més candents. I ells mateixos es posen com a model d'individu que evita prendre part en el conflicte.    Una vegada que han declarat la inutilitat de la filosofia, no poden defugir caure en un estat de contradicció insuportable. Per a no repetir-me, reprodueixo l'apartat final de la web esmentada, que fa: La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste  Comte -  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.   La proposta última d'En Wittgenstein no té sentit, és absurda. No té sentit proposar una anada - no se sap ben bé quina ni com - a una mística indefinida.  O sigui, proposa el silenci i el no-res com a meta definitiva dels humans.    La negació de les tesis dels positivistes s'ha de fer per mitjà d'una praxi de combat ideològic, de participació plena en la guerra ideològica contra les forces reaccionàries, contra l'explotació dels obrers, contra la injustícia, contra tot tipus d'opressió social, per l'alliberament dels pobles oprimits. Tan és si els positivistes diuen que aquesta activitat no és fer filosofia. Certament, no és fer la seva filosofia, que consisteix en l'estudi de les aplicacions del llenguatge. De bon principi afirmo que la filosofia no és una ciència i que la moral i la metafísica no poden ser ciències, però l'emotivisme moral no és una pura emoció, sinó que els homes en tot temps fan arguments en suport dels seus sentiments morals. Allò que on diu moral, a la pràctica, abraça  la major part de les activitats humanes en l'ordre social.     La pretensió de transferir les qüestions morals als programes d'estudi d'uns suposats científics socials és, en realitat, una proposta reaccionària. És un intent de presentar com a científic un sistema basat en l'esclavatge. Aquests científics positivistes s'esforcen en crear paradisos socials a la manera de La República d'En Plató però en versió científica ultramoderna.     Cal tenir present la tesi primordial: Els homes  - i els filòsofs i els científics - pensen i tenen idees per causa de les emocions. En Descartes no només és un falsari, sinó una falsa figura. Al moment d'escriure El discurs del mètode, En Descartes  volia fer creure que iniciava una investigació a partir d'una neutralitat sentimental, de la més absoluta objectivitat, a la manera dels geòmetres. Però mentia; ell es movia per uns sentiments que no declarava; ocultava les seves intencions. Però nosaltres sabem que d'un home sense passions no en pot sortir res, i que els eunucs no senten cap interès per la geometria, ni per cap altra ciència.      

    Actualment, a l'any 2009, les elits econòmiques i socials han aconseguit que el seu arsenal d'armes ideològiques sigui extraordinàriament desproporcionat respecte dels mitjans de que disposen les classes populars. En efecte, els grans mitjans de comunicació són majorment propietat del gran capital o de les jerarquies eclesiàstiques o d'organismes governamentals. Però la guerra ideològica continua viva. Per tot arreu continuen sorgit grups i individus que s'oposen al sistema de domini de les elits, i que rebutgen els seus productes ideològics enverinats.

   És cert que als països formalment democràtics els centres d'ensenyament són majoritàriament públics, i que els ensenyants formalment disposen de llibertat de càtedra.

Però això no lleva que les elits exerceixin una gran influència sobre el sistema d'ensenyament. Als Estats Units – l'Estat amb un major nombre d'Universitats,  d'estudiants i d'investigadors – el poder de les elits és més accentuat encara. La tradició nord-americana ha afavorit la intervenció de les elits dins l'ensenyament i la Universitat. Hem de considerar que les esglésies protestants per tot arreu disposen d'escoles, d'Universitats i de centres d'investigació (L'Església catòlica ocupa una posició més de segon pla, per quant no formava part de la tradició ianqui).  A més a més, i amb una gran diferència respecte a Europa, la societat nord-americana és plena de  fundacions filantròpiques (o sigui,  organitzacions creades per un gran capitalista  o un grup d'empreses capitalistes) que constitueixen el principal factor de creació i sosteniment d'escoles i Universitats.  Per suposat, la direcció de les fundacions majorment forma part de les elits.

 

     Donada aquesta confrontació asimètrica entre les elits i les classes populars, semblaria, doncs, que les classes populars no poden desfer-se del domini les elits.  Però, benauradament, la realitat històrica mostra que les ciutadelles del poder ideològic crea unes contradiccions tan formidables que fan posar en crisi tot el sistema.

    Tesi: El grandiós domini de les elits creix incessantment i fa augmentar les contradiccions del sistema fins a un punt que aquest esdevé econòmicament insostenible. 

   Tesi: L'hegemonia de la ideologia de la classe dominant creix igualment sense aturall i també provoca unes contradiccions que la posen en perill d'acabar en col·lapse.

 

     Hem de veure que als Estats Units és on es manifesten més accentuades les contradiccions del sistema de domini de les elits. Haurem de veure alguns exemples que, al meu parer, fan més evidents les contradiccions.

    L'escola nord-americana tradicional ha seguit els criteris fundacionals calvinistes i republicans, segons els quals a la religió ha de quedar fora de l'escola. Entenien els fundadors que s'havia de salvaguardar la llibertat de consciència dels alumnes.

   Però aquella república traspuava la beateria protestant i calvinista (dita puritana, majorment). I les elits il·lustrades no van combatre les ideologies religioses, ans al contrari. De bell antuvi, les elits econòmiques van considerar que havien d'establir una forta aliança amb les esglésies per a impedir l'aparició d'un front dissident de les classes treballadores.

    En bon criteri, a l'escola no s'ensenyava cap dogma religiós ni cap norma moral religiosa – ni tan sols hi tenia cabuda la pregària -,  però l'avanç de les ciències va provocar les primeres grans crisis ideològiques.

    La publicació de les obres d'En Darwin – en especial L'origen de les espècies -  va provocar la primera gran crisi de la ideologia dominant ianqui: per una banda,  les esglésies orquestraven campanyes contra el darwinisme, per l'altra, les facultats de ciències ianquis feien seva la teoria evolucionista. Aquesta contradicció no va ésser superada i es manté fins al dia d'avui. Les elits es veieren obligades a donar suport a les campanyes antidarwinistes, fins al punt que, a principis del segle XX, el Parlament aprovà una llei que prohibia l'ensenyament de les teories de Darwin a les escoles, amb base a preservar la llibertat de consciència. Pensaven aquells parlamentaris que explicar l'evolucionisme a les escoles era equivalent a fer una crítica del dogma de la creació contingut en el Gènesi. Però la crisi i els conflictes continuaren. I als anys 1950, als Estats ianquis més conservadors, encara es donaven processos judicials contra mestres que havien impartit l'evolucionisme a l'escola.

    Actualment em sembla que ja no regeixen aquestes lleis repressores, però el conflicte continua sense resoldre's. És més, durant aquests darrers vuit anys de l'època Bush, amb el predomini del Partit republicà, han revifat les grans campanyes fonamentalistes en suport del disseny intel·ligent. I a l'Estat d'Alabama - no n'estic segur – es va promulgar una llei que obliga a explicar les dues versions a l'escola, és a dir l'evolucionista i la del disseny intel·ligent (Es de notar que, amb el regnat d'En Benet XVI,  els catòlics han pres part en aquestes campanyes de manera entusiasta).  Segons unes estadístiques recollides per la premsa – no sé si són fiables -, els 60 per cent dels nord-americans creuen en el dogma de la Creació.

   La crisi ideològica continua, i el perill d'escissió de les elits planeja sobre el panorama ianqui. No sabem si la ciutadella de les elits podrà resistir l'embat del centenari del naixement d'En Charles Robert Darwin. De totes maneres, el fet que un 40 per cert no accepti el dogma significa que el domini de les esglésies perd efectivitat. 

     Tesi:  Al moment en que una ideologia és abandonada per les masses, tots els esforços de les elits per a mantenir-la viva esdevenen inútils.      Tesi:  Les elits ianquis són incapaces de rompre l'aliança amb les jerarquies eclesiàstiques. El seu domini sobre les classes treballadores depèn absolutament del cultiu de les creences religioses entre les masses.  

    Tesi: Les conseqüències derivades del fonamentalisme religiós són feréstegues i insuportables (per exemple, el nombre de presidiaris als EUA – prop de tres milions - és el més alt del món, i la criminalitat no s'atura de créixer). 

 

    O sigui, les elits i les jerarquies eclesiàstiques prenen tot de mesures repressives de cada vegada més violentes perquè de cada vegada es senten més insegures ( Com era de preveure, el Papa de Roma pren part molt activa en les campanyes reaccionàries).

 

(Al proper post haurem de veure les terribles conseqüències que es deriven de les lluites internes al si de les classes populars ianquis, lluites internes provocades intencionadament per les elits).

   Continuarà...

        Per a continuar, premeu ací   Filosofia i ideologia 2

  

   

 

El sionisme catalÓ un carrerˇ sense sortida

quetgles | 08 Febrer, 2009 18:31

 

                        El sionisme català, un carreró sense sortida  

    Durant l'època franquista,  era majoritari el corrent de simpatia dels nacionalistes catalans envers Israel i el poble jueu.   La proclamació de l'Estat d'Israel, 1948, era considerat com la gran gesta d'un poble perseguit que a la fi podia gaudir de drets nacionals.  Que, després de dos mil anys de  la diàspora, els jueus haguessin sigut capaços d'aixecar un Estat produïa una onada d'entusiasme. A més a més, aquell procés s'havia fet sota la guia d'uns líders  – En Ben Gurion, Na Golda Meir – que tenien aurèola d'herois. S'afegia a això el fet que fossin dirigents del Partit Socialista israelià. També va tenir una gran publicitat la creació dels kibbutz (les granges autogestionàries). Per afegitó, els catalanistes s'admiraven de la capacitat d'aquell poble extraordinari que havia estat capaç de ressuscitar l'hebreu i convertir-lo en llengua vehicular.

    Als anys 1980, aquest corrent de simpatia començà a minvar. I, a l'any 1982, ja tingué lloc la primera intifada  dels palestins.  I molta gent d'esquerra començà a criticar i condemnar la política de l'Estat d'Israel respecte de Palestina. 

   Així com es feren visibles els gulags soviètics que espantaren l'esquerra,  de manera semblant es començà a fer visible el violentíssim l'apartheid  que practicaven els hebreus contra la indefensa població palestina.

     Durant dècades,  a l'Univers català hi havia un predomini abassegador de productes ideològics en suport d'Israel.  Va contribuir a la ceguesa del catalanisme el fet que es donés una confrontació entre el Règim de Franco i Israel. Israel condemnà la dictadura franquista i En Franco mai reconegué l'Estat d'Israel (Israel no fou reconegut per l'Estat espanyol fins al 1988, sota el Govern de Felipe González) . Per altra banda, el franquisme i el nacional-catolicisme no amagaven l'antisemitisme que els embargava.

     A partir dels anys 1980, la informació sobre la situació sobre l'Orient Mitjà i, en especial, sobre la de Palestina augmentava i les veus de denúncia contra la política d'Israel es feien sentir a Catalunya. I, per suposat, els artistes hi prenien part; així, En Lluís Llach, a l'any 1988, cantava El teu nom Palestina, poema que feia:

  

 El teu nom una rosa, el teu nom Palestina.
El teu nom un bell estel a l'Orient.
El teu nom esperança. el teu nom una espina,
el teu nom mirall precís que ens reflecteix.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem el pervindre, el teu nom el coratge,
el teu nom Palestina.

Dels teus camps del pell bruna t'arrabassen els arbres
com si així et desarrelessin el demà.
Els teus fills els soterren quan encara somriuen
esperant que així el teu ventre es torni un erm.

Naixeran oliveres de destí mil·lenari
perquè els ocells hi cantin el teu nom que és coratge,
el teu nom Palestina.

Quan et nafren els braços, l'odi esdevé feixisme
colpejats pels qui escarneixen llur passat.
Seran les teves ales, d'un vol que veuràs lliure
si s'allunya la venjança del teu cor.

Més enllà de les ones d'un mar que ens aveïna
et cantem l'esperança, el teu nom és pervindre,
el teu nom Palestina.
 

   La contestació catalana contra la política d'Israel ha anat creixent, i als darrers temps ha arribat a un gran nivell de participació ciutadana. Finalment, la massacre de Gaza ha provocat les manifestacions més multitudinàries contra el Govern d'Israel.

    Ja fa temps que l'esquerra catalana va revisar la seva posició respecte d'Israel; majorment, dóna suport a les demandes de la població Palestina i condemna la política d'apartheid del Govern israelià.

    Però actualment el catalanisme de dretes – la coalició de Convergència i Unió, en concret –, per una diversitat de motius, continua donant un suport decidit a la política agressiva d'Israel. Així, han justificat el bombardeig de la ciutat de Gaza i han fet seus els arguments de la propaganda bèl·lica hebrea.

   

    Poden saber els dirigents de CIU que han comés un greu error; un error que els ha portat a un carreró sense sortida. Un carreró la permanència dins el qual els produirà una sensació asfíxia creixent; en efecte, allà l'aire és molt tèrbol, i, de cada vegada, ho serà més.

   Un avís semblant se'ls ha de donar a alguns dirigents d'Esquerra Republicana de Catalunya que, absurdament, han expressat el seu suport al Govern hebreu. D'una manera discreta, la imatge d'En Carod-Rovira ha aparegut a TVC  durant la seva visita a Israel, com una mena d'ambaixador espontani per a reforçar els llaços d'amistat entre Israel i Catalunya, i això succeïa quan el Govern de N'Olmert ja havia iniciat el bloqueig criminal de Gaza.

    Més greu encara fou l'article d'En Bernat Joan  - el Secretari de Política Lingüística de la Generalitat -, al diari digital Crònica, 28.1.2009, on es posicionava a favor de la política de N'Olmert. Desplegava una forçada teoria segons la qual els qui donen suport a Hamàs (Bé, s'ha d'entendre que es referia al manifestants contra la massacre – són, en realitat, uns antisemites com a hereus de l'antisemitisme espanyol i de la Inquisició espanyola (Per cert, aquest escrit ha desaparegut del seu blog. He suposat que li aconsellaren que el retirés). La tesi quedava molt lletja: una cosa així com si digués que els que fan crítica a Israel són un antisemites i que coincideixen amb l'antisemitisme espanyol. Bé, una desgràcia d'article. Justament, la realitat s'encarregava de mostrar la ridiculesa del bunyol d'En Joan: la premsa mostrava un José María Aznar acampat a Jerusalem, on feia una conferència en suport de la política bel·licista del Govern d'Israel i es mostrava com el líder occidental més decididament sionista contra , segons ell, l'amenaça islamista.

    ERC ha quedat descol·locat respecte de la política d'apartheid que practica Israel. I al seu si es dóna una diversitat d'opinions i punts de vista que debiliten greument l'autoritat del Partit.

     Certament, el posicionament de CIU és més clar i contundent; es mostra decididament en suport d'Israel i fa seu el discurs sionista, segons el qual les activitats de guerra del Govern hebreu són una justa resposta als desafiaments de Hamàs.

       La foto finish del sionistes catalans més destacats venia als diaris d'abans d'ahir, 5.2.2009. La fundació Catalunya Oberta, propera a CIU, va complimentar a l'ambaixador d'Israel, En Raphael Schutz, a Barcelona. Tal com diu l'agència Terra: El dinar-col·loqui, celebrat a l'Hotel Majestic, ha comptat amb la presència de l'expresident català Jordi Pujol, el candidat de CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa, l'ex-eurodiputat Carles Gasòliba, el conseller nacional de CDC Alfons López Tena, els diputats de CiU Joan Raventós i Jordi Cuminal, la dirigent de CDC Ima Mis, el director de la Fundació Catalanista Demòcrata, Agustí Colomines, o el 'alcaldable' per Barcelona Xavier Trias. Entre els prop de 200 comensals presents en l'acte organitzat per la fundació, el president és Joaquim Tosas, ex alt càrrec de la Generalitat amb Jordi Pujol, i el vicepresident és el també ex col·laborador de Pujol Lluís Prenafeta, es trobaven entre d'altres personalitats l' publicista Lluís Bassat, la periodista Pilar Rahola o Vicenç Villatoro, així com Jaume Renyer, d'ERC.  També hi havia En Josep Maria Espinàs, segons La Vanguardia.

    N'Schutz adoptava el paper de representant de l'Imperi i, davant el selecte auditori català, reprenia al Govern de la Generalitat per haver adoptat una actitud confusa respecte a les manifestacions antisemites; feia com si exigís disculpes a En Joan Saura i al Govern català. I seguia amb un  discurs d'extrema dreta on deia que la premsa havia fet una campanya antisemita, i que distingits intel·lectuals –  citava Saramago, Gala, Goytisolo i d'altres – havien col·laborat objectivament amb els terroristes de Hamàs.

    De cop i volta, els amics d'Israel , quasi sense adonar-se'n, s'han convertit en furiosos sionistes que coincideixen amb el discurs de la dreta hebrea. Majorment, als seus discursos, qualifiquen d'antisemites als crítics amb la política del Govern d'Israel. I a l'onada de protestes contra la massacre i l'apartheid, ells s'han d'inventar estranyes teories sobre contubernis, confabulacions, alienacions, histerisme, tradició cultural antisemita, etc.

        Els sionistes del Principat  erren intel·lectualment al intentar fer prevaldre unes argumentacions, o unes teories, per sobre de la realitat de les imatges de la devastació i de la massacre. És una situació desequilibrada la d'aquests sionistes la qual  cosa els obliga a pervertir el seu llenguatge. La gent s'ha mogut – i commogut – no pels informes dels experts, sinó pel torrent d'imatges ofertes pels mass media que mostren els cruels nivells de patiment d'una població desvalguda.  És un error pretendre invalidar el testimoni de les imatges i en lloc seu parlar d'unes suposades males intencions d'uns suposats antisemites.

    Els agents intel·lectuals sionistes tenen la guerra perduda, al meu parer. Encara que tinguin al seu abast els mitjans de comunicació de l'Imperi i de la premsa amiga dels països occidentals, els sionistes no poden ni podran ocultar o emmascarar la realitat històrica present. No podran amagar els crims de guerra, els crims contra la humanitat, el genocidi palestí, la destrucció de 50.000 habitatges, la privació d'aliment i d'aigua potable, l'apartheid.

     El crim originari dels sionistes fou l'aprovació de la creació de la Llar nacional jueva a terres de la Palestina ocupada pels britànics. El crim originari fou començar el projecte de creació de l'Estat d'Israel sense comptar per res amb la població palestina. Consideraven els palestins com uns salvatges i uns ignorants, una gent totalment prescindible. Era el començ d'un gran crim contra el poble palestí. Els sionistes eren conscients que iniciaven un procés que havia de significar l'expulsió dels habitants autòctons.  Els sionistes aprofitaven que els palestins no disposessin de drets polítics per iniciar l'apropiació de terres palestines a gran escala. El discurs sionista diu que eren expropiacions legals per mitjà de la compra legal de terres venudes pels propietaris palestins. Aquest crim no hagués estat possible sense el concurs de la potència ocupant, la Gran Bretanya. La Declaració de Balfour va constituir el contuberni original.  Segons la carta del Ministre Balfour enviada al cap de la Federació Sionista britànica, lord Rothschild, afirmava de manera expressa que no es realitzarà cap acció que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina.  Vaja!, En Balfour en lloc de citar els palestins i els drets dels palestins, fa referència a unes suposades comunitats no jueves, però la realitat històrica diu que al 1917, els palestins eren més del 90 % de la població de Palestina. A quines altres comunitats no jueves es devia referir En Balfour?, ens podem preguntar. Les organitzacions sionistes, operant des de Gran Bretanya i els Estats Units, disposant d'ingents capitals planificava tranquil·lament la compra de terres palestines en gran escala amb el beneplàcit de la potència ocupant. S'ha de dir: a cap altre lloc del món els sionistes haguessin pogut realitzar aquesta expropiació de terres criminal.

    Els sionistes catalans han fet seva la llegenda del sionisme jueu la qual, com si imités la gesta de l'origen de la nació nord-america, també ofereix la gesta espúria del Pares Fundadors sionistes,  la dels esforçats colons jueus, honrats i treballadors que superant totes les dificultats començaren a aixecar kibbutz esponerosos en aquelles inhòspites terres palestines; Pares Fundadors que culminaren la seva Eneida amb la proclamació de l'Estat d'Israel a 1948, després d'una heroica guerra victoriosa dels colons jueus contra cinc exèrcits regulars de cinc Estats àrabs. La publicitat sionista ho presenta com si fos una mena de versió contemporània de la gesta de David contra Goliat.

    Però la realitat històrica es farà de cada vegada més evident. Es descobriran les trampes i els enganys inicials.

Es va fent evident que, des de 1917, al conflicte de Palestina, Goliat va vèncer a David, i En Goliat eren els hebreus mentre que En David eren els palestins. Ara sabem que els sionistes obraven contra els palestins conscients de les seves enormes avantatges. Els sionistes sabien que els palestins eren un conjunt de poblets i llogarets que mantenien una economia agrària de subsistència, que, per tant, eren incapaços organitzar-se segons les demandes d'un Estat modern. Però, sobretot, sabien que comptaven amb el vist i plau de la potència ocupant i el suport dels Estats Units. Les organitzacions de la resistència palestina cercaven desesperadament el suport de Jordània, d'Egipte, de Síria. No hi havia color: els hebreus tenien el suport dels Estats Units.

    CIU i els sionistes catalans s'han ficat en aquest carreró pestilent. No crec que se'n surtin sense pagar un feixuc peatge. Tanmateix la veritat surarà i els ferirà. És just que paguin, jo crec.

      

  

 

El teclat catalÓ

quetgles | 06 Febrer, 2009 10:32

 

                                                           El teclat català

  

      Ací teniu una manera de "catalanitzar" el teclat de l'ordinador mentre es fa ús del Microsoft Word. Es tracta de fer que el teclat sembli adequat expressament per a l'ús de la llengua catalana. I això d'una manera senzilla, manual i personal. Amb aquest teclat es guanya temps. De fet, aquest petit programa forma part d'un mètode d'escriptura ràpida que encara no he aconseguit enllestir.

 

       Així, passo a detallar el que s'ha de fer, punt per punt.

 

1.   Condició sine que non, que el català sigui l'idioma seleccionat al Word.

2.   Anar a insertar i baixar el botó autotexto a la barra d'elements.

3.    Per a adequar la ela geminada, l·l cal  anar a autocorrección, i allà on diu Reemplazar: heu d'escriure ++ (el signe més, repetit), i, tot seguit, allà on diu Con: heu d'escriure l·l  A partir de les  hores, per a escriure una ela geminada, polsareu ++

4.       Igualment, per adequar el dígraf ny, a Reemplazar: heu d'escriure ¡¡  i a Con: ny

5.    Igualment, també es guanya temps si s'adequa la ï, reemplaçant `` (doble accent greu) i a Con: heu d'escriure ï (la i amb dièresi)

6.    Un resultat semblant,  si s'adequa la ü. On diu Reemplazar: heu descriure  ¨¨ (doble signe de dièresi), i allà on diu Con:  heu d'escriure ü (la  u accentuada amb dièresi)

7.       La norma ortogràfica és deixar un espai després del punt i coma. És per això que també podem adequar a l'escriptura ràpida el punt i coma amb un espai. Per això, a Reemplazar: heu d'escriure ,, (dues comes seguides) i a Con: heu d'escriure ; (punt i coma i un espai).

8.     Semblantment heu de fer per a adequar el signe :  (el signe dels dos punts seguit d'un espai). A Reemplazar:  heu d'escriure .. (un punt seguit d'un altre punt), i allà on diu Con: heu d'escriure :  (el signe de dos punts amb un espai).

9.     Per a escriure els 3 punts seguits, a Reemplazar: heu d'escriure ... i a Con: heu d'escriure : .

  

 

El President Obama i els capitalistes cobdiciosos

quetgles | 05 Febrer, 2009 19:42

 

  

             El President Obama i els capitalistes cobdiciosos     El President Barack Obama, al seu discurs d'investidura, resumeix la causa de la crisi financera tot dient: La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l'hora d'elegir opcions difícils i de preparar la nació per a una nova era. 

    El Discurs del President no és el resultat d'una investigació intel·lectual particular d'En Barack Obama; és una redacció com a resultat de la convergència d'un poderós corrent ideològic que anima el Partit Demòcrata nord-americà. És una conseqüència – una conseqüència de la màxima importància – de les expressions de l'activitat intel·lectual que s'ha desplegat dins la societat durant aquests últims anys.

    En aquest Discurs, el President s'afanya a remarcar la bonesa de l'economia de mercat, és a dir del capitalisme; i així, diu: El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics.     El discurs del president és el receptacle de les idees  dels teòrics que inspiren el Partit Demòcrata.      La intenció d'aquest escrit és posar de manifest els punts més febles dels teòrics ianquis enaltidors del capitalisme. El meu escrit és una denúncia contra els discursos que es cobreixen amb una túnica de falsa ciència econòmica.     Jo crec que, a l'Univers català, estem en condicions de fer avançar les denúncies contra la mistificació i l'engany dels teòrics de la bonesa del capitalisme. Podem intentar posar de manifest la feblesa d'aquests teòlegs capitalistes; i així, reclamar l'exercici de l'autèntica democràcia que ha de ser expressió de la sobirania del Poble.      Allò que diu el President – que l'economia de mercat no té rival per a generar riquesa i expandir la llibertat – és el que prèviament han dit els quaranta mil economistes i els quaranta mil teòlegs procedents dels dos corrents que animen el Partit Republicà i el Partit Demòcrata. El President no fa ni la més petita menció de l'enemic interior, d'aquells que neguen la bonesa del capitalisme. Als radicals – anarquistes, comunistes, anticapitalistes, i d'altres -, ni aigua.      Els teòrics radicals nord-americans no disposen de cadafal; no tenen columna als grans diaris, ni cadira a les tertúlies de la ràdio i la televisió; tampoc tenen accés a les Universitats. I si són artistes, corren el perill de quedar-se sense feina, com li va passar a En Charlie Chaplin, el qual es va haver d'exiliar dels Estats Units .     Els teòlegs capitalistes, com un home sol, tots van cap a l'estadi. I s'indignen contra aquells que s'atreveixen a fer crítiques radicals al capitalisme. Com a braus, envesteixen els nostres savis catalans.  En Xavier Sala i Martín en seria el paradigma; en defensa de la bonesa del mercat, s'enfurisma fins i tot contra els grans economistes crítics, com En Joseph Stiglitz,  a qui li retreu la famosa frase que fa: La crisi que ha sacsejat Wall Street la darrera setmana és per aquest model (el capitalisme) l'equivalent al que va ser la caiguda del mur de Berlín per al comunisme. Ben rebent, En Sala també va voler respondre tot dient: Els Nobel d'economia també poden dir beneitures.      Aquests teòlegs de l'economia com En Sala fan comunicats públics com si estiguessin a un tron. Adopten el posat del Sòcrates d'En Plató. Els no iniciats en economia de mercat expressen doxa, opinió vulgar. És com si ens diguessin: com us atreviu a protestar, si no sou científics dels mercat? 

    Hem de fer posar el mac en terra a aquests economistes neoplatònics. En aquest sentit, passo a fer un seguit d'enunciats a manera de tesis, els quals poden servir de preàmbul al tema central.

 1.            Una vegada feta la revolució democràtica a les antigues polis gregues (segle VI aC), l'Emotivisme moral i el contractualisme foren el fonament de la ideologia dominant a les polis democràtiques (Emotivisme moral, o sigui que les normes morals són una conseqüència dels sentiments dels homes). El Nomos seria expressió de la voluntat de la majoria dels ciutadans, i no de la tradició o de la religió.2.             El diàleg de Plató intitulat Sòcrates conté els principals arguments de la filosofia de l'Intel·lectualisme moral.  Davant els jutges que han d'emetre el veredicte (En aquell cas, segons les lleis d'Atenes, una assemblea de 500 ciutadans),  En Sòcrates sosté que ell és més savi, i que la veritat moral no depèn de la voluntat d'una majoria. L'Intel·lectualisme moral   sosté que hi ha unes veritats morals (la Moral) eternes i inalterables, veritats que poden ésser conegudes per l'activitat del savi, del filòsof. 3.           En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil constituïren la tríade reaccionària. Però els arguments dels tres filòsofs no convenceren als ciutadans. Atenes i altres ciutats foren sotmeses al domini de la monarquia i de l'oligarquia per causa  de la superioritat de l'exèrcit de Macedònia. 4.             Començava l'època del domini dels Imperis que havia de durar dos mil anys. Imperis que feien seu l'Intelectualisme moral. L'Emotivisme moral restà proscrit. 5.           Establerta l'Església catòlica com a instrument de control ideològic de l'Imperi romà, la filosofia platònica esdevindria dominant. Més tard, al segle XIII, el Papa de Roma imposaria la d'Aristòtil (Aristòtil-Tomàs) com a filosofia oficial de l'Església (Podeu veure la temàtica d'aquests enunciats a la web La filosofia i la religió sense caretes, pàgines inicials).6.          Amb les revolucions democràtiques (Podem posar la Britànica, de 1688, com a referent), ressuscità l'Emotivisme moral i el contractualisme tornà a ser la ideologia dominant. 7.           El Positivisme de N'Auguste Comte pot ésser considerat com el primer intent d'establir un intel·lectualisme moral de nou encuny que aparentment estaria allunyat de la moral catòlica. En Comte era un reaccionari que estava espantat davant els conflictes socials derivats de la Revolució Industrial. La seva sociologia pretenia, ingènuament, el control i l'adoctrinament dels obrers. 8.            Però, al meu entendre, tots els intents d'establir una sociologia com a ciència no són sinó un retorn encobert al platonisme i a l'intel·lectualisme moral (En aquest sentit, el marxisme podria ésser considerat una mena de platonisme materialista).9.            El darrer gran intent d'establir  un intel·lectualisme moral encobert és la pretensió de donar als estudis d'economia l'estatus de ciència. Intel·lectualisme moral, perquè es pretén que el comportament moral relacionat en temes econòmics ha de ser guiat no   pels sentiments i la voluntat de la majoria, sinó per les propostes "científiques" que atresoren els economistes. 10.    De teòrics i d'estudiosos de temes d'economia en van sortir a balquena. Cada equip polític es va proveir del seus corresponents savis econòmics. Així, al segle passat, els grans planificadors de l'URSS – o sigui, N'Stalin – es van servir dels economistes que demostraven la validesa científica del marxisme-leninisme. I, semblantment, els economistes alemanys del III Reich afirmaven la de l'economia nacional-socialista.11.     Amb la caiguda del mur de Berlín, semblava que la bonesa del sistema dit d'economia de lliure mercat era inqüestionable. Els partits comunistes i els teòrics de l'economia marxista es retiraven a la desbandada. I la Xina, la gran potència comunista que es mantenia dreta, sorprenia als teòrics de la ciència econòmica amb un nou sistema d'economia capitalista regulada pel Partit Comunista. Però, contra tot pronòstic, aquesta estranya simbiosi ha aconseguit un índex de creixement econòmic superior als del capitalisme clàssic; i la Xina comunista-capitalista és a punt d'esdevenir la fàbrica del món.        La major part dels llicenciats universitaris en economia fan una feina que s'assembla molt a la que feien altre temps els pèrits comercials. Així, doncs, la immensa majoria d'economistes fan una feina monòtona  d'administració al servei de l'empresa que els ha contractat.     Solament una minoria d'economistes aconsegueix sucosos contractes d'assessorament de les grans empreses financeres o de les Administracions governamentals. La seva tasca consisteix en fer estudis i elaborar criteris segons els demana el qui els contracta; o sigui, serveixen d'orientadors econòmics de l'empresari, majorment.  D'aquesta minoria, en surt una elit que s'encarrega de signar les publicacions econòmiques de l'Empresa. Aquesta elit és la que elabora treball teòrics sobre economia.  Però aquests teòrics fan l'anàlisi d'una determinada situació econòmica  sempre en funció dels interessos de l'empresari  - o governant – que els ha contractat.  No és exagerat si diem que aquestes elits són la veu del seu amo.      Certament, sembla que  hi ha una elit d'economistes que disposen d'un considerable marge d'independència; són aquells que publiquen treballs d'anàlisi o d'investigació per iniciativa intel·lectual pròpia i independent. Bé, la independència intel·lectual sempre és relativa, en el sentit que, per posar  un exemple, En Krugman va treballar per empreses privades. Per altre costat, hem de considerar que, als Estats Units mateix, també hi ha tot d'economistes molt crítics amb el sistema, però aquests no tenen accés a les càtedres universitàries ni disposen de columna al Washington Post; aquests crítics no han aconseguit trencar la marginació i cauen dins la consideració de radicals. Per posar dos exemples famosos, podem citar els noms de En Paul Baran i En Paul Zweezy economistes marxistes els quals foren perseguits i empresonats a l'època del maccarthisme.  De forma conjunta van publicar El capital monopolista, 1966, llibre de considerable difusió i que va tenir una versió en castellà – Siglo XXI editores -. El llibre explicava que les economies de mercat no regulades tenen tendència a l'estancament i a desenvolupar els oligopolis.      Fins avui les elits socials i financeres ianquis han aconseguit mantenir impertorbable la seva hegemonia ideològica. Els treballadors i les classes populars han acceptat com a veritat el missatge de la publicitat capitalista. Segons aquesta publicitat, solament una minoria de radicals enduts pel desordre mental  poden atrevir-se a posar en dubte la bonesa del mercat.    El President Obama fa crítica a la cobdícia i a la responsabilitat d'alguns, però assenyala que ell no és un radical, sinó, tot  al contrari, un partidari decidint del mercat .  L'eslògan publicitari és intocable. I el President ho confirma dient que  El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival.     Certament, als Estats Units no ha sorgit cap organització de caire anticapitalista amb prou força per a ésser una alternativa al sistema. El Partit Socialista Americà mai va deixar de ser una organització testimonial, sense representació parlamentària o quasi.      Els marxistes, majorment, es precipiten i declaren que el proletariat ianqui està alienat;  que la burgesia ianqui, amb la col·laboració de les esglésies, fa contínues campanyes ideològiques per mitjà de les quals es manté adormida la consciència de classe dels treballadors. O, també, amb un to més radical, on diu que els obrers ianquis són corromputs per l'imperialisme.     En contra d'aquesta simplificació, no es pot deixar de considerar:     Que el desplegament econòmic dels Estats Units ha sigut, de molt, el més accelerat del món.    Que les contínues revolucions tecnològiques han proporcionat sempre un augment del nivell vida i han estat rebudes amb entusiasme per les classes populars, els obrers industrials inclosos.    Que en tot temps, els ianquis han vist que, ininterrompudament, arribaven onades d'immigrants atrets pels avantatges socials que oferia la societat nord-americana.     Que el nivell de vida dels obrers nord-americans sempre ha estat superior als del dels obrers dels països industrialitzats, i que els obrers n'eren conscients d'això. (Darrerament, des de els anys 1970, s'ha produït un estancament salarial, i un empobriment constant de les classe mitjanes nor-americanes).     Que la societat nord-americana s'ha mantingut com a líder mundial no solament respecte a la capacitat industrial, sinó que també ha destacat en el camp de la ciència i la tecnologia. Contra el que ha anat divulgant la intel·lectualitat espanyola – la divulgació feta per  En José Ortega y Gasset, en seria paradigma -,  les classes populars dels Estats Units han tingut al seu abast un fàcil accés als estudis superiors;  actualment, encara mostra el seu gran avantatge amb més dos mil centres universitaris. I també disposa dels centres d'investigació mes prestigiosos, sens dubte.       Crec que aquests aclariments que he exposat sobre la realitat social dels Estats Units són àmpliament compartits per molta gent; vull dir, que allò que he pretès amb l'exposició ha sigut fer un recull de llocs comuns acceptats. Amb base d'aquesta visió exposada anteriorment,  pens que és possible i convenient fer un seguit de consideracions que intenten descobrir noves perspectives de la realitat social ianqui, noves perspectives que obrin el secret de tants de fenòmens inquietants (obrin el secret, o sigui, els facin objecte de raó i de comprensió). Així, breument, segueixen aquests enunciats:       Ha quedat en evidència que la suposada ma invisible reguladora del mercat no existeix.  Era una il·lusió de N'Adam Smith. L'economia de mercat lliure deixada a sí mateixa acaba inevitablement en el caos i a la ruïna.     A l'hora de confeccionar el discurs d'investidura, el President Obama i el seu equip van decidir fer ús d'una expressió ingènua per a assenyalar els culpables de la crisi financera. Diu que va ser per causa de cobdícia d'alguns. D'alguns, ha de significar uns pocs, unes poques persones. O sigui, s'ha d'entendre, doncs, que uns pocs capitalistes cobdiciosos són els qui han provocat la crisi financera.   L'altra opció – la no ingènua – era explicar que l'economia de mercat  - que els capitalistes en conjunt – desemboca inevitablement en la crisi. És ingenu haver de classificar els capitalistes entre  els bons i els dolents. Els bons serien la majoria de capitalistes i els dolents en serien solament alguns.     N'Stiglitz, tot i que no és un radical, entén que aquest Crac és l'anunci de la fi del capitalisme. Que el sistema de lliure mercat es fonamenta sobre la cobdícia. Que són tots els agents que són cobdiciosos. Que sense cobdícia no hi ha mercat.     Com indicava En Marx  (és la seva teoria que falla, no les seves denúncies del sistema), els capitalistes centren tot el seu interès en aconseguir el màxim benefici del seu capital. Els capitalistes es desentenen de les demandes socials i de les responsabilitats econòmiques.  Per tant, torna a resultar ingenu parlar de capitalistes irresponsables.      Els teòlegs de l'economia de lliure mercat no s'estan de fer referència a la moral i a la justícia a l'hora de justificar l'acumulació de la riquesa i el poder. Presenten l'enriquiment del capitalista com un premi a les seves aportacions a la societat. Contínuament, fan referència a grans inventors, o investigadors, o a capitans d'indústria com a arguments de la bonesa capitalista.    Aquests 40.000 teòlegs – o sigui, la major part de publicistes de temes d'economia – , encara que no ho sàpiguen, no fan sinó seguir el discurs beat d'En Jeremy Bentham. El discurs beat de l'Utilitarisme – la major felicitat possible per al major nombre possible -, incloïa dissimuladament el sistema del panopticon – vigilar sense ser vist a les presons, les fàbriques i les escoles -.   Respecte a l'utilitarisme ianqui que actualment encara inspira als teòlegs del mercat, convé fer unes consideracions que, al meu entendre, serveixen per fer escampar la boira.   Bàsicament, proposo considerar els silencis d'aquests teòrics, aquelles qüestions de les quals no en volen parlar.       El teòlegs utilitaristes  posen  N'Henry Ford com a exemple de la capacitat del sistema per a la promoció social.     No en diuen res dels milers de mecànics que intentaren seguir l'exemple d'En Ford i acabaren a la ruïna.

     Tal vegada argumentin que el mercat no té pietat amb els fracassats. Però, llavors, haurem de concloure que el capitalisme és una màquina d'engendrar fracassats. Serien milers de fracassats – no en sabem la proporció – per cada triomfador.

    Se'ls fa més costa amunt encara haver de parlar d'aquells personatges que constitueixen un exemple de la malesa del mercat. Són abundants els casos dels inventors que fracassaren econòmicament. En Johannes Gutenberg  va patir moltes penúries econòmiques i finalment acabà arruïnat i oblidat.     El fracàs econòmic d'En Gutenberg no és un cas excepcional. Un cas més pròxim – i més tremebund -, de principis del segle XX, és el del d'En Rudolf Diesel, l'inventor   del motor diesel, que morí tràgicament al Canal de la Mànega on suposa que assassinat pels agents secrets del Govern alemany.

   Situats als Estats Units del segle XX, no són rars els inventors que no obtingueren beneficis econòmics.      Per altra banda, el debat sobre el tema és molt viu als Estats Units. Així, per exemple, En Timothy O'brien, al NYTimes, 13.11.2005, escriu: Durant l'època d'or de la recerca i desenvolupament corporativa que va seguir la mort d'Edison, GE, DuPont, AT & T, finalment el Lockheed, Eli Lilly, Intel i altres gegants corporatius van començar a dominar la innovació. I quan això va passar, algunes relacions tenses s'aixecaren entre corporacions i inventors independents i investigadors. Altres diferències que han sorgit entre els laboratoris corporatius i inventors, es relacionen amb que els primers estan preocupats per les pressions de mercat que fan que les companyies inverteixin menys en investigació pura, a canvi de privilegiar la innovació lligada a la comercialització ràpida, el que porta a millores rutinàries de productes existents més que a avenços realment substantius. Una nova font de conflictes va  sorgir entre els inventors individuals i les corporacions arran dels canvis legislatius proposats sobre lleis de patents. Los inventores sostienen que las revisiones posibles beneficiarían a los gigantes comerciales. Els inventors sostenen que les revisions possibles beneficiarien als gegants comercials.     Per un altre costat, als teòlegs tampoc els agrada parlar del sector social dels rendistes. Majorment, es grans fortunes passen d'una generació a un altre per mitjà del sistema de l'herència.  Els Rockefeller i els Ford de sisena generació continuen gaudint d'immenses fortunes i dediquen la seva activitat a les seves aficions i diversions. O sigui, aquest hereus s'han de limitar a viure com a reis. O sigui que del que no hi ha dubte és que l'economia de mercat crea la desigualtat i premia als que viuen de paràsits.                   Una altra qüestió que procuren amagar o difuminar els neoliberals:  la creixent criminalització de la societat nord-americana.    Alhora que parlen de promoure la llibertat, la realitat és que  la població penal ianqui arriba a quasi tres milions de persones. És l'índex més elevat del món. Els Estats Units tenen set vegades més de presidiaris que el Canadà, cinc vegades més que la Gran Bretanya dotze vegades més que el Japó.     Prohibir, vigilar i castigar és el Panopticon. També el nombre de policies bat totes les marques: més d'un milió de persones (però si es compten tots els vigilants – revisors, inspectors, detectius, administratius judicials, espies, guardes de seguretat, etc. – les xifres es disparen. En la mateixa línia, els Estats Units és el país amb el major índex d'advocats i de funcionaris de justícia, amb més d'un milió de persones.        Podem arribar a la conclusió que la dita economia de lliure mercat  és essencialment antidemocràtica; més aviat sembla un producte d'un esperit monàrquic o aristocràtic. Podríem parlar d'unes febles democràcies controlades per uns monarques amb la seva cort de nobles. Sembla una contradicció, però és que realment és una contradicció. Són unes democràcies formals que aproven donar el poder als nobles. Son unes democràcies que recorden la dels demòcrates-roïns francesos votant en plebiscit a favor de  Napoleó III emperador.                  Si volem preservar la democràcia  - la democràcia vertadera, la que satisfà els sentiments de la majoria -, és necessari que anul·lem el poder dels rics, dels grans propietaris, com proposava En Thomas Paine.  S'ha de legislar de manera que l'exercici del capitalisme (si és que encara no s'ha establert el socialisme) no pugui incidir més enllà del camp de la producció de bens materials (Ara hem de suportar la vergonya de veure com els grans capitalistes, impúdicament, es dediquen a comprar i vendre diaris, com si la cultura i els drets humans depenguessin del caprici del mercat).             En aquesta línia d'intent de control dels capricis dels financers, es donen tot d'iniciatives, moltes de les quals segurament són aprofitables per a la nostra àrea. Per posar un exemple, el de Letònia. Al accedir a la independència aquest petit país del Bàltic es va apressar a elaborar una constitució segons la qual la propietat de la terra és absolutament reservada als nacionals letons.

    

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb