El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

El Discurs del President i En Thomas Paine

quetgles | 31 Gener, 2009 19:07

 

      El Discurs del President i En Thomas Paine.

        Al discurs d'En Barack Obama que seguí a la investidura, es troba la nítida frase que fa: Seguim sent una nació jove, però, segons les paraules de les Escriptures, ha arribat el moment de deixar de banda els infantilismes. Ha arribat el moment de reafirmar el nostre esperit de fermesa: d'elegir la nostra millor història; de portar endavant aquest valuós do, aquesta noble idea que ha passat de generació en generació: la promesa divina que tots som iguals, tots som lliures i tots mereixem l'oportunitat d'aconseguir la felicitat plena.

   En aquest discurs en nou president dels Estats Units expressa la seva voluntat de que s'ha d'aconseguir la igualtat efectiva. Entén la igualtat com una promesa divina, com una promesa que encara no s'ha acomplert.

    En aquest discurs i en altres de semblants, N'Obama posa com a objectiu essencial del canvi que postula – del We Can – la recuperació dels valors proclamats pels Pares Fundadors (els pelegrins del Mayflower amb el seu jurament de la convenció de signe republicà).

    Tots som iguals, es diu al discurs; però no com a una constatació d'una realitat social, sinó com a promesa, com a un bé social desitjable i necessari que encara no s'ha acomplert.

   Tots som iguals, segons una suposada promesa divina; o, també, tots som iguals, segons les Constitucions proclamades pels estats moderns.

     Les Constitucions proclamen la igualtat, però les societats allò que mostren són unes grans desigualtats socials entre els ciutadans.

    El president Obama allò que proposa és un canvi social de manera que es pugui acomplir a la fi la promesa divina.

  

     Segons N'Obama s'ha d'entendre que ara no som tots iguals; i que per a aconseguir la igualtat s'ha de recuperar l'esperit dels Pares Fundadors.

      Amb aquest escrit no pretenc fer una simple anàlisi de text del discurs d'En Barack Obama; sinó que el meu objectiu és intentar mostrar quines són les causes que impedeixen avançar pel camí de la igualtat  dins les societats denominades democràtiques; o sigui, allò que importa és donar una resposta a la pregunta que fa: Perquè per tot arreu es dóna la desigualtat social alhora que les Constitucions  proclamen la igualtat?

 

    El discurs intel·lectual de N'Obama recull el planteig més avançat sobre la qüestió social als Estats Units d'Amèrica. Vull dir: s'ha d'entendre que les idees que expressa N'Obama són un producte social. Vull dir: entenc que no és el cas que hi hagi un discurs del President en competència amb els discursos d'altres intel·lectuals. O sigui, que ens movem en un estret marge dialèctic. Si un hom afirma que en la societat actual es donen greus desigualtats socials, podem estar d'acord o no.

 

     Les propostes de N'Obama tingueren el suport de la majoria dels electors. La major part de nord-americans consideren que és cert que es dóna desigualtat, i que allò que s'ha d'aconseguir és la igualtat, i que ells, els ianquis, són capaços d'aconseguir-ho (segons l'esperit del We Can).

 

    N'Obama insisteix en la idea de recuperar els valors igualitaristes dels Pares Fundadors.  Aquesta referència històrica a aquells beats que fundaren les primeres colònies de Nova Anglaterra té un significat especial que cal analitzar, al meu parer.

 

   Els llibres de text espanyols no destaquen el significat de la Revolució nord-americana; destaquen només el fet de la Independència dels Estats Units.

     A l'Univers ideològic espanyol és presenta la Il·lustració francesa i  la Revolució francesa com a l'inici de la modernitat i de les societats democràtiques.

    Però aquells famosos il·lustrats francesos – Montesquieu, Voltaire, Diderot, D'Alembert... – no es movien per l'afany de la justícia social. I tot i la famosa divisa de Liberté, Egalité, Fraternité, els jacobins reprimiren els qui reclamaven igualtat social. En Robespierre empresonà En Thomas Paine (Podeu veure el meu escrit  Thomas Paine, una perspectiva catalana).

 

   O sigui, la tesi és: La línia històrica de la Igualtat i de la Llibertat no anà de la mà de la Revolució francesa. Fracassada la República, aquells revolucionaris s'acomodaren amb  entusiasme al servei del nou Imperi.

 

    La tesi és: Les veritables revolucions democràtiques anaren de la mà de les reformes religioses, a partir de la iniciada per En Luter.

    Amb el luteranisme triomfant s'aconseguí l'autonomia de consciència del cristià, és a dir, la llibertat de consciència, la llibertat d'expressió.

    Amb el calvinisme s'iniciava la via republicana d'afirmació de la Igualtat: de la igualtat del cristià, es seguia la igualtat del ciutadà. La cadena de les democràcies històriques només és una, la que va propiciar el calvinisme. Ginebra, fou la baula originària; seguiren després els Països Baixos – que dugueren a terme la primera guerra d'alliberament nacional moderna -; I, més tard, es succeïren revolucions democràtiques a Escòcia i a Anglaterra. L'ànima de totes aquestes revolucions era l'esperit republicà calvinista. Foren les classes populars les que feren ús de les idees de les reformes religioses per alliberar-se del jou del domini de l'aristocràcia i de l'Església de Roma (Segons entenc, s'ha de revisar la teoria de les revolucions burgeses d'En Marx. Podeu veure la meva crítica a la web La filosofia i la religió sense caretes).

    La més notable d'aquestes revolucions fou la Revolució nord-americana, amb la qual es proclamà la primera República de la història moderna.

 

     Però la proclamació de la República dels Estats Units, a 1776, era la conseqüència  d'un fet històric anterior, un fet insòlit que fou el de l'expedició dels pelegrins del  Mayflower, a l'any 1620.

  

   Era un fet històric únic al món el d'aquells colons que fundaren la colònia de Plymouth (la primera del que havia de ser la Nova Anglaterra). A diferència de Jamestown, Plymouth no era un producte de la voluntat del rei o de la iniciativa privada per motius comercials.  Entre aquells colons no hi havia cap que fos un personatge acabalat. La majoria eren treballadors, de família modesta.

   Com que disposaven de pocs recursos, aquella empresa oferia moltes dificultats. Aconseguiren arribar al seu objectiu, però a costa de moltes penalitats, fins a tal punt  que al primer hivern moriren més de la meitat dels pobladors (S'ha de considerar que quedaren debilitats pel viatge, que la major part patiren escorbut i que no disposaven d'aliments).

    De fundadors religiosos i de sants n'està ple el món. Però aquells pelegrins del Mayflower no era un convent allò que anaven a bastir. Allò extraordinari d'aquells beats era que tenien per objectiu "crear del no-res una societat autènticament cristiana inspirada  en les normes d'En Joan Calví".  Els pelegrins del Mayflower eren enduts pel zel religiós.  Eren exponents destacats dels calvinistes radicals, dels denominats separatistes, els quals eren  oprimits i castigats a Anglaterra (Separatistes, perquè rebutjaven la participació obligada al Comun Prayer de l'Església anglicana).

    Eren enduts pel zel religiós aquells pelegrins, però aquest incloïa un republicanisme igualitarista. D'aquí va sorgir la idea de fer un pacte social. Aquells pelegrins deixaren constància escrita del seu jurament, el famós Mayflower Compact (el Pacte del Mayflower).

 

    Aquells colonitzadors calvinistes radicals, tot i que formalment es declaraven súbdits del Rei d'Anglaterra, de fet, s'organitzaven socialment creant petites repúbliques autònomes, autàrquiques i autogestionàries.  D'una manera espontània, establien i vivien en una democràcia directa integral. Cada colònia es dotava de les seves pròpies lleis i normes.

    O sigui, per primera vegada a la història un grup humà tirava endavant amb èxit un nou model de societat d'homes iguals i lliures.  

     Els nous colons de Nova Anglaterra per tot arreu proclamaven les seves Cartes de llibertat. Cartes de llibertat equivalents a una Constitució.

     A destacar: Les Constitucions fan declaració formal de la igualtat dels ciutadans, però la proclamació d'aquesta igualtat no es correspon a la realitat social marcada per la injustícia social, per l'acumulació de la riquesa i del poder en unes poques mans, i per l'existència d'una gran massa de gent insatisfeta i descontenta.     A destacar: Aquells colons que votaven les Cartes de llibertat eren ja homes lliures i iguals abans de fer votació (I tots eren pobres).      A semblança de les polis gregues, aquelles colònies de Nova Anglaterra, també exercien la democràcia directa. Els colons es veien obligats a donar resposta i solució a totes les qüestions de la vida social.   

    Aquest esperit d'igualtat i de llibertat i d'ajuda mútua s'estengué a totes les colònies de Nova Anglaterra (Dedico una especial atenció a aquest  tema la meva web més amunt esmentada).

  

    És a aquest esperit d'igualtat i de llibertat al que fa referència el President Obama.

 

   Parla de la Igualtat i de la Llibertat com a promeses fetes per Déu a la comunitat dels nord-americans (Es pot entendre com una  versió moderna de la idea de poble escollit  de l'Antic Testament en referència als jueus).

  El Discurs del President mostra el dualisme que es una constant de la ideologia progressista nord-americana. Per una banda, fa referència a la Igualtat com a un objectiu a aconseguir, com una promesa divina, com un ideal que ha arribat l'hora d'acomplir. Però, per l'altra banda, parla de recuperació, de retornar a l'esperit dels Pares Fundadors. I, a qualque moment passa de puntetes sobre els impius responsables de la crisi econòmica, els mals americans que han provocat la crisi, resumint-ho en una breu frase, que fa:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns, però també pel fracàs col·lectiu a l'hora d'elegir opcions difícils i de preparar la nació per a una nova era.     El President, els economistes i els columnistes dels grans diaris assenyalen com a causa de la crisi financera la cobdícia i la irresponsabilitat d'alguns, o sigui, el capitalisme salvatge,  l'economia de mercat sense un bon sistema de regulació. I també fan referència al fracàs col·lectiu, volent significar que les amples masses populars s'havien equivocat al donar el seu suport a uns ineficients dirigents polítics (O sigui, als dirigents neoconservadors, al Partit Republicà, a la candidatura d'En George Bush).    O sigui, el Discurs del President repeteix les idees bàsiques del discurs progressista ianqui, el que és propi del Partit Demòcrata.      Al referir-se al capitalisme, el President deixa ben clar el seu suport a l'economia de mercat. No fos cosa que l'acusessin de radical; per això diu: El seu poder (el de l'economia de mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics.    Per suposat que hi ha diferències entre el programa del Partit Demòcrata i el del Partit Republicà, però, sovint, es fa difícil establir la diferència ideològica entre discursos pronunciats per suposats rivals polítics.  Els economistes i els ideòlegs de ambdós partits construeixen els seus discursos i escrits tot fent una constant referència als llocs comuns de la Història nord-americana. Per suposat, cada un d'ambdós grans partits es presenta com a l'autèntic hereu de l'esperit dels Pares Fundadors.    Punt per punt, les principals referències històriques del Discurs del President Obama són un recull dels lloc comuns dels discursos presidencials. Tots comencen fent referència als Pares Fundadors i acaben amb l'expressió de pietat religiosa dient Déu beneeixi Amèrica. 

    De manera semblant als discursos dels seus homòlegs republicans, el Discurs del President Obama va carregat de referències religioses; però no és el cas que sigui particularment beat, jo crec. N'Obama sembla que ha seguit la norma de les campanyes electorals: no despertar suspicàcies entre els jerarques de les grans esglésies reformades ianquis. És la norma que s'ha seguit des de que la va assumir a contracor N'Abraham Lincoln,  el qual era un agnòstic declarat. El seu equip electoral el va convèncer de la necessitat de no desfermar la hostilitat de les esglésies.

 

    L'opció més esquerrana de la Revolució nord-americana era la d'En Thomas Paine. En Paine proposava una República verament laica, decididament contraposada al Poder de les esglésies.  I considerava que havia arribat el moment oportú per fer efectiva la Revolució contra la nova aristocràcia dels grans propietaris i dels grans comerciants. A L'Edat de la Raó, deixava ben clar que les esglésies sempre estaven al servei dels interessos dels poderosos.

 

     Al 1776, ja estaven constituïdes unes poderoses elits autòctones que intervenien de manera decisiva en els afers de les colònies de Nova Anglaterra. Al esclatar la Revolució, es donaven tot de moviments imprevisibles de les masses alçades en armes.  La popularitat d'En Paine  i les seves propostes igualitaristes espantaven a aquelles elits. En Paine proposava com a objectiu de la Revolució establir les bases socials i polítiques que fessin impossible l'aparició de noves aristocràcies. I per això també denunciava les jerarquies de les esglésies.

    Els  partidaris d'En Paine no pogueren evitar que el nom d'En Thomas Paine quedés esborrat de la Història. Les esglésies reformades dels Estats Units i de Gran Bretanya mantingueren la santa croada de l'aniquilació històrica d'En Paine.

 

  

   Actualment, tot i que les esglésies protestants continuen ignorant l'existència d'En Paine, les idees d'aquest heroi de la Revolució americana  ha sigut recollides transversalment per  una munió d'organitzacions de les allà denominades radicals. Actualment, la vida i l'obra i les idees d'En Paine disposen d'un important eco dins la societat nord-americana.     És probable que N'Obama hagi llegit les obres d'En Paine, o, si més no, hagi conegut algunes de les seves principals idees. Però N'Obama – al igual que la resta dels líders del Partit Demòcrata – bé que ha evitat fer cap tipus de referència a l'ideari d'En Paine.     A hores d'ara no sabem si N'Obama és un creient beat segons es mostra al seu Discurs. No sabem si és un beat o si ha pres l'exemple d'En Lincoln. 

   Sembla que l'agnosticisme i l'ateisme continuen proscrits de les àrees socials sota influència de les elits i de les esglésies, però, com veurem més avall, N'Obama, sorprenentment, fa una cita on posa al mateix nivell a creients i no creients.

    El Discurs de N'Obama insisteix en la idea de d'un canvi, que consistiria en recuperar l'esperit republicà originari dels Pares Fundadors. I a qualque punt del Discurs fa referència a qualque idea concreta; així parla de les coses que pot fer un govern:  ...ajudar les famílies a trobar llocs de treball amb un sou decent, donar una sanitat que poden pagar i una jubilació digna, com a objectius primers imprescindibles.     I quan ha de fer la crítica al capitalisme  es posa guants de seda. Així, referint-se al mercat (el capitalisme) diu: El seu poder (del mercat) per generar riquesa i expandir la llibertat no té rival, però aquesta crisi ens ha recordat a tots que sense vigilància el mercat pot descontrolar-se i que una nació no pot prosperar durant gaire temps si afavoreix només els rics.

     Sembla que d'aquestes afirmacions la idea de canvi va pel camí de la moderació.

       Les elits que ja hi havia al 1776, no han fet sinó augmentar el seu poder i els seus privilegis. Actualment, el règim polític dels Estats Units podria ésser definit en llenguatge painià de règim aristocràtic o monàrquic, on una minoria de l'u per cent de la població acumula el 50 % del PIB.    Les elits concentren la riquesa i el poder, es doten de tot tipus de privilegis i els blinden. N'Stiglitz diu que constituïen una nació dins la nació.      A un primer moment, i seguint la propaganda oficial, semblaria que el sistema democràtic havia de controlar aquestes elits, i havia d'anul·lar els seus privilegis.     Dit d'una manera simple: semblaria que si s'acompleix el concepte de cada home un vot, llavors, a un moment de crisi, els pobres havien de votar lleis en contra dels rics. Però mai és aquest el cas als Estats Units. No es dóna mai una situació on aparegui el partit dels rics.     Les elits ianquis miren de fer-se invisibles.  Mantenen ocults tots els seus nombrosos mecanismes de poder. Els grans empresaris i financers tenen a l'abast un petit exèrcit d'economistes, d'experts diversos, de periodistes, de relacions públiques, d'espies,  d'agents de seguretat i d'altres (Si és necessari, es proveeixen també de sicaris).     De bell antuvi, les elits aconseguiren el control del sistema democràtic de manera que cap iniciativa sorgida al si de les classes populars posés en perill el seu poder.      En Thomas Paine fracassà en  l'intent de desfer el domini de la nova aristocràcia, i quedà marginat  i oblidat; i, més tard, esborrat del llibre de la Història.      Les esglésies reformades declararen una croada contra En Paine. I la croada fou victoriosa.       Es va fer la santa aliança entre l'aristocràcia i les jerarquies eclesiàstiques, santa aliança que s'ha mantingut ferma fins al dia d'avui.     El Discurs del President conté qualque detall que insinua un intent de sortir del domini de les elits. Així quan diu Som una nació de cristians i musulmans, jueus i hindús, i també de no creients es podria interpretar com un intent de posar fre a l'omnipresència de les esglésies protestants.  Un creient beat ianqui ha de sentir una certa angoixa, jo crec, al constatar que el President fa un sol conjunt nacional de creients i de no creients. A les jerarquies cristianes no els deu haver fet  cap gràcia aquest igualitarisme respecte als credos religiosos, on queden equiparats els cristians amb els musulmans ( i fins i tot, amb els hindús!) . Però N'Obama insisteix en aquest punt igualitarista, tot dient: Aquest és el significat de la nostra llibertat i del nostre credo de manera que homes i dones i nens de totes les races i de totes les fes poden unir-se.    Segons això, s'ha d'entendre que, segons el President, les normes morals basades en les creences religioses deixen de tenir un estatus ideològic privilegiat.      Podria ésser aquesta una manera de desmuntar el cavall de batalla dels puritans. S'hauria d'acceptar, en nom de la igualtat, que les propostes morals dels no creients són al mateix nivell que les propostes basades en una moral religiosa. De ser així,  es pot pensar que En Thomas Paine quedaria despenalitzat.   

         Les esglésies calvinistes i les luteranes donaren el seu suport més decidit a la República dels Estats Units; i  consideraren oportuna la separació formal entre Església i Estat. Als primers temps, els creients i les esglésies confiaven que les lleis de l'Estat recollirien les normes morals derivades de llur fe. Però erraven; sovint la nació es dividia en dos bàndols contraposats per la diferent apreciació d'una norma moral. El desacord insalvable sobre l'abolició de l'esclavitud, va conduir, finalment, a la guerra civil.

     Les esglésies cristianes – i també les no cristianes  - es declaren formalment d'acord amb els principis democràtics, però la seva declaració és espúria. Les esglésies, per la seva pròpia essència irracional, realment combaten  contra totes aquelles normes morals i lleis de la societat oposades a la seva moral i a les seves creences.

 

           Fins ara les elits han pogut aconseguir un grau extraordinari de riquesa i de poder debut a la divisió de la nació (les classes populars escindides en dos partits)  i al predomini de les esglésies que no fan sinó incitar a una major divisió de la nació.

 

    Els dos bàndols nacionals – el dos Partits – recorren a la recerca de l'ajut de les elits i de les esglésies. Aquesta dependència fa que les classes populars no s'enfrontin als autèntics enemics.

 

   Més encara: les elits i les jerarquies eclesiàstiques no fan sinó estimular en tot moment els conflictes i els desacords que esclaten al si de les classes populars.

   Podria ésser, però, que aquesta vegada la Gran Crisi trenqui definitivament la magnífica ciutadella de les elits.

 

     

Sionistes catalans. En Pere BonnÝn s'equivoca.

quetgles | 20 Gener, 2009 07:27

 

 

                   Sionistes catalans. En Pere Bonnín s'equivoca.

 

   En Pere Bonnín a la seva columna a Ultima Hora, 19-01-2009, publica un article on pren part en la campanya  dels sionistes i dels filo-israelians contra aquells que gosen condemnar el Govern d'Israel i la massacre  dels palestins de Gaza.  En Pere Bonnín s'erra al difamar a aquells que protesten per uns crims tan evidents.

    Els més destacats sionistes dels mitjans catalans–  Pilar Rahola, Vicens Villatoro, Josep Cuní – cometen el mateix error que En Bonnín.

     Aquest periodista desplega la teoria insultant, segons la qual la major part dels que participen en les manifestacions contra l'agressió israeliana són gent poc formada i més aviat superficial; afirmen que aquesta gent és fàcilment manipulable per una minoria malèvola, la qual té per objectiu la destrucció d'Israel i la derrota del imperialisme dels Estats Units (en aquest grup de malvats sembla que resten inclosos tots els suposats agents comunistes de diversa mena).

    En Bonnín s'equivoca – i els seus comparses, igualment – quan crea una relació asimètrica respecte als seus lectors. Ell es situa falsament en una situació de saber i d'intel·ligència superior a la dels seus suposats lectors. Fa com si ell tingués una informació privilegiada; però no és aquest el cas. Per molta informació sionista que agafi de la Xarxa, no pot anul·lar la informació primera i privilegiada que reben els lectors en general. En Bonnín s'atreveix a voler fer valer el testimoni d'un corromput expert egipci – un periodista -, quan tothom sap que a Egipte hi ha una dictadura bestial, que no permet cap tipus de manifestació a favor dels palestins.

    Els sionistes del Principat i En Bonnín erren intel·lectualment al intentar fer prevaldre unes argumentacions, o unes teories, per sobre de la realitat de les imatges de la devastació i de la massacre (Podeu trobar un magnífic resum de la situació palestina a l'article d'En Miquel López Crespí, a la Xarxa, Gaza arrassada: crims de guerra). És una situació desequilibrada la d'aquests sionistes la qual  cosa els obliga a pervertir el seu llenguatge. 

    

   La gent s'ha mogut – i commogut – no pels informes dels experts, sinó pel torrent d'imatges que mostren els cruels nivells de patiment d'una població desvalguda.  És un error pretendre invalidar el testimoni de les imatges i en lloc seu parlar d'unes suposades males intencions d'uns suposats antisemites.

   Que En Pere Bonnín reivindiqui la memòria històrica pels crims que es cometeren contra els jueus de Mallorca a l'Edat mitjana és just i culturalment necessari (aquests i tots els crims contra la humanitat que es mantenen ocults o desdibuixats). Que reivindiqui la memòria dels jueus conversos assassinats per l'Església catòlica, també es just i necessari (En moltes ocasions, vaig explicar als meus alumnes, el nivell de degenerescència moral i intel·lectual d'aquells frares de la Inquisició, el cap dels quals era el Papa de Roma. Els passava còpies d'algunes pàgines de La fe triumfante, del genocida En Francisco Garau). 

   També puc entendre que En Bonnín  - que es reconeix descendent dels jueus conversos – se senti sentimentalment pròxim a Israel i faci públic el seu patriotisme.

    Però tot això no li dóna cap dret a justificar els crims dels governants d'Israel. Ni molt menys a desqualificar intel·lectualment a aquells que condemnen espontàniament el genocidi sionista. I encara pitjor desqualificar moralment als seus oponents.

    Un que reivindica la memòria històrica per a uns crims que han quedat impunes  entra en  incoherència al intentar fer valer la impunitat per a uns altres crims que es cometen ara.

      Tal vegada fora bo que En Pere Bonnín rectifiqués i demanés perdó per les ofenses que hagi pogut causar.  No crec que ho faci. Salut.

    

 

  

 

  

 

  

   

 

 

La crisi...(continuaciˇ 2)

quetgles | 19 Gener, 2009 18:15

 

               La crisi...(continuació 2)

  

  

    Des de 1620, la societat nord-americana gaudia d'un creixement demogràfic i econòmic dels més elevats del món. I, una vegada proclamada la Independència, els Estats Units prengueren la davantera respecte als països d'Europa.

 

    Al segle XIX, als Estats Units d'Amèrica es donaven unes condicions físiques, socials i polítiques que els donaven avantatges a la carrera pel desplegament econòmic.  Deixant de banda les qüestions relatives als crims contra la humanitat practicats pels ianquis (esclavitud dels africans i genocidi dels pobles autòctons), es pot dir que la societat nord-americana era la més democràtica del món.  I que foren les condicions socials i polítiques republicanes les que afavoriren l'extraordinari desplegament del capitalisme  als EUA. La societat nord-americana, des dels seus inicis, no tenia classe aristocràtica pròpia; els aristòcrates de l'època colonial eren britànics, i desaparegueren al proclamar-se la Independència. Als EUA no hi havia classe aristocràtica pròpia, però de bell antuvi sorgiren les elits socials i econòmiques.

 

   Amb el desplegament del capitalisme, les elits ianquis anaren acumulant riquesa i poder i es dotaren de privilegis.

 

   A diferència de les elits europees, les elits ianquis en tot moment reafirmaren la seva fidelitat als principis democràtics i republicans. I han continuat fent professió de fe democràtica fins al dia d'avui. 

 

   En nom de la llibertat i de la igualtat – i del dret a la propietat -, les elits i les esglésies protestants van construir una molt sòlida ideologia que justificà i beneí el desplegament capitalista – l'economia de lliure mercat -.

 

    La contradicció evident entre l'afirmació de la igualtat i l'augment de la desigualtat era superada ideològicament amb la predicació del mite del somni americà i amb la constatació de que el nivell de vida nord-americà era superior al de qualsevol altre país del món.

 

     La campanya ideològica permanent feia veure que N'Henry Ford,  tot i que havia acumulat immenses riqueses i un gran poder, constituïa un gran benefici pel país i per a les classes treballadores.  Que qualsevol treballador tenia al seu abast esdevenir un nou Henry Ford; que els treballadors de les fàbriques Ford gaudien d'uns sous més alts i de millors condicions de treball; que les iniciatives d'En Ford havien significat una acceleració del creixement  industrial dels Estats Units; que les empreses de N'Henry Ford havien posat a l'abast de les classes populars l'accés a l'automòbil, la qual cosa provocava una autèntica revolució social. L'eslògan de la campanya recollia la idea – i recull encara avui – de que certament hi ha uns pocs homes que acumulen grans riqueses, però que l'estímul egoista que els ha fet moure és un benefici per a tota la societat. O sigui, la campanya permanent no fa sinó repetir la filosofia dels clàssics -  N'Adam Smith,  En Ricardo i En Bentham -.

 

      La Gran Depressió dels anys 1930  va provocar la crisi de la ideologia dominant. A la fi les veus crítiques contra el sistema capitalista i contra el puritanisme  tingueren un gran ressò.  El puritanisme patí greus derrotes.  La llei seca fou abolida a  l'any 1933.

 

    Als Estats Units, la ideologia hegemònica – que inclou la defensa de la teoria de l'economia de lliure mercat - és tan poderosa que exclou el sorgiment d'una ideologia alternativa.

    La ideologia ianqui descansa sobre tres pilars: el republicanisme tradicional,  la bonesa del capitalisme i la bonesa de la religió.

       A diferència dels països d'Europa, als Estats Units la ideologia dominant es manifesta i es presenta com a ideologia única. Els dos partits polítics ianquis – el Partit Demòcrata i el Partit Republicà – són ambdós partíceps de la ideologia hegemònica. 

    Al discurs de la nit electoral,  el president electe, En Barack Obama, feia referència als tres pilars i els feia seus.  Feia promesa de fidelitat al llegat dels Pares Fundadors (els pelegrins del Mayflower, els que havien de construir una Jerusalem calvinista, o sigui, puritana), i la promesa de fidelitat al republicanisme, i, també, malgrat la crisi, de fe en el capitalisme.

   

        Tesi: Així com la ideologia ianqui  i la pràctica derivada d'aquesta ideologia semblava que havia sigut molt beneficiosa per al desplegament social i econòmic del Estats Units, ara, pel contrari, hem de concloure que aquesta ideologia és en realitat una pesta que contamina l'economia i perverteix les pràctiques socials d'aquesta nació. O sigui – com si fos una pirueta pensada per En Hegel -, allò que inicialment havia estat el llevat de la nació nord-americana, després, a la modernitat esdevenia letal per a aquesta mateixa nació.  Allà on els Pares Fundadors feien real el seu jurament i construïen una societat d'homes lliures i iguals, ara  les elits capitalistes, engalanades amb el vestit del Jurament,  enganyen i espolien a les classes treballadores, fan grandioses acumulacions de riquesa i es blinden en tota casta de privilegis.

 

      El Crac de la borsa de Walt Street de 1929 no fou un accident o una excepció a un suposat bon funcionament de l'economia nord-americana. El crac de la borsa era l'anunci de que el sistema capitalista – la denominada economia de lliure mercat – era insostenible, que conduïa al caos i a la ruïna.

 

    Els economistes, majoritàriament, i els keynesians en particular, expliquen el Crac com un accident provocat per causa d'un ineficaç control de les finances i de l'economia productiva. I donen a entendre que la Gran Depressió fou una conseqüència d'una mala manipulació dels ressorts de la màquina financera (En Marx subratllava  el fet de la producció caòtica pròpia del capitalisme i donava per suposat que el socialisme establiria la racionalització de la producció).

     Tornant al esquema que feia N'Stiglitz per explicitar quina era la causa de la crisi actual - Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen -, hem de veure que aquesta afirmació no és una teoria ad hoc per a explicar aquesta crisi financera específica, sinó que s'ha d'entendre com a vàlida per a entendre el funcionament sempre erràtic del sistema dit d'economia de lliure mercat. O sigui, que allò correcte és dir que els gestors de les finances  - els reguladors, inclosos – són els qui produeixen el risc. La creació de productes de risc financer es fa d'una manera intencionada i continuada.      Els capitalistes contracten tot d'equips d'economistes, d'advocats, de periodistes i d'experts diversos. Aquests equips d'experts no fan sinó passar informació de continu sobre les qüestions econòmiques, socials i polítiques que d'una o altra manera afecten a les empreses industrials i financeres  dels capitalistes que els han contractat.  Afirmar que les crisis són degudes  a unes suposades insuficiències d'informació dels gestors o dels reguladors és fer el joc a la ideologia neoconservadora (Per posar un exemple:  En Xavier Sala i Martín, que pretén ésser és un guru fonamentalista de l'economia de lliure mercat, es va indignar per la difusió arreu del món de les frases crítiques de N'Stiglitz).     A l'inici de la Revolució Industrial, els teixidors artesans d'Anglaterra es desesperaven impotents davant l'aparició de les noves indústries de teixits que utilitzaven maquinària complexa, indústries amb les quals no podien competir i que els portaven a la ruïna i a la proletarització. Majorment, els obrers dels nous nuclis industrials se sentiren explotats i iniciaren accions de protesta; però la població en general estava complaguda de tenir a l'abast  un nou mercat de teixits, més barats i d'elaboració més precisa. Semblantment, la llibertat d'importació de blat  significava la ruïna dels cultivadors del cereal, i, alhora, l'abaratiment del pa. Els obrers constataven un immediat augment del seu nivell de vida, alhora que per als empresaris el pa barat significava un descens del cost de producció. Obrers i industrials anaren junts en la demanda de la retirada dels aranzels del blat.      A començament del segle XX, N'Henry Ford revolucionava el sistema de producció industrial al introduir la cadena de producció a gran escala a la indústria automobilística nord-americana. En Ford posava l'automòbil a l'abast de les classes mitjanes, els obrers industrials inclosos. En Ford esdevingué el major industrial dels Estats Units i un dels homes més rics.  Aquella revolució industrial iniciada per En Ford era una època d'oportunitats per als empresaris i per aquells financers que invertien el seu capital en les empreses de la nova tecnologia del transport.       Però allò que hem de veure és que l'auge dels grans empresaris del motor als Estats Units coincidia amb l'augment del nivell de vida de la població. Aquella revolució industrial provocava un seguit d'altres revolucions socials en cadena.     Per exemple, com si fos una campanya publicitària, els obrers de les fàbriques Ford passaren a cobrar el doble de sou (5 dòlars).       Per suposat que els sindicats dels treballadors mecànics s'hagueren d'esforçar de valent en defensa dels drets sindicals, però treballadors i dirigents sindicals copsaven la revolució industrial com un bé social i una necessitat històrica. Els sindicats ianquis participaven decididament de la ideologia dominant i estaven a favor  del desplegament del capitalisme.     La revolució mecànica també significava un abaratiment del transport per a la totalitat de la població. Es facilitava tot de línies de transport ràpid, complementàries de les fèrries.     Les ciutats, els Estats i la Nació sencera eren afectats molt positivament per aquesta revolució industrial. Els signes del creixement de la riquesa es feien evidents per tot arreu i a totes les classes socials. El corrent d'immigrants cap als Estats Units era el més ample del món.     En esquema, podríem dir que als Estats Units el conflicte social entre la classe obrera i la classe dels capitalistes mai arribà a la virulència que prengué als nuclis industrialitzats del països europeus. Com ja he dit, els sindicats ianquis es mostraven indiferents, quan no hostils, a les propostes del Partit Socialista.    Però, a la fi, arribà el Crac de 1929. I esclatà precisament a la borsa de Wall Street, a la borsa del país més decididament entusiasta del capitalisme. La crisi financera provocà la crisi social. El sistema es mostrava incapaç de superar la Gran Depressió. Per primera vegada, la ideologia dominant hagué de patir les crítiques esquerranistes i els idearis obreristes – socialistes, marxistes, anarquistes – despertaren l'interès d'un ample sector de població.      En Keynes i els keynesians van entendre que la Gran Depressió fou causada per tot un seguit d'errors de les autoritats econòmiques tan de les privades com de les governamentals.    La crisi financera d'ara,  segons l'anàlisi de N'Stiglitz, no és el resultat d'un error o d'un desordre imprevist, sinó  que conclou que eren els propis gestors financers els qui generaven el risc.     Els economistes que fan crítica al fonamentalisme del lliure mercat afirmen que el capitalisme actual es insostenible, però donen entendre que la solució consisteix en establir un sistema de regulació més estricte de manera que eviti la creació de productes financers d'alt risc, com van resultar ésser les hipoteques escombraria. No sé si N'Stiglitz combrega amb aquesta proposta precisa, però en els seus articles actuals dóna a entendre que cal refundar el sistema capitalista a la manera keynesiana, és a dir, donant una major intervenció a l'Estat, i no només per a assegurar el bon funcionament financer sinó també per a corregir les greus mancances socials generades pel capitalisme.       Assenyala N'Stiglitz que els governs neoliberals – referits als Estats Units – han impulsat un capitalisme salvatge que afavoria la concentració de la riquesa en mans de les elits econòmiques, per la qual cosa, en correspondència, disminuïa o quedava estancat el nivell de  vida de les classes mitges i dels treballadors, alhora que creixia el nombre de pobres i de població marginal. I subratlla que els vuit anys dels Governs d'En George Bush no han fet sinó accentuar aquesta nefasta política econòmica neoliberal.      Arribats a aquest punt, es poden fer un seguit d'esquemes que serveixen per a entendre quina és la dialèctica de la societat nord-americana i quines són les contradiccions que la menen al pou de la crisi.      De bell antuvi, les elits socials i econòmiques nord-americanes, com a classe dominant, es dotaren a si mateixes de recursos a fi d'assegurar les seves riqueses, el seu prestigi social,  els seus privilegis. També es dotaren de grans recursos per aconseguir una mena de blindatge jurídic, el més complet del qual hauria de ser aconseguir la impunitat jurídica.        L'extraordinari i continuat creixement econòmic dels Estats Units (de finals del segle XIX i primeres dècades del XX), el més alt del món, va possibilitar  que es donés el típic procés de concentració de la riquesa i, alhora – i aquesta és la cosa atípica -, la participació de les classes mitjanes en el repartiment de la riquesa, repartiment del qual els obrers no en quedaven exclosos, semblava. Ufanosos del seu benestar, els ideòlegs del sistema feren públic al món el que denominaren american way of live.     N'Alexis de Tocqueville, al seu llibre La democràcia a Amèrica, s'admirava de l'igualitarisme social; segons ell, semblava que no hi hagués classes socials, semblava que aquells homes eren lliures i iguals.  La societat ianqui, especialment als Estats del Nord, segurament causava aquesta impressió al viatger europeu, però en aquella època, a mitjans del segle XIX, ja s'havien creat tot d'elits molts poderoses i clarament diferenciades de les amples masses. Per arreu s'havien format elits socials: de la terra, de la indústria, del comerç, bàsicament; però també s'havien format elits més sofisticades, com ho eren les formades per les jerarquies de les esglésies, les elits militars i jurídiques, els dirigents de les organitzacions polítiques, els propietaris de la gran premsa, i d'altres. I totes aquestes elits estaven molt relacionades  entre sí.          La clau de la qüestió (aprofitant materials d'En Hegel):  Amb el desplegament del capitalisme, a les primeres dècades del segle XX, les elits aconseguiren una acumulació de riquesa i de poder, de manera que el procés social experimentava un salt i les relacions entre les diverses classes socials passaven a ésser unes altres. O sigui, la societat igualitària descrita per En Tocqueville s'havia esvaït.  La lluita de classes, que abans es podia camuflar, ara es mostrava en un altre paisatge molt amenaçador. Els grans capitalistes ianquis aconseguiren una acumulació de riquesa i de poder extraordinaris, mai vistos a la història de la humanitat.        Però no era solament una qüestió de quantitat , sinó de qualitat. Amb el desplegament capitalista les relacions entre les classes socials passaren a ésser unes altres, i la lluita de classes, abans amagada, esclatà en tot tipus de conflictes semblants als que ja feia temps hi havia a Europa.       Les elits ianquis acumulaven riquesa i poder, però, per la naturalesa del sistema capitalista, es veien impel·lides a recaptar més riquesa i més poder. Aquells grans empresaris i financers estaven en un estat de guerra permanent. O sigui, era un estat de conflicte entre els capitalistes i els obrers, i un estat de guerra econòmica entre els capitalistes entre sí.    El fet que En Ford doblés el sou dels obrers de les seves fàbriques no deixava de ser una operació de l'estratègia capitalista.      Allò a destacar: A cada increment de la producció, els grans capitalistes fan una acumulació asimètrica respecte dels obrers.  Mentre els obrers i les classes mitjanes creuen, confiats, que també participaran de la nova riquesa produïda, no poden evitar les conseqüències socials del repartiment asimètric.     O sigui, a cada nova etapa del desenvolupament capitalista, amb la concentració del Capital, es creen unes empreses de cada vegada més gegantines. I com a conseqüència d'això, els grans capitalistes disposen d'uns poders tan grans i tan incontrolables que fan que, en realitat, aquests poders prenguin l'aspecte dels poders que són propis de la monarquia absoluta.         O sigui, mentre els nous capitalistes es presenten com a campions de la democràcia, de fet, la seva forma de vida i d'actuació social es correspon més aviat a la dels aristòcrates medievals; es comporten com a reietons. Els cossos armats de la noblesa han sigut substituïts pels exèrcits d'economistes, advocats, espies, relacions públiques, periodistes i d'altres (pel que fa als sicaris,  abunden a les diverses èpoques, es veu). Al sistema dit de lliure mercat li aniria millor la denominació de mercat dels reietons, on el capitalista més astut  o més fort és el rei.      L'economia nord-americana dels anys 1920 no va poder suportar el lliure mercat, i es produí el Crac de 1929. La meva tesi és que el sistema no pot evitar els atacs i els assalts dels grans capitalistes  perquè aquests  mals són produïts per uns virus propis de la naturalesa del sistema. Resulta ridícul parlar de refundació del capitalisme o voler distingir entre capitalisme salvatge i capitalisme humà. No n'hi ha, de capitalisme humà.        En John Galbraith, ja va denunciar els perills que amenaçaven l'economia nord-americana (American capitalism, 1952). I aquests tipus de denúncies de l'escola liberal (liberal, als EUA té el significat de socialista o socialdemòcrata) han sigut una constant fins al dia d'avui, quan destaquen les de N'Stiglitz i d'En Krugman. Les anàlisis i explicacions que fan aquests teòrics són d'agrair, són magnífiques, però es veu que no s'atreveixen (per por a la marginació, segurament) a proposar alternatives al sistema capitalista (S'entén la dificultat: allà, als EUA, centre del capitalisme mundial, on suposa que es viu, segons la propaganda oficial,  en la millor societat democràtica del món, societat de la qual les altres n'han de prendre exemple.      Constantment, s'assenyala on és el mal (el capitalisme salvatge), però, indefectiblement, es fracassa en l'aplicació  de remeis innocus. La pregunta innocent podria ser: com així els països formalment democràtics no aconsegueixen controlar el capitalisme i posar-lo al servei de les classes populars, de les classes treballadores?     Les elits socials i econòmiques – els capitalistes - aprofiten les contradiccions que es donen al si de les classes populars per a aconseguir la divisió i la confrontació entre elles mateixes, de manera tal que impedeixin l'exercici de d'una autèntica democràcia, la qual cosa significaria la fi del sistema capitalista.        Al si de les classes populars surten divisions per motius purament ideològics, per la qual cosa s'escindeixen i entren en confrontació. Llavors, en lloc de combatre contra els seus espoliadors, lluiten entre sí tot cercant el suport dels poderosos. Les elits – que són propietàries del mitjans de comunicació – fàcilment poden promoure qualsevol tipus de confrontació ideològica entre les masses. Així va passar als EUA, a començaments del segle XX, amb la gran confrontació entre els partidaris de la prohibició del consum de begudes alcohòliques i els partidaris de la tolerància.  Certament, es pot adduir que les elits també s'escindiren, però, en darrer terme, els capitalistes, majorment, decidiren fer pinya amb les jerarquies eclesiàstiques puritanes en el seu intent reaccionari.  Per altra banda, les discrepàncies ideològiques entre els capitalistes no causen una debilitació del poder de les elits, sinó que intensifiquen la conflictivitat ideològica de la població.     Es pot constatar que als EUA  - i també a les democràcies europees – les grans onades reaccionàries sempre tenen el suport majoritari de les elits socials i econòmiques.    Actualment, la gran croada moral – per ara triomfant – és la de la prohibició del consum de drogues. Aquesta prohibició ve a ser una versió moderna de la llei seca de 1919.      Aquesta santa aliança secreta entre el capitalisme i el puritanisme – entre el Capital i les jerarquies eclesiàstiques – provoca una pujada insostenible de l'índex de criminalitat, cosa que ja va succeir a la societat ianqui dels anys 1920.      Amb el puritanisme de l'època Bush, l'índex de criminalitat ha batut tots els records. Segons la web Gloobal.net, al 2004, la població reclusa dels EUA era la més alta del món – 2.100.000 presidiaris -; així mateix, hi havia més de quatre milions de persones en llibertat condicional o que complien altres penes. I, en proporció a la població, als Estats Units hi havia 7 vegades més de presos que al Canadà, o 5 vegades més que a la Gran Bretanya, o 12 vegades més que al Japó. Al 2008, on suposa que el nombre de presos abasta el tres milions. Les estadístiques no poden amagar el racisme vergonyant: més del 50 % de presos són afroamericans, tot i essent aquesta minoria tan sols el 12 % de la població.    La onada de repressió puritana va començar amb el Govern d'En Reagan, a la dècada de 1980. El puritanisme   transformava dels pecats morals en crims perseguits per la llei, i els pecadors esdevenien criminals i carn de presidi en gran escala. Com més presidiaris, millor, pensaven aquells beats cristians. Creien que així preservaven les pomes sanes.    Entre les noves figures de presidiaris destacà la d'aquells que cometien els nous tipus de crims sexuals  (Com a mostra de les aberracions de la persecució puritana de la sexualitat, podeu veure a la Xarxa els patiments i humiliacions  a que fou sotmesa Na Mary Kay Letourneau).      Amb l'objectiu de lluitar eficaçment contra els crims sexuals  - i d'altres -, el Departament de Justícia ha desplegat tot de noves tècniques de repressió, per la qual cosa els nombre de policies i d'altres agents supera el milió d'individus, record mundial també; un pressupost global (214 bilions de dòlars) que s'acosta al pressupost general del Govern espanyol. O sigui que no hi ha dubte que el puritanisme de combat del Governs republicans mena al país inevitablement a la ruïna.     També s'han batut tots els records tocant al nombre d'advocats i de processos judicials. Tota lo població nord-americana es veu obligada a viure una vida sobre la que sempre plana l'ombra d'una possible denúncia judicial. El sistema s'enfonsa, sense solució, sembla.

   

 

La crisi...(continuaciˇ 1)

quetgles | 08 Gener, 2009 07:54

 

    Per suposat, també s'assenyala que En Ford era un home religiós i un gran filantrop, però sovint es deixen un poc al marge   la seva ideologia d'extrema dreta i les seves escandaloses iniciatives reaccionàries. Com es prou sabut, En Ford promovia extremes campanyes antisemites i fou l'editor del llibre Els savis de Sió; fou distingit per En Hitler amb la gran creu de l'àliga,  la màxima distinció a les personalitats estrangeres.

 

     En Ford feia grans campanyes antisemites, però també era  promotor d'altres iniciatives morals i socials de caràcter reaccionari. En aquest sentit, va ser un dels principals valedors de la campanya per a la prohibició del consum d'alcohol. 

    Intensificava la seva línia repressiva tot adoptant  maneres paternalistes respecte dels seus propis obrers.  Així, va crear tot una gestoria de control moral dels treballadors, per la qual cosa fou denunciat pels sindicats acusat d'interferir en la vida privada dels obrers. Com era de preveure, va xocar frontalment amb els sindicats. En Ford no reconeixia els drets sindicals; la seva proposta era l'eliminació dels sindicats de classe.

 

   El fordisme moral va resultar insuportable; provocava un augment indeturable de l'índex de criminalitat. Per això, la  llei seca fou derogada a l'any 1933.

 

    

   Tesi: Les elits socials i econòmiques dels Estats Units mantenen un sistema d'opressió molt violent contra les classes treballadores, sistema que intenta ocultar la vertadera naturalesa del conflicte, que és el de la lluita de classes entre els explotadors i els explotats.

  

     Tesi: L'amagament de l'autèntica naturalesa del conflicte social – els interessos de classe, i els interessos econòmics, sobre tot – determina l'aparició d'una lluita de classes molt confusa, emmascarada amb l'aspecte d'altres conflictes ideològics.

 

    Les elits socials i econòmiques mantenen una santa aliança amb les esglésies cristianes per mitjà de la qual aconsegueixen promoure tot de campanyes de repressió, i  sembrar la confusió. Tot fent crides en defensa de la moral cristiana tradicional, les elits aconsegueixen confondre a les amples masses i les distreuen de la defensa dels seus propis interessos de classe. Així, per exemple, amb la gran campanya contra el consum d'alcohol, empresaris i obrers anaven junts a la lluita contra els pecadors, és a dir, contra altres obrers  que s'oposaven a la prohibició.

    

     La clau de l'èxit d'aquestes campanyes de moralitat rau en que introdueix la divisió o la dispersió en la lluita de classes. Així, per exemple, es dona un enfrontament entre els obrers partidaris  de la prohibició i els obrers no partidaris de la prohibició. I el mateix tipus de divisió de classe es dóna entre la classe dels pagesos o dels petits comerciants. 

 

    La clau de l'èxit rau amb la unitat de les elits ianquis. Referits a l'exemple de la campanya per a establir la llei seca, certament, hi havia molts d'individus de les elits que no eren partidaris de la prohibició, però no fou el cas que formessin un partit per bastir un front contra la campanya.

 

    O sigui, els individus de les elits ianquis actuen d'una manera declaradament cínica respecte de la moral o la religió. O sigui, mentre per una banda aparegueren grans capitalistes – com N'Henry Ford – que donaven un fort suport a la campanya prohibicionista, per l'altra banda no fou el cas que altres grans capitalistes lliberals llencessin una contracampanya.

         Però la clau última que permet el domini de la classe capitalista als Estats Units rau en el fet que disposa d'un contuberni amb les jerarquies de les esglésies cristianes.  Les jerarquies eclesiàstiques, per la seva pròpia definició, únicament fan acords o pactes amb els que reconeixen el dogma i la moral cristianes.  No és el cas que alguns grans capitalistes d'ideari liberal puguin aconseguir el suport de les esglésies per a qualque projecte de signe progressista.

 

   Tampoc és el cas que els pagesos o els petits comerciants tinguin acords i pactes amb les jerarquies eclesiàstiques. I resta clar, per tant, el contuberni entre les elits ianquis i les jerarquies eclesiàstiques.

 

    

 

    Vull subratllar que el reaccionarisme de la política ianqui actual és una conseqüència del predomini social de les esglésies cristianes – i també de la jueva – sobre  el conjunt de la societat nord-americana.  Vull subratllar que el Partit Demòcrata bé que ha de manifestar a cada moment que el seu progressisme és en concordança amb la religió cristiana.

 

   Vull subratllar que als Estats Units, fins al dia d'avui, han fracassat tots els intents dels grups esquerranosos de tipus europeu per a aconseguir crear organitzacions de masses de gran abast.

  

     A la segona part d'aquest escrit haurem de veure amb més detall les letals conseqüències que es deriven de la ideologia ianqui; i de quina manera aquesta ideologia incideix letalment dins el sistema econòmic nord-americà al moment present. 

  

    

Stiglitz y Krugman, el papel de la ideologÝa

quetgles | 07 Gener, 2009 12:05

       

            La crisi financera encén el debat ideològic

 

  

    Després de la Segona Guerra mundial, la URSS imposà el seu model social als països de l’Est d’Europa, països que havia ocupat l’exèrcit roig durant el seu avanç cap a Berlín. A la mateixa època, al 1949, el partit  comunista xinès prenia el poder a la Xina, el país més poblat del món. Per tot arreu planava l'amenaça comunista. Els partits comunistes i les formacions que es declaraven anticapitalistes i antiimperialistes eren presents al tercer món i posaven en crisi el sistema de domini dels denominats països capitalistes. Paral·lelament, els moviments independentistes de l'Àsia i de l'Àfrica eren reconeguts i els nombrosos nous Estats canviaven el mapa polític mundial. A més a més, majorment els governs d'aquests nous països es declaraven formalment neutrals respecte de la pugna entre  el capitalisme i el comunisme.

     Així mateix, els partits comunistes de molts de països d'Europa occidental esdevenien hegemònics al si de les forces d'esquerra i semblaven disposats a prendre el poder, particularment,  a França i a Itàlia.

   Amb motiu evident, els governs dels països d'economia de lliure mercat entraren en guerra ideològica contra l'amenaça comunista. Els Estats Units esdevingué el guardià de la llibertat i la seva influència es deixà sentir a tot el món. S'inicià la denominada guerra freda, la qual, entre alts i baixos, va durar fins a l'esfondrament de l'URSS, al 1990.

     Abans de passar a tractar el tema enunciat al títol d'aquest escrit, vull fer un seguit de breus aclariments a manera d'orientació entre la immensitat de material ideològic que ofereix la temàtica de la confrontació entre el capitalisme i el comunisme.

   

     Que, de bell antuvi, al si de les crisis socials, sorgiren moviments que propugnaven qualque tipus d'igualitarisme. Així, a la Revolució francesa aparegueren  les Égaux (els iguals) de Gracus Babeuf que intentaren una insurrecció amb l'objectiu d'establir la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció.  A la seva Declaració dels Iguals està escrit: "Ens cal no solament aquesta igualtat transcrita dins la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, la volem en mig de nosaltres, sota el sòtil de les nostres cases..."; és a dir, volien la igualtat real i efectiva, i no la pura declaració verbal del dret a la igualtat.

 

     Que, a la Revolució nord-americana (1776), es posà de manifest un poderós sentiment igualitarista, el qual, majorment, fou recollit als escrits d'En Thomas Paine. En Paine propugnava el control social d'aquells ciutadans que havien aconseguit l'acumulació de riqueses, control que impedís la formació d'elits econòmiques i d'una nova aristocràcia (Podeu veure el meu escrit a la web  Thomas Paine, una perspectiva catalana).

    Que En Paine fou marginat, i que el seu pensament patí una violenta repressió. En especial, les poderoses esglésies protestants de la Gran Bretanya i dels Estats Units intentaren esborrar de la història En Paine i la seva obra.

   

   Que a l'Europa del segle XIX, per tot arreu, esclataven conflictes socials. Sorgien poderosos moviments obrers en demanda de justícia social. I, paral·lelament, sortiren a la llum tot de teories de reforma social de signe socialista.

    Que, a la fi, feu l'aparició l'anunciada revolució  social. La insurrecció dels obrers de París a 1971, donà lloc a la proclamació de la Commune de París, en la qual s'establí un sistema de significació anarquista i socialista. Però la Comuna fou com un foc d'encenalls, només durà dos mesos i acabà en desastre.

   

   Que la revolució russa de 1917 despertà una expectació arreu del món. I, així mateix, un gran entusiasme entre les organitzacions obreres. 

   Que, a partir de la constitució de l'URSS, hi hagué un esclat d'organitzacions comunistes i anarquistes que proclamaven obertament les seves intencions de revolta social.

  

    Que a la Gran Bretanya i als Estats Units – els majors exponents del sistema capitalista – la ideologia comunista no aconseguí penetrar al si de les classes treballadores.

    Que, als Estats Units - que havien esdevingut la primera potència capitalista del món -, el partit socialista mai va ésser una alternativa política als partits tradicionals ianquis.  I que molt menys significació tingueren els petits nuclis d'ideologia clarament revolucionària, de caràcter anarquista o comunista.

 

    

    Després de la Segona Guerra, els Estats Units – i el Regne Unit – semblava immune al contagi comunista que s'estenia arreu del món.

    El comunisme certament planava com una greu amenaça i s'iniciava el període de la Guerra freda. Però aquesta amenaça comunista sempre fou un fenomen extern, aliè a la societat nord-americana.

    Els grans centres de poder ideològic ianquis desfermaren una autèntica croada contra tota mena de producte que fes olor d'esquerranisme. Els simpatitzants del comunisme foren sotmesos a la inquisició maccartista, organisme de repressió insuportable fins al punt que grans creadors, com en Charlie Chaplin, preferiren exiliar-se. Molt fàcilment, els que feien crítica al sistema social ianqui podien  esser considerats radicals. Dins l'ardor de la guerra ideològica, els comunistes i simpatitzants del comunisme foren catalogats amb l'estigma de unamericans.

 

    Semblava que aquesta guerra ideològica no havia de tenir fi, però, al 1990, contra tot pronòstic, sobtadament, l'URSS s'enfonsà. I amb ella tots els països comunistes de l'Est d'Europa.

    L'URSS s'enfonsà no per causa de la guerra ideològica, sinó perquè el sistema del gran magma rus estava en una situació d'anguniosa asfíxia econòmica. Els dirigents del partit comunista rus feia temps que estaven convençuts que el sistema era inviable i irrecuperable. Alhora, els partits comunistes d'Europa s'autodissolgueren com a mostra de la magnitud de la tragèdia.

 

     Després de la guerra, al 1946, En Carl Popper, va escriure La societat oberta i els seus enemic, on la societat oberta significava els països democràtics – especialment, el Regne Unit i els Estats Units -,  i els seus enemics eren els nazis i els comunistes. O sigui, era la història dels bons contra els dolents. En Popper ja donava a entendre que a l'època actual hi havia una única via que era la de l'economia de lliure mercat.

   Cinquanta anys després, En Fukuyama es va atrevir a anunciar que havíem arribat a la fi de la història, en el sentit que el sistema capitalista – la societat democràtica d'economia de lliure mercat  restava com a model social definitiu i únic.

   Però va resultar palès que els Fukuyames es precipitaven i es es deixaven dur per l'entusiasme que els provocava el col·lapse soviètic. 

     De manera paral·lela, sobtadament, un altre tsunami ha commogut el suposat sistema definitiu – el d'economia capitalista - i amenaça de destruir-lo. Sembla que el final de la història encara no sabem quin serà, si és que realment n'hi ha d'haver un de final.

  

    Al setembre del 2008, esclatava la crisi econòmica mundial la qual es considerada la més greu des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat (Havia estat anunciada, però no es suposava que tingués tanta virulència).

    La crisi avança i per tot fa estralls, i ningú sap quin serà el final. Però així com la crisi afecta violentament l'economia real, semblantment provoca també un terrabastall als dominis de la ideologia dominant. Certament, és a la vista de tothom que la crisi financera encén el debat.

   Semblà com a  tret de sortida de l'inici del Gran Debat la concessió del premi Nobel d'economia a En Paul Krugman.  En Krugman ja tenia un gran prestigi i era conegut per les seves severes crítiques a la política econòmica d'En George Bush. Igualment, En Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia de 2001,  denunciava la política econòmica i social del govern Bush.

    El debat ideològic sobre política econòmica i social ja era present al l'Univers ianqui, però els economistes crítics com N'Stiglitz o En Krugman formaven part de la minoria. Als Estats Units – i encara més a Europa –  tenia un clar predomini la ideologia neoconservadora, segons la qual el mercat s'autoregulava i l'administració de l'Estat havia d'intervenir el menys possible dins els processos econòmics

     Esclatada la crisi, el procés de recessió dels Estats Units i de la resta del món ha confirmat les teories i les prediccions econòmiques que havia fet N'Stiglitz. Es feia evident el fracàs de la política econòmica del Govern d'En Bush, el qual seguia sense cap fre les propostes dels neocon, dels fonamentalistes de l'economia de lliure mercat. L'enfonsament de l'economia ianqui ha fet que tot el món hagi girat els ulls cap al discurs dels economistes crítics del sistema.

    N'Stiglitz posa de relleu la inconsistència de les teories neoclàssiques de l'escola de Chicago. En contra del que pensava N'Adam Smith, no hi ha una mà invisible que faci de regulador magnífic del mercat.

    N'Stiglitz ha explicat amb un llenguatge a l'abast de la gent corrent quines són les causes que han provocat la crisi financera. Ha explicat que la crisi no és per causa d'un error o accident, sinó que el sistema d'economia de mercat sense regulació és econòmicament inviable. Va dir: La caiguda de Wall Street és a l'economia de mercat el que la caiguda del mur de Berlín fou pel comunisme. La famosa frase donà la volta al món i aparegué a tots els mitjans.

    Per citar unes altres frases de N'Stiglitz que també tingueren amplíssima difusió:

   Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen.   Si no haguéssim disseminat el risc per tot el món, la crisi encara seria pitjor als Estats Units.  Si el sector financer està en un estat deplorable, l'economia està en un estat deplorable.   Els mercats financers...van suposar en els darrers anys el 30 % dels beneficis empresarials. Els dirigents dels mercats financers ha recollit aquests beneficis amb l'argument de que ajudaven a gestionar el risc i a assignar el capital amb eficàcia...S'ha demostrat que no és cert. Ho ha gestionat tot malament. Ara el tret els ha sortit per la culata, i la resta de l'economia ho pagarà perquè les rodes del comerç es posen al ralenti debut a la fallida del crèdit.

    Cap economia moderna pot funcionar bé sense un sector financer vibrant.

 

    N'Stiglitz va destacar que els efectes del mal funcionament de l'economia nord-americana ja eren evidents observant el creixement de les desigualtats socials, l'estancament dels salaris dels treballadors, el creixement de la pobresa i la major acumulació de la riquesa en mans de les elits.

   

   

   La  crisi financera ha posat contra les cordes als apologistes de  l'economia de lliure mercat. Les explicacions i propostes dels economistes crítics semblen imposar-se arreu del món. Ara tothom – i sobre tot els capitalistes - parla de refundar el sistema capitalista.

    La coincidència de l'esclat de la crisi amb la victòria electoral d'En Barack Obama ha fet més intensa la sensació d'urgència pel canvi,  per a l'establiment d'un nou ordre econòmic mundial.

  

              L'objectiu del meu escrit és fer veure que un discurs purament basat en una suposada ciència econòmica, de fet, intenta salvar el sistema de domini de les elits ianquis, és a dir, el sistema de domini imperial dels Estats Units d'Amèrica. Per suposat, els economistes són imprescindibles per a les societats modernes, però hem de veure que les elits dominants tenen al seu servei vertaders exèrcits d'economistes i d'advocats.

    El discurs econòmic és necessari, però no és autònom. Vull dir que un discurs que pretén justificar la política econòmica d'una societat forma part d'una ideologia prèvia, d'un tot ideològic més ample. O sigui, com veurem més endavant, la pretesa ciència econòmica  queda afectada per la ideologia  - pels sentiments – dels teòrics de la ciència econòmica.

    Economistes nord-americans, com N'Stiglitz i En Krugman, es mouen a partir d'una ideologia socialdemòcrata típica del Partit Demòcrata ianqui. Els podríem definir de progressistes moderats – de fet, han participat en equips del Govern demòcrata -, però els mitjans neoconservadors els qualifiquen d'extremistes d'esquerra (En realitat, els neocons són gent d'extrema dreta pura i dura).

     N'Stiglitz explica de quina manera els financers van crear una verinosa bombolla immobiliària (ho explica, i el ciutadà corrent ho entén perfectament).  Aquells experts aconseguien vendre cases a persones que no les podien pagar; fabricaven centenars de mils d'hipoteques escombraria, hipoteques d'alt risc que tenien uns interessos més elevats. Aquells experts eren esplèndidament recompensats per haver aconseguit repartir per tot el món aquelles hipoteques emmetzinades (Les quals tenien una gran demanda perquè oferien una major taxa d'interès).

   

   Ara fins i tot En Bush renega explícitament del capitalisme salvatge (salvatge, diuen; com si n'hi hagués un de domesticat, de capitalisme)  . Es veu que els neocons – l'extremadreta – estan disposats a participar  en la refundació capitalista o a fer la seva pròpia refundació capitalista.

   

   Com subratlla N'Stiglitz, no és el cas que la crisi financera sigui un rar accident, a manera d'un imprevist desordre dins un procés ordenat. La realitat és que no hi ha autoregulació del mercat, que no hi ha mà invisible, que els propis agents financers són els que desregulen el mercat contínuament.

  

    La crisi ha encès el debat; i les aportacions intel·lectuals dels economistes crítics amb  el sistema d'economia de lliure mercat han estat una gran ajuda per a divulgar el coneixement dels processos econòmics. Sens dubte, N'Stiglitz, En Krugman i d'altres famosos economistes crítics indiquen quin ha de ser el camí de les reformes.

   

    Podria semblar, doncs, que les propostes per a la  superació de la crisi econòmica mundial ja són clarament anunciades, i que amb la nova era anunciada pel triomf d'Obama es començarien a resoldre els grans problemes.  Però haurem de veure – aquesta és la meva intenció – que el debat és molt més ample i complicat, que resten moltes qüestions per escatir.

 

     N'Stiglitz  i En Krugman formen part de les elits ianquis. Ambdós són reconeguts com a autoritats científiques pel món universitari i intel·lectual. Ambdós són columnistes de grans diaris i revistes.  Però, també, ambdós han format part dels equips d'assessors dels diversos governs. I En Krugman va treballar per Enron, una gran empresa privada. Ambdós són un pou de ciència, i són d'agrair les seves aportacions i divulgacions sobre les grans contradiccions del capitalisme fonamentalista, al meu parer.  Però ambdós són presoners de la violentíssima ideologia dominant nord-americana.

  

   N'Stiglitz i En Krugman, en darrer terme, són al servei de la ideologia dominant, posat que no la denuncien ni s'atreveixen  a plantejar les alienacions del sistema ni les seves aberracions. Ambdós es situen dins una còmoda posició ideològica molt pròxima a la del Partit Demòcrata. Ambdós són columnistes estrella del New York Times. Ambdós donen un decidit suport al programa de reformes econòmiques i socials d'En Barack Obama. Ambdós són homes que han triomfat, que ham acomplert el somni americà.

 

    Aquells que se situen a l'esquerra del Partit Demòcrata són considerats radicals. Radical, als Estats Units, té una significació d'exclusió del joc intel·lectual del sistema. Radicals eren considerats els comunistes; i, molt fàcilment, els radicals poden passar a esser catalogats com a unamericans. Denunciar el mites de la ideologia ianqui és ser radical, proposar alternatives al capitalisme és ser radical, denunciar els mites de les esglésies protestants és ser radical, i així són catalogats els qui fan crítica alternativa al sistema. L'exclusió per causa de la ideologia pot arribar a tenir conseqüències extremadament violentes, com fou en el cas de Na Madalyn  O'Hair, la dona més odiada d'Amèrica per causa del seu ateisme combatiu; posteriorment,  Na Madalyn fou assassinada, juntament amb el seu fill i la seva neta, com si hagués de servir d'inspiració per al guió d'una pel·lícula d'horror.

 

    N'Stiglitz i En Krugman no saben o no poden enfrontar-se als mites de  la ideologia ianqui.

 

    La ideologia ianqui dominant fins avui es recolza amb la religió, la religió cristiana protestant, i de signe calvinista (purità), majorment. I més encara he de dir: Els orígens de la nació nord-americana formen un tot indissoluble amb l'establiment de les colònies calvinistes a partir de l'expedició del Mayflower, a l'any 1620. Aquells pares fundadors volien establir repúbliques cristianes, seguint l'ideari d'En Calví, segons el qual, església i societat havia de ser una sola cosa (Podeu veure el meu opuscle La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 117 i següents).

 

  

   N'Stiglitz i En Krugman bé que se'n guarden de denunciar els vicis de la ideologia ianqui. N'Obama mateix bé que va testimoniar la bonesa de la seva fe protestant al llarg de tota la campanya electoral; i al seu discurs del triomf electoral no va faltar la referència als Pares Fundadors, els pelegrins del Mayflower que havien d'edificar una nova Jerusalem cristiana (Referent a aquest tema, les cròniques recullen el fet que, a la campanya electoral de N'Abraham Lincoln, el seu equip electoral el va obligar a prometre que en cap cas manifestaria la seva posició agnòstica en matèria de religió, perquè entenien que era una qüestió sine qua non per a guanyar les eleccions).

 

    Un hom podria considerar que els processos econòmics poc tenen que veure amb la religió,  que fora absurd cercar motivacions ideològiques a la crisi financera. Però, pel contrari, haurem de veure que la ideologia intervé de manera decisiva als processos socials i econòmics.

 

     Al meu opuscle, feia veure que les noves colònies de Nova Anglaterra es desplegaven segons la ideologia d'aquells beats calvinistes fundadors, i que el desplegament de l'economia a aquelles colònies no tenia parió al món. I que per aquesta causa els Estats Units, molt ràpidament, esdevingueren una gran potència econòmica, i, a partir de 1918, la primera potència mundial.

  

     No hi havia dubte que aquella ideologia puritana republicana havia resultat molt favorable per al desenvolupament econòmic. Però tampoc hi hagué dubte de que aquella societat que creixia ten ràpidament portava al seu si el virus de l'autodestrucció.

 

   La Gran Depressió dels anys 1930 s'inicià, com a la crisi mundial d'ara,  als Estats Units; fou el virus que infectava  el sistema econòmic nord-americà el que provocà la crisi financera  mundial.  Restà evident que no hi havia la famosa mà invisible.

 

     Després de la seva estada a Europa, el president En Jefferson deixà escrit la seva valoració sobre la superioritat social i política de la jove república nord-americana respecte dels països europeus.  Aquest sentiment de superioritat passà a formar part del nucli de la ideologia ianqui.  La Gran Depressió també posava en crisi la ideologia dominant ianqui.

 

   Des dels inicis, des de l'època dels Pares fundadors, el calvinisme ha sigut el fonament de la ideologia dominant. La fe religiosa i el puritanisme van marcar la societat ianqui, i aquesta marca es manté fins al dia d'avui.

 

    De bell antuvi,  la ideologia dominant fou un factor determinant del desenvolupament econòmic ianqui.  Les elits que dirigien l'economia a començament de segle XX eren declaradament religioses i patriotes.  I, per altre costat, els líders agnòstics i poc patriotes no és el cas que en cap moment arribessin a formar associacions que incidissin  dins la societat de manera considerable. Les organitzacions liberals, progressistes es corresponen ideològicament amb del Partit Demòcrata actual, i totes elles reafirmen el seu entusiasme per la religió i pel patriotisme.

 

    Allò més notable de la ideologia republicana conservadora és que fa una campanya permanent en l'afirmació de la llibertat i de la igualtat. Allò més sorprenent de molts dels escrits de divulgació de l'ideari conservador rau en que combina el conservadorisme amb una exaltació dels cants a la llibertat. Molts de fragments  d'aquesta propaganda contra la burocràcia i contra l'Estat  podrien passar perfectament per literatura anarquista.

 

    Però, de fet, les seves campanyes ideològiques  són clarament conservadores i repressores. En nom de la llibertat, persegueixen  i  oprimeixen; i arriben a l'extrem d'imposar la llibertat, la seva llibertat, és clar; és una llibertat que serveix de justificació del sistema de lliure empresa; i, en nom de la igualtat, es fa una transmutació dels valors de manera que aquells que són crítics amb el sistema – els agnòstics, posem per cas – són considerats com a elitistes, com a uns enemics de la igualtat. Aquests conservadors es presenten com a paladins de la igualtat, però resta evident que des de els anys 1970 la desigualtat social no s'ha aturat de créixer, i el nombre de pobres i marginats és sempre creixent.

 

   N'Stiglitz i En Krugman denuncien sense embuts el desordre social del sistema; en tot moment, fan crítica de la política del Partit Republicà; es pot dir que ambdós es situen a l'ala esquerra de la línia política del Partit Demòcrata. Ja he dit que ambdós van col·laborar amb el Govern d'En Clinton.

 

    N'Stiglitz i En Krugman – i la immensa majoria dels economistes nord-americans crítics – fan un discurs econòmic que  s'acomoda a la ideologia dominant ianqui. Ambdós fan escrits que tracten temes socials  a la mera que ho faria un filòsof. La pregunta que ens hauríem de fer és si aquests teòrics de la ciència econòmica representen el més alt valor intel·lectual. 

 

   Hi ha teòrics de l'economia que es situen a l'esquerra de N'Stiglitz i En Krugman. Però aquests teòrics, als Estats Units, queden marginats, resten fora del sistema convertits en radicals, en comunistes, en ateus (Com si ser ateu fos un estigma infamant). Aquests radicals no tenen cap opció per a accedir a les càtedres universitàries, i en cap cas poden disposar d'una columna d'un gran diari. Tampoc disposen d'accés per a la difusió de les seves idees econòmiques radicals.

 

    Ni  N'Stiglitz ni En Krugman s'atreveixen a fer la denúncia de les nefastes conseqüències del fonamentalisme religiós de les esglésies ianquis protestants.

 

   Sembla que no hi ha dubte de que el puritanisme republicà va afavorir el desplegament del capitalisme als Estats Units. Més encara: la ideologia dominant dona per inqüestionable que l'iniciativa privada i l'economia de lliure mercat – és a dir, el capitalisme – als Estats Units fou una conseqüència natural de la fructificació de  l'esperit dels Pares Fundadors.

 

    El creixement econòmic dels Estats Units, a finals del segle XIX i principis del segle XX, fou el més gran del món. Els mecanismes del Poder ideològic – de les elits socials i de les esglésies luteranes – proclamaven sense descans la bonesa incomparable de la nació nord-americana. Proclamaven que, de totes les nacions del món, la República dels Estats Units d'Amèrica era la més democràtica, la més lliure, la més rica, la més justa i la més il·lustrada.

 

   El Poder va ofegar totes les veus crítiques contra el sistema (La d'En Thomas Paine, la més notable). Tots els grans crims dels Governs ianquis foren reconvertits per la màquina de propaganda i exhibits públicament  com a  grans gestes nacionals. Així ho fan amb el tractament  del genocidi de les nacions autòctones de Nord-amèrica. Els teòlegs calvinistes trobaren les fórmules magistrals per a santificar el crim.  

     Tot i proclamar ufanós l'abolició de l'esclavitud,  el Poder es va desentendre del nou esclavatge encobert que se'n derivava. Els teòlegs puritans, si de cas, obrien boca no per a denunciar el racisme i l'explotació, sinó per a fer  campanyes dels exèrcits de salvació amb l'objectiu de dur pel bon camí aquelles multituds d'africans  lliurades a la misèria més absoluta i a la marginació.  Dins aquelles societats de propietaris blancs feia l'aparició una casta de no propietaris que tenien el distintiu del color de la seva pell. Aquelles masses de persones de pell negra a més a més eren analfabetes.

 

    Allò que han mantingut ocult el Poder i els teòlegs puritans són els virus socials i econòmics que produïa el sistema.  Inquiets pels desordres morals  iniciaren tot de campanyes ideològiques que tingueren nefandes conseqüències. En lloc d'intentar rectificar el mal funcionament del seu sistema capitalista, proposaren portar a terme reformes morals, és a dir, endurir el sistema d'explotació dels treballadors assalariats.

 

     La moral calvinista és puritana; per tot arreu veu tendències pecaminoses dels humans. Parteix de considerar que l'home és dolent per naturalesa, i que únicament la intervenció de la bondat de Déu pot salvar l'home. En tot temps, el puritanisme de la societat ianqui es va mostrar dur i sense pietat contra el pecat i contra tot allò que signifiqués una amenaça per a la seva Jerusalem que estaven bastint.

 

     Als Estats Units, a començaments del segle XX, el desenvolupament capitalista havia provocat les grans concentracions urbanes i proletàries. L'oferta de treball provocava onades de treballadors immigrants procedents de tot Europa. El Poder i les esglésies puritanes consideraven que la majoria dels nous immigrants no pertanyien a les esglésies protestants i no s'acomodaven correctament al model de vida nord-americà. Debut a aquesta alarma van començar les campanyes puritanes (s'han de considerar d'extrema dreta pura i dura) per a aconseguir la integració dels immigrants però també dels nombrosos grups humans que introduïen tot de pràctiques  socials pernicioses.

 

   Un dels punts àlgids d'aquestes campanyes fou la croada contra el consum d'alcohol. El conservadors aconseguiren imposar la llei seca com a llei federal al 1919. Des de 1919 fins al 1933 , amb la prohibició del consum d'alcohol, es desfermà una increïble cacera de pecadors, dels qui incomplien la llei, de manera que la situació esdevingué altament criminògena. De cop i volta  aparegué una munió de nous criminals per causa de la seva relació amb l'alcohol: industrials, transportistes, botiguers, venedors i consumidors. Milions de persones infringien la llei  i, com a conseqüència, s'hagué d'ampliar el sistema policial, penitenciari i judicial.

   El sistema no pogué suportar un nivell de criminalitat tan alt, de manera que la llei seca fou abolida d'immediat.

 

     Les elits econòmiques i socials – els capitalistes, que en diria En Marx – crearen una gran boira ideològica introduint la confusió al voltant de la lluita de classes, fins al punt que les classes treballadores no aconseguiren tirar en davant un partit polític de classe a la manera del Partit Laborista de la Gran Bretanya. Aquest estat de confusió ideològica s'ha mantingut fins el dia d'avui.

 

    Les elits establiren una santa aliança amb les esglésies reformades. Les elits donarien suport a les esglésies, i les esglésies esdevindrien el mecanisme essencial del sistema de propaganda ideològica de les elits.

 

   Els conceptes de llibertat i d'igualtat republicanes dels Pares fundadors, convenientment manipulats, esdevindrien el gran instrument decisiu per a controlar i dirigir a les amples masses treballadores.

 

    Als temps moderns, mentre per una banda es continuava proclamant la bonesa de la llibertat republicana, alhora s'entronitzava la idea de llibertat de mercat. I a la idea primera d'igualtat  republicana se li feien uns afegits de signe reaccionari; en nom de la igualtat, els reaccionaris  - i les esglésies – anirien creant una xarxa invisible d'inquisicions ideològiques.

   La nova inquisició ianqui començava una cacera de bruixes que no ha tingut aturall fins al dia d'avui. Aqueixa inquisició traspassa a la justícia ordinària l'execució dels càstigs imposats a aquells que han comés faltes greus contra la moral.

 

       Als Estats Units, les elits i les esglésies cristianes aconseguiren ocultar la lluita de classes. Però a un cost que a ores d'ara resulta econòmicament insuportable. Per causa de la repressió moral els Estats Units han esdevingut el país que té, de molt, proporcionalment, la major població reclusa del món. A l'any 2008, els presidiaris havien superat la xifra de 2.500.000 reclusos;  i, amb les persones que complien penes alternatives, el nombre de condemnats quasi abastava la xifra de tres milions de persones. El nombre de presidiaris nord-americans és set vegades superior al dels del Canadà,  cinc vegades superior al dels britànics, segons l'estudi població reclusa d'Amèrica.

 

     Són les elits ianquis les que fan possible el manteniment de la ideologia puritana reaccionària.

 

   Els ideòlegs funcionaris al servei de la ideologia dominant per una banda s'omplen la boca tot parlant de la bonesa de la democràcia ianqui, i, per l'altra, fan increïbles i sorolloses  campanyes per a conservar i refermar el llegat moral dels Pares fundadors (Llegat moral, que bé es va cuidar de fer explícit En Barack Obama al seu discurs a la nit de la victòria electoral).  O sigui, s'aferma alhora la llibertat de l'individu i la negació d'aquesta llibertat. La realitat social s'encarrega de resoldre la contradicció: en realitat, es tracta d'una falsa contradicció; en realitat es tracta de la representació d'una farsa.

 

     Aquests reaccionaris es presenten a si mateixos com a campions de les llibertats, quan, en realitat d'allò que són els batidors és de la repressió i de la violència contra tots aquells que s'oposen al seu ideari.

 

        Vist superficialment, semblaria que no hi havia d'haver  motius suficients pels quals les elits fessin pinya al voltant de les esglésies. Però la realitat és que els grans capitalistes que cauen dins l'heterodòxia ideològica no han aconseguit fins ara formar una elit alternativa a la recerca d'un nou sistema social.   Els rics heterodoxos es limiten  a donar suport a iniciatives progressistes relacionades amb el Partit Demòcrata i no es mostren capaços d'anar més enllà, a la manera que sí hi va anar N'Engels, fill de papà capitalista.

  

    Ben aviat N'Henry Ford va esdevenir una de les grans icones de l'Univers ianqui, de l'American way of life.  I  un perfecte model del somni americà. Per tot arreu, el mitjans del sistema de propaganda destaquen que N'Henry Ford, de fer de pagès a la granja familiar, i de simple treballador mecànic a jornal, va passar a ser el creador de l'empresa automobilística més gran del món; empresa summament innovadora que era imitada per la resta d'empreses del país. Posen de relleu que el triomf d'En Ford també significava l'augment del benestar no solament dels seus obrers sinó de tota la societat nord-americana.

la crisi...(continuació 1)

 

Stiglitz i Krugman, el paper de la ideologia

quetgles | 07 Gener, 2009 12:00

       

            La crisi financera encén el debat ideològic

 

  

    Després de la Segona Guerra mundial, la URSS imposà el seu model social als països de l’Est d’Europa, països que havia ocupat l’exèrcit roig durant el seu avanç cap a Berlín. A la mateixa època, al 1949, el partit  comunista xinès prenia el poder a la Xina, el país més poblat del món. Per tot arreu planava l'amenaça comunista. Els partits comunistes i les formacions que es declaraven anticapitalistes i antiimperialistes eren presents al tercer món i posaven en crisi el sistema de domini dels denominats països capitalistes. Paral·lelament, els moviments independentistes de l'Àsia i de l'Àfrica eren reconeguts i els nombrosos nous Estats canviaven el mapa polític mundial. A més a més, majorment els governs d'aquests nous països es declaraven formalment neutrals respecte de la pugna entre  el capitalisme i el comunisme.

     Així mateix, els partits comunistes de molts de països d'Europa occidental esdevenien hegemònics al si de les forces d'esquerra i semblaven disposats a prendre el poder, particularment,  a França i a Itàlia.

   Amb motiu evident, els governs dels països d'economia de lliure mercat entraren en guerra ideològica contra l'amenaça comunista. Els Estats Units esdevingué el guardià de la llibertat i la seva influència es deixà sentir a tot el món. S'inicià la denominada guerra freda, la qual, entre alts i baixos, va durar fins a l'esfondrament de l'URSS, al 1990.

     Abans de passar a tractar el tema enunciat al títol d'aquest escrit, vull fer un seguit de breus aclariments a manera d'orientació entre la immensitat de material ideològic que ofereix la temàtica de la confrontació entre el capitalisme i el comunisme.

   

     Que, de bell antuvi, al si de les crisis socials, sorgiren moviments que propugnaven qualque tipus d'igualitarisme. Així, a la Revolució francesa aparegueren  les Égaux (els iguals) de Gracus Babeuf que intentaren una insurrecció amb l'objectiu d'establir la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció.  A la seva Declaració dels Iguals està escrit: "Ens cal no solament aquesta igualtat transcrita dins la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, la volem en mig de nosaltres, sota el sòtil de les nostres cases..."; és a dir, volien la igualtat real i efectiva, i no la pura declaració verbal del dret a la igualtat.

 

     Que, a la Revolució nord-americana (1776), es posà de manifest un poderós sentiment igualitarista, el qual, majorment, fou recollit als escrits d'En Thomas Paine. En Paine propugnava el control social d'aquells ciutadans que havien aconseguit l'acumulació de riqueses, control que impedís la formació d'elits econòmiques i d'una nova aristocràcia (Podeu veure el meu escrit a la web  Thomas Paine, una perspectiva catalana).

    Que En Paine fou marginat, i que el seu pensament patí una violenta repressió. En especial, les poderoses esglésies protestants de la Gran Bretanya i dels Estats Units intentaren esborrar de la història En Paine i la seva obra.

   

   Que a l'Europa del segle XIX, per tot arreu, esclataven conflictes socials. Sorgien poderosos moviments obrers en demanda de justícia social. I, paral·lelament, sortiren a la llum tot de teories de reforma social de signe socialista.

    Que, a la fi, feu l'aparició l'anunciada revolució  social. La insurrecció dels obrers de París a 1971, donà lloc a la proclamació de la Commune de París, en la qual s'establí un sistema de significació anarquista i socialista. Però la Comuna fou com un foc d'encenalls, només durà dos mesos i acabà en desastre.

   

   Que la revolució russa de 1917 despertà una expectació arreu del món. I, així mateix, un gran entusiasme entre les organitzacions obreres. 

   Que, a partir de la constitució de l'URSS, hi hagué un esclat d'organitzacions comunistes i anarquistes que proclamaven obertament les seves intencions de revolta social.

  

    Que a la Gran Bretanya i als Estats Units – els majors exponents del sistema capitalista – la ideologia comunista no aconseguí penetrar al si de les classes treballadores.

    Que, als Estats Units - que havien esdevingut la primera potència capitalista del món -, el partit socialista mai va ésser una alternativa política als partits tradicionals ianquis.  I que molt menys significació tingueren els petits nuclis d'ideologia clarament revolucionària, de caràcter anarquista o comunista.

 

    

    Després de la Segona Guerra, els Estats Units – i el Regne Unit – semblava immune al contagi comunista que s'estenia arreu del món.

    El comunisme certament planava com una greu amenaça i s'iniciava el període de la Guerra freda. Però aquesta amenaça comunista sempre fou un fenomen extern, aliè a la societat nord-americana.

    Els grans centres de poder ideològic ianquis desfermaren una autèntica croada contra tota mena de producte que fes olor d'esquerranisme. Els simpatitzants del comunisme foren sotmesos a la inquisició maccartista, organisme de repressió insuportable fins al punt que grans creadors, com en Charlie Chaplin, preferiren exiliar-se. Molt fàcilment, els que feien crítica al sistema social ianqui podien  esser considerats radicals. Dins l'ardor de la guerra ideològica, els comunistes i simpatitzants del comunisme foren catalogats amb l'estigma de unamericans.

 

    Semblava que aquesta guerra ideològica no havia de tenir fi, però, al 1990, contra tot pronòstic, sobtadament, l'URSS s'enfonsà. I amb ella tots els països comunistes de l'Est d'Europa.

    L'URSS s'enfonsà no per causa de la guerra ideològica, sinó perquè el sistema del gran magma rus estava en una situació d'anguniosa asfíxia econòmica. Els dirigents del partit comunista rus feia temps que estaven convençuts que el sistema era inviable i irrecuperable. Alhora, els partits comunistes d'Europa s'autodissolgueren com a mostra de la magnitud de la tragèdia.

 

     Després de la guerra, al 1946, En Carl Popper, va escriure La societat oberta i els seus enemic, on la societat oberta significava els països democràtics – especialment, el Regne Unit i els Estats Units -,  i els seus enemics eren els nazis i els comunistes. O sigui, era la història dels bons contra els dolents. En Popper ja donava a entendre que a l'època actual hi havia una única via que era la de l'economia de lliure mercat.

   Cinquanta anys després, En Fukuyama es va atrevir a anunciar que havíem arribat a la fi de la història, en el sentit que el sistema capitalista – la societat democràtica d'economia de lliure mercat  restava com a model social definitiu i únic.

   Però va resultar palès que els Fukuyames es precipitaven i es es deixaven dur per l'entusiasme que els provocava el col·lapse soviètic. 

     De manera paral·lela, sobtadament, un altre tsunami ha commogut el suposat sistema definitiu – el d'economia capitalista - i amenaça de destruir-lo. Sembla que el final de la història encara no sabem quin serà, si és que realment n'hi ha d'haver un de final.

  

    Al setembre del 2008, esclatava la crisi econòmica mundial la qual es considerada la més greu des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat (Havia estat anunciada, però no es suposava que tingués tanta virulència).

    La crisi avança i per tot fa estralls, i ningú sap quin serà el final. Però així com la crisi afecta violentament l'economia real, semblantment provoca també un terrabastall als dominis de la ideologia dominant. Certament, és a la vista de tothom que la crisi financera encén el debat.

   Semblà com a  tret de sortida de l'inici del Gran Debat la concessió del premi Nobel d'economia a En Paul Krugman.  En Krugman ja tenia un gran prestigi i era conegut per les seves severes crítiques a la política econòmica d'En George Bush. Igualment, En Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia de 2001,  denunciava la política econòmica i social del govern Bush.

    El debat ideològic sobre política econòmica i social ja era present al l'Univers ianqui, però els economistes crítics com N'Stiglitz o En Krugman formaven part de la minoria. Als Estats Units – i encara més a Europa –  tenia un clar predomini la ideologia neoconservadora, segons la qual el mercat s'autoregulava i l'administració de l'Estat havia d'intervenir el menys possible dins els processos econòmics

     Esclatada la crisi, el procés de recessió dels Estats Units i de la resta del món ha confirmat les teories i les prediccions econòmiques que havia fet N'Stiglitz. Es feia evident el fracàs de la política econòmica del Govern d'En Bush, el qual seguia sense cap fre les propostes dels neocon, dels fonamentalistes de l'economia de lliure mercat. L'enfonsament de l'economia ianqui ha fet que tot el món hagi girat els ulls cap al discurs dels economistes crítics del sistema.

    N'Stiglitz posa de relleu la inconsistència de les teories neoclàssiques de l'escola de Chicago. En contra del que pensava N'Adam Smith, no hi ha una mà invisible que faci de regulador magnífic del mercat.

    N'Stiglitz ha explicat amb un llenguatge a l'abast de la gent corrent quines són les causes que han provocat la crisi financera. Ha explicat que la crisi no és per causa d'un error o accident, sinó que el sistema d'economia de mercat sense regulació és econòmicament inviable. Va dir: La caiguda de Wall Street és a l'economia de mercat el que la caiguda del mur de Berlín fou pel comunisme. La famosa frase donà la volta al món i aparegué a tots els mitjans.

    Per citar unes altres frases de N'Stiglitz que també tingueren amplíssima difusió:

   Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen.   Si no haguéssim disseminat el risc per tot el món, la crisi encara seria pitjor als Estats Units.  Si el sector financer està en un estat deplorable, l'economia està en un estat deplorable.   Els mercats financers...van suposar en els darrers anys el 30 % dels beneficis empresarials. Els dirigents dels mercats financers ha recollit aquests beneficis amb l'argument de que ajudaven a gestionar el risc i a assignar el capital amb eficàcia...S'ha demostrat que no és cert. Ho ha gestionat tot malament. Ara el tret els ha sortit per la culata, i la resta de l'economia ho pagarà perquè les rodes del comerç es posen al ralenti debut a la fallida del crèdit.

    Cap economia moderna pot funcionar bé sense un sector financer vibrant.

 

    N'Stiglitz va destacar que els efectes del mal funcionament de l'economia nord-americana ja eren evidents observant el creixement de les desigualtats socials, l'estancament dels salaris dels treballadors, el creixement de la pobresa i la major acumulació de la riquesa en mans de les elits.

   

   

   La  crisi financera ha posat contra les cordes als apologistes de  l'economia de lliure mercat. Les explicacions i propostes dels economistes crítics semblen imposar-se arreu del món. Ara tothom – i sobre tot els capitalistes - parla de refundar el sistema capitalista.

    La coincidència de l'esclat de la crisi amb la victòria electoral d'En Barack Obama ha fet més intensa la sensació d'urgència pel canvi,  per a l'establiment d'un nou ordre econòmic mundial.

  

              L'objectiu del meu escrit és fer veure que un discurs purament basat en una suposada ciència econòmica, de fet, intenta salvar el sistema de domini de les elits ianquis, és a dir, el sistema de domini imperial dels Estats Units d'Amèrica. Per suposat, els economistes són imprescindibles per a les societats modernes, però hem de veure que les elits dominants tenen al seu servei vertaders exèrcits d'economistes i d'advocats.

    El discurs econòmic és necessari, però no és autònom. Vull dir que un discurs que pretén justificar la política econòmica d'una societat forma part d'una ideologia prèvia, d'un tot ideològic més ample. O sigui, com veurem més endavant, la pretesa ciència econòmica  queda afectada per la ideologia  - pels sentiments – dels teòrics de la ciència econòmica.

    Economistes nord-americans, com N'Stiglitz i En Krugman, es mouen a partir d'una ideologia socialdemòcrata típica del Partit Demòcrata ianqui. Els podríem definir de progressistes moderats – de fet, han participat en equips del Govern demòcrata -, però els mitjans neoconservadors els qualifiquen d'extremistes d'esquerra (En realitat, els neocons són gent d'extrema dreta pura i dura).

     N'Stiglitz explica de quina manera els financers van crear una verinosa bombolla immobiliària (ho explica, i el ciutadà corrent ho entén perfectament).  Aquells experts aconseguien vendre cases a persones que no les podien pagar; fabricaven centenars de mils d'hipoteques escombraria, hipoteques d'alt risc que tenien uns interessos més elevats. Aquells experts eren esplèndidament recompensats per haver aconseguit repartir per tot el món aquelles hipoteques emmetzinades (Les quals tenien una gran demanda perquè oferien una major taxa d'interès).

   

   Ara fins i tot En Bush renega explícitament del capitalisme salvatge (salvatge, diuen; com si n'hi hagués un de domesticat, de capitalisme)  . Es veu que els neocons – l'extremadreta – estan disposats a participar  en la refundació capitalista o a fer la seva pròpia refundació capitalista.

   

   Com subratlla N'Stiglitz, no és el cas que la crisi financera sigui un rar accident, a manera d'un imprevist desordre dins un procés ordenat. La realitat és que no hi ha autoregulació del mercat, que no hi ha mà invisible, que els propis agents financers són els que desregulen el mercat contínuament.

  

    La crisi ha encès el debat; i les aportacions intel·lectuals dels economistes crítics amb  el sistema d'economia de lliure mercat han estat una gran ajuda per a divulgar el coneixement dels processos econòmics. Sens dubte, N'Stiglitz, En Krugman i d'altres famosos economistes crítics indiquen quin ha de ser el camí de les reformes.

   

    Podria semblar, doncs, que les propostes per a la  superació de la crisi econòmica mundial ja són clarament anunciades, i que amb la nova era anunciada pel triomf d'Obama es començarien a resoldre els grans problemes.  Però haurem de veure – aquesta és la meva intenció – que el debat és molt més ample i complicat, que resten moltes qüestions per escatir.

 

     N'Stiglitz  i En Krugman formen part de les elits ianquis. Ambdós són reconeguts com a autoritats científiques pel món universitari i intel·lectual. Ambdós són columnistes de grans diaris i revistes.  Però, també, ambdós han format part dels equips d'assessors dels diversos governs. I En Krugman va treballar per Enron, una gran empresa privada. Ambdós són un pou de ciència, i són d'agrair les seves aportacions i divulgacions sobre les grans contradiccions del capitalisme fonamentalista, al meu parer.  Però ambdós són presoners de la violentíssima ideologia dominant nord-americana.

  

   N'Stiglitz i En Krugman, en darrer terme, són al servei de la ideologia dominant, posat que no la denuncien ni s'atreveixen  a plantejar les alienacions del sistema ni les seves aberracions. Ambdós es situen dins una còmoda posició ideològica molt pròxima a la del Partit Demòcrata. Ambdós són columnistes estrella del New York Times. Ambdós donen un decidit suport al programa de reformes econòmiques i socials d'En Barack Obama. Ambdós són homes que han triomfat, que ham acomplert el somni americà.

 

    Aquells que se situen a l'esquerra del Partit Demòcrata són considerats radicals. Radical, als Estats Units, té una significació d'exclusió del joc intel·lectual del sistema. Radicals eren considerats els comunistes; i, molt fàcilment, els radicals poden passar a esser catalogats com a unamericans. Denunciar el mites de la ideologia ianqui és ser radical, proposar alternatives al capitalisme és ser radical, denunciar els mites de les esglésies protestants és ser radical, i així són catalogats els qui fan crítica alternativa al sistema. L'exclusió per causa de la ideologia pot arribar a tenir conseqüències extremadament violentes, com fou en el cas de Na Madalyn  O'Hair, la dona més odiada d'Amèrica per causa del seu ateisme combatiu; posteriorment,  Na Madalyn fou assassinada, juntament amb el seu fill i la seva neta, com si hagués de servir d'inspiració per al guió d'una pel·lícula d'horror.

 

    N'Stiglitz i En Krugman no saben o no poden enfrontar-se als mites de  la ideologia ianqui.

 

    La ideologia ianqui dominant fins avui es recolza amb la religió, la religió cristiana protestant, i de signe calvinista (purità), majorment. I més encara he de dir: Els orígens de la nació nord-americana formen un tot indissoluble amb l'establiment de les colònies calvinistes a partir de l'expedició del Mayflower, a l'any 1620. Aquells pares fundadors volien establir repúbliques cristianes, seguint l'ideari d'En Calví, segons el qual, església i societat havia de ser una sola cosa (Podeu veure el meu opuscle La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 117 i següents).

 

  

   N'Stiglitz i En Krugman bé que se'n guarden de denunciar els vicis de la ideologia ianqui. N'Obama mateix bé que va testimoniar la bonesa de la seva fe protestant al llarg de tota la campanya electoral; i al seu discurs del triomf electoral no va faltar la referència als Pares Fundadors, els pelegrins del Mayflower que havien d'edificar una nova Jerusalem cristiana (Referent a aquest tema, les cròniques recullen el fet que, a la campanya electoral de N'Abraham Lincoln, el seu equip electoral el va obligar a prometre que en cap cas manifestaria la seva posició agnòstica en matèria de religió, perquè entenien que era una qüestió sine qua non per a guanyar les eleccions).

 

    Un hom podria considerar que els processos econòmics poc tenen que veure amb la religió,  que fora absurd cercar motivacions ideològiques a la crisi financera. Però, pel contrari, haurem de veure que la ideologia intervé de manera decisiva als processos socials i econòmics.

 

     Al meu opuscle, feia veure que les noves colònies de Nova Anglaterra es desplegaven segons la ideologia d'aquells beats calvinistes fundadors, i que el desplegament de l'economia a aquelles colònies no tenia parió al món. I que per aquesta causa els Estats Units, molt ràpidament, esdevingueren una gran potència econòmica, i, a partir de 1918, la primera potència mundial.

  

     No hi havia dubte que aquella ideologia puritana republicana havia resultat molt favorable per al desenvolupament econòmic. Però tampoc hi hagué dubte de que aquella societat que creixia ten ràpidament portava al seu si el virus de l'autodestrucció.

 

   La Gran Depressió dels anys 1930 s'inicià, com a la crisi mundial d'ara,  als Estats Units; fou el virus que infectava  el sistema econòmic nord-americà el que provocà la crisi financera  mundial.  Restà evident que no hi havia la famosa mà invisible.

 

     Després de la seva estada a Europa, el president En Jefferson deixà escrit la seva valoració sobre la superioritat social i política de la jove república nord-americana respecte dels països europeus.  Aquest sentiment de superioritat passà a formar part del nucli de la ideologia ianqui.  La Gran Depressió també posava en crisi la ideologia dominant ianqui.

 

   Des dels inicis, des de l'època dels Pares fundadors, el calvinisme ha sigut el fonament de la ideologia dominant. La fe religiosa i el puritanisme van marcar la societat ianqui, i aquesta marca es manté fins al dia d'avui.

 

    De bell antuvi,  la ideologia dominant fou un factor determinant del desenvolupament econòmic ianqui.  Les elits que dirigien l'economia a començament de segle XX eren declaradament religioses i patriotes.  I, per altre costat, els líders agnòstics i poc patriotes no és el cas que en cap moment arribessin a formar associacions que incidissin  dins la societat de manera considerable. Les organitzacions liberals, progressistes es corresponen ideològicament amb del Partit Demòcrata actual, i totes elles reafirmen el seu entusiasme per la religió i pel patriotisme.

 

    Allò més notable de la ideologia republicana conservadora és que fa una campanya permanent en l'afirmació de la llibertat i de la igualtat. Allò més sorprenent de molts dels escrits de divulgació de l'ideari conservador rau en que combina el conservadorisme amb una exaltació dels cants a la llibertat. Molts de fragments  d'aquesta propaganda contra la burocràcia i contra l'Estat  podrien passar perfectament per literatura anarquista.

 

    Però, de fet, les seves campanyes ideològiques  són clarament conservadores i repressores. En nom de la llibertat, persegueixen  i  oprimeixen; i arriben a l'extrem d'imposar la llibertat, la seva llibertat, és clar; és una llibertat que serveix de justificació del sistema de lliure empresa; i, en nom de la igualtat, es fa una transmutació dels valors de manera que aquells que són crítics amb el sistema – els agnòstics, posem per cas – són considerats com a elitistes, com a uns enemics de la igualtat. Aquests conservadors es presenten com a paladins de la igualtat, però resta evident que des de els anys 1970 la desigualtat social no s'ha aturat de créixer, i el nombre de pobres i marginats és sempre creixent.

 

   N'Stiglitz i En Krugman denuncien sense embuts el desordre social del sistema; en tot moment, fan crítica de la política del Partit Republicà; es pot dir que ambdós es situen a l'ala esquerra de la línia política del Partit Demòcrata. Ja he dit que ambdós van col·laborar amb el Govern d'En Clinton.

 

    N'Stiglitz i En Krugman – i la immensa majoria dels economistes nord-americans crítics – fan un discurs econòmic que  s'acomoda a la ideologia dominant ianqui. Ambdós fan escrits que tracten temes socials  a la mera que ho faria un filòsof. La pregunta que ens hauríem de fer és si aquests teòrics de la ciència econòmica representen el més alt valor intel·lectual. 

 

   Hi ha teòrics de l'economia que es situen a l'esquerra de N'Stiglitz i En Krugman. Però aquests teòrics, als Estats Units, queden marginats, resten fora del sistema convertits en radicals, en comunistes, en ateus (Com si ser ateu fos un estigma infamant). Aquests radicals no tenen cap opció per a accedir a les càtedres universitàries, i en cap cas poden disposar d'una columna d'un gran diari. Tampoc disposen d'accés per a la difusió de les seves idees econòmiques radicals.

 

    Ni  N'Stiglitz ni En Krugman s'atreveixen a fer la denúncia de les nefastes conseqüències del fonamentalisme religiós de les esglésies ianquis protestants.

 

   Sembla que no hi ha dubte de que el puritanisme republicà va afavorir el desplegament del capitalisme als Estats Units. Més encara: la ideologia dominant dona per inqüestionable que l'iniciativa privada i l'economia de lliure mercat – és a dir, el capitalisme – als Estats Units fou una conseqüència natural de la fructificació de  l'esperit dels Pares Fundadors.

 

    El creixement econòmic dels Estats Units, a finals del segle XIX i principis del segle XX, fou el més gran del món. Els mecanismes del Poder ideològic – de les elits socials i de les esglésies luteranes – proclamaven sense descans la bonesa incomparable de la nació nord-americana. Proclamaven que, de totes les nacions del món, la República dels Estats Units d'Amèrica era la més democràtica, la més lliure, la més rica, la més justa i la més il·lustrada.

 

   El Poder va ofegar totes les veus crítiques contra el sistema (La d'En Thomas Paine, la més notable). Tots els grans crims dels Governs ianquis foren reconvertits per la màquina de propaganda i exhibits públicament  com a  grans gestes nacionals. Així ho fan amb el tractament  del genocidi de les nacions autòctones de Nord-amèrica. Els teòlegs calvinistes trobaren les fórmules magistrals per a santificar el crim.  

     Tot i proclamar ufanós l'abolició de l'esclavitud,  el Poder es va desentendre del nou esclavatge encobert que se'n derivava. Els teòlegs puritans, si de cas, obrien boca no per a denunciar el racisme i l'explotació, sinó per a fer  campanyes dels exèrcits de salvació amb l'objectiu de dur pel bon camí aquelles multituds d'africans  lliurades a la misèria més absoluta i a la marginació.  Dins aquelles societats de propietaris blancs feia l'aparició una casta de no propietaris que tenien el distintiu del color de la seva pell. Aquelles masses de persones de pell negra a més a més eren analfabetes.

 

    Allò que han mantingut ocult el Poder i els teòlegs puritans són els virus socials i econòmics que produïa el sistema.  Inquiets pels desordres morals  iniciaren tot de campanyes ideològiques que tingueren nefandes conseqüències. En lloc d'intentar rectificar el mal funcionament del seu sistema capitalista, proposaren portar a terme reformes morals, és a dir, endurir el sistema d'explotació dels treballadors assalariats.

 

     La moral calvinista és puritana; per tot arreu veu tendències pecaminoses dels humans. Parteix de considerar que l'home és dolent per naturalesa, i que únicament la intervenció de la bondat de Déu pot salvar l'home. En tot temps, el puritanisme de la societat ianqui es va mostrar dur i sense pietat contra el pecat i contra tot allò que signifiqués una amenaça per a la seva Jerusalem que estaven bastint.

 

     Als Estats Units, a començaments del segle XX, el desenvolupament capitalista havia provocat les grans concentracions urbanes i proletàries. L'oferta de treball provocava onades de treballadors immigrants procedents de tot Europa. El Poder i les esglésies puritanes consideraven que la majoria dels nous immigrants no pertanyien a les esglésies protestants i no s'acomodaven correctament al model de vida nord-americà. Debut a aquesta alarma van començar les campanyes puritanes (s'han de considerar d'extrema dreta pura i dura) per a aconseguir la integració dels immigrants però també dels nombrosos grups humans que introduïen tot de pràctiques  socials pernicioses.

 

   Un dels punts àlgids d'aquestes campanyes fou la croada contra el consum d'alcohol. El conservadors aconseguiren imposar la llei seca com a llei federal al 1919. Des de 1919 fins al 1933 , amb la prohibició del consum d'alcohol, es desfermà una increïble cacera de pecadors, dels qui incomplien la llei, de manera que la situació esdevingué altament criminògena. De cop i volta  aparegué una munió de nous criminals per causa de la seva relació amb l'alcohol: industrials, transportistes, botiguers, venedors i consumidors. Milions de persones infringien la llei  i, com a conseqüència, s'hagué d'ampliar el sistema policial, penitenciari i judicial.

   El sistema no pogué suportar un nivell de criminalitat tan alt, de manera que la llei seca fou abolida d'immediat.

 

     Les elits econòmiques i socials – els capitalistes, que en diria En Marx – crearen una gran boira ideològica introduint la confusió al voltant de la lluita de classes, fins al punt que les classes treballadores no aconseguiren tirar en davant un partit polític de classe a la manera del Partit Laborista de la Gran Bretanya. Aquest estat de confusió ideològica s'ha mantingut fins el dia d'avui.

 

    Les elits establiren una santa aliança amb les esglésies reformades. Les elits donarien suport a les esglésies, i les esglésies esdevindrien el mecanisme essencial del sistema de propaganda ideològica de les elits.

 

   Els conceptes de llibertat i d'igualtat republicanes dels Pares fundadors, convenientment manipulats, esdevindrien el gran instrument decisiu per a controlar i dirigir a les amples masses treballadores.

 

    Als temps moderns, mentre per una banda es continuava proclamant la bonesa de la llibertat republicana, alhora s'entronitzava la idea de llibertat de mercat. I a la idea primera d'igualtat  republicana se li feien uns afegits de signe reaccionari; en nom de la igualtat, els reaccionaris  - i les esglésies – anirien creant una xarxa invisible d'inquisicions ideològiques.

   La nova inquisició ianqui començava una cacera de bruixes que no ha tingut aturall fins al dia d'avui. Aqueixa inquisició traspassa a la justícia ordinària l'execució dels càstigs imposats a aquells que han comés faltes greus contra la moral.

 

       Als Estats Units, les elits i les esglésies cristianes aconseguiren ocultar la lluita de classes. Però a un cost que a ores d'ara resulta econòmicament insuportable. Per causa de la repressió moral els Estats Units han esdevingut el país que té, de molt, proporcionalment, la major població reclusa del món. A l'any 2008, els presidiaris havien superat la xifra de 2.500.000 reclusos;  i, amb les persones que complien penes alternatives, el nombre de condemnats quasi abastava la xifra de tres milions de persones. El nombre de presidiaris nord-americans és set vegades superior al dels del Canadà,  cinc vegades superior al dels britànics, segons l'estudi població reclusa d'Amèrica.

 

     Són les elits ianquis les que fan possible el manteniment de la ideologia puritana reaccionària.

 

   Els ideòlegs funcionaris al servei de la ideologia dominant per una banda s'omplen la boca tot parlant de la bonesa de la democràcia ianqui, i, per l'altra, fan increïbles i sorolloses  campanyes per a conservar i refermar el llegat moral dels Pares fundadors (Llegat moral, que bé es va cuidar de fer explícit En Barack Obama al seu discurs a la nit de la victòria electoral).  O sigui, s'aferma alhora la llibertat de l'individu i la negació d'aquesta llibertat. La realitat social s'encarrega de resoldre la contradicció: en realitat, es tracta d'una falsa contradicció; en realitat es tracta de la representació d'una farsa.

 

     Aquests reaccionaris es presenten a si mateixos com a campions de les llibertats, quan, en realitat d'allò que són els batidors és de la repressió i de la violència contra tots aquells que s'oposen al seu ideari.

 

        Vist superficialment, semblaria que no hi havia d'haver  motius suficients pels quals les elits fessin pinya al voltant de les esglésies. Però la realitat és que els grans capitalistes que cauen dins l'heterodòxia ideològica no han aconseguit fins ara formar una elit alternativa a la recerca d'un nou sistema social.   Els rics heterodoxos es limiten  a donar suport a iniciatives progressistes relacionades amb el Partit Demòcrata i no es mostren capaços d'anar més enllà, a la manera que sí hi va anar N'Engels, fill de papà capitalista.

  

    Ben aviat N'Henry Ford va esdevenir una de les grans icones de l'Univers ianqui, de l'American way of life.  I  un perfecte model del somni americà. Per tot arreu, el mitjans del sistema de propaganda destaquen que N'Henry Ford, de fer de pagès a la granja familiar, i de simple treballador mecànic a jornal, va passar a ser el creador de l'empresa automobilística més gran del món; empresa summament innovadora que era imitada per la resta d'empreses del país. Posen de relleu que el triomf d'En Ford també significava l'augment del benestar no solament dels seus obrers sinó de tota la societat nord-americana.

la crisi...(continuació 1)

 

Stiglitz i Krugman, el paper de la ideologia

quetgles | 07 Gener, 2009 11:55

 

                              La crisi financera encén el debat ideològic         Després de la Segona Guerra mundial, la URSS imposà el seu model social als països de l’Est d’Europa, països que havia ocupat l’exèrcit roig durant el seu avanç cap a Berlín. A la mateixa època, al 1949, el partit  comunista xinès prenia el poder a la Xina, el país més poblat del món. Per tot arreu planava l'amenaça comunista. Els partits comunistes i les formacions que es declaraven anticapitalistes i antiimperialistes eren presents al tercer món i posaven en crisi el sistema de domini dels denominats països capitalistes. Paral·lelament, els moviments independentistes de l'Àsia i de l'Àfrica eren reconeguts i els nombrosos nous Estats canviaven el mapa polític mundial. A més a més, majorment els governs d'aquests nous països es declaraven formalment neutrals respecte de la pugna entre  el capitalisme i el comunisme.     Així mateix, els partits comunistes de molts de països d'Europa occidental esdevenien hegemònics al si de les forces d'esquerra i semblaven disposats a prendre el poder, particularment,  a França i a Itàlia.

   Amb motiu evident, els governs dels països d'economia de lliure mercat entraren en guerra ideològica contra l'amenaça comunista. Els Estats Units esdevingué el guardià de la llibertat i la seva influència es deixà sentir a tot el món. S'inicià la denominada guerra freda, la qual, entre alts i baixos, va durar fins a l'esfondrament de l'URSS, al 1990.

     Abans de passar a tractar el tema enunciat al títol d'aquest escrit, vull fer un seguit de breus aclariments a manera d'orientació entre la immensitat de material ideològic que ofereix la temàtica de la confrontació entre el capitalisme i el comunisme.

   

     Que, de bell antuvi, al si de les crisis socials, sorgiren moviments que propugnaven qualque tipus d'igualitarisme. Així, a la Revolució francesa aparegueren  les Égaux (els iguals) de Gracus Babeuf que intentaren una insurrecció amb l'objectiu d'establir la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció.  A la seva Declaració dels Iguals està escrit: "Ens cal no solament aquesta igualtat transcrita dins la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, la volem en mig de nosaltres, sota el sòtil de les nostres cases..."; és a dir, volien la igualtat real i efectiva, i no la pura declaració verbal del dret a la igualtat.

 

     Que, a la Revolució nord-americana (1776), es posà de manifest un poderós sentiment igualitarista, el qual, majorment, fou recollit als escrits d'En Thomas Paine. En Paine propugnava el control social d'aquells ciutadans que havien aconseguit l'acumulació de riqueses, control que impedís la formació d'elits econòmiques i d'una nova aristocràcia (Podeu veure el meu escrit a la web  Thomas Paine, una perspectiva catalana).

    Que En Paine fou marginat, i que el seu pensament patí una violenta repressió. En especial, les poderoses esglésies protestants de la Gran Bretanya i dels Estats Units intentaren esborrar de la història En Paine i la seva obra.

   

   Que a l'Europa del segle XIX, per tot arreu, esclataven conflictes socials. Sorgien poderosos moviments obrers en demanda de justícia social. I, paral·lelament, sortiren a la llum tot de teories de reforma social de signe socialista.

    Que, a la fi, feu l'aparició l'anunciada revolució  social. La insurrecció dels obrers de París a 1971, donà lloc a la proclamació de la Commune de París, en la qual s'establí un sistema de significació anarquista i socialista. Però la Comuna fou com un foc d'encenalls, només durà dos mesos i acabà en desastre.

   

   Que la revolució russa de 1917 despertà una expectació arreu del món. I, així mateix, un gran entusiasme entre les organitzacions obreres. 

   Que, a partir de la constitució de l'URSS, hi hagué un esclat d'organitzacions comunistes i anarquistes que proclamaven obertament les seves intencions de revolta social.

  

    Que a la Gran Bretanya i als Estats Units – els majors exponents del sistema capitalista – la ideologia comunista no aconseguí penetrar al si de les classes treballadores.

    Que, als Estats Units - que havien esdevingut la primera potència capitalista del món -, el partit socialista mai va ésser una alternativa política als partits tradicionals ianquis.  I que molt menys significació tingueren els petits nuclis d'ideologia clarament revolucionària, de caràcter anarquista o comunista.

 

    

    Després de la Segona Guerra, els Estats Units – i el Regne Unit – semblava immune al contagi comunista que s'estenia arreu del món.

    El comunisme certament planava com una greu amenaça i s'iniciava el període de la Guerra freda. Però aquesta amenaça comunista sempre fou un fenomen extern, aliè a la societat nord-americana.

    Els grans centres de poder ideològic ianquis desfermaren una autèntica croada contra tota mena de producte que fes olor d'esquerranisme. Els simpatitzants del comunisme foren sotmesos a la inquisició maccartista, organisme de repressió insuportable fins al punt que grans creadors, com en Charlie Chaplin, preferiren exiliar-se. Molt fàcilment, els que feien crítica al sistema social ianqui podien  esser considerats radicals. Dins l'ardor de la guerra ideològica, els comunistes i simpatitzants del comunisme foren catalogats amb l'estigma de unamericans.

 

    Semblava que aquesta guerra ideològica no havia de tenir fi, però, al 1990, contra tot pronòstic, sobtadament, l'URSS s'enfonsà. I amb ella tots els països comunistes de l'Est d'Europa.

    L'URSS s'enfonsà no per causa de la guerra ideològica, sinó perquè el sistema del gran magma rus estava en una situació d'anguniosa asfíxia econòmica. Els dirigents del partit comunista rus feia temps que estaven convençuts que el sistema era inviable i irrecuperable. Alhora, els partits comunistes d'Europa s'autodissolgueren com a mostra de la magnitud de la tragèdia.

 

     Després de la guerra, al 1946, En Carl Popper, va escriure La societat oberta i els seus enemic, on la societat oberta significava els països democràtics – especialment, el Regne Unit i els Estats Units -,  i els seus enemics eren els nazis i els comunistes. O sigui, era la història dels bons contra els dolents. En Popper ja donava a entendre que a l'època actual hi havia una única via que era la de l'economia de lliure mercat.

   Cinquanta anys després, En Fukuyama es va atrevir a anunciar que havíem arribat a la fi de la història, en el sentit que el sistema capitalista – la societat democràtica d'economia de lliure mercat  restava com a model social definitiu i únic.

   Però va resultar palès que els Fukuyames es precipitaven i es es deixaven dur per l'entusiasme que els provocava el col·lapse soviètic. 

     De manera paral·lela, sobtadament, un altre tsunami ha commogut el suposat sistema definitiu – el d'economia capitalista - i amenaça de destruir-lo. Sembla que el final de la història encara no sabem quin serà, si és que realment n'hi ha d'haver un de final.

  

    Al setembre del 2008, esclatava la crisi econòmica mundial la qual es considerada la més greu des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat (Havia estat anunciada, però no es suposava que tingués tanta virulència).

    La crisi avança i per tot fa estralls, i ningú sap quin serà el final. Però així com la crisi afecta violentament l'economia real, semblantment provoca també un terrabastall als dominis de la ideologia dominant. Certament, és a la vista de tothom que la crisi financera encén el debat.

   Semblà com a  tret de sortida de l'inici del Gran Debat la concessió del premi Nobel d'economia a En Paul Krugman.  En Krugman ja tenia un gran prestigi i era conegut per les seves severes crítiques a la política econòmica d'En George Bush. Igualment, En Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia de 2001,  denunciava la política econòmica i social del govern Bush.

    El debat ideològic sobre política econòmica i social ja era present al l'Univers ianqui, però els economistes crítics com N'Stiglitz o En Krugman formaven part de la minoria. Als Estats Units – i encara més a Europa –  tenia un clar predomini la ideologia neoconservadora, segons la qual el mercat s'autoregulava i l'administració de l'Estat havia d'intervenir el menys possible dins els processos econòmics

     Esclatada la crisi, el procés de recessió dels Estats Units i de la resta del món ha confirmat les teories i les prediccions econòmiques que havia fet N'Stiglitz. Es feia evident el fracàs de la política econòmica del Govern d'En Bush, el qual seguia sense cap fre les propostes dels neocon, dels fonamentalistes de l'economia de lliure mercat. L'enfonsament de l'economia ianqui ha fet que tot el món hagi girat els ulls cap al discurs dels economistes crítics del sistema.

    N'Stiglitz posa de relleu la inconsistència de les teories neoclàssiques de l'escola de Chicago. En contra del que pensava N'Adam Smith, no hi ha una mà invisible que faci de regulador magnífic del mercat.

    N'Stiglitz ha explicat amb un llenguatge a l'abast de la gent corrent quines són les causes que han provocat la crisi financera. Ha explicat que la crisi no és per causa d'un error o accident, sinó que el sistema d'economia de mercat sense regulació és econòmicament inviable. Va dir: La caiguda de Wall Street és a l'economia de mercat el que la caiguda del mur de Berlín fou pel comunisme. La famosa frase donà la volta al món i aparegué a tots els mitjans.

    Per citar unes altres frases de N'Stiglitz que també tingueren amplíssima difusió:

   Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen.   Si no haguéssim disseminat el risc per tot el món, la crisi encara seria pitjor als Estats Units.  Si el sector financer està en un estat deplorable, l'economia està en un estat deplorable.   Els mercats financers...van suposar en els darrers anys el 30 % dels beneficis empresarials. Els dirigents dels mercats financers ha recollit aquests beneficis amb l'argument de que ajudaven a gestionar el risc i a assignar el capital amb eficàcia...S'ha demostrat que no és cert. Ho ha gestionat tot malament. Ara el tret els ha sortit per la culata, i la resta de l'economia ho pagarà perquè les rodes del comerç es posen al ralenti debut a la fallida del crèdit.

    Cap economia moderna pot funcionar bé sense un sector financer vibrant.

 

    N'Stiglitz va destacar que els efectes del mal funcionament de l'economia nord-americana ja eren evidents observant el creixement de les desigualtats socials, l'estancament dels salaris dels treballadors, el creixement de la pobresa i la major acumulació de la riquesa en mans de les elits.

   

   

   La  crisi financera ha posat contra les cordes als apologistes de  l'economia de lliure mercat. Les explicacions i propostes dels economistes crítics semblen imposar-se arreu del món. Ara tothom – i sobre tot els capitalistes - parla de refundar el sistema capitalista.

    La coincidència de l'esclat de la crisi amb la victòria electoral d'En Barack Obama ha fet més intensa la sensació d'urgència pel canvi,  per a l'establiment d'un nou ordre econòmic mundial.

  

              L'objectiu del meu escrit és fer veure que un discurs purament basat en una suposada ciència econòmica, de fet, intenta salvar el sistema de domini de les elits ianquis, és a dir, el sistema de domini imperial dels Estats Units d'Amèrica. Per suposat, els economistes són imprescindibles per a les societats modernes, però hem de veure que les elits dominants tenen al seu servei vertaders exèrcits d'economistes i d'advocats.

    El discurs econòmic és necessari, però no és autònom. Vull dir que un discurs que pretén justificar la política econòmica d'una societat forma part d'una ideologia prèvia, d'un tot ideològic més ample. O sigui, com veurem més endavant, la pretesa ciència econòmica  queda afectada per la ideologia  - pels sentiments – dels teòrics de la ciència econòmica.

    Economistes nord-americans, com N'Stiglitz i En Krugman, es mouen a partir d'una ideologia socialdemòcrata típica del Partit Demòcrata ianqui. Els podríem definir de progressistes moderats – de fet, han participat en equips del Govern demòcrata -, però els mitjans neoconservadors els qualifiquen d'extremistes d'esquerra (En realitat, els neocons són gent d'extrema dreta pura i dura).

     N'Stiglitz explica de quina manera els financers van crear una verinosa bombolla immobiliària (ho explica, i el ciutadà corrent ho entén perfectament).  Aquells experts aconseguien vendre cases a persones que no les podien pagar; fabricaven centenars de mils d'hipoteques escombraria, hipoteques d'alt risc que tenien uns interessos més elevats. Aquells experts eren esplèndidament recompensats per haver aconseguit repartir per tot el món aquelles hipoteques emmetzinades (Les quals tenien una gran demanda perquè oferien una major taxa d'interès).

   

   Ara fins i tot En Bush renega explícitament del capitalisme salvatge (salvatge, diuen; com si n'hi hagués un de domesticat, de capitalisme)  . Es veu que els neocons – l'extremadreta – estan disposats a participar  en la refundació capitalista o a fer la seva pròpia refundació capitalista.

   

   Com subratlla N'Stiglitz, no és el cas que la crisi financera sigui un rar accident, a manera d'un imprevist desordre dins un procés ordenat. La realitat és que no hi ha autoregulació del mercat, que no hi ha mà invisible, que els propis agents financers són els que desregulen el mercat contínuament.

  

    La crisi ha encès el debat; i les aportacions intel·lectuals dels economistes crítics amb  el sistema d'economia de lliure mercat han estat una gran ajuda per a divulgar el coneixement dels processos econòmics. Sens dubte, N'Stiglitz, En Krugman i d'altres famosos economistes crítics indiquen quin ha de ser el camí de les reformes.

   

    Podria semblar, doncs, que les propostes per a la  superació de la crisi econòmica mundial ja són clarament anunciades, i que amb la nova era anunciada pel triomf d'Obama es començarien a resoldre els grans problemes.  Però haurem de veure – aquesta és la meva intenció – que el debat és molt més ample i complicat, que resten moltes qüestions per escatir.

 

     N'Stiglitz  i En Krugman formen part de les elits ianquis. Ambdós són reconeguts com a autoritats científiques pel món universitari i intel·lectual. Ambdós són columnistes de grans diaris i revistes.  Però, també, ambdós han format part dels equips d'assessors dels diversos governs. I En Krugman va treballar per Enron, una gran empresa privada. Ambdós són un pou de ciència, i són d'agrair les seves aportacions i divulgacions sobre les grans contradiccions del capitalisme fonamentalista, al meu parer.  Però ambdós són presoners de la violentíssima ideologia dominant nord-americana.

  

   N'Stiglitz i En Krugman, en darrer terme, són al servei de la ideologia dominant, posat que no la denuncien ni s'atreveixen  a plantejar les alienacions del sistema ni les seves aberracions. Ambdós es situen dins una còmoda posició ideològica molt pròxima a la del Partit Demòcrata. Ambdós són columnistes estrella del New York Times. Ambdós donen un decidit suport al programa de reformes econòmiques i socials d'En Barack Obama. Ambdós són homes que han triomfat, que ham acomplert el somni americà.

 

    Aquells que se situen a l'esquerra del Partit Demòcrata són considerats radicals. Radical, als Estats Units, té una significació d'exclusió del joc intel·lectual del sistema. Radicals eren considerats els comunistes; i, molt fàcilment, els radicals poden passar a esser catalogats com a unamericans. Denunciar el mites de la ideologia ianqui és ser radical, proposar alternatives al capitalisme és ser radical, denunciar els mites de les esglésies protestants és ser radical, i així són catalogats els qui fan crítica alternativa al sistema. L'exclusió per causa de la ideologia pot arribar a tenir conseqüències extremadament violentes, com fou en el cas de Na Madalyn  O'Hair, la dona més odiada d'Amèrica per causa del seu ateisme combatiu; posteriorment,  Na Madalyn fou assassinada, juntament amb el seu fill i la seva neta, com si hagués de servir d'inspiració per al guió d'una pel·lícula d'horror.

 

    N'Stiglitz i En Krugman no saben o no poden enfrontar-se als mites de  la ideologia ianqui.

 

    La ideologia ianqui dominant fins avui es recolza amb la religió, la religió cristiana protestant, i de signe calvinista (purità), majorment. I més encara he de dir: Els orígens de la nació nord-americana formen un tot indissoluble amb l'establiment de les colònies calvinistes a partir de l'expedició del Mayflower, a l'any 1620. Aquells pares fundadors volien establir repúbliques cristianes, seguint l'ideari d'En Calví, segons el qual, església i societat havia de ser una sola cosa (Podeu veure el meu opuscle La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 117 i següents).

 

  

   N'Stiglitz i En Krugman bé que se'n guarden de denunciar els vicis de la ideologia ianqui. N'Obama mateix bé que va testimoniar la bonesa de la seva fe protestant al llarg de tota la campanya electoral; i al seu discurs del triomf electoral no va faltar la referència als Pares Fundadors, els pelegrins del Mayflower que havien d'edificar una nova Jerusalem cristiana (Referent a aquest tema, les cròniques recullen el fet que, a la campanya electoral de N'Abraham Lincoln, el seu equip electoral el va obligar a prometre que en cap cas manifestaria la seva posició agnòstica en matèria de religió, perquè entenien que era una qüestió sine qua non per a guanyar les eleccions).

 

    Un hom podria considerar que els processos econòmics poc tenen que veure amb la religió,  que fora absurd cercar motivacions ideològiques a la crisi financera. Però, pel contrari, haurem de veure que la ideologia intervé de manera decisiva als processos socials i econòmics.

 

     Al meu opuscle, feia veure que les noves colònies de Nova Anglaterra es desplegaven segons la ideologia d'aquells beats calvinistes fundadors, i que el desplegament de l'economia a aquelles colònies no tenia parió al món. I que per aquesta causa els Estats Units, molt ràpidament, esdevingueren una gran potència econòmica, i, a partir de 1918, la primera potència mundial.

  

     No hi havia dubte que aquella ideologia puritana republicana havia resultat molt favorable per al desenvolupament econòmic. Però tampoc hi hagué dubte de que aquella societat que creixia ten ràpidament portava al seu si el virus de l'autodestrucció.

 

   La Gran Depressió dels anys 1930 s'inicià, com a la crisi mundial d'ara,  als Estats Units; fou el virus que infectava  el sistema econòmic nord-americà el que provocà la crisi financera  mundial.  Restà evident que no hi havia la famosa mà invisible.

 

     Després de la seva estada a Europa, el president En Jefferson deixà escrit la seva valoració sobre la superioritat social i política de la jove república nord-americana respecte dels països europeus.  Aquest sentiment de superioritat passà a formar part del nucli de la ideologia ianqui.  La Gran Depressió també posava en crisi la ideologia dominant ianqui.

 

   Des dels inicis, des de l'època dels Pares fundadors, el calvinisme ha sigut el fonament de la ideologia dominant. La fe religiosa i el puritanisme van marcar la societat ianqui, i aquesta marca es manté fins al dia d'avui.

 

    De bell antuvi,  la ideologia dominant fou un factor determinant del desenvolupament econòmic ianqui.  Les elits que dirigien l'economia a començament de segle XX eren declaradament religioses i patriotes.  I, per altre costat, els líders agnòstics i poc patriotes no és el cas que en cap moment arribessin a formar associacions que incidissin  dins la societat de manera considerable. Les organitzacions liberals, progressistes es corresponen ideològicament amb del Partit Demòcrata actual, i totes elles reafirmen el seu entusiasme per la religió i pel patriotisme.

 

    Allò més notable de la ideologia republicana conservadora és que fa una campanya permanent en l'afirmació de la llibertat i de la igualtat. Allò més sorprenent de molts dels escrits de divulgació de l'ideari conservador rau en que combina el conservadorisme amb una exaltació dels cants a la llibertat. Molts de fragments  d'aquesta propaganda contra la burocràcia i contra l'Estat  podrien passar perfectament per literatura anarquista.

 

    Però, de fet, les seves campanyes ideològiques  són clarament conservadores i repressores. En nom de la llibertat, persegueixen  i  oprimeixen; i arriben a l'extrem d'imposar la llibertat, la seva llibertat, és clar; és una llibertat que serveix de justificació del sistema de lliure empresa; i, en nom de la igualtat, es fa una transmutació dels valors de manera que aquells que són crítics amb el sistema – els agnòstics, posem per cas – són considerats com a elitistes, com a uns enemics de la igualtat. Aquests conservadors es presenten com a paladins de la igualtat, però resta evident que des de els anys 1970 la desigualtat social no s'ha aturat de créixer, i el nombre de pobres i marginats és sempre creixent.

 

   N'Stiglitz i En Krugman denuncien sense embuts el desordre social del sistema; en tot moment, fan crítica de la política del Partit Republicà; es pot dir que ambdós es situen a l'ala esquerra de la línia política del Partit Demòcrata. Ja he dit que ambdós van col·laborar amb el Govern d'En Clinton.

 

    N'Stiglitz i En Krugman – i la immensa majoria dels economistes nord-americans crítics – fan un discurs econòmic que  s'acomoda a la ideologia dominant ianqui. Ambdós fan escrits que tracten temes socials  a la mera que ho faria un filòsof. La pregunta que ens hauríem de fer és si aquests teòrics de la ciència econòmica representen el més alt valor intel·lectual. 

 

   Hi ha teòrics de l'economia que es situen a l'esquerra de N'Stiglitz i En Krugman. Però aquests teòrics, als Estats Units, queden marginats, resten fora del sistema convertits en radicals, en comunistes, en ateus (Com si ser ateu fos un estigma infamant). Aquests radicals no tenen cap opció per a accedir a les càtedres universitàries, i en cap cas poden disposar d'una columna d'un gran diari. Tampoc disposen d'accés per a la difusió de les seves idees econòmiques radicals.

 

    Ni  N'Stiglitz ni En Krugman s'atreveixen a fer la denúncia de les nefastes conseqüències del fonamentalisme religiós de les esglésies ianquis protestants.

 

   Sembla que no hi ha dubte de que el puritanisme republicà va afavorir el desplegament del capitalisme als Estats Units. Més encara: la ideologia dominant dona per inqüestionable que l'iniciativa privada i l'economia de lliure mercat – és a dir, el capitalisme – als Estats Units fou una conseqüència natural de la fructificació de  l'esperit dels Pares Fundadors.

 

    El creixement econòmic dels Estats Units, a finals del segle XIX i principis del segle XX, fou el més gran del món. Els mecanismes del Poder ideològic – de les elits socials i de les esglésies luteranes – proclamaven sense descans la bonesa incomparable de la nació nord-americana. Proclamaven que, de totes les nacions del món, la República dels Estats Units d'Amèrica era la més democràtica, la més lliure, la més rica, la més justa i la més il·lustrada.

 

   El Poder va ofegar totes les veus crítiques contra el sistema (La d'En Thomas Paine, la més notable). Tots els grans crims dels Governs ianquis foren reconvertits per la màquina de propaganda i exhibits públicament  com a  grans gestes nacionals. Així ho fan amb el tractament  del genocidi de les nacions autòctones de Nord-amèrica. Els teòlegs calvinistes trobaren les fórmules magistrals per a santificar el crim.  

     Tot i proclamar ufanós l'abolició de l'esclavitud,  el Poder es va desentendre del nou esclavatge encobert que se'n derivava. Els teòlegs puritans, si de cas, obrien boca no per a denunciar el racisme i l'explotació, sinó per a fer  campanyes dels exèrcits de salvació amb l'objectiu de dur pel bon camí aquelles multituds d'africans  lliurades a la misèria més absoluta i a la marginació.  Dins aquelles societats de propietaris blancs feia l'aparició una casta de no propietaris que tenien el distintiu del color de la seva pell. Aquelles masses de persones de pell negra a més a més eren analfabetes.

 

    Allò que han mantingut ocult el Poder i els teòlegs puritans són els virus socials i econòmics que produïa el sistema.  Inquiets pels desordres morals  iniciaren tot de campanyes ideològiques que tingueren nefandes conseqüències. En lloc d'intentar rectificar el mal funcionament del seu sistema capitalista, proposaren portar a terme reformes morals, és a dir, endurir el sistema d'explotació dels treballadors assalariats.

 

     La moral calvinista és puritana; per tot arreu veu tendències pecaminoses dels humans. Parteix de considerar que l'home és dolent per naturalesa, i que únicament la intervenció de la bondat de Déu pot salvar l'home. En tot temps, el puritanisme de la societat ianqui es va mostrar dur i sense pietat contra el pecat i contra tot allò que signifiqués una amenaça per a la seva Jerusalem que estaven bastint.

 

     Als Estats Units, a començaments del segle XX, el desenvolupament capitalista havia provocat les grans concentracions urbanes i proletàries. L'oferta de treball provocava onades de treballadors immigrants procedents de tot Europa. El Poder i les esglésies puritanes consideraven que la majoria dels nous immigrants no pertanyien a les esglésies protestants i no s'acomodaven correctament al model de vida nord-americà. Debut a aquesta alarma van començar les campanyes puritanes (s'han de considerar d'extrema dreta pura i dura) per a aconseguir la integració dels immigrants però també dels nombrosos grups humans que introduïen tot de pràctiques  socials pernicioses.

 

   Un dels punts àlgids d'aquestes campanyes fou la croada contra el consum d'alcohol. El conservadors aconseguiren imposar la llei seca com a llei federal al 1919. Des de 1919 fins al 1933 , amb la prohibició del consum d'alcohol, es desfermà una increïble cacera de pecadors, dels qui incomplien la llei, de manera que la situació esdevingué altament criminògena. De cop i volta  aparegué una munió de nous criminals per causa de la seva relació amb l'alcohol: industrials, transportistes, botiguers, venedors i consumidors. Milions de persones infringien la llei  i, com a conseqüència, s'hagué d'ampliar el sistema policial, penitenciari i judicial.

   El sistema no pogué suportar un nivell de criminalitat tan alt, de manera que la llei seca fou abolida d'immediat.

 

     Les elits econòmiques i socials – els capitalistes, que en diria En Marx – crearen una gran boira ideològica introduint la confusió al voltant de la lluita de classes, fins al punt que les classes treballadores no aconseguiren tirar en davant un partit polític de classe a la manera del Partit Laborista de la Gran Bretanya. Aquest estat de confusió ideològica s'ha mantingut fins el dia d'avui.

 

    Les elits establiren una santa aliança amb les esglésies reformades. Les elits donarien suport a les esglésies, i les esglésies esdevindrien el mecanisme essencial del sistema de propaganda ideològica de les elits.

 

   Els conceptes de llibertat i d'igualtat republicanes dels Pares fundadors, convenientment manipulats, esdevindrien el gran instrument decisiu per a controlar i dirigir a les amples masses treballadores.

 

    Als temps moderns, mentre per una banda es continuava proclamant la bonesa de la llibertat republicana, alhora s'entronitzava la idea de llibertat de mercat. I a la idea primera d'igualtat  republicana se li feien uns afegits de signe reaccionari; en nom de la igualtat, els reaccionaris  - i les esglésies – anirien creant una xarxa invisible d'inquisicions ideològiques.

   La nova inquisició ianqui començava una cacera de bruixes que no ha tingut aturall fins al dia d'avui. Aqueixa inquisició traspassa a la justícia ordinària l'execució dels càstigs imposats a aquells que han comés faltes greus contra la moral.

 

       Als Estats Units, les elits i les esglésies cristianes aconseguiren ocultar la lluita de classes. Però a un cost que a ores d'ara resulta econòmicament insuportable. Per causa de la repressió moral els Estats Units han esdevingut el país que té, de molt, proporcionalment, la major població reclusa del món. A l'any 2008, els presidiaris havien superat la xifra de 2.500.000 reclusos;  i, amb les persones que complien penes alternatives, el nombre de condemnats quasi abastava la xifra de tres milions de persones. El nombre de presidiaris nord-americans és set vegades superior al dels del Canadà,  cinc vegades superior al dels britànics, segons l'estudi població reclusa d'Amèrica.

 

     Són les elits ianquis les que fan possible el manteniment de la ideologia puritana reaccionària.

 

   Els ideòlegs funcionaris al servei de la ideologia dominant per una banda s'omplen la boca tot parlant de la bonesa de la democràcia ianqui, i, per l'altra, fan increïbles i sorolloses  campanyes per a conservar i refermar el llegat moral dels Pares fundadors (Llegat moral, que bé es va cuidar de fer explícit En Barack Obama al seu discurs a la nit de la victòria electoral).  O sigui, s'aferma alhora la llibertat de l'individu i la negació d'aquesta llibertat. La realitat social s'encarrega de resoldre la contradicció: en realitat, es tracta d'una falsa contradicció; en realitat es tracta de la representació d'una farsa.

 

     Aquests reaccionaris es presenten a si mateixos com a campions de les llibertats, quan, en realitat d'allò que són els batidors és de la repressió i de la violència contra tots aquells que s'oposen al seu ideari.

 

        Vist superficialment, semblaria que no hi havia d'haver  motius suficients pels quals les elits fessin pinya al voltant de les esglésies. Però la realitat és que els grans capitalistes que cauen dins l'heterodòxia ideològica no han aconseguit fins ara formar una elit alternativa a la recerca d'un nou sistema social.   Els rics heterodoxos es limiten  a donar suport a iniciatives progressistes relacionades amb el Partit Demòcrata i no es mostren capaços d'anar més enllà, a la manera que sí hi va anar N'Engels, fill de papà capitalista.

  

    Ben aviat N'Henry Ford va esdevenir una de les grans icones de l'Univers ianqui, de l'American way of life.  I  un perfecte model del somni americà. Per tot arreu, el mitjans del sistema de propaganda destaquen que N'Henry Ford, de fer de pagès a la granja familiar, i de simple treballador mecànic a jornal, va passar a ser el creador de l'empresa automobilística més gran del món; empresa summament innovadora que era imitada per la resta d'empreses del país. Posen de relleu que el triomf d'En Ford també significava l'augment del benestar no solament dels seus obrers sinó de tota la societat nord-americana.

 

    Per suposat, també s'assenyala que En Ford era un home religiós i un gran filantrop, però sovint es deixen un poc al marge   la seva ideologia d'extrema dreta i les seves escandaloses iniciatives reaccionàries. Com es prou sabut, En Ford promovia extremes campanyes antisemites i fou l'editor del llibre Els savis de Sió; fou distingit per En Hitler amb la gran creu de l'àliga,  la màxima distinció a les personalitats estrangeres.

 

     En Ford feia grans campanyes antisemites, però també era  promotor d'altres iniciatives morals i socials de caràcter reaccionari. En aquest sentit, va ser un dels principals valedors de la campanya per a la prohibició del consum d'alcohol. 

    Intensificava la seva línia repressiva tot adoptant  maneres paternalistes respecte dels seus propis obrers.  Així, va crear tot una gestoria de control moral dels treballadors, per la qual cosa fou denunciat pels sindicats acusat d'interferir en la vida privada dels obrers. Com era de preveure, va xocar frontalment amb els sindicats. En Ford no reconeixia els drets sindicals; la seva proposta era l'eliminació dels sindicats de classe.

 

   El fordisme moral va resultar insuportable; provocava un augment indeturable de l'índex de criminalitat. Per això, la  llei seca fou derogada a l'any 1933.

 

 

La crisi financera encÚn el debat

quetgles | 07 Gener, 2009 11:35

       

            La crisi financera encén el debat ideològic

 

  

    Després de la Segona Guerra mundial, la URSS imposà el seu model social als països de l’Est d’Europa, països que havia ocupat l’exèrcit roig durant el seu avanç cap a Berlín. A la mateixa època, al 1949, el partit  comunista xinès prenia el poder a la Xina, el país més poblat del món. Per tot arreu planava l'amenaça comunista. Els partits comunistes i les formacions que es declaraven anticapitalistes i antiimperialistes eren presents al tercer món i posaven en crisi el sistema de domini dels denominats països capitalistes. Paral·lelament, els moviments independentistes de l'Àsia i de l'Àfrica eren reconeguts i els nombrosos nous Estats canviaven el mapa polític mundial. A més a més, majorment els governs d'aquests nous països es declaraven formalment neutrals respecte de la pugna entre  el capitalisme i el comunisme.

     Així mateix, els partits comunistes de molts de països d'Europa occidental esdevenien hegemònics al si de les forces d'esquerra i semblaven disposats a prendre el poder, particularment,  a França i a Itàlia.

   Amb motiu evident, els governs dels països d'economia de lliure mercat entraren en guerra ideològica contra l'amenaça comunista. Els Estats Units esdevingué el guardià de la llibertat i la seva influència es deixà sentir a tot el món. S'inicià la denominada guerra freda, la qual, entre alts i baixos, va durar fins a l'esfondrament de l'URSS, al 1990.

     Abans de passar a tractar el tema enunciat al títol d'aquest escrit, vull fer un seguit de breus aclariments a manera d'orientació entre la immensitat de material ideològic que ofereix la temàtica de la confrontació entre el capitalisme i el comunisme.

   

     Que, de bell antuvi, al si de les crisis socials, sorgiren moviments que propugnaven qualque tipus d'igualitarisme. Així, a la Revolució francesa aparegueren  les Égaux (els iguals) de Gracus Babeuf que intentaren una insurrecció amb l'objectiu d'establir la col·lectivització de les terres i dels mitjans de producció.  A la seva Declaració dels Iguals està escrit: "Ens cal no solament aquesta igualtat transcrita dins la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà, la volem en mig de nosaltres, sota el sòtil de les nostres cases..."; és a dir, volien la igualtat real i efectiva, i no la pura declaració verbal del dret a la igualtat.

 

     Que, a la Revolució nord-americana (1776), es posà de manifest un poderós sentiment igualitarista, el qual, majorment, fou recollit als escrits d'En Thomas Paine. En Paine propugnava el control social d'aquells ciutadans que havien aconseguit l'acumulació de riqueses, control que impedís la formació d'elits econòmiques i d'una nova aristocràcia (Podeu veure el meu escrit a la web  Thomas Paine, una perspectiva catalana).

    Que En Paine fou marginat, i que el seu pensament patí una violenta repressió. En especial, les poderoses esglésies protestants de la Gran Bretanya i dels Estats Units intentaren esborrar de la història En Paine i la seva obra.

   

   Que a l'Europa del segle XIX, per tot arreu, esclataven conflictes socials. Sorgien poderosos moviments obrers en demanda de justícia social. I, paral·lelament, sortiren a la llum tot de teories de reforma social de signe socialista.

    Que, a la fi, feu l'aparició l'anunciada revolució  social. La insurrecció dels obrers de París a 1871, donà lloc a la proclamació de la Commune de París, en la qual s'establí un sistema de significació anarquista i socialista. Però la Comuna fou com un foc d'encenalls, només durà dos mesos i acabà en desastre.

   

   Que la revolució russa de 1917 despertà una expectació arreu del món. I, així mateix, un gran entusiasme entre les organitzacions obreres. 

   Que, a partir de la constitució de l'URSS, hi hagué un esclat d'organitzacions comunistes i anarquistes que proclamaven obertament les seves intencions de revolta social.

  

    Que a la Gran Bretanya i als Estats Units – els majors exponents del sistema capitalista – la ideologia comunista no aconseguí penetrar al si de les classes treballadores.

    Que, als Estats Units - que havien esdevingut la primera potència capitalista del món -, el partit socialista mai va ésser una alternativa política als partits tradicionals ianquis.  I que molt menys significació tingueren els petits nuclis d'ideologia clarament revolucionària, de caràcter anarquista o comunista.

 

    

    Després de la Segona Guerra, els Estats Units – i el Regne Unit – semblava immune al contagi comunista que s'estenia arreu del món.

    El comunisme certament planava com una greu amenaça i s'iniciava el període de la Guerra freda. Però aquesta amenaça comunista sempre fou un fenomen extern, aliè a la societat nord-americana.

    Els grans centres de poder ideològic ianquis desfermaren una autèntica croada contra tota mena de producte que fes olor d'esquerranisme. Els simpatitzants del comunisme foren sotmesos a la inquisició maccartista, organisme de repressió insuportable fins al punt que grans creadors, com en Charlie Chaplin, preferiren exiliar-se. Molt fàcilment, els que feien crítica al sistema social ianqui podien  esser considerats radicals. Dins l'ardor de la guerra ideològica, els comunistes i simpatitzants del comunisme foren catalogats amb l'estigma de unamericans.

 

    Semblava que aquesta guerra ideològica no havia de tenir fi, però, al 1990, contra tot pronòstic, sobtadament, l'URSS s'enfonsà. I amb ella tots els països comunistes de l'Est d'Europa.

    L'URSS s'enfonsà no per causa de la guerra ideològica, sinó perquè el sistema del gran magma rus estava en una situació d'anguniosa asfíxia econòmica. Els dirigents del partit comunista rus feia temps que estaven convençuts que el sistema era inviable i irrecuperable. Alhora, els partits comunistes d'Europa s'autodissolgueren com a mostra de la magnitud de la tragèdia.

 

     Després de la guerra, al 1946, En Carl Popper, va escriure La societat oberta i els seus enemic, on la societat oberta significava els països democràtics – especialment, el Regne Unit i els Estats Units -,  i els seus enemics eren els nazis i els comunistes. O sigui, era la història dels bons contra els dolents. En Popper ja donava a entendre que a l'època actual hi havia una única via que era la de l'economia de lliure mercat.

   Cinquanta anys després, En Fukuyama es va atrevir a anunciar que havíem arribat a la fi de la història, en el sentit que el sistema capitalista – la societat democràtica d'economia de lliure mercat  restava com a model social definitiu i únic.

   Però va resultar palès que els Fukuyames es precipitaven i es es deixaven dur per l'entusiasme que els provocava el col·lapse soviètic. 

     De manera paral·lela, sobtadament, un altre tsunami ha commogut el suposat sistema definitiu – el d'economia capitalista - i amenaça de destruir-lo. Sembla que el final de la història encara no sabem quin serà, si és que realment n'hi ha d'haver un de final.

  

    Al setembre del 2008, esclatava la crisi econòmica mundial la qual es considerada la més greu des de la gran depressió dels anys 30 del segle passat (Havia estat anunciada, però no es suposava que tingués tanta virulència).

    La crisi avança i per tot fa estralls, i ningú sap quin serà el final. Però així com la crisi afecta violentament l'economia real, semblantment provoca també un terrabastall als dominis de la ideologia dominant. Certament, és a la vista de tothom que la crisi financera encén el debat.

   Semblà com a  tret de sortida de l'inici del Gran Debat la concessió del premi Nobel d'economia a En Paul Krugman.  En Krugman ja tenia un gran prestigi i era conegut per les seves severes crítiques a la política econòmica d'En George Bush. Igualment, En Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia de 2001,  denunciava la política econòmica i social del govern Bush.

    El debat ideològic sobre política econòmica i social ja era present al l'Univers ianqui, però els economistes crítics com N'Stiglitz o En Krugman formaven part de la minoria. Als Estats Units – i encara més a Europa –  tenia un clar predomini la ideologia neoconservadora, segons la qual el mercat s'autoregulava i l'administració de l'Estat havia d'intervenir el menys possible dins els processos econòmics

     Esclatada la crisi, el procés de recessió dels Estats Units i de la resta del món ha confirmat les teories i les prediccions econòmiques que havia fet N'Stiglitz. Es feia evident el fracàs de la política econòmica del Govern d'En Bush, el qual seguia sense cap fre les propostes dels neocon, dels fonamentalistes de l'economia de lliure mercat. L'enfonsament de l'economia ianqui ha fet que tot el món hagi girat els ulls cap al discurs dels economistes crítics del sistema.

    N'Stiglitz posa de relleu la inconsistència de les teories neoclàssiques de l'escola de Chicago. En contra del que pensava N'Adam Smith, no hi ha una mà invisible que faci de regulador magnífic del mercat.

    N'Stiglitz ha explicat amb un llenguatge a l'abast de la gent corrent quines són les causes que han provocat la crisi financera. Ha explicat que la crisi no és per causa d'un error o accident, sinó que el sistema d'economia de mercat sense regulació és econòmicament inviable. Va dir: La caiguda de Wall Street és a l'economia de mercat el que la caiguda del mur de Berlín fou pel comunisme. La famosa frase donà la volta al món i aparegué a tots els mitjans.

    Per citar unes altres frases de N'Stiglitz que també tingueren amplíssima difusió:

   Els financers han inventat productes que no gestionaven el risc sinó que el produïen.   Si no haguéssim disseminat el risc per tot el món, la crisi encara seria pitjor als Estats Units.  Si el sector financer està en un estat deplorable, l'economia està en un estat deplorable.   Els mercats financers...van suposar en els darrers anys el 30 % dels beneficis empresarials. Els dirigents dels mercats financers ha recollit aquests beneficis amb l'argument de que ajudaven a gestionar el risc i a assignar el capital amb eficàcia...S'ha demostrat que no és cert. Ho ha gestionat tot malament. Ara el tret els ha sortit per la culata, i la resta de l'economia ho pagarà perquè les rodes del comerç es posen al ralenti debut a la fallida del crèdit.

    Cap economia moderna pot funcionar bé sense un sector financer vibrant.

 

    N'Stiglitz va destacar que els efectes del mal funcionament de l'economia nord-americana ja eren evidents observant el creixement de les desigualtats socials, l'estancament dels salaris dels treballadors, el creixement de la pobresa i la major acumulació de la riquesa en mans de les elits.

   

   

   La  crisi financera ha posat contra les cordes als apologistes de  l'economia de lliure mercat. Les explicacions i propostes dels economistes crítics semblen imposar-se arreu del món. Ara tothom – i sobre tot els capitalistes - parla de refundar el sistema capitalista.

    La coincidència de l'esclat de la crisi amb la victòria electoral d'En Barack Obama ha fet més intensa la sensació d'urgència pel canvi,  per a l'establiment d'un nou ordre econòmic mundial.

  

              L'objectiu del meu escrit és fer veure que un discurs purament basat en una suposada ciència econòmica, de fet, intenta salvar el sistema de domini de les elits ianquis, és a dir, el sistema de domini imperial dels Estats Units d'Amèrica. Per suposat, els economistes són imprescindibles per a les societats modernes, però hem de veure que les elits dominants tenen al seu servei vertaders exèrcits d'economistes i d'advocats.

    El discurs econòmic és necessari, però no és autònom. Vull dir que un discurs que pretén justificar la política econòmica d'una societat forma part d'una ideologia prèvia, d'un tot ideològic més ample. O sigui, com veurem més endavant, la pretesa ciència econòmica  queda afectada per la ideologia  - pels sentiments – dels teòrics de la ciència econòmica.

    Economistes nord-americans, com N'Stiglitz i En Krugman, es mouen a partir d'una ideologia socialdemòcrata típica del Partit Demòcrata ianqui. Els podríem definir de progressistes moderats – de fet, han participat en equips del Govern demòcrata -, però els mitjans neoconservadors els qualifiquen d'extremistes d'esquerra (En realitat, els neocons són gent d'extrema dreta pura i dura).

     N'Stiglitz explica de quina manera els financers van crear una verinosa bombolla immobiliària (ho explica, i el ciutadà corrent ho entén perfectament).  Aquells experts aconseguien vendre cases a persones que no les podien pagar; fabricaven centenars de mils d'hipoteques escombraria, hipoteques d'alt risc que tenien uns interessos més elevats. Aquells experts eren esplèndidament recompensats per haver aconseguit repartir per tot el món aquelles hipoteques emmetzinades (Les quals tenien una gran demanda perquè oferien una major taxa d'interès).

   

   Ara fins i tot En Bush renega explícitament del capitalisme salvatge (salvatge, diuen; com si n'hi hagués un de domesticat, de capitalisme)  . Es veu que els neocons – l'extremadreta – estan disposats a participar  en la refundació capitalista o a fer la seva pròpia refundació capitalista.

   

   Com subratlla N'Stiglitz, no és el cas que la crisi financera sigui un rar accident, a manera d'un imprevist desordre dins un procés ordenat. La realitat és que no hi ha autoregulació del mercat, que no hi ha mà invisible, que els propis agents financers són els que desregulen el mercat contínuament.

  

    La crisi ha encès el debat; i les aportacions intel·lectuals dels economistes crítics amb  el sistema d'economia de lliure mercat han estat una gran ajuda per a divulgar el coneixement dels processos econòmics. Sens dubte, N'Stiglitz, En Krugman i d'altres famosos economistes crítics indiquen quin ha de ser el camí de les reformes.

   

    Podria semblar, doncs, que les propostes per a la  superació de la crisi econòmica mundial ja són clarament anunciades, i que amb la nova era anunciada pel triomf d'Obama es començarien a resoldre els grans problemes.  Però haurem de veure – aquesta és la meva intenció – que el debat és molt més ample i complicat, que resten moltes qüestions per escatir.

 

     N'Stiglitz  i En Krugman formen part de les elits ianquis. Ambdós són reconeguts com a autoritats científiques pel món universitari i intel·lectual. Ambdós són columnistes de grans diaris i revistes.  Però, també, ambdós han format part dels equips d'assessors dels diversos governs. I En Krugman va treballar per Enron, una gran empresa privada. Ambdós són un pou de ciència, i són d'agrair les seves aportacions i divulgacions sobre les grans contradiccions del capitalisme fonamentalista, al meu parer.  Però ambdós són presoners de la violentíssima ideologia dominant nord-americana.

  

   N'Stiglitz i En Krugman, en darrer terme, són al servei de la ideologia dominant, posat que no la denuncien ni s'atreveixen  a plantejar les alienacions del sistema ni les seves aberracions. Ambdós es situen dins una còmoda posició ideològica molt pròxima a la del Partit Demòcrata. Ambdós són columnistes estrella del New York Times. Ambdós donen un decidit suport al programa de reformes econòmiques i socials d'En Barack Obama. Ambdós són homes que han triomfat, que ham acomplert el somni americà.

 

    Aquells que se situen a l'esquerra del Partit Demòcrata són considerats radicals. Radical, als Estats Units, té una significació d'exclusió del joc intel·lectual del sistema. Radicals eren considerats els comunistes; i, molt fàcilment, els radicals poden passar a esser catalogats com a unamericans. Denunciar el mites de la ideologia ianqui és ser radical, proposar alternatives al capitalisme és ser radical, denunciar els mites de les esglésies protestants és ser radical, i així són catalogats els qui fan crítica alternativa al sistema. L'exclusió per causa de la ideologia pot arribar a tenir conseqüències extremadament violentes, com fou en el cas de Na Madalyn  O'Hair, la dona més odiada d'Amèrica per causa del seu ateisme combatiu; posteriorment,  Na Madalyn fou assassinada, juntament amb el seu fill i la seva neta, com si hagués de servir d'inspiració per al guió d'una pel·lícula d'horror.

 

    N'Stiglitz i En Krugman no saben o no poden enfrontar-se als mites de  la ideologia ianqui.

 

    La ideologia ianqui dominant fins avui es recolza amb la religió, la religió cristiana protestant, i de signe calvinista (purità), majorment. I més encara he de dir: Els orígens de la nació nord-americana formen un tot indissoluble amb l'establiment de les colònies calvinistes a partir de l'expedició del Mayflower, a l'any 1620. Aquells pares fundadors volien establir repúbliques cristianes, seguint l'ideari d'En Calví, segons el qual, església i societat havia de ser una sola cosa (Podeu veure el meu opuscle La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 117 i següents).

 

  

   N'Stiglitz i En Krugman bé que se'n guarden de denunciar els vicis de la ideologia ianqui. N'Obama mateix bé que va testimoniar la bonesa de la seva fe protestant al llarg de tota la campanya electoral; i al seu discurs del triomf electoral no va faltar la referència als Pares Fundadors, els pelegrins del Mayflower que havien d'edificar una nova Jerusalem cristiana (Referent a aquest tema, les cròniques recullen el fet que, a la campanya electoral de N'Abraham Lincoln, el seu equip electoral el va obligar a prometre que en cap cas manifestaria la seva posició agnòstica en matèria de religió, perquè entenien que era una qüestió sine qua non per a guanyar les eleccions).

 

    Un hom podria considerar que els processos econòmics poc tenen que veure amb la religió,  que fora absurd cercar motivacions ideològiques a la crisi financera. Però, pel contrari, haurem de veure que la ideologia intervé de manera decisiva als processos socials i econòmics.

 

     Al meu opuscle, feia veure que les noves colònies de Nova Anglaterra es desplegaven segons la ideologia d'aquells beats calvinistes fundadors, i que el desplegament de l'economia a aquelles colònies no tenia parió al món. I que per aquesta causa els Estats Units, molt ràpidament, esdevingueren una gran potència econòmica, i, a partir de 1918, la primera potència mundial.

  

     No hi havia dubte que aquella ideologia puritana republicana havia resultat molt favorable per al desenvolupament econòmic. Però tampoc hi hagué dubte de que aquella societat que creixia ten ràpidament portava al seu si el virus de l'autodestrucció.

 

   La Gran Depressió dels anys 1930 s'inicià, com a la crisi mundial d'ara,  als Estats Units; fou el virus que infectava  el sistema econòmic nord-americà el que provocà la crisi financera  mundial.  Restà evident que no hi havia la famosa mà invisible.

 

     Després de la seva estada a Europa, el president En Jefferson deixà escrit la seva valoració sobre la superioritat social i política de la jove república nord-americana respecte dels països europeus.  Aquest sentiment de superioritat passà a formar part del nucli de la ideologia ianqui.  La Gran Depressió també posava en crisi la ideologia dominant ianqui.

 

   Des dels inicis, des de l'època dels Pares fundadors, el calvinisme ha sigut el fonament de la ideologia dominant. La fe religiosa i el puritanisme van marcar la societat ianqui, i aquesta marca es manté fins al dia d'avui.

 

    De bell antuvi,  la ideologia dominant fou un factor determinant del desenvolupament econòmic ianqui.  Les elits que dirigien l'economia a començament de segle XX eren declaradament religioses i patriotes.  I, per altre costat, els líders agnòstics i poc patriotes no és el cas que en cap moment arribessin a formar associacions que incidissin  dins la societat de manera considerable. Les organitzacions liberals, progressistes es corresponen ideològicament amb del Partit Demòcrata actual, i totes elles reafirmen el seu entusiasme per la religió i pel patriotisme.

 

    Allò més notable de la ideologia republicana conservadora és que fa una campanya permanent en l'afirmació de la llibertat i de la igualtat. Allò més sorprenent de molts dels escrits de divulgació de l'ideari conservador rau en que combina el conservadorisme amb una exaltació dels cants a la llibertat. Molts de fragments  d'aquesta propaganda contra la burocràcia i contra l'Estat  podrien passar perfectament per literatura anarquista.

 

    Però, de fet, les seves campanyes ideològiques  són clarament conservadores i repressores. En nom de la llibertat, persegueixen  i  oprimeixen; i arriben a l'extrem d'imposar la llibertat, la seva llibertat, és clar; és una llibertat que serveix de justificació del sistema de lliure empresa; i, en nom de la igualtat, es fa una transmutació dels valors de manera que aquells que són crítics amb el sistema – els agnòstics, posem per cas – són considerats com a elitistes, com a uns enemics de la igualtat. Aquests conservadors es presenten com a paladins de la igualtat, però resta evident que des de els anys 1970 la desigualtat social no s'ha aturat de créixer, i el nombre de pobres i marginats és sempre creixent.

 

   N'Stiglitz i En Krugman denuncien sense embuts el desordre social del sistema; en tot moment, fan crítica de la política del Partit Republicà; es pot dir que ambdós es situen a l'ala esquerra de la línia política del Partit Demòcrata. Ja he dit que ambdós van col·laborar amb el Govern d'En Clinton.

 

    N'Stiglitz i En Krugman – i la immensa majoria dels economistes nord-americans crítics – fan un discurs econòmic que  s'acomoda a la ideologia dominant ianqui. Ambdós fan escrits que tracten temes socials  a la mera que ho faria un filòsof. La pregunta que ens hauríem de fer és si aquests teòrics de la ciència econòmica representen el més alt valor intel·lectual. 

 

   Hi ha teòrics de l'economia que es situen a l'esquerra de N'Stiglitz i En Krugman. Però aquests teòrics, als Estats Units, queden marginats, resten fora del sistema convertits en radicals, en comunistes, en ateus (Com si ser ateu fos un estigma infamant). Aquests radicals no tenen cap opció per a accedir a les càtedres universitàries, i en cap cas poden disposar d'una columna d'un gran diari. Tampoc disposen d'accés per a la difusió de les seves idees econòmiques radicals.

 

    Ni  N'Stiglitz ni En Krugman s'atreveixen a fer la denúncia de les nefastes conseqüències del fonamentalisme religiós de les esglésies ianquis protestants.

 

   Sembla que no hi ha dubte de que el puritanisme republicà va afavorir el desplegament del capitalisme als Estats Units. Més encara: la ideologia dominant dona per inqüestionable que l'iniciativa privada i l'economia de lliure mercat – és a dir, el capitalisme – als Estats Units fou una conseqüència natural de la fructificació de  l'esperit dels Pares Fundadors.

 

    El creixement econòmic dels Estats Units, a finals del segle XIX i principis del segle XX, fou el més gran del món. Els mecanismes del Poder ideològic – de les elits socials i de les esglésies luteranes – proclamaven sense descans la bonesa incomparable de la nació nord-americana. Proclamaven que, de totes les nacions del món, la República dels Estats Units d'Amèrica era la més democràtica, la més lliure, la més rica, la més justa i la més il·lustrada.

 

   El Poder va ofegar totes les veus crítiques contra el sistema (La d'En Thomas Paine, la més notable). Tots els grans crims dels Governs ianquis foren reconvertits per la màquina de propaganda i exhibits públicament  com a  grans gestes nacionals. Així ho fan amb el tractament  del genocidi de les nacions autòctones de Nord-amèrica. Els teòlegs calvinistes trobaren les fórmules magistrals per a santificar el crim.  

     Tot i proclamar ufanós l'abolició de l'esclavitud,  el Poder es va desentendre del nou esclavatge encobert que se'n derivava. Els teòlegs puritans, si de cas, obrien boca no per a denunciar el racisme i l'explotació, sinó per a fer  campanyes dels exèrcits de salvació amb l'objectiu de dur pel bon camí aquelles multituds d'africans  lliurades a la misèria més absoluta i a la marginació.  Dins aquelles societats de propietaris blancs feia l'aparició una casta de no propietaris que tenien el distintiu del color de la seva pell. Aquelles masses de persones de pell negra a més a més eren analfabetes.

 

    Allò que han mantingut ocult el Poder i els teòlegs puritans són els virus socials i econòmics que produïa el sistema.  Inquiets pels desordres morals  iniciaren tot de campanyes ideològiques que tingueren nefandes conseqüències. En lloc d'intentar rectificar el mal funcionament del seu sistema capitalista, proposaren portar a terme reformes morals, és a dir, endurir el sistema d'explotació dels treballadors assalariats.

 

     La moral calvinista és puritana; per tot arreu veu tendències pecaminoses dels humans. Parteix de considerar que l'home és dolent per naturalesa, i que únicament la intervenció de la bondat de Déu pot salvar l'home. En tot temps, el puritanisme de la societat ianqui es va mostrar dur i sense pietat contra el pecat i contra tot allò que signifiqués una amenaça per a la seva Jerusalem que estaven bastint.

 

     Als Estats Units, a començaments del segle XX, el desenvolupament capitalista havia provocat les grans concentracions urbanes i proletàries. L'oferta de treball provocava onades de treballadors immigrants procedents de tot Europa. El Poder i les esglésies puritanes consideraven que la majoria dels nous immigrants no pertanyien a les esglésies protestants i no s'acomodaven correctament al model de vida nord-americà. Debut a aquesta alarma van començar les campanyes puritanes (s'han de considerar d'extrema dreta pura i dura) per a aconseguir la integració dels immigrants però també dels nombrosos grups humans que introduïen tot de pràctiques  socials pernicioses.

 

   Un dels punts àlgids d'aquestes campanyes fou la croada contra el consum d'alcohol. El conservadors aconseguiren imposar la llei seca com a llei federal al 1919. Des de 1919 fins al 1933 , amb la prohibició del consum d'alcohol, es desfermà una increïble cacera de pecadors, dels qui incomplien la llei, de manera que la situació esdevingué altament criminògena. De cop i volta  aparegué una munió de nous criminals per causa de la seva relació amb l'alcohol: industrials, transportistes, botiguers, venedors i consumidors. Milions de persones infringien la llei  i, com a conseqüència, s'hagué d'ampliar el sistema policial, penitenciari i judicial.

   El sistema no pogué suportar un nivell de criminalitat tan alt, de manera que la llei seca fou abolida d'immediat.

 

     Les elits econòmiques i socials – els capitalistes, que en diria En Marx – crearen una gran boira ideològica introduint la confusió al voltant de la lluita de classes, fins al punt que les classes treballadores no aconseguiren tirar en davant un partit polític de classe a la manera del Partit Laborista de la Gran Bretanya. Aquest estat de confusió ideològica s'ha mantingut fins el dia d'avui.

 

    Les elits establiren una santa aliança amb les esglésies reformades. Les elits donarien suport a les esglésies, i les esglésies esdevindrien el mecanisme essencial del sistema de propaganda ideològica de les elits.

 

   Els conceptes de llibertat i d'igualtat republicanes dels Pares fundadors, convenientment manipulats, esdevindrien el gran instrument decisiu per a controlar i dirigir a les amples masses treballadores.

 

    Als temps moderns, mentre per una banda es continuava proclamant la bonesa de la llibertat republicana, alhora s'entronitzava la idea de llibertat de mercat. I a la idea primera d'igualtat  republicana se li feien uns afegits de signe reaccionari; en nom de la igualtat, els reaccionaris  - i les esglésies – anirien creant una xarxa invisible d'inquisicions ideològiques.

   La nova inquisició ianqui començava una cacera de bruixes que no ha tingut aturall fins al dia d'avui. Aqueixa inquisició traspassa a la justícia ordinària l'execució dels càstigs imposats a aquells que han comés faltes greus contra la moral.

 

       Als Estats Units, les elits i les esglésies cristianes aconseguiren ocultar la lluita de classes. Però a un cost que a ores d'ara resulta econòmicament insuportable. Per causa de la repressió moral els Estats Units han esdevingut el país que té, de molt, proporcionalment, la major població reclusa del món. A l'any 2008, els presidiaris havien superat la xifra de 2.500.000 reclusos;  i, amb les persones que complien penes alternatives, el nombre de condemnats quasi abastava la xifra de tres milions de persones. El nombre de presidiaris nord-americans és set vegades superior al dels del Canadà,  cinc vegades superior al dels britànics, segons l'estudi població reclusa d'Amèrica.

 

     Són les elits ianquis les que fan possible el manteniment de la ideologia puritana reaccionària.

 

   Els ideòlegs funcionaris al servei de la ideologia dominant per una banda s'omplen la boca tot parlant de la bonesa de la democràcia ianqui, i, per l'altra, fan increïbles i sorolloses  campanyes per a conservar i refermar el llegat moral dels Pares fundadors (Llegat moral, que bé es va cuidar de fer explícit En Barack Obama al seu discurs a la nit de la victòria electoral).  O sigui, s'aferma alhora la llibertat de l'individu i la negació d'aquesta llibertat. La realitat social s'encarrega de resoldre la contradicció: en realitat, es tracta d'una falsa contradicció; en realitat es tracta de la representació d'una farsa.

 

     Aquests reaccionaris es presenten a si mateixos com a campions de les llibertats, quan, en realitat d'allò que són els batidors és de la repressió i de la violència contra tots aquells que s'oposen al seu ideari.

 

        Vist superficialment, semblaria que no hi havia d'haver  motius suficients pels quals les elits fessin pinya al voltant de les esglésies. Però la realitat és que els grans capitalistes que cauen dins l'heterodòxia ideològica no han aconseguit fins ara formar una elit alternativa a la recerca d'un nou sistema social.   Els rics heterodoxos es limiten  a donar suport a iniciatives progressistes relacionades amb el Partit Demòcrata i no es mostren capaços d'anar més enllà, a la manera que sí hi va anar N'Engels, fill de papà capitalista.

  

    Ben aviat N'Henry Ford va esdevenir una de les grans icones de l'Univers ianqui, de l'American way of life.  I  un perfecte model del somni americà. Per tot arreu, el mitjans del sistema de propaganda destaquen que N'Henry Ford, de fer de pagès a la granja familiar, i de simple treballador mecànic a jornal, va passar a ser el creador de l'empresa automobilística més gran del món; empresa summament innovadora que era imitada per la resta d'empreses del país. Posen de relleu que el triomf d'En Ford també significava l'augment del benestar no solament dels seus obrers sinó de tota la societat nord-americana.

la crisi...(continuació 1)

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb