Què és la filosofia?

 

  Les respostes a aquesta qüestió - llevat d'algunes excepcions - són de dos tipus:

 

   Primer tipus. Són les respostes d'enaltiment. Corresponen a les  que fan els llibres de text, les enciclopèdies i els funcionaris que ensenyen els programes oficials de filosofia (A  l'Univers espanyol on els catalans estem encabits, el Poder dicta la norma) .

   Segon tipus. És la resposta que fa cada filòsof en particular, resposta amb la que cada autor distingeix entre la seva pròpia filosofia - i la dels autors precedents i acostats -, la qual és considerada com a l'autèntica, i la dels autors contraposats que és considerada d'errònia.

 

   Tesi: Majorment, els filòsofs miren d'ocultar les seves passions més secretes. Majorment, presenten la seva obra com si fos la contribució d'un científic a la recerca de la "veritat" (En aquest punt, seria encertada la crítica d'En Rorty).

 

   En relació a això, En Marx, al fer la crida per a la transformació del món i deixar de banda la interpretació del món, indueix a la confusió. No és el cas que els filòsofs, com uns il·lusos, es dediquin inútilment a interpretar el món. No, la seva funció és la de contribuir a reforçar la ideologia d'una determinada classe social o bé la de divulgar les idees d'una elit a la qual serveix.

 

  

 

   Cada corrent filosòfic fa una definició pròpia del que és la filosofia. Per a posar uns exemples:

 

   En Plató: De la seva filosofia els tomistes en diuen "Realisme Exagerat". "Realisme" s'ha d'entendre a l'inrevés del significat propi de la paraula; per "realisme" s'ha d'entendre que el món físic no és real, que l'autèntica realitat és el món de les idees. O sigui que "realisme exagerat" s'ha de traduir per "idealisme extremat". La intenció d'En Plató - i la seva passió - és combatre la ideologia dominant a l'Atenes democràtica. Proposa el rearmament ideològic de la classe aristocràtica, a la qual pertanyia.

 

   N'Aristòtil: Els tomistes en diuen "Realisme moderat", o sigui que s'hauria de dir "idealisme no tan extrem com el d'En Plató". No és tan extremista com En Plató, però és igualment idealista al afirmar el primat de la Metafísica.  N'Aristòtil i En Plató són els campions de la reacció. L'objectiu essencial d'ambdós era invalidar l'emotivisme moral, el relativisme i el materialisme. O sigui, invalidar les normes morals i socials que regien les ciutats democràtiques, com Atenes, vg. Els prejudicis i els sentiments que eren presents a l'aristocràcia d'Atenes tots ells afloren a l'obra d'En Plató i de N'Aristòtil.

    

    En Tomàs d'Aquino: Va complir l'encàrrec filosòfic del Papa En Climent IV: Es tractava d'acomodar la filosofia aristotèlica a la dogmàtica catòlica. La veritat és a les Sagrades Escriptures. D'això se segueix que Philosophia ancilla Theologiae (La filosofia és un instrument al servei de la Teologia). O sigui, no hi ha veritat fora del dogma cristià. I la filosofia serventa d'aquesta Teologia catòlica és l'aristotèlica. Observeu que en una primera època la teologia cristiana anava muntada sobre la Filosofia d'En Plató. Observeu que l'organització social de l'Església catòlica es correspon amb la idea d'impossibilitar el més petit exercici democràtic i la llibertat de pensament.

   

   En Hegel: La filosofia és el resultat del desplegament de l'Esperit. O sigui, tots els sistemes filosòfics són moments d'aquest desplegament. A cada filosofia li correspon la seva porció de la veritat. I el final d'aquest desplegament és la pròpia filosofia d'En Hegel. Per primera vegada apareixia una filosofia que no negava la veritat dels sistemes filosòfics precedents. A La Fenomenologia de l'Esperit, la filosofia era explicada com a resultat del desplegament de l'Esperit Absolut ( que vendria a ser Déu), de manera que la diversitat de sistemes filosòfics eren entesos com a formant part d'un desplegament ideològic únic que abraçava les religions, els sistemes de filosofia i les concepcions científiques. L'Esperit es desplegava dins la història, o, també, els esdeveniments històrics eren manifestació de l'Esperit. L'Esperit es desplegava per mitjà de l'acció dels homes, de totes les accions dels homes. La història deixava de ser una col·lecció de res gestae i l'objectiu de l'estudi de la història era entendre les lleis racionals que determinen els processos històrics. Era la famosa expressió que diu que allò real és racional i allò racional és real. En Hegel donava resposta a les inquietuds dels seminaristes luterans i dels universitaris inquiets; semblava il·luminar amb una nova llum les qüestions més fosques; ara els luterans més beats podrien trobar justificació al Mal; el Terror jacobí era explicat com un moment necessari del procés de la Revolució francesa. Els luterans podien acceptar  la idea de la Revolució francesa que els oferia En Hegel; la Revolució francesa era considerada un moment necessari del desplegament de l'Esperit, però no era la fi de la història; la fi de la història universal era la creació de l'Estat alemany com a fruit del cristianisme  germànic. En Hegel els explicava que els quatre grans esdeveniments de la història universal que eren: l'aparició del cristianisme, la Reforma luterana, la Revolució francesa i la Il·lustració alemanya. Els estudiants luterans quedaven entusiasmats amb aquesta literatura. Per als governants de Prússia l'obra d'En Hegel era una magnífica resposta a la literatura antimonàrquica de la Il·lustració francesa, i una resposta des de la modernitat; feien d'En Hegel un modern que recollia i superava la Il·lustració francesa.  Segons En Hegel, la moral i la llibertat  autèntiques  haurien de ser les que s'estaven construint a l'Estat prussià luterà ; solament l'Estat pot ésser garant  de la moral i de la llibertat. Per altra banda, de bell antuvi, la monarquia prussiana havia practicat un magnífic despotisme il·lustrat.

   

 

   En Nietzsche: Des d'En Plató, la filosofia és l'expressió dels corruptes. En Plató fou el causant de la corrupció universal. En Plató i En Pau de Tars - "el sacerdot judaic ressentit" - introduïren la pesta de la moral cristiana al món. La història de la filosofia és la història d'una corrupció moral i intel·lectual. En Nietzsche és el profeta d'una religió sense Déu.

 

   En Marx: La filosofia és alienació. La història de la humanitat és la història de l'explotació de l'home per l'home. La religió i la filosofia són construccions ideològiques al servei de l'alienació essencial,  l'econòmica. Allò que importa no és interpretar el món, sinó transformar el món, fer la Revolució proletària.

   De manera semblant a la d'En Hegel, En Marx fa de la dialèctica materialista un instrument pel mitjà del qual la història no fa sinó confirmar les seves tesis. Amb la intenció de confirmar la bonesa del seu mètode, En Marx selecciona aquells processos històrics que s'hi adeqüen i deixa de banda els que no. En Marx fa referència a les condicions dels esclaus romans de manera ideològica; és a dir, no és el cas que En Marx faci ús d'uns coneixements socials del món romà; redueix la particularitat històrica a element ideològic, a concepte; una vegada feta aquesta operació mental, el trencaclosques de la complexitat romana queda reduïda a una simple anàlisi algebraica.  En Marx allò que fa es fer passar la història pels seus esquemes ideològics. Agafa els processos històrics, els desmunta en porcions i manipula aquestes porcions fins que encaixin en les caselles marxistes. Hem de veure que no és difícil trobar exemples històrics que no s'acomoden, que no compleixen les lleis enunciades.

       La desfeta imprevista dels règims comunistes, va accelerar la crisi del marxisme. Així i tot, actualment, el marxisme continua essent una de les grans  filosofies modernes. És indiscutible que molts d'elements ideològics aportats per En Marx són presents a molts de discursos ideològics actuals. Per altre costat, el pensament marxista continua present dins l'esquerra espanyola i catalana.

  

   En Heidegger: Diu que En Plató és el  pensador de l'Ésser i que la filosofia va perdre el senderi platònic. L'única possibilitat del pensar essencial és recobrar el pensament de Plató. En Heidegger és el màxim arrissador de rínxols:  Proposa que la recuperació de l'ésser es faci a través de la pensa d'En Nietzsche, el gran denigrador d'En Plató.

   En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.

   S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.

(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat - al Tribunal de la històrica - i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.

   L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.

    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta - no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típic catòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta. 

   En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.

     

    En Wittgenstein: En Wittgenstein i els filòsofs del positivisme lògic cauen en la mateixa contradicció: per una banda indiquen la filosofia no es pot ocupar de la moral ni de la metafísica, però, alhora, es veuen obligats a prendre decisions personals sobre qüestions de moral o metafísica i que, per tant, afectaran els cursos de les seves vides. Al final del Tractatus, diu expressament quina és, segons ell, la funció de la filosofia: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que allò que es pot dir, o sigui, proposicions de la ciència natural - quelcom , per tant, que no té res a veure amb la filosofia -, i després, quan algú altre volgués dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves proposicions no havia donat cap significat a certs signes.  Si donen per bona la definició expressada per Wittgenstein, llavors s'ha d'entendre que els homes i els filòsofs no han fet sinó una mala utilització del llenguatge, i que ara continuen fent aquesta mala pràctica.

   Si En Wittgenstein es limités a afirmar que les proposicions de metafísica i d'ètica no són possibles com a ciència, llavors la seva afirmació coincideix amb les conclusions a que va arribar En Hume, dos-cents anys abans. Deixant de banda la utilització de la lògica formal última com a  instrument per a l'aclariment del mètode de la ciència, el positivisme lògic no tindria res a dir sobre els temes que tradicionalment eren tractats pels filòsofs. O sigui, la filosofia no aporta res a la veritat; és un pur exercici o una mística.

   Veig que hi ha un punt essencial on En Wittgenstein divergeix del positivisme lògic: En Wittgenstein proposa que la vida autèntica comença allà on acaba el positivisme. Com si fos un líder d'una secta mística (Bé, si de cas, la secta seria molt elitista i  guardiana del secret), , amb llenguatge enigmàtic, proclama que No són pas els problemes de la ciència natural els que s'han de solucionar (Tractatus, 6.4312). Insisteix per deixar constància de la seva proposta mística, i diu Tenim la sensació que fins i tot que quan totes les possibles preguntes científiques s'han contestat, encara no s'han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta (Tractatus, 652). No amaga gens la seva proposta  de seguir el camí de la mística; i així diu No deu ésser aquest el motiu pel qual homes als quals se'ls aclarí el sentit de la vida després de llargs dubtes,  no pogueren dir en què consistia aquest sentit? (Tractatus, 6.521)

En Wittgenstein també declara que s'ha de ser respectuós amb les creences religioses, però no fa crítica a les  religions ni a les malvestats que es cometen en nom de Déu, ni de la guerra ideològica de les esglésies contra el progrés i la justícia.

   En Wittgenstein deixa anar algunes expressions que coincideixen amb la seva actitud mística davant la vida. Pels seus actes, és com si volgués dir que ell no és pròpiament d'aquest món, sinó d'un món místic, personal, reservat, que mai serà explicitat o teoritzat. Únicament  podem entreveure aquest món per alguns aspectes de la seva conducta que sembla que porten la marca de la mística. Al Tractatus es troben algunes expressions en aquest sentit místic i enigmàtic. Al final del llibre es troben expressions com aquesta Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa ...Així s'aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin quelcom intocable, com els antics s'aturaven en Déu i el destí. I tots dos, certament, tenen raó i no en tenen. Els antics són, tan mateix, més clars per tal com reconeixen un final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés explicat (Tractatus, 6.371 i 6.372) Hem d'entendre, jo suposo, que l'autor pensa que la ciència no resol l'enigma de l'home ni d'allò que és místic; i que no rebutja la idea de la mística, sinó tot al contrari: que allò místic és el més superior i elevat. Així dirà que El sentit del món ha de trobar-se fora d'ell...Si hi ha un valor que sigui valuós...ha de trobar-se fora del món...Per això tampoc no hi pot haver proposicions d'ètica...l'ètica no es pot expressar. L'ètica és transcendental. Ètica i estètica son u (Tractatus, 6.41, 6.42, 6.421).  Sembla que en algun moment està temptat de fer referència a Déu o a qualque cosa metafísica indefinible; així, en el paràgraf 6.522 es pot llegir: L'inexpressable, tanmateix, existeix. Es mostra, és allò místic. Al meu parer, el paràgraf més compromès és el 6.4312, on afirma que La immortalitat temporal de l'ànima de l'home...no està garantida...¿Aquesta vida eterna no serà potser igual d'enigmàtica que l'actual? La solució de l'enigma de la vida en l'espai i el temps es troba fora de l'espai i del temps. Em sembla indubtable que En Wittgenstein va estar molt interessat sobre temes de metafísica i de les creences religioses. És una llàstima que no deixés escrits sobre els seus estudis  i les seves reflexions sobre aquesta temàtica (Durant anys, els anys trenta, sempre portava amb ell L'evangeli de Tolstoi, llibre que tracta del camí de la santedat laica). Al meu parer, en el 6.432, s'ha d'entendre que dóna per suposat l'existència de Déu, quan diu A allò més elevat li és plenament indiferent com sigui el món. Déu no es revela en el món.  Sigui com sigui, no va deixar res escrit sobre aquestes qüestions (Bé, després m'he assabentat de l'existència dels Diaris secrets).

  

    Darrerament,  s'ha fet de domini públic la vida secreta i escabrosa d'En Wittgenstein, amb la publicació dels seus Diaris secrets.  Estava turmentat pel descontrol dels seus impulsos sexuals. Ara sabem dels seus ingenus esforços per evitar la masturbació. Espantat per la seva homosexualitat, feia vots de castedat, però queia en arravataments de promiscuïtat incontrolables i extravagants. Sóc un fogonet consumit, ple d'escòries i brutor, deixà escrit com a confessió de la de la seva erotomania.  

    La proposta del positivisme lògic va a favor dels interessos ideològics del conservadorisme. Mentre la lluita de classes continua present, i els homes es lliuren a una guerra ideològica sense treva, ells, els positivistes, ens proposen la neutralitat. I la línia més reaccionària - la representada per N'Auguste  Comte -  proposa que es deixin en mans dels científics socials tots els conflictes socials, així com la resolució qüestió obrera.

  

   En Rorty:  Postula que es deixi de banda els grans sistemes filosòfics que pretenien la "veritat", i es retorni al sòlid terreny del pragmatisme d'En William James i d'En Dewey. Hem de ser respectuosos amb les creences religioses, diu. I cal mirar de contribuir a millores concretes de la societat. De moment, sembla que no hi ha alternativa a les societats democràtiques de lliure mercat (Coincidència amb En Fukuyama i En Popper). En Rorty és dins la gran tradició nord-americana: quasi demana excuses per la seva dedicació a l'estudi de filosofies que són pures elucubracions com seria, vg., la filosofia d'En Hegel. Darrera les petges d'En Dewey i d'En Popper, no li agrada tractar la temàtica marxista. Té l'atreviment de dir que la ciència tampoc té la "veritat", que els enunciats de les ciències positives venen a ser, també, un "joc de llenguatge". Hi hauria així el "joc de llenguatge" de la filosofia, el de la poesia i el de la ciència. Al meu parer, es situa un poc més a la dreta i dóna la mà als teòrics del "disseny intel·ligent".

  

       La funció de la filosofia

 

   A l'època antiga, les societats humanes estaven integrades per mitjà de la religió i la tradició.  Les normes morals i les lleis venien justificades pels dogmes religiosos i el culte.

    A les grans civilitzacions  ( Vb., l'Egipte o Sumèria) la societat ja estava dividida en classes. S'ha d'entendre que aquestes classes socials  tenien interessos de classe diferenciats i que hi havia lluita de classes. Que hi havia una casta sacerdotal que tenia el monopoli del culte i el control de la moral. Però una casta sacerdotal no és una classe social. Els sacerdots eren un instrument de domini de la classe hegemònica, la dels grans propietaris de terra. Sovint, l'aristocràcia mateixa es reservava alguns  càrrecs  distingits de l'organització religiosa.

   S'ha d'entendre que quan es donaven grans moviments socials aquests es vestien de religió. I, al revés, els conflictes religiosos eren expressió de la lluita de classes.

    Al segle VI aC,  la Hèl·lade - així com la major part de territoris dels pobles d'Europa - estava molt fraccionada; hi havia una diversitat de regnes independents i centenars de ciutats que també eren estats independents.

   A destacar: la cosa més extraordinària de la civilització grega fou el sistema d'expansió de les ciutats;  l'èxit esclatant de la colonització grega feu que es formés un rosari de ciutats - més de mil - que anava des d'Emporion de la costa catalana  fins a Odessa de la mar Negra.

   A destacar: el sistema de colonització grega de crear noves ciutats fou com a conseqüència de la  lluita de classes. Bàsicament, fou una iniciativa de les classes socials més poc afavorides amb el suport de la classe aristocràtica dominant. Era una manera de resoldre el conflicte de classes. A aquelles societats agràries, augment natural de població era la causa principal dels conflictes socials.

   El sorgiment de la filosofia coincidí amb l'època de les revolucions democràtiques i amb l'establiment de sistemes democràtics.

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan especial menció en el fet que a la societat grega no hi havia llibre sagrat ni casta sacerdotal com a intent d'explicació de l'aparició de les primeres escoles de filosofia. Venen a suposar que la filosofia va sorgir pel simple fet que no hi havia casta sacerdotal.

   Però l'explicació no quadra. Es pot constatar, primer, que segles abans tampoc hi havia organització eclesiàstica, i, segon, que els demés pobles d'Europa tampoc tenien casta sacerdotal ni llibres sagrats, i no per això sorgí la filosofia.

 

   Tesi: Esgotada la via de la colonització per a resoldre els conflictes socials, al segle VI aC esclataren les revolucions democràtiques.

 

   Tesi: Les revolucions democràtiques implicaven fer efectius uns nous sentiments i unes noves idees i propostes que configuressin el nou "nomos" de la ciutat.  Els sentiments d'afirmar els drets socials  de les classes més desfavorides(excepció feta dels esclaus)  no trobava material ideològic adequat en la religió o en la tradició.

 

   Tesi: Foren les pròpies classes més desvalgudes les que es veren impel·lides a fer valer els seus sentiments d'igualtat i d'humanitat, i a organitzar-se per tal d'aconseguir fer valer les seves demandes.

 

   Tesi:  El triomf de les revolucions democràtiques va posar de manifest l'existència d'una ideologia democràtica que fins llavors romania marginada o amagada.

 

    Tesi:  Primer són les ideologies, després les filosofies. Els filòsofs no són els creadors de la ideologia.

 

   Tesi: És una classe social concreta - o una elit d'una classe social - la que crea la ideologia d'acord amb els seus interessos de classe o de clan.

 

   Tesi: La nova ideologia democràtica no descansava intel·lectualment sobre les creences religioses ni sobre la tradició. Era expressió dels sentiments de les classes populars. Lo ideologia democràtica descansa sobre els principis de "l'emotivisme moral" (df.: les normes morals i les lleis són expressió del sentiment dels ciutadans).

 

   Amb les revolucions democràtiques la classe aristocràtica no desapareixia. Començava el debat ideològic permanent.

 

   Tesi:  La filosofia sorgí com a resultat de la confrontació de les diverses ideologies que es manifestaven a les ciutats democràtiques. Com a contra-exemple, a la Roma pseudorepublicana, els patricis mai toleraren el lliure debat ideològic; en conseqüència, no hi va haver pròpiament filosofia romana, llevat d'unes miserables imitacions formals.

 

     Podeu trobar més detalls sobre el sorgiment de l'emotivisme moral i els teòrics del contractualisme social a la meva web La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 30.

 

   Tesi: La filosofia és una pràctica intel·lectual amb l'objectiu de crear arguments  que per a reforçar una determinada ideologia.

 

   Tesi: L'individu que dedica la seva activitat intel·lectual a tractar temes de filosofia ho fa a partir de la seva emotivitat originària. El punt de partida són les emocions, els sentiments, una passió;  uns sentiments viscuts personalment en experiències concretes.

  

   S'ha de bandejar decididament la versió comuna que presenta el filòsof com una mena de "savi apassionat per la veritat".

   

   També es dóna el tipus d'ideòleg professional que ofereix les seves habilitats intel·lectuals al postor més adient. Per posar un exemple pròxim, fou el cas de N'Eugeni D'Ors, el qual va passar de ser el gran ideòleg de la cultura catalana de la Lliga a ideòleg menor al servei del Règim franquista.

 

   O sigui,  en tot moment podem saber quina és la intencionalitat ideològica d'un text filosòfic, tot i que el seu autor intenti mantenir amagats els seus objectius més íntims. Basta comprovar a quina ideologia afavoreix l'obra d'un filòsof, o, d'una manera encara més decisiva, quines són les organitzacions que més afavoreixen la difusió de les obres d'un autor; o, a la inversa, quines organitzacions  marginen o critiquen un determinat autor.

    Ara bé, per suposat, és donen excepcions. Per exemple, és el cas de l'obra de Nietzsche que, a vegades, és utilitzada per pensadors o grups anarquistes ( És un error, una mala interpretació de l'obra d'En Nietzsche. En Nietzsche era extraordinàriament elitista, antidemòcrata, misògin i enemic declarat de les organitzacions obreres. En Heidegger i els que pasteregen amb ell sí que l'encerten tot fent ús dels llibres d'En Nietzsche. Podeu veure la meva web El blog d'En Joan Quetgles | Friedrich Nietzsche, el profeta sense Déu).

    

 

     És el mateix escrit que el que porta el títol de "La filosofia i la religió sense caretes". L'edició amb aquest nou títol obeeix a motius purament tècnics.

  Per a baixar-lo, premeu la web Agosto 2008 | Segon blog d'En Quetgles

 ÿThis writing is a version in English of a text in Catalan language made automatically. We pray you that you forgive the linguistic insufficiencies. ÿ

The explained Bible, of Voltaire, particularly object of destruction was one of the works on the part of the Catholic Church. Instigator of the pro-Franco reaction, The Spanish Catholic Church, from 1936, hurried to initiating the ideological purges into great scale in the way of the new Inquisition. The libraries were some of the preferential goals of her exterminating zeal. At present, in 2008, it can be ascertained that the effects of the cream of books still last; it can be checked out, for example, that the mentioned work of Voltaire can not be in the libraries Spanish, nor in the Catalans. Nor to the Cultural Association of Barcelona is there present.
The Christian theologians and thousands of experts lead an effort sustained in their subject envelopes lucubrations related with the books of the New Will. More that investigators are Christian combattants who participate in the ideological War. More that to investigate the truth, that that they intend him to bring efficiency in the war. On a part, they try to occupy the senior number of spaces in all those areas where ideological confrontation is given: books, magazines, newspapers, bookshops and also schools, Universities and every kind of means that serve as transport of ideas; at the last times, how it was from foreseeing, their efforts to the construction of their command have poured on the Net, while attempting to impose their hegemony to the Spanish Universe - and to the Universes Italian and portugal. For another side, these Catholic experts attempt to be impressive on the wide masses making an exhibition of their extraordinary knowledge. The Catholic theologians make permanent campaign to convince to the people of God, that is, in those who are not either theologians or experts, to convince that it is necessary to follow the teaching of the Church for a dogmatic reading of the books of the Bible; without this teaching, they think, the Catholic puts on rather Lutheran in an attitude. Not of daydream, the Catholic Church forbade in every time the publication of the Bible in another language that was not the Latin.
Here you are some of the nonsense or more remarkable implausibility that they find in the Gospels:

In the Gospel according to Luke, 3.23, without preamble, a genealogy of Jesus, a listing of sons of father names who goes of Jesus until Adam, making a total of 71 generations, is given. According to this, the existence of the man about the Earth would not overcome 2000 years. Without comments.

In the Gospel according to Luke, 2.4, it is said textually: "Also Joseph rose himself of Galilea, of the city of Natzaret, in Judea in the city of David that is called Bethlehem... to register with Maria, his wife, who was pregnant. And it happened that, they being there, were fulfilled the days that she had to give birth to. She gave birth to her first-born, wrapped him and leaned him against a trough, because there was not place for them in the inn".
   In principle, it does not have meaning not even him credible that a pregnant woman ready of breaking waters puts in journey to loins of a she-ass for motive of fulfilling an administrative formality. It seems farfetched that Joseph decided, despite everything, to travel of Natzaret in Bethlehem to register himself, that more own, what had made a marriage of the period, it had been to prepare the stay in Bethlehem with anticipation, if of case. With the advanced state of gravidity of Maria it is not understood in no way that they took away precautions with attention from the imminence of the delivery, as for example to count the assistance of a goodmother or, to the less, of a woman with experience (By the way, the other gospels do not say anything of this matter).

In the Gospel according to Matthew a series of stories about the birth of Jesus are explained, how it is that of the adoration of the magicians, the escape in Egypt and the death of the innocents. They are stories that do not appear in the other gospels. These stories not for being very known stop being particularly farfetched; they go beyond that extraordinary; they describe situations that can in no way be reconstructed ideally, which the behavior of the protagonists can not be understood. The police superintendent and the judge would not accept the reconstruction of the facts. That more surprising it is that in a page alone they can crowd such mess of implausibility and of decompositions of the structure of the language.
In the Gospel of  Matthew, 2.1, it is said textually: "Once born Jesus in Betlem de Judea, in time of the king Herod, and then some magicians come of Orient arrived to Jerusalem, while asking: Is it the king of the Jews that where he has been born? It is that we have seen the his star in the Orient, and we have come to adore him. In hearing it, the king Herod was upset and with him all Jerusalem... Then Herod made to call the magicians of being hidden, the time of the appearance of the star was informed completely for them... and, see!, the star that they had seen in Orient went them in front, until she stopped on where there was the boy... and, fall on knees, they adored him".
   We see the heap of troubles linguístics uses that the brief text contains. In first place, with respect to the question of the magicians "Where it is the king of the Jews that he has been born?", it is not a matter of making a comment or a criticism about a prodigious fact; to make a question is not a prodigy; the one that I point out is that the question is impossible, it does not have meaning, it is a type of question that can never be given, that it is unimaginable. If with that expression it was wanted to mean the arrival of the Messiah, of the son of God, then the answer of an ordinary citizen of Jerusalem while saying a thing can be imagined as well as we do not know anything of the arrival of the Messiah. That own it had been that Herod and the big priests showed their strangeness for that what the magicians said. A ruined sentence connects with another that is still it more. They say these kings or characters: It is that we have seen its|his star in the Orient. This expression of language decomposition alone, she alone closes a continued disorder of the language. They are some characters who it seems suppose that a concrete star acts as indicator, of semaphore; it is a star that, according to them, she indicates the birth of the king of the Jews. They say that they have seen the star in the Orient. To see the star in the Orient is a sample of language decomposition again. It applied to a star is a bad use of the language again. Even if it was supposed that the star was a kind of luminous meteor ex profeso, it does not change the generation of disorders of the linguistic uses. Like this it occurs when the supposed one you Matthew evangelist he puts in mouth of the denominated magicians the expression we have seen the star. There is not way to compose a correct linguistic use. If in a given moment a little ordinary luminous weather phenomenon happens, piece of news has all the population of the affected geographical area. It was a star or a meteor, journey following the star does not explain that these magicians undertook a length. The star went to them in front them is again a corruption of the linguistic use: the stars do not go in front nor behind; nobody makes these types of ruined constructions. You still Matthew he increases the linguistic abuse with the expression "until she stopped above where there was the boy". The uses of the a language they are in the way that it is correct to say the man he stopped| or the clock stopped, but the expression does not tolerate the star she stopped; the stars do not stop; because of that the language does not accept the expression the star she stopped. The doctors has to be made see in theology that to halt a star in the language of the astronomers would be called the explosion of one new or the disintegration of a solar system.
   We put that it was a meteor that it caused the magicians these optic illusions. It| would be the question: and the inhabitants of Jerusalem? AND of it Herod? And the big priests? And the scribes of the people? And the roman governor, Poncius Pilatus? It seems that it should be understood that everybody would have seen the meteor extraordinary and that, like a man alone, everybody, in too much, they would have gone to Bethlehem.
The magicians, if they were not kings, were one big characters who went in delegation. It is farfetched that they arrived to Jerusalem in an unforeseen way and they surprised to the king Herod - "Herod was upset"-.
The text says it "... we have come to adore him". The kings do not adore themselves. This  Matthew he wraps the story until the apotheosis; it says the text (2.11) "... and, fall on knees, they adored him"; according to the text, it has to be supposed that those magicians were not amazed about that so farfetched place for a king or a God. If they adored that boy, it has to be deduced that they believed that that boy was a God; it will have to be concluded that those magicians of Orient were the first Christian believers avant lètre; it would be a kind of Christianity a priori.
Herod has a behavior unbecoming to a king. It is farfetched that those characters arrived to Jerusalem like this, as to by surprise. That own, majority, is that the kings or the embassies agree previously on the visits abroad. That own it had been that Herod and the big priests and the Romans had also seen the star of Orient. That completely improper it is that the king Herod makes the magicians call of being hidden and says them some sentences of impossible linguistic use: " You go and brief completely about the boy, and, once you have found him, make me it know so that also I go to adore him". Or, it is, on the one hand the place indicates to the magicians where the boy has been born, and, for the other one, he however asks that they brief him them. That own - and that it can not happen in another way - it had been that Herod briefed himself of the matter personally; if he had wanted, their agents had arrived to Bethlehem before that the magicians. That own it had been to send their agents in advance; it had also been own that ihe offered some agents for that they went them and indicated them the way to Bethlehem. If Herod wanted to kill the baby of Bethlehem, had it perfectly within the reach: sending an assassin sufficed. It  says the evangelic story that Herod...envià to kill all the children of Bethlehem and of the surrounding, of two years in down. This writing gives testimony of a killing that is not confirmed by any other historical story; the other gospels do not say anything of this killing of children (Either they do not say anything of the magicians). Herod had not been able to carry out a so scandalous crime; he was a king with some very limited powers; Palestina was under the power of Rome. That first that they had found those magicians or kings had been the controls of the roman army.
Insisting about the bad use of the language of the evangelic story: it has to be supposed that the disorder of Herod is owed to the birth of a boy who might be a threat on his throne. However, according to the uses of the language, the kings or the princes are not born in improvised way, as to by surprise, in an unknown place. No, the princes are the sons of a king and are born in a royal palace. That waited for it is that Herod had told the magicians who were wrong, that  the queen had not given birth nor waited for child. So that also " I go to adore him": then, it understand that the magicians and Herod they accept the possibility of a God having been born in the form of human baby, in the form of child. To the language of the Jews God and not no other thing were only allowed to speak about adoring. A Jew who had said that a baby was God or son of God had been considerate mad person or blasphemer.

The return in Israel. When I produced the death of the king Herod, it has to be supposed that the piece of news stretche all over. Unlike the majority of the population, Joseph was informed of the death of Herod through an angel of the Man. This use of the angel seems spare.

The betrayal of Judas. It is the type of story of a situation that can not be given to the real life.  Robertson he explained the chronicles  of Jesus in the vegetable garden of Getsemaní corresponds with an play of popular theater of Babilònia; that this kind of starters were very abundant to the period in all the Mesopotàmia; with these starters representations that could be improvised in any place were made.
In  Matthew, 26.14, he narrates the betrayal with these words: "do you want for me what to give, and will I make him for you in tame?"; afterwards he explains that the big priests assigned him thirty sicles. In the 26.47, the one that would be the representation of the dam of Jesus, with this text, is narrated: "...  arrived Judas...amb a group with swords and garrottes... The betrayer he gave them this signal: he is, that who I will kiss".
The experts and the theologians do not say anything, but the inconsistency of the story comes off in view of a person of critical spirit. It is easy to see that the story can not square with the reality. It is unimaginable that one one he offers to the police what the police already have. The big priests and all Jerusalem knew well enough who was a Jesus. How is it possible that Judas dares to offering what it is to the reach of the big priests?
The scene where Judas probably makes the delivery of Jesus must be very emotional, but hers degree of inconsistency is unbearable. A filtrate in a secret organization under no circumstances goes of group with the police. In any moment, the police of the big priests they could stop Jesus. Or it is, what can in no way be recomposed is that a public character is given as if he were a secret agent.


The Christian churches make propaganda of the Christianity as the religion of the love, and, at all times, exalt The Gospels like the doctrine of the charity; and they present Jesucrist like the big champion of the doctrine of the love. But the reactionary speech typical of the Catholic Church is already present to the texts of the Gospels. I mean with this that the idea about a Jesus that he is in favor of the poor people and of the needy ones is erroneous. The last and main reelaboration of the Gospels, in the 4th century, that one that was part of the the said Bible the Vulgata, body of writing that picked up the interests of the Power, the ideological interests of the Empire and of the Catholic Church, was a fruit of some.
To the Gospels, certainly, Jesus him shown|presented like the big preacher of the love and of the charity to the poor people. But, at the same time, the words of Jesus are clear and abundant in a Catholic and reactionary meaning. Always and at all times, Jesus leaves enough clear that his offer is for the other life; it is that of the happiness: Lucky the ones pursued by the justice, because of them it is the kingdom of the Sky. To Matthew, 5.17, it is said that Jesus has come to perfect the Law - the Judaic law - and advises to his own disciples that if your justice does not surpass that of the scribes and Pharisees you will not enter at all into the Kingdom of the sky. The Judaic law says you will not commit adultery; For showing the degree of repression that has to be imposed to the sexuality, Jesus exhibits all a tremendous oratorical piece, while saying: "Everything that who looks at a woman coveting her, has already adulterated with them in his heart. If your right eye is an occasion of sin for you, pull it and launch it". It does not stop surprising villages of Judea where they had been made the majority of miracles, but that had not been converted that the champion of the charity becomes infuriated with several. And like this he launches the curse against the city of Cafarnaüm while saying that the luck of the land of Sodoma will be more bearable than yours. He had made miracles and had not become, he said. This is an aberrant linguistic deconstruction again. If the inhabitants of Cafarnaüm were entailed in a way similar to that of the inhabitants of other cities of Israel, to which place takes out the wrath of Jesus? It is the thing: in which way it can be distinguished if some inhabitants have converted themselves or not? Here, in this text, the word to convert sowing the absurd. We put the case of a family of Cafarnaüm that fulfills the law and has not been converted; according to Jesus they should end up to the gehenna, which creates confusion and is contradictory.
Jesus says that he has not come to abolish the Law, but to take to accomplishment (Matthew, 5.17). Jesus proposes that has to be more demanding, that has to go beyond the law, until the point of saying: "you will love to your enemy". And he closes it (Mateu,5.48) "with You, then, you are perfect how your celestial Father is perfect".
Conversion? Which conversion? If plenum of zeal is shown like a Jewish prophet. Besides, he preaches in the synagogues. He preaches according to the Law, but he finally puts an addition that is a scandal and a great sin there; he says that he is the Messiah, who is a God in person.   

 

   Aquest escrit és un conjunt de notes i referències que pretenen donar una orientació sobre la significació de la producció ideològica francesa del segle XX. 

  Un hom que és guiés pels llibres d'història de la filosofia i les enciclopèdies - especialment dels Universos francès, espanyol i català - pensaria que la França contemporània és una gran potència cultural i que, en especial, en matèria de filosofia, no té parió: seria la màxima productora de filòsofs per quilòmetre quadrat. Però, en sentit oposat, veurem tot de referències que assenyalen la inconsistència de la bombolla filosòfica francesa.    Per altre costat, s'aixequen nombroses veus dels propis francesos assenyalant la decadència de la cultura francesa; molts d'autors fan veure que es dona una creixent presència dels productes culturals ianquis en detriment dels francesos - més evidents en els sectors de cinematografia, música, còmics, cuina, i d'altres -.    A l'Univers francès - i a l'espanyol i al català, i a d'altres - la Revolució francesa figura com un esdeveniment que trasbalsà la història universal. Però, la realitat històrica és una altra (Podeu veure la meva web la filosofia i la religió sense caretes, pàgina 59).      Tesi: la França napoleònica no pretenia exportar la revolució, sinó consolidar i ampliar   l'Imperi francès.     A considerar: En Napoleó nomenà el seu germà En Josep rei d'Espanya.    Al segle XIX, França fou una modesta potència en matèria de filosofia.    S'ha d'entendre que les revolucions de 1830 i de 1848 responien a les reivindicacions de les classes populars insatisfetes.     A l'any 1851, las classes populars franceses acceptaren la proposta de constituir-se en Imperi. Aquelles classes populars corruptes votaren a favor de l'opressió i espoliació  d'altres pobles a benefici propi. Aquelles classes populars corruptes estaven encantades amb les guerres de conquesta d'En Napoleó III. Sembla com si els francesos estiguessin en enyorança permanent de l'època d'En Napoleó I, època en la qual França, segons diuen ells, era la primera potència del món.       Aquella política napoleònica acabà en desastre; i es proclamà la III República.    Des de llavors fins avui, a França, s'ha mantingut el règim republicà amb el nom de République française. Aquesta república fou una mostra de governs conservadors fins als anys de la dècada de 1930, durant la qual per primera vegada s'aconseguí un govern suposadament d'esquerres (El Front Popular). 

   Tesi: A partir de la Revolució de 1789, el Poder francès ha anat configurant un formidable Imaginari d'exaltació de França, de la Revolució, i de la República francesa;  més a més, a l'Imaginari,  l'època napoleònica figura com un dels moments de major glòria de França. Durant dos segles se'n ha anat configurant un molt compacte Univers ideològic francès.

 

    Tesi: En tot temps, aquest Imaginari francès és en funció dels interessos de les elits del poder parisenques. Són un Imaginari i un Univers on es justifica l'Imperi com essència intangible de França.

    Tesi:  Es fabrica un Imaginari al voltant del nom de la República francesa, però a la realitat històrica allò que hi ha és l'Imperi, el manteniment de l'Imperi, l'opressió contra els pobles no parisencs, l'exercici de la política exterior imperialista (fins avui mateix).    Tesi: els escriptors i els filòsofs francesos han estat incapaços de trencar el silenci còmplice amb l'imperialisme francès, parisenc (parisenc, en el sentit que mai ha representat els interessos d'Occitània ni de la resta de pobles no francesos).    Tesi: Al segle XIX, sembla que el Poder parisenc considerà que disposava de pocs materials per a l'ampliació de l'Imaginari referit als filòsofs.  De tots  els pensadors, van escollir un dels més insignificants per a l'Imaginari, i el seu nom és Auguste Comte. Ara, l'insignificant  Auguste Comte figura com un dels més grans filòsofs de la història (figura a la llista dels 12 filòsofs més importants a les proves de Selectivitat espanyoles i catalanes).    Sembla que el Poder francès considerà que no disposava de material idoni per a fer noves ampliacions de l'Imaginari filosòfic francès. Es veu que durant quasi cent anys hi hagué una sequera de filòsofs.    Tesi: Al llarg del segle XIX i XX, fins a la Segona Guerra Mundial, a l'Univers francès els nous corrents ideològics es manifestaven a través dels escrits dels teòrics socials (vg, En Blanqui, En Proudhon) i dels escriptors.    Tesi: A la tradició ideològica francesa, els escriptors - poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes - feien d'intel·lectuals generalistes, capaços de tractar sobre qualsevol tema de manera que, sovint, feien la funció d'afeccionats de la filosofia o de filòsofs.    Haurem de pensar - jo ho faig així - que l'Elit parisenca que  tenia el control de l'Imperi  (anomenat República francesa) degué considerar que no era convenient per als seus interessos que hi hagués un desplegament del cultiu de la filosofia a la manera alemanya.     Tesi:  Els escriptors, primer, i els filòsofs, a partir de la II Guerra, no denunciaren l'oprobiós Imperi francès; ben al contrari, desplegaren tot d'arguments i teories que contribuïen a exalçar la "civilització francesa". Tots ells participaven en allò que deia que els qui tenien un "patois" com a llengua materna havien de donar les gràcies per poder accedir a la llengua de "cultura més universal".  Al 1936, a l'Estat francès i a l'espanyol, havien guanyat les eleccions la coalició d'esquerres, el denominat Front Popular. A ambdós casos, el partit socialista era el nucli de la coalició. Els francesos descrigueren una de les pàgines més vergonyoses de la seva història. Els germans del Front Popular francès s'avingueren a deixar a la seva sort als germans espanyols quan s'esdevingué l'aixecament militar. En Léon Blum firmà el pacte de neutralitat per mitjà del qual es comprometia a no intervenir a la guerra civil espanyola. Era un pacte entre cavallers per a evitar estendre la guerra;  un pacte entre En Blum, En Churchill, N'Hitler i En Mussolini. Mentre el Govern francès immobilitzava les armes comprades pel Govern de la República espanyola i segellava la frontera, els Governs alemany i italià intervenien a la guerra amb crèdits, armes i fins i tot directament amb forces armades regulars, la qual cosa decidí el rumb de la guerra.

    A la fi de la guerra, els exiliats espanyols i catalans foren tancats en improvisats camps de  concentració i visqueren en condicions penoses i humiliants.

 

    En aquest marc històric, eren els escriptors i els polítics els qui feien de dirigents intel·lectuals.

 

   Tesi:  En aquesta època, a França, eren els escriptors i els polítics els qui tractaven a un suposat més alt nivell intel·lectual les qüestions socials, polítiques i filosòfiques. Eren els escriptors els que exercien una influència decisiva sobre l'opinió pública.  No era rar el cas de l'escriptor que esdevenia polític, com En Léon Blum mateix.

 

   He de considerar que N'André Malraux esdevingué la figura que salvava l'honor de l'Imaginari francès. Com a compensació a tanta covardia i prostració, En Malraux, l'escriptor,  era l'heroi francès, voluntari a la guerra d'Espanya, que organitzava tota una esquadrilla d'aviació al servei de la República espanyola.

 

  

 

   Certament, s'ha de considerar que N'Henri Bergson ja figurava com a gran filòsof francès. S'ha de considerar que era una avançament del que seria l'esplet de filòsofs francesos a la postguerra.

 

   Allà on abans era l'espai on ressonaven les veus dels escriptors, després de la guerra les veus que ressonin seran les dels filòsofs.

   Allà on abans hi havia En Balzac, En Zola, En Beaudelaire, N'Aragon, En Breton, En Rimbaud, En Mallarmé, En Cocteau, i d'altres, els filòsofs prengueren posicions i ocuparen llocs preeminents dins l'Univers ideològic francès.

 

   Amb la postguerra, s'esdevingué el meteor filosòfic francès; podria semblar que França, d'improvís, es convertia en una gran potència mundial en matèria de filosofia. 

   Els filòsofs prenien la davantera amb autoritat a l'hora de tractar els temes que abans eren cultivats pels literats.

   Aquests nous intel·lectuals eren els feien les noves propostes històriques sobre el que havia de ser la societat, l'art i la literatura.

 

   El meteor filosòfic francès es desplegà esplendent i es manté actiu fins el dia d'avui. Per posar uns noms, podríem citar: Sartre, Beauvoir, Aron, Merleau-Ponty, Kojève, Lévinas,  Lefebvre, Barthes, Deleuze, Bataille, Althusser, Lacan, Castoriadis, Baudrillard, Lyotard, Derrida, Nancy, Revel, Foucault, Lipovetsky, Bernard-Henri Lévy, Finkielkraut, Glucksmann. La llista es podria fer més llarga; i encara molt més si s'haguessin d'incloure els noms d'autors del corrent tomista o espiritualista.

 

   Tot i que jo sento respecte per l'obra d'alguns d'aquests autors - com, vb, la d'En Cornelius Castoriadis -, la pregunta irònica que salta és: Quin sentit té aquesta immensa producció de materials filosòfics francesos?

    Una gran enciclopèdia de la Xarxa, a l'article sobre En Gilles Deleuze diu: " "Un dia, el segle serà deleuzià", fou l'expressió d'En Michel Foucault en relació a un filòsof que marcà profundament el pensament de la segona meitat del segle XX". O sigui, el redactor anònim de l'article enciclopèdic s'atreveix a establir la importància de les idees d'un filòsof.

 

   Jo, en contra de la suposada expressió d'En Foucault, m'atreveixo a dir que l'obra d'En Deleuze i  la de la major part dels autors francesos no ha produït cap canvi significatiu a la societat francesa. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la societat francesa es manté molt conservadora, en el sentit que es manté quasi idèntica la seva estructura social i política. Els canvis més notables en el terreny ideològic sembla que no provenen de les idees dels philosophes.

 

   Tesi: Els pocs canvis notables a l'Univers ideològic francès no són una conseqüència de l'activitat dels seus filòsofs, sinó de la influència de la cultura nord-americana (i de l'economia, la política i el poder militar ianqui).

 

    Un hom podria considerar que per a la valoració del d'En Deleuze i d'altres autors  seria preferible seguir les indicacions d'En Foucault - posem - o dels experts en l'obra d'En Deleuze. Però jo dissenteixo d'aquest plantejament.

 

   Tesi:  En filosofia  - i, en general en temes ideològics - no hi ha neutralitat possible. La filosofia no és una ciència, ni pot ésser-ho. La filosofia sempre és al servei d'una determinada ideologia i respon als interessos d'una classe social o d'una elit social.

   Els experts en l'obra d'un autor mai són neutrals.  Comencen les seves investigacions amb un projecte ideològic previ. Sovint, els experts no fan sinó complaure la veu del seu amo. O, sigui, es pot fer el següent enunciat:

 

   Tesi: En principi, la valoració moral d'un expert sobre un tema de filosofia té la mateixa validesa que la d'un afeccionat.

 

   Tesi: Tot i que hi ha alguna excepció, en conjunt, l'obra dels philosophs és una immensa muntanya de productes confusos que no és al servei dels interessos de les classes treballadores, sinó, majorment, al servei de les elits econòmiques, polítiques i culturals.

    Aquests philosophs, que tant presumeixen de lingüística i d'epistemologia, segons sembla, no tenen res a comunicar quan el Parlament francès es pronuncia contra el reconeixement de les llengües de l'hexàgon. No tenen res a dir contra el genocidi cultural que practica l'Imperi.

 

    Els philosophs, majorment, es presenten davant el públic francès armats com si fossin uns grans savis, uns grans lingüistes i uns grans literats. En aquest sentit de multidisciplinarietat, En Jean-Paul Sartre fou un dels grans exponents: fou reconegut com a gran filòsof i alhora com a gran literat.

 

    La major part d'autors de la llista que he indicat abans, curiosament, han rebut l'habilitació com a professors a través dels cursos de l'École Normal Supérieur. Aquesta escola ha produït filòsofs com cap altra al món.

   Fou en aquest centre on En Kojève i En Jean Hyppolite impartien cursos sobre la filosofia d'En Hegel. Fou precisament N'Hyppolite el que traduí per primera vegada al francès La fenomenologia de l'Esperit.

 

   Al meu parer, l'aparició del meteor filosòfic francès ve determinat per l'accés dels professors de l'Escola Normal als autors alemanys, en especial, de Kant, Hegel, Husserl i , sobretot, Heidegger. 

 

  Amb la irrupció de l'obres d'En Sartre, L'Être et le Néant (L'Èsser i el No-res), i La nàusea, la maquinària de propaganda de l'Imperi llançava al món una nova i magnífica filosofia francesa amb el nom d'existencialisme.

 

   En Sartre fou dels primers normalistes (De l'Escola Normal) que va seguir les orientacions de Kojève i begué de la font originària de la saviesa: es tractava d'assimilar, importar i tractar les obres dels grans pensadors alemanys. Ben prest, els noms de Kant, Hegel, Scheler, Husserl i Heidegger esdevingueren pròxims i quotidians; bé, o ho podria semblar.

 

    Un hom podria pensar que el llançament de l'existencialisme sartrià havia estat un èxit. Sí, es podia considerar com un èxit de llançament publicitari, però com a sistema filosòfic mai va arribar a tenir consistència. Vull dir que allò denominat existencialisme, a la França de postguerra, era poca cosa més que una molt difusa moda d'expressions orals i de gestualitat. No hi va haver mai un corrent filosòfic pròpiament existencialista. A la història de la filosofia es fa referència, per exemple, a kantisme o neokantisme; o, també, en referència a la filosofia d'En Hegel, es diu hegelianisme d'esquerra o de dreta, i es poden citar diversos autors adscrits a aquests corrents; i encara queda més evident  si ens referim al marxisme. Però no es dóna, pròpiament, un corrent  existencialista o sartrià.

  

  

   Tesi: L'elit francesa de la postguerra - i en aquell precís moment, el general de Gaulle era al nucli del Poder - tenia pressa per reforçar i donar grandeur al nou Imperi francès. I també s'havia d'aconseguir la grandesa en el terreny intel·lectual, en l'art, la literatura i la filosofia. La República francesa havia de se una gran potència en tots els ordres. El geni d'En Sartre s'acomodava a les pretensions de l'elit.

 

   

      L'èxit d'En Sartre fou apoteòsic. Fou un rei Mides de la cultura francesa.

 

   Al moment oportú, al 1945, amb L'Ésser i el No-res sota el braç,  En Sartre trucava a la porta de la fama i la porta s'obria de bat en bat.

 

   A diferència d'altres llicenciats de l'Escola Normal, En Sartre no es presentava com a simple expert en filosofia, sinó com a gran filòsof que aporta una filosofia pròpia. Aquella filosofia era de gran volada, donant resposta a les grans qüestions de l'ontologia.

   Però el factor decisiu, al meu parer, fou que aquella nova filosofia era original en llengua francesa, obra d'un francès ( i, a més a més, provinent de l'elitista Escola Normal Superior de París).

 

    La filosofia del nou Mides disposava d'un recurs màgic que la feia arravatadora als cercles cultivats francesos: era rotundament d'esprit francès. En Sartre recollia el sentir de la tradició intel·lectual francesa, segons la qual la literatura i la crítica literària és a un nivell igual o superior al de la filosofia.

     Ho deixa ben clar a una entrevista amb En Jorge Semprún  on fa aquestes declaracions: "...en este sentido, la filosofía, al dejar de ser contemplativa, al dejar de ser el mero estudio de los métodos, de las lógicas, necesita transformarse, en determinadas ocasiones, en literatura. No quiero decir con esto...que mi obra literaria sea la demostración de una tesis filosófica. No lo entiendo así. Al contrario, quiero decir que, en un determinado momento, la filosofía cede el paso, porque hay que mostrar lo individual con otras palabras y otras perspectivas que las de la filosofía, y, llegado ese momento, me pongo a hacer literatura. En verdad, como el hombre es uno, lo que escribo se parecerá más o menos a lo que hago como filósofo. Pero, para mí, la verdadera literatura comienza ahí dónde la filosofía se detiene. Como la literatura, la política y la filosofía son tres maneras de actuar sobre el hombre, existe entre ellas cierta relación. Yo diría, incluso, que un filósofo tiene que ser un escritor, porque hoy lo uno no va sin lo otro, porque los grandes escritores de hoy, como Kafka, son igualmente filósofos".   

Fent un parèntesi, s'ha de veure que els escriptors de l'Univers català, majorment, s'acosten a la posició dels escriptors francesos a l'hora de sentir-se plenament autoritzats a tractar temes de filosofia. Postulen que els literats en quant a literats tenen uns especials avantatges a l'hora de tractar temes filosòfics. O sigui, a manera semblant als filòsofs, aquests literats - poetes, novel·listes, crítics literaris - també afirmen la seva situació de privilegi respecte als humans que es dediquen a altres oficis, com podria ésser un cambrer o un apotecari ( a no ser que siguin afeccionats a la literatura, especialment els apotecaris). Aquests literats coincideixen en la concepció sartriana d'equiparar els literats amb els filòsofs.

 

   Tesi: La filosofia d'En Sartre és una recollida de materials ideològics que eren amplament tractats a la literatura francesa.

 

   Tesi: La metodologia d'En Sartre - la suposada fenomenologia referida a En Husserl i a En Heidegger - és, realitat, una vulgar introspecció. Tot mirant dins el seu interior, troba tot de materials més que suficients per a construir  el seu edifici existencialista.

 

   Tesi: A la fi, En Sartre es va sincerar i declarà que l'autèntica filosofia era la d'En Marx; que, si de cas, la seva literatura filosòfica podria servir per donar un particular sentit humanista al marxisme; l'existencialisme podria ser un petit company del marxisme.

  

   Tesi:  Mentre per un costat es declarava marxista i  anava prenent compromisos polítics de cada vegada més a l'esquerra, per l'altre costat introduïa tot de valors i arguments de clar signe platònic al llarg de tots els seus escrits.

 

   Per posar-ne un entre centenars d'exemples, el de la pàgina 3 de L'existencialisme és un humanisme, sembla com si fos En Sòcrates que diu: Elegir ésser això o allò, és afirmar al mateix temps el valor d'allò que elegim, perquè mai podem elegir el mal; allò que elegim és sempre el bé, i res pot ésser bo per a nosaltres sense ésser-ho per a tots.

  

    Vull tancar aquestes notes posant un exemple que serveix de contrast i de negació de les pretensions elitistes dels philosophs. En vull referir al llibre de memòries d'En Carles Fontserè , Un exiliat de tercera. Ens dóna una visió lúcida de París durant la Segona Guerra, visió lúcida que difícilment es pot aconseguir de les referències procedents dels intel·lectuals. O sigui,

 

   Tesi: No és el cas que els filòsofs disposin d'una situació de privilegi intel·lectual, o d'un plus, a partir del qual puguin oferir una visió més profunda de la realitat.

 

    Tesi: No és el cas que les referències autobiogràfiques dels filòsofs tinguin més valor de testimoniatge que les de les persones del comú.

 

     Si havíem quedat que els filòsofs són al servei d'una ideologia, llavors s'ha de denunciar les pràctiques confusionàries,

 

  Tesi: L'exhibició de sabers i de capacitats que fan els filòsofs és una pràctica confusionària. L'exhibició de sabers i de capacitats no és cap garantia de la bonesa de la seva ideologia.

    Tesi: Encara més refutable és la pretensió dels filòsofs que pretenen una filosofia científica.

 

     Tesi: Ni els llibres de text ni les enciclopèdies ni les càtedres universitàries ofereixen cap garantia a l'hora de valorar la importància d'un filòsof.  Els llibres de text, les enciclopèdies i les càtedres són instruments de les elits de Poder.

     Tesi: Tota aquesta muntanya de filosofia francesa que enllaça amb En Plató, Kant, Husserl, Nietzsche i Heidegger cau sota sospita. Ens quedem sense saber què pretén En Foucault exalçant En Nietzsche i En Deleuze.

Antic professor de filosofia. El meu e-mail és jquetgles@yahoo.es

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• 6 lliçons de filosofia
• La filosofía y la religión sin máscara.
• La filosofía y la religión sin màscara.
• Ramon Llull i Tomàs d'Aquino. Comentaris impertinents.
• La filosofia catòlica. Comentaris impertinents
• Thomas Paine, una perspectiva catalana
• La ideologia nord-americana 2
• La ideologia nord-americana 3
• La ideologia norteamericana
• La ideologia nord-americana

• General [110]
• filosofia [0]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom