El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat.

Quina autoritat intel·lectual?

quetgles | 03 Juliol, 2008 11:09

  

   Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

 

   Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?  

 

   La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

 

   Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

 

   Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la promiscuïtat a les platges).

 

   Dins l'ordenació de l'Estat - segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

   Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional - heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco - i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

 

   Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

 

   Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri - o de la conselleria - per decidir quins són els filòsofs importants).

   Les càtedres de filosofia pura són en decadència a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles.  Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia?  Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

  

   Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó - a la manera espanyola - bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix per oposició - a la manera típica espanyola - sinó per les seves aportacions al món de la ciència. Els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), i aporten el llistat de la bibliografia;  si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness:  la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu  cervell, acumula més dos mil llibres. 

 

   Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, segons la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

 

   Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic.  Es constituí el principi  que la validesa de les normes morals - i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a  http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

 

    Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper).

 

   Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

 

   En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

   La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

 

   Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis. 

    Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme  i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

   Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

 

   Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els  humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

 

   Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

 

   Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

  

  Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

  

   En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral,  els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

  

    Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir  sentiments i idees d'aquells ambients.

 

  Tesi: El cap d'un treballador és, en principi,  igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

 

   És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

   Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

  Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, es va desplegar  a l'Univers espanyol. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica - i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

 

   Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós - sagrat, podríem dir - que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

 

   Haurem d'exigir que la igualtat  intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

 

   Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura.

 

      Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

 O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat. 

   Aquest seria el primer l'argument  per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

 

  

  

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

L'Espanya impossible

quetgles | 03 Juliol, 2008 10:50

 

  

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols - i els catalans - en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra - la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació -  durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa - i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia catellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola - la castellano-andalusa - acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista negociaren les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos - de 1940 al 1958 - el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals - estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava - i va - en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència extrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis - i a més a més, s'endeutava - en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat - la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca - es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista - va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses - d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia asnarista. Durant aquests anys de monarquia democràtica i de lliure economia de mercat, de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia - i l'economia catalana - en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes - i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 

 

 

General | Enllaç permanent | Afegeix un comentari | Retroenllaços (0)

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb