El blog d'En Joan Quetgles

La Iglesia católica, un instrumento del Imperio romano

quetgles | 29 Juny, 2008 08:31

De moment, solament hi ha la versió en llengua catalana.

L'Església catòlica fou un instrument de domini creat per l'Imperi romà per tal d'aconseguir un major nivell d'integració social de les diverses poblacions de l'Imperi, així com d'una major cohesió social, els esclaus inclosos. I l'Univers catòlic és un continuum de manipulació històrica, i de mistificació, tot començant per l'elaboració dels textos del Nou Testament. Els apologistes catòlics no disposen ni d'un sol text originari; són textos en llengua grega del segle IV. Com és sabut, no hi ha proves, no hi ha documents, no hi ha referències escrites ni de Jesucrist, ni dels apòstols ni d'unes suposades comunitats cristianes del segle I i II. El miracle del Llençol Sant de Torí no ha resistit la prova del carboni catorze. Entre la immensa producció literària durant els primers segles de l'Imperi romà, no hi ha escrits que facin referència al tal Jesús. Ni poetes ni filòsofs ni historiadors fan referència a Jesús o a unes suposades comunitats cristianes primitives. "La guerra dels jueus" de Flavi Josef, del segle I, única obra que descriu el món jueu i els seus conflictes, no en diu res de Jesús ni dels cristians. Descriu detalladament les diverses tendències i faccions del judaisme i els conflictes socials i polítics de la societat palestina, però no diu res dels cristians. Per fer front a aquest buit ominós, els apologistes catòlics decidiren fer una molt greu mistificació: afegir breu paràgraf al text original d'En Josef, on es fa referència a Jesús, d'una manera forçada, com un parèntesi que trenca els curs de la narració. Tot i que els historiadors seriosos han assenyalat aquesta manipulació vergonyosa, la maquinària catòlica de guerra ideològica presenta com a vertader el fals testimoni a tots els racons del món on pot fer sentir la seva veu (vegeu la crítica a Internet: The Myth of the Historical Veracity of Jesus, de Hayyim ben Yehoshua, on s'explica que no hi ha garanties de l'existència històrica de Jesús, però, a més a més, assenyala la incompetència dels autors dels Evangelis respecte del món jueu del segle I).

En un Imperi romà en descomposició, la religió podria jugar un paper decisiu per aconseguir la cohesió i la integració de la gran diversitat de pobles. D'entre una dotzena de religions de salvació que s'escampaven per l'Imperi al segle IV, l'emperador Constantí va decidir fer del cristianisme la religió de l'Imperi. On diu que per l'edicte de Milà, any 313, s'autoritzava la pràctica de la religió cristiana, però s'ha de subratllar que En Constantí va intervenir personalment, com un campió, a l'expansió de l'Església cristiana per mitjà de donacions i de privilegis; ell mateix va convocar el Concili de Nicea, al 325. De fet, aquesta església, a tots els efectes es comportava com si fos l'oficial del Estat, oficialitat que promulgarà Teodosi, al 380. L'Església catòlica esdevenia el més formidable instrument d'integració, violenta, és clar; tan bon punt, l'Església catòlica fou l'oficial de l'Imperi, les demés religions eren prohibides i perseguides. Però si el projecte polític d'En Constantí no aturà l'esfondrament de l'Imperi romà d'Occident, sí va demostrar, en canvi, que l'Església cristiana feia possible la supervivència de l'Imperi romà d'Orient, l'Imperi bizantí (No de bades la capital, Bizanci, es digué Constantinoble i l'emperador passà al santoral de l'Església Ortodoxa com a Sant Constantí), durant més de mil anys.

Alguns elements bàsics de la ideologia de l'Imperi foren introduïts dins els textos del Nou Testament, i de manera especial a Els fets dels apòstols i a Les Epístoles de Sant Pau (Les suposades epístoles d'un suposat Pau de Tars són considerades inversemblants per una munió d'investigadors seriosos. Vegeu www.skeptically.org). Dit d'una altra manera, les normes de conducte proposades al Nou Testament coincideixen o reforcen les lleis i normes de l'Imperi. D'un Imperi on l'esclavitud era una pedra essencial del sistema, els textos del Nou Testament es limiten a fer unes breus valoracions i recomanacions; es limiten a afirmar que els esclaus cristians han de ser uns bons esclaus per als seus senyors, que han de mirar per la casa, que fins i tot han de ser com un fills dels seus amos; i que l'amo cristià ha de ser un bon amo. En cap escrit es planteja globalment el tema de l'esclavitud; no es fa cap recomanació als amos cristians per què alliberin els seus esclaus o millorin la seva condició vital. El sistema de repressió romà era d'una violència inaudita, i en especial contra els esclaus; la llei romana amenaçava permanentment amb el genocidi (En el cas que un esclau assassinés al seu amo, segons la llei, tots els esclaus de la casa o de la finca havien de ser passats per les armes. Al segle II, els esclaus de Sicília, aixecats en armes, foren exterminats per l'exèrcit de Roma). Enfront de la malvestat, l'Església no tenia res a dir; ni una sola demanda de reforma de les lleis genocides (En contrast, segons la llei de l'Antic Testament, l'amo jueu havia d'alliberar els seus esclaus jueus al cap de set anys de servitud. En un pla moralment superior, l'Alcorà declara que l'esclavitud és prohibida entre musulmans). Igualment, el textos del NT passen de puntetes sobre la qüestió dels fonaments de l'ordenació política i social; aquells suposats apòstols es limiten a dir que tota l'Autoritat ve de Déu i que els cristians han de ser molt respectuosos amb les autoritats i amb les lleis. Sembla que defugien un tema davant el qual se sentien molt incòmodes. Mantenen una posició masclista i conservadora sobre el matrimoni i la relació de gènere. Repeteixen que la dona ha de subjectar-se al marit; i que les vídues joves s'han de tornar a casar; o sigui que sembla que no convenia que una dona visqués sola sense dependre de ningú.

Els Pares de l'Església feien una condemna expressa de la filosofia amb l'argument de que la veritat està continguda en la Revelació divina. Els patricis romans sempre expressaren la seva desconfiança respecte a l'activitat filosòfica; veien de mal ull un home que es dediqués a l'especulació intel·lectual; únicament aprovaven els estudis dedicats a la retòrica i a la història.

Als textos del Nou Testament hi ha desaprovació expressa de la filosofia i dels que pretenen ésser savis sense la paraula de Déu. Al llibre de Els fets dels apòstols es diu que En Pau va anar a Atenes i que ...s'exasperava d'indignació veient que la ciutat era plena d'ídols. Discutia...a la sinagoga amb els jueus i...a l'àgora ...alguns filòsofs epicuris i estoics discutien amb ell. De bon principi, sense fer cap tipus d'anàlisi, es dóna per normal i natural el fet de la divisió de la societat en classes i l'existència de l'esclavitud. En això també coincideixen amb la ideologia dominant del patriciat romà. La novetat del discurs cristià en aquest tema consisteix en l'aportació d'una nova retòrica d'exaltació purament religiosa, de caire místic, de manera que no conté cap proposta de canvi de les condicions socials. No és la denúncia d'un sistema injust, sinó que proposa l'acceptació de la injustícia com si fos un mèrit als ulls de Déu aquesta acceptació resignada d'una vida esclavitzada. La preocupació del cristià oprimit no ha de ser sortir de l'opressió, sinó confiar en Déu que els recompensarà amb la vida eterna. El lector actual també queda escandalitzat pel tractament dels temes referits a la salut i a les malalties. Els apòstols presenten l'oració com a gran recurs general per a la curació dels malalts. Es dona un marcat paral·lelisme entre la moral cristiana i l'estoica dels patricis romans. En general, els textos del NT afirmen els valors de la societat patriarcal romana. Per a En Constantí i per al Poder de Roma, l'Església catòlica era qualque cosa més que un aliat ideològic. L'Església es desplegava com un autèntic Poder paral·lel - però al servei del Poder polític - tot aconseguint uns objectius de control moral i ideològic, d'integració i de cohesió social que mai podria aconseguir el Poder imperial directament. Amb el suport decidit d'En Constantí, i tot fent ús de recursos de coacció i de promeses materials, l'Església catòlica va aconseguir atreure les masses de les grans ciutats. L'Univers catòlic, la història oficial de l'Església catòlica presenta l'expansió del cristianisme com a resultat de la bonesa del missatge cristià i de l'atracció pel model de vida d'unes suposades comunitats cristianes primitives - comunitats que mai van existir, ni podien existir - . A tot el món antic de l'època romana les ciutats, pobles, o nacions religió i normes morals i socials estaven indissolublement unides, formaven un tot social. L'Imperi romà havia afeblit quan no destruït les normes morals i socials locals tot imposant les lleis i les normes de l'Imperi. A un moment determinant de canvi del procés històric, al segle IV, les ciutats i pobles decidiren assembleàriament - o en assemblea de notables - adoptar una nova religió en funció dels interessos de la ciutat o nació (Hi ha abundant bibliografia que mostra de quina manera les nacions germàniques invasores de l'Imperi romà decidien canviar de llengua i de religió amb l'objectiu de consolidar les seves conquestes. Amb un maquiavelisme inaudit, el rei franc i l'assemblea dels nobles adopten el cristianisme com a nova religió dels francs. Podeu veure més detalls a la meva Web Segon blog d'En Quetgles). El debat a les ciutats de l'Imperi per a resoldre si s'adoptava o no el cristianisme no era un debat teològic o de temes de mística, sinó quins serien els guanys que obtindrien en cas afirmatiu o els perjudicis que seguirien en cas contrari. L'Església cristiana constantina oferia a les ciutats més seguretat i protecció, una major garantia respecte a la provisió d'aliments, més facilitats per als ciutadans per a l'obtenció dels drets civils, concessió de privilegis fiscals, concessió d'avantatges per a accedir a càrrecs burocràtics de l'Estat, etc. La idiosincràsia dels pobles i ciutats s'esvaïa i era substituïda pels signes distintius de l'Església catòlica. Així, s'aconseguia fer homogènies les ciutats de l'Imperi: religió, moral, llengua - el llatí a Occident i el grec a Orient -, llei civil, festes familiars i cíviques. Tot portava la marca del cristianisme. El cristianisme esdevenia el tret distintiu dels nacionals de l'Imperi. D'immediat, els governants perses en va prendre bona nota d'aquest nou nacionalisme cristià i van prendre mesures per tal d'impedir la propaganda de l'Església catòlica a l'interior de l'Imperi persa.

L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

quetgles | 29 Juny, 2008 08:28

En Marx i la religió

quetgles | 28 Juny, 2008 19:10

Segons Marx, cal anar més enllà de la crítica il·lustrada a la religió. En Marx fa una exposició sistemàtica de la seva teoria de l'alienació religiosa a partir de la crítica a la concepció de Feuerbach. Per a Feuerbach, no és Déu el qui ha fet l'home a la seva semblança, sinó l'home el qui ha creat a Déu, projectant en ell l'essència humana. A Les tesis sobre Feuerbach, Marx considera que el defecte principal del materialisme anterior - i també el de Feuerbach - rau en que concep la realitat com a un objecte, com a una abstracció, i no com a resultat de l'activitat humana. Ras i curt, no es tracta de que el treballador esdevingui un il·lustrat alliberat de la superstició religiosa, sinó de fer la revolució del proletariat. Són les condicions socials que fan possible l'explotació de l'home per l'home, les que generen i mantenen l'alienació religiosa. Per En Marx i els marxistes l'objectiu immediat no consisteix en fer campanyes per a il·lustrar el proletariat en matèria de religió, sinó d'organitzar els obrers amb l'objectiu de la revolució social. Així, amb paraules de Marx, La misèria religiosa és, alhora, expressió de la misèria i una protesta contra aquesta misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada...i l'ànima d'una època sense ànima. És l'opi del poble. I també diu: La tasca immediata de la filosofia consisteix a revelar l'alienació sota les seves formes seculars...La crítica del cel es transforma així en crítica de la terra, la crítica de la religió en crítica del dret i la crítica a la teologia en crítica a la política. (Crítica a la filosofia del dret). Tot i la satisfacció de Marx i dels marxistes pensant que havien superat definitivament el plantejament no dialèctic dels il·lustrats, he de posar de manifest les greus mancances de la teoria de l'alienació marxista. Certament, s'ha d'entendre que la religió és un producte social - i que no hi ha una essència humana natural, única i definitiva com defensava l'antropologia de Feuerbach -, però no ha de restar com una declaració formal que s'aplica retòricament en el debat ideològic. Vull dir que haurem de veure que les societats són moltes i diverses i que igualment són diversos els seus productes socials religiosos. El punt més feble del concepte de Marx és la reducció d'una gran complexitat de situacions socials i de processos històrics a una sola dialèctica formal amb la denominació d'alienació. Per a la comprensió d'un determinat procés històric, no ens serveix de res dir que la religió és una alienació; allò que importa és entendre quina és la seva funció social i de quina manera actua i quins són els seus objectius seculars. Els pobles antics dels quals en tenim notícia mostren que llur religió juga un paper important per a l'ordenament de la vida familiar i social. Igualment les grans cultures antigues són indestriables del seu component religiós. Per als sumeris, el seu llibre sagrat, el Poema de Gilgamesh, era allò que feia possible la seva civilització. Seria un contrasentit explicar el desplegament de la civilització de Sumer com el resultat de l'alienació religiosa. Els sumeris, per primera vegada a la Història, aconseguien dominar les aigües de l'Eufrates i del Tigris i constituir tot un sistema de canals i de recs - la major horta del món - que pràcticament ha durat fins avui. En contra de la visió simplista de Marx, la cultura sumèria no solament creava les primeres grans ciutats - riques i plenes -, sinó també el primer gran codi de dret civil, el Codi d'Ammurabi. Semblants consideracions podem fer respecte de l'antiga civilització egípcia. Fa 5000 anys, les voreres del riu Nil eren un fangar, unes terres inhòspites i ermes. Els egipcis realitzaren la proesa de dominar el gran riu; fou a partir de llavors que es pogué dir que el Nil era un do de Déu. És contradictori haver d'atribuir a l'alienació religiosa la formació de les grans civilitzacions. La religió grega ja estava constituïda quan els diversos pobles germànics començaren les onades invasores a partir del segle XII aC. i s'establiren a l'àrea mediterrània del que es denominaria la Hèl·lade. Les pobles segueixen un determinat procés històric, però els dogmes de la seva religió es mantenen sense canvis substancials. Tot i la gran diversitat de formacions socials i polítiques dels pobles de la Hèl·lade, tots ells reconeixien la Ilíada com a poema nacional comú. La teoria marxista no explica els processos socials i polítics succeïts a l'època antiga. En Marx i els marxistes resten incomodats a l'hora de fer valoracions sobre la cultura grega. En Marx redueix tota la història i la cultura de l'Hèlade a un mode de producció econòmica, el mode de producció "agrari esclavista". Segons En Marx, la religió grega s'hauria d'interpretar, doncs, com una alienació que és un reflex d'aquesta societat agrària esclavista. S'hauria d'entendre que eren expressió de la mateixa alienació tan Esparta com Atenes, la qual cosa no s'ajusta a la realitat històrica. Al segle V aC, Esparta es mantenia estancada dins el seu sistema social on tota la població estava militaritzada sota el poder de l'aristocràcia guerrera; i continuava mantenint esclavitzats els messenis, tot i que també eren grecs, de raça, de llengua i de religió. Atenes era una ciutat industrial i comercial i no es pot conceptuar com a ciutat de mode de producció "agrari esclavista". Atenes s'havia convertit en el model de les ciutats democràtiques. Com podem constatar, tres situacions socials i nacionals molt diferents - les d'Atenes, Esparta i Messènia - disposaven d'uns mateixos mites i del mateix culte. Podem veure que la realitat històrica no s'adequa a l'esquema marxista; la religió dels messenis no era expressió de l'opressió a que estaven sotmesos. Per als grecs, l'ànima era equivalent a vida; amb la mort s'acabava tot; no hi havia una altra vida; amb la mort, l'ànima s'extingia. Únicament els déus eren immortals. A les ciutats gregues i també a Roma el culte religiós i els actes cívics coincidien; les festes religioses i les cíviques es confonien. Haurem de pensar que la teoria de l'alienació religiosa de Marx fou elaborada centrant-se en la Bíblia i fent referència quasi en exclusiva a les societats cristianes i, en especial, a l'Imperi romà. Però la teoria de l'alienació tampoc explica els processos que es donen a les societats cristianes. Veurem alguns exemples. En Marx es limita a dir que a l'Imperi romà, els esclaus i els plebeus, en lloc de trencar les seves cadenes, es convertiren al cristianisme. La teoria de "l'opi del poble" quedava molt rodona, però la dialèctica de la Historia quedava interrompuda. Però en aquest cas En Marx posa ma a un altre recurs retòric: diu que si en la lluita de classes entre el classe explotadora i la classe explotada no es produeix la revolució - com pertoca segons les lleis de la dialèctica -, llavors s'esdevé la mort de les dues classes en lluita, la desintegració de la societat i la seva extinció històrica. En totes les societats de sistema esclavista, les revoltes d'esclaus eren molt rares i sempre, o quasi, fracassaven en l'intent; i no era per causa d'una suposada alienació religiosa, sinó perquè, entre altres motius, les masses esclaves no aconseguien desplegar un sistema d'integració. Les grans revoltes d'esclaus - com la d'Espartac - acabaven necessàriament en derrota. Certament, l'Església cristiana predicava que els esclaus havien d'acceptar la seva condició i no pensar en fugir del seu amo. I que els cristians lliures s'han de sotmetre de bon grat al governants. A l'Epístola als romans, del Nou Testament, es pot llegir que Tothom s'ha de sotmetre als governants en funcions. Perquè no hi ha autoritat sinó de Déu. I els governants d'ara és ell qui els ha posats. Per tant, qui planta cara a l'autoritat s'ha rebel·lat contra l'ordre volgut per Déu...si et portes malament, tremola. Que no porta l'espasa sense més ni més. Sí, l'autoritat és al servei de Déu: castigant, manifesta Déu indignat contra els malfactors. En Marx donava per suposat que el cristianisme era una creació dels oprimits, però això era una suposició errònia (Vegeu l'article sobre l'Església catòlica a la Xarxa: El blog d'En Joan Quetgles ). Els oprimits feien els que manava el Poder, i els esclaus el que manava el seu amo. Els esclaus romans no tenien cap dret; el seu estatus era pròxim al dels animals domèstics. Era inimaginable que un esclau pretengués tenir autonomia religiosa; si de cas, l'esclau tenia la religió que li manés el seu amo. Si el poder de l'Imperi romà establia unes pràctiques de culte oficials, d'immediat es duien a terme a tot l'Imperi. En Constantí proclamà l'oficialitat de l'Església catòlica, cosa que fou acceptada sense resistències importants; a l'Imperi hi havia consciència de la capacitat manipuladora dels emperadors. Al 380, En Teodosi declarà fora de la llei a la resta de religions i tampoc hi hagué revoltes ni cap tipus de resistència remarcable. Quan En Constantí impulsà l'Església catòlica, ja havien passat segles des de que els pobles no romans havien estat vençuts i sotmesos; feia segles que aquests pobles havien aconseguit la ciutadania de Roma; aquests pobles només tenien una opció: aconseguir la ciutadania romana o el no-res. Els ciutadans romans de la Gàl·lia, per exemple, feia segles que havien deixat la seva religió, és a dir, havien perdut la consciència nacional. De bell antuvi, els antics romans anaren fent afegits i modificacions a la primitiva religió llatina. Feren grans manlleus de la religió etrusca; i, més tard, de la poderosa cultura grega instal·lada a la Magna Grècia. En tot temps, els emperadors romans feien i desfeien en qüestions de religió i civisme; no de bades, des d'August, l'emperador assumia el títol de pontifex maximus, és a dir el de la màxima autoritat religiosa. A l'Edat antiga, els grans canvis d'orientació religiosa sempre era el resultat d'una decisió política; era tot una ciutat o una nació que abandonava la religió tradicional i n'adoptava una altra, si així convenia a la ciutat o a la nació. Aquest sistema de conversió religiosa multitudinària es donà fins ben avançada l'època medieval (Encara al segle XVII, en un intent d'aconseguir la pau religiosa a Europa, s'establí el principi polític de Cuius regio eius religio; es reconeixia l'autonomia en matèria de religió a cada nació o entitat política; és a dir, l'autonomia religiosa dels prínceps o de les ciutats lliures respecte de l'Emperador o del Papa (Vigileu: les enciclopèdies pro-catòliques en fan una versió tot invertint el sentit de la cosa). Hom disposa de nombrosos registres històrics d'aquestes conversions massisses. En Marx té el greu defecte de ser un mal espigolador de la història; recull només els fets històrics que s'acomoden a les seves teories, i deixa de banda, sense comentaris, els fets que no s'hi acomoden. Així, En Marx i els marxistes deixen de considerar el fet de que el luteranisme i , sobretot, el calvinisme foren decisiu a l'hora de l'esclat de les primeres grans revolucions democràtiques modernes; en serien exemples: Suïssa, Holanda, Anglaterra i Escòcia, i, especialment, els Estats Units. No és el cas que jo sostingui que la religió sigui la causa de les revolucions democràtiques sinó que, en contra de la tesi de Marx, la reforma luterana

fou un magnífic instrument d'alliberament contra el domini de l'Església catòlica.

En Marx i els marxistes - així com els ideòlegs cristians - es troben molt incòmodes a l'hora d'explicar l'expansió de l'Islam. En Marx va deixar de banda el tractament de la significació històrica del mahometisme. La civilització islàmica s'expandí amb una rapidesa mai vista (A Estudi de la Història, N'Arnold Toynbee, explica l'Islam com una resposta de les societats orientals contra el domini d'Occident). Atenint-nos el mètode marxista, he de dir que el mode producció de les societats islàmiques no pot ésser considerat una variant del mode de producció agrari-esclavista. L'Islam es presentà com el gran alliberador i liquidà d'immediat l'esclavitud. El seu mode de producció era agrari no esclavista alhora que desplegava l'activitat industrial i comercial i creixien les grans ciutats.

Filosofía y autoridad intelectual

quetgles | 25 Juny, 2008 17:34

De moment, només hi ha la versió originària en català, que és la següent:

Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

Es probable que qualque lector hagi pensat ¿Com s'atreveix aquest antic professor a fer una crítica tan radical contra tan grans pensadors? Quina és la seva autoritat? Quina és la seva aportació científica reconeguda? Quins els seus títols acadèmics?

La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

Per suposat, la ideologia dominant mai disposa del control absolut sobre els processos socials ni sobre els processos ideològics. Fins i tot als règims més totalitaris, el Poder sempre posa de manifest la seva inquietud davant l'aparició de noves formacions socials i ideològiques que no havia previst i que no aconsegueix controlar (Basta recordar els ridículs esforços de l'Església catòlica, als anys 1950, amb els seus cursillos de cristiandat, per intentar aturar el nou paganisme, com era el ball d'aferrat i la promiscuïtat a les platges).

Dins l'ordenació de l'Estat - segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

Respecte a l'Autoritat en matèria de filosofia, a l'Estat espanyol es manté una situació bastant confusa: per una banda, es manté quasi intacte tot el sistema acadèmic tradicional - heretat del franquisme i de la monarquia anterior a Franco - i per l'altra, s'han introduït tot de petites innovacions i regulacions de la tasca acadèmica en matèria de filosofia.

Tesi: Així com l'oligarquia castellano-andalusa ha continuat mantenint el seu poder i els seus privilegis en el terreny social i polític (polític, per exemple, la imposició monarquia borbònica com a forma de govern postfranquista), semblantment, també ha mantingut el seu poder a les institucions acadèmiques (Basta veure que els Governs socialistes no han estat capaços de suprimir les càtedres d'ontologia ni de psicologia metafísica).

Certament, es podrà dir que s'ha reforçat la llibertat de càtedra, i que actualment a les universitats espanyoles i catalanes hi ha una diversitat de corrents ideològics. És possible que el nombre de professors tomistes sigui actualment minoritari; però això no significa cap canvi substancial tocant al repartiment dels mecanismes de control ideològic. Ho podem constatar veient que a la programació de temes de filosofia per la les proves de Selectivitat es continua donant preeminència als filòsofs de la més pura tradició conservadora tomista (De manera ridícula, dels deu grans filòsofs de la història, cinc són els propis dels seminaris catòlics, a saber: Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs. Seria còmic veure com s'ho munten els del ministeri - o de la conselleria - per decidir quins són els filòsofs importants).

Les càtedres de filosofia pura són en decadència a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles. Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia? Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

Els savis en ciències filosòfiques, bé siguin d'escalafó - a la manera espanyola - bé sigui en virtut d'un suposat reconeixement públic, fan un gran esforç per oferir una imatge semblant a la dels savis de les ciències positives, com pugui ésser un matemàtic o un físic. A l'Univers anglo-saxó, el prestigi i l'autoritat d'un científic no s'aconsegueix per oposició - a la manera típica espanyola - sinó per les seves aportacions al món de la ciència. Els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), i aporten el llistat de la bibliografia; si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness: la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu cervell, acumula més dos mil llibres.

Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, segons la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic. Es constituí el principi que la validesa de les normes morals - i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper).

Continuo exposant els arguments de la meva justificació: El que sostinc és que s'ha de reforçar encara més l'emotivisme moral proclamat pels demòcrates del segle XVII i explicitat pels teòrics de l'Empirisme.

En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis.

Explico com entenc la meva situació ideològica: El meu punt de partida ideològic fou el republicanisme inicial i l'abraçada al marxisme. Com a molts intel·lectuals catalans, vaig passar d'una època d'entusiasme pel marxisme i pel comunisme, a una de posterior de cada vegada més crítica, fins arribar a entendre el pensament marxista com un gran fracàs.

Però rebutjar el comunisme marxista i denunciar la inconsistència de la filosofia d'En Marx, no ha de significar acceptar com a necessari el neoliberalisme o donar com a definitiu el pensament positivista. Per altra banda, s'ha de reconèixer el geni d'En Marx; el seu pensament ha tingut una gran influència dins els diversos camps del pensament contemporani, i la seva denúncia del sistema capitalista continua vigent.

Cal posar de manifest el punt més feble del positivisme. Els 10.000 teòrics positivistes repeteixen una i altra vegada que les proposicions certes i vertaderes són les de les ciències positives, que la metafísica no és possible com a ciència. Però haurien d'explicar i no ho expliquen que els humans, sense excepcions, es veuen impulsats a prendre decisions que són de caràcter metafísic o moral.

Per posar un exemple aclaridor: Un hom pren una postura personal respecte de la religió. A un moment de la seva vida, es planteja les qüestions metafísiques; ha de decidir si es creient, agnòstic o ateu; ha d'establir quin és el seu posicionament respecte de les religions o respecte d'una religió determinada. En Wittgenstein també sostenia en públic que les proposicions metafísiques són una conseqüència del mal ús del llenguatge, però a la seva vida privada era un fogonet consumit pel sexe i un místic (Durant anys, sempre portava al damunt L'evangeli de Toltoi).

Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral, els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

Els meus escrits recullen tot d'idees dels clàssics. Però, allò a destacar és que moltes de les idees que exposo en aquests escrits són idees que he sentit a dir, en converses i debats espontanis entre gent de classe treballadora. Els meus escrits pretenen recollir sentiments i idees d'aquells ambients.

Tesi: El cap d'un treballador és, en principi, igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

És urgent i necessari reivindicar de bell nou la igualtat, i, especialment, s'ha de reclamar la igualtat intel·lectual, a la manera que s'establí a les colònies calvinistes de Nova Anglaterra (No em canso d'insistir sobre els privilegis de que es dotaren aquells beats puritans: aconseguiren el cim més alt del republicanisme, mai més igualat a cap lloc del món; si de cas, s'hauria de considerar el formidable autonomisme dels cantons suïssos, també d'arrels calvinistes).

Ara són abundants les veus dels qui en nom de la il·lustració fan campanya contra la igualtat intel·lectual. No és rar sentir comentaris injuriosos contra determinats polítics tot acusant-los de no tenir estudis. És urgent i necessari desfermar una campanya permanent que posi de manifest la malesa que s'hi amaga dins els conceptes de estudis superiors o educació superior.

Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, es va desplegar a l'Univers espanyol. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica - i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

Tinc pendent un article on he d'explicar el miratge de l'educació superior. Faré veure que una facultat universitària pot oferir uns determinants coneixements, però no educa. El miratge platonitzant dona a entendre que hi ha una mena d'Esperit Sant que deixa una marca indeleble als afortunats que van a la Universitat. Segons això, l'estudiant de veterinària aprèn el coneixements de veterinària i un plus misteriós - sagrat, podríem dir - que és l'educació superior. L'aprenentatge d'un ofici, pel que es veu, no ofereix cap plus. Un aprenent de fuster aprèn l'ofici i res més; no gaudeix del afegit sacramental que ofereixen les facultats universitàries.

Haurem d'exigir que la igualtat intel·lectual es faci expressa i real. Si de cas, que la societat i els organismes oficials reconeguin que l'aprenentatge dels oficis igualment ofereixen un plus de superioritat en matèria d'educació (O sigui, a la nostra república, els aprenents de picapedrer obtindran l'ofici de picapedrer i el d'educació superior).

Tesi: Els treballadors manuals estan realment en igualtat de condicions intel·lectuals a l'hora de tractar qüestions morals respecte dels treballadors no manuals o dels qui no treballen. (Moral, en sentit ample, s'ha d'entendre que afecta a totes les qüestions socials i polítiques).

O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat.

Aquest seria el primer l'argument per defensar la meva autoritat intel·lectual: que els meus escrits expressen sentiments i pensaments prou arrelats al si dels ambients obrers, sentiments i pensaments que el Poder tracta d'ofegar o marginar.

Filosofia i autoritat intel·lectual

quetgles | 25 Juny, 2008 17:25

Filosofia i autoritat intel·lectual.

Justificació dels escrits que he publicat a la Xarxa, així com de la metodologia empleada.

La meva resposta: Precisament, els meus escrits els he construït a partir de la idea de denúncia del sistema del Poder ideològic.

Tesi: la ideologia dominant no és el resultat d'un lliure exercici de confrontació d'idees, sinó d'una instrumentalització construïda pel Poder.

Dins l'ordenació de l'Estat - segons la voluntat del Poder -, la Universitat és la institució que disposa de l'Autoritat en matèria de ciència.

També és cert que es va multiplicar el nombre d'instituts de segon ensenyament i que, conseqüentment, també va augmentar el nombre de professors de filosofia; segurament, la majoria d'aquests professors no eren tomistes. Però els programes oficials de filosofia per a l'ensenyament secundari no depenien en absolut de l'orientació ideològica majoritària del professorat. Tot i que els professors de filosofia de secundària i d'Universitat tenen la mateixa formació acadèmica bàsica - els estudis d'especialització de Filosofia Pura -, el sistema d'elaboració dels programes d'estudi de secundària continuà essent d'acord amb la línia ideològica de l'oligarquia.

Les càtedres de filosofia pura són en decadènia a tot el món. I pitjor és la de les universitats espanyoles. Basta veure que quan es dóna una situació de conflicte ideològic a ningú se li acut anar fer la consulta al savi oficial, al catedràtic que en teoria hauria d'ésser l'autoritat indiscutible. Per ventura, qualcú fa una consulta sobre la immortalitat de l'ànima al catedràtic de psicologia metafísica? Es freqüent que un d'aquests catedràtics publiqui un article o participi en un debat sobre un determinant tema d'actualitat, però sense que se li concedeixi més autoritat que als altres comentaristes sense càtedra.

En general, els denominats filòsofs presenten el seu curriculum, els seus estudis, els seus títols, les seves investigacions (sovint una simple lectura ja esdevé una investigació), les seves publicacions, i aporten el llistat de la bibliografia que han consultada; si haguessin de fer cas d'En Popper, segurament batria el rècord Guidness: la bibliografia que adjunta al final de la seva obra El jo i el seu cervell, acumula més dos mil títols.

Però de l'acumulació dels sabers no se segueix que un hom disposi de la veritat, si hem de fer cas de la metodologia de les ciències positives. La veritat d'una teoria és demostra per mitjà de l'experimentació i no per acumulació de sabers.

Amb el triomf de les revolucions democràtiques( Anglaterra i Escòcia al 1688) l'Empirisme esdevingué el pensament hegemònic a l'Univers britànic. Es constituí el principi que la validesa de les normes morals - i les lleis, per tant - era expressió de la voluntat dels ciutadans, i que la voluntat era moguda pels sentiments. Més de dos mils anys després de l'exercici democràtic de les polis gregues, es restablia l'emotivisme moral i el concepte de pacte social (Podeu veure el tema a http://quetgles.blogia.com/, pàgina 56 i següents).

Ara alguns positivistes poc de fiar, de manera subreptícia, proven d'introduir noves versions a la baixa de l'intel·lectualisme moral; pretenen fer valer les seves especulacions de signe conservador (a favor del liberalisme econòmic) com si fossin treballs científics (ciències socials els anomena En Popper, i ens fa recordar En Comte, aquell home tan gris).

En conseqüència, rebutjo tota pretensió de cientifisme dels escrits de caire moral o social.

La meva autoritat descansa únicament en els arguments que faig servir en defensa de les meves teories.

Qualque lector podria pensar les meves idees són massa autònomes, massa individualistes i que convindria que cités autors contemporanis.

Les teories que exposo als meus escrits són una denúncia del Poder ideològic i, en especial, una denúncia de l'Imaginari de l'Univers espanyol.

Però la denúncia no és una pura negació. Totes les crítiques van orientades en un objectiu d'afirmació dels drets de les classes treballadores i dels drets dels pobles oprimits.

En primer lloc, s'han de reafirmar tots els valors bàsics de l'emotivisme moral, els del pacte social, els del republicanisme i del socialisme.

Tesi: El cap d'un treballador és, en principi, igual de clar o més que el cap d'un intel·lectual o el d'un filòsof.

Jo considero que es va donar una línia aristocràtica, idealista, platonitzant dins la Il·lustració francesa, i que, des de les hores, aquest platonisme il·lustrat va infectar l'Univers espanyol i l'Univers català. Des de llavors, en aquest Univers hi han conviscut l'intel·lectualisme tomista tradicional - el de l'Església catòlica - i el dels il·lustrats que seguien el model francès.

Hem d'afirmar i fer públic allò que és evident: que, posem pel cas, un forner afeccionat a l'estudi de la Història té una educació més superior que la d'un arquitecte o un advocat poc afeccionats a la lectura. Fou En Friedrich Schliemann - empleat, primer, i home de negocis, després - el qui va descobrir la Troia de N'Homer i no els catedràtics de les Universitats.

O sigui, per entendre'ns: l'objectiu a aconseguir és anul·lar els privilegis dels poderosos, fermar molt curt els capitalistes - si més no - i crear creixents espais de llibertat. I, per suposat, seran els treballadors els agents de la igualtat.

«	Juny 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30

El blog d'En Joan Quetgles

La Iglesia católica, un instrumento del Imperio romano

L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

En Marx i la religió

Filosofía y autoridad intelectual

Filosofia i autoritat intel·lectual

Presentació

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Subscripció