El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Vaja! En Sánchez i N'Iceta es passen al bàndol franquista!

quetgles | 15 Setembre, 2017 17:13


 
                   Vaja! En Sánchez i N'Iceta es passen al bàndol franquista!

 

 

     Semblava que En Pedro Sánchez, El Secretari General del PSOE, volia palesar que s'enfrontava decididament a la política franquista del govern d'En Mariano Rajoy,  al afirmar que l'Estat espanyol era plurinacional,  que Espanya era ''una nació de nacions''. Preguntat obre quines eren aquestes nacions,  En Sánchez responia dient que Catalunya,  Euskadi i Galícia  eren nacions que en formaven part.

   Però s'ha vist que En Pedro Sánchez ha negat el dret de Catalunya a l'autodeterminació. O sigui que En Sánchez allò que pretenia era fer un joc de paraules de manera que a l'hora de afirmar la plurinacionalitat de l'Estat,  es negués la possibilitat de la independència de Catalunya.

  Per descomptat, l'expressió ''nació de nacions'' no respon a cap realitat; és un bluf,  un contrasentit comparable a dir 'un idioma d'idiomes''.

   Era un joc de paraules. En Sánchez no solament s'oposa al referèndum de Catalunya (Catalunya-Principat) sinó que fa públic el seu suport a les mesures repressives  franquistes del Govern d'En Rajoy. O sigui, En Sánchez es passa al bàndol franquista.

       Per explicar a fons allò de ''el bàndol franquista'',  podeu veure un escrit meu que fa

 L'Espanya impossible.

 

  

En aquest onze de setembre guaiten els mals averanys.

quetgles | 09 Setembre, 2017 17:36


     En aquest onze de setembre guaiten els mals averanys.

 

       Guaiten els mals averanys,  en el sentit que el Govern Central ha començat a prendre mesures per impedir el referèndum del 1-O (El Govern Central i el Tribunal Constitucional).

    Mals averanys: El Tribunal Constitucional ja ha declarat il·legal el referèndum.

     Mals averanys: Sembla que ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament de Catalunya-Principat podem impedir les mesures repressives del Govern Central.

      Mals averanys: Sembla que és a l'abast del Govern Central la potestat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

       Mals averanys:  Fins i tot planen les amenaces de presó contra els membres del Govern de la Generalitat.

 

     Aprofito l'avinentesa per penjar aquí un post on jo feia crítica a ''l'independentisme tranquil''. Vegeu-lo:  La independència de Catalunya ...

La Xina puja, els Estats Units va cap per avall.

quetgles | 05 Setembre, 2017 17:09

  

         La Xina puja,  els Estats Units va cap per avall.

 

 

      El vídeo de You Tube que he penjat fa exhibició del poder de les forces armades xineses; sembla que vol esser un missatge contra el militarisme ianqui.  El missatge voldria dir: ''La vostra (la dels EUA) superioritat militar ha acabat,  podeu veure que guanyem la cursa de la tecnologia militar''.

     Però el missatge escrit ofereix les raons de perquè la Xina guanya la cursa científica i tecnològica,  la social,  en darrer terme.

    Vegeu el vídeo: Per què la Xina puja i els EUA cauen

Why China rises and the US falls .

  

La Xina lidera la ciència i la tecnologia.

quetgles | 30 Agost, 2017 21:23


                                    La Xina lidera la ciència i la tecnologia.

 

    La Xina és líder en ciència i en tecnologia. I Rússia sembla que va en segon lloc.

   Segons les estadístiques,  la Xina disposa del major nombre de graduats en enginyeria; i Rússia li va al darrere.

    Respecte d'això,  podeu veure que els mitjans ''occidentals'' donen una informació molt pobra (quan no manipulada),  i que,  en canvi,  la informació és molt rica i segura al You Tube.

      Al meu parer,  és urgent i necessari que els catalans se'n adonin de la insuficiència informativa que pateixen.  És convenient que facin un major ús del You Tube.

   Com a argument a favor de  l'enunciat,  he penjat dues webs,  però n'hi ha a centenars que mostren quina és la realitat global.

   Vegeu les webs: Tingueu por: Xina està en el camí cap al domini tecnològic global ...

America First? China Is Dominating Global Technology Pt. 1

No de bades la Xina té més enginyers.

quetgles | 25 Agost, 2017 10:13


                                      No de bades la Xina té més enginyers.

 

     Com es pot constatar fàcilment,  la Xina encapçala el ''ranquing'' mundial de graduats en enginyeria (Per cert, Rússia figura en segon lloc). Sembla que el gran país asiàtic té com a quatre vegades més enginyers que els Estats Units.

    Com he dit moltes vegades,  els mitjans capitalistes miren d'amagar el prodigiós avenç tecnològic de la Xina. Però de cada vegada ho tenen més mal embastat; els milers (!) de vídeos presents a You Tube fan palesa la revolució tecnològica de la gran potència asiàtica.

     He pensat que seria bo penjar aquí un exemple sorprenent i divertit per cridar l'atenció dels navegants catalans. Vegeu la web ET110 Spider EXCAVATOR -Xina Tech - YouTube.

    Ja posats,  vegeu aquesta altra web que mostra l'incomparable nivell tecnològic que ha abastat la Xina   Amazing Bridge Construction Process with Modern TechnologyWildlife Channel .     

Calvinisme i república. Una revisió.

quetgles | 21 Agost, 2017 12:45


           Calvinisme i república. Una revisió.

 

 

    Aquest escrit és un fragment del meu llibre (on line)  La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/.

 

 

 

 

Tesi: La línia d’expansió de la modernitat, de la democràcia i dels drets humans va anar indissolublement unida a la difusió de la Reforma, i, en particular, de la difusió del calvinisme.

La Revolució nord-americana en fou capítol notable; i fou la culminació d’un procés que s’inicià a l’any 1620 amb l’aventura del Mayflower. Aquells calvinistes radicals i impacients van tirar endavant el projecte d’establir colònies calvinistes a Nova Anglaterra. Aquells colons eren petits grangers – la major part – i menestrals.
Per primera vegada a la història, emergia, espontàniament, una nova societat sense estaments socials; una societat on no hi havia ni aristocràcia ni casta sacerdotal. Es convenient constatar altres característiques d’aquest fenomen social que ben aviat esdevingué un agent decisiu de la història mundial: Que aquelles colònies de petits grangers es mostraven molt actives, obertes, emprenedores; que, de bon començament, aquells colons eren moguts més per un ideal religiós que per interès econòmic; que aquells beats puritans del Mayflower anaren a Nova Anglaterra a la cerca d’un espai geogràfic on construir la seva nova Jerusalem, és a dir, la seva societat cristiana; que, d’antuvi, aquelles colònies s’organitzaren social i políticament amb un grau de llibertat sense parió al de la metròpoli; aquells beats insistien en que afirmar la llibertat, la igualtat de drets, la tolerància, la llibertat religiosa; que, d’antuvi, aquells beats establien l’escola laica; que no estaven, ni volien estar, aïllats del Món; l’ideal d’aquells homes religiosos no era apartar-se del Món, sinó construir un nou Món; que mantenien una intensa comunicació amb els germans d’Europa; que, fruit d’aquesta comunicació intensa, el ritme de migració també era intens; que, per aquesta causa, l’increment de població a Nova Anglaterra era, de molt, el més alt de tot Amèrica (Per comparació: Al 1760, el Canadà francès tenia una població de 40.000 colons, mentre que la de les tretze Colònies abastava la xifra de 1.500.000 colons. I una altra referència: el nombre de colons – colons només, sense comptar els indígenes – de Nova Anglaterra superava de molt els de tota l’Amèrica hispana); que el corrent migratori era estimulat per motius religiosos, però que, de cada vegada més, també ho era per motius purament econòmics; que, tot i que eren súbdits sense representació al Parlament britànic, disposaven de més llibertat que els de la metròpoli; que, entre les llibertats que ells mateixos es donaven, destacaven les tres grans marques calvinistes: l’assemblearisme, el cantonalisme i l’autogestió ( Assemblearisme, en el sentit de l’exercici de la democràcia directa per mitjà de les assemblees de ciutadans, per mitjà de les quals es decidien les lleis. I cantonalisme, és a dir, una forta tendència a fer prevaler els drets de les entitats menors com a garantia de llibertat); que els homes i dones de les tretze Colònies tenien una clara consciència dels avantatges del seu sistema polític; que la escolarització era generalitzada i la totalitat dels colons sabia llegir i escriure (a la mateixa època, a Castella, l’analfabetisme superava el 90 % de la població). En compliment del seu ideari il·lustrat, aquells colons s’afanyaren a fundar la primera Universitat a 1636, amb el nom de Harvard i que fou l’inici del que avui és la prestigiosa Universitat de Harvard; que, en efecte, eren les associacions civils, lliures, les que creaven escoles, biblioteques i Universitats; que els nord-americans, en general, tenien una major informació sobre quina era la situació política, social i religiosa a Europa que els propis europeus continentals; que els Estats Units esdevingueren el gran refugi mundial dels perseguits per causa de llur religió.

No fou per atzar que la República francesa s’esvaís de seguida i que la República nord-americana, en canvi, es consolidés com un règim molt estable (En contra de les previsions d’En Hegel, el qual tenia una informació molt pobra sobre la realitat nord-americana). Haurem de veure les contradiccions en que cauen els discursos que exalten sense esperit crític la Revolució francesa. Els escrits hagiogràfics sobre el tema no salven les contradiccions, ans al contrari, les fan més escandaloses. Amb la revolució, els francesos passaren de la monarquia absoluta a un període constituent per dotar-se d’una constitució; però l’assemblea constituent era un embolic de tendències polítiques diverses; no era el resultat d’unes negociacions entre forces polítiques representatives; els pagesos – que eren la majoria de la població – no disposaven d’un mecanisme de representació política pròpia; les masses de París – que feren d’exèrcit popular – no tenia uns autèntics representants que haguessin sorgit del seu si; les diverses constitucions que es succeïen amb vertigen responien a relacions de força política entre els grups parlamentaris; i els grups parlamentaris no eren els autèntics representants de les amples masses. Les greus insuficiències de comunicació intel·lectual i sentimental entre les amples masses revolucionàries i els que se suposava formalment que eren els seus representants polítics foren la causa determinant de l’esfondrament de la república.

Els expedicionaris del Mayflower elaboraren i juraren la famosa Declaració abans de desembarcar; els d’articles de la Declaració eren el resultat del debat, de les argumentacions i del consens de l’assemblea improvisada per aquells pelegrins. Aquella Declaració no fou paper mullat: des del primer dia, inspirava les formes de l’organització social i política. Els habitants de Nova Anglaterra eren conscients de la superioritat del seu sistema social; sabien que anaven constituint una societat més lliure i més igualitària (excepció feta de les tres Colònies del Sud, que eren esclavistes) que la de la metròpoli. Per l’altre costat, aquesta societat nord-americana despertava l’entusiasme entre les masses oprimides dels països d’Europa on s’havia fet la reforma; semblantment, entre les minories oprimides per motius religiosos; de bell antuvi, Nord-amèrica fou terra d’acollida dels jueus perseguits i d’altres minories discriminades per motius ideològics.
Finalment esclatà el conflicte per la sobirania; els colons de Nova Anglaterra es revoltaven contra el rei i contra el Parlament britànic; es proclamà la independència i va començar la guerra (1776); però aquesta revolució, a diferència de la francesa, feia 150 anys que s’estava congriant; al llarg d’aquest temps, les assemblees locals foren particularment actives i participaren de manera decisiva en les reformes i les innovacions socials i polítiques (Tot i que ja hi havia ciutats importants – Nova York, Boston, Filadèlfia – l’estructura social de la població de les Colònies era clarament agrària; la major part d’individus es dedicaven a activitats del sector primari; per altra banda, l’activitat econòmica de la resta de població girava al voltant de les activitats primàries. I allò que m’interessa destacar: La major part dels parlamentaris a l’assemblea constituent nord-americana defensaven exactament el mandat i la voluntat de les assemblees de pagesos, pagesos que formaven el segment majoritari de la població. I també: Els parlamentaris portaven el mandat de cada una de les tretze Colònies; i la Constitució que s’aprovà establia el sistema dels tretze Estats federats; cada Estat es reservava la plena sobirania en tot una sèrie qüestions fonamentals – govern interior, educació, policia, serveis socials i d’altres -. La major part d’articles de la Constitució no feien sinó recollir normes socials i polítiques que ja eren vigents a les Colònies. La República dels Estats Units d’Amèrica fou la primera república moderna del Món. Les condicions socials i polítiques de la nova república li donaren una situació d’avantatge respecte de la resta d’Estats del Món; no feren sinó incrementar les que ja tenien. Això determinà un ritme de creixement social i econòmic superior al dels països més avançats (No he de tractar aquí del genocidi de les nacions indígenes de Nord-amèrica, una de les grans tragèdies de la història).
Breument, he de fer un seguit de consideracions al voltant de la relació entre les revolucions i les ideologies: Que la Revolució francesa fou l’esclat d’una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l’aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l’Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m’interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l’instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d’organització de masses revolucionàries.
La República nord-americana va gaudir de bona salut, la francesa va néixer malalta i va morir de seguida. La nord-americana s’ha mantingut en els principis de la Declaració fundacional fins el dia d’avui, amb esmenes constitucionals que no alteren l’esperit inicial. A l’Estat francès, pel contrari, es van anar succeint tot de règims inestables i de revolucions fracassades. Semblaria, doncs, que aquest exemple històric serviria d’argument als neoconservadors (per exemple, els ideòlegs del partit republicà als EUA) que sostenen que la religió cristiana (o sigui, les esglésies reformades) és una garantia de democràcia i que l’agnosticisme i l’ateisme són ideologies que condueixen al despotisme.

Tesi: El combat ideològic de Luter, primer, i de Calví, després, contra l’Església catòlica, foren el llevat del que seria la Il·lustració – la primera, la britànica -. Els arguments contra la teologia catòlica i contra la ideologia i la filosofia tomista foren l’inici de la Il·lustració. És erroni fer una confrontació entre Calvinisme i Il·lustració. En Calví i altres reformadors, i les esglésies de perfil calvinista, foren l’instrument essencial per tirar endavant amb èxit tot tipus de reformes.

Tesi: El calvinisme fou un poderós instrument que fou utilitzat amb èxit per les classes populars contra el despotisme. El calvinisme és una teologia, però més encara una proposició pràctica d’església reformada. La força del calvinisme va raure en la seva capacitat d’organització social.

Tesi: Prova de la superioritat intel·lectual dels reformats calvinistes fou la seva capacitat per crear i organitzar els nous exèrcits populars, exèrcits que demostraren que eren superiors als tradicionals aristocràtics.

Per descomptat, ni En Luter, ni En Calví feren declaracions a favor de l’esperit il·lustrat. Allò que predicava En Luter era la doctrina de la justificació per la fe; i En Calví la manera com construir una església cristiana, entesa com a comunitat dels qui han de ser salvats per Déu, com una societat teocràtica. En Calví establí un govern teocràtic a Ginebra. Però aquesta teocràcia calvinista estava ordenada de manera que quedés garantida la igualtat del cristià. La teocràcia calvinista era republicana; però republicana no com un afegit o una circumstància, sinó com un punt essencial de la comunitat cristiana. A l’església reformada no hi havia ni Papa ni bisbes; tampoc hi havia capellans, ni frares ni monges; no hi havia càrrecs religiosos, sinó que cada cristià era sacerdot i havia de compartir en plena igualtat les tasques eclesiàstiques; i ha de ser responsable d’aquelles tasques que li hagi assignat la comunitat. Pels calvinistes radicals, església i comunitat és la mateixa cosa; Déu és present en totes les activitats dels homes.

Tesi: El calvinisme és radical. S’ha d’entendre que quan proclama que cada cristià és sacerdot, això estableix també la igualtat intel·lectual entre els cristians reformats.

Fou a les àrees luteranes i calvinistes on sorgí la Il·lustració. Aquells cristians reformats no es limitaren a tolerar l’avanç de la ciència i la divulgació científica, sinó que hi participaren directament i decidida. La Reforma i, encara més, el calvinisme foren la clau de la revolució ideològica. Els luterans establiren el principi de llibertat de consciència com a paret mestre i desmuntaren els aparells d’opressió de l’Església de Roma. Els calvinistes anaren més enllà; la proesa calvinista consistí en bastir una Església sense casta sacerdotal. Una vegada alliberats del jou catòlic, no només hi hagué una explosió d’edicions de la Bíblia en llengua vernacle; tot de llibres prohibits fins aleshores pogueren ésser publicats; així succeí amb l’obra de Copèrnic i de Galilei. N’Spinoza – jueu de religió – fou expulsat de la sinagoga d’Amsterdam, però pogué desplegar lliurement les seves activitats sense ésser perseguit o molestat per l’Administració holandesa; i En Descartes decidí establir la seva residència a La Haia.

 

Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge (Revisat).

quetgles | 13 Agost, 2017 19:59


 
                    Martin Heidegger, el corruptor del llenguatge (Revisat).
 
 (Extracte del meu llibre La filosofia i la religió sense caretes. Si fa el cas, podeu clicar la web 

La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog

https://quetgles.wordpress.com/la-filosofia-i-la-religio-sense-caretes/
   Podríem imaginar un procés contra aquests filòsofs acusant-los d'engany, d'estafa, de manca de garanties, d'incompliment de promeses, de falsedat. Quasi tots ells cauen en una mena d'autoexaltació com si la seva ment estigués per sobre les de tots els homes. No expliquen el perquè de la seva situació tan privilegiada; els profetes bé que fan grans clams tot dient que són inspirats per Déu i enviats de Déu. En Nietzsche es presentava com l'únic pensador que havia aconseguit alliberar-se de l'engany i de la corrupció  que s'estenia per tots els pobles d'Europa des de que fou contaminada pel platonisme i pel cristianisme. En Hegel es presenta a si mateix no solament com el pensador més gran de la història sinó com l'intèrpret dels designis de Déu. No només descriu el desplegament de l'Idea de Déu, també anuncia que la bona nova és el cristianisme germànic, i que el regne de llibertat és el resultat de l'establiment de l'Estat prussià. En Heidegger a Ésser i Temps es presenta també com a la ment més lúcida d'Europa, però, a més a més dins un país de cecs que han perdut totalment la visió de l'ésser. Al llarg de tota la seva obra declara que la filosofia moderna ha perdut l'orientació, i sense la guia filosòfica la ciència moderna no té sentit. Als seus escrits diu que cal tornar al lloc originari del naixement de l'autèntica filosofia, la d'En Sòcrates i En Plató. Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí són un constant referència en el plantejament de la recerca heideggeriana de l'ésser.  No deixen de sorprendre els cops d'audàcia del filòsof, com per exemple l'enaltiment que fa del pensament d'En Nietzsche, de manera que el presenta com a l'únic filòsof modern que denúncia la decadència de la filosofia europea. Des del 1933 fins al 1945, es dóna el període de màxima exaltació de la filosofia nietzschiana per part d'En Heidegger, exaltació que coincideix plenament amb la que duia a terme la maquinària propagandística nazi.   Aparentment, semblava que els discursos d'un i altre pensadors eren incompatibles; en efecte, la filosofia d'En Plató,  segons un seria la causa de la corrupció del món europeu, mentre que segons l'altre seria l'arca on es guarda la veritat de l'ésser.    S'ha acusat En Heidegger de col·laborador amb el règim nazi. Alguns l'han acusat de feixista. A la web indicada, s'afirma que va ésser un entusiasta d'En Hitler i del règim nacionalsocialista.(Vegeu:http://www.heideggeriana.com.ar/textos/autoafirmacion.htm). Del que no hi ha dubte és de que fou depurat al 1945 i expulsat de la Universitat (fou membre del partit nazi des de 1933, i nomenat rector de la Universitat de Friburg pel govern nazi) , si bé recuperà el càrrec al 1952.  Allò més lleig és, segurament, la imatge d'un Heidegger agraït al seu mestre N'Edmund Husserl (Li dedicà l'Ésser i Temps, 1926, en senyal de veneració i amistat)  al qual li comunica com a nou rector de la Universitat de Friburg, 1933, que ha d'abandonar la càtedra en compliment de les lleis de puresa racial del nou règim(Ell, posteriorment, negà aquest fet, però el que és cert és que retirà la famosa dedicatòria i que no assistí al funeral d'En Husserl, mort al 1938). Deixant de banda el grau d'implicació d'En Heidegger amb el règim nazi,  sembla  que la seva obra filosòfica no conté desplegaments teòrics que puguin ésser qualificats de connivència amb la ideologia nazi. Però això no lleva que pugui ésser acusat – al Tribunal de la històrica – i condemnat pel seu comportament moral, el qual pot ser definit com a canalla. Durant dotze anys En Heidegger visqué al costat  de les bestialitats , les injustícies i els crims dels nazis sense expressar cap protesta o desacord. En tot l'inventari dels seus escrits, no es troba cap condemna del règim i no es troba material que pugui ésser considerat com a contraposat a la ideologia del Mine Kampf .  Els simpatitzants d'En Heidegger tampoc poden aportar accions personals del mestre solidàries amb els perseguits o represaliats.    L'Ésser i Temps explica i argumenta de quina manera ha de construir la moral de la vida autèntica, però no diu res sobre què ha de fer un professor de filosofia casat i catòlic si té un afer amb una alumna; ni tampoc diu què s'ha de fer si l'alumna és jueva. Tampoc diu res si la història es repeteix amb una altra alumna; tampoc diu que s'ha de fer si aquesta segona alumna també és jueva, jueva com jueu era el seu mestre i amic el venerat Edmund Husserl.  El cert és que el professor va mantenir secrets els seus afers amorosos, com a bon catòlic que era.    No és la meva intenció fer la condemna moral d'En Martin Heidegger per causa de les seves relacions amoroses; No, allò que m'interessa destacar és que de l'obra escrita per aquest autor no podem trobar registres de la seva influència dins els processos reals, bé els socials històrics, bé els més personals. Vull dir que el comportament personal del professor amb l'ambient familiar i social no el podem definir en funció de la seva obra filosòfica. Dins el conjunt de vivències biogràfiques de les quals en tenim notícia, En Heidegger actua  - i es manifesta – no com  un heideggerià (si les seves actuacions demostressin novetats distingibles respecte dels tipus de comportament vulgars i coneguts) sinó com a un típiccatòlic o un típic burgès de Friburg, o un típic racista alemany, o un típic nacionalista alemany o un típic professor de filosofia alemany. No disposem de mostres d'actuacions alternatives i diferenciades per mitjà de les quals poguéssim especificar el component heideggerià de la seva conducta.     En Heidegger només es comporta com a heideggerià als seus escrits i no a la seva conducta.     Tesi: La filosofia d'En Heidegger és un reducte formal on, en cap moment, es fa referència de manera concreta a un fet personal, social o polític. Extremadament formal fins al punt que no hi ha valoracions sobre el nacional-socialisme, tot i que ell  fou membre del partit. El discurs filosòfic d'En Heidegger és el del no compromís en cap proposta concreta personal o social o política.   En Nietzsche expressa un rebuig radical contra la modernitat i fa una negació expressa del cristianisme i de la filosofia d'En Hegel; és per això que En Heidegger el fa, a En Nietzsche, el seu gran aliat contra el món i a la recerca dels orígens essencials. Considera que el món actual – l'Occident, que diu ell – és la conseqüència d'una pèrdua d'orientació i d'una caiguda. No explica en concret en que consistí aquesta caiguda. Afirma que la bona orientació venia donada pel pensament d'En Plató. La proposta generalista d'En Heidegger consistiria en anar als orígens, en un retorn a la metafísica platònica. Una vegada que ha arribat al final de la seva investigació essencial, l'autor no posa en pràctica la seva proposta, no es posa en moviment. On va de misteri en misteri fins al tipus de proposta que es troba a l'última pàgina  del seu opuscle Què és metafísica?, on diu I la filosofia sols es posa en moviment per una peculiar manera de posar en joc la pròpia existència al mig de les possibilitats radicals de l'existència en total...quedar suspesos per a que ressoni constantment la "qüestió fonamental" de la metafísica, a la qual ens impel·leix  el no-res mateix: "Perquè hi ha ésser i no més aviat  no-res?"    Em sembla que no sabrem mai si dins l'estratègia oculta d'En Heidegger, per ell personalment, d'allò que es tractava era de quedar suspès a l'espera de no se sap ben bé què.    Han sovintejat les crítiques a l'obra d'En Heidegger. Les crítiques dels positivistes lògics han insistit en assenyalar la inconsistència del seu mètode; han assenyalat que fa un ús incorrecte del llenguatge; han repetit que la metafísica no és possible com a ciència. Com a mostra de crítica especialment aclaridora ens podem referir a En Theodor Adorno de l'Escola de Frankfurt (Vegeu:Heidegger en castellano - Adorno - De "Terminología filosófica").  En Georg Lukács al llibre L'assalt a la raó, dedicat a l'estudi de l'irracionalisme, considera En Heidegger com un notable exemplar d'irracionalisme propi del període d'entreguerres, en sentit de la recerca desesperada d'una no se sap ben bé  quina salvació; i fent un resum, En Lukács diu ...Amb En Heidegger ens trobem amb una problemàtica pareguda a la de Kierkegaard, encara que sense Déu, sense Crist i sense ànima. En Heidegger tracta de crear una filosofia teològica de la història apta per a l'"ateisme religiós". D'aquí que desapareguin ...tots els moments intrínsecs de la teologia...quedant només la bastida teològica, ara completament buida (pàg. 420).    El mateix Heidegger ens ofereix una declaració d'intencions sobre els seus objectius intel·lectuals, al llibre  La situació del present i el futur de la filosofia alemanya, on diu (pàg. inicial) que ...les direccions actuals presents són en l'essencial reproduccions i reformulacions del treball ja pensat dels tres pensadors més grans del segle XIX: Hegel, Kierkegaard i Nietzsche. En Hegel és la consumació de la marxa de la filosofia occidental. El seu sistema – que és l'únic sistema de la filosofia (occidental) que hi ha hagut fins ara – recull la veritat del cristianisme amb la veritat de la filosofia en quant que saber absolut...En Kierkegaard és la rebel·lió de l'existència cristiana...contra el saber absolut de la filosofia. En Nietzsche és la negació d'ambdós – de la filosofia pretèrita i del cristianisme – perquè ambdós són els precursors del nihilisme europeu...      Tot i les nombroses crítiques negatives de l'obra i del personatge, el fet és  que, a partir de la postguerra, es va donar una gran difusió del pensament d'En Heidegger, difusió que a anat en augment fins al dia d'avui, sembla. Cap al 1976, segons les declaracions a una entrevista, es deia que hi havia uns sis mil llibres que tractaven d'alguna manera de l'obra d'En Heidegger.      Tesi: A partir de la postguerra i fins avui, s'utilitza la filosofia d'En Heidegger al front de la guerra ideològica mundial. S'ha convertit en polvorí ideològic on es rearmen tot de Poders reaccionaris, com el catòlic.     Entre els Poders reaccionaris, destaca l'Església catòlica a l'hora de fer ús d'En Heidegger. Les grans propostes estratègiques del filòsof van en línia amb els objectius de l'Església. Ambdós, l'Església i el pensador, rebutgen els valors de la modernitat i el pensament il·lustrat en general. Nega la validesa a la ciència i a la tècnica, al entendre que han perdut l'arrel originària. El retorn a "l'origen" és tornar al pensament d'En Plató i de N'Aristòtil, tot dos autors reconeguts com a propis del pensament catòlic (Agustí i Tomàs d'Aquino).      En Heidegger ha esdevingut una icona de les línies de pensament idealista. És utilitzat pels que lluiten contra la filosofia positivista amb l'intent de d'instal·lar el culte a una nova metafísica. Al voltant de la filosofia d'aquest autor, s'han anat situant professionals del pensament de diverses corrents; el vincle que els uneix és el rebuig al progrés i a la modernitat. Tots ells van, plens d'ànim, darrere el comandant Heidegger, el qui proclama que la metafísica és més rigorosa que les matemàtiques i el qui diu que la ciència - un invent d'Occident – ha de tornar al seu lloc originari integrada dins el conjunt de la filosofia i ha de recuperar el sentit humà d'Occident. El filòsof entén que hi ha un sentit humà propi d'Occident, però alhora continua considerant molt negativament la cultura americana i la ciència i la tecnologia americana, és a dir, la tecnologia sensu estricto. En línies generals sembla que va mantenir una visió panoràmica mundial que, a grans trets, coincidia amb la del nacionalsocialisme: considerava que les dues grans amenaces per a Occident eren l'URSS i els Estats Units.   Al terreny del debat ideològic que afecta les amples masses, aquest front promou tot de campanyes reaccionàries i neoconservadores, en contra del nihilisme i l'escepticisme moral.     Tesi: La dita fenomenologia d'En Heidegger  va ser adoptada d'una o altra manera per diverses escoles filosòfiques, i, en especial va contaminar la major part de la producció filosòfica francesa. L'obra d'En Sartre en seria una mostra.     Tesi: La dita fenomenologia heideggeriana és basa en dos recursos que són inadmissibles per a la ciència. Un consisteix en donar validesa científica a la introspecció psicològica i a l'anàlisi dels records de les emocions. El segon es basa en una suposada "investigació" – espúria – de la significació oculta de les paraules i del llenguatge.    Comunament, a l'hora de tractar sobre una veritat filosòfica, En Heidegger convida al lector a situar-se en una suposada situació existenciària, a partir de la qual, s'anirà descabdellant la veritat. El descabdellament de la veritat es manifestarà seguint un particular camí de situacions i de sentiments. Així, a l'opuscle Què és la metafísica diu Quina essencial cosa ens esdevé al fons de l'existència quan la ciència s'ha convertit en la nostra passió? (pàg. 16); i, a la pàgina 29, ...com si estiguéssim perduts en aquest o altre districte de l'ens; i a la 29-30, ...ens agafa aquest "tot", per exemple, en el vertader avorriment. Aquest no és el que sobrevé quan sols ens avorreix aquest llibre o aquell espectacle, aquesta ocupació o aquell oci. Brota quan "s'està avorrit". L'avorriment profund va rodant pels sins de l'existència com una silenciosa boira i anivella totes les coses, els homes i a un mateix en una estranya indiferència. Aquest avorriment ens revela l'ens en total. Vegeu una llista dels sentiments o dels estats d'ànim que, segons En Heidegger, ens serveixen per a la investigació metafísica: avorriment, vertader avorriment, avorriment profund, passió, alegria, tristesa, temperament de l'ànim, l'angoixa, l'angoixa radical, la por, l'afany, l'estranyesa, l'admiració, abissos insondables, i d'altres.    El desvelament del llenguatgeés el principal instrument d'En Heidegger. Dels llenguatges en plural, s'ha de dir, posat que les llengües que maneja són, bàsicament, l'alemany, el grec i el llatí. Hem de suposar que realment és un gran cultivador d'aquests idiomes, però l'ús que en fa dels seus coneixements lingüístics no és amb finalitat lexicogràfica, sinó que són l'autèntic camí de la ciència. Així ens fa saber que el llenguatge és la casa de l'ésser i que el Dasein és el pastor del llenguatge.    Amb un tour de forceinaudit, En Heidegger s'atreveix a donar per incontestable que una suposada veritat primigènia s'oculta dins el llenguatge (Segons això, el llenguatge suprem seria el grec clàssic) i que la funció del filòsof consisteix en desvelar les veritats per mitjà de l'estudi metafísic del llenguatge. Segons ell, el llenguatge és la casa de l'ésser  i l'home, el Daseinel pastor del llenguatge. L'atreviment d'En Heidegger bat rècords. L'opuscle citat, Què és metafísica, ve a ser una declaració d'intencions fet amb esperit bèl·lic, com si fos una declaració de guerra filosòfica. S'atreveix a dir que ell personalment, al investigar sobre l'ens adopta una nova actitud científica per mitjà de la qual recupera el fonament essencial de les ciències, fonament que aquestes ciències positives haurien perdut per complet, segons ell. I així, arriba a retreure que La ciència no vol saber res del no-res. Però no és menys cert també que, justament, quan intenta expressar la seva pròpia essència recorre al no-res...Què passa amb aquest no-res? I continua amb les seves declaracions i diu La presumpta sobrietat i superioritat de la ciència es converteix en ridiculesa si no pren amb serietat el no-res; i afegeix que D'aquí que no hi ha rigor de cap ciència comparable a la serietat de la metafísica.    A la postguerra i fins a la mort, En Heidegger manté un postura molt pessimista sobre el món contemporani. Sembla que la derrota alemanya significà, de qualque manera, l'esfondrament del seu món ideal (Pensem que al 1933 declarava que dipositava les seves il·lusions en el projecte nacional-socialista).  A l'entrevista a l'Spiegel, afirma que el desenvolupament d'un món dominat per la tecnologia és l'inici d'una era d'esclavatge i entén la cibernètica com a un gran mal.      Al costat d'En Heidegger, podria fer aquí, en aquest escrit, l'anàlisi de les filosofies d'una dotzena més de grans pensadors idealistes, però no és aquesta la meva intenció. Els filòsofs positivistes o els marxistes, en general, mantenen una major cohesió que els idealistes. Cada filòsof idealista, majorment, abandona el mètode instaurat pel seu predecessor i anuncia una nova filosofia amb uns nous objectius i un nou mètode. Des de Descartes, els corrents idealistes són un constant anar endavant i endarrere, i cada pensador inventa un nou mètode, escriu la seva particular història de la filosofia i fa seva llista d'autors preferits.  

La Xina i la innovació

quetgles | 05 Agost, 2017 18:52

 

 

 

                                            La Xina mostra el seu poder innovador.

 

 

     La Xina exhibeix la seva capacitat innovadora,  però els mitjans espanyols els fa costa amunt informar sobre la qüestió.

     Certament, com he explicat sovint, els mitjans espanyols han seguit com a bon vassalls l'estratègia informativa dissenyada per Washington en relació a la capacitat industrial de la nació asiàtica. Durant aquests darrers vint anys,  aquests  mitjans,  incansables,  han repetit les cantilenes de ''la mà d'obra barata xinesa'' i de ''còpia de les tècniques occidentals'' per restar mèrit als èxits de la indústria xinesa.

   Però,  vet aquí que actualment la Xina exhibeix un continuat poder innovador en quasi tots els sectors industrials. Els mitjans espanyols – i els ianquis – s'han quedat sense recurs dialèctic per explicar  el poder innovador xinès. Ara callen,  si de cas.

 Però costa mantenir el silenci. En efecte,  darrerament,  s'han fet públiques innovacions xineses que han causat una gran emoció mundial. Segurament,  la innovació més espectacular ha sigut la creació de la bicicleta controlada per mòbil. I la presentació de la bicicleta xinesa marca mobike contractada per l'ajuntament de Manchester aquest juliol passat ha causat sensació entre els mitjans britànics (i entre molts d'altres mitjans).

     Respecte d'això he pensat que seria bo contribuir a la difusió de la informació vertadera.

     Podeu veure el post que he penjat que fa

Mobike tria a Manchester com la primera ciutat del Regne Unit per llançar una bicicleta mòbil ...

 

1 2 3 ... 127 128 129  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb