El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els catalans, opressors dels espanyols?

quetgles | 16 Maig, 2018 17:16

                Els catalans, opressors dels espanyols?





La major part de la premsa espanyola ha embogit cercant arguments que denunciïn ''el malvat nacionalisme català''. La mateixa follia ha contaminat

els comentaristes de les edicions digitals dels diaris espanyols i dels diaris catalans (els diaris catalans que tenen la seva seu a l'Estat espanyol). Majorment, columnistes i comentaristes espanyols (o espanyolistes) fan tot d'arguments segons els quals els nacionalistes catalans mostren tot de símptomes de intolerància, xenofòbia, racisme (feixisme, en darrer terme), amb diversos graus i formes. Per curar el mal, qualcuns de més exaltats proposen bombardejar Barcelona.

Però no són els catalans els qui oprimeixen o marginen els espanyols. La realitat històrica palesa que, des de sempre, són els governs espanyols els que prenen tot de mesures repressives contra les institucions catalanes. Així, per posar un exemple adient al dia d'avui, sapigueu que, a l'any 1939, el governador civil de les Balears va prohibir la retolació en català a tot el territori de la ''província''. Vegeu el post publicat a El Nacional El franquisme prohibeix els rètols en català a les Balears.



 


Martí Luter, l'alliberador. Reedició.

quetgles | 07 Maig, 2018 19:35

    Martí Luter, l'alliberador. Reedició.

 

 

 

(Extracte del meu llibre  La filosofia i la religió sense caretes, que podeu trobar a la Web La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog).

)

     Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat. 

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució i no reforma s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles,  en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:  ...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència  no és ni segur ni honrat...  Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig de Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma.

    Les tesis que faig sobre En Luter, el luteranisme i el calvinisme són les claus per entendre la intenció global d'aquest escrit.

 

   Tesi: Fou el pensament d'En Martí Luter el que va fer moure el món; el món de les idees i el procés de la història. 

 

     Abans de desplegar el sentit d'aquest anunciat,  m'he d'avançar a fer una altra tesi per fer veure que no hi ha lloc per a cap mostra d'idealisme.

    Tesi: El pensament d'En Martí Luter era un producte de la societat alemanya del segle XVI. 

   Tota la tensió i els conflictes de les societats que conformaven l'Imperi germànic – que incloïa també els Països Baixos (Holanda) – a començaments del segle XVI conformaren la vida i l'obra d'En Luter. A cada moment, En Luter patia les influències del seu medi que era de molt ample abast; influència de la pròpia família, de classe obrera; influència dels comportaments dels pagesos i de les classes populars; influència de les idees i sentiments que brollaven als ambients eclesiàstics i universitaris on es movia. També s'ha d'entendre que En Luter va captar l'esperit de les actives ciutats comercials alemanyes. I també hem de pensar que fou decisiva la influència de la noblesa alemanya que disposava del Poder polític.

  

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies presenten En Luter com a teòleg i com a reformador religiós, però no com a pensador; com si la seva presència no s'hagués d'emmarcar dins la història de la filosofia.  Allò que jo afirmo és que el pensament d'En Luter afectava molt decisivament filosofia i el que obria el pas al que seria la modernitat i la nova filosofia. 

 

   Tesi: Foren les idees d'En Luter les que trasbalsaren el món; les idees  d'En Luter i no les d'aquells que els llibres d'història de la filosofia destaca com als grans filòsofs.

    Tesi: S'ha de denunciar i s'ha de desmuntar la gran trampa dels llibres d'història de la filosofia d'encuny conservador que atorguen validesa a les idees que no han tingut cap significació social. Oculten les idees que mogueren el món del sis-cents i presenten com a autèntica realitat idees que no mogueren la voluntat dels homes.     Hi ha tot de dispositius de manipulació ideològica que s'atreveixen a atorgar  validesa a unes suposades idees filosòfiques que no tenen correlació amb la societat real (Com seria el cas d'En Descartes, que veurem més endavant).

   

   Fou En Luter el qui va argumentar d'una manera clara i distingible sobre la inconsistència de la infal·libilitat del Papa (D'altres autors, poc coneguts, s'havien avançat en el tractament del tema, però això no resta mèrit intel·lectual a En Luter). En Luter argumenta; argumenta i basteix una autèntica fortalesa intel·lectual; argumenta i, d'un sol cop, convenç i fa seva  tota la Germània.  La  seva dialèctica espanta Roma. La resposta de la Cúria romana  no consistí en l'intent de fer patents els errors de la doctrina de Luter, sinó en la butlla de l'excomunió personal. L'excomulgat respongué amb la publicació de Contra l'execrable butlla de l'Anticrist (Amb la paraula Anticrist es referia al Papa). La Roma bel·licista recorria a la tàctica de sempre, la destrucció física de l'enemic.

   Les meves valoracions sobre En Luter no s'han de veure com una proposta erudita d'un professor de filosofia. El tema que proposo no és de si En Luter és més o menys important. Les meves tesis allò que pretenen és indicar quin és l'autèntic fil de la Història. Allò que pretenc és fer veure les causes de la situació de confusió ideològica actual i els seus agents. Comprendre En Luter ens situa bé per seguir el fil de la Història.

   En Luter fou el nunci de l'emotivisme moral, doctrina que serà la marca distintiva de les societats modernes; i doctrina combatuda per l'Església catòlica fins al dia d'avui. En Luter estudià a N'Aristòtil  (El tandem Tomàs-Aristòtil era la ciència oficial a la Universitat). Luter critica a N'Aristòtil. Però si bé d'altres autors ho havien fet primer, En Luter sorprèn per posar de manifest els seus sentiments al costat dels raonaments ;  confessa als seus amics – i deixa constància escrita – que sentia odi per N'Aristòtil. També va dir sentia odi per N'Erasme, el qui era líder intocable dels humanistes de tot Europa. No s'ha de contemplar com una boutade d'En Luter. La manifestació dels seus sentiments és en perfecta línia amb l'eficàcia del nou pensament.  Al fer les argumentacions contra la teoria de la infal·libilitat del Papa, no només diu que la teoria és errònia; afegeix que és una teoria perversa. Aquest és el fil conductor que ens guia i ens mostra la grandesa del pensament d'En Luter. No assenyala solament errors, sinó dolenteria. Així, en resposta al discurs del Papa sobre les indulgències, la tesi 82 de Wittenberg diu: El Papa és massa cruel si, tenint en efecte el poder d'alliberar a les ànimes del Purgatori, no concedeix de franc a les ànimes que sofreixen allò que atorga per diners a les ànimes privilegiades...  

   Tesi: En Luter obria una nova via de pensament: posava de manifest els sentiments i les emocions com a causa de l'activitat intel·lectual.

 

   Era el rebuig frontal  de N'Aristòtil i d'En Sòcrates. Certament, En Luter cercava el camí de salvació dels cristians, però aquesta recerca  el portà a la utilització d'uns nous recursos intel·lectuals que iniciaven el camí cap a la modernitat. Europa n'era plena de teòlegs que feien crides per a la reforma de l'Església. D'entre tots ells, es distingia la  figura de N'Erasme de Rotterdam. Però únicament En Luter feia tremolar Roma. No falten autors que diuen que En Luter era una fúria desfermada i un salvatge. Alemanya anava plena de libels furiosos  contra el Papa i contra Roma; libels furiosos,  però no per això els seus autors esdevenien autoritats morals o intel·lectuals.

 

   Tesi: En Luter fou possible perquè Alemanya era "luterana" per endavant (Aquesta afirmació enllaça amb la tesi que diu que primer són les revolucions, després els teòrics).

 

   Totes les classes socials alemanyes foren extraordinàriament receptores de les idees que expressava aquell frare agustí. Els aristòcrates, els burgesos, els menestrals, els pagesos, els jornalers,  els clergues,  tots eren pendents del que feia En Luter (La història recull l'anècdota que N'Aleandro, el nunci del Papa, quan va anar a Alemanya, el 1520, va exclamar: Nou dècimes d'Alemanya criden: Visca En Luter! I, tot i no seguir-lo, la resta fa cor per a cridar: Mort a Roma!) Contra tot pronòstic, els prínceps alemanys seguiren les propostes de reforma d'En Luter.

    El luteranisme fou possible perquè els prínceps alemanys es revoltaren contra l'emperador  i contra el Papa, i perquè la revolta triomfà (Prèviament, En Luter havia hagut d'autoritzar l'aixecament armat dels nobles  contra el seu emperador En Carles).  Si haguessin fracassat militarment, el luteranisme hagués sigut anorreat  a la manera que ho foren els càtars; i En Luter hagués tingut una sort semblant a la d'En Thomas Müntzer que fou executat. Però l'Alemanya luterana era una àrea molt més extensa que l'Occitània càtara. A més a més, la sensibilitat luterana planava per tota l'Europa germànica.

     Certament, queda clar que En Luter fou  conservador en matèria social i política; així i tot, amb el luteranisme comportà tot de reformes socials i polítiques;  que no reclamava cap tipus de reforma democràtica, però es feu evident que s'havia fet un salt democràtic. És un error d'apreciació veure només el luteranisme com a reforma eclesiàstica. Alemanya i els països  que adoptaren el luteranisme desplegaren la ideologia en múltiples camps. La llibertat del cristià va permetre la manifestació del colós germànic en les lletres i les arts, en filosofia i en ciència, i també va impregnar tota l'activitat social. La guia del nou cristià no era el Papa de Roma, sinó les Sagrades Escriptures.

   En Luter no solament proclamava la llibertat del cristià; obria el camí una nova teologia i d'un nou pensament. El discurs luterà feu miques tot l'edifici intel·lectualista aristotèlic-tomista. Una història de la filosofia correcta indicaria  el terratrèmol que representà el pensament d'En Luter.

   Com subratllen els estudiosos d'En Luter, el punt d'arrencada del pensament del frare agustí no foren el textos de N'Occam o d'En Biel, sinó la pròpia experiència  mística, íntima i personal. L'agustí partia de les emocions experimentades, però no es quedava en un estadi místic; de l'experiència religiosa passava a la recerca intensa i potent de la justificació racional. En Luter fou un argumentador incansable. Al tractar un determinat tema de teologia o de moral, no s'aturava fins a trobar uns raonaments convincents a la seva pròpia consciència.

   O sigui que el discurs d'En Luter es basava, de fet, en  l'emotivisme moral i invalidava l'intel·lectualisme. No era la recerca de la veritat allò que movia la gran humanitat del frare agustí, sinó la cerca d'un camí de salvació espiritual que l'alliberi dels terrors, dels turments, de la crisi d'ansietat que el consumia.

   Al convent, el frare angoixat tractava  d'aconseguir la pau duent a terme obres pietoses; però sempre arribava a la convicció de que els seus esforços eren inútils, que mai aconseguiria assegurar la salvació, posat que les temptacions demostraven la feblesa de l'home; la sensació de fracàs continuat era insuportable. La Il·luminació que va experimentar al 1514 l'alliberà de la situació d'angoixa, li donava la pau i la força per a transmetre la seva RevelacióIl·luminació, és a dir, una experiència mística però que s'expressava en llenguatge intel·lectual, en descobriment racional. Aquella experiència plena d'emoció fou l'inici del luteranisme.

    En Luter escrivia tractats de teologia i de moral, i els seus escrits contenien la Revolució dels esperits, de les idees,  de la moral. El punt central de la Il·luminació  consistí en la idea que el cristià és justificat per la fe; això implicava la idea de l'acceptació del pecat, de l'acceptació de la naturalesa pecaminosa dels humans; malgrat aquesta naturalesa i malgrat el pecat, Déu salvava l'home que tenia fe. I Déu i En Luter condemnaven aquells homes canalles que pretenien comprar la seva salvació. Denunciava l'Església com una malvestat i al Papa de Roma com a l'Anticrist. En paraules d'En Lucien Febvre, referint-se a uns textos de Luter de 1517, Textos...Impregnats de la teologia personal de Luter, proclamen amb força que l'home no pot complir el bé. En ells l'agustí es posa en guerra, violentament, contra aquest a Aristòtil que ensenya una voluntat lliure, una virtut en poder de l'home: i darrere de N'Aristòtil s'endevina ja els humanistes, N'Erasme, el seu lliure arbitri, el seu moralisme, el seu cristianisme...(Martin Lutero, FCE, pàg. 71).

   En Luter fou l'alliberador de consciències que es dirigia directament als fidels cristians i els feia partícips de la seva il·luminació. No tractava de convèncer les autoritats religioses, ni cercava l'aprovació dels teòlegs. Les 95 tesis que havia penjat a les portes de la Universitat de Wittenberg no van tenir resposta immediata; ningú es presentà a discutir amb el germà Martí, però, al cap d'uns pocs dies, les 95 tesis, traduïdes a l'alemany, inundaven tot Alemanya. Va ésser com un tro. En Luter se'n adonà que tot el món germànic estava pendent d'ell. El frare agustí no pretenia ser teòleg ni reformador; se sentia tocat per Déu i tenia necessitat imperiosa de comunicar la seva llum religiosa. En Luter era un profeta i actuava com a tal; però era un profeta que , com cap altre, volia argumentar sempre molt sòlidament les seves afirmacions. En Luter era un profeta que es veia obligat a recórrer a la teologia i a la filosofia per fer conèixer la seva fe. La fe del profeta s'expandia muntada sobre un discurs molt treballat intel·lectualment. Es veia obligat a entrar en debats ideològics de manera continuada. I sovint de manera apassionada; així deixà escrit en una carta de 1518:  Jo quan més furor mostren ells, més lluny avanço! Abandono les meves primeres posicions, per a que ells lladrin al seu darrere; me'n vaig a les mes avançades per a que lladrin allà també; i en De captivitate de 1520, diu: Ho vulgui o no, em veig obligat a fer-me cada  dia més savi, amb tants i tan alts mestres que m'empenyen i m'exciten sense descans.

   El profeta veié reconeguda la seva autoritat moral. Els prínceps alemanys li donaren el suport decisiu, la força armada per a oposar-se al exèrcit de l'Emperador, expressió en aquell moment de la voluntat de Roma. L'exèrcit luterà guanyà la guerra. Quedava establerta l'Església luterana. Però no només s'havia assegurat el dret d'existir d'aquesta església, sinó que s'havia iniciat una nova era a tot Alemanya i a les àrees luteranes.

    Fou En Luter el qui creà els arguments que venceren la ideologia dominant de signe catòlic. I el creador de la nova moral. 

    Foren els arguments d'En Martí els que derrotaren l'intel·lectualisme de N'Aristòtil i d'En Tomàs. La mateixa línia crítica posà de manifest la inconsistència dels arguments a favor de la infal·libilitat del Papa. Afirmava que no és ni pot ésser resultat de l'activitat intel·lectual d'un suposat gran savi. Que l'única autoritat moral ens ve donada a les Sagrades Escriptures. Que la Inquisició era una creació criminal per a impedir l'exercici de la llibertat del cristià. Que l'organització jerarquitzada de l'Església romana és feta amb la intenció de tenir un domini absolut sobre els cristians; que, pel contrari, s'ha d'afirmar que tots els cristians participen de la mateixa Església i que tots són consagrats sacerdots, bisbes i Papa pel baptisme (No són rares les expressions luteranes que anuncien la vinguda d'En Calví); que el sacerdoci no és un sagrament, sinó una feina revocable pel poder civil; que el cristià no necessita intermediaris per a tractar amb Déu. Que la paraula de Déu, la Bíblia, havia estat segrestada, tancada dins el llatí, llengua a la qual no tenien accés les amples capes de població. Era de la màxima urgència fer la Bíblia accessible al poble. Com és sabut, En Luter mateix es dedicà a aquesta tasca urgent i traduí el llibre; de retruc, la llengua d'aquesta versió de la Bíblia, l'alemany luterà, passà a ser la llengua culta estàndard(Per cert, sembla que hi va haver unes primeres versions en llengua catalana, i que foren prohibides per Roma, segons la GEC). 

   Les reformes socials  anaven de la mà de la reforma religiosa. Seguint les directius del reformador, els cristians alliberats de la ignorància bé s'afanyaren a aprendre a llegir; allò fou una autèntica revolució cultural: Alemanya es col·locava a la avantguarda d'Europa en alfabetització.

   I també argumentava que tot el ritual catòlic de fer mèrits per mitjà del martiri del propi cos era una aberració, un engany i una crueltat; que no era aquest el designi de Déu. Que Déu volia que l'home gaudís de tot de coses agradables de la vida. Que així com el dejuni i els silicis que no eren cap mèrit, tampoc era pecat gaudir de la bona taula.

    Mentre un catolicisme de cada vegada més misogin s'empantanegava amb l'obsessió pel sexe, la reforma luterana esdevingué el primer gran alliberament de la dona. L'obsessió per reprimir el sexe no era cap mèrit als ulls de Déu; la dona deixava de ser la causant de la perdició de l'home; el sexe i el plaer sexual s'havia de considerar com el que era, una creació de Déu.

   D'immediat, amb la Reforma es tancaren els convents. L'argumentació de Luter tornava a ser irrebatible: voler establir privilegis i garanties per a assegurar-se la salvació era un camí equivocat; aquells convents de frares i de monges, per mitjà dels quals volien aconseguir separar-se del món i del pecat, eren en realitat una provocació contra l'ordre natural establert per Déu. Aquells religiosos deien que volien la santedat, però més aviat les seves pràctiques eren perverses; i eren una càrrega social inútil. I l'oració  feta un automatisme sense sentiment més aviat era un ritual satànic, afirmava el reformador de consciències. I afegia: Cal sortir de les cel·les i cal renegar amb tota l'ànima de l'ascetisme. Déu ha fet el món i també és Déu qui ens hi ha posat. Quedem allà on ens ha posat i complim la nostra tasca quotidiana. El pagès que llaura, la criada que neteja, el ferrer que dóna cops de martell a l'enclusa, fan una obra tan encomiable i sana com el bon predicador evangèlic l'ofici del qual és adoctrinar al poble cristià – molt més que l'odiós monjo que mussita els seus sempiterns parenostres.

  En Luter sabia que era els seus gestos que feia en la vida diària eren coneguts per tothom i que incidien fortament dins la nova moral que es congriava al si de les amples masses luteranes. El mestre de la nova moral no duia una vida retirada ni protegia la seva intimitat; ans al contrari, mai faltaven els hostes a la seva casa d'home casat i de pare de família nombrosa.  Heus ací el geni del Reformador de consciències: n o volia oferir el seu retrat en posat de sant i de savi, sinó el retrat d'un cristià que s'aferra alegrement i confiada a la vida corrent d'un treballador. El reformador enviava al poble contínues imatges d'home que no defugia el treball manual, que mostrava els seus sentiments  com a espòs feliç i com a pare, que no amagava la seva satisfacció amb els petits plaers de la vida quotidiana. De cop, amb la Reforma, la humanitat germànica quedava alliberada de l'opressió i de l'espoli de Roma. I, de cop, també es treia de damunt l'intel·lectualisme i l'espiritualisme catòlic.

   Mentre l'Església catòlica havia esdevingut una Inquisició universal on tothom era vigilant i vigilat; ni un sol acte, ni un paper ni un pensament que no fos examinat. L'Església de Roma, enfurida contra els heretges, arribà a l'extrem de canonitzar el més significats representants del Sant ofici; així, el  cardenal Roberto Bellarmino va jutjar i condemnar  a la foguera a En Giordano Bruno acusat de panteisme, i també va processar  i condemnar a En Galileo Galilei per causa de les seves teories físiques; canonitzat per aquests mèrits al 1930, avui figura com a sant als calendaris catòlics – 17 de setembre -.

    , en canvi, és el campió de la llibertat de pensament. Entén que entre els creients tots han de ser iguals, que no s'ha de fer cap distinció ni jerarquia; tots iguals per baptisme i l'evangeli. Que encara que es faci una organització per a l'ensenyament de l'Evangeli, mai s'ha d'entendre que tinguin autoritat divina; que l'autèntica Església és la invisible, la que els creients porten en el seu interior. No hi ha, ni hi ha hagut mai ni hi haurà un col·lectiu que es pugui declarar encarregat per Déu per a definir el sentit de les Sagrades Escriptures. Ningú, ni cap autoritat pot dir a un cristià el que ha de creure o deixar de creure; no hi ha ningú que tingui dret a recórrer al braç secular per imposar creences. Aquell que vulgui prescindir de la comunió té dret a fer-ho. També té dret aquell qui no vulgui confessar-se, diu en un text de 1521. I a 1523, insisteix en l'afirmació de la llibertat de consciència, dient La fe és cosa absolutament lliure. No es pot forçar els cors, ni tan sols amb sacrificis. S'aconseguirà tot lo més constrènyer els febles a mentir, a parlar d'una manera diferent d'allò que pensen en el fons de sí mateixos. Afirma una i altra vegada que no s'ha de forçar als descreguts; que l'únic mitjà vàlid és ensenyar l'Evangeli; i va escriure aquest text clàssic Si ella – la Paraula de Déu – res, la força obtindrà encara menys, fins i tot submergint el món en aquests banys de sang. L'heretgia és una força espiritual. No se la pot ferir amb el ferro, cremar amb el foc, ofegar dins l'aigua. Però hi ha la Paraula de Déu: Ella és la que triomfarà.

    En Luter no es presenta com a reformador de l'Església, sinó com el profeta que diu que únicament en la llibertat es troba la salvació, que Déu és llibertat i no cadenes.  Per això crema a Wittenberg la butlla del Papa; però ja abans, a les Tesis de Leipzig, havia escrit:  Vull ser lliure. No vull fer-me esclau de cap autoritat, ja sigui la d'un Concili o la de un poder qualsevol, o de una Universitat, o del Papa. Perquè proclamaré amb confiança allò que crec que és veritat, ja hagi estat dit per un catòlic o per un herètic; ja hagi estat aprovat o rebutjat per qualsevol autoritat.

  

 

   Es pot constatar que les ciutats italianes dels cinc-cents, tot i ésser les primeres d'Europa per població i per la importància de la seva burgesia, no aconseguiren tirar en davant cap tipus de revolució de les dites, impròpiament, burgeses. Els petits espais de llibertat que construïren, no inquietaven el poder de Roma. Les escoles de filosofia renaixentistes no anaren molt més enllà del cultiu de la literatura filosòfica per a consum de lletraferits.   L'Església catòlica intentà impedir per tots els mitjans que els escrits d'En Luter i dels luterans es difonguessin pels territoris que eren sota el seu control. El zel inquisidor s'estengué als erasmistes i a tota forma de dissidència. Durant dos-cents anys, el crim contra la humanitat fou un exercici permanent del Poder de Roma. Tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó, la Inquisició aconseguí els seus objectius. Posteriorment, mantingué l'Estat espanyol immune del contagi protestant.

   Majorment, les conseqüències dels moviments històrics són de llarga durada. En aquest cas, l'Univers cultural espanyol patí una marca infame.    L'Univers cultural espanyol arrossega un estat de misèria intel·lectual que arriba fins als nostres dies. El buit intel·lectual fou provocat per segles de terror ideològic.

   A diferència de l'explosió d'entusiasme de 1931, la recuperació intel·lectual a la democràcia espanyola vigilada  és molt tènue. A l'Estat espanyol les biblioteques continuen sense disposar dels llibres  d'En Luter ni dels d'En Calví. Als darrers anys, s'ha publicat qualque llibret – Escritos políticos, Tecnos, 1986 -, però no fa canviar el pobre panorama intel·lectual: la major part dels intel·lectuals espanyols no han llegit En Luter. A Catalunya tal vegada sigui més conegut, però també és absent de les llibreries i de les biblioteques. Els canvis més significatius venen donats per la labor de divulgació de les organitzacions evangèliques.

    La llibertat del cristià guanyada va obrir el camí d'altres reformes. La reforma d'En Joan Calví, el calvinisme, havia de d'ésser un factor determinant de les revolucions democràtiques a Europa i a Nord-Amèrica. La Contrareforma catòlica, en canvi, ofegava tot intent de progrés i iniciava una llarga nit de progroms (El darrer auto de fe de la Inquisició a l'Estat espanyol, amb la crema de persones vives, es portà a terme a Ciutat de Mallorca, a l'any 1691. Vegeu a la Xarxa: 

Full text of "La fe triunfante en quatro autos Celebrados en Mallorca ...

, o bé, l'autor del llibre el jesuïta Francisco Garau) .

  

Post Hitler i Post Franco. Un ''poema'' d'En Jordi Romero Lloret.

quetgles | 20 Abril, 2018 08:06

           Post Hitler i Post Franco. Un ''poema'' d'En Jordi Romero Lloret.




    He pensat que seria bo difondre aquest didàctic ''poema'' (un conjunt de twits) d'En Jordi Romero Lloret, publicat a El Nacional, 19/04/2018. Fa així:




A qualsevol alemany que us trobeu li dieu: imagina't que la Constitució Alemanya que teniu avui hagués sigut un pacte entre els nazis i els que volien recuperar la democràcia, i que no hi hagués hagut judicis de Nuremberg, i que el primer Canceller de la nova Alemanya ja democratitzada hagués estat l'últim secretari general del Partit Nazi, i que a les places d'Alemanya hi poguéssiu trobar encara estàtues de Hitler, i que a prop de Berlín hi hagués un gran memorial / conjunt monumental concebut pel propi Hitler per honorar la seva memòria, propietat del govern alemany, i dedicat als Caiguts en Defensa del Tercer Reich i amb la tomba de Hitler enterrat amb tots els honors, i que hi hagués una Fundació Adolf Hitler honorant l'obra del Führer i rebent subvencions públiques, i que Polònia formés part d'Alemanya i l'alemany hi fos llengua oficial, però els representants polonesos tinguessin prohibit fer servir el polonès al parlament alemany, i que el 80% dels polonesos volgués fer un referèndum per saber quants polonesos estan a favor de la independència de Polònia i el govern alemany no els deixés, i que els partits independentistes polonesos haguessin aconseguit dues vegades la majoria al parlament polonès, i que intentessin organitzar aquest referèndum per consultar els polonesos, i la policia alemanya intentés requisar les urnes i les paperetes

i acabés ferint mil persones amb porres i bales de goma per evitar que els polonesos votessin el dia del referèndum, i que el govern alemany posés polítics i activistes polonesos a la presó per haver organitzat aquest referèndum. I, finalment, que el partit que governés Alemanya avui fos el partit que van fundar els Nazis quan es va restablir la democràcia a Alemanya, i que la seva alternativa electoral avui fos el Partit de la Ciutadania Alemanya, que no ha condemnat mai el Nazisme i està d'acord amb tot això que acabem d’explicar.

Aquesta Alemanya seria l'Espanya d'avui.


·




El món que ve en 24 enunciats. Reedició.

quetgles | 12 Abril, 2018 20:57

                           

                  El món que ve en  24 enunciats.

         Proemi.

    Els catalans, tant els insulars com els peninsulars, continuen sotmesos al bombardeig d'uns mitjans de comunicació que són una deriva del franquisme (L'oligarquia franquista no ha estat foragitada, sinó que continua mantenint el control dels aparells del Poder). Alhora aquests mitjans són instruments per a difondre els missatges del neoliberalisme  i del programari de Washington i Brussel·les (De Washington, en darrer terme).

     Per descomptat, les amples masses espanyoles també estan sotmeses a la deriva franquista neoliberal (Franquisme neoliberal: convé recordar que el president Eisenhower va aterrar a Madrid el 1953 per fer-se la foto amb el general Franco).

   La destrucció i el caos que provoca l'actual capitalisme afecta greument als països de la Unió Europea, al més febles, en especial.

     Tot i que tenen el monopoli dels grans mitjans, les elits capitalistes no poden evitar la rebel·lió de les amples masses treballadores (Syriza i Podemos en serien dues mostres destacades del fenomen).

     

    Per altra banda, els grans mitjans de comunicació mostren símptomes d'esgotament. De cada vegada són més els investigadors que expliciten el desordre social que provoca el capitalisme actual, molts dels quals tenen accés a les pàgines de la premsa neocon (Un cas notable i pròxim l'ofereix el diari Ara, 8.3.2015, on el director del diari, En Carles Capdevila, entrevista a la investigadora Na Saskia Sassen, de la qual es destaca la frase La situació és tan extrema que o diem prou o acabarem empobrits tots, en referència a la Unió Europea. O sigui, el diari neocon contradiu la seva pròpia línia ideològica!).

    24 enunciats, fets amb la intenció de contribuir a l'avançament de l'esperit crític entre els navegants catalans (Com explico als meus escrits, és incongruent que l'independentisme català vagi de bracet amb les elits neoliberals. Podeu veure el post  L'estrafolari independentisme català exalça l'Imperi.).

      Fins aquí, fi del proemi.

    Vegeu els enunciats:

1.   Als propers anys, continuarà el desplegament econòmic de la Xina, i, en paral·lel, continuarà la desindustrialització dels Estats Units (Podeu veure el meu escrit  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.).

2.    Destacarà el creixement de les indústries xineses d'alta tecnologia Des de principis del segle, la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món (Quina gràcia!: Fins ara els mitjans ''occidentals'' la denominaven economia emergent. S'ha de saber: la Xina produeix i consumeix vuit vegades més acer que els EUA).

3.      Es farà palès que som dins un nou cicle històric. Com havia estat durant mil·lenis, l'Àsia serà  el centre del món; i la Xina  tornarà a ser l'Imperi del Mig (Per veure el tema a fons, podeu baixar el post  La Xina, la civilització vertical (2)) .

4.    D'ara a 2020, s'esfondrarà l'imperi ianqui (L'Imperi del Caos, com l'han batejat). Minvada la capacitat competitiva de la indústria dels Estats Units, Washington ha fet recurs a una creixent intervenció (a la manera d'un gang mafiós) en les qüestions internes dels altres Estats. I, en tot moment, branda el seu poder militar  (El pressupost de defensa dels EUA supera el conjunt  dels pressupostos de les grans potències militars).

5.   Tot i el creixent intervencionisme dels EUA, el multilateralisme global és de cada vegada més manifest.  O sigui, no és el cas que el militarisme ianqui aturi el procés de desindustrialització que afecta els Estats Units.

6.     la Xina segueix una estratègia de no intervenció en política internacional i de no confrontació amb els Estats Units.   Però, alhora, la Xina ha desplegat la seva capacitat militar en paral·lel al seu desplegament econòmic. L'enunciat fa: Si la Xina  ha superat els EUA com a potència industrial, es de preveure que també els superi en relació a la indústria d'armament.

7.    la Xina ha fet saber que disposa de míssils hipersònics, amb la qual cosa fa palès que la pretensió de Washington d'aconseguir la immunitat respecte als míssils balístics intercontinentals  era una pura il·lusió.  

8.    S'ha de saber: Al 2004 es publicaren les estadístiques segons les quals la Xina tenia quatre vegades més d'enginyers que els Estats Units.

9.     S'ha de girar el mitjó de la premsa ''occidental'' (o sigui, 'de les Corporacions neoliberals''), mitjó que presenta la Xina com economia emergent amb una indústria de baixa qualitat basada amb la mà d'obra barata. Girant el mitjó, s'ha de dir que la Xina, al 2015, és la primera potència mundial pel nombre d'universitats, pel nombre de llicenciats en ciències i en enginyeria, pel nombre de centres d'investigació científica i tecnològica, i pel nombre de centres d'investigació d'alta tecnologia. En relació a aquests quatre darrers enunciats podeu veure les pàgines web següents China realiza un exitoso ensayo del misil hipersónico WU-14 - RT China lanza un misil intercontinental de prueba que podría alcanzar EE.UU. -  RT   China entra en la carrera mundial por crear naves submarinas ultrarrápidas - RT.

10.                  Les previsions són que la Xina mantindrà un creixement alt, al voltant del 7 % anual. Per tant, en el món que ve es farà de cada vegada més palès el fracàs del capitalisme neoliberal.

11.                  Si en 37 anys la Xina ha passat de país subdesenvolupat a primera potència econòmica mundial, s'ha de concloure que el sistema xinès (el socialisme a la manera xinesa, creat per En Deng Xiaobing) és l'alternativa al capitalisme, s'ha de concloure, segons la lògica i el pragmatisme.

12.                  El món que ve és un món multilateral. No és el cas que s'estableixi una coexistència entre  dues superpotències mundials com va succeir entre 1945 i 1990. Allò que ara ja és present (i que incrementarà la seva presència de cada vegada més) és l'aparició a l'escena històrica de grans països que fins ara on suposava irrellevants (segons els mitjans ''occidentals'').  D'entre tots aquests, destaca l'Índia, país que és la tercera economia mundial (Vegeu la web FMI: España baja en la clasificación y ya es solo la 14ª economía del mundo | Economía | EL PAÍS). 

13.                  Amb l'esfondrament de l'URSS,  1990, Rússia iniciava un període molt tèrbol; perdia la condició de superpotència. A l'any 2000, amb l'arribada d'En Vladímir Putin a la presidència, Rússia recuperava el paper de protagonista de la política mundial. Com explica En Gorbatxev, En Putin va salvar Rússia de la desintegració.  L'enunciat fa així:  Tan bon punt  Rússia es va recuperar, va tornar a ser l'eix dels països que s'oposen a la política  de Washington d'establir un imperi mundial.

14.                     Sota el guiatge d'En Putin, Rússia esdevingué una economia emergent com la batejaren els mitjans de les Corporacions. Rússia entrà a formar part dels denominats  BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica), països que destacaven pel seu elevat índex de creixement econòmic. L'enunciat: Washington considerà una greu amenaça la recuperació de Rússia; d'aquí que hagi desplegat tot de plans estratègics amb l'objectiu de desestabilitzar Rússia i fer caure el govern d'En Putin per mitjà d'una revolució taronja (Tipus de revolució de la qual  Washington n'és addicte).

15.                     La continuació de la presidència de Putin i el paper de Rússia com a principal opositor a l'imperialisme dels Estats Units  ha determinat la creixent confrontació dels dos països a l'escenari mundial, fins al punt de ser definida, la confrontació,  com a nova guerra freda.

16.                  Actualment, Rússia torna a competir amb els Estats Units en matèria d'alta tecnologia armamentista. En particular, s'ha de saber que Rússia és el segon gran exportador mundial d'armament, seguint molt de prop als Estats Units.

17.                  L'aparent contradicció:  Tot i que la Xina és la primera economia mundial i la primera potència del bloc opositor a l'imperialisme ianqui,  no lidera el bloc, sinó que deixa el lideratge a Rússia. Explicació: la Xina, encara que té el major pressupost de defensa al darrere del dels Estats Units,  ha evitat i evita la confrontació amb Washington. La Xina continua mantenint la seva política  (iniciada per En Xiaobing) de no intervenció en els assumptes interns dels altres Estats.

18.                  La Xina s'até als principis de  L'Art de la guerra de Sunzi, tractat segons el qual, en una guerra, la victòria suprema és aquella que aconsegueix la rendició de l'exèrcit enemic sense haver d'entrar en combat. A considerar:  Si es manté l'actual ritme de creixement del poder militar (de Xina-EUA), llavors s'arribarà a un punt  en que es farà evident la superioritat militar de la Xina (els EUA s'hauran de rendir i renunciar  a la seva idea de l'imperi). Podeu veure la qüestió fascinant del submarí hipersònic; partint de la costa xinesa, aquest navili arribaria a la costa americana en unes poques hores; vegeu el post Shangai-San Francisco  en 100 minuts. També podeu baixar la web China apuesta por la nueva tecnologia militar.

19.                  La Unió Europea (així com l'OTAN) és una creació de Washington al servei dels interessos dels Estats Units (enunciat que és sostingut per molts d'analistes de geopolítica  mundial, els nord-americans inclosos).  L'enunciat fa així:  La Unió Europea, de fet, no pot prendre iniciatives en política exterior; d'aquí que la Unió Europea no té política pròpia a l'escenari internacional. I per altre costat, tan bon punt un país esdevé membre de  la Unió Europea, deixa de ser agent particular de la política internacional; és a dir, perd la seva condició de país sobirà. 

20.                  Rússia ha esdevingut el principal oponent als EUA, jo deia.  Però no és el cas que ara es doni un revival de l'antiga confrontació mundial Moscou-Washington que hi havia a l'època de la Unió Soviètica. L'enunciat: Ara, realment, és la Xina la potència que fa entrar en crisi l'estratègia de Washington.

21.                  Seria   un error d'apreciació suposar la continuació d'un món bipolar on els dos pols són els EUA i la Xina. De fet, el món global ja rutlla a la manera multilateral. Actualment, el protagonisme mundial  no queda reservat per dues (o unes poques) grans superpotències. Per una banda, l'Àsia ha recuperat la ''centralitat'' mundial; i, per l'altra banda, no són pocs els nous  grans països que són decisius  a l'hora de fer moure el món. Al costat dels BRICS,  es poden citar països com són Corea, Indonèsia (4art país més poblat del món), Turquia, Nigèria, Mèxic, Veneçuela, Pakistan, Vietnam i d'altres (S'ha de recordar: el Vietnam va guanyar la guerra als EUA).

22.                  A l'hora d'entendre les forces profundes que mouen el món, s'ha de destacar el cas notable de l'emergència de l'Iran, l'antiga Pèrsia. No perquè sí,  el president dels Estats Units, En George W. Bush,  va qualificar l'Iran com un dels ''eixos del mal'' (l'altre eix era Corea del Nord).  Allò més notable és que l'Iran ha sigut capaç de resistir totes les maniobres de destrucció fetes per l'imperi ianqui.  I encara més notable és  que l'Iran, en unes condicions tan adverses, hagi esdevingut la primera potència industrial de l'Orient Mitjà. I encara més sorprenent que sigui una potència mundial en alta tecnologia (Per a valorar la capacitat militar de l'Iran: La seva alta tecnologia  posa en crisi d'autoritat a la cinquena flota dels EUA establerta al Golf Pèrsic. Vegeu el post  L'Iran espanta els Estats Units., i aquest altre post L'Iran produeix en massa Qadir,  missil antivaixell..

23.                  La Unió Europea és una creació Washington, jo deia.  Però un hom podria pensar que, malgrat la pèrdua de la sobirania, els Estats que conformen la UE n'aconsegueixen seguretat econòmica. Però tothom ha vist que no era així, que la Unió Europea continua incapaç de sortir de la crisi econòmica que l'afecta. L'enunciat:  Washington sacrifica els seus vassalls  europeus en la seva pugna amb Moscou.

24.                  Per altra banda, en contra de la presumpció, els països econòmicament més febles del Sud i de l'Est de la UE resten indefensos sotmesos a l'espoli de les Corporacions financeres.  S'ha de preveure la revolta de les amples masses d'aquests països. La UE és un construcció sobre falsos fonaments, construcció que forçosament caurà esfondrada.



       

El col·lapse ianqui és imminent.

quetgles | 09 Abril, 2018 20:50


  

                                El col·lapse ianqui és imminent.





Nota prèvia.


Que resti clar: No és el cas que jo pretengui passar per expert en economia, però sí com esforçat cercador de la veritat històrica. En contra del Positivisme, totes aquelles suposades ciències socials, com l'Economia, són sempre al servei d'una determinada ideologia.

Com he dit sovint, els 40.000 economistes ''occidentals'' són al servei del capitalisme, majoritàriament.


Allò que vaig dir al 2012, sobre la desindustrialització del EUA, no ha fet sinó confirmar-se.


Actualment, a l'abril del 2018, semble que ha començat el col·lapse de l'economia ianqui.

Al 2012, vaig publicar un article on explicava la perversió del sistema econòmic ianqui. Vegeu-lo: Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen.

         Per cert, actualment, al 2018, la població de Detroit és de 648.000 habitants.

Karl Marx. La dialèctica marxista és inconsistent. Reedició.

quetgles | 04 Abril, 2018 12:41


Karl Marx. La dialèctica marxista és inconsistent , però la lluita de classes és real. Reedició.


Debut a l'extensió de l'opuscle, le penjat a Wordpress. Podeu baixar-lo prement Karl Marx. La dialèctica marxista és inconsistent, però la lluita de ...



 

Na Merkel decidí l'empresonament d'En Puigdemont.

quetgles | 31 Març, 2018 18:26

  Na Merkel decidí l'empresonament d'En Puigdemont.

 

 

No ens enganyem: Na Merkel decidí el rapte de Puigdemont.

S'ha de suposar que la Cancellera d'Alemanya, N'Angela Merkel, va decidir que la policia alemanya participés de manera essencial en la detenció del president de la Generalitat, En Carles Puigdemont, al seu pas pel territoris alemanys.

Al seu pas per Alemanya, la detenció d'En Puigdemont únicament era possible si hi havia preparat un potent dispositiu policial previ a l'euroordre.

No ens hem de xuclar el dit: Sense la col·locació d'un geolocalitzador al cotxe del president era impensable la detecció del cotxe. 

S'ha de suposar que agents de la policia espanyola seguien secretament En Puigdemont per tot allà on anava.

S'ha de suposar que el Govern alemany havia acordat amb l'espanyol que la policia alemanya detendria el president.

      Vaja! Al igual que En Rajoy, Na Merkel també troba que la ''qüestió Puigdemont'' és una questió que ha de resoldre el jutge. Vaja! Na Merkel, en canvi, no ha esperat cap resolució judicial per condemnar el govern rus sobre la fosca qüestió de l'enverinament d'un expia rus a Londres. Els PP europeus són horribles.

   

Na Merkel decidí el rapte d'En Puigdemont.

quetgles | 31 Març, 2018 11:30


  

                    Na Merkel decidí el rapte d'En Puigdemont.



No ens enganyem: Na Merkel decidí el rapte de Puigdemont.

S'ha de suposar que la Cancellera d'Alemanya, N'Angela Merkel, va decidir que la policia alemanya participés de manera essencial en la detenció del president de la Generalitat, En Carles Puigdemont, al seu pas pel territoris alemanys.

Al seu pas per Alemanya, la detenció d'En Puigdemont únicament era possible si hi havia preparat un potent dispositiu policial previ a l'euroordre.

No ens hem de xuclar el dit: Sense la col·locació d'un geolocalitzador al cotxe del president era impensable la detecció del cotxe. 

S'ha de suposar que agents de la policia espanyola seguien secretament En Puigdemont per tot allà on anava.

S'ha de suposar que el Govern alemany havia acordat amb l'espanyol que la policia alemanya detendria el president.

      Vaja! Al igual que En Rajoy, Na Merkel també troba que la ''qüestió Puigdemont'' és una questió que ha de resoldre el jutge. Vaja! Na Merkel, en canvi, no ha esperat cap resolució judicial per condemnar el govern rus sobre la fosca qüestió de l'enverinament d'un expia rus a Londres. Els PP europeus són horribles.

   

 

1 2 3 ... 133 134 135  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb