El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Kant, la ''metafísica il·lustrada''. Reedició.

quetgles | 16 Juliol, 2019 12:15

 
  

                               Immanuel Kant  

  

L'Idealisme  - o, també, dit Idealisme alemany – va seguir un destí semblant al del denominant Racionalisme. Bé, realment, el denominat Racionalisme no fou sinó una filosofia idealista; no seria desencertat posar en el mateix corrent idealista els autors racionalistes i els idealistes. En Kant inaugurà l'Idealisme a partir de la filosofia d'En Wolf, una versió del racionalisme i que en aquella època era predominant a les Universitats alemanyes.

    Amb el triomf del luteranisme, les Universitats alemanyes havien quedat alliberades de la tutela de Roma i del control eclesiàstic; les càtedres de filosofia deixaren d'ésser patrimoni vergonyós de les ordres religioses (Fins a llavors, cada ordre, segons la seva jerarquia dins el sistema de poder romà catòlic, es reservava la cura de proveir les càtedres universitàries que tenia com si fos un patrimoni de poder. Era el Papa i els Bisbes, en darrer terme, els qui indicaven quines havien de ser les tasques prioritàries del moment. Així, per exemple, la Universitat de París  sota el control de l'Arquebisbe,  feu condemna expressa de les obres d'En Descartes, tot i que aquest havia ofert els seus serveis al Rectorat de la Universitat de París).

   Feta la reforma luterana, les Universitats alemanyes, sense la tutela de Roma, es desempallegaren del tomisme, el qual fou substituït per una filosofia idealista que concordava amb la teologia luterana imperant.  Per altra banda, la nova llibertat va permetre la difusió de la física de Galilei; era la retirada en complet desordre de les tropes de N'Aristòtil i d'En Tomàs. I la lliure difusió de la teoria física d'En Newton significà el cop definitiu a l'aristotelisme. Però a l'Alemanya luterana, la Il·lustració avançava a un ritme molt moderat sense trencar la frontera de la filosofia idealista d'En Wolf.

    L'aparició de l'obra d'En Hume, posà en crisi la situació idíl·lica en que es trobava la filosofia alemanya. Com diu En Kant, la lectura de

La investigació sobre l'enteniment humà el va despertar del seu somni dogmàtic; acceptava el plantejament bàsic de la teoria de coneixement empirista, que totes les idees tenen el seu origen amb les sensacions, que no hi ha idees innates i que la metafísica no és possible com a ciència. Tot i així, En Kant dedicà les seves energies a la recerca d'una via que trenqués  o superés els enunciats essencials de l'empirisme. No fou el cas que en cap moment volgués ésser el representant de l'empirisme alemany. En Kant havia estat educat en el pietisme luterà, i havia iniciat els estudis de teologia a la Universitat de Königsberg; continuà essent un creient luterà durant tota la seva vida.  Amb el pensament de Kant s'iniciava l'Idealisme alemany. D'una manera lenta, el pensament de Kant s'anà fent  hegemònic a les Facultats de filosofia alemanyes.  Els semblava que En Kant havia descobert una via – idealista – per mitjà de la qual es podia conjugar la modernitat – que als seus ulls era representada per l'Empirisme – amb els valors més sagrats de la teologia luterana. 

   En Kant anava més enllà de l'escepticisme d'En Hume; aquest intentava demostrar que la idea de causa era inconsistent, però no posava en dubte la garantia de les nostres sensacions, les dades empíriques, la informació del món per mitjà dels nostres sentits. La proesa Kant consistia en demostrar que, en rigor, no tenim cap garantia de la veracitat de les dades empíriques, de les dades que ens donen els nostres sentits. Segons la seva

Crítica, s'ha de concloure que les sensacions no ens transmeten una suposada realitat exterior al jo, a la pròpia consciència, sinó que són una conseqüència, un resultat de l'activitat sensorial del jo, del subjecte, al rebre estímuls procedents del món exterior. En Kant havia fabricat la seva dialèctica bàsica (L'anomenà Estètica transcendental), la que es dóna entre el  fenomeno i el noumeno – el fenomen i la cosa en sí - ; segons aquesta, s'afirma que la sensibilitat del subjecte és una part activa en la formació del fenomen; que no ens és possible establir o trobar un mètode per a poder comparar el fenomen i la cosa en sí; que no és possible conèixer la cosa en sí; que no és possible una ciència autèntica; que els humans ens movem necessàriament  dins un món fenomènic (M'avanço a dir que l'arrancada d'En Kant és en fals; que el plantejament inicial no resisteix una anàlisi lògica rigorosa. La denominada cosa en sí és una pura invenció. No és només que la ciència no reconeix aquest concepte; En Kant ha fet un ús incorrecte del llenguatge, com diria el Positivisme lògic; vegem com es produeix la incorrecció: certament, el nostre sistema de sensibilitat respon a unes càrregues d'energia física que en diem estímuls; certament, sense un estímul determinat no es produeix una sensació determinada, no es produiria el fenomeno; però és incorrecte en lògica fer usos diversos de la mateixa cosa utilitzant noms diversos; així a allò que és una càrrega d'energia física, allò denominat estímul, En Kant l'anomena cosa en sí, però la usa de manera diferent; la cosa en sí passa ser entesa com una mena d'ésser a la manera  de N'Aristòtil. Dir que no podem conèixer aquest noumeno, és afirmar que no podem conèixer els estímuls; però aquesta afirmació no s'acomoda a la ciència positiva que distingeix com a coses diferents els estímuls i les sensacions, i que sí que coneix els estímuls. Posem que unes ones ràdio-elèctriques són l'estímul suficient per produir una sensació sonora: queda clar que una cosa són les ones sonores i una altra de diferent la sensació provocada en el subjecte; queda clar que les ciències positives es dediquen a l'estudi dels estímuls en quant estímuls, en quant que són càrregues d'energia, i de les sensacions com a resposta del subjecte.  Certament, cada sensibilitat de les diverses espècies animals donarà lloc a una diversitat de sensacions; no sentirà el mateix un gos que una persona en resposta a un mateix estímul; però la investigació científica sobre la diversitat de les sensacions no provoca cap tipus de desconcert. La física estudia i classifica tot tipus d'ones sonores, les que estimulen l'oïda humana i les que no; igualment, la psicologia empírica estudia la sensibilitat humana.

    En Kant es tragué de la màniga

la intuïció pura de l'espai i la intuïció pura del temps, conceptes amb els quals pogué desplegar els formidables jocs malabars  de la Estètica transcendental. Segons això, seria el subjecte – el subjecte humà – el qui ordenaria els fenòmens segons la seva intuïció pura del temps i de l'espai. Les ciències positives, pel contrari, entenen que és el subjecte el qui s'acomoda a l'espai i al temps, el qui, des del moment de néixer, ha d'aprendre a moure's correctament dins les coordenades espacio-temporals.

    La Crítica de Kant és una proposta declarada per establir un nou platonisme per a justificar la fe i la moral luteranes; ve a dir que si bé no podem defugir el món fenomènic, sí que podem desplegar un autèntic coneixement del jo; que podem analitzar i estudiar sistemàticament  l'única cosa en si que és al nostre abast, el subjecte, el propi jo. Si bé es declarava que la metafísica no era possible com a ciència, alhora s'afirmava l'existència de Déu i de l'ànima humana com a postulats. I quedava obert el camí de recerca de la veritat moral, de la moral entesa com a resultat d'una investigació intel·lectual a la manera de Sòcrates-Plató; i tot el contingut moral del pietisme luterà trobava acomodament en la teoria

l'imperatiu categòric, la llei moral que En Kant sentia al seu interior.

    L'Alemanya luterana es podia sentir intel·lectualment reforçada amb la via kantiana. Els teòlegs luterans podrien cultivar la nova ciència del

noumeno resguardats dels avenços de les ciències empíriques. El kantisme no aturava la il·lustració alemanya, és limitava a fer una reserva per al cultiu de la teologia i de la moral. S'establia, de fet, una mena de coexistència entre el positivisme – que impregnava tota la Il·lustració -, el cultiu de les ciències empíriques, l'entusiasme per l'aplicació  de les ciències i l'inici de la revolució industrial, per una banda, i l'Idealisme, per l'altra. En Kant era un exemple d'aquesta coexistència; ell també es declarava il·lustrat i seguia amb interès els avanços de la ciència. 

   A una Alemanya on l'aristocràcia continuava essent hegemònica, l'Idealisme alemany – Kant, Fichte, Schelling, Hegel – es presentava com una renovació de la filosofia juntament amb la Il·lustració; però era una renovació ideològica que no feia sinó donar per bo l'endarreriment social i polític d'alemanya (social, els pagesos continuaven sotmesos als privilegis senyorívols  i els nous obrers industrials no disposaven de drets; i polític, puix que les reformes democràtiques eren superficials); era un moviment filosòfic que no representava cap amenaça per als governs alemanys. El pensament de Kant quedà a la pràctica en allò que proposava: una pura declaració d'intencions, un pur formalisme.

 

 

   

 La filosofia a l'abast

 

 

 

 

 

 

  
  

   

Rússia 2

quetgles | 07 Juliol, 2019 08:22


       Rússia i la Xina superen els Estats Units en tecnologia encara més.

   Al 2004 Washington i el Pentàgon van quedar espantats: La publicació de les estadístiques sobre el nombre d’enginyers en perspectiva mundial mostrava que la Xina i l’Índia superaven més de tres vegades els EUA.

    El motiu d’aquest escrit meu d’ara és per a contribuir a difondre entre els navegants catalans  publicacions que fan palès que la Xina supera encara més àmpliament els EUA. A més a més incorporo una sorprenent informació: Ara resulta que també Rússia supera els EUA en nombre d’enginyers ( i en nombre de graduats STEM); això explica perquè Rússia exhibeix tot de noves armes superiors a les dels ianquis.  (Per veure el tema amb més extensió podeu veure el meu post    La Xina, primera potència ).  

    S’ha de saber: La cursa tecnològica de la Rússia d’En Vladimir  Putin ha sigut formidable: En dotze anys, Rússia (146 milions  d’habitants) quasi dobla el nombre de graduats en enginyeria als EUA (330 milions d’habitants).

       Vegeu els dos pots que venen a continuació; els autors dels quals són ianquis, per cert.
GRADUATS STEM

Els països amb la majoria dels graduats STEM

per Niall McCarthy ,

3 de febrer de 2017

La Xina ha experimentat una revolució en l'educació de tercer nivell des del començament del segle. Fins al 2016, va ser construir l’equivalent a gairebé una universitat cada setmana i, quant a nombre de graduats, ha superat tant a Europa com als Estats Units. Històricament, els Estats Units van dominar la població graduada del món, però en els darrers anys, aquesta població ha canviat enmig d’un progrés acadèmic constant a Àsia. 

L’any passat, l’Índia va ser el líder mundial en graduats universitaris (78,0 milions), lleugerament per davant de la Xina(77,7 milions). Els Estats Units van ocupar el tercer lloc (67,4 milions) i la diferència entre els dos primers està en augment. Segons algunes estimacions, el nombre de graduats xinesos de 25 a 34 anys augmentarà un 300 per cent el 2030, enfront del només 30 per cent als Estats Units i Europa. STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s'ha convertit en una cosa bastant important a les pròsperes universitats xineses. 

El 2013, el 40 per cent dels graduats xinesos es va graduar en un tema STEM, més del doble de la participació en institucions de tercer nivell nord-americans. Els treballadors amb titulació STEM han esdevingut cada vegada més importants per a la prosperitat global i, com és obvi, la Xina és líder. El Fòrum Econòmic Mundialva informar que Xina tenia 4,7 milions de nous graduats STEM el 2016, mentre que l'Índia tenia 2,6 milions. Els Estats Units tenien 568.000 graduats recents de STEM el 2016.

Niall McCarthy

Niall McCarthy

Periodista de dades

niall.mccarthy@statista.com+49 (40) 284 841 562

Infografia: Els països amb més graduats STEM |  Statista

DESCRIPCIÓ

Aquest gràfic mostra els graduats recents en Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (2016).

La tortuga xinesa i la llebre americana

David P. Goldman

De DAVID P. GOLDMAN

L'historiador Andrew Roberts informa que Winston Churchill va dir just després de Pearl Harbor que "en cas de guerra, els japonesos" es replegarien com els italians ", ja que eren" les aspiracions de l'Extrem Orient ". com els russos van descobrir a Port Arthur, els nord-americans de Pearl Harbor i el riu Yalu, els britànics de Singapur, etc.

Un cas concret és l’actual guerra tarifària. Els Estats Units van assumir que les tarifes de les importacions xineses obligarien Xina a fer concessions fonamentals a la demanda del comerç nord-americà. El 6 de gener, el president Donald Trump va dir : "La Xina no està fent molt bé ara. Ens posa en una posició molt forta. Estem molt bé ”. Des de llavors, el índex de valors CSI 300 de la Xina ha guanyat un 37% durant el 2019 fins a la data, duplicant-ne la plusvàlua en les borses nord-americanes. El creixement econòmic de la Xina s'ha accelerat, mentre que els Estats Units s'han desaccelerat. És possible que la guerra aranzelària hagi fet malbé l'economia nord-americana més que la de la Xina. Amb un mercat intern de 1.400 milions de persones, la Xina pot reemplaçar els negocis estrangers perduts augmentant la demanda interna. Fa deu anys les exportacions representaven el 36% del producte interior brut de la Xina davant només el 18% actual. El comerç mundial s'està reduint, però l'impacte a la Xina és manejable.

Recolzo al president Trump. Li aplaudeixo que cridi l'atenció sobre el repte de la Xina per a la posició estratègica dels Estats Units. Però, des de l'inici, he advertit que les eines que ha utilitzat no aconseguiran els resultats que vulgui.

A principis del 2018, els Estats Units van prohibir les exportacions de components nord-americans al fabricant xinès d'equips de telecomunicacions ZTE, que violava les sancions nord-americanes a l'Iran. Huawei, el principal fabricant d’equips de telecomunicacions xineses, va dur a terme un programa d’error per inventar substituts de les fitxes nord-americanes que alimentaven els telèfons fabricats a la Xina i va aconseguir l’autosuficiència des del desembre de 2018. Ara, un estudi japonès informa que els xips de telèfons Huawei són iguals o millor que Apple.

La campanya dels Estats Units per persuadir els seus aliats de mantenir Huawei lluny del desplegament de xarxes de dades mòbils 5G (cinquena generació) ha fallat. Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Malàisia, Tailàndia, Índia, Corea del Sud i tota l'Europa de l'Est han rebutjat les demandes nord-americanes. Aquest va ser un desastre diplomàtic tristament previsible. Huawei és el proveïdor de sistemes 5G de màxima qualitat i de menor cost. Passa 20.000 milions de dòlars EUA a la investigació i el desenvolupament, el doble de la despesa combinada dels seus dos principals competidors, Nokia i Ericsson. La meitat de la plantilla de Huawei es dedica a R + D, incloent-hi milers d'enginyers europeus.

Cisco dominava el mercat dels sistemes de dades mòbils. Actualment té 72 milions de dòlars en efectiu al banc, aproximadament el que Huawei va gastar en R + D durant els darrers set anys. La pregunta és: per què inverteixen les empreses xineses mentre les empreses nord-americanes s'acumulen?

El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius

Per parafrasejar a Leon Trotsky, potser no us interessi la política industrial, però la política industrial us interessa. El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius. El model asiàtic comença amb la restauració japonesa Meiji el 1868. El model xinès és una variant del model asiàtic, que Deng Xiaoping va adoptar amb el consell de Lee Kuan Yew, en l'emulació explícita de Singapur.

Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan subvencionaran la indústria intensiva de capital, de manera que pràcticament tots els productes d'alta tecnologia inventats a Amèrica es fabriquen ara a Àsia. Les pantalles de cristall líquid, els díodes emissors de llum, els làsers semiconductors i els sensors en estat sòlid es produeixen gairebé exclusivament a Àsia. La participació nord-americana en la fabricació de semiconductors va caure del 25% el 2011 a menys del 10% el 2018. El silici és per a les armes del segle XXI, que l'acer va arribar al segle XIX. Un país que no pot produir els seus propis circuits integrats no es pot defensar.

La Xina està superant els Estats Units en computació quàntica, incloent 11.000 milions de dòlars per construir una única instal·lació de recerca a Hefei. En canvi, els Estats Units van assignar 1.200 milions de dòlars per computació quàntica durant els propers cinc anys. En general, els fons federals per al desenvolupament als EUA han caigut del 0,78% del PIB el 1988 al 0,39% el 2016.

La Xina es manté darrere dels EUA a la majoria de les àrees clau de la tecnologia, però s'està recuperant ràpidament. En els darrers anys, Xina té

  • Va aterrar una sonda sobre el costat fosc de la lluna;
  • Desenvolupat amb èxit la comunicació quàntica via satèl·lit;
  • Va construir una xarxa de comunicació quàntica de 2.000 quilòmetres entre Pequín i Xangai;
  • Míssils construïts que poden amagar els satèl·lits americans;
  • Es van desenvolupar míssils de superfície a nau que poden destruir qualsevol vaixell a centenars de quilòmetres de la seva costa; i
  • Va construir alguns dels superordinadors més ràpids del món.

La inversió xinesa en educació és paral·lela a la seva inversió en la indústria d’alta tecnologia. Avui, la Xina es gradua quatre vegades més en els graus STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) que els Estats Units, i el doble de títols de doctorat i la Xina continua guanyant. Un terç dels estudiants xinesos és important en enginyeria, enfront del 7% als EUA. El 80% dels candidats a doctorat nord-americans en informàtica i en enginyeria elèctrica són estudiants estrangers, dels quals el xinès és el contingent més gran. La majoria torna a Xina. Les millors universitats nord-americanes han format professors de primer nivell per a universitats xineses. Els programes nord-americans de postgrau STEM van informar d'una forta caiguda de les sol·licituds estrangeres a partir del 2017, en part perquè els estudiants xinesos ja no han de venir als Estats Units per a una educació de primer nivell.

El consum de les famílies xineses ha augmentat 17 vegades des del 1986 i el seu PIB en dòlars nord-americans ha augmentat 35 vegades. La Xina ha traslladat 550 milions de persones del camp a la ciutat en només 40 anys, equivalent a la població europea des dels Urals a l'Atlàntic. La Xina ha construït l’equivalent de totes les ciutats d’Europa per allotjar els nous habitants urbans, així com 80.000 milles (prop de 130.000 quilòmetres) d’una autopista i 18.000 milles (29.000 km) de trens d’alta velocitat.

La proporció de deute xinès al PIB de Xina és del 253% (el 47% del govern, les famílies el 50%, les empreses el 155%). Això és gairebé el mateix que el 248% dels Estats Units (el 98% al govern, les llars el 77%, el 74% a les empreses). L’elevat nombre de deutes corporatius es deu al fet que les empreses estatals financen una gran quantitat d’estructures amb un deute que es comptabilitza com a corporatiu i no com a govern. El problema del deute de la Xina no és pitjor que el nostre.

La iniciativa de la Xina i el Camí Cinturó té la intenció de sincronitzar les economies del Sud Global, des de Malàisia i Indonèsia fins a Mèxic i Brasil. Huawei sovint és la punta de llança del BRI, construint xarxes de banda ampla mòbils que preparen el terreny per a les empreses xineses de comerç electrònic i finançament electrònic. La Xina vol integrar el treball de països amb una població total de 2.000 milions en la seva esfera econòmica.

És fantàstic creure que qualsevol tipus de pressió nord-americana pugui desestabilitzar el règim actual en qualsevol horitzó temporal calculable. Però podem recuperar el lideratge tecnològic i demostrar la superioritat de la nostra forma de vida i degradar la credibilitat del Partit Comunista xinès al llarg del temps. La Xina pot innovar, però podem innovar molt millor. Hem de tornar amb una venjança a les estratègies que van guanyar la Guerra Freda.

Les solucions inclouen:

  • Forçar les principals indústries d'alta tecnologia onshore utilitzant subvencions / despeses de defensa
  • Col·locació de controls d'exportació a alta tecnologia (no hi ha més satèl·lits de Boeing que ajudin a la Xina a supervisar els seus ciutadans)
  • Canviar les prioritats del pressupost del Departament de Defensa per ressaltar les tecnologies avançades que guanyen la guerra i no els sistemes existents
  • Una nova Llei sobre educació en defensa nacional
  • Creeu una alternativa a la iniciativa Belt and Road amb Japó, Corea del Sud, Índia i altres
  • Enginyer una fuga de cervells del quadre científic més talentós de la Xina.

Aquest article és una transcripció del discurs de David Goldman a la Comissió sobre el present perill: Conferència de la Xina el 25 d'abril a Nova York.

Asia Times no es fa responsable de les opinions, els fets o de qualsevol contingut multimèdia presentat pels col·laboradors. En cas d'abús, feu clic aquí per informar .

XINAHUAWEIZTEQUÀNTICA COMPUTACIÓBRIINDÚSTRIES D'ALTA TECNOLOGIA

David P. Goldman

 

DAVID P. GOLDMAN David Paul Goldman (nascut el 27 de setembre de 1951) és un economista, crític de música i autor nord-americà, conegut especialment per la seva sèrie d'assaigs en línia a l'Àsia Times sota el pseudònim Spengler. Goldman s’assenta al consell d’Asia Times Ho    

Rússia 2

quetgles | 29 Juny, 2019 21:40

               

                      Rússia i la Xina superen els Estats Units en tecnologia encara més.

   Al 2004 Washington i el Pentàgon van quedar espantats: La publicació de les estadístiques sobre el nombre d’enginyers en perspectiva mundial mostrava que la Xina i l’Índia superaven més de tres vegades els EUA.

    El motiu d’aquest escrit meu d’ara és per a contribuir a difondre entre els navegants catalans  publicacions que fan palès que la Xina supera encara més àmpliament els EUA. A més a més incorporo una sorprenent informació: Ara resulta que també Rússia supera els EUA en nombre d’enginyers ( i en nombre de graduats STEM); això explica perquè Rússia exhibeix tot de noves armes superiors a les dels ianquis.  (Per veure el tema amb més extensió podeu veure el meu post    La Xina, primera potència ).  

    S’ha de saber: La cursa tecnològica de la Rússia d’En Vladimir  Putin ha sigut formidable: En dotze anys, Rússia (146 milions  d’habitants) quasi dobla el nombre de graduats en enginyeria als EUA (330 milions d’habitants).

       Vegeu els dos pots que venen a continuació; els autors dels quals són ianquis, per cert.
GRADUATS STEM

Els països amb la majoria dels graduats STEM

per Niall McCarthy ,

3 de febrer de 2017

La Xina ha experimentat una revolució en l'educació de tercer nivell des del començament del segle. Fins al 2016, va ser construir l’equivalent a gairebé una universitat cada setmana i, quant a nombre de graduats, ha superat tant a Europa com als Estats Units. Històricament, els Estats Units van dominar la població graduada del món, però en els darrers anys, aquesta població ha canviat enmig d’un progrés acadèmic constant a Àsia. 

L’any passat, l’Índia va ser el líder mundial en graduats universitaris (78,0 milions), lleugerament per davant de la Xina(77,7 milions). Els Estats Units van ocupar el tercer lloc (67,4 milions) i la diferència entre els dos primers està en augment. Segons algunes estimacions, el nombre de graduats xinesos de 25 a 34 anys augmentarà un 300 per cent el 2030, enfront del només 30 per cent als Estats Units i Europa. STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) s'ha convertit en una cosa bastant important a les pròsperes universitats xineses. 

El 2013, el 40 per cent dels graduats xinesos es va graduar en un tema STEM, més del doble de la participació en institucions de tercer nivell nord-americans. Els treballadors amb titulació STEM han esdevingut cada vegada més importants per a la prosperitat global i, com és obvi, la Xina és líder. El Fòrum Econòmic Mundialva informar que Xina tenia 4,7 milions de nous graduats STEM el 2016, mentre que l'Índia tenia 2,6 milions. Els Estats Units tenien 568.000 graduats recents de STEM el 2016.

Niall McCarthy

Niall McCarthy

Periodista de dades

niall.mccarthy@statista.com+49 (40) 284 841 562

Infografia: Els països amb més graduats STEM |  Statista

DESCRIPCIÓ

Aquest gràfic mostra els graduats recents en Ciències, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques (2016).

La tortuga xinesa i la llebre americana

David P. Goldman

De DAVID P. GOLDMAN

L'historiador Andrew Roberts informa que Winston Churchill va dir just després de Pearl Harbor que "en cas de guerra, els japonesos" es replegarien com els italians ", ja que eren" les aspiracions de l'Extrem Orient ". com els russos van descobrir a Port Arthur, els nord-americans de Pearl Harbor i el riu Yalu, els britànics de Singapur, etc.

Un cas concret és l’actual guerra tarifària. Els Estats Units van assumir que les tarifes de les importacions xineses obligarien Xina a fer concessions fonamentals a la demanda del comerç nord-americà. El 6 de gener, el president Donald Trump va dir : "La Xina no està fent molt bé ara. Ens posa en una posició molt forta. Estem molt bé ”. Des de llavors, el índex de valors CSI 300 de la Xina ha guanyat un 37% durant el 2019 fins a la data, duplicant-ne la plusvàlua en les borses nord-americanes. El creixement econòmic de la Xina s'ha accelerat, mentre que els Estats Units s'han desaccelerat. És possible que la guerra aranzelària hagi fet malbé l'economia nord-americana més que la de la Xina. Amb un mercat intern de 1.400 milions de persones, la Xina pot reemplaçar els negocis estrangers perduts augmentant la demanda interna. Fa deu anys les exportacions representaven el 36% del producte interior brut de la Xina davant només el 18% actual. El comerç mundial s'està reduint, però l'impacte a la Xina és manejable.

Recolzo al president Trump. Li aplaudeixo que cridi l'atenció sobre el repte de la Xina per a la posició estratègica dels Estats Units. Però, des de l'inici, he advertit que les eines que ha utilitzat no aconseguiran els resultats que vulgui.

A principis del 2018, els Estats Units van prohibir les exportacions de components nord-americans al fabricant xinès d'equips de telecomunicacions ZTE, que violava les sancions nord-americanes a l'Iran. Huawei, el principal fabricant d’equips de telecomunicacions xineses, va dur a terme un programa d’error per inventar substituts de les fitxes nord-americanes que alimentaven els telèfons fabricats a la Xina i va aconseguir l’autosuficiència des del desembre de 2018. Ara, un estudi japonès informa que els xips de telèfons Huawei són iguals o millor que Apple.

La campanya dels Estats Units per persuadir els seus aliats de mantenir Huawei lluny del desplegament de xarxes de dades mòbils 5G (cinquena generació) ha fallat. Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Malàisia, Tailàndia, Índia, Corea del Sud i tota l'Europa de l'Est han rebutjat les demandes nord-americanes. Aquest va ser un desastre diplomàtic tristament previsible. Huawei és el proveïdor de sistemes 5G de màxima qualitat i de menor cost. Passa 20.000 milions de dòlars EUA a la investigació i el desenvolupament, el doble de la despesa combinada dels seus dos principals competidors, Nokia i Ericsson. La meitat de la plantilla de Huawei es dedica a R + D, incloent-hi milers d'enginyers europeus.

Cisco dominava el mercat dels sistemes de dades mòbils. Actualment té 72 milions de dòlars en efectiu al banc, aproximadament el que Huawei va gastar en R + D durant els darrers set anys. La pregunta és: per què inverteixen les empreses xineses mentre les empreses nord-americanes s'acumulen?

El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius

Per parafrasejar a Leon Trotsky, potser no us interessi la política industrial, però la política industrial us interessa. El model asiàtic tracta la indústria de gran intensitat de capital com a infraestructura. Dóna suport a les foneries de xips amb fons públics de la manera com els nord-americans subvencionen els aeroports o els estadis esportius. El model asiàtic comença amb la restauració japonesa Meiji el 1868. El model xinès és una variant del model asiàtic, que Deng Xiaoping va adoptar amb el consell de Lee Kuan Yew, en l'emulació explícita de Singapur.

Xina, Japó, Corea del Sud i Taiwan subvencionaran la indústria intensiva de capital, de manera que pràcticament tots els productes d'alta tecnologia inventats a Amèrica es fabriquen ara a Àsia. Les pantalles de cristall líquid, els díodes emissors de llum, els làsers semiconductors i els sensors en estat sòlid es produeixen gairebé exclusivament a Àsia. La participació nord-americana en la fabricació de semiconductors va caure del 25% el 2011 a menys del 10% el 2018. El silici és per a les armes del segle XXI, que l'acer va arribar al segle XIX. Un país que no pot produir els seus propis circuits integrats no es pot defensar.

La Xina està superant els Estats Units en computació quàntica, incloent 11.000 milions de dòlars per construir una única instal·lació de recerca a Hefei. En canvi, els Estats Units van assignar 1.200 milions de dòlars per computació quàntica durant els propers cinc anys. En general, els fons federals per al desenvolupament als EUA han caigut del 0,78% del PIB el 1988 al 0,39% el 2016.

La Xina es manté darrere dels EUA a la majoria de les àrees clau de la tecnologia, però s'està recuperant ràpidament. En els darrers anys, Xina té

  • Va aterrar una sonda sobre el costat fosc de la lluna;
  • Desenvolupat amb èxit la comunicació quàntica via satèl·lit;
  • Va construir una xarxa de comunicació quàntica de 2.000 quilòmetres entre Pequín i Xangai;
  • Míssils construïts que poden amagar els satèl·lits americans;
  • Es van desenvolupar míssils de superfície a nau que poden destruir qualsevol vaixell a centenars de quilòmetres de la seva costa; i
  • Va construir alguns dels superordinadors més ràpids del món.

La inversió xinesa en educació és paral·lela a la seva inversió en la indústria d’alta tecnologia. Avui, la Xina es gradua quatre vegades més en els graus STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) que els Estats Units, i el doble de títols de doctorat i la Xina continua guanyant. Un terç dels estudiants xinesos és important en enginyeria, enfront del 7% als EUA. El 80% dels candidats a doctorat nord-americans en informàtica i en enginyeria elèctrica són estudiants estrangers, dels quals el xinès és el contingent més gran. La majoria torna a Xina. Les millors universitats nord-americanes han format professors de primer nivell per a universitats xineses. Els programes nord-americans de postgrau STEM van informar d'una forta caiguda de les sol·licituds estrangeres a partir del 2017, en part perquè els estudiants xinesos ja no han de venir als Estats Units per a una educació de primer nivell.

El consum de les famílies xineses ha augmentat 17 vegades des del 1986 i el seu PIB en dòlars nord-americans ha augmentat 35 vegades. La Xina ha traslladat 550 milions de persones del camp a la ciutat en només 40 anys, equivalent a la població europea des dels Urals a l'Atlàntic. La Xina ha construït l’equivalent de totes les ciutats d’Europa per allotjar els nous habitants urbans, així com 80.000 milles (prop de 130.000 quilòmetres) d’una autopista i 18.000 milles (29.000 km) de trens d’alta velocitat.

La proporció de deute xinès al PIB de Xina és del 253% (el 47% del govern, les famílies el 50%, les empreses el 155%). Això és gairebé el mateix que el 248% dels Estats Units (el 98% al govern, les llars el 77%, el 74% a les empreses). L’elevat nombre de deutes corporatius es deu al fet que les empreses estatals financen una gran quantitat d’estructures amb un deute que es comptabilitza com a corporatiu i no com a govern. El problema del deute de la Xina no és pitjor que el nostre.

La iniciativa de la Xina i el Camí Cinturó té la intenció de sincronitzar les economies del Sud Global, des de Malàisia i Indonèsia fins a Mèxic i Brasil. Huawei sovint és la punta de llança del BRI, construint xarxes de banda ampla mòbils que preparen el terreny per a les empreses xineses de comerç electrònic i finançament electrònic. La Xina vol integrar el treball de països amb una població total de 2.000 milions en la seva esfera econòmica.

És fantàstic creure que qualsevol tipus de pressió nord-americana pugui desestabilitzar el règim actual en qualsevol horitzó temporal calculable. Però podem recuperar el lideratge tecnològic i demostrar la superioritat de la nostra forma de vida i degradar la credibilitat del Partit Comunista xinès al llarg del temps. La Xina pot innovar, però podem innovar molt millor. Hem de tornar amb una venjança a les estratègies que van guanyar la Guerra Freda.

Les solucions inclouen:

  • Forçar les principals indústries d'alta tecnologia onshore utilitzant subvencions / despeses de defensa
  • Col·locació de controls d'exportació a alta tecnologia (no hi ha més satèl·lits de Boeing que ajudin a la Xina a supervisar els seus ciutadans)
  • Canviar les prioritats del pressupost del Departament de Defensa per ressaltar les tecnologies avançades que guanyen la guerra i no els sistemes existents
  • Una nova Llei sobre educació en defensa nacional
  • Creeu una alternativa a la iniciativa Belt and Road amb Japó, Corea del Sud, Índia i altres
  • Enginyer una fuga de cervells del quadre científic més talentós de la Xina.

Aquest article és una transcripció del discurs de David Goldman a la Comissió sobre el present perill: Conferència de la Xina el 25 d'abril a Nova York.

Asia Times no es fa responsable de les opinions, els fets o de qualsevol contingut multimèdia presentat pels col·laboradors. En cas d'abús, feu clic aquí per informar .

XINAHUAWEIZTEQUÀNTICA COMPUTACIÓBRIINDÚSTRIES D'ALTA TECNOLOGIA

David P. Goldman

 

DAVID P. GOLDMAN David Paul Goldman (nascut el 27 de setembre de 1951) és un economista, crític de música i autor nord-americà, conegut especialment per la seva sèrie d'assaigs en línia a l'Àsia Times sota el pseudònim Spengler. Goldman s’assenta al consell d’Asia Times Ho    

Ramón Llull i Tomàs d'Aquino. Comentaris impertinents (Reedició).

quetgles | 08 Juny, 2019 07:55

  El títol original d'aquest escrit és "92 tesis contra l'Intel·lectualisme". El canvi de títol el faig amb l'objectiu d'aconseguir una difusió més ampla a la Xarxa.

  

    Aquest escrit és un recull de breus enunciats. Tot i la diversitat de temes a que fan referència, mantenen un fil conductor que els uneix. La finalitat de l'escrit és posar de manifest i denunciar el virus intel·lectualista que infecta la major part de les obres de filosofia. Molts d'aquests enunciats, a manera de tesis, resten pendents d'un possible desplegament posterior. Ara queden com a indicadors ideològics que avisen dels esculls.

 

   No és el cas que sigui una dedicació erudita fer referència als grans autors clàssics de l'intel·lectualisme.  Actualment, l'intel·lectualisme és un virus que infecta diverses línies de pensament dels filòsofs actuals (Com veurem més endavant, En Heidegger proposa un retorn a Plató). Per altra banda, la immensa maquinària de la propaganda catòlica continua projectant al món les idees de N'Aristòtil i d'En Tomàs d'Aquino.

 

   N'Aristòtil era al servei del rei de Macedònia. Acusat de traïció a la ciutat, hagué de fugir de l'Atenes democràtica.

 

   Sòcrates figura com a creador d'allò que es denomina intel·lectualisme moral, concepció segons la qual hi ha una moralitat autèntica i única a la que solament es pot accedir per mitjà de l'intel·lecte. Solament el savi – el savi autèntic - pot abastar el Bé moral.

 

   Sòcrates, Aristòtil i Plató són la tríada reaccionària que impulsaren l'intel·lectualisme moral (Vegeu la Web El blog d'En Joan Quetgles | Sòcrates el reaccionari).

  Segons el trio, el bé moral és el producte de l'activitat intel·lectual. Afirmen que únicament el savi coneix les veritats morals.

 

     Segons N'Aristòtil, la felicitat autèntica és la del filòsof que es dedica a l'activitat intel·lectual. Per això, un hom ha de ser de la classe dels propietaris de terra, o, si més no, una persona rica, que no treballi. N'Aristòtil diu expressament que el filòsof ha d'estar alliberat de les preocupacions materials; d'aquí ve la conveniència de disposar d'esclaus; afegeix que també s'ha de disposar de bona salut. Dit planerament, la felicitat s'aconsegueix per mitjà de la riquesa, la salut i la meditació epistemològica (epistemològica; és a dir, la del savi; la meditació de les persones vulgars és "doxa", opinió vulgar i no té validesa).

 

   A L'Antic Testament, o sigui, a la Torà, les recompenses ofertes per En Jahvè als bons complidors de la Llei sempre són bens concrets que, majorment, es gaudiran en vida. No hi ha cap referència a un altra vida per a després de la mort. Al Nou Testament, en canvi, hi ha la promesa explícita de la vida eterna. I encara més: s'estableix com a dogma que hi haurà una resurrecció general dels cossos i que les ànimes afortunades amb el seu cos recuperat viuran per a sempre al Cel.

 

    Tesi: el Cel del cristians és intel·lectualista.

 

   Vida eterna, sí, però vida contemplativa. La promesa de recompensa cristiana és radicalment intel·lectualista. La vida contemplativa cristiana coincideix amb l'ideal de Plató i Aristòtil. Allà, al Cel dels catòlics, els benaventurats estaran quiets i immòbils extasiats amb la contemplació de Déu. Es dóna a entendre que els cossos ressuscitats tindran una activitat molt limitada; sembla que hi veuran i que hi sentiran, i que, fins i tot, és possible que cantin himnes, però poca cosa més.

 

   N'Agustí d'Hipona, entusiasta del pensament platònic, fou l'encarregat d'elaborar la primera filosofia cristiana, una filosofia en concordança amb els dogmes de fe i amb els projectes socials i polítics de l'Església catòlica (Abans de N'Agustí, els grans teòrics del cristianisme, els denominats "Pares de l'Església, es limitaren a condemnar la filosofia, en general). Com a recompensa al seu esforç intel·lectual, N'Agustí  i la seva mare – Mònica -  serien beatificats (Com explica una web catòlica, "church.org": "Milers de mares i d'esposes s'han encomanat a tots aquests segles a Santa Mònica, perquè els ajudi a convertir els seus marits i fills, i han aconseguit conversions admirables").

    N'Agustí mostrava sovint el seu fervor a les idees d'En Plató. Així diu "...d'on es desprèn que també els platònics mateixos han de sotmetre els seus piadosos caps a Crist, rei únic i invicte, tan sols canviant unes quantes coses, d'acord amb les exigències de la fe cristiana"(Epístoles, 56). 

   La filosofia de N'Agustí fou reconeguda com a la pròpia de l'Església catòlica durant bona part de l'Edat mitjana, fins al segle XIII.  En aquest segle, en efecte, la Cúria romana procedí a establir la filosofia d'En Tomàs d'Aquino com a doctrina oficial de l'Església, tot i que no s'invalidava o reprovava l'agustinisme (L'Església de Roma, en cap situació,  mai  reconeix haver comès un error o un crim; per això no donà cap justificació pel canvi d'orientació ideològica).

 

  En Tomàs d'Aquino fou l'encarregat de confeccionar un nou marc filosòfic per a ús de la teologia catòlica. En base al concepte de Philosophia ancilla Theologiae, la nova filosofia d'En Tomàs seria l'instrument escaient. La Summa Theologica esdevindria el llibre essencial de les càtedres de teologia. Fins avui, el tomisme s'ha mantingut com a  filosofia oficial de l'Església catòlica.

 

    Plató, Aristòtil, Agustí, Tomàs, tots eren intel·lectualistes i afirmaven l'intel·lectualisme moral.  N'Agustí  bevia d'En Plató, i En Tomàs, de N'Aristòtil.

   En Plató i N'Aristòtil no sabien – i no explicaven – de quina manera s'havia de distingir els filòsofs autèntics dels espuris (Hem de suposar que En Plató estava improvisant quan intentava convèncer al tirà Dionisi I perquè apliqués algunes de les idees de la República). Per altra banda, entenien que solament uns pocs afortunats poden accedir al cultiu de la filosofia.

   N'Agustí i En Tomàs disposaven, en canvi, d'una extraordinària situació de privilegi intel·lectual, impensable a la l'època de la Grècia clàssica.

   N'Agustí i En Tomàs partien amb l'avantatge que coneixien i disposaven de la veritat revelada per Déu a les Sagrades Escriptures; uns llibres sants i una paraula de Déu que tenia el reconeixement universal; uns llibres que eren declarats com a la suprema autoritat moral i intel·lectual.

   A l'època d'En Tomàs, no era admesa cap autoritat intel·lectual fora de l'Església catòlica. El Papa era infal·lible en matèria de fe i de moral. I la Cúria romana es reservava l'autoritat suprema en matèria de la ciència.

   En Tomàs no hagué de fer cap concurs de mèrits, ni es veié en la necessitat de fer una promoció de la seva Summa. El Papa, la Cúria romana, feia públic a tota la cristiandat que En Tomàs era el savi màxim i que la seva obra, en tot moment, havia de servir d'orientació.

   El Papa i els cardenals tripulaven la nau de l'Església. S'havia de considerar que eren els més savis i els més sants; i que, a més a més, tenien la garantia de la protecció de l'Esperit Sant.

   La Cúria considerà que l'accés a la Bíblia s'havia de reservar als savis. Per això la Inquisició prohibí – i destruí – les versions en llengües modernes (Segons la GEC, foren cremats els exemplars de diverses versions en llengua catalana).

 

   En Ramon Llull exposa quin és l'ideal de l'intel·lectualisme catòlic al segle XIII. En Blanquerna, el protagonista de la seva novel·la exemplar,  viu diverses experiències de la vida humana: ell i la seva promesa renuncien al matrimoni hi entren en sengles convents; més tard es nomenat bisbe, després cardenal i, finalment Papa. Una vegada que el Papa En Blanquerna ha dut a terme la reforma de la cristiandat i ha creat un món feliç on regnen les virtuts, renuncia al papat i esdevé un senzill eremita dedicat a la vida contemplativa, a la qual se li uneix l'Emperador. O sigui, el món feliç lul·lià vendria a ser la fi de la història, la desaparició de la espècie humana. Seria un món d'ermitans i ermitanes mal nodrits i sense reproducció.

 

   Segons l'intel·lectualisme catòlic de l'època, l'estat suprem de perfecció de l'home era la renúncia al món i el lliurament a la vida contemplativa, és a dir, a la meditació, l'estudi sant,  la pregària, la lectura de llibres pietosos i, si es podia, l'èxtasi místic.

 

   En Pau, a les Epístoles, aconsella com ideal de vida cristiana l'abstenció sexual; i, afegeix que aquells que no puguin es casin. O sigui que si s'aconseguia l'estat ideal paulí universal, significaria l'extinció de l'espècie humana.

  

   Els llibres de text donen a entendre – i desorienten els lectors – que l'Església catòlica fou la impulsora de la filosofia. La veritat històrica és que, fins al trencament luterà, tot allò que fos considerat activitat intel·lectual era controlat per la Cúria romana.

 

   Ofereixen tot de noms de filòsofs de l'època pre-luterana com si hi hagués llibertat de pensament; i com si fos un període d'avenços del saber, de la ciència i de la filosofia. Així, fan referència a Escot Eriúgena, Anselm, Roscelin, Pere Abelard, Hildegard, Pere Llombard, Albert Magne, Bonaventura, Mestre Eckhart, Ramon Llull, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan i molts d'altres.

   Però la realitat històrica és que tots aquests autors no feien sinó repetir el punts bàsics de la Philosophia perennis. Aquests autors no s'apartaven de la "veritat oficial" dictada pel Papa i la Cúria romana. Feien com si caminessin en el camí de la Ciència, però, en realitat, romanien immòbils, clavats al mateix lloc.

   

   Tan bon punt un d'aquells frares (els anomenats filòsofs quasi tots pertanyien a una ordre religiosa) escrivia alguna teoria en desacord amb la doctrina oficial, corria el risc d'ésser processat per la Inquisició (Com fou el cas d'En Guillem d'Ockham).

 

    S'ha de desmuntar l'Imaginari conservador de l'Univers català (El que fou creat majorment pels homes de la Lliga, del pujolisme i pels abats catalans). En Ramon Llull es situava un poc al marge del pensament oficial de Roma; però convé fer veure que En Llull s'inclinava cap al tombant més extremista. En Ramon Llull pretenia demostrar racionalment els dogmes catòlics. Amb la seva Art havia de convertir els mahometans al cristianisme. Aquest Llull intel·lectualista extrem era, alhora,  fervent partidari d'usar l'espasa per a convertir els musulmans.

 

    Tot i que les amples masses eren pagesos analfabets, rebien una formació cristiana suficient – segons la Cúria – per aconseguir la salvació i la vida eterna.  El Vicari de Crist els guiava intel·lectualment i moral; a més a més, disposava dels sagraments, instruments de santificació.

   Aquelles masses d'analfabets catòlics també eren convidats – i obligats – a practicar els principis de l'intel·lectualisme en virtut del guiatge dels seus pastors. Eren convidats a participar de la vida contemplativa. El més humil dels catòlics – el més pobre i el més ignorant – tenia al seu abast esdevenir sant. Calia, doncs, que els més miserables fessin dejunis i abstinències, rebutgessin els plaers, es mortifiquessin, fessin oració.

  

 A la pràctica, les societats medievals cristianes miraven de mal ull a aquells que dedicaven la seva activitat a l'enriquiment personal; en especial, els comerciants i tot tipus d'activitats comercials eren considerades negativament. En tot temps, els predicadors no s'estaven d'avisar de les penes de l'infern que esperaven als comerciants desaprensius. El treball manual i els oficis tradicionals no eren mal considerats, però tota innovació tècnica aixecava sospites als pastors del ramat cristià.

 

   Aquest ordenament tingué conseqüències funestes. La societat de Castella del sis-cents en fou un paradigma (Em refereixo a Castella perquè és una de les societats històriques sobre la qual ens donen més informació). Castella acabà arruïnada i despoblada. 

   A tenor del Poder i de la ideologia dominant, la salvació terrenal – i la felicitat personal – només era possible si un hom pertanyia a les classes que monopolitzaven la dita salvació, a saber, la gran noblesa (que eren els grans propietaris de terra), la petita noblesa (petits propietaris o hidalgos "pelats",  que en cap cas es dedicaven al comerç o a un treball productiu.  Representaven 10 per cent de la població – uns 600.000 individus –), i els religiosos (En aquest estat confluïen els nobles i els d'origen plebeu. De totes maneres, els grans càrrecs eclesiàstics – que, alhora, proporcionaven més ingressos econòmics – corresponien a la gran noblesa).

   La carrera social de la noblesa castellana només era possible bé com a servidor del Rei a l'exèrcit (Considereu que En Cervantes es va haver de conformar a fer de soldat ras), o bé com a servidor del Rei a l'administració, o bé com a servidor d'un gran noble,  o bé seguint la carrera eclesiàstica.

 

   Els nobles de la Cort d'En Felip III, s'oposaven a que el rei concedís el títol de noblesa a En Velázquez; argumentaven que treballava per diners, cosa que no podia fer un noble;  per a superar el conflicte, En Velázquez hagué de declarar formalment que no treballava per diners, que la seva activitat pictòrica era feta sense ànim de lucre, per amor a l'art.

 

   Amb uns sous de misèria, molts de jornalers preferien afegir-se a les fileres dels mendicants. Fileres inacabables de pobres que recorrien la ruta dels convents que subministraven la sopa boba. En cap moment, els pobres eren culpables; ans al contrari, d'antuvi, la pobresa era considerada com una mena de mèrit; així, comunament, els religiosos feien vot de pobresa.

 

   L'objectiu de l'Església catòlica no era treure els pobres de la pobresa, sinó el d'aconseguir la santificació per la pobresa.

 

    Aquestes tradicions socials, mantingudes al llarg dels segles, han deixat caràcters indelebles a la societat castellano-andalusa, al meu parer. Hem de considerar que actualment, en ple segle XXI, els mecanismes socials tradicionals es mantenen funcionals. Tot i que els privilegis nobiliaris foren formalment abolits al segle XIX, la noblesa espanyola mai fou desposseïda de les seves propietats.

   Aquelles inèrcies continuen actuant de diversa manera dins els processos socials presents. L'oligarquia actual és l'hereva de l'aristocràcia tradicional. Si de cas, nous grans propietaris s'han sumat a la classe dels grans propietaris tradicionals. Ara, els grans propietaris de terra, acomodats a la modernitat, han passat a ser també grans propietaris d'altres bens que no són terres. L'oligarquia continua fent ús  de les seves maneres per a l'exercici de poder.

   

   La societat castellano-andalusa actual s'ha modernitzat, certament. Però no hem de perdre de vista que els protagonistes actuals despleguen els rols tradicionals. Tots continuen actius: els grans propietaris, l'Església catòlica i la versió modernitzada del que  era la classe de la petita noblesa.

 

  

  

     Si bé el pensament positivista és formalment hegemònic a l'Univers ideològic espanyol, la filosofia intel·lectualista  continua ocupant importants espais culturals i centres de difusió d'ideologia. Filosofia intel·lectualista: s'ha d'entendre aquella que és una continuació de la filosofia aristotèlica-tomista i , la qual encara és la filosofia oficial de l'Església catòlica. També s'ha d'entendre com a intel·lectualistes  aquells autors relacionats amb el pensament platònic. A l'Univers ideològic català la situació és molt semblant.

   Per altra banda, l'intel·lectualisme i la filosofia intel·lectualista també és activa en molts altres països d'Europa i Amèrica.

   A l'Estat espanyol, l'oligarquia castellano-andalusa continua mantenint els seu poder i els seus privilegis; l'Església catòlica, també.  A la Universitat i a altres institucions de l'Estat, l'oligarquia manté les seves posicions de poder. Sobre aquest tema, podeu veure la Web El blog d'En Joan Quetgles | La guerra ideològica.

 

    Aclariment:  quan dic els llibres de text, en refereixo a tot tipus de programació de l'Administració de l'Estat. Quan dic enciclopèdies, en vull referir a les enciclopèdies i a altres llibres de divulgació que majorment són sota el control de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Per suposat, els Poders també disposen d'amples dispositius a la Xarxa (I no desaprofiten l'ocasió d'ocupar espais a les diverses viquipèdies )

   Actualment,  a Catalunya, la premsa és en mans de l'oligarquia espanyola o de gent implicada amb l'oligarquia.

 

    Els llibres de text i les enciclopèdies ofereixen una versió de la història d'acord amb els interessos de l'intel·lectualisme. Aquesta versió és una manipulació de la realitat històrica.

 

   Els llibres de text i les enciclopèdies fan una contínua discriminació. Estableixen unes llistes dogmàtiques de filòsofs i de savis més importants o menys importants.

 

   Per posar un exemple:  referent al món antic, sense vacil·lar, afirmen que En Sòcrates, En Plató i N'Aristòtil són els tres filòsofs més grans. Tal afirmació coincideix amb la que fan les enciclopèdies catòliques.

 

    La programació del Ministeri d'Educació obliga als alumnes a considerar que l'obra dels grans filòsofs conté uns tresors de saviesa. Es dóna per cert que els alumnes estaran més formats si són capaços d'escriure sis línies sobre l'hilemorfisme de N'Aristòtil.

 

   Els supòsits del Ministeri d'Educació són sense els fonaments de la modernitat; la programació del Ministeri mostra que l'intel·lectualisme ranci continua essent hegemònic.

 

   La contraprogramació feria veure que, per exemple, En Plató era un aristòcrata ressentit contra la democràcia atenenca;  o que els llibres de Física de N'Aristòtil mostren la incompetència de l'autor en matèria de física i d'astronomia. Podeu veure més detalls a la web  Intel·lectualisme i reacció. Apunts

 

   l'Intel·lectualisme dóna per suposat que el pensament i l'obra dels grans filòsofs determina el procés de la història. En Nietzsche arriba a l'extrem d'afirmar que el pensament d'En Plató – juntament amb la posterior activitat ideològica d'En Pau de Tars – fou la causa del triomf del cristianisme i de "la corrupció d'Occident" (Per a En Nietzsche, la Història d'Europa, no és altra cosa que una suposada corrupció moral provocada pel cristianisme, la història de la corrupció d'Europa). Per descomptat, En Pau de Tars i els denominats apòstols no en sabien res d'En Plató;  si de cas, feien una condemna expressa de la filosofia en general.

 

   En contra dels mites de l'Intel·lectualisme, es pot constatar que, durant l'Imperi romà, En Plató i N'Aristòtil eren pràcticament uns desconeguts de la cultura llatina. Solament alguns pocs autors llatins fan alguna cita d'En Plató. A les biblioteques dels patricis molt rarament es veia un llibre de filosofia.

 

    El patriciat romà desaprovava que un hom es dediqués a la filosofia; si més no, ho consideraven una cosa inútil, una pèrdua de temps. És per aquest motiu que, pròpiament, no hi ha filòsofs llatins. Als llibres de text hi fan figurar Sèneca, Ciceró, Lucreci,  Marc Aureli, Boeci, Casiodor i pocs més. Els fan figurar com a filòsofs menors, però, pròpiament, no es dedicaven al cultiu de la filosofia; cap d'aquests autors es declarava filòsof ni es dedicava a preferentment al cultiu de la filosofia.

   L'emperador Marc Aureli figura com a filòsof als llibres de text pel simple fet d'haver escrit un llibre titulat Reflexions. Com a membre distingit de la classe alta romana, En Marc Aureli  recomana  que els joves s'abstinguin de perdre el temps llegint obres de filosofia.

 

    Que els llibres de text d'història i de filosofia mostrin tants de components d'origen intel·lectualista no ens ha de venir de nou. Durant segles, les qüestions de teologia i moral foren competència de l'Església catòlica; ni un sol paper podia circular sense el nihil obstat. Actualment, els llibres de text d'història i de filosofia se semblen molt als de l'última etapa del franquisme.

 

   Els llibres de text d'història d'Espanya no condemnen expressament el franquisme ni molt menys el suport que va rebre de l'Església catòlica. En tot moment, aquests llibres de text presenten una Església catòlica que desplega unes suposades accions beneficioses.

 

    Tot i que la Constitució espanyola declara el laïcisme de l'Estat,  de fet, a la manera espanyola – fent cas omès del principi de contradicció –  , l'ensenyament oficial encara inclou l'assignatura de  l'apologia de la religió catòlica.

 

  Els diversos governs socialistes han sigut  incapaços de fer la reforma de les Facultats de filosofia. Així, continua el reconeixement oficial – administratiu – de les càtedres d'unes ciències de l'època medieval que es diuen: ontologia, metafísica, estètica, teoria de coneixement, psicologia filosòfica (aquesta psicologia és un derivat de la ciència de l'ànimatomista, barrejat amb autors moderns de psicologia positiva  i amb En Freud ben present;  per a accedir a la càtedra, els opositors han de ser uns experts en  la psicologia d'En Plató i de N'Aristòtil).

 

   Una i altra vegada, els programadors de la ciència espanyola intentaren utilitzar l'escola com a instrument de control ideològic i de projecció ideològica. Però comprovaren que els seus somnis no es complien. De la implantació a l'escola de la Formación del Espíritu Nacional i de l'apologia de la religió catòlica no sorgí una nova generació d'espanyols imbuïda de la idea de Por el Imperio hacia Dios; aquells estudiants acabaven els estudis i no demostraven cap especial entusiasme ni pel franquisme o ni pel catolicisme.

 

   Després del desastre del 98, l'oligarquia considerà que s'havia de fer un esforç de modernització. Pensaren que, posat que Espanya era bàsicament agrària, l'escola podria ésser un instrument  per a la modernització de l'agricultura. Així, els Ministeri disposà que l'assignatura d'agricultura formés part del programa del batxillerat, i que, semblantment, s'inclogués als  estudis de magisteri. Als anys 1960, els estudiants de magisteri encara seguien estudis d'agricultura. Per suposat, mai s'ha vist un pagès fent consultes a un mestre d'escola sobre qüestions d'agricultura.

  

La fi del capitalisme.

quetgles | 30 Maig, 2019 10:12

No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.

         Advertiment a manera de proemi:  Els economistes portaveus dels interessos del capitalisme són omnipresents als mitjans ''occidentals''(o sigui, els mitjans que estan al servei de l'estratègia del capitalisme neoliberal (neocon, en diuen als EUA)). Aquests economistes fan tot tipus d'elucubracions teòriques sobre les crisis periòdiques  del capitalisme, però sempre confirmant  la bonesa del sistema. Semblen un eco del que va dir el president Barack Obama al discurs inaugural, gener de 2009, al referir-se a la causa de la crisi econòmica digué:  La nostra economia està greument debilitada com a conseqüència de la cobdícia i de la irresponsabilitat d'alguns, i, alhora, tot seguit va afirmar com a indiscutible la bonesa del capitalisme dient: El seu poder (el de l'economia de mercat) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

    Fi del proemi.

 

    Els mitjans ''occidentals'' fan campanya permanent  anunciant la fi de la crisi i l'inici de la recuperació econòmica. Això és el que pronostiquen els 40.000 economistes del sistema. Donen per suposat que la crisi és una més de les crisis cícliques que afecten el sistema capitalista. Qualcuns comparen la crisi actual a la de 1929, subratllant però  que actualment els Estats disposen de més recursos per a pal·liar els efectes les crisis econòmiques. Però haurem de veure que aquesta crisi econòmica, iniciada al 2008, és en realitat la mostra de que ja estem immersos en el nou cicle històric global. Respecte a això, vegeu els següents enunciats.

     Tesi:   La fi de la II Guerra fou l'inici del nou cicle històric mundial, cicle que podem definir com el retorn de l'Àsia al centre del món.

     L'Índia i la Xina han sigut  - i continuen essent - els grans motors del nou cicle.  L'Índia inicià la gran cursa amb la proclamació de la independència el 1948. I En Mao Zedong va establir la República Popular de la Xina al 1949.

       A considerar:  Tot i que la Xina figurava com Estat independent, de fet, des de  el segle XVIII, la seva sobirania era greument malmesa per les potències occidentals i el Japó. Amb l'establiment de la República Popular, la Xina recuperà la plena sobirania.

       A considerar:  Certament, el fenomen fou extraordinari:  tot de nous països de l'Àsia i de l'Àfrica proclamaren la independència els anys 50 i 60. Fou  una boletada de nous Estats.

    A considerar:  No s'ha de confondre procés de descolonització amb canvi de cicle històric.

      Per entendre la cosa:  La independència dels països de l'Amèrica llatina a principis del segle XIX  no va significar cap canvi de cicle. De manera semblant, la independència dels països europeus (els quals estaven integrats dins els imperis) després de la I Guerra tampoc comportà cap canvi de cicle.

  

    Tesi:  El canvi de cicle històric mundial fou determinat pel desplegament econòmic (i social) de la major part dels països de l'Àfrica, l'Àsia i l'Amèrica llatina, a partir dels anys 70 del segle passat, desplegament que s'intensificà  els anys 90.

    Tesi: L'inaudit desplegament de la República Popular de la Xina fou l'agent principal que accelerà el canvi de cicle mundial.

      Tot i així, les potències europees (França i Anglaterra, en particular) i els Estats Units mantingueren la seva influència política i econòmica sobre la major part dels nous Estats independents (neocolonialisme). Per tal de reforçar la seva hegemonia, no dubtaren en recórrer a la guerra secreta o al cop d'Estat (Un del més escandalosos fou el cop d'Estat  a l'Iran, al 1953, maquinat per Anglaterra i els Estats Units).

    Tot i així, els Estats Units i les potències de l'Europa occidental no han pogut impedir el desenvolupament dels països dels tres continents esmentats.

    

      Mentre estaven endarrerits els països a que ens referim, proporcionaven matèries primeres barates i eren consumidors dels productes dels països desenvolupats.

     Tesi: Tan bon punt els països dels tres continents  es desenvoluparen, entraren en competència amb les potències econòmiques dominants.

      (Sobre el tema, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.).

      Aclariment:  Per descomptat, un hom podria dir que els nous països desenvolupats entren en la competició econòmica capitalista global.

      Sí, l'afirmació seria certa. Així, per exemple, la Xina i Corea del Sud estan en forta competició entre sí respecte a la construcció naval (Actualment, les drassanes xineses ocupen el primer lloc del rànquing, i les coreanes van en segon lloc. Vegeu la web Construcció de vaixells).

   Allò que s'ha de saber i s'ha de dir:  L'ascens de les drassanes asiàtiques (de la Xina i Corea) van provocar la ruïna  de les d'Anglaterra i dels Estats Units.  Aquesta és una mostra clara del que significa el canvi de cicle històric.

      Deia En Barack Obama (i els 40.000 economistes) que el seu poder (el del capitalisme) per crear riquesa i per expandir la llibertat no té rival.

     S'errava, s'errava molt N'Obama, si ens hem d'atenir a les dades estadístiques de l'economia mundial.

     Si la bonesa d'un sistema econòmic es basa amb la seva capacitat de produir riquesa, llavors s'ha de concloure que el de la República Popular de la Xina és el millor; aquest sistema,  definit per En Deng Xiaobing com a construcció del socialisme segons les característiques xineses, ha tingut un inaudit  índex de creixement que s'ha mogut al voltant del 10 % anual).

    Segons la premsa (recollint les dades de l'OECD), enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, superant els Estats Units.

       Ha de restar clar: Duent a terme el projecte d'En Deng, el govern xinès utilitza el capitalisme com a instrument per a l'edificació del socialisme a la Xina (No he de repetir aquí el que ja he explicat al post La Xina, la civilització vertical).

    S'han d'escombrar els vils prejudicis:  L'ascens de la Xina  a primera potència industrial del món (ocorregut a principis de segle), no ha estat degut a la mà d'obra barata, sinó  a la mà d'obra altament qualificada. Anualment, el nombre de llicenciats xinesos en enginyeria quadruplica el dels llicenciats nord-americans. Allò sorprenentment barat a la Xina són els sous dels alts càrrecs.

    S'ha de destacar:  El sistema comunista xinès impossibilita la formació de lobbys o de    corporacions capitalistes. 

    Com jo deia en un article:  Els magnats estrangers i els magnats del país no poden comprar mitjans de comunicació de la Xina. Tampoc hi poden crear Think Tanks, ni centres d'investigació, ni universitats, ni ONGs, ni poden fer corporacions (Sobre aquests darrers punts, podeu veure el post  La Xina, l'autèntica llibertat.).

    En tot moment, els mitjans occidentals fan referència a la crisi econòmica mundial. Mundial, en diuen, però la veritat és que el creixement econòmic de la major part de països de l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica han continuat amb els seus alts índex de creixement econòmic, com si  estiguessin immunes respecte a  la crisi del 2008.

    Sí, els mitjans ''occidentals'' s'afanyen a destacar el descens de l'índex de creixement de  la Xina (El seu índex, en efecte, va passar del 9.3 % de l'any 2011 al 7.7 % de l'any 2012). Però deixen de destacar, aquests mitjans, que el creixement xinès de l'any 2013, 7.7 %,  quadruplica el dels Estats Units, 1.9 %.

    S'ha de saber que, al 2009, els països de la Unió Europea, els EUA, el Canadà i el Japó, afectats per la crisi, tingueren un índex de creixement negatiu; i que, en canvi, l'índex de la majoria de països d'Àsia i d'Àfrica es mostrava insensible al crac del 2008. En efecte, vegeu els índex percentuals del 2009 de qualcuns d'aquests països: la Xina, 9.2, l'Índia, 8.5, l'Iran, 3.9, l'Egipte, 4.7, Indonèsia, 4.6, Nigèria, 6.9, Tanzània, 6.0, el Marroc, 4.8, el Pakistan, 2.8.    (Podeu veure els índex de creixement a la web Creixement global 2009-2013).

    Enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però, tot i així, el pressupost militar  dels EUA és tres vegades més gran que el del país asiàtic.  A més a més, Washington  fa un desplegament colossal d'agents secrets que operen clandestinament a quasi tots els països del món.  Les 17 agències d'operacions secretes tenen una despesa de més de 50.000 milions de dòlars, despesa que sextuplica el pressupost de defensa d'Espanya (Vegeu la web 17 spy agencies USA).

       Al seu discurs al fòrum de Valdai,  el president de Rússia, En Vladímir Putin,  ha denunciat el desordre mundial provocat per pels EUA, dient: En lloc de l'excepcionalisme, els EUA  sembra el caos al món...En un món dominat per un únic país i el seu grup de satèl·lits, el procés de presa de decisions globals es redueix a impulsar les seves pròpies receptes com si fossin propostes universals. Aquest grup s'ha convertit en tan ambiciós que les seves solucions es presenten com si fossin les tota la comunitat internacional. (Podeu veure la web Discurs de Putin al forum de Valdai)-

   Vegem qualcunes de les contradiccions actuals de l'Imperi.

             

       Per una part, els EUA i els seus subordinats mantenen la supremacia militar al món, però alhora han de constatar que minva el seu predomini econòmic. 

        Les estratosfèriques despeses militars i de guerra bruta fan que els EUA sigui el país més endeutat del món. Per altra banda, Rússia i la Xina ha fet palès que el seu poder militar desafia clarament l'hegemonia ianqui.

  I països que temps enrere eren militarment insignificants han desplegat unes poderoses forces armades. El cas de l'Iran (Un dels eixos del mal) serveix de paradigma. Tot i els esforços (i les despeses) dels Estats Units i d'Anglaterra per destruir la República Islàmica, l'Iran ha resistit les envestides fins al punt d'esdevenir la primera potència militar de l'Orient Mitjà  (S'ha de saber: l'Iran ha esdevingut un gegant en matèria d'alta tecnologia).

    Al 2014, la Xina ha esdevingut la primera economia mundial, però s'ha de saber que a principis de segle ja era la primera potència industrial.

   A considerar: el Banc Industrial i Comercial de la Xina és el major banc del món. I, en paral·lel, la Xina disposa de la major reserva de divises mundial; així mateix, és el principal comprador del deute nord-americà.

    A considerar:  Des del 1978, la Xina s'esforça per evitar la confrontació política amb els Estats Units i per incrementar la cooperació econòmica i social amb aquest país. En la mateixa línia, desplega una política exterior declaradament pacifista i de no intervenció. Però, paral·lelament, va dur a terme un ambiciós pla de modernització de les seves forces armades amb l'objectiu de neutralitzar l'amenaça militar nord-americana.

     A considerar:  Actualment, les drassanes xineses avaren vint (o més) vegades més vaixells que les nord-americanes; de manera que la Xina, si vol,  té a l'abast construir una  armada més poderosa que la dels EUA.

    Tornant a la qüestió central d'aquest escrit, la recuperació econòmica no tindrà lloc. El món ja està situat a un altre cicle històric; no es tracta, en absolut, d'una continuació del cicle en el qual es produïa una successió de crisis seguides de recuperacions (recuperacions que a vegades tardaven molt a comparèixer, com fou la del 1941, que es produí dotze anys després de la gran depressió de 1929).

        En relació a la Unió Europea,   parlar de recuperació econòmica només pot tenir sentit en boca dels governants de les nacions mes industrialitzades.

     Tesi:  Els països poc desenvolupats o a amb indústries poc competitives que entraren a formar part de la Unió Europea  (com fou el cas de l'Espanya d'En Felipe Gonzàlez), en realitat, es ficaven  a la boca del llop (El llop són les multinacionals, les europees principalment).

    Vegem la cosa:  Tan bon punt els països endarrerits europeus esdevenien membres de la Unió Europea  (Espanya al 1986) quedaven sotmesos al lliure canvi comercial; això comportà la ruïna de la major part d'empreses del sector industrial d'aquests països.

   Vegem la cosa: Suprimits els aranzels i establert la moneda comuna, gran part de les empreses d'aquests països no pogueren resistir la competència comercial de les empreses estrangeres.

   Així, per exemple, la poderosa indústria tèxtil catalana fou desmantellada (Bé, en realitat,   Catalunya Sencera ha esdevingut una economia terciària, en base al turisme).

   I posant un referent mallorquí:  A Mallorca, més d'un centenar de modestes empreses de begudes gasoses  van haver de plegar. Ha sigut substituïdes per  multinacionals estrangeres, entre les quals destaca Coca Cola.

   

    Es pot constatar que l'agressivitat comercial de les multinacionals afecta també el sector terciari. Així, l'expansió de les grans superfícies ha provocat el tancament de les botigues tradicionals.

    Vegem la cosa:  Les multinacionals alemanyes, franceses, sueques o nord-americanes  són presents als paisatges urbans catalans, però es fa difícil trobar una multinacional catalana (o espanyola) a Europa.

     Tesi general:  Els països perifèrics de la Unió Europea, sotmesos al ritme destructiu del capitalisme neoliberal, es veuen encongits  sobre una pell de xagrí. És a dir, estan condemnats a la indefensió econòmica; són les corporacions capitalistes les que dissenyen l'infame futur econòmic de la perifèria (L'Espanya estricta queda relegada a exportar únicament pernils, olis, vins i cogombres).

    Per tant, s'ha de preveure la fi imminent de l'euro i de la Unió Europea (Llavors sí; llavors Catalunya Sencera tindrà possibilitats de bastir un Estat independent). O, sinó, la despoblació.

Les noces d'En Caín.

quetgles | 21 Maig, 2019 12:06


     Premeu aquesta web: Les noces d'En Caín 

Els llinatges mallorquins

quetgles | 16 Maig, 2019 15:58

 

                                                Els llinatges mallorquins

 

      Hi ha ignorants que són intel·ligents i d'altres, d'ignorants, que sempre embullen la troca. En José Ramón Bauza està entre els de la segona categoria. Com a mostra de que és així, en unes declaracions amb motiu de la vaga dels docents, En Bauza,  volent contraposar ''mallorquí'' i català, enardit, feia una crida a conservar el llegat ''dels nostres pares i padrins'' (cosa que, segons ell, no feien els ensenyants catalanistes de Balears).  Hem de suposar que En Bauzas no podia fer referència al llegat de les mares (Per allò de ''llengua materna'') perquè la seva és forastera (En Bauzas va néixer a Madrid). En Bauzas fa com si no sabés que la repoblació de les Illes, després de la conquesta del rei En Jaume, fou amb pobladors vinguts d'arreu de la Catalunya Comtal.

 

     El títol de l'article hauria de dir ''l'alt nombre de cognoms mallorquins que coincideixen amb topònims de la Catalunya Comtal fa palès l'origen catalanesc de la població autòctona de Mallorca, Menorca i Eivissa'', títol massa llarg per navegar per la Xarxa.

 

   Per descomptat, els cognoms de topònims de ciutats i de comarques fa més

evident la relació entre el cognom i el topònim. La gran majoria d'aquests

cognoms són topònims de ciutats, comarques, pobles, viles i, fins i tot, de masies.

    S'ha d'entendre que, seguint la tradició, molts dels nouvinguts eren denominats

segons el seu lloc de procedència.

   Per altra banda, es pot afirmar que els cognoms autòctons de les Illes Balears,

majorment, són indestriables dels de la Catalunya continental, com era de

presumir.

   El llinatge Rosselló, molt corrent a Mallorca, es correspon amb el topònim de el

comtat de el Rosselló (a considerar que al segle XIV, el Regne de Mallorca

comprenia Mallorca i el Rosselló. I que el Rosselló ens fou arravatat pels

francesos, amb conxorxa amb els espanyols, al segle XVII).

   Més poc coneguda és la relació dels llinatges mallorquins amb els topònims

d'altres comtats o comarques, com són els de Cerdà (que deriva de Cerdanya),

Vallespir i Capcir.

   Per descomptat, la relació nominal més coneguda és la referent a les ciutats més

grans del Principat, com es correspon amb Barceló (Referit a la ciutat o al comtat

de Barcelona), Manresa, Mataró, Reus, Vich (referit a la ciutat de Vic), Ripoll,

Berga, Bergues (referit a la ciutat de Berga), Rubí, Balaguer i d'altres.

   Però, en general,  aquesta relació nominal entre llinatges i topònims és mes poc

coneguda o ignorada pels propis portadors dels cognoms. I s'ha de saber que, a un

primer cop d'ull, són més d'un centenar  els llinatges balears de topònim de la

Catalunya Comtal. Vegeu una llista d'aquests llinatges, llista que he fet

improvisadament. Fa així: Alcover, Amengual  Armengol (d'Ermengol) , Blanes,

Caldés (de Calders), Campllong, Capmany, Canyelles (Cañellas és una versió

espúria creada per un funcionari espanyolista), Cardona, Castelló, Cervera

(Servera és espuri), Estaràs,  Gaià (Gayá és espuri), Garau (derivat de Grau?),

Guardiola (Gordiola és espuri), Güell,  Juncosa, Cànoves, Cantarelles, Llançà,

Lledó (de Lladó) Llobera, Llofriu, Mates, Miravet, Morell, Moià, Monserrat (de

Montserrat), Noguera, Perelló, Planells, Pons (de Ponç), Puigcerdà,  Puigserver

(del santuari Mare de Déu de Puigcerver), Ramis, Tous (de Sant Martí de Tous),

Vallès, Vendrell, Vidal (Can Vidal es troba a diversos municipis del Principat) ,

Vilallonga (Villalonga és espuri), i molts d'altres.

 

Rússia pot destruir l'armada ianqui en un no-res, segons Russia Insider.

quetgles | 20 Abril, 2019 12:15

  

  Rússia pot destruir l'armada ianqui en un no-res, segons Russia Insider.

   La premsa ''occidental'' és extremadament corrupta; sempre dóna per suposat la superioritat militar dels ianquis; però sembla que la realitat és una altra. En aquest sentit, vegeu l'article de Russia Insider on s'aclareix la cosa, jo crec.

  

La tecnologia de míssils de Rússia ha fet obsolet la marina nord-americana de trilions de dòlars

Els temps han canviat i els Estats Units ja no poden projectar el seu poder militar com a l'Iraq. Aquests dies s'han acabat.

1
ACCIONS

Aquesta publicació va aparèixer per primera vegada a Russia Insider


Orlov és un dels nostres assagistes preferits de Rússia i de tot tipus d'altres coses. Es va traslladar als Estats Units quan era un nen i viu a l'àrea de Boston.

És un dels pensadors més coneguts  The New Yorker  ha batejat com "The Dystopians" en  un excel·lent perfil de 2009 , juntament amb James Howard Kunstler, un altre  col·laborador habitual de RI (archive) . Aquests teòrics creuen que la societat moderna es dirigeix ​​cap a un trencament dolorós i dolorós.

És més conegut pel seu  llibre de 2011 que compara el col·lapse soviètic i nord-americà (creu que els Estats Units seran pitjors). És un autor prolífic en una àmplia gamma de temes i es pot veure el seu treball buscant-lo a Amazon.

 

Té un gran seguiment a la web  i en Patreon, i us demanem que el recolzeu allà , com ho fa  Russia Insider  .

 

El seu projecte actual és organitzar la  producció d’embarcacions de cases assequibles  per viure. Viu en un mateix vaixell.

Si encara no heu descobert la seva feina, mireu el  seu arxiu d’articles sobre RI . Són un autèntic tresor, ple de coneixements inestimables tant als Estats Units com a Rússia i com estan relacionats.


Durant els últims 500 anys, les nacions europees (Portugal, Països Baixos, Espanya, Gran Bretanya, França i, breument, Alemanya) van poder saquejar gran part del planeta projectant el seu poder naval a l'estranger. Atès que gran part de la població mundial viu al llarg de les costes, i gran part del comerç sobre l’aigua, les naus armades que van arribar de sobte del no-res van poder posar a les poblacions locals a la seva mercè.

Un brontosaure militar incapacitant financerament

Les armades podrien saquejar, imposar tributs, castigar els desobedients, i després utilitzar aquest saqueig i tribut per construir més vaixells, ampliant l’abast dels seus imperis navals. Això va permetre a una petita regió amb pocs recursos naturals i poques avantatges autòctons més enllà de l'extremitat i una riquesa de malalties transmissibles per dominar el món durant mig mil·lenni.

 

L’herència final d’aquest projecte imperial naval són els Estats Units, que, amb la nova incorporació d’energia aèria, i amb la seva gran flota de portaavions i una gran xarxa de bases militars a tot el planeta, és capaç d'imposar Pax Americana a tot món. O, més aviat, va ser capaç de fer-ho - durant el breu període entre el col·lapse de la URSS i l’aparició de Rússia i la Xina com a noves potències mundials i el seu desenvolupament de noves tecnologies contra la nau i antiaeris. Però ara aquest projecte imperial està a la seva fi.

 

Abans de l'enfonsament soviètic, els militars nord-americans generalment no es van atrevir a amenaçar directament aquells països als quals la URSS havia estès la seva protecció. No obstant això, utilitzant el seu poder naval per dominar les vies marítimes que transportaven el petroli, i insistint en que el petroli es comercialitzés en dòlars dels EUA, va poder viure més enllà dels seus mitjans mitjançant l'emissió d'instruments de deute denominats en dòlars i la obligació de països de tot el món a invertir-hi. Va importar tot el que volgués utilitzant diners prestats mentre exportava la inflació, expropiant els estalvis de persones a tot el món. En el procés, els EUA han acumulat nivells de deute nacional absolutament impressionants, més enllà de tot allò vist anteriorment en termes absoluts o relatius. Quan finalment aquesta bomba de deute explota, estendrà la devastació econòmica molt més enllà de les fronteres dels EUA. I explotarà,

La nova tecnologia de míssils ha fet que derrotar a un imperi naval sigui barat. Prèviament, per lluitar contra una batalla naval, calia tenir naus que superessin a les de l'enemic en la seva velocitat i en la seva potència d'artilleria. L’armada espanyola va enfonsar l’armada espanyola. Més recentment, això significava que només aquells països que podrien coincidir amb els industrials dels Estats Units podrien somiar amb oposar-se militarment. Però això ha canviat: els nous míssils russos es poden llançar a milers de quilòmetres de distància, són imparables i només cal un per enfonsar un destructor i només dos per enfonsar un portaavions. L’armada nord-americana ara es pot enfonsar sense tenir una armada pròpia. Les grandàries relatives de les economies o pressupostos de defensa nord-americanes i russes són irrellevants:  

Igualment significatiu és el desenvolupament de noves capacitats de defensa aèria russes: els sistemes S-300 i S-400, que poden segellar l'espai aeri d'un país. Allà on s’utilitzin aquests sistemes, com a Síria, les forces nord-americanes ara es veuen obligades a allunyar-se del rang. Amb la seva superioritat naval i aèria que s'evapora ràpidament, tot el que els Estats Units poden recaure militarment és l'ús de grans forces expedicionàries, una opció políticament desagradable i que ha demostrat ser ineficaç a l'Iraq i a l'Afganistan. També hi ha l'opció nuclear i, encara que no és probable que el seu arsenal nuclear sigui neutralitzat aviat, les armes nuclears només són útils com a elements dissuasoris. El seu valor especial és impedir que les guerres augmentin més enllà d’un cert punt, però aquest punt està més enllà de l’eliminació del seu domini naval i aeri global. Les armes nuclears són molt pitjors que inútils en augmentar el seu comportament agressiu contra un oponent armat nuclear; invariablement, seria un moviment suïcida. El que ara s'enfronta als Estats Units és essencialment un problema financer de deute irreparable i una bomba de riquesa fracassada, i hauria de ser un punt increïblement obvi que sortir d'explosions nuclears a qualsevol part del món no solucionés els problemes d'un imperi que es va trencant.

Els esdeveniments que assenyalen canvis enormes en el món, sovint apareixen menors quan es veuen de manera aïllada. L’encreuament del Rubicon a Juliol César era només un encreuament de rius; Les tropes soviètiques i americanes que es van reunir i van fraternitzar a l'Elba eren, relativament parlant, un esdeveniment menor, ni tan sols l’escala del setge de Leningrad, la batalla de Stalingrad ni la caiguda de Berlín. No obstant això, van assenyalar un canvi tectònic en el paisatge històric. I potser només hem estat testimonis d’una cosa semblant a la recentment petita Batalla d’Ori Gouta a Síria, on els EUA van utilitzar un incident de les armes químiques per fer-se un intent de fer un atac igualment creient a alguns aeròdroms i edificis de Síria. L’establiment de la política exterior dels Estats Units volia demostrar que encara importa i té un paper a jugar,

 

Per descomptat, tot això és una notícia terrible per als establiments militars i de política exterior dels EUA, així com per als nombrosos congressistes nord-americans en els districtes del qual operen els contractistes militars o es troben les bases militars. Evidentment, això també és una mala notícia per als contractistes de defensa, per al personal de les bases militars i per a molts altres. També s’aconsegueix una notícia terrible: econòmica, ja que la despesa en defensa és l’únic mitjà efectiu d’estímul econòmic del qual el govern dels Estats Units és capaç políticament. Els "treballs preparats per les pales" d’Obama, si recordeu, no van fer res per evitar la dramàtica reculada de la taxa de participació laboral, que és un eufemisme per a la inversió de la taxa d’atur real. També hi ha un pla meravellós per tirar molts diners a SpaceX d'Elon Musk (mentre continuem comprant motors de coets de gran importància per part dels russos, que actualment estan parlant de bloquejar la seva exportació cap als Estats Units com a represàlia per obtenir més sancions als EUA). En definitiva, treure l’estímul de la defensa i l’economia nord-americana farà un fort so esclatar seguit d’un soroll gradual que disminueix gradualment.

 

No cal dir que tots els involucrats faran tot el possible per negar-se o amagar-se durant el temps possible el fet que la política exterior i els establiments de defensa dels Estats Units hagin estat neutralitzats. La meva predicció és que l’imperi naval i aeri nord-americà no fallarà perquè serà derrotat militarment i no serà desmantellat una vegada que la notícia s'enfonsi perquè no serveix de res; en canvi, es veurà obligat a restringir les seves operacions a causa de la manca de fons. Encara pot haver-hi uns quants cops forts abans que es rendeixi, però sobretot el que escoltarem és una gran quantitat de gemecs. Així va ser la URSS; així ho faran els EUA.  

1 2 3 ... 142 143 144  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb