El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat ''La filosofia i la religió sense caretes'', editat a la Xarxa com a post.

L'actual guerra ideològica. Un repàs.

quetgles | 16 Gener, 2017 22:18

 

 

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

           L'actual guerra ideològica.    Un repàs.

   

 

     Tesi: els capitalistes declaren formalment que són a favor de la igualtat, però fan perjuri; ells en tot moment malavegen  amb l’objectiu d’incrementar els seus privilegis. 

     Actualment, la guerra ideològica entre els dos bàndols en conflicte és a un moment d’''impasse'' en que les classes treballadores no acaben de decidir el pla de batalla contra les elits capitalistes (contra les elits econòmiques i socials).

 

     Com explico sovint als meus escrits, són les classes populars – i majorment les classes treballadores – les que prenen la iniciativa en la lluita inacabable contra les classes opressores. Primer es feren les revolucions democràtiques, i, tot seguit, els teòrics – els filòsofs – pogueren desplegar els materials de la nova ideologia democràtica (Ho podeu veure a La filosofia i la religió sense màscares, pàgina 14 i següents).

 

       No és el cas que els filòsofs hagin de dir a les amples masses a què han d’aspirar ni com han d’organitzar la seva lluita.

 

   Els filòsofs – i tota mena de persones que escriuen discursos –  treballen al servei d’un dels dos bàndols en lluita; o bé a favor de les classes treballadores, o bé a favor de les elits dominants. O, en negatiu, uns treballen contra la ideologia de les elits dominants, i els altres tenen per objectiu confondre o distreure a les classes treballadores.

 

       El gran impasse del moviment obrer ja havia començat, abans de la caiguda del mur de Berlín.  Des de finals dels anys 1960, les denúncies contra els Gulags soviètics plovien més espesses. Es feia evident el fracàs social i econòmic dels països de règim comunista.

 

    La caiguda del mur de Berlín va significar el reconeixement de la derrota de l’estratègia dels partits comunistes. Les classes treballadores els donaren l’esquena, i els grans partits comunistes – com el francès o l’italià – , esquelètics i desorientats, esgoten les seves energies amb l’intent de recuperar el favor de les masses.

 

    Els filòsofs que mantenien la flama marxista també patiren la gran sacsejada. I fins i tot els més distingits pensadors de l’Escola de Frankfurt hagueren de veure que els seus baluards mostraven escletxes que amenaçaven de ruïna l’edifici. Per tot arreu, els neoliberals proclamaven que “Marx era mort” i quedava confirmada la fi de la història, de manera que es declarava que el sistema capitalista era la última i definitiva organització del sistema de producció.

 

     Durant els últims 40 anys, les elits econòmiques i socials (els capitalistes) han continuat desplegant els seus mecanismes de poder per tal d’assegurar els seus privilegis i d’incrementar el seva porció de la renda econòmica nacional.

 

    Es pot dir que continua el procés d’acumulació de capitals i que les elits incrementen les seves porcions de la renda; i, pel contrari, minva la porció de renda de les classes treballadores. 

      Segons les dades recollides per l’economista Martín Seco i publicades al diari “Público”, referits als Estats Units, l’augment de poder de l’elit capitalista  (posem l’1 % de la població) s’ha demostrat amb el fet que aquesta elit ha aconseguit un augment aberrant de la seva porció de la renda nacional. Les estadístiques oficials ianquis són clares: es mostra  que durant aquests darrers 27 anys ha augmentat la desigualtat social nord-americana. Tot i que la renda va augmentar un 50 %, el repartiment de la renda fou desigual. Segons les dades, el 80 % de la població està per sota de la mitjana, i els més rics, l’altre 20 %  obtenen un augment del 86 %. Les llars en menors ingressos, els pobres, ( un 20 % de la població) que a 1979 obtenia el 6,8 % de la renda total, a 2006 li correspon únicament un 4,7 %, mentre que el sector social de major renda, un 20 %, passa de percebre el 42,4 % de 1979 al 52,1 % de 2006. I la dada més escandalosa seria la que fa referència a l’increment del percentatge de la renda dels més rics, dels qui tenen uns majors ingressos, que són l’1 % de la població. Segons la dada, aquest 1 % a 1979 es quedava amb un 7,5 % de la renda total; i al 2006, el 16 %.         Les classes treballadores són en un impasse, jo deia. Són elles les que iniciaran les noves formes de lluita contra l’opressió.     Entretant,  els filòsofs i els qui es dediquen a tractar qüestions ideològiques, els qui són al bàndol que lluita contra l’opressió, allò que els correspon fer és posar al descobert les estratègies de les elits econòmiques i socials, i fer veure la inconsistència dels discursos dels seus ideòlegs. O sigui, els intel·lectuals que són a favor de la igualtat i de la llibertat han de posar en crisi el discurs  dels falsos llibertaris; aquests intel·lectuals han de fer veure que “el camí de la servitud” és el del domini dels capitalistes. Els ideòlegs d’esquerra han de derrotar dialècticament als teòrics del “llibertarisme capitalista”.         Al meu parer (i que motiva aquest exordi), la peça mestra fonamental de la guerra ideològica gira al voltant de la configuració de la nova filosofia (La ideologia dominant és la que sustenta la classe dominant; i les teories filosòfiques, les filosofies, són un instrument per a reforçar  una determinada ideologia).       Si actualment el sistema polític de l’Estat espanyol és formalment una denominada “democràcia parlamentària” és una conseqüència de la lluita de les classes populars.    La democràcia – limitada, parcial – de l’Estat espanyol d’avui és una deriva de les llunyanes revolucions democràtiques que triomfaren als segles passats (Hem de notar que l’oligarquia tradicional hispana mai ha sigut derrotada; que l’únic intent d’establir un règim democràtic va desfermar una contrarevolució genocida; que actualment l’oligarquia hispana continua esplèndidament instal·lada en els seus privilegis de sempre).        No foren les elits econòmiques les que promogueren les revolucions democràtiques (Cal rebutjar frontalment la teoria marxista sobre les denominades “revolucions burgeses”).  Les classes treballadores foren l’agent de les revolucions democràtiques. I la ideologia impulsora de la revolució democràtica esdevingué la nova ideologia dominant.      Fou llavors, una vegada establerta la nova ideologia democràtica d’acord amb el sentir de les amples capes populars, fou llavors que es desplegà la nova filosofia, denominada més tard, “Empirisme anglès” o “Empirisme britànic” (L’òliba britànica emprengué el vol; el sol ja era post).       Haurem de veure que En Descartes i el Racionalisme no tingueren incidència real  en el procés general de la història (Tesi: la importància que es concedeix al pensament d’En Descartes és una pura recreació dels historiadors conservadors, de signe idealista).       Als llibres d’història de la filosofia, majorment, es qualifica  l’Empirisme com a filosofia que inaugurava la modernitat i que les seves idees bàsiques són idees dominants que s’han mantingut fins avui. Els llibres d’història de la filosofia expliquen que les idees bàsiques de l’Empirisme  foren recollides pel “Positivisme” i pel “Neopositivisme” , també denominat “Positivisme lògic” o “Filosofia analítica” (Per posar un exemple, l’afirmació de la impossibilitat de que la metafísica sigui una ciència).       Els llibres d’història de la filosofia, majorment, donen a entendre que es dona una immensa dispersió de filòsofs i de corrents filosòfics. Als ulls dels profans, allò sembla una selva filosòfica impenetrable.  

      És ben segur que és una selva, però el meu exordi és una crida a no deixar la selva filosòfica en mans de l’enemic. Actualment, els neocons fan una campanya mundial a favor de la filosofia llibertària d’En Friedrich Hayek (Podeu veure l’escrit  Hayek i Popper). La immensa maquinària dels neoliberals (“liberals” es diuen ells) està rutllant amb la intenció d’ocupar la “selva”; també disposen d’un exèrcit de 40.000 economistes filòsofs que anuncien la bona nova de la “llibertat capitalista” (Ho fan a la manera dels 40.000 teòlegs, doctors en Teologia científica, que seguint les epístoles  de Pau de Tars (Ei, “paraula de Déu"!), intentaven convèncer els esclaus de que allò que importava no era sortir de l’esclavatge sinó esdevenir bons cristians, uns bons esclaus cristians)

 

       Exordi: Allò que importa és combatre i fer fora de la “selva” els predicadors de l’esclavatge dels treballadors.

 

 

Les revolucions burgeses (reedició).

quetgles | 13 Gener, 2017 21:13

 

    

Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE

              Les “revolucions burgeses”, una mistificació d'En Karl Marx (Reedició).   

 

 

  En contra del que diuen En Marx i els marxistes, els capitalistes mai han tingut cap interès en fomentar les revolucions democràtiques;  si de cas, al contrari, han donat suport als moviments reaccionaris. 

    Són abundants els textos d’historiadors que descriuen la ideologia i la pràctica política dels capitalistes i la seva relació negativa amb la democràcia. Els historiadors catalans ho expressen clarament;   així, per posar un exemple,  vegeu aquest text:

  

   Als burgesos revolucionaris del XVIII i del XIX els interessava la democràcia censatària, és a dir, el dret a vot dels majors contribuents; era la democràcia dels rics. Per posar un exemple del que significava el vot censatari a Catalunya, podem dir que l'any 1867 només tenia dret a votar el 2,5% de la població. A Catalunya, aquest mateix any només va exercir el dret de vot el 33% dels votants, és a dir, d'una població de quasi 1.700.000 habitants, en van votar solament 15.000. De la llibertat, l'únic que els interessava era, sobretot, la llibertat de comerç. Va ser la classe obrera catalana qui aviat es va adonar que la seva lluita per l'emancipació anava intrínsecament lligada a l'exercici real del dret a la llibertat d'expressió, associació i vot. Podem recordar la manifestació de Barcelona de1855 amb el lema "associació o mort".    La lluita per aconseguir el sufragi universal (masculí) tot i intentar-se al 1820-23, i al sexenni revolucionari, només es consolidà l'any 1890. Durant dos segles el moviment obrer i el conjunt de forces laiques i progressistes van haver de lluitar de valent per fer valer els seus drets a la llibertat. Van sovintejar clausures de locals, detencions, multes, judicis, etc. (La fi de l'Antic Règim i la industrialització 1787-1868, Josep Fontana,pàgina 341) .

 

     De bell antuvi, En Karl Marx va convertir  les expressions  de revolució burgesa i democràcia burgesa,  en  categories de la realitat social i històrica. El filòsof va construir les seves ciències – el materialisme històric i el materialisme dialèctic -, on el concepte de burgesia esdevé referent central.

     El pensador de Tréveris fa ús de les categories revolució burgesa i democràcia burgesa,  sense explicitar els exemples històrics concrets a que feia referència. Als seus escrits, abunden tot de tesis històriques sense que aportin proves o arguments o autoritats.  Declara com a vertaderes i indubtables les seves descripcions de les diverses situacions històriques.

      El pensador alemany sempre dóna per suposat que les revolucions democràtiques modernes foren encapçalades per la burgesia en la seva lluita contra l’aristocràcia dominant; que la burgesia hauria aconseguit que les demés classes socials, els proletaris inclosos, seguissin la bandera democràtica que havia aixecat contra l’Absolutisme.

    En contra de les tesis marxistes,  allò que mostra la història és que les revolucions democràtiques que esclataren a Europa a partir del segle XVI foren totes elles,  sense excepcions,  comandades per la facció renovadora de l'aristocràcia.

 

   Per entendre la cosa: A molts de països d'Europa (sobretot els d'arrel germànica),  l'aristocràcia s'escindí entre els conservadors (partidaris de l'absolutisme i el catolicisme) i els renovadors que donaven suport a la reforma protestant. Foren les forces armades de la facció renovadora feren possible la Reforma luterana.

 

   En paraules de l'historiador En John H. Elliot:  La fusió (entre els reformistes religiosos i l'aristocràcia renovadora) va culminar en poc més d'una dècada, ja que durant la dècada de 1550 i començaments de la de 1560 fou quan l'aristocràcia europea començà a acollir-se a la fe calvinista en nombre considerable.

    I també diu: En Calví mateix no tenia dubtes sobre la suprema importància de guanyar-se la noblesa per a la seva causa. Podeu  veure el llibre de N'Elliot a la xarxa:    La Europa dividida. 1559-1598 - Resultat de Google Llibres.

 

    Convé saber:  Les enciclopèdies i els llibres de text d'inspiració conservadora catòlica (com ho són,  majoritàriament,  els publicats a Espanya i a Catalunya) presenten la Ginebra calvinista com a una teocràcia i a En Calví com a un dèspota,  alhora que amaguen la qüestió essencial,  que En Calví,  el calvinisme,  posava les bases teòriques fonamentals de les futures repúbliques. També amaguen el funcionament plenament republicà del Consistori dels Ancians,  que regia la vida política i social de Ginebra.

 

    En Marx usa en dos sentits la categoria revolució burgesa. Quan es refereix a l’activitat revolucionària de la burgesia, majorment, empra la categoria en el sentit d’agent de la Revolució industrial;  un capità d’indústria o un comerciant que crea una línia de navegació son uns revolucionaris, a la manera que Marx escrigué:  La burgesia ha representat a la història un paper altament revolucionari (Manifest del Partit Comunista, pàgina 25); i a la pàgina anterior, la 24, es pot llegir: El descobriment d'Amèrica i la navegació al voltant d'Àfrica crearen un nou terreny a la burgesia naixent. El mercat de les Índies orientals i de la Xina, la colonització d'Amèrica, l'intercanvi amb les colònies, la multiplicació dels mitjans de canvi i de les mercaderies en general donaren un impuls no vist mai fins llavors al comerç, a la navegació, a la indústria, i, amb això, un desenvolupament ràpid a l'element revolucionari dins la societat feudal en descomposició.     L’altre sentit en que fa ús de la categoria de burgesia revolucionària és quan es refereix a les revolucions polítiques encapçalades – segons En Marx – per la burgesia. Però, es pot constatar que el filòsof de Tréveris fou molt gasiu a l’hora d’explicar de quina manera  va intervenir la gran burgesia en el procés revolucionari. En canvi, en el sentit primer – de revolució econòmica - hi ha una gran abundor de textos.    Sobre la revolució política de la burgesia, quasi no hi ha textos explicatius al Manifest del Partit Comunista; a la pàgina 29, es troba aquest text:  La burgesia, allí on ha arribat al poder, ha destruït totes les condicions de vida feudals, patriarcals, idíl·liques. Ha esquinçat sense pietat tot l'empolainament de vincles feudals que lligaven els homes als seus superiors naturals, i no ha deixat entre home i home cap altre vincle que no sigui l'interès nu i el “pagament al comptat” sense entranyes. Ha ofegat les santes esgarrifances de l'exaltació religiosa, de l'entusiasme cavalleresc, de la malenconia petitburgesa en les aigües glaçades del càlcul egoista. Ha diluït la dignitat personal en el valor de canvi i al lloc de les innombrables llibertats guanyades a pols i garantides documentalment ha posat l'única llibertat de comerç, sense escrúpols. En un mot, al lloc de l'explotació disfressada amb il·lusions religioses i polítiques ha posat l'explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida.     A un opuscle titulat La burgesia i la contrarevolució,  En Marx és un poc més explícit, i així, a la pàgines 2 i 3, escrigué: (Referint-se a la revolució anglesa de 1648) En 1648, la burgesia, aliada amb la nova noblesa, lluità contra la monarquia, contra la noblesa feudal i contra l’Església dominant.   Anàlisi del text.   Al 1648, encara no s’havia iniciat la Revolució industrial, fenomen que començà a la segona meitat del segle XVIII. Si el filòsof es volia referir  a la classe dels menestrals, llavors cometia una contradicció: la classe dels menestrals no era una burgesia nova. En Marx es refereix a una nova noblesa, sense explicar el significat. Contra la monarquia, diu.  El conflicte s’havia iniciat al 1642 entre el rei, En Carles I, i el Parlament anglès. El Parlament reclamava al rei el compliment de les lleis i la carta de llibertat; els parlamentaris reclamaven allò que els corresponia.   I contra l’església dominant:   En Marx s’inventa una altra expressió nova, misteriosa, de la qual no desxifra el significat.    I en aquest paràgraf no en diu res del proletariat, ni de les classes no burgeses.                 I en referència a la Revolució francesa, el text continua dient:     A 1789, la burgesia, aliada amb el poble, lluità contra la monarquia, contra la noblesa i contra l’Església dominant.    La revolució de 1789 havia tingut el seu prototip...únicament en la revolució de 1648, i la revolució de 1648 l’havia tingut en la rebel·lió dels Països Baixos contra Espanya...A ambdues revolucions , la burgesia era la classe que encapçalava realment el moviment. El “proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” no tenien encara els seus interessos separats dels de la burgesia.      Anàlisi del text.       La burgesia, aliada amb el poble. No especifica que s’ha d’entendre per poble;  tampoc aclareix de quina aliança es tracta.      En aquest text, estranyament, no fa referència a la pagesia tot i que constituïa la major part de la població.“proletariat i les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia” (l’entrecomillat és d’En Marx). És una mostra de la poca escrupulositat de l’autor a l’hora de fer ús dels conceptes. No sé si, al fons, aquesta manera “desembarassada” de manejar els conceptes constitueix el nucli de la denominada dialèctica materialista.    El proletariat, diu. Diu que el proletariat prenia part activa a la revolució anglesa de 1648.  Però, en altres escrits defineix molt clarament com a el conjunt dels obrers de la gran indústria moderna;  així a El Manifest, pàgina 31, està escrit: En la mateixa proporció en que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat, la classe dels obrers moderns.  Hem de considerar que a 1648 encara no havia començat la Revolució industrial, i que no hi havia proletariat. Ni el capital ni el proletariat eren presents a les revolucions democràtiques de 1541 (Ginebra) 1566 (Països Baixos), 1648 (Anglaterra), 1688 (Anglaterra i Escòcia), 1776 (Estats Units) i 1789 (França).      Quines altres capes de la població?,  podríem preguntar a Marx; perquè, en realitat, si descartem la burgesia i el proletariat,  no hi ha mes capes de població urbana.    Les capes de població urbana que no pertanyien a la burgesia. Si es volia referir a la menestralia i als botiguers, llavors allò més propi hagués estat escriure “el proletariat, els menestrals i els botiguers”.    He de pensar que En Marx va fer recurs a aquest circumloqui en comptes d’usar les paraules exactes – menestral, botiguer – intencionadament, posat que en altres escrits diu que els menestrals formaven part de la burgesia tradicional.                En Marx deixa de banda la revolució primera i més important d’Europa, la Gloriosa, la que va tenir lloc a l’any 1688 a Gran Bretanya, aquella a partir de la qual s’establiren les bases de la monarquia democràtica del Regne Unit.    I també deixa de banda la revolució que instaurà la primera república moderna al món. No cita la revolució nord-americana que proclamà la independència a 1776.    Als seus escrits, sempre que tracten de revolucions burgeses, En Marx exalça la Revolució francesa com a  revolució burgesa que va commoure el món.     L’Univers ideològic francès  ha creat un immens imaginari on s’estableix la Il·lustració francesa i la Revolució francesa són els esdeveniments més importants que han contribuït a forjar el món modern. L’Univers ideològic de les esglésies marxistes actuals mantenen viva la tradició marxista clàssica sobre la Revolució francesa.      El sector progressista de l’Univers ideològic espanyol d’antuvi es va mostrar francesitzat. A l’Univers català,  després d’una llarga tradició antifrancesa que arrancava  de 1659,  també es va donar un corrent francòfil, corrent més o menys francòfil, de línia il·lustrada, laica i republicana. Però cap als anys 1970,  l’independentisme català va prendre clares posicions de denúncia de l’imperialisme francès i de les mistificacions culturals  de les elits franceses. 

 

    Tesi:  En Marx no fa d’investigador de la veritat històrica, sinó que manipula els fets històrics a fi de que encaixin al seu esquema del materialisme històric.    

 

 Tesi:  En Marx fa d’ideòleg i no té escrúpols a l’hora de presentar la denominada democràcia burgesa com el pitjor règim possible per a les classes treballadores. Per això identifica Capitalisme amb democràcia burgesa.

 

    Tesi: En Marx fa aquesta descripció catastrofista per a justificar la crida a la guerra civil i a l’establiment d’una dictadura.    En darrer terme, d’allò que es tractava era de pegar un cop d’Estat  i establir la dictadura del proletariat.

 

      Tesi primordial:  En contra de la teoria marxista, les revolucions democràtiques foren a benefici immediat de les classes populars, les quals eren l’agent històric.  

 

   Tesi primordial: Una vegada establert el règim democràtic, continuà el conflicte entre les elits econòmiques i les classes treballadores.  La lluita de classes, que menà a les revolucions i a les guerres civils, continuà amb uns altres protagonistes socials i en un altre escenari històric.  

 

  Tesi primordial:  No és el cas que el conflicte sigui entre les classes treballadores i la – denominada per En Marx – democràcia burgesa. La realitat històrica de les societats democràtiques modernes és que les classes populars es veuen obligades a lluitar en defensa de les seves conquestes socials i polítiques que abastaren amb les revolucions democràtiques. Les elits socials i econòmiques tracten d’augmentar el seu poder i blindar els seus privilegis; les classes populars tracten d’impedir-ho. 

    Al meu llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 48 i següents, explico de quina manera les classes populars aconseguiren la unitat ideològica per tal d’alliberar-se de l’Absolutisme i del despotisme de l’Església de Roma.  Per posar un exemple, al llibre esmentat, es pot llegir: 

     Si En Luter proclamà la llibertat del cristià, tot seguit, En Calví proclamarà la igualtat del cristià

. En Luter havia trencat el centralisme; En Calví establí el principi de l'autonomia de les assemblees cristianes locals. Certament, l'objectiu d'En Calví era de caràcter religiós. Allò que proposava era l'establiment de l'autèntica església cristiana. Però el projecte calvinista establia, de fet, la igualtat entre els cristians; eliminava tot tipus de jerarquia eclesial. I allò que més importa: feia valer l'emotivisme moral, principi que implica el reconeixement de la voluntat de la majoria. La Ginebra calvinista esdevingué la primera república; i la federació de cantons suïssos, majorment calvinistes, el primer Estat republicà – la República Helvètica -. Ginebra irradiava el calvinisme a tot Europa. A Ginebra cercaven refugi els exiliats (En Jean Calvin mateix hi cercà refugi fugint de la repressió de l'Església francesa).

    

Tesi: Tan bon punt es despleguen societats obertes, llavors allà es manifesta el cantonalisme, entès com a única garantia d'igualtat i de llibertat.

   Tesis primordial:  Les classes populars feren ús del calvinisme com a instrument de la lluita de classes contra l’Absolutisme i l’aristocràcia. La religió i l’organització de la nova església esdevingué imprescindible a les classes populars per a aconseguir la unió ideològica i l’organització política. Organitzar i estendre l’Església presbiteriana (calvinista) era establir les bases fermes d’allò que seria republicanisme.      Es pot constatar fàcilment que l’expansió del calvinisme va seguit, quasi inevitablement, de revolucions democràtiques.  Heus ací una breu referència:      Ginebra a 1541. Pot ser considerada la primera república de signe calvinista;  En Calví en persona va disposar de poder polític per a dur a terme la Reforma. Sovint, es diu que la Ginebra d’En Calví era una teocràcia puritana, i no és mentida; però allò que m’interessa destacar és que aquells beats calvinistes de Ginebra s’organitzaven de manera republicana i assembleària. Allò que En Marx i els marxistes miraren d’amagar és que la gran burgesia de Ginebra s’oposà a les reformes de Calví, no per escrúpols sobre el dogma, sinó per l’establiment d’un sistema clarament democràtic.  La Ginebra de la Reforma és una prova per a demostrar la inconsistència del marxisme, al meu parer.   

 

  La guerra dels 80 anys. Els Països Baixos a 1566. El poble del Països Baixos – majoritàriament calvinista - s’oposà a la política absolutista, centralista i catòlica de Felip II, rei de Castella i d’Aragó. El conflicte desembocà a la revolta popular de 1566. I en resposta a la genocida intervenció militar del duc d’Alba contra els rebels, al 1568, s’iniciava la Guerra dels  80 anys per la independència. El rei de Castella i l’aristocràcia castellana no hi podien consentir a perdre la joia de la Corona, aquelles províncies que proveïen les arques reials. S’ha de veure que la ideologia calvinista i les organitzacions socials calvinistes van ser l’instrument que cohesionà les Províncies Unides. El poble desarmat aconseguí guanyar la guerra contra un gran imperi militarista. S’ha de destacar que l’holandesa fou la primera guerra d’alliberament nacional que es donava a l’Edat moderna. Cal assenyal.ar que les províncies del Sud, catòliques, es separen dels seus connacionals del Nord i continuaren sota el despotisme dels castellans i del Papa de Roma (Passarien a ser el Flandes que forma part  de Bèlgica).   

 

   La Declaració del Mayflouer a 1620. Els 120 pelegrins del Mayflouer emigraren a Nova Anglaterra amb la missió de fundar una colònia plenament calvinista de cristians lliures i iguals.      

    La revolució anglesa de 1648.  La reforma protestant era majoritària a Anglaterra i Escòcia. I el calvinisme havia penetrat profundament entre les classes populars de Londres. El calvinisme era present arreu. Foren aquestes classes populars treballadores les qui donaren força a Cromwell i als parlamentaris de tendència republicana per tirar en davant la revolució. Hom diu que En Cromwell creia que complia un designi diví. És més que probable que sí, però això no llevà qualitat a les iniciatives revolucionàries que afavorien la condició social de les classes populars. Per primera vegada es processava i s’executava un rei. Aquell procés era la proclamació urbi et orbe de que la sobirania nacional és exclusiva del poble (De bell antuvi, els calvinismes acceptaren la monarquia si i solament si el monarca jurava fidelitat a la Constitució. Segurament, la innovació més revolucionària i personal d’En Cromwell fou la creació de la New Army. Amb el nou model d’exèrcit s’iniciava el que serien més endavant els exèrcits nacionals. La New Army trencava el monopoli secular de l’aristocràcia;  la New Army fou una decisiva arma de cavalleria (heus ací: els menestrals de Londres fent de cavallers!) formada a partir de voluntaris per lluitar contra l’absolutisme i l’amenaça de la reacció catòlica; la major part de cavallers de la New Army pertanyien a les classes populars i abraçaven el calvinisme. La cavalleria de Cromwell va destrossar la del rei, l’aristocràtica (A l’exèrcit aristocràtic, els càrrecs s’obtenien segons la categoria aristocràtica; el general en cap era el rei. A la New Army s’ascendia per mèrits de guerra; a més a més, era un exèrcit democràtic altament polititzat, que seguia amb passió tots els esdeveniments socials i polítics, i hi deixava sentir la seva veu.   En Marx tractà d’amagar el significat democràtic de la revolució de 1948. Oculta la participació dels treballadors amb l’expressió la burgesia, aliada amb la nova noblesa.  

 

   La Revolució de 1688, la Gloriosa (Que ja he esmentat més amunt).  Va permetre que la Gran Bretanya, tot i mantenint la monarquia i els privilegis de l’aristocràcia, va aconseguir establir les bases sòlides del sistema democràtic:  Establiment de la sobirania del poble i afirmació de l’emotivisme moral com a ideologia hegemònica. Certament, tot i que s’establiren tot de normes per tal d’assegurar la democràcia, les elits socials i econòmiques – l’aristocràcia,  els grans industrials i els grans comerciants – aconseguiren augmentar les seves riqueses i cercaren blindar els seus privilegis. O sigui, la lluita de classes continuà viva però dins un nou marc històric.  

    La Revolució americana de 1776. S’establí la primera república de l’Era moderna. Deixant de banda els Estats esclavistes del Sud, la nova república dels Estats Units d’Amèrica esdevingué un gran refugi per als exiliats del món per motius religiosos i, alhora, en un gran pol d’atracció per les oportunitats quasi inesgotables que oferia la república als desposseïts d’Europa. 

 

   La Revolució francesa de 1789. S’ha de considerar que fou un fracàs.  En contra del que afirma l’Imaginari francès i en contra de la valoració que en feu En Marx, la República francesa no durà més de tres anys. Els motius del fracàs els explico a La filosofia i la religió sense caretes:     Que la Revolució francesa fou l'esclat d'una revolta, però que els grups socials que li donaven suport eren diversos, així com diversos eren els sentiments i els ideals que els movien. Que els il·lustrats no tenien un projecte comú i formaven faccions. Que les masses ciutadanes i les masses pageses no es movien pels mateixos sentiments i idees. Que es donà un fatal desacord inicial entre els jacobins parisencs i els girondins de les àrees de les altres nacionalitats no franceses (Un altra vegada francs subjugaren els gals).  Que hi hagué consens en arrancar els privilegis a l'aristocràcia i en alliberar-se del despotisme de l'Església catòlica. Que aquests alliberaments foren els grans èxits de la Revolució. Que la República francesa fou un fracàs estrepitós. I el que m'interessa subratllar: els qui aconseguien el poder polític – persones totes elles il·lustrades – en un moment determinat dedicaven ingents esforços a anul·lar i/o corregir les pràctiques i les normes que les masses es donaven a elles mateixes. El Consolat fou l'instrument de la contrarevolució; es dedicà a perseguir i liquidar tots els intents d'organització de masses revolucionàries.  (Després de publicar aquest post a la xarxa, m’he trobat amb una web que recull les tesis d’experts de la Revolució francesa amb les quals coincideixo. En aquest article, titulat París: Llums i Revolució » Florence Gauthier: “Crítica del concepte de “revolució burgesa” aplicat a les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà del segle XVIII”, veureu que denuncia la manipulació marxista i dels defensors de l’Imaginari francès. I m’he congratulat de comprovar que reconeix la validesa del pensament d’En Thomas Paine).    

 

    Resulta ridícul que En Marx i els marxistes pretenguin dir quina ha sigut la realitat històrica, com si fossin uns investigadors d’uns determinats processos històrics i amb substitució dels historiadors pròpiament dits (Certament, no és rar que alguns historiadors actuïn ideològicament. La manipulació de la veritat històrica s’accentua a mesura que minven les garanties democràtiques;  d’aquí deriva la poca fiabilitat de la historiografia espanyola).          En Marx al seu temps feia crides als comunistes comminant-los a preparar la rebel·lió armada per a fer l’assalt al Poder. El filòsof vivia a Londres – sense ésser molestat per les seves activitats polítiques  - però, curiosament, no organitzava cap partit comunista d’Anglaterra. O sigui, allò que vull subratllar és que el pensador no esperava que revolució tingués lloc a Anglaterra.     Per una banda, En Marx descriu el desenvolupament capitalista d’una manera radicalment determinista, com un astrònom que anuncia la trajectòria d’un cos celeste, però alhora, estranyament, en les seves previsions científiques no preveu que la revolució proletària hagi d’esclatar a Anglaterra, tot i essent, de molt, l’àrea de major desenvolupament capitalista del món.     S’ha de suposar que En Marx i N’Engels veien molt clar que les Unions – els sindicats britànics – eren refractàries a les propostes marxistes.    Al Manifest, el filòsof revolucionari declara que confia que la revolució comunista esclatarà a Alemanya;  així, es pot llegir: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària (El Manifest, pàgina, 65).     A l’Anglaterra del segle XVII, diu. Però, al segle XVII no hi havia capitalistes, ni obrers industrials moderns.     Alemanya...amb un  proletariat molt més desenvolupat, diu, però no explica que aquell proletariat no era tan desenvolupat com el d’Anglaterra.    Alemanya es troba a la vigília d’una revolució burgesa, diu. I és que, de bell antuvi, En Marx i els comunistes marxistes van considerar que una revolució democràtica (revolució burgesa), donada la feblesa del Govern en aquell moment de crisi,  és una oportunitat única per a intentar el cop d’Estat i implantar la denominada dictadura del proletariat.    Tocant a aquest tema, En Lenin fou el deixeble avantatjat d’En Marx: aprofità les contradiccions que ofegaven la recent proclamada República russa, per pegar un cop d’Estat. S’emparà del poder manu militari i proclamà la dictadura del proletariat (Era la dictadura del Partit Comunista Rus, la dictadura d’En Lenin; un Lenin que no dubtà a bombardejar i aniquilar la gran comuna anarquista de Kronstadt). Però això ja és una altra història que requereix una especial tractament i estudi.

 

 

 

George Soros. La seva conspiració, destapada.

quetgles | 09 Gener, 2017 21:04

 

   George  Soros. La seva conspiració,  destapada a Rússia Today.

   Com he explicat moltes vegades,  els magnats i les Corporacions,  sempre seguit,  intenten manipular de manera secreta tot de qüestions socials,  polítiques i econòmiques mitjançant la creació de societats aparentment benèfiques; i,  per descomptat, sempre fent recurs als mitjans de comunicació, la major part dels quals estan sota el seu control.

     El multimilionari George Soros és l'arquetip de magnat manipulador. Però, últimament, les seves llances han esdevingut canyes: A la contesa electoral per a la presidència dels EUA,   la seva tremenda aposta en contra  d'En Donald Trump va caure en el buit. Va restar clar que les  maquinacions d'En Soros i de Wall Street  ja no eren efectives,  que les classes treballadores ianquis es revoltaven contra les elits,   que havia començat una nova època.

    En relació a això,  he pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'informe del periodista irlandès En Bryan McDonald,  publicat a Rússia Today, informe que destapa el funcionament mafiós de les Corporacions. Vegeu el post george soros' world is falling apart - Bing.

Els Reis Mags d'Orient.

quetgles | 02 Gener, 2017 19:52

  

      Els Reis Mags. El relat d'En Mateu,  un

 cúmul de disbarats.

     Amb l'avinentesa d'aquest 6 de gener del 2017, aprofito per fer guerra a la dogmàtica catòlica,  i als Evangelis,  en particular. He de dir que plantejo qüestions que ja he tractat en altres escrits. Salut.

  A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos un asteroide ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un asteroide, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estel. L'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrera; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -     Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagat i els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.  

  

   En aquest 2017 afeixeixo un nou comentari que ressalta encara més la inconsistència del relat d'En Mateu. El relat fa: l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...

 El meu comentari: Si un asteroide,  encara que fos minúscul,  s'hagués ''aturat'' a prop de Betlem,  el nen,  els mags,  els pastors i tots els habitants de Betlem haguessin quedat desintegrats, s'ha de suposar.

En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (2).

quetgles | 01 Gener, 2017 10:41

     En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (2).

 

 

    La major part dels ''experts'' que treballen als mitjans ianquis (al servei de les Corporacions) difonien la consigna de que els obrers (els treballadors blancs,  les ''classes mitjanes'' blanques) havien sucumbit a la crida populista dretana d'En Donald Trump. Oh, vaja! La població de les àrees més industrialitzades,  població que tradicionalment votava a favor del Partit Demòcrata,  ara donava el seu  vot majoritari a favor del candidat republicà (Com veurem més endavant, les Corporacions capitalistes ianquis han aconseguit posar al seu servei al Partit Demòcrata,  partit que als EUA figura que és un partit d'esquerra).

   Per descomptat, els grans mitjans europeus (els quals estan al servei de les Corporacions i de la política neoliberal de Brussel·les), els de l'Estat espanyol inclosos, prengueren part en la gran campanya de desprestigi contra En Trump.

    Allò que s'esdevingué: Els obrers ianquis  (les classes treballadores,  en general) feia temps que clamaven contra la política econòmica i social de l'''Stablishment'' i contra Wall Street. A les eleccions del 2008, aquests obrers, majoritàriament, votaren  a favor d'En Barack Obama,  amb l'esperança que el nou president els trauria del pou on estaven. Però,  de seguida,  van veure que no era el cas. Veien que la política de N'Obama els  enfonsava encara més.

 

       A les eleccions presidencials d'enguany,  del 2016,  els obrers donaren el seu vot a En Donald Trump. És de destacar  que els Estats de l'àrea dels Grans Llacs,  els més industrialitzats,  on  tradicionalment es votava ''demòcrata'',  al 2016,  van votar ''republicà''. Precisament, és en aquests Estats on més es palesa la situació de decadència i ruïna que afecta els Estats Units. Una mostra concreta d'això és l'informe d'En Ricardo Mir,  on fa saber que ''Els carrers del centre de Monessen,  un poble de 7.500 habitants del nord-oest de Pensilvània que vivia de la producció d'acer, semblen el decorat d'una pel·lícula de zombis''. Segons diu En Mir,  el batlle d'aquest poble,  un sindicalista demòcrata va enviar tres cartes a En Barack Obama demanant ajuda, i no va rebre resposta. I diu En  Mir: ''Als pobles demòcrates com Monessen es veuen tot de cartells de suport a En Donald Trump. El missatge proteccionista i les seves crítiques al lliure comerç i les seves promeses per rellançar el carbó o l'acer han tornat a molts l'esperança'' (Podeu veure el post d'En Mir Elecciones EEUU: Trump devuelve la esperanza a los perdedores).

 

     El succeït:  Els obrers depositaren la confiança en el candidat Donald Trump. I encara més:  En Trump va despertar una gran onada d'entusiasme.

   Per entendre la cosa: No és el cas que els treballadors haguessin sucumbit a un suposat discurs populista d'En Trump,  un multimilionari. No,  ans al contrari,  l'entusiasme que va despertar En Trump nasqué de l'inaudit enfrontament del candidat contra l'''Stablishment'', contra Wall Street i contra els grans mitjans de comunicació.  Les denúncies d'En Trump coincidien plenament amb les dels aïrats obrers.

  

En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (1). Reedició.

quetgles | 26 Desembre, 2016 16:57

     

   En Trump,  els obrers i les faccions oligàrquiques (1). Reedició.

 

 

    Els experts (els experts ''oficials'' dels grans mitjans de comunicació) deien que En Trump no tenia ni la més remota possibilitat de d'accedir a la presidència. I les enquestes de les agències assignaven una clara avantatge per a Na Hillary Clinton. Així mateix, els grans mitjans duien a terme una escandalosa campanya en contra d'En Trump; deien que era inepte per a la presidència.

 

    Anant per feina: Sense excepció, els informes dels experts ''oficials'' dels grans mitjans no fan sinó reforçar la línia ideològica del mitjà corresponent. 

   Per entendre la cosa:  En el cas que  un expert contradigués la línia ideològica del mitjà,  d'immediat deixaria de ser col·laborador i es quedaria sense  els honoraris. A considerar:  Els principals ingressos econòmics – i el nivell de prestigi -  d'aquests experts provenen de les seves col·laboracions als grans mitjans.

    O sigui, els informes d'aquests experts anaven com a anell al dit per als objectius polítics dels directors dels mitjans.

 

    Sense excepció,  els grans mitjans són al servei de les Corporacions capitalistes,  bé sigui perquè en són propietàries,  bé sigui pel pacte signat amb el propietari (propietari que també és un magnat capitalista). O sigui que els directors i els consells de redacció dels mitjans saben quina és  la seva funció i saben el que espera d'ells l'amo (la Corporació).

 

      Els mitjans dels Estats Units centraven la seva campanya contra En Trump còmodament instal·lats en una posició de defensa dels drets humans, i de condemna del racisme,  del masclisme i de la intolerància (que segons deien impregnaven el discurs del candidat presidencial).

      Massa còmodes treballaven aquests experts:  Feien rebombori d'uns comentaris suposadament masclistes d'En Trump,  sense  voler considerar allò que tothom veu,  què és  cent vegades pitjor un abús masclista (com fou el cas de la ''inapropiada relació sexual''  del d'En Bill Clinton amb Na Monica Lewinsky (Na Monica feia fel·lacions a En Bill) quan aquesta era becària no remunerada a la Casa Blanca el 95-96.  Els experts ''comodons'' mai explicaven de quina manera es  va enfrontar al cas (sembla que hi ha més casos de les aventures d'En Bill) la ''feminista'' Hillary. Sembla que no se li va acudir fer una instància de sol·licitud de divorci.

     Valga'm déu amb el feminisme que els experts atribuïen a la candidata presidencial. Aquests experts ''progressistes'' no tenien res a comentar del fet que els Clinton (i,  per tant,  Na Hillary) havien aconseguit per a la seva fundació (La Fundació Clinton) donacions milionàries de la monarquia saudita,  monarquia feudal que,  com tothom sap,  és la més antifeminista del món,  fins  a extrems demencials.

 

  

   

Recordant que el naixement d'un suposat home-déu és una història impossible.

quetgles | 25 Desembre, 2016 12:49

      Recordant que el naixement d'un suposat home-déu és una història impossible.

     Els 40.000 teòlegs cristians,  amb els seus ullots,  ho veuen que el relat d'En Lluc és inversemblant; però el cas és que la feina d'aquests teòlegs no és la recerca de la veritat,  sinó intentar  fer creïbles els relats bíblics més absurds.

   En aquest any 2016,  podeu veure,  una vegada més,  la meva crítica al relat d'En Lluc. Vegeu el post  El naixement de Jesús. Una història inversemblant.

En Trump, els obrers i les faccions oligàrquiques (1).

quetgles | 19 Desembre, 2016 20:31

 

   En Trump,  els obrers i les faccions oligàrquiques (1).

 

 

    Els experts (els experts ''oficials'' dels grans mitjans de comunicació) deien que En Trump no tenia ni la més remota possibilitat de d'accedir a la presidència. I les enquestes de les agències assignaven una clara avantatge per a Na Hillary Clinton. Així mateix, els grans mitjans duien a terme una escandalosa campanya en contra d'En Trump; deien que era inepte per a la presidència.

 

    Anant per feina: Sense excepció, els informes dels experts ''oficials'' dels grans mitjans no fan sinó reforçar la línia ideològica del mitjà corresponent.  

   Per entendre la cosa:  En el cas que  un expert contradigués la línia ideològica del mitjà,  d'immediat deixaria de ser col·laborador i es quedaria sense  els honoraris. A considerar:  Els principals ingressos econòmics – i el nivell de prestigi -  d'aquests experts provenen de les seves col·laboracions als grans mitjans.

    O sigui, els informes d'aquests experts anaven com a anell al dit per als objectius polítics dels directors dels mitjans.

 

    Sense excepció,  els grans mitjans són al servei de les Corporacions capitalistes,  bé sigui perquè en són propietàries,  bé sigui pel pacte signat amb el propietari (propietari que també és un magnat capitalista). O sigui que els directors i els consells de redacció dels mitjans saben quina és  la seva funció i saben el que espera d'ells l'amo (la Corporació).

 

      Els mitjans dels Estats Units centraven la seva campanya contra En Trump còmodament instal·lats en una posició de defensa dels drets humans, i de condemna del racisme,  del masclisme i de la intolerància (que segons deien impregnaven el discurs del candidat presidencial).

      Massa còmodes treballaven aquests experts:  Feien rebombori d'uns comentaris suposadament masclistes d'En Trump,  sense  voler considerar allò que tothom veu,  què és  cent vegades pitjor un abús masclista (com fou el cas de la ''inapropiada relació sexual''  del d'En Bill Clinton amb Na Monica Lewinsky (Na Monica feia fel·lacions a En Bill) quan aquesta era becària no remunerada a la Casa Blanca el 95-96.  Els experts ''comodons'' mai explicaven de quina manera es  va enfrontar al cas (sembla que hi ha més casos de les aventures d'En Bill) la ''feminista'' Hillary. Sembla que no se li va acudir fer una instància de sol·licitud de divorci.

     Valga'm déu amb el feminisme que els experts atribuïen a la candidata presidencial. Aquests experts ''progressistes'' no tenien res a comentar del fet que els Clinton (i,  per tant,  Na Hillary) havien aconseguit per a la seva fundació (La Fundació Clinton) donacions milionàries de la monarquia saudita,  monarquia feudal que,  com tothom sap,  és la més antifeminista del món,  fins  a extrems demencials.

 

  

   

1 2 3 ... 121 122 123  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb