El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

Els Estats Units s'esfondra: 100 milions d'aturats.

quetgles | 27 Juny, 2020 08:54


       Els Estats Units s'esfondra: 100 milions d'aturats.Però 
 
 
      Segons les agències oficials el nombre d'aturats als Estats Units és de 45 milions.  
  Però l'agència de notícies JPIternational ens assabenta de que el nombre real d'aturats és de 100 milions.
  Aquí teniu l'article publicat a JPI. Fa així: 
De
12 ago 2012
Missatges
9,855
Zanx 
6,476
Ubicació
Hi ha
Als EUA hi ha més de 100.000.000 aturats!! Més del 21%

d'atur quan un americà de l'edat de treball està fora de treball, els analistes de nombre Federal classificar-los en una de dues categories diferents. O bé classificats com a "aturats" o classificats coma "no en la força laboral".


Però heu d'afegir les dues categories per obtenir el nombre total de nord-
americans que no funcionen.
Durant l'última dècada, el nombre de nord-americans en la categoria "aturats" ha estat en constant decadència, però el nombre de nord-americans "no en la força
laboral" ha augmentat ràpidament.
Més de cent milions de treballadors estan aturats als Estats Units 
 
 
 
 
 
 
  
De
12 ago 2012
Missatges
9,855
Zanx 
6,476
Ubicació
Hi ha
Als EUA hi ha més de 100.000.000 aturats!! Més del 21%

d'atur quan un americà de l'edat de treball està fora de treball, els analistes de nombre Federal classificar-los en una de dues categories diferents. O bé classificats com a "aturats" o classificats coma "no en la força laboral".


Però heu d'afegir les dues categories per obtenir el nombre total de nord-
americans que no funcionen.
Durant l'última dècada, el nombre de nord-americans en la categoria "aturats" ha estat en constant decadència, però el nombre de nord-americans "no en la força
laboral" ha augmentat ràpidament.
Més de cent milions de treballadors estan aturats als Estats Units 
 
         

Els balears, immunes, jo crec.

quetgles | 16 Juny, 2020 11:36

 
               Els balears, immunes.
 
 
 
   Els balears han esdevingut immunes en relació a l'epidèmia del coronavirus. En efecte, durant aquests darrers set dies, el nombre de morts per causa del virus és 0. 
    Vegeu quin és el meu raonament. La meva conclusió primera és que les mascaretes no aturen totes les partícules del virus. Vegeu el raonament: Segons la premsa, són més de 5000 els sanitaris contagiats pel virus, tot i que eren els que més protecció tenien. I en el mateix sentit, un escandalós contagi afectà als ancians residències, tot i que eren els qui més cura tenien per evitar el contagi.
    Un expert sobre el virus  deia que els afectats pel virus tarden dies en adonar-se del contagi, i durant aquests dies escampen un núvol de partícules del virus al respirar; les mascaretes no aturen el pas dels virus ni oer entrar ni per sortir; o sigui els núvols poden ésser de 20 metres, tal volta. O sigui, els malats de les clíniques o els malalts tancats a casa només poden afectar a les persones que els cuiden, però la població, en tot moment, respira dins núvols de coronavirus.
   La meva suposició: Si durant tres mesos hem estat respirant dins núvols de virus, més del 99 % hem quedat immunitzats, jo crec. 
 
 
 

Madrid i els taps de suro.

quetgles | 16 Juny, 2020 08:36

           

 

             Madrid i els taps de suro.  (És una reedició)

 

 

     

 Madrid fabrica periodistes com fer taps de suro.

     Per descomptat,Madrid ha de repartit la

  muntanya de taps del suro. Es veu que a Ultima Hora de Palma li toquen com a dues dotzenes de taps de suro. Aquests taps, sense excepcions, es dediquen a proclamar la bonesa de l'imperi espanyol.

 

DÚu no existeix. Reediciˇ.

quetgles | 08 Juny, 2020 15:16

          Déu no existeix.

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

 

 Déu no existeix.

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                       Però el plantejament de N'Epicur només és apropiat al món grec. Del Déu de les religions monoteistes, segons els seus "llibres sagrats", no es pot dir que no s'ocupa dels homes. Ans al contrari, el Déu de la Bíblia es mostra com un déu molt gelós, que vol que els homes l'adorin i l'estimin. Però a més del Déu dels jueus i dels cristians, hi ha els Déu dels mahometans; i, més lluny, el Déu de l'hinduisme, el del budisme, sintoisme, jainisme i d'altres. Ha de resultar inacceptable per a una ment moderna l'existència d'un Déu que intervé dins la història i alhora s'absté de donar les senyes de la seva identitat.

13.                       El fet de l'existència de tanta gent que no creu en Déu és una prova de la seva inexistència. Sobre això, els malvats teòlegs s'avancen a dir que "Déu castiga amb el seu silenci el pecat d'orgull dels qui es declaren ateus". Però què poden dir respecte dels infants que eren educats oficialment dins l'ateisme, com es feia a les repúbliques marxistes?

14.                       És inacceptable per a una ment formada dins la modernitat l'existència de Déu i alhora l'existència dels denominats "llibres sagrats". O sigui, segons el meu raonament, de les històries impossibles que narren els llibres "llibres sagrats" hem de concloure que Déu no existeix.

15.                       O, al menys, que no existeix el déu dels jueus i dels cristians. Segons la Bíblia, el principal manament de Déu seria el d'estimar-lo sobre totes les coses. Segons la Bíblia de la Fundació bíblica catalana, a "Èxode", 20, 6, diu: "...jo, Jahveh, el teu Déu, sóc un Déu gelós, que castigo la iniquitat dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui m'odien, però que faig misericòrdia fins a milers per aquells que m'estimen i observen els meus preceptes". En contra de les suposicions dels redactors dels "textos sagrats", els sentiments de les persones broten del seu interiorment d'una manera espontània. És sabut que la voluntat  no domina els sentiments, sinó, al revés, són els  sentiments els que determinen la voluntat. Per entendre'ns: si de cas, el text bíblic  hauria de dir una cosa així com "faràs com si m'estimessis".

16.                       Igualment les suposades declaracions formals del Déu dels textos bíblics que feren greument la sensibilitat moderna s'han de considerar com una prova de que Déu no existeix. Per posar un exemple especialment notable, "Èxode", 22, 19: "Qui ofereixi sacrificis als déus, fora de Jahveh, serà exterminat". Segons aquest text, al peu de la lletra, tots els musulmans i els hinduistes haurien de ser exterminats. També podem veure el text que fa: "...Però si el servent declara: estimo el meu amo, la meva dona i els meus fills; no vull sortir lliure, aleshores el seu amo...li foradarà l'orella amb un punxó, i el servirà per sempre.", "Èxode", 21,5-6. O, també, aquest altre text: "Si algú ven la seva filla per esclava...", "Èxode", 21, 7. (He de reconèixer que, en molts aspectes, l'Alcorà és més pròxim a la sensibilitat moral moderna, en especial, referent a l'esclavitud i a temes socials. L'Alcorà declara que un musulmà no pot tenir un altre musulmà en esclavatge).

   Contra l'existència d'un "geni maligne" o d'un Déu que jugués cruelment amb els humans, he de confessar que no disposo d'arguments tan contundents, igualment sembla una idea inconsistent.

    

 

 Déu no existeix.

        Arguments per fer veure la inconsistència intel·lectual de les creences en un Déu. 

 

  Els de la Cúria romana i els protestants ianquis són en campanya de propaganda permanent per tal de difondre el concepte de "disseny intel·ligent", dit del dogma de la creació divina de l'Univers. Les esglésies són en guerra ideològica permanent. Les seves grans campanyes tenen per objectiu influir a les grans masses, a la gent de les classes populars.

   Aquest escrit, és una modesta aportació d'arguments per fer veure la inconsistència de les suposades proves de l'existència de Déu.

 

    Les proves clàssiques per a demostrar l'existència de Déu quedaren invalidades a partir d'En Hume i d'En Kant.  Els conservadors a En Hume li deien "el senyor Hume, l'ateu". Però no es podia posar aquest qualificatiu a En Kant, que era un fervorós creient cristià: va reintroduir el concepte de Déu en nom d'una suposada raó pràctica.

   Amb l'Empirisme com a pensament hegemònic, quedava  establert que la metafísica no era possible com a ciència, i que, per tant, no es podia demostrar l'existència de Déu. El Positivisme no va fer sinó reafirmar els pressupòsits de l'Empirisme, i la metafísica quedava definitivament marginada del món de la ciència moderna.

    Però l'Església catòlica no admet mai, en cap cas, els seus errors, els relacionats amb la filosofia i la moral, en especial. És vigent el dogma de la infal·libilitat del Papa en matèria de fe i de moral. La Cúria romana continua mantenint a Tomàs d'Aquino com a doctor màxim de l'Església. "Philosophia perennis" és la denominació que donen a la filosofia de N'Aquino. Als seminaris de formació teològica, es continua impartint les doctrines aristotèlico-tomistes i afirmant que l'existència de Déu pot ésser demostrada fent ús de la raó.

 

  Fet aquest preàmbul, exposo una llista d'arguments que reforcen la idea de que és impossible l'existència de Déu.

 

1.    Contra la idea de Creació de l'Univers. Suposar que Déu creà l'Univers implica la següent contradicció: s'hauria d'acceptar que una cosa immaterial – Déu – hauria existit eternament com a substància única, i que, "després" d'aquesta eternitat, hauria creat una segona substància, la matèria. O sigui, l'esperit crea la matèria. Allò perfecte, Déu, – segons la idea aristotèlica de perfecció – hauria produït allò imperfecte, la matèria.

2.    Contra la idea de l'ordre de l'Univers. On suposa que a l'Univers hi ha un ordre i que Déu és l'ordenador de l'Univers. Però la física moderna introduí el concepte d'incertesa. I N'Ilya Prigogine (premi Nobel de química, 1977) va anar més enllà i va exposar el concepte de l'Univers com a Caos i com a procés irreversible; és a dir, no solament hi hauria hagut el "Big Bang" – el caos inicial -, sinó que l'Univers actual seria un moment de l'explosió inicial, explosió que continua la seva ona expansiva fins al dia d'avui. Per tant, si no hi ha el suposat ordre, tampoc hi ha d'haver  un Déu ordenador.

3.    Contra la idea de perfecció. Els denominats graus de perfecció de la naturalesa són apories que neguen els principis de les ciències empíriques. Quasi 2000 anys després, En Tomàs i l'Església catòlica encara insisteixen en la idea de l'escalonament general de  tots els éssers segons aquest suposat grau de perfecció. El tomisme va desplegar un sistema de manera que totes les coses havien de seguir un ordre jeràrquic fins a nivells inaudits, com és el cas de les jerarquies angèliques.   Les ciències positives van trencar definitivament el món de les jerarquies aristotèlico-tomistes. Llavors, la idea d'un ésser supremament perfecte és una pura fal·lera.

4.     Contra la idea de primer motor. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, N'Aristòtil no era un científic, ni tenia el menor interès per la investigació de la naturalesa. Es pot afirmar, rotundament, que la "Física" de N'Aristòtil no és sinó un cúmul de disbarats sobre temes de física. A la física aristotèlica hi havia diversos móns físics amb unes lleis físiques diferents. A la física moderna, no hi ha "primer motor".

5.      Semblantment, la física no fa distinció entre éssers contingents i éssers necessaris.

6.     En tot temps els pobles han cregut en déus, en esperits i en forces malignes. Avui, gràcies els avenços dels estudis d'etnologia, sabem quina funció social  complien les religions; sabem que servien per establir el sistema de prescripcions i de prohibicions que regien la vida de les comunitats humanes primitives. Però, actualment, a les societats democràtiques, les prescripcions i les prohibicions són establertes segons la voluntat de la majoria de ciutadans; és a dir, d'acord amb  l'emotivisme moral i el contractualisme. Si les societats democràtiques prescindeixen de "la voluntat de Déu", podem concloure que, a la pràctica, aquestes societats funcionen com si fossin atees.

7.       No es disposa ni mai s'ha disposat d'una via o d'un mètode per poder experimentar sobre suposats fenòmens sobrenaturals com serien els  ciències físiques no poden detectar el fenomen de la denominada "transsubstanciació". Igualment, els suposats fenòmens    "paranormals" no resisteixen  les anàlisis de la ciència experimental.

8.       Hi ha relats de l'antiguitat on els prodigis i els miracles es succeeixen constantment, de manera quasi familiar. Mostren unes societats acostumades als fenòmens prodigiosos relacionats amb les seves creences. Precisament, als relats dels cristians, als llibres de l'NT, arriba a moments de tal intensitat de fets miraculosos coma cap altre relat, que jo sàpiga. Per posar un exemple:  A "Els fets dels apòstols", 5, 12,  referent a l'apòstol En Pere, el narrador ens fa saber  que "Per les mans dels apòstols s'esqueien molts de miracles i prodigis al poble...I anaven creixent més i més els creients en el senyor...fins al punt que treien els malalts pels carrers i els posaven en lliteres i baiards perquè, en passar En Pere, al menys la seva ombra caigués sobre algun d'ells. Així mateix hi feia cap una gernació de les ciutats dels voltants de Jerusalem, portant malalts i turmentats pels esperits impurs, els quals, tots, eren guarits".  Com podeu comprovar, En Pere feia miracles en sèrie, com que desfer calça; bastava que passés pel carrer i la seva ombra ja era suficient per desfermar un doll de miracles.  Sóc de l'opinió de que els propis "llibres sagrats" ofereixen el millor material per demostrar la inconsistència dels dogmes religiosos. De la inconsistència dels "llibres sagrats", en podem deduir la inconsistència de la creença en un determinat Déu ( Sobre aquest tema podeu veure la meva web  Els Evangelis, històries impossibles).

9.       L'argument del sentit comú:  Com és possible pensar que l'ésser més gran del Món no es pot conèixer? Resultaria que l'ésser omnipotent no és accessible per mitjà de les ciències. I resulta que els administradors de la religió tampoc ofereixen vies de coneixement. Ofereixen únicament "els seus llibres sagrats"  i tot d'històries igualment inversemblants com a única "prova" de l'existència del seu déu.

10.                       N'Aquino i els 40.000 teòlegs parlen del "camí de la fe" com a diferent del de la raó, però que fe i raó, en darrer terme, han de coincidir. Però no són capaços d'explicar de quina manera s'ha d'obrar per seguir la via de la fe.  En Pascal proposa que un hom el que ha de fer és comportar-se com si tingués fe, com si cregués en Déu, i que, així, a un moment determinat tindrà autèntica fe.  Però allò que no planteja En Pascal és en quin Déu i en quins "llibres sagrats" ha de dipositar la fe inicial el qui està en període de proves.

11.                       N'Epicur no negava l'existència dels déus, però deia que els déus no s'ocupaven dels homes, posat que els consideraven bestioles insignificants; entenia que un home assenyat ha d'ordenar la seva vida com si els déus no existissin.

12.                      

Els cultivadors espanyols del cretinisme.

quetgles | 31 Maig, 2020 15:51

que la nova nació , E                                        Els cultivadors  espanyols del cretinisme.

 

       Els cultivadors espanyols del cretinisme donen per supoosat que una nació - en aquest cas la nació catalana - pot desapareixer pel simple fet d'un matrimoni reial. Els savis de Madrid, grans cultivadors del cretinisme, en tots temps sostenen que la nova nació, Espanya, sorgí  del casament entre N'Isabel de Castella i En Ferran d'Aragó, però tot seguit, en tot moment, entenen que la nova nació era absolutament castellana, i respecte de la nació catalana no en diuen res, com si no existís (Regne d'Aragó, en diuen, però mai expliquen que aquests regne tenia Barcelona com a capital i que Aragó era una petita part del regne català). 

    El cretinisme espanyol arriba a l'extrem d'aquell periodista madrileny  que treballa a l'Última Hora que es queixava perque havia rebut un escrit de l'ajuntament de Palma en llengua catalana. El cretí demanava la seva  llibertat linguística; però del fet que els catalano parlants mallorquins rebin més dels 90 % d'avisos   en espanyol no en tenia res a dir, l'alcabot. (Per cert, la major part de comerços balears incompleixen la llei lingística, i el govern balear no en diu res; calla com un mort). Actualment, la nació catalana té més població que Madrid i les dues Castelles. I hi ha més de deu milions de catalano parlants.

Els savis de Madrid van descobrir una nova llengua espanyola. (Hem de riure un poc, jo crec)

quetgles | 25 Maig, 2020 13:52

  Els savis de Madrid van descobrir una nova llengua.

 

     Els savis de Madrid van descobrir el valencià com a nova llengua espanyola.

Segons aquests savis, les lengües espanyoles serien cinc, a saber: el castellà. el català, el valencià, el gallec i l'euskera.  Es veu que, de moment, encara no volen descobrir l'idioma balear.

    Per riure un poc he confeccionat una llista de vocabulari essencial referit al cos humà que  es propi dels parlants del Principat de Catalunya, de València , de les Balears i de Castella.

    Principat  -  València - Balears - Castella

Cap     - cap -- cap -- cabeza

front  - front  - front - frente

nas  -  nas -  nas   - nariz

galta   -  galta  -  galta  -  mejilla

orella   -  orella  - orella - oreja

dent  -  dent - dent - diente

ull  -  ull  - ull  -  ojo

coll  -  coll  -  coll  - cuello 

ma   -  ma   - ma   -  mano  

esquena  -  esquena -- esquena -  espalda 

cor   -  cor   -  cor  -  corazón

pit  -   pit  -  pit  - pecho

panxa  -  panxa  -  panxa  -  barriga  

fetge  -  fetge   - fetge --  hígado  

bras  -  bras - bras - brazo

cama  -  cama  -  cama - pierna

genoll  -  genoll - genoll - rodilla

cuixa  -  cuixa -  cuixa -  muslo

peu   -  peu   peu  - pie

ungla -  ungla - ungla  -  uña  

 

Castelles + Mdrid 7.644.000 habitants / Catalunya sencera 14.229.000 d'habitants..

quetgles | 29 Abril, 2020 16:53

Castelles + Mdrid 7.644.000 / Catalunya sencera 14.229.000 d'habitants.

 

    En efecte, les xifres són aquestes: València: 5.003.000 ha. Principat: 7.6519.000 ha. Balears: 1.150.000 ha. Catalunya Nors: 457.000. ha.

 

En canvi les altres xifres són aquestes que segueixen: Castella Lleó: 2.402.000 ha. Castella la Manxa:2.036.000 ha. Comunitat de Madrid: 3.206.000 ha.

 

  La indepència de Catalunya és una crida immediata.

   Les Castelles estan despoblades. Hi ha més de 2.000 pobles buits, sens

e gent; pobles que no superen els 500 habitants, pobles sense escola, sense farmàcia, sense mentge, sense biblioteca i sense forner. Uns pobles miserables. 

La desintegraciˇ de l'Estat espanyol. Reediciˇ

quetgles | 27 Abril, 2020 15:10


 
 

      La desintegració imminent de l'Estat espanyol (3). Indicis de l'any 13.

 

    A manera  de resum.

 

     Les multinacionals de la indústria automotriu que instal·laren cadenes de muntatge a l'Estat espanyol ho feren com a una operació comercial: aconseguien un accés avantatjós al mercat espanyol si acceptaven les condicions del govern espanyol (o sigui, de l'oligarquia espanyola).  Les condicions eren extravagants (com extravagants són sempre les iniciatives econòmiques de l'oligarquia): entre d'altres condicions, l'oligarquia exigia que les ''fàbriques'' de cotxes s'havien d'instal·lar per tot el territori de l'Estat. A la fi, Madrid i Castella esdevenien nuclis industrials importants.

    Però, com diuen els espanyols, ''todo mi gozo en un pozo''. La ''revolució industrial'' automotriu espanyola era una segona bombolla; va quedar tocada de mort amb la crisi del 2008. De dos milions de cotxes que es fabricaven al 2007, s'ha passat a una producció inferior al 700.000 cotxes.

    Malgrat la campanya del govern, que parla de recuperació del sector, la revista Expansión, 19/09/13,  recull un article de The Guardian, titulat ''Bé a dues rodes, impossible a quatre, en una Espanya sense un duro'', segons el qual actualment a l'Estat espanyol es venen més bicicletes que cotxes.  

 

  La bombolla immobiliària fou la gran aposta de l'era Aznar per a la industrialització de Castella (Madrid havia de ser un dels grans centres industrials i financers d'Europa). L'oligarquia espanyola sempre fa ''las cuentas del Gran Capitan'', és a dir, és un absolut desastre respecte a l'administració de l'economia.

  Amb l'esclat de la bombolla, les empreses de la construcció feren fallida, la gran banca restà endeutada i sense diners, i la major part de caixes d'estalvi regionals foren absorbides per la gran banca (de manera que la major part de regions es quedaren sense banca pròpia). Per descomptat, també les empreses complementàries de la construcció entraren a la UCI.

   Eren tres les bombes que inflaren la bombolla:  les donacions de la UE per a modernització de les infraestructures, els crèdits exteriors concedits a la banca espanyola (o sigui, l'endeutament de la banca) i l'endeutament de l'Administració.

   Actualment, la banca espanyola continua endeutada (no se sap fins a quin punt), i l'Administració continua acumulant deute (al 4.5 % d'interès) fins al punt que el deute iguala el PIB espanyol, i el pagament dels interessos llastren el pressupost de l'Estat.

  O sigui, la recessió, iniciada el 2008, continua. I no podia ésser d'altra manera. El domini oligàrquic ha esgotat el seu cicle històric. El domini de l'oligarquia és la causa de l'estancament i de la regressió de Castella i d'Andalusia; i, per altra banda, ofega l'economia i la societat del Principat, de la Catalunya Sud i de la Catalunya insular.

 

    Al no disposar d'Estat propi, Catalunya (Sencera) s'ha vist obligada (Per causa de la globalització neoliberal) a abandonar la seva base industrial tradicional (la tèxtil i la del calçat) i també la major part d'indústries metal·lúrgiques, i a desenvolupar una nova base econòmica que descansa sobre la indústria turística.

     Les esforços extravagants de l'oligarquia per transformar Castella (Madrid, principalment) en una potència industrial i turística forçosament havien de conduir al més estrepitós dels fracassos.

    No treu cap que Castella sigui una gran potència en automoció. Ara, segons diuen els mitjans, les empreses automotrius augmentaran la producció en base a un augment de l'exportació de vehicles. Però  costa de creure que la Renault de Valladolid entri en competència amb la de París, posem pel cas.  

    Van fer de Barajas un aeroport colossal, però el colossalisme (en contra de l'imaginari oligàrquic) no és cap garantia per al creixement. Espantats, els oligarques han vist la baixada del trànsit aeri que  ha sofert l'aeroport de Barajas  (I més espant els va provocar el fet que, al mes d'agost passat, el trànsit del Prat superés el de Barajas).

  Per altra banda, els esforços de l'oligarquia per crear una indústria turística a Castella han sigut vans. I els ''Paradores Nacionales de turismo'', majorment, tenen pèrdues.

     A manera de tesi:  S'ha de suposar que únicament una Administració que s'hagués alliberat del fermall oligàrquic permetria el desenvolupament de l'economia castellana.

     Al meu parer, únicament un sistema polític al servei exclusiu de les classes treballadores pot engegar polítiques econòmiques que desafiïn amb èxit la globalització neoliberal.

 

 

      La desintegració imminent de l'Estat espanyol (3). Indicis de l'any 13.

 

    A manera  de resum.

 

     Les multinacionals de la indústria automotriu que instal·laren cadenes de muntatge a l'Estat espanyol ho feren com a una operació comercial: aconseguien un accés avantatjós al mercat espanyol si acceptaven les condicions del govern espanyol (o sigui, de l'oligarquia espanyola).  Les condicions eren extravagants (com extravagants són sempre les iniciatives econòmiques de l'oligarquia): entre d'altres condicions, l'oligarquia exigia que les ''fàbriques'' de cotxes s'havien d'instal·lar per tot el territori de l'Estat. A la fi, Madrid i Castella esdevenien nuclis industrials importants.

    Però, com diuen els espanyols, ''todo mi gozo en un pozo''. La ''revolució industrial'' automotriu espanyola era una segona bombolla; va quedar tocada de mort amb la crisi del 2008. De dos milions de cotxes que es fabricaven al 2007, s'ha passat a una producció inferior al 700.000 cotxes.

    Malgrat la campanya del govern, que parla de recuperació del sector, la revista Expansión, 19/09/13,  recull un article de The Guardian, titulat ''Bé a dues rodes, impossible a quatre, en una Espanya sense un duro'', segons el qual actualment a l'Estat espanyol es venen més bicicletes que cotxes.  

 

  La bombolla immobiliària fou la gran aposta de l'era Aznar per a la industrialització de Castella (Madrid havia de ser un dels grans centres industrials i financers d'Europa). L'oligarquia espanyola sempre fa ''las cuentas del Gran Capitan'', és a dir, és un absolut desastre respecte a l'administració de l'economia.

  Amb l'esclat de la bombolla, les empreses de la construcció feren fallida, la gran banca restà endeutada i sense diners, i la major part de caixes d'estalvi regionals foren absorbides per la gran banca (de manera que la major part de regions es quedaren sense banca pròpia). Per descomptat, també les empreses complementàries de la construcció entraren a la UCI.

   Eren tres les bombes que inflaren la bombolla:  les donacions de la UE per a modernització de les infraestructures, els crèdits exteriors concedits a la banca espanyola (o sigui, l'endeutament de la banca) i l'endeutament de l'Administració.

   Actualment, la banca espanyola continua endeutada (no se sap fins a quin punt), i l'Administració continua acumulant deute (al 4.5 % d'interès) fins al punt que el deute iguala el PIB espanyol, i el pagament dels interessos llastren el pressupost de l'Estat.

  O sigui, la recessió, iniciada el 2008, continua. I no podia ésser d'altra manera. El domini oligàrquic ha esgotat el seu cicle històric. El domini de l'oligarquia és la causa de l'estancament i de la regressió de Castella i d'Andalusia; i, per altra banda, ofega l'economia i la societat del Principat, de la Catalunya Sud i de la Catalunya insular.

 

    Al no disposar d'Estat propi, Catalunya (Sencera) s'ha vist obligada (Per causa de la globalització neoliberal) a abandonar la seva base industrial tradicional (la tèxtil i la del calçat) i també la major part d'indústries metal·lúrgiques, i a desenvolupar una nova base econòmica que descansa sobre la indústria turística.

     Les esforços extravagants de l'oligarquia per transformar Castella (Madrid, principalment) en una potència industrial i turística forçosament havien de conduir al més estrepitós dels fracassos.

    No treu cap que Castella sigui una gran potència en automoció. Ara, segons diuen els mitjans, les empreses automotrius augmentaran la producció en base a un augment de l'exportació de vehicles. Però  costa de creure que la Renault de Valladolid entri en competència amb la de París, posem pel cas.  

    Van fer de Barajas un aeroport colossal, però el colossalisme (en contra de l'imaginari oligàrquic) no és cap garantia per al creixement. Espantats, els oligarques han vist la baixada del trànsit aeri que  ha sofert l'aeroport de Barajas  (I més espant els va provocar el fet que, al mes d'agost passat, el trànsit del Prat superés el de Barajas).

  Per altra banda, els esforços de l'oligarquia per crear una indústria turística a Castella han sigut vans. I els ''Paradores Nacionales de turismo'', majorment, tenen pèrdues.

     A manera de tesi:  S'ha de suposar que únicament una Administració que s'hagués alliberat del fermall oligàrquic permetria el desenvolupament de l'economia castellana.

     Al meu parer, únicament un sistema polític al servei exclusiu de les classes treballadores pot engegar polítiques econòmiques que desafiïn amb èxit la globalització neoliberal.

 

 

      La desintegració imminent de l'Estat espanyol (3). Indicis de l'any 13.

 

    A manera  de resum.

 

     Les multinacionals de la indústria automotriu que instal·laren cadenes de muntatge a l'Estat espanyol ho feren com a una operació comercial: aconseguien un accés avantatjós al mercat espanyol si acceptaven les condicions del govern espanyol (o sigui, de l'oligarquia espanyola).  Les condicions eren extravagants (com extravagants són sempre les iniciatives econòmiques de l'oligarquia): entre d'altres condicions, l'oligarquia exigia que les ''fàbriques'' de cotxes s'havien d'instal·lar per tot el territori de l'Estat. A la fi, Madrid i Castella esdevenien nuclis industrials importants.

    Però, com diuen els espanyols, ''todo mi gozo en un pozo''. La ''revolució industrial'' automotriu espanyola era una segona bombolla; va quedar tocada de mort amb la crisi del 2008. De dos milions de cotxes que es fabricaven al 2007, s'ha passat a una producció inferior al 700.000 cotxes.

    Malgrat la campanya del govern, que parla de recuperació del sector, la revista Expansión, 19/09/13,  recull un article de The Guardian, titulat ''Bé a dues rodes, impossible a quatre, en una Espanya sense un duro'', segons el qual actualment a l'Estat espanyol es venen més bicicletes que cotxes.  

una mica de llum | Enllaš permanent | Afegeix un comentari | Retroenllašos (0)

1 2 3 ... 148 149 150  SegŘent»
 
Powered by LifeType - Design by BalearWeb