El blog d'En Joan Quetgles

  

 

 

 

 

 

                           En Bush torturava, N'Obama mata, diu    En Chomsky.

 

 

 

     A l'atenció del periodistes i dels savis dels diaris catalans, majorment lliurats a la criminal estratègia de l'Imperi.

 

      Aquests periodistes i savis convé que sàpiguen que un creixent nombre de catalans cerquen informació als mitjans ''no occidentals''.

 

    L'escrit que segueix és una versió en català (de màquina) del text publicat a Press TV, 16.05.2012.

 

 

  

     Catalunya serà d'esquerres o no serà. Facem un cop d'ull.

 

 

   Aquests de CIU són de dretes, tant o més que els del PP.

 

 Els de CIU són els continuadors del que era la Lliga Regionalista dels anys vint i trenta.

 

   A les eleccions de 1931, En Francesc Macià arrasà; la recent creada Esquerra Republicana de Catalunya esdevingué la primera força política de Catalunya-Principat, força que es mantingué hegemònica durant la República. La Lliga patí una gran derrota, i posteriorment no aconseguí aixecar el cap.

 

   La CIU es mostra hereva del bisbe Torras i Bages, el de la famosa expressió ''Catalunya serà cristiana o no serà''.

 

     En Francesc Cambó  fou el gran líder de la Lliga. Iniciada la guerra, En Cambó, des de l'exili, feu públic el seu suport al general Franco; i també feu contribucions econòmiques a favor dels generals rebels (En Cambó era un dels homes més rics del Principat).

 

      Convé no badar: Al 1936, l'Església catòlica catalana participava en la conspiració contra la República, conspiració catòlica el cap inductor de la qual era el Papa de Roma, En Pius XI.

 

    Allò més formidable de les accions de guerra del juliol del 36 a Barcelona fou el fet que les organitzacions obreres catalanes derrotaren a l'exèrcit espanyol, el qual es va rendir. El seu cap, el general Goded fou capturat i executat.  El Principat abastà la plena sobirania. Lliure de les forces d'ocupació espanyoles, Catalunya-Principat es comportà com un Estat independent.

 

    En Lluís Companys proclamà l'Estat Català a 1934; però era una forma d'expressar la seva protesta contra la política reaccionària del govern de Madrid. A l'agost del 36,  el govern de la Generalitat, tot i disposant de plens poders i sense l'amenaça militar de Madrid, no va proclamar la independència.

 

  A l'agost del 36, al costat del govern de la Generalitat, hi havia altres governs que exercien el poder al marge del govern de la Generalitat. Destacaven sobretot les iniciatives de les organitzacions anarquistes, de la CNT, en primer lloc. Així, els dirigents anarquistes disposaven de l'hegemonia dins el Comitè de les Milícies Antifeixistes.  Al terreny de les reformes socials,  era la CNT i no la Generalitat la que procedia a la incautació de les empreses capitalistes i a l'establiment de l'autogestió obrera.

 

    A l'agost del 36, el principal poder militar al Principat era el de les formacions anarquistes. Foren els combatents cenetistes els qui s'apoderaren de les armes de la caserna de Sant Andreu de Palomar. Les organitzacions anarquistes esdevingueren la principal força militar del Principat. Foren els líders anarquistes els qui decidiren envair l'Aragó. Així, es creà la ''Columna Durruti'', formada per voluntaris anarquistes i sota el comandament militar d'En Buenaventura Durruti, amb l'objectiu d'alliberar Saragossa.

 

   Que quedi clar:  El govern de la Generalitat es limitava a ratificar  les iniciatives revolucionàries de les formacions anarco-sindicalistes catalanes.

 

   Que quedi clar:  A l'agost del 36, el govern de Madrid no intervenia per a res en els afers de Catalunya-Principat.

 

   Foren els dirigents anarquistes els qui decidiren enviar la Columna Durruti a la defensa de Madrid.

 

    Que quedi clar: molts de dirigents de la CNT catalana, a més de revolucionaris, eren espanyols i profundament espanyolistes (Com En Durruti, per exemple).

 

   Convé dir que aquella República Catalana era feble. El poder era compartit de mala manera entre les tres grans formacions polítiques que participaven del govern de la Generalitat, a saber,  els d'Esquerra Republicana, els anarquistes i els comunistes. Planava l'amenaça de guerra civil, la qual va esclatar al maig de 1937. Com a resultat, els anarquistes perdien poder, el POUM era liquidat i els PSUC esdevenia la força política emergent.

 

   Pel que motiva aquest escrit, s'ha de subratllar la incompetència de la República espanyola i de la Generalitat del Principat de Catalunya en ordre a aconseguir aliances internacionals per tal de reforçar la seguretat de l'Estat.

 

    La trama que conspirava contra la República aconseguí el suport de tres grans potències, Itàlia, Alemanya i el Vaticà. Mussolini i Hitler donaren cobertura política i econòmica.   En Pius XI donà cobertura religiosa. Realment, la trama promoguda pel Papa fou el corcó més letal per a  la República.

 

     Al esclatar la guerra espanyola,  En Léon Blum  barrà la frontera i deixà anar a la seva sort la República germana.  A ambdós països hi havia el Front Popular, però no tenien subscrit cap pacte militar (Podeu veure el testimoni de N'Indalecio Prieto Memoria - República . Indalecio Prieto).

 

   França, en canvi, sí que havia fet pactes de defensa mútua  amb Anglaterra. Així mateix, al 1939, França i Anglaterra signaren un pacte militar amb Polònia com a garantia contra l'amenaça alemanya.

 

   Iniciada la guerra civil espanyola, la República restava feble i aïllada. Mentre França i Anglaterra complien de manera estricta el tractat de no intervenció, Itàlia i Alemanya se'n burlaven descaradament. Les potències feixistes no solament  proveïen d'armament al bàndol rebel, sinó que intervenien directament a la guerra (El cas més escandalós fou el bombardeig de Guernica per la aviació alemanya). 

 

    Semblava que els dies de la República estaven comptats, però, inesperadament, la Unió Soviètica intervingué de manera decidida en suport dels republicans espanyols i catalans (El govern de N'Stalin treballà estretament amb el govern de la Generalitat).

 

   Amb relació als pactes militars espanyols a partir de 1945,  es pot veure dos esdeveniments essencials: Primer, la visita a Madrid del president dels Estats Units, En Dwight Eisenhowuer, al 1953, amb la qual cosa es trencava l'aïllament internacional del règim franquista, i es formava un un pacte militar amb l'establiment de bases militars nord-americanes a Espanya.

  I segon, l'ingrés del Reino de España a l'OTAN a l'any1978, ingrés ratificat pel govern d'En Felipe González a l'any 1986.

 

 

 

    Centrant-nos al tema de la independència de Catalunya, haurem de veure els arguments que demostren que l'objectiu no és fàcil ni tranquil.

 

     El sorgiment d'un nou Estat és la culminació d'una guerra per a la independència, majorment.

 

 Amb l'auge del sentiment independentista a Catalunya-Principat,  diverses formacions polítiques catalanes ''moderades'' han incorporat l'independentisme al seu discurs.

   Així, Esquerra Republicana de Catalunya  va anunciar el seu programa de ''independentisme tranquil''. Semblantment, CIU i altres formacions donen suport a la idea de la majoria parlamentària a favor de l'Estat català. Entenen que una vegada la majoria parlamentària es pronunciés a favor de la independència, a continuació es faria una consulta referèndum a la població. Amb el triomf del si, el Parlament del Principat disposaria d'autoritat legal per a declarar la independència de Catalunya-Principat (La resta d'àrees de la nació, si de cas, hauria de seguir un procés polític semblant per tal d'aconseguir la seva independència, i, a l'esdevenidor, els diversos parlaments de cada un dels països catalans independents podrien proclamar un sol Estat nacional de Catalunya.

   És una alternativa a l'independentisme ''radical'' de signe marxista, com  el del PSAN, l'MDT o la CUP.

 

     La major part dels nous Estats van aconseguir la sobirania per mitjà d'una guerra d'independència contra l'imperi opressor.  Així va succeir majorment a la formació dels nous Estats d'Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia.

 

    Les nacions o els territoris que han aconseguit l'Estat sobirà sense conflicte bèl·lic són una excepció.

   L'esfondrament d'un imperi provoca moments molt dolços per a les nacions oprimides, les quals s'estalvien una sagnant guerra d'alliberament. Així va succeir a Europa al final de la I Guerra Mundial. Amb la desfeta de tres grans imperis - el rus, l'austríac i el turc -, aparegueren un esplet  de nous Estats a Europa.

 

    Els catalans que aposten per un independentisme tranquil  s'emmirallen en els processos d'independència d'Europa on no hi ha hagut recurs a la violència, el de la separació negociada entre Txèquia i Eslovàquia en seria el paradigma.

 Per suposat, la violentíssima desintegració de Iugoslàvia espanta als qui pretenen aconseguir l'Estat Català per mitjà d'un procés de diàleg i negociacions de caràcter jurídic.

 

    Amb la desintegració de l'URSS, al 1990, les repúbliques que conformaven l'Estat federal soviètic formalment es constituïren en Estats independents. Però és evident que aquelles noves repúbliques amb plena sobirania ja tenien l'estatus de república,    eren les mateixes repúbliques de sobirania limitada que existien al si de la Unió Soviètica.

 

Actualment, els sobiranistes catalans, experts en lleis com són,  s'emmirallen en el cas d'Escòcia. Però, en aquest assumpte,  els experts són cecs. Vegem-ho.

  

    Amb l'Acta d'Unió, 1707, Escòcia passava a formar part del Regne Unit de Gran Bretanya, però, formalment, en igualtat de drets que Anglaterra. En tot temps, ha restat palès que el RU era una unió de tres nacions, Anglaterra, Escòcia i Gal·les (i, més tard, l'Irlanda del nord). 

   Escòcia és reconeguda formalment  com  a nació  per Anglaterra. Escòcia ha mantingut els trets nacionals propis, la cultura pròpia  (excepció feta de la pèrdua de la llengua pròpia, el gaèlic, substituïda per l'anglès), així com la legislació i el parlament. 

 

     Catalunya no és reconeguda com a nació ni per Espanya ni per França.

   La guerra de Successió fou el darrer capítol de la història on els diversos territoris de la nació catalana es manifestaren com a realitat nacional, recordant la Corona d'Aragó (en guerra contra Espanya i França).

 

     El despertar nacional i la lluita pel reconeixement de la nació  a principi del segle XX és va circumscriure al Principat de Catalunya (o Catalunya Central). La presa de consciència nacional al País Valencià i a les Illes ha sigut tardana. I les formacions nacionalistes d'aquestes àrees no ha disposat de suficient suport popular per a esdevenir hegemòniques o, almenys, imprescindibles.

 

     L'Estat espanyol no reconeix Catalunya-Principat com a nació. I ja no parlem del reconeixement de la Catalunya pròpia;  la Catalunya Sencera és un referent considerat per Madrid com a construcció esbojarrada dels pancatalanistes.

 

    El parlament espanyol disposa de poder absolut sobre Catalunya-Principat. A qualsevol moment, pot decidir rebaixar el nivell de l'autonomia catalana, i, si vol, té poder per a suspendre-la o derogar-la (Basta recordar que a l'octubre del 1934, el govern espanyol va suspendre l'autonomia del Principat).

 

    Com no podia ser d'altra manera, no hi ha cap Estat que reconegui el Principat de Catalunya com a nació.

 

   Els Estats més sensibles a les demandes nacionals catalanes (Com és el cas d'Alemanya) es limiten a fer un reconeixement de la llengua catalana i dels drets culturals dels catalans.

 

   A considerar:  Des de sempre, Castella (o l'Espanya estricta) i França han desplegat una política orientada primer al debilitament de Catalunya, i a l'absorció de la nació catalana, després.

 

    Mentre a Alemanya una vintena d'universitats imparteixen classes de llengua i cultura catalanes, a Espanya les universitats donen l'esquena al català.

 

   Les Facultats de Filologia Hispànica (la màxima autoritat en matèria lingüística, hom suposa) mantenen un silenci escandalós sobre l'aparició del recent idioma valenciano.

 

   

  Segons sobiranistes pacifistes, la independència de Catalunya (Catalunya-Principat) ha de ser el resultat de la voluntat sobiranista de la majoria de ciutadans. L'expressió d'aquesta voluntat ha de donar lloc a una majoria de diputats al Parlament i a la subsegüent convocatòria de referèndum. Els tranquils donen per suposat que, en cas que el govern espanyol impedís o no acceptés el referéndum, llavors s'iniciaria la fase internacionalista.  En aquesta fase, segons suposen, la UE donaria la raó als  arguments jurídics dels sobiranistes catalans, de manera que, en darrer terme, Espanya es veuria obligada a acceptar la independència de Catalunya-Principat (de la resta de la nació catalana no en parlen). 

    N'Alfons López Tena, notari i diputat per SI, fa seva la típica denúncia contra l'opressió  espanyola; amb paraules seves, diu: Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou (La raó de la força, El Mundo, 29.01.2012).  Però En López Tena decep amb la seva particular alternativa pacifista. Mentre la raó de la força de Xile revoltat era la guerra contra Espanya, la raó de la força propugnada pel notari és la força d'un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.

 

   És estrany que En López Tena no faci referència a la via pacifista d'En Gandhi, la de la desobediència civil, via per mitjà de la qual l'Índia aconseguí la independència.  La independència per mitjà d'eleccions i consultes és una via desconeguda.

 

 

    En contra d'aquest miratge de combats legalistes sense nafres, la història allò que mostra és la naturalesa violenta que majorment acompanya els processos d'independència, i que, en cap cas, és una conseqüència de debats jurídics o ètics.

 

     Un exemple que pot servir d'il·lustració és el del procés d'independència d'Irlanda.

 

    Al 1919, a la fi, els parlamentaris  irlandesos independentistes abandonaren el Parlament britànic i es constituïren en Parlament d'Irlanda i proclamaren la república d'Irlanda (73 del 106 parlamentaris eren del Sinn Féin). La república d'Irlanda no va rebre cap reconeixement internacional excepció feta de la recent creada República Russa de Lenin.

     Després de superar conflictes molt violents (inclosa la guerra), a la fi, al 1939, la república d'Irlanda era reconeguda per Londres, si bé fins al 1949 Irlanda  no es va desempallegar dels lligams amb la Commonwealth.

 

    

    Respecte a les condicions de Catalunya Sencera (PPCC) o de Catalunya-Principat per a accedir a la independència, s'ha de partir de considerar les mancances següents:

 

     1. La constitució espanyola no reconeix Catalunya (el Principat) com a nació. Al inici parla vagament de regions i nacionalitats, però en cap cas fa  referència expressa a Catalunya.

 

   2. L'Estat francès mena una llarga lluita amb el clar objectiu d'anihilar les nacions no franceses, Catalunya-Nord entre les quals. Una lluita bàrbara i canalla.

  

    

 

   3. No hi ha cap formació política o sindical d'àmbit estatal d'Espanya o França que reconegui els drets nacionals de Catalunya.

 

   4.  No hi ha cap Estat ni cap organisme internacional que reconegui Catalunya com a nació. 

 

   5. Fins al moment, la Unió Europea s'oposa a que la llengua catalana sigui oficial dins l'àmbit de la burocràcia de la UE.

 

    6. Catalunya és òrfena. No hi ha una gran potència que faci costat al nacionalisme català.

    Com a contrast, es pot assenyalar que la intervenció dels Estats Units fou decisiva per a la independència de Cuba.

   Les formacions revolucionàries catalanes han dut una falsa política internacionalista. Febles com són, han desplegat unes aliances amb altres febles partits revolucionaris de nacions d'Europa sense Estat, aliances que més que res eren retòrica per a la propaganda.

 

    7. Integrat a la UE i a l'OTAN, l'Estat espanyol va aconseguir trencar el seu aïllament tradicional.

 

   8. Actualment, l'Estat espanyol no és en conflicte amb cap Estat d'Europa (ni l'Estat francès). La major tensió és amb el Marroc, però sembla que els revolucionaris catalans tindrien dificultats a l'hora de fer pactes amb una monarquia absoluta de caire feudal.

 

 

 

     Allò previsible és que els socis actuals d'Espanya i de França no donaran suport a l'independentisme català. S'ha de preveure que el suport a l'independentisme català ha de venir d'Estats i d'organitzacions d'interessos contraposats als de l'OTAN.

 

 

    

 

 

 

    

        Global Research,  destapa la criminalitat de l'Imperi.

     Global Research és una organització independent amb seu a Montreal, Canadà.

   He pensat que aquesta central difusora d'informes ha de despertar l'interès dels catalans.

    En particular, recomano Global Research als periodistes i als savis dels mitjans catalans, tan aferrats al sistema.

      Proveu de pitjar Global Research. Salut.

   

                El discurs xenòfob de Na Pilar Rahola

 

 

 

  Amb un article a La Vanguardia, Na Pilar Rahola clamava contra l'informe d'Amnistia Internacional en relació a la discriminació que pateixen els musulmans a Europa.

   L'informe d'AI, Elecció i prejudici: la discriminació dels musulmans a Europa, es feu públic  a Barcelona i a Brussel·les el dia 24 d'abril. L'organització denuncia la creixent discriminació que pateixen els creients de religió musulmana a Europa. L'informe fa particular èmfasi respecte a la discriminació al Principat de Catalunya. Assenyala com a situació escandalosa el fet que a llocs com Barcelona, Badalona o Lleida molts de musulmans es veuen obligats a resar al carrer per no disposar de llocs de culte.

    Segons l'informe, al Principat hi ha 195 llocs de culte musulmà, si bé la majoria ''són sales d'oració modestes i reduïdes, gairebé sempre situades a la planta baixa d'antics comerços llogades per associacions musulmanes''.

L'informe subratlla que a Catalunya-Principat (i a Espanya) no s'ha edificat cap mesquita per causa d'impediments de caràcter formalment burocràtic.

 

   L'informe recull la situació concreta de persones de religió musulmana que han patit perjudicis per causa de discriminació religiosa o cultural. La pèrdua del lloc de feina o la prohibició d'entrada a l'escola són els casos de perjudici més greus. Allò més corrent i que afecta a la major part de musulmans a Europa són situacions d'humiliació o de marginació bé a la feina o en públic. L'informe recull les declaracions de les persones discriminades i adjunta noms, llocs i material fotogràfic.

  

  

 

   Amnistia Internacional acaba l'informe recomanant que els governs de la UE s'apliquin a fer complir realment les normes internacionals  contra la discriminació, i fa un especial incís per a promoure la igualtat de drets de les dones musulmanes a Europa.  Reproduint la conclusió de l'informe, on diu:

 

        Amnistia Internacional considera

preocupant que no s’apliqui eficaçment la

legislació contra la discriminació. Es

discrimina en l’ocupació a les persones

musulmanes fins i tot en països en els quals

està prohibida la discriminació basada en la

religió o les creences. Es nega un lloc de

treball a dones musulmanes simplement

per expressar la seva identitat religiosa,

cultural o tradicional portant indumentària

habitualment associada a l’islam. A

l’educació, les restriccions imposades sobre

l’ús de peces i símbols culturals i religiosos

han portat a prohibir l’assistència a classe

d’alumnes musulmanes. En ocasions s’han

criticat persones musulmanes i se’ls ha

negat la possibilitat d’obrir una sala d’oració

exclusivament perquè a persones de

l’entorn no els agradava la idea.

Amnistia Internacional demana a

institucions i governs europeus que abordin

amb urgència el problema de la

discriminació contra les persones

musulmanes elaborant i aplicant legislació,

polítiques i altres mesures efectives.

 

 

 

 

       Amb la intenció de desacreditar l'informe d'AI, Na Pilar Rahola ha publicat un discurs intitolat Una burca per a Amnistia, La Vanguardia, 29.04.2012. El títol va amb un afegit que diu:  Demanar la llibertat d'usar la burca, com demana Amnistia, es com demanar que es permeti el maltractament.

 

     De bon començament, Na Rahola mostra les cartes del joc brut, o sigui, canalla. Na Rahola fa com si el dret a usar la burca (el vel integral) de les dones musulmanes fos una de les qüestions centrals de l'informe.  Però els casos de discriminació pel vestir que comenta l'informe no es refereixen a la burca sinó al mocador (el mocador com a distintiu femení que cobreix la cabellera de les dones). Aquest mocador és d'ús molt corrent entre les musulmanes (Per cert, convé saber que l'ús del mocador per cobrir el cap era corrent entre les dones dels pobles de Mallorca a principis del segle passat).

    La burca no és un distintiu de la tradició cultural musulmana, sinó de la tradició de l'Afganistan i el Pakistan.  La burca és una peça de roba poc vista a Catalunya i a Europa. Si de cas, ací, allò vist amb freqüència són les burques  de les monges catòliques.

 

     Segons Na Rahola, la sionista, l'informe d'AI queda invalidat perquè no situa en context la problemàtica musulmana a Europa, perquè obvia el poderós fenomen de l'islamisme radical, les seves fonts de finançament, la seva capacitat per a copar la representació del col·lectiu, i sobretot ni se'n adona de la sistemàtica ofensiva de les dictadures del petrodòlar en fomentar l'integrisme fanàtic.

   Al parer de la  sionista catalana, les dades suposadament objectives aportades per Amnistia queden invalidades perquè són aportades amb la intenció  d'enganyar, creu ella.

 

   Segons l'informe, el Principat de Catalunya, que compta amb grans nuclis de població musulmana, és una àrea on no hi ha mesquites ni  llocs de culte musulmans  adients. 

   En resposta a aquesta discriminació tan humiliant per als musulmans, Na Rahola  fa frases grandiloqüents que defugen el tema. Així, diu ...Catalunya, convertida en paradigma de la maldat intolerant, bàsicament perquè no ha construït mesquites com una boja per tot el territori -¿Finançades per qui, pel democràtic wahabisme saudí? La qui fa de boja és la periodista anti-islàmica. Na Rahola no respon a les qüestions plantejades. No és el cas que AI considerés que  Catalunya havia de construir mesquites com una boja. AI denuncia una situació prou coneguda a Catalunya-Principat, com és el fet que els batlles - majorment de CIU - posen tot de dificultats burocràtiques per tal d'impedir la construcció de mesquites o de llocs de culte dignes.

 

       La líder sionista té la barra d'afirmar que els de AI són una falsa esquerra, una organització que amaga l'amenaça de l'integrisme islàmic.

   Tot i la diversitat de discursos, el que és objectiu és que la convergència entre els sionistes i els catòlics a l'hora de frenar l'expansió de l'islamisme.

   Respecte a Catalunya-Principat, es pot afirmar que els principals responsables de la manca de llocs de culte musulmà són, majorment, els regidors de CIU, si bé hi ha responsables d'altres formacions  (El batlle de Lleida, N'Àngel Ros, del PSC,  va dir als musulmans que resaven al carrer que resessin a casa seva. Convé saber que N'Angel Ros es declara catòlic).

 

     Na Pilar Rahola, amb els papers perduts, es postula com a esquerrana, però el seu discurs canalla és d'extrema dreta i més aviat coincideix amb el de les formacions xenòfobes i  amb el dels grups opusdeistes de CIU.

     

 

   

  

   

William Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit i tots els dimonis són aquí'', segons En Michel Chossudovsky.

L'edició en català de d'aquest post a Balearweb obeeix a la idea de bufar a les orelles dels lectors del Periodico de Catalunya, diari que cada dia canta les excel·lències del sistema i denuncia la malesa dels eixos del mal (L'Iran i N'Hugo Chávez, principalment). El Diari és en campanya en ''defensa dels valors occidentals''. 

Jo pens que els catalans han de fer caure la mala premsa que es ven a Catalunya (Sencera). Ara ja és ben hora de cercar altres fons d'informació (on line, segur).

La pàgina web Global Research, de Montreal, és un notable exemple d'informació alternativa que investiga les entranyes del monstre.

Alpha

William Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit, els dimonis són aquí''.

Michel Chossudovsky

Avui, 23 d'abril de 2012, celebrem l'aniversari de William Shakespeare, que mai ens van ensenyar a la desesperació a la nostra determinació de cercar la Veritat i confrontar la mentida ", per a desemmascarar la falsedat i portar la veritat a la llum".

Els signes del nostre temps: els criminals de guerra en els alts càrrecs són celebrats com a missatgers de la pau: "I així vestir la meva vilesa nu ... I sembla un sant, quan més faig el diable." (Ricard III)

Els qui estan compromesos amb la "seguretat per mitjans militars" s'han fet càrrec de la Premi Nobel de la Pau ... "Els homes sense llei són els que fan testament de la seva llei".

La mentida es converteix en la veritat.

Les realitats són a l'inrevés.

La guerra en Pau.

"Les guerres humanitàries" es va dur a terme amb els sistemes d'armes més avançades per acudir al rescat d'aquells que pateixen l'opressió.

"La comunitat internacional" és el dipositari de la "Veritat", que ja no pot ser impugnada. La inquisició nord-americana preval.

Un consens polític no vinculant s'imposa.

Els qui s'atreveixen a oposar-se a la "pau" i de l'OTAN "Responsabilitat de Protegir" (R2P) són qualificats com a terroristes.

Els nois dolents estan a l'aguait. Malvats terroristes amb Kalashnikovs estan amenaçant la seguretat dels Estats Units d'Amèrica i el seu arsenal de bilions de dòlars de "pacificació" d'armes nuclears, que segons l'opinió d'experts científics contractats pel Pentàgon, són "inofensives per a la població civil circumdant".

Una dicotomia bé contra el mal preval: un "xoc de civilitzacions".

L'Occident té una "missió": "Hem de lluitar contra el mal en totes les seves formes com un mitjà per preservar la forma de vida occidental." Els autors de la guerra es presenten com les víctimes.

Trencar la mentida significa trencar un projecte criminal de destrucció global, en què la recerca del benefici és la força primordial.

Aquesta agenda militar amb fins de lucre destrueix els valors humans i transforma la gent en zombis inconscients.

Anem a revertir la marea.

En les paraules de Shakespeare en relació amb els arquitectes del Nou Ordre Mundial: "L'infern és buit i tots els dimonis són aquí".

La nostra tasca és indeleble, per enviar els "dimonis" del nostre temps, els arquitectes s'autoproclamen democràtics i del "lliure mercat", fins arribar a on pertanyen per dret.

"Un pot somriure i somriure, i ser un vilà!" Desafia als "somrient" criminals de guerra en els alts càrrecs i els poderosos grups de cabildeo de les corporacions que els donen suport.

Trencament de la Inquisició nord-americana.

Soscavar la croada EUA-OTAN-militar d'Israel.

Tancament de les fàbriques d'armes i les bases militars.

Els membres de les Forces Armades han de desobeir les ordres i es neguen a participar en un criminal de guerra.

Porta't a casa a les tropes.

Antic professor de filosofia. El meu e-mail és quetgles@gmail.com

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2012					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• En Bush torturava, N'Obama mata, diu En Chomsky.
• Catalunya serà d'esquerres o no serà.
• Global Research destapa la criminalitat de l'Imperi. Obama, complot, assassinats, guerra.
• El discurs xenòfob de Na Pilar Rahola
• Shakespeare i el Nou Ordre Mundial: ''L'infern és buit i tots els dimonis són aquí''
• Plot against Syria
• Complot contra Síria
• Complot contra Síria
• Washington duu el món cap al caos, segons En Paul Craig Roberts.
• La premsa catalana tal vegada hauria de prendre nota de la premsa d'Orient.

• el crims contra la humanitat i el periodisme corrupte [12]
• teoriaa politica [1]
• teoria política [0]
• politica [19]
• filosofia [108]
• contra la superxeria [5]
• fum i periodisme [4]
• Aclariment [2]
• il.lustracio [1]
• denunciar els criminals [2]
• moral i periodisme [17]
• il·lustracio [1]
• il·lustració [0]
• moral, economia i politica [2]
• General [179]
• filosofia de la història [1]
• moral, política, periodisme [1]
• Reflexionant [1]
• Campanya electoral [0]
• el discurs social [8]
• drets humans [1]
• moral i justícia [1]
• moral [10]
• Economia politica [21]
• teologia [2]
• politica [12]
• alerta roja [7]
• quatre mots de la veritat [2]
• sentit comú [1]
• sentit comu [1]
• economia i politica [14]
• filosofia i religió [4]
• Il·lustració [1]
• economia i política [2]
• Economia i Política [2]
• Societat [9]
• filosofiia i economia [2]
• filosofia i economia [0]
• economia [4]
• Economia [3]
• Cultura [1]
• Economia política [0]
• Economia política [0]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom