El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

L'autŔntica ''mÓ d'obra barata de la Xina''.

quetgles | 15 Setembre, 2019 21:21

    L'autèntica ''mà d'obra barata xinesa''
 
      Els 40.000 economistes ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, al servei de les Corporacions capitalistes) han enlairat l'eterna cantinela (la cançó de l'enfadós) sobre ''la mà d'obra barata xinesa'' com a teoria principal per explicar el gran creixement econòmic de la Xina actual.
    Segons aquesta teoria, s'ha d'entendre que els països que tenen molta ''mà d'obra barata'' estan en condicions de fer un gran desplegament econòmic. Però, vaja!, ara resulta que de ''la mà d'obra barata andalusa'' no se'n deriva cap revolució industrial. I el mateix s'esdevé amb la major part de països que, malhauradament, tenen el patiment d'una abundant ''mà d'obra barata''.
 

    Aclarint la cosa: La Xina d'En Mao (1945-1978) tenia un creixement econòmic modest i desproporcionat.
Però, a partir de 1978, amb la nova política econòmica d'En Deng Xiaoping, la Xina encetava un desplegament tan accelerat com mai se'n havia donat a la història de la humanitat.
   Tot llevant la bena: Des de principi de segle, la Xina és, de molt, la primera potència industrial del món.
   Tot llevant la bena: Són el milions d'enginyers xinesos (proporció de 6 a 1 respecte als ianquis), i els milions de científics l'autèntica mà d'obra barata xinesa; així com, els economistes xinesos.
   Tot llevant la bena: Ha sigut el Partit Comunista Xinès i el sistema comunista els que han fet possible la gran odisea. 
 
     Com dic sovint, el 2021 (el centenari del PCX) el món reconeixerà la realitat de la civilització  xinesa contemporània. 
 
    Els 40.000 estan perduts. No poden evitar l'embat que s'esdeve d'Internet. No poden impedir que centenars i centenars de videos mostrin la realitat de l'esplendor tecnològic de la Xina. Ací en teniu una mostra del You Tube. Salut!
  
10:11S'ESTÀ REPRODUINT
China Innovation! Unbelievable China Su

El 2021. La Xina refÓ l'Imperi del Mig. Reediciˇ.

quetgles | 06 Setembre, 2019 21:03

  El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig.

    2021. Segons informa el diari Xinhuanet, entre els grans fastos de l'any 2021 en celebració del centenari de la creació del Partit Comunista de la Xina,  el govern de Pequín ha anunciat el projecte de l'enviament a Mart d'una nau espacial (Amb aterrament d'un rover). 

    S'ha de saber: Actualment, el PCCh consta de més de 89 milions de membres.

    

   

     Ells, els ''experts occidentals'',   amb els seus ullots, veuen que la Xina tornarà a ser l'Imperi del Mig, de manera imminent. Ho veuen,  però la seva tasca no és fer públic el que veuen,  sinó  elaborar arguments en suport de l'estratègia dissenyada per l'imperi ianqui,  ara en decadència.  

   Fa temps (des de principis de segle) que els mitjans ''occidentals'' deixaren de dir el que veien  del procés industrial mundial. El motiu del seu mutisme era a causa de que la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món des de principis de segle (Actualment,  la Xina produeix vuit vegades més acer que els Estats Units. Sobre això podeu veure el post Els EUA i el RU es desindustrialitzen).

   Allò que s'esforcen en amagar és el prodigiós salt cap endavant de la Xina. El gegant asiàtic ha dut a terme la revolució  més gran mai vista al món. En només quaranta anys,  ha passat de ser un país endarrerit on la major part de la població era rural a ser un país a l'avantguarda mundial. Mentre els mitjans entabanadors han estat referint-se tot el temps  a ''la barata mà d'obra xinesa'',  al 2004 es va saber que la Xina sextuplicava als EUA,  en nombre d'enginyers. I mentre s'exclamaven,  els mitjans,  del perill de la ''bombolla immobiliària xinesa'',  la realitat era que els gratacels  creixien com a bolets. Ha sigut una cosa mai vista: El frenesí constructor ha fet de la Xina el major productor – i consumidor – de ciment del món. Els xinesos han aixecat més de seixanta grans urbs (de més de tres milions d'habitants). Des de 1978 (any de l'inici del lideratge d'En Deng Xiaobing),  més 400 milions de migrats rurals disposaren d'habitatge als nous gratacels de les ciutats, gratacels que són a l'avantguarda en arquitectura,  en tecnologia i en medi ambient. Per no repetir-me,  podeu veure el post La Xina, l'autèntica llibertat.

     Amb relació amb el títol d'aquest escrit,  vegeu la cosa: L'economia xinesa va esdevenir la primera del món al 2015; va superar per primera vegada la dels Estats Units.

   Els mitjans de les Corporacions no s'aturen de referir-se a la ''desacceleració'' de l'economia xinesa i fan com si fos una greu crisi. Però les campanyes entabanadores dels mitjans no alteren el procés de l'economia global.  El creixement econòmic de la Xina ara es situa entre 6'5 i   el 7 per cent anual. El dels EUA es situa entre l'1'5 i el 2'5 per cent (1'5 % el 2013,  2'4 el 2014,  2'5 el 2015). Atenint-nos a aquestes dades, si no hi ha alteració del ritme econòmic,   s'ha de preveure que d'aquí a sis anys,  al 2021,  l'economia xinesa haurà crescut un 42 % i la ianqui un 14 %. O sigui, l'economia xinesa serà més del 25 % més gran que la ianqui.

    Per descomptat, els inaudits índex de creixement econòmic de la Xina comporten una inaudita revolució social. Revolució social que afecta tots - o quasi tots - els aspectes de la societat.

     En contra de la pràctica d'ocultació dels mitjans de les Corporacions,  s'ha de saber que els índex de creixement exponencials    són encara més alts en relació al desplegament de la investigació científica i de l'alta tecnologia (la de la indústria militar inclosa).

    Vegeu aquest clar argument:  Si actualment la Xina es fa present de manera destacada en quasi tots els camps de l'alta tecnologia, i que de cada any augmenta la inversió en aquesta àrea,   s'ha de suposar  que també  superarà als EUA  en molts de camps,  al 2021.

    (Un avís per a aquells lectors que no tenen el costum de llegir premsa ''oriental'':  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing mundial de construcció naval (Al seu costat,  els EUA és un nan).  Allò que s'ha de saber:  La superior capacitat de les drassanes xineses no és deguda a ''la ma d'obra barata'' sinó a la seva superioritat en alta tecnologia).

     En relació a la indústria militar i a l'alta tecnologia militar,  vegeu aquest comentari: S'ha de suposar que els pressupostos de defensa (de guerra) dels EUA continuaran essent el més alts de tots. Encara que la Xina ha anat incrementat el pressupost de defensa,  la despesa militar entre les dues potències està en una relació de 3 a 1,  aproximadament; però seria erroni suposar que els EUA té una superioritat incontestada en matèria d'alta tecnologia militar. La realitat és que la Xina contesta, mostra el seu creixement també  en alta tecnologia militar.

   Un avís: Als EUA,  són les corporacions capitalistes,  propietàries de les indústries militars, les que reben les subvencions per a la investigació de la tecnologia militar (Les Corporacions tenen la tendència a inflar sense fre  els pressupostos de defensa). A la Xina,  pel contrari, les indústries de guerra són propietat de l'Estat,  i també estatals són els centres d'investigació d'alta tecnologia militar. I,  com a resultat d'això,  el rendiment econòmic proporcional entre un i altre sistema,  pot ésser de 4 a 1,  o més,  a favor de la Xina. S'ha d'entendre: Si la Xina té de 4 a 6 vegades mes enginyers que els EUA,  llavors el més coherent és suposar que també disposa de més investigadors d'alta tecnologia militar. Per altra banda, la Xina de tant en tant fa demostracions  de la seva capacitat per desafiar el poder militar ianqui (Podeu veure el post Xina 's super engineering that shocked the world - YouTube)  

Ortega y Gasset i la filosofia espanyola. Reediciˇ.

quetgles | 05 Setembre, 2019 09:28


                           Ortega y Gasset i la filosofia espanyola.

      Seria més apropiat posar per títol el gran garbuix de la filosofia espanyola.

   Gran garbuix de línies ideològiques que es relacionen amb la figura i l’obra de N’Ortega y Gasset.   Gran garbuix perquè uns ideòlegs treballen dins els dispositius ideològics de l’Estat  amb l’objectiu d’exalçar la filosofia de N’Ortega y Gasset i alhora aquests ideòlegs, al seu fur intern, dissenteixen de l’ideari de N’Ortega.  Gran garbuix perquè mentre els foscos dispositius treballen amb l’objectiu d’exalçar N’Ortega, alhora es pot constatar que els 40 filòsofs moderns espanyols més distingits no es declaren ni seguidors ni admiradors de l’obra de M’Ortega (Molts d’ells ni tan sols fan la més petita referència al pensament d’aquest filòsof);  Gran garbuix: als llibres  de text i a les enciclopèdies, N’Ortega y Gasset figura com un dels grans autors de la filosofia espanyola. Als programes oficials i als llibres d’història de la filosofia, aquest autor resta situat entre els grans pensadors europeus. Majorment, el nom d’ Ortega y Gasset  o, simplement, d’Ortega, entra a formar part de les llistes dels grans autors dels programes oficials de la Prova de Selectivitat; o sigui, figura al costat dels grans filòsofs, com Plató, Aristòtil, Hume, Kant, Hegel, Sartre i d’altres.

     Gran garbuix perquè aquest Ortega y Gasset és pràcticament un desconegut fora de l’àmbit de l’Univers hispà (Uns pocs hispanistes es dediquen a divulgar l’obra de N’Ortega. I també unes fundacions espanyoles, privades i públiques, fan aquesta funció).

      Problema insoluble pels encarregats de la maquinària de propaganda de la cultura espanyola. Ni N’Ortega y Gasset ni els 40 filòsofs moderns espanyols aconsegueixen tenir una mínima presència als Universos anglès, alemany, francès o italià.

 

    Gran garbuix perquè mentre la maquinària de propaganda va aconseguir introduir el nom de N’Ortega y Gasset a la llista dels grans filòsofs per a la Prova de Selectivitat,  alhora, els 40 filòsofs moderns espanyols i els catedràtics de filosofia dediquen poca atenció al filòsof de Madrid.

 

    Tesi: Les contradiccions de la cultura espanyola respecte a les valoracions i tractaments dels temes de filosofia són el resultat de l’exercici del poder ideològic  que continua interferit per l’oligarquia espanyola actual.

       Tesi:    El gran Garbuix al voltant de la filosofia de N’Ortega y Gasset fou provocat per la presumpció de l’autor de presentar-se com a campió antiburgès.  

         Al llarg de la seva obra,  l’assagista no es cansa de denunciar la malvestat de la classe burgesa.  A la condemna moral de la burgesia catalana li dedica un llibre sencer, el titulat España invertebrada, però és un tema que repeteix constantment al llarg de la seva obra.

    Per altra banda,  també produeix abundants escrits contra la burgesia dels Estats burgesos més notables, com per exemple, França, Gran Bretanya, els Estats Units i d’altres. Segons el filòsof, la burgesia és un absolut fracàs en tots els ordres; o sigui, els mals que afecten a les societats contemporànies són una conseqüència de l’ascens de la burgesia i el seu domini.

     El gran Garbuix:  la intel·lectualitat espanyola pretesament  progressista no ha sigut capaç de desfer el garbuix orteguià. Sembren la confusió al presentar al pensador de Madrid com una mena d’il·lustrat en lluita contra l’Església catòlica, i, accentuant el desgavell, remarquen el seu perfil antiburgès com si fos un gran progressista. Actualment, 2009, la maquinària de producció ideològica de l’Estat, continua presentant a Ortega y Gasset  com un dels grans filòsofs de la modernitat.

 

     Com he explicat en diverses ocasions a alguns dels meus escrits, la classe social dominant a l’Estat espanyol – la classe que anomeno oligarquia  per a distingir-la de la burgesia – continua essent l’oligarquia tradicional. I, així, a la pàgina 1 del meu escrit Què és filosofia, insistint, deia el següent:

  

  Els plans d'estudi de la filosofia són una mistificació. Els plans d'estudi de filosofia del ministeri d'educació actual no presenten diferències destacades respecte dels plans de l'època del general Franco. I, com no podia ésser d'altra manera, els plans d'estudi  catalans tenen el mateix contingut bàsic que els espanyols; si de cas, incorporen alguns modestos afegits. Vull fer veure que aquests plans   enllacen amb la ideologia tradicional de l'oligarquia espanyola. L'únic intent de trencament es donà al 1931, amb la República espanyola, intent que, com sabeu, fou avortat.   No hauria de dir que l'Església catòlica tenia el control i quasi el monopoli sobre tot allò que feia referència a filosofia. Amb la destrucció de la República, l'Església va recuperar els poders tradicionals.     I si ens situem a l'època de la denominada Transició democràtica espanyola, hem de sospitar que els demòcrates també hagueren de negociar des de la seva posició de feblesa la qüestió de la llibertat ideològica; o sigui, l'oligarquia imposà les normes atípiques que havien de regir la democràcia espanyola.    Per altre costat, els mitjans de producció i difusió d'idees són en mans dels agents oligàrquics o dels capitalistes locals. Les organitzacions d'esquerra estan enfonsades dins un estat de pobresa escandalosa en quant a mitjans de comunicació.

   I, referits al Principat de Catalunya, hem de veure que el pujolisme s'emparava en la ideologia de  l'Església catòlica catalana. No és d'estranyar, doncs, que la Gran Enciclopèdia Catalana coincideixi en gran manera amb la Enciclopedia Católica respecte als temes que fan referència  a filosofia.

     Majorment, es diu que N’Ortega y Gasset era de família acomodada o de família burgesa, però per a entendre  el fenomen Ortega y Gasset i la seva filosofia només es pot fer a partir de considerar l’absolut marc oligàrquic de l’Espanya de començament de segle.  Amb la monarquia de n’Alfonso XIII, l’oligarquia desplegava un joc de provatures democràtiques(Ha de restar clar:  a l’Espanya estricta, la minsa burgesia tradicional no s’havia desplegat, no havia iniciat cap tipus de revolució industrial; o sigui, la burgesia castellana i andalusa continuava en el seu paper social propi del segle XVI). En aquest joc democràtic l’oligarquia espanyola deixava uns petits marges de poder  a la burgesia catalana i basca).  L’oligarquia jugava a fer de demòcrata, però sense abandonar cap ressort de poder. El rei, com a oligarca suprem, es reservava el poder suprem.

    El pare de N’Ortega y Gasset, N’Ortega Munilla, era propietari del diari de Madrid El Imparcial. Per a entendre’ns: Per a poder ser propietari d’un diari de Madrid no bastava disposar de capacitat econòmica; s’havia de ser individu de l’oligarquia i tenir el vist i plau de l’oligarquia i del rei (El periodisme espanyol de l’època era en mans de l’oligarquia; tenia poc que veure amb el periodisme  burgès de Gran Bretanya o dels Estats Units).

     He de suposar que els Ortega, pare i fill, tenien un comportament típic de l’oligarquia madrilenya. Es pot veure que Ortega va fer una cursa acadèmica com si fos d’una família de la gran oligarquia;  als 27 anys, 1910,  acabada la seva gira d’ampliació d’estudis per Alemanya, guanya el concurs oposició de la càtedra de metafísica de la Universitat de Madrid.  Vull dir: allò que sabem és la manera com exerceix el poder l’oligarquia, i sempre ho fa per ordre jeràrquic (Els més grans és queden les peces més cobdiciades).

 

    Majorment, les enciclopèdies i els llibres de text espanyols donen a entendre que N’Ortega fou un filòsof molt important i que va influir a molts autors. També solen dir que N’Ortega aixecà el nivell filosòfic i que impulsà l’acostament al pensament filosòfic europeu. Es destaca també la seva tasca divulgadora a través de la premsa i de la Revista de Occidente que va fundar a 1923.

 

      Haurem de veure que la filosofia i l’activitat intel·lectual de N’Ortega y Gasset, al període 1910-1936, es correspon majorment amb la ideologia de l’oligarquia tradicional castellano-andalusa.

    De família oligàrquica, ell mateix va viure satisfet segons les  maneres i costums de la gran oligarquia madrilenya (Per posar un exemple destacat:  per mitjà dels seus escrits l’aristòcrata filòsof feia saber als lectors que disposava de xofer uniformat, basc, per a més senyes). 

    En tot moment, N’Ortega va fer seus els valors ideològics de la seva classe. No és el cas que N’Ortega trenqués amb la classe oligàrquica ni renunciés als interessos de classe. 

    Si he de fer un esquema, diré que N’Ortega era un ideòleg de l’oligarquia que desplegava una activitat intel·lectual amb la intenció de defensar els interessos d’aquesta classe social.  Era un ideòleg de l’oligarquia però excèntric i sense estar subjecte a la disciplina de les organitzacions oligàrquiques.

    Per altra banda, el fet de declarar-se crític amb l’Església catòlica i el fet que l’Església el considerés laicista va afavorir el desplegament de la seva àuria de modernitat com si formés part del regeneracionisme espanyol.  Així, als seus escrits jovenívols, es troben frases com la següent: L'Església catòlica, que es proclama font de veritat, impedeix avui la recerca de la veritat ...  Per a nosaltres això significa que l'Església no té ja fe en si mateixa.  L'Església catòlica, que es proclama ministre de la vida, encadena i ofega avui tot el que dins d'ella viu juvenil ... L'Església catòlica, que proclama que vol renovar tot en Crist, és hostil als qui volem disputar als enemics de Crist el portar la direcció del progrés social.  Per a nosaltres això i moltes altres coses signifiquen portar a Crist en els llavis i no en el cor.  Tal és avui l'Església catòlica (Obras Completas, tomo I, pàg. 433).        S’ha de dir que N’Ortega y Gasset fou un home de dretes, clarament de dretes. Al llarg dels debats polítics als que va participar – que foren molts -, el filòsof majorment adoptà la posició dels partits de la dreta. Es presentava a sí mateix  com si personalment estigués per sobre de la classificació entre dretes i esquerres, però, alhora, prenia partit en les posicions dretanes.  És cert que es declarà crític de l’Església catòlica, però crític des d’una postura d’oligarca.  N’Ortega és un oligarca crític de l’Església, el qual, al moment que ell consideri oportú, no tindrà inconvenient a sortir en defensa de l’Església contra la política anticlerical de la República espanyola.     N’Ortega fou un home de dretes.  Tot i que havia donat el seu suport a la República a l’abril de 1931, ja al novembre del mateix any, feu una convocatòria per rectificar la República, on expressava la urgència de construir un gran partit nacional de dretes. El discurs va  sortir publicat al diari El Sol, 8.11.1931; d’aquella publicació és el següent paràgraf, que ens mostra el tarannà del filòsof en aquella època: La República nova necessita un nou partit de dimensió enorme, de rigorosa disciplina, que sigui capaç d'imposar-se, de defensar davant de tot partit partidista.  Per això em fa pena veure com en aquest mateix Parlament actual perden la major part de la seva energia vivint en grups dislocada, quan no en singularitat solitària, atractiva i gràcil, sens dubte, però inoperant. 

Hi ha algun grup compost per homes excel lents, dirigit per persones que han donat ja proves de les seves dots de comandament, de la seva aptitud per a la política més difícil, que és la política quirúrgica, i que no podrà donar tot el seu rendiment al país si no acudeix a col laborar en un gran partit de rigorosa disciplina, com el que jo he vingut aquí a postular.  Hi ha també alguna personalitat (es refereix a En Miquel Maura), avui senyera, tot empenta i nervi, en qui tots veuen una admirable vocació de polític, i a qui tant deu la República, que només amb raspar els residus d'un vocabulari extemporani dretà, incompatible amb el seu temperament i l'estil actual de la seva figura, podria destacar sobre el fons d'aquest partit i quallar en gran governant. 
(Gran ovació, que es fa extensiva a D. Miguel Maura, que ocupa un dels llotges.)
   

       Els franquistes consideraren que N’Ortega no havia sigut “afecto al Règimen”, el marginaren i no li deixaren ocupar la càtedra quan tornà de l’autoexili, a l’any 1945. Però sembla que en cap moment s’impedí la publicació de les obres de N’Ortega ni les seves iniciatives intel·lectuals.      Hem de suposar que l’Església catòlica mantingué un projecte d’exclusió de l’obra de N’Ortega y Gasset. Es pot constatar que hi havia llibres de text de filosofia dels anys 1960 on aquest pensador no figurava per a res (Per exemple, La historia de la filosofia y de las ciencias,  1963, de Joaquín Carreras Artau, catedràtic de la Universitat de Barcelona. En aquest llibre de text figurava el nom d’En Jaime Balmes, però no el de N’Ortega y Gasset).       A partir del nou règim monàrquic espanyol, el conflictes entre els pro i els contra de N’Ortega Gasset sembla que han anat perdent virulència. Als darrers temps, com deia al principi,  es dóna el Gran Garbuix al voltant de N’Ortega y Gasset i la seva filosofia.       Haurem de veure que N’Ortega y Gasset fa filosofia a partir de la seva ideologia oligàrquica. És a dir, excepció feta de la seva postura religiosa, el pensador de Madrid no fa sinó difondre arguments i teories en suport de la més rància ideologia de l’oligarquia espanyola.     Un hom es podria preguntar a veure si la filosofia de N’Ortega té alguns continguts innovadors com a contrapès a les seves idees conservadores i dretanes.  La meva resposta és que no. El catedràtic es presentava a sí mateix com a un gran innovador en els diversos terrenys ideològics – polític, social, filosòfic -, però s’enganyava; no era innovador, era reaccionari.          Respecte a la filosofia pròpiament dita, haurem de veure que N’Ortega y Gasset fou l’iniciador del gran Garbuix  que continua afectant a la filosofia espanyola d’avui. Haurem de veure que aquest filòsof,  des d’un primer moment, feu  manlleu essencial de conceptes i  recursos metodològics  d’En Friedrich Nietzsche, d’En Georg Wilhelm Hegel, de N’Oswald Spengler i d’altres.    Des de Meditaciones del Quijote, N’Ortega fa un ús constant del concepte de destí dels pobles i de les nacions.       Resumint la tesi referent a la causa generadora de les tendències irracionalistes de N’Ortega y Gasset, podem dir: a Espanya hi havia l’oligarquia tradicional –  els grans propietaris de terra, i les elits socials i financeres – que tenia el monopoli del Poder;  N’Ortega pertanyia a aquesta classe social i seguí la tradició familiar de letrado; pertanyia a una de les deu mil famílies, i, per tant, hagués pogut aspirar a un dels llocs reservats: magistratura, diplomàcia, Cort reial, alt funcionari, alta oficialitat de l’exèrcit, etc.   Conseqüent amb el paper que li tocava representar, desplegà una ideologia orientada a conservar el seu món, els privilegis de l’oligarquia, i el manteniment de les estructures socials.   Pel que es veu, sembla que la idea de la grandeza de España inspira els grans aristòcrates espanyols; i així, no resulta estrany que N’Ortega y Gasset i En José Antonio Primo de Rivera coincideixin en la idea del destí gloriós d’Espanya.     De bell antuvi, N’Ortega y Gasset va tractar la filosofia com si fos una propietat privada, la propietat d’un gran aristòcrata. Va tractar els mil temes de filosofia segons el sentiment  del moment, de manera que l’irracionalisme plana esplendorós al llarg de tota la seva obra.  Té una tendència molt marcada a donar un aire de croada moral i de salvació nacional als seus escrits; presenta un estat d’esperit que sembla nodrir-se de la seva vocació com a predicador d’un nou estat d’esperit nacional. I, així, a les Meditaciones del Quijote, 1914, fa saber que el recobrament d’Espanya serà conseqüència de la trobada de l’esperit de Cervantes, i diu: Una d’aquestes experiències essencials és En Cervantes, tal volta la major. Heus ací una plenitud espanyola. Heus ací una paraula que, en tota ocasió, podem brandar com si fos una llança. Ah, si sabéssim amb evidència amb què consisteix l’estil d’En Cervantes, la manera cervantina d’acostar-se a les coses, ho tindríem tot aconseguit. Perquè en aquests cims regna intrencable solidaritat, i un estil poètic porta en sí mateix una filosofia i una moral, una ciència i una política. Si un dia vingués qualcú i ens descobrís el perfil de l’estil d’En Cervantes, bastaria que prologuéssim les seves línies sobre els demés problemes col·lectius per a despertar a nova vida. Aleshores, si hi ha geni i coratge entre nosaltres, cabria fer, amb tota la seva puresa, el nou assaig espanyol(Meditaciones del Quijote, pàgina 97).    Al costat d’aquesta recerca salvadora de N’Ortega y Gasset, totes les demés possibles activitats intel·lectuals  de l’home passen a un segon pla. Així, arrauxat - com sempre sol anar -, s’atrevirà a dir que la política, l’economia i la tècnica són ocupacions intel·lectuals de segon ordre. I, així, escrigué: Que Espanya no hagi sigut un poble “modern”; que, al menys, no ho hagi sigut en grau suficient, és cosa que en aquesta data no ha de entristir-nos molt. Tot anuncia que la dita “Edat Moderna” arriba a al seva  fi ...el joc de l’existència individual i col·lectiva, es regirà per regles distintes, i per a guanyar-hi la partida serà menester dots, destreses molt diferents de les que en el darrer passat proporcionaven el triomf  (Obres Completes, III, pàgina 123).    Les crítiques de N’Otega y Gasset a la classe dirigent, a l’oligarquia, no són per a negar la seva condició de classe dirigent, ans al contrari, per reafirmar-la en el seu paper , si bé fent-li amonestacions i convidant-la a seguir el camí de la redempció nacional, camí que mai queda definit; si de cas, a vegades en fa referència dient aquell senzill tremolor hispànic davant el caos.     Si, d’una banda, N’Ortega defensa els interessos de la seva classe, de l’altra, presenta tot un programa de crítica les ideologies pròpiament burgeses, segons la seva concepció. I si, en general, mostra el seu rancor contra la burgesia com a classe que substituí a l’aristocràcia terratinent a bona part dels països d’Europa, més virulenta és la seva crítica a les modestes i noves burgesies, la basca i la catalana, especialment, a la catalana. Així com l’oligarquia expressava la seva rancúnia i el seu menyspreu contra una suposada perversa burgesia catalana, així també N’Ortega y Gasset mostra la seva incompetència a l’hora de judicar el ressorgiment del sentiment nacional de Catalunya i del País basc.  El filòsof es mostra totalment incapaç de superar la muntanya de prejudicis de la seva classe; i segueix la tradició de fer recreacions històriques falsejadores de la realitat històrica;  semblantment, tampoc pot reprimir l’impuls a atemptar contra la dignitat dels poble català. Per posar una cita típica: Aquesta errònia idea porta a presumir, per exemple, que quan Castella redueix a unitat espanyola a Aragó, Catalunya i “Bascónia”, perden aquests pobles el seu caràcter de pobles distints entre sí i del tot que en formen part. Res d’això: sotmetiment, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tal grups; la força d’independència que hi ha dins ells perdura, encara que sotmesa; això és, contingut llur poder centrífug per l’energia central que els obliga a viure com a parts s’un tot i no com a totalitat a part(España invertebrada,  1921, pàgina, 27-28).     I unes pàgines després, donà la seva particular versió de la Unió de Castella i Aragó. I així, diu:  Perqué no se li doni més voltes: Espanya és una cosa feta per Castella, i hi ha raons per anar sospitant que, en general, solament testes castellanes tenen òrgans adequats per a percebre el gran problema de l’Espanya integral (España invertebrada, pàgina 40).     Els llibres de text espanyols de l’època de N’Ortega y Gasset i els d’ara continuen afirmant que la Unitat nacional d’Espanya fou com a conseqüència de les noces entre Isabel I de Castella i Ferran I d’Aragó.  Hem de notar la tranquil·litat amb la qual N’Ortega deixa de banda “la història oficial”; hem de creure que ell donva per feta una secreta connivència; era com si, dirigint-se al seus, els estigués dient:  deixem-nos d’històries piadoses, i diguem les coses com són.  La discordant afirmació de N’Ortega cobrava tot el sentit.  Efectivament, Espanya – l’Estat espanyol modern – és una cosa feta per l’oligarquia castellana;  i és conseqüent afirmar que solament les testes dels oligarques castellans – castellans-andalusos – comprenen perfectament els projectes de la seva política oligàrquica castellana.   (Aclariment:  En general, els polítics espanyols  repliquen contra les peticions del nacionalisme català tot fent recurs als llibres de text espanyols. Vull dir que personatges destacats com ho és En Felipe González al fer declaracions sobre temes històrics fan recurs al llibre de text. Allò que no explicava En Felipe González era  de quina manera es produeix la formació d’una nova nació per causa d’unes noces reials; no expliquen com és que no es compleix la famosa dita de Monta tanto, tanto monta, Isabel como Fernando.  Allò que mai expliquen és que  és la gent del bàndol de N’Isabel la qui monta, i que són les lleis de N’Isabel les que són vigents, i que és la llengua de N’Isabel la que es declara d’obligat coneixement per als ferrandistes. I no expliquen què se’n va fer de la gent, de les lleis i de la llengua d’En Ferran. O sigui, no expliquen perquè al nou Estat havien de predominar els interessos de la nació castellana per sobre dels de la nació catalana).   Aquest tipus d’expressions es donen amb escreix dins l’obra de N’Ortega. Vegeu aquest altra cita: La genial rabosa aragonesa comprengué que Castella tenia raó, que calia amansir l’esquerpor dels seus paisans i incorporar-se a una Espanya major. Els seus pensament d’alta volada solament podien ésser executats des de Castella, perquè solament allà trobaven nativa resonància (España invertebrada, pàgina 63).   Còmodament instal·lat com a ideòleg de l’oligarquia espanyola,  N’Ortega no fou gens original respecte de les reivindicacions nacionals de bascos i catalans;  més aviat es situà en una posició que fàcilment es podria considerar reaccionària, la qual combregava amb els projectes repressius del general Primo de Rivera – i del rei Alfonso XIII -. Així, referit a les reivindicacions de bascos i catalans, digué:   ...són ambdós (catalanisme i biscaitarrisme) no altra cosa que la manifestació més acusada de l’estat de descomposició en que ha caigut el nostre poble; en ells es perllonga el gest de dispersió que fa tres segles fou iniciat. Les teories nacionalistes, els programes polítics del regionalisme, les frases dels seus homes manquen d’interès i són en gran part artificis (España invertebrada, pàgina 52).

     Des d’un primer moment, N’Ortega y Gasset va escollir el paper de guia intel·lectual privilegiat – ungit, es podria dir -. En aquest sentit anaven les seves pròpies declaracions de dirigent indiscutit, de profeta moral, d’elit suprem. No dubta en fer crides a l’emotivitat del lector o de l’oient. Tan és així que, animat per no sabem quines ambicions (tal vegada suggestionat per l’exemple de certs cabdills polítics),  el filòsof de Madrid arriba a vertaders extrems d’impudor intel·lectual, com si ell fos realment un cabdill;  així es veu a un famós text de 1933:

   No se m’oculta que podria tenir a quasi tota la joventut espanyola en vint-i-quatre hores, com un sol home, a rera meu: bastaria que pronunciés una sola paraula. Però aquesta paraula seria falsa i no estic disposat a que falsifiqueu les vostres vides. Sé, i vosaltres ho sabreu dins no molts d’anys, que tots els moviments característics d’aquest moment són històricament falsos i van cap a un terrible fracàs...Prefereixo, doncs, esperar a que es presenti la primera generació autèntica. Si, per atzar, fóssiu vosaltres, tindria que esperar poc (Obres Completes, III, pàgina 116-117).

      He assenyalat la decisiva determinació social del jove assagista i el pes de la tradició de letrados pròpia de la seva família. El jove Ortega va ser seves les contradiccions ideològiques de la seva classe.  Al meu parer, la contradicció fonamental – originada per les il·lusions oligàrquiques  -  era provocada per una voluntat que volia unir allò que era separat i contraposat;  per una part desitjava un Estat modern i eficaç que superés la vergonyosa decadència espanyola, mentre que

, alhora,  el seu instint de conservació de classe el portava a oposar-se a qualsevol canvi estructural de l’Estat espanyol o de la societat espanyola, i desplegar una nova ideologia orteguiana que justifiqués la marginació – política, econòmica, cultural – tradicional de les classes no aristocràtiques, i de la burgesia catalana, en especial.

 

     Per posar un referent del fracàs dels intel·lectuals espanyols progressistes, citaré l’historiador En Tuñón de Lara. En Lara no contribueix a descobrir la funció de la ideologia de N’Ortega y Gasset, i, així, arriba a aquesta errònia conclusió:   Va néixer i es formà als estrats superiors de la societat, si bé, a dins ells, en un medi ” il·lustrat”que discrepava profundament dels homes  i equips que exercien el poder polític i de la manera com les classe socials  dirigents es beneficiaven de l’estructura política i social del país; en resum, estem parlant d’una burgesia moderna, que volia renovar el país i  posar-lo al ritme d’Europa (Medio siglo de cultura española, M. Tuñón de Lara, 1970, pàgina 224).

   Aparentment, sembla com si els intel·lectuals espanyols tinguessin una particular dificultat per entendre quina és l’autèntica classe dominant de l’Estat espanyol. Segur que el control directe que exerceix l’oligarquia sobre els mitjans de producció ideològica i la seva influència dins ells organismes i les institucions amb relació amb la cultura i la ideologia fan que els intel·lectuals espanyols de major projecció mostrin la marca de la seva deficiència.  Vull dir, sens dubte que mols altres intel·lectuals no combreguen amb les pedres de molí del molí oligàrquic, però per aquest motiu es veuen marginats i el seu pensament ofegat per la censura ( Sempre hi ha uns poderosos mecanismes de censura, tot i que es mantinguin ocults; és una censura no oficial, però, no per això, menys efectiva).

 

      De totes maneres, com era d’esperar, de tant en tant esclata qualque bombolla ideològica que posa de manifest que la ceguesa ideològica sovint és simulada. Així, el propi Unamuno, al 1907, en un moment d’indignació contra el sistema de domini de l’oligarquia, s’exclama:  Tot això envia al Parlament un munt de grans propietaris o de criats seus, de “señoritos” ignorants, de “sportmen” incults, de nens gòtics, de “ricachos empedernidos” i, sobre tot, d’insignificants que són a mercè del qui mana (Ensayos, tom II, pàgina 439).

 

         Dins l’Univers ideològic català, a diferència de l’espanyol, de bell antuvi, abundaren les crítiques contra el sistema oligàrquic i els seus ideòlegs. Aquest fou el cas del gran historiador Jaume Vicenç Vives, el qual, fent referència al domini de l’oligarquia i a la concepció de N’Ortega, va escriure:  La fortuna de la interpretació que J. Ortega y Gasset féu de la història d’Espanya prové absolutament del títol de l’obra, ja que els elements científics amb què fou bastida no resisteixen, ni abans ni ara, la més lleugera anàlisi. Però a la gent li plagué allò de la invertebració, perquè  justificava, a priori, qualsevol projecte de vertebració, àdhuc un projecte  aïrat, especialment si s’acomplia el ritu ortegagassetià de la minoria aristocràtica perfent Espanya. Exculpant l’eminent pensador castellà, diguem que “España invertebrada” fou escrita en anys de crisi per a la consciència castellana d’Espanya...A començaments de 1920, trontollava la Constitució dels Notables, el sistema d’autoengany parlamentari, el règim social al camp i a la ciutat, la monarquia...La invertebració d’Espanya de què es planyia Ortega y Gasset provenia del marcat desequilibri entre les estructures econòmiques, socials i ideològiques llegades del segle XIX. D’una banda, el ritme d’introducció i desenvolupament del maquinisme i de la revolució industrial havia sigut distint entre els diversos territoris de l’Estat espanyol, promovent-hi, en alguns, una societat burgesa evolucionada, amb una dinàmica ràpida – com a Catalunya i, després, al País Basc -, i en altres una fossilització del règim agrari latifundista...(Aproximación a la historia de España,  J. Vicenç Vives, pàgines 161-162).

 

      

     Tesi:  La manera de fer filosofia de N’Ortega y Gasset s’ha d’entendre com a resultat de l’exercici d’un gran aristòcrata que generosament  posava la seva intel·ligència  per a orientació i consell de persones de rang social inferior.    Tesi:  No és el cas que N’Ortega y Gasset desplegués el seu pensament a partir d’un determinat autor o d’una determinada escola filosòfica. Com a gran aristòcrata, agafava idees i recursos metodològics d’allà on li venia de gana, sense fer justificacions ni donar explicacions.     Tesi:   No és el cas que la deriva ideològica de N’Ortega y Gasset fos un cas excepcional, ans al contrari, fou la deriva pròpia dels grans aristòcrates espanyols a l’hora de donar compta de la seva conducta.  N’Ortega presentà “las cuentas del Gran Capitán” de les seves teories: ell entenia que no havia de donar comptes a ningú de la seva deriva ideològica.      Tesi: Els oligarques espanyols actuals – hereus i continuadors dels de l’època de N’Ortega i dels de l’època del General Franco – sempre presenten “las cuentas del Gran Capitán”: són cínics, no creuen en la veritat; entenen que la veritat la creen ells, com feia N’Ortega, que era  un dels seus. 

   Cal entendre el subjectivisme de N’Ortega a partir dels seus sentiments d’aristocratisme, a partir de la seva creença original de la inqüestinabilitat del seu cabdillatge intel·lectual. El privilegi de l’aristòcrata, sigui quin sigui, no pot ésser discutit ni posat en dubte pels seus vassalls.

   Les diferents postures irracionalistes que adoptà el filòsof no ens ha d’impedir de veure la dinàmica ideològica essencial:  la defensa dels interessos ideològics de l’oligarquia espanyola.

   

     Haurem de veure una petita col·lecció dels recursos arbitraris dels quals el filòsof en féu un ús continuat; recursos arbitraris penosos, que mostren la misèria intel·lectual de l’època (i un tipus de misèria intel·lectual que l’allarga fins a l’actualitat).

    (Per a tornar, podeu prémer   La filosofia a l'abast)  

El Nacional.cat al servei de Washington.

quetgles | 28 Agost, 2019 09:11


 
           El Nacional.cat

  al servei de Washington.  
 
 
       Aquests darrers dies el diari digital català, ''El Nacional.cat'', es desplega en furiosa campanya a favor dels manifestants de Hong Kong repetint el discurs de les grans agències (ianquis) de notícies.
             
        Al meu parer, s'ha d'entendre que la direcció del diari no ha aconseguit desfer-se de la ideologia neoliberal de l'època d'En Pujol.  La crìtica que faig a ''El Nacional'' està explicada  a l'article que vaig publicar  fa uns anys, i que reprodueixo a continuació.
 

     La independència de Mitja Catalunya? Serà que no. Així, no. Amb la proclama actual, no. Vassalls d'un altre senyor? No, gràcies.

 

 

    El rei va nu.

 

     El líders, En Mas i En Jonqueres, reclamen la independència només d'una part de la nació, la del Principat de Catalunya. De l'altra mitja part de Catalunya, no en diuen res.

   Deuen suposar, aquests líders, que els balears, els valencians i els nord-catalans   restaran embadalits contemplant la feta i aplaudint.

 

   En tot moment, a les seves declaracions, malden per no fer cap referència a la Catalunya ''perifèrica''. Hem de suposar que ells deuen pensar que ara no toca, que fer referència a la nació sencera restaria vots a la seva proposta. O sigui, fan una proposta de mercader. Això em recorda els inicis del PSM (Partit Socialista de Mallorca), a finals dels anys 70, quan els dirigents, a cau d'orella, predicaven als militants i als simpatitzants que no havien de mostrar-se ni massa catalanistes ni massa esquerranistes, de manera que aquells líders es feien comparses voluntaris de l'espanyolisme, i iniciaven el camí cap al no-res.

 

    El tàndem principatí també va de mercader.

 

   En Mas i En Jonqueres proposen un independentisme ''tranquil'', a través de consultes electorals.

 

     El rei va nu:  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) fan com si estiguéssim dins un sistema veritablement democràtic, amagant el fet  que la monarquia espanyola és un projecte franquista, i no denunciant l'actual monopoli del Poder de la casta franquista.

 

    En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) postulen  un Estat català (de mitja Catalunya)  que formaria part de la magnífica Unió Europea.

   Els líders principatins fan constant campanya de marketing per vendre el producte. Envien tot d'agents a vendre el producte català a Brussel·les, a Berlín, a París, a Londres, però, també, a Washington.    

 

    El rei va nu: Els països de la Unió Europea no són la meravella del món, sinó  vassalls dels Estats Units (Com ha denunciat recentment el president de Rússia, En Vladímir Putin).

     

     El rei va nu: Washington i els seus vassalls desfermen la guerra  contra tots aquells països que pretenen una autèntica independència respecte de l'Imperi (L'Imperi del Caos). Davant la follia imperial,  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) resten muts, com a morts. És clar, ells són aspirants a formar part dels vassalls de l'Imperi.

 

  El rei va nu:  Aquests de CIU s'han passat trenta anys  com a formació regionalista al servei dels empresaris catalans (del Principat), i, un bon dia, es desperten independentistes. Què bonic:  Dreta i esquerra catalanes (principatines, s'hauria de dir) conjuntades darrere la bandera estelada.

 

    Els conjurats no expliquen quina és la seva relació amb els magnats del Principat.

   S'ha de saber: El Fòrum Pont Aeri, la patronal Foment del Treball, l’elitista Círculo Ecuestre, el Cercle d’Economia o la internacional Comissió Trilateral són alguns dels grups de pressió que rebutgen la independència.

  José Manuel Lara (quan era viu) (Planeta), Isidre Fainé (Caixabank), Josep Lluís Bonet (Freixenet) o Josep Oliu (Banc Sabadell) són el paradigma d’elit corporativa catalana contrària a la independència.

 

    Oh, vaja, sembla com si el President Mas desplegués  el seus dots diplomàtics en comptes d'atreure's aquests nius de franquistes a la causa sobiranista. Què bonic que seria!  Franquistes i anti-franquistes, espoliadors i espoliats, neoliberals i socialistes, catalans (del Principat) tots ells formant una gran pinya sobiranista.

 

    O sigui: Amb l'objectiu de ser acceptats a la UE,   els líders procuren que la moguda es mostri pro-europea, pro-ianqui i pro-sionista (Oh, sí, què bonic:  Aquell  líder d'ERC exclamant  que s'ha de fer pedagogia a París, com si els parisencs no tinguessin notícia de Catalunya, els parisencs, uns imperialistes que des de sempre tenen l'ull posat a Catalunya, uns que tenen informació precisa i contínua sobre els diversos territoris catalans). 

 

   O sigui, resumint:  Aquesta moguda sobra.   Vassalls dels Estats Units ja ho som ara. L'Estat espanyol, des del 1953, és un fidel vassall estatunidenc.  Ara som vassalls del vassall espanyol i del vassall francès. Allò que importa és ésser lliures.

 

      

 

   

 

    

 

 

 

 

   

Ha mort Na Miquela Vadell.

quetgles | 20 Agost, 2019 22:18

   

    Ha mort Na Miquela  Vadell

    Toda una vida lliurada a l'enseyament del català. Toda una vida al servei del despertar  de la llengua i de la cultura catalana entre els joves alumnes. Un exemple de fidelitat a un poble. La mantindrem en el record.

 

 

El 2021. La Xina refÓ l'Imperi del Mig. Reediciˇ.

quetgles | 16 Agost, 2019 06:58


  

                 El 2021. La Xina refà l'Imperi del Mig.

    2021. Segons informa el diari Xinhuanet, entre els grans fastos de l'any 2021 en celebració del centenari de la creació del Partit Comunista de la Xina,  el govern de Pequín ha anunciat el projecte de l'enviament a Mart d'una nau espacial (Amb aterrament d'un rover).

     Ells, els ''experts occidentals'',   amb els seus ullots, veuen que la Xina tornarà a ser l'Imperi del Mig, de manera imminent. Ho veuen,  però la seva tasca no és fer públic el que veuen,  sinó  elaborar arguments en suport de l'estratègia dissenyada per l'imperi ianqui,  ara en decadència.  

   Fa temps (des de principis de segle) que els mitjans ''occidentals'' deixaren de dir el que veien  del procés industrial mundial. El motiu del seu mutisme era a causa de que la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món des de principis de segle (Actualment,  la Xina produeix vuit vegades més acer que els Estats Units. Sobre això podeu veure el post Els EUA i el RU es desindustrialitzen).

   Allò que s'esforcen en amagar és el prodigiós salt cap endavant de la Xina. El gegant asiàtic ha dut a terme la revolució  més gran mai vista al món. En només trenta anys,  ha passat de ser un país endarrerit on la major part de la població era rural a ser un país a l'avantguarda mundial. Mentre els mitjans entabanadors han estat referint-se tot el temps  a ''la barata mà d'obra xinesa'',  al 2004 es va saber que la Xina sextuplicava als EUA,  en nombre d'enginyers. I mentre s'exclamaven,  els mitjans,  del perill de la ''bombolla immobiliària xinesa'',  la realitat era que els gratacels  creixien com a bolets. Ha sigut una cosa mai vista: El frenesí constructor ha fet de la Xina el major productor – i consumidor – de ciment del món. Els xinesos han aixecat més de seixanta grans urbs (de més de tres milions d'habitants). Des de 1978 (any de l'inici del lideratge d'En Deng Xiaobing),  més 400 milions de migrats rurals disposaren d'habitatge als nous gratacels de les ciutats, gratacels que són a l'avantguarda en arquitectura,  en tecnologia i en medi ambient. Per no repetir-me,  podeu veure el post La Xina, l'autèntica llibertat.

     Amb relació amb el títol d'aquest escrit,  vegeu la cosa: L'economia xinesa va esdevenir la primera del món al 2015; va superar per primera vegada la dels Estats Units.

   Els mitjans de les Corporacions no s'aturen de referir-se a la ''desacceleració'' de l'economia xinesa i fan com si fos una greu crisi. Però les campanyes entabanadores dels mitjans no alteren el procés de l'economia global.  El creixement econòmic de la Xina ara es situa entre 6'5 i   el 7 per cent anual. El dels EUA es situa entre l'1'5 i el 2'5 per cent (1'5 % el 2013,  2'4 el 2014,  2'5 el 2015). Atenint-nos a aquestes dades, si no hi ha alteració del ritme econòmic,   s'ha de preveure que d'aquí a sis anys,  al 2021,  l'economia xinesa haurà crescut un 42 % i la ianqui un 14 %. O sigui, l'economia xinesa serà més del 25 % més gran que la ianqui.

    Per descomptat, els inaudits índex de creixement econòmic de la Xina comporten una inaudita revolució social. Revolució social que afecta tots - o quasi tots - els aspectes de la societat.

     En contra de la pràctica d'ocultació dels mitjans de les Corporacions,  s'ha de saber que els índex de creixement exponencials    són encara més alts en relació al desplegament de la investigació científica i de l'alta tecnologia (la de la indústria militar inclosa).

    Vegeu aquest clar argument:  Si actualment la Xina es fa present de manera destacada en quasi tots els camps de l'alta tecnologia, i que de cada any augmenta la inversió en aquesta àrea,   s'ha de suposar  que també  superarà als EUA  en molts de camps,  al 2021.

    (Un avís per a aquells lectors que no tenen el costum de llegir premsa ''oriental'':  La Xina ocupa el primer lloc en el rànquing mundial de construcció naval (Al seu costat,  els EUA és un nan).  Allò que s'ha de saber:  La superior capacitat de les drassanes xineses no és deguda a ''la ma d'obra barata'' sinó a la seva superioritat en alta tecnologia).

     En relació a la indústria militar i a l'alta tecnologia militar,  vegeu aquest comentari: S'ha de suposar que els pressupostos de defensa (de guerra) dels EUA continuaran essent el més alts de tots. Encara que la Xina ha anat incrementat el pressupost de defensa,  la despesa militar entre les dues potències està en una relació de 3 a 1,  aproximadament; però seria erroni suposar que els EUA té una superioritat incontestada en matèria d'alta tecnologia militar. La realitat és que la Xina contesta, mostra el seu creixement també  en alta tecnologia militar.

   Un avís: Als EUA,  són les corporacions capitalistes,  propietàries de les indústries militars, les que reben les subvencions per a la investigació de la tecnologia militar (Les Corporacions tenen la tendència a inflar sense fre  els pressupostos de defensa). A la Xina,  pel contrari, les indústries de guerra són propietat de l'Estat,  i també estatals són els centres d'investigació d'alta tecnologia militar. I,  com a resultat d'això,  el rendiment econòmic proporcional entre un i altre sistema,  pot ésser de 4 a 1,  o més,  a favor de la Xina. S'ha d'entendre: Si la Xina té de 4 a 6 vegades mes enginyers que els EUA,  llavors el més coherent és suposar que també disposa de més investigadors d'alta tecnologia militar. Per altra banda, la Xina de tant en tant fa demostracions  de la seva capacitat per desafiar el poder militar ianqui (Podeu veure el post Xina 's super engineering that shocked the world - YouTube)  

L'Assumpciˇ. La jerarquia cat˛lica ens imposa les seves festes mÚs absurdes. Reediciˇ.

quetgles | 12 Agost, 2019 16:57


  

     L'Assumpció. La jerarquia catòlica ens imposa les seves festes més absurdes.

   

     Habitualment, a la mare de Déu, els espanyols li diuen la Virgen, i els catalans, la Mare de Déu. És una mostra de l'esperit racionalista que nia dins la cultura popular catalana. En efecte, s'ha de donar per descomptat que el fet que una dona sigui verge no suposa cap distinció especial; n'hi ha a milions de dones verges.  A més a més, segons els catòlics, hi ha les celebrades onze mil verges.  En canvi, de Mare de Déu, només n'hi ha una, segons diuen els cristians.

       Com a protesta per la celebració de la festa catòlica del 15 d'agost,  m'he permès exposar dues crítiques sobre el dogma de l'Assumpció.

   Primera crítica.

     Els 40.000 teòlegs catòlics encara no han aconseguit explicar de quina manera un humà viu - Maria, mare de Jesús - pot encaixar dins una àrea immaterial - el Cel dels creients -.  Si s'ha definit el Cel com un espai espiritual, immaterial, llavors no hi cap cap element material, com un ésser humà, per exemple. Sí, ja sabem que Déu és omnipotent, però la veritat és que els pintors cristians no han aconseguit imaginar una composició que mostri una possible activitat de Maria com a ésser viu, allà, al Cel.  Tampoc han pogut pintar una trobada entre la Maria celestial i l'animeta del que fou el seu marit, En Josep, el fuster.

    El dogma de l'Assumpció afirma que Maria és al Cel amb el seu cos viu, que viu al Cel. Però llavors s'ha de deduir que Maria va per lliure com a mamífer viu i que, per tant, ha de satisfer les necessitats pròpies d'un mamífer, com són respirar, menjar, defecar i d'altres. Si Déu fes que Maria estigués al Cel sense respirar i sense rec sanguini, llavors la Maria celestial no seria humana, seria una mena d'autòmat.  Déu no pot superar el principi de no contradicció.

    Segona crítica.

   Segons la dogmàtica catòlica, Na Maria, l'esposa d'En Josep, el fuster, i la mare de Jesús, és el ser humà més extraordinari que ha existit mai:  és puríssima (no va tenir pecat original ni va cometre cap pecat), és santíssima (la més santa) i, a més a més, fou assumpta al Cel.

             Però aquesta dogmàtica catòlica va despulla, no es recolza en els Evangelis ni en cap notícia històrica respecte dels fets de Maria.

   Excepció feta de l'Anunciació i les naixement de Jesucrist, els Evangelis quasi no en diuen res dels suposats fets excepcionals de Maria.

    Segons els Evangelis, fou Déu qui obrà prodigis amb Na Maria; Déu, un ésser immaterial,  embarassà Maria. Realment, el fet fou extraordinari, però l'aportació de Maria no fou gran cosa. 

   Que Na Maria es mantingués verge després del casament amb En Josep, el fuster, és bastant extraordinari, però el fet en sí no comporta un mèrit especial (La gent de Natzaret segurament hagués desaprovat aquest comportament). 

    El fet de tenir el part a una cova no és una cosa corrent, és cert, però tampoc figuraria com a fet meritori, jo crec.

        Després del naixement de Jesús, els Evangelis  quasi no diuen res de fets destacables de Josep i Maria. Si de cas, s'ha de fer referència a les noces de Canà, on Jesús va convertir l'aigua en vi. Però, en aquest cas, Maria es va limitar a indicar a Jesús que el vi de les noces s'estava acabant. Hem de suposar  que el comentari de Maria no pot ser considerat molt meritori .

     Ens quedem sense saber quins són els grans mèrits de Maria (No se'n descriu cap).  Tampoc sabem si en va fer qualcun de miracle. Per altra banda, el fenòmen més extraordinari, l'embaràs divinal  de Na Maria de Natzaret - segons diuen els Evangelis - fou obra exclusiva de Jhavé, de manera que Na Maria era un pur instrument.

  

El capitalisme espanyol, inviable. Reediciˇ.

quetgles | 10 Agost, 2019 07:41


                  El capitalisme espanyol, inviable.  

 

   Justificació de l'autoritat del meu escrit: Els catedràtics d'economia serien els més autoritzats a l'hora de tractar el tema de la naturalesa perversa del capitalisme espanyol. Però ells, els doctors, o bé són cecs debut a una inútil formació acadèmica, o bé observen els mals socials provocats pel capitalisme i no s'atreveixen a denunciar-los. Par altra banda, els dirigents dels sindicats obrers majoritaris, tot i les crítiques que fan contra els abusos del capital, no volen o no poden anar més enllà d'unes "moderades" reivindicacions salarials. El meu escrit enllaça, si de cas, amb les veus dels sindicalistes o dels polítics que denuncien la malesa dels sistema.

    El meu escrit combrega amb el plantejament convencionalista d'En Jean-Jacques Rousseau i amb l'esperit de la declaració inicial de "Del contracte social" que diu:  "L'home neix lliure; i a tot arreu és en cadenes. Un es creu l'amo d'altres, i encara roman un esclau més gran que ells. Com ha succeït  aquest canvi? No ho sé. Què ho pot fer legítim?  Penso que puc contestar a la pregunta.
Si només tenia en compte la força, i els efectes se'n derivaven, hauria de dir: "Mentre un poble és obligat obeir, i obeeix, fa bé; tan aviat com es pugui lliurar del jou, i se'n lliuri, fa encara millor; perquè recuperant la llibertat amb el mateix dret que se li havia estat arrabassada, o bé ell té dret a recuperar-la, o bé ningú tenia cap dret per a llevar-la-hi. Però l'ordre social és un dret sagrat, que serveix de base a tots els altres. Tanmateix, aquest dret no ve de la natura; es basa, doncs, en convencions".
  

   Haureu de veure que el meu discurs no és una repetició dels discursos "radicals" més coneguts; veureu que conté uns quants plantejaments nous. El meu objectiu és difondre'ls.

   

   L'oligarquia de Catalunya-Principat, el País Valencià i les Balears, a partir de 1714, renuncià als seus deures nacionals. I, de fet, es confongué, amb l'oligarquia espanyola.

    Els marxistes espanyols – i els catalans – en tot  temps han confós oligarquia espanyola i burgesia espanyola. A l'oligarquia castellano-andalusa l'amagaven amb el nom de burgesia espanyola.

    L'oligarquia espanyola tradicional era la classe dels grans propietaris de terra – la denominada aristocràcia -.  Aquesta oligarquia tenia el control de  l'Estat. Tenia el monopoli de la direcció de l'exèrcit i de l'administració de l'Estat.

   L'aristocràcia castellano-andalusa va ofegar la burgesia de la seva nació (Durant el Siglo de oro quasi va desaparèixer del mapa; Burgos, Valladolid, Toledo i d'altres es van despoblar; pareixien ciutats fantasmes) i va impedir el desplegament de la burgesia al seus territoris nacionals.

   L'oligarquia, finalment, consentí el desplegament controlat de la burgesia als territoris no nacionals espanyols, a Catalunya i al País Basc. Això va permetre que Catalunya esdevingués el focus de l'activitat industrial i comercial, i que, a 1931, Barcelona fos la major ciutat de l'Estat, amb més d'un milió d'habitants. L'Oligarquia, espantada, constatava que havia perdut el control dels processos socials i polítics que s'anaven esdevenint.

   La pregunta és ¿Com així l'oligarquia no concentrava a Madrid l'activitat industrial, cosa que ara sí està fent?

   L'activitat industrial moderna no es desplegà a Madrid ni a les ciutats castellano-andaluses perqué tradicionalment el control de l'activitat econòmica era un monopoli de l'oligarquia (S'ha d'entendre que el rei era l'oligarca major). És més: el sistema de l'activitat industrial i comercial consistia en el monopoli, l'exclusiva i la concessió en mans de l'oligarquia. Exclusiva i Concessió: el gran aristòcrata és reservava els drets d'una explotació econòmica i els cedia als concessionaris (eren els clients del gran senyor). Per exemple, els senyors tenien l'exclusiva dels molins fariners; els moliners eren els clients dels senyors que havia obtingut la concessió. Per exemple, els grans oligarques establiren el monopoli del comerç amb Amèrica i, per això, centraren al port de Cadis totes les rutes comercials. Per suposat, aquells aristòcrates mai s'ocupaven directament del negoci, sinó els seus concessionaris, els seus clients. El rei de Castella i aquells nobles estaven ben decidits a no desaprofitar cap activitat econòmica beneficiosa. El rei, com a oligarca major, es reservava l'explotació de les salines de tot l'Estat. La burgesia castellano-andalusa quedava estancada, reduïda a la condició de clients del nobles o bé a l'exercici de la menestralia tradicional.

   Des de sempre, la principal base econòmica de l'aristocràcia era la derivada de l'explotació de les seves grans propietats agràries. Aquelles societats agràries aristocràtiques, al impedir el desplegament de la burgesia, es mantenien immòbils, amb decadència (La decadència de España, en deien els tractadistes).

  

   Podria semblar correcte i lògic utilitzar el concepte de burgesia espanyola per a referir-se a la classe hegemònica de l'Estat espanyol en l'actualitat. Però la meva proposta va en una altra direcció. Hem de considerar que no és el cas que l'oligarquia castellano-andalusa desaparegués amb la denominada transició democràtica.

   Com explico al llibre La filosofia i la religió sense caretes, pàgina 9, "L'oligarquia castellano-andalusa era la classe dominant a l'Estat espanyol; era la classe conservadora que tenia el control ideològic; fins a l'any 1975, durant 40 anys, la ideologia dominant a l'Estat  fou allò denominat nacional-catolicisme. Amb l'establiment de la  monarquia constitucional, es va iniciar una nova etapa històrica en la qual l'oligarquia espanyola – la castellano-andalusa – acceptava el nou marc democràtic (Bé, de fet, realment era el resultat d'una negociació des d'una posició de força de l'oligarquia). Seria més aproximat a la realitat històrica dir que les forces democràtiques acceptaren l'oferta d'un nou marc polític que tenia greus mancances democràtiques, greus mancances que perduren fins el dia d'avui. Les diverses formacions democràtiques de l'Estat que havien estat lluitant contra la dictadura franquista "negociaren" les condicions que els imposava l'estament franquista  en el Poder. O sigui que no fou el cas que l'oligarquia fos derrotada o afeblida. La Plataforma democràtica negociava amb el Poder franquista des d'una posició de feblesa, i es va veure obligada a acceptar el manteniment dels privilegis de l'oligarquia i de l'Església catòlica. Ni tan sols s'acordà la més petita reprovació de l'alçament militar del general Franco o del règim franquista. No hi va haver cap intent d'iniciar processos judicials contra els criminals franquistes.  No hi va haver cap tipus de depuració dels funcionaris franquistes amb responsabilitats polítiques. Els oligarques amb totes les seves propietats intactes s'acomodaren esplèndidament al nou ordre democràtic de la monarquia borbònica. Per altra banda, els elements franquistes de l'aparell de l'Estat continuaren als seus llocs de privilegi sense que es fes la més mínima revisió. Tots els militars franquistes i els jutges i els catedràtics i alts administratius continuaren als seus càrrecs sense ésser molestats".

   Als anys de la misèria i de l'oprobi més nefastos – de 1940 al 1958 – el Règim franquista, en un rapte de follia, intentà el retorn a l'Edat Mitjana. Allò que es denominà l'autarquia pretenia dur a terme una utopia econòmica oligàrquica: amb un panòptic que havia de controlar fins a la més petita activitat econòmica, tot el territori restà intervingut econòmicament i restà farcit d'un continu d'exclusives i de concessions i concessionaris. Per posar un exemple de la follia autàrquica: segons el Servicio Nacional del Trigo, els pagesos eren obligats a declarar per escrit l'extensió de les seves terres dedicades al cultiu de cereals – estaven obligats a sembrar una determinada quota de blat - , i, un cop fetes les messes, havia de tornar a declarar la quantitat de cereal obtingut; restaven obligats a vendre tot el blat sobrant al Servicio Nacional, en exclusiva; per a moldre el blat per a l'autoconsum els pagesos estaven obligats a omplir una paperassa burocràtica que els semblava un jeroglífic.

   Com no podia ser d'altra manera, el somni oligàrquic resultà ésser un malson; una Espanya arruïnada que no aconseguia aixecar el cap; el nivell de producció industrial de 1958 no abastava el de l'any 1936!

  

   Podria semblar que, a començament del segle XXI, l'Estat espanyol  havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem d'enganyar; haurem de veure que ni l'oligarquia ni l'Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l'oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica.

   La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d'aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d'Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors és que ha estat l'oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l'aire d'una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

   A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil. Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

     Tesi: la major dels individus que formen part de la denominada "gran burgesia espanyola" establerta a Madrid no són una suposada segona generació d'industrials, uns fills d'uns suposats capitans d'indústria. Més aviat són la nova figura de l'oligarquia. Majorment són oligarques, o clients principals de l'oligarquia.

    Madrid és plena de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d'indústria. 

 

   Ja durant el franquisme, l'oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid  esdevingué la ciutat més populosa de l'Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s'hagués iniciat una política d'estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d'indústria.

    Durant el franquisme i després, fins el dia d'avui, s'ha seguit aplicant el mètode econòmic de l'oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l'Estat. Per suposat, les conseqüències d'aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d'àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular.

    Per posar un exemple: la dotzena de petites companyies mallorquines que es dedicaven al transport marítim, seguint les indicacions del Règim,  es constituïren en monopoli amb la creació de la Compañia Transmediterránea, amb seu a Ciutat de Mallorca; als anys setanta, la companyia fou nacionalitzada, i, més endavant, es decidí traslladar la seu a Madrid; i allà continua.

   Amb el desplegament del turisme, sorgien de nuclis burgesos modestos a tot arreu de l'Estat, l'activitat econòmica dels quals seguia les normes típiques de l'economia de lliure mercat.

   Durant aquests darrers anys i fins ara mateix, els Governs espanyols de torn s'han omplert la boca tot declarant que Espanya és una gran potència econòmica mundial. Però aquestes declaracions són un bluf, és clar.

    El mètode de l'oligarquia es contraposa al de l'economia de lliure mercat. La concentració industrial a Madrid no és una conseqüència de l'activitat econòmica desplegada pels agents autòctons de la burgesia local.

 

   Tesi: La concentració industrial a Madrid és conseqüència de la intervenció, els privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions; és a dir, és el resultat de les pràctiques econòmiques vicioses de l'oligarquia.

  

   Les grans empreses industrials de Madrid són, majorment, delegacions d'empreses internacionals. Les grans empreses industrials espanyoles són, majorment, una deriva dels grans monopolis estatals, monopolis que es repartiren entre els oligarques, en especial durant el Govern de N'Aznar. Aquestes grans empreses no és dediquen a la fabricació d'objectes de consum, sinó que ofereixen serveis; són indústries de gas i d'electricitat, de repartiment d'aigua, de servei telefònic, de transport aeri, marítim i terrestre, de distribució de productes del petroli, i d'altres.

   O sigui, no hi ha productes industrials de marca espanyola, excepció feta de les indústries alimentàries. Així, per exemple, no hi ha indústria automobilística nacional espanyola.

 

     Des de sempre, per totes les geografies de l'Estat hi havia els picapedrers. Desenes de milers de petites empreses que constituïen la indústria de la construcció. L'oligarquia sempre s'havia reservat la propietat de les grans empreses de construcció, empreses aquestes que tenien l'exclusiva de les grans obres del Govern.

    Amb el boom del turisme, la construcció esdevingué la principal activitat industrial. I a l'època de N'Aznar arribà a l'apoteosi; la construcció a l'Estat espanyol arribà a superar la construcció conjunta de França, Gran Bretanya i Alemanya. Burgesos i aristòcrates iniciaven la nova etapa amb frenesí. Banquers, Constructors, agents immobiliaris, promotors,  tots ells jugaven fort en aquesta indústria que no havia de témer la competència estrangera.

    Com van assenyalar els economistes del Financial Times, l'Estat espanyol esmerçava la major part dels seus estalvis – i a més a més, s'endeutava – en construcció d'habitatges i en urbanitzacions de segones residències; que hi havia el perill de la bombolla immobiliària; i que, sobre tot, aquesta inversió faraònica era en bens no productius.

   Les diverses burgesies nacionals de l'Estat – la castellano-andalusa, la catalana, la gallega i la basca – es troben ofegades pel domini de l'oligarquia. Les iniciatives econòmiques burgeses sempre es veuen interferides pels dispositius de control i de poder de l'oligarquia. Com sempre, les burgesies es veuen obligades a jugar el joc brut desigual que els imposa l'oligarquia. Més encara: sovint, es fa difícil distingir un gran burgès hispà d'un oligarca.

 

    Vides paral·leles: N'Henry Ford, nord-americà, i En Rodolfo Martín Villa, espanyol. El primer era d'una família de petits grangers; el segon va néixer  al si d'una família benestant de Lleó i va estudiar la carrera d'enginyer.

    En Ford sentia passió per la mecànica; dedicà el bo i millor  de les seves energies a construir un automòbil a l'abast de les classes mitjanes.  A partir d'uns inicis com a treballador manual, esdevingué un dels més grans industrials de la Nord-amèrica del segle XX. Henry Ford ha passat a la història com a exemple i com a model de la suposada bonesa del sistema de lliure economia de mercat - o capitalisme -.

   En Martín Villa, de ben jove, va iniciar una magnífica carrera com correspon a un oligarca. Tan ocupava càrrecs sindicals i polítics dins el Règim franquista – va ésser governador civil de Barcelona -, com càrrecs a la direcció de grans empreses – d'Endesa, per exemple; o Sogegable, darrerament -. En Martin Villa serveix de mostra de l'especial disponibilitat dels oligarques espanyols per ocupar el més diversos càrrecs de direcció. 

    

    La crisi de la bombolla immobiliària ha posat de manifest l'oligarquia espanyola continua essent incompatible amb el denominat economia de lliure mercat. Els oligarques s'omplen la boca tot declarant-se entusiastes partidaris del liberalisme econòmic, però aquests gestos liberals són una pura representació escènica; ells continuen amb els mètodes oligàrquics que els són propis i, en tot moment, miren de liquidar la lliure competència.

   L'Espanya gran potència mundial era la versió publicitària de la bombolla espanyola.

    Un hom podria pensar que ara ha arribat l'època de les vaques magres. Però s'ha d'anar més enllà del que significa l'expressió. S'han de dir les coses pel seu nom. Les suposades vaques grasses eren en realitat el producte de la follia aznarista. Durant aquests anys de monarquia "democràtica" i de "lliure economia de mercat", de fet, no hi ha hagut vertadera democràcia, i l'economia – i l'economia catalana – en tot temps ha sigut intervinguda. O sigui,

   Tesi: L'oligarquia espanyola ofega el desplegament econòmic dels diversos territoris de l'Estat. I, especialment, ofega Catalunya per causa que és l'àrea de major densitat industrial.

  

    En Zaplana cobrant un milió d'euros de sou com a conseller de Telefónica és una icona del sistema.

    Per altra banda, les suposades vaques grasses han coincidit amb els ajuts a gran escala que la Unió Europea va desembossar amb l'objectiu de la modernització de l'economia espanyola.

 

   Finalment, les diverses classes socials catalanes – i les de la resta de l'Estat - es veuran obligades a desfer-se del jou oligàrquic. O, sinó, al meu parer, el panorama social de cada vegada semblarà més una postal mexicana.

   (Aquells lectors que estiguin interessats en saber quins són els meus arguments a favor de la meva autoritat intel·lectual, poden consultar la pàgina de la Xarxa, El blog d'En Joan Quetgles | Quina autoritat intel·lectual?

 
1 2 3 ... 144 145 146  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb