El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La Xina al capdavant contra la contaminaciˇ atmosfŔrica.

quetgles | 19 Gener, 2018 07:29


  


La Xina al capdavant contra la contaminació atmosfèrica.



Malgrat els esforços de les agències de notícies (capitalistes) per amagar l'extraordinari desplegament de la Xina, You Tube a Internet ofereix una muntanya d'informació que fa palès que aquest gran país és, de molt, la primera potència mundial en l'aplicació a gran escala de la tecnologia més avançada.

S'ha de dir: Actualment, la Xina fa inversions en el desplegament d'infraestructures avançades - al seu territori i arreu del món- que són més de deu vegades superiors a les dels EUA, posem.

S'ha de dir: Els EUA, en decadència profunda, contempla com se l'hi va caient a trossos la seva antiquada xarxa d'infraestructures.

 

He pensat que seria bo fer una modesta contribució a la difusió d'unes webs que fan palès la inutilitat de les agències murdoquianes.

Vegeu-les.

Giant air purifier could solve China’s air pollution problem


China Built an Air Purifier the Size of a Skyscraper - Global Citizen




En Pedro Sßnchez vol veure contents i cretins els espanyols.

quetgles | 15 Gener, 2018 17:13

En Pedro Sànchez vol veure contents i cretins els espanyols.


Aquest dissabte passat, 13/01/2018, En Pedro Sánchez va fer la seva argumentació intel·lectual sobre la investidura presidencial per part del Parlament de Catalunya, en espera de constituir-se.

La idea central de la seva argumentació queda recollida en la frase on resumia el seu pensament, frase que fa: "A Catalunya ha d'obrir-se una legislatura constitucional, cosa que implica que no pot estar liderada per un president inconstitucional".


Segons resta palès, En Sánchez sosté que és inconstitucional que En Carles Puigdemont pugui presentar-se com a candidat a la presidència.

Vegem la cosa. Amb una suposada base legal de l'article 155 de la Constitució, el cap del govern espanyol, En Mariano Rajoy va suspendre el Parlament català, i, tot seguit, va convocar eleccions al Parlament Català (Convocatòria considerada il·legal per JuntsxCat, ERC i la CUP). En contra de les previsions del govern espanyol, els partits independentistes van aconseguir la majoria parlamentària. A destacar: En Carles Puigdemont, candidat de JuntsxCat, va sortir elegit a la contesa.

S'ha d'entendre: Si en Carles Puigdemont és reconegut com a parlamentari legítim, llavors res pot impedir que pugui optar a la presidència.

Insistint en la revisió: Si En Sánchez i el conjunt de partits unionistes consideraven que En Puigdemont estava dins la il·legalitat, llavors era moment de fer la denúncia al Tribunal Constitucional i no ara que les eleccions ja s'han fetes.

Insistint: Quan la convocatòria de les eleccions, a les llistes electorals hi figuraven nou futurs candidats, cinc exiliats a Brussel·les i quatre d'empresonats imputats per la justícia espanyola. Celebrades les eleccions, tot i que els independentistes aconseguiren la majoria, no fou el cas que En Pedro Sánchez (o qualsevol altre dirigent polític) exigís la impugnació del resultat electoral.

Però, a la manera tradicional espanyola, segons En Pedro Sánchez, ara resultaria que el president elegit seria ''inconstitucional''. O sigui, sembla que, a la manera espanyola (que sempre trenca la lògica elemental), el president seria constitucional si el candidat fora un altre que no En Carles Puigdemont.

Sembla que En Mariano Rajoy, com a bon espanyol, també és de la mateixa opinió.

O sigui: Uns i altres (espanyols, tots) declaren vàlid el resultat electoral, però alhora l'invaliden segons sigui el qui obtingui la investidura.

O sigui: Segons aquestes ments espanyoles (o espanyolitzades) el president investit seria constitucional si fos un candidat net de demandes judicials.

Conclusió: Aquestes ments espanyoles no se'n adonen de la bestial destrucció de la lògica. Si de cas, haurien de dir que van errar greument, que haurien d'haver invalidat les llistes electorals d'ERC i de JuntsxCat.

Si, fins ara, han donat per bo el procés electoral, no hi ha recurs vàlid per a impugnar-lo.

Al meu entendre: Els catalans (insulars i continentals) haurem d'esperar (i patir) fins al 2021 per veure que la sort canvia de caire (El 2021 és l'any que pot ser la fi de l'imperi ianqui, imperi corrupte que ara dona tot el suport als espanyols contra Catalunya).


 

En sobren milers de fil˛sofs.

quetgles | 10 Gener, 2018 09:58


      (Podria esser que el post que vaig publicar al 2012 hagués estat eliminat o marginat per la Inquisició. L'escrit que segueix és una reedició. Salut.)

    

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

   

Quaranta mil fil˛sofs que sobren

quetgles | 10 Gener, 2018 09:40


     

                            

                       Quaranta mil filòsofs que sobren

 

           (Aquest escrit és una reedició d'un post fet al 2012. Sospito que la Inquisició el va liquidar o marginar. Salut)

     Proemi.

           L'objectiu d'aquest escrit és fer veure que les elits que controlen el Poder en tot temps són en guerra ideològica permanent per tal de blindar els seus privilegis.  

       Des de l'aparició de les primeres escoles de filosofia (segle VI aC), el Poder, els diversos poders, van intentar manipular les filosofies de manera que servissin els seus interessos ideològics.

      Els règims absoluts no deixen circular un paper que no porti el nihil obstat.  Estableixen quina ha d'ésser la filosofia oficial. Les altres filosofies o bé són marginades o bé prohibides.

     El lector ha d'entendre (així ho espero) que la valoració de la capacitat científicadels diversos filòsofs era establerta des de les esferes del Poder. I que, igualment, sempre ha sigut el Poder el qui escriu la història de la filosofia.

    Jo confio en fer créixer la suspicàcia del lector amb relació a les valoracions dels filòsofs i a la història de la filosofia oficial.

 

      El lector pot constatar que els actuals llibres de text de filosofia així com les grans enciclopèdies mantenen els rànquings  heretats del mil·leni de despotisme de Roma.

     El lector pot veure que al programari de filosofia del Ministeri espanyol (I al de la Conselleria catalana) figuren, entre els dotze filòsofs més grans, justament els filòsofs que eren considerats la màxima autoritat científica durant la llarga època del despotisme, com són Sòcrates, Plató, Aristòtil, Agustí d'Hipona i Tomàs d'Aquino. Semblantment, fan una solemne construcció hagiogràfica de la figura d'En Descartes, personatge que va oferir els seus serveis a la Universitat de París, és a dir, al arquebisbe de París.

   El lector haurà de copsar, de bon principi, que les Facultats de Filosofia són sota el domini de les elits socials i econòmiques.  I en referència a Catalunya i a Espanya, les Facultats de Filosofia continuen sota el control dels  continuadors de la Universitat de l'època franquista. Encara fan rutllar les càtedres d'Ètica, de Metafísica (una disfressa de la Teologia) i de Psicologia (com a  Ciència de l'Ànima, de manera que En Plató i N'Aristòtil són fonamentals).

      La major part de qüestions que veurem tenen un tractament més ampli al meu llibre penjat  a la Xarxa  La filosofia i la religió sense caretes

     Tot seguit exposo tota una bateria de breus enunciats que palesen l'esperit reaccionari i supersticiós del Poder de Roma.

   

   Tesis i aclariments.

1.          Tan bon punt aparegueren les societats dividides en classes socials, s'inicià la lluita de classes (tal com ho explica En Marx) i la lluita de classes ideològica.

2.          Al llarg de la història, fins a l'època moderna, l'ordenació social era regulada per la religió i per les castes sacerdotals. La moral social i la familiar estaven basades en la dogmàtica religiosa. I la casta sacerdotal retenia l'autoritat en matèria de moral.

3.          Al llarg de la història, la lluita de classes prenia forma de dissensió religiosa.

4.          El desplegament de les ciutats gregues (com a societats industrials i comercials) al segle VIII aC va provocar les primeres revolucions democràtiques i l'aparició d'un discurs social il·lustrat que no s'atenia al dogma religiós ni a la moral tradicional, un discurs que propugnava la revolta contra l'aristocràcia terratinent.

5.          El discurs democràtic - tant a les polis democràtiques com a les societats actuals - es fonamenta en el concepte d'emotivisme moral i el de convencionalitat social.  L'emotivisme moral és el principi de la ideologia democràtica. El nomos de les ciutats democràtiques no era expressió dels designis dels déus sinó dels sentiments de la majoria dels ciutadans. Les normes morals i les lleis de la ciutat eren el resultat d'una convenció entre els ciutadans. Els savis del segle de Pèricles foren els teòrics de la convencionalitat. Els savis en feren teories i debateren sobre el tema, però primer foren les amples masses ciutadanes  les que es mogueren endutes per l'emotivisme moral i imposaren el nomos, la llei de la ciutat democràtica.

6.           No fou el cas que el discurs platònic s'imposés sobre el discurs dels il·lustrats (ara, malèvolament, denominats sofistes) per causa d'una suposada superioritat dialèctica.   No, en absolut. Foren les armes de Macedònia les que posaren punt final a l'aventura democràtica de les polis.

7.          Els llibres de text i les enciclopèdies, majorment, fan seva la concepció de la tradició cristiana que exalça la bonesa l'Imperi romà. En Hegel, en canvi, denuncià la perversitat de l'Imperi. Així, en un apèndix sobre el món romà del seu llibre La Raó de la història, deixà dit: La contradicció...es desenvolupa, del costat de l'aristocràcia, en superstició i en l'afirmació d'una violència freda i àvida, i del costat democràtic com a corrupció plebea. Tal dissolució provoca la desgràcia general i la mort de la vida ètica.

8.          A la Roma imperial, En Plató i N'Aristòtil eren uns perfectes desconeguts. Les escrits filosòfics i les escoles de filosofia utilitzaven la llengua grega però no la llatina. Els patricis van menysprear la filosofia. I no foren rares les prohibicions contra l'ensenyament de la filosofia.  En rigor, es pot dir que a la cultura clàssica llatina  no hi va haver autèntics filòsofs.

9.          Individus de la classe dominant fan projectes i elaboren teories amb l'objectiu d'augmentar el poder de la seva elit  i de blindar els seus privilegis.

10.    Però majorment els projectes de domini de classe no és fan mai públics. Si de cas, es disfressen de manera que ocultin les perverses intencions que contenen.

11.     L'emperador Constantí, el Gran, al segle IV, projectà i tirà endavant el projecte d'homogeneïtzar la multitud de pobles de l'Imperi per mitjà de l'establiment d'una religió universal i una Església que cobrís tot l'orbe imperial.

12.   El projecte d'En Constantí arribà massa tard per a salvar Roma (Edicte de Milà, any 313), però, en canvi, va permetre la subsistència de Constantinoble (Bizanci) mil anys més que Roma .

13.       Per l'edicte de Teodosi, any 380, la religió cristiana era declarada religió oficial de  l'Imperi romà.   L'Església cristiana era un instrument al servei del Poder de Roma. El seu objectiu principal era fer submises les classes més explotades, en especial, els esclaus. Els Evangelis ho deixaven dit molt clarament;  així, En Pau de Tars escrigué:   que els esclaus es mostrin submisos en tot als seus amos...que siguin model de fidelitat perfecta; i també es pot llegir: Esclaus, obeïu els vostres amos...Amos, practiqueu la justícia i l'equitat amb els vostres esclaus.   

14.   La màquina política de l'Església fou dissenyada de manera que fos totalment impossible l'exercici democràtic, alhora que incorporava com a agents seus a individus procedents de les classes oprimides.  

15.     La casta sacerdotal cristiana procedia de les classes oprimides però de manera que constituïa una nova classe que predicava la submissió dels oprimits  al Poder com un mèrit moral.

16.    Els patricis bé que s'avançaven a dir que no volien perdre el temps amb la filosofia. Però la nova casta sacerdotal cristiana-romana invertí la tradició cristiana de negació de la filosofia i es proclamà com a autoritat en matèria de filosofia, és a dir, en matèria del saber en general.

17.    L'Església romana establí el monopoli del saber.

18.   A tot temps, l'Església catòlica falsifica la història.

19.    L'Enciclopèdia catòlica sosté la tesi segons la qual la ingent capacitat intel·lectual de N'Agustí s'imposà com autoritat màxima en matèria de filosofia.

20.    No fou el cas que els llibres de N'Agustí d'Hipona guanyessin les ments i els cors de l'antiga cristiandat. La realitat històrica fou que la Jerarquia cristiana establí la filosofia agustina com oficial a l'orbe cristià.

21.   A tot temps, és el Papa i la Cúria romana els qui determinen quina és la filosofia oficial de l'Església. I és la Cúria (el Sant Ofici, en especial) la que aprova o prohibeix una determinada filosofia o teoria.

22.  En contra del que diuen els llibres de text i l'Enciclopèdia catòlica, durant la llarga època del despotisme de Roma  no hi va haver una florida de filòsofs, sinó una munió de teòlegs (per centenars o milers) tots ells sota l'autoritat intel·lectual del Papa de Roma.

23.  Certament, fins a la revolta d'En Luter, la filosofia era ancilla Theologiae, la serventa de la teologia (La teologia era la ciència suprema, dintre la piràmide pseudocientífica).

24.   Certament, aquells milers de frares que ocupaven  les càtedres de les Universitats eren teòlegs, i majorment també figuraven com a savis i com a filòsofs.  Però tots ells es declaraven ardents defensors de la dogmàtica cristiana i obedients a l'autoritat del Papa, el qual era reconegut com a infal·lible per aquella tropa.

25.    Fins a l'esclat del luteranisme, l'orbe cristià estigué sotmès al despotisme intel·lectual de Roma. Durant segles, els frares teòlegs es mantenien dins límits de la filosofia oficial, d'una manera molt estricte;  sabien que sobrepassar els límits significava desafiar els agents de la Inquisició.

26.    Fins al segle XIII, aquells teòlegs desplegaren el seu saber còmodament instal·lats en la filosofia de N'Agustí (de base absolutament platònica). La nova teologia d'En Tomàs d'Aquino - feta per encàrrec del Papa  En Climent IV -  prenia per base la filosofia de N'Aristòtil, però evitant la crítica a l'agustinisme (Si de cas, la filosofia d'En Plató fou definida com a realisme exagerat).

27.   Resta palès que l'orbe cristià es va mantenir quasi immòbil en relació a la filosofia. Es va moure entre el platonisme i un aristotelisme platònic.

28.   Els llibres de text i les enciclopèdies que donen a entendre  que durant l'edat mitjana hi va haver una florida de grans filòsofs  allò que fan realment es servir els interessos de Roma. Fan costat a la superxeria catòlica romana, segons la qual l'Església catòlica fou una font inesgotable de filosofia i de ciència.

29.    El rei va nu.  Ja a finals de l'Imperi romà, l'emperador  cedí a l'Església cristiana  la tasca del censor mores, la de vigilar i controlar el comportament moral de les persones. 

30.   L'Església cristiana esdevingué el més formidable instrument d'opressió al servei de l'Imperi. Era un vast organisme els agents del qual procedien majorment de les pròpies classes socials oprimides així com de les diverses nacions sotmeses a Roma.

31.    El rei va nu. És una superxeria sostenir que l'Església cristiana romana fou la salvadora de la cultura llatina. La veritat és que l'Església rutllava com un dèspota no il·lustrat que establí el seu monopoli sobre creences i ideologies.  L'Església perseguia les religions no cristianes, així com els grups cristians dissidents (denominats heretges).

32.    El rei va nu. L'Església catòlica sempre és summament militarista, cerca la destrucció física de l'enemic ideològic. Així, l'Església feu tancar les escoles de filosofia (Els llibres de text carreguen el mort a l'emperador Teodosi).

33.   El Papa En Benet XVI, a la seva Audiència General  de 24.03.2010, es dedicà a exalçar la figura de N'Albert Bollstadt, conegut com a Albert Magne o Albert el Gran, i, així, d'ell digué:  ... fent un cop d’ull als títols de les seves nombrosíssimes obres, ens adonem que la seva cultura és prodigiosa i que els seus interessos enciclopèdics el van portar a ocupar-se no sols de filosofia i de teologia, com altres contemporanis seus, sinó també de qualsevol altra disciplina coneguda en aquell temps: física, química, astronomia, mineralogia, botànica, zoologia… Per aquest motiu el papa Pius XII el va nomenar patró dels conreadors de les ciències naturals i també se li diu Doctor universalis precisament per la vastitud dels seus interessos i del seu saber.     En Benet XVI fa costat i reforça la tradició hagiogràfica catòlica, tradició que fa un cultiu continuat de les superxeries més  inversemblants.  Vegem-ho.

34.    N'Albert Magne (Albert Bollstadt, s'hauria d'anomenar)  és un típic i notable exemplar de savi medieval. N'Albert és un típic frare dominic, teòleg i filòsof. N'Albert Magne, segons els seus textos, fa palesa la incapacitat de l'escolàstica per a produir ciència.  Aquells frares eren la negació de l'esperit científic.

35.   L'Enciclopèdia Catòlica  assenyala com a mèrit de N'Albert el seu acostament als tractats aristotèlics sobre ciències de la naturalesa. El defineix com a gran impulsor de les ciències i com el més notable dels científics medievals.

36.    Certament, N'Albert va utilitzar tot d'elements de la filosofia de N'Aristòtil, en especial, els referits a la física i a les teories sobre la naturalesa. Però he de dir que els textos aristotèlics sobre aquesta temàtica és una col·lecció ingent de teories la inconsistència de les quals fou posada en evidència per la ciència moderna. N'Albert Bollstadt i N'Aristòtil en cap cas van produir recursos vàlids per a la ciència (Podeu veure els meus arguments contra l'Univers catòlic a la meva web   N'Aristòtil i En Tomàs d'Aquino).

37.    Si ens atenim als seus textos, veurem que N'Albert de Bollstatd era el típic frare savi-ignorant.  La seva gran saviesa consistia en una acumulació d'errors, disbarats, supersticions, fantasies absurdes i tot de materials no científics que heretava de mils anys de conreu de falsa ciència. N'Albert, al igual que la resta de falsos savis, no és que cometi qualques errors, sinó que és dins el pou de l'anticiència. Resulta difícil trobar qualque teoria seva que sigui científicament acceptable.

   N'Albert, al igual que la major part de teòlegs medievals, exposa la vida contemplativa (vida dedicada a contemplar intel·lectualment a Déu) com a objectiu essencial dels cristians. Podeu veure una mostra de la literatura teològica de N'Albert, que fa així:

No busqueu amb massa ansietat després de la gràcia de la devocióla dolçor sensible i les llàgrimesperò deixa que el teu principal preocupació és romandre unitsinteriorment a Déu per la bona voluntat en la part intel · lectual de l'ànima[50]

[66] De veritat res és tan agradable a Déu com una ànima lliure de tot rastre i la imatge de les coses creadesUna veritable religió ha d'estar en llibertat de totes lescriatures que poden ser totalment lliure per dedicar-se només a Déu i unir-se a ellDenegar a tu mateixper tantperquè puguis seguir Crist, el teu Senyor i Déu, queera realment pobreobedientcasthumili el sofriment, i la vida i la mort eren un escàndol per a moltscom l'Evangeli mostra precisament[51]

L'ànimaquan se separa del cosproblemes no pel que fa al que es fa de la closca que ha abandonat-que pot ser crematpenjat, que es parla malament de lai l'ànima noes veu afectada per aquests atemptats[52], però només pensa en l'eternitat [67] i de launa cosa necessàriadels quals el Senyor ens parla en l'Evangeli [53]

Així El teu has de considerar el teu coscom si l'ànima s'allibera ja d'ellaEstablirvegada davant dels teus ulls la vida eterna en Déuque t'esperai pensar que nomésel bé que el Senyor va dir: "Una cosa és necessària" [54Una gran gràcia per després descendir sobre la teva ànimaque ajudarà a et en l'adquisició de la puresade la ment i senzillesa de cor.

 
Així va ser amb els màrtirsdels Paresels elegitsi tots els benauratsEsmenyspreava a tots i només pensava en la seguretat de posseir Déu etern de les seves ànimes...

Aixíarmat dins i unit a Déu per una bona voluntatque menyspreava tot el que és d'aquest móncom si la seva ànima ja s'havia anat del cos
 (Sobre la unió amb Déu, capítol X).

   En Josep Lluís Canet, de la Universitat de València, fa un recull de textos que podeu veure al seu post La dona verinosa; textos que posen de manifest la manca de ciència dels autors antics i medievals a l'hora de fer teories per explicar els fenòmens de la naturalesa, en aquest cas, de la naturalesa de dona. Segons destaca En Canet, els medievals feren seves les teories aristotèliques sobre la inferioritat de la dona però introduïren el concepte de la perillositat de la dona. Així, es pot llegir: En aquesta teoria, la dona és més freda que l'home, el que és

 causa de la seva imperfecció, i no per ser un home deformat o mutilat, com volia demostrar

Aristóteles. Aristòtil. Idea aquesta que arrenca del mateix Estagirita en el seu De generatione animalium II, 3,-i la torna a repetir en el llibre IV, 6, i en la Metafísica, VII, 9; VII, 16, - reproduint en gran part de les enciclopèdies medievals i els tractats de medicina, fins a arribar a Sant Tomàs, Summa Theologica, 1, qui li donarà l'empremta cristiana, de manera que les seves idees es repetiran en la majoria de textos i serà assumit per la pròpia Inquisició, com es pot comprovar en el Malleus Maleficarum dels inquisidors Heinrich Kramer i Jaume Sprenger de fins de l'Edat  Mitjana, en el qual es defineix a la dona com l'ésser més apte per pactar amb el diable i realitzar maleficis i conjurs.

 A l'escrit de Canet també es troben cites a N'Albert de Bollstatd, en concret, de  Els secrets de les dones, que tingué una vasta difusió. A una de les cites, es pot llegir: Hi ha bastants que dubten si els animals imperfectes s'engendren de semen o de corrupció. Avicennes,

 en el seu tractat del diluvi, creu que poden formar-se de dues maneres ... Això mateix ho demostra clarament amb un altre exemple. Preneu, diu, cabells d'una dona, poseu-los sota terra ben assaonada, on hagi hagut un femer durant l'hivern, i al principi de la primavera o l'estiu, quan el

 cabell s'hagi escalfat per la calor del sol, engendrarà serps, que tot seguit donaran naixement

 a altres de la mateixa espècie. El mateix s'adverteix amb un ratolí engendrat primer de podridura  i que de seguida dóna naixement a un altre ... [Els admirables secrets d'Albert el Gran: 1982. 25-26].

38. Es pot constatar que les obres dels savis medievals no són a l'abast del públic, majorment. . Mentre la Jerarquia catòlica continua impertèrrita exalçant els pseudosavis cristians medievals, alhora intenta evitar l'edició de les obres que tingueren més fama.  Hem de suposar que la Cúria romana considera que l'accés del gran públic a aquestes obres provocaria un gran escàndol. Restaria evident que el rei va nu. Restaria evident que aquells frares era una banda de fervents apologistes de la religió cristiana  els quals  proposaven tot de mesures de repressió i de violència  contra els dissidents i contra els creients d'altres religions, dels jueus i dels musulmans, majorment.

39.    Un hom podria pensar que, actualment, amb el reconeixement universal de les ciències experimentals i amb el predomini del positivisme, la tradició intel·lectual cristiana restaria humiliada i  marginada. Però s'enganyaria. A l'actualitat, En Benet XVI té declarada la guerra contra el laïcisme fonamentalista  i contra el cientifisme ateu. És un error suposar que el poder de Roma fou destruït per la Il·lustració. No fou així. L'Església catòlica és absolutament militarista; no pot ésser vençuda per la ploma sinó per l'espasa. Roma va aixecar un exèrcit amb l'objectiu d'eradicar el luteranisme, tot i que aquest ideari havia guanyat la guerra ideològica a Alemanya.  Foren les armes dels prínceps alemanys les que salvaren la reforma luterana de la destrucció programada per Roma.

40.      En Benet XVI es mostra desafiant contra el laïcisme però no és un il·lús. Sap que disposa d'uns grans poders.  Sap que disposa de grans instruments de guerra ideològica. 

41.    El lector pot constatar que la major part de llibres de text (l'Educació oficial) i de les grans enciclopèdies semblen sotmesos al diktat de Roma. El lector pot constatar que hi ha pots llibres a l'abast que denunciïn la mistificació històrica que elabora ininterrompudament la Cúria romana.

42.   Com a referent per al lector català, es pot veure el que diu l'Enciclopèdia Catalana. En relació a les grans figures cristianes o relacionades amb el cristianisme, la GEC abandona la crítica il·lustrada i s'aproxima al tractament hagiogràfic propi de l'Enciclopèdia Catòlica.

  

La Xina, 2018. All˛ que s'ha de saber.

quetgles | 06 Gener, 2018 19:22


  


                         La Xina, 2018. Allò que s'ha de saber.


 


A l'inici d'aquest 2018, els EUA fan més palès el seu procés de decadència, mentre que la Xina es mostra més clarament com a la major potència econòmica mundial.

 

He pensat que en aquest començ d'any, en relació al poder del gran país asiàtic, seria bo difondre un escrit que vaig publicar al 2014 sobre el misteri del gran salt endavant de la Xina. Tot allò que assenyalava sobre el procés econòmic xinès, encara es destaca més clarament actualment.

Teniu a l'abast el post  La Xina, la civilització vertical. .

Els Reis Mags d'Orient (Reediciˇ 1).

quetgles | 02 Gener, 2018 19:09


  


 Els Reis Mags. El relat d'En Mateu,  un

 cúmul de disbarats.

     Amb l'avinentesa d'aquest 6 de gener del 2018, aprofito per fer guerra a la dogmàtica catòlica,  i als Evangelis,  en particular. He de dir que plantejo qüestions que ja he tractat en altres escrits. Salut.

  A l'Evangeli segons Mateu s'explica tot un seguit d'històries al voltant del naixement de Jesús, com és la de l'adoració dels mags, la fugida a Egipte i la mort dels innocents. Són històries que no figuren als altres evangelis. Aquestes històries no per ésser molt conegudes deixen de ser particularment inversemblants; van més enllà d'allò extraordinari; descriuen situacions que de cap manera es poden reconstruir idealment, que no es pot entendre el comportament dels protagonistes. El comissari de policia i el jutge no acceptarien la reconstrucció dels fets. Allò més sorprenent és que en una sola pàgina es puguin amuntegar tal garbuix d'inversemblances i de descomposicions de l'estructura del llenguatge.    A l'Evangeli de Mateu, 2.1, es diu textualment: Un cop nascut Jesús a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vet aquí que uns mags vinguts d'orient arribaren a Jerusalem, tot demanant: On és el rei dels jueus que ha nascut? És que hem vist els seu estel a l'Orient, i hem vingut a adorar-lo. En sentir-ho, el rei Herodes es va trasbalsar i amb ell tot Jerusalem...Llavors Herodes féu cridar els mags d'amagat, es va assabentar ben bé per ells del temps de l'aparició de l'estel...i, ves!, l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...i, caient de genolls, el van adorar.      Vegem el munt de mals usos lingüístics que conté el breu text. En primer lloc, respecte de la pregunta dels mags On és el rei dels jueus que ha nascut?, no es tracta de fer un comentari o una crítica sobre un fet prodigiós; fer una pregunta no és cap prodigi; el que assenyalo és que la pregunta és impossible, no té sentit, és un tipus de pregunta que no es pot donar mai, que és inimaginable. Si amb aquella expressió  es volia donar a entendre la vinguda del Messies, del fill de Déu, llavors es pot imaginar la resposta d'un ciutadà corrent de Jerusalem tot dient una cosa així com no en sabem res de l'arribada del Messies. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots mostressin la seva estranyesa per allò què deien els mags. Una frase desbaratada enllaça amb una altra que encara ho és més. Diuen aquests reis o personatges: És que hem vist el seu estel a l'Orient . Aquesta sola expressió de descomposició de llenguatge, ella sola tanca un continuat desordre del llenguatge. Són uns personatges que sembla que suposen que un estel concret fa d'indicador, de semàfor; és un estel que, segons ells, indica el naixement del rei del jueus. Diuen que han vist l'estel a l'Orient. Veure l'estel a l'Orient torna a ser una mostra de descomposició de llenguatge. El seu aplicat a un estel torna a ser un mal ús del  llenguatge. Encara que es suposés que l'estel fos un asteroide ex profeso, no canvia la generació de desordres dels usos lingüístics. Així ocorre quan el suposat Mateu evangelista posa en boca dels denominats mags l'expressió hem vist l'estel. No hi ha manera de compondre un ús lingüístic correcte. Si en un moment donat s'esdevé un fenomen meteorològic lluminós poc corrent, tota la població de l'àrea geogràfica afectada en té notícia. Fos un estel o un asteroide, no s'explica que els dits mags emprenguessin un llarg viatge seguint l'estelL'estel els anava al davant torna a ésser una corrupció de l'ús lingüístic: els estels no van al davant ni al darrere; ningú fa aquests tipus de construccions desbaratades. En Mateu encara incrementa l'abús lingüístic amb l'expressió fins que s'aturà al damunt on hi havia el nen. Els usos dels llenguatge són a la manera de que és correcte dir l'home s'aturà o el rellotge s'aturà, però no tolera l'expressió l'estel s'aturà; els estels no s'aturen; per això el llenguatge no admet l'expressió l'estel s'aturà. S'ha de fer veure als doctors en teologia que aturar un estel en el llenguatge dels astrònoms es diria l'explosió d'una nova o la desintegració d'un sistema solar.   Posem que fos un meteor que causés aquestes il·lusions òptiques als mags. La pregunta seria: i els habitants de Jerusalem? I N'Herodes? I els grans sacerdots? I els escribes del poble? I el governador romà, En Pilat? Sembla que s'hauria d'entendre que tothom hauria vist el meteor extraordinari i que, com un sol home, tothom, en massa, haurien anat a Betlem.     Els mags, si no eren reis, eren un grans personatges que anaven en comitiva. És inversemblant que arribessin a Jerusalem de manera imprevista i sorprenguessin al rei Herodes - Herodes es va trasbalsar -.      Diu el text ...hem vingut a adorar-lo. Els reis no s'adoren.  Aquest Mateu embolica el relat fins a l'apoteosi; diu el text (2.11) ...i, caient de genolls, el van adorar; segons el text, s'ha de suposar que aquells mags no s'estranyaren d'aquell lloc tan inversemblant per a un rei o un Déu.  Si van adorar aquell nen, s'ha de deduir que ells creien que aquell nen era Déu; s'haurà de concloure que aquells mags d'Orient foren els primers creients cristians avant la lettre; seria una mena de cristianisme a priori.    N'Herodes té un comportament impropi d'un rei. És inversemblant que aquells personatges arribessin a Jerusalem així, com a per sorpresa. Allò propi, comú, és que els reis o les ambaixades concertin prèviament les visites a l'estranger. Allò propi hagués sigut que N'Herodes i els grans sacerdots i els romans també haguessin vist l'estel d'Orient. Allò del tot impropi és que el rei Herodes faci cridar els mags d'amagati els digui unes frases d'impossible ús lingüístic: aneu i informeu-vos ben bé sobre el nen, i, un cop l'hàgiu trobat, feu-m'ho saber perquè també jo vagi  a adorar-lo. O, sigui, per una banda indica als mags el lloc on ha nascut el nen, i, per l'altra, en canvi, els demana que l'informin a ell. Allò propi - i que no es pot donar d'altra manera - hagués sigut que N'Herodes s'informés personalment de l'assumpte; si hagués volgut, els seus agents haguessin arribat a Betlem abans que els mags. Allò propi hagués sigut enviar els seus agents per endavant; també hagués sigut propi que els oferís uns agents per a que els acompanyessin i els indiquessin el camí de Betlem.  Si N'Herodes volia matar el nadó de Betlem, ho tenia perfectament a l'abast: bastava enviar un sicari. Diu el relat evangèlic que Herodes...envià a matar tots els infants de Betlem i de la rodalia, de dos anys en avall. Aquest escrit dóna  testimoniatge d'una matança que no és confirmada per cap altre relat històric; els altres evangelis no en diuen res d'aquesta matança d'infants (Tampoc en diuen res dels mags). N'Herodes no hagués pogut dur a terme un crim tan escandalós; era un rei amb uns poders molt limitats;  Palestina estava sota el poder de Roma. Allò primer que haguessin trobat aquells mags o reis hagués estat els controls de l'exèrcit romà.      Insistint sobre el mal ús del llenguatge del relat evangèlic: s'ha de suposar que el trasbalsament de N'Herodes és degut al naixement d'un nen que podria ser una amenaça al seu tron. Però, segons els usos del llenguatge, els reis o els prínceps no neixen de manera improvisada, com a per sorpresa, a un lloc desconegut. No, els prínceps  són els fills d'una reina i neixen a un palau reial. Allò esperat és que N'Herodes hagués dit als mags que estaven equivocats, que la seva esposa, la reina no havia parit ni esperava infant. Perquè també jo vagi a adorar-lo: llavors, es dona a entendre que els mags i N'Herodes accepten la possibilitat que hagi nascut un Déu en forma de nadó humà, en forma d'infant. Al llenguatge dels jueus només era permès parlar d'adorar a Déu i no a cap altra cosa. Un jueu que hagués dit que un nadó era Déu o fill de Déu hagués estat considerat foll o blasfem.  

  

   En aquest 2017 afegeixo un nou comentari que ressalta encara més la inconsistència del relat d'En Mateu. El relat fa: l'estel que havien vist a l'orient els anava al davant, fins que s'aturà al damunt d'on hi havia el nen...

 El meu comentari: Si un asteroide,  encara que fos minúscul,  s'hagués ''aturat'' a prop de Betlem,  el nen,  els mags,  els pastors i tots els habitants de Betlem haguessin quedat desintegrats, s'ha de suposar.


La Xina al capdavant. Mobike.

quetgles | 29 Desembre, 2017 15:58

   

                                            La Xina al capdavant. Mobike.

 

 

     La Xina exhibeix la seva capacitat innovadora,  però els mitjans espanyols els fa costa amunt informar sobre la qüestió.

     Certament, com he explicat sovint, els mitjans espanyols han seguit com a bon vassalls l'estratègia informativa dissenyada per Washington en relació a la capacitat industrial de la nació asiàtica. Durant aquests darrers vint anys,  aquests  mitjans,  incansables,  han repetit les cantilenes de ''la mà d'obra barata xinesa'' i de ''còpia de les tècniques occidentals'' per restar mèrit als èxits de la indústria xinesa.

   Però,  vet aquí que actualment la Xina exhibeix un continuat poder innovador en quasi tots els sectors industrials. Els mitjans espanyols – i els ianquis – s'han quedat sense recurs dialèctic per explicar  el poder innovador xinès. Ara callen,  si de cas.

 Però costa mantenir el silenci. En efecte,  darrerament,  s'han fet públiques innovacions xineses que han causat una gran emoció mundial. Segurament,  la innovació més espectacular ha sigut la creació de la bicicleta controlada per mòbil. I la presentació de la bicicleta xinesa marca mobike contractada per l'ajuntament de Manchester aquest juliol passat ha causat sensació entre els mitjans britànics (i entre molts d'altres mitjans).

     Respecte d'això he pensat que seria bo contribuir a la difusió de la informació vertadera.

     Podeu veure el post que he penjat que fa

Mobike tria a Manchester com la primera ciutat del Regne Unit per llançar una bicicleta mòbil ...


La Xina i el nou ordre mundial (Insistint).

quetgles | 28 Desembre, 2017 08:47

               La Xina i el nou ordre mundial (Insistint).




Al 1840, Londres era el taller del món, i, al 1940, el taller del món s'havia traslladat als Estats Units.

 

     Acabada la II Guerra, la Unió Soviètica es mostrà capaç de competir amb el colós ianqui. Però el bipolarisme mundial s'acabà, de sobte, al 1990, amb la desfeta de l'URSS.

 

    Filòsofs i economistes declaraven que era la fi de la història, en el sentit que, escombrat el socialisme, el sistema capitalista esdevenia universal i etern.

 

    Però aquestes declaracions eren producte d'un somni reaccionari. En sentit contrari al que ells pensaven, la història s'orientava cap a un nou ordre mundial multilateralista; un nou ordre, on els EUA i les potències europees de l'oest deixarien de configurar un món a la seva imatge.

 

    En contra de les previsions dels mitjans ''occidentals'', a començaments del nou segle, la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món, i, al 2014, es reconegué oficialment que la Xina era el primer exportador mundial, sobrepassant a l'Alemanya. O sigui, que la Xina havia esdevingut el taller del món.

   Si no enguany serà l'any que ve que la Xina esdevindrà la primera economia mundial, superant els EUA.

 

   Els 40.000 economistes-filòsofs han fet el cuc de l'orella malalt repetint sense aturall que l'èxit econòmic del gegant asiàtic era debut a que aplicava el sistema capitalista. I afegien la cantilena de la ''la mà d'obra barata xinesa''. Però no explicaven com així els EUA i Anglaterra havien deixat d'ésser el taller del món, com així havia minvat la seva capacitat industrial a partir dels anys 60.

 

     Mà d'obra barata n'hi ha arreu del món, però és un factor que no influeix per res en el desplegament econòmic dels països. Allò que determinà el salt apoteòsic de l'economia xinesa no fou la mà d'obra barata, sinó  els enginyers barats, els directius empresarials barats, els consellers de les empreses barats, els directors de banca barats, els alts càrrecs de l'Administració barats, etc. D'aquesta barator no en parlen mai  els mitjans capitalistes. Però la clau que explica el sorgiment de la nova civilització xinesa ha sigut la revolució social engegada pel PCX.  En trenta anys, la Xina subdesenvolupada esdevingué un país  avançat en tots els ordres.

 

   Per entendre la cosa:  Al 1936, foren les amples masses pageses les que conformaren l'exèrcit de Mao Zedong. En contra dels dirigents del PCX, En Mao va deixar de banda la revolució proletària i va promoure una guerra contra l'ocupant japonès i contra els oligarques. Fou a aquesta proposta de guerra a la que s'afiliaren els pagesos.

 

 

 

  Fou el Partit Comunista Xinès el responsable de portar a terme la nova estratègia d'En Deng Xiaobing, encetada al 1978; estratègia que comportà un creixement inaudit dins la història mundial.

 

   En Marx va cometre errors garrafals; i un del més notoris va consistir en suposar que el procés de l'economia seguia una mena de determinisme semblant als processos de la física. I encara més fatal és el seu l'etnocentrisme: En Marx donava com a determinant la subordinació d'Orient a Occident.

 

   En un escrit anterior, jo deia: Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei del'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesiaestablerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

 

    En contra de les prediccions d'En Marx, els països d'Àsia han sigut capaços d'un desplegament que ha posat en crisi l'hegemonia d'Occident. Per a l'autor del Manifest seria inconcebible que un petit país asiàtic com és Corea del Sud pugui esdevenir líder mundial en construcció de vaixells (Corea ocupa el segon lloc en el rànquing mundial, a darrere de la Xina).


1 2 3 ... 130 131 132  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb