El blog d'En Joan Quetgles

Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religiˇ sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

La guerra ideol˛gica. 92 tesis (Reediciˇ).

quetgles | 21 Novembre, 2017 19:54


                                 La guerra ideològica. 92 tesis (Reedició).
 
 
 

Proemi.

   La filosofia sempre és un instrument de combat ideològic. Actualment, el principal front de la guerra ideològica es desplega entre els ideòlegs que treballen al servei de l'Imperi ianqui i els qui el combaten.

   En aquest conflicte mundial, l'Estat espanyol és un aliat formal de l'Imperi.

    Allò que pretenc amb aquest escrit és fer un breu repàs sobre qualcunes qüestions sobre l'estratègia de les elits capitalistes amb relació a la guerra ideològica.

   També pretenc fer palesa la maquinària que utilitzen els comandants de l'Imperi amb l'objectiu d'alienar les amples masses treballadores.

   També haurem de veure que els joves – i els no tan joves – oposats a l'opressió de l'imperi capitalista s'hauran d'esforçar per tal de desbaratar la maquinària ideològica de l'enemic i hauran d'augmentar els recursos propis.

   O sigui: tan bon punt es planteja la qüestió del conflicte ideològic, llavors s'ha entrat en el territori propi de la filosofia.

    Haurem de veure que els ideòlegs de l'Imperi ''fan filosofia'' de manera encoberta; tracten de confondre a les amples masses treballadores per mitjà d'estafes intel·lectuals.

  Tot i que als meus escrits faig una crítica molt dura a En Marx i al marxisme, he de confessar que el meu pensament actual és una deriva d'un pensament jovenívol declaradament marxista.

   Per altra banda, d'entre els grans corrents filosòfics actuals, el marxisme és el més acostat.

''92 tesis'' i no un tractat de filosofia acadèmica, perquè la filosofia acadèmica és erma.

''92 tesis'' són una mena de compendi filosòfic elaborat amb la intenció de provocar inquietud intel·lectual.

Les Tesis.

   La filosofia no és ''amor al saber'', pròpiament. Tot i que es presenta com a una activitat racional i un ''saber'', l'impuls primigeni que mou un home envers ''el saber filosòfic'' és de naturalesa emotiva. En contra del que diuen els llibres de text i les enciclopèdies, els filòsofs elaboren els seus productes filosòfics a partir dels seus sentiments i desigs que brotaren a la seva joventut o, altrament, en una situació de crisi personal. D'aquests sentiments originaris, derivarà la ideologia primera, la del seu compromís social i polític. Serà a posteriori que el filòsof desplegarà la seva obra feta amb la finalitat d'aportar arguments ''filosòfics''.

    Des dels seus orígens, els qui foren denominats filòsofs tenien un compromís personal amb una determinada facció social de manera que es bellugaven segons un projecte social-moral-religiós-polític-cultural.

   Podeu constatar que els homes de l'antiga Grècia que desplegaren una activitat purament científica no són classificats com a filòsofs, com, per exemple, Pitàgores, Euclides, Arquímedes, Eratòstones, Empèdocles, Ctesibi, Filó de Bizanci i d'altres.

   Així com ho explico als meus escrits, Sòcrates, Plató i Aristòtil eren la tríada reaccionària a l'Atenes del 400 aC.

De bell antuvi, En Plató va ésser un esforçat representant del partit aristocràtic. La seva obra filosòfica és un instrument de guerra contra l'ideari del partit democràtic. O sigui, no era ''l'amor al saber'' allò que motivava En Plató, sinó l'odi que sentia contra els líders democràtics allò que impulsava la seva activitat filosòfica (Podeu veure el meu post Sòcrates el reaccionari).

(Per a la major part de referents històrics d'aquestes tesis, podeu veure un tractament més detallat al meu llibre, a la Xarxa, La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog).

   Els filòsofs en tot temps són en combat ideològic. Cerquen i exposen arguments a favor del projecte del qual són servidors, o, també, arguments en contra dels projectes dels enemics.

   A l'època de l'Imperi catòlic romà, durant mil anys, la filosofia era considerada amb l'expressió ''Philosophia ancilla Theologiae'' (La filosofia al servei de la teologia); és a dir, es declarava quina era la funció de la filosofia, la de servidora de la teologia cristiana.

   És una falsa imatge la de N'Aristòtil com a iniciador de la física. No és solament que la ''Física'' d'aquest filòsof sigui una col·lecció de disbarats (Ni una sola de les seves teories coincideix amb les de la física actual). El seu objectiu era desplegar una cosmologia finalista, és a dir, idealista, de manera que servís de fonament per a ''la ciència moral'' i  ''la ciència política''. Si el món era el millor dels móns possibles, i estava ordenat segons unes lleis eternes establertes pel ''Nous'', s'havia de deduir que l'home i la societat també s'havien d'ordenar segons unes lleis morals eternes, i no per la ''doxa'' canviant dels humans.

   Per cert, la continuïtat del predomini de l'oligarquia castellano-andalusa fa que els agents intel·lectuals franquistes, majorment, mantinguin el domini sobre les Facultats de filosofia. Es pot constatar que la programació oficial obliga als estudiants – catalans i espanyols – a l'estudi de la física de N'Aristòtil. Professors i alumnes – i les enciclopèdies – han de fer com si creguessin que els disbarats de la física aristotèlica fossin una gran aportació per a l'avanç de la ciència.

    Els llibres de text i les enciclopèdies continuen afirmant en fals que l'Església catòlica fou una mena de salvadora de la cultura clàssica i una impulsora de la ciència. Allò que haurien d'explicar és que l'Església monopolitzà el saber i fou el principal obstacle per l'avançament de la ciència.

  Bé, més exactament, l'Església catòlica fou – i és encara ara – un colossal instrument de control ideològic de les amples masses, un instrument al servei de les monarquies aristocràtiques. O, dit d'una altra manera, a Europa, la classe dels grans propietaris de terra estructuraren el seu domini polític per mitjà de la monarquia i de l'Església catòlica.

   Allò que no diuen els llibres de text ni les enciclopèdies és que la filosofia aristotèlica-tomista fou l'instrument d'opressió amb el qual l'Església catòlica ofegà el sorgiment de la ciència. Per exemple, no expliquen prou a bastament que el cardenal Roberto Bellarmino era ''l'autoritat científica'' que havia de jutjar les teories físiques d'En Galileu. No solament acusava a Galileu d'anar contra el dogma de l'Església, sinó que el cardenal pretenia demostrar la ''inconsistència'' de la física galileana amb argumentacions basades amb la física aristotèlica (No expliciten, els llibres de text, que En Bellarmino fou canonitzat al 1930 pel Papa Pius X, en recompensa la seva tasca repressora abominable).

   El trencament del monopoli ideològic fou dut a terme amb la revolució luterana. Amb En Luter s'establí el principi de la llibertat de consciència del ''cristià''. O sigui, si es fes una història de la filosofia no manipulada, la revolució luterana figuraria com un dels punts més àlgids de la història.

   La denominació de ''guerres de religió'' serveix per amagar la dimensió històrica de la ideologia luterana.

    A l'Estat espanyol no hi hagut edició de les obres d'En  Martí Luter. Als darrers temps s'han editat qualques obres sobre el reformador. Es pot comprovar que la bibliografia sobre En Luter és miserable. S'ha de suposar que els intel·lectuals espanyols i catalans, majorment, no han llegit les obres d'En Luter.

    El pensament de Luter recollí i feu efectiu la nova sensibilitat moral i intel·lectual. Foren les idees del frare agustí les que commogueren el món.

   A diferència d'En Pau de Tars, En Martí Luter ni tenia converses amb Jesús ni feia miracles. Certament, era el nunci de la Reforma, però la commoció que provocava la seva paraula era deguda a l'ordre racional del seu discurs.

    No foren els filòsofs renaixentistes els nuncis d'un nou ordre moral. La influència d'aquells filòsofs – majorment, platonitzants – no anava molt més enllà dels cercles intel·lectuals (Les amples masses d'Europa ni se'n adonaren que existia una cosa a la qual els cultivats en deien el Renaixement).

   Tot i que N'Erasme de Rotterdam era el teòleg més distingit i admirat, el seu discurs reformista no anava molt més enllà dels cercles eclesiàstics i universitaris (Universitaris, sí, però tenint en compte que les Universitats al segle XVI continuaven estant sota el monopoli de les ordres religioses, i que els estudiants eren frares que feien la llicenciatura de Teologia).

 

   A destacar que, a un moment determinat, el reformista Erasme declarà la guerra a la reforma luterana.

   S'ha de subratllar: En Martí Luter, un humil frare agustí de la petita població d'Eisleben, va commoure Alemanya – i Europa – degut a la força del seu discurs. O sigui, el discurs d'En Luter era a l'abast de les amples masses i afectava  individus de les diverses classes socials.

  Sovint, En Luter demanà el suport de la classe aristocràtica dels diversos Estats alemanys, però el discurs luterà igualment era fet seu per les amples masses alemanyes.

  Quan es faci una Història de la Filosofia més objectiva, llavors es posarà de relleu que fou el pensament d'En Luter el que provocà les primeres grans revolucions democràtiques triomfants.

   Fou En Luter el qui elaborà l'argument modern en defensa de la llibertat de consciència.

Reprodueixo uns paràgrafs del meu escrit El blog d'En Joan Quetgles | Luter i el luteranisme

, que fan així:

    Tesi: la denominada Reforma protestant s'ha d'entendre com el gran trencament del domini del Poder tradicional, i l'inici dels moviments de la modernitat.

   La revolució luterana va aconseguir trencar, a la fi, el despotisme de l'Església catòlica. Revolució, i no reforma, s'ha de dir, perquè el moviment luterà anava més enllà de la reforma eclesiàstica o del cisma. Revolució ideològica, perquè la doctrina d'En Martí Luter establia la primera pedra del que havia de ser la modernitat: la llibertat de consciència. En Luter no solament expressa un sentiment, sinó que l'argumenta de manera que els seus raonaments contenen elements essencials del que seria el pensament modern. A la dieta de Worms, davant l'emperador En Carles, en resposta a la pregunta del nunci del Papa de si es retractava o no de les seves proclames, En Luter feia la seva famosa declaració:

...estic lligat als textos que he aportat; la meva consciència està captiva en les paraules de Déu. Revocar qualsevol cosa, no ho puc ni ho vull. Perquè actuar contra la pròpia consciència no és ni segur ni honrat...Al dia següent, el món sencer s'assabentava del rebuig d'En Luter a l'autoritat de Roma. Al proclamar la llibertat del cristià, s'establia la llibertat de consciència. Era la rebel·lió contra el Poder de Roma. Les revolucions luteranes i les calvinistes mostren els greus errors de la teoria marxista. En Marx desplegà la teoria de ''les revolucions burgeses'', teoria segons la qual una classe social denominada ''la burgesia'' hauria encapçalat les revolucions contra la classe aristocràtica. Segons això, la dita burgesia hauria utilitzat la classe obrera per a derrotar la noblesa i instaurar la ''democràcia burgesa'', un sistema polític per mitjà del qual la dita burgesia explota la classe obrera. En contra de la teoria marxista, resulta evident que l'aristocràcia participà de manera decisiva les a les primeres grans revolucions democràtiques. A la revolta luterana contra el Papa i contra l'emperador, una gran part dels prínceps alemanys aportaren els seus exèrcits en suport del nou ordre luterà. I la petita noblesa en bloc s'enfrontà a Roma i a l'emperador. Semblantment, la noblesa de Ginebra, d'Holanda, de Dinamarca, Noruega i Suècia, d'Escòcia i d'Anglaterra, fou la classe social que encapçalà les revolucions democràtiques contra la monarquia absoluta i l'Església catòlica. El concepte amb la denominació de ''burgesia'' és confús, es presta a la manipulació i a la mentida. Igualment confusionari és la denominació de ''revolució burgesa''. En contra de Marx i els marxistes, les elits econòmiques modernes – grans comerciants i industrials, banquers, financers – majorment han fet costat als governs conservadors de signe aristocràtic i han pres partit contra les reivindicacions democràtiques. Per posar un referent pròxim: els industrials i comerciants catalans del Principat, en conjunt, donaven suport a les formacions polítiques conservadores. En Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista i, segurament, l'home més ric del Principat, alhora que impulsava un catalanisme conservador, donava suport polític als governs dretans de la monarquia espanyola; als anys vint, fins i tot fou ministre del govern de N'Antonio Maura. A les eleccions de 1931, En Cambó no aconseguí l'acta de diputat; ni tampoc l'aconseguí a les eleccions de 1936. S'ha d'entendre que la classe obrera catalana i les amples capes populars havien donat l'esquena a la Lliga. Iniciada la guerra civil, En Cambó, des de l'exili, va fer públic el seu suport al general Franco; i, més encara, contribuí econòmicament en suport del bàndol rebel. Fent un tall a l'ordre del discurs, ens centrarem a qüestions de l'època actual. A parir del segle XIX, com es sabut, la filosofia dominant al món fou el Positivisme. El Positivisme i els corrents positivistes són predominants al món fins al dia d'avui. Davant aquesta deriva filosòfica, la pregunta seria: Si, tal com afirma el Positivisme, la filosofia ha de cedir el pas a la ciència, hauria de sorprendre que encara no s'hagi fet efectiu el traspàs. Les constants proclames positivistes s'han mostrat com a simples bones intencions. No hi ha hagut la suposada solució positivista per als greus conflictes socials, polítics i econòmics que afecten al món. La tesi principal del Positivisme s'ha demostrat que era falsa. S'ha comprovat que era fals, en efecte, suposar que la ciència podria solucionar els conflictes humans. És un miratge o un engany donar per suposat que ''uns experts (científics) en qüestions socials'' resoldran els conflictes socials. És un miratge o un engany suposar que ''uns experts en economia'' resoldran les crisis econòmiques. D'antuvi, les elits capitalistes impulsaren la formació d'experts en temes socials que, segons l'esquema positivista, havien de resoldre els conflictes socials. O sigui, d'antuvi, els capitalistes promogueren la substitució de l'exercici de la ''la voluntat general'' per les ''solucions'' dels experts. El primer gran intent, l'ús de la sociologia per a resoldre el conflictes, fou un fracàs. Va resultar que cadascuna de les formacions polítiques confrontades disposà dels seus experts en ciències socials (Cal subratllar que En Marx s'apuntà a la nova moda i es declarà científic de la societat i científic de l'economia). El segon gran intent. A començaments del segle XX, les elits capitalistes iniciaren la gran estratègia per tal de guanyar la guerra ideològica en defensa dels interessos del gran capital. L'estratègia capitalista consistí en intentar fer seva la nova ciència denominada ''economia''. Els grans financers ianquis es situaren a l'avantguarda de l'ordre de la batalla ideològica. La nova moda consistí en crear Universitats o Centres d'investigació científica per mitjà de fundacions, de manera que els magnats capitalistes restaven com els mecenes de la ciència. Per suposat, els equips directius de les fundacions eren nomenats pel magnat fundador. Exemple aclaridor: En John Rockefeller, amb el seu afany de poder ideològic, als anys 1920, va fer grans aportacions a la London School Econòmics a fi de difondre la teoria de l'economia ''liberal'', la que postula la llibertat total del mercat. S'iniciava l'era dels ''Think Tanks''. Entre aquests, destacà la Mont Pelerin Society, impulsada per l'economista-filòsof En Friedrich Hayek. Ha de restar clar: En Hayek fou contractat per la LSE perquè el seu currículum s'acomodava als projectes d'En Rockefeller. Per suposat, la Mont Pelerin fou possible perquè En Rockefeller es feia càrrec de les despeses.

L'ús de les teories econòmiques com a instrument de lluita ideològica ja venia de lluny. Ho explico al meu post Hayek i Popper | quetgles: De bell antuvi, els teòrics de ''l’economia polític'' aportaren els seus ''sabers econòmic'' en suport d’una determinada ideologia. A principis del segle XIX, el Parlament britànic prohibí les associacions sindicals obreres – les ''unions'' – . En David Ricardo i En James Mill van fer costat a la prohibició; feren pública la seva ''opinió d’experts'', segons la qual els sindicats esdevenien un fre per al desplegament econòmic. En Thomas Hodgskin, en canvi, també com a savi economista, explicà que el capitalisme es basava en la injustícia i en els privilegis dels capitalistes. Ricardo, Mill, Bentham, representaren l’economia ortodoxa (''utilitarista''), En Hodgskin, la radical, la revolucionària. I uns anys més tard En Marx, a Londres estant, començaria a elaborar ''El Capital''.

D'antuvi i fins avui, les elits capitalistes disposaren d'enormes avantatges respecte a la guerra ideològica. Els mitjans de comunicació eren empreses que rutllaven a la manera capitalista i el seus propietaris eren majorment empresaris capitalistes. I, en canvi, les organitzacions socials de caire obrerista sempre han estat en inferioritat de condicions.

Certament, a vegades qualque capitalista dóna suport a projectes obreristes, com fou el cas de N'Engels que va prestar ajuda econòmica a En Marx i, posteriorment, es feu responsable de l'edició de ''El Capital'' (Per posar un exemple pròxim: En Pere Portabella, fill del capitalista Antoni Portabella, propietari de Danone, fou un activista del PSUC i dels projectes culturals del partit).

Actualment, a Europa, els grans mitjans de comunicació majorment són empreses capitalistes; les excepcions són les dels mitjans de propietat de l'Estat.

S'ha de subratllar que tot i que les empreses de la comunicació es presenten com a societats anònimes, de fet sempre tenen un ''amo'', sempre hi ha un gran magnat que és el qui disposa de la majoria d'accions de l'empresa mediàtica i el qui estableix la línia ideològica del mitjà.

En aquest camp de batalla, és evident que les forces són desiguals: les formacions de caràcter obrerista disposen de pocs mitjans, i les grans empreses mediàtiques són propietat dels grans capitalistes i despleguen, sense excepció, una ideologia en defensa de ''la llibertat de mercat''.

Al camp de batalla purament ideològic, podem constatar que, a partir dels anys 1980, es manifesta una retirada contínua de les forces intel·lectuals d'esquerra.

La desfeta imprevista de l'URSS al 1990, va significar la gran crisi dels partits comunistes d'Europa. En paral·lel, els filòsofs i els intel·lectuals marxistes es trobaren derrotats i desorientats.

Per altra banda, es va posar de manifest que ''la filosofia'' era una planta que no aconseguia arrelar als països de règim comunista.

Per a que resti dit: De bell antuvi, els partits comunistes s'organitzaren de manera que fos impossible l'exercici de la democràcia interna. Una vegada que ha consolidat el seu control sobre el comitè central, el Secretari General esdevé una mena de Pontífex. Amb la ciència marxista al seu servei, el Secretari general es reconegut com a màxima autoritat científica referit a temes socials, polítics i econòmics.

S'ha de comprendre que aquest sistema d'ordenació de ''la ciència'' no deixava marge per al debat filosòfic. Tan bon punt un membre del partit pretenia desplegar unes idees confrontades a les del Secretari General aquell hom ''queia en desgràcia''. A una fase posterior, els líders marxistes, és a dir els Secretaris Generals, rebutjaren l'estalinisme al que consideraren una degeneració burocràtica de ''l'Estat obrer soviètic'' i de la Tercera Internacional.

Es pot constatar fàcilment que al conjunt de països de règim comunista no aparegué ni una sola figura destacada de la filosofia, excepció feta dels ''grans líders'' del Partit.

Els pocs noms de filòsofs marxistes contemporanis corresponen a personalitats majorment d'Europa. Destaquen els autors de l'Escola de Frankfurt (Marcuse, Habermas, Adorno...) i N'Althusser.

A partir de la II Guerra, les elits capitalistes han estès per tot arreu les seves organitzacions de caràcter ideològic, les nord-americanes en avantguarda. Tot de d'Universitats, Centres d'Investigació i Societats de ''savis'' han estat creats en funció dels interessos de les elits de l'Imperi.

La nova estratègia de l'Imperi incorpora el recent creat exèrcit d'economistes que ha esdevingut la punta de llança de l'ofensiva ideològica capitalista.

A la fase actual de la lluita de classes, les elits capitalistes han desplegat l'ofensiva ideològica, i les organitzacions treballadores són a la defensiva.

Les elits han deixat la filosofia en un segon pla, com si fos una arma poc segura i d'escassos rendiments.

   Les elits van decidir substituir els filòsofs pels teòrics de l'economia, pels grans gurus de la ''ciència econòmica''.

   Karl Popper amb la seva famosa obra liberal ''La societat oberta i els seus enemics'', fou declarat com a ''filòsof màxim'' per les elits capitalistes. Però l'obra teòrica de Popper sobre la falsabilitat de la metodologia científica defuig dels interessos de les elits; no els resulta útil per al reforçament del seu predomini ideològic.

  En Friedrich Hayek (originàriament, Von Hayek) esdevingué el gran guru de les elits neoliberals  (També anomenats ''neocons'').

   Certament, als anys trenta, la teoria econòmica d'En Keynes guanyà la partida a la d'En Hayek, però no era el cas que En Keynes negués o fes crítica al sistema capitalista.

   Als anys 1980, les elits capitalistes decidiren imposar la teoria econòmica (i la filosofia) d'En Friedrich Hayek. S'inicià l'època de la política econòmica dels neoliberals o neoconservadors, amb Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit.

Com a indicador notable de l'orientació neoliberal dels capitalistes catalans i de CIU podeu veure la web ''Gruphayek''. Com ells mateixos declaren, el Gruphayek o Grup Hayek pretén ésser el principal ''Think Tank'' català. La versió espanyola del ''Grup de Reflexió'' seria la Faes, presidida per l'expresident José María Aznar.

   El Crac del 2007 ha posat de manifest el fracàs de la política econòmica neoliberal.

    La Crisi econòmica no solament mostra el fracàs de la política dels neocons. També fa patent a les amples masses treballadores el fracàs dels partits socialdemòcrates.

   Tothom ha vist que la pretensió dels partits socialdemòcrates de fer d'administradors de ''l'economia de lliure mercat'' era una il·lusió, un pur miratge. Com indicaven a bastament les estadístiques, durant aquests últims trenta anys les elits capitalistes ianquis han anat incrementant la seva porció de la renda nacional alhora que, inevitablement, s'estancava l'augment salarial de les classes treballadores (O sigui que els capitalistes feien seu l'augment de la productivitat derivat de les innovacions tecnològiques).

En Barack Obama, al discurs d'investidura, reafirmava la bonesa del sistema capitalista malgrat de la catàstrofe provocada pel Crac financer del 2007. Deia N'Obama: ''La nostra economia s'ha debilitat enormement degut a la cobdícia i a la irresponsabilitat de qualcuns'', i, tot seguit, referint-se al sistema capitalista (al ''lliure mercat''), expressava la valoració tradicional, a la manera d'En Hayek, dient ''la seva capacitat (del capitalisme) de generar riquesa i estendre la llibertat no té igual''.

Segons aquest discurs - i segons el programa polític desplegat fins ara -, l'acció política ha de consistir en un rearmament moral i ha de tenir el propòsit d'eradicar el mal moral (Bé, sembla que

La falangista Arrimadas, retratada.

quetgles | 19 Novembre, 2017 09:51


                                La falangista Inés Arrimadas, retratada.





Al diari digital El Nacional, 18/11/2017, surt un article d'En Jordi Galves on es denuncia allò canalla del nacionalisme espanyol.

He pensat que seria bo contribuir a la seva difusió entre el navegants catalans (tant els del Principat com els de les Illes, és clar).

Aquí teniu l'article d'En Galves: Supremacista Arrimadas – ElNacional.cat.



La BÝblia, disbarats. En Ca´m i N'Abel.

quetgles | 18 Novembre, 2017 16:51


                                      La Bíblia, disbarats. En Caïm i N'Abel.


(Aquest escrit és una reedició d'un article publicat al 2014 i que sembla de difícil accés).


Es convenient continuar la tasca de la Il·lustració contra la superstició i la mitomania, I contra els vividors dels pobres.
Els teòlegs cristians més progressistes justifiquen la validesa de la Bíblia donant per suposat que Déu acomodà els relats bíblics segons era el nivell cultural de l’època en que es van escriure. Qualcuns, de teòlegs, més desafiadors argumenten que no es pot pretendre que les Sagrades Escriptures siguin un tractat de física moderna.

Però haurem de veure que no es tracta de la diversitat de nivells culturals segons l’època històrica, sinó de la voluntat malèvola de mistificar i tergiversar la història i els sabers científics dels creadors antics del Llibre de la paraula de Déu i dels actuals defensors d’aquest Llibre.

La historieta d’En Caïm i N’Abel que relata el Gènesi, 4, 1-16, en unes poques línies fa una apoteosi del disbarat, però, a més a més, fa caure En Jahvè en contradiccions. Vegem-ho.

S’ha de donar per descomptat que un homenet jueu (el nom del qual no s’esmenta), entre l’any 1000 i el 1500 aC, va redactar el fulletó d’En Caïm i N’Abel.

El primer gran absurd.

El narrador no explica de quina manera meravellosa va aconseguir saber el que els havia succeït als primers pobladors de la Terra, milers d’anys enrere (Segons el còmput dels teòlegs medievals, atenint-se a la Bíblia, des de Adam i Eva, havien transcorregut 4000 anys). Per altra banda, els primers humans sobre la Terra foren els homes de Neandertal.

En tot temps, els teòlegs i els papes han donat per descomptat que les Sagrades Escriptures eren d’inspiració divina. Segons això, s’ha de suposar que En Jahvé de qualque manera “dictava” el text directament als narradors; als diferents narradors, perquè resultava que en aquella època hi havia una muntanya d’escrits amb el marxamo d’En Jahvé (Finalment, la jerarquia jueva va fer l’elecció dels textos definitius que havien de conformar la Torà, i deixaren de banda milers de textos considerats apòcrifs).

Vegem el text. Al 4,2, diu que “N’Abel era pastor d’ovelles i En Caïm cultivava la terra”. Segons informa l’antropologia, la veritat és que els diversos grups humans del Paleolític eren recol·lectors; i que fins el Neolític no van aparèixer l’agricultura i la ramaderia.
Però, a part del disbarat antropològic, a més a més, el text no s’até al sentit comú. En efecte, què n’havien de fer N’Abel i la seva família amb 40 ovelles i un marrà; allò assenyat hagués estat dir que N’Abel tenia cura de 4 ovelles, si de cas. Semblantment, no treu cap enlloc que En Caïm cultivés la terra. El text diu “acabades les collites”. Les collites! Es dóna a entendre que devien ser de blat o d’un altre cereal. És clar: no hi ha collites de cols, de cebes o de pastanagues. Ja me tens En Caïm amb un bou i una arada (60.000 anys abans d’hora); ja només faltava afegir que N’Adam que feia de moliner (N’Eva podria fer de fornera, per completar el quadre).

A la següent línia es diu que els dos germans oferien ofrenes. Diu el text: “3 Acabades les collites, Caïm va presentar al Senyor una ofrena dels fruits de la terra. 4 Abel va oferir també les primeres cries del ramat amb el greix de les victimes”. Vegem les implicacions que es desprenen del text.

Mai s’ha explicat prou bé l’afecció de Jahvè als sacrificis rituals en els quals el xai degollat és consumit pel foc. Sovint, En Jahvè mostra la seva complaença quan ensuma (se suposa que tindria una mena de nas) l’olor de xai torrat.
Certament, En Caïm ho tenia malament per competir amb N’Abel. Segons el relat, “El Senyor va acollir favorablement Abel i la seva ofrena, 5 però no acollí Caïm i la seva”. El text no explica el perquè de la dèria dels dos germans de destruir al foc els productes aconseguits amb la seva feina. S’ha de suposar que Jahvè-Déu els va imposar la pràctica del ritual del sacrificis.

El relat mostra un Jahvè pròxim i quotidià, com si fos una mena de iaio de la família. El relat descriu el diàleg entre Déu i En Caïm, i fa: “9 Llavors el Senyor va preguntar a Caïm:
–On és el teu germà Abel?
Ell va respondre:
–No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?
10 El Senyor li replicà:
–Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra! 11 Des d’ara, doncs, seràs maleït de la terra, que ha obert la boca per recollir de les teves mans la sang del teu germà. 12 Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits. Aniràs pel món errant i fugitiu.
13 Caïm respongué al Senyor:
–El meu crim és massa gran per a poder-lo suportar. 14 Des d’avui em bandeges de la terra fèrtil, i m’hauré d’amagar de la teva presència. Aniré pel món errant i fugitiu, i el primer que em trobi em matarà.
15 El Senyor li va replicar:
“Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”.

Al final del relat es diu:”Llavors el Senyor el va marcar amb un senyal, perquè no el matessin els qui el trobessin”.

S’ha de veure l’absurd: No és que Déu inspirés la imaginació del narrador; sinó que s’ha de suposar que Déu mateix en directe va dictar les paraules exactes del seu diàleg amb En Caïm. També cap la possibilitat que Déu passés una còpia escrita del diàleg al narrador, ja posats en suposicions.

Es veu que el narrador del text era un escriptor esburbat: dedica més espai al diàleg entre Déu i En Caïm que a la resta del relat.

Així mateix, en tan poques línies fa un cúmul de mancances, d’errors i de desordres de redacció. Vegem-ho.
No diu ni el nom ni el nombre dels altres fills i filles que va infantar N’Eva.
Dir (Com fa dir a Jahvè) “seràs maleït de la terra” no té significació possible; a la terra no hi havia humans que el poguessin maleir.
El relator fa dir a Jahvé: “Quan treballis la terra, ja no et donarà els seus fruits”. La predicció divina no podia succeir, era contradictòria. S’ha de concloure que si la terra es feia erma, En Caïm no la treballaria.
Per altra banda, com podia treballar la terra (En Caïm) si havia d’anar fugitiu i errant pel món.

I el primer que em trobi em matarà”, fa dir a Caïm l’autor del fulletó. L’expressió és estrambòtica. L’únic home que el podria trobar i matar era el seu pare, N’Adam. Allò més escaient era dir “si el meu pare me troba em matarà”.

Segons el narrador, la resposta d’En Jahvè fou: “Això, no! Si algú mata Caïm, Caïm serà venjat set vegades”. L’autor fa que Déu també participi de l’eixelebrament; també diu “si qualcú mata En Caïm”, com si donés per fet que hi hagués d’altres pobladors al món. Per altra banda, és difícil discernir què vol dir “serà venjat set vegades”. Tampoc té sentit l’amenaça divina; semblava que allò que clamava venjança al cel (a Déu) era el bestial assassinat comès per En Caïm.

Finalment (Oh, sorpresa!), el narrador escrigué: “17 Caïm es va unir a la seva dona, i ella va infantar el seu fill Hanoc. Caïm va fundar una ciutat i li posà el nom d’Hanoc, el seu fill”.

Valga’m Déu, quin garbuix final. No diu qui era la dona, però no podia ser sinó una germana seva. Ací si que hi havia material per un bon fulletó! Es veu que En Jahvè degué passar una nota al narrador “inspirant-li” el nom del fill d’En Caïm.
En Caïm fa fundar una ciutat, restà escrit. Però llavors resulta que la maledicció pronunciada per Jahvé no s’acompleix. En Caïm no és maleït ni va errant i fugitiu, sinó que es va casar, tingué un fill, i, per més burla, fundà una ciutat. Vaja! Eren tres i va fundar una ciutat! Es veu que el narrador devia suposar que En Caïm era un gran emprenedor.
La fi.


 


La Xina, a l'avantguarda del mˇn (2).

quetgles | 16 Novembre, 2017 18:31


                           


                La Xina, a l'avantguarda del món (2).





Com dic sovint, els grans mitjans de comunicació estan al servei de les Corporacions capialistes. Per altre costat, els governs de la Unió Europea practiquen una política neoliberal (Per cert, el PP espanyol forma part del Partit Popular Europeu).

En relació a la Xina, els mitjans europeus(i les agències de notícies ''occidentals''), en general, donen una informació tendenciosa.


Per sort, el desplegament d'internet ha trencat el monopoli informatiu, i ara es possible tenir a l'abast tot de informacions de distint signe.


En aquest segon comunicat, he engegat un notable vídeo sobre la revolució tecnològica ( i social) xinesa el qual destapa l'enganyosa informació que ens donen sobre la Xina.

 

Jo pens que els catalans (els insulars i els continentals) hem d'accelerar el procés de recerca de nous canals informatius que posin en crisi els mitjans neoliberals.

 

Vegeu el vídeo:



3:24


També podeu veure:





5:28





La Xina, a l'avantguarda del mˇn.

quetgles | 13 Novembre, 2017 20:26

    

                                    La Xina, a l'avantguarda del món.







La Xina és a l'avantguarda del món en tecnologia.

I, a més a més, continua augmentat la seva avantatge tecnològica respecte als EUA.

S'ha de suposar que al 2021 els EUA s'hauran de rendir. Restarà palès que han perdut la cursa tecnològica (i la social, és clar).

En relació a això, he pensat que seria de l'interès dels navegants catalans veure un vídeo del You Tube (un entre molts d'altres que hi ha) que fa veure que la Xina ja està situada a un altre nivell de civilització.

Vegeu el vídeo: Dongfeng Trucks: what we do – YouTube

O aquest altre: 


1:31

EV Truck / 混合动力卡车 巨无

El rei va nu. Reediciˇ.

quetgles | 07 Novembre, 2017 18:58

      El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

 

 

   Preàmbul.

     La denominada ''llibertat de premsa'',  és en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

    Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

    Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

   O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

   Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

 

       Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

    Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

    Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

   I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

 

     I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

    El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

    En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

      S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

   A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

   A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

     I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

    Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.

La independŔncia de Catalunya. QuŔ diuen els russos a EADaily.

quetgles | 01 Novembre, 2017 21:05

La independència de Catalunya. Què diuen els russos a EADaily.com.


He considerat que era un article molt precís i instructiu respecte a la situació política catalana, espanyola i europea.

He pensat que seria bo contribuir a la difusió d'aquest informe de EADaily.


30 d'octubre de 2017 
10:39

La Síndrome de Catalunya: deutes de bilions i l'amenaça del separatisme al sud d'Europa

Il·lustració: Alter-idea.info

Així doncs, Catalunya va declarar la independència. En resposta, el primer ministre d'Espanya, Mariano Rajoy, va decidir encendre al cap de Catalunya Carles Puigdemona i al govern en general i dissoldre el parlament català. Les eleccions per a la nova s'han de celebrar el 21 de desembre. La confrontació continua essent sorprenent, les contradiccions entre Madrid i Barcelona són molt antigues i fonamentades econòmicament.

Primer una mica d'història. Regionalisme i el separatisme sobre si mateixa Espanya, en aquest cas, a diferència de la veïna França, on París té recursos suficients per neutralitzar les diferències locals en el procés de la Península Ibèrica "kastilizatsii" van quedar sense concloure.

Espanya com a tal va sorgir arran de la unió personal de Castella i Aragó en 1479 (Fernando d'Aragó va ser proclamat oficialment rei de Castella el 1475). No obstant això, les terres de la "Corona d'Aragó" van mantenir el seu aïllament durant més de dos-cents anys (les seves pròpies cortes i la legislació), i les seves "recidives" es van conservar almenys fins a mitjan segle XIX.

"La Corona d'Aragó", al seu torn, va ser principalment fruit d'una unió personal entre Aragó i Catalunya pròpiament dita, mentre que la segona tenia una autonomia considerable respecte a Saragossa, heretat i en relació amb Madrid. Aquests últims no tenien dret a mantenir forces en el territori de la "autonomia", nomenar funcionaris no provinents de funcionaris locals i gastar impostos de Catalunya en el finançament de guerres externes. Aquest últim, potser, era el més sensible per a la corona que es trobava en l'eterna crisi financera. El segon enclavament semi-autònom existia a la zona basca.

La columna vertebral de les tendències autonomistes era la heterogeneïtat ètnica d'Espanya, no reduïda a la presència dels bascos. La població del país va parlar sobre un impressionant conjunt de llengües romàniques que pertanyien a diferents subgrups. D'aquesta manera, el català es refereix al subgrup occità, és a dir, es troba proper al "idioma de l'ok" del sud de França, i no al castellà. Aragó es va formar sobre el substrat basc i va experimentar una forta influència del català.

Com a resultat, hi va haver una situació paradoxal quan la corona controlava els territoris de l'altre hemisferi molt més eficaç que dins de la Península Ibèrica. Els esforços de centralització i unificació de Madrid van trobar ràpidament una resistència.

1640-1652 La Guerra dels segadors és un aixecament en resposta a un intent de retallar l'autonomia de Catalunya del govern central. Com a resultat, es conserven els drets autònoms.

1701-1714 La guerra de la successió espanyola. Catalunya dóna suport als Habsburgs enfront dels Borbós victorians, amb conseqüències corresponents. Resum dels decrets de Nova Planta: "En el càstig per al suport de Carlos VI, el nou rei espanyol va abolir tots els drets i privilegis de Catalunya. Els documents sobre els quals van ser gravats van ser cremats solemnement. Felip V va abolir la constitució catalana i va tancar les universitats catalanes. Queda prohibit utilitzar la llengua catalana en el treball d'oficina (1768) i la seva docència a les escoles. El dia de l'11 de setembre va ser la data del dol nacional dels catalans ". De fet, tots els territoris de l'antic regne d'Aragó van ser objecte de repressió: Catalunya, Aragó propi, València, la majoria de les Illes Balears.

Com a resultat, 1734 es pot considerar com el punt de partida oficial del separatisme català; és llavors quan apareix la primera composició política amb l'atractiu de recrear el regne independent aragonès o crear una república catalana independent.

1826-1828 La guerra dels agraviats, el motí de clergues i absolutistes a Catalunya. L'ultraconservador, percebut com una excusa per tornar als bons temps d'autonomia, es convertirà en l'estendard de la resistència catalana al llarg del segle anterior a l'anterior.

1833-1839 La primera guerra carlina. El retador al tron, Don Carlos el Vell, que es percep com a partidari de la preservació / restauració dels drets provincials autònoms, és recolzat a Catalunya.

1843 L'aixecament a Barcelona (l'ocasió és el reconeixement de la mort de la Reina Isabel)

1846-49 Segona Guerra Carlina (aixecament de Cabrera).

1872-1876 La Tercera Guerra Carlina.

En general, com la saviesa atribuïda a un dels regents llavors va dir: "Per la gran tranquil·litat d'Espanya, Barcelona ha de ser bombardejada cada 50 anys".

Mentrestant, Espanya es modernitza i industrialitza progressivament, i Catalunya es converteix en la regió més industrialitzada. Com a resultat, el separatisme deixa de ser una qüestió per als ultraconservadors: la seva bandera és interceptada per la burgesia catalana, que mira als castellans "endarrerits". Paral·lelament, la proletarització condueix a la multiplicació de "vermells", principalment anarquistes.

1909 - "Setmana Tràgica", revolta contra un conjunt de catalans de l'exèrcit per a la guerra del Marroc espanyol.

Les peripètiques associades a l'autonomia catalana al segle XX són ben conegudes. Només tingui en compte que per obtenir l'autonomia de Catalunya durant la guerra civil s'ha convertit en un dels pilars dels republicans (cal destacar que en un equip que va demostrar Aragó - "Corona d'Aragó" parcialment reproduïda quatre-cents anys més tard), i les conseqüències en l'era de Franco no va passar molt de temps. Per cert, en ordre d'ironia històrica, una de les parts més motivades dels franquistes va resultar ser ... els carlistes. D'una manera o altra, la identitat catalana va ser suprimida activament des de fa més de quaranta anys.

No obstant això, a partir del 2013, el 37% de la població utilitza més sovint el català a la vida quotidiana, un 12% més que l'espanyol i el català. En altres paraules, fins i tot una identitat lingüística relativament fàcil d'erosionar en el cas català va demostrar ser més sòlida que, per exemple, a Ucraïna.


Com vau morir en una vida passada? Vols saber-ho? Preneu 10 lliçons i recordeu les vostres vides passades. Aconsegueix-ho!lp.reincarnationics.com/ RecordemAltres encarnacionsPropòsitEl viatge de l'ànimaLa influència de laAnar aYandex.DirectAmaga els anuncis:No m'interessa aquest tema / ja he compratObsessiu i cansatContingut dubtós o spamEvita que es visualitzi el contingut

Gràcies, l'anunci està amagat.

Tot i que Espanya tenia un èxit econòmic, aquests factors no eren suficients. No obstant això, la crisi de 2008 va provocar una recessió prolongada. 2009 - menys el 3,7% del PIB, 2010 - menys el 0,3%, 2011 - gairebé zero, 2012 - menys l'1,6%, 2013 - menys l'1,2%. L'economia es va recuperar només el 2014, més un 1,4%, i el 2015-16 la taxa de creixement superava el 3%.

No obstant això, la sortida a la recessió es va lliurar a Madrid a un alt preu. El ràpid creixement del deute nacional d'Espanya va començar el 2009. El 2008, va ser del 39,4% del PIB, el 2009, el 52,7% i el 2013, més del 90% del PIB. En aquest cas, a diferència dels EUA, el deute de Madrid no és tan barat, de manera que els tipus d'interès dels bons a deu anys són una vegada i mitja fins ara.

Com a resultat, fins i tot durant 2015-2016. En general, el deute de l'Estat respecte al PIB va créixer. Així, l'any passat Espanya va mostrar un creixement del PIB del 3,2%. No obstant això, el dèficit pressupostari al mateix temps, era un impressionant 4,33% del PIB, i al febrer de l'any 2016 El deute nacional d'Espanya per primera vegada va superar el 100% del PIB (en altres paraules, que ha aconseguit una suma "modesta" de bilions de € 1.081). Al mateix temps, durant l'any, el deute nacional va créixer un 3,38%, un 1,2% superant la xifra de control. Al juny de l'any 2016 El deute públic espanyol ha arribat a 100,9% del PIB (1.107 bilions de dòlars., Plus 4,7% ia). En aquest cas, la taxa absoluta no pot impressionant augment al juny va ascendir € 18,55 mil milions, o el 1,7% respecte al maig ..

Un any més tard, les taxes es van reduir de manera significativa: d'aquesta manera, el deute nacional d'Espanya va augmentar en 13,9 milions d'euros aquest any i va assolir els 1.138 bilions d'euros. No obstant això, abans de Madrid, d'una manera o altra, hi ha la perspectiva d'un pagament gairebé sense fi del deute públic, mentre que, de fet, s'ha de pagar a algunes regions de donants, la més gran de les quals és Catalunya.

Al mateix temps, les coses són molt millors a la regió que a tot el conjunt d'Espanya. El creixement de l'economia catalana és constantment superior al de la gran majoria d'altres regions. En el període 2013-2016, va ser de l'1,9% enfront del 1,5% de mitjana al país, l'any passat, un 3,5% enfront del 3,2%. Com a resultat, el 2016, la participació de Catalunya al PIB d'Espanya va arribar al 19,03%. Aquest és el màxim des de l'any 2000. Pel que fa a altres indicadors macroeconòmics, el 2016 l'autonomia va aconseguir augmentar la taxa d'ocupació un 3,4% (el màxim des del 2007).

No és d'estranyar que la resta d'Espanya es percebi únicament com una càrrega, sobretot des de la perspectiva de simplement desfer-se de Madrid, quedant-se a la UE semblant real.

No obstant això, aquesta perspectiva no es compleix de manera decisiva ni amb Madrid, ni amb Brussel·les. En poques paraules, significa l'amenaça d'un defecte per part d'Espanya. Mentrestant, el col · lapse de la seva trillió d'economia no és només un cop per a la UE; Pràcticament tothom sentirà les conseqüències, inclosos els Estats Units. Tanmateix, la prevenció d'aquest escenari requerirà costos que superin qualsevol límit raonable.

La situació es veu encara pitjor atès que la sortida tranquil·la de Catalunya pot provocar una reacció en cadena. Catalans ocupen no només de Catalunya, sinó també de València (és a dir, que ocupen gairebé tota la costa est d'Espanya), a més de les Illes Balears (el nombre posseir català - 74,6%). Al mateix temps, aquests últims són una altra regió important de donants; València també subvenciona el pressupost general espanyol, però és molt més limitat. Gairebé català són les tres regions espanyoles del donant dels cinc, amb un dels dos restants (Navarra) és extremadament petita (població -. 641.000), i també té un potencial separatista significativa (47% de la població - bascos ètnics). Dit d'una altra manera, darrere del separatisme local de Catalunya, tot i que de forma molt teòrica, es pot seguir la pràctica eliminació del malentès de 1479 i Espanya com a tal.

Al mateix temps, l'espectre de separatisme econòmicament desmotivat, que pot arribar a ser molt significatiu en el cas del col·lapse d'Espanya, no es redueix al català i al basc. Els Pirineus són molt menys èticament homogenis del que es pensa.

La paradoxa és que el "nacionalista espanyol" Franco era ... no un espanyol / castellà. El caudillo era gallec: un representant de la gent, de fet, representava la versió nord del portuguès. Al barri "es van assentar" els asturians amb un llenguatge completament viu (té 550 mil), utilitzat fins i tot en la correspondència comercial. Existeixen moviments autonomistes a Aragó, Andalusia i Canàries.

Al mateix temps, la desfilada de les sobiranies no és en cap cas una amenaça purament intrapsíquica. Per tant, la tercera major economia de la UE és evidentment vulnerable. El deute públic d'Itàlia a finals de 2016 va ascendir a un modest € 2.217 bilions. (133% del PIB), que ha augmentat un 2,7% o 45 mil milions d'euros l'any. Al mateix temps, al nord del país, veiem la síndrome "catalana" més característica. Itàlia es va unir molt tard - finalment, el 1870. Al mateix temps, els unificadors de la unió de la Unió Nord van aparèixer bastant inesperadament. Així, la base de l'italià literari era el dialecte toscà, mentre que els dialectes del nord estaven més a prop del "llenguatge bé". Diferències ètniques molt marcades superposades a la donació sistemàtica. El resultat és ben conegut.

En altres paraules, l'amenaça del separatisme al sud d'Europa en general i, en particular, a Espanya sembla prou greu que ni Madrid ni Brussel·les estan massa avergonyits pels mitjans. Els catalans probablement van sobrevalorar el nivell de correcció política europea i hauran de lamentar-ho.

Eugene Pozhidaev, especialment per EADaily


Llegeix més: 
https://eadaily.com/es/news/2017/10/30/katalonskiy-sindrom-trillionnye-dolgi-i-ugroza-separatizma-na-yuge-evropy


 


L'aristocrÓcia i la burgesia espanyoles. De revoluciˇ burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai (Reediciˇ).

quetgles | 25 Octubre, 2017 10:14


        L'aristocràcia i la burgesia espanyoles. De revolució burgesa espanyola no n'hi ha hagut mai (Reedició).
  
     He pensat que al moment actual, Octubre del 2017, de greu crisi política de l'Estat espanyol, és convenient insistir en fer veure quina és l'autèntica lluita de classes i de nacions a l'Estat espanyol.
 
 
 
    Des del segle XIX, la base intel·lectual del discurs social i polític a Espanya i a Catalunya majorment és esbiaixat en el sentit que és un discurs que interpreta de manera distorsionada la realitat social de l'Estat espanyol.

     Exposaré un seguit de breus comentaris, a
manera de lluernes, per tal de fer un poc més de llum al debat ideològic català.

    Aclariment previ: Des de l’antiguitat, la classe social dominant ha sigut la dels grans propietaris de terra. A Roma es denominaren
”patricis” (els forjadors de la pàtria i els seus descendents); però, la denominació més universal ha sigut la de ”l’aristocràcia” o ”la noblesa”. El nom de ”oligarquia” es una altra denominació de la dita classe social.

Al llarg del segle XIX, les diverses reformes legislatives democràtiques a l’Estat espanyol (Les primeres foren les de les Cortes de Cádiz, 1811) rebaixaren l’estatus de l’aristocràcia espanyola; al 1837, fou abolit el ”règim de senyoriu”. Durant el segle XX, continuaren les reformes democràtiques per tal d’eliminar els últims privilegis legislatius de la noblesa. Però encara es va haver d’esperar a l’any 1984 per abolir el dret de passaport diplomàtic del que encara gaudien ”los grandes de España”.

Certament, des dels anys 30 del segle passat, es pot afirmar que l’aristocràcia espanyola va deixar de figurar com a classe social específica, segons la legislació. Però allò que interessa subratllar és que les famílies aristocràtiques espanyoles continuaren disposant d’immensos recursos econòmics i socials.

Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa és la classe dominant a l’Estat espanyol des de la formació d’aquest Estat al 1714 (com a conseqüència de la victòria franco-espanyola a la guerra de successió).

Qüestió de noms: uso l’expressió
”oligarquia castellano-andalusa” per tal de destacar el nucli dur de la classe dominant a l’Estat espanyol. Pel contrari, l’expressió ”oligarquia espanyola” és més confusa posat que amaga la confrontació entre la nació
imperialista, l’Espanya estricta (el que era la Corona de Castella), i les nacionalitats sotmeses (Galícia, Euskadi i Catalunya).

   Qüestió de noms: S’ha d’entendre que fins als anys 1930, els membres de les famílies aristocràtiques constituïen la base majoritària de l’oligarquia. O sigui, s’ha d’entendre que l’oligarquia incloïa un nombre creixent d’individus sense títol nobiliari però formant un sol bloc de classe dominant integrats amb l’aristocràcia.

   Aclariment: L’aristocràcia catalana (de la Catalunya sencera) fidel als interessos de la nació va desaparèixer de l’escena històrica com a conseqüència de la derrota a la Guerra de Successió. Només va romandre la noblesa catalana botifler, la qual va quedar formant part del conjunt de la noblesa espanyola. O sigui, a partir de 1714, l’aristocràcia catalana va restar absolutament desnacionalitzada.

   Aclariment: El grau de poder i de prestigi de l’aristocràcia espanyola (al igual que les diverses aristocràcies) es basava en la propietat de la terra. Es pot dir que el conjunt dels latifundistes era quasi idèntic als dels grans aristòcrates. O sigui, fins al segle XX, molt rarament es podria donar el cas d’un gran terratinent espanyol sense títol nobiliari. Els ”grandes” de l’aristocràcia d’Espanya (uns cinc-cents) eren els majors terratinents de l’Estat. La ”grandesa” dels ”grandes” era proporcional a l'extensió de les terres de cadascun.

   Tesi: Si bé la propietat de la terra era la base econòmica de la noblesa, des de sempre els nobles van participar en altres activitats econòmiques per tal d’incrementar la seva riquesa. A l’època moderna, s’incrementà la participació dels aristòcrates en activitats econòmiques relacionades amb la indústria i el comerç.

   Per posar un exemple aclaridor: La introducció del molí de vent (segle XII) fou l’avanç tecnològic més important de la baixa edat mitjana. Doncs bé, els terratinents, o sigui, els nobles, de bell antuvi, decretaren el monopoli del molí de vent. Per descomptat, els senyors no s’ocupaven directament de l’explotació industrial dels molins, explotació comercial que era una concessió del senyor.

   Tesi: A part del benefici de la producció primària dels seus latifundis, en tot temps, les diverses aristocràcies han intervingut en l’activitat econòmica, però sempre a la manera aristocràtica: per mitjà de privilegis, monopolis, concessions i llicències.

   A manera d’exemple: Com a cosa inaudita, N’Alfons XIII tenia un patrimoni més aviat escàs (No era propietari de cap gran finca). Posat que amb el pressupost de la casa reial no cobria les seves despeses, el rei participà en nombroses iniciatives de les elits econòmiques madrilenyes, de manera que en poc temps aconseguí una millora substancial dels seus ingressos.

En referència a l’Estat espanyol i al segle XX, passo a exposar els següents enunciats:

   Tesi: No és el cas que l’aristocràcia com a classe dominant tradicional fos substituïda per la burgesia moderna.


   Tesi: Fou la pròpia classe aristocràtica la que establí la manera de com fer front a les amenaces de la modernitat sense perdre la seva hegemonia econòmica i social.

   L’aristocràcia espanyola anà incorporant als
seus cercles socials nombrosos grups d’individus no pertanyents a la noblesa. Aquest nou conglomerat social es correspon amb la denominació de ”oligarquia castellano-andalusa”, denominació que faig servir preferentment.

   Tesi: Els jerarques de l’Església catòlica també formaven part essencial de l’oligarquia castellano-andalusa.

   Que resti clar: No és el cas que a l’Estat espanyol hi hagi cap jerarquia catòlica no sotmesa a l’espanyola (Si de cas, la del País Basc, als anys trenta, en seria una excepció).


   Tesi: Aquesta oligarquia, tot i centrar el seu poder econòmic en la renda de la terra, disposava també del control de les grans finances, i participava en la major part de grans projectes econòmics de l’Estat. Els oligarques eren els accionistes majoritaris de les noves grans empreses com eren la telefònica estatal, els ferrocarrils, les elèctriques, aviació, els embassaments i d’altres.

   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa del segle XX mantingué el control dels poders de l’Estat; de l’exèrcit i del Poder judicial, en especial.

   Tesi: La imprevista instauració de la República Espanyola fou entesa per l’oligarquia com a una greu amenaça al seu domini. D’aquí que, d’immediat, inicià la conspiració contra la República (El general Sanjurjo feu el primer intent de cop d’Estat al 1932).

   Tesi: La jerarquia catòlica espanyola (la catalana en formava part) va constituir una peça clau de la conspiració contra la República. I no fou solament que la jerarquia disposés del consentiment del Vaticà, sinó que el seu cap, En Pius XI, s’implicà personalment en la conspiració. La trama conspiradora del Papa era cent vegades més potent que la dels agents d’En Mussolini.

   L’oligarquia guanyà la guerra i anorreà les conquestes socials de la República.

   Tesi: El Règim del general Franco fou
expressió dels interessos de l’oligarquia (Cal recordar que, al cop d’Estat de 1936, dels vuitanta-vuit generals de l’exèrcit espanyol solament dos es mantingueren fidels a la República).

   Tesi: No és el cas que amb la denominada
Transició Democràtica Espanyola l’oligarquia deixés d’ésser la classe social dominant. Ans al contrari, l’oligarquia negocià amb l’oposició democràtica des d’una posició de força de manera va mantenir intactes els seus privilegis i el seu poder.

O sigui,

   Tesi: L’oligarquia espanyola mai ha sigut
vençuda per una revolució democràtica (una ''revolució burgesa'',  diria En Marx).

  Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa continua essent la classe dominant, continua administrant les corporacions financeres i continua controlant els mecanismes de poder de l’Estat espanyol.

   Exposats els enunciats precedents, he de
fer un seguit de consideracions que mostren la inconsistència del discurs polític de les formacions polítiques de l’esquerra de l’Estat espanyol.

   Des de l’esclat dels conflictes socials a principis del segle XX, el discurs polític de l’esquerra s’afanyà a imitar el discurs de l’esquerra europea. Els partits obreristes i els sindicats obrers feren seus els plantejaments marxistes i anarquistes més generals.

   Per a centrar la qüestió: Les formacions
obreristes basaren el seu discurs en ''el conflicte de classes entre la burgesia i el proletaria''.

    Les formacions obreristes de les diverses
nacions de l’Estat espanyol, tot i que posteriorment van   suprimir les crides a la insurrecció armada, han mantingut el discurs marxista fins a l’actualitat.

    Al voltant d’aquesta qüestió, exposaré una bateria de comentaris que mostren el biaix del discurs de les formacions obreristes.

''Burgesia espanyola''.

    Sostenen que el conflicte bàsic a l’Estat espanyol és entre una suposada burgesia i un suposat proletariat, reproduint així el discurs marxista.

    Als anys 30, certament s’havia dut a
terme una modesta revolució industrial a l’Estat espanyol, però aquesta industrialització es concentrava a Catalunya Principat i a Euskadi (També abastava a les zones mineres asturianes).

   Per altra banda, a Catalunya l’expansió industrial (tèxtil, bàsicament) es concentrava al Barcelonès.

   Tesi: El concepte de ”burgesia espanyola” no s’adequava a la realitat social de l’Estat. Era un concepte arbitrari, que encobria l’autèntica realitat social que era l’oligarquia catellano-andalusa. El concepte de burgesia industrial només es corresponia amb la realitat social catalana o basca, però no en absolut a la realitat social de l’Espanya pròpiament dita.

    Es podria pensar que a Madrid havien aparegut qualcunes grans empreses de manera que també hi hauria una burgesia madrilenya encara que fos modesta. Però aquesta suposició seria errònia. La realitat social del Madrid dels anys trenta era una continuació d’una realitat social on l’oligarquia mantenia el monopoli dels principals recursos econòmics, cosa que havia fet sempre.

   Per descomptat, en referència a Madrid,
l’oligarquia era el nucli de les societats anònimes que controlaven nous monopolis econòmics de la ciutat. No hi havia un sol moviment econòmic que no estigués controlat i utilitzat per l’oligarquia. Eren individus de l’oligarquia els qui constituïen les noves societats econòmiques madrilenyes. L’oligarquia, tal com havia fet sempre, establia els nous monopolis comercials i industrials de
Madrid. Així, sorgiren les grans companyies d’electricitat, d’aigües, telefònica, del transport urbà,  aèria, de ferrocarrils,  de grans empreses comercials i d’altres.

   Actualment, l’oligarquia manté el seu domini de classe. Respecte a això, reprodueixo uns paràgrafs d’un escrit meu (Espanya impossible) que fan així: ”Podria semblar que, a començament del segle XXI, l’Estat espanyol havia entrat definitivament a la via de la modernitat. Però no ens hem enganyar,  haurem de veure que ni l’oligarquia ni l’Església catòlica han estat vençudes; que no han estat retirades de la història; que continuen mantenint el seu poder i els seus privilegis.

   Al meu parer, de moment, l’oligarquia està guanyant la partida. Guanyar la partida consisteix en assegurar el seu poder i esdevenir la classe clarament hegemònica. La major part de tractadistes parlen exclusivament de burgesia espanyola sense fer distinció d’aquesta suposada burgesia respecte de les burgesies clàssiques d’Europa i Nord-amèrica. Allò que vull posar de manifest als lectors
és que ha estat l’oligarquia tradicional la que ha adoptat tot l’aire d’una burgesia típica; però les aristocràcies no actuen ni es comporten a la manera burgesa sinó a la manera aristocràtica.

  A excepció del títol de rei, sembla que tots els títols nobiliaris no tenen validesa al codi civil.
Però els descendents de les gran famílies aristocràtiques espanyoles, amb títol nobiliari o sense, constitueixen el gruix dels grans propietaris de terra.

   Tesi: la major part dels individus que conformen la denominada “gran burgesia espanyola” establerta a Madrid no són una suposada segona generació d’industrials, uns fills d’uns suposats capitans d’indústria. Més aviat són la nova figura de l’oligarquia. majorment són oligarques, o clients principals de l’oligarquia.

   Madrid és ple de grans empresaris, però hi ha pocs capitans d’indústria.

   Ja durant el franquisme, l’oligarquia havia decidit fer de Madrid un gran centre industrial i financer. El Gran Madrid esdevingué la ciutat més populosa de l’Estat.

   No és el cas de que al Madrid dels anys de desenvolupament s’hagués iniciat una política d’estímul als petits comerciants i petits industrials per tal que esdevinguessin capitans d’indústria.

   Durant el franquisme i després, fins el dia d’avui, s’ha seguit aplicant el mètode econòmic de l’oligarquia per a estimular el creixement de Madrid. Per mitjà dels privilegis, els monopolis, les exclusives i les concessions, Madrid ha esdevingut el principal nucli industrial i financer de l’Estat. Per suposat, les conseqüències d’aquesta política econòmica anava – i va – en detriment de la resta d’àrees industrials, de les catalanes i basques, en particular”.





   Als anys trenta, el discurs de les formacions obreristes no solament era esbiaixat per a definir la classe dominant. De manera semblant, feia un
plantejament esbiaixat sobre un suposat proletariat i, alhora, cultivava amb delectació el mite del poder revolucionari del ''proletaria''. Es pot dir, sense exagerar, que el discurs obrerista era mitòman, de manera exaltada. Ho eren les formacions llibertàries, en especial, però també el PSOE de Largo Caballero.
   Dit de manera esquemàtica, el discurs de les formacions obreristes creava el mite d’un proletariat espanyol gegant, amb força més que sobrada per
trencar les cadenes socials. El discurs establia els seus fonaments teòrics en la confrontació de la burgesia espanyola i el proletariat, però ambdós
conceptes expressaven miratges, no realitats.


   Tesi: No hi havia una burgesia espanyola com a classe sorgida de la revolució industrial, per la senzilla raó que a l’Espanya estricta no es va
donar la revolució industrial. Així, per exemple, les empreses comercials i industrials del Madrid de 1930 eren un monopoli de l’oligarquia. O sigui, no fou el cas que a Madrid
aparegués una burgesia industrial com a nova classe que competís amb l’oligarquia. Per suposat, la burgesia tradicional, la dels menestrals i dels petits
comerciants, que tenia segles d’existència sí era present a les ciutats espanyoles,  tan endarrerides i poc poblades.
Respecte a la significació de la burgesia espanyola, es pot fer el següent enunciat: L’Espanya de 1930 estava sotmesa a l’immobilisme social decretat per l’oligarquia.


     Tesi: Als anys trenta, la burgesia i les classes treballadores urbanes de l’Espanya estricta, eren una continuació de la burgesia tradicional i de les classes treballadores urbanes de sempre (Els menestrals constituïen el gruix de la burgesia industrial tradicional; i la major part dels treballadors urbans ho eren dels tallers dels menestrals). O sigui, la burgesia moderna era totalment absent.


    De bell antuvi, l’ús del terme ”burgesia” ha sigut un niu de confusió. Els teòrics socials, majorment, equiparen ''burgesi'' amb la classe dels capitalistes. Sovint es deixa de banda el fet social determinant: que els menestrals i els petits comerciants constituïen la base dels burgs. Tots aquells burgs on no s’ha produït la revolució industrial fan testimoni del manteniment de la menestralia i del petit comerç tradicionals.


    Respecte de la realitat social de la burgesia i dels treballadors industrials urbans al Principat dels anys
trenta, és veritat que hi havia hagut una modesta revolució industrial (amb la indústria del tèxtil com a nucli); és veritat que havia aparegut la nova burgesia industrial capitalista i el proletariat de
les grans empreses. Però, respecte a això, s’ha de fer el següent aclariment.  Allò a considerar: Que la
revolució industrial catalana es concentrava a Barcelona i al seu anell industrial. Que a la majoria de les comarques catalanes (i a
Barcelona mateix) continuava immòbil
l’estructura econòmica i social de sempre.


    S'ha de saber: Al costat (i en contra) del concepte marxista de ''revolució burgesa'',  els capitalistes ianquis (En Rockefeller,  primer gran promotor) difongueren el concepte de ''revolució burgesa'', segons el qual l'activitat dels emprenedors,  quan es dóna un marc de lliure comerç,  crea riquesa i llibertat (En Fredrich Hayek, el guru dels neocons, fou promogut per En Rockefeller,  als anys 20)  
Però la nova burgesia barcelonina dels anys vint i trenta en lloc d’impulsar una ''revolució burges'' va portar una pràctica social i política confrontada
les demandes de les classes treballadores, i en tot moment es va mostrar inclinada a pactar amb les forces més reaccionàries (En Francesc Cambó, el
líder de la Lliga, al 1936,  iniciada la guerra civil, va fer una proclama a favor del general Franco, i d'immediat va fer generoses contribucions econòmiques al bàndol colpista).
   La nova burgesia catalana dels anys vint i trenta no estava per cap tipus de ”revolució burgesa”. I els que donaven suport al catalanisme ho feien majorment per mitjà de formacions polítiques dretanes.
   El proletariat de l’Estat espanyol, definit a la manera marxista com al conjunt d'obrers de les grans empreses industrials, abastava solament una petita porció de les classes treballadores. El proletariat català era sens dubte el més nombrós de l’Estat. Però s’ha d’entendre que estava concentrat a l’àrea industrial del Barcelonès i que els obrers de les grans fàbriques continuava essent una porció modesta del total del treballadors catalans.


Tesi: El proletariat espanyol dels anys trenta fou' ''un tigre de paper''.


Les formacions obreres dels grans nuclis industrials
tingueren una capacitat d’organització i de mobilització,  al costat de la qual  els gremis tradicionals no tenien color  . Per altra banda, s’ha d’entendre que aquesta gran capacitat d’organització dels obrers catalans era semblant a la dels obrers d’altres àrees industrials d’Europa.

     Però a diferència de les de l’Europa
democràtica, les formacions obreres catalanes – i les de la resta de l’Estat –, debut a la seva aparent fortalesa semblaven un colós revolucionari, un tigre
disposat a saltar. Però haurem de veure que, en realitat, era ”un tigre de paper”.


    Tesi: Fou per causa de l’endarreriment social i polític de l’Estat espanyol que les organitzacions obreres de les àrees industrials tingueren una
incidència social tan accentuada.
   A principis de segle, les organitzacions obreres que sorgien a l’Estat espanyol anaven més enllà dels objectius sindicals.  Però a l’Estat espanyol no s’havia produït la revolució democràtica.
L’oligarquia tractava d’acomodar-se a la modernitat però sense voler cedir cap parcel·la de poder.


   Tesi: L’oligarquia castellano-andalusa, alhora que parlava d’europeïtzació i de modernització, intensificà la repressió contra les demandes de les classes oprimides de les diverses nacions de l’Estat.
L’oligarquia refermà la seva aliança estratègica amb l’Església catòlica per tal de bastir una ciutadella conservadora.


   Tesi: La multiplicació d’organitzacions obreres i l’expansió de les grans centrals sindicals (la CNT i
la UGT, bàsicament) esdevingueren el gran instrument de les classes treballadores per a reivindicar l’establiment dels drets democràtics més elementals.
   En referència a Catalunya, el moviment obrer català va caure dins una fatal deriva espanyolista.
   Tesi: Les organitzacions obreres de Catalunya, majorment, rebutjaren les reivindicacions del catalanisme polític. A la revolta de ”solidaritat
catalana”, les organitzacions obreres del Barcelonès hi contraposaren ''la solidaridad obrera''.


    De bell antuvi, el que seria el sindicat majoritari a Catalunya, adoptà la denominació de Confederación Nacional del Trabajo (CNT, amb les sigles). La
CNT va decidir usar l’espanyol com a llengua vehicular. A més a més, els dirigents del sindicat van incloure a la denominació del sindicat el terme
”nacional”, però amb aquest ”nacional” es referien a ”la nació espanyola”. Els líders anarquistes
declararen, majorment, que el concepte de ”nació catalana” era una invenció de la burgesia catalana.   (Per cert, l’ús del terme ”nacional” no pot ésser més
contradictori per una formació obrera que es declara anarquista).

   Per entendre la cosa: A Barcelona i al cinturó industrial de Barcelona,  a la major part de grans empreses,  era molt elevat el percentatge de treballadors immigrats castellano-parlants. La conseqüència fou que la minoria de treballadors espanyols s'imposà grollerament i negà els drets elementals dels treballadors catalans. Els líders anarquistes feien com si ni s'adonessin que el seu anticatalanisme era una deriva de l'oligarquia espanyola,  com si no s'adonessin que la imposició del seu espanyolisme era una conseqüència de l'opressió a que estava sotmesa Catalunya Catalunya Sencera) des de 1714.

    Per entendre la cosa: El gran líder anarquista En Buenaventura Durruti,  nascut al si d'una família obrera de Lleó; traspuava l'espanyolisme barroer de la plebs castellana. Con a indicador: Dos germans de N'Urruti s'inscrigueren a Falange espanyola,  formant part dels escamots feixistes contra el sindicats obrers.

 


Per a entendre l’extraordinària expansió de les organitzacions obreres (de les centrals sindicals, especialment), podeu veure el següent enunciat:

   Tesi: A una època d’agreujament dels conflictes socials, les organitzacions obreres de les grans àrees industrials (Barcelona, Bilbao, Astúries, Madrid)
esdevingueren el pal de paller de la resta d’àrees, socialment més endarrerides (Madrid, tot i que no tenia de grans nuclis industrials, així mateix disposava de grans empreses de serveis que empraven un gran nombre de treballadors, com per exemple, les del transport).

1 2 3 ... 129 130 131  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb